Administrar

Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 20 Novembre, 2024 13:49 | facebook.com

Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí - Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor)


Miquel López Crespí i la lluita per la cultura durant el franquisme


És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista. (Mateu Morro)


Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi. (Mateu Morro)


Per Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM


La trajectòria com a escriptor de Miquel López Crespí és prou coneguda i abasta gairebé la totalitat de gèneres literaris, a més d’una important diversitat de temes i registres. Des de molt prest, des de sempre, ha volgut ser coherent amb un concepte d’escriptor que l’identifica amb el compromís cívic i polític, a partir de la comprensió del paper de la literatura enmig de la societat. Per això López Crespí ha anat elaborant la seva obra amb els patrons que la fidelitat a les seves idees i a ell mateix li imposaven. La feina de l’escriptor, vista des d’aquest punt de mira, no consisteix tant en l’elaboració d’uns escrits genials com en la tasca de reflectir allò que ha vist, coneix i vol canviar per un imperatiu ètic de dignitat i justícia. Enfront de les exquisideses estilístiques s’hi oposa el treball literari que, mot darrera mot, llibre darrera llibre, sense defugir el risc creatiu de l’experimentació formal, es tradueix en una obra extensa i sòlida com la que ha bastit en Miquel López Crespí.

D’altra banda, tot aquest compromís moral amb les pròpies conviccions reporta una nítida marginació dels canals diguem-ne oficials, accessibles amb més facilitat des d’una relació complaent cap el poder instituït. No és possible esdevenir un escriptor àulic si hom s’entesta en romandre fidel a tot allò que ha justificat el seu treball des del primer dia que va començar a escriure. Aquests escriptors, obstinats, entossudits en bastir una obra independent i crítica, no solen rebre les lloances dels comissariats culturals i, ben sovint, esdevenen autors que no transiten amb facilitat pels canals institucionals. Marginats, mal coneguts, deslligats dels cenacles influents, pasturen pels papers impresos com uns veritables “outsiders”, tan sols armats de la seva incorregible voluntat de coherència i de la seva ferma decisió de ser honests, amb ells mateixos i amb els seus lectors.

Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi.

El marxisme, l’oposició a l’estalinisme i a les ortodòxies de qualsevol signe, l’estudi de totes i quantes ideologies revolucionàries han existit i existeixen, cada un dels retalls d’història que fa servir en els seus escrits, no són un codi ideològic inamovible sinó una referència orientadora que Miquel López Crespí utilitza per a no perdre peu i per a mostrar als lectors ell qui és, d’on ve i cap a on va.

En definitiva, en Miquel López Crespí està al costat dels oprimits, del pobres, dels marginats, dels colonitzats, dels oblidats, dels represaliats, dels exiliats, dels incompresos i dels que s’han enfrontat amb el poder. Ell mateix se sent part d’una cultura crítica de la qual no creu que s’hagi d’abdicar. Una cultura que té uns autors, unes teories i unes fites en la història, però que també representa una actitud personal. I tot aquest capital d’experiència i de pensament no està barallat en absolut amb la més profunda tolerància i capacitat de diàleg amb tradicions culturals de diferent signe. Massa bé sap ell quin és el valor alliberador de la cultura, amb tota la seva amplitud universal i humanista. Per això es reivindica com a part d’una rica tradició cultural doblement perseguida: per crítica i per fidel al país.


Cultura i política en el canvi social


El poder polític de totes les èpoques ha col·locat en un primer nivell del seu interès l’escenari cultural. El debat sobre la relació entre cultura i política, d’una manera o de l’altra, és tan antic com la mateixa reflexió sobre les societats humanes. Per això al llarg dels segles XIX i XX, amb l’ascensió dels diversos moviments de masses que protagonitzaren la vida política d’aquells segles convulsos, hi va haver un intens debat teòric sobre el paper de la cultura en el canvi social. Un debat que en Miquel ha seguit de prop, l’ha viscut i l’ha conegut molt bé. Però la cultura no sols ha estat usada en un sentit emancipador. De fet, el feixisme va ser molt actiu en l‘àmbit del front cultural. I el franquisme, com al llarg del llibre sovint surt a col·lació, va voler des del començament utilitzar al seu servei totes les facetes de la cultura per consolidar la seva virulenta dictadura. Trencar aquella presó ideològica va costar molts d’esforços, a molta de gent i en molts de terrenys alhora, i el de la cultura va esdevenir un dels camps de batalla on primer varen triomfar els que defensaven la llibertat i el canvi polític. És de tot això que tracta aquest llibre.

Antonio Gramsci, a la presó feixista on Mussolini l’havia confinat, va encertar a confegir una suggerent teoria que permetia destriar el paper de la cultura i els intel·lectuals en relació als grups socials i a les seves formulacions polítiques, en un moment en el qual la possibilitat d’un canvi social era una opció oberta a Europa. Al llarg del segle XX, molts d’intel·lectuals, més o menys vinculats als moviments populars, treballaren per bastir una cultura alternativa a la del sistema instituït. La necessitat d’un front cultural era una qüestió òbvia, però hi havia també una tradició radicalment obrerista, amb arrels en l’apoliticisme anarquista i en el cristianisme de base, que qüestionava les funcions emancipadores de la cultura més enllà de les expressions directament emanades de la lluita concreta. El que ens diu López Crespí és una altra cosa: que la cultura, tant com la política, és imprescindible en qualsevol canvi social i polític. I la cultura d’un poble és un fet conformat al llarg de la història per una multitud d’aportacions diverses i en diàleg permanent entre elles mateixes.

La consideració dels valors compartits i universals consubstancials al fet cultural no impedeix, però, que López Crespí no separi amb un traç vigorós els posicionaments dels diferents escriptors o artistes davant els fets que varen viure. L’enlluernament, des de l’àmbit de la dreta, cap al nou règim franquista és un fet històric objectiu que en certs casos no s’explica tan sols per la necessitat de sobreviure fos com fos. Hi ha components classistes i ideologies reaccionàries que pesen molt a l’hora d’entusiasmar-se o no amb “el General de l’Espanya una”.


Les formes de l’art i el franquisme


És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista.

Al llarg dels articles inclosos en el recull van compareixent uns episodis poc o gens coneguts, que aleshores varen tenir la seva importància, i que ens permeten conèixer-ne els protagonistes oblidats. Persones que potser no són a les cròniques oficials i que difícilment hi seran, però que l’autor del llibre aconsegueix treure de l’oblit en un molt saludable exercici de memòria històrica.

Sense conèixer aquelles iniciatives i aquells protagonistes, potser un tant aïllats socialment en una Mallorca molt aferrada a l’immobilisme conservador tradicional, podríem arribar a pensar que en aquells anys de grisor res va passar a Mallorca més enllà de la passivitat social –esdevinguda acceptació implícita majoritària- envers el règim de Franco. I d’aquí podríem passar a no reconèixer el caràcter brutal, assassí, d’aquell model polític aixecat sobre una llarga guerra d’extermini. Encara ara, i potser més d’uns anys ençà, no és rar sentir despatxar aquell sistema polític genocida com si fos un episodi més de la nostra història. Com qualsevol altre. Al cap i a la fi “els altres feren el mateix i tot plegat va ser un enfrontament fratricida”. Els tòpics negacionistes i la relativització del caràcter criminal d’aquell règim han fet molt de camí. I no es pot posar al mateix nivell un aixecament militar i feixista contra la legalitat republicana democràticament constituïda, amb una tasca d’extermini cruel de les persones que defensaven ideals democràtics i progressistes, que la defensa aferrissada de la República que, entre altres coses, no es podia separar de l’assoliment d’un nou tipus d’estat que reconegués la pluralitat nacional o que validàs un model social més just. Per tant, treure a la llum la veritable natura del franquisme, i de la guerra que va promoure, és un dels grans mèrits d’aquest llibre.

La victòria del franquisme va ser un desastre històric per a la població dels diversos països inclosos dins l’estat. Va ser una infàmia i un atemptat contra la justícia, la raó, la llibertat i el desenvolupament d’una societat més igualitària, que es va congriar al recer dels estats feixistes d’Alemanya i Itàlia. I no oblidem que primer la victòria i després la supervivència d’aquell règim corrupte sols va ser possible, entre altres coses, per la indiferència o el suport implícit de les potències guanyadores a la Segona Guerra Mundial. Com ja havia passat el 1713 a Utrecht, els nostres pobles varen ser abandonats a la seva sort enfront d’un estat espanyol militarista i profundament reaccionari.


La perspectiva de la història


A hores d’ara ja no podem referir-nos als temps de la transició com si no sabéssim què llamps va passar. Va succeir allò que sabíem que passaria a partir del moment que no va ser factible un procés de trencament clar amb el franquisme. La solució pactada es va imposar amb tots els condicionants que comportava, vetlada gelosament per l’estat franquista, i endegant una constitució gens modèlica des del punt de mira democràtic. Res del que es va posar en marxa aleshores garantia el respecte a la dignitat i la llibertat dels pobles o l’assoliment d’un marc democràtic avançat en el qual tot es pogués debatre i qüestionar. El franquisme va guanyar la seva darrera batalla, tot i perdre-la en aparença. Va guanyar malgrat ell mateix. I va assolir a fer permanent el model d’estat reaccionari que havia desenvolupat, amb unes reformes més o menys importants, però sense tocar les estructures de poder. Potser no hi havia altra opció possible després de decennis de dictadura –o almenys això és el que es deia des del discurs oficial- i ens havíem de menjar amb patates la monarquia borbònica i l’estat espanyol unitari i uninacional, però aquest discurs de la por ja no és suficient per a poder seguir presentant el model sorgit del compromís amb el franquisme com a desitjable, amb valor intemporal i, a més a més, intocable. Aquest és un dels mites que han acabat caient en els darrers temps.

La democràcia és l’expressió de la voluntat majoritària d’un país sense limitacions fraudulentes. I el marc polític sorgit després de la mort de Franco té massa limitacions en tots els sentits. Ara mateix, som al davant d’un procés polític a Catalunya que ens afecta de manera directa, es miri com es miri. Que un poble, amb el qual ens lliga la història i la cultura, després de tres-cents anys d’ocupació i més de cinc-cents de dependència política, bategui amb il·lusió per recobrar les seves llibertats, és un fenomen de gran abast que no ens pot deixar indiferents. No sabem quin serà el devenir, ben segur ple de dificultats, d’aquest combat tan admirable com desigual, però si que sabem que és un procés que no té aturada possible. Tot i que tampoc té una resolució fàcil a curt termini. Estam davant allò que Gramsci, tan estimat per en Miquel López Crespí, en deia “una guerra de posicions”.

Com ens afectarà aquesta situació? Per molt que hi pensi sols encert a veure al davant uns temps difícils, en els quals fins i tot els limitats avenços democràtics de la transició es poden veure compromesos per l’onada reaccionària que ens pot caure al damunt. Sempre que es sacseja el model d’estat, la reacció dels poders fàctics d’aquest estat és iracunda i un dels seus objectius és aturar el contagi que, en el nostre cas, veuen com un gran perill. El simple intent de defensar la identitat cultural multisecular del nostre poble és vist amb incomprensió o amb rancúnia. De fet, encara retrona a Mallorca el clam dels germans Llorenç i Miquel Villalonga, prou esmentat per Miquel López Crespí, exigint la depuració dels culpables d’expressar afinitats catalanistes. Els nous temps que s’endevinen a l’horitzó tendran molt de resistència davant un poder que disposa de mitjans incommensurablement superiors. En aquesta tasca és ben segur que ens serà imprescindible fer un exercici permanent de memòria i, a la manera d’en Miquel López Crespí, mantenir el timó ben dreturer. No donem res per sabut, no pensem que cap posició sigui segura, no deixem per a l’oblit allò que va passar i ens ho han amagat, recuperem l’orgull de les persones que han treballat per aquesta terra amb dignitat i facem camí.

Santa Maria del Camí (Mallorca) 12-IX-2016


Llorenç Villalonga: articles de Miquel Àngel Vidal Pons i Joan Fullana

pobler | 18 Novembre, 2024 08:35 | facebook.com

Ara, en Una Arcàdia feliç –– per primer cop, segons afirma l’escriptor –– assaja d’escriure des del punt de vista dels vencedors; ho fa des de l’òptica dels germans Llorenç i Miquel Villalonga i la dels intel·lectuals que es situaren a recer dels sublevats contra la II República; i també amb la visió d’alguns dels escamots d’execució i dels responsable de les farses judicials d’aquella època, que –– com en el cas del batle de Palma, Emili Darder, d’Alexandre Jaume, d’Antoni Mateu i d’Antoni Maria Ques –– sovint acabaren en execucions sumaríssimes... (Joan Fullana)


Llorenç Villalonga i la novel·la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)


Per Joan Fullana, director de la revista literària S’Esclop


Aquesta novel·la forma part d’una trilogia que ens situa a Mallorca en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista i quan l’escriptor Llorenç Villalonga s’adhereix a la Falange i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. En Una Arcàdia feliç, el prosista centra la seva atenció sobre Llorenç Villalonga i intenta novel·lar el món íntim de l’autor de Bearn. En començar-ne l’escrit, a López Crespí li bullien moltes qüestions dins el cap. Es preguntava com era el cosmos d’aquells professionals de classe mitjana amb somnis aristocràtics i quin era l’ambient d’aquella classe social en temps de la II República?

Quina era la relació de Llorenç Villalonga amb aquella societat ciutadana? Com era Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i complicitat hi hagué entre Villalonga i Georges Bernanos, l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna? López Crespí es preguntava si fou l’amistat amb Zayas i Villalonga, ––juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el fill de Bernanos––, la font d’informació de l’escriptor francès? O si, realment, va ser Villalonga qui li proporcionà les informacions necessàries per bastir Els grans cementiris sota la Lluna, segons sembla, com ho suggereixen alguns estudiosos...? De tot això, volgué fer-ne literatura, i s’animà a dur endavant la feina, a escriure’n el que havia de ser la novel·la.

A López Crespí li seduïa novel·lar aquella Palma, –– “amb l’ambient de Ciutat d’abans de la guerra i de la societat en la que participava Villalonga” ––, i s’interrogava per què, ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontà amb la major part dels participants de La Nostra Terra, expressió i portaveu del catalanisme illenc? Què motivà que redactàs Mort de dama, la irònica crítica al grup que envoltava l’Escola Mallorquina i als seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que circumdava la revista Brisas, aquell univers cosmopolita i snob tan allunyat del sentir i distant del bategar del poble mallorquí? Com eren les nits de joia i disbauxa de la petita burgesia palmesana i quines foren les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Com succeïren aquelles les fetes de campanya i conspiració contra la II República juntament amb el fill de Bernanos, Ives, el qual demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme? Per quins motius els socialistes de l’època ja el veien, a l’autor de Centro ––– petita bíblia dels reaccionaris del moment –– com a un element molt proper al feixisme? I, a despit de la banalitat que traspuava Brisas, que dirigia el futur autor de Bearn, era tan palpable la seva posició política?

Novel·lar aquell microcosmos social, polític i cultural “era un repte, una temptació molt forta”, diu López Crespí.

López Crespí, abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, ja havia novel·lat altres aspectes de la guerra civil. Així, a tall d’exemple, a L’Amagatall (Premi «Miquel Àngel Riera» de novel·la 1998), havia furgat en l’univers de les dones i dels homes amagats per tal de salvar-se de la repressió; i, en la novel·la Estiu de foc, (Premi «Valldaura» de novel·la, Barcelona 1997, Columna Edicions 1997), i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·là el desembarcament republicà de Bayo a Portocristo (Manacor) i en Els crepuscles més pàl·lids, (Premi de narrativa «Alexandre Ballester» 2010), tractava de les vivències en el anys quaranta d’un presoner republicà en els camps de concentració illencs.

Ara, en Una Arcàdia feliç –– per primer cop, segons afirma l’escriptor –– assaja d’escriure des del punt de vista dels vencedors; ho fa des de l’òptica dels germans Llorenç i Miquel Villalonga i la dels intel·lectuals que es situaren a recer dels sublevats contra la II República; i també amb la visió d’alguns dels escamots d’execució i dels responsable de les farses judicials d’aquella època, que –– com en el cas del batle de Palma, Emili Darder, d’Alexandre Jaume, d’Antoni Mateu i d’Antoni Maria Ques –– sovint acabaren en execucions sumaríssimes...

La continuació d’Una Arcàdia feliç és la novel·la titulada Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, que, segons ens ha informat López Crespí, serà la part que ha de tancar aquesta trilogia i que encara està en fase de redacció.

Publicat en la revista literària S’Esclop (Novembre-desembre 2010)


Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)


UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL


Per Miquel Àngel Vidal, escriptor


Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit d’Una Arcàdia feliç —i de cap manera l’únic— és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan —alter ego ratificat per l’escriptor—, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se n’han fetes moltes “versions” per explicar la biografia i els trets ideològics de l’autor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el “seu Villalonga” s’aproxima molt més a la realitat que el de l’amable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres —sobretot ombres—, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat n’hagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció d’un novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, s’hi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, d’esperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, n’ha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i d’enginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a l’illa.

Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, l’autor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i d’escamots d’execució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a l’obra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i l’ignominiós Comte Rossi en l’eliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.

Tot i l’interès de la “conversió” al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres), és l’enfrontament amb els membres de l’Escola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en l’humiliant episodi del retractament dels firmants de la “Resposta” hi intuïm la seva participació activa.

Quant a l’estil, cal dir que l’obra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que l’autor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.

El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per l’envergadura de les proporcions. S’ha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.


Xirinacs i Miquel López Crespí - Per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans

pobler | 16 Novembre, 2024 13:53 | facebook.com

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)


Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....



Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.



Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE). A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida escrivien pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)

Les novel·les de Palma: Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 15 Novembre, 2024 06:39 | facebook.com

3 vídeos - Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). (Miquel López Crespí)


Llorenç Villalonga i la novel·la Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)


Per Miquel López Crespí, escriptor



Llorenç Villalonga és un autèntic personatge de novel·la. Per això he escrit Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. I just ara mateix he començat la redacció de la tercera sobre l’autor de Bearn. Vull fer una trilogia d’aquella època tenebrosa però summament interessant dels primers mesos de la guerra civil a Mallorca. Villalonga, tothom que conegui una mica la seva biografia ho sap, és un aferrissat espanyolista dels anys vint i trenta que es troba immers en la guerra i fa costat als que afusellen l’esquerra i liquiden tot l’aconseguit tan dificultosament pels intel·lectuals catalanistes de les Illes en moltes dècades. En plena matança de republicans, Villalonga escriu un article que publica en El Día (7-VIII-1936) on especifica una vegada més la seva posició envers la cultura catalana. Diu l’autor de Bearn: “Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca”. Més documentació sobre l’atac frontal dels germans Villalonga contra la cultura catalana es pot trobar en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1978) i especialment en el capítol “L’afer dels ‘Manifest dels catalans’” (pàgs. 92-108) i també en el capítol “El ‘Manifest’ i la repressió cultural” (pàgs. 108-117). Anticatalanisme i antiesquerranisme que podem trobar a tots els articles que va publicar sota el títol de Centro (Gráficas Mallorca, Palma 1934). Com hem dit més amunt, el personatge Villalonga, els fets que va viure el nostre autor, l’època de la República i la guerra civil donaven material no solament per a escriure una novel·la, sinó diverses, com finalment s’ha esdevengut. Els anys vint i trenta a Mallorca són massa exuberants –culturalment i políticament-, i el repte de provar de copsar l’ànima d’un intel·lectual reaccionari tan “atractiu”, literàriament parlant, que tot plegat em seduí profundament i m’animà a començar la feina.



Com pot imaginar el lector d’aquest article, Villalonga no m’era un desconegut. Les lectures, a mitjans dels anys seixanta, d’obres com Mort de dama, La novel·la de Palmira, Bearn, Les fures, Desbarats, L’àngel rebel, La dama de l’harem, El llumí i altres narracions, Desenllaç a Montleó i moltes altres foren bàsiques per a copsar la importància d’un narrador de vena, d’un autèntic escriptor malgrat totes les seves contradiccions amb el català. L’anticatalanisme de la seva trajectòria, el combat dels anys trenta contra els intel·lectuals de l’Escola Mallorquina i els col·laboradors de La Nostra Terra, molt especialment amb Miquel Ferrà, el feien un personatge no gaire simpàtic. No oblidem que, com explica Josep Massot i Muntaner en Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), la feina conjunta entre el cap de la policia franquista encarregat de la matança d’esquerrans, el totpoderós Barrado, i el coronell Tamarit, instructor de la vergonyosa farsa judicial que portaria al mur de les execucions al batle de Palma, Emili Darder, i el paper dels germans Villalonga, és essencial en la liquidació de la cultura catalana en la vida pública a Mallorca. En referència al silenciament dels signants de la “Resposta” al missatge dels intel·lectuals catalans del Principat, Josep Massot i Muntaner ha escrit: “... l’afer del ‘Manifest’ és una peça important dins el procés implacable de desmantellament de la cultura autòctona a partir del mes de juliol de 1936”.



En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.

'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.

Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...

'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventayol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".

Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista".

Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Qui vulgui negar aquests fets tan ben documentats està en el seu dret, però les seves opinions tendran poc valor davant la realitat del que s’esdevengué en aquells mesos terribles.

Aquest era el món de Llorenç Villalonga en aquell estiu de 1936, l’univers que he provat de fer tornar de les ombres del passat a les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.


El teatre modern a Mallorca

pobler | 14 Novembre, 2024 10:20 | facebook.com

L'aprofundiment en les propostes de teatre polític de Piscator; el coneixement de les experiències revolucionàries de Vladímir Maiakovski, Antonin Artaud, Peter Brook, Dario Fo, el situacionisme francès, les primeres representacions del Living Theater, ens obrien les percepcions a formes ben diverses d'entendre el fet teatral. Però aquestes influències no sempre es reflectien de forma directa en les nostres obres. Una cosa era l'admiració, el respecte total i absolut per les creacions i concepcions político-literàries dels grans creadors i transformadors del teatre mundial, i una altra de ben diferent, ser la còpia mecànica del que ells feien o pensaven. (Miquel López Crespí)


El teatre modern a Mallorca i la memòria històrica.



Estrena de l'obra El Cadàver, de Miquel López Crespí a Barcelona.

La publicació de l'obra Els anys del desig més ardent coincideix, amb un parell de mesos de diferència, amb l'aparició d'una eina de treball imprescindible per a la història i investigació teatral: el Diccionari del Teatre a les Illes Balears (volum I A-O). Una obra de consulta obligatòria que s'ha realitzat sota direcció de Joan Mas i Vives, coordinada per Francesc Perelló Felani amb l'ajut d'un Consell Assessor format per Ramon Díaz, Josefina Salord i Marià Torres. En l'elaboració de l'obra hi han participat igualment, com a becaris o becàries, Àngela Aguiló Ferrer, Sònia Capellà Soler, Catalina Mateu Lladó, Maria Muntaner González, Maria Pons Pons, Magdalena Prohens Colom, Maria Quetglas Mesquida, Pere Roig Massanet i Maria del Mar Verd Julià.



Ha estat una coincidència curiosa que aquest llibre es publicàs en el mateix any que s'ha editat Els anys del desig més ardent. Tot plegat m'ha fet reflexionar en aquests més de trenta anys d'escriure teatre, amb les conegudes dificultats que, en aquestes dècades i sota diversos tipus de règim polític, dictadura feixista o monarquia parlamentària, hem tengut els autors teatrals mallorquins. Bastaria recordar els problemes històrics que homes de la vàlua d'Alexandre Ballester, Joan Soler Antich, Llorenç Capellà, Josep M. Palau i Camps o Jaume Cabrer han tengut per a veure les seves obres representades o, almanco, valorades al seu país.

Fins fa poc, ja que les coses sembla que comencen a canviar molt lentament, la situació teatral mallorquina era molt semblant a la descrita per Grerori Mir en Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1970) quan escrivia: "L'evolució històrica de la nostra comunitat, la seva concreció en un tipus humà sui generis, les adverses condicions objectives quan tants d'anys hem arrossegat, només possibilitaven un teatre costumista". Joan Fuster definia a la perfecció aquest tipus de teatre de "fer riure", preponderant durant molts d'anys tant a València com al Principat i a les Illes, en la seva Literatura catalana contemporània (vegeu pàgs. 395-405): "Tancats en cercle restrictiu, els teatres regionals hagueren de viure de la pròpia tradició impermeable. Han mantingut fins a la fi les notes característiques del seu origen vuitcentista: obres curtes, sovint d'un sol acte, d'estructura senzilla; preponderància de l'humor gruixut, o de la sàtira, però generalment de la pura i simple voluntat de fer riure a tota costa; abús del color local, del pintoresquisme folklòric, fins i tot quan ja no té base en la realitat".

De les nostres inquietuds teatrals i influències culturals ja n'hem parlat en dos llibres memorialístics. D'una banda, a Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000); vegeu concretament els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo): l'autor més popular", "Anys setanta: els premis de teatre en la lluita per la normalització del català", "Les germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista"... També en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003) es pot trobar un capítol al respecte: "El teatre modern a Mallorca", on s'inclou un interessant article de l'escriptor Miquel Mas Ferrà estudiant l'obra Acte únic, que s'edità en la collecció de textos teatrals "Tespis" de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Referències directes al fet d'escriure a Mallorca es poden trobar en el meu Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie (Ciutat de Mallorca, Calima Edicions, 2002) i en La novella (Eivissa, Res Publica Edicions, 2002).

Però en aquests treballs no inform amb detall de l'origen concret d'aquestes tres obres, diríem "de la postransició": Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna.

Lluny de l'etiqueta de "teatre brechtià" o teatre inscrit dins del "realisme social" amb el quals s'ha volgut definir la meva obra, les tres peces abans esmentades tenen, pens, molt poc a veure amb les conegudes posicions teatrals del gran i admirat dramaturg alemany.

No negaré ara que a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, l'estudi i assimilació de les concepcions de Bertolt Brecht eren quasi obligatòries per a tot aquell que es volia dedicar al teatre. Anàvem a veure qualsevol estrena de Brecht, evidentment, i, a Lisboa, en temps de la Revolució dels Clavells, poguérem veure diverses "aplicacions" de la tècnica brechtiana a realitats diverses.

Alguns "manuals" de fa trenta anys, a part de La revolución y la crítica de la cultura, d'Alfonso Sastre (Barcelona-México, Grijalbo, 1970) eren el famós Breviario de estética teatral (Buenos Aires, La Rosa Blindada, 1963) de Bertolt Brecht, La técnica teatral de Bertolt Brecht de Jacques Desuché (Barcelona, Oikos-Tau, 1968), Bertolt Brecht de Paolo Chiarini (Barcelona, Ediciones Península, 1969), Brecht y el realismo dialectico de Weigel, Liubimov, Weiss, Hormigón i diversos autors més (Madrid, Alberto Corazón Editor, 1975) o El compromiso en literatura y arte del mateix Bertolt Brecht (Barcelona, Ediciones Península, 1973), auténtica biblia de tot autor compromés a començaments del setanta...

L'aprofundiment en les propostes de teatre polític de Piscator; el coneixement de les experiències revolucionàries de Vladímir Maiakovski, Antonin Artaud, Peter Brook, Dario Fo, el situacionisme francès, les primeres representacions del Living Theater, ens obrien les percepcions a formes ben diverses d'entendre el fet teatral. Però aquestes influències no sempre es reflectien de forma directa en les nostres obres. Una cosa era l'admiració, el respecte total i absolut per les creacions i concepcions político-literàries dels grans creadors i transformadors del teatre mundial, i una altra de ben diferent, ser la còpia mecànica del que ells feien o pensaven.

Miquel López Crespí

Un article de desembre de 2003

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla (Mallorca) i els seus autors . Records de l´escriptor Miquel López Crespí

pobler | 13 Novembre, 2024 08:01 | facebook.com

La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla 1946. Memòria de la derrota republicana.



Qui signa aquest article va nèixer sota la influència, per una part, de la derrota de la República i també, sortosament, de la victòria aliada sobre el nazifeixisme. Ambdues influències condicionaran de manera molt importat tant la meva vida com la meva obra literària.

Qui signa aquest escrit va néixer a sa Pobla, si els papers no ens enganyen, un dia de finals de desembre de 1946. Concretament el trenta de desembre de 1946. Un any i busques després que havia finit la Segona Guerra Mundial i quan, a les Illes i la resta dels Països Catalans, la repressió feixista contra l'esquerra era més forta que mai. Els historiadors parlen de més de tres-cents mil antifeixistes afusellats en la immediata postguerra. Un temps molt tèrbol endiumenjat per les misses del clergat que havia col·laborat a l'èxit de la "Cruzada contra el comunismo" i per les "espanyolades" de rigor: aquelles insuportables pel·lícules d'Antonio Molina, Lola Flores, Paquita Rico o l'inefable Joselito.


De de sempre tenia ganes d'esbrinar quins eren alguns dels fets que s'havien esdevingut en l'any del meu naixement. Però les feines, la supervivència quotidiana, aquell llibre que has de lliurar a l'editorial, els articles de cada dia, tot plegat, havien endarrerit la meva intenció de fullejar diaris i revistes antigues. Aquest estiu, emperò, m'ha estat possible furgar una mica en aquell remot passat.

Aleshores el pare, l'exalferes de la República Paulino López, ja feia uns anys que havia pogut abandonar el camp de concentració on l'havien portat, com a presoner de guerra. Parlam del famós "Batallón de Trabajadores número 151" que, sota comandament d'oficials franquistes i els falangistes, era present a sa Pobla i ben a prop del que amb el temps, serien "ses casetes de sa Pobla", a la platja d'Alcúdia.


Mallorca sense turistes. "Ses Casetes" de sa Pobla i aquells estius dels anys cinquanta. En la fotografia podem veure l'escriptor Miquel López Crespí, la seva mare Francesca Crespí Caldés i Francesca López Crespí.

En una de les rares sortides de permís al poble, el pare havia conegut una poblera, Francesca Crespí Caldés, que provenia d'una antiga nissaga de pagesos benestants: Can Verdera. De Can Verdera era també el famós batle primoriverista, cap de la Unión Patrióta, Miquel Crespí i Pons, el mateix que en els anys vint ajudà a bastir l'escola Graduada de sa Pobla. Sempre vaig sentir dir al pare que va ser la coneixença de la mare, en unes llunyanes festes de Sant Jaume, el que li salvà la vida. Recordem que en aquella època de ferotge postguerra, parlam dels anys quaranta, la manca de bons aliments, el treball forçat i les malalties, se'n portaren molts d'aquells joves que, en un passat recent, com a militants i simpatitzants de la UGT, CNT, el Partit Socialista, el BOC o el PCE, volgueren trasbalsar el món.


Cines de sa Pobla: Ca'n Pelut (el "Coliseum").

La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional.

Però ara som en el 1946. Casat amb la poblera de Can Verdera que li salvà la vida l'any 1943, l'any que vaig néixer, el 1946, era ja a segles de distància d'aquell de 1936 quan, amb els revolucionaris de la seva edat, iniciaren la lluita contra el feixisme. Després de tres anys de guerra, en quedava ben poc d'aquelles ganes esbojarrades de canviar el món. Els pare havia vist els seus companys de generació morts a la trinxera, lluitant amb un carregador de només cinc bales, contra l'artilleria, l'aviació i les tropes enviades per Hitler i Mussolini. Després d'haver patit la guerra i els anys de camp de concentració, restaven ja molt poques il·lusions pel que fa a un possible canvi de la situació a l'estat espanyol. Imagín que, fitxat per la policia i la Guàrdia Civil com a "desafecto al regimen", malgrat que mai més, després de la derrota de la República el trenta-nou, s'implicàs en política, el que li devia importar, cap a l'any 1946, era com garantir una feina que li permetés mantenir la família i aquell fill que acabava de néixer.

Tornem als diaris. L'any 1946 les Nacions Unides condemnaven la dictadura del general Franco. El nou de febrer, l'Assemblea General de les Nacions Unides, sense cap vot en contra, negava al règim espanyol la possibilitat d'ingressar en l'organització, perquè "considera que Espanya posseeix un règim feixista sorgit del suport dels països de l'Eix".

Condemna que, tot sigui dit, aviat seria deixada de banda sota pressions dels EUA, vist i comprovat que, en la lluita contra el socialisme, Franco era el millor aliat que podia existir tant per als nord-americans com per per als règims capitalistes europeus.

Pel mes de març s'estrenava a Mallorca, i supós que un parell de mesos després devia arribar a sa Pobla, a Can Guixa o Can Pelut, la pel·lícula de "Hispano-Americana Films" El conde de Montecristo, amb Arturo de Córdoba, Consuelo Franck, Mary Cortés i Gloria Marín. El vint de març s'anunciava el triomf de Perón a les eleccions de l'Argentina. A sa Pobla, els pagesos proven de subsistir enmig del racionament encara vigent. Sortosament, per a la gent que tenia un hortet sempre hi havia alguna cosa per a menjar i vendre. Els molins de blat manuals, d'amagat de les inspeccions entre la palla del sostre o a fora vila, permetien moldre blat i fer el pa a la pastera. En aquell temps eren moltes les dones que feien el pa per a tota la setmana. En el corral, prop de la cuina, hi solia haver el forn que, alimentat per bona llenya de pi, servia per a coure aquells pans que duraven tota la setmana.

Amb el pa cuit a casa, els animals del corral (pollastres, conills, gallines...) i amb l'hortalissa que es conrava a un racó de l'hort, eren pocs els poblers que patien fam de veritat. Evidentment, la manca de feina obligava encara a l'emigració, ben igual que en els anys deu, vint i trenta. Però per a tots aquells que podien combinar l'hortalissa de l'hort amb els animals del corral i el pa de la pastera, el temps anava passant. La fam d'uns feia rics a molts. S'hauria d'estudiar a fons d'on sorgiren moltes fortunes de la postguerra. Recordem que era l'època de l'"estraperlo" i, malgrat certa "repressió" oficial per allò de "quedar bé", el cert era que personatges sense escrúpols bastiren els seus milions amb la fam i misèria del poble.

Les revistes del moment informen de luxes inabastables per a la població mallorquina del moment. L'any 1946 és quan s'"inventa" la "Vespa". Els diaris diuen que és idea del fabricant d'automòbils Enrico Piaggio. La "novetat" es deu, sens dubte, al fet que el frontal de l'escúter i la base formen una unitat indissoluble. Però Vespes, l'any 1946, no n'hi ha cap a sa Pobla ni a Mallorca.

Miquel López Crespí



Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.


Sa Pobla, la República, els camps de concentració feixistes, Miguel Hernández, Francisco Galán, José López, els presoners republicans, la lluita antifranquista...


Estam recordant fets dels anys 1955-56. Jo tenia deu anys. És quan les primeres impressions estrictament culturals (Costa i Llobera, les històries de la guerra que m'explica el pare, Paulino López i l'oncle, José López, que combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat) comencen a restar perfectament enregistrades en la meva memòria infantil. He explicat en altres articles l'arribada a sa Pobla, a començament de 1940 del pare, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medicines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts -pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat-... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu -per manca d'atencions, per excés de feina- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.


Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment -1943- i, segurament per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest homé, que havia nascut a Conca el dinou de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27-III-1999) tengué una importància cabdal en la meva posterior formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del trenta-sis contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels més importants combats de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual -tenc algunes fotografies d'aquests fets- participà activament ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres servis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Sarabia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández -al que havia conegut a Alacant i al qual havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres-. Com se sentia d'orgullós l'oncle d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernádez! En aquells duríssims -i freds!- mesos de desembre del trenta-set i gener- febrer del trenta-vuit, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militar republicans com Líster, Modesto, el Campesino...


L'oncle José s'instal·là a sa Pobla a començaments dels quaranta i treballà, fins a mitjans dels anys seixanta, amb el pare, fent de pintor. El pare i l'oncle es dedicaven especialment a la pintura de cotxes i camions, però també s'especialitzaren en la decoració d'interiors i en els quadres -el pare era un excel·lent pintor afeccionat del qual resten centenars d'obres per moltes de les cases de sa Pobla i xalets del Mal Pas, el Port de Pollença, el Port d'Alcúdia, Aucanada...- A causa de la demanda que tenia, el pare no donava a bastament!


Els meus primers records jovenils situen el taller del pare i l'oncle, en una de les grans naus de Can Ripoll, just al costat de la plaça del Mercat, ben davant de l'Institut de Can Garroví. Anys de feina intensa, amb tants de camions feinejant amb la patata -tot el poble en marxa preparant l'exportació anual-. Per Can Ripoll compareixien a petar la xerrada una estona, alguns dels expresoners republicans que havien picat pedra amb el pare. Entre els més assidus a la xerrada record a la perfecció en Guzmán Rodríguez Fernández, un gran amic del pare i de l'oncle, al qual fa uns anys entrevistà Joan Company per a la revista Sa Plaça (vegeu el número 45).


En la indroducció a l'entrevista, com a pòrtic de presentació Joan Company escrivia: "En Guzmán Rodríguez vingué a sa Pobla com a integrant d'un contingent de mil dos-cents bascs que foren obligats a realitzar treballs per caprici dels guanyadors de la guerra del 36. La repressió que va patir en Guzmán no tingué altra causa que trobar-se en una republicana i per tant haver d'incorporar-se a les files de l'exèrcit fidel a la República. Durant dos anys estigué reclòs a distints llocs com a presoner de guerra, l'any 1939, se'n pogué tornar a casa seva; però un any més tard el cridaren i, amb el pretext que no havia complert el servei militar, l'enviaren a Mallorca com a integrant d'un dels anomenats "Batallons de Treballadors" que, formats per soldats del derrotat exèrcit republicà, eren obligats a realitzar obres públiques principalment carreteres i camins. Però ni les dures experiències que forçosament hagué de viure durant la guerra, com a soldat, primer a diversos fronts, i com a presoner després; ni els dos anys passats en el "Batalló de Treballadors" han deixat en el seu esperit ni la més petita amargura ni el més mínim ressentiment".


Record com si fos ara mateix les eternes discussions a Can Ripoll o, en algun cafè de la plaça de sa Pobla, comentant els coms i els perquès de la guerra! En el fons, ara que ho pens amb perspectiva d'anys, va ser l'exemple d'aquests autèntics herois anònims del trenta-sis, el pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, la història del temps que va passar amagat a casa seva -perquè no el matassin els falangistes- Pau Canyelles Socies, la defensa de la República feta pels carrabiners de sa Pobla, l'actitud valenta i decidida del socialista Jaume Serra Cardell (que va ser afusellat l'any trenta-set) després d'una parodia de judici, el que, a poc a poc, em va fer anar decantant envers les idees de progrés i lluita per la llibertat del poble treballador que he mantingut aquesta darrers trenta-cinc anys -la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim franquista va ser a començaments dels seixanta, quan just havia fet els catorze anys-. Ben cert que cap dels meus llibres no s'hauria pogut escriure sense tenir sempre presents els exemples lluminosos -i tants d'altres de semblants!- dels quals he parlat una mica més amunt!


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Crònica sentimental de sa Pobla (Anys 20 i 30) – El batle Miquel Crespí Pons (Verdera) i l´Escola Graduada

pobler | 12 Novembre, 2024 12:21 | facebook.com

Crònica sentimental de sa Pobla (Anys 20 i 30) – El batle Miquel Crespí Pons (Verdera) i l´Escola Graduada


Per Miquel López Crespí, escriptor


De jovenet m´entretenia mirant les fotografies de l´arribada del general, del fill del rei Alfons XIII, de tota la parafernàlia de militars que els acompanyava. Era com contemplar un àlbum de cromos antiquíssims. Veig l´oncle-padrí, joveníssim, amb ulleres fosques, capell de senyoret i corbatí amplíssim al davant de la corporació municipal, caminant fins a l´entrada del poble; la banda de música en plena acció, el rector, suat, corrent per arribar d´hora a la balconada on es fan els discursos. Amb un poc d’imaginació pots sentir l’eco llunyà d’himnes i pasdobles, de jotes i boleros. Els comerciants més rics, amb les seves filles i esposes vinclen l’esquena davant el dictador i el fill mut del rei que compareix, hieràtic, a la inauguració. Hi ha un estol de jovenetes vestides de pageses per a ballar davant el cap de Unión Patriótica, posant, rialleres, davant el fotògraf oficial que enregistra la cerimònia per a la història. Hi pots veure tota la majestuositat de l´edifici, l’ampli pati amb les esveltes columnes que sostenen els dos pisos curulls d´aules, el laboratori, la biblioteca plena de llibres. Les classes, amb els pupitres i mobles més moderns de l´època, els cartells amb els grans mapes d´Espanya i del món, l´enrajolat amb la figura de Ramon Llull, les plantes del jardí just acabades de sembrar...


L’oncle Miquel Crespí Pons, el batle de la dictadura, va ser el culpable de la desfeta econòmica de la família. Oferí al Consistori cinquanta solars de forma quasi gratuïta, per a bastir l’escola que aquella societat agrària necessitava

Tot havia començat feia anys, quan per diverses circumstàncies, la família de la mare entrà en declivi. El batle Miquel Crespí Pons, el padrí-oncle, va ser el cap polític del partit del dictador Miguel Primo de Rivera. Els Crespí i Pons lligaren el destí familiar a la dictadura. Una puixant petita burgesia agrícola volia convertir el Port d’Alcúdia en un empori de riquesa, un indret que fes la competència a Palma i deslligàs les nostres comarques de la influència dels grans empresaris ciutadans. Es tractava de perllongar l’arribada del tren fins a Alcúdia i el seu port. Convertir l’indret en la base per a la importació i exportació dels productes que havien d’anar cap a ciutat. L’oncle de la mare s’implicà a fons en el projecte. Els seus amics l’animaren a no defallir en l’intent. Era abans que el turisme esdevengués la principal riquesa de l’illa. En aquell temps només la terra, l’exportació de la patata, l’ametlla, les mongetes, el cacauet i certa quantitat de tabac, representaven diners i benestar. Qui hauria pogut mai imaginar el futur, malgrat la construcció de l’Hotel Formentor? Cap pagès podia entendre que l’arena, les roques i el sol fossin una possible font de riquesa. Només la terra productiva, la marjal amb els molins fent rajar l´aigua esponerosa eren valorats. L’arena no valia res. La platja, per a la generació dels padrins, era solament un lloc on s’anaven a cercar les algues que servien per abonar els camps. I, també, el refugi on els pobres de Pollença i Alcúdia, de Búger i Santa Margalida, els que no tenien un hort, veles a l´albufera, provaven de sobreviure, pescant quatre peixos. Els petits ports de pescadors eren contrades d´exiliats. Cap infant no volia jugar amb els fills dels pescadors perquè, deien, “feien pudor”. La crueltat de la infància és terrible! Sovint pot causar mals irreparables, complexos que poden durar una vida sencera!

L’oncle Miquel Crespí Pons, el batle de la dictadura, va ser el culpable de la desfeta econòmica de la família. Oferí al Consistori cinquanta solars de forma quasi gratuïta, per a bastir l’escola que aquella societat agrària necessitava. El pla consistia a construir l´immens casalot del col·legi i convidar després el general a la inauguració. Els actes oficials, els dies en què romangués a Mallorca, servirien per explicar a les autoritats la idea de bastir un port de gran abast industrial a Alcúdia, una fàbrica d’electricitat i la necessària continuació de la línia del tren que aniria de sa Pobla fins al port.

L’escola es va construir.


De jovenet m´entretenia mirant les fotografies de l´arribada del general, del fill del rei Alfons XIII, de tota la parafernàlia de militars que els acompanyava. Era com contemplar un àlbum de cromos antiquíssims

De jovenet m´entretenia mirant les fotografies de l´arribada del general, del fill del rei Alfons XIII, de tota la parafernàlia de militars que els acompanyava. Era com contemplar un àlbum de cromos antiquíssims. Veig l´oncle-padrí, joveníssim, amb ulleres fosques, capell de senyoret i corbatí amplíssim al davant de la corporació municipal, caminant fins a l´entrada del poble; la banda de música en plena acció, el rector, suat, corrent per arribar d´hora a la balconada on es fan els discursos. Amb un poc d’imaginació pots sentir l’eco llunyà d’himnes i pasdobles, de jotes i boleros. Els comerciants més rics, amb les seves filles i esposes vinclen l’esquena davant el dictador i el fill mut del rei que compareix, hieràtic, a la inauguració. Hi ha un estol de jovenetes vestides de pageses per a ballar davant el cap de Unión Patriótica, posant, rialleres, davant el fotògraf oficial que enregistra la cerimònia per a la història. Hi pots veure tota la majestuositat de l´edifici, l’ampli pati amb les esveltes columnes que sostenen els dos pisos curulls d´aules, el laboratori, la biblioteca plena de llibres. Les classes, amb els pupitres i mobles més moderns de l´època, els cartells amb els grans mapes d´Espanya i del món, l´enrajolat amb la figura de Ramon Llull, les plantes del jardí just acabades de sembrar... El general, el fill del rei don Alfons de Borbó i el batle Miquel Crespí Pons són al davant del grup de dansaires, regidors municipals, sacerdots, la presidenta de les Filles de Maria, comandant de la Guàrdia Civil, metge i alguns dels més importants terratinents de la contrada en la que serà la fotografia que sortirà a tots els diaris de Palma.

Al costat de l’oncle, dues al·lotetes d’uns sis o set anys: la meva mare i la seva germana, amb els millors vestits. I, just al darrere, quasi sense veure’s, perdut entre amics i amigues, uns padrins quasi irreconeixibles, ja que sempre els havia vist d’edat, envellits per la feina i les preocupacions familiars: el fill mort prematurament en un accident de moto; l’exili del batle quan entrà la República.

El més emocionant, el que m’interessava especialment eren les fotos del poble, la pagesia, els jornalers i jornaleres que assistien a la inauguració. Els rostres reflectien alegria i il·lusió. Una escola per als fills! El somni dels treballadors en constatar que els seus al·lots podrien progressar, aprendre de llegir i escriure, fer comptes... Entre la gentada que hi és present i que camina rere la banda de música hi veus poques dones vestides com les esposes i filles de comerciants i rendistes. La majoria van amb els desgastats vestits de la feina. Algunes amb la senalla plena d´herba per als conills, el càvec que havien emprat per regar l’hort, netejar la terra de males herbes. Tothom amb una claror radiant en la mirada. Com si al davant no hi hagués les màximes autoritats de la nació, els representants d´un sistema d´injustícies etern, d´ençà de la derrota dels agermanats, sinó àngels venguts del cel que obrien la porta del paradís.


Pocs mesos després de la visita, caigué la dictadura, el rei Alfons XIII hagué d’exiliar-se i, un any després, l’oncle-padrí també va haver de marxar del poble en direcció a l´Argentina, perdent, amb la caiguda del règim, els diners invertits en l’operació d’ampliació del port

Per les cròniques que l’amic Alexandre Ballester em va deixar llegir molts d’anys més tard, vaig saber que, posteriorment als actes oficials hi hagué dinars, visites a l’església, grans recepcions en algunes possessions... Sembla que el general va ser receptiu als precs i suggeriments de la comissió que encapçalava el batle Crespí.

I és en aquest precís moment, quan pareixia que tot rutllava a la perfecció, quan comença la confusió i el declivi familiar.

Pocs mesos després de la visita, caigué la dictadura, el rei Alfons XIII hagué d’exiliar-se i, un any després, l’oncle-padrí també va haver de marxar del poble en direcció a l´Argentina, perdent, amb la caiguda del règim, els diners invertits en l’operació d’ampliació del port.

Amb el temps vaig poder anar reconstruint l’inici d´aquella desfeta espectacular. Els padrins ho comentaven sovint, provant d´explicar-se com havia començat la decadència. La ruïna venia determinada, no solament pel lliurament a l´Ajuntament dels cinquanta solars per bastir l’escola. Aquest només era un petit detall, una part del desastre que ens marcà de forma perenne. El batle Miquel Crespí Pons i alguns amics ja havien comprat nombrosos terrenys ben al costat del port. Els plans inicials per al desenvolupament de la zona preveien la construcció d´una gran àrea comercial, magatzems per a guardar les mercaderies que s´haguessin d’enviar a la península i l’estranger. L’amo Francesc Siquier, el propietari de la fonda més important del poble, invertí tots els seus estalvis en la compra de deu solars que servirien per a bastir un gran hotel.

Amb la caiguda de la dictadura i l´adveniment de la República, els plans bastits amb tanta il·lusió quedaren reduïts al no-res. Les noves autoritats republicanes eren més partidàries de potenciar el port de Palma i ampliar les infraestructures existents. No hi veien cap sentit, a voler perllongar la via del tren fins a la badia d’Alcúdia.


Per als jornalers, la proclamació de la República va ser una festa. La mateixa banda de música que havia rebut, triomfal, el dictador i el fill del rei, ara encapçalava la manifestació, interpretant l’Himne de Riego i la Marsellesa Amb la victòria de l´esquerra es començava a trencar la xarxa clientelar del més ranci caciquisme nostrat

Aquesta nova actitud, la fi del projecte somniat pels comerciants més decidits de la comarca, causà un terratrèmol entre els socis embarcats en l´aventura. La majoria havien hipotecat cases i finques en l’operació, amb la confiança, com aquell qui juga a la ruleta, que la sort els afavoriria. Pensaven tenir avantatges: la dictadura semblava dòcil a les seves indicacions. Alguns pensaven tornar a vendre la terra comprada barata a un preu més elevat. Nombrosos pagesos havien venut la sínia, i solars curulls d´arena a un preu ridícul. Qui volia adquirir res proper a la mar? Els terrenys sense aigua quasi no es valoraven. I en haver-hi pedres i roques ningú no en donava una pesseta. L´única riquesa, el que tenia un valor autèntic per a la pagesia, eren els horts amb aigua subterrània, una terra on es pogués aixecar un molí amb el safareig corresponent. Aleshores els camperols no podien imaginar-se una Mallorca vivint dels hotels i del turisme. L´Hotel Formentor i el Mediterráneo, els edificis dedicats a l´esbarjo en els anys vint, ho eren per a una petita elit de privilegiats estrangers que, reclosos en els seus guetos d´estiuejants, no formaven part de la vida diària del poble mallorquí. Per a la majoria d´illencs, se seguien les velles rutines, els oficis antics heretats de generació en generació, sense que ni el tren, ni l´arribada dels vaixells de vapor, el telèfon, els primers cotxes i la ràdio modificassin gaire les formes tradicionals d´existència.

Però tot s’ensorrava en uns dies. Talment el crac del 29 a Nova York. Els bancs començaren a demanar l’import dels crèdits concedits. Els usurers que havien deixat diners a uns interessos alts iniciaven les gestions per a quedar-se amb els negocis hipotecats. Va ser com un llamp que entrava, ferest, per la porta d’aquells confiats especuladors. Uns homes que no valoraren prou els perills que comportava l´especulació i que, inexperts, cregueren que no podien caure mai els borbons. Jugadors de cartes als bars dels privilegiats del poble, persones de missa dominical i encaputxats a les processons de Setmana Santa, especialistes a portar, descalços, cadenes que tanmateix no feien gaire mal als turmells i que no havien previst un canvi de règim tan sobtat.

Per als jornalers, la proclamació de la República va ser una festa. La mateixa banda de música que havia rebut, triomfal, el dictador i el fill del rei, ara encapçalava la manifestació, interpretant l’Himne de Riego i la Marsellesa. Era sorprenent! Les beates se senyaven, atemorides, en veure onejar, triomfant, la bandera tricolor pels carrers on, fins feia uns dies regnava la flaire de l´encens i el poder omnipotent de la Creu.

On havien après a cantar els pagesos l’himne de la Revolució Francesa? Al local de la UGT, a la Casa del Poble quan anaven a Palma? El matí de la victòria republicana tot eren crits d’alegria pels carrers sense asfaltar de la vila. La mare em deia que a casa dels repadrins no hi hagué festa. Els militants de Unión Patriótica es tancaren amb pany i clau i no gosaren sortir a veure l´espectacle. El meu oncle-padrí i els seus pares, a les fosques, amb les finestres tancades, ploraren en silenci esperant que la bulla no anàs a més.

Lletra de batalla (Bromera Edicions) - Poesia mallorquina contemporània

pobler | 11 Novembre, 2024 08:25 | facebook.com

...els comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intel·lectual total i absoluta". (Miquel López Crespí)


Lletra de batalla i la lluita contra el feixisme


Lletra de batalla, el poemari que acaba de publicar l'Editorial Bromera del País Valencià, ha tengut molt més sort que el seu germà bessó Revolta, que edità l'editorial Moll en la famosa col·lecció de poesia La Balenguera el març de 2000. La multitud de problemes que l'autor hagué de patir, els entrebancs i travetes patides pel poemari al llarg de la geografia mallorquina i la de la resta dels Països Catalans ha estat descrita amb prou minuciositat en els capítols "La influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina contemporània" i "El llibre de les odes", pàg. 139-143 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep Maria Llompart editat per Edicions Cort de Palma de Mallorca en la primavera de 2003.

En els primers dels capítols abans esmentats escrivia, entre d'altres coses: "Sortosament assistim, aquests darrers anys, a la fi d'un determinat i nefast mandarinat literari. Em referesc als comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intel·lectual total i absoluta".


L'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí rebia un dels premis de poesia més prestigiosos dels Països Catalans: el Premi Ciutat de Xàtiva (València).

El poeta Tomeu Fiol també ha parlat d'aquests problemes en el pròleg que va escriure per a Revolta. Tomeu Fiol resumia el llarg pelegrinatge de Revolta amb aquestes paraules: "La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repassar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva. En català, és, doncs, fruit de la feinada que acabam d'esmentar".

En poques paraules: Revolta no guanyà mai cap premi literari en la seva versió original catalana; ans al contrari, "descobert" l'autor per determinats membres de jurats de tendència reaccionària i paranoucentista, va ser escarnit amb tota una sèrie de comentaris irrepetibles en aquest escrit. La reacció cultural i política sol cometre aquesta mena de brutors: proven d'assassinar les obres i l'autor en petit comitè, clavant el punyal per l'esquena. Posteriorment, per a copsar encara més la manca d'ètica d'aquests membres de jurat, alguns d'ells, com si a Mallorca les coses no es sapiguessin de seguida, quan em trobava pel carrer, tenien la gosadia d'afirmar, mentiders, que el poemari els havia agradat moltíssim i que, quin cinisme!, l'havien votat.

Finalment, Revolta, en una traducció al castellà que portava per títol Grietas en el mármol, guanyà el primer concurs al qual es va presentar: el Ciutat de València de poesia. Posteriorment, Revolta, en la seva versió original catalana, era publicat, com ja he dit , per l'Editorial Moll en la seva col·lecció La Balenguera.

Potser caldria explicar una mica els motius exactes pels quals em vaig posar a escriure una segona part, qui sap si més combativa encara, de Revolta. Per a la redacció de Lletra de batalla qui més m'encoratjà va ser el poeta i investigador Ferran Lupescu i també, alguns membres de les organitzacions d'esquerra i independentistes Endavant i Alternativa L'Estel. Uns, els primers, els vaig conèixer amb motiu de la presentació a Barcelona, per part de Lluís M. Xirinacs, del meu llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició que publicà Edicions El Jonc de Lleida. Endavant, L'Editorial El Jonc, i el Centre d'Investigació Històrica Arran s'havien encarregat de la presentació del llibre que, com ja he dit, anà a càrrec de Lluís Maria Xirinacs. Aquests fets s'esdevenien a començaments del 2001. Posteriorment, en el 2002, el col·lectiu d'estudiants Alternativa L'Estel em convidà a unes trobades que, damunt la història de la transició, es feren a la Universitat de Lleida amb participació de Josep Fontana, Josep Guia, Lluís M. Xirinacs, Manel Lladonosa, Xavier Vinader, Antonièta Jarné i Martí Marín i de qui signa aquest article. El seminari de la Universitat de Lleida es titulava "La transició als Països Catalans" i, com deien els organitzadors, es tractava "d'apropar a l'estudiant de la Universitat de Lleida a una realitat passada i encara present com és el procés de reforma política que va portar de la dictadura franquista a l'actual monarquia parlamentaria".

Miquel López Crespí

(28-XII-04)

Paraules de Mateu Morro, exsecretari general del PSM el dia de la presentació de Joc d´escacs (Llibres del Segle) a Santa Maria del Camí (Mallorca) -

pobler | 10 Novembre, 2024 12:26 | facebook.com

Paraules de Mateu Morro, exsecretari general del PSM el dia de la presentació de Joc d´escacs (Llibres del Segle) a Santa Maria del Camí (Mallorca) -


La generació literària dels 70: Miquel López Crespí, un escriptor de sa Pobla -


L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable. (Mateu Morro)


Miquel López Crespí ha dedicat la seva vida a escriure. La seva tasca ha estat immensa, ja que ha publicat entorn d’un centenar de llibres. Ha fet teatre, poesia, assaig, novel·la, narració curta, periodisme... Jo el record de quan encara no el coneixia personalment, en un temps en què no era fàcil trobar veus valentes i crítiques. Aleshores en Miquel escrivia a les pàgines culturals del “Diari de Mallorca”. Escrivia de literatura, d’art i feia una crònica cultural d’aquells temps lligada a unes idees molt clares, amb unes col·laboracions que s’havien iniciat l’any 1969. Més que res donava a conèixer autors i maneres de pensar que fins aleshores havien estat gairebé proscrites. Eren textos de llibertat, però també textos per fer pensar i, sobretot, textos per obrir portes al món.

Els escrits d’en Miquel, com els de n’Antoni Serra i altres, eren l’oxigen que ens alimentava, un dia a la setmana, des dels suplements de cultura dels dos diaris que hi havia. Tots els altres dies sols hi havia espai per al pensament oficial del règim. Darrerament he viscut sensacions semblants a les de fa tants d’anys, quan pareixia que tothom estava alabat del règim i els demòcrates s’havien d’amagar. No és el mateix, però hi ha punts de contacte: la sensació de falta de llibertat, l’ofec des dels mitjans de comunicació, el veure com s’empresona i com hi torna haver exiliats.

Després varen sortir els seus primers llibres: “A preu fet” el 1973 i “La guerra just acaba de començar” el 1974. Un poc més tard una obra de teatre “Autòpsia a la matinada” el 1976. En aquests llibres va tractar la narrativa i el teatre des d’una nova perspectiva: una literatura del nostre temps, lligada al món real i, a la vegada, molt compromesa.

Per mor d’aquesta tasca periodística i d’aquests llibres jo vaig conèixer en Miquel i vaig anar a xerrar amb ell, al seu pis de Ciutat. La primera cosa que em va impressionar va ser la seva biblioteca: uns prestatges ben nodrits dels millors llibres d’arreu del món. No de bades en Miquel ha estat un viatger consumat i aleshores aprofitava tots els viatges per tornar amb el cotxe estibat de llibres. A partir d’aquesta coneixença, jo devia tenir setze o desset anys, hem mantingut sempre el contacte i l’amistat.

En aquells temps, a principis dels anys setanta vàrem conèixer molta gent. Gent jove i carregada de noblesa, que sense pensar en cap càrrec ni en cap recompensa, dedicava temps i esforços a una batalla que en aquells moments era indefugible. Molta d’aquella gent, rostres amics i il·lusionats, s’ha anat esvaint amb el temps. Uns han mort, altres han anat a viure a altres llocs i la majoria han fet la seva vida com qualsevol altra persona. A molts ja no els he tornat veure. Els anys acaben esborrant els records i afluixant les amistats. Però no ha estat aquest el cas de l’amistat entre en Miquel López Crespí i jo, que s’ha mantingut al llarg dels anys. Crec que el mèrit és tot seu. Ell sempre m’ha convidat a tots els actes, presentacions i conferències; m’ha demanat adesiara escrits sobre llibres seus; m’ha telefonat sense cap altre motiu que fer un canvi d’impressions; m’ha estès el paraigua i m’ha donat una mà quan queien calabruixades rabioses i sempre m’ha fet arribar totes les seves obres. No tan sols això, sinó que a vegades m’hi ha fet sortir, com és el cas de les dues obres que avui presentam. I no tan sols m’ha convertit en un personatge més, sinó que m’ha tractat molt bé, potser fins i tot massa bé. Per això jo sé que en Miquel López no és que sigui un amic meu, és que és un dels meus millors amics.

Jo no vull presentar l’obra d’en Miquel, ja ho faran ell i en Cil, que segur que ho faran millor. Vull presentar l’amic. En Miquel va néixer a sa Pobla, la seva mare era d’una antiga família pagesa, amb un germà del seu padrí que havia estat batle de sa Pobla el temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Son pare era un republicà que havia perdut la guerra i havia vingut a Mallorca a fer feina als camps de treball forçat per als presos. Va ser prop del campament on estaven els presos, a la Badia d’Alcúdia, que va conèixer una al·lota poblera que acompanyava son pare amb el carro a cercar alga de la platja per dur als camps de conreu. En Miquel, d’al·lot, va viure el sa Pobla pagès i tancat de la postguerra, però en va saber captar l’ànima treballadora de la seva gent. Mai s’ha desvinculat del seu poble, i el seu poble sempre l’ha tingut molt en compte.

De fet en Miquel, com a bon pobler, ha conrat la literatura, ha llaurat els records per fer-ne llibres, ha sembrat paraules, s’ha embrutat les mans dins la marjal de les lletres i n’ha recollit una anyada fecunda, amb un caramull de llibres per omplir el nostre graner de lectures.

A Ciutat en Miquel López Crespí va ser un al·lot normal, estudiós, però d’unes inquietuds per la causa popular que li venien d’avior i de les seves conviccions. Escoltava la ràdio, llegia, escrivia i tot d’una es va manifestar com qui era, com un incansable lluitador per la llibertat i la dignitat de la persona humana. Es va solidaritzar amb la vaga dels miners asturians i això li va costar la primera detenció. El Tribunal de Menors per molt poc no el condemnà a un any d’internat a un reformatori. Va haver de deixar els estudis i posar-se a fer feina. Anys més tard tornaria a ser detinguts en diferents ocasions, entre les qual hi ha la que descriu de manera magistral a “Allò que el vent no s’endugué” i a “Jocs d’escacs”.

El compromís amb el seu poble i amb el seu país el va dur a una activitat intensa, compromesa i desinteressada. Va fer tot el que va poder i va saber per fer caure un règim dictatorial i fer passes cap a una societat més democràtica i més justa. En Miquel va dedicar molts d’afanys al combat social i polític, però així i tot, ha tingut temps d’escriure una obra enorme, amb més de noranta obres publicades i havent guanyat multitud de premis, essent traduït a l’anglès, castellà, francès i romanès.

L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable.

Per Mateu Morro

(Santa Maria del Camí, 06/06/2018).


Maite Salord i la poesia mallorquina

pobler | 09 Novembre, 2024 16:59 | facebook.com

Poesia contemporània: Cercle clos.


Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra.(Maite Salord)


Per Maite Salord Ripoll.


La primera vegada que vaig llegir el poemari Cercle clos, com a membre del jurat que li atorgà el premi Ateneu 2001, vaig tenir la impressió de ser davant d'un text d'un escriptor d'aquells que en podríem dir d'"ofici": eren uns versos contundents, eixuts i que, tanmateix, eren capaços de captivar i establir lligams estrets amb el lector. En obrir la plica, el nom de Miquel López Crespí va venir a confirmar del tot el que ja una primera lectura apuntava. Perquè l'autor és, sens dubte, d'un dels noms més prolífics i més compromesos, més coherents, sobretot, del nostre panorama literari.


Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) implica no només recórrer tots els gèneres literaris (narrativa, poesia, teatre, assaig, memòries), sinó també repassar el nom d'alguns dels premis literaris més prestigiosos de les nostres lletres. D'entre els més de quaranta títols que ha publicat, destacam, pel que fa a la narrativa, Paisatges de sorra (Premi Joanot Martorell 1986), Vida d'artista (Premi de Literatura Serra i Moret de la Generalitat de Catalunya 1993) i L'amagatall (Premi Miquel Àngel Riera 1998). En poesia, Els poemes de l'horabaixa (1994), L'obscura ànsia del cor (1996), Record de Praga (1997). Dins del camp del teatre són importants Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma 1974), El cadàver (1998) i Acte únic (Premi del Consell Insular de Mallorca 1987). Finalment destacam el seu llibre de memòries, L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994).


Aquest recorregut, incomplet per força, de l'extensa obra de López Crespí posa en evidència un autor que ha fet de la literatura una opció de vida. Repassar les pàgines d'aquestes obres, amés, ens permet descobrir un autor compromès amb unes idees que mai no ha abandonat. Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra. D'aquells que van deixar-hi la vida i d'aquells que van quedar-se sense vida i van haver d'aprendre a sobreviure en la foscor. Com diu Antoni Vidal Ferrando: "Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciacia, que sempre ha escrit el mateix llibre". Per això, en començar aquesta presentació, he parlat de la seva coherència. Una coherència que de cap manera pot ser rebatuda ni tan sols per aquells que no comparteixen les seves idees. Des del punt de vista estrictament literari, el domini de l'eina lingüística, fa que, a més de coherència, puguem parlar, sobretot, de qualitat. D'ofici, com deia més amunt.


Així doncs, Cercle clos s'ha d'inscriure dins aquest panorama literari tan personal de Miquel López Crespí. Es tracta d'un llibre unitari, de trenta poemes que dibuixen tot un seguit de records que el poeta ha anat acumulant al llarg de la seva vida. Ja els primers versos són tota una declaració d'interessos i, sobretot, de la línia poètica que l'autor ha seguit: "Benvolguts amics: / us faig lliurament d'aquests versos / imprecacions / gens subtils poemes / que corresponen a trenta anys / d'enregistraments per tots els racons / del mapa de la meva pell". No serveixen, per tant, les paraules belles per parlar de realitats grises. Llegint Cercle clos trobarem versos gens subtils, eixuts he dit abans, i, sobretot, trobarem memòria: aquests són els dos grans eixos sobre els quals gira aquesta obra. Com la cara i la creu d'una moneda, el llenguatge ha de reflectir la vida. I llenguatge i vida -aquests trenta poemes- són, no poden ser d'altra manera, durs i inapelables.


El temps, aquella successió contínua i invariable d'instants idèntics, és un cercle. Un cercle que els humans recorrem amb una màscara posada i del qual és impossible fugir. Com diu López Crespí en el poema que dóna nom al llibre, es pot intentar el camí de la follia amb les seves infinites variants. Tanmateix, "potollant", intentant escapar d'aquest cercle com a bèsties, les persones descobrim l'autèntica, i dura, veritat: el cercle és clos. I, si és clos, vol dir que no hi ha ni una petita escletxa per a la fugida. Aquesta és l'autèntica convicció del poeta.


Així, és evident que ens trobam davant una obra que parla del desencís d'una vida que s'hauria volgut diferent. D'una vida robada i de la ràbia de l'oblit imposat. Perquè els perdedors són, sobretot, víctimes del silenci. Però, malgrat tot, no hi ha oblit possible, això és el que ens diu Miquel López Crespí amb les seves paraules. Però també ens ho diu la realitat: els morts han començat a sortir de les fosses i, amb ells, també la seva vida. Encara que tard i massa lentament, s'han començat a recuperar els noms d'aquells que potser només formen part de la petita història, d'aquella que mai no s'explica, per convertir-los en autèntics protagonistes de la veritat. Aquest és l´únic camí cap a l'esperança. El temps, continu i invariable com un cercle, només podrà obrir-se quan les paraules del poeta es facin realitat: "Caldria virar / despullar-se de les màscares". Nogensmenys, el camí no pot esquivar-se però s'ha de recórrer sense enganys, sense maquillatges. Perquè la negació del dolor dels perdedors es fa infinitament més insuportable que el dolor mateix que s'ha patit.


Cercle clos és, per tant, un clam a la memòria. A una memòria impossible d'amansir (només cal llegir el poema titulat, justament, "Callar?"). Un clam dolorós i gairebé sense espai per a l'esperança. Com diu el poeta a "Escriure": "Escriure és un perpetu recomençar, / un perpetu fracàs damunt d'un fons / ben real de trista indiferència general". I, tanmateix, en aquest perpetu recomençar, Miquel López Crespí ens parla avui d'una vida trencada per la guerra. Des d'un present desolador i frustrant, el temps es redueix a un abans i un després de la lluita fratricida que va tenyir de sang la seva terra. La sang vessada va esquitxar el seu petit món i el va fer irreconeixible. Hereu dels perdedors, descriu en els versos dels poemes que formen Cercle clos la desaparició d'un món que li van robar per sempre.


Així doncs, no és estrany que la paraula "somni" surti a molts d'aquests poemes formant part d'unes imatges que es contraposen sempre a la realitat més desoladora. En el poema titulat "Enyorament d'estrelles glaçades", "la remor del meu poble / talment un vell somni abandonat al replà de l'escala" porta al poeta a recordar els morts: "Jo no he inventat res / en néixer ja hi havia la creu damunt les tombes". A "Zitzània", per la seva banda, trobam un "caliu de somnis" que es relaciona amb "ni un llum encès / ni una finestra oberta / només la cortina grisa dels dies", imatges totes elles de la destrucció primer, però, sobretot, de la foscor, del tancament i de la mediocritat del present... "Somni enclavat", "Somnis daurats"..., en definitiva, un llarg reguitzell de somnis impossibles perquè, com diu López Crespí, de forma contundent a "La dolça flaire terrosa del jardí": "el sol esdevingué d'allò més ardent / i la vida quotidiana: talment una obscura carnisseria".


D'altra banda, en aquesta primera aproximació a Cercle clos, m'agradaria destacar una sèrie de poemes que fan referència, d'una manera clara i rotunda, als vencedors, als lladres de somnis, però també a aquells que els han deixat senyorejar per la vida com si res no hagués passat. A "Tamborada militar", el poeta descriu els primers com "burots de fina randa / protegits per títols i medalles". A "Xop de pluja he anat a votar", parla dels segons com "envitricollats graffitis de caps greixosos somriuen mentiders / en la nit". Es tracta d'un poema bell, estranyament bell, perquè contraposa el desencís "d'unes necrofíliques eleccions quasi florentines", les primeres eleccions en què "s'havien de decidir qüestions d'una gravetat espantosa" a una "pell feta de llessamí". Així, el poema que s'obre amb el vers "La matinada put a fems" es tanca "La matinada, / el record del goig". Es tracta de fugir, d'evadir-se, ni que sigui per uns instants, de la farsa històrica que dicten, amagats en la penombra, els "Predicadors de la mort".


Aquest breu repàs del poemari Cercle clos no pot tancar-se sense tornar-me a referir al que he comentat a l'inici de la lectura: la voluntat clara i explícita del poeta d'adreçar-se al lector sense "endolcir paraules". Ell és un "sorrut poeta" que, com ens dius a "Welcome ruixada", "hauria pogut dir les coses / exquisidament / sense regalims de sang / amb selecte dibuix lineal / però el rellotge se m'ha aturat / us ho dic ben clar i llampant / la nit sencera hissant-se / com una banderola vilipendiada".


Així doncs, Miquel López Crespí no pot deixar indiferent el lector. Jo diria que no vol deixar indiferent el lector. I no ho fa perquè Cercle clos és un poemari poderós. I no només ho és per la duresa del contingut, per la duresa del llenguatge. Aquests versos són, també, el crit d'un poeta que, malgrat tot, pens que deixa una escletxa a l'esperança. Perquè el llibre s'acaba amb unes imatges molt belles: "brodant a poc a poc flames / i llums de fades a la platja deserta". Ell, el poeta de la paraula colpidora, l'ésser isolat en una platja deserta, malda, tanmateix, per trobar en la literatura aquell somni, aquell llum de fada, que un dia li varen robar. I a aquest propòsit ha dedicat la seva vida. Com ja he dit en començar aquesta presentació, literatura i vida, cultura i política defineixen Miquel López Crespí. Coherència i ofici, també.


Ara, el cercle de les meves paraules s'ha tancat i començaran a obrir-se tot de cercles perfectes, tot de lectures que el lector atent ha d'anar descobrint davall unes imatges que, moltes vegades, se'ns fan hermètiques. Cadascú s'ha d'apropiar d'aquestes pàgines que té entre les seves mans i endinsar-se en el món que, sense embuts, Miquel López Crespí ens ha dibuixat o, en molts casos, descobert. Perquè, per dir-ho amb les seves paraules: "La ignorància és la gran victòria dels senyors".


Cal, doncs, sentir la veu del silenci. Sense por. Sense màscares.


15-III-03. Ateneu de Maó (Menorca). Presentració del poemari de Miquel López Crespí Cercle clos per l'escriptora Maite Salord Ripoll.


Pròleg a Cercle clos. Institut Menorquí d'Estudis, Maó (Menorca, 2001), Pàgs. 7-11.



Les novel·les de Palma - Chopin a Mallorca

pobler | 08 Novembre, 2024 08:59 | facebook.com

El Festival Chopin de Valldemossa sempre ha tingut una important tradició de vincular els cartells amb artistes. Joan Miró, Josep Guinovart i Frederic Amat són alguns dels noms que cediren el seu talent al Cicle chopinià. Tanmateix, el talent del compositor polonès també ha inspirat molts més artistes, sobretot de la seva terra i d'exrepúbliques soviètiques que també volgueren plasmar el seu art en forma de pòster. Una selecció de 35 cartells (dels 50 disponibles) s'exposaran a la sala Capitular de la Cartoixa de Valldemossa del 17 al 30 de novembre. D'aquests, 25 són d'origen polonès, 9 de txecs i un propi del Festival Chopin de l'edició del 2009, que actuarà com a amfitrió de la mostra.


Chopin, segons Polònia i Txèquia


Cartells centrats en el compositor polonès s’exposen a partir de demà a la sala Capitular de la Cartoixa de Valldemossa


G. Amengual. | 16/11/2010 |


El Festival Chopin de Valldemossa sempre ha tingut una important tradició de vincular els cartells amb artistes. Joan Miró, Josep Guinovart i Frederic Amat són alguns dels noms que cediren el seu talent al Cicle chopinià. Tanmateix, el talent del compositor polonès també ha inspirat molts més artistes, sobretot de la seva terra i d'exrepúbliques soviètiques que també volgueren plasmar el seu art en forma de pòster. Una selecció de 35 cartells (dels 50 disponibles) s'exposaran a la sala Capitular de la Cartoixa de Valldemossa del 17 al 30 de novembre. D'aquests, 25 són d'origen polonès, 9 de txecs i un propi del Festival Chopin de l'edició del 2009, que actuarà com a amfitrió de la mostra.

"Polònia i la República Txeca tenen una àmplia tradició en la creació de cartells", comentà la directora del Festival Chopin, Rosa Capllonch, qui remarcà "el gran moviment cartellístic sorgit al voltant de la figura de Chopin". Destaca entre els cartells de l'exposició el dissenyat per Henryk Tomszewski, autor del cartell de l'Any Chopin del 1949, quan es complí el centenari de la mort del compositor. Tots els polonesos provenen de l'arxiu del Museu Chopin de Varsòvia, com a contraprestació a la donació de cartells que Festival Chopin va fer el 1999, però fins ara no s'havien exposat. Els cartells txecs provenen de la Societat Chopin de Marienbad i també n'hi ha dels aconseguits pel cònsol de la República Txeca, Dalibor Ciak. Per part seva, el director general de Promoció Turística, Antoni Munar, i els responsables del Festival Chopin no descartaren la possibilitat que aquesta exposició es pugui veure en diferents indrets de l'Illa.

Diari de Balears (dBalears)


Dues novel·les parlant del món apassionat de l'escriptora francesa i, especialment, de la seva conflictiva relació amb el músic polonès Frédéric Chopin. I també, com hem apuntat en altres articles, una provatura de navegar pel subconscient de la republicana baronessa Dudevant, aferrissada "comunista" per als burgesos de La Châtre, i "la más inmunda de las mugeres", com va escriure Josep Maria Quadrado en el setmanari La Palma del 5 de maig de 1841, en aquell l'article ferotge titulat "A Jorge Sand. Vindicación". Quadrado digué aleshores de Sand: "Jorge Sand es la mas immoral de los escritores, y Madame Dudevant la más inmunda de las mugeres". (Miquel López Crespí)


El darrer hivern de Chopin i George Sand



Coberta de la novel·la El darrer hivern de Chopin i George Sand.

Per Miquel López Crespí


La complexa personalitat de George Sand, exemple paradigmàtic de la generació de romàntics de 1830, dóna per a escriure diverses novel·les. Quan a finals de 1997 em vaig enfrontar per primera vegada amb el personatge de cara a una aproximació novel·lada a la història de la seva vida i a la seva intensa relació amb la literatura, el periodisme i la política, no imaginava que això em dominàs de forma tan absorbent de com ho va fer. El fruit d'aquests anys de recerques, d'immersió en la França i la Mallorca del segle XIX, són les novel·les El darrer hivern, Premi "Roc Boronat 2003", que ha publicat Edicions Proa de Barcelona, i Corambé: el dietari de George Sand , guardonada a Andorra i que ha editat Pagès Editors de Lleida.


Dues novel·les parlant del món apassionat de l'escriptora francesa i, especialment, de la seva conflictiva relació amb el músic polonès Frédéric Chopin. I també, com hem apuntat en altres articles, una provatura de navegar pel subconscient de la republicana baronessa Dudevant, aferrissada "comunista" per als burgesos de La Châtre, i "la más inmunda de las mugeres", com va escriure Josep Maria Quadrado en el setmanari La Palma del 5 de maig de 1841, en aquell l'article ferotge titulat "A Jorge Sand. Vindicación". Quadrado digué aleshores de Sand: "Jorge Sand es la mas immoral de los escritores, y Madame Dudevant la más inmunda de las mugeres".


"Comunista", "immoral", "immunda", són alguns dels insults que, durant tota la seva vida, hagué de patir el nostre personatge. Però George Sand, malgrat totes les campanyes rebentistes que hagué de patir per part de la reacció, és un dels escriptors que, fent indestriable vida i obra, il·lumina, amb totes les seves contradiccions i amb la força del seu geni i la seva personalitat, tot el segle XIX, els principals esdeveniments polítics de l'època que, recordem, és l´època de la consolidació del socialisme i de l'anarquisme.


Des de 1831, data de la publicació de la seva primera novel·la, escrita conjuntament amb Jules Sandeau, fins l'any de la seva mort en el seu casalot de Nohant el 1876, Sand és talment una bíblia republicana per als seus contemporanis, un exemple de militància antimonàrquica, feminista i literària per a bona part dels sectors intel·lectuals i polítics oposats al clericalisme i la reacció a tota Europa. També, i per descomptat, un escriptor que es llegeix amb deler i s'imita des de París a Moscou. Lélia és una d'aquestes "bíblies" a Rússia. Una frase d'aquesta novel·la, la famosa dita de Sand "La llibertat tan sols pot assolir-se mitjançant un terratrèmol social i la revolució", esdevé màxima que serven en el cor els més grans escriptors russos. Dostoievski, Gorki, Turguénev, Belinski, Herzen i Bakunin són alguns dels grans intellectuals russos que han estimat George Sand. Només Tolstoi s'oposà, des del seu especial cristianisme, a l'exemple "dissolvent" que significava aleshores l'escriptora francesa.


Per a copsar la influència de Sand a mitjans del segle XIX basta recordar la carta que la seva amiga i famosa cantant i actriu Pauline Viardot li va enviar des de Moscou l'any 1847. La carta deia: "Aquí [Rússia] tradueixen les teves obres de seguida que surten. (...) Tothom les llegeix, des d'una punta a l'altra de l'escala social. (...) Els homes t'adoren. (...) Les dones t'idolatren. (...) En síntesi, a Rússia reines més que el tsar".



George Sand.

Pens que s'han de relativitzar molt les crítiques negatives que des dels sectors més retardataris de la societat es feren i s'han fet a George Sand.


He de confessar ben sincerament que, des de feia molts d'anys, des de molt abans de començar a redactar les dues novel·les que comentam, el personatge Sand i, evidentment, tot el dinou francès que l'envolta, en tenien corprès. No endebades alguns dels amics, amants i companys de viatge de George Sand formen part del nostre món cultural i sentimental. Parlam de Flaubert, Listz, Turguénev, Lamartine, Hugo, Michelet, Balzac, Delacroix, Musset, Mérimée, Blanqui, Sue, Marx, Chopin, Pierre Leroux, Sainte-Beuve, Alexandre Dumas (pare i fill), Sarah Bernhardt, Heine, Baudelaire, Edmond i Jules de Goncourt, Gautier, Taine entre centenars i centenars d'altres personatges de les arts i de la política del moment.


Un hivern a Mallorca de George Sand és, conjuntament amb El 93 de Victor Hugo, un dels nostres primers llibres de capçalera; i la Cartoixa de Valldemossa, l'indret on l'escriptora romangué, juntament amb Frédéric Chopin, l'hivern de 1838-39, és a quinze minuts de casa amb cotxe. I no en parlem de la música de Chopin, part indestriable del nostre bastiment espiritual!


No era estrany, doncs, que en el meu subconscient, a través dels anys, s'anàs perfilant la necessitat d'escriure, de vessar en forma literària, l'experiència que el coneixement de l'obra i la vida de Sand m'havia proporcionat.


De finals de 1999 fins a mitjans de 2002, les imatges i reproduccions dels retrats de George Sand i Frédéric Chopin, fotografies de Nohant i del París de la Comuna, els gravats de Gaston Vuillier, han ocupat físicament i mentalment el despatx des d'on prov de resistir les envestides del temps, l'indret on he escrit els capítols de El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand. Els llibres de Sand, les seves biografies, les reproduccions dels retrats que des de Delacroix als pintors anònims havien fet a ella i a Chopin; les pintures dels seus fills durant la seva estada a Valldemossa; les distintes edicions d'Un hivern a Mallorca, els llibres d'història damunt el segle XIX, les memòries dels coetanis de Sand i Chopin fent referència a la seva vida i la seva obra, els discs compactes de la música de Chopin... tot plegat, barrejat amb documents i relats de les revolucions de 1830 i 1848 i estudis damunt de la Comuna de París i la vida quotidiana a la França de mitjans de segle XIX, ha servit per a situar l'autor en l'època dels personatges novel·lats.


Vos puc ben assegurar que han estat uns anys plens i apassionats. Es pot dir que he viscut tot aquest temps dedicat a la redacció de les dues novel·les que comentam encerclat pels records dels anys més intensos i esperançats que mai cap generació ha viscut amb tanta intensitat. Potser només les generacions que visqueren l'efecte de la revolució d'octubre abans de la seva burocratització estaliniana podria comparar-se a la força i vitalitat creativa i revolucionària dels romàntics europeus dels anys trenta i quaranta del segle XIX.


A les Illes, i hom pensa que a la resta dels Països Catalans, George Sand és més coneguda pel seu famós llibre de viatges Un hivern a Mallorca que no pas per la seva extensa obra. El nostre primer coneixement del famós llibre de George Sand ve de mans d'unes traduccions al castellà que va fer l'Editorial Mateu de Barcelona en els anys 1956, la primera, i 1964, la segona.


Però qui millor informa de les traduccions del llibre de George Sand és l'escriptor Jaume Vidal Alcover, precisament en el pròleg a la traducció que va fer del llibre del viatge a Mallorca.


Un hivern a Mallorca, traduït al català pel mateix Jaume Vidal Alcover, va ser publicat a Ciutat de Mallorca per l'Editorial Moll l'any 1993. El traductor i prologuista ens diu: "Les traduccions de l'obra al castellà són relativament abundants: en general, depenen de la primera, feta per Pedro Estelrich i publicada amb un pròleg de Gabriel Alomar, impresa per B. Rotger, el 1902. Una altra, del mateix traductor, és la de la impremta i llibreria J. Tous. N'hi ha una altra de l'editorial Espasa-Calpe, de Madrid, del 1934, signada per Carmen Gallardo. A Buenos Aires i a l'editorial Poseidón apareix, el 1943, una traducció de Francisco Madrid, acompanyada d'un pròleg del traductor. L'editorial Clumba, ja esmentada, en publica una deguda a Bartomeu Payeras, el 1949, reeditada el 1951. L'editorial Mateu, de Barcelona, treu dues traduccions castellanes: l'una sense nom del traductor, el 1958, i l'altra, signada per Tello Casan, el 1964. L'editor Lluís Ripoll treu una traducció, probablement la d'Estelrich, però amb pròleg i notes seves, el 1974. A la 'Biblioteca EDAF de bolsillo', de Madrid, núm. 86, surt una traducció d'Enrique Acoaga, el 1978. El 1985, a càrrec de l'editor Miquel Font, dins la collecció 'Evast e Aloma', núm. 1, apareix una traducció a càrrec de Valentí Puig, tot i que ell només es declara responsable del pròleg o introducció i de les notes, que treu en gran part, com és lògic, de l'edició de Lubin. Finalment la darrera traducció castellana que conec és una edició de la d'Estelrich, revisada per Virgilio Ortega, sobre la de M. Lévy del 1867, i publicada per Edicions Orbis, S.A., de Barcelona, dins la collecció 'Grandes escritoras', el 1989".


És evident que el llibre Un hivern a Mallorca, les opinions de George Sand sobre Mallorca i els mallorquins, la narració dels paisatges de l'illa, les controvertides opinions de l'autora francesa sobre les nostres costums, tradicions i sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX, han servit per a ambientar alguns capítols d'El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand.


Per a mi, les opinions de Sand sobre Mallorca, tan discutides en el seu temps, han estat, emperò, juntament amb la seva acurada descripció de situacions, paisatges i ambients, una eina imprescindible per a anar situant diversos estats psicològics de la protagonista de les dues novel·les. Malgrat que George Sand, professional de la literatura, escriu sempre, com és normal en un autor de vena com ella, per a guanyar uns diners que li feien molta falta i que, com han escrit diversos comentaristes, no acaba de matisar algunes informacions, tampoc no era una historiadora!, el cert és que la descripció d'aquests costums, passat l'efecte letal que produí en la societat conservadora mallorquina del seu temps, esdevenen avui, passats els anys, materials imprescindibles per al coneixement de la nostra història. I, també evidentment, per a conèixer molt més el tarannà de l'autora francesa i de Frédéric Chopin.


Pensem que, com ens informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca, l'estada a Mallorca del músic polonès al costat d'Aurore Dupine ajudà, malgrat totes les contradiccions del viatge i de la parella, a enllestir diversos treballs. Com explica la GEM: "Fou una estada [a Mallorca] breu i polèmica, en què la seva malaltia s'agreujà però, malgrat les dificultats, l'activitat creadora no s'interrompé. Sembla fora de dubte que a Mallorca compongué, entre altres peces, la Polonesa en do menor, op. 40, nº 2 i la Masurca en mi menor, op. 41, nº 2. Considerat com el Poeta del piano, la seva música està intrínsecament lligada a aquest instrument, del qual revolucionà la tècnica i la digitació".


La conflictiva i, també, creativa estada a Mallorca de George Sand i Frédéric Chopin, acompanyats pels dos fills de l'escriptora i per una criada, no va ser gaire llarga. Després d'una novellesca marxa de París en la qual els dos amants surten per separat de la ciutat, s'embarquen vers Barcelona des de Portvendres el primer de novembre del 1838 i arriben a Barcelona a l'endemà.


La sortida de la parella es fa amb tota la "manya" d'uns enamorats romàntics del segle XIX. En el fons, i sobretot per a preservar els ingressos de Chopin provinents de les classes que dóna a les allotes de bona societat, decideixen partir per camins diferents dient als amics més íntims, Listz per exemple, que marxen per qüestions de "salut". Tampoc no era una gran mentida dir aquestes coses. Recordem el reumatisme de Sand; pensem en la tuberculosi de Chopin. Tampoc es trobava gaire bé el fill de Sand, Maurice. En el fons els malalts són tres: Maurice, l'escriptora mateixa i el músic. Com diu Jean Chalon en la biografia George Sand (vegeu pàg. 217): "Per respecte a les conveniències i per a distreure l'opinió parisenca, George i Frédéric no han viatjat junts i han agafat camins diferents per a, finalment, embarcar plegats en el Phénicien el 1 de novembre de 1838" (traducció de l'autor de l'article).


Belinda Jack escriu quasi el mateix en la seva George Sand (pàgs. 294-295): "El 18 d'octubre Sand i els seus dos fills marxaren de París, viatjant via Le Plessis. Per discreció, Chopin viatjà tot sol. Es trobaren a Perpinyà a finals de mes i el 1 de novembre s'embarcaren a Port-Vendres, en el Phénicien, envers Barcelona".


Cal dir emperò que, a més de la recerca de la salut, una de les excuses recurrents de Sand sempre que havia de deixar algun amant que se li havia fet pesat, era que volia trobar una certa tranquil·litat per a poder escriure i complir els contractes que tenia signats amb Buloz i el seu soci, Félix Bonnaire. Contractes que li exigien dues o tres novelles anuals... fins a l'any 1840. Això i deixar els amants del moment que, quan ja no els estimava, li portaven molt maldecaps i li impedien treballar amb normalitat i de forma productiva. Per tant seria lògic pensar que és per a assolir tots aquests "objectius" que deixa París a la recerca de la pau i una possible reorganització de la seva vida amorosa i literària.


George Sand i Frédéric Chopin romanen uns dies a la capital del Principat i, a l'horabaixa de dia 7 de novembre de 1838, embarquen en el vaixell El Mallorquín, una nau que feia el transport de porcs entre Palma i Barcelona. Arriben a Ciutat el 8 a migdia. Després d'estar a una fonda de mala mort en el carrer de la Boqueria, davant l'actual Hort del Rei, lloguen la finca de Son Vent a Establiments. El mal temps, l'afecció pulmonar del músic, els problemes amb la gent del poble a causa de la malaltia de Chopin, fan que s'hagin de traslladar a la Cartoixa de Valldemossa on romandran fins al 13 de febrer de 1839.


A Valldemossa, George Sand escrigué la famosa novel·la Spíridon i Chopin un munt d'obres per a piano. Els Souvenirs d'un voyage d'art à l´íle de Majorque són escrits posteriorment a l'arribada a París, el 1840. En aquest llibre hi ha es famoses frases que, dejectant els costums mallorquins d'aquella època obscurantista i reaccionària, va fer escriure a Josep Maria Quadrado aquell article tan virulent, "A Jorge Sand. Vindicación" que, ja per sempre, i entre les classes posseïdores i sectors clericals de les Illes, estigmatitzà el nom i l'obra de George Sand.


Cal dir que Jaume Vidal Alcover, en el pròleg d'Un hivern a Mallorca, reinvindica l'escriptora francesa "una dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila", i escriu: "D'altra banda, com que ella parlava, o escrivia, amb paraules entenents, tots els blasmes li varen caure damunt, mentre que el seu company de viatge, Chopin, com que escrivia o s'expressava en música, va rebre tots els honors, sense pensar que ell va esser, precisament ell, el qui va fer l'estada a Valldemossa insuportable, el que desconfiava dels metges mallorquins i se'n burlava, el que trobava intolerable el menjar mallorquí, el qui tenia fred, el qui enyorava París, el qui passava d'una crisi de nervis a una altra sense temps de fer un alè". Jaume Vidal ens recorda les paraules de comiat que George Sand dedica a Mallorca i que semblen prou sinceres: "Vaig deixar la Cartoixa amb una mescla d'alegria i de dolor. Hi hauria passat dos o tres mesos bons tota sola amb els meus fills".


En altres articles he escrit en referència als "deures” de l'escriptor català, la "obligatorietat" no escrita, però que és una exigència de les editorials, de promocionar cada nou llibre que s'edita. "Deures i obligacions" que, amb el temps, es fan quasi insuportables. Però no és aquest el cas de la presentació de la novella que m'acaba d'editar a Barcelona Edicions Proa. En referesc a El darrer hivern de Chopin i George Sand, que recentment hem presentat en el marc incomparable de la Cartoixa de Valldemossa, en la Cel·la Museu Frédéric Chopin-George Sand.


L'editora, de tots coneguda, és prou seriosa i, pel que sembla, ha fet i fa la promoció normal i de rigor de totes les novetats que publica. Tampoc no he rebut mai la més mínima insinuació pel que fa a la "obligatorietat" no escrita ni signada en cap contracte, de fer la feina de promoció de la novel·la. Si ho he fet és perquè m'ha vengut de gust i els amics m'han encoratjat a fer-ho. Així de senzill.


I, per si mancava cap cosa, he de confessar que la recent presentació de la novella en la Cartoixa de Valldemossa, ha estat per mi una de les experiències més interessants, culturalment parlant, de les que he tengut d'aquests darrers anys.


La presentació, a càrrec de l'escriptor Gabriel Janer Manila, la propietària de la Cel·la Museu Frédéric Chopin-George Sand, Rosa Capllonch Ferrà, juntament amb la interpretació final de l'obra de Chopin "La gota d'aigua" pel músic Joan Moll Marquès, em reconcilià amb aquest tipus d'actes. Si tots poguessin ser així, amb aquesta càrrega d'humanisme, d'amistat, quin plaer per a un escriptor, com podrien mudar les coses dins el nostre somort panorama cultural!


Tot plegat, la història de la presentació, va començar amb uns inicials contactes amb l'Obra Cultural de Valldemossa, l'ànima de la qual és la infatigable activista cultural i excel·lent poetessa Antònia Serrano. N'Antònia va tenir la idea de presentar la novel·la a la Cartoixa i de seguida inicià els contactes adients amb aquests dos grans amants de la música i la literatura que són els germans Rosa i Jaume Capllonch Ferrà, que, des del primer moment, s'oferiren de forma amable i desinteressada.


De cop i volta, a mesura que, com per art de màgia mercès a les gestions de n'Antònia Serrano, s'anava concretant satisfactòriament la presentació de la novella, m'adonava com, sovint, els autors exageram les dificultats amb què ens trobam per a donar a conèixer la nostra obra al públic lector dels Països Catalans.


Sovint hem escrit i hem parlat sobre les campanyes de marginació i silenci a què la reacció nostrada i el paranoucentisme dominant ens té acostumats. Els escriptors i les obres que no surten en determinades enciclopèdies i històries de la literatura, el control de revistes i suplements de cultura... Potser hauríem de parlar també dels collectius i persones que, rebutjant el ferest autoodi dominant, continuen lluitant en defensa de la cultura catalana i els seus autors sense parar esment en amiguismes de cap mena, en les interessades "recomanacions" del comissari de torn.


Quan l'autor es relaxa una mica, deixa per un moment les armes que li permeten fer front a la guerra que li tenen declarada els reaccionaris, el verinós exercit de cínics, sicaris i servils de tota condició, és quan s'adona que, malgrat que ell no hi havia parat esment fins aquell instant, és molt més elevat el nombre d'amics que el d'enemics. És quan reflexiones, quan comproves que res no hauria pogut fer, mai no hauria pogut publicar ni donar a conèixer els més de quaranta llibres en català de novella. poesia, teatre, narrativa juvenil, història local o assaig, si no hagués comptat amb el suport inestimable dels amics que han fet possible aquella o tal altra edició; la crítica objectiva i desinteressada en el suplement de cultura, l'entrevista en el diari, la ràdio i la televisió, la xerrada en universitats i instituts, els treballs d'alguns estudiants de filologia catalana, els consells amistosos sobre tal qüestió, la correcció i millora d'un original abans de la seva publicació... I, també, no en mancaria d'altra, la defensa aferrissada de la teva obra i persona quan, signant l'article o la carta al director, s'han enfrontat de forma valenta i decisiva contra els sicaris que emprant la calúmnia, la mentida i el pamflet han provat de demonitzar la teva obra i la teva persona.


Record ara mateix les desenes de cartes en defensa del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que, de forma valenta i decidida, enfonsaren la ferotge campanya rebentista ordida per destacats membres del carrillisme illenc (PCE) i d'Izquierda Unida. Però els exemples de solidaritat combativa podrien multiplicar-se.


Rosa Capllonch Ferrà, propietària de la Cel·la Museu Frédéric Chopin-George Sand i ànima dels famosos festivals de música Chopin, que cada any se celebren a la Cartoixa, és una d'aquelles persones que en veure-re-les per primer cop ja captes que tan sols viuen per a l'art i per la música. Basta analitzar els nombrosos objectes d'impressionant valor històric i sentimental que serva el Museu. Objectes d'incalculable valor per a la història que la família Capllonch, i més concretament els germans Jaume i Rosa, han anat aconseguint i arreplegant amb amor fora mida per anar bastint, a través dels anys, aquest autèntic santuari que serva la memòria de dos dels artistes més genials del segle XIX.


Cal confessar que sóc visitant assidu de la Cartoixa. D'ençà fa molts d'anys, potser més de quaranta, no hi ha any que no l'hagi visitada a la recerca d'un record, d'un indici tant de la història de Mallorca, com de la vida i l'obra de Frédéric Chopin i la mateixa George Sand.


Les vistes varen ser més freqüents en els anys de redacció de la novel·la que acaba d'editar Proa. L'amor de Rosa Capllonch per servar la memòria dels protagonistes de la meva novel·la (i també de Corambé: el dietari de George Sand, que acaba d'editar Pagès Editors de Lleida) és també, indiscutiblement, responsable, en bona part, de les meves novelles. El floc de cabells de Chopin servat en una de les urnes de vidre del Museu, els originals de les partitures del músic amb les seves correccions, les pàgines de l'original d'Un hivern a Mallorca, de George Sand, la màscara mortuòria del músic polonès, la roba, els dibuixos dels fills de Sand, Maurice i Solange, amorosament conservats, les desenes d'objectes de la vida particular dels dos artistes que, des de sempre, hem pogut contemplar, han ajudat a conformar en una determinada direcció la novel·la que dia 28-V-04 várem presentar a les mateixes celles de la Cartoixa on Chopin va compondre La gota d'aigua que, de forma tan magistral, va interpretar el músic Joan Moll Marquès.


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Les novel·les de Palma - Alló que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)

pobler | 06 Novembre, 2024 09:22 | facebook.com

Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí - L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -


Oportuna narració de López Crespí –


“...a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir”. (Jaume Vices, dBalears)


No ens atreviríem a dir que és segur que la darrera obra de Miquel López Crespí ha de ser classificada com una novel·la, en un sentit tradicional i tècnic. Millor seria afirmar que hem llegit una extensa narració un poc autobiogràfica, enfocada en un passatge de la nostra història local, just al voltant dels inicis de la denominada transició democràtica espanyola, immediatament després de la mort de Franco, potser un poc abans, d’ençà de la mort de Carrero Blanco. Ens hi referirem com una extensa narració perquè fins i tot els diàlegs que trobam a l’obra «Allò que el temps no s’endugué», editorial El Tall, és com si hi haguessin estat afegits, ben incrustats, amb la mateixa finalitat, aclaridora del tot, que tenen les notes escrites a peu de pàgina, tan característiques dels assajos.

És igual, ara la catalogació del gènere literari no té gaire importància perquè novament, avui a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir.

Però ben aviat la narració adopta un caràcter realista, un estil ideal per expressar el desengany —si hom ho vol fer amb dades contrastades— en un moment ben oportú; ara que vivim el descrèdit, podríem pensar que irresoluble, de la democràcia espanyola i, per ventura, europea. No debades, López Crespí, topògraf de la memòria col·lectiva illenca, té una obra titulada «La guerra just acaba de començar». Aquest pic, l’escriptor de Sa Pobla torna a passar comptes perquè aporta noves dades a una opinió que ha estat recurrent en la seva trajectòria literària; el frau que va representar la denominada transició democràtica, dominada per un pacte, tàcit segons López, entre una oligarquia franquista que amb la reforma del règim, va veure una bona oportunitat per a l’homologació democràtica, també per als hereus de la tradició monàrquica dels Borbons, amb la col·laboració de la socialdemocràcia espanyola —ben assessorada per una Internacional Socialista totalment integrada en el mercat capitalista— i la d’un PCE que, sota comandament de Carrillo, va renunciar a la ruptura democràtica, a canvi de contrapartides, la primera de totes l’accés a la còmoda gestió institucional; un simple pretext disfressat de pragmatisme mal d’empassar, segons López Crespí. Tota aquesta maquinació sota dominació real d’un exèrcit i una policia franquista, i la custòdia de les institucions europees i els USA. Segons l’autor, la transició no va inaugurar cap democràcia, el que varen fer va ser reinstaurar una monarquia de tradició absolutista.

Hi ha un capítol de la narració —no direm quin per no malbaratar les expectatives— que resumeix molt bé l’entramat de la denominada transició democràtica perquè superposa exemples que, d’aquesta manera, serveixen d’enllaç a les persones que llegeixen el llibre, cadena de fets ideal per a comprendre bé els tradicionals pactes que ha fet servir una esquerra espanyola i oficial que sempre acaba pactant, segons l’autor i d’una manera o altra, amb els representants del poder oligàrquic, tal com hem pogut comprovar, novament, avui en dia amb les aliances de caràcter estratègic a les quals han arribat el PP i el PSOE. Segons Miquel López, la tradició ve d’enrere i posa com a un exemple els pactes que Segismundo Casado va fer amb en Franco per tal de facilitar l’entrada dels feixistes a Madrid i la progressiva desintegració de l’exèrcit popular a les darreries de la guerra civil espanyola.

Altres interpretacions d’interès que ens facilita l’obra «Allò que els temps no s’endugué», és la ingenuïtat del franquisme residual —el que varen representar Girón, Piñar o Tejero—, tan rupestre que no va saber veure que serví de contrapès útil als franquistes, aquests sí que veritablement pragmàtics, instal·lats dins la reforma del règim, pactada amb el capitalisme europeu, els USA i l’esquerra espanyola que va optar per renunciar a la ruptura democràtica, els efectes de la qual —de la mera reforma del règim que denuncia López— podem comprovar avui en dia. En haver acabat el llibre, no vaig poder evitar de pensar en la decisió de Dante Fachín, la d’abandonar el partit Podemos perquè, segons va denunciar, els morats no qüestionen el règim sorgit del 78 que tant dejecta López Crespí.

Un altre capítol ben interessant d’aquesta obra és el dedicat a la figura de l’escriptor Llorenç Villalonga; el paper que li varen fer interpretar diverses personalitats, tampoc ara no entrarem en detall per no desbaratar la recepció del llibre, a partir del moment en què Joan Sales va decidir publicar la novel·la «Bearn», a principi dels anys seixanta. I atenció perquè segons va anunciar l’escriptor el dia que presentà «Allò que el vent no se’n dugués», en el decurs d’un acte amb molta assistència de públic i celebrat amb motiu de la Setmana del Llibre en català, és a punt de sortir publicada la segona part d’aquest volum, que ha titulat «Joc d’escacs». (dBalears, 21-XI-2017)


La generació literària dels 70 i el compromís polític - Records de l´escriptor Miquel López Crespí

pobler | 04 Novembre, 2024 09:16 | facebook.com

Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir. (Miquel López Crespí)


La caça de bruixes contra S'Arenal és per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport.


Per la independència dels Països Catalans. Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca"



1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987. Miquel López Crespí i Josep M. Llompart formaven part del “Comité de defensa de S´Arenal de Mallorca”.

Els esdeveniments -quant a la campanya contra S'Arenal i l'esquerra nacionalista- s'anaren agreujant després de la gran manifestació nacionalista del 31 de desembre de 1992. Potser les forces antiesquerranes i espanyolistes s'atemoriren davant aquell sobtat reviscolament de les consignes més democràtiques del temps de la transició (República, Autodeterminació, Socialisme) i que havien estat esborrades de la vida política (o almanco havien provat d'esborrar-les) per tants de xucladors de les mamelles de l'estat.

Força partits i polítics de la pretesa "oposició democràtica antifranquista" es varen vendre a la monarquia, tot oblidant la lluita democràtica per la República; al capitalisme, amb la constitucionalització de l'anomenada "economia de mercat" (impossibilitant així d'anar avançant democràticament cap a una democràcia social i econòmica); i a la "sagrada unidad de España", en contribuir a elaborar i a legitimar una constitució que nega el dret d'autodeterminació, prohibeix la federació de comunitats autonòmes i dóna a l'exèrcit el poder d'actuar quan decideixi que "la unidad de la patria está en peligro". Tots aquests "esquerrans" regimentals havien estat uns anys respirant tranquils, fent la digestió dels sous i poltrones que havien aconseguit amb els seus pactes amb els franquistes reciclats. Munió d'"intellectuals" servils, mercenaris de la ploma de tot color, lloaven diàriament la suprema "intelligència" dels "pragmàtics" que, "sortosament" -escrivien- comandaven.

Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir.

Uns dies més endavant, juntament amb Josep M. Llompart, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak i Biel Majoral, organitzàrem el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca". Comitè que, durant mesos i mesos, treballà activament per salvar aquesta publicació en català.



Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

En Gracià Sánchez em llegí per telèfon el comunicat ("Als nostres subscriptors, lectors i simpatitzants"), al qual, sense dubtar ni un minut, em vaig adherir.

La declaració que impulsàrem, en defensa de la llibertat d'expressió (i que sortí publicada a S'Arenal durant molts mesos juntament amb les fotografies dels impulsors del Comitè) deia així:

"S'Arenal de Mallorca [l'actual Estel] passa per uns moments difícils atès que s'han amuntegat a l'horitzó dues amenaces. Per una part una dura recessió econòmica que afecta amb més intensitat la petita i mitjana empresa mallorquina. Aquest fet, que perjudica també el conjunt de la premsa en general, ha provocat una reducció dels ingressos per publicitat que han estat compensats en gran part per l'augment constant de vendes i de subscriptors. Hi ha emperò una segona amenaça més important. Durant l'any 1992, S'Arenal ha vist retallat en més d'un 95% la publicitat oficial de les institucions a causa de la persecució política de què som víctimes".

La declaració més forta era emperò la del mateix "Comitè de defensa" (Llompart, López Crespí, Santandreu, D'Efak i Majoral) quan, d'un forma valenta, denunciava la caça de bruixes a què era sotmesa la nostra revista. Signat el 20 de gener de 1993, el manifest en defensa de la llibertat d'expressió deia textualment:

"S'Arenal de Mallorca, el mitja de comunicació escrit en llengua catalana més popular i de més tirada a Balears, durant el transcurs de l'any 1992 ha vist reduït en més d'un 95% la publicitat institucional a causa de les pressions i gestions, fins i tot parlamentàries, realitzades per gent colonitzadora al servei de l'estat espanyol. S'Arenal de Mallorca és una publicació en llengua catalana fundada l'any 1979, que va sorgir i s'ha mantingut dins una zona difícil d'alta concentració turística i de forta immigració. S'Arenal de Mallorca s'ha caracteritzat per la defensa constant de la llengua de la nostra nació, per constituir una eina puntera en defensa de la nostra identitat nacional, per crear consciència de poble i per defensar les llibertats democràtiques. Els/Les sotasignants sollicitam a les autoritats públiques que no discriminin S'Arenal en matèria de publicitat institucional i consideram que és injust utilitzar els fons públics com a instrument de coacció per intimidar la llibertat de premsa. Tot demòcrata s'hauria de mobilitzar davant la caixa de bruixes i l'atemptat contra la llibertat d'expressió de què és víctima un mitjà de comunicació que, com S'Arenal, s'ha distingit per acollir les opinions més diferents i per respectar el dret de rèplica. Per tot això, exigim als màxims responsables del Govern Balear, del Consell Insular de Mallorca, dels Ajuntaments etc., que acabin amb aquesta discriminació i que a més no continuïn amb l'imcompliment de l'article 32 de la Llei de Normalització Lingüística que estableix: Els poders públics de la Comunitat Autònoma donaran suport econòmic als mitjans de comunicació que emprin la llengua catalana de forma habitual. En una societat normal hauríem fet un 'Aplec d'Amics': En aquests moments, davant la injusta discriminació de què és víctima S'Arenal ens veim obligats a constituir-nos en Comitè de Defensa". I signàvem: Josep M. Llompart, Guillem d'Efak, Miquel López Crespí, Biel Majoral i Jaume Santandreu.

De seguida nombrosos intellectuals, polítics, treballadors de totes les Illes i d'arreu els Països Catalans ens donaren suport. El Comitè de Defensa no era sol, sortosament! El 15 de maig de 1993, Cecili Buele, exconseller de Cultura del CIM i aleshores portaveu de la Federació d'Associacions de Veïnats de Ciutat, declarava: "Trob que no hi ha dret que llevin la publicitat a l'únic periòdic en català de les Balears i que donin tants de duros als diaris i revistes forasteres de Ciutat". El músic Toni Roig (del conjunt Al-Mayurqa) deia: "Les nostres institucions pensen en castellà i obliden que aquest país té una cultura pròpia". En el número de S'Arenal de l'u de març de 1993, jo mateix declarava: "És un atemptat a la llibertat d'expressió. En una societat democràtica no es poden fer aquestes coses si es defensen unes idees amb la intelligència i la ploma. Per tant, els responsables d'aquesta discriminació han demostrat el seu dogmatisme, el seu sectarisme més accentuat, fent veure que de demòcrates no en tenen res de res i que han caigut en actituds feixistes contra la llibertat".

Ens ajudà també (per fer veure l'amplitud de les mostres de solidaritat amb S'Arenal) les declaracions de la diputada d'ERC al Parlament espanyol Pilar Rahola. En el número del 15 de juliol de 1993 aquesta diputada deia:

"Si hi ha hagut un acte de prepotència per part del PP-PSOE contra L'Estel no és res més que la constatació novament de la poca cultura democràtica que tenen alguns partits respecte els mitjans de comunicació. I amb això vull esser molt clara. Encara hi ha una herència feixuga del passat que fa creure a alguns partits que detentar el poder és detentar la llibertat d'expressió. Vull apellar a aquests partits perquè rebusquin en l'interior de la seva cultura democràtica i que tinguin la grandesa d'esser capaços de viure en una societat amb mitjans de comunicació que no li són propers. I òbviament no discriminant-los perquè formen part de la realitat complexa i plural que ha de tenir una societat".

I l'escultor Miquel Morell, sempre a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble ja des del temps més foscos de la dictadura, feia saber el 15 de març de 1993: "Es pot estar d'acord o no amb un article però decidir la retirada de publicitat és un acte antidemocràtic quan es gasten milions i milions amb actes culturals que no tenen res a veure amb la cultura". Miquel Salom, director de Revetlla de Son Ferriol, explicava la seva posició declarant:

"Els doblers del nostre govern s'ha de gastar amb les coses nostres, periòdics, ràdio, TV en català. S'ha de promocionar el folklore i els grups culturals".

El poder volia acabar amb un mitjà d'expressió incòmode. Igual que quan una mica més endavant, l'any 1994, vaig publicar un petit resum de les meves memòries de la clandestinitat, el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), tota la colla del carrillisme illenc (antics militants o simples simpatitzats del PCE, de l'estalinisme espanyol) em criminalitzaren -i a tota l'esquerra revolucionària de les Illes i de l'Estat- quan, en un immud pamflet publicat en el diari Última Hora, ple de mentides, calúmnies i tergiversacions, volien fer creure que els marxistes i comunistes (OEC, MCI, LCR, POR...) havíem estat al servei de la policia política del franquisme. Signaven l'immund pamflet Ignasi Ribas, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Bernat Riurtot, Gustavo Catalán, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero .... No es ficaven amb la dreta, amb els hereus del franquisme amb els quals havien pactat –els carrillistes en temps de la transició-, el repartiment de les poltrones institucionals a canvi de l'abandonament de la lluita per la República i l'autodeterminació. No. Potser l'origen familiar d'algun d'ells els obligava a continuar atacant l'esquerra? Preferien criminalitzar els revolucionaris (OEC, CNT, MCI, etc.) que no pas atacar els hereus del franquisme. L'"enemic" era, en aquest cas, un escriptor independent (l'any 1994) que des de començaments dels anys seixanta havia lluitat activament contra el feixisme en els fileres del marxisme revolucionari de les Illes, dels republicans que no pactaren amb el franquisme reciclat.

Ara, amb la crimininalització de S'Arenal, ens trobàvem amb una història una mica semblant. La calúmnia i l'insult com a arma d'extorsió, de xantatge.

El primer manifest que em llegí Gracià Sánchez i al qual vaig donar la meva aprovació de seguida (i que va ser publicat a S'Arenal el dia 1 de febrer de 1993) deia:

"La caça de bruixes contra S'Arenal és per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport. En aquests moments una subscripció anual a S'Arenal (24 números) costa 3.000 pessetes, una quantitat que si la dividim pels 365 deis de l'any surt a una xifra als voltants de les 8 pessetes diàries. La subscripció de suport suposa doblar aquesta xifra i pagar 6.000 pessetes anuals, això mentre duri aquesta injustícia. Totes les persones que vulguin ajudar S'Arenal d'aquesta manera es poden posar en contacte amb la nostra redacció".

No cal dir que aquesta primera crida va ser massivament escoltada pels nostres subscriptors, lectors i simpatitzants. I va ser precisament a l'escalfor d'aquella campanya, amb la incorporació de nous collaboradors, d'actius membres de la resistència antifeixista dels anys seixanta i setanta, amb excellents escriptors i militants de diversos partits independentistes i d'esquerra dels Països Catalans, com S'Arenal (l'actual Estel) s'anà consolidant, situant-se sempre a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional i social.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Carles Manera (PSOE) i la defensa dels autors mallorquins

pobler | 03 Novembre, 2024 23:46 | facebook.com

El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d'aquestes col·leccions. Els cacics comarcals controlen així una parcel·la significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n'està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d'autors que paguen als crítics per tal de "quedar bé". Se'n podria escriure un llibre de la "feina" de clans i camarilles per promocionar "un nou valor", per silenciar-ne a un altre, d'oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d'obligat compliment. (Carles Manera)


López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa. (Carles Manera)


Veus literàries: Miquel López Crespí


Per Carles Manera, historiador i doctor en història per la Universitat de les Illes Balears (UIB)



Que tota activitat social crea grups i grupets no és una novetat. Les capelletes i camarilles són ben corrents en tots els camps professionals (metges, professors, arquitectes, etc). De les capelletes i camarilles no se'n lliuren ni partits polítics ni sindicats obrers. I el camp de la cultura no n'es una excepció. Per a l'escriptor interessat entrar a elles esdevé un exercici "lingüístic" en el sentit fisiològic de l'accepció, una garantia segura de publicar i de relacionar-se amb aquest concret món intel·lectual. Fixau-vos en els títols que es publiquen cada any a Mallorca, i comprovareu que en un 70 per cent els noms són els mateixos que l'anterior, i també són gairebé sempre les mateixes col·leccions literàries que els editen. El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d'aquestes col·leccions. Els cacics comarcals controlen així una parcel·la significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n'està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d'autors que paguen als crítics per tal de "quedar bé". Se'n podria escriure un llibre de la "feina" de clans i camarilles per promocionar "un nou valor", per silenciar-ne a un altre, d'oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d'obligat compliment.


Miquel López Crespí a mitjants dels anys vuitanta encapçalant una manifestació per la pau i contra l'OTAN. Era l´època quan Carles Manera va escriure aquest article referent a l'escriptor de sa Pobla. Aleshores els dos intel·lectuals mallorquins representaven l'avantguarda illenca de la lluita pel socialisme i l'antifeixisme i antiimperialisme militant, tasca que han continuat des de les diverses plataformes d´intervenció pública on han actuat sempre en el sentit de fer avançar les forces progressistes i d'esquerra de les Illes.

En aquest context l'aparició de dues obres (L'Illa en calma i Foc i fum) d'un autor oblidat i silenciat per determinades esferes culturals illenques, no deixa d'esser un focus d'interès per pròxims i aliens al nostre panorama literari. Miquel López Crespí, home d'una indubtable capacitat creativa, amb vint-i-set premis assolits arreu dels Països Catalans i l'Estat espanyol, amb sis llibres publicats i altres a punt de sortir, esdevé un dels autors més guardonat en la història de les lletres mallorquines. Això motiva enveges i gelosies dels homeneus de sempre. A López Crespí no li perdonen l'èxit dins el seu camp, però sobretot el manteniment de les mateixes idees polítiques que defensava fa prop de vint anys. Pragmatisme i transició -oh, màgiques paraules!- estan renyades, en quant als conceptes filosòfics i polítics més profunds, amb l'autor de sa Pobla. Els seus detractors tàcits (que li donen una hipòcrita abraçada al carrer) o públics (que el voldrien veure davant un escamot d'afusellament), tenen un nus a la panxa cada vegada que la premsa anuncia que López Crespí, de sa Pobla, ha obtingut el premi.... Paradoxalment -o no tant- la marginació d'aquest autor que no té vergonya -ai las!- de confessar-se comunista, es fa palesa a Mallorca, l'Illa en calma que narra en el seu llibre publicat per la Diputació de València. Nogesmenys, i malgrat un cert i intencionat arraconament pels homes de les torres d'ivori, López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa. (1)

(1) Article publicat l'any 1984 en el suplement Cultura del diari Última Hora


Llibres com el de López Crespí representen una contribució important que, si més no, poden incitar al debat sobre una fase històrica cabdal. Debat que manca, i molt, entre els nostres intel.lectuals, en el sentit gramscià del terme. Aquesta mena d'assaigs personalitzats, com el que ha fet en Miquel, quan encara molts dels protagonistes que apareixen al llibre hi són vius i poden contrastar el que allà s'indica, constitueix un saludable exercici que caldria sovintejar amb un objectiu palès pels historiadors: en aquest cas concret, reflexionar seriosament sobre l'articulació de la lluita antifranquista a Mallorca. (Carles Manera)


Carles Manera: contra el dogmatisme i el sectarisme. Defensa de la memòria històrica de l’antifranquisme de les Illes



1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

L’any 1994, concretament en el mes d’abril, hi hagué una brutal campanya d'alguns membres de l'antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) i sectaris afins que, mitjançant una sèrie de pamflets, calúmnies, mentides i tota classe de tergiversacions arribaren a afirmar que "els partits a l'esquerra dels PCE fèiem el joc al franquisme policíac". Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signada per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Posteriorment s’hi afegí el dirigent carrillista Pep Víchez.

Aleshores vaig poder sentit de ben a prop la solidaritat de l'amic Carles Manera. El brutal atac del carrillisme contra la meva persona i contra el llibre que m'acabava d'editar Lleonard Muntaner, L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), va omplir pàgines i pàgines de la premsa de l'any 1994 (ajudant emperò, de forma indirecta, a fer famós i exhaurir el llibre que volien silenciar). En aquella concreta conjuntura Carles Manera va publicar un interessant article parlant de la importància de les històries personals en la reconstrucció del nostre passat més recent. Era una bufetada al dogmatisme i a la mala fe.


Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

Aquest article, titulat "Antifranquisme i lluita cultural" va ser publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 13 d'abril de 1994. Vet aquí alguns dels fragments que, de forma indirecta però molt efectiva, ajudaren a fer callar -i avergonyir- els calumniadors i envejosos que, plens de mala fe, havien provat d'embrutar la memòria història de l'esquerra revolucionària de les Illes, de l'antifeixisme combatent.

Aquest article de Carles Manera, deia: "Convé assenyalar que l'obra de López Crespí és, sobretot, un recull de records vivencials de forma molt subjectiva: el mateix Miquel ho explicita en les primeres planes del treball, car afirma que no persegueix escriure un llibre d'història 'objectiu' (tots sabem que la història objectiva no existeix). Des d'un punt de vista historiogràfic, la recuperació de les històries particulars de persones que visqueren processos concrets és un fenomen que els col.legues britànics coneixen prou bé. El mestre Eric Hobsbawm, amb els seus estudis sobre el món del treball, ja incidia en el tema de forma palesa. Per cert, el vell professor segueix lúcid com sempre: el darrer que acaba de publicar sobre una nova política per a l'esquerra radical no té desperdici i encaixa força amb el tema que tracta López Crespí. Alguns dels deixebles de Hobsbawm, creadors del History Worshop (una experiència única adreçada a historiar les vides d'obrers i obreres a l'Anglaterra cada cop menys industrial del present segle) han perllongat una tasca d'arrels pregones al seu país. Encapçalat per un innovador Ralph Samuel, constant reivindicador de la història popular, el HW s'ha erigit en certa forma en la veu del passat, amb la rigorosa utilització de la història oral en la que el grup n'és expert: Paul Thompson ho demostrà fa uns anys a unes jornades sobre el tema al Monestir de La Real. La tradició marxista dels historiadors socials anglesos ha emfasitzat la necessitat de reivindicar aquest nivell experiencial, ric i poderós, per tal de conèixer el costat generalment ocult en els llibres de text: el dels protagonistes anònims. Aquest instrumental heterodox es troba també a les mans d'historiadors no marxistes, com ara Peter Laslett i membres significatius del Cambridge Group, que han desenvolupat una tasca encomiable de recuperació de vides quotidianes i d'experiències puntuals.

'A casa nostra ens trobem a anys llum de tot això. Però llibres com el de López Crespí representen una contribució important que, si més no, poden incitar al debat sobre una fase històrica cabdal. Debat que manca, i molt, entre els nostres intel.lectuals, en el sentit gramscià del terme. Aquesta mena d'assaigs personalitzats, com el que ha fet en Miquel, quan encara molts dels protagonistes que apareixen al llibre hi són vius i poden contrastar el que allà s'indica, constitueix un saludable exercici que caldria sovintejar amb un objectiu palès pels historiadors: en aquest cas concret, reflexionar seriosament sobre l'articulació de la lluita antifranquista a Mallorca. [] El llibre de López Crespí, escrit en un estil clar, directe i sense concessions, no deixa de costat les expressions de combat pròpies de la més estricta clandestinitat. Penso que això li pot llevar força als ulls dels lectors més joves, que no visqueren ni de rampellada els fets que es detallen. Però els que coneixem, en major o menor grau, alguns dels esdeveniments presentats per l'autor hem sentit una mena de nostàlgia, barrejada amb somriures de complicitat, quan es llegeixen certs episodis, talment epopeies d'una resistència probablement molt mitificada... En aquest sentit, l'estil d'Antoni Serra al seu Gràcies, no volem flors em sembla més distant i objectiu, sense que resti valors a la fiabilitat de López Crespí, ni clara subjectivitat a l'obra de Serra. Són dues maneres d'exposar experiències pròpies que afectaren a les mateixes persones que apareixen a les seves respectives obres".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Escriptors de sa Pobla a París

pobler | 03 Novembre, 2024 16:05 | facebook.com

1 vídeo - La Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol va llegir un poema de Miquel López Crespí en la presentació del cant de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat



Fanny Tur, la Presidenta-adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL) m’acaba d’informar que ahir, durant l'acte de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco, la Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol llegí el meu poema “El cant de la Sibil·la”. Aquest poema pertany al poemari El cant de la Sibil·la, un llibre que obtingué el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005 i que va ser editat per Brosquil Edicions del País Valencià. Aquesta de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat tengué lloc ahir a la capella de la Misericòridia (Palma). (Miquel López Crespí)


Brindis per la Sibil·la


Polítics, cantaires i ciutadans celebren el reconeixement del cant medieval com a Patrimoni Immmaterial. Dijous que ve els blavets demostren el bell cant a Madrid


Francesca Marí | 25/11/2010


L'apocalipsi final que cada Nit de Nadal ens recorda la Sibil·la no acaba d'atemorir els ciutadans, tot i que en els nostres dies véngui de la mà de crisis econòmiques i finaceres. Així ho demostraren ahir de capvespre a la capella de la Misericòrida en l'acte de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Un acte que malgrat la seva senzillesa congregà un nombrós públic, entre polítics, cantaires i ciutadans anònims, que es volgué afegir a la festa.

El següent pas per a la internacionalització de la Sibil·la serà a Madrid, quan dijous que ve, dia 2 de desembre, mostrarà el seu cant al Reina Sofía en l'acte què el Ministeri espanyol de Cultura ha organitzat per fer homenatge als nombrosos béns immaterials protegits enguany per la Unesco. "Hi assistiran representants de tots els patrimonis immaterials de l'Estat, i si bé els castellers hi faran una demostració, nosaltres hi donarem a conèixer la Sibil·la de la mà dels Blauets de Lluc", assegurava ahir el director insular de Patrimoni, Gabriel Cerdà, cofoi amb l'acte a la Misericòrdia.

També alabat es mostrà el conseller insular de Cultura, Joan Font, qui recordà com aquest cant litúrgic és "una manifestació única i sigular" que ha de comportar "llevar-nos complexes, ser més segurs i més conscients de la importància que té conèixer el nostre patrimoni".

Font: youtube.com Per la seva banda, la presidenta del Consell, Francina Armengol, aventurà nous canvis malgrat que la Sibil·la "anuncii l'apocalipsi" avui traduida "en apocalipsis econòmiques i financeres". "En aquest moment de canvi d'època és quan aquest reconeixement ens ha de fer més sòlids", apuntà abans que el públic agafàs les copes de cava per brindar plegats pel reconeixement internacional que, com apuntà el vicari general del Bisbat, Lluc Riera, "significa valoració i estima".

Entre els presents, una nodrida representació política, encapçalada per la presidenta del Parlament, Aina Rado; el conseller de Cultura del Govern, Bartomeu Llinàs; els consellers insulars Maria Lluïsa Dubon, Miquel Rosselló o el portaveu del PP al Consell, Fernando Rubio, entre d'altres. Tampoc no hi faltà una àmplia repersentació nacionalista amb Biel Barceló, Joana Ll. Mascaró i Antoni Verger. A més, també hi havia l'escriptora Antònia Vicens, el secretari d'ARCA, Joan Pascual, i la històriadora Maria Barceló, entre altres. Ara bé, els vertaders protagonistes foren els tècnics de Patrimoni i els ciutadans anònims que n'han fet possible la preservació.

Diari de Balears (dBalears)


Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica. (J. Ricart)


Els versos evocadors de López Crespí


Recuperar la infantesa


(Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la)


Per J. Ricart



Malgrat la seva extensíssima poligrafia (més de quaranta títols, entre novel·les, assajos, etc.), la seva poesia no és força coneguda en aquestes latituds. El cant de la Sibil·la pot ser una oportunitat per descobrir l’obra de Miquel López Crespí (Mallorca, 1946). En aquest treball l´autor ens proposa un viatge cap al record, en un intent de captar i retenir la infantesa. Tot i que manté certa cadència elegíaca, el poeta no es deixa enlluernar per la dolça melangia i perfila un retrat personal, alhora que radiografia entre línies la seva època. Aprofita el seu ofici per ordenar l’experiència vital i constatar les seves coordenades: ara en versos breus, ara en més extensos; de vegades amb lirisme sintètic, de vegades amb un to narratiu.

Molts d’aquests poemes graviten al voltant d’un eix privat. En alguns (potser més tòpics) com “Velles fotografies” o “Joguines antigues” recorre al recurs del calaix de joguets per instal·lar-se de nou en el temps passat: “La sorra rellisca pels dits / talment la vaporosa felicitat de la infantesa”, on “Aleshores els carrers eren sense asfaltar / i només empràvem les sabates per anar a escola o a missa els diumenges (...) La vida era encara un espai obert a totes les possibilitats”.

Per altra banda, López Crespí canta i conta en una difícil combinació alguns successos marcats per la grisa postguerra, com la por de ser repressaliat “Fins i tot l’esplet de canaris / que poblaven la gàbia de la balconada / tenia por de piular” o les diferències irreconciliables entre vencedors i vençuts: “Els grans propietaris, / dempeus, / presidint l’ofici dels diumenges, / satisfets amb el triomf de les tropes franquistes, / escopint amb la mirada la pobrissalla / d’espardenyes foradades que demana un dia de feina”.

Entranyables records de xiquets (“Els ametllers” o “Els indrets secrets”) apunts etnogràfics (festes patronals i tradicions), algunes escenes que semblen estretes d’una pel·lícula neorealista per la seva cruesa (“Un sac de blat” o “Jornalers”) o la importància del paisatge (muntanyes, penyats, cales) que transcendeixen la seua dimensió espacial i/o decorativa fins a l’extrem d’assolir un protagonisme autònom.

A banda de mirar enrere, també, però hi ha un lloc per reflexionar sobre l’escriptura com a eina de treball per recuperar el seu itinerari vital: “El poema només pot arreplegar / evanescents instants fugissers, / les secretes influències dels llibres llegits, plagis copiats de la vida que ens encercla”; o el poema com a última taula de salvació: “Vés a saber si el poema és com un missatge / llançat al fons de la nit, / la carta a la desesperada d’un nàufrag”.

Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica.

Diari Levante (12-I-07)

Sa Pobla i la literatura mallorquina | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Sa Pobla i la poesia mallorquina contemporània

pobler | 02 Novembre, 2024 23:51 | facebook.com

Aleshores marxar de viatge, fugir per uns dies del tancat ambient opressiu d'una capital de províncies en poder dels vencedors de la guerra civil, amb la presència omnipotent de la Brigada Social del règim franquista, era, indiscutiblement, penetrar en una galàxia de llibertat. Aquella antiga sensació de deixar endarrere els tricornis de la Guàrdia Civil a la frontera, queda reflectida en els primers versos del poema "El color ardent", on podem llegir: "En deixar darrere l'obscura frontera enfilferrada / tot mudava al nostre entorn. / Com si algú molt poderós ens hagués arrencat de les tenebres / d'una manotada, / amb la força d'un furient huracà. / Et mirava als ulls sense arribar a creure / que existís la possibilitat de fugir". (Miquel López Crespí)


Maig del 68. L'optimisme que posseeix l'esperit del jovent regnava arreu i semblava que cap núvol de tempesta podria marcir aquella esplendent joventut molt lluny encara dels primers símptomes de la vellesa i el desencís. L'amor hi era, radiant, al costat nostre, i res podia presagiar encara la lenta agonia de promeses i juraments. Com llegir en el poema "Tot tenia un sentit exacte": "La teva boca era un brillant símbol lliurat a excitants / divinitats capbussades en la fondària de les ones, / badant-se com els pètals de les roses.". (Miquel López Crespí)


Les ciutats imaginades: a la recerca del temps perdut.


En el segon poema del llibre Les ciutats imaginades, el que porta per títol "La recerca de l'imprevist", podem trobar, talment un manifest que exposa de forma clara i llampant el desig de l'autor, les motivacions, el significat del llibre editat per Cossetània Edicions. Diu el poema: "Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat, / les primaveres de vent càlid colpejant el rostre, / la neu d'Irlanda acompanyant la nostra retina sense descans. / Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l'estiu, / la boirina d'una Venècia eternament inundada. / La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós / a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand. / Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere, / continuar el viatge a la recerca de l'imprevist. / Es tractava d'aconseguir que, / almanco, / canviàs la naturalesa immutable / del món que ens alletà d'infants, / el cel, / els camins, / els homes i dones que trobàvem al davant.".


A Les ciutats imaginades hi ha referències concretes a molts dels indrets visitats per l'autor. El nom d'una ciutat, d'un carrer, d'un monument, d'una església... A unes ciutats hi vaig estar molt temps. En unes altres només hi vaig romandre el temps efímer que hi passa un turista quan hi va de vacances. En algunes, al contrari, hi vaig deixar part de la meva vida, ja que als carrers, a les places d'aquests pobles i ciutats que conegueren els anys més feliços, o imaginàriament feliços del poeta, s'esdevengueren fets cabdals en la vida personal de l'autor. Un poemari, doncs, amb la presència dels amors viscuts, dels amics i familiars esvanits en el temps... Una època, també, de viatges quasi clandestins a la recerca de llibres i revistes amb els quals alimentar la set de llibertat i de cultura d'uns joves mallorquins que acabaven de complir divuit, dinou o vint anys.

Aleshores marxar de viatge, fugir per uns dies del tancat ambient opressiu d'una capital de províncies en poder dels vencedors de la guerra civil, amb la presència omnipotent de la Brigada Social del règim franquista, era, indiscutiblement, penetrar en una galàxia de llibertat. Aquella antiga sensació de deixar endarrere els tricornis de la Guàrdia Civil a la frontera, queda reflectida en els primers versos del poema "El color ardent", on podem llegir: "En deixar darrere l'obscura frontera enfilferrada / tot mudava al nostre entorn. / Com si algú molt poderós ens hagués arrencat de les tenebres / d'una manotada, / amb la força d'un furient huracà. / Et mirava als ulls sense arribar a creure / que existís la possibilitat de fugir".

La fugida a la recerca de no se sap quina mena de paradís perdut. Qui sap si anar a la recerca de la llibertat perduda l'any 1939 amb la victòria militar de la burgesia i el feixisme. Cap a mitjans dels anys seixanta ja havíem patit en pròpia carn les urpades de la repressió feixista, tortures i detencions per part de la Brigada Social i, com el pare i els oncles quan lluitaven amb les armes en la mà per la llibertat, ja sabíem a quina trinxera havíem de combatre tot el que ens restàs de vida.

Maig del 68. L'optimisme que posseeix l'esperit del jovent regnava arreu i semblava que cap núvol de tempesta podria marcir aquella esplendent joventut molt lluny encara dels primers símptomes de la vellesa i el desencís. L'amor hi era, radiant, al costat nostre, i res podia presagiar encara la lenta agonia de promeses i juraments. Com llegir en el poema "Tot tenia un sentit exacte": "La teva boca era un brillant símbol lliurat a excitants / divinitats capbussades en la fondària de les ones, / badant-se com els pètals de les roses.".

Heràclit, François Villon i Jorge Manrique, com diuen Xavier Macià i Núria Perpinyà en el llibre La poesia de Gabriel Ferrater (Barcelona, Edicions 62, 1986) "son alguns dels molts poetes i pensadors que han estat preocupats pel pas inexorable del temps, o dit altrament, pel seu caràcter furiosament efímer" (pàg. 77). Però deixar constància de la desintegració del temps, de les persones, de les idees que havien de trasbalsar el món, recrear aquesta fugacitat, provar de recuperar, sempre inútilment, mitjançant el conreu de la paraula, el caramull de sentiments i emocions que alletaren la nostra joventut, no és una tasca senzilla ni basta sentir fortament el pes de la nostàlgia per a escriure poesia, plorinyant davant l'avenç inexorable de les manetes del rellotge. Som en el moment precís de trobar la forma adient, la paraula justa i exacta per a bastir la senzillesa del verb, per construir aquella experiència útil als lectors i qui sap si universal. Aquesta és la tasca fonamental de l'autor que, segur del seu ofici, ha de treballar la llengua talment l'argenter treballa l'or i la plata. Tota la resta, tot el que no sigui anar per aquest camí, serà potser un caramull de bones intencions més o manco ben escrites però només això: bones intencions literàries.

Que el poeta s'aferri al passat, seguint el tòpic de "qualsevol, temps passat va ser millor" anant a la recerca, com aquells antics cercadors d'or del "paradís perdut", potser és un tòpic literari. No ho negaré. Un tòpic al qual han recorregut tots els escriptors d'ençà que el món és món. En molts dels poemaris que tracten aquests temes trobarem sempre, com a Les ciutats imaginades, una immersió en l'adolescència i la joventut. Quan hom escriu, conscient dels matemàtics cicles de l'existència, sent aquesta amarga percepció de la lenta, però segura destrucció de la vida. La vida personal de l'autor, la vida de la família, la vida dels pobles i de les societats que ens han fet tal com som. Podrem pensar que tanmateix, malgrat la mort de les persones, la Vida, en majúscules, o l'existència dels pobles, malgrat les guerres, l'opressió i els dictadors, sura sempre. No obstant aquesta constatació, una realitat evident, el cert és que sentir com la senectut personal arriba lenta, implacable, és força dur. I, per molt que ens puguem il·lusionar pensant que la Vida reneix en cada una de les persones que neixen al costat, ningú pot obviar el dolor estrictament personal que comporta veure, sentir, patir la mort dels teus, constatar la teva pròpia decadència física. És precisament la constatació ben real que mai més no tornarà aquell paradís perdut de la joventut, el motor que impulsa la creació. Poesia, doncs a la recerca del tòpic però ben real "paradís perdut". Poesia a la "recerca del temps perdut", com va provar de fer de forma magistral i inigualable Marcel Proust amb les seves novel·les.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Premi de Poesia Ciutat de Tarrano

Defensa de l´Editorial Moll

pobler | 02 Novembre, 2024 08:12 | facebook.com

En el fons, des de les nostres posicions culturals i polítiques divergents sempre coincidíem en el que és essencial: la defensa aferrissada de la llengua catalana, l'exigència de més autogovern per a la nostra terra i, també, per què no dir-ho?, ens unia i uneix la dèria per la literatura. Perquè Miquel Julià, a més d'un activista en defensa de la cultura catalana, és, igualment, un incansable conreador dels més diversos gèneres literaris i ha excellit tant en la poesia com en l'assaig de forma força prou interessant. (Miquel López Crespí)


L'atemptat contra l'Editorial Moll i la lluita contra el nazifeixisme a Mallorca



Si ara us hagués de concretar exactament el dia, el mes i l'any que vaig començar a coincidir en la lluita pels nostres drets nacionals i en defensa de la cultura catalana amb l'amic Miquel Julià, no us ho sabria dir amb certitud. Són ja tants d'anys! Ben cert que deu fer més d'una dècada quan vaig començar a llegir les seves interessants collaboracions en el diari Última Hora, de Ciutat. Posteriorment, en la batalla en defensa de la llibertat d'expressió i dels mitjans de comunicació catalans, el combat per L'Estel (que aleshores s'anomenava S'Arenal de Mallorca), que determinats espanyolistes de totes les tendències! s'entestaven a silenciar, coincidírem igualment. He parlat de tot això en el capítol "En defensa del català. El 'Comité de defensa de s'Arenal de Mallorca" del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

Posteriorment ens trobàrem en totes les Diades en defensa de la llengua catalana i l'autogovern que convocava l'OCB, en les manifestacions per la Independència de cada final d'any, a la redacció de L'Estel, quan Miquel Julià portava a l'amic Mateu Joan Florit les seves collaboracions i, qui signa aquest article, les meves.

En el fons, des de les nostres posicions culturals i polítiques divergents sempre coincidíem en el que és essencial: la defensa aferrissada de la llengua catalana, l'exigència de més autogovern per a la nostra terra i, també, per què no dir-ho?, ens unia i uneix la dèria per la literatura. Perquè Miquel Julià, a més d'un activista en defensa de la cultura catalana, és, igualment, un incansable conreador dels més diversos gèneres literaris i ha excellit tant en la poesia com en l'assaig de forma força prou interessant.

Més encara. Tots sabem com resulta de difícil a la nostra terra aconseguir dels nostres intellectuals (escriptors, metges, arquitectes...) un compromís actiu amb el poble i la lluita pel nostre deslliurament nacional i social. En temps de la dictadura franquista, si exceptuam els exemples de Josep M. Llompart, Jaume Adrover i uns quants més, sobraven els dits d'una mà per a comptar qui era de veritat actiu en el combat antifeixista. Més tard arribà la democràcia pactada entre el franquisme reciclat i els nous aspirants a l'exercici del poder. Aleshores, si exceptuam els intellectuals que continuaren la seva tasca en l'OCB, algunes organitzacions d'esquerra, sindicats i ONG, el silenci i la manca de compromís actiu continuà. Per això, quan hi hagué l'atemptat contra l'Editorial Moll -era l'any 1997-, el silenci semblava que seria la norma general novament.

Però tornem a l'atemptat contra l'Editorial Moll. Aquesta bestial provocació de la ultradreta era una agressió contra un dels fonaments essencials de la cultura catalana a les Illes. Hem escrit sovint sobre la importància històrica de l'obra de Francesc de B. Moll (la represa del Diccionari, les rondalles, les gramàtiques normatives, les colleccions literàries d'Editorial Moll, la Fundació de l'OCB i centenars d'activitats semblants de valor inabastable), i per això mateix no podíem romandre indiferents al salvatgisme neonazi desfermat, en forma de foc, contra l'Editorial Moll. De tota la gent a la qual vaig trucar, el més receptiu, qui no oposà cap mena d'entrebanc per a signar públicament un comunicat de repulsa, va ser l'amic Miquel Julià i Prohens. La carta, de la qual serv l'original que signàrem en el bar de davall de casa meva, va sortir publicada al Diari de Balears dia tres de maig de 1997 i, posteriorment, en altres diaris i revistes de les Illes. El manifest de condemna contra la brutal agressió feixista signat per Miquel Julià i per l'autor d'aquest article dia primer de maig de 1997, deia, sota el titular "Editorial Moll: les rels d'un atemptat": "'Llastimosa manera d'entendre la intervenció cultural i demostració d'una gran càrrega d'autoodi', declarava el President de la Comissió de Cultura i Patrimoni, Damià Pons; 'Encara hi ha intolerància dins la nostra societat', afirmava la Presidenta del CIM; accions d'un grup marginal i covard', deia Eberhard Grosske, després de conèixer l'atemptat contra l'Editorial Moll i contra la nostra pròpia llengua i cultura mallorquina.

'Per molt que sembli mentida, els hereus dels vencedors en la guerra civil contra el poble (1936-39), la nissaga dels violents que el vint-i-quatre de febrer proppassat va fer seixanta anys que afusellà un metge modèlic i ciutadà exemplar, Emili Darder, i altres, com Pere Reus, jutge de pau i home d'enorme prestigi moral, pel sol fet d'esser polítics d'esquerres i intellectuals mallorquinistes, aquella nissaga avui encara perviu i també s'alimenta de la mateixa carronya de llavors, de l'odi contra les realitats mallorquines i les arrels catalanes d'aquest poble.

'Volem denunciar i rebutjar l'atemptat contra l'Editorial Moll, recentment perpretat, i la violència de tots aquests grupets antimallorquins (ells s'autoanomenen 'anticatalans') i de tots els enemics de la justícia i la pau. Al mateix temps demanam a la Delegada del Govern, Catalina Cirer, que posi remei a uns brots de violència de conseqüències imprevisibles".

A hores d'ara, encara esperam que altres intellectuals, en teoria "dels nostres", es mobilitzin contra la violència feixista en contra de la nostra cultura.

Miquel López Crespí


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Francesc de B. Moll en el record

pobler | 01 Novembre, 2024 21:48 | facebook.com

I alguna cosa se’ns esmuny, senyor Moll


Miquel Àngel Limon | 10/10/2011 |


La seva arribada a la vida en aquesta vall terrenal de solanes i obagues es produí enmig d'una expectació familiar no absenta de tensió malfiada i farcida d'antecedents adolorits. Fou un dia talment com el d'avui, 10 d'octubre, però de l'any 1903: ben bé cent vuit anys exactes s'hi han acumulat com a estrats de pols i oblit, com un qui desa andròmines desballestades a les golfes de la biografia. Per açò mateix, i perquè el temps mai no flueix endebades, resulta que aquell dia era dissabte, i avui és dilluns. Encara més: llavors una vida anava a començar, amb prou discreció però que devindria fructífera, i ara, quan som en el centenari i busques, una part de l'obra escomesa trontolla en un deliqui fatal -se'ns esmuny de les mans. Quina enormitat temporal no hi ha transcorregut, i amb quanta damnificació! Sí, sí, és així. Alguns amics, aquesta setmana, m'han fet un correu i m'anuncien que Editorial Moll se'ns va de les mans, i que els problemes mercantils l'amenacen seriosament. Cal que l'aguantem a la vida. ¿No us assembla ben nostrat?

Passada la mitjanit, ja dins les primeres hores del 10 d'octubre de 1903, la ciutadellenca Maria-Anna (popularment, Na Mariana) donava a llum sense escarafalls, sense capteniments de tragèdia bíblica, aguantant els danys de part amb resignació de missa diària. Però, tanmateix, no ho podia evitar: se sentia dominada, mentalment, per la mortalitat filial reiterada i espantosa amb què s'havien resolt cinc naixements anteriors. I açò no obstant, en aquella dona, emmotllada de petita en la rusticitat pagesa de Son Fe Vell, s'hi concentraven totes les virtuts de la "dona forta" del llibre dels Proverbis. Tanmateix, que ningú no ho dubti: havia estat una mare de molts sofriments al cor. El fillet suara nat ho recordaria amb punyent diafanitat. "Tenia el cor devastat per la mort dels seus cinc fillets -escrigué en fer-se vell-, i del part d'un d'ells va contreure a la cama esquerra una úlcera varicosa que s'anà engrandint i no es tancà mai, i que requeria una o algunes cures diàries, doloroses, en carn viva. Això durant més de trenta anys, indefectiblement, fins a la mort".

Idò, a l'infant de llet, a vuit dies de nat, el portaren a la catedral i allí el batejaren Francesc de Borja. En el volar dels anys incerts, ineluctables, assoliria excel·lència amb el nom universal de Borja Moll. Fou, en efecte, un dels nostres immarcescibles cappares de la llengua catalana, que és la nostra -i ho recalc perquè, tristament, també al meu niell patim ments malaltisses, picades d'un odi que supura putrescències contra la llengua genuïna del país. Convé, per tant, que recordem tots els balears aquest vivíssim aniversari que avui s'escau. I més encara quan ens fa present l'efemèride del natalici. Ens permet de recordar que vingué al món "blanc de carnadura, de cabells rossíssims i d'ulls color d'oli; que el meu cosset -dirà de si mateix- era robust tirant a grassó, el cap gros, les orelles acostades al cap, els llavis prims i el nas ample", fins al punt que, amb els anys, arribaria a presentar una tarota considerable, com el pintà Josep Pla, que tant l'estimava i elogiava.

Ara mateix, senyor Moll, quan tocam de mans el vostre exacte aniversari, ho deveu tenir prou notat: els vents rebufen rúfols, absolutament contraris a les ensenyances que ens deixàreu. Ens té descrit la professora Josefina Salord que Borja Mol va aconseguir, desafiant i vencent tots els reptes, de convertir-se en l'homenot menorquí, per antonomàsia, de la cultura catalana, no només perquè la va abraçar tota en el seu univers filològic, editorial i cívic sinó, sobretot, perquè va incidir d'una manera efectiva en tots els terrenys i en tots els territoris de la nostra comunitat lingüística i cultural. Ara, però, la regressió navega a veles esteses en tots tres universos. S'hi acaba de sumar ara mateix l'alarma de la imminent fallida empresarial de l'editorial. En el correu que m'envien, he llegit el clam que els amants de la cultura de les Balears necessitam l'Editorial Moll, perquè és història viva de la defensa de la llengua i la cultura, un vaixell insígnia. Però, ai, de nou alguna cosa se'ns esmuny de vós, senyor Moll. Quan no afecta l'ús normal de la llengua, ho paga la projecció cívica; i, ara, per rematar-ho amb daga i punyal, també ho acusarà l'obra editorial. Fins quan, senyor Moll, ho sabeu vós?

Diari de Balears


Els assassinats (legals i illegals) continuen arreu; tots els partits i sindicats són encara prohibits i perseguits; la llibertat de premsa no existeix... Aleshores els marcs estrictament culturals (editorials, llibreries, pàgines i organitzacions culturals...) esdevenen en les nostres mans (o lluitam perquè ho esdevenguin) esmolats estris de lluita per la llibertat i contra el feixisme. És a partir d'aquestes formulacions que haurien de cercar-se certes contradiccions entre la meritòria feina que fan, per exemple, l'Editorial Moll i Llibres Mallorca i, per altra banda la "Llibreria l'Ull de Vidre", l'Editorial "Daedalus", "Turmeda" o la "Llibreria Tous". (Miquel López Crespí)


Editorials mallorquines


Per Miquel López Crespí, escriptor



Xesc Moll, director de l´Editorial Moll

En els anys seixanta l'Editorial Moll s'havia "modernitzat" molt publicant llibres i autors semblants als que podia publicar qualsevol editorial del Principat. Tot esperant Godot sortia a la llum pública l'any 1960; Tècnica de cambra de Manuel de Pedrolo l'any 1964, i Gent del carrer d'Antoni Serra el 1971. Sorneguer, en Josep M. Llompart escrivia a El Correo Catalán el 30-XI de 1974: "En el fons és que a Mallorca som una maniqueus i molt afectats d'abandonar-nos a la inèrcia, de manera que ens agrada clavar rètols, i quan clavem un rètol no hi ha qui el desclavi. Per això sospito que, encara que a can Moll es decidissin algun dia a publicar, ¿què sé jo?, el guió d'El darrer tango a París, el llibre vermell de Mao o les obres completes de Satanàs, aquells mateixos sectors de l'opinió insular repetirien, encara, que és una editorial conservadora, tradicional i pairalista, que fa tuf d'encens i de sagristia".

Per comprendre la radicalitat, ben normal per altra banda, de joves de vint anys, hauríem de recordar que a mitjans dels anys seixanta, quan alguns ens incoporam a diverses organitzacions marxistes clandestines, la dictadura no fa cap senyal de disminuir la seva repressió. Els assassinats (legals i illegals) continuen arreu; tots els partits i sindicats són encara prohibits i perseguits; la llibertat de premsa no existeix... Aleshores els marcs estrictament culturals (editorials, llibreries, pàgines i organitzacions culturals...) esdevenen en les nostres mans (o lluitam perquè ho esdevenguin) esmolats estris de lluita per la llibertat i contra el feixisme. És a partir d'aquestes formulacions que haurien de cercar-se certes contradiccions entre la meritòria feina que fan, per exemple, l'Editorial Moll i Llibres Mallorca i, per altra banda la "Llibreria l'Ull de Vidre", l'Editorial "Daedalus", "Turmeda" o la "Llibreria Tous". La "batalla" per l'"ocupació" de la revista Lluc que Francesc de B. Moll descriu en les pàgs 247-249 de Els meus altres quaranta anys (i que nosaltres hem analitzat des d'un altre punt de vista en el capítol "1968: Gramsci i la renovació de la revista Lluc del llibre Cultura i antifranquisme) és també una aspecte més d'aquestes contradiccions i lluites entre els diversos corrents de defensors de la cultura catalana a les Illes.

L'editorial Daedalus, un nou experiment editorial d'aquells anys (1965), treia a la llum una col.lecció de poesia (La Sínia) que, pels autors que editaria (Miquel Martí i Pol, Josep Melià, etc) imaginàvem que seria causa d'un terratrèmol com mai no s'hauria vist dins el somort ambient cultural de la dictadura. Jo feia anys que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que vaig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà en carta de 19 de juliol de 1968. Carta culpable, en certa mesura, d'haver-me dedicat a la literatura.

Daedalus, amb obres com Els mallorquins de Josep Melià o els Desbarats de Llorenç Villalonga, ajudava a consolidar el treball cultural que Editorial Moll portava endavant d'ençà la seva fundació l'any 1934.

El 1972 n'Antoni Serra i n'Aina Montaner presentaven els primers llibres d'una editorial rupturista: Turmeda.

Crec que totes les aportacions (les de l'Editorial Daedalus, la de Llibres Turmeda, les activitats culturals desenvolupades en els baixos de la llibreria Tous) varen ser molt importants en la lluita pel nostre redreçament nacional. Al final, passats els anys i malgrat certs enfrontaments (per exemple, la lluita pel control de la revista Lluc que Francesc de B. Moll ha tractat en Els altres quaranta anys i jo en Cultura i antifranquisme), contemplats amb perspectiva, eren episodis d'una mateixa represa cultural en la quals els joves (nosaltres) volíem jugar el nostre paper. I, qui no és crític i inconformista als vint anys... quan ho serà?

El paper de l'Editorial Moll, de Llibres Mallorca, l'àmplia activitat del senyor Francesc desplegada en tots els camps d ela societat amb l'Obra Cultural inclosa, són els fonaments que ajuden a enfortir el nostre renaixement cultural després de l'ensulsiada de la guerra. L'Obra Cultural Balear és també, l'indret on (com hem explicat una mica més amunt) les naixents organitzacions revolucionàries de les Illes, essencialment marxistes (els diversos partits comunistes que actuen alhora) troben aixopluc i una ajuda. L'Obra Cultural Balear servia com indret "legal" de reunions clandestines, com a "contacte amb les masses" per a PCE, OEC o MCI, com a cobertura de mil muntatges que sota l'excusa culturalista eren les primeres activitats antifeixistes d'aquell final de postguerra.

Fins i tot els Cursets de Català i de cultura catalana fets a finals dels setanta a la Porciúncula eren, també, "escola de quadres" dels partits d'esquerra mallorquins.

En els cursets de Català (que també ho eren d'història i de literatura catalanes) intervenien, donant-nos les seves inigualables lliçons, Francesc de B. Moll, Aina Moll, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover, Maria Barceló... Record que, per part de l'OEC (aleshores encara militava en aquesta organitzatció revolucionària), hi anàvem n'Antoni Mir (que amb els anys arribaria ser president de l'OCB) i en Mateu Ramis (que durant un temps va ser secretari general del nostre partit). Esperàvem n'Antoni Mir a un racó de la plaça d'Espanya i, abans de les nou del matí, ens passava a cercar amb un atrotinat Seat 600 de segona mà que mai vaig poder entendre com arribava a la Porciúncula.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Francesc de B. Moll en el record


Per Miquel López Crespí, escriptor



Francesc de B. Moll.

Els llibres de memòries de Francesc de B. Moll (Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975) ens permeten copsar la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura molt abans de les aportacions d'historiadors més moderns.


La casa humil del filòleg era visitada, en aquell temps de "coros y danzas de la Sección Femenina" per alguns dels intel·lectuals més importants del moment. En les seves memòries Francesc de B. Moll recorda aquelles visites culturals de famosos literats i erudits catalans i de lingüistes d'altres països: Ramon Aramon, Antoni M. Margarit, Martí de Riquer, Jordi Rubió, Jordi Carbonell, Pere Bohigas, Miquel Batllori, Anselm Albareda, Octavi Saltor i Josep Miracle; el madrileny Álvaro Galmés de Fuentes; els mallorquins residents a l'estranger Bartomeu Oliver (Caracas) i Guillem Nadal (Bonn); i altres personatges destacats com Giovanni M. Bettini (Torí), Istvan Frank (Saarbrücken), Maurice Wolf (Oxford), Jean Séguy (Toulouse), Paul Despilho (l'Alguer), E. Allison Peers (Liverpool), Friedrich Schürr (Constança), Réné Chauvet (París), Leònida Biancolini (Roma), Paul Scheuermeier (Zuric), Toni Reinhard-Maiotti (Basilea), Robert Pring-Mill (Oxford).


Sense els llibres de memòries de Francesc de Borja Moll, sense entrar en contacte amb Llompart de la Peña (les nostres primeres trobades personals a mitjans dels anys seixanta), els joves de la resistència antifeixista poca cosa hauríem sabut de la història de la signatura del "Manifest" dels intel·lectuals mallorquins (entre els quals es trobava el senyor Francesc) abans de la guerra. "Manifest" en defensa de la cultura catalana que tants problemes causà als signants. Els germans Villalonga (Miquel i Llorenç) varen ser uns dels màxims impulsors de la persecució del "catalanisme" a Mallorca.


Josep Massot i Muntaner en el llibre Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears diu (vegeu el capítol "Intel·lectuals mallorquins contra la dictadura franquista", pàgs. 211-212): "El 'Manifest dels catalans' es convertí en una obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d'agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel·lectuals que s'hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d'estranyament si no canviaven de rumb o s'adherien a la nova Espanya".


En Josep M. Llompart, quan li portaven els nostres primers poemaris, ens parlava de les primeres tertúlies literàries (quasi clandestines a Can Massot i Can Guillem Colom), de la tasca del diccionari, dels llibres d'escriptors clàssics (Costa i Llobera...) i moderns (Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Miquel Dolç, el mateix Llompart...) que sortien de l'Editorial Moll. La tasca del lingüista era plural i cobria els fronts més diversos. Al costat de la feina de promoció i continuació del diccionari i la fundació de noves col·leccions de llibres hi havia la tasca de gramàtic, les conferències que feia dins tot l' àmbit dels Països Catalans i a l'estranger... A tot això, feia de professor a l'Institut Ramon Llull, va promoure la fundació de l'Obra Cultural Balear (l'any 1962), continuava amb la lectura i publicació de les Rondaies, polemitzava amb els gonellistes de les Illes... Vegeu el llibret Polèmica d'en Pep Gonella, editat en el número 104 de la biblioteca "Les Illes d'Or" (1972) i que marca una fita en la Mallorca de començaments dels anys setanta en el camp de la defensa intransigent i seriosa del català.


L'Obra Cultural Balear neix el setembre de 1962 sota inspiració directa de Francesc de B. Moll i té com a objectiu primordial fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes. La reunió fundacional es va fer a la casa del lingüista i aquest, per donar "exemple", s'hi apuntà dels primers amb una quota de tres mil pessetes d'aleshores. Mil era la quota mínima. Eren presents en aquest acte fundacional Pau Alcover, Miquel Arbona, Antoni Fernández Suau, Josep Forteza-Rei, Miquel Forteza, Guillem Colom, Miquel Marquès i Joan Pons Marquès... La GEM hi inclou també Miquel Fullana Llompart i Josep Capó Juan.


En aquells inicis dels anys seixanta, nosaltres ja érem, com a corresponsals de Ràdio Espanya Independent, en plena activitat política clandestina contra la dictadura franquista. I, cap a finals dels seixanta, l'OCB es una "tapadora" de les més variades formes d'intervenció cultural antifranquista de les Illes. En els inicials cursets de llengua i literatura catalana, els primerencs militants antifeixistes dels anys seixanta entràvem en contacte amb el que, a poc a poc, seria, també, la fornada dels joves antifeixistes de la transició. L'OCB és, en aquell temps, un dels principals llocs de trobada "legal" dels homes i dones que, d'una manera o una altra, lluiten per la democratització de la nostra societat i contra el feixisme. Paper que, d'una altra manera, també acomplien entitats com el Cineclub Universitari o les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la organitzades pel nostre coratjós amic, l'incansable lluitador i dinamitzador cultural Jaume Adrover (vegeu els capítols "1966-1968: les Aules de Poesia (I i II)", pàgs. 21-32 de Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona, 2000).


Miquel López Crespí

Llorenç Villalonga, Joan Estelrich i els escriptors que donaren suport al genocidi del nostre poble

pobler | 31 Octubre, 2024 15:50 | facebook.com

Josep Pla entrava a Barcelona, el gener de l'any trenta-nou, rere els mercenaris moros, els voluntaris italians i les tropes de Yagüe i Solchaga. Arribava, per tant, amb els que es disposaven a suprimir la Generalitat i emmordassar les llibertats públiques. Josep Termes escriu que «a Catalunya també l'esquerra (en referència a Espanya) fou derrotada, però més àmpliament ho fou la catalanitat, fos del signe que fos i, amb ella, la llengua». Tanmateix, Jordi Pujol no té inconvenient a afirmar que Pla va «fer país» més que ningú altre. Giovanni Cattini, aventura una xifra de morts i d'exiliats catalans que oscil·la entre 130.000 i 150.000. Això no és impediment perquè l'Honorable qualifiqui Pla com «un demócrata a pesar de sus deslices con el franquismo». (Llorenç Capellà)


Homenatge a Pla amb sal i pebre


Per Llorenç Capellà, escriptor


Josep Pla entrava a Barcelona, el gener de l'any trenta-nou, rere els mercenaris moros, els voluntaris italians i les tropes de Yagüe i Solchaga. Arribava, per tant, amb els que es disposaven a suprimir la Generalitat i emmordassar les llibertats públiques. Josep Termes escriu que «a Catalunya també l'esquerra (en referència a Espanya) fou derrotada, però més àmpliament ho fou la catalanitat, fos del signe que fos i, amb ella, la llengua». Tanmateix, Jordi Pujol no té inconvenient a afirmar que Pla va «fer país» més que ningú altre. Giovanni Cattini, aventura una xifra de morts i d'exiliats catalans que oscil·la entre 130.000 i 150.000. Això no és impediment perquè l'Honorable qualifiqui Pla com «un demócrata a pesar de sus deslices con el franquismo».

Continuem? Tocant a la fugida de la població civil cap a la frontera francesa, Pi i Sunyer es demanava quina era la causa que provocava aquell exili en massa. I arribava a la conclusió següent: «La primera era la por. La segona, una reacció instintiva de la nostra gent, liberal d'idees, democràtica de caràcter, catalana de sentiment». En canvi, Pujol afirma que el liberal era Pla, atès que no s'està de definir-lo com «un catalanista conservador, escéptico y liberal». Tot plegat ens aboca a pensar que l'Honorable pateix de moaisme, que és un mal que comença a afectar, de manera alarmant, una part de la historiografia espanyola. La tesi de Pío Moa és insostenible, però força atractiva per a aquells que, tocant al paper del revoltats, intenten harmonitzar ètica i conveniència. Ja ho sabeu: la Guerra Civil va començar l'any trenta-quatre, a Astúries i Catalunya, i els instigadors en són el PSOE i ERC. D'aquí a afirmar que Companys va ésser afusellat justament i que la repressió franquista és la conseqüència lògica d'un estat de desordre insostenible hi ha una passa. Que molts ja han fet, és clar. Les declaracions de Pujol fan part de la conferència que va pronunciar a CaixaForum, de Madrid, entorn de la figura de Pla. Va titular-la El escritor y el hombre, i va suposar l'inici d'un cicle, coordinat per Baltasar Porcel, que tindrà un ponent de luxe, Josemari Aznar. Ara em sortiré del guió per contar-vos una història. En realitat és un rumor que va circular pels cenacles literaris fa una vintena d'anys. En una mateixa ciutat hi havia dos escriptors d'èxit i, per motius que desconec, estaven enemistats. Quan un d'ells va finir, els amics decidiren proposar al batlle que li dediqués un carrer. Cal suposar que la iniciativa devia arribar a oïdes de l'altre escriptor, que immediatament va idear la manera de contrarestar-la. De manera que va presentar una proposta, avançant-se a tothom, indicant-ne, fins i tot, el possible emplaçament. El batlle va acceptar-la de bon grat, sense estalviar-se elogis envers la generositat del proposant. I no va reparar que el carrer proposat era un lloc de pas, el racó més inhòspit del poble. No sé si Porcel pretenia carregar-se Pla per allò que el fill ha de matar el pare -en aquest cas la còpia a l'original-, però entre les justificacions pujolianes d'una frivolitat absoluta i les lloances que, sens dubte, li dedicarà el professor de Georgetow, estic convençut que Pla, allà baix, sota terra, passarà un neguit de no dir i es clavarà la boina a tall de celles perquè ni els morts no el reconeguin. Però no vull ésser maliciós. Pensem que Porcel ha dissenyat un cicle en sintonia amb el seu caràcter provocatiu i un xic burleta. En aquest cas, avís per a navegants. Que vagi amb compte el Consell de Mallorca a contractar-lo com a organitzador del cicle Azul d'homenatges que tot just acaba d'encetar amb el de dona Maria Antònia Salvà. Tindria penques de convidar una supervivent de la Secció Femenina per parlar de la senyora de sa Llapassa. I de confiar els pertinents elogis a Riber i Estelrich a un capellà de sotana i a un falangista estantís respectivament. El nacionalisme cruixiria. I amb motiu. Acabaria l'any 2008 amb la virginitat intel·lectual perduda.

Diari de Balears (13-IV-08)

Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)


Llorenç Villalonga i el feixisme militant



Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Les novel·les de Palma: Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 30 Octubre, 2024 23:29 | facebook.com

A la seva darrera novel·la: CATERINA TARONGÍ, López Crespí intenta i aconsegueix transmetre als lectors les maldats del feixisme i d’altres formes de totalitarisme que hem patit en aquest país, encara que ell centri l’escenari de l’obra a ses illes. Sí, a partir de les seves lletres aconsegueix fer real l’ambient que es vivia en les dates prèvies al cop d’estat feixista esdevingut a partir de la sublevació militar del disset de juliol de mil nou-cents trenta-sis, el drama viscut per moltes famílies que patiren les maldats protagonitzades pels contraris a les llibertats i, a més, relaciona de forma magistral els crims organitzats contra els partidaris de la República amb les persecucions contra els jueus illencs del final del segle disset.


CATERINA TARONGÍ, d’en Miquel López Crespí


Per Josep Gironès Descarrega, escriptor i investigador


El poblenc Miquel López Crespí escriu molt bé, però no és d’ara. El seu currículum literari és ple d’obres poètiques, memòries, articles i novel·les d’un alt nivell, algunes de les quals han estat reconegudes amb premis. Les lletres d’en Miquel són entenedors, just perquè empra un estil assequible a la majoria de lectors i, alhora, tenen un contingut que només resulta possible bastir a partir de coneixements profunds i amplis de la realitat i de la història.

A la seva darrera novel·la: CATERINA TARONGÍ, López Crespí intenta i aconsegueix transmetre als lectors les maldats del feixisme i d’altres formes de totalitarisme que hem patit en aquest país, encara que ell centri l’escenari de l’obra a ses illes. Sí, a partir de les seves lletres aconsegueix fer real l’ambient que es vivia en les dates prèvies al cop d’estat feixista esdevingut a partir de la sublevació militar del disset de juliol de mil nou-cents trenta-sis, el drama viscut per moltes famílies que patiren les maldats protagonitzades pels contraris a les llibertats i, a més, relaciona de forma magistral els crims organitzats contra els partidaris de la República amb les persecucions contra els jueus illencs del final del segle disset.

Fins fa relativament pocs anys, la història s’explicava a partir del creacionisme religiós, una forma d’entendre l’ensenyament explicada pels partidaris d’una Església gairebé sempre aliada amb els poderosos. Al llarg de molt temps, els llibres reflectien els annals dels reis, emperadors, militars i governants que, amb la raó del seu costat o sense, dictaven la versió dels fets que els era més favorable. Durant els anys de plom que ocupà la dictadura franquista, les cròniques partien del “Imperio español” posat sota protecció divina, ben custodiat per militars i religiosos que, en nom de Déu i de la Pàtria, actuaven una vegada i una altra contra el poble al qual havien de servir. Per sort, amb l’esdeveniment de la democràcia aparegueren versions científiques de la nostra història, bastides a partir d’estudis seriosos contrastats a dintre i a fora del país.

La història que forma part de la novel·la d’en Miquel López Crespí s’explica a partir de l’autèntica realitat del món, en el qual un reduït grup de persones ha aconseguit viure molt bé a costelles de la resta de persones, que malviuen després d’haver de treballar molt i en mig de penalitats. En aquest apartat, Miquel critica sense embuts una Església que, ben allunyada dels postulats de Crist, fa anys que combat la cultura, per tal de mantenir els seus privilegis i els dels grups que li fan costat, una Església que al llarg dels temps ha protagonitzat pàgines de maldat: la Inquisició, la expulsió de presumptes heretges, moriscs i jueus, l’anorreament d’intel·lectuals o la promoció del feixisme, que els haurien de fer vergonya.

A CATERINA TARONGÍ, l’autor s’esforça en demanar que la llibertat i la cultura arribin a tots els sectors socials, ja que només serà des del coneixement que la societat podrà esdevenir en plenitud.

Si hagués de destacar alguna cosa de la novel·la, aquesta seria que els fets s’expliquen des del darrer graó, a partir de les persones, les famílies i els grups que patiren de forma ben directa les malvestats feixistes, amb un seguit de detalls que fan viure les escenes com si estiguessin succeint.

El llibre ajuda a conèixer el nostre passat més obscur, uns crims que ni amb l’esdeveniment de la democràcia van ser jutjats, en un afront més dels autors intel·lectuals del cop d’estat i dels seus sequaços cap a les víctimes.

Si un missatge he estret d’aquesta gran obra és que la maldat es repeteix com si fos idiota. Per això, ens caldrà sempre estar atents a veure com actua el conglomerat de interessos que, en nom de Deu i de la Pàtria, sempre estan a punt de robar-nos les llibertats, de la mateixa forma que ens escuren les butxaques.

Enhorabona!, Miquel, per aquesta sucosa CATERINA TARONGÍ, i també moltes felicitats a tots aquells que llegeixin una obra que els omplirà de satisfacció i de coneixements.

Josep Gironès Descarrega

Octubre de 2013


Miquel López Crespí ha volgut en aquesta novel·la, escrita amb el to dramàtic i la intensitat que li són característiques, fer un paral·lelisme simbòlic entre la situació dels xuetes a les darreries del segle xvii, quan foren descoberts, jutjats i executats; i la persecució, caça i assassinat dels republicans, lliberals i comunistes, represaliats durant l’Alzamiento Nacional. (Rosa Planas)


ELS XUETES I LA GUERRA CIVIL


Per Rosa Planas, escriptora


El tema de la posició dels xuetes durant el conflicte ha estat analitzat en llibres d’història i en articles que han aparegut en diferents mitjans, però poques vegades s’ha traslladat al context literari, tret d’algunes excepcions com la novel·la d’Antoni Serra, Carrer de l’Argenteria núm.36. Per aquest i altres motius, cal parar esment a la darrera obra de Miquel López Crespí: Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor, 2013).

Els xuetes, com a col·lectiu, no es decantaren de manera ostentosa vers cap de les dues posicions enfrontades, intentaren mantenir-se “neutrals” si és que aquesta paraula pot definir l’intent de passar desapercebuts en una guerra amb proporcions de crueltat fora del comú. Si més no, alguns dels xuetes que optaren de manera pública, ho feren a favor del Movimiento Nacional, com és el cas de Gabriel Cortès i Cortès, militant de la CEDA i després de Falange, autor d’una història dels jueus de Mallorca, que patí en carn pròpia el terror de veure’s probablement inclòs en les llistes sol·licitades per l’Alemanya de Hitler amb la intenció de deportar els xuetes. Els xuetes, com tants d’altres col·lectius mallorquins, eren en sa majoria gent devota i conservadora, el que en aquelles èpoques anomenaven “d’ordre”, i s’esgarrifaven només de sentir les propostes del Front Popular o en conèixer els excessos dels militants de la FAI.

Miquel López Crespí ha volgut en aquesta novel·la, escrita amb el to dramàtic i la intensitat que li són característiques, fer un paral·lelisme simbòlic entre la situació dels xuetes a les darreries del segle xvii, quan foren descoberts, jutjats i executats; i la persecució, caça i assassinat dels republicans, lliberals i comunistes, represaliats durant l’Alzamiento Nacional. Caterina Tarongí, heroïna d’aquet relat, és la reencarnació de l’única dona cremada de viu en viu en els actes de fe de 1691. Germana de Rafel Tarongí, es distingí pel seu valor i per la seva enteresa a l’hora d’enfrontar-se amb la mort. Seves són les paraules de coratge que, adreçades al seu germà, passaren més tard al llenguatge popular de Mallorca com a signe de resistència: Falet no et dons! L’obra de Crespí recrea amb la seva habitual mestria els ambients prebèl·lics de la Mallorca rural, sacsejada per la divisió, i enlluernada pels vents de canvi que arriben de la Península en forma de visites esporàdiques, com la de Frederica Montseny. Crespí s’esplaia en les idees que romanien en l’ideari dels grups d’esquerra, i s’encarrega de situar la vella lluita xueta pels drets civils dintre de l’encaix d’una ancestral resistència contra el poder oligàrquic i els seus abusos. Mallorca, escenari de la violència de la guerra civil, esdevé paradigma de la intensitat d’un conflicte la profunditat del qual amaga les seves arrels en la història dels derrotats d’altres guerres. Amb paraules profètiques, Caterina Tarongí es refereix al futur que vindrà després: “Els temps que vénen seran durs. Hem d’aconseguir que mai no ens facin malbé l’esperança, que ens matin l’esperit.” La lluita, en opinió de l’heroïna, esdevé llavors el signe d’identitat d’un grup, la seva ideologia. (Diari Última Hora, 1-X-2013)


La periodista i escriptora Margalida Capellà digué, a Can Alvover, el dia de la presentació de la novel·la Caterina Tarongí: “Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.


LES DONES REPUBLICANES I LA NOVEL·LA HISTÒRICA: CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR) (I)


Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca


La periodista i escriptora Margalida digué, a Can Alvover, el dia de la presentació de la novel·la Caterina Tarongí: “Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

`Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. `Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver´, escriu López Crespí.

`Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: `No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant´. “.

Caterina Tarongí, és el títol de la novel·la de Miquel López Crespí, editada a Palma per Lleonard Muntaner. S'acaba d'estampar el 26 de maig de 2013, festa de Sant Felip Neri, dins la col·lecció Aliorna 36. Vet ací un altre llibre de l'escriptor pobler, qui torna a tractar sobre la guerra civil espanyola a Mallorca -i ja en van quants?-.

Amb això, l'escriptor es reitera en l'afany de voler fer veure avui, 77 anys després, la munió de males conseqüències que comporta la victòria militar franquista, de caràcter feixista, el legat de la qual, malauradament, encara perdura vivent entre nosaltres a certs àmbits tenyits de porpra hispànica fanàtica.

També s'hi traspua, emperò, l'anhel inexhaurible de fer arribar a les generacions actuals i a les generacions futures el dinamisme infinit i l'esperança inabastable de tota aquella gent que lluità fermament per un esdevenidor lluminós, ple de vida profundament democràtica.

Ja a primer cop d'ull, es veu ben a les clares que l'autor d'aquesta novel·la, a més d'escriptor excel·lent, és també, des de fa dècades, lector apassionat, d'aquells que es deixen travessar profundament per la presència vigorosa d'obres llegides en l'adolescència i la joventut.

També s'hi veu clarament que certs mestratges literaris i polítics de renom han anat modelant la manera que té l'autor de copsar el fenomen literari avui dia: la presència gegantina de la lluita contra el feixisme, la desfeta republicana, la guerra civil, la revolució social, l'exili català antifeixista, el món democràtic republicà esbucat per la victòria feixista del 39...

D'aquí la importància que l'escriptor dóna, quasi sense proposar-ho, al paper dels llibres, sobretot entre la joventut més agosarada de la vila mallorquina on es desplega la narració. Deu ser a sa Pobla?

Lluny de servir per emboirar l'enteniment dels toixarruts, com xafardegen les beates pobleres de missa i comunió diàries, un llibre esdevé l'eina millor que la joventut pot tenir a les mans per tal d'esdevenir crítica, amb personalitat pròpia, audaç, oberta, enriquida profundament i, sobretot, intensament coneixedora de la realitat, la local i la global.

També hi mantenen el seu paper primordial les escoles, els col·legis, les biblioteques, els ateneus populars, les cooperatives de consum, les societats culturals obreres, els orfeons, l'ensenyament en general.

Instituts i universitats són àmbits tractats com a autèntics temples de la saviesa. S'orienten a aconseguir que la gent visqui millor i obri la ment a la cultura universal, enfrontant-se al paper d'un clergat majoritàriament dedicat a consolidar la ignorància entre la població.

Em sembla que l'autor pretén, amb la publicació d'aquest llibre, i crec que ho aconsegueix amb escreix, reflectir expressament allò que tan expressivament manifesta Joan Fuster, “Tots aquests “temes”, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d'unes inèrcies fredes i elegants, o d'altres d'excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

Com va explicar l´historiador Mateu Morro el dia de la presentació de la novel·la: “Caterina Tarongí, doncs, és un llibre compacte, sòlid i sense escletxes. Escrit en un estil clar i precís. Un llibre trist també, que ens descriu el retaule terrible de la repressió a través d’històries sentides i senzilles, que tots hem senti contar qualque vegada, i que ens mostra la repressió en una dimensió global, de sentit històric: la repressió ancestral de tot allò que surt dels esquemes dels poderosos.

`Miquel López estableix un paral·lelisme entre la vida i persecució dels jueus i la vida i persecució de les persones d’esquerra a Mallorca. La comparança no és absurda perquè els dos moments tenen moltes coses en comú. Són dues realitats completament diferents, és obvi, però que topen amb uns mateixos comportaments dels grups de poder i també, tot s’ha de dir, amb la complicitat, activa o indiferent, de la majoria de la població. Perquè aquest és un fet que no s’ha d’oblidar: la manca de modernització, la manca de democràcia, la destrucció de la identitat nacional del poble de Mallorca, s’ha fet amb el suport actiu dels grups dominants mallorquins i el consentiment de la immensa majoria de la població. Eren molts de mils els que anaren a veure cremar gent a finals del segle XVII i eren molts el que desfilaven i anaven a les misses d’acció de gràcies a cada èxit de l’exèrcit franquista. Per no parlar dels suports socials al règim en els llargs i pacífics anys de dictadura, els anys de pau i creixement econòmic, quan es varen posar els fonaments de l’economia turística.

`És cert que, tot i les involucions i crisis, les coses han millorat molt en relació a aquells temps de foscor, però encara roman viu molt del passat més fosc que va protagonitzar episodis com els que en Miquel descriu mestrívolament a Caterina Tarongí. Viure una altra religió no era possible, en aquella Mallorca obscurantista del Pare Garau, sense córrer un perill cert que et tancassin i potser et matassin. I pensar pel teu compte en aquella societat de fa vuitanta anys, quan de nit els matons pasturaven a lloure assedegats de sang, també era molt perillós. Les societats de tarannà tolerant, les societats democràtiques, no generen mai situacions tan opressives. Aquestes situacions sols són possibles en societats en les quals el discrepant no és acceptat, i és vist com un delinqüent, un “heretge”, un pervertit que “no és com els altres” i que mereix ser aniquilat.

Mantenir les pròpies conviccions en aquestes conteses, ni que sigui de manera privada, és cosa d’herois i de valents. I aquests papers solen estar reservats als homes. Són molt poques les dones que aconsegueixen que el seu nom sigui present en els llibres d’història; a la dona li toca un paper més reservat, de segona línia. De tota manera les dones sovint juguen un paper cabdal, com es veu en el cas dels xuetes del segle XVII, en la transmissió cultural que fa possible la pervivència de la identitat comunitària. Per això la dona ha estat perseguida com a heretge, bruixa, fetillera, judaïtzant o com a encobridora i protectora d’opositors. Les dones varen jugar un paper activíssim a Mallorca a partir de juliol de 1936 i possiblement, tal i com descriu la novel·la de Miquel López Crespí, varen ser elles les que protagonitzaren els millors moments de sacrifici i solidaritat.

`Na Caterina Tarongí és un personatge de la nostra història, i un referent de la resistència digna i ferma davant l’opressió, que va ser més intens durant la Segona República quan Gabriel Alomar i altres intel·lectuals progressistes s’hi comprometeren, intentant posar les fites d’una nova identitat democràtica. Forma part del nostre martirologi, al costat d’Emili Darder i Aurora Picornell. Però la memòria del poble mallorquí està filtrada, amb caràcter previ, per un sedàs que no deixa passar segons quines arestes. Els esforços per recuperar uns noms que cohesionin la migrada consciència col·lectiva de les illenques i illencs troben moltes traves en el seu llarg pelegrinatge.

`Així la Germania és una gran desconeguda del poble mallorquí, la Guerra de Successió està tapada amb set panys i, en general, la nostra història malviu escassament coneguda entre la població. El que hi ha, a un nivell de gran difusió, és l’intent d’encolomar-nos una història oficial falsa i feta a mesura d’ideologies reaccionàries i assimilacionistes. És la marca España, que en diuen ara. L’escola és l’únic reducte que resisteix, ho saben, i per això van per ella. Els molesta la tasca enorme i desinteressada, que mai podrem agrair prou, que han fet milers d’ensenyants per formar persones conscients, actives i crítiques. Desmuntar l’escola és el seu gran objectiu.

`Per això hem de llegir i acollir amb interès aquesta novel·la, que entra en un tema difícil que n’hi ha que voldrien que fos silenciat per a sempre. Llegint Caterina Tarongí hi hem de trobar els arguments positius per voler una societat més justa i més democràtica. És cert que els nostres grans moments històrics són moments trists, de derrotes i desgràcies col·lectives, però l’exemple dels que lluitaren i mantengueren unes conviccions és el que fa possible la continuïtat d’un fil alliberador mai estroncat i avui més necessari que mai”.

Amb més de dues-centes pàgines, Miquel López Crespí relata les peripècies de la protagonista d'aquesta història de lluita per la llibertat, per un món més just, més solidari, més democràtic. Hi presenta una dona mallorquina, catalana, republicana, esquerrana, xuetona amb nom i llinatges il·lustres, filla de joiers benestants, que arriben a veure com el local es converteix en seu de Falange.

Porta el nom de Caterina Tarongí, descendent d'aquella altra Caterina Tarongí, empresonada i torturada pels dominics, que s'estima més morir cremada viva abans que renunciar a la seva fe jueva heretada dels pares. Mai no claudica davant de l'estament poderós d'una església com la catòlica.

Al llarg del llibre sobresurt, entre d'altres, el paper ferest que exerceix certa gent d'església, majoritàriament dretana, beates de missa i comunió diàries, capellans i rectors tan contraris a jueus i republicans com favorables al rei i al Vaticà, representant un poder quasi invencible, dedicat a escampar i sembrar la llavor de la por dins l'ànima del poble, d'ençà la revolta de les Germanies.

Vull parar esment especial al fet que s'hi despunta, per damunt tot, la presència majoritària de dones, al llarg de la novel·la, centrada en la figura de na Caterina Tarongí. Elles en són les protagonistes veres.

Hi compareixen, entre moltes d'altres, la seva mare, Martina. La seva padrina Margalida. La seva germana Isabel, mestra, amb vena d'escriptora, que sap tocar el piano. Na Bàrbara, una de les seves cosines. Na Joana, l'amiga que té bones relacions amb les Filles de Maria. Na Catalina, una veïna amb qui juga de petita. N'Antònia, sa Confitera. Na Maria Lluïsa Bestard, l'al·lota joveníssima trobada penjada d'un ametller. Na Marina Collet, estudiant excel·lent a qui agrada la història universal, qui fa creure que és republicana i ho conta tot als falangistes. N'Alberta “Ratil” que la insulta contínuament, l'amenaça i la maltracta. Na Dora, esposa de l'oncle Joan de Son Rapinya, que sempre es comporta amb na Caterina com una autèntica mare. Na Tonina, la criada que ajuda l'oncle Joan. N'Aurora Picornell, amiga de l'adolescència, eixerida i inquieta, summament curiosa i desperta, qui li explica el contengut de llibres on es pot aprendre que cap grup dominant no cedeix mai el poder sense una lluita a mort. Na Dolors Vaquer, una altra amiga de la infància, de les confessions de l'adolescència, qui li demana insistentment de poder estar amb ella a Son Rapinya. Na Dolors Pericàs, la companya del doctor Pere Abrines i Montaner, al·lota de la fonda on es reuneixen, qui exerceix com a autèntica i omnipotent senyora de Son Flor. Madò Margalida, la peixatera del barri. Madò Coloma, la carnissera del carrer de la Muntanya. Madò Miquela Feliu, bona amiga de la família. Na Catalina Gamundí, una pagesa capaç d'aixecar sacs de blat de cent quilos, és la cosidora que ensenya a brodar la protagonista, quan té dotze anys d'edat. Madó Antònia Molinera, la dona de mestre Salvador Corriola, el ferrer que viu al mateix carrer, trobada penjada en un taronger del seu jardí. Na Salvadora, l'esposa del veterinari, el senyor Felip Bestreta, l'home que més estima els animals. La madona de Son Caliu, que deixa de menjar el dia que li maten l'espòs. Madó Joana Cerverina, que se'n va al llit i no se n'aixeca pus mai més quan li tanquen el fill. N'Apol·lònia, que aconsegueix alguns queviures per portar als empresonats...

Quan arrib a la meitat del llibre, més o manco, em sorprèn una mica no haver-hi detectat cap esment d'altres personatges femenins que, aleshores, s'esdevenen ben representatius de l'època, com són ara les monges. Ni monges negres, ni monges blaves, ni monges de cap altra congregació religiosa.

M'adon, emperò, en obrir la pàgina 125, que sí que se n'esmenten. S'hi comencen a tractar les Germanes de la Caritat! Sor Coloma Ripoll, la religiosa encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales. Sor Alberta Nadal, la mare superiora de les Germanes de la Caritat que regenta la presó. Sor Maria Xamena Fiol, l'encarregada dels diners de les preses...

Un cop acabada la lectura de la novel·la, Caterina Tarongí, que acaba de publicar l'escriptor pobler Miquel López Crespí, em qued amb algunes observacions i reflexions que me n'ha provocat la repassada feta:

Aquesta novel·la comença el primer dia, trist i dolorós, que falangistes i militars inicien el Movimiento, l'alçament militar, la guerra civil espanyola a Mallorca. Amb trets al carrer de la vila. Amb plors i gemecs a l'interior de la casa d'una família mallorquina, xuetona, dedicada a la venda i adquisició de joies, la família de na Caterina Tarongí, qui té la carrera de magisteri i molt bons coneixements d'idiomes.

Amb l'arribada i els trets de falangistes i militars, una altra gent de la vila, com són ara carrabiners i socialistes defensors de la República i la Llibertat, membres de la UGT, regidors de l'Ajuntament, estudiants de l'Ateneu favorables al Front Popular, etc., es veuen empesos a haver de pujar dalt d'una camiona enfilant cap a les pinedes de la badia d'Alcúdia, cap a Alcanada... Una forma de provar de salvar la pell en moments de perill. Entre aquests, hi figura n'Andreu Tonió, d'idees anarquistes, enamorat i mestre amatent de na Caterina. Una dona que pensa que, mentre el seu al·lot estimat l'agafi de la mà i estigui sempre al seu costat, l'univers sencer els pot pertànyer i cap poder del món no serà capaç de desfer mai el màgic i efímer instant de felicitat absoluta...

Una dona que té i fa present la seva antecessora homònima del segle XVII. Aquella dona mallorquina que, a l'esplanada de Bellver, no cedeix a cap de les insinuacions dels sicaris del Pare Garau, superant totes les pors que l'envaeixen. Els altres jueus conversos són escanyats abans que comenci a cremar la llenya. Ella no. Hi és cremada de viu en viu. La Caterina Tarongí del segle XX, perseguida i morta com la de mil sis-cents noranta-u?

El llibre va reproduint i actualitzant la relació profunda, inseparable, entre els mals moments passats pels xuetes a la Mallorca del temps de la Inquisició, i aquests altres mals moments patits segles després durant la guerra civil espanyola, també a Mallorca, pel mateix col·lectiu jueu.

L'univers que alleta Caterina Tarongí en el passat és idèntic al que viuen els Tarongí en el present de la novel·la. Poca diferència essencial existeix entre les persecucions de la Inquisició i les que pateix la família de la protagonista sota el poder de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Al seu voltant s'instal·la, sinistre, el reialme paorós de la mort rabiosa, famolenca i sense disfresses: -la imatge del novel·lista no pot ser més expressiva- serp verinosa sorgida de les fondàries de l'infern, que passeja triomfant, vestida de negre, cantant el Cara al Sol!


Les novel·les de Palma: Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 30 Octubre, 2024 14:54 | facebook.com

Antoni Rodríguez Mir, portaveu del Grup Municipal del PSM d’Inca m’acaba d’informar que l’Obra Cultural Balear (OCB-Inca) vol recomanar la meva novel·la Una Arcàdia feliç en el sopar anual de l’Obra que es farà el proper dia 15 d’abril. Antoni Rodríguez Mir m’ha dit que aquesta recomanació pública coincidirà amb la festa del Dia del Llibre. Sembla que cada any l’Obra Cultural Balear recomana un llibre als seus amics i afiliats. L’any 2011 serà, doncs, l’any d’Una Arcàdia feliç, la novel·la que guanyà el Premi de Narrativa Pare Colom 2010 i que va ser publicada per Lleonard Muntaner Editor. Després del sopar hi haurà unes paraules de les autoritats culturals i polítiques d’Inca i una lectura d’alguns bocins de la novel·la recomanada. No cal dir que ens sentim summament honorats per aquesta convidada i recomanació i que, de no haver-hi res de nou, anirem al sopar i a saludar a tots els nostres amics i amigues d’Inca. Aprofit per donar les gràcies a l’OCB per aquest detall amb la meva obra. Són fets que aninem els escriptors a continuar escrivint, fent novel·les, poemaris i obres de teatre per al nostre poble. Gràcies novament! Ens veurem el proper dia 15 d’abril, a la Festa de l’OCB!


Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)


UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL


Per Miquel Àngel Vidal, escriptor


Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit d’Una Arcàdia feliç —i de cap manera l’únic— és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan —alter ego ratificat per l’escriptor—, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se n’han fetes moltes “versions” per explicar la biografia i els trets ideològics de l’autor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el “seu Villalonga” s’aproxima molt més a la realitat que el de l’amable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres —sobretot ombres—, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat n’hagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció d’un novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, s’hi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, d’esperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, n’ha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i d’enginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a l’illa.

Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, l’autor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i d’escamots d’execució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a l’obra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i l’ignominiós Comte Rossi en l’eliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.

Tot i l’interès de la “conversió” al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres), és l’enfrontament amb els membres de l’Escola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en l’humiliant episodi del retractament dels firmants de la “Resposta” hi intuïm la seva participació activa.

Quant a l’estil, cal dir que l’obra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que l’autor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.

El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per l’envergadura de les proporcions. S’ha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.


Diari de Balears (dBalears): López Crespí, dins la pell de Villalonga


L’escriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de l’Ajuntament d’Inca


Per Núria Martí


Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text


Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) s'ha atrevit a ficar el nas allà on encara avui molts fan els ulls grossos i eviten tractar certes qüestions. Potser per aquest fet, i perquè ja han passat molts d'anys des d'aquell 36 en què començà la Guerra Civil, que ha arribat el moment de posar damunt la taula el tema de Llorenç Villalonga i la seva relació ambivalent amb el franquisme i el catalanisme, o almanco això és el que pensa l'autor sobre la seva figura. "Encara avui molts intel·lectuals m'aconsellaren que allò més prudent era no furgar en el passat falangista de Llorenç Villalonga", diu López Crespí, qui finalment ha publicat L'àrcàdia feliç (premi Pare Colom 2010, editat per Lleonard Muntaner) i està en camí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

"Aquestes novel·les formen part d'una trilogia que ens situen a la Mallorca de la Guerra Civil", assegura l'escriptor, que ha creat una espècie de biografia o narració en primera persona de l'escriptor de Bearn i Mort de dama. "Totes les informacions que surten en el llibre són verídiques i estan contrastades. Però evidentment també, com a novel·lista, vas recreant una història a la teva manera", afegeix. I és que la visió personal de l'escriptor sobre els temes que tracta és ineludible.

Així mateix, López Crespí no només ha volgut destacar el passat falangista de Villalonga, el que hauria estat la manera fàcil de parlar sobre ell, sinó que també hi ha destacat "la lluita d'un escriptor per tirar endavant en una època de postguerra". "Aquesta novel·la està pensada per un lector cult i intel·ligent; una persona atenta hi sabrà veure també la personalitat de Villalonga com a escriptor i la lluita d'un intel·lectual de dretes per fer-se un lloc dins el sector", comentà.

Diari de Balears (dBalears) (3-XI-2010)


Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)


Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010


Per Miquel López Crespí, escriptor



Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogotaris

pobler | 28 Octubre, 2024 19:57 | facebook.com

Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogotaris


La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge. (Miquel López Crespí)


Amb Guillem i Jaume començàrem a caminar cap als jutjats. Era el moment en què, la mare arribava en taxi, amb una amiga. Va pagar l´import de la carrera i se situà davant la porta, a l´espera de la meva arribada.

Ja no podíem esperar més. Alguns raigs de sol travessaven la boira del matí il·luminant el cim dels arbres de la plaça del Mercat. A mesura que ens apropàvem al palau podia veure com nombrosos amics i coneguts sortien dels bars, dels racons més inversemblants de la zona. Els veia venir des del portalam del Teatre Principal, davallant per l’escala que donava a la plaça Major... Tothom ens saludava i començava a cridar les consignes de rigor: “Amnistia total!”, “Llibertat per als presos polítics!”, “República i Socialisme!”... Em vaig emocionar. M’adonava que molta gent havia deixat la feina, vengut dels pobles més llunyans, abandonat les classes a la facultat, per a trobar-se amb nosaltres davant la porta dels jutjats.

Instintivament, els saludàrem amb el puny tancat.

Era el moment de la veritat.

Caminàvem apressats. Es feia tard. Jo tenia els ulls fixos en la figura de la mare. La veia ansiosa, esperant inquieta. Els militants del partit començaven a ocupar la voravia, part de la plaça. Alguns cotxes, en veure el contingut dels cartells, feien sonar els clàxons en senyal de solidaritat. Joana repartia els fulls volanders entre els vianants i els conductors dels vehicles. Altres entraven als autobusos quan s´aturaven a la parada i els donaven la nostra propaganda, explicant el sentit de la concentració.

Amb Guillem i Jaume ens miràvem satisfets.

La primera acció començava prou bé. Els fotògrafs del Diario de la Provincia i l’Última Hora havien començat a fer feina. Hi hauria fotografies de la detenció? Perfecte! Com més rebombori és creàs, millor aniria per Mateu Ferragut quan anàs a la Plataforma Democràtica a demanar un comportament més decidit en la defensa dels presos polítics.

De cop i volta, mentre avançàvem, sorpresos per l’amplitud que agafava la protesta, em vaig fixar en les grans taques de pintura vermella existents damunt el portalam. Mateu Ferragut m’ho havia dit feia uns dies. Era la constatació que els grups alternatius es mobilitzaven pel seu compte. Sabíem que algunes de les accions més destacades eren obra dels anarquistes: tallar la circulació amb cadenes al carrer Colom i les Avingudes; rompre els vidres d’alguns bancs; la pintura damunt l’arc d’entrada als jutjats...

També alguns escriptors se solidaritzaren amb nosaltres. Cal fer especial menció de Josep M. Llompart, Jaume Pomar i Llorenç Capellà. Ser signaren manifests contra de les detencions. Llorenç Capellà escrigué un abrandat article al diari Última Hora. D´altres, no volgueren fer res.

Quan Mateu Ferragut, que anava d´observador a les reunions de la Plataforma, va demanar suport en la lluita contra el règim, sortien amb les excuses més banals. Sorprenia la capacitat de mixtificació, les burdes explicacions amb les quals pretenien seguir amb la consciència tranquil·la. Esperaven l´almoina que els pogués caure mitjançant els pactes; pugnaven per anar passant els dies sense fer res concret que destrobàs la migdiada dels satisfets.

Joana i Mateu s´encarregaven d´anar a cercar signatures entre els escriptors i professionals progressistes. O, almanco, d´això es vanaven molts dels que només eren antifranquistes de boqueta. En aquell temps jo ja havia guanyat el Ciutat de Palma de Teatre i altres guardons de poesia i narrativa a l´ambit dels Països Catalans. El meu nom, amb dificultats, començava a ser conegut. Quan alguns dels companys de confraria literària veien el meu nom entre els detinguts, de seguida exclamaven, babaus: “Els autors només s´han de preocupar de la seva obra!”.

Aquesta mena de simplificacions, excuses de mal pagador, tampoc no m´estranyaven. Què podíem esperar d´alguns dels fills dels militars i falangistes compromesos en la repressió, en l´assassinat de més de dues mil persones a les Illes? Sota la seva vestimenta hippiosa podies endevinar encara l´efecte dels discursos familiars.

Quan Mateu els demanava una signatura en solidaritat, feien anques enrera, s´amagaven sota les disfresses més inversemblants: la inoportunitat de les nostres accions quan, a les reunions secretes entre la pretesa oposició i el franquisme, s´obrien les portes de la Llibertat; el desacord amb la militància comunista, ja que, com a llibertaris, no podien assumir la defensa d´uns activistes que volien implantar un nou règim autoritari a l´Estat espanyol.

Qualsevol excusa era bona per a no implicar-se en res concret. Quan anaves a cercar-los per a una reunió, s´amagaven al racó més allunyat de la casa per a no obrir la porta. Com si no hi visquessin. Mai no obrien als companys que trucaven. Si no hagués estat un comportament tan miserable, hauria fet ganes de riure. Sovint, per fer la prova de la seva covardia, Mateu Ferragut i Joana havien arribat, sense fer gens de renou, fins a l´entrada. Es podia sentir la ràdio, parlar per telèfon... Però just premies el timbre, qualsevol soroll cessava d´immediat i un silenci paorós poblava aquell indret. Com si durant dècades la casa hagués estat deshabitada.

Tampoc no contestaven als missatges que els deixaven a la bústia.

Joves com érem, no pensàvem gaire en la manca de solidaritat de determinats personatges del món de la ploma i dels més diversos sectors professionals. La passió per aconseguir ser lliures ens dominava de cap a peus. Com si un potent corrent elèctric impulsàs cada un dels nostres moviments.

Caminava cap als jutjats amb pas apressat, al costat de Guillem i de Jaume. Volia arribar de seguida al racó on m´esperava la mare.

Ens abraçàrem amb força enmig dels aplaudiments de tots els presents.

-No et preocupis per res –li vaig dir-. Ja veus que hi ha molts d’amics i no ens deixaran sols. Digués al pare, a l’oncle, als padrins que estic bé i animat. Tendràs notícies cada dia. Hi ha un comitè especial per estar en contacte amb els familiars dels detinguts. Us diran el dia i l’hora setmanals que podeu venir a visitar-nos. Si no pots agafar l’autobús, els ho dius i vendran a cercar-te amb cotxe.

Malgrat que era una dona valenta, vaig notar que tremolava. S´aferrava a mi amb força, com si no volgués que entràs al casalot. El temps corria a tota velocitat. Teníem la citació a les nou del matí i tan sols mancava un minut. Al carrer, els que demanaven el final de la repressió contra els partits d’esquerra s’intensificaven. Alguns vianants s’anaven afegint a la gent congregada i aplaudien, seguint les consignes dels que ocupaven el carrer.

Sebastià Puigserver, el nostre misser, ens va fer un senyal. El secretari del jutge ens esperava per a portar-nos al despatx on ens comunicarien una decisió que ja coneixíem per endavant: pagar la multa per la presentació clandestina del partit o ingressar a la presó. El judici restava per a més endavant, pagàssim la multa o anàssim a la presó. Talment com ens havia dit el Rosset de la Brigada Social: “Aquesta vegada no teniu escapatòria. El vostre partit, vosaltres mateixos, heu comès un delicte i no us quedarà altra solució què pagar”. I reia, sorneguer, mentre ens portava al calabós dels soterranis del Govern Civil.

Per què no havia comparegut a presenciar aquella victòria aparent?

No ho acabava d’entendre.

Possiblement vigilava d’amagat des d’algun dels cotxes de la zona. O, qui sap!, devia haver delegat les tasques d’espionatge als policies infiltrats dins el món estudiantil? Teníem identificada una bona part dels agents de la Social. D´altra, no. Mai no sabies quina tàctica empraven els espies de la policia política. A vegades, vestits de hippies, amb barba i cabells llargs, pareixien els més extremistes a les assemblees i manifestacions. També podien ser al·lotes, amb falda llarga, de floretes, com els estudiants californians de la marihuana i el “fes l’amor, no la guerra” tant de moda en temps de la guerra del Vietnam. El règim pagava generosament sicaris i delators. Sempre tenien a disposició abundor de voluntaris per a entrar dins els partits d´esquerra. Per això mateix, nosaltres no admitíem tothom de seguida.

La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge.

No era qüestió de fiar-se del primer que vengués a demanar l´entrada al partit! Els policies joves, els que havien estudiat a les acadèmies i fet cursets de perfeccionament als Estats Units, no eren tan ximples com les fornades provinents de la guerra i la postguerra. La utilització de la força bruta per aconseguir declaracions era complementada per una estudiada infiltració. Membres de la Social amb una determinada formació cultural podien entrar al grup i debatre sobre qualsevol qüestió política: les diferències entre l´estalinisme i el trotsquisme, els motius dels enfrontaments entre anarquistes i militants del PCE en els Fets de Maig a Barcelona l´any 1937. Per aprovar els cursos de policia, els havien fet llegir algunes obres dels clàssics del socialisme i l´anarquisme i, per això mateix, podien esdevenir experts en els debats entre militants revolucionaris. Coneixien igualment les diferències existents entre els seguidors de Santiago Carrillo i el proalbanesos del PCE(ml), entre els maoistes del Moviment Comunista i els també maoistes del PTE i la ORT. Se sabien moure com una anguila en el debat que feia referència a la construcció del socialisme en un sol país (tesi defensada per Stalin a la Rússia postrevolucionària) i la revolució contínua internacional (tesi que va costar la vida a Trotsky, assassinat per un membre del PSUC). Coneixien molt més algunes obres de Rosa Luxemburg, Lenin i Gramsci que alguns dels nostres militants de base. Aleshores, per evitar detencions, fèiem un llarg seguiment de la persona que volia entrar a l’organització. Durant més d’un any romanien a les “pre-cèl·lules”, una forma de militància que no comprometia excessivament el partit. En cas que el policia denunciàs els militants tan sols podien caure en mans de la Social un parell dels nostres, mai una part important del grup.

De la novel·la de Miquel López Crespí Joc d´escacs, Llibres del Segle


Feixistes i pocavergonyes contra els escriptors mallorquins

pobler | 28 Octubre, 2024 13:07 | facebook.com

La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art. (Miquel López Crespí)


Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia. (Miquel López Crespí)


La revolució Internet: contra els enemics dels escriptors mallorquins


Internet és una eina que ha ajudat i ajuda a la democratització de la cultura. Pel que fa a la literatura, als llocs web que tenen la majoria d'autors i que porten la més diversa informació, han servit per a rompre l'estricte control de determinats clans i elits culturals; el control abusiu d'aquells que, des del poder mediàtic i institucional, sentenciaven qui era el que podia existir en el món de la ploma i qui era el condemnat a desaparèixer. Un bon sistema, en definitiva, per a tallar l'herba sota els peus de tota mena de manipuladors del fet artístic i literari.

Un dels principals problemes que tenia l'autor de vena, l'escriptor que no acceptava els estrets i sectaris cànons del paranoucentisme i la postmodernitat dominants era el fer arribar a l'hipotètic públic lector la notícia referent a l'aparició d'una determinada obra. De fora estant, és difícil entendre el nivell de prepotència que contra l'autor i el creador en general s'ha exercit i s'exerceix encara. La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art.

Els anys posteriors a la restauració monàrquica ens demostraren fins a límits inimaginables el que era i el que significava el control del paranoucentisme sobre la literatura. El ferreny domini de les pàgines de cultura, dels suplements o les revistes culturals i, de rebot, de determinades institucions serví per a demonitzar aquell o aquella que no combregava amb el credo oficial de la reacció que ens aclaparava i, en determinats aspectes, ens aclapara encara. De cop i volta, el silenci sobre l'obra de Salvador Espriu, Manel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló o Josep M. Llompart es va fer evident amb tota la seva virulència. Durant un quart de segle, el comissariat que hem patit i patim ha maldat i malda per desertitzar la nostra cultura de les veus més punyents, autèntiques i discrepants. Conec alguns companys de dèries literàries que farts de tanta martingala i manipulació han deixat d'escriure. Supòs que és el que volen els malfactors: desfer-se de la competència literària i política; consolidar el reialme de la mediocritat i les màfies culturals. I, com en temps de la transició, quan s'enterraren sota tones de ciment armat les idees de ruptura, socialisme i republicanisme, els sicaris pugnen per bastir una literatura no conflictiva, suau i edulcorada que barri el pas a la subversió que l'art autèntic representa.

Però vet aquí que la revolució Internet tira pel terra els plans de control tan treballosament bastits. De cop i volta, la manipulació del suplement de cultura ja no basta. L'autor que vol fer arribar una informació, no solament a Catalunya, sinó a qualsevol persona de la resta del món, si ha tengut esment a arxivar les adreces adequades (premsa, mitjans de comunicació, sectors professionals, grups culturals, lectors en general...), en segons pot enviat la notícia de l'aparició del llibre, el poemari o l'obra de teatre a quatre o cinc mil persones. Ja no hi ha obres silenciades! Internet té més difusió que qualsevol revisteta o suplement per als amiguets.

Aquest fet, juntament amb l'existència dels llocs web d'autors, ajuda a fer bocins els plans del comissariat. Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia.

Tot ha mudat. L'autor arriba en un moment a cinc mil possibles lectors. Pot proporcionar informació de primera mà a lectors de tot el planeta. En un moment la notícia de l'aparició d'aquell llibre és a l'ordinador de milers d'interessats en el fet cultural. Per si mancava alguna cosa, els llocs web, les revistes alternatives, ofereixen un material inabastable que, per la seva solidesa i seriositat han ensorrat igualment les més ferotges campanyes rebentistes dels malfactors. Al lloc web o a la revista alternativa, el lector pot consultar les opinions contrastades de multitud d'especialistes en el fet literari. Internet ajuda, doncs, a dinamitzar de forma efectiva el nostre somort panorama cultural.

Miquel López Crespí


(26-V-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins.



Coberta del llibre de l'escriptor Miquel López Crespí que va ser segrestat pels sicaris del Trinunal de Orden Público franquista. Els feixistes sempre han perseguit, atacat i insultat els escriptors mallorquins d'esquerra.

Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys.


En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, venuts als poders fàctics econòmics i mediàtics esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats.


Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel·la, poesia i teatre. El cert és que, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat més de trenta anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes...). El cert és que en un determinat moment de la història que contam -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la Social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la Social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer de l'Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carlos García Delgado...). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria L'Ull de Vidre, l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...


El que sí que record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi em va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos.


Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts. Va ser un gran triomf de l'antifeixisme illenc, un gran fracàs de les forces reaccionàries que amb la repressió volien dificultar l'avenç de la nostra literatura.


Miquel López Crespí


L´Editorial Moll en el record

pobler | 27 Octubre, 2024 13:51 | facebook.com

Editorials mallorquines


Per Miquel López Crespí, escriptor



Xesc Moll, director de l´Editorial Moll

En els anys seixanta l'Editorial Moll s'havia "modernitzat" molt publicant llibres i autors semblants als que podia publicar qualsevol editorial del Principat. Tot esperant Godot sortia a la llum pública l'any 1960; Tècnica de cambra de Manuel de Pedrolo l'any 1964, i Gent del carrer d'Antoni Serra el 1971. Sorneguer, en Josep M. Llompart escrivia a El Correo Catalán el 30-XI de 1974: "En el fons és que a Mallorca som una maniqueus i molt afectats d'abandonar-nos a la inèrcia, de manera que ens agrada clavar rètols, i quan clavem un rètol no hi ha qui el desclavi. Per això sospito que, encara que a can Moll es decidissin algun dia a publicar, ¿què sé jo?, el guió d'El darrer tango a París, el llibre vermell de Mao o les obres completes de Satanàs, aquells mateixos sectors de l'opinió insular repetirien, encara, que és una editorial conservadora, tradicional i pairalista, que fa tuf d'encens i de sagristia".

Per comprendre la radicalitat, ben normal per altra banda, de joves de vint anys, hauríem de recordar que a mitjans dels anys seixanta, quan alguns ens incoporam a diverses organitzacions marxistes clandestines, la dictadura no fa cap senyal de disminuir la seva repressió. Els assassinats (legals i illegals) continuen arreu; tots els partits i sindicats són encara prohibits i perseguits; la llibertat de premsa no existeix... Aleshores els marcs estrictament culturals (editorials, llibreries, pàgines i organitzacions culturals...) esdevenen en les nostres mans (o lluitam perquè ho esdevenguin) esmolats estris de lluita per la llibertat i contra el feixisme. És a partir d'aquestes formulacions que haurien de cercar-se certes contradiccions entre la meritòria feina que fan, per exemple, l'Editorial Moll i Llibres Mallorca i, per altra banda la "Llibreria l'Ull de Vidre", l'Editorial "Daedalus", "Turmeda" o la "Llibreria Tous". La "batalla" per l'"ocupació" de la revista Lluc que Francesc de B. Moll descriu en les pàgs 247-249 de Els meus altres quaranta anys (i que nosaltres hem analitzat des d'un altre punt de vista en el capítol "1968: Gramsci i la renovació de la revista Lluc del llibre Cultura i antifranquisme) és també una aspecte més d'aquestes contradiccions i lluites entre els diversos corrents de defensors de la cultura catalana a les Illes.

L'editorial Daedalus, un nou experiment editorial d'aquells anys (1965), treia a la llum una col.lecció de poesia (La Sínia) que, pels autors que editaria (Miquel Martí i Pol, Josep Melià, etc) imaginàvem que seria causa d'un terratrèmol com mai no s'hauria vist dins el somort ambient cultural de la dictadura. Jo feia anys que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que vaig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà en carta de 19 de juliol de 1968. Carta culpable, en certa mesura, d'haver-me dedicat a la literatura.

Daedalus, amb obres com Els mallorquins de Josep Melià o els Desbarats de Llorenç Villalonga, ajudava a consolidar el treball cultural que Editorial Moll portava endavant d'ençà la seva fundació l'any 1934.

El 1972 n'Antoni Serra i n'Aina Montaner presentaven els primers llibres d'una editorial rupturista: Turmeda.

Crec que totes les aportacions (les de l'Editorial Daedalus, la de Llibres Turmeda, les activitats culturals desenvolupades en els baixos de la llibreria Tous) varen ser molt importants en la lluita pel nostre redreçament nacional. Al final, passats els anys i malgrat certs enfrontaments (per exemple, la lluita pel control de la revista Lluc que Francesc de B. Moll ha tractat en Els altres quaranta anys i jo en Cultura i antifranquisme), contemplats amb perspectiva, eren episodis d'una mateixa represa cultural en la quals els joves (nosaltres) volíem jugar el nostre paper. I, qui no és crític i inconformista als vint anys... quan ho serà?

El paper de l'Editorial Moll, de Llibres Mallorca, l'àmplia activitat del senyor Francesc desplegada en tots els camps d ela societat amb l'Obra Cultural inclosa, són els fonaments que ajuden a enfortir el nostre renaixement cultural després de l'ensulsiada de la guerra. L'Obra Cultural Balear és també, l'indret on (com hem explicat una mica més amunt) les naixents organitzacions revolucionàries de les Illes, essencialment marxistes (els diversos partits comunistes que actuen alhora) troben aixopluc i una ajuda. L'Obra Cultural Balear servia com indret "legal" de reunions clandestines, com a "contacte amb les masses" per a PCE, OEC o MCI, com a cobertura de mil muntatges que sota l'excusa culturalista eren les primeres activitats antifeixistes d'aquell final de postguerra.

Fins i tot els Cursets de Català i de cultura catalana fets a finals dels setanta a la Porciúncula eren, també, "escola de quadres" dels partits d'esquerra mallorquins.

En els cursets de Català (que també ho eren d'història i de literatura catalanes) intervenien, donant-nos les seves inigualables lliçons, Francesc de B. Moll, Aina Moll, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover, Maria Barceló... Record que, per part de l'OEC (aleshores encara militava en aquesta organitzatció revolucionària), hi anàvem n'Antoni Mir (que amb els anys arribaria ser president de l'OCB) i en Mateu Ramis (que durant un temps va ser secretari general del nostre partit). Esperàvem n'Antoni Mir a un racó de la plaça d'Espanya i, abans de les nou del matí, ens passava a cercar amb un atrotinat Seat 600 de segona mà que mai vaig poder entendre com arribava a la Porciúncula.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Editorial Moll posa fi a 80 anys d’història


Els esforços per remuntar el concurs de creditors no han tingut èxit; la situació ha esdevingut insostenible econòmicament


BARTOMEU PICORNELL Palma |


TASCA INGENT El gran Diccionari Català-Valencià-Balear es va acabar l’any 1962.


Editorial Moll tanca. L’empresa dedicada a l’edició, la venda i la distribució de llibres no ha pogut superar la crisi que fa gairebé tres anys l’abocà a un concurs. Després de vuitanta anys de trajectòria que l’han convertida en una institució, els hereus del fundador, Francesc de Borja Moll, han assumit que la situació és ja insostenible i han nomenat un liquidador. El tancament, tot i que no serà immediat, sí que és ja irreversible. No obstant això, en cercles culturals i empresarials de Mallorca i del Principat s’exploren maneres de donar una certa continuïtat a l’esperit de l’empresa i conservar el llegat de can Moll.


Futur del fons

Queda per revelar la incògnita sobre què succeirà amb l’abundant fons editorial i un patrimoni que, sens dubte, té un gran valor històric. Les institucions illenques han assistit impassibles a l’agonia de l’editorial, el segell de referència cultural balear durant dècades que, amb el pas del temps, ha perdut els drets de propietat intel·lectual sobre alguna de les seves obres més emblemàtiques, com ara les Rondalles.

En pocs dies, la família Moll adreçarà una carta de comiat a les persones que els han estat més pròximes per donar-los les gràcies: “Als clients, lectors, proveïdors, impressors, distribuïdors, llibreters, bibliotecaris, mestres i professors, il·lustradors, fotògrafs, crítics i periodistes, i molt especialment a tots els autors que han dipositat la seva confiança en la casa”. Un agraïment que serà especialment intens als treballadors de la casa, que “han estat imprescindibles per poder intentar la remuntada i que han demostrat una paciència i una lleialtat fora mida”. En aquest sentit, la família vol expressar l’“agraïment més calorós” als tres que han estat amb ells fins al final: Joan Llinàs, Antoni Galindo i Miquel Muntaner.


Lluita titànica


Al llarg dels darrers tres anys, la família, liderada ara per la tercera generació -els cosins Antoni i Susanna Moll-, ha lluitat per garantir la pervivència de l’editorial amb iniciatives com ara la campanya ‘Amics de l’Editorial Moll’ o el crowdfunding, que permeté l’edició del volum VI de l’edició crítica de les Rondalles Mallorquines, a càrrec de Josep A. Grimalt. L’activitat editora, encara que evidentment molt alentida, no s’ha aturat en cap moment. En els darrers temps, la casa ha publicat una antologia, a cura de Sebastià Bennasar, de 61 escriptors en català nascuts a partir de 1971; els llibres de narrativa de Cèlia Sànchez-Mústich ( Ara et diré què em passa amb les dones ), Lucia Pietrelli ( Nissaga ) i Joan Perelló (L’error o la vida ); de poesia d’Albert Ubach ( Missa pro carnavale mortis ), Marià Villangómez ( Les detallades vores del camí. Antologia-homenatge a cura de Josep M. Sala-Valldaura ) i Miquel Àngel Llauger (La gratitud); o les Gloses d’ Un Xafarder, de Llorenç Moyà, a cura de Miquel Àngel Vidal. El mes de març passat es va publicar una novel·la inèdita de Josep M. Palau i Camps, per commemorar el centenari del seu naixement.

Al fons d’Editorial Moll s’hi pot trobar la crònica de la literatura en llengua catalana produïda a les Balears de pràcticament un segle amb obres de mossèn Alcover, Miquel Costa i Llobera, Miquel dels Sants Oliver, Miquel Dolç, Jaume Vidal Alcover, Josep Maria Llompart, Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà, Guillem Frontera, Marià Villangómez i el pare Ginard, entre moltíssims d’altres. (AraBalears)


Francesc de B. Moll en el record


Per Miquel López Crespí, escriptor



Francesc de B. Moll.

Els llibres de memòries de Francesc de B. Moll (Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975) ens permeten copsar la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura molt abans de les aportacions d'historiadors més moderns.


La casa humil del filòleg era visitada, en aquell temps de "coros y danzas de la Sección Femenina" per alguns dels intel·lectuals més importants del moment. En les seves memòries Francesc de B. Moll recorda aquelles visites culturals de famosos literats i erudits catalans i de lingüistes d'altres països: Ramon Aramon, Antoni M. Margarit, Martí de Riquer, Jordi Rubió, Jordi Carbonell, Pere Bohigas, Miquel Batllori, Anselm Albareda, Octavi Saltor i Josep Miracle; el madrileny Álvaro Galmés de Fuentes; els mallorquins residents a l'estranger Bartomeu Oliver (Caracas) i Guillem Nadal (Bonn); i altres personatges destacats com Giovanni M. Bettini (Torí), Istvan Frank (Saarbrücken), Maurice Wolf (Oxford), Jean Séguy (Toulouse), Paul Despilho (l'Alguer), E. Allison Peers (Liverpool), Friedrich Schürr (Constança), Réné Chauvet (París), Leònida Biancolini (Roma), Paul Scheuermeier (Zuric), Toni Reinhard-Maiotti (Basilea), Robert Pring-Mill (Oxford).


Sense els llibres de memòries de Francesc de Borja Moll, sense entrar en contacte amb Llompart de la Peña (les nostres primeres trobades personals a mitjans dels anys seixanta), els joves de la resistència antifeixista poca cosa hauríem sabut de la història de la signatura del "Manifest" dels intel·lectuals mallorquins (entre els quals es trobava el senyor Francesc) abans de la guerra. "Manifest" en defensa de la cultura catalana que tants problemes causà als signants. Els germans Villalonga (Miquel i Llorenç) varen ser uns dels màxims impulsors de la persecució del "catalanisme" a Mallorca.


Josep Massot i Muntaner en el llibre Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears diu (vegeu el capítol "Intel·lectuals mallorquins contra la dictadura franquista", pàgs. 211-212): "El 'Manifest dels catalans' es convertí en una obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d'agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel·lectuals que s'hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d'estranyament si no canviaven de rumb o s'adherien a la nova Espanya".


En Josep M. Llompart, quan li portaven els nostres primers poemaris, ens parlava de les primeres tertúlies literàries (quasi clandestines a Can Massot i Can Guillem Colom), de la tasca del diccionari, dels llibres d'escriptors clàssics (Costa i Llobera...) i moderns (Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Miquel Dolç, el mateix Llompart...) que sortien de l'Editorial Moll. La tasca del lingüista era plural i cobria els fronts més diversos. Al costat de la feina de promoció i continuació del diccionari i la fundació de noves col·leccions de llibres hi havia la tasca de gramàtic, les conferències que feia dins tot l' àmbit dels Països Catalans i a l'estranger... A tot això, feia de professor a l'Institut Ramon Llull, va promoure la fundació de l'Obra Cultural Balear (l'any 1962), continuava amb la lectura i publicació de les Rondaies, polemitzava amb els gonellistes de les Illes... Vegeu el llibret Polèmica d'en Pep Gonella, editat en el número 104 de la biblioteca "Les Illes d'Or" (1972) i que marca una fita en la Mallorca de començaments dels anys setanta en el camp de la defensa intransigent i seriosa del català.


L'Obra Cultural Balear neix el setembre de 1962 sota inspiració directa de Francesc de B. Moll i té com a objectiu primordial fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes. La reunió fundacional es va fer a la casa del lingüista i aquest, per donar "exemple", s'hi apuntà dels primers amb una quota de tres mil pessetes d'aleshores. Mil era la quota mínima. Eren presents en aquest acte fundacional Pau Alcover, Miquel Arbona, Antoni Fernández Suau, Josep Forteza-Rei, Miquel Forteza, Guillem Colom, Miquel Marquès i Joan Pons Marquès... La GEM hi inclou també Miquel Fullana Llompart i Josep Capó Juan.


En aquells inicis dels anys seixanta, nosaltres ja érem, com a corresponsals de Ràdio Espanya Independent, en plena activitat política clandestina contra la dictadura franquista. I, cap a finals dels seixanta, l'OCB es una "tapadora" de les més variades formes d'intervenció cultural antifranquista de les Illes. En els inicials cursets de llengua i literatura catalana, els primerencs militants antifeixistes dels anys seixanta entràvem en contacte amb el que, a poc a poc, seria, també, la fornada dels joves antifeixistes de la transició. L'OCB és, en aquell temps, un dels principals llocs de trobada "legal" dels homes i dones que, d'una manera o una altra, lluiten per la democratització de la nostra societat i contra el feixisme. Paper que, d'una altra manera, també acomplien entitats com el Cineclub Universitari o les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la organitzades pel nostre coratjós amic, l'incansable lluitador i dinamitzador cultural Jaume Adrover (vegeu els capítols "1966-1968: les Aules de Poesia (I i II)", pàgs. 21-32 de Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona, 2000).


Miquel López Crespí

Els sous i privilegis dels políics del règim

pobler | 26 Octubre, 2024 13:42 | facebook.com

He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb l’herència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica i amb el pragmatisme més barroer i mancat de principis, sempre, no en mancaria més, al servei incondicional del règim. Cal dir que molts d’aquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de l’extraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, s’apunten a les nostres lluites omplint-se la boca de la recuperació de la memòria històrica. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes (PCE), l’avantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra l’esquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. (Miquel López Crespí)


Els sous dels nostres polítics



Santiago Carrilo (PCE) i Adolfo Suárez, el darrer cap del "glorioso Movimiento Nacional". Els pactes del franquisme reciclat amb els oportunistes han sigficat que durant trenta anys els vividors s'han enriquit amb les renuncies i traïdes del temps de la transició.

He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb l’herència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica i amb el pragmatisme més barroer i mancat de principis, sempre, no en mancaria més, al servei incondicional del règim. Cal dir que molts d’aquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de l’extraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, s’apunten a les nostres lluites omplint-se la boca de la recuperació de la memòria històrica. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes (PCE), l’avantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra l’esquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. Dic tot això perquè encara estic sorprès després d’haver llegit la relació del que cobren i cobraran molts dels nostres polítics. Ho he llegit al Diari de Girona i encara no puc creure que la política oficial doni per a tant. Segons s’hi diu, el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, cobrarà un sou que, quines coses més curioses!, serà 35.697 euros inferior a la pensió que rebrà el president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Segons queda recollit en els Pressupostos Generals de l’Estat, Zapatero cobrarà el proper any 89.303,28 euros en dotze mensualitats. La seva retribució continua sent inferior a la de les principals autoritats del Poder Judicial i del Consell Econòmic i Social (CES), entre d’altres. Aquesta assignació, com dèiem, queda força lluny de la que rebrà Maragall quan deixi la presidència de la Generalitat: el president percebrà un sou de 125.000 euros anuals durant la propera legislatura i, segons el que va aprovar en el seu moment el Parlament, posteriorment tendrà dret a un pagament vitalici de 94.000 euros, quantitat també, segons informa el diari citat, superior al sou del president del Govern central. Aquesta pensió supera fins i tot el sou que tenen els ministres de l’executiu de Zapatero.

Com deia al començament de l’article, hom procedeix d´una generació de militants antifranquistes per als quals el servei al poble es feia, a vegades, a costa de la pròpia vida. Quants d’esquerrans de la generació de lluitadors republicans no hauré conegut que varen estar anys i més anys a la presó i que, en sortir, i això els que sortien!, malmesa la salut, encara posaven part dels seus esquifits ingressos per a pagar diaris clandestins o fulls volanders que servien per a lluitar contra la dictadura. Fins a mitjans dels anys setanta, una vegada consolidada la reforma del sistema, en els anys de la transició, ningú de l’esquerra antifeixista hauria pogut imaginar les fortunes que es feren amb el correu de la política. Per a la gent que cada dos per tres érem a comissaria per haver estat a l’avantguarda de la lluita per la llibertat, fora incomprensible que hom pogués enriquir-se amb la renúncia d´idees i principis. Ja sabíem que la dreta, els quaranta anys de la dictadura així ho demostren, emprava la política per a especular i guanyar diners amb moltíssimes operacions d’origen dubtós. La corrupció del franquisme o els que, sense cap mena de vergonya, se’n sentien els hereus, no ens sorprenia. El que ens va sobtar, i encara a aquestes alçades de la nostra vida ens sorprèn, va ser constatar com l’abandonament de la lluita per la República per part dels PCE-PSOE, l’oblit del combat per la unitat sindical per part dels dirigents de CC.OO i UGT, la renúncia al dret d’autodeterminació per als pobles de l’estat espanyol significava en la pràctica, no un “assenyat pragmatisme” com predicaven els corifeus de la mistificació, sinó la possibilitat de viure tota la vida sense treballar com els altres mortals, dedicant-se exclusivament al servei del règim sorgit de la reforma. Trenta anys d’ençà les primeres eleccions democràtiques que, amb l’ajut de tots aquells que foren prou espavilats per a veure les possibilitats de profit personal que se’ls obrien al davant, saberen adequar ràpidament el seu al que el capitalisme victoriós l’any 1977 necessitava per a consolidar el seu sistema de dominació política. No és estranys que aquest mateix règim pagui amb tan bons emoluments tan fidels servidors! I que, si cal, sigui capaç de fer doctor honoris causa aquell qui va començar la seva carrera política manant l’extermini dels comunistes del POUM, o els anarquistes de la CNT en els Fets de Maig de 1937, cas recent de Santiago Carrillo. Com no han de fer doctor honoris causa o pagar bons a aquells que porten prop de setanta anys dedicats a apagar l’esperit de revolta dels pobles de l’estat! No en mancaria d’altra!

Diari de Girona ens informa de les grans pagues que cobren els polítics professionals de l’Estat espanyol. Diu que els vicepresidents del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega i Pedro Solbes, veuran augmentat el salari en 1.645,92 euros, fet pel qual percebran 83.936,16 euros. Els ministres tendran un sou de 78.791,28 euros, circumstància que representa un increment de 1.545 euros respecte a l’actual exercici. Capítol a part són els alts càrrecs com el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) serà, un any més, el càrrec més ben pagat, amb 142.080,06 euros.

A continuació, com continua informant Diari de Girona “se situen els vicepresidents del Constitucional, amb un sou de 134.091,30 euros; els seus presidents de secció, amb 127.971,54 euros, i els magistrats, amb 121.851,90 euros. Tant el president del Tribunal de Comptes com els seus consellers guanyaran l'any que ve 121.443,56 euros, mentre els vocals del CGPJ en percebran 121.088,94. El Fiscal General de l'Estat tindrà un sou similar, amb 121.125,48 euros, una mica més que el president de l'Audiència Nacional i els presidents de Sala del Suprem, que cobraran 118.271,1 euros. Finalment, el salari del president del Consell d'Estat serà de 83,936,16 euros, el mateix que els vicepresidents del Govern. Tots els alts càrrecs de les institucions de l'Estat veuran incrementat el seu sou en un dos per cent, si bé en el cas del president del Consell Econòmic i Social (CES) serà d'un 1,98 per cent, fet que suposarà un salari de 91.698,12 euros Dotació per als expresidents Quant a la dotació prevista per als expresidents del Govern (Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González i José María Aznar), la quantia global pressupostada en el projecte per a l´any 2007 s'ha fixat en 360.620 euros, el mateix que enguany”.

No és estrany, amb aquests sous i privilegis, que hi hagi tantes batalles per a encapçalar les llistes electorals o situar-se a recer dels partits del règim! En aquests darrers trenta anys n’hem vistes de verdes i de morades, però el reialme dels cínics i menfotistes s’ha mantingut ferm, com una murada, en defensa de sous i privilegis. No és estranys que tots aquells grups o persones que volíem servar la lluita republicana i un autèntic programa d’esquerra alternativa patíssim –i patim encara!- les campanyes rebentistes de tots els oportunistes i vividors. Tampoc no ens estranya gaire. Han de defensar els privilegis obtinguts amb totes les seves forces! Ah! Si un dia el poble descobrís la seva mentida! I per a la seva desgràcia, malgrat que ja hagin fet fortuna amb la mentida i la traïció, aquest dia ja és aquí.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (10-X-06)

1 2 3 ... 339 340 341  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS