Miquel López Crespí - Memòria històrica

(3 vídeos) Fins on havia arribat la influència absurda del realisme socialista! La cançó, la poesia, la literatura, eren plens d'homes i dones que, en lloc de preocupar-se de l'art, de la bellesa pura, volien subvertir l'ordre establert. Un Blas de Otero, un Salvador Espriu o un Pere Quart a Catalunya, gaudien d'un prestigi que no mereixien. Eren mites culturals sense fonament seriós. Productes artificials dels agitadors del Proletkult. Era urgent promocionar altre tipus de cançó, una altra poesia i novel.lística. Posar de moda -entreté les masses, no molesta ningú- la bruixeria i l'esoterisme, l'erotisme, ampliar el nombre de discoteques a tot l'estat a fi de combatre la perillositat intel.lectualo-decadent dins del poble. No ha estat una tasca fàcil. Hem hagut d'estar més de tretze anys lluitant, contra corrent, amb tota aquesta influència marxista dins del camp cultural.

Conchita Piquer, Sara Montiel, Marifé de Triana, Conchita Bautista, Raimon, Paco Ibáñez... Les falses memòries de Felipe González (XII)

Els concursos televisius, les telenovel.les sud-americanes, el futbol, les curses de braus, representen una forma barata i eficaç de tenir entretinguts els toixarruts, lluny dels aldarulls polítics, les inútils reunions sindicals en preparació de vagues, etc. Dels cursos d'història de la Facultat, record les magistrals lliçons del catedràtic don Antonio Villamediana i Tudurí. "Pa i circ" era la màxima dels emperadors romans. Alguns companys parlaven de l'embrutiment espiritual del poble mitjançant aquests "bàrbars" entreteniments. No s'adonaven de la importància de tenir la xurma ocupada, lluny de les idees que puguin pertorbar una dèbil consciència sense formació. A l'edat mitjana, fins ben entrat el segle XVIII, la Inquisició, arreu de l'estat, portant endavant la difícil i mai reconeguda tasca de barrar el pas a l'heretgia protestant, el judaisme internacional i la maçoneria -que aixecava el cap a totes les ciutats europees-, pogué entretenir els ignorants amb les execucions públiques enmig de les places. Cremaven els maçons, cremaven les bruixes, els protestants, els jueus que havien enganat l'Església dient que s'havien convertit al cristianisme, quan era una mentida evident. Foren èpoques confuses, el segle XVI, amb les revoltes del populatxo a Castella, els comuners -precursors del nefast jacobinisme del XVIII- i, a València i Mallorca, les Germanies, amb la sagnant persecució de nobles i capellans afectes a l'Emperador Carles V. És cert que la repressió inquisitorial i imperial era ferotge i feia pagar justament els grans crims comesos pels pobles revoltats contra els senyors. Però un governant contemporani, preocupat per l'esbarjo dels seus ciutadans, pot imaginar, comprendre el que significaven les execucions massives, els homes i dones enforcats, penjats a les places i camins dels pobles. No és que les classes dirigents fossin especialment violentes o cruels. Això és una mentida propagada per la llegenda negra. Faules que el protestantisme militant divulgà per Europa i les colònies. Pens que, en aquell temps, sense televisió, mancats de grans mitjans de comunicació que permetessin entretenir els rucs somiatruites, a vegades no quedava més remei que recórrer a certs actes per a tenir els vilatans quiets, conformats. Cal tenir en compte que poca gent sabia de llegir i escriure. L'analfabetisme era general. Malgrat la gernació desenfeinada, atenta sempre a novetats exòtiques, llegia alguna novel.la de cavalleries, es pot dir que per a la majoria de la plebs, els únics entreteniments eren la missa dels diumenges, les cremades inquisitorials, la pública repressió dels pagesos o gremis revoltats.

Arran de la Revolució Francesa i els luctuosos fets de la Commune de París, amb l'avenç de les idees anarquistes i marxistes durant el segle XIX i començaments del vint, hi hagué un abandonament, per part de l'Estat, de la noble tasca d'entretenir el poble. L'església havia perdut part de la seva credibilitat -la corrupció d'una part del clergat, la ignorància de molts capellans-; ja no feia atractiva la missa. Amb la supressió dels tribunals inquisitorials i la fi de les cremadisses al carrer, la gent s'anà avorrint d'uns ritus esotèrics buits de contingut vital. Fou quan sorgiren els ateneus obrers, les sectes utòpiques per a la millora de la societat. Les universitats s'anaren convertint en un cau d'agitació continuada i, malgrat que Ferran VII, donant proves de modernitat, les suprimís i impulsàs la creació de les primeres escoles de tauromàquia, el cert és que les masses havien perdut llurs entreteniments essencials. Després ja sabem el que passà: la guerra civil, els quaranta anys de dictadura franquista fins que ara, novament, sota el meu Govern, hem tornat a considerar tal com pertoca el problema de la cultura popular. Els anys de la nostra transició política foren cabdals per a anar aclarint posicions damunt qüestió de tanta importància estratègica. No sé per quines estranyes circumstàncies, a les acaballes del franquisme -a causa, segurament, de l'espantosa influència comunista- hi hagué un desprestigi accentuat de les curses de braus, les telenovel.les o el mateix futbol. Hem de reconèixer que el Reial Madrid mantingué en tot moment l'atenció de la púrria popular guanyant l'una rere l'altra cinc copes d'Europa, però a nivell del carrer es notava una preponderància esfereïdora de la cultura marxista. Nombroses revistes que tractaven de qüestions socials (la premsa partidista, Triunfo, Cuadernos para el Diálogo, etc) no feien més que enfortir les posicions de l'esquerra més intransigent. El cinema d'art i assaig, la irrupció de pel.lícules bolxevics (Octubre, La Línia General, etc), tot el neorealisme italià, el nefast paper d'un Berlanga, d'un Buñuel, del mateix Carlos Saura, portava la gent a oblidar l'essència autèntica del que era veritablement espanyol (Sara Montiel, Marifé de Triana, Conchita Bautista). Arribàvem al poder després d'unes eleccions exemplars, amb més de deu milions de vots, i l'espectacle cultural que teníem davant era lamentable, esgarrifós. Anys de despersonalització, d'oblit de formació de la nostra consciència nacional-popular, havien convertit el poble espanyol en quelcom d'aliè a les seves tradicions més arrelades. De seguida vaig tenir ben clara quina seria la posició del govern en aquesta qüestió cabdal. Promocionar el cinema de qualitat. Defensar el futbol. Barrar el pas al teatre de connotacions subversives (Brecht, Grotowski, Goldoni, Pirandello, Valle-Inclán). El treball era ingent. Qualsevol altre guia espiritual que no hagués tengut les meves capacitats de comandament hauria fracassat en l'intent de redreçar el país. A poc a poc finiren les subvencions estatals que afavorien els espectacles poc formatius -la majoria d'autors marxistes o existencialistes allunyats del sentir popular. En cinema, promocionàrem a fons les importacions de pel.lícules nord-americanes. Rambo ens serví per a demostrar a la pleballa que un poble podia redreçar el seu destí malgrat la derrota al Vietnam. Hi hagué pressuposts estatals per a reformar i ampliar les places de braus. La televisió es posà totalment al servei de l'orientació de la societat. Augmentà el nombre de concursos televisius, de retransmissions de partits de futbol i curses de braus. I, en la certitud que amb la democràcia no havíem d'amagar res, vaig donar ordres per a enfortir els programes damunt assassinats, desapareguts i violacions. Ara s'ha demostrat que no anava errat en els meus intel.ligents suggeriments: són els espais amb més audiència. Les enquestes ho han demostrat així. A poc a poc, lentament, hem anat recuperant el pols antic del país. Fa anys desaparegueren les revistes subversives. Cap partit extremista no té en l'actualitat un diari o revista. Ni els mateixos sindicats disposen d'una publicació de masses! Les revistes especialitzades que en temps de la transició parlaven del teatre estranger o del cinema intel.lectualoide (Primer Acto, Nuestro Cine) fa molt que tancaren per falta de lectors. A Catalunya no hem pogut acabar amb Serra d'Or, però n'hem reduït la influència a un petit grup d'escriptors i capellans separatistes sense gaire arrelament social. En el pla de la cançó, els èxits del govern i de la nova política cultural han estat igualment aclaparadors. Qui no recorda la importància esfereïdora que només fa vint anys tengueren un Raimon, un Paco Ibáñez, una Maria del Mar Bonet? Jo mateix, seguidor fidel de Sara Montiel i Conchita Piquer, vaig haver d'assistir -era un deure quasi obligatori- a la Facultat a munió d'insuportables concerts que sempre, en tota ocasió, es convertien en un suport al marxisme més exacerbat. Els estudiants, cosmopolites, sense una autèntica instrucció espanyola, es delien per escoltar la feresta munió de separatistes arribats de Catalunya i Euskadi per a impedir que estudiàssim amb normalitat. Mai, emperò, no vaig perdre una classe per a anar a escoltar els rojos! Quanta gent es descarrerà, quants de companys no acabaren els estudis seduïts pels fatídics cants de sirena! Allà on no arribaven els fulls subversius, a l'indret on no hi havia els membres dels diversos partits comunistes que en aquella època abundaven, hi romania el cantant de moda. Fins i tot un home de la vàlua de Joan Manuel Serrat, feia el joc a la sedició. Què en direm d'agents professionals de la revolta... un Lluís Llach, un Pau Riba, en Xavier Ribalta...

Per sort la folla disbauxa va finir i ja forma part de la prehistòria. Amb l'arribada del partit al poder aconseguírem aturar en sec l'embrutiment espiritual de la joventut, en mans, fins aleshores, dels professionals de la revolució. Fins on havia arribat la influència absurda del realisme socialista! La cançó, la poesia, la literatura, eren plens d'homes i dones que, en lloc de preocupar-se de l'art, de la bellesa pura, volien subvertir l'ordre establert. Un Blas de Otero, un Salvador Espriu o un Pere Quart a Catalunya, gaudien d'un prestigi que no mereixien. Eren mites culturals sense fonament seriós. Productes artificials dels agitadors del Proletkult. Era urgent promocionar altre tipus de cançó, una altra poesia i novel.lística. Posar de moda -entreté les masses, no molesta ningú- la bruixeria i l'esoterisme, l'erotisme, ampliar el nombre de discoteques a tot l'estat a fi de combatre la perillositat intel.lectualo-decadent dins del poble. No ha estat una tasca fàcil. Hem hagut d'estar més de tretze anys lluitant, contra corrent, amb tota aquesta influència marxista dins del camp cultural. El control efectiu dels grans mitjans de comunicació ha estat decisiu. La defensa aferrissada de la cançó espanyola (Isabel Pantoja ens ha ajudat moltíssim, sempre li haurem d'estar agraïts!), finalment, ha pogut vèncer la nova cançó catalana o castellana. A les botigues de vendes de discs ja ningú no demana un disc de Raimon o Paco Ibáñez. Ben cert que qui s'atrevís a fer-ho el mirarien com si estigués foll! Les sales de cinema d'art i assaig fa temps esdevengueren bingos i la població gaudeix amb la possibilitat de guanyar uns diners extres sense haver de treballar. A vegades, a Catalunya -els catalans, a perpetuïtat diferents, tostemps separatistes, sempre aliens a allò que és l'autèntic esperit immortal d'Espanya- organitzen, per a nostàlgics del passat, un concert on porten Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell i, fins i tot, conviden Pete Seeger. Coses intranscendents que no afecten gens l'ingent redreçament econòmic que s'ha fet sota el meu govern. La televisió ha guanyat la batalla a la cultura marginal dels cosmopolites i real-socialistes. Els periodistes, un crític d'art que tengui amor al seu ofici i vulgui conservar la feina al diari, té per deure silenciar les activitats dels subversius. Mai, en cap suplement dels diaris, en cap espai televisiu, ilotes i irredents no podran trobar informació o comentari elogiós damunt l'obra de tipus tan significatius, dins la protesta professional, com un Gonçal Castelló, un Ignasi Riera, un Miquel Ferrà o, el que és encara pitjor, insubordinats del tipus Miquel Lòpez Crespí o Ferran Lupescu. A la guerra civil, en els camps de batalla, en Franco, els exèrcits aliats de l'Espanya imperial i l'Alemanya hitleriana pogueren vèncer els rojos sense dificultats, físicament, exterminant-los d'arrel, afusellant els sobrevivents de la crapulosa follia popular. Sens dubte fou un triomf cabdal d'Espanya damunt el comunisme internacional. Però no pogueren vèncer les idees que impulsaven al combat. Les idees! Les efemèrides de la insurrecció foren servades any rere any, generació rere generació, fins a arribar, intactes, al temps de la transició. Miguel Hernández no morí a la presó d'Alacant, l'any quaranta-u. No. Ni la revolta finí amb els afusellaments de la Commune, a París l'any 1871. Hem estat nosaltres, democràticament, els qui hem acabat amb la rel del marxisme dins de la cultura. I d'una forma senzilla, sense necessitat de tancar ningú a la presó, sense necessitat d'exercir una repressió sagnant com van fer la Inquisició o el franquisme. Ha bastat amb saber modificar les modes, oferir noves possibilitats d'esbarjo, aturar certes subvencions, prohibir que surtin per televisió certs "artistes", donar ordres per a enlairar-ne uns altres, i tot ha rodat com una seda. No cal dir que a vegades semblaven desesperar. Sempre, en qualsevol moment, quan silenciàvem un grup de teatre, en sortia un altre, i, quan ja pensàvem que ningú recordava Brecht, d'altres el representaven en un altre barri. Finalment hem pogut reduir el neci realisme a un lloc marginal. S'ha suprimit l'estudi de Marx a la universitat. A les llibreries ja ningú no demana El Capital, El 18 Brumari de Lluís Bonaparte. Lenin, Eisenstein, són dos noms completament desconeguts per a les noves generacions. Raimon: un cartell polsós oblidat en els museus. La gent, sota la meva direcció política, guiada d'una forma brillant pels èxits aconseguits en tots els camps, viu ara més feliç i pot engegar la tele sense por de trobar-se amb l'allau de consignes cridaneres del passat. Crec, sense exagerar, que és un més dels nombrosos encerts de la meva gestió del qual puc vanar-me honradament i que tothom, sigui del partit que sigui, ha de reconèixer. En definitiva, aquesta era una feina inajornable que s'havia de fer si volíem, de debò, connectar amb el nostre autèntic passat històric. Una obra de teatre, un poema, una pel.lícula, una cançó, han d'esser això: teatre, poema, cinema, cançó. Mai propaganda política, pamflet. I això és el que havien fet de l'art els marxistes: convertien la bellesa pura de la creació autèntica en simple pamflet sense cap contingut artístic real. Per això la bellesa ha vençut. L'art per l'art, l'exquisitat, torna ocupar el lloc que li correspon. No tenc cap dubte que les generacions futures sabran reconèixer la feina feta. Senzilla profilaxi social.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

El blog de Nanda Ramon

NOMS DE CARRERS

La retolació dels nous noms de carrers va avançant. Especialment ara que ja han arribat les plaques noves. En la darrera notificació de retolació se’ns comunicaren una sèrie de canvis i algunes traduccions (encara que han passat més desapercebudes que la substitució de noms, la veritat és que la majoria de canvis que ha proposat la Comissió de Toponímia són motivats per la normalització dels noms (traduccions al català i correccions diverses).

Entre els canvis recents de retolació, alguns de molt significatius per a mi: Frida Kahlo (entre Àngel Guimerà i Concòrdia), Can Baró (per Alférez Provisional) i Pilar Juncosa (per Alférez Cerdà).

http://www.nanda.cat/post/68822

En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. (Miquel López Crespí)

La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT... (Miquel López Crespí)

Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma

En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.

Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.

Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.

La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT...

Una campanya de mesos que portà OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)... -per a anar esborrant de la nostra ciutat l'empremta dels quaranta anys d'opressió quant a la retolació d´avingudes, carrers i places.

L'OEC repartí milers de fulls volanders per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí uns autoadhesius meravellosos que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització; autoadhesiu que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el secretari general de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.

'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el medi ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.

'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".

La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc.- fou un punt de referència combatiu en aquella època de brutal desmemòria històrica practicada pels partits del règim.

Miquel López Crespí