Miquel López Crespí - Memòria històrica

(1 vídeo) Consideram colonialista i etnocida la situació que patim actualment, que hi hagi una altra llengua els parlants de la qual tinguin dret a exigir esser entesos quan la parlen, al seu lloc d´origen i a Mallorca, mentre els parlants de la llengua pròpia de Mallorca ni aquí i tot tenim tal dret.

Manifest de l'Assemblea de Jubilats per Mallorca

L´asemblea de “Jubilats per Mallorca” , reunida a Inca el 28 de març darrer, manifesta la seva indignació davant els nous atacs contra la llengua pròpia d´aquesta illa que promouen el Partit Popular i un col·lectiu de metges i personal sanitari.

La nostra indignació es converteix en “estupefacció” quan llegim que diuen oposar-se a allò que ells anomenen imposició del català, quan l´única llengua imposada a tota la població de Mallorca (i a la de tot l´estat espanyol) és el castellà, que ve imposat per l´article 3 de la Constitució vigent, i imposat a tothom independentment de sa nacionalitat, de la feina que faci i del grau d´excel·lència que tingui en l´exercici de la seva professió.

Però sembla que la misèria de reconeixement que la nostra llengua ha aconseguit, només en alguns àmbits de la vida pública, molesta una gent que, segons demostren, voldrien veure desaparèixer el mallorquí del mapa.

El català que parlam en aquesta illa és tan propi de Mallorca que la gent fa segles que li diu mallorquí. Si des de fa una cinquantena d´anys s´ha anat aveïnant entre nosaltres un grup lingüístic castellanoparlant de moltes de persones i, des de fa una quinzena d´anys, uns grups lingüístics arabòfons i berberòfons i, aquests darrers anys, molts de grups lingüístics de tota casta d´idiomes, això no lleva que faci prop de vuit-cents anys que els mallorquins som catalanoparlants i, si és senya de civilització que procurem conviure amigablement amb tothom i que respectem les llengües de tots els qui conviuen amb nosaltres, seria propi de gent indigna consentir que el mallorquí fos considerat, a Mallorca mateix, per davall qualsevol altra de les llengües que s´hi conversen.

Els “Jubilats per Mallorca” reclamam el nostre dret a exigir esser entesos quan conversam en mallorquí a Mallorca a qualsevol establiment públic, tan si és de caràcter oficial com si és privat.

Consideram colonialista i etnocida la situació que patim actualment, que hi hagi una altra llengua els parlants de la qual tinguin dret a exigir esser entesos quan la parlen, al seu lloc d´origen i a Mallorca, mentre els parlants de la llengua pròpia de Mallorca ni aquí i tot tenim tal dret.

Als servidors de la sanitat pública els hauríem de poder suposar capacitat intel·lectual suficient per a la formació permanent i, ells mateixos, haurien de considerar l´aprenentatge suficient del català com una exigència deontològica per a l´exercici de la seva professió a les illes Balears.

Denunciam allò que entenem que és mala voluntat d´aquells que fan el discurs que les llengües són de les persones i no dels territoris i que per tant no importa que ningú aprengui el mallorquí pel fet de viure a Mallorca, però no el completen defensant que, per tant, tampoc no hagi de ser obligatori que aprenguin el castellà, ni defensen els drets dels xinesos, dels senegalesos, dels romanesos, dels guaranís, etc., a ser escolaritzats en les seves respectives llengües.

I ho fan així perquè no és cert que defensin els drets de les persones, defensen els seus privilegis, uns, la seva opció d´haver renegat a transmetre la pròpia llengua, uns altres i, no sabem ben bé quins interessos ocults són els d´aquells que volen potser anar més enllà.

Consideram que qualsevoll professional de la medicina sap que és important que el pacient es trobi lingüísticament a gust en la seva relació amb el metge, per això a molts d´hospitals es posen mediadors culturals per als nouvinguts, però seria vergonyós que, a Mallorca, hi hagués d´haver mediadors culturals per atendre els qui defensam la cultura de Mallorca.

Haurem de mal pensar, encara que no ho sabem cert, que potser alguns dels qui promouen que no fa falta que els metges de la sanitat pública entenguin el mallorquí, de fet el que pretenen és poder col·locar aquí gent de la seva corda política i/o social que són tan tutups que no són capaços ni de col·locar-se a una altra banda ni d´aprendre nocions elementals de més d´un idioma.

Consideram un insult que hi hagi gent que té per tan poca cosa els mallorquins que, vivint a Mallorca, no vulguin fer l´esforç d´aprendre a entendre la nostra llengua, i una estafa indigna que els polítics mallorquins del PP els facin costat.

Inca, 28 de marc de 2009

http://promocat.cecili.cat/post/68319

Fotografies antigues del PSM - M'encarregaren de coordinar la campanya. Mentre els companys anaven de poble en poble fent propaganda i realitzant els mítings, a mi em corresponia una feina bruta i gens vistosa: demanar permisos, aconseguir locals, redactar els comunicats per a la premsa, ràdio i televisió, avisar els membres de les nostres candidatures on havien d'"actuar". Tots anàvem de bòlid. No hi havia temps per a res. (Miquel López Crespí)

El PSM i les eleccions municipals de 1979

Aquest avanç del nacionalisme es va veure confirmat en les primeres eleccions municipals i per al Consell Insular on traguérem representació per a les dues institucions.

M'encarregaren de coordinar la campanya. Mentre els companys anaven de poble en poble fent propaganda i realitzant els mítings, a mi em corresponia una feina bruta i gens vistosa: demanar permisos, aconseguir locals, redactar els comunicats per a la premsa, ràdio i televisió, avisar els membres de les nostres candidatures on havien d'"actuar". Tots anàvem de bòlid. No hi havia temps per a res. Per sort nombrosos simpatitzants comparegueren pel local (carrer del Temple) a posar paparetes dins dels sobres (en Llorenç Capellà i na Carme, la seva dona, eren molt eficients!).

Aleshores començaren a comparèixer herois de cartó-pedra, petits pallassos amb esbojarrades ànsies de figurar, munió de personatges estranys i tèrbols. Record en Pere Llinàs, un home sense gaire principis però amb una "comandera" fora mida. La seva ideologia es reduïa a dir "Vull més capses de paperetes. Sortiré elegit!". Mai no se'n portà cap programa ni li vaig sentir cap raonament coherent. Eren "independents", però de rebot també influïen sobre els militants amb el seu pragmatisme sense aparent ideologia (eren de dretes i ho amagaven amb el ball de bot!). El seu pretès "nacionalisme" no anava més enllà de la ximbomba i les sobrassades de Sencelles). A poc a poc em vaig adonar de l'aparició de certs elements -mai ullats en la clandestinitat- per als quals el concepte de lluita nacional no passava d'això. Alguns descobrien el món i "teoritzaven", babaus, dient que, en una futura Mallorca autogovernada, la sanitat, els futurs serveis sanitaris de la població, s'havien de bastir damunt les monges del pobles. Cofois, insistien que, històricament, les monges havien tengut cura de les malalties dels pagesos. Sovint hom tenia desitjos de sortir corrent en sentir tants desbarats! M'adonava que alguna cosa fallava.

També donaren suport a les nostres candidatures partits i col.lectius que mai havien confiat en el PSI en temps de Tarabini i els Celestí Alomar. La majoria d'associacions de veïnats de Palma i pobles (gràcies al treball de companys com Jaume Obrador, Paco Mengod i molts d'altres); sectors de CC.OO. i d'USO; el Partit Carlí; i, el que era més curiós, col.lectius de l'esquerra revolucionària -sobre tot el PCE (m-l)-, demanaren el vot per a nosaltres. En el fons, allò era un vertader Front Popular. Molts honrats militants de l'esquerra consideraren que, per a defensar el nacionalisme i el socialisme a les Illes, ens havien de votar.

A les municipals i autonòmiques, quan ningú no s'ho esperava, aconseguírem treure en Jaume Obrador com a regidor de Ciutat i en Biel Majoral i en Pere Llinàs per al Consell de Mallorca. L'èxit fou important sobretot si tenim en compte que, mesos abans, les campanyes anti-partit de la premsa ens negaven el pa i la sal i ens acusaven permanentment de ser un grup que s'havia abstingut en el referèndum de la constitució. El pecat més greu era la unió amb els "radicals de l'extrema esquerra", l'OEC. Ara, havien de callar, perquè comprovaven que no havia anat tan malament l'operació d'enfortiment del partit.

A les nou o les deu de la nit, en assabentar-nos dels resultats provisionals hi hagué xampany en el local del Temple. Els esforços no havien estat inútils. Tota la feina dels darrers anys havia servit per quelcom. La dreta i l'esquerra sucursalistes ens volien fer pagar la nostra independència, el fet de no haver acceptat la reforma del franquisme. El ferm rebuig a la constitució espanyolista i monàrquica encara els picava. Però s'hagueren de mossegar la llengua.

Ja sabíem que potser hi hauria batlle d'esquerres a Ciutat (aleshores encara ens pensàvem, il.lusos, que el PSOE podria fer una política favorable als interessos dels treballadors). Amb la gent que hi havia en el local i els companys d'altres partits que hi anaven compareixent, improvisàrem una manifestació espontània que circulà, animada i joiosa, per una Palma en silenci, una mica atemorida per tan inesperats resultats. A les dotze de la nit tot eren crits de "Visca, visca, Mallorca Socialista!". La dreta ens devia escoltar esfereïda. "Han guanyar els rojos", rumiaven, amagats rere les finestres.

Davant Cort estiguérem hores. Tothom agitava banderes catalanes i roges.

Amb la victòria de l'esquerra a ciutat començà un altre tipus de problemes dins del PSM. Una diferent interpretació dels resultats electorals anà provocant certes preses de posició. Una evident divisió s'anà establint entre partidaris d'una anàlisi i d'una altra. L'ala dretana considerà que arribava l'hora de finir amb el puny tancat, la bandera roja i la Internacional. Els esquerrans consideràvem que era el moment d'enfortir el socialisme i el nacionalisme partidari del dret democràtic a l'autodeterminació.

El 21 d'abril fou el dia de la constitució del nou consistori. L'ambient a la plaça de Cort era emocionant. Militants de tots els partits d'esquerra omplien de gom a gom la plaça. Els "Visca, visca Mallorca Socialista! retronaven sense aturar. Arreu, sota el sol del matí, banderes catalanes i roges, agitades per munió de gent de totes les tendències de l'esquerra. Els més vells, els homes i dones que havien viscut la guerra i l'aixecament franquista, la posterior salvatge repressió del socialisme i republicanisme illencs, ploraven emocionats sense creure el que estaven veient. Quan, agafats de la mà, sortiren pel balcó principal en Ramon Aguiló, n'Ignasi Ribes i en Jaume Obrador, acompanyats per la vídua del darrer batle republicà de Ciutat, el recordat Emili Darder (afusellat pels feixistes un abril del 1937), l'explosió d'entusiasme fou encara més impressionant.

Malgrat els anys de saber que la lluita electoral només era un aspecte -i no el més important- de la lluita de classes; malgrat no ignoràvem que, sovint, la democràcia formal només servia per a enfortir el sistema d'explotació capitalista i podia ser un parany per a desviar les lluites populars, el cert era que aquell matí del `79, a molts allò, la disbauxa popular alegre i riallera que ens voltava ens semblava una mica l'assalt al Palau d'Hivern (en petit, és clar). Ja sé que tot plegat no deixa de ser quelcom de sentimental, amb molt de regust nostàlgic. Pujar les escales de l'Ajuntament amb acompanyament de les banderes de la quàdruple flama i la roja del proletariat universal; escoltar els continuats "Visca, visca, Mallorca Socialista!"; viure, amb els companys un moment històric al costat d'homes i dones sortits dels barris extraradials, de la fondària obscura de les mines (de Lloseta vingué una delegació de miners), de les habitacions sense llum dels hotels de s'Arenal; de les fàbriques de sabates d'Inca i Lloseta o Llucmajor... era quelcom únic, un record inoblidable per a servar per sempre en la memòria. Tot plegat un caramull de sentiments desbordats, emocions difícils de transmetre a un lector del futur. En Ramon Aguiló era batle per carambola. Potser no hi hagués hagut tants d'anys de govern socialista a Ciutat si no hagués estat per un grapat d'eixelebrats revolucionaris sentimentals que volien veure l'esquerra a l'Ajuntament.

Més tard vendrien els desenganys i les sorpreses. Ara enlairàvem els qui poc després ens portarien a l'OTAN i anirien bastint una a una totes i cada una de les mesures antipopulars que han anat acabant amb les conquestes socials dels darrers cinquanta anys de lluita del poble. Però el progressiu avenç del PSOE fins a posicions en què res el diferencia de la burgesia seria un procés (fins arribar al decret salvatge del 3 de desembre de 1993) que viuríem dia a dia. Aleshores encara no ens podíem imaginar en González i en Fèlix Pons bramant per l'entrada a l'OTAN, justificant els contractes eventuals, l'acomiadament lliure i gratuït, els salaris de fam per als aprenents. ¿Qui hagués pogut imaginar el `79 els sopars i reunions secrets de Múgica Herzog i Solé Tura amb el general Armada preparant el cop del 23-F? En aquells instants concrets de la història -abril del `79- molts ciutadans ploraven d'emoció mentre pujàvem les escales de marbre del consistori de Ciutat. Havíem vençut la dreta, malgrat fos electoralment. Els vençuts a les Germanies, a la guerra civil, els descendents dels jornalers sense terra, eterns emigrants vers l'Argentina o l'Havana a la recerca d'un treball digne, els fills d'Aurora Picornell i Emili Darder, havíem pegat una forta bufetada als vencedors de sempre al cap de quaranta anys de falta de llibertat, crims, tortures, especulació incontrolada! Record que, mentre anava pujant amb el poble fins al saló d'actes, enmig de les banderes i els punys tancats anava pensant en els vint anys de lluita clandestina que deixàvem enrere. Les detencions, els interrogatoris policíacs, les repartides d'octavetes, les reunions interminables discutint tàctiques i estratègies que, amb l'èxit de la reforma del franquisme, no havien servit de res, però que agombolaren els millors anys de la nostra joventut. El record dels homes de la nostra terra afusellats pel feixisme; els quatre mil assassinats a les cunetes i cementiris de Mallorca pels escamots de la Falange; n'Emili Darder, assegut a la cadira, el dia que l'executaren entre les riallades dels reaccionaris de l'època, les feres que anaren a contemplar l'afusellament; l'exili de Gabriel Alomar; l'assassinat d'Alexandre Jaume; l'oblit de Rosselló-Pòrcel; els centenars d'intel.lectuals que no pogueren portar a terme la seva obra; els mestres i professors republicans, els que podien haver bastir una nova Mallorca, esventrats per les voravies de tots els pobles de l'Illa -malifeta narrada per Bernanos a "Els grans cementiris sota la Lluna"-; les desenes d'anys d'explotació esclava a tallers, fàbriques i possessions, el treball de sol a sol per un plat de sopes amb col; el silenci, la misèria cultural del franquisme, les novenes, oracions del nacional-catolicisme, eterns mesos de Maria, cursets de cristiandat, pel.lícules "3 R"...; tot em colpejava el cervell mentre anava pujant amb la gent cridanera i feliç que, de veritat, d'una forma completament innocent, pensava haver assolit amb el seu vot una fita en el camí de l'avenç vers el socialisme i l'autogovern de la nostra terra. Per unes hores així ho creguérem i fou realment meravellós.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

En el mes d'octubre de 1974, era arrestada Lieta López, esposa del nostre bon amic Jaume Adrover, ànima de la resistència cultural i política en aquells anys de tenebror feixista. Na Lieta, dona preocupada -com tothom que fos antifranquista- per la literatura compromesa i, per tant, bona amiga de qui aleshores era el capdavanter del realisme crític (Alfonso Sastre) mantenia una normal correspondència amb aquella colla d'intel.lectuals i molts d'altres que passaren per Mallorca quan les famoses "Aules de poesia, novel.la i teatre" organitzades pel seu home. Per a la policia política -fidels seguidors de Himmler i Goebbels-, "intel.lectual" era sinònim de "terrorista". (Miquel López Crespí)

Jaume Adrover i la Brigada Social (1974)

Els joves que no han conegut la dictadura, no saben -per sort!- el que significava provar de sobreviure dins la grisor del feixisme. Des del 1962 -quan vaig ser fitxat per la Social- fins al 1977 (data de les primeres eleccions) hom visqué amb l'amenaça ben concreta (vaig patir trenta o quaranta detencions) que a qualsevol hora et podien venir a cercar. Hi ha una cançó de Raimon que situa molt bé el tètric ambient que respiràvem: "I junts escoltàvem la música esperant que, d'un moment a l'altre, l'ascensor s'aturàs al nostre pis". Aquesta va ser exactament la meva situació i la de molts d'altres companys: esperar durant quinze anys la trucada de la Brigada Social. I quantes vegades, a més de trucar, escorcollar el pis a la recerca de propaganda subversiva, no els vaig haver d'acompanyar fins al tenebrós despatx del carrer de la Soledat!

Un dia vérem per televisió imatges d'amics i coneguts. Els rostres de l'escriptor Alfonso Sastre i la seva dona Eva Forest; l'advocada i escriptora feminista Lidia Falcón i el seu company, el periodista Eliseo Bayo, eren mostrats com els més ferotges terroristes i assassins de la humanitat. L'impacte va ser tan fort com hauria estat si haguéssim vist les fotografies de Josep M. Llompart i Antoni Serra, retratats de front i perfil, com si fossin criminals, acusats dels crims més horrorosos. Els donaven la culpa de l'atemptat del carrer del Correo.

Ran d'aquestes detencions, a Mallorca, en el mes d'octubre de 1974, era arrestada Lieta López, esposa del nostre bon amic Jaume Adrover, ànima de la resistència cultural i política en aquells anys de tenebror feixista. Na Lieta, dona preocupada -com tothom que fos antifranquista- per la literatura compromesa i, per tant, bona amiga de qui aleshores era el capdavanter del realisme crític (Alfonso Sastre) mantenia una normal correspondència amb aquella colla d'intel.lectuals i molts d'altres que passaren per Mallorca quan les famoses "Aules de poesia, novel.la i teatre" organitzades pel seu home. Per a la policia política -fidels seguidors de Himmler i Goebbels-, "intel.lectual" era sinònim de "terrorista". Na Lieta López, la detingueren sense miraments i la tancaren a Yeserías, a Madrid, on romangué incomunicada durant cinc mesos.

En Jaume Adrover se les va veure ben estretes per a poder alliberar-la. Després de tants d'anys de ser el principal promotor de la resistència cultural i política contra la dictadura, en el moment de la veritat, quan necessitava l'ajut dels grups d'esquerra (inclosos certs "comunistes" i "socialistes"), tothom va fer anques enrere. Per allà on anava a demanar una necessària solidaritat, sovint li tancaven les portes. Ningú no volia tenir relacions amb "terroristes". Quan més endavant haguérem d'enllestir la campanya de solidaritat amb l'anarquista Puig Antich, executat per Franco, ens trobàrem amb la mateixa incomprensió. El "terrorisme" de na Lieta havia consistit a mantenir correspondència i una ferma amistat amb un dels millors escriptors, assagistes i autors teatrals de l'estat. Per sort, malgrat tantes girades d'esquena, a Madrid trobà el suport d'homes com Antonio Gala i Joaquín Ruiz Giménez.

Al cap de cinc mesos de patiment, la pogué treure al carrer (finals de febrer de 1975), no sense haver comprovat, en la pròpia carn, fins on arribava el pretès antifeixisme d'alguns partits d'esquerra. En Jaume m'ha dit més d'una vegada que va ser una lliçó que mai no ha oblidat.

Miquel López Crespí

Al teatret de la Casa Catalana pronunciaren conferències -entre molts d'altres- José Monleón, Alfonso Sastre, Rodríguez Méndez, Ricardo Domènech, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Gregori Mir, Lauro Olmo, Pere Calders, Aranguren...(Miquel López Crespí)

Jaume Adrover: Premi Ramon Llull 2009. Un gran amic i un lluitador exemplar. L’antifranquisme en els anys 60 i 70 (I)

Actualment l'amnèsia històrica, l'oblit del passat, és el distintiu que més s'estila. Darrerament he quedat esborronat en constatar fins on arriba aquest oblit permanent i continuat dels nostres fets més recents. Parlant amb alguns joves gasetillers he comprovat que desconeixien, per exemple, l'existència de les Aules de Poesia, Teatre i Novella que organitzaren (de l'any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquelles Aules foren l'activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana oferí els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m'ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc, etc).

Al teatret de la Casa Catalana pronunciaren conferències -entre molts d'altres- José Monleón, Alfonso Sastre, Rodríguez Méndez, Ricardo Domènech, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Gregori Mir, Lauro Olmo, Pere Calders, Aranguren...

Pel gener de 1967 Baltasar Porcel, escrivint a La Vanguardia, explicava als lectors del Principat com era possible muntar unes activitats de categoria realment internacional. A l'article "Una gran 'Aula de Teatro'", en Porcel escrivia: "Jaime Adrover -verdadero motor del ciclo-, Bienvenido Alvárez y Jaume Vidal han cuidado el programa castellano. Josep Mª Llompart, el catalán. La Casa Regional Catalana, además del local, ha contribuido con 30.000 pesetas. La colonia catalana en Mallorca ha dado siempre, y en estos últimos años más aún, un alto ejemplo cívico. Una organización palmesana, la Obra Cultural Balear, ha aportado 9.000 pesetas más.

'El resto de dinero llegó por un procedimiento original: pintores, escultores, fotógrafos, etc., de la isla, regalaron obras suyas, que fueron vendidas en pública subasta, que agavilló 54.000 pesetas más. Periódicos locales, emisoras como Radio Popular, han cuidado del necesario eco propagandístico.

'Los temas abarcan de ayer y de hoy, desde la renaixença hasta Buero Vallejo, pasando por las piezas clásicas menorquinas del siglo XVIII y el teatro castellano de humor de la posguerra. De las charlas isleñas han cuidado, entre otros, Jaume Vidal, Gabriel Cortés, Antonio Serra, Guillem Frontera y Josep Mª Llompart. De Barcelona viajan hasta Mallorca el catedrático Antoni Comas, los críticos Jordi Carbonell y J. Ll. Marfany, los autores Joan Oliver y Manuel de Pedrolo, el director Ricard Salvat, etcétera".

En Joan Oliver (Pere Quart) havia de clausurar les Aules de Teatre. La prohibició governativa va esser notificada als organitzadors de l'acte pels sicaris de la Brigada Social quan el poeta ja era al local. Josep M. Llompart ho hagué d'explicar al públic. Ben cert que en aquelles circumstàncies de manca de llibertat no podíem fer gaire cosa. Els aplaudiments varen esser la nostra forma de protesta. Ningú no ens podia dir res si aplaudíem un escriptor! No sé quant de temps durà l'acció -gens silenciosa, per cert! Crec que degué ser la primera "manifestació" pública contra el feixisme a Mallorca d'ençà la proclamació de l'estat de guerra per l'exèrcit aquell nefast juliol de 1936. Els agents de la Social entraven i sortien del teatret de la Casa Catalana vermells d'ira i desesperació. Un social molt conegut, per malnom li deien "El Bigotes", fins i tot s'atreví a dir "¡Despejen, despejen la sala!". Ningú no li feia cas. Ningú que no ho hagi viscut pot imaginar ara mateix l'emoció d'aquells moments, la tensió que ens dominava a tots. Jo crec que més d'un s'hagués deixat matar per defensar la llibertat d'expressió! Quan ara veiem la corrupció que ens domina (fuga de milions, comptes corrents a Suïssa, pagament de comissions illegals, etc, etc); quan constatam l'oportunisme, els milions que s'embutxaquen els comissaris i assessors al servei d'institucions i partits polítics, no podem deixar de recordar aquella època amb una certa melangia. Aleshores tot es feia per "la causa" (de la llibertat). Ningú no cobrava una pesseta per portar endavant aquelles perilloses activitats culturals. I, ben al contrari, com hem dit més amunt citant un article de Porcel, era un honor per a tothom aportar, segons les teves possibilitats obres (quadres, escultures, etc) o diners per a ajudar a aquelles autèntiques protestes cíviques i populars contra la dictadura.

Un dels punts àlgids d'aquesta valuosa aportació a la lluita per una cultura antifranquista, lliure i autènticament progressista, culminà amb les aules de Novella, precisament quan els agents de la Brigada Social (la policia política del règim) interromperen una conferència que donava l'escriptor Antoni Serra i el detingueren.

La conferència portava per títol "La frustración en los narradores españoles contemporáneos" i parlant de la narrativa espanyola dels anys cinquanta i seixanta volia demostrar les dificultats que tenien els escriptors a causa de la situació de censura i opressió que patíem sota el franquisme. Evidentment, es tractava, més que de dir les coses, d'insinuar-les, d'aportar elements d'anàlisi per tal que el públic fes, pel seu compte, la lectura pertinent. La provocació policíaca ho impedí.

La detenció del conferenciant i d'alguns dels assistents a l'acte i la campanya de solidaritat que tengué lloc pocs dies després foren una de les lluites més importants de les Illes l'any 1968. S'ha de tenir en compte que aleshores la majoria de partits de l'oposició no existien i els comunistes només podien fer alguna pintada ocasional demanant la llibertat i l'amnistia.

A les acaballes de la dictadura feren molt més per la llibertat i la lluita antifeixista cantants, afeccionats al teatre, segons quins escriptors, que no pas els partits polítics que, o no existien encara -el PSOE, per exemple, només començà a sortir pels diaris devers els anys 74 i 75-. Els diversos partits comunistes -barallant-se entre ells mateixos per a clarificar l'essència del marxisme-leninisme- vivien una somorta vida clandestina, amb ocasional sortides per a fer alguna pintada o repartida d'octavetes. El contacte real amb les "masses" -com ens agradava etiquetar el poble aleshores-, mantenir encesa la flama tothora, era treball d'un altre tipus de gent, la majoria sense partit, però especialitzada en ordir permanentment munió infinita d'accions subversives. Entre el personal conegut i amb forta anomenada hi havia els cantants de la Nova Cançó, alguns en camí de convertir-se en els astres resplendents dels propers anys. Altres, menys famosos, també portaven amb força la lluita culturalo-política en contra de la pansida putrefacció oficial. Entre els coneguts hauríem de parlar de l'impacte que causà la cançó de Mª del Mar Bonet, "Què volen aquesta gent?". No ens podíem avenir com la podia interpretar en públic! Les actuacions dels cantants de protesta no sempre es feien al Castell de Bellver, sota l'organització de les Joventuts Musicals. Aquells autèntics líders de "masses", per no res, la majoria de vegades sense cobrar, actuaven al saló d'actes de col·legis, a la sagristia d'alguna església, dins cases particulars, a cinemes de barriades. En Guillem d'Efak va fer famosa per arreu de Mallorca, la "Cançó de Son Coletes", esdevinguda himne revolucionari. Quasi ploràvem en sentir tonades de tan forta arrel popular. La repressió feixista era blasmada públicament, sense por. Hom recordava la lluita de les Germanies i altres aspectes essencials de la nostra història. Fins i tot el folk nord-americà fa ser traduït al català i posat a disposició de la resistència. Discs amb les cançons i himnes autèntics de la guerra civil -de la part repúblicana, evidentment!- arribaven d'amagat a Mallorca. Tothom que sortia a l'estranger havia de tornar -era un deure ineludible!- amb llibres de la col·lecció "Ruedo Ibérico", "Ebro", o amb discs antifeixistes. Eren famoses les versions de La Internacional i La Varsoviana en interpretació dels Cors de la Ràdio i Televisió de la RDA. Na Miquelina Lladó musicava treballs de Josep Mª Llompart; en Toni Alomar, poemes encara no editats de Rosselló-Pòrcel; l'excel·lent pintor i escultor Gerard Mates actuava, com un Che Guevara de la cançó de protesta, per tota mena de caus.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

(2 vídeos) El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulino, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut. (Miquel López Crespí)

A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142. (Miquel López Crespí)

La generació literària dels 70 i l’antifranquisme (I)

Com he escrit en un altre article, la participació en els Premis Ciutat de Palma com a membre del jurat de novel·la m´ha fet recordar aquells anys de finals dels seixanta quan, juntament amb Guillem Frontera, Antoni Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà i Gabriel Janer Manila, entre molts d´altres companys i companyes del gremi, començàvem a escriure. Quaranta anys d´escriure, de col·laboracions a la premsa, d´alegries i patiments d´ençà aquells llibres i premis literaris de finals dels seixanta i inici dels setanta!

No és estrany que els records i les emocions del passat tornin de cop, amb força inabastable.

Aleshores tots érem molt joves; la majoria dels escriptors del que s´ha anomenat “la generació literària dels Setanta” havíem nascut a mitjans dels quaranta i, evidentment, tant l´obra literària com les actituds polítiques que ja teníem alguns membres del gremi eren completament condicionades pels records familiars de la guerra i les vivències de la postguerra, per la lluita antifranquista i per la defensa aferrissada de la cultura catalana, marginada i perseguida per l´Estat.

Si pens en les circumstàncies que m´inpulsaren a escriure, hauré de recordar com era –i com érem tots nosaltres!-- a mitjans dels seixanta quan a Mallorca es començaven a posar les bases de l´OCB i a València Raimon creava el que serien els “himnes” del jovent de finals dels seixanta: aquelles cançons màgiques, poètiques i absolutament revoltades contra l´establert com eren “Al vent”, “Diguem no” o, en el vessant amorós, “Treballaré el teu cos”. Més tard Raimon posaria música a Salvador Espriu i Ausiàs March, entre molts d´altres poetes catalans. Però això ja és una altra història.

A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142.

Sortosament, en els interrogatoris que em feren al tenebrós cau de la Social en el carrer de la Soledat número 8, i posteriorment en unes altres detencions fetes pel Servei d´Informació de la Guàrdia Civil de la caserna del carrer de General Riera, no sortí mai a rotllo la meva corresponsalia amb Ràdio Espanya Independent. Qui sap que m´haurien fet i que m´hauria pogut succeir si ho arriben a saber!

Aleshores ja portava molts d´anys de corresponsal d´aquella emissora antifranquista que emetia, controlada pel carrillisme, des de Bucarest. Però els sicaris polítics del règim mai no descobriren aquesta activitat clandestina. Ni la Brigada Social ni la Guàrdia Civil no s´assabentaren de la meva feina periodística d´oposició al règim, i si ho sabien –cosa que dubt--, mai ho digueren ni em demanaren res en els interrogatoris d´aquells anys. Possiblement vaig tenir molta sort o també, el més probable, és que funcionaren les mesures recomanades per antics militants antifranquistes, companys i companyes de provada experiència en aquestes tasques de burlar la vigilància dels botxins. En referència als articles que enviava, i per dificultar a la policia la tasca d´investigació que poguessin portar a terme, hom havia de destruir els primers originals i enviar solament la tercera o quarta còpia de l´escrit a fi que el paper de calcar difuminàs els caràcters de la màquina d´escriure emprada. D´aquesta manera era quasi impossible, malgrat que l´escrit caigués en mans de la Social, que aquesta pogués certificar que s´havia picat amb tal o qual màquina d´escriure.

Així i tot, no cal dir-ho, els escrits sempre eren signats amb pseudònim –mesura bàsica i imprescindible!-- i, precisament per aquesta causa, ni els mateixos receptors dels articles sabien el nom dels corresponsals.

Tot es feia l’anonimat més absolut. Enviava a Bucarest –via París, Roma o Estocolm-- les informacions més diverses, tot allò que imaginava que podia fer mal a la dictadura. El que sentia al carrer, a la botiga, a l´autobús, en els mercats, damunt la constant pujada del cost de la vida, l´encariment del pa, dels transports, la manca d´equipaments sanitaris, les reduïdes pensions per a la gent gran, l´atur, la quasi inexistència d´habitatges socials, la prepotència dels vencedors, les mentides damunt la història que sortien en aquella premsa censurada, escrita per falangistes i fidels pixatinters del franquisme... Llegia amb cura aquells fulls infectes, anticatalans i anticomunistes, plens de lloances al Caudillo, a les “grans realitzacions del règim”. Llegint entre línies podies trobar indicis d´alguna deficiència, defectes, problemes no resolts per les autoritats que, invariablement, una vegada comprovats, et servien per a fer arribar les informacions del que s´esdevenia a Mallorca a la resta de l´estat i del món.

Miquel López Crespí

El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulino, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut. (Miquel López Crespí)

La generació literària dels 70 i l’antifranquisme (i II)

Vist amb perspectiva històrica, ara que han passat més de quaranta any d´ençà aquells primers articles enviats de forma clandestina a Ràdio Espanya Independent, la ràdio era per a nosaltres el que ara pot ser Internet per a les joves generacions: poder sentir les informacions procedents de qualsevol indret del planeta! Que els nostres escrits poguessin ser escoltats per persones residents a Londres, Madrid o l´Hospitalet de Llobregat! Vivíem immersos en aquell món de lluita contínua, solidaris amb els altres corresponsals, els de Catalunya Principat que, juntament amb els del País Basc i Galícia, tenien programes especials en les llengües respectives. Mai no vaig entendre per què els carrillistes mai no situaven les Illes dins el marc nacional de Catalunya. Imagín que deu ser per la pròpia història de l´estalinisme i el neoestalinisme a la nostra terra: aquí sempre hi ha hagut una delegació típicament espanyola del PCE; mai un projecte que tengués certes connotacions nacionals, com va ser el cas del PSUC, tant en la guerra i la postguerra, com més endavant en la transició.

Tot el material s´enviava a les adreces que donava la mateixa ràdio i eren, ho vaig saber posteriorment, seus del PC francès (bulevard Poissonnière, a París) i del PC italià (via de la Botegle Oscure, a Roma). Hi havia també un apartat de Suècia el número del qual ja no record. Havies de posar a la capçalera de l´article “Per a Ràdio Espanya Independent”, i de seguida, pel que vaig constatar, ho enviaven via aèria a Bucarest, on Ceausescu i el PC de Romania donaven una substanciosa subvenció als carrillistes espanyols. Particularment, i ho he deixat escrit en nombrosos articles, mai no vaig militar amb els carrillistes malgrat haver tengut una certa relació amb les joventuts de Santiago Carrillo, concretament en els anys 62-63, unes dates en les quals, segurament, encara no militava al PCE cap dels dirigents “històrics” illencs, exceptuant els que procedien dels temps de la república i de la postguerra; els pocs que se’n salvaren de la repressió. Els altres, els més joves, aquells que serien les “stars” aviciades pel franquisme reciclat en temps de la transició, encara devien ser ben lluny de tenir cap idea de militància política.

Cap a mitjans dels anys seixanta, a part del compromís amb la lluita antifeixista, ja érem plenament conscients de l´esbatussada que significà el franquisme quant a la destrucció de la cultura catalana. Les meves primeres dèries literàries sorgeixen en aquells anys. Segurament per influència familiar: el pare i els oncles eren lectors aferrissats. A la guerra, el pare, Paulino López, era membre actiu dels destacaments de la cultura, i formava d´aquelles improvisades companyies d´actors i actrius afeccionats muntades pel Comissariat de Cultura. Era un bon rapsode, el pare, i, en la postguerra poblera, quan es reunia a casa amb alguns dels presoners republicans que s´havien casat amb al·lotes de la vila, el vaig sentir sovint recitant Federico Garcia Lorca, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Rafael Alberti, Pedro Garfías i tants i tants poetes antifeixistes dels anys trenta.

El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulimo, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut.

De 1965 a 1968 participam com a oients fervorosos en les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i gran activista cultural Jaume Adrover. Es pot dir que aquells anys de les Aules, juntament amb les activitats que organitza l´OCB, els llibres de l´Editorial Moll i els inicials contactes amb Josep M. Llompart marquen l´inici de les meves incipients activitats culturals que, a nivell pràctic, es concretaran l´any 1969 amb les primeres col·laboracions literàries a les pàgines de Cultura del diari Última Hora.

Aquest mateix any de 1966 conec el pintor i escultor –també cantautor-- Gerard Matas, i amb ell tota una sèrie d´amics i amigues que condicionaran la meva futura dedicació a la literatura.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

M'admiren els homes que saben canviar d'idees en el moment oportú. Cal combatre el desprestigi que envolta qui canvia de camisa. ¿Hi ha res més senzill que morir com Crist o el Che Guevara, per no voler adaptar-se a les canviants circumstàncies socials que envolten l'home? Cal respectar Crist com a base i fonament de la nostra santa doctrina catòlica, apostòlica i romana. Però ningú s'estranyarà si dic que exemples com el de l'agitador de Galilea són els que, segles endavant, porten un Che Guevara, tants de milers de guerrillers -comunistes i cristians, independentistes de qualsevol tendència- que han mort inútilment a l'Amèrica Llatina, a qualsevol part del món, amb les armes a la mà. I malgrat tot el que ha fet l'Església, en dos mil anys, per ajudar a mantenir els ingovernables quiets, en el lloc que pertocava, hi ha en l'exemple de Crist algunes actituds, afirmacions, que, desenvolupades per esperits pervertits, poden dur a la revolta social i a l'heretgia.

Les falses memòries de Felipe González (IX) – Che Guevara, Crist, Anguita, Solé Tura, Ribó, Castro ...

M'admiren els homes que saben canviar d'idees en el moment oportú. Cal combatre el desprestigi que envolta qui canvia de camisa. ¿Hi ha res més senzill que morir com Crist o el Che Guevara, per no voler adaptar-se a les canviants circumstàncies socials que envolten l'home? Cal respectar Crist com a base i fonament de la nostra santa doctrina catòlica, apostòlica i romana. Però ningú s'estranyarà si dic que exemples com el de l'agitador de Galilea són els que, segles endavant, porten un Che Guevara, tants de milers de guerrillers -comunistes i cristians, independentistes de qualsevol tendència- que han mort inútilment a l'Amèrica Llatina, a qualsevol part del món, amb les armes a la mà. I malgrat tot el que ha fet l'Església, en dos mil anys, per ajudar a mantenir els ingovernables quiets, en el lloc que pertocava, hi ha en l'exemple de Crist algunes actituds, afirmacions, que, desenvolupades per esperits pervertits, poden dur a la revolta social i a l'heretgia. La lluita de l'església de Roma contra els dissidents a través de vint segles, és una prova del que estic dient. Per això cal donar suport als gestos lliberals, les actituds de persones que, si en un determinat moment han estat revolucionàries, ara, vist que no podien arribar mai a realitzar llurs somnis, ens demanen una almoina i toquen a la porta. Homes de la categoria moral i intel.lectual d'una Pilar Bravo, fa uns anys, de n'Enrique Curiel fa poc, el mateix Mohedano, en Carrillo, la sana posició de Nicolás Sartorius fent front a les utopies il.luministes d'un Anguita, el canvi de militància d'un pare de la pàtria -redactor de la Constitució! com en Solé Tura... són exemple evident d'una manera oberta, actual, europea, d'entendre les coses.

A les Corts hi ha sovint massa crítiques vers els sectors que, d'una forma sàvia i raonada, canvien de pensament. En un determinat moment, jo mateix, emportat per l'onada de la massa parlamentària, he estat disposat a cedir a les pressions que em suggerien de redactar una llei contra aquesta munió d'homes i dones avançats, lliurepensadors, demòcrates de tota la vida, amb ganes de servir la pàtria. Ara, amb més calma, repassant la història més recent, els avenços del nostre perfecte sistema de convivència, pens que no ho faré i ordenaré la dissolució de la comissió que està estudiant la qüestió. Ben mirat, si en temps de la transició la major part de l'administració franquista no hagués canviar de posicions, si els militars -la majoria provinents de la victòria contra els rojos a la guerra civil-, si la mateixa església, no hagués mudat de concepcions... ¿haguéssim pogut dur endavant la reforma de la dictadura? L'espectacle civilitzat de les Corts franquistes votant llur pròpia dissolució... ¿no és un exemple evident del molt que han fet per la democràcia els qui han sabut canviar d'ideologia? Haurem de criminalitzar tantes persones de bona voluntat? Si els antics militants de l'esquerra revolucionària, si utopistes com Anguita volen canviar de partit... ¿els hem de posar entrebancs? Hem de dir, per premsa i TV, que és un traïdor als seus principis? Seria una forma incorrecta de tractar les contradiccions de la xurma. A la taula dels senyors sempre hi ha d'haver un plat de sopa per a les ovelles perdudes que de nou han trobat o volen trobar el recer de casa seva. La "casa comuna de l'esquerra". És una concepció potser antiquada, de definir, en les acaballes del segle, la societat i els partits com a de "dretes" i "esquerres". Avui ja sap tothom que no existeix aquesta divisió artificial de la Humanitat, producte i herència de la Revolució Francesa. Hauríem de cooperar en el reciclatge de personatges i figures que, més endavant, en el proper futur, poden ajudar-nos en el desenvolupament polític i econòmic, en l'avenç continuat vers la Modernitat. El bé i el mal encara existeixen. Les dificultats derivades de la crisi internacional poden afectar el nivell de vida de bagassers i ganduls. Hi pot haver -n'hem de ser conscients- vagues generals, aturs de la producció en sectors claus de la indústria. A Múrcia, al Principat d'Astúries, grups d'exaltats cremaren recentment els Parlaments regionals. Fa poc, una vaga d'elements incontrolats, indòcils anarquistes i marxistes, creients endarrerits de la lluita de classes, tengueren més d'un mes paralitzat el metro de Madrid. A Euskadi, a les manifestacions dels batasuneros separatistes, encara hi acudeixen cinquanta-mil persones...

No. La situació -sigui dit entre nosaltres- no està encara fermament consolidada. Ens calen homes de la talla d'un Mohedano o un Ribó dins les nostres fileres. Gent amb una sòlida concepció de la necessitat de rejovenir el país, dirigents sindicals i polítics capaços d'anar a una fàbrica, parlar per la televisió, dins les Corts, i puguin adreçar-se als sediciosos per a explicar d'una manera didàctica quins són llurs interessos vertaders. Homes d'una talla intel.lectual semblant a la meva que puguin dir al poble: fins aquí podeu arribar, o del contrari Espanya no podrà incorporar-se a Europa, vèncer els reptes de la modernitat, complir els acords que hem firmat amb la Unió Europea. I sense complir aquests acords... adéu a les vacances anuals, als cotxes d'importació, a les criades filipines, al futbol setmanal, als deu canals de televisió, a les menges tropicals que podem trobar als supermercats. Maurice Thorez, en plena vaga general l'any trenta-sis, a França, ja ho digué: "L'important no és fer una vaga general. L'important és saber aturar-la a temps". Aturar a temps les vagues. Això és l'únic que admir dels comunistes. A França, el maig del seixanta-vuit, saber no embarcar-se en les aventures proposades pels agitadors situacionistes, maoistes i trotskistes. A Espanya, després de la matança dels advocats laboralistes d'Atocha, fer com el company Carrillo, que, quan un milió de persones volien proclamar la República, i el Rei, intranquil, en contacte permanent amb l'exèrcit, s'ho mirava, inquiet, des d'un helicòpter, sabé -a conseqüència dels meus consells- fer tornar tothom a casa, i llevar-los de les mans els milers de banderes republicanes que aquell dia havien sortit al carrer. Per això hem d'obrir les portes del partit, rejovenir-nos. Ja ho deia la vella dita popular: "Renovar-se o morir". I nosaltres no volem morir. El partit del govern sota el meu correcte i genial comandament, el que volem és continuar guanyant eleccions l'una rere l'altra fins a acomplir la gesta a la qual ens dirigeix el destí. Dur endavant Espanya. Adquirir zones d'influència a Guinea, si és possible a Bòsnia, ara que ha desaparegut el comunisme a Iugoslàvia; augmentar la intervenció econòmica a l'Argentina; consolidar les inversions fetes a Cuba per a, després de la fi del dictador Castro, tenir una bona infrastructura turística que ens faci els senyors de la perla del Carib. Cuba sempre va ser espanyola. Fou la darrera colònia a aconseguir la independència i, ben segur, si no hagués estat per la intervenció dels Estats Units d'Amèrica, encara seria una província com ho són Barcelona o la Corunya. Canviar d'idees; reciclar-se d'una forma permanent i continuada; saber amb qui estar; fer costat a qui comanda; rebutjar en el moment oportú les utopies de transformació social pròpies de la joventut eixelebrada, són aspectes de la xurma -o de sectors dirigents- que cal encoratjar, mai perseguir o blasmar. En el fons, com escrivia en el començament, just acabat de sopar i de veure el telediario... ¿hi pot haver actitud més ridícula que la de Crist o el Che Guevara morint per la defensa absurda d'uns principis esotèrics que ningú no respecta ni molt manco entèn? L'actitud aventurera i suïcida dels diputats comunistes, a Rússia, volent sostenir un Parlament inútil ja per a les tasques de govern... ¿no demostra una follia digna del psiquiatre? Ieltsin, el guanyador... ¿no sabé canviar a temps d'ideologia? Si el gran dirigent rus s'hagués aferrat a periclitades concepcions, a velles utopies, seria ara un cadàver anònim estripat enmig dels carrers de Moscou, un número més, potser un desaparegut, com els que encara resten, als hospitals, sense que ningú en sàpiga el nom. Fa feredat pensar que un gran home, un estadista de la talla de Borís Ieltsin, podria haver acabat així, nu, despullat, combatent anònim, amb un número penjat del coll, allargassat en un ruïnós hospital moscovita. Però Ieltsin, en el seu moment, rebutjà el marxisme, va rompre el carnet del PCUS, pujà damunt del tanc, trucà al President Bush i digué: "Aquí em té, a la seva disposició". I amb un senzill gest es posà de part dels guanyadors, entrà a formar part de l'èlit dirigent del món, tragué Rússia de les tenebres col.lectivistes oferint al seu poble una resplendent llibertat que ara mateix, amb el decidit assalt que ha ordenat contra el Parlament, ha consolidat i ampliat. Aquest és, entre d'altres que podria posar, un exemple per a la Humanitat lliure del futur, per als ciutadans de l'Europa contemporània que han de dirigir el món. En la meva joventut, ben al contrari, els joves no teníem l'oportunitat d'analitzar aquests fets cabdals, lluminosos i educatius, de personalitats que saben canviar de camisa quan pertoca. El nefast marxisme que impregnava l'ambient de les facultats ens feia fixar-nos en homes, en éssers sectaris i dogmàtics, tipus Che Guevara, Tommaso Campanella, Robespierre, Marat o el mateix Ho Chi Minh. Quan hi pens...! No sé encara com fórem capaços d'endreçar el vaixell que s'enfonsava! Si no hagués estat per la meva clarividència política... ¿on haguéssim pogut acabar? Com una República endarrerida del Tercer Món, una terra sense futur, sense l'alè imperial i modernitzador que ens sosté i ens fa afrontar la crisi d'una manera decidida, amb clara voluntat de sortir-ne. Aprendre a canviar de pensaments i concepcions, restar sempre ben a prop del poder, saber seguir l'exemple d'homes com Ieltsin a Rússia, com tants i tants d'antics sectaris que saberen mudar d'idees a temps. Aquest és el missatge que hem de saber donar, des de l'administració, al jovent de tot l'Estat. Una tasca cultural i de formació de les consciència d'una importància cabdal per a l'avenç dels pobles!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Recordem que la qualitat de les aigües és un aspecte fonamental pel manteniment dels processos ecològics de s’Albufera, pel que l’ús de grans volums d’aigua al projectat camp de golf annex, amb un contingut desconegut però previsiblement alt de nitrats i fosfats, podria tenir conseqüències negatives per la zona humida de s’Albufera. (GOB)

L’oficina del Conveni Internacional de Zones Humides (Ramsar), preocupada pels efectes del possible camp de golf de Son Bosc sobre s’Albufera

Ha demanat informació al Ministeri de Medi Ambient, especialment pels canvis ecològics que es puguin generar per les aigües usades pel golf El GOB demana a Ramsar una missió d’investigació

S’Albufera de Mallorca és una zona adscrita al Conveni Internacional de Zones Humides (Ramsar), per la qual cosa l’estat espanyol ha assumit el compromís de vetllar adequadament per la seva conservació.

A arrel de les informacions de la possible afectació negativa del projectat camp de golf de Son Bosc sobre la zona humida de s’Albufera, l’oficina internacional del conveni de Ramsar, ubicada a Suissa, s’ha adreçat al Director General de Biodiversidad del Ministerio de Medio Ambiente, D. José Luis Herranz Sáez, sol·licitant informació detallada sobre el possible impacte negatiu que podria generar-se pel rec del camp de golf. Recordem que la qualitat de les aigües és un aspecte fonamental pel manteniment dels processos ecològics de s’Albufera, pel que l’ús de grans volums d’aigua al projectat camp de golf annex, amb un contingut desconegut però previsiblement alt de nitrats i fosfats, podria tenir conseqüències negatives per la zona humida de s’Albufera.

Paral·lelament el GOB ha sol·licitat formalment a l’oficina de Ramsar la posada en marxa d’una Missió Ramsar d’Assessorament (MRA), mitjançant la qual es desplaçarien a Mallorca experts del conveni internacional per tal de determinar els possibles impactes que el projecte de camp de golf suposarà per s’Albufera i reclamar les accions oportunes a les administracions espanyoles.

Mentrestant, Antich segueix mirant cap un altre costat

El mateix president que l’any 2003 va incorporar son Bosc al Parc Natural de s’Albufera (i que després va veure com en Jaume Matas la desprotegia per possiblitar-hi un camp de golf) ara mira cap a un altre costat, mentre les entitats més importants del món pel que fa a conservació de la natura (la IUCN) i la conservació de zones humides (Ramsar) mostren la seva preocupació per la possible destrucció d’aquesta zona.

Només l’obligació d’aprovar un pla de conservació de l’orquídia de prat, que té a, la zona la seva localitat més important d’Europa, retura ara l’inici de les obres. La Conselleria de Medi Ambient va presentar fa mesos una proposta de pla de conservació que pretenia conservar l’orquídia mantenint el camp de golf. Afortunadament el Consell Assessor de Flora i Fauna, participat no només per administracions sinó també per científics i experts, va informar desfavorablement la proposta. Però resulta ben previsible que la nova proposta que es pugui presentar anirà en la mateixa línia, ja que la Conselleria de Medi Ambient està governada per UM, partit que ha manifestat repetides vegades el seu interès per la construcció d’aquest camp de golf.

A la vista de les “mans aplegades” que fins ara han mostrat tant Antich com Armengol, sembla que Son Bosc seria una més de les concessions en el pacte que governa les nostres institucions.

Web GOB

Les cinc infermeres, les milicianes membres de diversos col·lectius d'esquerra, varen ser presentades pels "intel·lectuals" del règim feixista (Ferrari Billoch, el mateix Llorenç Villalonga, que tant contribuí amb els seus articles llegits per la ràdio i amb la seva acció pràctica a aguditzar l'odi envers l'esquerra i la cultura catalana) com a simples prostitutes, degenerades sexuals provinents del "barrio xino" barceloní que calia exterminar talment un pagès extermina les rates o els escarabats. Amb mentida sobre mentida, difamació rere difamació, s'anà bastint la "història" feixista damunt la guerra civil! (Miquel López Crespí)

Literatura catalana i anarquisme a Mallorca. La República, la guerra i la Revolució en la novel·la històrica catalana contemporània

Josep Massot i Muntaner i les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936) (i II)

A mi no m'importava gaire d'on treien el "material" (revistes, llibres...) els meus companys de classe. Però el cert és que, vist amb la perspectiva que donen els anys, vaig poder acumular tota una sèrie de documents ben interessants. Sembla que el pare d'un dels que feien quart amb mi era un dels responsables de diversos saqueigs de biblioteques (la de la Casa del Poble, la d'Emili Darder i, pels llibres que vaig comprar, la de Gabriel Alomar). Molts d'aquests volums pareix que ja no interessaven els propietaris actuals i havien anat a parar a les golfes o als racons més amagats dels despatxos. El cert és que tot allò (revistes, llibres, exemplars originals del diari que publicà Bayo a Punta Amer, La Columna de Baleares), anà a parar a les meves mans i serví per a anar iniciant el meu arxiu particular de la resistència antifeixista a les Illes. Posteriorment, en temps de la meva militància a l'esquerra illenca (OEC primer i PSM posteriorment) serví per enllestir nombrosos articles i per anar preparant xerrades i conferències del tipus més divers. Més endavant encara, a mitjans dels anys vuitanta, vaig emprar molt d'aquest material en les xerrades que damunt el moviment obrer vaig fer a la seu de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell".

És evident que mai no vaig deixar de seguir la pista de les infermeres assassinades per la reacció i sempre vaig tenir la intenció de retre un homenatge als antifeixistes del 36 que volgueren alliberar les Illes del feixisme.

Fa uns anys en tornà a parlar en Llorenç Capellà (que aleshores dirigia el col·leccionable Memòria civil. Mallorca en guerra. Concretament en el número 22 del diumenge 1 de juny de 1986, en un excellent article titulat “L'Hotel Mediterráneo o ‘la vie en rose’", Llorenç Capellà parla de les orgies que organitzava el "Comte" Rossi, un aventurer italià que cobrí de sang els pobles de Mallorca. L'Hotel Mediterráneo era el cau de tota la gentussa antirepublicana, d'on sortien ordres i voluntaris per a cometre els assassinats en massa que es realitzen en tots els indrets de l'illa. Però era igualment el cau dels saraus, les festes més importants del moment (1936). Grans banquets, balls, disbauxes de tota mena... L'Hotel era l'indret on regnaven -per un dia!- les meuques que cada dia necessitava el "Comte Rossi" per a satisfer el seu accentuat masclisme que, pel que sembla, mesclat amb la sang dels innocents, li produïa un segur enervament eròtic. Sexe i sang: aquest era l'ambient de l'Hotel Mediterráneo descrit per Llorenç Capellà a l'article que comentam. Diu l'escriptor: "Així, doncs, toreros, militars i falangistes, convisqueren en bona harmonia sota les llànties profusament illuminades de l'Hotel Mediterràneo, mentre als carrers la fosca sols era foradada pels fars dels cotxes plens d'homes armats que fatalment coincidien en el Camí dels Reis, en el cementiri de Porreres o en el de Son Coletes, i allí assassinaven aquelles persones que consideraven enemigues del nou règim". I més endavant, comentant una anècdota contada pel doctor Deyà (referent a les infermeres fetes presoneres el quatre de setembre), diu: "Avui -contava el doctor Deyà, acabat d'arribar de Manacor- he fet una revisió a les cinc milicianes de Bayo que hem detingut. N'hi ha una que és verge.

'Les afusellaren'".

Josep Massot i Muntaner explica en el seu article "Dues mexicanes al desembarcament de Bayo" que va ser quan preparava els seus estudis sobre Georges Bernanos quan començà a interessar-se a fons per les cinc infermeres capturades pel feixistes el setembre de 1936. En el número 999 de la revista Perlas y Cuevas ho narra d'aquesta manera: "Georges Bernanos, a Les Grands cimentières sous la lune, fa referència de passada a tres al·lotes 'd'origen mexicà', presoneres a Mallorca, que 'un pobre religiós' va confessar i que 'considerava sense malícia'. Per aquest motiu, va demanar al 'general italià' que durant els 'quatre' primers mesos de la repressió a Mallorca era 'el primer responsable' de les 'matances' en curs -és a dir Arconovaldo Bonacorsi, conegut per 'conde Rossi' a tota l'illa- que en respectàs la vida. 'Entesos -va respondre el comte que es disposava a posar-se al llit- ho consultaré amb el coixí', i 'l'endemà al matí, les féu matar pels seus homes'".

Aquest article de Josep Massot i Muntaner és d'una importància decisiva per arribar a copsar totes les mentides que durant més de seixanta anys va bastir (i basteix encara!) la reacció contra els voluntaris republicans que vengueren a lluitar a Mallorca. Les cinc infermeres, les milicianes membres de diversos col·lectius d'esquerra, varen ser presentades pels "intel·lectuals" del règim feixista (Ferrari Billoch, el mateix Llorenç Villalonga, que tant contribuí amb els seus articles llegits per la ràdio i amb la seva acció pràctica a aguditzar l'odi envers l'esquerra i la cultura catalana) com a simples prostitutes, degenerades sexuals provinents del "barrio xino" barceloní que calia exterminar talment un pagès extermina les rates o els escarabats. Amb mentida sobre mentida, difamació rere difamació, s'anà bastint la "història" feixista damunt la guerra civil!

Josep Massot i Muntaner desmunta d'una manera brillant la falsa història escrita pels "intellectuals" del feixisme. Explica en l'article abans esmentat: "Entre les cinc infermeres de l'expedició de Bayo... hi havia dues germanes d'origen mexicà, Daria i Mercè Buxadé i Adroher, filles de Joan Buxadé i Adroher, català de Santa Coloma de Farners, que als vint anys anà a Cuba a fer fortuna i poc després es traslladà a Puebla de Zaragoza (Mèxic), des d'on es casà per poders amb Maria Adroher, natural també de Santa Coloma de Farners... Daria Buxadé era nada a Puebla de Zaragoza el 23 de desembre de 1913, i la seva germana Mercè nasqué al mateix indret el 25 d'abril de 1918". I concretant encara més, l'historiador afegeix: "En esclatar la guerra civil, Daria i Mercè eren infermeres de la Creu Roja i es presentaren voluntàries per anar a Mallorca, on havien de tenir un tràgic final. Trobam el seu nom moltes vegades al diari d'una miliciana anònima que ha estat publicat diverses vegades -per exemple al meu llibre El desembarcament de Bayo a Mallorca-, i que fou difós a Itàlia precisament pel 'conde Rossi', que en tenia una còpia. Aquest diari les anomena 'Mercedes' (o 'Merche') i 'Daría' (a vegades per error, 'María'), i en parla sempre amb afecte, com unes infermeres abnegades i disposades a tot per ajudar els malalts i els ferits; Daria fins i tot tocava el piano, com la mateixa autora del diari, per entretenir-los".

Vet aquí com Josep Massot i Muntaner deixa ben aclarit qui eren les infermeres violades i assassinades pels feixistes a Mallorca després del reembarcament de l'expedició de Bayo. Ni eren prostitutes, ni era gent procedent del lumpemproletariat. Tampoc no eren aquelles "bèsties salvatges" (en paraules de Ferrari Billoch); o analfabetes arrossegades per tèrbols instints sexuals, partidàries de l'"amor lliure", lesbianes sense escrúpols, diables reencarnats en figura humana, com es predicà durant anys des de totes les trones de les Illes. Eren simplement infermeres de la Creu Roja barcelonina, dones d'una gran cultura (si tenim en compte l'època: tocaven el piano), unes professionals de la sanitat, en paraules de Massot i Muntaner, "abnegades i disposades a tot per ajudar els malalts i els ferits".

És aquesta abnegació, el romanticisme revolucionari d'una joventut que volia acabar amb les injustícies, que volia bastir un món millor per als treballadors, el que segurament impulsà les Daria i Mercè a presentar-se voluntàries demanant la inscripció en les fileres de les forces que marxaven cap a les Illes. En carta dirigida a Josep Massot i Muntaner (11-II-1998), Josep Alsina, cosí de les infermeres, creu que influí en aquesta decisió el record dels fets de la Revolució mexicana: "Alguna vegada els havia sentit fent memòria d'aquells guerrillers mexicans que havien fet la Revolució. ¿No és possible que, visquent aquella exaltació dels primers moments, es sentissin identificades amb les revolucions mexicanes i amb la seva joventut s'engresquessin per anar d'infermeres?".

És perquè sempre he pensat que era aquest i no un altre l'esperit d'aquella generació heroica que ho donà tot per la causa de la llibertat i per l'emancipació de la humanitat, pel que vaig considerar un deure retre aquest homenatge a les cinc infermeres assassinades pel feixisme. En el fons el seu món, el món de les revolucionàries executades pel feixisme a Manacor l'any 1936, era el món del meu pare, el combatent anarcosindicalista Paulino López Sánchez, i dels meus oncles José i Juan López. Uns amb els confederals, altres amb els comunistes, combateren, ben igual que Daria i Mercè, per una societat més justa, per un món sense explotats ni explotadors. I era -i és!- aquest món el que sempre m'ha interessat servar, reconstruir, novel·lar. D'aquí neixen Estiu de foc (Columna Edicions, 1997) i Núria i la gloria dels vençuts (Pagès Editors, 2000).

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Biel Barceló: “ens preocupa que UM no sigui capaç de desfer-se del seu passat”

El BLOC demana una reunió urgent del Pacte. Considera que Miquel Nadal haurà de dimitir o ser cessat si hi ha indicis de delicte darrere la imputació per Can Domenge, i adverteix que no acceptarà “compensacions” a canvi que UM retiri l’esmena de Son Baco

El portaveu parlamentari del BLOC, Biel Barceló, ha afirmat que la imputació del conseller de Turisme, regidor de Palma i president d’UM, Miquel Nadal, que ha estat citat a declarar en el cas Can Domenge, per presumptes delictes de corrupció, és “nefasta” per al Govern i per al Pacte. Barceló ha afirmat que Nadal haurà de dimitir si, arran de la seva declaració, el jutge o la fiscalia adverteixen indicis de delictes.

Respecte a la situació política derivada de la presentació per part d’UM d’una esmena al Decret d’inversions turístiques per permetre la construcció del projecte de camp de golf de Son Baco, a Campos (que inclou 25 blocs d’apartaments a prop de la zona protegida d’Es Trenc), el portaveu del BLOC ha afirmat que la coalició considera que “si UM aprova aquesta esmena amb el PP, estarà incomplint greument el Pacte de Govern”. Així mateix, Barceló ha indicat que el BLOC “no acceptarà compensacions” a canvi que UM retiri aquesta esmena.

Biel Barceló ha afirmat que “en el BLOC ens preocupa que Unió Mallorquina no sigui capaç de desfer-se del seu passat” en referència als casos de corrupció que afecten dirigents d’UM que ostentaven responsabilitats executives al Consell durant la passada legislatura, i a la intenció d’impulsar projectes urbanístics depredadors del territori (com ara el camp de golf de Son Baco), que van en contra del model territorial de l’actual Pacte de Govern, basat en la sostenibilitat i en la contenció del creixement.

D’altra banda, la Comissió de Coordinació del BLOC per Mallorca ha analitzat la situació política derivada de la presentació de l’esmena de Son Baco i de la situació processal de diferents dirigents d’UM, i ha pres els següents acords:

1. El BLOC traslladarà als seus socis de Govern (PSOE, UM, ExC) la necessitat de convocar amb urgència una reunió de la comissió de seguiment del Pacte de Govern. Aquesta reunió està motivada per:

a. Presentació, per part d’UM, d’una esmena al Decret d’inversions turístiques per fer possible la construcció del projecte de camp de golf amb oferta complementària a Son Baco (Campos). Des del BLOC es considera inadmissible aquesta esmena, que suposa un clar incompliment del Pacte (tant en el fons com en la forma).

b. Actuacions judicials que impliquen diferents membres dels governs del Pacte en diferents casos de presumpta corrupció política. El BLOC considera que els partits del Pacte han de prendre mesures exemplars davant d´aquests casos.

2. Respecte a l’esmena de Son Baco:

a. El BLOC demana a UM que la retiri, i insta aquest partit a actuar amb responsabilitat, i amb lleialtat al Pacte.

b. Si s’arriba a votar aquesta esmena, els diputats i diputades del BLOC en cap cas hi donaran suport. Si l’esmena s’aprovàs, el BLOC constata que això suposaria un greu incompliment del Pacte.

c. El BLOC no accepta “compensacions” a canvi que UM retiri l’esmena de Son Baco. Qualsevol proposta que es faci en relació al municipi de Campos ha de comptar amb el suport de totes les forces del Pacte, i s’ha de produir dins dels paràmetres i de les línies programàtiques del Pacte de Govern.

3. El BLOC considera que Unió Mallorquina ha mesclat perillosament la tensió política al si del Pacte derivada de l’esmena de Son Baco amb les actuacions judicials que han conduït a la imputació del president d’UM i conseller de Turisme, Miquel Nadal, en el cas Can Domenge, i a la investigació sobre l’actuació del Departament de Carreteres del Consell de Mallorca (el titular del qual és Antoni Pascual, vicepresident del Consell i membre de l’Executiva d’UM), per presumptes delictes de corrupció.

4. El BLOC considera que la justícia ha d’arribar fins al final i ha d’esclarir totes les responsabitats penals que es derivin d’aquests casos de presumpta corrupció. Paral•lelament, els implicats hauran d’assumir les responsabilitats polítiques corresponents: si les instàncies judicials (jutges i/o fiscals) hi adverteixen indicis de delicte, i s’hi formulen acusacions formals, el BLOC considerarà que els implicats hauran de dimitir o, en cas contrari, hauran de ser cessats. El Pacte de Govern ha d’enviar un missatge de contundència davant l’allau de casos de corrupció que afecten diferents polítics de Balears..

5. Fins que no s’esclaresquin quines són les acusacions concretes de la Fiscalia anticorrupció en el marc de l’operació Peatge, i contra quines persones vinculades al Departament de Carreteres del Consell de Mallorca van adreçades, i fins que no es depurin les responsabilitats polítiques que es derivin d’aquestes acusacions judicials, el BLOC per Mallorca no aprovarà cap iniciativa, en el Plenari del Consell ni en el Consell Executiu, que provengui d’aquest Departament.

Torxa Revista Digital del Bloc per Mallorca

(2 vídeos) La guerra, la lluita per la llibertat, l'antifeixisme, són qüestions que m'han interessat des de sempre. A començaments del seixanta jo cursava quart de batxillerat en el Col·legi Lluís Vives de Ciutat, just acabat d'arribar de sa Pobla (el pare volia muntar un taller de pintura a Palma i per això deixàrem el poble per aquestes dates). A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme).(Miquel López Crespí)

Literatura catalana i anarquisme a Mallorca. La República, la guerra i la Revolució en la novel·la històrica catalana contemporània

Josep Massot i Muntaner i les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936) (I)

Si haguéssim de fer una història exhaustiva de l'origen i gènesi de les novel·les que he publicat referents a la guerra civil (Estiu de foc, Columna Edicions 1997; L'Amagatall, Col.lecció Tià de Sa real 1999; Núria i la gloria dels vençuts, Pagès Editors 2000...), a més de les que encara resten inèdites (Un tango de Gardel en el gramòfon, L'al.lota de la bandera roja; Nissaga de sang, etc., etc.,) ens hauríem de remuntar a finals dels anys cinquanta i començaments dels seixanta. M'explicaré. La guerra, la lluita per la llibertat, l'antifeixisme, són qüestions que m'han interessat des de sempre. A començaments del seixanta jo cursava quart de batxillerat en el Col·legi Lluís Vives de Ciutat, just acabat d'arribar de sa Pobla (el pare volia muntar un taller de pintura a Palma i per això deixàrem el poble per aquestes dates). A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme). Però de llibres referents a la guerra no n'hi havia gaires (si exceptuam els "oficials", els panegírics de la "cruzada"). I un al·lot de catorze anys tampoc no disposa de gaire diners per a aquest tipus de despeses tan "luxoses". Molt manco hi havia res referent al mític desembarcament republicà de 1936 en el Port de Manacor. Però jo ja estava a l'aguait de qualsevol llibre (malgrat que fos franquista) que em pogués aportar un mínim d'elements d'anàlisi dels fets de la guerra.

Cursaven el quart de batxiller en el Llúis Vives alguns fills de vencedors (fills de militars, buròcrates dels sindicats verticals, falangistes o, qui sap, dels mateixos escamots d'extermini antimarxistes i anticatalanistes). Aquests companys de classe, per a obtenir unes pessetes s'havien especialitzat a saquejar les biblioteques i golfes de la família. Pispaven llibres i revistes dels anys quaranta als progenitors. Al matí, moments abans d'entrar a classe, en la porta del col·legi, d'amagats dels professors, s'establien uns petits "encants" per a iniciats. Supós que si ens veia algun professor es devia pensar que intercanviàvem segells, tebeos... No li donaven gens d'importància a tot aquell sarau de jovençans. Aquests companys compareixien amb munts de revistes de la Segona Guerra Mundial (un altre dels temes que m'apassionava i apassiona encara!), publicacions pornogràfiques italianes o franceses, algun llibre curiós (curiós per a qui s'interessàs per la guerra, evidentment!). Les publicacions més abundoses eren Mundo i la nazi Signal. Jo comprava tot el material que podia (exceptuant la pornografia dels vencedors!) amb les pessetes que cada setmana em donaven els pares per a anar al cine (i sovint gastava fins i tot els diners de l'entrepà!). La mare, a migdia, no podia imaginar-se d'on provenia la immensa gana que em posseïa i que em feia devorar tot el que em posaven pel davant!

D'aquesta manera, comprant ara tres revistes, demà quatre, vaig poder anar fent una bona col·lecció que, anys endavant, vaig enquadernar i ara formen part dels meus arxius. Ara que ho record: era ben curiós tot això de la pornografia que atresoraven, d'amagat, alguns dels vencedors. T'adonaves de la hipocresia que hi havia en el món. Tota la mentida moral, la manca d'ètica, la brutor personal d'aquesta munió d'antimarxistes. La hipocresia del vencedors! Munió de franquistes que compraven, quan anaven a Lurdes o Roma, pornografia pura i dura. Particularment, com he dit una mica més amunt, mai no em va interessar gaire aquest tipus de material, els "tresors" dels falsos beats de missa i comunió diària. Però entre altres companys de classe sí que era un "producte" molt sol·licitat. M'interessaven més les publicacions referents a la guerra civil (i a la Segona Guerra Mundial), els llibres que poguessin dur. D'aquesta manera em vaig poder fer (per un duro d'aleshores!) amb la famosa obra del feixista Francesc Ferrari Billoch (Manacor 1901-Madrid 1958) Mallorca contra los rojos, amb una gran quantitat de números de Mundo... I va ser precisament gràcies al llibre de Ferrari Billoch comprat a començaments dels anys seixanta a la porta del col·legi Lluís Vives de Ciutat que vaig poder veure (en la pàgina 41) la fotografia de les cinc infermeres republicanes. Infermeres que poc després del reembarcament de les milícies antifeixistes serien violades i afusellades pels falangistes. Aquestes dones tengueren la mala sort de no poder reembarcar amb les tropes republicanes de Bayo. Tenc el llibre que coment obert per la pàgina quaranta-u. Mentre escric aquest article veig les cinc infermeres assassinades per la reacció. Són cinc al·lotes amb posat trist (potser imaginant ja el seu trist final). La imatge de les infermeres republicanes em quedà per sempre enregistrada en la memòria. No l'he oblidada mai. Ja de jove pensava en quina havia estat la seva vida, em demanava com havien arribat a Mallorca, quins motius les impulsaren a participar, voluntàries, en l'expedició que volia alliberar Mallorca. Posteriorment (sobretot estudiant les aportacions de Josep Massot i Muntaner) vaig anar aprofundint en la història del desembarcament de Bayo i, a poc a poc, vaig anar acumulant informació no solament damunt les cinc infermeres, sinó sobre els altres voluntaris i voluntàries que intervingueren en aquells combats. Durant dècades he parlat i consultat un munt de qüestions a supervivents (dels dos bàndols) d'aquella època. I, amb alguns dels voluntaris republicans desembarcats a Son Amer, he fet (més d'una vegada!) pam a pam ("aquí teníem un niu de metralladores; aquí les trinxeres; aquí caigué un amic; aquí férem retrocedir la Guàrdia Civil, els falangistes...") el recorregut pels indrets on fa més de seixanta anys, els militars de la República, els voluntaris antifeixistes del POUM, PCE, UGT, CNT, PCE, ERC i Estat Català provaren de deslliurar l'illa del feixisme.

D'aquest llibre, Mallorca contra los rojos, la històrica fotografia de les cinc infermeres presoneres feta moments abans de ser executades pels escamots d'assassins feixistes, era el que m'impressionà més, l'origen primigeni de les novel·les Estiu de foc, L'Amagatall i ara, més recentment, de Núria i la gloria dels vençuts.

Hauré d'agrair a un enemic de l'esquerra i el catalanisme, Ferrari Billoc, aquestes novel·les de la guerra? El detall de la fotografia de les infermeres que he explicat una mica més amunt és ben real. La importància del llibre (les mentides i falsificacions que vaig intuir de bon començament) és cabdal. És un dels primers volums que vaig adquirir de la meva biblioteca, aleshores en els seus inicis. A part de l'immund plamflet contra l'esquerra i la cultura catalana que comentam, Francesc Ferrari Billoch col·laborà en la reaccionària Història de la cruzada española de Joaquín Arrarás. Posteriorment treballà en nombroses editorials nazifeixistes i s'anà especialitzant en la lluita contra maçons i marxistes. Va ser autor de La masonería al desnudo. Las logías desenmascaradas (1936); Entre marxistas y masones (1937); Masones. Así es la secta. Las logias de Palma e Ibiza (1937); La masonería femenina (1940) i Los hombres del triángulo (1940).

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

(4 vídeos) Amb el temps, no hi ha cap dubte, aquest llibre que escric cada nit després d'haver vist el telediario, a la Moncloa, serà una obra de capçalera com ho poden ser les memòries de Churchill damunt la Segona Guerra Mundial o les encícliques papals per a tots els catòlics de la Cristiandat. Vull que les generacions del futur em respectin, que tenguin a l'abast, de mà del propi President, una versió autèntica, no manipulada, exacta, científica, dels principals esdeveniments que la meva visió política excepcional ajudà a solucionar.

Stalin, Cèsar, Napoleó, Franco, Churchil, De Gaulle... Les falses memòries de Felipe González (VIII)

Sempre he admirat els grans estadistes: Juli Cèsar, Napoleó, el general De Gaulle, Churchil, alguns aspectes de Stalin... Stalin fou un gran dirigent, diguin el que diguin. Oposat, ben cert, al que nosaltres defensam: la llibertat, l'economia de mercat, la lliure circulació de mercaderies, el catolicisme i el respecte a les idees del contrari. Però Stalin, en la seva lluita intransigent amb el trotskisme i el nacionalisme disbauxat, va saber mantenir unes fermes posicions de principi que portaren l'URSS a bastir un Imperi i engrandir, encara més, les conquestes civilitzadores del tsars. Perquè... ¿què hagués estat de l'URSS si en els anys vint i trenta, en la lluita que s'establí dintre del Partit Comunista Rus, en lloc de guanyar la posició estalinista, l'èxit hagués estat per a Trotski, Bukharin o qualsevol dels deixebles fanatitzats de Lenin que volien portar a terme la revolució mundial? L'Europa Occidental podia haver patit un segle de convulsions socials, l'Exèrcit Roig podia haver arribat fins a Budapest per a reforçar els Consells Obrers de Béla Kun i, a Alemanya, qui sap si els espartaquistes -la ferotge ala esquerra del socialisme radical berlinès-, ajudats per la cavalleria soviètica, no haurien desfermat la segona revolució socialista del món. Stalin, amb els seus partidaris, malgrat una certa repressió sagnant d'aquesta folla oposició, pogué dedicar-se a enfortir el seu país, i, a l'any quaranta-tres, quan, espitjat per Churchill, va dissoldre la Internacional Comunista, esdevengué, aliat amb els EUA, el Regne Unit i França, el capdavanter en la lluita per una Europa democràtica. Els estadistes hem de tenir sempre en la memòria i recordar que va ser ell personalment qui, amb les seves encertades instruccions als partits comunistes d'Occident, ordenà, manà efectivament, que, ni a París ni a Roma, ni a Atenes o Belgrad, els guerrillers proclamassin la República Popular, el comunisme, en poques paraules.

Per això pens que amb els grans personatges no podem tenir una actitud tancada. Dir, per exemple: "aquest ho va fer bé", o "aquell altre tot ho va fer malament". Ben al contrari. Una actitud racional, civilitzada, lliberal, que realment tengui en compte les cabdals aportacions que els grans homes fan a la Humanitat, procurarà destriar allò que hi pugui haver de positiu en cada un dels estadistes que han governat la massa. Franco és un altre exemple que ha de ser analitzat i considerat des de noves perspectives. Tant a la Facultat, amb els marxistes d'aquella època, com més endavant, dins del partit, en plena tasca de donar-li una nova ideologia, una orientació més d'acord amb el temps, sempre em vaig barallar amb els qui, mecànicament, d'una manera dogmàtica, deien que Franco era un criminal. Argumentaven, sense poder aportar altres raons, el fet de la repressió dels miners d'Astúries l'any trenta-quatre, la mateixa insurrecció militar del divuit de juliol, el milió de morts a la guerra, els tres-cents mil afusellats a la postguerra, la fam, la misèria de mitja Espanya... Jo era l'únic, a les assemblees -i em deien feixista!, infiltrat!-, a defensar els aspectes positius de la dictadura: la nostra neutralitat en temps de la Segona Guerra Mundial, la defensa del folklore de les regions espanyoles feta per la Secció Femenina que dirigia Pilar Primo de Rivera...

A Hendaia, en aquella històrica entrevista que tingué amb Hitler, ¿no li va plantar cara? No li digué que Espanya no entraria en el conflicte? ¿No defensà, per tant, la pau enfront sectors més reaccionaris que volien intervenir molt més activament en la batalla? L'episodi de la División Azul no va ser més que una forma intel.ligent de desfer-se dels grups falangistes més il.luminats, gent, alguna, provinent de l'anarquisme -basti recordar els colors de la bandera de Falange-, que volien portar endavant una hipotètica revolució nacional antiburgesa. En Franco, talment el geni que era, amb decisió de formidable estadista, els envià a morir a Rússia. Molt pocs regressaren de l'expedició. I els que tornaren del fred de les estepes de Rússia, perderen les ganes de continuar predicant la Revolució Nacional-Sindicalista. Per això crec que hem de revisar permanentment les concepcions que tenim damunt els capitans de pobles que han obert portes lluminoses a la humanitat. I és per això mateix que escric aquest dietari. Voldria que cap de les meves genials idees no pogués arribar a perdre's. Els historiadors del futur poden modificar els fets, donar una versió equivocada del que de veritat s'esdevengué. Els comentaris de Napoleó a El Príncep de Maquiavel són essencials per a arribar a copsar la fondària del genial militar francès. Els escrits de Juli Cèsar entorn a la guerra de les Gàl.lies formen part, són els fonaments, de la moderna història. Crec que el dietari servirà a les generacions futures per a saber tota l'alçària i categoria de gran dirigent que tenia el President del Govern espanyol a les acaballes del segle XX. Els èxits que per a la cultura occidental ha significat la purga de partits revolucionaris que hem fet a Espanya -amb l'ajut desinteressat dels seus propis dirigents!-, l'aportació cabdal de la nostra incorporació a l'OTAN i al Mercat Comú, la manera com hem pogut crear un atur estructural que ha enfortit el sistema, fent més dòcil la xurma que encara treballa -per allò de perdre el lloc de treball!-, l'ajut tècnic i militar al Rei Hassan del Marroc per a finir amb la guerrilla maoista del Polisario... són fets tan importants com en el passat ho pogueren ser la conquesta de l'Índia pels anglesos o l'extermini dels trotskistes soviètics per part de Stalin. Les meves troballes en els aspectes del control dels mitjans de comunicació -principalment la televisió- per a poder guanyar sempre les eleccions, són lliçons que cap dirigent de categoria no pot deixar de tenir en compte si vol continuar governant. Amb el temps, no hi ha cap dubte, aquest llibre que escric cada nit després d'haver vist el telediario, a la Moncloa, serà una obra de capçalera com ho poden ser les memòries de Churchill damunt la Segona Guerra Mundial o les encícliques papals per a tots els catòlics de la Cristiandat. Vull que les generacions del futur em respectin, que tenguin a l'abast, de mà del propi President, una versió autèntica, no manipulada, exacta, científica, dels principals esdeveniments que la meva visió política excepcional ajudà a solucionar.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

(1 vídeo) Només un dirigent de provada experiència podia reeixir en una situació tan complicada. Tot es va decidir els darrers dies de la campanya. Havíem d'explicar a l'electorat què significava realment el NO per al país. I el NO -ho vaig fer veure amb nitidesa- significava restar ancorats en el passat. O, el que encara era pitjor, seguir el camí que marcava Moscou als nostres oponents. D'això mai no en va ser conscient un polític tan experimentat com l'amic Fraga. L'abstenció propugnada pels populars l'únic que feia era facilitar el joc als comunistes que encara quedaven. Segur de les meves posicions, amb confiança total en la capacitat de la raça per a distingir entre el bé i el mal, vaig anar situant els elements que ens permeteren la victòria. Un èxit contra els enemics d'Occident que jo consider de la mateixa proporció i importància que la victòria cristiana contra els turcs a la batalla de Lepant fa quatre-cents anys.

Les falses memòries de Felipe González (VII) – L’OTAN i la defensa del món lliure

A vegades, parlant, després del Consell de Ministres, amb Narcís Serra o en Solchaga -i ells em donen tota la raó!- m'adon com sóc un dels dirigents més lúcids del món occidental. Guanyar les eleccions d'una forma repetida no és una tasca gens fàcil i jo ho he aconseguit sense gaire esforç. Molts dels companys, quan ens enfrontàrem amb el repte de romandre a l'OTAN i haguérem de convocar el referèndum, pensàvem que no en sortiríem ben lliurats d'aquella campanya. Els nostres enemics s'uniren, deixaren les diferències polítiques a banda, i demanaren el NO. Fou un moment perillós en vistes al normal funcionament del sistema. Els aliats tremolaven; ningú no imaginava ni podia suposar la força convincent dels meus raonaments. Les enquestes ens donaven perdedors. Però jo conec el meu poble, la xurma indòcil, a vegades bestial, amb instints primitius i alhora infantils, d'Espanya. Vaig saber trobar el discurs adient per a convèncer a la població, comunicar el missatge d'una forma intel.ligent i sense mitges tintes.

Enfront el catastrofisme dels meus oponents -un curiós conglomerat que anava des del Fraga fins a l'extrema esquerra i el terrorisme independentista batasunero- vaig situar d'una forma magistral l'eix de l'argumentació. En essència enfrontar-se a milions d'equivocats pacifistes no era difícil si sabies parlar com un pare parla als seus fills. Les xerrades del president Roossevelt als ciutadans nord-americans en temps de la crisi dels anys trenta, m'inspiraren. Parlar al poble com si fos un nin petit, un al.lot que necessita ajuda, orientació. Es tractava d'explicar a les clares, sense amagar res, el que ens jugàvem en el referèndum. Europa era el progrés i Europa era l'OTAN, la defensa de les llibertats, el manteniment del nivell de consum. Només un dirigent de provada experiència podia reeixir en una situació tan complicada. Tot es va decidir els darrers dies de la campanya. Havíem d'explicar a l'electorat què significava realment el NO per al país. I el NO -ho vaig fer veure amb nitidesa- significava restar ancorats en el passat. O, el que encara era pitjor, seguir el camí que marcava Moscou als nostres oponents. D'això mai no en va ser conscient un polític tan experimentat com l'amic Fraga. L'abstenció propugnada pels populars l'únic que feia era facilitar el joc als comunistes que encara quedaven. Segur de les meves posicions, amb confiança total en la capacitat de la raça per a distingir entre el bé i el mal, vaig anar situant els elements que ens permeteren la victòria. Un èxit contra els enemics d'Occident que jo consider de la mateixa proporció i importància que la victòria cristiana contra els turcs a la batalla de Lepant fa quatre-cents anys. El control de la televisió -no deixar parlar els subversius- fou peça cabdal en la meva estratègia. Com podíem deixar que els radicals i violents pacifistes emprassin els nostres mitjans de comunicació? Com, un polític experimentat, podia cometre una errada de tal magnitud? Ben cert que no caiguérem en la provocació i amb mà ferma i decidida només deixàrem parlar les organitzacions constructives. Els minuts concedits als contraris foren escassos i situats en horaris de poca audiència. No podíem donar facilitats als partidaris del Pacte de Varsòvia, als qui ens volien lliurar fermats de peus i mans als moros o als comunistes. Moscou estava vigilant. Àfrica és a prop. En aquella època, el PCUS pagava en dòlars tots els grups esquerrans de l'Estat. Un fantasma de la guerra civil -l'Ignacio Gallego- va muntar una escissió en el PCE i organitzà un partidet anomenat PCPE amb la sola intenció de pressionar el pobre Gerardo Iglesias perquè fos més combatiu en la qüestió de la campanya contra l'OTAN. Aquesta gent que no entenien les necessitats de progrés d'Espanya, els marginats de qualsevol tendència, els grupets ultraesquerranistes que mai no havien obtingut vots en les eleccions parlamentàries o autonòmiques, les sectes d'objectors de consciència, les lesbianes i gais, els separatistes, s'ajuntaren en una plataforma que anomenaren, per a confondre a l'electorat, "Cívica", i, segurs de llur triomf, feren festa abans d'hora. Ningú pensà en la meva capacitat d'endreçar les coses.

Em donaren per vençut abans d'hora. Sembla mentida que no coneguessin la meva gran capacitat política, provada any rere any, elecció rere elecció. Va bastar que sortís un parell de vegades per televisió, a l'hora de sopar, i explicàs, fil per randa, els meus convincents plantejaments, per a capgirar la truita. ¿Desitjava el poble, els ciutadans, la gent que havia estat capaç de fer una transició política exemplar, tornar a la postguerra, a l'aïllament ferotge en el qual ens havia mantengut quaranta anys de dictadura? ¿Volíem, nosaltres, un poble lliure d'Occident, esdevenir un aliat del Pacte de Varsòvia, convertir-nos en uns titelles de Moscou? La Unió Soviètica -avui per sort desapareguda-... ¿era el mirall on hauríem de mirar? ¿Que no coneixia la comunitat la falta de llibertat que hi havia a tots els països comunistes, l'avorriment mortal que significava no poder fruir de diversos canals de televisió, no poder anar al quiosc a comprar un grapat de revistes amb belles al.lotes nues-? Països amb una sola marca de cotxe, amb un sol model de televisió... ¿i la impossibilitat de veure els serials, les telenovel.les mexicanes? Segons els analistes que, després de la victòria en el referèndum, analitzaren els motius de l'èxit aclaparador, fou aquesta darrera possibilitat la que decidí milions de votants a favor nostre. El poble sabia de la falta de llibertat als països comunistes. Alguns, folls, ho justificaven dient que la llibertat, al món capitalista, era la de morir-se de fam, si no tenies diners o una feina segura, mentre allà, al totalitarisme tenebrós, tothom cobrava de l'Estat i no existia l'atur. El fet de no poder veure serials mexicans era inqüestionable. Tant a Moscou com a Praga o Pequín, la subcultura, com menyspreadament anomenaven l'art de masses, estava prohibida. I aquí, la meva visió clarivident de la psicologia popular ens va fer guanyar la partida. Vaig convertir l'entrada a l'OTAN, que de principi semblava un gest militarista inútil -haver d'acompanyar els aliats en la propera guerra mundial o en qualsevol intervenció armada al món- en un acte de defensa d'allò que el poble estima més: els seus serials mexicans o colombians. En el fons, la gent sap el que vol i mai no s'equivoca. La victòria en el referèndum dels falsos pacifistes que ens volien fermar rere el carro soviètic, podria haver significat un empobriment del nostre ric i diversificat món cultural, un terratrèmol polític que hagués endarrerit la modernització del país. Segurament hauríem hagut de convocar comicis anticipats, i, de rebot, encoratjats pel rebuig a Occident, partits en decadència (con Esquerra Unida o els separatistes) tendrien ara una representació parlamentària desproporcionada, condicionant, amb un parell de vots decisius a l'hora de formar govern, la política econòmica i cultural de l'Estat. Per sort, cada nació té el guiatge que es mereix, i els perdularis, en aquella ocasió, saberen votar com si realment fossin majors d'edat i sapiguessin el que volien. Sota les cendres dels falsos i hipòcrites pacifistes pagats per la KGB, sota la desfeta dels marginals i sectaris enemics de la prosperitat, poguérem, més endavant bastir la modernització d'Espanya, començar els fonaments dels futurs Jocs Olímpics que després celebràrem a Barcelona, muntar l'èxit internacional de l'Exposició Universal de Sevilla, i fer les primeres passes per a tirar endavant, el projecte del Tren d'Alta Velocitat espanyol que se situa a l'avantguarda de les comunicacions mundials. I tot mercès a la meva clarividència política, al meu coneixement de la psicologia de masses que no posseeix cap altre governant d'Occident.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Era difícil veure Viridiana a les golfes d'un col·legi de Ciutat amb els acostumats talls que feien durar eternament aquelles projeccions d'amagat. Buñuel era el mite que venia de l'exili, la llegenda impetuosa d'Un ca andalús, Terra sense pa, Els oblidats. Algú vigilava a la cantonada i tots miràvem les possibles sortides d'emergència per si de cas s'esdevenia una irrupció de la Guàrdia Civil.(Miquel López Crespí)

Viva Zapata!

Anar al cine per a fugir del desert. Jo estimava aquells llargs viatges per la teva pell. Record que projectaven Cendres i diamants de Wajda. El ritme del teu esguard brodava ecos d'infinits naufragis, les més belles aproximacions. Però sabia que, en acabar la pellícula, hieràtics, en perfecta formació ens esperaven tots els petits problemes que havíem provat d'oblidar: les petjades de les nostres sabates en els bassiots; el lloguer sense pagar; la por de la vellesa; el fallaç equilibri del capvespre; el fuet dels amos vinclant-se damunt l'espinada com a Viva Zapata! d'Elia Kazan. El cinema era aleshores part essencial de la nostra desesperada supervivència alimentant instants d'algues i salnitre.

Era difícil veure Viridiana a les golfes d'un collegi de Ciutat amb els acostumats talls que feien durar eternament aquelles projeccions d'amagat. Buñuel era el mite que venia de l'exili, la llegenda impetuosa d'Un ca andalús, Terra sense pa, Els oblidats. Algú vigilava a la cantonada i tots miràvem les possibles sortides d'emergència per si de cas s'esdevenia una irrupció de la Guàrdia Civil.

Record els nervis, el fum que tot ho omplia (pels racons alguns companys aprofitaven la fosca per besar-se amb estudiada cura mentre nosaltres iniciàvem el debat sobre La vida criminal de Archibaldo de la Cruz o L'àngel exterminador). Aleshores fèiem l'amor en pisos abandonats on els pares imaginaven que preparàvem els exàmens entre mobles molt antics i prestatges plens de llibres d'oblidades èpoques geològiques: material d'un altre univers (la República, els anys finals de la guerra). Anys més endavant, a París o a una Venècia inundada per les marees, eren uns altres els llavis que jo besava anant a la recerca de l'indret on projectaven Le journal d'e une femme, Simón del desierto, Belle de jour.

Avui m'estimaria més perdre'm pels deserts de mentida on moren eternament Rudolph Valentino i Vilma Banky (presència evanescent d'El fill del Caid girant en la memòria).

Qui sap si hauria estat millor desaparèixer després de la darrera imatge de Les mines del rei Salomó o en una de les batalles de mentida del Robin dels boscos de Michael Curtiz.

En la postguerra arribaven pellícules miraculosament salvades del naufragi. La gent vivia aleshores en amplis territoris turmentats per la por. El dies eren endurits, dominats per la còlera. Difícil aconseguir riure novament, perdre's lluny de la insuportable presència de Raza, El Alcázar no se rinde.

Hi havia una estudiada complicitat en les cues que es formaven els dissabtes per veure l'exòtic King Vidor de Les aus del paradís, els amors de Burt Lancaster i Virginia Mayo a El falcó i la fletxa.

Hem passat els anys menyspreant la buida xerrameca dels vencedors, llurs falsos artificis de llenguatge, l'absurd vendaval de les paraules sense significat.

Finalment, en l'embriaguesa dels darrers instants, ja sabíem què era l'únic que ens portàvem amb nosaltres, el bagatge final de la nostra existència, aquell turmentador caramull d'impressions on es barrejaven les imatges més belles que havíem vist amb tot el seu poderós carregament d'esperances. Segurament Henry Fonda en Els raïms de la ira, i Orson Welles a Ciutadà Kane.

Ben cert també que, en la darrera nit que ens agombola, enmig dels càntics i de l'oració final de les beates del poble (és la infantesa que retorna amb tota la seva càrrega de terrorífiques pors, les cambres buides, el cotxe dels morts que ens deixa cada volta més sols i abandonats enmig de les rajoles fredes de l'església) hi haurà també la presència de Rossi i de Salvatore Giuliano, d'un Forman joveníssim en Els amors d'una rossa. Ben cert que Passolini i Visconti, Rossellini i Renoir ens han fregat els ulls fins a fer-nos sang. Impossible oblidar l'Anna Magnani i l'Antohony Quinn de El secret de Santa Vittoria. Serà un final d'època autènticament brillant amb tot de clarors que vénen d'Abel Gance o Tissé.

Ara no podríem imaginar un Jean-Paul Belmondo o una Jean Seberg envellits pel temps, rosegats pel poder inclement dels calendaris. Inimaginable pensar que els actors -el poble en armes!- d'Octubre han desaparegut per les clavegueres de la història. Impossible que aquesta tarda no facin Els germans Marx a l'oest en el cinema de la nostra barriada. Seria massa perfecte creure que ja no ens pot atemorir Bela Lugosi o que aquesta nit no ens emocionarà Spencer Tracy a Capitans intrèpids. Nosaltres hem observat sovint la Marilyn Monroe fent cua a la parada de l'autobús. Hem vist els protagonistes de Metropòlis cridant a la insurrecció pels carrers en flames del temps de la transició (Greta Garbo, la Ninotchka de Lubitsch, militava amb nosaltres i enlairava la roja bandera del proletariat universal). Inimaginable creure que desapareixerà engolida per la fosca l'exuberant Hedy Lamar, l'enigmàtic somriure de Jennifer Jones, la desesperació de Vivien Leigh fent costat a Marlon Brando en Un tramvia que s'anomena desig.

Ara és hora d'anar al cine (hem d'anar a cercar els amics). Neva a l'avinguda Nevski de Leningrad.

Amb Olga, que estimava Bàbel i Fiódor Dostoievski, ens hem perdut pel canal de Griboiédov a la recerca de l'ombra d'Eisenstein (El cuirassat Potiomkim, Octubre, La vaga...).

Per l'avinguda Nevski, prop del teatre Kírov, t'explicava la dificultat de les projeccions clandestines, la problemàtica arribada del material (presència sempre omnipotent de la Brigada Social preparada per a trucar a altes hores de la nit, com cantava Raimon en aquells anys de tenebra).

Des de del Café dels Literats divisam l'Aurora per sempre més immòbil en el Neva els seus canons engrillonats per la burocràcia, com els poetes -Maiakovski suïcidat!-, com milions de somnis: la revolució permanent de Lenin i Trostki.

Tremolen encara les pedres de Smolny en la distància.

Però al final, tot s'ensorra.

Desapareix entre l'arbreda i les platges el record de la darrera pellícula que hem anat a veure (El procés de Welles; La dolce vita de Fellini; no ho podria assegurar amb certesa).

Les ràfegues dissolen juraments, jovenívols orgulls.

Mir apassionadament al meu entorn: sequera, cap film interessant on ens puguem dissoldre, filigranes de boira desdibuixant els signes fòssils i fugitius que m'uneixen als absents.

Sense anar-ho a cercar havíem oblidat l'imperiós treball dels àngels perversos amagats en les esberles de l'horabaixa.

Cap al final de la tardor, amb avidesa de resplendor fugissera, entrellucant les restes dels nostres coneguts naufragis, sota el sol inexorable d'aquest estiu que s'allargassa fins a encongir homes i muntanyes: descobrir l'avanç inaturable de les formigues a la recerca de vells paranys i abismes, els antics cartells que ens alletaren perduts i plens de pols dins les cases abandonades.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí