Miquel López Crespí - Memòria històrica

(4 vídeos) Amb el temps, no hi ha cap dubte, aquest llibre que escric cada nit després d'haver vist el telediario, a la Moncloa, serà una obra de capçalera com ho poden ser les memòries de Churchill damunt la Segona Guerra Mundial o les encícliques papals per a tots els catòlics de la Cristiandat. Vull que les generacions del futur em respectin, que tenguin a l'abast, de mà del propi President, una versió autèntica, no manipulada, exacta, científica, dels principals esdeveniments que la meva visió política excepcional ajudà a solucionar.

Stalin, Cèsar, Napoleó, Franco, Churchil, De Gaulle... Les falses memòries de Felipe González (VIII)

Sempre he admirat els grans estadistes: Juli Cèsar, Napoleó, el general De Gaulle, Churchil, alguns aspectes de Stalin... Stalin fou un gran dirigent, diguin el que diguin. Oposat, ben cert, al que nosaltres defensam: la llibertat, l'economia de mercat, la lliure circulació de mercaderies, el catolicisme i el respecte a les idees del contrari. Però Stalin, en la seva lluita intransigent amb el trotskisme i el nacionalisme disbauxat, va saber mantenir unes fermes posicions de principi que portaren l'URSS a bastir un Imperi i engrandir, encara més, les conquestes civilitzadores del tsars. Perquè... ¿què hagués estat de l'URSS si en els anys vint i trenta, en la lluita que s'establí dintre del Partit Comunista Rus, en lloc de guanyar la posició estalinista, l'èxit hagués estat per a Trotski, Bukharin o qualsevol dels deixebles fanatitzats de Lenin que volien portar a terme la revolució mundial? L'Europa Occidental podia haver patit un segle de convulsions socials, l'Exèrcit Roig podia haver arribat fins a Budapest per a reforçar els Consells Obrers de Béla Kun i, a Alemanya, qui sap si els espartaquistes -la ferotge ala esquerra del socialisme radical berlinès-, ajudats per la cavalleria soviètica, no haurien desfermat la segona revolució socialista del món. Stalin, amb els seus partidaris, malgrat una certa repressió sagnant d'aquesta folla oposició, pogué dedicar-se a enfortir el seu país, i, a l'any quaranta-tres, quan, espitjat per Churchill, va dissoldre la Internacional Comunista, esdevengué, aliat amb els EUA, el Regne Unit i França, el capdavanter en la lluita per una Europa democràtica. Els estadistes hem de tenir sempre en la memòria i recordar que va ser ell personalment qui, amb les seves encertades instruccions als partits comunistes d'Occident, ordenà, manà efectivament, que, ni a París ni a Roma, ni a Atenes o Belgrad, els guerrillers proclamassin la República Popular, el comunisme, en poques paraules.

Per això pens que amb els grans personatges no podem tenir una actitud tancada. Dir, per exemple: "aquest ho va fer bé", o "aquell altre tot ho va fer malament". Ben al contrari. Una actitud racional, civilitzada, lliberal, que realment tengui en compte les cabdals aportacions que els grans homes fan a la Humanitat, procurarà destriar allò que hi pugui haver de positiu en cada un dels estadistes que han governat la massa. Franco és un altre exemple que ha de ser analitzat i considerat des de noves perspectives. Tant a la Facultat, amb els marxistes d'aquella època, com més endavant, dins del partit, en plena tasca de donar-li una nova ideologia, una orientació més d'acord amb el temps, sempre em vaig barallar amb els qui, mecànicament, d'una manera dogmàtica, deien que Franco era un criminal. Argumentaven, sense poder aportar altres raons, el fet de la repressió dels miners d'Astúries l'any trenta-quatre, la mateixa insurrecció militar del divuit de juliol, el milió de morts a la guerra, els tres-cents mil afusellats a la postguerra, la fam, la misèria de mitja Espanya... Jo era l'únic, a les assemblees -i em deien feixista!, infiltrat!-, a defensar els aspectes positius de la dictadura: la nostra neutralitat en temps de la Segona Guerra Mundial, la defensa del folklore de les regions espanyoles feta per la Secció Femenina que dirigia Pilar Primo de Rivera...

A Hendaia, en aquella històrica entrevista que tingué amb Hitler, ¿no li va plantar cara? No li digué que Espanya no entraria en el conflicte? ¿No defensà, per tant, la pau enfront sectors més reaccionaris que volien intervenir molt més activament en la batalla? L'episodi de la División Azul no va ser més que una forma intel.ligent de desfer-se dels grups falangistes més il.luminats, gent, alguna, provinent de l'anarquisme -basti recordar els colors de la bandera de Falange-, que volien portar endavant una hipotètica revolució nacional antiburgesa. En Franco, talment el geni que era, amb decisió de formidable estadista, els envià a morir a Rússia. Molt pocs regressaren de l'expedició. I els que tornaren del fred de les estepes de Rússia, perderen les ganes de continuar predicant la Revolució Nacional-Sindicalista. Per això crec que hem de revisar permanentment les concepcions que tenim damunt els capitans de pobles que han obert portes lluminoses a la humanitat. I és per això mateix que escric aquest dietari. Voldria que cap de les meves genials idees no pogués arribar a perdre's. Els historiadors del futur poden modificar els fets, donar una versió equivocada del que de veritat s'esdevengué. Els comentaris de Napoleó a El Príncep de Maquiavel són essencials per a arribar a copsar la fondària del genial militar francès. Els escrits de Juli Cèsar entorn a la guerra de les Gàl.lies formen part, són els fonaments, de la moderna història. Crec que el dietari servirà a les generacions futures per a saber tota l'alçària i categoria de gran dirigent que tenia el President del Govern espanyol a les acaballes del segle XX. Els èxits que per a la cultura occidental ha significat la purga de partits revolucionaris que hem fet a Espanya -amb l'ajut desinteressat dels seus propis dirigents!-, l'aportació cabdal de la nostra incorporació a l'OTAN i al Mercat Comú, la manera com hem pogut crear un atur estructural que ha enfortit el sistema, fent més dòcil la xurma que encara treballa -per allò de perdre el lloc de treball!-, l'ajut tècnic i militar al Rei Hassan del Marroc per a finir amb la guerrilla maoista del Polisario... són fets tan importants com en el passat ho pogueren ser la conquesta de l'Índia pels anglesos o l'extermini dels trotskistes soviètics per part de Stalin. Les meves troballes en els aspectes del control dels mitjans de comunicació -principalment la televisió- per a poder guanyar sempre les eleccions, són lliçons que cap dirigent de categoria no pot deixar de tenir en compte si vol continuar governant. Amb el temps, no hi ha cap dubte, aquest llibre que escric cada nit després d'haver vist el telediario, a la Moncloa, serà una obra de capçalera com ho poden ser les memòries de Churchill damunt la Segona Guerra Mundial o les encícliques papals per a tots els catòlics de la Cristiandat. Vull que les generacions del futur em respectin, que tenguin a l'abast, de mà del propi President, una versió autèntica, no manipulada, exacta, científica, dels principals esdeveniments que la meva visió política excepcional ajudà a solucionar.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

(1 vídeo) Només un dirigent de provada experiència podia reeixir en una situació tan complicada. Tot es va decidir els darrers dies de la campanya. Havíem d'explicar a l'electorat què significava realment el NO per al país. I el NO -ho vaig fer veure amb nitidesa- significava restar ancorats en el passat. O, el que encara era pitjor, seguir el camí que marcava Moscou als nostres oponents. D'això mai no en va ser conscient un polític tan experimentat com l'amic Fraga. L'abstenció propugnada pels populars l'únic que feia era facilitar el joc als comunistes que encara quedaven. Segur de les meves posicions, amb confiança total en la capacitat de la raça per a distingir entre el bé i el mal, vaig anar situant els elements que ens permeteren la victòria. Un èxit contra els enemics d'Occident que jo consider de la mateixa proporció i importància que la victòria cristiana contra els turcs a la batalla de Lepant fa quatre-cents anys.

Les falses memòries de Felipe González (VII) – L’OTAN i la defensa del món lliure

A vegades, parlant, després del Consell de Ministres, amb Narcís Serra o en Solchaga -i ells em donen tota la raó!- m'adon com sóc un dels dirigents més lúcids del món occidental. Guanyar les eleccions d'una forma repetida no és una tasca gens fàcil i jo ho he aconseguit sense gaire esforç. Molts dels companys, quan ens enfrontàrem amb el repte de romandre a l'OTAN i haguérem de convocar el referèndum, pensàvem que no en sortiríem ben lliurats d'aquella campanya. Els nostres enemics s'uniren, deixaren les diferències polítiques a banda, i demanaren el NO. Fou un moment perillós en vistes al normal funcionament del sistema. Els aliats tremolaven; ningú no imaginava ni podia suposar la força convincent dels meus raonaments. Les enquestes ens donaven perdedors. Però jo conec el meu poble, la xurma indòcil, a vegades bestial, amb instints primitius i alhora infantils, d'Espanya. Vaig saber trobar el discurs adient per a convèncer a la població, comunicar el missatge d'una forma intel.ligent i sense mitges tintes.

Enfront el catastrofisme dels meus oponents -un curiós conglomerat que anava des del Fraga fins a l'extrema esquerra i el terrorisme independentista batasunero- vaig situar d'una forma magistral l'eix de l'argumentació. En essència enfrontar-se a milions d'equivocats pacifistes no era difícil si sabies parlar com un pare parla als seus fills. Les xerrades del president Roossevelt als ciutadans nord-americans en temps de la crisi dels anys trenta, m'inspiraren. Parlar al poble com si fos un nin petit, un al.lot que necessita ajuda, orientació. Es tractava d'explicar a les clares, sense amagar res, el que ens jugàvem en el referèndum. Europa era el progrés i Europa era l'OTAN, la defensa de les llibertats, el manteniment del nivell de consum. Només un dirigent de provada experiència podia reeixir en una situació tan complicada. Tot es va decidir els darrers dies de la campanya. Havíem d'explicar a l'electorat què significava realment el NO per al país. I el NO -ho vaig fer veure amb nitidesa- significava restar ancorats en el passat. O, el que encara era pitjor, seguir el camí que marcava Moscou als nostres oponents. D'això mai no en va ser conscient un polític tan experimentat com l'amic Fraga. L'abstenció propugnada pels populars l'únic que feia era facilitar el joc als comunistes que encara quedaven. Segur de les meves posicions, amb confiança total en la capacitat de la raça per a distingir entre el bé i el mal, vaig anar situant els elements que ens permeteren la victòria. Un èxit contra els enemics d'Occident que jo consider de la mateixa proporció i importància que la victòria cristiana contra els turcs a la batalla de Lepant fa quatre-cents anys. El control de la televisió -no deixar parlar els subversius- fou peça cabdal en la meva estratègia. Com podíem deixar que els radicals i violents pacifistes emprassin els nostres mitjans de comunicació? Com, un polític experimentat, podia cometre una errada de tal magnitud? Ben cert que no caiguérem en la provocació i amb mà ferma i decidida només deixàrem parlar les organitzacions constructives. Els minuts concedits als contraris foren escassos i situats en horaris de poca audiència. No podíem donar facilitats als partidaris del Pacte de Varsòvia, als qui ens volien lliurar fermats de peus i mans als moros o als comunistes. Moscou estava vigilant. Àfrica és a prop. En aquella època, el PCUS pagava en dòlars tots els grups esquerrans de l'Estat. Un fantasma de la guerra civil -l'Ignacio Gallego- va muntar una escissió en el PCE i organitzà un partidet anomenat PCPE amb la sola intenció de pressionar el pobre Gerardo Iglesias perquè fos més combatiu en la qüestió de la campanya contra l'OTAN. Aquesta gent que no entenien les necessitats de progrés d'Espanya, els marginats de qualsevol tendència, els grupets ultraesquerranistes que mai no havien obtingut vots en les eleccions parlamentàries o autonòmiques, les sectes d'objectors de consciència, les lesbianes i gais, els separatistes, s'ajuntaren en una plataforma que anomenaren, per a confondre a l'electorat, "Cívica", i, segurs de llur triomf, feren festa abans d'hora. Ningú pensà en la meva capacitat d'endreçar les coses.

Em donaren per vençut abans d'hora. Sembla mentida que no coneguessin la meva gran capacitat política, provada any rere any, elecció rere elecció. Va bastar que sortís un parell de vegades per televisió, a l'hora de sopar, i explicàs, fil per randa, els meus convincents plantejaments, per a capgirar la truita. ¿Desitjava el poble, els ciutadans, la gent que havia estat capaç de fer una transició política exemplar, tornar a la postguerra, a l'aïllament ferotge en el qual ens havia mantengut quaranta anys de dictadura? ¿Volíem, nosaltres, un poble lliure d'Occident, esdevenir un aliat del Pacte de Varsòvia, convertir-nos en uns titelles de Moscou? La Unió Soviètica -avui per sort desapareguda-... ¿era el mirall on hauríem de mirar? ¿Que no coneixia la comunitat la falta de llibertat que hi havia a tots els països comunistes, l'avorriment mortal que significava no poder fruir de diversos canals de televisió, no poder anar al quiosc a comprar un grapat de revistes amb belles al.lotes nues-? Països amb una sola marca de cotxe, amb un sol model de televisió... ¿i la impossibilitat de veure els serials, les telenovel.les mexicanes? Segons els analistes que, després de la victòria en el referèndum, analitzaren els motius de l'èxit aclaparador, fou aquesta darrera possibilitat la que decidí milions de votants a favor nostre. El poble sabia de la falta de llibertat als països comunistes. Alguns, folls, ho justificaven dient que la llibertat, al món capitalista, era la de morir-se de fam, si no tenies diners o una feina segura, mentre allà, al totalitarisme tenebrós, tothom cobrava de l'Estat i no existia l'atur. El fet de no poder veure serials mexicans era inqüestionable. Tant a Moscou com a Praga o Pequín, la subcultura, com menyspreadament anomenaven l'art de masses, estava prohibida. I aquí, la meva visió clarivident de la psicologia popular ens va fer guanyar la partida. Vaig convertir l'entrada a l'OTAN, que de principi semblava un gest militarista inútil -haver d'acompanyar els aliats en la propera guerra mundial o en qualsevol intervenció armada al món- en un acte de defensa d'allò que el poble estima més: els seus serials mexicans o colombians. En el fons, la gent sap el que vol i mai no s'equivoca. La victòria en el referèndum dels falsos pacifistes que ens volien fermar rere el carro soviètic, podria haver significat un empobriment del nostre ric i diversificat món cultural, un terratrèmol polític que hagués endarrerit la modernització del país. Segurament hauríem hagut de convocar comicis anticipats, i, de rebot, encoratjats pel rebuig a Occident, partits en decadència (con Esquerra Unida o els separatistes) tendrien ara una representació parlamentària desproporcionada, condicionant, amb un parell de vots decisius a l'hora de formar govern, la política econòmica i cultural de l'Estat. Per sort, cada nació té el guiatge que es mereix, i els perdularis, en aquella ocasió, saberen votar com si realment fossin majors d'edat i sapiguessin el que volien. Sota les cendres dels falsos i hipòcrites pacifistes pagats per la KGB, sota la desfeta dels marginals i sectaris enemics de la prosperitat, poguérem, més endavant bastir la modernització d'Espanya, començar els fonaments dels futurs Jocs Olímpics que després celebràrem a Barcelona, muntar l'èxit internacional de l'Exposició Universal de Sevilla, i fer les primeres passes per a tirar endavant, el projecte del Tren d'Alta Velocitat espanyol que se situa a l'avantguarda de les comunicacions mundials. I tot mercès a la meva clarividència política, al meu coneixement de la psicologia de masses que no posseeix cap altre governant d'Occident.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Era difícil veure Viridiana a les golfes d'un col·legi de Ciutat amb els acostumats talls que feien durar eternament aquelles projeccions d'amagat. Buñuel era el mite que venia de l'exili, la llegenda impetuosa d'Un ca andalús, Terra sense pa, Els oblidats. Algú vigilava a la cantonada i tots miràvem les possibles sortides d'emergència per si de cas s'esdevenia una irrupció de la Guàrdia Civil.(Miquel López Crespí)

Viva Zapata!

Anar al cine per a fugir del desert. Jo estimava aquells llargs viatges per la teva pell. Record que projectaven Cendres i diamants de Wajda. El ritme del teu esguard brodava ecos d'infinits naufragis, les més belles aproximacions. Però sabia que, en acabar la pellícula, hieràtics, en perfecta formació ens esperaven tots els petits problemes que havíem provat d'oblidar: les petjades de les nostres sabates en els bassiots; el lloguer sense pagar; la por de la vellesa; el fallaç equilibri del capvespre; el fuet dels amos vinclant-se damunt l'espinada com a Viva Zapata! d'Elia Kazan. El cinema era aleshores part essencial de la nostra desesperada supervivència alimentant instants d'algues i salnitre.

Era difícil veure Viridiana a les golfes d'un collegi de Ciutat amb els acostumats talls que feien durar eternament aquelles projeccions d'amagat. Buñuel era el mite que venia de l'exili, la llegenda impetuosa d'Un ca andalús, Terra sense pa, Els oblidats. Algú vigilava a la cantonada i tots miràvem les possibles sortides d'emergència per si de cas s'esdevenia una irrupció de la Guàrdia Civil.

Record els nervis, el fum que tot ho omplia (pels racons alguns companys aprofitaven la fosca per besar-se amb estudiada cura mentre nosaltres iniciàvem el debat sobre La vida criminal de Archibaldo de la Cruz o L'àngel exterminador). Aleshores fèiem l'amor en pisos abandonats on els pares imaginaven que preparàvem els exàmens entre mobles molt antics i prestatges plens de llibres d'oblidades èpoques geològiques: material d'un altre univers (la República, els anys finals de la guerra). Anys més endavant, a París o a una Venècia inundada per les marees, eren uns altres els llavis que jo besava anant a la recerca de l'indret on projectaven Le journal d'e une femme, Simón del desierto, Belle de jour.

Avui m'estimaria més perdre'm pels deserts de mentida on moren eternament Rudolph Valentino i Vilma Banky (presència evanescent d'El fill del Caid girant en la memòria).

Qui sap si hauria estat millor desaparèixer després de la darrera imatge de Les mines del rei Salomó o en una de les batalles de mentida del Robin dels boscos de Michael Curtiz.

En la postguerra arribaven pellícules miraculosament salvades del naufragi. La gent vivia aleshores en amplis territoris turmentats per la por. El dies eren endurits, dominats per la còlera. Difícil aconseguir riure novament, perdre's lluny de la insuportable presència de Raza, El Alcázar no se rinde.

Hi havia una estudiada complicitat en les cues que es formaven els dissabtes per veure l'exòtic King Vidor de Les aus del paradís, els amors de Burt Lancaster i Virginia Mayo a El falcó i la fletxa.

Hem passat els anys menyspreant la buida xerrameca dels vencedors, llurs falsos artificis de llenguatge, l'absurd vendaval de les paraules sense significat.

Finalment, en l'embriaguesa dels darrers instants, ja sabíem què era l'únic que ens portàvem amb nosaltres, el bagatge final de la nostra existència, aquell turmentador caramull d'impressions on es barrejaven les imatges més belles que havíem vist amb tot el seu poderós carregament d'esperances. Segurament Henry Fonda en Els raïms de la ira, i Orson Welles a Ciutadà Kane.

Ben cert també que, en la darrera nit que ens agombola, enmig dels càntics i de l'oració final de les beates del poble (és la infantesa que retorna amb tota la seva càrrega de terrorífiques pors, les cambres buides, el cotxe dels morts que ens deixa cada volta més sols i abandonats enmig de les rajoles fredes de l'església) hi haurà també la presència de Rossi i de Salvatore Giuliano, d'un Forman joveníssim en Els amors d'una rossa. Ben cert que Passolini i Visconti, Rossellini i Renoir ens han fregat els ulls fins a fer-nos sang. Impossible oblidar l'Anna Magnani i l'Antohony Quinn de El secret de Santa Vittoria. Serà un final d'època autènticament brillant amb tot de clarors que vénen d'Abel Gance o Tissé.

Ara no podríem imaginar un Jean-Paul Belmondo o una Jean Seberg envellits pel temps, rosegats pel poder inclement dels calendaris. Inimaginable pensar que els actors -el poble en armes!- d'Octubre han desaparegut per les clavegueres de la història. Impossible que aquesta tarda no facin Els germans Marx a l'oest en el cinema de la nostra barriada. Seria massa perfecte creure que ja no ens pot atemorir Bela Lugosi o que aquesta nit no ens emocionarà Spencer Tracy a Capitans intrèpids. Nosaltres hem observat sovint la Marilyn Monroe fent cua a la parada de l'autobús. Hem vist els protagonistes de Metropòlis cridant a la insurrecció pels carrers en flames del temps de la transició (Greta Garbo, la Ninotchka de Lubitsch, militava amb nosaltres i enlairava la roja bandera del proletariat universal). Inimaginable creure que desapareixerà engolida per la fosca l'exuberant Hedy Lamar, l'enigmàtic somriure de Jennifer Jones, la desesperació de Vivien Leigh fent costat a Marlon Brando en Un tramvia que s'anomena desig.

Ara és hora d'anar al cine (hem d'anar a cercar els amics). Neva a l'avinguda Nevski de Leningrad.

Amb Olga, que estimava Bàbel i Fiódor Dostoievski, ens hem perdut pel canal de Griboiédov a la recerca de l'ombra d'Eisenstein (El cuirassat Potiomkim, Octubre, La vaga...).

Per l'avinguda Nevski, prop del teatre Kírov, t'explicava la dificultat de les projeccions clandestines, la problemàtica arribada del material (presència sempre omnipotent de la Brigada Social preparada per a trucar a altes hores de la nit, com cantava Raimon en aquells anys de tenebra).

Des de del Café dels Literats divisam l'Aurora per sempre més immòbil en el Neva els seus canons engrillonats per la burocràcia, com els poetes -Maiakovski suïcidat!-, com milions de somnis: la revolució permanent de Lenin i Trostki.

Tremolen encara les pedres de Smolny en la distància.

Però al final, tot s'ensorra.

Desapareix entre l'arbreda i les platges el record de la darrera pellícula que hem anat a veure (El procés de Welles; La dolce vita de Fellini; no ho podria assegurar amb certesa).

Les ràfegues dissolen juraments, jovenívols orgulls.

Mir apassionadament al meu entorn: sequera, cap film interessant on ens puguem dissoldre, filigranes de boira desdibuixant els signes fòssils i fugitius que m'uneixen als absents.

Sense anar-ho a cercar havíem oblidat l'imperiós treball dels àngels perversos amagats en les esberles de l'horabaixa.

Cap al final de la tardor, amb avidesa de resplendor fugissera, entrellucant les restes dels nostres coneguts naufragis, sota el sol inexorable d'aquest estiu que s'allargassa fins a encongir homes i muntanyes: descobrir l'avanç inaturable de les formigues a la recerca de vells paranys i abismes, els antics cartells que ens alletaren perduts i plens de pols dins les cases abandonades.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí