Miquel López Crespí - Memòria històrica

(2 vídeos) Madrid, 3-2-1795, dia de Sant Blai. Joan Picornell Gomila i un grup de conjurats republicans són detinguts. Els acusen de conspirar contra la monarquia espanyola, raó per la qual són sentenciats a mort. Finalment, la condemna els és commutada per presó perpètua. Però, aleshores, són deportats i empresonats a Guaira (Veneçuela). Picornell, nat a Ciutat de Mallorca el 1757, farà mans i mànigues al llarg de la seva vida per estendre les idees de la Revolució Francesa. Sobre aquest vèrtex pivota La conspiració (Antinea, 2007), la darrera novel·la de l'infatigable Miquel López Crespí. (Miquel López Crespí)

La Conspiració(Editorial Antinea, Castelló, 2007)

Una primavera inesperada

Per Quim Giber, psicòleg

Madrid, 3-2-1795, dia de Sant Blai. Joan Picornell Gomila i un grup de conjurats republicans són detinguts. Els acusen de conspirar contra la monarquia espanyola, raó per la qual són sentenciats a mort. Finalment, la condemna els és commutada per presó perpètua. Però, aleshores, són deportats i empresonats a Guaira (Veneçuela). Picornell, nat a Ciutat de Mallorca el 1757, farà mans i mànigues al llarg de la seva vida per estendre les idees de la Revolució Francesa. Sobre aquest vèrtex pivota La conspiració (Antinea, 2007), la darrera novel·la de l'infatigable Miquel López Crespí.

Si d'un temps ençà una part de l'obra de López Crespí gira a l'entorn de fets i personatges vinculats a la Mallorca d'antany (el desembarcament republicà del coronel Bayo, Costa i Llobera, George Sand i Chopin,... ) és perquè «són exemples cabdals d'intel·lectuals i homes del poble il·lustrats». Amb aquest relat històric, l'autor tampoc vol passar per alt aquells que ho van arriscar tot, tant a la França revolucionària com en altres punts d'Europa, en bé d'uns ideals. En aquesta línia, el protagonista de La conspiració, Miquel Sureda de Montaner (alter ego novel·lesc de Joan Picornell), és un ferm partidari d'una organització més justa de la societat i dels avenços científics: «El nostre cervell era talment una esponja que maldava per omplir-se de saviesa i coneixements». Tant és així, que s'atribueix a aquest intrèpid mallorquí la primera traducció dels Drets de l'Home i del Ciutadà. I a d'altres conspiradors de l'època, la traducció d'algunes obres de Rousseau, Montesquieu, Voltaire..., l'edició de les quals estava prohibida. No oblidem que l'Espanya de Carles IV era una societat on la Inquisició, una aristocràcia parasitària i un absolutisme borbònic feien i desfeien al seu aire. En aquest sentit, l'inconformista Sureda titlla aquest període de «temps obscur i sinistre. Només ens deixaven aprofundir en la teologia. La ciència, el coneixement dels avenços que es realitzaven sobre astronomia, matemàtiques, física, química o electricitat eren censurats».

En el context de la novel·la, López Crespí no dubta a incloure fragments entorn les proclames en favor de la independència de Catalunya que es produeixen el 1794 a Puigcerdà. Partides d'independentistes catalans, adherits a la Revolució Francesa, ocupen juntament amb l'exèrcit francès la Cerdanya amb l'objecte d'instaurar una República Catalana i propagar les idees revolucionàries. Tot i que ambdós propòsits seran flors que no faran estiu, confirmaran que persistia un catalanisme compromès amb la modernització la societat d'aleshores i amb la recuperació de la sobirania perduda feia tan sols unes dècades.

Reemprenent el fil de la trajectòria de Picornell Gomila, aquest aconseguirà fugir de la presó sud-americana dos anys més tard i, seguidament, s'arrenglerarà al costat dels independentistes veneçolans. Per aquest motiu, tornarà a ser condemnat a mort i, poc després, tornarà a fugir. Havent difós el republicanisme en un periple per les Antilles, es titularà en medicina a França. I d'aquí saltarà novament al continent americà el 1812 per participar en el combat per la independència de Mèxic, fet pel qual «fou nomenat president de la futura República de Mèxic» (Gran Enciclopèdia de Mallorca).

En un CD del cantant Paco Muñoz homenatjant a Miquel Martí Pol, hi ha un vers que diu: «Va durar poc, és clar, la primavera, i ara, passats els anys, ningú no en parla. M'esgarrifa pensar-hi. Jo vaig viure-la».

Publicat en El Triangle (17-IX-07)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

L'ampli capítol dedicat als germans Villalonga (i especialment a Llorenç Villalonga) ha tengut en comte la majoria de treballs que s'han fet aquests darrers damunt la figura del conegut militant de Falange Española y de las JONS. La importància de Josep Melià i del seu llibre Els mallorquins ha estat estudiat en "Els mallorquins de Josep Melià". Tracten del teatre i de la seva importància cabdal en la consolidació i regeneració de la nostra cultura els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo)", "Les Germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista", "Entrebancs per al desenvolupament del teatre mallorquí contemporani" i "Portugal 1974: els antifeixistes illencs i la Revolució dels Clavells". En ser el marxisme un component bàsic, per no dir essencial, en la formació d'alguns dels intel× lectuals que des de tots els àmbits culturals participaren activament en la lluita contra la dictadura, he cregut convenient deixar-ne constància. Així, hi ha determinats capítols dedicats especialment a l'aportació del marxisme; els titulats "La influència de Trotski i d'Andreu Nin en els comunistes de les Illes", "L'anticolonialisme a les Illes", "En defensa del marxisme: l'Ateneu Popular 'Aurora Picornell'" i "1976: viatges a Itàlia" palesen clarament aquesta influència. (Miquel López Crespí)

El combat per la història: la lluita contra el dogmatisme i el sectarisme a les Illes

Per a la recuperació de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària

Com han escrit recentment un grup d'historiadors "no oficials" (han publicat un manifest titulat "Combat per la història"): "volem lluitar contra l'oblit imposat per la transició". I més endavant, concreten: "Això [la transició] imposava l'oblit deliberat i 'necessari' de tota la història anterior a 1978. Calia tornar escriure una nova història oficial, donat que les versions franquista i antifranquista ja no servien al nou poder establert". I és des d'aquesta òptica nova, lluny de la història falsament "objectiva" dels servidors del poder que s'ha escrit Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Aquesta obra consta de trenta-quatre capítols i de seguida hom comprova que l'esforç per anar bastint aquesta eina de reflexió i de lluita escrita des d'una perspectiva "no oficial" ha estat considerable. Sense una ingent acumulació d'articles, estudis, dades, diaris i revistes de totes les tendències, sense haver parlat amb molts protagonistes (la importància de la història oral), tot plegat com a producte de dècades de recerca i d'aplec de documentació, no hauria estat possible iniciar la feina. El primer capítol de l'assaig que comentam, "Art i literatura en els anys seixanta", és una recapitulació de les influències culturals que sacsejaren la part més progressista de la intel· lectualitat catalana dels anys seixanta i setanta.

Després es parla de les Aules de Poesia, Teatre i Novel· la (1966-1968). S'analitzen en un altre capítol qüestions del Congrés de Cultura Catalana sistemàticament deixades de banda (malgrat la importància històrica que tengueren) per determinats estudiosos, d'aquests que pretenen fer "història objectiva" quan en realitat el que fan és lloar qui comanda, criminalitzant el dissident, els partits o persones que no poden oferir cap mena de privilegi a tan "imparcial" historiador (edició de llibres, reconeixements oficials, curriculum, etc., etc.) .

L'ampli capítol dedicat als germans Villalonga (i especialment a Llorenç Villalonga) ha tengut en comte la majoria de treballs que s'han fet aquests darrers damunt la figura del conegut militant de Falange Española y de las JONS. La importància de Josep Melià i del seu llibre Els mallorquins ha estat estudiat en "Els mallorquins de Josep Melià". Tracten del teatre i de la seva importància cabdal en la consolidació i regeneració de la nostra cultura els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo)", "Les Germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista", "Entrebancs per al desenvolupament del teatre mallorquí contemporani" i "Portugal 1974: els antifeixistes illencs i la Revolució dels Clavells". En ser el marxisme un component bàsic, per no dir essencial, en la formació d'alguns dels intel× lectuals que des de tots els àmbits culturals participaren activament en la lluita contra la dictadura, he cregut convenient deixar-ne constància. Així, hi ha determinats capítols dedicats especialment a l'aportació del marxisme; els titulats "La influència de Trotski i d'Andreu Nin en els comunistes de les Illes", "L'anticolonialisme a les Illes", "En defensa del marxisme: l'Ateneu Popular 'Aurora Picornell'" i "1976: viatges a Itàlia" palesen clarament aquesta influència.

Es pot trobar una aproximació al paper del cinema, la poesia i l'art en la lluita per la llibertat en els capítols "La poesia de la resistència", "L'avantguarda cultural mallorquina dels anys seixanta i setanta", "1956-57: el cinema franquista a sa Pobla". Finalment el paper dels intel× lectuals mallorquins és analitzat en "Gabriel Alomar", "Els escriptors mallorquins i l'antifeixisme", "Alguns intel× lectuals al servei de les classes dominants mallorquines", "1974: literatura i lluita per la llibertat", "Literatura i antifranquisme"...

No cal dir que la colla d'envejosos i reaccionaris (els defensors de la fracasada política carrillista) que l'any 1994 atacaren sense miraments el petit resum de les meves memòries (L'antifranquisme a Mallorca, 1950-1970), aquells senzills records de la lluita per la llibertat, també ha tengut la seva influència en la meva posterior dedicació a l'estudi d'uns anys que, en titular molts d'articles, he anomenat una mica poèticament "Els anys del desig més ardent" (pel que tenien de combat per la recuperació aferrissada de les nostres senyes d'identitat, d'autenticitat en la majoria de joves esquerrans d'aleshores).

Ara, si féssim un article reflectint el que hem vist i estam veient, l'hauríem de titular "Els anys de l'oportunisme més ferotge".

Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastidasignaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes.

Ha estat com dic, comprovar la mala fe, les tergiversacions d'aquell insignificant grupet carrillista i sectors afins el que m'ajudà a obrir els ulls quant a la necessitat d'avançar, d'aportar més elements per a l'anàlisi en la línia marcada pels nous historiadors no oficials i, en definitiva, anar obrint nous camins en el coneixement de les lluites i activitats d'aquella època. Aquesta investigació, el treball de recerca i difusió històriques, no es podia fer des de la falsa "objectivitat" dels servils, des de la falsificació que comporta enfocar els esdeveniments de la transició amb el punt de vista d'un partit (en aquest cas des de l'òptica del PCE o de qui comanda), que és el que s'ha fet fins ara mateix. S'ha "oblidat" d'una manera intencionada el paper de l'esquerra revolucionària, dels cristians pel socialisme, de l'anarquisme i els corrents consellistes que impulsaven tant les Comissions Obreres Anticapitalistes com les Plataformes (d'estudiants, de barris, etc) Anticapitalistes. Era precís i necessari dir "alguna cosa" referent a les lluites culturals i polítiques d'aquells anys des d'una perspectiva més autèntica, diferent a la que fan els servidors de la falsificació oficial. En Cultura i antifranquisme he volgut deixar constància d'alguns d'aquests aspectes essencials de la lluita popular en el camp cultural. En el fons, a conseqüència de la debilitat de l'esquerra mallorquina, durant molts d'anys va ser precisament el camp de la lluita cultural una de les trinxeres principals de l'enfrontament contra el règim franquista.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

1 vídeo Biel Barceló-Aralar

Tot indica que l’històric Mateu Morro tornarà a la primera línia política dins el PSM. L’altre dia assistí a la celebració del 33è aniversari del partit. També ja es parla que treballa per tornar les sigles a la formació nacionalista a Santa Maria, que en l’actualitat està estructurada com a agrupació independent. (dBalears)

El retorn de Mateu Morro

Tot indica que l’històric Mateu Morro tornarà a la primera línia política dins el PSM. L’altre dia assistí a la celebració del 33è aniversari del partit. També ja es parla que treballa per tornar les sigles a la formació nacionalista a Santa Maria, que en l’actualitat està estructurada com a agrupació independent. Morro hi quedà decebut de l’activitat política fa uns anys, però les circumstàncies i el nervi que du dedins fan que hi torni, segons molts de comentaris.

dBalears (6-IV-09)

Defensa de Mateu Morro i del PSM (juny 2005)

Mateu Morro marginat (un article de juny de 2005) .

La situació política de les Illes és prou complicada, la consolidació cada vegada més evident del bipartidisme PP-PSOE amb la frontissa afegida d'UM que, en uns moments pacta a conveniència amb la dreta i en altres circumstàncies amb l'esquerra oficial, ens porta a pensar que els temps no estan per a prescindir d'homes tan valuosos per a la causa com Mateu Morro. Si el PSM tengué el seu moment de màxima esplendor l'any 1995 va ser precisament per la seva capacitat de síntesis, per la forma que va saber sumar forces i sensibilitats en la gestació d'un projecte nacionalista ecologista i d'esquerra. (Miquel López Crespí)

Pere Sampol, Biel Vicens, Miquel Àngel M. Ballester, Antoni Alorda i tots els dirigents del partit saben a la perfecció que qui signa aquest article ha estat un dels pocs comentaristes polítics que els ha donat suport quan han estat sotmesos a les acostumades campanyes rebentistes per part dels poders fàctics i mediàtics de les Illes. (Miquel López Crespí)

En unes declaracions publicades en el suplement "Presencia" de Diari de Balears, l'exsecretari general del PSM, Mateu Morro, es mostra molt dolgut per la marginació que, afirma, ha sofert des que va ser substituït al capdavant de la formació nacionalista. Mateu Morro diu en aquesta entrevista que comentam: "Després de 30 anys d'afiliació i 17 de secretari general, em feia il·lusió, encara que fos per coherència biogràfica, continuar, en el nivell que col·lectivament es decidís, participant en el projecte [del PSM]. Aquí va ser quan Nanda Ramon, Pere Sampol, Antoni Alorda, Biel Vicens -el grup que ara dirigeix el partit- degué considerar que la renovació s'havia de visualitzar". L'exsecretari general, parlant amb el periodista, diu que aquesta exclusió ha estat "un cop, el més fort que m'he duit en la meva experiència política".

Tot plegat ens indica que alguna cosa ha fallat i falla dins del PSM. I ho podem dir des d'una posició de lleialtat i de constant suport crític als amics i amigues que conformen aquest col·lectiu polític per al qual hem demanat el vot en nombroses ocasions i que hem encoratjat en moments ben difícils. Pere Sampol, Biel Vicens, Miquel Àngel M. Ballester, Antoni Alorda i tots els dirigents del partit saben a la perfecció que qui signa aquest article ha estat un dels pocs comentaristes polítics que els ha donat suport quan han estat sotmesos a les acostumades campanyes rebentistes per part dels poders fàctics i mediàtics de les Illes. I és precisament des d'aquesta posició de suport crític que els demana públicament si no era possible trobar una solució menys traumàtica per a la "renovació" del partit.

La situació política de les Illes és prou complicada, la consolidació cada vegada més evident del bipartidisme PP-PSOE amb la frontissa afegida d'UM que, en uns moments pacta a conveniència amb la dreta i en altres circumstàncies amb l'esquerra oficial, ens porta a pensar que els temps no estan per a prescindir d'homes tan valuosos per a la causa com Mateu Morro. Si el PSM tengué el seu moment de màxima esplendor l'any 1995 va ser precisament per la seva capacitat de síntesis, per la forma que va saber sumar forces i sensibilitats en la gestació d'un projecte nacionalista ecologista i d'esquerra. Un projecte que esdevingué atractiu per a una part considerable de la nostra societat. Estranyament, com tots sabem, els anys de gestió institucional, tant al Consell Insular de Mallorca com al Govern de les Illes, no serviren per a consolidar l'organització, els punts pels quals el poble havia lluitat i votat.

Ara, després de la desfeta del Pacte de Progrés, després de la derrota del el nacionalisme d'esquerres, pel que sembla som a punt d'entrar novament en una etapa igualment tenebrosa com ho va ser la que protagonitzà Gabriel Cañellas. Els plans dels sectors reaccionaris, dels grans poders econòmics i mediàtics de les Illes, fins i tot de sectors de la socialdemocràcia espanyola, aquell sector que pensa engreixar amb les despulles del nacionalisme d'esquerra, són a punt, pensen, d'aconseguir el seu somni d'anys i més anys: enviar a la marginació i l'extraparlamentarisme el PSM. Altres pensen que una bona forma de neutralitzar aquesta organització seria aconseguir que caigués en els paranys d'EU. Seria una forma, com ha passat amb Els Verds de Margalida Rosselló, per a tenir-los lligats per a sempre a la socialdemocràcia espanyola. Qui no coneix els pactes secrets i no tan secrets entre Llamazares i el PSOE? Però per aconseguir neutralitzar primer, i acabar després amb el nacionalisme progressista, s'ha de fer feina per anar marginant els homes i dones que, històricament, s'han oposat amb força i decisió a totes aquestes continuades maniobres d'absorció i vampirització. Mateu Morro era un dels caps que calia tallar per a poder continuar amb els plans de neutralització d'una opció clarament d'esquerres i nacionalista. L'actual direcció del PSM, els amics i amigues que actualment conformen la direcció d'aquest partit, haurien d'estar ben assabentats del que s'ordeix en els despatxos del poder econòmic, polític i mediàtic de les Illes. Saber a la perfecció a qui beneficien certes depuracions. Bastaria repassar la premsa d'aquests darrers anys, analitzar els comentaris que s'han publicat per a provar de neutralitzar la línia independent del PSM, per a obrir els ulls quant al futur i endevinar els motius dels somriures actuals, del goig i la satisfacció que han sentit tots els enemics de l'esquerra amb la marginació de Mateu Morro.

Els propers anys es presenten molt difícils, complicats, i molts dels que donam suport al nacionalisme d'esquerres pensam que som en un moment històric, a una cruïlla decisiva per a la supervivència d'una força nacionalista a la nostra terra

Miquel López Crespí

Tothom era damunt nostre per provar de barrar el pas a l’herència política d’Emili Darder i Gabriel Alomar, que era el que aleshores representava el PSM. Sempre recordaré l’alegria que vaig tenir quan, després de coordinar la campanya electoral de 1979, poguérem treure el primer regidor d’esquerra nacionalista a l’Ajuntament de Ciutat, l’amic Jaume Obrador, i Biel Majoral i Pere Llinàs com a consellers del Consell Insular de Mallorca. Més de vint-i-cinc mil vots per a una força política sense diners de la banca, ni espanyola ni internacional, sense propaganda televisiva, era una fita històrica que ens sorprengué fins a nosaltres mateixos. (Miquel López Crespí)

Defensa del PSM

Ningú no dubta de la greu crisi que està patint el PSM, l’organització que durant aquests darrers trenta anys ha estat la capdavantera del nacionalisme progressista i alhora de la lluita contra les injustícies de la societat capitalista, provant de bastir sempre un món més just i solidari. Potser per això mateix, perquè durant dècades el PSM ha representat una de les avantguardes més combatives en la defensa de la nostra cultura i per la preservació dels nostres minvats recursos naturals que ens preocupa, i molt!, el seu futur. A més, com a persones que sempre li hem donat suport públic és normal que expressem la nostra preocupació. I aquest sentiment no és tan sols producte romàntic del record d’aquells anys de militància, quan el PSM era un grup encara extraparlamentari, marginat i atacat per la dreta, aleshores representada per UCD i AP, i per certa esquerra ansiosa de trepitjar moqueta i anar amb cotxe oficial. Tothom era damunt nostre per provar de barrar el pas a l’herència política d’Emili Darder i Gabriel Alomar, que era el que aleshores representava el PSM. Sempre recordaré l’alegria que vaig tenir quan, després de coordinar la campanya electoral de 1979, poguérem treure el primer regidor d’esquerra nacionalista a l’Ajuntament de Ciutat, l’amic Jaume Obrador, i Biel Majoral i Pere Llinàs com a consellers del Consell Insular de Mallorca. Més de vint-i-cinc mil vots per a una força política sense diners de la banca, ni espanyola ni internacional, sense propaganda televisiva, era una fita històrica que ens sorprengué fins a nosaltres mateixos.

No es tracta, com deia, del romanticisme nostàlgic que una persona pot sentir en recordar els anys de la joventut. El PSM va significar i significa molt en la històrica recent de Mallorca. En els anys posteriors de la transició, després de les traïdes del PCE i del PSOE a les idees de República, autodeterminació i socialisme, molts militants de l’esquerra alternativa mallorquina ens refugiàvem sota les sigles del PSM per a provar de servar, per al futur, les idees i principis que els aspirants a sous i poltrones abandonaven de seguida que oloraven els privilegis que s’aconseguien seguint les instruccions del franquisme reciclat, la socialdemocràcia espanyola o el carrillisme.

Hi ha molt més que tot això en la nostra preocupació pel futur del nacionalisme progressista a les Illes. No cal dir que, com tants d’amics i militants, hem estat testimonis de les maniobres més recents per a neutralitzar el partit fundat per Sebastià Serra i dirigit durant tants d’anys per Mateu Morro i Pere Sampol, entre molts d’altres companys. Directament o indirectament, mostrant la cara o d’amagat, conspirant, pegant ganivetades sempre que podien, tant la dreta com l’esquerra oficial han fet tot el possible per dinamitar el normal funcionament del PSM. Hem de recordar les campanyes de premsa orquestrades des de les oficines dels autèntics poders fàctics de les nostres Illes? Qualsevol persona preocupada per l’ampliació i consolidació del nacionalisme progressista sap a la perfecció, i segurament recorda molt bé, les desenes d’articles escrits per a augmentar les dificultats internes del PSM i, si era possible, per a dividir-lo i neutralitzar-lo. Les hemeroteques en són plenes de tots aquests pamflets per a barrar el pas a una força política que representava el mur que impedia el total control de Mallorca per part del caciquisme nostrat o de les forces econòmiques i polítiques alienes a la nostra terra.

Però aquesta introducció fent referència a la nostra preocupació pel futur del PSM té relació amb un pensament que vull expressar d´una manera clara i llampant. Em referesc al silenci que, davant la crisi actual, serven molts dels antics dirigents del partit. Silenci que, ho he de dir sincerament, encara no sé a quins motius o raons de força major obeeix. Crec que en situacions històriques com aquestes, quan, ho hem vist ara mateix, diverses agrupacions abandonen el PSM per estar en desacord amb la idea de dissoldre’s com a partit juntament amb Esquerra Unida, en moments tan greus i preocupants com aquests, repetesc, és quan s’hauria de sentir la veu d’aquells que fundaren el partit, d’aquells que durant més de vint anys han dirigit l’organització. Ara em vénen a la memòria els noms de dos bons amics com han estat sempre Sebastià Serra i Mateu Morro. Però podríem parlar també de Pere Sampol, Joan Mayol, Maria Antònia Vadell, Antoni Alorda o tots aquells dirigents i càrrecs públics que han tengut, i molts d’ells tenen encara, una representació institucional prou significativa.

Pens que aquests excel·lents amics i companys haurien de deixar la por, si és que en tenen, i sortir a la palestra a dir la seva, a opinar sobre el possible futur del nacionalisme progressista a les Illes, a analitzar els fets que s’esdevenen, tant en relació amb la coalició electoral del 2007 com en relació a la creació d´un bloc com a nova força política mallorquina.

Mateu Morro, Sebastià Serra i tants i tants intel·lectuals i professionals, la veu dels quals és necessària en aquests moments... ¿tenen por d’interferir en els debats de l’actual direcció amb les seves reflexions? Que algú els pogués acusar d’ingerència? Qui sap si esperen a opinar per a després de les eleccions i així ningú els podria fer responsables del que s’esdevengui el maig de 2007. És una opció que puc entendre però que no compartesc: la situació del nacionalisme progressista a la nostra terra és prou greu per a anar amb certs miraments i determinats prejudicis. La dreta, els poders fàctics que volen acabar amb el PSM, els partits per als quals el nacionalisme progressista sempre ha significat un entrebanc, no en tenen cap, de mirament, per a fer-lo desaparèixer definitivament del mapa polític.

Crec, i molts de companys i companyes així m’ho han dit, que hi ha un cert deure de la direcció històrica del PSM amb aquests militants que, durant prop de trenta anys, els han seguit i votat segurs que l’organització que dirigien era una eina eficaç per a la tasca de deslliurament nacional i social del nostre poble. Som moltes les persones que voldríem, doncs, llegir una explicació dels fets que s’esdevenen en els darrers temps. Una explicació sincera, constructiva, oberta al futur, que serveixi per a consolidar i desenvolupar tot el que ha donat de positiu en aquests darrers trenta anys el PSM a Mallorca i a les Illes en general.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (4-X-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí