Miquel López Crespí - Memòria històrica

O ara o mai en la defensa del territori i dels nostres recursos. O ara o mai en el control de l'oferta il·legal, l'especulació salvatge, la destrucció de recursos i territori. Ara o mai en la planificació dels parcs naturals, la normalització cultural i lingüística, la preservació del que encara es pugui salvar, la creació d'una consciència alternativa que entengui els reptes del segle XXI... (Miquel López Crespí)

Ja no hi haurà altra oportunitat històrica per fer "alguna cosa", per deixar constància, davant els electors, davant la societat, d'un projecte alternatiu al de la dreta de sempre (i que governa les Illes d'ençà la guerra de les Germanies i molt abans!). Les generacions futures haurien de poder tenir una referència, notícia del que "hagués estat possible". Si l'actual Govern de Progrés no és valent, si els grups que el sostenen no tiren endavant aquest projecte alternatiu, hauran ajudat a anihilar, durant un llarg període de temps, la tasca tan urgent i necessària d'aturar l'accelerat procés de destrucció col·lectiva que patim. (Miquel López Crespí)

La lluita per salvar el primer Pacte de Progrés

El Pacte de Progrés: ara o mai (un article de juny de l’any 2000)

Li diuen el "Govern fantasma", "el Govern mort", "la menjadora", qualsevol cosa menys "autèntic govern". Quan vaig al meu poble no en puc parlar, defensar alguna cosa concreta que hagin fet. La gent m'escomet, burleta: "I aquests eren els teus amics? Amb un any, llevat d'aquell inicial i substanciós augment de sou i de la repartició de conselleries i direccions generals... que han fet? No veus" -em diuen sorneguers- que tots els polítics, siguin del color que siguin, són el mateix?".

Em dol, de veritat, aquesta valoració popular. M'agradaria que les coses, durant el darrer any, haguessin rutllat d'una manera diferent. És evident que ningú no esperava del personal que coneixem (de tan coneguts sembla els haguéssim parit!) cap "utòpica revolució" (servar la memòria republicana, ecologisme autèntic, lluita democràtica per l'autodeterminació, combat per la unitat sindical front de la patronal, control de l'especulació immobiliària, fre a la invasió i colonització dels alemanys, final de l'oferta turística illegal...). Ja sabem com va anar la transició i el preu pagat per la majoria d'aquests partits per a poder compartir el poder amb determinats sectors del franquisme reciclat (els sectors que portaren endavant el canvi de règim, la modernització de la superestructura político-jurídica del gran capital). Però alguna cosa s'havia de fer per no frustrar davant determinats sectors del poble, davant la història, una de les úniques possibilitats de canvi que, miraculosament, va oferir la sort als partits del Pacte. La realpolitik, el pragmatisme covard i curt de mires no sempre és símptoma de seny, d'intelligència. Sovint es veu el llautó al grup que actua així. Sense demanar impossibles a organitzacions que aviat farà trenta anys deixaren de banda qualsevol lluita antisistema o de simple aprofundiment de la democràcia (¿on el combat per llistats oberts de candidats, contra la burocràcia partidista que ho controla tot, en favor de la participació de les bases en la renovació de partits i de la societat?), sí que ens hagués agradat veure una decissió autèntica de millorar aspectes concrets de la nostra societat. Mai més els serà oferta una possibilitat de feina com aquesta. No basta anar pel món reestructurant conselleries, collocant amics a dreta i esquerra, demanant perdó al més poderós del Pacte (no fos cosa faci dimitir la Consellera!)... No és suficient mostrar, mig avergonyits per a "demanar tant", un "euro" a la patronal del Turisme (com si fos un gran pecat el voler aconseguir algunes pessetes que ajudin a solucionar petits problemes derivats de la invasió turística). Per a molta gent que tenia una mica de confiança en la renovació de l'estancat panorama illenc la política no és l'"art del que és possible", com pensen els oportunistes sense principis, els servils dels poders fàctics, de les màfies especulatives...

La política per a molts dels collectius que han donat suport al Pacte de Progrés (i pens ara mateix en determinats sectors sindicals i professionals, en el GOB, l'OCB, tantes i tantes ONGs, l'Unió de Pagesos...) és l'art d'anar bastint el país futur que volem, la nova consciència de la gent, la força social, el teixit associatiu que permeti, amb el temps, millorar la realitat, fer possible demà el que ara sembla impossible. Aturar-se, amagar-se rere càrrecs oficials, núvols de tinta (ben pagats), és deixar de banda l'única possibilitat històrica que, durant dècades, els serà donada. Si es fa malbé aquesta conjuntura favorable, de no actuar amb decissió, mai més no tornarà a créixer l'herba sota els peus dels sectors populars illencs. El preu per a fruir del poder ha de ser, ens demanam, bastir més fàbriques de transformació de l'aigua de mar, gastar encara molta més energia que el que hagués pogut fer un govern Cañellas, per exemple? Aquests són els "ecologistes" que han d'ajudar a aturar l'absurd creixement immobiliari que pateix la nostra terra, la depredació constant del territori per especuladors sense escrúpols, voltors rapinyaires adoradors del ciment i la destrucció absoluta? Si es perd més del 50% de l'aigua per sistemes de distribució en mal estat, obsolets... no seria més intelligent gastar els diners del pressupost en fer una revisió general de les installacions? El miserable "euro" que Celestí Alomar demana als hotelers... pot solucionar el problema de fons, l'autèntic nus de la qüestió, és a dir, el del control de la construcció per sectors bestialment depredadors?

En deu anys el creixent en la construcció d'hotels només ha estat, sortosament, d'un O,5%. Pensam que no és solament d'aquí d'on surt la destrucció de recursos i territori. On les lleis per a controlar l'oferta illegal de cases i d'apartaments? Oficialment aquesta oferta és valorada en un 15% però els economistes saben que s'acosta perillosament al 40%. On la decisió del "Pacte" per anar aturant el desgavell?

Ho hem explicat una mica més amunt. Ja no hi haurà altra oportunitat històrica per fer "alguna cosa", per deixar constància, davant els electors, davant la societat, d'un projecte alternatiu al de la dreta de sempre (i que governa les Illes d'ençà la guerra de les Germanies i molt abans!). Les generacions futures haurien de poder tenir una referència, notícia del que "hagués estat possible". Si l'actual Govern de Progrés no és valent, si els grups que el sostenen no tiren endavant aquest projecte alternatiu, hauran ajudat a anihilar, durant un llarg període de temps, la tasca tan urgent i necessària d'aturar l'accelerat procés de destrucció collectiva que patim.

Després d'aquesta "experiència" (el Pacte de Progrés), la dispersió dels sectors populars durarà dècades.

O ara o mai en la defensa del territori i dels nostres recursos. O ara o mai en el control de l'oferta illegal, l'especulació salvatge, la destrucció de recursos i territori. Ara o mai en la planificació dels parcs naturals, la normalització cultural i lingüística, la preservació del que encara es pugui salvar, la creació d'una consciència alternativa que entengui els reptes del segle XXI... El temps s'acaba (malgrat sembli que encara resten tres anys per endavant).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

(2 vídeos) Malgrat que ara pugui semblar una heretgia als dirigents dels partits d'ordre que viuen de la plusvàlua popular, pens que l'actitud oberta, liberal, sense cap tipus de reticència, de Xim Rada al capdavant de Letras va fer més per escurçar el domini del feixisme que molts pretesos dirigents esquerrans del moment. En Paco Monge havia estat pro maoista en la seva joventut universitària, i en aquells moments, després d'haver estudiat profundament Hegel, Marx, Trotski, Lenin i tots els clàssics del pensament revolucionari mundial, blasmava en els seus escrits tant en contra del feixisme com del corromput poder de la burgesia "roja" que explotava els obrers dels països del socialisme degenerat. (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (I)

Xim Rada (Joaquim Morales de Rada i Quiroga) morí en la matinada del dia catorze d'agost de 1996. La seva mort em va fer reviure l'època (anys setanta) en què, després d'una llarga col.laboració a les pàgines d’Última Hora, em convidà a escriure a Letras, el suplement cultural del Diario de Mallorca.

En Xim va néixer a Ciutat l'any 1942. Llicenciat en periodisme per la Universitat de Navarra (1965), va ser redactor de la revista londinenca Signals London (1965); també dels diaris El Diario de Las Palmas (1966) i La Provincia (1966-67), ambdós de Las Palmas de Gran Canaria. L'any 1968 va entrar a la redacció de Diario de Mallorca. Com he dit abans, el vaig conèixer (era client habitual de la Llibreria Logos on jo feia feina) en l'època en què s'encarregava del suplement Letras. Més endavant el nomenaren cap de redacció (1972-76) i, finalment, director del Diario de Mallorca (1976-85). A partir de l'any 1986 era el responsable de l'àrea de premsa de la Federació de la Petita i Mitjana Empresa de Mallorca. Servàrem la nostra amistat fins als darrers mesos de la seva mort.

Havien passat quasi vint-i-cinc anys d'ençà que el vaig conèixer, just acabat el servei militar! Sovint recordàvem un altre amic comú, l'escriptor i traductor Francesc Monge, amb el qual formàvem colla a començaments dels anys setanta. Malgrat que ara pugui semblar una heretgia als dirigents dels partits d'ordre que viuen de la plusvàlua popular, pens que l'actitud oberta, liberal, sense cap tipus de reticència, de Xim Rada al capdavant de Letras va fer més per escurçar el domini del feixisme que molts pretesos dirigents esquerrans del moment. En Paco Monge havia estat pro maoista en la seva joventut universitària, i en aquells moments, després d'haver estudiat profundament Hegel, Marx, Trotski, Lenin i tots els clàssics del pensament revolucionari mundial, blasmava en els seus escrits tant en contra del feixisme com del corromput poder de la burgesia "roja" que explotava els obrers dels països del socialisme degenerat.

Sovint sopàvem a casa meva i ens passàvem hores i hores projectant unes pàgines culturals a les quals donàvem una importància cabdal en la lluita per una cultura lliure i progressista, en el camí d’aconseguir certa transformació de l’estantís i endarrerit món franquista que ens mantenia fermats a un passat tenebrós.

La mort de Xim Rada em féu recordar aquells anys d'il·lusions i esperances; el començament de les meves provatures literàries (els premis, els llibres de narracions que publicà l'Editorial Turmeda que dirigia n'Antoni Serra, les primeres obres de teatre...).

En el suplement de cultura de Diario de Mallorca hi col·laboràvem –entre molts d’altres- Gabriel Janer Manila, Josep M. Llompart, Joan Adrover, Andreu Ferret, Damià Ferrà-Ponç, Maria Aurèlia Campany, Juan Lobato, Marcelo Sastre, Ramón Luis Acuña, Sebastià Verd, Antonio Fernández Molina, Antoni-Lluc Ferrer, Roman Piña, Francesc de B. Moll, Octavi Saltor, Maria Antònia Oliver, Joan Miralles, Joan Adrover, Miquel López Crespí, Jaume Pomar, Bernat Cifre, Guillem Puerto, Miquel Ferrà Martorell, Mariano Planells, Francesc Llinàs, Isidor Marí, Guillem Mateu, Toni Oliver, Carmen Martín Gaite, Josep Albertí, Jaume Vidal Alcover, Francesc Parcerisas, Cristóbal Serra, Román Orozco, Bernat Nadal, Damià Huguet, José Bergamín, Pere Llabrés, Llorenç Capellà, Francisco Umbral, Paco Monge, Rafael Sender, Gregori Mir, Margalida Capellà, Enrique Molina Campos, Antonio Papell, Blai Bonet, Joan Fuster, Joan Veny Clar, Guillem Colom, Leopoldo María Panero, Dionisio Ridruejo, Antoni Colom, Planas Sanmartí, Miquel Arbona, Josep Massot i Muntaner, Andreu Manresa, Pau Faner, Amando de Miguel, Joana Serra de Gayeta...

Després d’haver col·laborat a Literatura, que era el suplement de cultura del diari Última Hora, el set de gener de 1971 publicava el meu primer article al Letras de Diario de Mallorca. Xim Rada em va demanar algunes crítiques i opinions sobre la literatura d’Amèrica Llatina, el famós boom de la novel·la llatinoamericana i, també, sobre novetats catalanes i espanyoles del moment. El primer article portava per títol “Los héroes están cansados” i era una aproximació a un autor de moda en aquells moments, José M. Riera de Leyva, i el seu relat En otro país que havia publicat Tusquets. Del 71 al 76, que va ser el temps en què d´una forma més o manco ininterrompuda vaig col·laborar a Letras. Repassant els papers dels meus arxius constat que vaig escriure sobre Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, MacLuhan, els espartaquistes alemanys, Babeuf i els primers teòrics del socialisme, Lukcás, T. W. Adorno, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Céline, Jean-Paul Sartre, Reich...

Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Eren anys de descobriments intel·lectuals i d’apassionats debats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessaven Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que havíem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encerclava. M’interessaven els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marsall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estaven de moda. Comentant les idees desenvolupades per aquests investigadors vaig escriure els articles “La cultura de masas” I i II, publicats respectivament el 26 de juny de 1975 i el 3 de juliol de 1975. Més endavant, aprofundint en s aquestes qüestions (que discutia amb Paco Monge i Xim Rada a Llibreria Logos o en els bars dels voltants on ens reuníem sovint per enllestir el contingut del suplement de Cultura), vaig publicar dos articles més en referència a aquesta problemàtica. En aquell temps, escrivint des d´una perspectiva marxista no dogmàtica, pensàvem que anàvem en camí de trobar respostes a problemes que Marx ja havia plantejat a La ideologia alemanya i Marcuse en la seva obra L’home unidimensional. Parl dels articles “El ‘nuevo mundo’ electrónico y cultural” I i II publicats respectivament el 7 de juliol de 1975 i el 21 de juliol de 1975. Era tot el que feia referència a la cultura, l’art i la superstructura ideològica de la societat de classes. En definitiva, la problemàtica de l’hegemonia cultural dels intel·lectuals al servei del bloc de les classes dominants, analitzades per Gramsci en el seus escrits de la presó.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)