Miquel López Crespí - Memòria històrica

(2 vídeos) El Primer de Maig en els anys seixanta i setanta (I)

La discussió d'aquell Primer de Maig de 1970 girà entorn de la necessitat d'unificar els esforços dels revolucionaris enfront la dictadura de la burgesia (el franquisme) i fer passes per a crear una plataforma de lluita anticapitalista als barris, tot preveient igualment una hipotètica extensió de les nostres migrades forces cap a la fusta (Manacor), la sabata (Inca, Lloseta, Llucmajor), i, sobretot l'hoteleria (s'Arenal, Alcúdia...)". (Miquel López Crespí)

Manifestació a Inca (Mallorca) a mitjans dels anys setanta. Els militants de l'OEC i de les Plataformes Anticapitalistes sempre lluitaren en primera línia en defensa dels drests nacionals i socials del nostre poble. (Fotografia de Miquel López Crespí)

Els comunistes [en parlar de "comunistes" ens referim sempre a organitzacions que no tenien res a veure amb el carrillisme (PCE)] "celebràvem" els primers de maig dels anys seixanta a casa, sense gosar a fer res més que sortir esporàdicament a realitzar algunes pintades ràpides i ocasionals. A la nit, si l'"acció" havia anat bé ens reuníem amb la família i amb alguns companys al costat de la ràdio i escoltàvem emocionats les notícies de l'emissora de Santiago Carrillo (Ràdio Espanya Independent), que emetia des de Bucarest. També sentíem Ràdio París, la BBC de Londres, emissions de Praga i Moscou (entre d'altres) i així ens assabentàvem dels fets que haguessin pogut ocórrer tant a nivell de l'Estat com a nivell internacional.

L'escriptor Miquel López Crespí en el centre de la fotografia, fent costat a un grup de militants de l'OEC en el Primer de Maig de 1978. Miquel López Crespí havia estat detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social del règim l'any 1962 i posteriors. En fer-se aquesta fotografia, Miquel López Crespí ja portava més de quinze anys de lluita activa contra la dictadura franquista.

Malgrat que, a partir de 1966, a ran de la crisi sino-soviètica i la constitució dels primers partits maoistes i marxista-leninistes (PCE-ml, OCE-BR, PCE-i, i els que procedien del FLP), ja no teníem gaire confiança en la famosa construcció del socialisme a l'URSS i altres estats del Pacte de Vàrsovia, el cert és que una certa tradició que encara covava dins del moviment obrer (la resistència armada antifeixista, la victòria dels exèrcits soviètics i aliats en la II Guerra Mundial) ens feia escoltar amb emoció aquelles emissions radiofòniques.

Sabíem a la perfecció que, llevat els estats on regnaven dictadures com era el cas de l'espanyol, a l'exterior de les fronteres del "nostre" estat opressor, els sindicats, les organitzacions obreres i populars, podien fruir d'un dia internacional de joia i solidaritat proletària.

Abans dels setanta no record haver anat enlloc en concret a celebrar cap Primer de Maig. És evident que la forta repressió, el fet que molts dels companys que sortíem a fer alguna pintada ja estàssim fitxats per la Social i la Guàrdia Civil, impossibilitava qualsevol eixelebrada dèria revolucionària.

Després vengueren els anys de servei militar a Cartagena -concretament a Infanteria de Marina. Hi vaig entrar a l'octubre del 68 i en sortia pel març de 1970. Aleshores ja havia llegit bastant de material dels clàssics del pensament socialista i revolucionari, coneixia les publicacions dels partits que s'havien separat del PCE a conseqüència de la claudicant política d'aliances amb la burgesia i el franquisme. Començava a pair l'experiència de la revolució cultural xinesa, tenia els primers contactes amb membres d'Acció Comunista, el FLP, el PCE(ml), el PCE(i), les HOAC i les JOC, o amb independents d'esquerra. Malgrat es vulgui, per conveniència, mitificar el que férem entre tots en aquella època fosca de lluita per la llibertat, el cert -i hem de ser honrats i reconeixer-ho sense por i sense embulls ("la veritat sempre és revolucionària", deia Gramsci)- és que érem molt pocs en l'aventura d'anar bastint un món sense injustícies socials.

1970

La primera celebració del Primer de Maig en què record haver participat va ser la que, amb deu o dotze companys -quasi tots de l'esquerra revolucionària-, férem en el bosc de rere el cementeri de sa Vileta (amb el temps fou un dels llocs preferits de les nostres trobades clandestines).

Hi havia militants del PCE(I), de Comunismo (que més tard s'uniria a la Lliga Comunista Revolucionària) i alguns del grup leninista Què fer? La meva definició política (em considerava comunista no carrillista) era aleshores molt dúctil, i malgrat sabia a les clares que no em convencia la política liquidacionista envers la pràctica i la ideologia comunistes que portava el PCE, no acabava d'identificar-me amb cap de les organitzacions abans esmentades.

La discussió d'aquell Primer de Maig de 1970 girà entorn de la necessitat d'unificar els esforços dels revolucionaris enfront la dictadura de la burgesia (el franquisme) i fer passes per a crear una plataforma de lluita anticapitalista als barris, tot preveient igualment una hipotètica extensió de les nostres migrades forces cap a la fusta (Manacor), la sabata (Inca, Lloseta, Llucmajor), i, sobretot l'hoteleria (s'Arenal, Alcúdia...).

Aquell hivern (parl de l'any 1970) vaig anar a Irlanda, passant per Londres, i, amb la dèria que ens posseïa de poder disposar de material antifeixista (llibres, discos, revistes, etc), vaig establir alguns contactes amb la secció anglesa de la IV Internacional. Férem una subscripció a The Reed Moole, el setmanari del trotsquisme britànic d'aleshores. En tornar, amagats entre la roba, dins la maleta, vaig portar un caramull de revistes trotsquistes colombianes i bolivianes, material de la secció francesa i, el que era més important, llibres de Trotski en castellà (quasi tots els que havia editat Ruedo Ibérico) que em permeteren anar coneixent a fons les posicions, tan blasmades pel PCE, d'aquell "agent de la burgesia mundial i de l'imperialisme", com definien els carrillistes al gran dirigent de la Revolució d'Octubre i fundador de l'Exèrcit Roig.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 61-63.

La Llei Carbonero pretén construir en aquesta legislatura 5.000 habitatges de preu taxat, és a dir de preus assequibles, classificant com a urbanitzables, terrenys que actualment són rústics, a propostes de promotors o de propietaris de terrenys. Aquests terrenys podran destinar-se la meitat a vivenda lliure i l’altra meitat a protecció oficial o altres fórmules; i permetent un increment de l’edificabilitat de sòls urbans i urbanitzables ja existents, als quals podran tenir un increment de densitat. (GOB)

El GOB demana que es resolgui l'accés a l'habitatge amb el que hi ha construït. No cal construir més!

El GOB qüestiona el vertader objectiu de la Llei Carbonero.

Les propostes del GOB: ocupar els 94.261 habitatges buits, afavorir el lloguer, reformar i reconvertir els barris degradats.

Des de l'anunci per part del Govern del projecte de llei de l'Habitatge el GOB ha reclamat una rectificació en la política de foment dels habitatges de protecció oficial.

Ara, davant el calendari previst per a la imparable tramitació definitiva de la Llei de l'Habitatge, que es preveu que sigui aprovada el proper dimarts dia 6 de maig, el GOB llança una reflexió crítica i propostes per a una vertadera política social de l'habitatge.

L'EVIDÈNCIA I EL SENTIT COMÚ

Segons les dades que disposam i sense comptar les instal•lacions hoteleres, a les illes Balears hi ha actualment (2006) 537.911 habitatges dels quals 336.591 són residències principals, 107.059 segones residències i 94.261 estan desocupades tot l’any

Per altra banda, a l’actualitat, Mallorca disposa de 3.300 hectàrees de sòl urbà vacant i 2.400 hectàrees més de sòl urbanitzable.

Amb l'estoc d'habitatges buits ja existents i l'edificabilitat permesa és més que suficient per a promoure polítiques de rehabilitació i consolidació urbana, sense necessitat de noves classificacions de sòl urbanitzable ni la urbanització de les Àrees de Trancisió. En definitiva, no cal construir més per donar solució a la problemàtica de l'accés a l'habitatge.

L'ACTUACIÓ DEL GOVERN ANTICH

La Llei Carbonero pretén construir en aquesta legislatura 5.000 habitatges de preu taxat, és a dir de preus assequibles, classificant com a urbanitzables, terrenys que actualment són rústics, a propostes de promotors o de propietaris de terrenys. Aquests terrenys podran destinar-se la meitat a vivenda lliure i l’altra meitat a protecció oficial o altres fórmules; i permetent un increment de l’edificabilitat de sòls urbans i urbanitzables ja existents, als quals podran tenir un increment de densitat.

És a dir, en definitiva, es preten:

1. Promoure més creixement urbanístic: construcció de 10.000 habitatges, 5.000 dels quals HPO o a preu taxat.

2. On? No està previst construir-ne més allà on fan més falta. A la proposta per municipis no s'hi veu cap planificació lògica. A Palma, per exemple, fan falta molts més pisos que els que es preveuen. En canvi a Campos, en molt poc temps s’han omplert la majoria dels solars buits dins el casc urbà i s’han aixecat barriades noves allà on, una dècada abans, no hi havia ni una sola construcció. Ara s'hi proposen 450 habitatges dels 5.000 prevists. 3. Intensificar les densitat edificatòries. El cas extrem és Palma, on es proposa construir edificis de més de 8 plantes, amb densitats que quasi dupliquen les permeses pel Pla Territorial (225 habitants per hectàrea) i amb mini-pisos de 60 metres quadrats. I a més, ara es proposa que no es limitin ni per Palma, ni per la resta de municipis, els límits de creixement establerts en el Pla Territorial de Mallorca.

CONTRADICCIO I IMPACTE

Realment és una contradicció posar a l'abast de constructors i promotors més sòl edificable i amb més aprofitament, maldament sigui per aquests habitatges i més si recordam el discurs d'investidura del president Antich: no consumir ni un pam més de territori.

El creixement en altura i sobretot la incorporació de sòl rústic (Àrees de Transició) al procés urbanitzador i edificatori constitueixen una passa enrera que el Govern pretén impulsar.

Per altra banda, la distribució territorial dels habitatges pretén establir l'oferta nop allà on hi ha la vertadera demanda per part de la població, sinó dur la població allà on hi ha pisos, la qual cosa no respòn a un creixement sostenible ni responsable ja que obliga a fer milers de desplaçaments a la gent que té la feina a un lloc però viu en un altre.

En definitiva més que resoldre l'accés a l'habitatge de la ciutadania el Govern Antich cau a la trampa dels promotors: més creixement urbanístic en l'actual conjuntura de recessió econòmica.

LES PROPOSTES DEL GOB

El GOB proposa que l'administració pública no urbanitzi més territori, amb l'excusa de construir-hi habitatges de protecció oficial. Hi ha prou habitatges construïts però desocupats i sol urbà i urbanitzable com per assegurar l'accés a l'habitatge per a tothom.

El GOB proposa que l'administració pública promogui el lloguer d'aquest "estoc" d'habitatges; amb incentius als seus propietaris, o amb la seva compra pública per després llogar-los. Molts d'habitatges i sòl urbà "retingut" es poden reformar i rehabilitar, amb el suport públic. Així s'evitaria créixer més en insostenibilitat, en consum de recursos naturals, sòl i energia. Si cal construir de nou, hauria de ser al sòl que ja és urbà; per exemple a molts de barris degradats mitjançant la reconversió social i urbanística.

El GOB proposa que el govern Antich faci Reserva Estratègica d'Habitatges, és a dir la compra d'habitatges ja construïts, per comptes de fer la Reserva Estratègica de Sòl que proposa la "Llei Carbonero". Així es faria públic el criteri que s'empra per comprar habitatges per part del govern Antich, que segons el propi Conseller Carbonero ja s'ha fet a Campos, Sa Pobla, Santa Margalida o Palma.

En definitiva, aquesta recessió econòmica ha de servir per revisar el model i redistribuir per comptes de crèixer.

Nota Informativa

Web Gob

L'any noranta nou várem assistir a l'intent de linxament de Mateu Morro i la direcció del PSM quan aquesta organització, per legítims interessos de partit, no volgué aliar-se amb UM per a anar plegats a les eleccions generals. Aleshores els atacs contra el "sectarisme" i "marxisme" del secreatri general feien flamarada. Rere l'operació d'extermini del PSM, extermini programat en diverses fases, hi havia foscos interessos que, d'una vegada per totes, volien aigualir aquella veu crítica i dissident. (Miquel López Crespí)

Lluitar per a anar concretant una coalició electoral que simplement demana una regeneració de la vida política actual... es mereix aquesta campanya d'extermini? Vos asegur que, per la meva banda, no veig enlloc tants dimonis ni tants "radicals agitadors". Defensar uns principis de progrés social, autogovern, justícia social, democràcia participativa i equilibri ecològic no hauria de merèixer tants d'atacs indiscriminats. (Miquel López Crespí)

El PSM fa nosa al bipartidisme regnant

Memòria històrica de la lluita en defensa del nacionalisme d´esquerra a les Illes (un article de febrer de 2004)

100 articles en defensa del PSM

D'esquerra a dreta: Miquel López Crespí, Mateu Morro i Planas Montanyà

Vagi per endavant, i ja ho escrit en alguna ocasió, que qui signa aquest article no té carnet de cap partit a no ser el de la lluita per un món més just i solidari. Ho dic com a avís per a navegants. Hi ha arreu molt de sicari a sou de qui comanda per a no haver d'encomanar-nos cada vegada al bon judici del lector i la memòria de la gent honrada, que n'hi ha, i molta!, per a desgràcia de cínics i malfactors. És d'aquesta posició que puc donar suport als grups o persones que crec que fan un servei al país i, alhora, puc criticar a qui vulgui sense por de perdre cap privilegi. Per això he pogut donar suport al president Antich quan aquest, cas de l'ecotaxa, ha portat endavant iniciatives que em semblaven positives. També he pogut criticar Maria Antònia Munar quan aquesta, de forma prou intelligent, ha sabut aprofitar-se políticament de l'estat de gràcia que, en la passada legislatura, tenia per part dels partits del Pacte. Quants d'estómacs agraïts quan, mitjançant els tres vots de Maria Antònia Munar, les nòmines ingressaven puntualment en els comptes corrents de tants de pijoprogres que han fet malbé la nostra experiència progressista!

Sempre m'han indignat els atacs contra els dèbils, les campanyes d'extermini contra aquell que no es pot defensar. Consider el cinisme i la prepotència dels poderosos com una forma més de feixisme. Potser els grups i sectors que a través dels anys s'han especialitzat en la feina bruta de criminalitzar aquells partits o persones amb les mans netes, amb provada trajectòria de lluita pel país, no porten l'esvàstica o el jou i les fletxes brodats a la camisa, però, evidentment, actuen com si els portassin. Els sicaris a sou dels autèntics poders fàctics de la nostra societat, quan s'acarnissen amb el dèbil fan com els reaccionaris de totes les èpoques i contrades. La seva pràctica els denuncia davant qualsevol ciutadà amb sensibilitat humana i política.

La trista història que d'ençà fa més d'un quart de segle s'ha esdevingut amb el PSM i el nacionalisme d'esquerra és una demostració evident del que acab de dir. La campanya de demonització contra els Verds que hem viscut en la passada legislatura, indica el mateix. La demonització contra el PSM ja va començar quan aquest lluitava per una constitució autènticament democràtica i continua ara mateix, quan des de moltes columnes d'opinió es dinamita qualsevol iniciativa que pugui sortir per part d'aquest partit o de qualsevol altre no lligat als obscurs interessos dels poders fàctics.

L'any noranta nou-várem assistir a l'intent de linxament de Mateu Morro i la direcció del PSM quan aquesta organització, per legítims interessos de partit, no volgué aliar-se amb UM per a anar plegats a les eleccions generals. Aleshores els atacs contra el "sectarisme" i "marxisme" del secreatri general feien flamarada. Rere l'operació d'extermini del PSM, extermini programat en diverses fases, hi havia foscos interessos que, d'una vegada per totes, volien aigualir aquella veu crítica i dissident.

El demencial espectacle de destrucció, mentida i tergiversacions va ser tan esgarrifós que, pel que hem vist amb la constitució de la coalició "Progressistes per les Illes" formada per PS, EU, Verds i ERC, van immunitzar el nacionalisme d'esquerres de seguir aquesta via. Llevades les opinions sinceres d'algunes persones de bona voluntat que, sense anar cercar què hi havia de veritat rere la campanya d'extermini mediàtic, volien "unitat dels nacionalistes", el cert és que tothom pogué constatar la brutor de la campanya ordida contra el PSM.

Ara, cinc anys després d'aquella endemesa, ens tornam a trobar amb el mateix. El PSM continua fet nosa en l'actual programació del bipartidisme regnant. Si abans era un partit criminalitzat per no voler anar a les eleccions amb UM, ara l'excusa és que s'ha ajuntat amb "radicals ecologistes, republicans i socialistes".

Les excuses pels atacs canvien contínuament. Fa un quart de segle l'excusa era l'abstenció davant el referèndum constitucional; després ho va ser la unitat amb un sector de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC); després va ser la vinguda de Lluís M. Xirinacs per a donar unes conferències. L'any 1999 era el no voler anar amb Maria Antònia Munar a les eleccions i exigir governar en el Consell de Mallorca, ja que aleshores el PSM tenia més vots que UM. Ara, constituïda la coalició electoral "Progressistes per a les Illes", el PSM hauria passat, de forma oportunista, evidentment, de ser el partit dels "trajes i despatxos" a esdevenir, com ha dit sempre la dreta, una "organització d'esquerra radical, d'agitació de carrer i de mocadors palestins". Mateu Morro, un polític prou moderat que el poble mallorquí coneix a la perfecció, seria, valga'm déu quines coses hem de llegir, el cap d'una "acció directa" quasi anarquista concretada en l'agitació de carrers i aules mitjançant escamots de pagesos (tornen les germanies!), partforanistes antiautopisters i professors anti PP i anti UM.

No exagerem la troca. Lluitar per a anar concretant una coalició electoral que simplement demana una regeneració de la vida política actual... es mereix aquesta campanya d'extermini? Vos asegur que, per la meva banda, no veig enlloc tants dimonis ni tants "radicals agitadors". Defensar uns principis de progrés social, autogovern, justícia social, democràcia participativa i equilibri ecològic no hauria de merèixer tants d'atacs indiscriminats.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí