Miquel López Crespí - Memòria històrica

Maria Fornés (Na Minga) va ser l'ànima, els fonaments que ajudaren Pere Capellà a resistir els embats de la postguerra. Sense la columna intel·lectual i moral que significà l'ajut permanent de Maria Fornés i Vich, ben cert que el nostre autor no hagués pogut resistir les envestides del franquisme, les enveges i traïdes de tants falsos amics. Tampoc no hagués estat possible la renovació del teatre mallorquí de l'època" (Miquel López Crespí)

La nostra Mallorca: homenatge a Pere Capellà i Maria Fornés

Ha mort Maria Fornés Vich, esposa i companya de Pere Capellà (Mingo Revulgo). Amb ella mor una part essencial de la nostra història personal i col·lectiva. A poc a poc, aquella Mallorca que bastí a través dels segles les nostres senyes d'identitat desapareix engolida pel no-res d'aquesta postmodernitat sorgida de tantes i tantes renúncies culturals i polítiques.

Maria Fornés (Na Minga) va ser l'ànima, els fonaments que ajudaren Pere Capellà a resistir els embats de la postguerra. Sense la columna intel·lectual i moral que significà l'ajut permanent de Maria Fornés i Vich, ben cert que el nostre autor no hagués pogut resistir les envestides del franquisme, les enveges i traïdes de tants falsos amics. Tampoc no hagués estat possible la renovació del teatre mallorquí de l'època.

Margalida Capellà, Maria Fornés i Llorenç Capellà.

A començaments dels anys setanta Maria Fornés Vich confessava a Gabriel Janer Manila (vegeu Implicació social i humana del teatre. Biografia apassionada de Cristina Valls, pàgs. 148-154): «Un dia es presentà a Montuïri en Manuel Sanchis Guarner. Havia preguntat a algú de Ciutat com podia localitzar en Pere i li digueren que habitava devers Montuïri. Havien estat tancats plegats a Alcalà i s'estimaven molt. Nosaltres, feia alguns temps que havíem posat una fideureia i el va trobar amb les mans plenes de pasta. Li va dir: 'Què fas?' 'Faig fideus', li va respondre en Pere. 'Per què no escrius? -continuà dient en Sanchis Guarner-. A la meva entrada, hi viuen alguns elements d'una Companyia de comèdies i els en parlaré'». Per aquí, amb aquest diàleg entre dos expresidiaris dels camps de concentració feixistes (en Pere Capellà, amb les mans plenes de farina, i en Sanchis Guarner) comença la renovació del teatre mallorquí, malauradament truncada per la sobtada mort de Mingo Revulgo.

Pere Capellà i Maria Fornés són un exemple de parella enamorada, d'estreta compenetració intel·lectual. En la citada entrevista que li fa fer Gabriel Janer Manila hi ha munió de records que ho expliquen a la perfecció. Quan Mingo Revulgo escrivia una nova obra de teatre, el primer públic que tenia era Maria Fornés. La seva opinió era decisiva per a tirar endavant qualsevol projecte del gran autor algaidí. Maria Fornés recorda l'anada a Palma en bicicleta de Pere Capellà, l'alegria que tengueren quan una companyia teatral acceptà representar la primera obra de Mingo Revulgo: «Havíem quedat que, si li anava bé, quan tornaria, es posaria a pegar crits de baix de Sa Costa, i tocaria el timbre perquè jo el sentís. Només sé que va cridar molt, quan tornava, prop de les dues o les tres de la matinada, i estava satisfet perquè li havien assegurat que tendríem un èxit».

El 7 d'octubre de 1950 Catina Valls i el seu germà estrenaven Sa madona du es maneig de Pere Capellà. La crítica (Heredero Clar a La Almudaina del 8-IX-50) destaca la dignitat, el bon tacte, l'esperit de renovació que representa aquest nou teatre mallorquí.

Tothom coincideix a destacar que Pere Capellà sap tractar com pertoca els temes relacionats amb la pagesia: «de lo que antes era un tópico, un tópico nauseabundo, el autor de Sa madona du es maneig, con unas enormes dotes de observación y grandes disposiciones, ha sabido hacer algo vivo, humano, lleno de picardía, algo, en suma, que huele a verdad». La Almudaina li reconeix «sus dotes de observador, su facilidad para el diálogo, su ingenio e incluso su habilidad de hombre que conoce el oficio».

Però no tot eren flors i violes en aquella època. Martí Mayol Moragas, en la mateixa obra de Janer Manila, deixa veure a les clares el món d'enveges que envoltà, fins al dia de la seva mort, l'antic defensor de la República. Explica Martí Mayol: «En Cela també anava al Riskal, i arribà a sentir-ne parlar tant de teatre regional que un dia es va treure: 'El teatro regional es una mujer que está en cinta...' I tothom li reia les bromes. A en Pere Capellà, com el posaren, fins que va esser mort..! Llavors, ben aviat tot foren alabances».

Com va escriure Gori Mir a Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ed. Moll, pàg. 104): «El més popular de tots els autors, dins la postguerra, fou En Pere Capellà. Tenia la vena, la intuïció dels grans autors teatrals; sabia moure els personatges -trets de la mateixa realitat- amb agilitat, harmònicament. Encara que el seu món sigui la pagesia, descriu i presenta la pagesia de la postguerra, més dinàmica, més desenvolupada.

La facècia, gran protagonista de l'època, és un fet marginal dins les seves obres. Com en el teatre d'En Puigserver, l'humor brollava de les situacions reals, era la mateixa acció dramàtica la que provoca la rialla...». I Antoni Serra (Presència de Pere Capellà, vint-i-cinc anys després, Última Hora, 30-VI-1979): «Pens que el seu teatre, que va imaginar i escriure amb cura, hauria tengut un altre valor molt distint en un context normalitzat, que no el que li varen obligar a jugar dins la dictadura. Pere Capellà no escrivia 'teatro regional', sinó senzillament teatre».

Encara avui hom té mal d'explicar aquest sobtat èxit teatral (i les consegüents enveges de què parla Martí Mayol) d'un home que ha perdut la guerra i tot el món d'il·lusions de la joventut. O potser per això mateix! Qui sap si aquesta força vital, aquesta autenticitat, li ve de saber-se derrotat i que l'única possibilitat que té al davant, si vol sobreviure, és aferrar-se al que sigui, i aquest «al que sigui» és, quan Sanchis Guarner toca a la porta de Pere Capellà i Maria Fornés Vich, escriure. Com explica Llorenç, el seu fill a Mallorca teatre (pàgs. 11-26), Mingo Revulgo sempre ha estat fidel a aquesta Mallorca esclafada, capolada per la dreta. Des del front de Madrid, aquest home, el combatent que posarà els primers maons de la renovació teatral mallorquina, escriu: (a Mallorca Nova): «Mallorca. Altre temps, lluny d'ella, el seu nom em sonava com una nota sentimental, però sempre alegre. Ella em guardava totes les rialles de ma joventut, els meus amors i els meus millors afectes; també el record d'alguna tragèdia íntima, que no aconseguia posar-me l'ànima trista. Però, ara, Mallorca em sona com una nota tràgica, que desperta els dolors més grans i els odis més profunds, perquè el seu nom evoca el record de milers de víctimes immolades per haver-la estimada com nosaltres».

La mort de Maria Fornés Vich, el record sempre present de Pere Capellà (Mingo Revulgo) en la nostra consciència, ens ha fet pensar en tot el que perdem amb la seva desaparició. Només desitjam per a les futures generacions de mallorquines i mallorquins un amor fins a l'eternitat com el que es tengueren Maria Fornés i Pere Capellà. I, per a la nostra cultura, un compromís tan ferm a les seves arrels nacionals i socials com el que practicà l'antic combatent per la República i la llibertat.

Miquel López Crespí

(7-IV-2002)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

<

He pensat en aquelles tètriques setmanes de 1975, la desesperança per provar de salvar les seves vides. Les pintades en la nit, les repartides clandestines de fulls, tot allò que volia expressar la nostra indignada protesta. Nits vora la ràdio escoltant les emissores estrangeres que informaven de mobilitzacions arreu de l'Estat i a l'estranger. A Lisboa, els manifestants, indignats, assaltaven i cremaven l'ambaixada franquista... Milers i milers d'antifranquistes visquérem, sense dormir, en tensió, la nit més llarga dels darrers anys de la dictadura. Tothom pendent d'un darrer gest (que mai no va arribar): l'anulació de les penes de mort per part del vell i decrèpit general assassí. Ràdio París, la BBC de Londres, les emissores d'un Portugal ja lliure, alliberat del feixisme, informaven de manifestacions populars a Madrid, a Euskadi (amb una vaga general de més de dos-cents mil treballadors), a Catalunya (només a la SEAT hi ha assemblees amb més de deu mil obrers). (Miquel López Crespí)

Tres dels cinc antifeixistes assassinats per la dictadura del general Franco: Xose Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón Garcia Sanz.

Lucila Aragó, una bona amiga valenciana, companya en la lluita per la llibertat i el socialisme, m'envia, setembre de 2000, un sentit manifest tot recordant les darreres execucions de la dictadura; em diu que segurament sortirà a la premsa. Juntament amb Lucila, signen l'article altres militants d'aquells anys heroics, la majoria membres del PCE(ml) i del FRAP: Víctor Baeta, Amparo Garrigós, Dolors Calatayud, Àngel Yébenes, Miguel Morata, Alejandro Mayordomo, José Luís Piquer... Diu el document (sota el títol Els darrers afusellats del franquisme): "A primeres hores del dia 27 de setembre de 1975, a Burgos, Cerdanyola i Madrid, foren afusellats cinc joves: José Huberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo pertanyien al FRAP; Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui eren d'ETA. Fins l´últim moment es van succeir les protestes en molts llocs del món: París, Lisboa, Roma... Alguns governs retiraren les seues delegacions diplomàtiques. Però el franquisme s'afanyava a acabar els seus dies com els havia començat: imposant la seva força a sang i foc.

'Els judicis mancaren de tota garantia legal. Els tribunals estigueren formats per militars amb molta pressa per dictar sentència. La denominada llei antiterrorista, per la qual es va jutjar i executar aquests cinc joves de famílies humils i treballadores, formava part del mateix arsenal de lleis repressives pel qual el règim de Franco va condemnar milers d'obrers, sindicalistes i intel·lectuals que en aquells moments lluitaven contra la dictadura.

'Ni les sol·licituds de commutació de condemna, ni les reaccions internacionals obtingueren resposta. Els cinc joves antifranquistes caigueren abatuts pels trets dels escamots d'afusellament. Les penes de mort, que Franco i els seus ministres havien signat, s'executaren. Foren les últimes condemnes a mort d'una dictadura que, ja en fase terminal, es regirava contra aquells que no acceptaven la seua continuïtat, contra els qui des de l'oposició antifranquista lluitaven llavors per la ruptura democràtica i no per una transició pactada, que deixés impune el règim i aquells que el sustentaven.

'Pocs dies després, el 1 d'octubre, des del balcó del Palacio de Oriente Franco, acompanyat dels seus ministres, dels seus generals i del seu successor, per ell mateix designat i aleshores Príncep Joan Carles, i ara actual rei, presidien una de les seues concentracions patriòtiques, un intent d'autoafirmació enfront les democràcies europees que havien retirat els seus ambaixadors; enfront els demòcrates que repudiaven aquells recents assassinats; enfront els que aspiraven a conquerir autèntiques llibertats democràtiques, individuals i col·lectives, per a tots. Només principis democràtics era allò que reivindicaven aquells cinc joves.

'El silenci, que després va sorgir, del pacte per legitimar la monarquia amb una constitució, retallada i vigilada, a canvi de la legalització dels partits, va impedir a posteriori que es revisessin les condemnes a mort. I encara continua pendent ara, en el temps que Pinochet -que llavors compartia amb Franco poder i ideologia- o els militars argentins de "la Junta", estan ja seguts en el banc dels acusats. Aquella "Espanya del borrón y cuenta nueva" continua essent la mateixa d'ara que impedeix la rehabilitació de lluitadors demòcrates com Julián Grimau, Puig Antich i tants d'altres que, com els cinc joves del 75, van ser els autèntics continuadors de la resistència al franquisme.

'Han passat vint-i-cinc anys. Avui, aquells companys, afusellats al trencar l'alba del 27 de setembre de 1975, podrien estar amb nosaltres, xerrant sobre aquells temps i continuant treballant per un món més just i lliure. Però foren condemnats a mort i afusellats. Ells, com tanta gent, homes i dones que patiren tortures, anys de presó, exilis... cercant camins de llibertat, han sigut, són, la sal de la terra. Sense ells, tal vegada, el pragmatisme de "el possible" hauria sigut un etern mur de contenció.

'José Humberto Baena, Ramón Garcia Sanz, José Luis Sánchez Bravo, Juan Paredes Manot, Ángel Otaegui... no vos oblidem. València, 14 de setembre del 2000."

Per uns moments, llegint el manifest de Lucila Aragó em vénen a la memòria munió de records, la presència dels darrers antifeixistes assassinats per la dictadura. He pensat en aquelles tètriques setmanes de 1975, la desesperança per provar de salvar les seves vides. Les pintades en la nit, les repartides clandestines de fulls, tot allò que volia expressar la nostra indignada protesta. Nits vora la ràdio escoltant les emissores estrangeres que informaven de mobilitzacions arreu de l'Estat i a l'estranger. A Lisboa, els manifestants, indignats, assaltaven i cremaven l'ambaixada franquista... Milers i milers d'antifranquistes visquérem, sense dormir, en tensió, la nit més llarga dels darrers anys de la dictadura. Tothom pendent d'un darrer gest (que mai no va arribar): l'anulació de les penes de mort per part del vell i decrèpit general assassí. Ràdio París, la BBC de Londres, les emissores d'un Portugal ja lliure, alliberat del feixisme, informaven de manifestacions populars a Madrid, a Euskadi (amb una vaga general de més de dos-cents mil treballadors), a Catalunya (només a la SEAT hi ha assemblees amb més de deu mil obrers).

El mateix dia 27 hi ha enfrontaments amb la policia a les Rambles de Barcelona, a Sabadell, Terrassa, Badalona, Santa Coloma, Vic, Cerdanyola... València, Vigo, Ourense... Les anècdotes de solidaritat són infinites. Entre els centenars i centenars d'accions de protesta contra els crims del règim de Franco cal recordar (per copsar l'amplària de la indignació popular) que els jugadors de futbol A. Aguirre i Sergio Manzanera sortien a jugar un partit de primera divisió amb roba de dol. Van ser immediatment detinguts per a policia. A Burgos, les forces repressives hagueren de tancar la fàbrica Firestone...

El PCE, com sempre, es desmarcà de les grans manifestacions de solidaritat amb els condemnats a mort pel feixisme. Com explica a la perfecció un conegut assaig que analitza els anys de la dictadura, el llibre FRAP: 27 de septiembre de 1975 (Vanguardia Obrera, 1985) en el capítol "Intentos desesperados del PCE y del PSOE para boicotear las movilizaciones" (pàginas 195-198): "La dirección del PCE comprometida en la maniobra por las alturas con sectores de la oligarquía y de la derecha para efectuar la transición monárquica, y queriéndose desmarcar abiertamente de las organizaciones revolucionarias para no asustar a sus compinches, impartió la orden a sus afiliados de boicotear y oponerse a las movilizaciones contra los Consejos de Guerra, las penas de muerte y contra los fusilamientos, utilizando el argumento de que las acciones del FRAP eran 'terroristas' y hacían el juego a la derecha.

'El Comité Ejecutivo del PCE publicó una declaración en la que se decía textualmente que 'el PCE condena con todas sus fuerzas una vez más, estos métodos terroristas' y el señor Santiago Carrillo, por entonces secretario de esa organización y en nombre de todos los que por entonces la compartían (Gallego, Azcárate, Romero Marín, López Raimundo, Sánchez Montero, etc), hizo unas declaraciones al periódico italiano L'Europeo en la que dijo: 'yo no comprendo ni a los vascos ni a los guerrilleros del FRAP" y añadió sobre las acciones armadas [contra el feixisme] "¿A quién sirven?, ¿a quién sino al gobierno y a la policía? En algunos casos pienso si esto no será obra del gobierno, de la policía...'.

'Esta es la posición que mantuvo oficialmente Mundo Obrero que, por ejemplo, en un artículo de Carrillo en la segunda semana de septiembre, decía, refiriéndose al FRAP: 'Tenemos que condenar sin ninguna vacilación ese terrorismo'...

'Esta actitud tuvo sus repercusiones en diverso sentido. Ya se ha visto el boicot que organizaron los abogados del PCE a la hora de defender a militantes del FRAP en los Consejos de Guerra. También en las reuniones de fuerzas [polítiques] intentaron oponerse a las movilizaciones... en muchas ocasiones, la actividad de zapa de los revisionistas del PCE contribuyó a sembrar la confusión, a desorientar a sectores populares, a impedir que se movilizasen para salvar la vida a los luchadores antifascistas condenados a muerte. Pero en ese boicot, no sólo participaron los revisionistas del PCE... la llamada 'Junta Democràtica" que dirigía el PCE y la llamada 'Convergencía' o 'Plataforma' encabezada por el PSOE, hicieron una declaración conjunta el 18 de septiembre [de 1975]: en ella no había ni una sola palabra contra las penas de muerte".

És el mateix que s'esdevingué quan l'assassinat (un any abans) del revolucionari anarquista català Salvador Puig Antich. Tampoc el carrillisme volgué fer res en favor del jove antifeixista. I a Palma, record a la perfecció els problemes que tengué la meva bona amiga Lieta López, l'esposa de l'home que va ser l'ànima de la resistència cultural antifranquista en temps de la dictadura, en Jaume Adrover. Lieta ser detinguda i acusada falsament de ser una "peligrosa terrorista"... pel simple fet d'haver-hi a casa seva unes cartes de l'escriptor Alfonso Sastre! Lieta López no obtengué en cap moment la normal solidaritat que hauria d'haver trobat entre les forces de l'oposició, especialment el PCE a les Illes. Misèries que tothom ja coneix: ganes d'arribar al poder al preu que sigui, malgrat fos deixant sols, davant els murs d'execució, els joves més valents de la generació dels anys setanta! La indiferència del carrillisme i la socialdemòcracia enfront els darrers crims del feixisme no aturà, emperò, les mobilitzacions populars ni a l'Estat espanyol ni a la resta del món. De Londres a Pequín, de Marsella al Japó, de Lisboa a l'Havana, de Xile als EUA, de Berlín a Milà, arreu la gent va sortir al carrer en un intent desesperat de salvar la vida dels cinc revolucionaris que havien estat condemnats a mort en infames consells de guerra sense cap garantia legal. París, Marsella, Tolosa de Llenguadoc, eren flames enceses, guspires solidàries en la llarga nit del 27 de setembre de 1975. A Suècia, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, els Països Baixos... al Canadà i a Veneçuela hi hagué concentracions massives de manifestants i provatures d'assalt a les ambaixades de la dictadura (com la que s'esdevingué a Lisboa). És evident que si PCE i PSOE no haguessin estat fermats de mans i peus al franquisme reciclat haurien pogut (actuant conjuntament amb les altres forces d'esquerra) bastir un ampli moviment de resistència antifeixista. L'esforç unitari antirepressiu hauria servit per a colpejar fort la dictadura en el camí en el camí d'avançar envers la república i el socialisme. Però no era aquesta la voluntat dels dirigents del PCE i del PSOE. La direcció que havien escollit, des de feina molt de temps, no era el de la lluita conseqüent contra el feixisme; ben al contrari: la seva funció era precisament ajudar la burgesia a aturar l'onada revolucionària que durant la transició colpejava el sistema i posava en perill la maniobra del capitalisme espanyol: canviar alguna per a deixar l'essencial del règim sorgit de la victòria reaccionària de 1939.

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

Editorials mallorquines

Per Miquel López Crespí, escriptor

Xesc Moll, director de l´Editorial Moll

En els anys seixanta l'Editorial Moll s'havia "modernitzat" molt publicant llibres i autors semblants als que podia publicar qualsevol editorial del Principat. Tot esperant Godot sortia a la llum pública l'any 1960; Tècnica de cambra de Manuel de Pedrolo l'any 1964, i Gent del carrer d'Antoni Serra el 1971. Sorneguer, en Josep M. Llompart escrivia a El Correo Catalán el 30-XI de 1974: "En el fons és que a Mallorca som una maniqueus i molt afectats d'abandonar-nos a la inèrcia, de manera que ens agrada clavar rètols, i quan clavem un rètol no hi ha qui el desclavi. Per això sospito que, encara que a can Moll es decidissin algun dia a publicar, ¿què sé jo?, el guió d'El darrer tango a París, el llibre vermell de Mao o les obres completes de Satanàs, aquells mateixos sectors de l'opinió insular repetirien, encara, que és una editorial conservadora, tradicional i pairalista, que fa tuf d'encens i de sagristia".

Per comprendre la radicalitat, ben normal per altra banda, de joves de vint anys, hauríem de recordar que a mitjans dels anys seixanta, quan alguns ens incoporam a diverses organitzacions marxistes clandestines, la dictadura no fa cap senyal de disminuir la seva repressió. Els assassinats (legals i illegals) continuen arreu; tots els partits i sindicats són encara prohibits i perseguits; la llibertat de premsa no existeix... Aleshores els marcs estrictament culturals (editorials, llibreries, pàgines i organitzacions culturals...) esdevenen en les nostres mans (o lluitam perquè ho esdevenguin) esmolats estris de lluita per la llibertat i contra el feixisme. És a partir d'aquestes formulacions que haurien de cercar-se certes contradiccions entre la meritòria feina que fan, per exemple, l'Editorial Moll i Llibres Mallorca i, per altra banda la "Llibreria l'Ull de Vidre", l'Editorial "Daedalus", "Turmeda" o la "Llibreria Tous". La "batalla" per l'"ocupació" de la revista Lluc que Francesc de B. Moll descriu en les pàgs 247-249 de Els meus altres quaranta anys (i que nosaltres hem analitzat des d'un altre punt de vista en el capítol "1968: Gramsci i la renovació de la revista Lluc del llibre Cultura i antifranquisme) és també una aspecte més d'aquestes contradiccions i lluites entre els diversos corrents de defensors de la cultura catalana a les Illes.

L'editorial Daedalus, un nou experiment editorial d'aquells anys (1965), treia a la llum una col.lecció de poesia (La Sínia) que, pels autors que editaria (Miquel Martí i Pol, Josep Melià, etc) imaginàvem que seria causa d'un terratrèmol com mai no s'hauria vist dins el somort ambient cultural de la dictadura. Jo feia anys que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que vaig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà en carta de 19 de juliol de 1968. Carta culpable, en certa mesura, d'haver-me dedicat a la literatura.

Daedalus, amb obres com Els mallorquins de Josep Melià o els Desbarats de Llorenç Villalonga, ajudava a consolidar el treball cultural que Editorial Moll portava endavant d'ençà la seva fundació l'any 1934.

El 1972 n'Antoni Serra i n'Aina Montaner presentaven els primers llibres d'una editorial rupturista: Turmeda.

Crec que totes les aportacions (les de l'Editorial Daedalus, la de Llibres Turmeda, les activitats culturals desenvolupades en els baixos de la llibreria Tous) varen ser molt importants en la lluita pel nostre redreçament nacional. Al final, passats els anys i malgrat certs enfrontaments (per exemple, la lluita pel control de la revista Lluc que Francesc de B. Moll ha tractat en Els altres quaranta anys i jo en Cultura i antifranquisme), contemplats amb perspectiva, eren episodis d'una mateixa represa cultural en la quals els joves (nosaltres) volíem jugar el nostre paper. I, qui no és crític i inconformista als vint anys... quan ho serà?

El paper de l'Editorial Moll, de Llibres Mallorca, l'àmplia activitat del senyor Francesc desplegada en tots els camps d ela societat amb l'Obra Cultural inclosa, són els fonaments que ajuden a enfortir el nostre renaixement cultural després de l'ensulsiada de la guerra. L'Obra Cultural Balear és també, l'indret on (com hem explicat una mica més amunt) les naixents organitzacions revolucionàries de les Illes, essencialment marxistes (els diversos partits comunistes que actuen alhora) troben aixopluc i una ajuda. L'Obra Cultural Balear servia com indret "legal" de reunions clandestines, com a "contacte amb les masses" per a PCE, OEC o MCI, com a cobertura de mil muntatges que sota l'excusa culturalista eren les primeres activitats antifeixistes d'aquell final de postguerra.

Fins i tot els Cursets de Català i de cultura catalana fets a finals dels setanta a la Porciúncula eren, també, "escola de quadres" dels partits d'esquerra mallorquins.

En els cursets de Català (que també ho eren d'història i de literatura catalanes) intervenien, donant-nos les seves inigualables lliçons, Francesc de B. Moll, Aina Moll, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover, Maria Barceló... Record que, per part de l'OEC (aleshores encara militava en aquesta organitzatció revolucionària), hi anàvem n'Antoni Mir (que amb els anys arribaria ser president de l'OCB) i en Mateu Ramis (que durant un temps va ser secretari general del nostre partit). Esperàvem n'Antoni Mir a un racó de la plaça d'Espanya i, abans de les nou del matí, ens passava a cercar amb un atrotinat Seat 600 de segona mà que mai vaig poder entendre com arribava a la Porciúncula.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Francesc de B. Moll en el record

Per Miquel López Crespí, escriptor

Francesc de B. Moll.

Els llibres de memòries de Francesc de B. Moll (Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975) ens permeten copsar la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura molt abans de les aportacions d'historiadors més moderns.

La casa humil del filòleg era visitada, en aquell temps de "coros y danzas de la Sección Femenina" per alguns dels intel·lectuals més importants del moment. En les seves memòries Francesc de B. Moll recorda aquelles visites culturals de famosos literats i erudits catalans i de lingüistes d'altres països: Ramon Aramon, Antoni M. Margarit, Martí de Riquer, Jordi Rubió, Jordi Carbonell, Pere Bohigas, Miquel Batllori, Anselm Albareda, Octavi Saltor i Josep Miracle; el madrileny Álvaro Galmés de Fuentes; els mallorquins residents a l'estranger Bartomeu Oliver (Caracas) i Guillem Nadal (Bonn); i altres personatges destacats com Giovanni M. Bettini (Torí), Istvan Frank (Saarbrücken), Maurice Wolf (Oxford), Jean Séguy (Toulouse), Paul Despilho (l'Alguer), E. Allison Peers (Liverpool), Friedrich Schürr (Constança), Réné Chauvet (París), Leònida Biancolini (Roma), Paul Scheuermeier (Zuric), Toni Reinhard-Maiotti (Basilea), Robert Pring-Mill (Oxford).

Sense els llibres de memòries de Francesc de Borja Moll, sense entrar en contacte amb Llompart de la Peña (les nostres primeres trobades personals a mitjans dels anys seixanta), els joves de la resistència antifeixista poca cosa hauríem sabut de la història de la signatura del "Manifest" dels intel·lectuals mallorquins (entre els quals es trobava el senyor Francesc) abans de la guerra. "Manifest" en defensa de la cultura catalana que tants problemes causà als signants. Els germans Villalonga (Miquel i Llorenç) varen ser uns dels màxims impulsors de la persecució del "catalanisme" a Mallorca.

Josep Massot i Muntaner en el llibre Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears diu (vegeu el capítol "Intel·lectuals mallorquins contra la dictadura franquista", pàgs. 211-212): "El 'Manifest dels catalans' es convertí en una obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d'agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel·lectuals que s'hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d'estranyament si no canviaven de rumb o s'adherien a la nova Espanya".

En Josep M. Llompart, quan li portaven els nostres primers poemaris, ens parlava de les primeres tertúlies literàries (quasi clandestines a Can Massot i Can Guillem Colom), de la tasca del diccionari, dels llibres d'escriptors clàssics (Costa i Llobera...) i moderns (Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Miquel Dolç, el mateix Llompart...) que sortien de l'Editorial Moll. La tasca del lingüista era plural i cobria els fronts més diversos. Al costat de la feina de promoció i continuació del diccionari i la fundació de noves col·leccions de llibres hi havia la tasca de gramàtic, les conferències que feia dins tot l' àmbit dels Països Catalans i a l'estranger... A tot això, feia de professor a l'Institut Ramon Llull, va promoure la fundació de l'Obra Cultural Balear (l'any 1962), continuava amb la lectura i publicació de les Rondaies, polemitzava amb els gonellistes de les Illes... Vegeu el llibret Polèmica d'en Pep Gonella, editat en el número 104 de la biblioteca "Les Illes d'Or" (1972) i que marca una fita en la Mallorca de començaments dels anys setanta en el camp de la defensa intransigent i seriosa del català.

L'Obra Cultural Balear neix el setembre de 1962 sota inspiració directa de Francesc de B. Moll i té com a objectiu primordial fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes. La reunió fundacional es va fer a la casa del lingüista i aquest, per donar "exemple", s'hi apuntà dels primers amb una quota de tres mil pessetes d'aleshores. Mil era la quota mínima. Eren presents en aquest acte fundacional Pau Alcover, Miquel Arbona, Antoni Fernández Suau, Josep Forteza-Rei, Miquel Forteza, Guillem Colom, Miquel Marquès i Joan Pons Marquès... La GEM hi inclou també Miquel Fullana Llompart i Josep Capó Juan.

En aquells inicis dels anys seixanta, nosaltres ja érem, com a corresponsals de Ràdio Espanya Independent, en plena activitat política clandestina contra la dictadura franquista. I, cap a finals dels seixanta, l'OCB es una "tapadora" de les més variades formes d'intervenció cultural antifranquista de les Illes. En els inicials cursets de llengua i literatura catalana, els primerencs militants antifeixistes dels anys seixanta entràvem en contacte amb el que, a poc a poc, seria, també, la fornada dels joves antifeixistes de la transició. L'OCB és, en aquell temps, un dels principals llocs de trobada "legal" dels homes i dones que, d'una manera o una altra, lluiten per la democratització de la nostra societat i contra el feixisme. Paper que, d'una altra manera, també acomplien entitats com el Cineclub Universitari o les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la organitzades pel nostre coratjós amic, l'incansable lluitador i dinamitzador cultural Jaume Adrover (vegeu els capítols "1966-1968: les Aules de Poesia (I i II)", pàgs. 21-32 de Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona, 2000).

Miquel López Crespí

Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió. (Miquel López Crespí)

Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

No hi havia temps per res més.

Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.

Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.

És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent.

Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de la terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.

1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

Aquests records tenen el seu origen en la carta que m'acaba d'enviar Encarna Viñas [març de 2002], la vídua de Josep M. Llompart, amiga i companya de lluites en aquella època de combats per la llibertat, en defensa de la nostra cultura. N'Encarna m'escriu, amb data de 21-III-02: "Estimat amic: He rebut el teu 'dossier' sobre en Pep. Gràcies. Jo guard tot el que fa referència a ell, per arxivar-ho. Estic subscrita a L'Estel, però em va bé tenir-ne una altra copia. Ara que hi vaig, ho duré a Barcelona, a mostrar-ho als amics. T'ho agraesc molt i, sobre tot, agraesc el que te'n recordis. Abraçades. Encarna".

El material enviat a la vídua de Josep M. Llompart consistia en tres llargs articles il·lustrats amb fotografies, escrits amb la sana intenció de recordar als desmemoriats el paper fonamental de l'insigne autor en la nostra cultura. Paper -tant el literari, com el cívic, en defensa de la llibertat i de lluita contra el feixisme- que sembla vol ser oblidat per tot un sector de cínics i menfotistes.

Posteriorment, la relectura de la introducció de Maria Antònia Perelló Femenia al llibre de Llompart de la Peña Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1995) i, més concretament, l'apartat "La Columna de foc" m'ha fet recordar tot un seguit d'històries personals i col·lectives que tenen molta relació amb els treballs enviats a Encarna Viñas. El dictador ja havia mort. Érem a la darreries del feixisme. Com explica Maria Antònia Perelló parlant de la secció del diari Última Hora on vaig col·laborar amb Josep M. Llompart: "El dissabte 14 de febrer del 1976 el diari Última Hora obria per primera vegada una pàgina setmanal en català de caràcter lingüístic i literari, amb el títol de 'La Columna de foc', que durà fins al 23 d'agost del 198O".

Al costat del mateix Josep M. Llompart que a vegades emprava els pseudònims Narcís Vinyoles, Pere Albert o Bernat Fonollar, hi escrivíem Francesc d B. Moll, Aina Moll, Isidor Marí, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Gabriel Bibiloni, Llorenç Capellà, Jaume Corbera i qui signa aquest article.

Cap a les darreries de 1968, i des de les mateixes pàgines d'Última Hora ("Literatura"), ja havíem provat de fer quelcom de semblant. Aleshores la secció cultural era coordinada per Frederic Suau i dins d'aquesta secció hi escrivíem munió d'intel·ectuals del moment. Record ara mateix els assenyats articles de Gregori Mir, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, el mateix Frederic Suau... Posteriorment, a començaments dels anys setanta, aquesta moguda cultural catalanista i antifeixista va passar a la secció "Letras" del Diario de Mallorca. "Letras" era dirigida pel periodista Xim Rada, i allà, amb completa llibertat, hi escrivien Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila i tants i tants companys de dèries literàries.

També coneixia Guillem Frontera (me l'havia presentat l'estiu del 67 en Frederic Suau en el seu pis del carrer Joan Crespí de Ciutat). Una vegada ens llegí unes pàgines de Els carnissers, la novel.la que l'any 1968 guanyaria el Ciutat de Palma. Després vaig conèixer -i amb en Frederic repartírem per tota Mallorca!- l'obra Cada dia que calles (1969). I, pel setanta, quan jo feia el servei militar a Cartagena, enllestiria Rere els turons del record (1970).

En aquests començaments dels setanta és quan a començ a escriure els llibres de narracions que posteriorment seran publicats a la col·leció "Gavilans" de l'Editorial "Turmeda" que dirigeix l'escriptor Antoni Serra. Són els reculls A preu fet (1973) i La guerra just acaba de començar (1974). Aquest darrer llibre havia obtingut el Premi de Narrativa "Ciutat de Manacor 1973" lliurat per un jurat format per Blai Bonet, Manuel Vázquez Montalbán, Guillem Lluís Díaz-Plaja i Antoni Serra. En aquesta mateixa època Josep M. Llompart escriu La Terra d'Argensa (1972) i Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona (1974). L'any 1972 vaig guanyar el Premi de Teatre Carles Arniches per la meva obra Ara, a qui toca? a la ciutat d'Alacant. El 1974 guanyava igualment el "Ciutat de Palma" amb Autòpsia a la matinada i el 1975 el Premi Especial "Born" amb Les Germanies.

Recordem que, més o manco en els mateixos anys, Blai Bonet publica Mister Evasió (1969) i Gabriel Janer Manila edita El cementiri de les roses i Els Alicorns. Maria Antònia Oliver havia publicat Cròniques d'un mig estiu el 1970 i Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972).

Pere Rosselló, en el llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990), parlarà de la generació d'escriptors dels anys setanta i, analitzant la proliferació de narradors mallorquins, explica en el llibre abans esmentat que "el fet està estretament imbricat amb els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta originats per la política de desenvolupament econòmic, per l'aparent liberalització del franquisme (amb mesures com la Llei de premsa i impremta, 1966) i, sobretot, pel creixement de la indústria turística a les Balears...". En el llistat d'autors dels anys setanta, Pere Rosselló inclou Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel Àngel Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferrà Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.

Parlant dels meus primers llibres i de la participació en aquells concursos literaris, val dir que aleshores destacaven el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, l'Andreu Roig de poesia i el Joan Ballester de narrativa a Campos (del jurat del qual formaven part l'any 1971 Francesc de B. Moll, Gregori Mir, Andreu Ferret, Miquel Pons, etc) i el Llorenç Riber de narrativa a Campanet (Josep M. Llompart). Amb el temps els vaig arribar a guanyar quasi tots (i molts d'altres al Principat i al País Valencià). Tot això era abans de la interrupció (motivada per la meva militància política en l'OEC i el PSM) de quasi nou anys dins de la meva tasca d'escriptor.

Cal tenir present que una de les motivacions importants que m'inclinaven cada vegada més a la dèria literària era també una valoració ben interessada de les "possibilitats" que oferia l'ofici quant a les relacions "forçoses" que mantenia amb la Brigada Social (la policia política del règim) o amb els serveis d'informació de la Guàrdia Civil (em referesc, evidentment, a les contínues detencions per part d'aquests "senyors"). Era clar (i ho vaig anar comprovant amb els anys) que, per a aquests sicaris de la dictadura, la gentussa encarregada de la feina bruta de la repressió, era molt diferent quan començaven els interrogatoris i et demanaven "oficio" dir que eres escriptor que no pas cambrer. Vaig anar copsant (en la pràctica) com, sense deixar de ser uns impresentables i uns grollers, les seves maneres i entonació de veu anaven canviant en saber que el detingut (qui signa aquest article), a més d'haver sortit en els diaris com a guanyador de nombrosos premis literaris, era igualment un escriptor conegut a la "provincia". [...]

El primer premi a què em vaig presentar era el Joan Ballester de narrativa (el jurat era format per Jaume Vidal Alcover, Gregori Mir, Andreu Ferret, Francesc de B. Moll...). Va guanyar l'amic Gabriel Tomàs, d'Andratx, amb una obra que portava per títol L'home que tocava els platerets. El meu llibre de narracions duia per títol Demà els barrobins. Ara mateix no us sabria dir de què anaven els contes. L'original em desaparegué en un d'aquells nombrosos registres dels temps de la clandestinitat. Sé que era l'època de la consolidació de l'embranzida turística dels anys seixanta. Havien estat deu anys de sentir els barrobins destruint cales, platges mallorquines, llocs paradisíacs... una època en què un constructor arribà a declarar que les pedres dels talaiots servirien molt bé per bastir els fonaments dels hotels! Record que ens oposàvem a aquesta destrucció salvatge de la nostra terra. Els contes eren de lluita contra tot el que havíem de veure en aquells moments. Tampoc no podien mancar algunes narracions parlant de la guerra, dels tres mil afusellats pels feixistes... El món que dominava aquell recull era l'opressió feixista de la postguerra i la destrucció per part de les multinacionals de l'especulació i del turisme d'una Mallorca que encara imaginàvem idíl.lica. Aviat descobríem que aquella Mallorca de somni només existia en la nostra imaginació o en la dels aristòcrates. Estudiant a fons la nostra història veurem a la perfecció fam, guerres, repressió per al poble. Però, hi hagués o no una mica de sentimentalisme en aquelles concepcions juvenils, el cert era que no ens agradava -ni ara ens agrada!- constatar com quatre nourics ens vénen Mallorca al millor postor.

En Joan Manresa guanyà el premi de poesia Andreu Roig amb el poemari Res no hauré fet; en Josep Alberti restava finalista amb el seu llibre Un cos que tenia el meu nom. El premi d'assaig el guanyà en Joan Antoni Adrover amb el treball Iniciació a l'estudi d'uns determinats aspectes de la zona de regiu al terme de Campos. Tot això s'esdevenia a la I Festa de les Lletres de Campos i obriren la vetlada cultural (estam parlant del dia 21 d'octubre de 1971) na Maria del Mar Bonet i Madó Buades de sa Pobla. Ara, aviciats per anys de conformisme, potser faci riure pensar en aquell temps carregat d'esperança. Però en la tenebror de la dictadura -malgrat ja quasi fos en les darreries del nacionalcatoliscisme- era emocionant -només ho saben aquells que ho varen viure de veritat- escoltar les cançons combatives de na Maria del Mar o sentir una veu autèntica sortida de la marjal poblera. Parl de les cançons de feina que cantava madó Buades, acompanyada per la seva ximbomba i la veu de la seva néta. Pensau que vivíem en ple regnat de Sarita Monttiel, Lola Flores, Paquita Rico o de la brutor absoluta d'un Raphael. Llavors ja sabíem a la perfecció qui eren els intel·lectuals mallorquins que hi havia rere els premis (Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o el mateix Francesc de B. Moll eren mestres admirats). Consolidar aquells petits espais de llibertat constituïa una conquesta importantíssima. En aquell moment -ho he escrit en nombrosos articles- les activitats dels comunistes -els únics que feien alguna cosa en la clandestinitat- consistia tan sols en reunions secretes per a comentar la política dels respectius partits i, ja més espaiat, alguna pintada ocasional demanant llibertat pels presos (amnistia). Es feia també alguna repartida nocturna de fulls reivindicatius, però molt poca cosa. El pes de la lluita antifranquista anava a coll d'aquest tipus d'activitats culturals que, sense que ni les mateixes autoritats copsassin el que passava, anaven consolidant una consciència nacional i antirègim.

Recordem que, quan nosaltres entram a col·laborar amb Josep M. Llompart i "La Columna de foc", som en plena lluita per la llibertat i el socialisme. Pel més de març un govern sense escrúpols en el qual hi ha en Suárez i en Fraga Iribarne dóna ordres de reprimir els obrers de Vitòria tancats dins d'una església en defensa dels seus drets laborals i polítics. La policia armada intervé de forma brutal. Hi ha tres morts i nombrosos ferits per les bales de la policia. Aleshores jo militava en l'OEC i portava endavant determinades activitats culturals de la meva organització. Una mica més endavant de l'època que comentam (1976), una vegada realitzades les primeres eleccions dites "democràtiques" (amb tots els partits comunistes prohibits excepció del de Carrillo), Josep M. Llompart, que no veia gens clar les dilacions del Pacte Autonòmic, em convidà a escriure en "La Columna de Foc". Oferiment que vaig acceptar ben de grat perquè, en aquelles alçades de la reforma, eren pocs els mitjans que se'ns oferien als esquerrans mallorquins. Com ja he explicat amb detall a L'Antifranquisme a Mallorca (l950-1970), les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" anticomunista i pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nul·les informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat i encapçalat les primeres lluites ciutadanes en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat; silenci damunt les activitats de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants; tampoc no existíem ni a Sanitat, ni a pobles; a Menorca, l'OEC era una força determinant i també planava el silenci damunt la nostra lluita. No és estrany que actualment els historiadors propers al PCE, persones, en definitiva que no visqueren aquells esdeveniments, ara, consultant els diaris de l'època o parlant solament amb protagonistes d'un partit (especialment partidaris del carrillisme illenc) es pensin que tot a Mallorca, dins del moviment obrer i popular, fou obra de l'estalinisme reciclat (el PCE).[...]

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (1-VII-02)

Historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista analitzen qüestions com l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l’origen polític del procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per transformar l’actual realitat dels Països Catalans, hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions. (Feliu Ripoll)

Josep Fontana, Josep Guia, Miquel López Crespí, A. Jarné, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muriesa, Fermí Rubiralta, Carles Sastre i Ramon Usall.

Per Feliu Ripoll

La idea d’aquesta obra col·lectiva sorgí d’unes jornades organitzades per l’Alternativa Estel a la Universitat de Lleida en les quals s’analitzà críticament el procés de transició de l’Estat espanyol de la dictadura franquista a l’actual democràcia parlamentària en l’àmbit dels Països Catalans. Aquest és un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. Entre els franquistes reciclats a “demòcrates de tota la vida” i una part de les organitzacions antifranquistes, que van arraconar la possibilitat d’una ruptura democràtica amb el feixisme espanyol i van abraçar el procés de reforma ofert pels poders fàctics encara al poder, han aconseguit presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol, allunyant-se de la crua realitat que es va caracteritzar per les renúncies, les imposicions i la frustració d’unes expectatives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista.

De l’esperança al desencís. La transició als Països Catalans és un llibre d’anàlisi amb la voluntat d’allunyar-se de les visions oficialistes. Així doncs, historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista analitzen qüestions com l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l’origen polític del procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per transformar l’actual realitat dels Països Catalans, hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions.

Segons es reconeix sl pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la “traïció dels líders” i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol.

El llibre està dividit en deu capítols. En el primer d’aquests, signat per Antonieta Jarné, s’hi exposa una anàlisi des del tardofranquisme (1973) fins a la victòria socialdemòcrata del 1982, amb una conclusió clara: amb la transició s’aconseguí l’establiment d’un règim constitucional en un marc estatal encara canviant i que no ha estat capaç de solucionar els conflictes derivats de la seva naturalesa.

En el capítol següent, Manel Lladonosa fa una extensa descripció de l’activitat cultural i historiogràfica lligada en bona part a la lluita, o fins i tot militància, antifranquista. Martí Marín, en una radiografia política del període 1951-1976, es mostra convençut que l’antifranquisme –en termes genèrics- complia els seus objectius compartits: acabar amb el franquisme, alliberar els i les preses, obrir un àmbit ampli a la llibertat d’associació de tot ordre i –en el cas català- fer les primeres passes cap a la reconsideració del model centralista d’Estat. Aquesta opinió, que no és compartida per cap més dels coautors del llibre, és sens dubte força discutible i mancada d’evidència empírica.

Un dels que el contradiu és Bernat Muniesa, que afirma que la cerimònia transitiva ja era un projecte dissenyat per certs sectors evolucionistes de la dictadura i en el qual encaixava a la perfecció la restauració monàrquica. En aquest projecte es pretenia que la dictadura fos legitimada en tant que etapa històrica a canvi d’atorgar als nous legitimadors la participació política en unes institucions democratitzades pels mateixos franquistes. I en aquest cas havia de ser una part de l’oposició antifranquista qui legitimés aquest projecte, conjuntament amb tots els seus crims.

També, Fermí Rubiralta, tractant el tema de la qüestió nacional durant la transició, considera que la feblesa de les forces de l’oposició capgirà molt aviat els desigs rupturistes per dissenyar un procés clarament reformista. L’explicació detallada de tots aquells anys pel que fa a la reivindicació nacional porta a la majoria de partits d’ordre a deixar en un calaix la reivindicació del dret a l’autodeterminació, a conformar-se amb uns estatuts d’autonomia, similars a catorze més (tret dels dos d’Euskal Herria), i a entomar la retallada autonòmica que es produeix amb la LOAPA després del cop d’estat del 1981.

Miquel López Crespí és més dur en els seus plantejaments. Encara que valora molt positivament la força de les organitzacions d’esquerres antifranquistes, es lamenta que la pràctica del consens i les claudicacions dels partits obrers reformistes (PCE i PSOE) van servir per consolidar l’Estat capitalista espanyol, i adaptaren el nou model polític que sorgí de la reforma del franquisme als interessos de la burgesia dominant.

El capítol escrit per Josep Guia comença amb unes definicions sobre l’independentisme i les organitzacions independentistes, per passar per una cronologia sobre l’independentisme català del 1837 al 1969 i acaba amb l’independentisme modern, des de l’any de la fundació del PSAN el 1968 fins a la redacció de la Constitució espanyola, una dècada més tard. S’hi troba a faltar una anàlisi crítica de les escissions que va patir i de la línia política desplegada per aquesta organització durant aquells anys.

Una de les aportacions més lúcides i interessants és la signada per Josep Fontana. Per a ell el franquisme acaba el 1973 amb la mort de l’almirall Carrero Blanco i els que van dirigir el procés de transició van ser sectors del mateix aparell franquista. Va ser una reforma per apuntalar els fonaments del règim, amb alguns canvis, és clar, perquè no s’enfonsés tot l’edifici feixista. Tanmateix, van haver d’anar més lluny del que havien previst a causa del descontentament i les importants mobilitzacions populars, la qual cosa explica, justament, que intentessin fer marxa enrere amb el fracassat cop constitucional del 23-F del 1981, i que encara avui estiguin provant de limitar algunes de les concessions que es van veure obligats a fer d’entrada.

Però Fontana encara va més enllà quan posa les causes de la defecció en la renúncia de 1946-47 a reclamar el retorn del règim republicà que havia estat enderrocat per la revolta militar i en les pors que tots plegats tenien en l’ampli moviment de masses que es va produir en els anys de trànsit del règim. I per acabar-ho d’adobar, després de més de vint-i-cinc anys, el pacte per dalt, com volia el PCE-PSUC, ha funcionat en el que fa referència a no demanar responsabilitats i a silenciar els crims del franquisme i el seu origen, que no és altre que el d’acabar amb les llibertats personals i col•lectives i amb les reformes socials introduïdes per la República.

Ramon Usall, en el seu treball sobre l’Esquerra Independentista catalana i la transició espanyola, fa un repàs de l’evolució d’aquest corrent ideològic des de la seva participació en organismes unitaris com l’AC fins a esdevenir un pol polític d’enfrontament amb l’Estat i amb el bloc reformista/autonomista que l’apuntala. Les organitzacions claus al voltant de les quals començarà a configurar-se aquesta estratègia independentista seran els CSPC i TL. Així, seguint aquesta anàlisi, l’Esquerra Independentista és el producte de l’evolució que la transició política va tenir als Països Catalans, amb el desencís que havia comportat la reforma i el no assoliment de les fites marcades per l’AC el 1971. D’aquest procés sorgí l’MDT, com a organització de masses referència de la nova Esquerra Independentista que defensava una estratègia de resistència per endegar un procés d’alliberament nacional i que era crítica amb l’autonomisme i el reformisme en considerar que eren instruments al servei de la consolidació de l’Estat i el marc jurídic i polític que aquest imposava als Països Catalans.

I, per acabar, Carles Sastre, en un document força caòtic, fa una cronologia de l’oposició armada al procés de transició, sense deslligar-la des processos revolucionaris de Cuba, Algèria i el Vietnam i de la lluita armada antifranquista lliurada pels qui havien fet la guerra del 1936-39. Parla de la lluita per l’amnistia, de les organitzacions antirrepressives i d’algunes d’armades i acaba amb les trames criminals de l’extrema dreta a l’Estat espanyol.

En conclusió, és un llibre amb molts alts i baixos, amb una gran diferència científica i analítica entre els diversos autors que el conformen, però que serveix perquè, com a mínim, no es perdin en un cul de carpeta les aportacions que es van fer en unes jornades universitàries. Un altre fet positiu és que en alguns capítols hi ha informació exposada cronològicament que, a vegades, és molt important per saber contextualitzar el procés polític que es va produir en el pas de la dictadura franquista a la democràcia a la turca en la qual sembla que estiguem condemnats a viure gràcies a tots aquells polítics de vol gallinaci que han estat regint el nostre destí des de les diferents institucions públiques a les quals estem adscrits com a catalans del sud de l’Albera. I com a poble treballador català, amb la lectura d’aquest llibre queda clar que la transició ha estat un procés de reforma política que l’únic que ha propiciat ha estat deixar una mica més de la cadena que ens té ben fermats com a poble i classe.

Web Llibertat.cat

No era això: memòria política de la transició s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya.

Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.

D'esquerra a dreta. Jaume Santandreu, Tomeu Martí i Miquel López Crespí presentant el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Jaume Santandreu, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades i Violeta Giménez recomanaren el llibre de Miquel López Crespí davant el nombrós públic que anà a la presentació.

Després de les crítiques extremadament favorables que ha merescut de part de la majoria de forces polítiques revolucionàries i nacionalistes d'esquerra dels Països Catalans, l'assaig No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. A Mallorca, i el dia de la presentació de l'assaig, recomanaren el llibre, tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble Mateu Morro, historiador, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social. (Nota de l'autor)

Mateu Morro, aleshores secretari general del PSM i conseller d'agricultura del Govern de les Illes Balears i Llorenç Buades, dirigent de la CGT i històric dirigent de la LCR en temps de la dictadura, recomanaren el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició

La premsa independentista s'encarregà de remarcar la importància de l'aparició a les llibreries de No era això: memòria política de la transició (vegeu L'Estel de 15-IV-01) dient:

"Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.

'L'historiador i Conseller d'Agricultura del Govern Balear Mateu Morro, l'escriptor Jaume Santandreu, el també escriptor i membre d'Alternativa per Mallorca Tomeu Martí, la dirigent d'una de les principals organitzacions independentistes i d'esquerres dels Països Catalans (Endavant) Anna Violeta Jiménez i el dirigent de la CGT Llorenç Buades s'encarregaren de presentar, amb gran èxit de públic, el darrer assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició que acaba d'editar El Jonc.

Un nombrós grup d'antics militants revolucionaris, alguns de l'OEC, altres de la LCR, del PSM o independents feien costat a Miquel López Crespí el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició. Entre aquests militants podem veure Josep Capó, secretari general dels comunistes de les Illes (OEC) i alguns dirigents de barris, Francesc Mengod; de premsa, Monxo Clop i militants del front d'ensenyament de l'OEC, com Àngels Roig o de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) com Guillem Ramis.

'La presentació tengué lloc en el Centre de Cultura Sa Nostra i l'avantguarda cultural i política mallorquina que parla de la nova aportació a la història del guardonat autor pobler s'encarregà de remarcar en tot moment la importància de llibres com el de'n Miquel López Crespí, eina utilíssima per ajudar a servar la memòria revolucionària del nostre poble. En el fons, aquest emotiu i ferm acte cultural (presidit per la bandera la Commune de París en el dia del seu cent-trenta aniversari) serví per a constatar la importància de la lluita per anar recuperant aquests aspectes oblidats de la nostra història més recent. Tant el Conseller d'Agricultura del Govern Balear, com els escriptors Jaume Santandreu i Tomeu Martí o els dirigents polítics Llorenç Buades (CGT) i Anna Violeta Jiménez (Endavant) recomanaren l'assaig de l'autor de sa Pobla i parlaren d'aquests trenta-cinc anys de lluita permanent en defensa de les llibertats nacionals del nostre poble per part de Miquel López Crespí.

Anna Violeta Jiménez, de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) digué en la seva intervenció:

"Qui controla el passat controla també el futur. Qui controla el present, controla el passat. (de la novella de George Orwell 1984)'

'Orwell ja ens advertia (en el seu cèlebre llibre 1984) dels perills que comporta el control de la història. Precisament No era això: memòria política de la transició de Miquel López Crespí reivindica uns fets, la resistència popular al franquisme, des d'una òptica veritablement d'esquerres i revolucionària, és a dir, ben diferent del que ens mostren els principals mitjans de comunicació.

'Avui, vint-i-cinc anys després de la mort de Francisco Franco, tenim una visió parcial del que realment va succeir durant la dictadura, especialment d'aquell període obscur en la nostra història, la mal anomenada transició. La transició no fou més que un canvi formal, una operació continuïsta emparada per la constitució i pels estatuts d'autonomia. Un canvi legitimat per la política del consens entre l'esquerra oficial i el franquisme. Entre una colla d'oportunistes que s'apropiaren dels mots "comunisme" i "socialisme", utilitzant-los per al seu benefici personal, i els neofranquistes, als quals interessa ocultar el passat i ignorar un debat plural.

'En aquest marc, els autoanomenats "demòcrates de tota la vida" han estat erigits pels mitjans de comunicació com els protagonistes que possibilitaren la caiguda del règim, obviant les organitzacions i les persones anònimes que lluitaren aferrissadament per un canvi real.

'Són necessàries més que mai veus crítiques que ens donin una visió del que va passar en aquesta etapa tan recent de la nostra història. Si no, estam abocats a l'oblit i a l'amnèsia collectiva.

'Per això són tan necessàries iniciatives com la d'en Miquel López Crespí en escriure No era això: memòria política de la transició. Per conèixer de primera mà el que ha estat la lluita popular contra el feixisme i els seus aliats. Aquests deixaren el poble sense coneixença del que realment havia passat, de la seva memòria històrica, i així impossibilitaren que el poble sàpiga que s'hauria pogut guanyar molt més en l'anomenada transició de no haver pactat amb el franquisme reciclat i amb la burgesia. Al poble se li negà tota oportunitat de decidir el seu futur (pactes secrets per les "altures"). Per tant, feren impossible que el poble estigui concienciat, que consideri que la lluita ha de continuar, pel simple fet que no s'ha assolit allò pel que lluitarem.

'Esperem que llibres com aquest serveixin per conscienciar al poble de la traïció que li feren els diferents poders. Perquè només així podrem lluitar i aconseguir allò que ens va ser negat: el poder de decidir. Per tant s'ha de dotar el poble d'òrgans de participació i decisió i aconseguir així una democràcia directa on el poder romangui al poble, creant, per això, un conglomerat d'associacions i collectius de nivell local i comarcal. Essent aquests els òrgans de decisió (poder d'avall cap amunt). Òrgans que s'han de consolidar en un poder unitari popular. No podem deixar de pensar que en Miquel López Crespí diu precisament això: hi havia, en temps de la transició, moltes organitzacions afins, però cap de referent, prou sòlida, per fer front al franquisme renovat i l'esquerra pactista. Està clara la necessitat de crear un poder popular fort i no caure en errors del passat. Recordar, reflexionar, sobre el passat és l'única manera d'arribar a un futur just per al poble".

Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història)

Entre el nombrós públic assistent a la presentació de No era això: memòria política de la transició poguérem veure moltíssims membres de diversos partits polítics i organitzacions sindicals (PSM, PCE, GOB, Ales, Izquierda Unida, PSOE, PSAN, Endavant, Revolta, Alternativa per Mallorca, CGT, STEI... ), activistes de les associacions de veïns, militants antiglobalització, independentistes d'esquerra, membres de grups culturals (especialment de l'OCB), afiliats de tota mena de moviments antisistema. Entre molts d'altres podríem destacar a presència militants com Guillem Ramis (del sector d'esquerra de CC.OO.) i dirigent d'"Ales"; el diputat del PSM Cecili Buele; Domingo Morales, Antònia Pons, Francesca Velasco, Francesc Mengod exdirigents de l'OEC. Històrics com Jaume Adrover, Joan Bonet de ses Pipes, Neus García Inyesta, professors com Antoni Figuera.... Personalitats de l'OCB com Maties Oliver, membres de grups musicals mallorquins (Antoni Roig i Miquel Carbonell d'Al-Mayurqa), artistes (l'avantguarda d'Arruixada 2001) com Ester Olondriz, membres de la Junta Directiva de la Casa Catalana de Palma... Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual) hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història. Hi poguérem veure també la plana major del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (STEI) amb na Neus Santaner al capdavant de la delegació (amb l'històric Pere Polo i en Gabriel Caldentey)... Un ferm i emotiu acte cultural, d'aquells que fan història.

Publicat en la revista independentista L'Estel (15-IV-01) Pàg. 28.

Poesia contemporània: Cercle clos.

Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra.(Maite Salord)

Per Maite Salord Ripoll.

La primera vegada que vaig llegir el poemari Cercle clos, com a membre del jurat que li atorgà el premi Ateneu 2001, vaig tenir la impressió de ser davant d'un text d'un escriptor d'aquells que en podríem dir d'"ofici": eren uns versos contundents, eixuts i que, tanmateix, eren capaços de captivar i establir lligams estrets amb el lector. En obrir la plica, el nom de Miquel López Crespí va venir a confirmar del tot el que ja una primera lectura apuntava. Perquè l'autor és, sens dubte, d'un dels noms més prolífics i més compromesos, més coherents, sobretot, del nostre panorama literari.

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) implica no només recórrer tots els gèneres literaris (narrativa, poesia, teatre, assaig, memòries), sinó també repassar el nom d'alguns dels premis literaris més prestigiosos de les nostres lletres. D'entre els més de quaranta títols que ha publicat, destacam, pel que fa a la narrativa, Paisatges de sorra (Premi Joanot Martorell 1986), Vida d'artista (Premi de Literatura Serra i Moret de la Generalitat de Catalunya 1993) i L'amagatall (Premi Miquel Àngel Riera 1998). En poesia, Els poemes de l'horabaixa (1994), L'obscura ànsia del cor (1996), Record de Praga (1997). Dins del camp del teatre són importants Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma 1974), El cadàver (1998) i Acte únic (Premi del Consell Insular de Mallorca 1987). Finalment destacam el seu llibre de memòries, L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994).

Aquest recorregut, incomplet per força, de l'extensa obra de López Crespí posa en evidència un autor que ha fet de la literatura una opció de vida. Repassar les pàgines d'aquestes obres, amés, ens permet descobrir un autor compromès amb unes idees que mai no ha abandonat. Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra. D'aquells que van deixar-hi la vida i d'aquells que van quedar-se sense vida i van haver d'aprendre a sobreviure en la foscor. Com diu Antoni Vidal Ferrando: "Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciacia, que sempre ha escrit el mateix llibre". Per això, en començar aquesta presentació, he parlat de la seva coherència. Una coherència que de cap manera pot ser rebatuda ni tan sols per aquells que no comparteixen les seves idees. Des del punt de vista estrictament literari, el domini de l'eina lingüística, fa que, a més de coherència, puguem parlar, sobretot, de qualitat. D'ofici, com deia més amunt.

Així doncs, Cercle clos s'ha d'inscriure dins aquest panorama literari tan personal de Miquel López Crespí. Es tracta d'un llibre unitari, de trenta poemes que dibuixen tot un seguit de records que el poeta ha anat acumulant al llarg de la seva vida. Ja els primers versos són tota una declaració d'interessos i, sobretot, de la línia poètica que l'autor ha seguit: "Benvolguts amics: / us faig lliurament d'aquests versos / imprecacions / gens subtils poemes / que corresponen a trenta anys / d'enregistraments per tots els racons / del mapa de la meva pell". No serveixen, per tant, les paraules belles per parlar de realitats grises. Llegint Cercle clos trobarem versos gens subtils, eixuts he dit abans, i, sobretot, trobarem memòria: aquests són els dos grans eixos sobre els quals gira aquesta obra. Com la cara i la creu d'una moneda, el llenguatge ha de reflectir la vida. I llenguatge i vida -aquests trenta poemes- són, no poden ser d'altra manera, durs i inapelables.

El temps, aquella successió contínua i invariable d'instants idèntics, és un cercle. Un cercle que els humans recorrem amb una màscara posada i del qual és impossible fugir. Com diu López Crespí en el poema que dóna nom al llibre, es pot intentar el camí de la follia amb les seves infinites variants. Tanmateix, "potollant", intentant escapar d'aquest cercle com a bèsties, les persones descobrim l'autèntica, i dura, veritat: el cercle és clos. I, si és clos, vol dir que no hi ha ni una petita escletxa per a la fugida. Aquesta és l'autèntica convicció del poeta.

Així, és evident que ens trobam davant una obra que parla del desencís d'una vida que s'hauria volgut diferent. D'una vida robada i de la ràbia de l'oblit imposat. Perquè els perdedors són, sobretot, víctimes del silenci. Però, malgrat tot, no hi ha oblit possible, això és el que ens diu Miquel López Crespí amb les seves paraules. Però també ens ho diu la realitat: els morts han començat a sortir de les fosses i, amb ells, també la seva vida. Encara que tard i massa lentament, s'han començat a recuperar els noms d'aquells que potser només formen part de la petita història, d'aquella que mai no s'explica, per convertir-los en autèntics protagonistes de la veritat. Aquest és l´únic camí cap a l'esperança. El temps, continu i invariable com un cercle, només podrà obrir-se quan les paraules del poeta es facin realitat: "Caldria virar / despullar-se de les màscares". Nogensmenys, el camí no pot esquivar-se però s'ha de recórrer sense enganys, sense maquillatges. Perquè la negació del dolor dels perdedors es fa infinitament més insuportable que el dolor mateix que s'ha patit.

Cercle clos és, per tant, un clam a la memòria. A una memòria impossible d'amansir (només cal llegir el poema titulat, justament, "Callar?"). Un clam dolorós i gairebé sense espai per a l'esperança. Com diu el poeta a "Escriure": "Escriure és un perpetu recomençar, / un perpetu fracàs damunt d'un fons / ben real de trista indiferència general". I, tanmateix, en aquest perpetu recomençar, Miquel López Crespí ens parla avui d'una vida trencada per la guerra. Des d'un present desolador i frustrant, el temps es redueix a un abans i un després de la lluita fratricida que va tenyir de sang la seva terra. La sang vessada va esquitxar el seu petit món i el va fer irreconeixible. Hereu dels perdedors, descriu en els versos dels poemes que formen Cercle clos la desaparició d'un món que li van robar per sempre.

Així doncs, no és estrany que la paraula "somni" surti a molts d'aquests poemes formant part d'unes imatges que es contraposen sempre a la realitat més desoladora. En el poema titulat "Enyorament d'estrelles glaçades", "la remor del meu poble / talment un vell somni abandonat al replà de l'escala" porta al poeta a recordar els morts: "Jo no he inventat res / en néixer ja hi havia la creu damunt les tombes". A "Zitzània", per la seva banda, trobam un "caliu de somnis" que es relaciona amb "ni un llum encès / ni una finestra oberta / només la cortina grisa dels dies", imatges totes elles de la destrucció primer, però, sobretot, de la foscor, del tancament i de la mediocritat del present... "Somni enclavat", "Somnis daurats"..., en definitiva, un llarg reguitzell de somnis impossibles perquè, com diu López Crespí, de forma contundent a "La dolça flaire terrosa del jardí": "el sol esdevingué d'allò més ardent / i la vida quotidiana: talment una obscura carnisseria".

D'altra banda, en aquesta primera aproximació a Cercle clos, m'agradaria destacar una sèrie de poemes que fan referència, d'una manera clara i rotunda, als vencedors, als lladres de somnis, però també a aquells que els han deixat senyorejar per la vida com si res no hagués passat. A "Tamborada militar", el poeta descriu els primers com "burots de fina randa / protegits per títols i medalles". A "Xop de pluja he anat a votar", parla dels segons com "envitricollats graffitis de caps greixosos somriuen mentiders / en la nit". Es tracta d'un poema bell, estranyament bell, perquè contraposa el desencís "d'unes necrofíliques eleccions quasi florentines", les primeres eleccions en què "s'havien de decidir qüestions d'una gravetat espantosa" a una "pell feta de llessamí". Així, el poema que s'obre amb el vers "La matinada put a fems" es tanca "La matinada, / el record del goig". Es tracta de fugir, d'evadir-se, ni que sigui per uns instants, de la farsa històrica que dicten, amagats en la penombra, els "Predicadors de la mort".

Aquest breu repàs del poemari Cercle clos no pot tancar-se sense tornar-me a referir al que he comentat a l'inici de la lectura: la voluntat clara i explícita del poeta d'adreçar-se al lector sense "endolcir paraules". Ell és un "sorrut poeta" que, com ens dius a "Welcome ruixada", "hauria pogut dir les coses / exquisidament / sense regalims de sang / amb selecte dibuix lineal / però el rellotge se m'ha aturat / us ho dic ben clar i llampant / la nit sencera hissant-se / com una banderola vilipendiada".

Així doncs, Miquel López Crespí no pot deixar indiferent el lector. Jo diria que no vol deixar indiferent el lector. I no ho fa perquè Cercle clos és un poemari poderós. I no només ho és per la duresa del contingut, per la duresa del llenguatge. Aquests versos són, també, el crit d'un poeta que, malgrat tot, pens que deixa una escletxa a l'esperança. Perquè el llibre s'acaba amb unes imatges molt belles: "brodant a poc a poc flames / i llums de fades a la platja deserta". Ell, el poeta de la paraula colpidora, l'ésser isolat en una platja deserta, malda, tanmateix, per trobar en la literatura aquell somni, aquell llum de fada, que un dia li varen robar. I a aquest propòsit ha dedicat la seva vida. Com ja he dit en començar aquesta presentació, literatura i vida, cultura i política defineixen Miquel López Crespí. Coherència i ofici, també.

Ara, el cercle de les meves paraules s'ha tancat i començaran a obrir-se tot de cercles perfectes, tot de lectures que el lector atent ha d'anar descobrint davall unes imatges que, moltes vegades, se'ns fan hermètiques. Cadascú s'ha d'apropiar d'aquestes pàgines que té entre les seves mans i endinsar-se en el món que, sense embuts, Miquel López Crespí ens ha dibuixat o, en molts casos, descobert. Perquè, per dir-ho amb les seves paraules: "La ignorància és la gran victòria dels senyors".

Cal, doncs, sentir la veu del silenci. Sense por. Sense màscares.

15-III-03. Ateneu de Maó (Menorca). Presentració del poemari de Miquel López Crespí Cercle clos per l'escriptora Maite Salord Ripoll.

Pròleg a Cercle clos. Institut Menorquí d'Estudis, Maó (Menorca, 2001), Pàgs. 7-11.

La transició - La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme. (Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí: una vida dedicada a la lluita per la llibertat del nostre poble (una entrevista dels anys 90 per a Memòria viva)

Per Miquel Payeras, periodista

-Com van ser els seus primers contactes amb l'oposició?

-Des de molt petit em vaig interessar pel problema de la injustícia social. La lluita contra el que considerava injust fou el que em va fer entrar en la política. Per exemple, al col.legi Lluís Vives teníem una cèl.lula juvenil comunista sense cap contacte amb el P"C"E d'aquí. Tenia 15 anys. Per les nits escoltàvem Ràdio España Independiente que tenia una secció setmanal en català. Va esser llavors quan descobrírem que hi havia una cultura que ens amagaven. En els col.legis, en l'ambient de la cultura oficial tot era Franco, José Antonio i el Imperio Español. La primera vegada que vaig sentir en Raimon va esser per Ràdio España Independiente. Varen passar Al Vent quan encara no existia el disc. Jo era el corresponsal a Mallorca i signava "Nova Mallorca". Més endavant, a Llibres Mallorca, vaig descobrir tot un món: llibres en català, les rondalles mallorquines, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Pere Quart, discos -començava la Nova Cançó. Cabdals foren també els primers recitals de cançó catalana organitzats per Joventuts Musicals al castell de Bellver. En Llompart de la Peña n'animà a escriure. Vaig aprendre a escriure en català d'una manera autodidacta i amb la gramàtica d'en Moll.

-I entra al PCE?

-Mai no vaig entrar al P"C"E d'aquí?

-Aleshores?

-Formàvem part d'una cèl.lula juvenil comunista i érem estudiants de quart de batxiller (any 62). Teníem contacte directe amb París i no teníem res a veure amb el P"C"E d'aquí. Les primeres detencions són de l'any 62 per fer unes pintades a favor de la vaga d'Astúries. Ens agafaren a la carretera de Son Rapinya. Es parlà d'una condemnà d'un any de reformatori que finalment no es concretà per raons d'amistats familiars. L'any 63 em varen tornar a detenir amb motiu de l'assassinat per part de la dictadura de Julià Grimau. A començaments dels anys seixanta, la nostra activitat principal consistia en comentar les informacions de la ràdio i en fer pintades.

-Per què no entra al PCE?

-Ja abans del 68, amb les lectures que feia (Marx, Lenin, Che Guevara, Rosa Luxemburg, Andreu Nin Trostqui, Gramsci...) i amb el meu progressiu coneixement de la història del moviment obrer (degeneració burocràtica de la Revolució soviètica, extermini per part del P"C"E dels revolucionaris del POUM l'any 37, etc) m'adonava que la direcció carrillista del P"C"E havia abandonat qualsevol perspectiva de lluita anticapitalista. Era un discurs sense cap mena de relació amb el marxisme. No podia militar dins d'un partit que només pretenia l'establiment d'una democràcia formal burgesa. I això era molt abans del maig del 68! Reconec l'heroisme dels militants anònims del P"C"E que durant quaranta anys lluitaren per la llibertat però en aquell temps jo ja tenia clar que Carrillo no volia ni el socialisme ni la República. Vendria la lluita dels seus militants per qualsevol almoina que li oferís el poder. No em vaig equivocar.

-En què discrepava?

-Durant la transició vérem com el P"C"E no qüestionava els aparells d'Estat heretats del feixisme. Per exemple: els torturadors de la Brigada Social eren intocables (els carrillistes no volien sentir parlar de la dissolució de la Brigada Social). Bona part de l'actual corrupció ve donada per haver acceptat totes aquestes herències del franquisme sense exigir-ne una depuració dels elements més corruptes. Els dirigents del P"C"E també es convertí en enemiga aferrissada de la lluita per la República (el P"C"E es va tornar monàrquic) i del dret d'autodeterminació de les nacions oprimides de l'Estat. El carrillisme acceptà igualment l'economia de mercat capitalista -amb totes les injustícies del sistema actual d'explotació- i, amb la Constitució pactada amb els franquistes, barraven el pas a qualsevol possible canvi socialista.

-Als 70 entra a l'OEC.

-Sí, en aquells moments l'OEC arreplegava -a part de nombrosos militants- bona part de gent avui dia molt coneguda en diferents formacions polítiques, culturals i empresarials mallorquines: Jaume Obrador, Paco Mengod, Antoni Mir, Mateu Morro, Josep Capó, Margarida Chicano, Guillem Coll, Jaime Bueno, Maria Duran, Dora Muñoz, Mateu Ramis, Guillem Ramis, Antònia Pons, etc, etc.

-I arriba el 77 i la transició.

-La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme.

-Com arriba al PSM?

-A partir de les eleccions del 77 la majoria de l'OEC (agrupacions de barris, hotels sabata, fusta, estudiants...) no várem estar d'acord amb l'entrada de l'OEC dins el Moviment Comunista (MC). Ens decidírem a fer un procés unitari amb el PSM. Un petit grup dirigit per Antoni Mir decidí entrar dins el MCI.

-I després del seu pas pel PSM?

-A mitjans dels anys vuitanta vaig deixar la militància partidista i vaig reiniciar la meva antiga tasca d'escriptor. Aquests darrers anys he guanyat la majoria de premis literaris dels Països Catalans tant en poesia, teatre com en narrativa.

Miquel Payeras (Memòria Viva)

El diari Última Hora d’ahir (6-III-2011) va publicar un extens reportatge de quatre pàgines sobre els darrers presos polítics mallorquins de Franco (Isidre Forteza, Miquel López Crespí, Ramon Molina). El reportatge, amb nombroses fotografies d’aquella època de lluita per la llibertat, la República i el Socialisme, és de Gonzalo Nadal. Cal recordar que Gonzalo Nadal i David Mataró han estat els encarregats d’enregistrar per a IB3TV el documental que explicarà els darrers anys de la dictadura feixista a Mallorca. El documental encara és en fase de preparació. Segurament es podrà veure en un mes o dos. L’article publicat ahir a Última Hora (“Los últimos presos de Franco”) pot permetre al lector una aproximació al significat de la lluita que portàvem endavant els antifeixistes de les Illes. (Miquel López Crespí)

Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

“Yo fui preso político”

Los últimos condenados y encarcelados por ideas políticas en Baleares visitan la vieja prisión de Palma y recuerdan aquellos años de militancia clandestina, lucha antifranquista y represión continua hasta finales de 1976

Texto: Gonzalo Nadal

“Lo teníamos claro; había que luchar por la libertad y la democracia costase lo que costase”. Miquel lo dice frente a las puertas de la vieja prisión de Palma. “los amigos y todos los compañeros del partido nos acompañaron hasta la misma puerta; entramos en la cárcel con el puño en alto y cantando La Internacional”. Treinta y cuatro años después recuerda perfectamente aquel día. El traslado de los presos al nuevo centro penitenciario de Palma dejó tal fue la cárcel de la carretera de Sóller, testigo muda de desesperaciones anónimas y fracasos del sistema. Aún hoy permanecen en sus celdas objetos personales de los últimos internos, restos de comida mohosa sobre los catres, mantas húmedas, revistas, calcetines, notas y leyendas en barrotes y paredes. Nadie se preocupó de dar un uso a la vieja cárcel, ni siquiera se molestaron en limpiarla como si se hubiera desalojado con prisas, de repente, y para siempre. De los cajones de la enfermería asoman gasas, jeringuillas y pastillas. “Está tal cual… exactamente igual”; estremece la mirada perdida al decirlo del que es hoy uno de los escritores vivos más prolíficos y premiados en lengua catalana.

Últimos meses del franquismo. El dictador español había muerto un año antes pero durante las navidades de 1976 aún permanecían presos políticos en la cárceles de Baleares por delitos diversos como vender publicaciones comunistas, presentar partidos políticos u organizar mítines clandestinos, actos todos ellos juzgados sumariamente por el Tribunal de Orden Público, últimos coletazos de la institución judicial franquista que perseguía, entre otros delitos, la libre expresión de pensamientos contrarios o críticos con los ideales del Movimiento. La transición a la democracia se estaba pactando en Madrid; Adolfo Suárez había sustituido a Arias Navarro al frente del gobierno y mantenía habituales contactos con los líderes políticos de la Izquierda, algunos de ellos exiliados o clandestinos; Felipe González, Alfonso Guerra, Santiago Carrillo, Marcelino Camacho… en esos encuentros se gestaban los acuerdos con los ex ministros de Franco que permitieron la aprobación parlamentaria de la Ley de la Reforma Política refrendada por el pueblo español el 15 de diciembre. El camino hacia la democracia, aunque lento, era inevitable. Los socialistas, sindicalistas y comunistas de Carrillo, ilegales pero ya no clandestinos, comenzaban a mostrarse públicamente en mítines disfrazados de manifestaciones o actos culturales. Pero la izquierda obrera y republicana, aquella que no aceptaba una transición pactada con los franquistas bajo el auspicio de un rey que juró los principios del Movimiento, continuó proscrita y perseguida. Cuando nueve de cada diez españoles votaron a favor de aquellas normas pactadas el diario Ultima Hora tituló en portada ‘Aires de Libertad’ el sentimiento colectivo caminaba hacia una dirección; Pero en las celdas de la cárcel de Palma permanecían, aún, once presos políticos, la mayoría encerrados por pertenecer a partidos de la izquierda obrera, pero también sindicalistas y trabajadores de la hostelería detenidos en la manifestación del 12 de noviembre reprimida salvajemente por la policía franquista en la Plaza de España: “los grises nos dieron por todas partes” recuerda Isidre, que hoy continua militando como dirigente político.

Miquel revive aquellos primeros momentos como otro recluso cualquiera: “Lo primero que me hicieron nada más entrar fue desposeerme de todo objeto personal, desnudarme y mirarme en todos los agujeros de mi cuerpo para luego meterte durante cuarenta y ocho horas en una celda de castigo”, que así era como conocían los internos a las oficiales ‘celdas de observación’. “Para que te fueras acondicionando a tu nueva vida te metían ahí sin preguntar” explica Ramón, dirigente de un partido trotskista por aquella época y hoy profesor de historia económica en la universidad; “en aquel diminuto e inmundo espacio sólo había una letrina y un colchón de alambre. Si uno no acataba las normas podías pasar días enteros ahí dentro, solo, y con el único contacto con el cabo, un preso de confianza, la del funcionario, que te hablaba por la pequeña mirilla de la puerta y te traía la comida”.

Tres de los once presos políticos han querido volver a aquella prisión. La filmación de un documental sobre la presión social y mediática que consiguió liberarles lo ha hecho posible. Isidre, que salió en libertad la tarde del 23 de diciembre de 1976 se convirtió, con la supresión del TOP pocas semanas después, en el último preso político de las islas: “no me arrepiento de nada; no sé si realmente mi lucha clandestina por la libertad y la democracia sirvió de algo o fue algo romántico, pero haría lo mismo hoy si existiera un peligro de involución”. A Isidre, apodado el valenciano, le detuvieron en la calle Savella del casco antiguo de Palma: “dos grises me pararon al doblar la esquina de la Iglesia de Santa Eulalia; tenían informes que me vinculaban con un partido ilegal; de hecho, todos los partidos políticos lo eran; y era cierto, yo era el secretario del Movimiento Comunista de Ses Illes. No opuse ninguna resistencia”. Durante la misma semana habían detenido a Miquel por presentar en su casa de Blanquerna el partido Organización de Izquierda Comunista bajo las siglas OICE (foto 10). No fue la primera vez, ni la última; aquel mismo año visitó los calabazos por distribuir en Inca la publicación Democracia Proletaria durante el Dijous Bó (foto 11). Ya estaba fichado desde que, aún adolescente, le detuvieron por escribir la palabra libertad en un muro de la calle General Riera: “La represión aumentó aquel año, cuando fuimos más perseguidos que nunca, y eso que se supone que la democracia estaba en camino; socialistas y carrillistas nos dieron la espalda. Nosotros no entrábamos en el juego de los pactos; perseguíamos la recuperación, sin matices, de la república derrocada ilegalmente en 1936. Las detenciones indiscriminadas y las torturas continuaban vigentes”.

Ramón, máximo responsable del Partido Obrero Revolucionario Español en Baleares, el conocido como PORE, aceptó sin pestañear la sentencia del TOP que le ordenaba ingresar en prisión sin fianza por hacer pública su actividad: “entrar en la cárcel no fue traumático en mi caso porque no era la primera vez; mi padre me enseñó que lo más importante en la vida es luchar por la dignidad de las personas pobres” pero con el paso de los días “la monotonía, el silencio y la total sumisión a las normas penitenciarias hace que te replantees las cosas. La privación de la libertad más esencial es lo peor que se le puede hacer al ser humano”. Como ver el sol cuando uno quiere, reservado entonces a los escasos momentos de paseo por el patio. “Ocupar tiempo era lo más importante en el día a día en tu celda. Los minutos parecían horas, y los días, semanas” recuerda Miquel mientras pasea por los pasadizos, “igual de fríos” que entonces, buscando la celda desde donde escribió un libro de poemas que se publicó de manera clandestina y sirvió para recaudar fondos en la campaña de amnistía que a nivel estatal la izquierda republicana había iniciado bajo el nombre de Per Nadal, Tots a casa. “Miquel escribía en su celda, se pasaba el día escribiendo…” recuerda Isidre. A pesar de las diferencias ideológicas “aquí dentro compartimos momentos duros y el apoyo mutuo fue fundamental; todos estábamos ahí por lo mismo y para lo mismo y, aunque todos seguíamos dando consignas a los compañeros de fuera, dentro sólo éramos personas que compartían la lucha por unos valores”.

Ramón camina sin prisas por la galería superior sabiendo que reconocerá su celda nada más verla. Una pared de azulejos matados por el polvo le da la pista definitiva para saber que está cerca; recuerda frente a las duchas que “aquel año fue un diciembre muy frío y no había agua caliente ni calefacción; eso sí, si sobornabas al responsable de la enfermería te dejaba duchar con agua caliente una vez por semana” narra con distancia y sin juicio. Miquel, sí: “Convivíamos con asesinos. Pasé miedo. De cualquier cosa hacían un arma blanca. Lo peor eran las noches; largas, tú solo y tus pensamientos”. A Miquel le estremece que continúen ahí los mismos sonidos, y los mismos silencios. Ramón reconoce que “teníamos muy poca relación con los presos comunes. Ellos nos veían diferentes, y más por el hecho de estar ahí de manera, para ellos, voluntaria. Recuerdo que hice amistad con matacuatro, un recluso de larga duración que decían había matado a cuatro personas. Convenía tener amigos así aquí dentro. Por alguna extraña razón él nos respetaba y su presencia nos tranquilizaba frente los demás presos”. Como líderes de partidos democráticos no podían aceptar, para ser libres, pagar una multa o una fianza por un delito que ellos no aceptaban como tal; la expresión y divulgación, de manera pacífica y democrática, de unas ideas políticas. “La libertad no se compra” sentencia Isidre, que sonríe amargamente tras reconocer en un vidrio roto lo que queda de lo que fueron los fríos locutorios donde se permitían los bis a bis : “la vida era ordenada, el mismo orden que te imponen de niño; comienzas el día de la misma manera y a la misma hora. Despertarse, asearse, comer, esperar y dormir. Un día es igual al otro y sólo las visitas rompían la rutina”. Con el paso de los días desvela Isidre que “decidimos comenzar a reivindicar cosas al director de la prisión; libros, un espacio para habilitar una biblioteca, los presos políticos en una misma galería, la luz encendida de la celda hasta altas horas… seguíamos siendo los máximos dirigentes de nuestros respectivos partidos y había que continuar trabajando. También aprovechamos para explicar nuestras reivindicaciones políticas a los demás reclusos y mejorar sus condiciones”. Ramón reconoce que el estatus de presos políticos les permitió una comunicación más fluida con los funcionarios “porque eran unos momentos donde se intuía el inicio de una transición democrática y el funcionario no quería problemas con el que pensaba que, quizás en el futuro, le gobernaría”. Así sucedió meses después tras las primeras elecciones, pero ellos aún no lo sabían.

Miquel sale al patio y se sienta reflexivo en un banco de piedra, el mismo desde donde tantas veces observó, bajo un pedazo de cielo, el inmenso muro que les separaba de una sociedad por la que luchaban: “aquí dentro te llegas a replantear todo, si la lucha vale la pena, si tus familiares y amigos merecen sufrir por tus ideales”. Finalizan el recorrido en el patio desde donde, cada domingo, escuchaban los gritos de ánimo de cientos de compañeros de partido y amigos que, concentrados ante las puertas de la cárcel, esperaban su liberación organizando campañas de solidaridad y presionando mediáticamente. Cae el sol y Miquel, Ramón e Isidre se disponen a recoger su identidad en la garita. Esta vez sí saben que, ahí, no volverán a entrar jamás. Los recuerdos y las emociones se han agolpado por unas horas, y una sola convicción final: “Sí, valió la pena”.

Última Hora (6-III-2011)

He pensat en aquelles tètriques setmanes de 1975, la desesperança per provar de salvar les seves vides. Les pintades en la nit, les repartides clandestines de fulls, tot allò que volia expressar la nostra indignada protesta. Nits vora la ràdio escoltant les emissores estrangeres que informaven de mobilitzacions arreu de l'Estat i a l'estranger. A Lisboa, els manifestants, indignats, assaltaven i cremaven l'ambaixada franquista... Milers i milers d'antifranquistes visquérem, sense dormir, en tensió, la nit més llarga dels darrers anys de la dictadura. Tothom pendent d'un darrer gest (que mai no va arribar): l'anulació de les penes de mort per part del vell i decrèpit general assassí. Ràdio París, la BBC de Londres, les emissores d'un Portugal ja lliure, alliberat del feixisme, informaven de manifestacions populars a Madrid, a Euskadi (amb una vaga general de més de dos-cents mil treballadors), a Catalunya (només a la SEAT hi ha assemblees amb més de deu mil obrers). (Miquel López Crespí)

Tres dels cinc antifeixistes assassinats per la dictadura del general Franco: Xose Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón Garcia Sanz.

Lucila Aragó, una bona amiga valenciana, companya en la lluita per la llibertat i el socialisme, m'envia, setembre de 2000, un sentit manifest tot recordant les darreres execucions de la dictadura; em diu que segurament sortirà a la premsa. Juntament amb Lucila, signen l'article altres militants d'aquells anys heroics, la majoria membres del PCE(ml) i del FRAP: Víctor Baeta, Amparo Garrigós, Dolors Calatayud, Àngel Yébenes, Miguel Morata, Alejandro Mayordomo, José Luís Piquer... Diu el document (sota el títol Els darrers afusellats del franquisme): "A primeres hores del dia 27 de setembre de 1975, a Burgos, Cerdanyola i Madrid, foren afusellats cinc joves: José Huberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo pertanyien al FRAP; Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui eren d'ETA. Fins l´últim moment es van succeir les protestes en molts llocs del món: París, Lisboa, Roma... Alguns governs retiraren les seues delegacions diplomàtiques. Però el franquisme s'afanyava a acabar els seus dies com els havia començat: imposant la seva força a sang i foc.

'Els judicis mancaren de tota garantia legal. Els tribunals estigueren formats per militars amb molta pressa per dictar sentència. La denominada llei antiterrorista, per la qual es va jutjar i executar aquests cinc joves de famílies humils i treballadores, formava part del mateix arsenal de lleis repressives pel qual el règim de Franco va condemnar milers d'obrers, sindicalistes i intel·lectuals que en aquells moments lluitaven contra la dictadura.

'Ni les sol·licituds de commutació de condemna, ni les reaccions internacionals obtingueren resposta. Els cinc joves antifranquistes caigueren abatuts pels trets dels escamots d'afusellament. Les penes de mort, que Franco i els seus ministres havien signat, s'executaren. Foren les últimes condemnes a mort d'una dictadura que, ja en fase terminal, es regirava contra aquells que no acceptaven la seua continuïtat, contra els qui des de l'oposició antifranquista lluitaven llavors per la ruptura democràtica i no per una transició pactada, que deixés impune el règim i aquells que el sustentaven.

'Pocs dies després, el 1 d'octubre, des del balcó del Palacio de Oriente Franco, acompanyat dels seus ministres, dels seus generals i del seu successor, per ell mateix designat i aleshores Príncep Joan Carles, i ara actual rei, presidien una de les seues concentracions patriòtiques, un intent d'autoafirmació enfront les democràcies europees que havien retirat els seus ambaixadors; enfront els demòcrates que repudiaven aquells recents assassinats; enfront els que aspiraven a conquerir autèntiques llibertats democràtiques, individuals i col·lectives, per a tots. Només principis democràtics era allò que reivindicaven aquells cinc joves.

'El silenci, que després va sorgir, del pacte per legitimar la monarquia amb una constitució, retallada i vigilada, a canvi de la legalització dels partits, va impedir a posteriori que es revisessin les condemnes a mort. I encara continua pendent ara, en el temps que Pinochet -que llavors compartia amb Franco poder i ideologia- o els militars argentins de "la Junta", estan ja seguts en el banc dels acusats. Aquella "Espanya del borrón y cuenta nueva" continua essent la mateixa d'ara que impedeix la rehabilitació de lluitadors demòcrates com Julián Grimau, Puig Antich i tants d'altres que, com els cinc joves del 75, van ser els autèntics continuadors de la resistència al franquisme.

'Han passat vint-i-cinc anys. Avui, aquells companys, afusellats al trencar l'alba del 27 de setembre de 1975, podrien estar amb nosaltres, xerrant sobre aquells temps i continuant treballant per un món més just i lliure. Però foren condemnats a mort i afusellats. Ells, com tanta gent, homes i dones que patiren tortures, anys de presó, exilis... cercant camins de llibertat, han sigut, són, la sal de la terra. Sense ells, tal vegada, el pragmatisme de "el possible" hauria sigut un etern mur de contenció.

'José Humberto Baena, Ramón Garcia Sanz, José Luis Sánchez Bravo, Juan Paredes Manot, Ángel Otaegui... no vos oblidem. València, 14 de setembre del 2000."

Per uns moments, llegint el manifest de Lucila Aragó em vénen a la memòria munió de records, la presència dels darrers antifeixistes assassinats per la dictadura. He pensat en aquelles tètriques setmanes de 1975, la desesperança per provar de salvar les seves vides. Les pintades en la nit, les repartides clandestines de fulls, tot allò que volia expressar la nostra indignada protesta. Nits vora la ràdio escoltant les emissores estrangeres que informaven de mobilitzacions arreu de l'Estat i a l'estranger. A Lisboa, els manifestants, indignats, assaltaven i cremaven l'ambaixada franquista... Milers i milers d'antifranquistes visquérem, sense dormir, en tensió, la nit més llarga dels darrers anys de la dictadura. Tothom pendent d'un darrer gest (que mai no va arribar): l'anulació de les penes de mort per part del vell i decrèpit general assassí. Ràdio París, la BBC de Londres, les emissores d'un Portugal ja lliure, alliberat del feixisme, informaven de manifestacions populars a Madrid, a Euskadi (amb una vaga general de més de dos-cents mil treballadors), a Catalunya (només a la SEAT hi ha assemblees amb més de deu mil obrers).

El mateix dia 27 hi ha enfrontaments amb la policia a les Rambles de Barcelona, a Sabadell, Terrassa, Badalona, Santa Coloma, Vic, Cerdanyola... València, Vigo, Ourense... Les anècdotes de solidaritat són infinites. Entre els centenars i centenars d'accions de protesta contra els crims del règim de Franco cal recordar (per copsar l'amplària de la indignació popular) que els jugadors de futbol A. Aguirre i Sergio Manzanera sortien a jugar un partit de primera divisió amb roba de dol. Van ser immediatment detinguts per a policia. A Burgos, les forces repressives hagueren de tancar la fàbrica Firestone...

El PCE, com sempre, es desmarcà de les grans manifestacions de solidaritat amb els condemnats a mort pel feixisme. Com explica a la perfecció un conegut assaig que analitza els anys de la dictadura, el llibre FRAP: 27 de septiembre de 1975 (Vanguardia Obrera, 1985) en el capítol "Intentos desesperados del PCE y del PSOE para boicotear las movilizaciones" (pàginas 195-198): "La dirección del PCE comprometida en la maniobra por las alturas con sectores de la oligarquía y de la derecha para efectuar la transición monárquica, y queriéndose desmarcar abiertamente de las organizaciones revolucionarias para no asustar a sus compinches, impartió la orden a sus afiliados de boicotear y oponerse a las movilizaciones contra los Consejos de Guerra, las penas de muerte y contra los fusilamientos, utilizando el argumento de que las acciones del FRAP eran 'terroristas' y hacían el juego a la derecha.

'El Comité Ejecutivo del PCE publicó una declaración en la que se decía textualmente que 'el PCE condena con todas sus fuerzas una vez más, estos métodos terroristas' y el señor Santiago Carrillo, por entonces secretario de esa organización y en nombre de todos los que por entonces la compartían (Gallego, Azcárate, Romero Marín, López Raimundo, Sánchez Montero, etc), hizo unas declaraciones al periódico italiano L'Europeo en la que dijo: 'yo no comprendo ni a los vascos ni a los guerrilleros del FRAP" y añadió sobre las acciones armadas [contra el feixisme] "¿A quién sirven?, ¿a quién sino al gobierno y a la policía? En algunos casos pienso si esto no será obra del gobierno, de la policía...'.

'Esta es la posición que mantuvo oficialmente Mundo Obrero que, por ejemplo, en un artículo de Carrillo en la segunda semana de septiembre, decía, refiriéndose al FRAP: 'Tenemos que condenar sin ninguna vacilación ese terrorismo'...

'Esta actitud tuvo sus repercusiones en diverso sentido. Ya se ha visto el boicot que organizaron los abogados del PCE a la hora de defender a militantes del FRAP en los Consejos de Guerra. También en las reuniones de fuerzas [polítiques] intentaron oponerse a las movilizaciones... en muchas ocasiones, la actividad de zapa de los revisionistas del PCE contribuyó a sembrar la confusión, a desorientar a sectores populares, a impedir que se movilizasen para salvar la vida a los luchadores antifascistas condenados a muerte. Pero en ese boicot, no sólo participaron los revisionistas del PCE... la llamada 'Junta Democràtica" que dirigía el PCE y la llamada 'Convergencía' o 'Plataforma' encabezada por el PSOE, hicieron una declaración conjunta el 18 de septiembre [de 1975]: en ella no había ni una sola palabra contra las penas de muerte".

És el mateix que s'esdevingué quan l'assassinat (un any abans) del revolucionari anarquista català Salvador Puig Antich. Tampoc el carrillisme volgué fer res en favor del jove antifeixista. I a Palma, record a la perfecció els problemes que tengué la meva bona amiga Lieta López, l'esposa de l'home que va ser l'ànima de la resistència cultural antifranquista en temps de la dictadura, en Jaume Adrover. Lieta ser detinguda i acusada falsament de ser una "peligrosa terrorista"... pel simple fet d'haver-hi a casa seva unes cartes de l'escriptor Alfonso Sastre! Lieta López no obtengué en cap moment la normal solidaritat que hauria d'haver trobat entre les forces de l'oposició, especialment el PCE a les Illes. Misèries que tothom ja coneix: ganes d'arribar al poder al preu que sigui, malgrat fos deixant sols, davant els murs d'execució, els joves més valents de la generació dels anys setanta! La indiferència del carrillisme i la socialdemòcracia enfront els darrers crims del feixisme no aturà, emperò, les mobilitzacions populars ni a l'Estat espanyol ni a la resta del món. De Londres a Pequín, de Marsella al Japó, de Lisboa a l'Havana, de Xile als EUA, de Berlín a Milà, arreu la gent va sortir al carrer en un intent desesperat de salvar la vida dels cinc revolucionaris que havien estat condemnats a mort en infames consells de guerra sense cap garantia legal. París, Marsella, Tolosa de Llenguadoc, eren flames enceses, guspires solidàries en la llarga nit del 27 de setembre de 1975. A Suècia, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, els Països Baixos... al Canadà i a Veneçuela hi hagué concentracions massives de manifestants i provatures d'assalt a les ambaixades de la dictadura (com la que s'esdevingué a Lisboa). És evident que si PCE i PSOE no haguessin estat fermats de mans i peus al franquisme reciclat haurien pogut (actuant conjuntament amb les altres forces d'esquerra) bastir un ampli moviment de resistència antifeixista. L'esforç unitari antirepressiu hauria servit per a colpejar fort la dictadura en el camí en el camí d'avançar envers la república i el socialisme. Però no era aquesta la voluntat dels dirigents del PCE i del PSOE. La direcció que havien escollit, des de feina molt de temps, no era el de la lluita conseqüent contra el feixisme; ben al contrari: la seva funció era precisament ajudar la burgesia a aturar l'onada revolucionària que durant la transició colpejava el sistema i posava en perill la maniobra del capitalisme espanyol: canviar alguna per a deixar l'essencial del règim sorgit de la victòria reaccionària de 1939.

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

Sa Pobla, Anys 50 - Records (l´estació del tren, les gitanes, les fotos de la guerra civil, el silenci, el meu moix i el ca, les converses secretes...)

Dels vagons davallaven, a vegades, gitanes carregades amb fardells inversemblants: llençols de fil, mocadors brodats, vestits de núvia que compraven els pobres, les al·lotes jornaleres que no podien anar a les botigues cares de la plaça. El tren s'engolia també veïnats que havien fet fallida: una mala anyada que no donava per a pagar els préstecs; la parella sense terra que volia provar fortuna a Ciutat o a l’estranger. Nosaltres no havíem viatjat mai a Ciutat. Sabíem --algun company, al pati d'escola, ens ho contava i tots fèiem rotllo envoltant-lo, encuriosits-- que allà on finien els rails hi havia tramvies per a anar d'un lloc a l'altre; una gran plaça de braus on va torejar, un estiu, el gran Manolete; locals de boxa i indrets de mal viure on algunes dones es venien per diners. Contaven, els qui tenien coneguts a la gran Ciutat, que allà, en aquella contrada on vivia tanta gent que no treballava, les caravanes dels Reis d'Orient no finien mai i no era com en el poble, que tots sabíem qui feia de Rei Moro o de Baltasar. Fins els patges coneixíem, i no ens podien enganar, malgrat que es pintassin la cara amb carbó! L'enorme màquina negra, el fum que sortia, ferest, per la ximeneia, els xiulets inconfusibles quan arribava al poble i passava per alguna cruïlla de camins, ens feien somniar aquests mons de faula i fantasia, ciutat en la distància, amb un port on arribaven vaixells de països exòtics, els noms dels quals estudiàvem a escola. Més d'una vegada tinguérem la boja idea de pujar dalt d'un vagó de mercaderies, amagats entre els sacs de patates o mongetes, i partir vers una incerta aventura. (Miquel López Crespí)

Record la casa en silenci. El ca i el moix dormien, l'un al costat de l'altre, com dos bons amics, sota la porxada, davall les parres que a l'estiu ens protegien del sol. Mumare havia anar a regar a l'hort, i el pare era al taller, amb l'oncle. La repadrina, asseguda al balancí --feia molts d'anys que estava malalta de les cames, sense poder caminar--, en la penombra, mirava enrere, navegant cap als anys de la seva joventut, quan ella ajudava el marit a portar dos horts i diversos bocins de terra als afores del poble. Els senyors (nosaltres anomenàvem "senyors" els que no anaven a marjal: magatzemistes, metges, botiguers) feien la migdiada, indiferents a les preocupacions quotidianes de la pagesia. L'estiu era la temporada més dura per a la feina: batre el blat o les mongetes a l'era, de sol a sol, amb l'únic descans d'un ràpid dinar sota la figuera que, invariablement, creixia davant totes les casetes de camp.

El poble, de dues a cinc, restava quasi completament desert: alguna bicicleta d'un pagès al qual se li havia espanyat el motor i que anava a cercar el mecànic; un camió carregat amb el productes de la Cooperativa anant a Palma. L'asfalt del carrer bullia; hi quedaven marcades les empremtes del peus. A vegades, amb els companys d'escola, jugàvem amb monedes de cinc cèntims o, quan érem rics, de deu. Ens sorprenia veure la imatge del "glorioso Caudillo de España por la gracia de Dios" marcada en el carrer. Les monedes ens servien per a molts d'experiments! Anàvem fins a l'estació, i, quan no ens veia ningú --els pares no volien que juguéssim prop de l'estació per por dels accidents--, posàvem una moneda damunt els rails i la il.lusió era, una vegada passada la locomotora i els vagons, veure com havia quedat completament aixafada. Primera acció d'un primitiu antifranquisme inconscient? Irreconeixible, el rostre hieràtic de "El Caudillo". La figura del dictador que hi havia en els deu cèntims esdevenia, xemicada per les tones i tones del tren, un monstre esfereïdor. L'estació també era un indret màgic a la nostra infància. Dels vagons davallaven, a vegades, gitanes carregades amb fardells inversemblants: llençols de fil, mocadors brodats, vestits de núvia que compraven els pobres, les al·lotes jornaleres que no podien anar a les botigues cares de la plaça. El tren s'engolia també veïnats que havien fet fallida: una mala anyada que no donava per a pagar els préstecs; la parella sense terra que volia provar fortuna a Ciutat o a l’estranger. Nosaltres no havíem viatjat mai a Ciutat. Sabíem --algun company, al pati d'escola, ens ho contava i tots fèiem rotllo envoltant-lo, encuriosits-- que allà on finien els rails hi havia tramvies per a anar d'un lloc a l'altre; una gran plaça de braus on va torejar, un estiu, el gran Manolete; locals de boxa i indrets de mal viure on algunes dones es venien per diners. Contaven, els qui tenien coneguts a la gran Ciutat, que allà, en aquella contrada on vivia tanta gent que no treballava, les caravanes dels Reis d'Orient no finien mai i no era com en el poble, que tots sabíem qui feia de Rei Moro o de Baltasar. Fins els patges coneixíem, i no ens podien enganar, malgrat que es pintassin la cara amb carbó! L'enorme màquina negra, el fum que sortia, ferest, per la ximeneia, els xiulets inconfusibles quan arribava al poble i passava per alguna cruïlla de camins, ens feien somniar aquests mons de faula i fantasia, ciutat en la distància, amb un port on arribaven vaixells de països exòtics, els noms dels quals estudiàvem a escola. Més d'una vegada tinguérem la boja idea de pujar dalt d'un vagó de mercaderies, amagats entre els sacs de patates o mongetes, i partir vers una incerta aventura.

Però més que sortir a jugar sota el sol inclement del mes d'agost, el que m'agradava era romandre sol, a casa, amb l'única companyia de la repadrina, adormida en la penombra. Llavors sabia que tenia unes hores de completa i absoluta llibertat. Fins a les sis de l'horabaixa els pares no tornaven de la feina. Eren les meves hores màgiques, les preferides. El casalot familiar --dos pisos amb infinites habitacions-- esdevenia castell d'encanteris i llegenda. Olor de rajoles fregades amb lleixiu. Flaire de càmfora dins dels armaris. Blanques parets acabades d'emblanquinar. I les portes i bigues de nord, sempre netejades amb una mescla d'oli de lli amb petroli. En un d'aquells horabaixes de somnis i misteris fou quan, inesperadament, vaig descobrir la guerra.

A la cambra dels pares, en un dels vells canteranos amb pedra de marbre, hi vaig trobar un petit tresor: les fotos de la guerra del pare i un munt de velles revistes que parlaven de llunyanes batalles que mai no ens havia explicat el mestre. Mirava les velles fotos esgrogueïdes pel temps, i sense gaire dificultats reconeixia un pare molt més jove, envoltat de companys riallers i al·lotes, amb fusells, que no tenien el posat de les beates del poble. El nom d'aquelles ciutats era en el mapa penjat a l'aula. Al darrere, hi havia escrit el nom i la data: València, juliol de 1936; Terol, 1937; Barcelona, maig de 1937. N'hi havia una que sempre recordaré. Escrit amb la lletra que coneixia del pare, deia "amb els companys d'arts gràfiques de la CNT". La CNT! Passaren molts d'anys fins a poder descobrir el significat precís d'aquelles sigles màgiques: CNT. Sempre em deixava bocabadat contemplar la munió de dones rialleres, amb fusells a les mans i punys tancats, tan diferents de les veïnes de missa diària que passaven, cada matí, abans d'anar a marjal, cap l'església. I els homes... els homes també tenien un aspecte d'altre món. Se'ls transparentava una alegria afanyosa al rostre. Semblava que havien descobert un gran tresor o que partien cap l'aventura més meravellosa de la humanitat. De més petit, mirant les fotografies esgrogueïdes, imaginava si eren tripulacions de desaparegudes naus pirates, els corsaris que lluitaven contra els tirans i que anava a veure, algun diumenge, al cinema de Can Pelut, al costat de casa.

Les fotos de la guerra, les revistes amb imatges increïbles de ciutats en runes. "La batalla de l'Ebre"; "La defensa de Madrid"; "La conquesta de Terol"... Reconec que em costava imaginar el pare somrient, descamisat, amb un gran mosquetó a les mans, envoltat de dones rialleres, marxant als fronts d'una cruel campanya de la qual no en sabia causes ni motius. Era evident que els antics combats que descobria d'amagat en els xafogosos dies d'estiu dels anys cinquanta, mentre ell treballava al taller i la mare era a l'hort, significaren molt en la seva joventut. Durant molts d'anys, vaig jugar a imaginar la vida del meu pare. Potser fou aquell el meu primer treball amb la imaginació, l'inici de la resistència.

La guerra amagada! No ignorava que, quan no els podia sentir, amb la mare, amb l'oncle, parlaven d'ocultes històries de novel.la, rondalles de sang. Era el ritus de molts diumenges, quan jo me n'anava al cinema amb els amics. Record que tancaven la porta del menjador, la finestra que donava al carrer, i, amb veu baixa, amb una certa por perquè no els sentissin els veïnats, pronunciaven, mirant a dreta i esquerra, noms de personatges més misteriosos encara que els de les ciutats de les fotos i revistes amagades en el canterano. "Durruti", "José Diaz", "la Pasionaria", "Rafael Alberti", ressonaven en el meu cervell infantil sense arribar a copsar-ne el significat. Algunes vegades, fent com si partís abans d'hora, m'acomiadava. Els enganava. Em quedava una estona més, amagat dins el rebost que teníem prop del menjador, i escoltava faules d'horror i secretes epopeies de gent que la guàrdia civil va anar a cercar i mai més no tornà a casa seva. A poc a poc vaig anar descobrint que el pare --el meu pare!-- havia estat tancat anys en un camp de concentració. Parlava amb l'oncle dels amics que deixaren en el camp de batalla, els joves de la seva generació que moriren de fam fent carreteres, vigilats pels soldats de Franco. Sovint, després d'haver pronunciat un nom concret (en Jaume, mort en la defensa de Madrid; en Salvador, desaparegut el maig del 37 entre les barricades de Barcelona) se sentia un pesant silenci. Sabia que, sense dir paraules, recordaven tots els fets de la joventut. Aquell dens silenci, rere les portes i finestres tancades, era l'homenatge que el pare i l'oncle retien als companys morts.

Fou en aquells llunyans estius amb olor de càmfora quan vaig anar descobrint el significat de moltes de les paraules que companys de la meva generació trigaren dècades a conèixer: presó, fam, camp de concentració, afusellaments a l'albada, dictadura. Fou en els xafogosos mesos de juliol i agost dels anys cinquanta quan vaig descobrir la vida oculta del pare. Les fotografies amagades dins del canterano, les revistes Frente Rojo, Quinto Regimiento, Solidaridad Obrera. Ara ja sabia que servar aquells compromesos records, la memòria física de la guerra --cartes, fotos, diaris-- hauria pogut costar més d'un disgust. Per menys, molts havien estat afusellats. A poc a poc anava copsant com el meu esperit juvenil s'anava omplint de paraules i conceptes que no ens ensenyaven a escola ni, els diumenges, a la doctrina. A la classe, a les Escoles Graduades, teníem, penjats a totes les aules, els retrats emmarcats de Franco i José Antonio. Però jo ja sabia que Durruti i la CNT havien lluitat per un món millor, diferent del que ara ens envoltava. Lentament vaig anar comprenent que, feia anys, una generació de joves --els que hi havia retratats a les velles fotografies del canterano-- havien volgut trasbalsar el món, canviar el que estava establert. Imaginava els companys grogosos del pare, els fantasmes que vivien en la penombra de les cambres, a casa, els desapareguts de les llunyanes batalles de les quals parlaven en silenci el pare i l'oncle, rere les finestres tancades, en el menjador, volent fer el que Crist va fer amb els mercaders del temple. Foragitar-los. Expulsar-los de la ciutat. El capellà, dalt de la trona, en la doctrina del dijous, explicava com Crist havia predicat que seria més difícil que un ric entràs al paradís que un camell travessés el forat d'una agulla.

Fou en un dia d'agost, mirant les velles fotografies amagades al canterano, mentre la repadrina dormia, indiferent a les meves cabòries infantils, somniant quan era jove i podia moure's a pler, sense la condemna d'estar per sempre fermada a un balancí --les cames ja no li responien--, quan vaig copsar, d'un cop, que en el passat hi havia hagut una guerra entre pobres i rics. Una guerra que havien perdut els qui volien foragitar els mercaders del temple.

El món cultural i polític de la Palma dels anys 70 en la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) --

Per Jaume Obrador Soler, primer regidor del PSM a l´Ajuntament de Palma i expresident de Veïns Sense Fronteres -

En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l’estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània! (Jaume Obrador)

Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel·la Allò que el vent no s’endugué, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel·les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-me. Era lògicament el moment de demostrar-li l’amistat que fa tants d’anys que ens uneix.

Estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions... No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català i OICE en castellà) era aleshores un partit clandestí que intentava lluitar per una societat justa.

En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

L´autor de la novel·la ha deixat escrit l´ambient cultural d´aquella època en nombrosos articles. Record ara mateix la sèrie titulada “Contracultura i subversió en els anys 70”. Com diu Miquel López Crespi: “Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors `heretges´ com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Eren anys de descobriments intel·lectuals i d’apassionats debats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessaven Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que havíem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encerclava. M’interessaven els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marsall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estaven de moda. Comentàvem aquestes qüestions amb el col·laboradors de les pàgines de Cultura de Diario de Mallorca a Llibreria Logos o en els bars dels voltants on ens reuníem sovint per enllestir el contingut del suplement). En aquell temps, escrivint des d´una perspectiva marxista no dogmàtica, pensàvem que anàvem en camí de trobar respostes a problemes que Marx ja havia plantejat a La ideologia alemanya i Marcuse en la seva obra L’home unidimensional.

´Entestats a provar de bastir una literatura rupturista envers la tradició de l’Escola Mallorquina, envers la narrativa rural i conservadora, amb l’herència literària de rendistes i terratinents com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera o feixistes com els germans Villalonga, ens passàrem els anys de l’adolescència i joventut estudiant les avantguardes literàries i artístiques catalanes i del món. Potser tot començà amb la primera i inicial lectura de Whitman, el moviment Dadà, els manifests de Breton, el descobriment de Joan Salvat Papasseit, el futurisme soviètic i l’impressionisme alemany. Sense oblidar Lautréamont, Rimbaud, Sade.

`La Llibreria Logos, el coneixement de l´ofici de llibreter de Domingo Perelló, ens permetia gaudir del privilegi d’aconseguir llibres, introbables en el mercat espanyol, de Khlébnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade i Jean Cocteau. Llegir els primers manifests dels constructivistes, impressionistes, futuristes, expressionistes i dadaistes va ser summament important per anar donant un cos teòric als nostres primers escrits de narrativa experimental. Conèixer Toller i Bertolt Brecht, submergir-se en l’ambient cultural i polític de la República de Weimar o del París de començament del segle XX. Descobrir intel·lectuals xinesos com Lu Xun. Llegir Sobre la classe intel·lectual (València, Tres i Quatre, 1973)”.

He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l’estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri. El consultori, gràcies a les lluites populars, sindicals i professionals, amb el temps va anar evolucionant cap a un nou concepte de salut i dels serveis que l’estat de benestar hauria de garantir. Així es com aquells consultoris es convertiren en els actuals centres de salut.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a què anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris per millorar les condicions de vida de les capes populars i que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col·lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anèctota principal de la novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Per això decidírem fer una conferència de premsa. Era imprescindible explicar les línies fonamentals del partit. Fou, com diu en Miquel, el Comitè de Direcció del partit qui així ho decidí, i en Miquel (juntament amb Mateu Morro) romangué encarregat d’organitzar-la. No veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner a Burundi, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl·lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi...era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls...”.

Aleshores, l´autor d´Allò que el vent no s´endugué vivia també enmig d´una intensa activitat cultural. En Miquel havia guanyat els primers premis de narrativa i teatre, havia publicat a Turmeda dos llibres de narracions, col·laborava d´ençà finals dels seixanta en els suplements de cultura dels diaris Última Hora i Diario de Mallorca, publicava reportatges a la revista Cort, sense deixar d´escriure intensament a la nostra premsa clandestina.

Com ell mateix explica a “Contracultura i subversió”: “En aquells començaments dels anys setanta ens trobàvem sovint amb Xim Rada i Paco Monge. Venien a cercar-me a la Llibreria Logos i anàvem a petar (?) la conversa a algun bar proper a la redacció de Diario de Mallorca, que aleshores estava situada al bell mig de Via Roma. Sovint hi participava Damià Huguet quan venia a Palma a comprar llibres o deixar els articles a la redacció, si no els havia enviat per correu. Discutíem, entre altres temes que ja no record, sobre els socialistes utòpics, de Saint-Simon fins a Fourier, anant a la recerca de la subjectivitat reprimida pel capitalisme i per les burocràcies del socialisme degenerat. Anagrama havia publicat un llibre prou interessant al respecte: em referesc a l’obra de Dominique Desanti Los socialistas utópicos (1973).

`Comentàvem fins a altes hores de la nit les novetats editorials del moment. Els Textos sobre la producció artística de Marx i Engels ens permetien endinsar-nos en els problemes del llenguatge, de la superstructura cultural de la societat burgesa, de les relacions entre l’art i l’economia d´una societat concreta. Núria Aramon i Stein acabava de traduir un important opuscle de György Lukács en els Quaderns 3 i 4 de València: El gran octubre de 1917 i la literatura contemporània (1973). Hores de debat sobre les concepcions de Marx i Engels en referència a la cultura grega, al Renaixement italià, al paper de Shakespeare en la història de la literatura mundial. Molt importants les aportacions de Marx i Engels quant al romanticisme, a Carlyle, Chateaubriand, Wagner, Balzac, Diderot. En un viatge que vaig fer a Londres l’any 1970 vaig poder comprar els escrits sobre literatura de Trotski, els quals, sota el títol Literatura y revolución: otros escritos sobre la literatura y el arte havia acabat de publicar Ediciones Ruedo Ibérico de París. Aquesta obra, les reflexions de Trotski sobre art i literatura, aportava elements importants sobre el paper dels intel·lectuals en la construcció del socialisme. El concepte de bloc històric de les classes populars oposat al bloc de les classes dominants, el paper dels intel·lectuals en construcció de la superstructura ideològica, els conceptes d’Antonio Gramsci quant a la necessària revolució cultural per anar modificant el poder i control de la burgesia i del capitalisme damunt les consciències, ja hi són presents en els estudis del dirigent de l’Exèrcit Roig damunt art i literatura. Lectures de Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs. Comentam els articles de les revistes Tel Quel, Cahiers de Cinema, Serra d’Or i els números de Pekin informa i China que ens tenen al dia de la marxa de la Gran Revolució Cultural Proletària a la Xina”.

En Miquel diu en un capítol de la novel·la: “Estava decidit. Convocaríem una roda de premsa clandestina per provar de sortir en els diaris. El debat havia durat setmanes i ara, a la reunió definitiva, el comitè de direcció ho aprovà”.

Record les corregudes per canviar el lloc de la presentació perquè un periodista havia publicat, probablement sense cap mala intenció, l’indret on es faria la conferència de premsa. Miquel compta en tot detall què va passar i la decepció que tinguérem quan vàrem veure la poca premsa present. Record, com si fos ahir, que durant la roda de premsa un periodista ens va demanar si volíem que posàs els noms de les tres persones que havíem participat a la conferència de premsa. Un dels presents digué que sí, que era important que ens coneguessin, precisament en moments de tanta convulsió i maniobra política.

L’endemà els diaris publicaren els tres noms del suposat servei de premsa. A casa de Miquel es presentà la brigada social a les nou del matí. A mi no me pogueren trobar fins al vespre, atès que la meva companya, quan hi va anar la policia de bon matí, va dir que no em veia fins al vespre, perquè aleshores ensenyava a conduir cotxe i no aniria casa fins a les vuit.

Allò que el vent no s´endugué em va recordar fil per randa com va començar la història de què en Miquel m´hagués volgut fer un protagonista destacat.

Quan al vespre vaig arribar a casa, la meva companya m’advertí que la policia havia vengut al matí i que tornaria a presentar-s´hi ben aviat. No existien encara els mòbils per poder-me avisar. Efectivament, minut per minut, la policia toca el timbre de la porta i jo em poso en les seves mans. Em fan entrar dins un cotxe i cap al soterrani del Govern Civil. Allà em tanquen dins una cel·la on hi havia un gran nombre de persones, sobretot joves. Durant la nit sentíem tocar de tant en tant a la porta. Era per cridar alguna de les persones que estaven amb nosaltres. I els que quedaven ens contaven els sofriments que ens esperaven. Deien que amb barres de ferro et pegaven sobre els dits del peu per fer-te cantar. Aleshores jo tenia ben present el “Manual de seguretat per als militants de l’Organització d´Esquerra Comunista”.

Passàrem tota la nit a l’espera que ens cridassin. Això augmentava la pressió i l’angoixa. No ens cridaren fins al mati, i fou Miquel el primer a ser interrogat. L’interrogatori durà unes sis hores, que em resultaren interminables. Jo sospitava que l’intentaven fer cantar. Havíem inventat una persona que ens havia connectat: Cristòfol. Nosaltres ens havíem de mantenir en la coartada: no sabíem res de l’organització. El que fèiem era només passar comunicats, atès que figuràvem com a servei de premsa.

Quan Miquel tornà de l’interrogatori vaig constatar que anava d’un costat a l’altre, com si tengués dificultats per caminar. La por de la tortura em penetrà fins al moll dels ossos. D’immediat vaig pensar que l’havien apallissat fortament. Per això, quan la policia hagué tancat la porta de les cel·les, amb veu baixa per evitar que la policia ens sentís, vaig demanar a Miquel, que estava a una altra cel·la, com li havia anat, atès que pensava que l’havien malmenat. I ell, ben tranquil, em contestà que no hi havia hagut cap problema i que l’únic que havíem de fer era mantenir-nos ferms en la coartada del company que ens havia contactat, Cristòfol. Jo no m’ho acabava de creure, tal com havia vist que caminava Miquel. Però unes paraules seves em varen convèncer: li havien llevat les ulleres i, com que tenia una gran problema a la vista, no hi veia bé i, per això, caminava fent el gambirot.

Crec que la novel·la Allò que el vent no s´endugué és més que una excel·lent obra de creació literària, un document d´una època irrepetible. La història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. En Miquel sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva nova obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col·lectiva”. No cal dir que pens el mateix. Sense els seus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança.

Allò que el vent no s´endugué ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superstructura. Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme. Els protagonistes de la novel·la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant!

En Miquel em fa recordar les meves primeres detencions, l´estada comuna als soterranis de la Brigada Social, les cel·les de la presó de Palma. Amb la novel·la al davant, tot se´m torna a fer present. Com si aquelles detencions fossin d´ara mateix.

Record que em feren davallar per unes escales i vaig començar a veure instruments de tortura, tal com eren descrits en el citat manual de seguretat.

La presa de les empremtes només era l’inici. L’interrogatori va començar dins una sala on hi havia sis policies de la Brigada Social. Anaven canviant de posició, mentre em feien l’interrogatori. Les primeres paraules dels interrogadors foren com era possible que una persona que havia estat sacerdot i missioner hagués esdevengut comunista. Els canvis de posició dels policies m’ajudaven a relaxar-me i, a poc a poc, vaig anar controlant la situació. El problema esdevengué espinós quan començaren a demanar-me coses sobre la persona que ens havia contactat. Duia o no corbata? De quin color duia la camisa? Portava americana? Duia sabates o espardenyes? De quin color?...I per si no bastava, m’acusaren de ser la persona que havia contactat els altres membres del partit. I així durant unes sis hores, que em varen semblar una eternitat.

Quan hi havia algun acte terrorista o alguna acció en algun altre indret de l’estat que posàs en perill el règim, tot d’una ens cridaven i cap als soterranis de Govern civil. La primera vegada vàrem passar la nit sense estar abrigats i sense res que ens servís de coixí. Però les altres vegades, que foren bastantes, ja anàvem preparats amb un anorac per poder-hi posar el cap com a coixí.

Quan no ens ho esperàvem, després de la manifestació contra la carestia de vida, que es féu el 12 de novembre de 1976, va arribar una carta a cada un dels suposats membres del servei de premsa. La carta deia que el 23 de novembre havíem d’ingressar a la presó i que abans havíem de passar pels jutjats. Moltes companyes i companys volgueren acomiadar-se de nosaltres abans que ingressàssim a la presó. Ens feren una autèntica festa i només es sentien, a la sortida dels jutjats, les mamballetes dels nostres militants. Curiosament no ens engrillonaren.

El vehicle que ens portava a poc a poc s’anava apropant a la presó de Palma, on seríem reclosos. Tres dies quedàvem tancats dins les anomenades cel·les de càstig. Dintre hi havia un matalàs estret, prim i brut, sense cap llençol ni manta. També s’hi trobava un wàter del qual sortia una aixeta i era en el mateix lloc on havies de defecar i a la vegada beure. Per cert no hi havia paper higiènic i l’havies de comprar, si tenies diners per adquirir-lo. Cada un cert temps, i bastantes vegades diàriament, un funcionari de la presó obria un forat de la porta i estaves obligat a posar-te dempeus. Durant els dies que vaig passar dins la cel·la de càstig vaig aprofitar per escriure un diari. Record que un funcionari de la presó, quan s’havia ja decidit que seríem alliberats el 24 de desembre, m’amenaçà dient que, si m’atrevia a treure algun escrit quan sortís de la presó, ell estava disposat a xapar-me pel mig. No vaig fer cas de la l’amenaça i me vaig enginyar per treure el diari dels tres dies que havia passat dins la cel·la. El motiu era que el considerava molt important, per tal que, amb el pas del temps, no se m’oblidassin els detalls d’aquella situació tan angoixant.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel·la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel·la Allò que el vent no s´endugué són una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

L´autor de la novel·la que comentam m´ha dit que va aprofitar els dos anys inútils que el franquisme li va fer perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre li han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella, Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

El llibre m´ha fet recordar la manifestació que, una vegada per setmana, feien els nostres militants enfront de la presó, amenaçats per les metralletes dels vigilants. De manera especial record el dia que una joveneta de Son Cladera de només quinze anys, sobre les espatlles dels manifestants, s’atreví a escriure sobre les totxanes de la façana de la presó una frase molt significativa: LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS.

Un altre moment que mai podré oblidar és quan els companys polítics empresonats m’encarregaren llegir un llarg memoràndum en presència de la direcció de la presó. L’havíem preparat amb molta cura per explicar les nostres reivindicacions. Era impressionant veure com un simple pres es trobava davant tota la direcció de la presó: director, sots-director, capellà, infermer...Vaig llegir fil per randa el memoràndum i, quan vaig haver acabat, un dels dirigents s’atreví a increpar-me, dient: “Has oblidat que ets un delinqüent”. Només em mancava sentir aquestes paraules per saltar com un lleó. Quin podia ser el delicte de defensar la llibertat? “Vostè sap que estam a un moment de transició i que es preparen canvis polítics importants? Podria ser que els que avui estam a la presó per motius polítics, aviat siguem els responsables d’administrar la justícia”. El dirigent va quedar callat, sense paraula. A partir d’aquell moment ens concediren totes les nostres reivindicacions.

Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem, mentint...”. I avui, gràcies a llibres com Allò que el vent no s´endugué ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

Jaume Obrador (22-​​​08-2017)

Sa Pobla (Anys 50) – Tallar i sembrar patates en els 50 - L´exportació de la patata en el record -

També he tallat les patates per sembrar i les he posades al solc i he anat rere la padrina sembrant mongetes i faves. Les mongetes duien una feinada: no bastava segar i batre; després s´havien de triar, llevar les pedretes. En cas contrari els magatzemistes no les volien. La feina es feia a la portassa de les cases, l´indret on es guardava el carro, els ormejos d´anar a marjal. Llargues horabaixes ajudant a desgranar el blat de les índies, llevar la closca de les ametles. Hores de sentir les dones cantant les cançons del camp: romanços, glosses, tonades de la feina... (Miquel López Crespí)

De petit m´agradava aixecar-me ben d´hora per anar al forn, la botiga i la vaqueria d´on portàvem la llet. Preparava la llenya per encendre el foc i, de seguida que arribava amb la senalleta i l´olleta amb la llet, agafava un poc de fullaraca de pi, quatre branques fetes bocinets, i amb la pàgina d´un diari encenia el foc. Pels hiverns era nit fosca. Els pagesos començaven a partir cap a marjal. Senties els lladrucs dels cans i el soroll de les rodes dels carros avançant pels carrers encara sense asfaltar. Mirava com les flames prenien força, envoltaven les branques i la resplendor del foc il·luminava el meu rostre. De lluny estant, des del fons de la casa, l´habitació on dormien els pares, sentia la veu de la mare demanant-me si ja havia anat a la botiga i el forn. “Quan ho tenguis preparat ens avises”, deia. “El teu pare ha d´acabar de pintar un cotxe i ha de marxar prest al taller”.

Em sentia útil, fent les feines matineres. El pares ho sabien i em deixaven fer. Per uns moments era l´amo de la casa. Feia i desfeia amb la llenya, amb les compres, posava plats i tassons damunt la taula. El sucre, les ensaïmades, les tovalloles. I, el més important, veure com el foc anava consumint la llenya talment un déu poderós sortit de les fondàries de la terra. El foc, que avança, vencent, en un increïble combat contra el fred, la gelor que tot ho omplia.

De cop i volta, veient nevar, amb els moixos del bar demanant-me recapte, insistents, pesats, m´adonava dels canvis que en la nostra vida comença a fer la incipient arribada del turisme. El temps s´accelerava a velocitat vertiginosa. Comprenia que, possiblement, la meva seria la darrera generació de mallorquins que havia vist com els pagesos conreaven la terra, sembraven, segaven i batien el blat.

Els moixos, na Nit i en Mostatxos; el ca, en Buscaret, eren ben a prop. Sempre compareixien al meu costat. Sabien que m´agradaven els animals i, malgrat que fossin unes bestioles summament aviciades per na Margalida i en Nofre, venien de seguida a fregar-se el llom a les cames. En Buscaret era més persona, més civilitzat. Se´m situava al meu davant bellugant la cua sense aturar, atent a cada un dels moviments de les meves mans, esperant ansiós bocins d´ensaïmada o galetes. Li era ben igual. Tot s´ho aviava a una velocitat vertiginosa. Com si no li haguessin donat res en setmanes!

Els moixos eren més desvergonyits. Sense tenir por de res, d´un bot saltaven a la tauleta de marbre on berenàvem i, amb un miolar sense aturall, s´apropaven al plat amb els pastissos. A vegades demanava dues ensaïmades i així els podia tenir entretenguts.

Les meves feines al camp no deixaven de ser una distracció, un simple entreteniment d´estiu, quan l´escola tancava per un parell de mesos. De pagesos ho eren els padrins i repadrins. El pare era un professional de la pintura, amb taller establert. Jo feia molta vida a casa dels padrins i anava amb ells als horts. Encara he regat amb càvec, llevat herba amb un xipó. He ajudat a portar algues des de la platja d´Alcúdia a sa Pobla per abonar el camp. Tampoc desconec el que és treure patates amb uns gavilans, escollir les més bones per a l´exportació, guardar el patató per fer el menjar dels porcs. Patató o figues mesclades amb segó i gra! Pujar l´escala per collir figues, ajudar la padrina a fer-les confitades, amb fonoll i uns grans d´anís. M´agradava tenir cura del cavall quan era hora de batre les mongetes o les faves a l´era. M´encarregava de portar les regnes i, des d´un parell de cantons situats al centre del cercle, controlava el voltar de l´animal amb el rodet de pedra. Acompanyava el padrí a la revisió de la patata que es feia a la plaça del Mercat. Cada carro dels pagesos havia de passar per un estricte control de les autoritats a fi que cap veí, fent el viu-viu, aprofitàs per enviar un producte sense la qualitat adequada. Llargues hores fent cua amb centenars de carros allargassant-se pels carrers al voltant de la plaça i l´estació. Els inspectors agafaven dos sacs de qualsevol punt del carro, els obrien controlaven així si la patata era bona o dolenta.

L´espera es feia llarga. Els vagons del tren que portaria el producte als vaixells que anaven a Anglaterra esperaven a l´estació. La màquina del tren ja era en marxa, esbufetegant, expulsant el vapor amb força demoníaca. El padrí, esperant el seu torn, petava la conversa amb els veïns comentant si l´anyada seria rendible o no. Tot depenia del preu establert pels comerciants de Londres. Fumaven sense aturar, nerviosos a l´espera de la inspecció. Jo m´entretenia jugant amb altres amics que també havien vengut acompanyant pares i padrins. No record haver vist mai que les autoritats fessin marxar un carro. Els pagesos procuraven complir les normes establertes i la millor patata era la que partia per al consum dels anglesos.

També he tallat les patates per sembrar i les he posades al solc i he anat rere la padrina sembrant mongetes i faves. Les mongetes duen una feinada: no bastava segar i batre; després d´aquesta feina s´havien de triar, llevar les pedretes. En cas contrari els magatzemistes no les volien. La feina es feia a la portassa de les cases, l´indret on es guardava el carro, els ormejos d´anar a marjal. Llargues horabaixes ajudant a desgranar el blat de les índies, llevar la closca de les ametles. Hores de sentir les dones cantant les cançons del camp: romanços, glosses, tonades de la feina...

Evidentment, eren jocs d´aprenentatge, jocs d´infant. Altres amics, a la meva edat, ja havien deixat l´escola i feien una feina equivalent a la d´un home.

Ja de bon començament s'establiren algunes diferències entre reformistes i grups revolucionaris. En Manolo Cámara (PCE) volia supeditar el combat concret dels barris a les directrius d'en Carrillo que li arribaven de París. I la majoria dels reunits a Son Macià, volent lluitar per la democràcia, exigíem una total independència de les organitzacions de base (associacions o sindicats) envers els partits. A més, l'objectiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) o les JOC anava més enllà de la simple lluita per una democràcia formal. (Miquel López Crespí)

1973: la fundació de les primeres Comissions de Barri de Palma (Mallorca). Assemblea secreta a Son Macià.

1976. Roda de premsa clandestina dels comunistes de les Illes (OEC) en la casa particular de l'escriptor Miquel López Crespí. D'esquerra a dreta, Jaume Obrador, màxim dirigent de barris de l'OEC i principal impulsor del moviment veïnal a Ciutat, Miquel López Crespí, cofundador de la revista dels comunistes Democràcia Proletària i de les primeres comissions de barri i Josep Capó, secretari general de l'OEC.

Un poc abans de la detenció de Lieta López (octubre de 1974), en un primer de maig celebrat en clandestinitat, creàrem les primeres comissions de barri. La reunió secreta tingué lloc a un petit bosc que hi havia ben a prop de S'Indioteria (Son Macià) l'any 1973. Com de costum, muntàvem aquestes reunions amb les dones i els fills per a dissimular. Per Son Vida, rere el cementeri de la Vileta (on també realitzàrem trobades semblants), fèiem el mateix.

Entre la gentada que s'hi va presentar (cinquanta o seixanta persones, per a lluitadors que sempre ens havíem trobat de tres en tres allò era un veritable exèrcit!), record alguns militants del PCE (algunes de les germanes Thomàs -na Clara i el seu home, en Joan Seguí-). El PCE (internacional) també hi va portar mitja dotzena de militants (entre ells, "El Sordet" [Francesc Frau] i la muller...). Jo hi vaig anar amb un company de "Lluita de Classes", donant suport a les posicions dels inicials simpatitzants dels Cercles d'Obrers Comunistes i les JOC (Francesc Mengod). Maria Sastre i Jaume Obrador -que amb els anys serien dos destacats dirigents i militants del comunisme mallorquí (OEC)- eren part fonamental d'aquells embrions d'associacions de veïnats.

Malgrat l'afinitat d'interès que ens unia en la lluita per la llibertat, ja de bon començament s'establiren algunes diferències entre reformistes i grups revolucionaris. En Manolo Cámara (PCE) volia supeditar el combat concret dels barris a les directrius d'en Carrillo que li arribaven de París. I la majoria dels reunits a Son Macià, volent lluitar per la democràcia, exigíem una total independència de les organitzacions de base (associacions o sindicats) envers els partits. A més, l'objectiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) o les JOC anava més enllà de la simple lluita per una democràcia formal. La batalla contra del capitalisme era ben present en els plantejaments que va fer en Francesc Mengod. S'establí una forta polèmica entre en Cámara i el futur president de la Federació d'Associacions de Veïnats. Estiguérem a punt de no arribar a cap conclusió i marxar cadascú per la seva banda.

Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent.

Un horabaixa, reunits al Bar Nilo, la Comissió Centre decidí ajudar els companys del Puig de Sant Pere. Allà hi havia na Joana M. Roca, en Manolo Cabellos, en Pere Tries, exbatle nacionalista d'Esporles... Per aconseguir entrar en contacte amb més gent pensàrem posar en pràctica una idea genial. Amb l'excusa de fer unes enquestes, aniríem casa per casa fent preguntes. Així podríem arribar a conèixer diversos sectors de la població d'origen popular...

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

1976-78: el socialisme autogestionari del PSM i de l'OEC (i el d'altres partits com MCI, etc) era situat permanentment en la marginació com a qüestió propera al terrorisme (!). Era el càstig que servils i vividors del sistema ens donaven als que no havíem acceptat una Constitució que negava el dret a l'autodeterminació i a la construcció de la nostra nacionalitat (els Països Catalans). (Miquel López Crespí)

La transició i les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) (I)

Els joves comunistes de les Illes sempre eren a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Els anys 1976-78 es donà una forta campanya de criminalització de l'esquerra mallorquina. El socialisme autogestionari del PSM i de l'OEC (i el d'altres partits com MCI, etc) era situat permanentment en la marginació com a qüestió propera al terrorisme (!). Era el càstig que servils i vividors del sistema ens donaven als que no havíem acceptat una Constitució que negava el dret a l'autodeterminació i a la construcció de la nostra nacionalitat (els Països Catalans).

Només alguns periodistes amb fort sentit ètic s'atrevien -en comptades ocasions- a entrevistar algun membre dels nostres partits. S'ha de recordar que els comunistes (OEC, MCI, LCR, etc) no havíem estat legalitzats i per tant no poguérem participar en les famoses eleccions "democràtiques" del 15 de juny de 1977. Hi haguérem d'anar d'amagat, sota la falsa denominació d'Agrupacions d'Electors (per a qui li interessi la història d'aquelles mancances democràtiques diré que els comunistes de les Illes hi anàrem amagats sota les sigles de Front de Treballadors de les Illes). Per això en la premsa oficial d'aquells anys trobareu ben poques entrevistes amb els homes i les dones que, des de feia dècades, lluitaven contra el franquisme per aconseguir la llibertat del nostre poble. I molt manco notícia de les accions de les organitzacions juvenils (JEC) o dels moviments sociopolítics (Comissions Obreres Anticapitalistes, Plataformes Anticapitalistes d'estudiants o de Barris, per posar-ne algun exemple d'organitzacions molt actives). En aquests capítols parlarem una mica de les JEC, l'avantguarda juvenil mallorquina dels anys finals de la dictadura i inicials de la democràcia.

Els joves de les JEC en primera línia de la lluita contra la destrucció de Mallorca per part dels especuladors i encimentadors. A l'esquerra de la fotografia, Guillem Ramis, Josefa Núñez i un grup de les JEC.

Un any després de la primera provatura electoral, el lector mallorquí encara ignorava quina havia estat l'aportació a la lluita per la llibertat de militants com Antònia Pons, Josep Capó, Margarida Chicano Sansó, Guillem Ramis, Salvador Rigo, Jaume Obrador, Maria Sastre, Paco Mengod, Margalida Seguí, Joan Ensenyat, Monxo Clop, Àngels Roig, Antonio Muñoz, Mateu Ramis, Conxa Nadal, Josefina Valentí, Guillem Coll... (i desenes i desenes d'altres lluitadors anònims en defensa de les nostres llibertats nacionals i del socialisme). La periodista Assumpció Cortés, des de les pàgines del diari Última Hora, va fer tot el possible per rompre el mur de silenci que (any 1978!) encara criminalitzava els antifeixistes mallorquins. Per això és d'agrair les entrevistes que realitzava en un clar intent de fer justícia als qui, de veritat, eren els autèntics protagonistes de la transició lluny de la lluita per ocupar poltrones i xuclar bons sous del nou estat sorgit de la reforma del règim per tal de conservar el sistema de dominació capitalista. En aquesta línia, en la secció "Dona i política", dia 1 de maig de 1978, entrevistava l'encarregada del Comitè de Premsa i de l'organització de la dona dins de l'OEC, l'estudianta de Magisteri Josefina Valentí (que amb el temps esdevindria una de les màximes dirigents del trotsquisme illenc al costat de Ramon Molina, l'historiador que ara mateix dirigeix el Museu d'Art Contemporani de sa Pobla). Josefina Valentí parlava de la lluita dels comunistes de les Illes per aconseguir un autèntic Estatut d'Autonomia, de la lluita per la República. Un Estatut d'Autonomia que servís per aconseguir el màxim d'atribucions econòmiques a la nostra comunitat i que garantís l'oficialitat de la llengua catalana. Aleshores el nostre partit -i els mestres de l'organització en particular- donava suport a totes les accions en defensa d'una escola pública i gratuïta en català. Mata de joc era un exemple quant a la necessària normalització de la nostra llengua.

Concentració a Palma de les Joventuts Comunistes de les Illes (JEC) contra la dictadura feixista del general Pinochet.

El 10 de juliol de 1978, la mateixa Assumpció Cortés entrevistava una de les responsables de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC), Conxa Nadal. Na Conxa explicava la problemàtica de la joventut mallorquina (tant estudiant com treballadora) i alguns dels objectius de la major organització juvenil de les Illes: les JEC.

Cal dir que en l'entrevista, Conxa Nadal (aleshores estudianta a Filosofia i Lletres) deixava ben clar la total i absoluta independència de les JEC. Més encara: criticava aquesta total independència en precisar els minsos contactes existents entre els joves comunistes i el partit "mare" (l'OEC, en aquest cas). Molt encertadament, Conxa comentava que: "De moment, les JEC no han rebut l'ajut necessari per part del partit. Entre altres coses, ha fallat la tasca de formació, ja que si en un començament hi havia la intenció de portar endavant aquesta tasca formativa, el cert és que just s'ha avançat per aquest camí".

De les Joventuts d'Esquerra Comunista, de l'OEC i de les Comissions i Plataformes Anticapitalistes en parlaren Antoni Marimon i Miquel Martín en el número 24 de Randa ("Política i cultura a les Balears, segles XIX-XX", pàgs. 126-131). Però avui tan sols tractarem de les JEC, una de les organitzacions juvenils revolucionàries mallorquines més importants del darrer temps de la dictadura. Diuen els historiadors abans esmentats: "L'OEC va tenir una organització juvenil força important, les Juventudes de Izquierda Comunista en las Islas, que aviat catalanitzaren el nom, Joventuts d'Esquerra Comunista. Celebren llur primera assemblea el 1976. La seva ideologia és la de l'OICE, però simplificada i, com ja hem dit, amb fortes dosis de nacionalisme: 'Som d'esquerres. I, a més, republicans i comunistes. Som joves revolucionaris [...], som nacionalistes', 'Estatut per les Illes!, Autonomia pel poble!, Llibertats nacionals i autogovern de les Illes!, Visca Mallorca lliure i socialista'".

Les JEC varen ser, sens dubte (juntament amb les joventuts carrillistes) una de les organitzacions juvenils amb més incidència social. En foren dirigents i militants actius destacades personalitats de la cultura i el món professional de les Illes com Antoni Mir (president de l'OCB), Francesc Gutíerrez, Caterina Mir, Conxa Nadal, el dirigent de Revolta i destacat sindicalista de CC.OO. Guillem Ramis, etc, etc. Malgrat aquesta notable influència, sempre tengué greus traves policíaques i burocràtiques per a donar-se a conèixer. El seu accentuat nacionalisme, republicanisme i provat anticapitalisme no era del gust dels promotors franquistes de la reforma del sistema (1976-77). Per això les constants prohibicions a les seves activitats, la confiscació de publicacions, l'assalt al local central (concretament el que sofriren l'OEC i les JEC el 13 d'abril de 1978). La premsa ressenyà en molt poques ocasions les seves activitats en favor de la llibertat del poble mallorquí. En els meus arxius hi ha dos retalls de data indeterminada. Un, potser de finals de 1977, informa d'una trobada (quasi secreta) de Caterina Mir i Francisco Gutíerrez amb el periodista (F.R.) que signa la informació. Caterina Mir hi parlava de l'esperit republicà i nacionalista de les JEC, dels esforços que, com a organització juvenil, portaven a terme per arribar als joves treballadors i estudiants, malgrat els entrebancs continus. L'altre document (3 de març de 1977) és del Diario de Mallorca (va signat per una coneguda periodista del temps de transició Beatriz Iraburu). La nota informa dels aldarulls produïts per la Policia Nacional en intentar prohibir l'Assemblea constitutiva. Es tractava de la constitució pública de les JEC que s´havia de celebrar en el Cine Iris de Palma, a les cinc de l'horabaixa. Davant el cine ja hi eren, puntuals, els més de cent representats de la joventut mallorquina. Va ser llavors que, inesperadament, s'hi presentaren tres jeeps curulls de "grisos" que, de mala manera, comminaren els joves a "disolverse". Com explica la periodista de Diario de Mallorca: "Los jóvenes [davant la prohibició governamental], en grupos, se dirigieron al seminario nuevo, con la intención de celebrar la asamblea en este lugar; cuando llegaron, la Policía ya estaba allí... Acabó imponiéndose la idea de celebrarla en otro lugar". Efectivament, malgrat la persecució de la Policia, la constitució de les JEC s'efectuà en un indret secret, desconegut per les forces repressives.

Miquel López Crespí

El 14 d'abril de 1978 fou molt conflictiu. Les accions desenvolupades aquell dia, especialment pels comunistes de les Illes (OEC, MCI, LCR) i pel PSM, en record de la república democràtica enfonsada pel feixisme i en defensa del dret d'autodeterminació, foren sonades. Fou una de les poques vegades en què les accions de l'esquerra revolucionària sortiren reflectides en la premsa oficial. La nit abans, emperò, les seus de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) i de l'OEC havien estat assaltades per grups d'"incontrolats" (és a dir, per militants de partits nazifeixistes teledirigits per la Brigada Social). (Miquel López Crespí)

Els joves comunistes mallorquins per la llibertat (i II)

Manifestació de les JEC en temps de la transició. Porten la pancarta Guillem Ramis i Macià Abraham, dos dels joves revolucionaris de les JEC més actius de mitjans dels anys setanta.

Els joves comunistes illencs (JEC) publicaren diverses revistes a les Illes, entre les quals caldria destacar L'Espira i Puny clos (un butlletí intern de gran difusió).

El diari Última Hora (4 de març de 1977) deia, informant dels problemes de les JEC per a donar-se a conèixer: "Presentación clandestina de Joventuts d'Esquerra Comunista. El sábado por al tarde, en el cine Iris de la barriada del Vivero, estaba prevista la presentación del partido Joventuts d'Esquerra Comunista. Sin embargo, a la hora señalada se presentaron frente a dicha sala fuerzas de la Policía Armada que impidieron el acceso... No obstante, la presentación de Joventuts d'Esquerra Comunista se celebró en otro local, en donde se leyeron varias ponencias en las que se defendieron la necesidad de las libertades políticas, el impulso de la autoorganización de los trabajadores y la defensa del derecho de autodeterminación". No és estrany el silenci, la marginació, els problemes policíacs derivats dels intents de sortida a la llum pública de les nostres joventuts (problema que no tenien els grups juvenils que havien abandonat la lluita per la república, el socialisme i l'autodeterminació dels Països Catalans). En un altre retall de premsa de la mateixa època dels que hem comentat més amunt llegesc un titular que devia esgarrifar els oportunistes de tota mena que començaven a reproduir-se com a bolets a mesura que el sistema anava confirmant -oferint diners, publicitat gratuïta...- quins serien els gestors del nou règim sorgit de la reforma de la dictadura feixista de la burgesia. El titular deia (parlant de les JEC): "Somos contrarios al pacto entre clases" (clara referència a les maniobres d'unitat franquisme reciclat -el reformisme obrer del PSOE-PCE-i les burgesies basca i catalana). Dos dels màxims dirigents de les JEC (Caterina Mir i Francesc Gutíerrez) explicaven als lectors d'Última Hora "Catalina Mir y Francisco Gutíerrez señalaron la necesidad de una organización potente en busca de vías de solución a la problemática de los jóvenes, 'problemática muy acusada por el papel social del joven, en el trabajo, en la familia, en las escuelas... las alternativas existentes las contemplan desde una óptica únicamente juvenil, sin ligar esa problemática a la lucha del movimiento obrero, limitándose a la óptica de las libertades democráticas burguesas. En este sentido pensamos que limitarse a la democracia burguesa [oblidant la lluita pel dret a l'autodeterminació, pel socialisme entès com a poder dels treballadors] es ayudar a salir al capitalismo de la crisis en la que se halla inmerso". Al cap de poc d'aquestes declaracions dels nostres dirigents juvenils vendria la signatura dels famosos "Pactes de la Moncloa", on definitivament l'esquerra reformista es lliurà fermada de mans i peus a la burgesia espanyola i mundial).

Local dels comunistes mallorquins en temps de la transició situat en l'actual plaça de la Porta Pintada de Palma. Els joves comunistes de les JEC compartien el local amb els militants de l’OEC. Des d'aquest indret s'havia centralizat la lluita contra el feixisme i en defensa de la cultura catalana i de suport al Congrés de Cultura Catalana. L'OEC tenia locals oberts a Inca, Manacor, Son Rapinya, Ferreries, Alaior i a molts d'altres indrets de les Illes. El local era compartit amb les Joventuts Comunistes de les Illes (les JEC).

El 14 d'abril de 1978 -de fa vint-i-sis anys- fou molt conflictiu. Les accions desenvolupades aquell dia, especialment pels comunistes de les Illes (OEC, MCI, LCR) i pel PSM, en record de la república democràtica enfonsada pel feixisme i en defensa del dret d'autodeterminació, foren sonades. Fou una de les poques vegades en què les accions de l'esquerra revolucionària sortiren reflectides en la premsa oficial. La nit abans, emperò, les seus de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) i de l'OEC havien estat assaltades per grups d'"incontrolats" (és a dir, per militants de partits nazifeixistes teledirigits per la Brigada Social). El diari Última Hora, en la darrera pàgina, publicava una petita informació de l'assalt i reproduïa una fotografia on es veia la porta i el pany de la nostra seu completament destruïts. El diari Baleares també publicava una noteta sota el títol de: "Asaltada la sede de la OEC", i deia: "En un comunicado dado a conocer por la Organització d'Esquerra se da cuenta que durante el día de ayer su sede central, sita en la plaza España 15-3º, fue víctima de un atentado al ser violentadas las cerraduras y registradas todas las dependencias y existencias del local". Les accions d'aquests "incontrolats" eren freqüents, a les darreries de la dictadura, a totes les capitals de l'Estat.

A Ciutat, Llibres Mallorca i el domicili particular de l'escriptor Josep M. Llompart sofriren les ires dels elements de la dreta feixista. A tot l'Estat espanyol, arreu dels Països Catalans, només entre el 23 de novembre de 1971 i el 13 de febrer de 1975 hi hagué desenes de llibreries, editorials, centres del llibre català, teatres, seus del moviment escolta, collegis progressistes, cinemes, etc, que reberen les visites i el foc "purificador" dels escamots dels criminals feixistes. La revista Oriflama (número 151, abril de 1975, pàg. 40-41) informava extensament al respecte. Foren atacades o sofriren destrosses a causa dels còctels molotov les llibreries Cinc d'Oros, Les Punxes, Pueblo, Viceversa, Porter, Athos, Edaf, Dau al Set, Tous, Tres i Quatre, etc., etc. Igualment hi hagué assalts i llançament de bombes contra l'oficina de premsa del Palau Episcopal i els collegis Gaudi, Fernando el Católico, Espronceda... així com contra les seus de les revistes Cuadernos para el Diálogo, Hermano Lobo, Matarratos, Diario de Mallorca... La relació es faria infinita!

A les Illes (i Mallorca concretament) sovintejaren aquestes accions dels "incontrolats". Qui sofrí diversos atacs -fins a veure fet malbé el seu cotxe- va ser Teresa Nieto, que a començaments de l'any 1977 regentava la copisteria Copystant. En aquesta copisteria, diversos partits d'esquerra (entre els quals l'OEC, les JEC, el mateix PCE) editaven les seves revistes clandestines, i això desencadenà l'odi de la Brigada Social i dels grups d'extrema dreta afins. El negoci de Teresa Nieto estava situat just davant l'antiga Delegación de Sindicatos (el Vertical), actual seu de CC.OO. L´Última Hora del 8 de gener de 1977 publicava una nota de Toni Torres (amb fotografia de Teresa Nieto i el seu cotxe fet malbé en un atac dels feixistes). La informació deia: "El coche de Teresa Nieto ameneció lleno de pintadas" y concretava: "El establecimiento de marras [Copystant] es objeto constante de pintadas. La primera la firmava el PENS, la segunda el GAS, la tercera ha sido en el coche. El coche de Teresa ha quedado lleno de siglas de partidos políticos. Y un adjetivo poco edificante para la dueña. En l'entrevista que li feia Toni Torres, Teresa Nieto es definia com a simpatitzant del moviment anarquista i, parlant de les agressions a què era sotmesa, explicava: "Nos dejan papelitos. Yo también dejé otro: que por favor nos volaran bien volada la imprenta porque tenemos una póliza de seguro de cuatro millones de pesetas. Era una forma de posar bona cara al mal temps. Un exemple del que era conviure amb el feixisme més agressiu en el mateix any en què s'havien de celebrar les primeres eleccions dites democràtiques.

Miquel López Crespí

Amb en Jaume hem compartit detencions, interrogatoris de la Brigada Social, les fredes rajoles del calabós que hi havia en el soterranis del Govern Civil i també una estada a la presó de Palma per haver lluitat per la llibertat del nostre poble. Ara mateix Jaume Obrador és l'ànima de la Xarxa Internacional per la Pau i del Respecte dels Drets Humans a Burundi (RIB). Particularment sempre he considerat la feina solidària de Jaume Obrador com un dels màxims exemples pràctics de l'activitat cristiana que començà a desenvolupar a mitjans dels anys seixanta la teologia de l'alliberament. (Miquel López Crespí)

Jaume Obrador, el primer regidor del PSM a l’Ajuntament de Ciutat (1979)

D'esquerra a dreta: Jaume Obrador, Damià Ferrà-Ponç i Sebastià Serra en la campanya electoral del PSM de 1979 que va coordinar l'escriptor Miquel López Crespí. Jaume Obrador, antic responsable de barris de l'OEC va ser el primer regidor del PSM a l'Ajuntament de Ciutat.
En aquesta època d'oportunisme ferotge, de manca de valors i de principis, crec que és bo parlar d'alguns mallorquins autènticament compromesos, d'homes solidaris amb els greus problemes del Tercer Món (sense que això vulgui dir que la preocupació pel que s'esdevé a l'exterior sigui excusa per a oblidar el que passa ara mateix aquí, a ca nostra). Voldria parlar concretament de Jaume Obrador Soler, un dels antics dirigents del comunisme illenc (OEC), primer regidor del nacionalisme d'esqueres (PSM) a l'Ajuntament de Ciutat entre els anys 1979 i 1981 i actualment un dels homes que amb més voluntat de diàleg (amant de la pau i de la justícia per damunt de totes les coses) encapçala les activitats de l'organització Veïns Sense Fronteres. Aquesta intervenció en favor de la pau ha estat (i és) forta en els països afectats pel conflicte dels Grans Llacs, especialment a Burundi i a Tanzània. Veïns Sense Fronteres, el treball solidari que encapçala Jaume Obador, començà amb un enviament d'ajuda d'emergència i finalment ha acabat amb la creació d'un ampli programa de formació per la pau i el respecte dels drets humans. En el fons es tracta d'una feina essencial: ajudar, de forma solidària, a acabar amb la política d'"apartheid" ètnic heretat de la colonització europea per construir una política d'integració basada en el retorn a l'estat de dret, els respecte als drets humans i un desenvolupament perdurable.

D'esquerra dreta: Maria Sastre, Jaume Obrador, Miquel López Crespí i un amic en un acte de solidaritat amb el poble xilè unes setmanes abans de la unitat de la majoria d'agrupacions de l'OEC amb el PSM (desembre de 1978).

Jaume Obrador va néixer a Felanitx l'any 1940. Diplomat en treball social per la Universitat de les Illes (1988) va ser ordenat prevere el 1966. De 1966 a 1972 treballà de missioner al Burundi i es va secularitzar el 1973. Jo el vaig conèixer quan era el màxim responsable del front de barris de l'Organització d'Esquerra Comunista. Amb en Jaume hem compartit detencions, interrogatoris de la Brigada Social, les fredes rajoles del calabós que hi havia en el soterranis del Govern Civil i també una estada a la presó de Palma per haver lluitat per la llibertat del nostre poble. Ara mateix Jaume Obrador és l'ànima de la Xarxa Internacional per la Pau i del Respecte dels Drets Humans a Burundi (RIB). Particularment sempre he considerat la feina solidària de Jaume Obrador com un dels màxims exemples pràctics de l'activitat cristiana que començà a desenvolupar a mitjans dels anys seixanta la teologia de l'alliberament. En termes universals el naixement i consolidació de la teologia de l'alliberament coincideix amb el Maig de 1968 a París i amb la Primavera de Praga. Després del triomf de la Revolució Cubana (1959) s'estenen i consoliden moviments guerrillers d'inspiració marxista i cristiana (especialment a l'Amèrica Llatina). És tal la força d'aquestes organitzacions que l'any 1967 decideixen unir esforços per a continuar la lluita contra el brutal enemic del nord (els EUA) i constitueixen a l'Havana l'Organització Llatinoamericana de Solidaritat (OLAS). En aquell temps (i d'això en parlàvem sovint en els nostres dies de reclusió comuna a la presó de Palma) la situació a l'Amèrica Llatina (augment progressiu dels moviments guerrillers i populars contra el capitalisme i l'imperialisme ianqui) era madura per a l'avenç de la teologia de l'alliberament i de les comunitats cristianes de base. Un capellà del Perú, Gustavo Gutiérrez, teoritzà en la conferència Hacia una teología de la liberación (juliol de 1968) aquestes implicacions socials del nou pensament cristià del qual Jaume Obrador és, en el meu parer, un deixeble ben fidel: "...encontrar un lenguaje sobre Dios que nazca desde la situación y sufrimientos creados por la pobreza injusta en que viven las grandes mayorías (razas despreciadas, clases sociales explotadas, culturas marginadas, discriminación de la mujer). Pero que sea, al mismo tiempo, un discurso alimentado por la esperanza que levanta un pueblo en lucha por su liberación...".

Com explica Marta Harnecker en el seu assaig La izquierda en el umbral del siglo XXI: haciendo posible lo imposible (pàgs. 29-30): "Esta inmersión en el mundo de los pobres y de los oprimidos hace del discurso teológico un discurso comprometido y con un sentido práctico. Hay un interés objetivo por la eficacia, porque [finalmente] lo que cuenta, no es tanto la reflexión teológica, sino la liberación concreta de los pobres. Es esta liberación [...] la que anticipa el Reino y agrada a Dios [...]". Crec, sense gens ni mica de por d'errar-me, que el meu antic company de clandestinitat signaria aquest passatge de Marta Harnecker ara mateix sense cap problema.

Jaume Obrador abandonà l'església oficial justament en el moment més àlgid de les accions conjuntes cristiano-marxistes. És tractava de ser conseqüent amb el missatge de l'Evangeli en la línia de la teologia de l'alliberament. I en aquesta línia de compromís permanent trobam avui Jaume Obrador. Com ha explicat parlant del conflicte dels Grans Llacs africans, ple de l'esperança que sempre l'ha caracteritzat: "La pau és possible i està propera".

Miquel López Crespí

(8-I-01)

La unitat del PSM amb els comunistes de les Illes (la majoria de l'OEC) contribuí -i molt!- a consolidar el projecte de nacionalisme i socialisme autogestionari (no burocràtic) illenc. La direcció del PSM que resistí els "cants de sirena del PSOE" era formada per Sebastià Serra (secretari polític); Eberhard Grosske (relacions exteriors); Joan Perelló (cultura); Pep Bernat (moviment obrer); Jaume Obrador (moviment ciutadà); Miquel López Crespí (formació); Margalida Bujosa (dona); Joan Mesquida (joventut); Jaume Montcades (propaganda); Rafel Oliver (Mallorca Socialista); J. A. Adrover (pagesia); Paco Mengod (organització)". Som molts el que pensam que, si aleshores, en una situació de certa debilitat organitzativa i sense gaire representació institucional, els poders fàctics de les Illes no aconseguiren acabar amb el PSM, ara, amb la forta implantació d'aquesta organització a Ciutat i part forana, tampoc ho aconseguiran. La feina que tenen és prou complicada i no crec que sicaris i servils puguin acomplir el seu objectiu: acabar amb el nacionalisme d'esquerres”. (Miquel López Crespí)

La lluita per salvar el PSM i les crisis del nacionalisme d'esquerra

Inca (Mallorca). En el mes de desembre de 1978 el IV Congrés del PSM aprovava la unitat del PSM amb els comunistes de l´OEC. La unitat va reforçar el PSM i el partit unificat va poder resistir les campanyes de la dreta (UCD) i del PSOE i PCE per neutralitzar o acabar amb el nacionalisme d'esquerra.

Els esdeveniments de Santa Maria del Camí han situat en primera línia de l'actualitat política la possibilitat d'una nova crisi del PSM. Tot plegat m'ha fet recordar la de finals dels anys setanta, quan semblava que el nacionalisme d'esquerres seria engolit totalment i absolutament per la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Aleshores molta gent havia escollit anar a recer del partit de Felipe González i Alfonso Guerra. En aquella època, amb l'enfortiment del PSM a ran del Congrés d'unitat amb la majoria d'agrupacions d'OEC (IV Congrés del PSM), la histèria dels sectors reaccionaris de la nostra societat (incloent-hi segons quins partits d'esquerra) s'anà accentuant. S'ha de tenir en compte que per aquelles alçades (anys 76, 77, 78) el PSM havia sofert diverses sotragades que havien posat la seva existència en perill. Hi hagué una greu crisi l'any 1976 entre dreta i esquerra a l'interior del partit. Finalment, amb la sortida d'elements sense ideologia definida (de no ser estar al costat del poder, qualsevol poder) es pogué arribar fins a la crisi del 77, la més greu, la que s'esdevingué amb l'intent de portar el PSM dins el cau del PSOE.

Quan el secretariat polític del PSM va fer pública la famosa "proposta de Convergència" (vegeu Mallorca Socialista, núm. 3 d'abril de 1978, pàg. 1) desarmà qualsevol nova provatura de desvirtuar l'esperit d'esquerres i autènticament nacionalista del partit. La proposta d'unitat amb altres organitzacions deia en els seus punts més importants que la futura unitat entre el nacionalisme i el socialisme es faria (o no es faria) damunt les bases següents: "1) Acceptació del socialisme autogestionari com objectiu i utilització del marxisme com a mètode d'anàlisi de la societat.

' 2) Reconeixement de la lluita de classes com a eix fonamental de la transformació social.

' 3) Refús explícit de la socialdemocràcia com a instrument reproductor del sistema capitalista" I, en el punt 5è s'exigia igualment "el reconeixement del dret a l'autodeterminació de les nacionalitats i dels pobles [que integren l'Estat espanyol]".

Com el mateix Sebastià Serra recorda (vegeu "Entrevista a fons a Sebastià Serra i Busquets per Miquel Payeras" pàg. 43 del fulletó de propaganda electoral del PSM Palma, entre la realitat i la illusió, Edicions Cort, 1995): "Hi hagué moltíssims intents per part del PSOE de neutralitzar-nos. Record molt bé diversos viatges a Palma d'importants càrrecs del PSOE per a convèncer-nos d'entrar a formar part del seu partit. Eren moments en què el PSOE olorava el poder i necessitava quadres. Hi va haver companys que optaren per aquesta via, convençuts que es podia fer molt més des d'un partit d'àmbit estatal i amb opció de poder que no des d'un partit d'esquerra nacionalista. Antoni Tarabini, Francesc Obrador... són alguns dels companys, i amics, que decidiren fer la passa cap el PSOE aquells anys". Seguidament el periodista li demana:

" -I a vostè no el volgueren?

' -Ja, ja [respon Sebastià Serra]... no sé si em varen voler o no. Hi hagué contactes i certs oferiments un tant difusos, però jo sempre vaig tenir clar que la lluita política havia de plantejar-se des de Mallorca. Per això era, i som, nacionalista. Sé que hi ha companys que entraren en el PSOE que se segueixen qualificant de nacionalistes. Però en fi, un nacionalista dins un partit centralista no sol canviar el partit, ans al contrari, el partit el sol canviar a ell, com ha passat a molts".

En el moment que analitzam, és a dir, en el mes de desembre de 1978, la unitat del PSM amb la majoria de l'OEC contribuí -i molt!- a consolidar el projecte de nacionalisme i socialisme autogestionari (no burocràtic) illenc. La direcció del PSM que resistí els "cants de sirena del PSOE" era formada per Sebastià Serra (secretari polític); Eberhard Grosske (relacions exteriors); Joan Perelló (cultura); Pep Bernat (moviment obrer); Jaume Obrador (moviment ciutadà); Miquel López Crespí (formació); Margalida Bujosa (dona); Joan Mesquida (joventut); Jaume Montcades (propaganda); Rafel Oliver (Mallorca Socialista); J. A. Adrover (pagesia); Paco Mengod (organització)". Som molts el que pensam que, si aleshores, en una situació de certa debilitat organitzativa i sense gaire representació institucional, els poders fàctics de les Illes no aconseguiren acabar amb el PSM, ara, amb la forta implantació d'aquesta organització a Ciutat i part forana, tampoc ho aconseguiran. La feina que tenen és prou complicada i no crec que sicaris i servils puguin acomplir el seu objectiu: acabar amb el nacionalisme d'esquerres.

Miquel López Crespí

"En 1946 el Buró Político (del PCE) se había trasladado a París. Toulouse resultaba demasiado provinciano y demasiado indiscreto para el género de vida de grandeza que diferentes miembros del Buró Político querían seguir llevando. En unos casos se compran y en otros se alquilan espléndidas villas en los lugares elegantes de los alrededores de París. Las guerrillas, el trabajo clandestino, las cárceles franquistas, geográficamente sólo estaban al otro lado de los Pirineos, pero mentalmente estaban muy lejos de las preocupaciones de los Dolores (Pasionaria), Carrillo, Mije, Antón y compañía". (Enrique Líster)

El "maquis" antifranquista (i III)

Lluitadors republicans. Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.

La repressió feixista fou exacerbada fins a límits que a hores d'ara costa imaginar. Segons les investigacions de l'historiador G. Jackson, la dictadura afusellà entre 1936 i 1945 una xifra de persones que va entre les 150 i les 200.000 (G. Jackson, La República Española y la guerra civil. Barcelona, 1976).

Els diversos tipus d'organismes unitaris de l'oposició antifranquista, creats per mirar d'afeblir la dictadura, tampoc no ajudaren gaire als combatents que s'enfrontaven tots sols a la brutal repressió dels escamots de la mort falangistes.

Malgrat que l'any 1944 es constituís a Tolosa de Llenguadoc la Junta Española de Liberación formada per republicans, socialistes i part del moviment llibertari (un sector de la CNT no estava d'acord amb la formació d'organismes unitaris interclassistes), l'invent no ajudà a decidir les potències aliades a ajudar els guerrillers antifeixistes. El PCE amb les Juntas de Unión Nacional de clara orientació demòcrata-burgesa, tampoc no convencé els governs del Regne Unit, EUA o França, que, en la pràctica, no volien instaurar cap República de tipus popular on no tenguessin cabuda els partits del gran capital.

El llibre de Miquel López Crespí No era això. Memòria política de la transició editat per Edicions El Jonc marcà una fita important en la recuperació de la nostra memòria històrica. Els pactes entre el franquisme reciclat, el carrillisme (PCE) i la socialdemocràcia volien fer oblidar la memòria històrica i la lluita republicana, anticapitalista i nacionalista de les nacions oprimides de l'estat.

A Mèxic, els ministres i diputats de la República que s'havien exiliat, crearen un govern de concentració (sense membres del partit de Pasionaria) esperant que els aliats desembarcassin a Espanya, es desfessin del dictador i posassin els republicans en el Poder.

Tot això només eren somnis d'exiliats. Els anys 1944 i 1945, davant l'incontenible avanç de l'exèrcit soviètic, que ja havia alliberat mitja Europa del jou nazi-feixista, els governs britànic i nord-americà ja tenien dissenyat el mapa de la futura guerra freda (barrar el pas a l'expansionisme de l'URSS utilitzant fins i tot els dictadors com Franco en la tasca de contenció del "comunisme"). Quan l'oposició espanyola somniava en una ràpida tornada al Poder, els centres de direcció del gran capital internacional ja havien ordit els plans de consolidació de la dictadura franquista a l'estat espanyol, i la Casa Blanca començava a redactar el guió del Tractat d'Amistat i Cooperació signat entre Franco i Eisenhower.

L'actitud profranquista de les democràcies occidentals (malgrat les hipòcrites condemnes de paraula) sentenciava a mort centenars d'heroics guerrillers antifeixistes. La burgesia espanyola posava els botxins, Occident servia les bales.

En un breu capítol com aquest només podem fer una mica de recordança de la gesta heroica del maquis.

Al Principat, es por dir que a partir de 1946 qui porta endavant la flama antifeixista és la CNT-FAI, amb direcció establerta permanentment a Tolosa de Llenguadoc. Les infiltracions són a través dels Pirineus (l'exèrcit franquista i la Guàrdia Civil no podien controlar metre a metre la serralada pirinenca).

A la resta de l'estat, la majoria dels grups de resistents estaven en mans unes vegades -com al Principat-, de la CNT; altres, del PCE, o d'unitats republicanes disperses que no havien volgut lliurar-se a mans dels vencedors, i que amb algunes armes salvades de la desfeta de 1939 s'havien llançat al bosc i a la muntanya.

El nucli dirigent de l'oposició més ferma a la dictadura dins el camp anarquista està format per Frederica Montseny, Germinal Esgleas i Roc Santamaría. Cap de les principals accions guerrilleres era Pere Mateu Cosidó (que executà al president del govern Eduardo Dato en temps del regnat d'Alfons XIII).

Impossible parlar dels centenars d'actes de sabotatge contra la dictadura que realitzaren un Francesc Sabater Llopart, en Ramon Vila Capdevila (Caracremada), en Wenceslao Giménez entre desenes de caps guerrillers sorgits del poble (vegeu el llibre Sabate: guerrilla urbana en España 1945-1960 d'Antonio Téllez Solá, publicat per Plaza y Janés l'any 1978).

A la regió de Barcelona era important, entre d'altres, la unitat de guerrillers comandada per Massana (cap al 1947); feien fins i tot "controls" a les carreteres de Castelldefels i del Garraf. En Josep Lluís Facerias esdevé un personatge mític entre el poble treballador. Els seus assalts a locals de Falange, les expropiacions que fan les seves unitats, l'execució de destacats assassins feixistes, li donen una aurèola mítica que encara perdura.

Sovint molts dels combatents antifranquistes són detinguts i executats sense judici per la Guàrdia Civil en el mateix indret on han estat descoberts, malgrat s'hagin rendit i lliurat les armes (cal dir que això darrer era una excepció i la majoria, sabent la sort que els esperava en caure en mans dels falangistes, preferien lluitar fins a la mort).

1948 marcà el zenit de la lluita de la guerrilla (principalment anarquista) al Principat.

¿Com vivia aleshores la direcció del PCE la situació política que el moviment guerriller provocava a la dictadura? Enrique Líster escriu a Así destruyó Carrillo el PCE (pag. 65): "En 1946 el Buró Político (del PCE) se había trasladado a París. Toulouse resultaba demasiado provinciano y demasiado indiscreto para el género de vida de grandeza que diferentes miembros del Buró Político querían seguir llevando. En unos casos se compran y en otros se alquilan espléndidas villas en los lugares elegantes de los alrededores de París.

'Las guerrillas, el trabajo clandestino, las cárceles franquistas, geográficamente sólo estaban al otro lado de los Pirineos, pero mentalmente estaban muy lejos de las preocupaciones de los Dolores (Pasionaria), Carrillo, Mije, Antón y compañía".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicions El Jonc) Pàgs. 14-17

"Catalans, espanyols, andalusos, bascs, gallecs, homes i dones de totes les nacionalitats de l'Estat lluitaren a França, Itàlia, la Unió Soviètica... fins a Noruega o Finlàndia, hi havia combatents antifeixistes procedents de l'Estat Espanyol dinamitant els trens d'aprovisionaments dels alemanys, atacant la reraguarda hitleriana, combatent a pit obert contra les unitats més selectes de les Waffen SS". (Miquel López Crespí)

Francesc Sabaté Llopart ("El Quico") va ser un lluitador exemplar que combaté la dictadura franquista i el capitalisme des de 1936, data del començament de la guerra civil, fins el 1960, quan va ser assassinat per la Guàrdia Civil i el Somatén feixista.

El "maquis" antifranquista (II)

Molts dels companys de la CNT, el PCE o del POUM que no havien caigut en mans dels vencedors o que no pogueren marxar a l'exili, a partir del mateix abril de 1939 anaren a les muntanyes, allà es feren forts, i mantenien combats constants amb les forces de l'exèrcit franquista i la Guàrdia Civil.

Els ex-combatents de l'exèrcit republicà que formaren unitats de guerrillers a l'Europa ocupada pels nazis en temps de la II Guerra Mundial tengueren una importància cabdal en la derrota final dels hitlerians. Catalans, espanyols, andalusos, bascs, gallecs, homes i dones de totes les nacionalitats de l'Estat lluitaren a França, Itàlia, la Unió Soviètica... fins a Noruega o Finlàndia, hi havia combatents antifeixistes procedents de l'Estat Espanyol dinamitant els trens d'aprovisionaments dels alemanys, atacant la reraguarda hitleriana, combatent a pit obert contra les unitats més selectes de les Waffen SS.

Per tal de copsar tota la importància de l'ajut dels homes i dones de la península ibèrica a l'alliberament d'Europa del jou nazi-feixista cal recordar que només a França la Agrupación de Guerrilleros Republicanos (ex-combatents de l'Exèrcit Popular, de la Generalitat o del Govern Basc) arribà a comptar amb sis divisions formades per més de 12.000 guerrillers, tots perfectament equipats amb armament pres als nazis.

Després de l'alliberament de París, molts dels homes d'aquestes unitats del maquis travessaren clandestinament els Pirineus i anaren a combatre Franco a Catalunya, l'Aragó, Euskadi o Espanya (Castella i Andalusia, en particular). Desenes i desenes de dirigents guerrillers foren capturats per les forces repressives (record ara Cristino García, José Vitini, Antonio Medina, Manuel Castro, tots afusellats entre els anys 1945 i 1947).

L'heroisme en la batalla de milers i milers d'ex-combatents republicans queda provat pels vuit-cents companys que moriren en la lluita per l'alliberament de Noruega, per les tombes d'esquerrans que hom encara pot trobar al costat dels antics camps de batalla a Àfrica, Itàlia, França, Rússia, Normandia, Bielorússia, Crimea, Ucraïna, Berlín... Fins i tot hi hagué antifeixistes catalans i espanyols fent costat als nord-americans a les illes del Pacífic!

Són nombrosos els llibres que expliquen aquestes històries exemplars: Guerrilleros españoles en Francia de Miguel Àngel (Ed. Ciencias Sociales. La Habana. 1971); Pasión y muerte de los españoles en Francia de Federica Montseny (Espoir. Toulouse. 1945); Los olvidados (Antonio Vilanova. Ruedo Ibérico. París. 1969)...

La lluita del maquis a l'estat espanyol en contra de la dominació terrorista de la burgesia fou una gesta heroica comparable a la de la resistència francesa o italiana. La diferència essencial va consistir en el fet que, tant a França com a Itàlia, Iugoslàvia o Grècia, l'URSS o Albània, els grups de guerrillers antifeixistes comptaren de seguida amb l'ajut (amb armes, informació, diners, etc) de les potències aliades, o bé de l'Exèrcit Roig.

La proximitat dels exèrcits aliats facilitava en certa mesura la tasca dels combatents antinazis. Amb l'evidència de la victòria, milers i milers de ciutadans d'aquests països passaren a eixamplar cada vegada més els exèrcits de la resistència. Enquadrats en la divisió Leclerq, els republicans catalans, bascs, gallecs o espanyols ajudaren a alliberar París.

A l'estat espanyol la situació dels guerrillers fou més complicada. Just acabada la II Guerra Mundial, les aliances internacionals mudaren de signe i l'URSS i els comunistes aliats en defensa de la llibertat i la democràcia, a ran de l'inici de la Guerra Freda, passaren a ser considerats enemics d'Occident. De rebot, Franco, aïllat per les Nacions Unides i al qual tothom preveia una mort semblant a la de Benito Mussolini (penjat, esquarterat enmig del carrer) esdevenia per a nord-americans, francesos i britànics el "campió d'Occident que havia ajudat a salvar Espanya de les urpes del comunisme internacional".

Els guerrillers antifeixistes, per tant, es trobaven sense aliats, sols en el començament de la Guerra Freda, amb dubtes per part del PCE de continuar sostenint aquell titànic esforç perquè Stalin, feia anys, havia "aconsellat" a Carrillo, Líster, Pasionaria, etc., la conveniència de "guanyar-se" des de dintre els sindicats feixistes (la CNS) i abandonar definitivament la lluita armada.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicions El Jonc) Pàgs. 13-14

Els grups de pressió i especulatius, els servils a les ordres d'obscurs interessos polítics, ja s'han llevat la careta i parlen obertament de la possible desaparició del PSM. Per a ningú no és cap secret que els més beneficiats de l'operació serien UM, el PSOE i Izquierda Unida. Aquesta darrera ja va aconseguir un bon bocí del pastís quan, mitjançant la coalició "Progressistes", aconseguí que l'espanyolíssim Llamazares formàs grup parlamentari propi per a posteriorment votar contra els drets nacionals d'Euskadi. Tot un èxit per a un personal que d'ençà la transició no ha fet més que refermar els pactes establerts per Santiago Carrillo amb el franquisme reciclat. (Miquel López Crespí)

Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida.

Defensa del PSM (un article d’octubre de 2005)

Ningú no podrà negar -per això hi ha les hemeroteques-, que molts dels prop de set-cents articles que he publicat aquests darrers anys tant a Diari de Balears com, més recentment, en El Mundo-El Día de Baleares han estat escrits en una línia de clar suport crític al nacionalisme d'esquerres, PSM i ERC especialment, i, en el seu moment, d'ajut al Pacte de Progrés, malgrat totes les contradiccions i mancances que demostrà en el seu moment l'esquerra nominal d'aquesta terra. Els advertiments i suports sempre han anat en la línia d'enfortir el nacionalisme, l'esquerra i l'ecologisme de les Illes, amenaçats en tot moment per aquelles forces que només són en la política per a viure del romanço, l'engany i la mentida. I, també per això mateix, sempre hem advertit de les maniobres destructives, les campanyes rebentistes, els plans dels poders econòmics i mediàtics per a ensorrar els trenta anys d'història del nacionalisme d'esquerres illenc. Malauradament moltes de les nostres advertències s'han fet realitat. Els grups de pressió i especulatius, els servils a les ordres d'obscurs interessos polítics, ja s'han llevat la careta i parlen obertament de la possible desaparició del PSM. Per a ningú no és cap secret que els més beneficiats de l'operació serien UM, el PSOE i Izquierda Unida. Aquesta darrera ja va aconseguir un bon bocí del pastís quan, mitjançant la coalició "Progressistes", aconseguí que l'espanyolíssim Llamazares formàs grup parlamentari propi per a posteriorment votar contra els drets nacionals d'Euskadi. Tot un èxit per a un personal que d'ençà la transició no ha fet més que refermar els pactes establerts per Santiago Carrillo amb el franquisme reciclat.

Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida, sigui quin sigui l'invent que els Cámara, Grosske i Rosselló es treguin del capell. Ara mateix, just en el moment que escric aquestes retxes, un nombrós grup de militants i simpatitzants del PSM estan signant un manifest públic per a lliurar al Consell de Direcció Política del PSM demanant seny i que no es tiri per la borda l'esforç fet pel nacionalisme d'esquerra en aquestes darreres dècades. Aquest nombrós grup de militants s'adona a la perfecció, talment com nosaltres ja havíem advertit any rere any, dels poderosos interessos que mouen les cordes dels qui volen acabar amb el seu partit. Tothom amb dos dits de seny sap ben bé que el projecte que ordeixen els grups de pressió econòmics de les Illes, des del PP fins a la socialdemocràcia passant per UM, és acabar amb la història de lluita contínua dels homes i dones, dels col·lectius que han constituït la columna vertebral de la resistència dels mallorquins a la depredació del nostre territori i la nostra cultura.

Els signants del manifest de defensa del nacionalisme d'esquerres, i més concretament del PSM, afirmen que són moltes les forces polítiques que pensen sobreviure damunt les despulles del PSM. La nostra preocupació, diuen, "és conseqüència de veure com perilla que l'espai socioelectoral que fins ara ha ocupat el nacionalisme d'esquerres del PSM es repartesqui entre EU-Els Verds, el sector 'nacionalista' del PSOE i Esquerra Republicana de Catalunya. Això, dit amb el respecte que ens mereixen aquestes formacions polítiques, amb cada una de les quals ens uneixen determinades sensibilitats i afinitats socials i programàtiques. Però cap d'aquestes sensibilitats i afinitats és capaç d'abraçar l'espai sociològic i electoral que fins ara ha reunit el PSM ni les seves possibilitats d'eixamplar la base social".

Pens que els grups de pressió, les organitzacions polítiques, els grans poders mediàtics al servei dels interessos especulatius de la dreta que ja canten victòria, s'equivoquen molt. Tot aquest personal que ja compta els vots i els diputats de més que traurà xuclant un espai nacionalista que ha de desaparèixer no coneixen prou bé el tarannà militant de la base social del PSM. En temps de la transició, i ho record a la perfecció perquè qui signa aquest article llavors formava part de la direcció del partit, les campanyes rebentistes conjuntes del franquisme reciclat amb PSOE i PCE no aconseguiren rompre la columna vertebral del nacionalisme d'esquerres. Si no ho aconseguiren aleshores quan el PSM era una formació que just acabava de néixer... com ho podrien aconseguir ara amb els centenars de quadres i provats militants de què disposa? Els homes i dones del PSM no ignoren que en aquests moments es juga molt més que la desaparició o consolidació d'un partit polític. La desaparició o la marginalització del PSM seria, ni més ni manco, com diu el Manifest que circula per Mallorca, "la fi d'una manera de veure Mallorca i, molt possiblement, de la Mallorca per a la qual hem lluitat". I serà per això mateix que el PSM no caurà en mans d'UM, del PSOE ni d'Esquerra Unida.

Miquel López Crespí

Tothom era damunt nostre per provar de barrar el pas a l’herència política d’Emili Darder i Gabriel Alomar, que era el que aleshores representava el PSM. Sempre recordaré l’alegria que vaig tenir quan, després de coordinar la campanya electoral de 1979, poguérem treure el primer regidor d’esquerra nacionalista a l’Ajuntament de Ciutat, l’amic Jaume Obrador, i Biel Majoral i Pere Llinàs com a consellers del Consell Insular de Mallorca. Més de vint-i-cinc mil vots per a una força política sense diners de la banca, ni espanyola ni internacional, sense propaganda televisiva, era una fita històrica que ens sorprengué fins a nosaltres mateixos. (Miquel López Crespí)

Defensa del PSM

El IV Congrés del PSM (Inca, 1978) va elegir una direcció formada per Eberhard Grosske, Miquel López Crespí, Joan Perelló, Jaume Obrador, Margalida Bujosa, Joan Mesquida, Jaume Montcades, Rafel Oliver, J. A. Adrover i Francesc Mengod. En la fotografia podem veure el moment de la votació.

Ningú no dubta de la greu crisi que està patint el PSM, l’organització que durant aquests darrers trenta anys ha estat la capdavantera del nacionalisme progressista i alhora de la lluita contra les injustícies de la societat capitalista, provant de bastir sempre un món més just i solidari. Potser per això mateix, perquè durant dècades el PSM ha representat una de les avantguardes més combatives en la defensa de la nostra cultura i per la preservació dels nostres minvats recursos naturals que ens preocupa, i molt!, el seu futur. A més, com a persones que sempre li hem donat suport públic és normal que expressem la nostra preocupació. I aquest sentiment no és tan sols producte romàntic del record d’aquells anys de militància, quan el PSM era un grup encara extraparlamentari, marginat i atacat per la dreta, aleshores representada per UCD i AP, i per certa esquerra ansiosa de trepitjar moqueta i anar amb cotxe oficial. Tothom era damunt nostre per provar de barrar el pas a l’herència política d’Emili Darder i Gabriel Alomar, que era el que aleshores representava el PSM. Sempre recordaré l’alegria que vaig tenir quan, després de coordinar la campanya electoral de 1979, poguérem treure el primer regidor d’esquerra nacionalista a l’Ajuntament de Ciutat, l’amic Jaume Obrador, i Biel Majoral i Pere Llinàs com a consellers del Consell Insular de Mallorca. Més de vint-i-cinc mil vots per a una força política sense diners de la banca, ni espanyola ni internacional, sense propaganda televisiva, era una fita històrica que ens sorprengué fins a nosaltres mateixos.

Eberhard Grosske (recolzat en el 2CV) i Miquel López Crespí (en el centre de la fotografia) davant l'Ajuntament de Ciutat el dia que sortí elegit Jaume Obrador, primer regidor nacionalista del PSM i exdirigent de barris de l'OEC. Els militants del PSM sortiren al carrer a celebrar la victòria de l'esquerra.

No es tracta, com deia, del romanticisme nostàlgic que una persona pot sentir en recordar els anys de la joventut. El PSM va significar i significa molt en la històrica recent de Mallorca. En els anys posteriors de la transició, després de les traïdes del PCE i del PSOE a les idees de República, autodeterminació i socialisme, molts militants de l’esquerra alternativa mallorquina ens refugiàvem sota les sigles del PSM per a provar de servar, per al futur, les idees i principis que els aspirants a sous i poltrones abandonaven de seguida que oloraven els privilegis que s’aconseguien seguint les instruccions del franquisme reciclat, la socialdemocràcia espanyola o el carrillisme.

Hi ha molt més que tot això en la nostra preocupació pel futur del nacionalisme progressista a les Illes. No cal dir que, com tants d’amics i militants, hem estat testimonis de les maniobres més recents per a neutralitzar el partit fundat per Sebastià Serra i dirigit durant tants d’anys per Mateu Morro i Pere Sampol, entre molts d’altres companys. Directament o indirectament, mostrant la cara o d’amagat, conspirant, pegant ganivetades sempre que podien, tant la dreta com l’esquerra oficial han fet tot el possible per dinamitar el normal funcionament del PSM. Hem de recordar les campanyes de premsa orquestrades des de les oficines dels autèntics poders fàctics de les nostres Illes? Qualsevol persona preocupada per l’ampliació i consolidació del nacionalisme progressista sap a la perfecció, i segurament recorda molt bé, les desenes d’articles escrits per a augmentar les dificultats internes del PSM i, si era possible, per a dividir-lo i neutralitzar-lo. Les hemeroteques en són plenes de tots aquests pamflets per a barrar el pas a una força política que representava el mur que impedia el total control de Mallorca per part del caciquisme nostrat o de les forces econòmiques i polítiques alienes a la nostra terra.

Però aquesta introducció fent referència a la nostra preocupació pel futur del PSM té relació amb un pensament que vull expressar d´una manera clara i llampant. Em referesc al silenci que, davant la crisi actual, serven molts dels antics dirigents del partit. Silenci que, ho he de dir sincerament, encara no sé a quins motius o raons de força major obeeix. Crec que en situacions històriques com aquestes, quan, ho hem vist ara mateix, diverses agrupacions abandonen el PSM per estar en desacord amb la idea de dissoldre’s com a partit juntament amb Esquerra Unida, en moments tan greus i preocupants com aquests, repetesc, és quan s’hauria de sentir la veu d’aquells que fundaren el partit, d’aquells que durant més de vint anys han dirigit l’organització. Ara em vénen a la memòria els noms de dos bons amics com han estat sempre Sebastià Serra i Mateu Morro. Però podríem parlar també de Pere Sampol, Joan Mayol, Maria Antònia Vadell, Antoni Alorda o tots aquells dirigents i càrrecs públics que han tengut, i molts d’ells tenen encara, una representació institucional prou significativa.

Pens que aquests excel·lents amics i companys haurien de deixar la por, si és que en tenen, i sortir a la palestra a dir la seva, a opinar sobre el possible futur del nacionalisme progressista a les Illes, a analitzar els fets que s’esdevenen, tant en relació amb la coalició electoral del 2007 com en relació a la creació d´un bloc com a nova força política mallorquina.

Mateu Morro, Sebastià Serra i tants i tants intel·lectuals i professionals, la veu dels quals és necessària en aquests moments... ¿tenen por d’interferir en els debats de l’actual direcció amb les seves reflexions? Que algú els pogués acusar d’ingerència? Qui sap si esperen a opinar per a després de les eleccions i així ningú els podria fer responsables del que s’esdevengui el maig de 2007. És una opció que puc entendre però que no compartesc: la situació del nacionalisme progressista a la nostra terra és prou greu per a anar amb certs miraments i determinats prejudicis. La dreta, els poders fàctics que volen acabar amb el PSM, els partits per als quals el nacionalisme progressista sempre ha significat un entrebanc, no en tenen cap, de mirament, per a fer-lo desaparèixer definitivament del mapa polític.

Crec, i molts de companys i companyes així m’ho han dit, que hi ha un cert deure de la direcció històrica del PSM amb aquests militants que, durant prop de trenta anys, els han seguit i votat segurs que l’organització que dirigien era una eina eficaç per a la tasca de deslliurament nacional i social del nostre poble. Som moltes les persones que voldríem, doncs, llegir una explicació dels fets que s’esdevenen en els darrers temps. Una explicació sincera, constructiva, oberta al futur, que serveixi per a consolidar i desenvolupar tot el que ha donat de positiu en aquests darrers trenta anys el PSM a Mallorca i a les Illes en general.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (4-X-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Normes de seguretat per a la lluita clandestina – Crònica sentimental de la transició - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Allò que el vent no s´endugué, El Tall Editorial)

El nostre secretari general era summament estricte amb les normes de seguretat. Va escriure un opuscle al respecte que, amb els anys, esdevingué un “clàssic” entre la majoria d´organitzacions revolucionàries de l´època. Instruccions mínimes, però eficients si eres detingut o paties un registre de la policia. L´essencial era no emprar mai cap tipus d´agenda, no escriure per part ni banda adreces dels llocs de reunió ni telèfons de companys, ni tan sols fos amb el nom de guerra. Bastava un telèfon per a posar en perill un munt de cèl·lules, el partit sencer! Calia no tenir mai cap material de propaganda al teu habitatge. Ni revistes ni fulls volanders. Ja bastaven les provocacions policíaques, per voler facilitar la feina a la repressió! Les recomanacions del llibret eren bàsiques, de sentit comú: si els companys no eren a l´indret acordat a l´hora prevista, era necessari suspendre la reunió o l’acció fins a saber què passava. (Miquel López Crespí)

El nostre secretari general era summament estricte amb les normes de seguretat. Va escriure un opuscle al respecte que, amb els anys, esdevingué un “clàssic” entre la majoria d´organitzacions revolucionàries de l´època. Instruccions mínimes, però eficients si eres detingut o paties un registre de la policia. L´essencial era no emprar mai cap tipus d´agenda, no escriure per part ni banda adreces dels llocs de reunió ni telèfons de companys, ni tan sols fos amb el nom de guerra. Bastava un telèfon per a posar en perill un munt de cèl·lules, el partit sencer! Calia no tenir mai cap material de propaganda al teu habitatge. Ni revistes ni fulls volanders. Ja bastaven les provocacions policíaques, per voler facilitar la feina a la repressió! Les recomanacions del llibret eren bàsiques, de sentit comú: si els companys no eren a l´indret acordat a l´hora prevista, era necessari suspendre la reunió o l’acció fins a saber què passava.

Va ser ell qui establí les instruccions adients per a la reunió setmanal del Comitè de Direcció. Dúiem a terme les trobades en un dels nostres pisos secrets, prop de la barriada de Son Gotleu. De bon començament, quan l´organització s´implantà a Mallorca, acordàrem que l’arribada de responsables dels diversos fronts fos a hores concretes. El més important era no comparèixer mai en grup. Les arribades eren escalonades, coincidint, si era possible, amb el moment en què els residents a la finca tornaven de la feina. Es tractava de no despertar sospites amb un timbre que sonàs cada cinc minuts. S´establí, igualment la conveniència de quedar a dormir al pis per no fer soroll a les dues o les tres de la nit, tancant i obrint portes, emprant l´ascensor, davallant per l´escala. Es comentava la gran caiguda de Barcelona en el setanta-tres. Uns companys principatins, acabada la reunió, cansats d´estar asseguts més de vuit hores a la cambra planificant la feina del partit, tengueren la mala ocurrència, per a fer cames!, de davallar les escales de l´edifici corrent, fent un gran enrenou. Els veïns avisaren la Guàrdia Civil que, ràpida, comparegué en uns minuts i encara va tenir temps d´agafar-ne set. Una caiguda que portà molts d´entrebancs a l´organització ja que, alguns, feia poc temps que hi militaven i no tenien gaire experiència. A comissaria, atemorits per agents especialitzats en la repressió, parlaren massa i tenguérem més de trenta empresonats, condemnats pel Tribunal d´Ordre Públic.

Per això es decidí no sortir mai al carrer si era massa tard. Millor repartir-nos per les habitacions i, a primera hora, tornàvem a fer una sortida escalonada. L´opuscle portava per títol Manual de seguretat per als militants de l’Organització d´Esquerra Comunista. Una petita obra mestra que evità moltíssimes detencions i que serví d´eina imprescindible d´orientació.

Per a la redacció del llibret ens serviren moltíssim els suggeriments dels vells quadres de la clandestinitat. Antics anarquistes i comunistes que conegueren els anys més foscos del franquisme. Aquelles instruccions servien per a donar confiança als més joves i inexperts, els que mai no havien passat per Governació, en el carrer de la Soledat, o per alguna caserna de la Guàrdia Civil. Cal dir que el comportament dels militants davant la policia depenia sovint del tipus d’interrogatori al qual eren sotmesos, de l´existència de tortures i de la capacitat de resistència de cada persona. A poc a poc anàrem comprovant com més d’un company s´atemoria de seguida, perdia el control i, si l’interrogador era prou intel·ligent, podia treure informacions ben valuoses sobre l´activitat del partit. En casos semblants, no servia de res el nostre famós manual de seguretat.

La por era superior a qualsevol raonament lògic.

D´altres reaccionaven de forma ben distinta quan eren portats als caus de la Brigada Social. Malgrat els cops i les amenaces amb una pistola al cap, castigats a romandre drets durant dies sencers, mai no digueren una paraula. Els podies matar! Amb cada insult, el seu esperit de resistència s’enduria, es feia més fort! Sortosament, malgrat les amenaces dels torturadors, no vaig patir mai aquelles pallisses que deixaven una persona desfeta. Quantes vegades, empesos pel dolor insuportable –costelles trencades, fuetades, fam...- no provaren de suïcidar-se llançant-se per la finestra en un moment de distracció dels botxins! Els valents no cedien davant la tortura. D´on treien la força que els mantenia dempeus? Què m´hauria passat si jo hagués estat la víctima? Fins on hauria arribat la meva capacitat de resistència?

La resposta a les preguntes que em formulava només podien contestar-se una vegada viscuda aquella traumàtica experiència. Fins que no eres a les seves mans, era impossible saber quines serien les teves reaccions. Debatre la qüestió no servia per res.

Més d´una vegada vaig rebre insults i amenaces. Record les airades paraules dels interrogadors de la Social quan, d´adolescent, ens agafaren fent pintades en el Passeig Mallorca. El rostre tristíssim dels pares quan la policia els envià a demanar i els digueren que el meu cas passava al Tribunal de Menors. Em volien internar en un reformatori! Prepararen un extens informe per a convèncer el jutge de la meva “perillositat”.

A casa feia temps que m´havien advertit del perill de la política.

Un dia, abans de marxar a la feina, el pare em va trobar escoltant les notícies de Ràdio Moscou. Jo no havia dormit i tampoc no tenia fets els deures del col·legi.

Obrí la porta de l´habitació i, sense cridar, amb veu trista volgué aconsellar-me, pronunciant les paraules amb veu baixa:

-Vas malament. T´ho advertesc pel teu bé. Estudia o, en cas contrari, en ser gran, ploraràs. Tu no saps què és la política, no has vist –i esper no ho vegis mai- el que significa ser conscient que han mort els millors amics. Assassinats davant els murs dels cementiris per haver volgut la llibertat, un món sense injustícies.

Els ulls li brillaven. Veia l’esforç que feia per a dominar les emocions, per dissimular el que sentia. Era un home que mai no m´amenaçà ni m´aixecà la mà. Però el veia summament preocupat.

Ara, dècades després de la seva mort, ho entenc a la perfecció. Aquell home marxava a la feina dolgut, amb el cap baix i ple de preocupacions pel fill que perdia el temps escoltant les emissores de ràdio estrangeres.

Com has de fer entendre a un adolescent eixelebrat la brutalitat del món que l´envolta, els problemes amb els quals s’enfrontarà si no aprofita la joventut per a formar-se, estudiar, tenir un ofici com pertoca?

Les valoracions que jo feia de l´actitud del pare eren absurdes, però les sentia autèntiques, ben reals. Pensava que el pare envellia, s’havia acovardit i ja no era el jovenet de vint anys que lluitava contra el feixisme, acudint voluntari al front cantant A les barricades!, el juliol del 36. Em costaria molt aprendre el que volia dir-me amb aquell to de veu ple de melangia. Ara entenc que no em volia indiferent en relació als problemes socials, a la manca de llibertat. Simplement era un home preocupat pel futur del fill. Així de senzill.

Amb el temps vaig arribar a esbrinar munió de fets, esdeveniments que condicionaren la seva generació i, de rebot, la meva. A poc a poc em feia conscient del que significà la sublevació militar del general Franco, els milers i milers d´afusellats per haver somniat en un possible canvi social. Tota una generació que cregué en la força alliberadora de la cultura, esventrada en els camps de batalla de la península, a les fosses comunes de tants pobles i ciutats!

L´any de la primera detenció, tenguérem sort. La mare anà a veure el rector de La Vileta, les velles amistats de la família i, finalment, malgrat la insistència de les autoritats per enviar-me a un reformatori, el cas fou arxivat.

Hauria fet bé, seguint els consells familiars? No sé quin hauria estat el rumb de la meva vida si l´hagués escoltat. El cert és que vaig seguir amb les meves dèries i, després de la mort del dictador, em trob en aquest bar situat al costat del Diario de la Provincia, preparant una roda de premsa clandestina que no sé si servirà per rompre el cercle de silenci que envolta la feina del partit. És possible que els anys de lluita per la República i el Socialisme comencin a esvanir-se justament ara i, el mil nou-cents setanta-sis sigui el moment exacte de la desfeta? Hauríem d´haver fet el mateix que els oportunistes per no ser esborrats dels llibres d´història escrits pels vencedors? Pactar amb l´enemic, ballar damunt els ossos que surten de les immenses fosses comunes, els milers de secrets enterraments on jeuen, en mil estranyes postures, els amics i companys del pare, els antifeixistes dels anys trenta?

Ara, en Una Arcàdia feliç –– per primer cop, segons afirma l’escriptor –– assaja d’escriure des del punt de vista dels vencedors; ho fa des de l’òptica dels germans Llorenç i Miquel Villalonga i la dels intel·lectuals que es situaren a recer dels sublevats contra la II República; i també amb la visió d’alguns dels escamots d’execució i dels responsable de les farses judicials d’aquella època, que –– com en el cas del batle de Palma, Emili Darder, d’Alexandre Jaume, d’Antoni Mateu i d’Antoni Maria Ques –– sovint acabaren en execucions sumaríssimes... (Joan Fullana)

Llorenç Villalonga i la novel·la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)

Per Joan Fullana, director de la revista literària S’Esclop

Aquesta novel·la forma part d’una trilogia que ens situa a Mallorca en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista i quan l’escriptor Llorenç Villalonga s’adhereix a la Falange i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. En Una Arcàdia feliç, el prosista centra la seva atenció sobre Llorenç Villalonga i intenta novel·lar el món íntim de l’autor de Bearn. En començar-ne l’escrit, a López Crespí li bullien moltes qüestions dins el cap. Es preguntava com era el cosmos d’aquells professionals de classe mitjana amb somnis aristocràtics i quin era l’ambient d’aquella classe social en temps de la II República?

Quina era la relació de Llorenç Villalonga amb aquella societat ciutadana? Com era Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i complicitat hi hagué entre Villalonga i Georges Bernanos, l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna? López Crespí es preguntava si fou l’amistat amb Zayas i Villalonga, ––juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el fill de Bernanos––, la font d’informació de l’escriptor francès? O si, realment, va ser Villalonga qui li proporcionà les informacions necessàries per bastir Els grans cementiris sota la Lluna, segons sembla, com ho suggereixen alguns estudiosos...? De tot això, volgué fer-ne literatura, i s’animà a dur endavant la feina, a escriure’n el que havia de ser la novel·la.

A López Crespí li seduïa novel·lar aquella Palma, –– “amb l’ambient de Ciutat d’abans de la guerra i de la societat en la que participava Villalonga” ––, i s’interrogava per què, ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontà amb la major part dels participants de La Nostra Terra, expressió i portaveu del catalanisme illenc? Què motivà que redactàs Mort de dama, la irònica crítica al grup que envoltava l’Escola Mallorquina i als seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que circumdava la revista Brisas, aquell univers cosmopolita i snob tan allunyat del sentir i distant del bategar del poble mallorquí? Com eren les nits de joia i disbauxa de la petita burgesia palmesana i quines foren les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Com succeïren aquelles les fetes de campanya i conspiració contra la II República juntament amb el fill de Bernanos, Ives, el qual demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme? Per quins motius els socialistes de l’època ja el veien, a l’autor de Centro ––– petita bíblia dels reaccionaris del moment –– com a un element molt proper al feixisme? I, a despit de la banalitat que traspuava Brisas, que dirigia el futur autor de Bearn, era tan palpable la seva posició política?

Novel·lar aquell microcosmos social, polític i cultural “era un repte, una temptació molt forta”, diu López Crespí.

López Crespí, abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, ja havia novel·lat altres aspectes de la guerra civil. Així, a tall d’exemple, a L’Amagatall (Premi «Miquel Àngel Riera» de novel·la 1998), havia furgat en l’univers de les dones i dels homes amagats per tal de salvar-se de la repressió; i, en la novel·la Estiu de foc, (Premi «Valldaura» de novel·la, Barcelona 1997, Columna Edicions 1997), i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·là el desembarcament republicà de Bayo a Portocristo (Manacor) i en Els crepuscles més pàl·lids, (Premi de narrativa «Alexandre Ballester» 2010), tractava de les vivències en el anys quaranta d’un presoner republicà en els camps de concentració illencs.

Ara, en Una Arcàdia feliç –– per primer cop, segons afirma l’escriptor –– assaja d’escriure des del punt de vista dels vencedors; ho fa des de l’òptica dels germans Llorenç i Miquel Villalonga i la dels intel·lectuals que es situaren a recer dels sublevats contra la II República; i també amb la visió d’alguns dels escamots d’execució i dels responsable de les farses judicials d’aquella època, que –– com en el cas del batle de Palma, Emili Darder, d’Alexandre Jaume, d’Antoni Mateu i d’Antoni Maria Ques –– sovint acabaren en execucions sumaríssimes...

La continuació d’Una Arcàdia feliç és la novel·la titulada Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, que, segons ens ha informat López Crespí, serà la part que ha de tancar aquesta trilogia i que encara està en fase de redacció.

Publicat en la revista literària S’Esclop (Novembre-desembre 2010)

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)

UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL

Per Miquel Àngel Vidal, escriptor

Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit d’Una Arcàdia feliç —i de cap manera l’únic— és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan —alter ego ratificat per l’escriptor—, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se n’han fetes moltes “versions” per explicar la biografia i els trets ideològics de l’autor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el “seu Villalonga” s’aproxima molt més a la realitat que el de l’amable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres —sobretot ombres—, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat n’hagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció d’un novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, s’hi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, d’esperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, n’ha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i d’enginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a l’illa.

Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, l’autor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i d’escamots d’execució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a l’obra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i l’ignominiós Comte Rossi en l’eliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.

Tot i l’interès de la “conversió” al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres), és l’enfrontament amb els membres de l’Escola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en l’humiliant episodi del retractament dels firmants de la “Resposta” hi intuïm la seva participació activa.

Quant a l’estil, cal dir que l’obra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que l’autor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.

El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per l’envergadura de les proporcions. S’ha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.

Novetats editorials - Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)

Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.

Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.

En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.

Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.

El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.

Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.

La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.

A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.

Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.

Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.

JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.

Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”

A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.

Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.

Palma, 28/05/2018

Crònica sentimental de la Mallorca dels anys 60 i 70 - El Circulo Mallorquín, Llorenç Villalonga, el barri de la Seu i els turistes, el jovent antifranquista, els guanyadors de la guerra civil, la misèria cultural regnant... (pàgines del meu dietari)

Alhora, just en el mateix instant en què els infants ploren a la llar dels desvalguts, Llorenç Villalonga, el batle de Ciutat, el Capità General, el Bisbe de Mallorca i tota la cort que els va al darrere, s’instal·len al luxós menjador del Círculo Mallorquín, tot endiumenjat de ramells de roses i clavells. Sona un vals de Strauss per animar el lliurament dels premis. Les camises blaves fa una temporada que desaparegueren de les recepcions oficials. Ara, la moda és haver estat sempre proanglesos i pronord-americans. Franco i el general Eisenhower passegen, dempeus, en un cotxe descobert per un Madrid ple de gent que vol oblidar la guerra. Flaire de menges exquisides arriba des de la cuina, on abillats cambrers i cambreres d’immaculat uniforme comencen a servir el sopar. És el moment d’obrir les ampolles de vi del Priorat, La Rioja, Binissalem. Villalonga s’ha situat entre el batle de Palma, Gabriel Fuster i Joan Bonet, els periodistes de moda en la Mallorca feixista d´aleshores. També hi ha un Camilo José Cela somrient, que conta acudits verds als comandants que lluitaren amb la División Azul. El crític d’art Gaspar Sabater parla del Renaixement italià i de la degeneració de l´art contemporani. Llorenç Villalonga hi està d´acord. Explica al batle les monstruositats del modernisme barceloní, la barbàrie pictòrica de Picasso i Miró. Tothom li dóna la raó quan afirma, amb certa violència en l´explicació, com Gaudí va fer malbé la part de la Seu que va tocar amb les mans. L’escolta amb summa atenció el cap de la policia en temps de la guerra civil, el senyor Barrado, amic del Marquès de Zayas, responsable de la Falange d´aleshores. Camilo José Cela, membre del jurat de narrativa, ha fet un pet sorollós aprofitant el silenci momentani de l´orquestra. Les antigues militants del Moviment es venten apressades, amb uns moviments de mans inusitats, en una vana provatura de fer desaparèixer la pudor. (Miquel López Crespí)

Després de deixar el taller del pare, havia treballat a una llibreria existent en el carrer de Sant Sebastià, just a uns metres del Círculo Mallorquín, en el barri de la Seu. Després, vaig fer de delineant a la Cooperativa d´Arquitectes progressista del carrer Estudi General, cent metres més enllà de la llibreria. L’escriptor Llorenç Villalonga vivia a dues passes i cada matí, cap a les onze i, a l’horabaixa, devers les sis, el podies veure passejant del bracet de la seva esposa, Teresa Gelabert.

Malgrat l’allau de turistes que es concentraven davant Capitania General i la Catedral, el cert era que molts pocs s´hi endinsaven, ni que fos per veure la meravella dels patis mallorquins. Els visitants anaven directament cap a la Seu, per a retratar-ne la façana. Els més interessats per la nostra història compraven l´entrada per visitar el Museu Diocesà i el Palau de l´Almudaina. Però encara no s´havien promocionat els patis com avui. Els turistes més cultes arribaven fins a l´entrada del Palau de Can Olesa o el del Solleric, en el Born. La majoria dels altres romanien en el més absolut anonimat.

Quin misteri tenia el barri de la Seu? Com era possible que, malgrat els turistes que l’encerclaven, els estudiants de l’Estudi General que pul·lulaven arreu, cridaners, encara poguessin veure els sacerdots, els moixos, les senyores dels casalots talment com Llorenç Villalonga ho descrivia en les seves novel·les? Quin misteri dominava l´ambient? Els personatges que circulaven al meu costat em semblaven fantasmes que haguessin davallat dels vells quadres a cambres i passadissos dels antics casals senyorials.

Just havia acabat de complir els vint anys i no podia perdonar a Villalonga el seu compromís amb Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Tota col·laboració amb els genocides del nostre poble em semblava repugnant. Per això no vaig sortir mai de la llibreria a saludar l´escriptor, a demanar-li que em signàs alguna de les obres que publicava. No era el cas d´alguns dels joves autors de la meva generació. Mentre col·locava els llibres en els prestatges, netejava el local i atenia els clients, podia entrellucar els aprenents d´escriptor que anaven fins a la casa d’un dels més aferrissats intel·lectuals anticatalans de les Illes, còmplice dels botxins en l´extermini de l´esquerra illenca. Em preguntava, i no ho arribava a entendre, com era possible tanta admiració envers un enemic mortal de la Llibertat.

Em costà temps arribar a saber com s’havia anat bastint el mite Llorenç Villalonga. Però cap a començaments dels setanta ja sabíem el paper fonamental de Jaume Vidal Alcover, Joan Sales i Manel Sanchis Guarner en la promoció d’un “nou valor” de la nostra literatura. A mitjans dels anys seixanta es feia evident que ens mancaven escriptors de novel·la joves. Els poetes eren abundosos. Mallorca havia donat i donava contínuament un esplet de creadors impressionants. Començant per Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que dinamitava els fonaments de la rància Escola Mallorquina (Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber...), els poetes dels cinquanta, el mateix Jaume Vidal, Josep M. Llompart i Blai Bonet, ens fornien d’un inabastable univers poètic. Però... com fer-ho amb la narrativa, aturada en La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber i en Els aigoforts d’Antoni Maura?

On anar a cercar un autor modern, en tota l´acepció del terme? Arreu trobàvem la lírica ensucrada dels hereus de tercera categoria de Miquel Costa i Llobera. Algú es fixà en aquell escriptor, l’autor de Mort de dama, que, derrotat en els seus intents de ser reconegut com autor espanyol, vivia, refugiat en els seus somnis, allunyat del món cultural català. Aleshores s´il·luminà la bombeta en el cervell dels cappares de la pàtria. Ja tenim l´autor que necessitam! Que no sabia escriure en català? Era igual! Ja es trobarien els correctors de lèxic i sintaxi adequats! Que havia estat, com ell va escriure “la vanguardia de la lucha contra el catalanismo en las Islas”? Cap problema! El més bàsic i urgent era anar bastint una nova personalitat a l´aferrissat falangista del 36. Inventar, talment es tractàs d’una novel·la, una biografia adient a les circumstàncies, la història que a partir d´aleshores es presentaria al públic lector. A poc a poc s´anà dissenyant a la perfecció el “producte” Villalonga. Quedaria establert i es repetiria fins als nostres dies que l´escriptor havia estat un falangista de circumstàncies. S´afegí, per arrodonir la rondalla, que ho va ser tan sols per a salvar de la mort i la presó els catalanistes mallorquins.

Per al crític i historiador Joaquim Molas ja no era necessari ni útil bastir la vertadera història de Llorenç Villalonga. Ara, seguint determinats esquemes d´interpretació de la literatura, s’havia trobat, mitjançant Bearn, la peça clau que permetia encabir, amb tots els honors, l´escriptor dins la literatura catalana contemporània. No importava gaire, com explicava encertadament Jaume Vidal Alcover, que l’aristocràcia descrita a Bearn no hagués existit mai a Mallorca. Botifarres i rendistes lectors de Voltaire! Ximpleries!, exclamava, escandalitzat, Jaume Vidal. De res serviren els assenyats estudis de l´autor manacorí per situar a l´indret que corresponia Llorenç Villalonga. Res importaven a Joaquim Molas les aportacions de Jaume Vidal. L’essencial era haver trobar l’autor que, amb la descripció d’una pretesa aristocràcia mallorquina, encaixàs en els seus esquemes per analitzar la literatura catalana de les Illes.

Tor rutllà a la perfecció. Pensem que són els anys anteriors al naixement de l’esplet de narradors que sorgeixen a finals dels seixanta. Aleshores encara no era coneguda, ni existia!, la famosa “generació literària dels 70.

Era curiós veure tants joves poetes i narradors córrer, apressats, a retre tribut d´homenatge a l´antic falangista. En teoria, a les tertúlies del Bar Riskal i el Bruselas, en els barets de plaça Gomila, a les reunions literàries organitzades arreu, tothom era catalanista i esquerrà. Qui més qui manco es definia marxista. Jaume Llambies, amic de dèries nocturnes i xerrades fins a la matinada, orgullós: “Som marxista-leninista, pensament Rosa Luxemburg!”. Què tenia d´especial un autor franquista, enemic fins i tot de les resolucions del Vaticà II i que, per aquella època, declarava a la premsa: “Conservo el carnet de Falange y mis ideas son las mismas que en el 36!”. Intrigat, em preguntava què hi feien els companys que anaven en peregrinació a casa de l’autor del pamflet anticatalà i antiesquerrà Centro, la bíblia dels reaccionaris dels anys trenta? Què era el que feia oblidar el compromís de l’autor de Bearn i Mort de Dama amb els genocides del nostre poble? A vint anys, després d’haver passat sovint pels tètrics despatxos d’interrogatoris de la Brigada Social, em costava entendre aquella estranya admiració.

Era un misteri.

Un motiu prou plausible podia ser que Villalonga havia estat -i era encara!-, un membre destacat dels premis literaris Ciutat de Palma. I tothom sabia l´art especial que tenia per a manipular les autoritats municipals, els jurats i periodistes. El que jo no podia entendre era com, per a guanyar un guardó literari, hom s´havia de convertir en corifeu del metge que va aplicar electroxocs a l’antic governador de la República, Antonio Espina. No era massa miserable? En parlàvem amb l´escriptor Antoni Ximenis que, no feia gaire, havia obtingut un parell de premis en els Jocs Florals de diversos pobles del Principat.

Antoni, que per dir sempre el que pensava mai no va fer carrera literària, entenia a la perfecció el món dels autors, dels artistes en general. Tota la vida, d´ençà que havia abandonat els estudis per provar de malviure mitjançant les col·laboracions a la premsa i l´import d´algun premi literari, es relacionà amb el món de l´art i la literatura. Ningú com ell, exceptuant el poeta Jaume Llambies, tenia tanta experiència en la follia que domina els artistes, les ànsies esbojarrades que tenen per a triomfar, per aconseguir una bona crítica, una petita entrevista en els diaris.

Antoni ens ho explicava entre copa i copa de whisky. Jaume Llambies, que també era un expert en aquestes qüestions, feia que sí amb el cap i, en trobar banal i prou sabuda la conversa, marxava cap a qualsevol taula on hi hagués alguna dona de bon veure. La tàctica de recitar alguns poemes, tocar uns compassos de Serrat i Raimon en el piano del Bruselas, sempre li va funcionar.

-No ho dubteu –repetia Antoni-. Els escriptors i artistes farien qualsevol cosa, vendre la seva mare, canviar d´idees, esdevenir criats de qui comanda i pot oferir favors, només per un minut de fama, per unes retxes en els diaris. Per què us estranya veure´ls demanant audiència a Llorenç Villalonga? No l´han consagrat a Barcelona, oblidant Gabriel Alomar, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover? Els morts, malgrat que fossin peces cabdals de la nostra cultura, ja no poden oferir un premi literari, una recomanació per a una feina, la possible publicació d´una obra a Catalunya.

Les opinions d´Antoni Ximenis eren fortes i agosarades. Jo encara vivia immers dins la més innocent mística literària. Em va costar molt arribar a copsar les variades estratègies per arribar a “tenir un nom” dins el tancat cercle dels lletraferits nostrats. De bon principi, quan vaig començar a publicar els primers articles a la premsa i revistes de les Illes, imaginava que el món de la literatura era un cercle excels de persones d’extremada sensibilitat. Envoltats de botxins, de destructors de la nostra natura; acostumats a veure enlairats els que destruïen Mallorca, els qui, amb el seu suport al franquisme, s’havien enriquit trepitjant grans bassals de sang, consideràvem els poetes i narradors, els autors de teatre i artistes, representants de la darrera trinxera en defensa de la humanitat. Qui, als vint anys, podia endevinar que un escriptor és una persona com les altres, dominada pel mateix egoisme, per idèntiques ganes de figurar, de ser considerat i respectat ben igual que un empresari, un metge, un advocat?

Esdevenir corifeu de Llorenç Villalonga podia significar guanyar el Premi Ciutat de Palma de Novel·la, Poesia o Periodisme, publicar el llibre, obtenir uns guanys econòmics que permetessin una major dedicació a la literatura. Aconseguir un premi literari era avançar moltíssim sobre els altres competidors. Significava sortir definitivament de l’anonimat, del gran grup de desconeguts aspirants a la glòria. Genis de província enlairats per jurats que feia poc havien deixat la camisa blava per la blanca! Quin món, el de la pseudocultura franquista!

Una postguerra inusitadament feliç per a rendistes i vencedors! La satisfacció dels periodistes endollats, els mediocres que han pogut viure esquena dreta després de l’assassinat de milers d’esquerrans! A les cunetes dels entreforcs dels camins quedaren per a sempre, vexats, amb el cos destroçat per les bales, els autèntics escriptors i periodistes de la nostra terra!

Que fàcil, prosperant amb una pistola a la mà, amb els pagesos i treballadors obligats a un silenci d’esclaus! Les cartilles de racionament regnant arreu; l’oli, el sucre, el tabac, el cafè... d’estraperlo, a uns preus tan alts que els pobres no en podien comprar. Alhora, just en el mateix instant en què els infants ploren a la llar dels desvalguts, Llorenç Villalonga, el batle de Ciutat, el Capità General, el Bisbe de Mallorca i tota la cort que els va al darrere, s’instal·len al luxós menjador del Círculo Mallorquín, tot endiumenjat de ramells de roses i clavells. Sona un vals de Strauss per animar el lliurament dels premis. Les camises blaves fa una temporada que desaparegueren de les recepcions oficials. Ara, la moda és haver estat sempre proanglesos i pronord-americans. Franco i el general Eisenhower passegen, dempeus, en un cotxe descobert per un Madrid ple de gent que vol oblidar la guerra. Flaire de menges exquisides arriba des de la cuina, on abillats cambrers i cambreres d’immaculat uniforme comencen a servir el sopar. És el moment d’obrir les ampolles de vi del Priorat, La Rioja, Binissalem. Villalonga s’ha situat entre el batle de Palma, Gabriel Fuster i Joan Bonet, els periodistes de moda en la Mallorca feixista d´aleshores. També hi ha un Camilo José Cela somrient, que conta acudits verds als comandants que lluitaren amb la División Azul. El crític d’art Gaspar Sabater parla del Renaixement italià i de la degeneració de l´art contemporani. Llorenç Villalonga hi està d´acord. Explica al batle les monstruositats del modernisme barceloní, la barbàrie pictòrica de Picasso i Miró. Tothom li dóna la raó quan afirma, amb certa violència en l´explicació, com Gaudí va fer malbé la part de la Seu que va tocar amb les mans. L’escolta amb summa atenció el cap de la policia en temps de la guerra civil, el senyor Barrado, amic del Marquès de Zayas, responsable de la Falange d´aleshores. Camilo José Cela, membre del jurat de narrativa, ha fet un pet sorollós aprofitant el silenci momentani de l´orquestra. Les antigues militants del Moviment es venten apressades, amb uns moviments de mans inusitats, en una vana provatura de fer desaparèixer la pudor.

El batle de Palma, fastiguejat pels exabruptes de Cela, comenta a Llorenç Villalonga:

-Tenim ordres expresses de Madrid de perdonar tot el que faci. Diuen que Franco encara recorda la carta del final de la guerra, quan s´oferí als caps de la policia madrilenya per a denunciar els rojos que coneixia. I, no t´imagines el que significava l´any trenta-nou i el quaranta que et senyalassin davant la Guàrdia Social com a comunista, anarquista o, simplement, militant republicà!

Palma, Anys 70 - Crònica sentimental de la transició - Una roda de premsa clandestina -

Recordava el suïcidi de Maiakovski, l’assassinat d´Isaac Babel i Meierhold, les crítiques a Eisenstein i Dimitri Xostakóvix, els intel•lectuals enviats a Sibèria i morts d’un tret al cap a totes les presons del nou estat socialista... Què fer per no caure en la mateixa putrefacció? D´on sorgia la ceguesa, el fet que militants experimentats continuassin dins organitzacions que no feien autocrítica del passat i que fins i tot justificaven l’assassinat massiu d’intel•lectuals i dirigents revolucionaris? La vella guàrdia bolxevic, massacrada, torturada en els soterranis de la Lubianka, apallissada fins a confessar que eren agents de l’imperialisme alemany i japonès! Com era possible, em preguntava, què passats els anys, amb l’abundor de llibres i documents existents sobre la història de la Revolució d’Octubre, partits que es reclamaven del socialisme, justificassin i callassin davant la magnitud dels crims estalinistes? (Miquel López Crespí)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Escoltava en Jaume, que, emocionat, feia un relat de les lluites de barris on el partit era el capdavanter, l’ànima de les mobilitzacions. Però qui ho sabia, a part de la gent de la barriada? Cap diari s’havia fet mai ressò del que passava més enllà de les reunions semioficials de les inútils Juntes i Plataformes Democràtiques!

Nosaltres no existíem, érem invisibles!

Joan Socias va ser el primer que ens va fer una pregunta. Estava intrigat pel fet que no formàssim part dels muntatges que, en teoria, havien de portar endavant la ruptura amb el règim franquista.

Guillem Salomó alçà la mà per a intervenir. Fent un senyal amb el cap li férem entendre que podia dir el que volgués. Des del començament de la reunió no seguíem cap ordre concret d´intervencions. Havíem deixat de banda la planificació que teníem preparada. Érem en família. La trobada a casa meva s´havia convertit en una reunió entre amics. Sabíem que mirarien de situar la informació on fos més visible, en el moment més oportú. Possiblement haurien d’aprofitar quan el director marxàs a sopar i restassin espais sense omplir. Tot depenia de múltiples circumstàncies, difícils d’especificar en aquell instant de la nit.

La pregunta de Joan Socias era interessant. Una munió de simpatitzants ens preguntaven el mateix. En el fons, i ho sabíem, participar en els organismes unitaris hauria estat un sistema senzill d´aparèixer als diaris. Bastava signar els quatre punts de la Plataforma, renunciar a la lluita anticapitalista, deixar de banda l´exigència de la República i la independència de les nacions oprimides, i ja seríem a la mesa de les negociacions amb els homes del Moviment. Esdevindríem “respectables”! La Guàrdia Civil i la Social farien els ulls grossos davant moltes de les nostres activitats i els directors dels mitjans de comunicació no llançarien al fems els comunicats que els enviàvem.

En Guillem anava a respondre quan sonà el telèfon. El cor em va fer un sotrac. Què passava? Amb un cert temor per si compareixia la policia, vaig despenjar l’auricular. Els presents em miraren, interrogants.

Amb un gest amb la mà els vaig tranquil•litzar. Era Mateu Ferragut, el secretari general que, amb altres companys, mantenia la vigilància pels carrers del barri. M’informà que “feia bon temps i no es veia cap núvol en el cel”. Fórmules intranscendents per si teníem el telèfon intervengut.

Tot plegat volia dir que la zona restava tranquil•la i no havien detectat cap membre de la Brigada Social ni dels serveis d´informació de la Guàrdia Civil.

Mentre els feia un senyal indicant que continuassin amb les preguntes i les respostes, em vaig aixecar per anar a la cuina a preparar un altre cafè.

La moixa dormia al sofà del menjador, indiferent a les veus que sortien del despatx. Al principi, en entrar els periodistes, s’havia dignat a alçar el cap des del seu observatori i, com aquell qui contempla uns éssers inferiors. Després, majestuosa, es girà situant-se de nou en el racó que més estimava.

Ara, en passar pel seu costat, em mirà una mica molesta. Com si em digués: “Què fas per aquí? No eres al despatx, contant les teves històries, molestant amb els discursos de sempre? Deixa’m dormir una estona en pau!”.

Instintivament, com acostumava a fer, li vaig acaronar el llom amb suavitat. Endebades provar de calmar-la. Continuava enfadada i, sense pensar-ho dues vegades, amb gest quasi insultant, marxà del sofà al butacó de davant la televisió com si m´advertís que, mentre hi hagués gent estranya a la casa, no anàs de moixonies.

De la cuina estant, sentia com Guillem Salomó anava explicant els motius de la nostra absència dels organismes unitaris.

Ho havíem contat en nombroses ocasions en els fulls volanders, en multituds d’articles publicats a les nostres revistes. Ens repugnava la política que no tenia res a veure amb la lluita concreta del poble. Feia plorera veure les fotografies de reunions amb els dos o tres advocats del PSOE que mai no participaren en cap acció concreta contra la dictadura. Amb els únics que ens trobàvem en els caus de la clandestinitat era amb els carrillistes i els diversos grups estalinistes, maoistes i trotsquistes clandestins. I, també, amb els cristians anticapitalistes. Tota la resta, la pluja de sigles que figuraven a les fantasmals Juntes i Plataformes oficials, no significava res. Enlairar personatges sorgits de les universitats de l´Opus, esotèrics grups nascuts a l´ombra dels confessionaris? Era penós constatar com sorgien, talment bolets a l´inici de l´hivern, sigles i més sigles, útils únicament per endiumenjar el ram de flors que s´oferia al Moviment. Rendistes, professionals desenfeinats, advocats amb aspiració a ocupar càrrecs institucionals, oloraven que pertànyer a un organisme beneït per les altures no representava cap perill i en un futur pròxim els podia ser summament rendible.

Guillem Salomó ho explicava als nostres amics.

-Nosaltres no esperam res de favorable per al poble en procés pactat amb els franquistes –deia, tranquil, alhora que encenia la pipa-. Canviar alguna cosa per a mantenir el més bàsic de la dictadura? Santiago Carrillo ha dit que, per aconseguir cadiretes, la República no serà cap obstacle. Es respira dins l’ambient un desig esbojarrat de compartir el poder amb els homes que ens torturaren durant més de quaranta anys. Un repartiment d´un futur Parlament que deixaria reforçada la unitat de l’Estat espanyol i l’economia de mercat. Ja circulen esborranys del que podria ser la Constitució del règim sorgit de la reforma.

Els vaig servir el cafè que havia acabat de fer.

Els periodistes estaven molt interessats en tot el que deien Jaume Calafell i Guillem Salomó. A poc a poc, a casa, envoltat dels companys, em començava a relaxar després d’un parell de dies d’anar amunt i avall per organitzar la trobada clandestina. De cop i volta m’havien desaparegut les ganes de contar el que tenia apuntat a l’agenda. Tanmateix, ells ho feien millor que jo. No tenia sentit que intervinguéssim tres persones alhora.

Els temps transcorria lent. Al cap d´una estona, després d´aclarir els principals punts del programa polític, ja parlàvem de literatura i art, del paper de la ideologia i la cultura en un canvi de societat. Vaig fer un somriure imperceptible. La nit de feina per a donar a conèixer les idees que impulsàvem anava convertint-se en un dels nostres típics debats en la redacció del diari, a la llibreria on vaig treballar uns anys. Sempre em va agradar parlar del paper de la cultura en la futura societat socialista! A l´organització, no tothom pensava igual que els tres membres de la direcció que érem aquella nit al meu pis. Una bona part del partit vivia extraordinàriament endarrerida, situada al bell mig de les concepcions d’un marxisme vulgar, herència del pragmatisme més exacerbat de la socialdemocràcia europea i l´estalinisme.

Els tres membres d’aquell improvisat Servei de Premsa érem ben lluny d’aquelles concepcions. Antonio Gramsci, Andreu Nin, els escrits dels situacionistes francesos, la lectura dels socialistes utòpics del segle XIX, ens havien fet obrir els ulls des de la joventut. Quin sentit tendria controlar l’economia, com a la Rússia revolucionària, si el paper de la dona i de la família era el mateix que en temps del tsarisme, si no canviaven la relació entre dirigents i dirigits? Un autoritarisme idèntic al de la monarquia, amb la diferència que ara hi hauria una faç i un martell on els antics dominadors hi tenien l’àguila imperial? Per què la burocràcia soviètica empresonava i assassinava els artistes que volien canviar la sensibilitat de les persones, els arquitectes que maldaven per bastir edificis lluny dels pisos que consolidaven la família patriarcal burgesa?

Recordava el suïcidi de Maiakovski, l’assassinat d´Isaac Babel i Meierhold, les crítiques a Eisenstein i Dimitri Xostakóvix, els intel•lectuals enviats a Sibèria i morts d’un tret al cap a totes les presons del nou estat socialista... Què fer per no caure en la mateixa putrefacció? D´on sorgia la ceguesa, el fet que militants experimentats continuassin dins organitzacions que no feien autocrítica del passat i que fins i tot justificaven l’assassinat massiu d’intel•lectuals i dirigents revolucionaris? La vella guàrdia bolxevic, massacrada, torturada en els soterranis de la Lubianka, apallissada fins a confessar que eren agents de l’imperialisme alemany i japonès! Com era possible, em preguntava, què passats els anys, amb l’abundor de llibres i documents existents sobre la història de la Revolució d’Octubre, partits que es reclamaven del socialisme, justificassin i callassin davant la magnitud dels crims estalinistes?

Per això les explicacions de Jaume Calafell i Guillem Salomó en contra dels pactes i acords de despatx, marginant la representativitat de les assemblees. Nosaltres ens aferràvem al poder popular que naixia a les fàbriques i els barris, al camp i les universitats, com aquell que s´aferra a la darrera esperança per a canviar l´univers d´explotació i cinisme que ens envoltava, furient, com un huracà bestial, imparable.

Amb en Jaume hem compartit detencions, interrogatoris de la Brigada Social, les fredes rajoles del calabós que hi havia en el soterranis del Govern Civil i també una estada a la presó de Palma per haver lluitat per la llibertat del nostre poble. Ara mateix Jaume Obrador és l'ànima de la Xarxa Internacional per la Pau i del Respecte dels Drets Humans a Burundi (RIB). Particularment sempre he considerat la feina solidària de Jaume Obrador com un dels màxims exemples pràctics de l'activitat cristiana que començà a desenvolupar a mitjans dels anys seixanta la teologia de l'alliberament. (Miquel López Crespí)

Jaume Obrador, el primer regidor del PSM a l’Ajuntament de Ciutat (1979)

D'esquerra a dreta: Jaume Obrador, Damià Ferrà-Ponç i Sebastià Serra en la campanya electoral del PSM de 1979 que va coordinar l'escriptor Miquel López Crespí. Jaume Obrador, antic responsable de barris de l'OEC va ser el primer regidor del PSM a l'Ajuntament de Ciutat.
En aquesta època d'oportunisme ferotge, de manca de valors i de principis, crec que és bo parlar d'alguns mallorquins autènticament compromesos, d'homes solidaris amb els greus problemes del Tercer Món (sense que això vulgui dir que la preocupació pel que s'esdevé a l'exterior sigui excusa per a oblidar el que passa ara mateix aquí, a ca nostra). Voldria parlar concretament de Jaume Obrador Soler, un dels antics dirigents del comunisme illenc (OEC), primer regidor del nacionalisme d'esqueres (PSM) a l'Ajuntament de Ciutat entre els anys 1979 i 1981 i actualment un dels homes que amb més voluntat de diàleg (amant de la pau i de la justícia per damunt de totes les coses) encapçala les activitats de l'organització Veïns Sense Fronteres. Aquesta intervenció en favor de la pau ha estat (i és) forta en els països afectats pel conflicte dels Grans Llacs, especialment a Burundi i a Tanzània. Veïns Sense Fronteres, el treball solidari que encapçala Jaume Obador, començà amb un enviament d'ajuda d'emergència i finalment ha acabat amb la creació d'un ampli programa de formació per la pau i el respecte dels drets humans. En el fons es tracta d'una feina essencial: ajudar, de forma solidària, a acabar amb la política d'"apartheid" ètnic heretat de la colonització europea per construir una política d'integració basada en el retorn a l'estat de dret, els respecte als drets humans i un desenvolupament perdurable.

D'esquerra dreta: Maria Sastre, Jaume Obrador, Miquel López Crespí i un amic en un acte de solidaritat amb el poble xilè unes setmanes abans de la unitat de la majoria d'agrupacions de l'OEC amb el PSM (desembre de 1978).

Jaume Obrador va néixer a Felanitx l'any 1940. Diplomat en treball social per la Universitat de les Illes (1988) va ser ordenat prevere el 1966. De 1966 a 1972 treballà de missioner al Burundi i es va secularitzar el 1973. Jo el vaig conèixer quan era el màxim responsable del front de barris de l'Organització d'Esquerra Comunista. Amb en Jaume hem compartit detencions, interrogatoris de la Brigada Social, les fredes rajoles del calabós que hi havia en el soterranis del Govern Civil i també una estada a la presó de Palma per haver lluitat per la llibertat del nostre poble. Ara mateix Jaume Obrador és l'ànima de la Xarxa Internacional per la Pau i del Respecte dels Drets Humans a Burundi (RIB). Particularment sempre he considerat la feina solidària de Jaume Obrador com un dels màxims exemples pràctics de l'activitat cristiana que començà a desenvolupar a mitjans dels anys seixanta la teologia de l'alliberament. En termes universals el naixement i consolidació de la teologia de l'alliberament coincideix amb el Maig de 1968 a París i amb la Primavera de Praga. Després del triomf de la Revolució Cubana (1959) s'estenen i consoliden moviments guerrillers d'inspiració marxista i cristiana (especialment a l'Amèrica Llatina). És tal la força d'aquestes organitzacions que l'any 1967 decideixen unir esforços per a continuar la lluita contra el brutal enemic del nord (els EUA) i constitueixen a l'Havana l'Organització Llatinoamericana de Solidaritat (OLAS). En aquell temps (i d'això en parlàvem sovint en els nostres dies de reclusió comuna a la presó de Palma) la situació a l'Amèrica Llatina (augment progressiu dels moviments guerrillers i populars contra el capitalisme i l'imperialisme ianqui) era madura per a l'avenç de la teologia de l'alliberament i de les comunitats cristianes de base. Un capellà del Perú, Gustavo Gutiérrez, teoritzà en la conferència Hacia una teología de la liberación (juliol de 1968) aquestes implicacions socials del nou pensament cristià del qual Jaume Obrador és, en el meu parer, un deixeble ben fidel: "...encontrar un lenguaje sobre Dios que nazca desde la situación y sufrimientos creados por la pobreza injusta en que viven las grandes mayorías (razas despreciadas, clases sociales explotadas, culturas marginadas, discriminación de la mujer). Pero que sea, al mismo tiempo, un discurso alimentado por la esperanza que levanta un pueblo en lucha por su liberación...".

Com explica Marta Harnecker en el seu assaig La izquierda en el umbral del siglo XXI: haciendo posible lo imposible (pàgs. 29-30): "Esta inmersión en el mundo de los pobres y de los oprimidos hace del discurso teológico un discurso comprometido y con un sentido práctico. Hay un interés objetivo por la eficacia, porque [finalmente] lo que cuenta, no es tanto la reflexión teológica, sino la liberación concreta de los pobres. Es esta liberación [...] la que anticipa el Reino y agrada a Dios [...]". Crec, sense gens ni mica de por d'errar-me, que el meu antic company de clandestinitat signaria aquest passatge de Marta Harnecker ara mateix sense cap problema.

Jaume Obrador abandonà l'església oficial justament en el moment més àlgid de les accions conjuntes cristiano-marxistes. És tractava de ser conseqüent amb el missatge de l'Evangeli en la línia de la teologia de l'alliberament. I en aquesta línia de compromís permanent trobam avui Jaume Obrador. Com ha explicat parlant del conflicte dels Grans Llacs africans, ple de l'esperança que sempre l'ha caracteritzat: "La pau és possible i està propera".

Miquel López Crespí

(8-I-01)