Miquel López Crespí - Memòria històrica

TV Mallorca, la televisió alternativa?

Molt poques vegades en ma vida, davant d’un televisor, he tengut l’oportunitat i la sensació de percebre, no solament que no hi he perdut miserablement el temps, sinó que l’he pogut aprofitar al màxim, com moltes vegades havia somniat de fer…

L’altre diassa de pagès, dijous dia 2 d’abril de 2009, 70 anys i un dia després que s’hagués acabat la guerra espanyola contra la República Espanyola, em va fer la impressió d’haver-me topat amb un programa de televisió d’aquells que fan època i que marquen una fita rellevant en la programació televisiva a Mallorca.

M’estic referint a un programa, emès tots els dijous de cada setmana d’aquests tres primers mesos de l’any 2009, a través de TV Mallorca.

Porta per títol “Ètics”. I en recoman fermament la visió i atenció acurada. Sobretot ara que ho podem fer quan vulguem i on vulguem, a través d’internet i ens podem assabentar d’allò que és i representa l’Ètica com a valor de futur.

Hi compareixen persones que realitzen a Mallorca tasques envejables, relacionades amb la construcció d’aquest altre món posible pel qual s’està lluitant des d’àmbits diversos.

Dirigides per l’escriptor i periodista Carlos Garrido, s’hi fan presents no solament amb la seva veu sinó també amb les seves accions, persones tan valuoses com … més de 2.000 persones recloses a la presó de Palma, persones que segueixen tractaments de deshabituació a les drogues, persones que dormen al carrer, persones que altre temps han estat qualque cosa i que ara ja no són res, Bernat Vicens, Toni Amengual, Pere Albertí, Jaume Alemany, Sagrario Delgado, Natalia Prous, Joan Rita, Marta Mesquida, Mateu Salom, Jean François Cunnet, Bernat Vicens Vidal, Ana Espinosa, Hugo Cozar, Rafael Pizá, Guillem i Dopico, Claudia Segredo, i Horacio Altez, Idilio, Xavier, Rodrigo del Pozo i Macià Blázquez, Tomeu Català, Carles, la Neus, en José, en Gabi, na Cèlia, Antoni Tarabini, Pedrona Isern, Joan Adrover, Sebastià Cerdà, M. Antònia Carbonero...

Si és cert que pels fruits es coneixen els arbres i per les obres es coneixen les persones, s’ho paga pegar una ullada a l’activitat desplegada per algunes de les entitats i organitzacions que es mouen i belluguen a Mallorca, com és ara… la pagesia mallorquina, la presó de Palma, el Projecte Home, les Unitats d’Emergències Socials, Amadip-Esment, Centre Tecnològic Balear de la Fusta, Fusteria Vicens, Cimsa, S'Altra Senalla, Creu Roja, Caixa de Colonya de Pollença, Guillem Cifre de Colonya, Ecoprest, Massa crítica, Finca sa Taulera, Cooperativa Can Amunt, Pastoral Penitenciària, Fundació Deixalles, Zaqueo...

Ètics. (cap. 1)

El primer programa de la sèrie "Ètics" està dedicat a Amadip-esment i porta com a títol: "Qui són els diferents?" Amadip-esment és una associació de pares de persones amb discapacitats intel•lectuals que a la vegada que ha canviat les possibilitats i la manera de viure d'aquestes persones, ha aconseguit la seva inserció. Durant segles no van existir de portes cap a fora i vivien amagats de la societat. Es considerava que no eren capaços de valer-se de si mateixos i molt menys de ser productius. (08-01-2009)

Ètics. (cap. 2)

Zaqueo, exiliats del benestar. En un moment que la crisi econòmica ens assola, cada dia hi ha mes gent que es mou sobre una línia imaginària que separa la societat del benestar, del món dels que no tenen res. És la pobresa pròxima; una realitat que no es refereix només als típics sense sostre, sinó que cada dia s’envia gent que hi cau per un mal moment personal o econòmic. (15-01-2009)

Ètics. (cap. 3)

Si el segle XIX va significar un avanç pels drets dels treballadors, el XX i principis del XXI, posaran les bases de la Responsabilitat Rocial Rorporativa (RSC). Un concepte que aquesta setmana presentam a Ètics. No només descobrirem en què consisteix aquesta conciliació entre la vida laboral i personal, si no que descobrirem, en primera persona com ja s'està aplicant a algunes empreses de Mallorca i quines conseqüències te als treballadors. (22-01-2009)

Ètics. (Cap. 4)

“Deixalles”. La societat post industrial gira a gran velocitat. Genera feina, riquesa, treball a les etapes de creixement, i alenteix el seu ritme quan els indicadors econòmics es refreden. Aquesta societat creadora de riquesa no és perfecte. No tots els seus integrants es beneficien per igual del guany generat, i a més el sistema provoca una quantitat enorme de matèria que ràpidament es considera en desús. Conseqüències de la societat de consum.

La Fundació Deixalles neix precisament d’aquestes dues premisses, de reciclar tot allò que pot tenir una segona vida útil, i a més que qui duguin a terme aquesta tasca siguin aquelles persones que s’hagin vist marginades del sistema.

Deixalles és doncs, el quart lliurament de la sèrie de reportatges Ètics, que arriba aquest dijous a la pantalla de TV Mallorca. Coneixerem el funcionament de la Fundació i la seva filosofia; escoltarem alguns dels seus responsables i també el testimoni de persones que dia a dia hi treballen a un dels seus dos centres a Palma i a Capdepera. (29-01-2009)

Ètics. (cap. 5)

“Pastoral penitenciària”. El programa "Ètics" entra aquesta setmana a la presó de Palma. L'associació que protagonitza l'episodi és la Pastoral Penitenciària, que es dedica a l’ajuda i a la rehabilitació dels presos.

Per primera vegada les càmeres d’un programa de televisió entren a dins del recinte penitenciari per veure com els reclusos participen a un taller de contacontes, explicant cadascú la seva experiència i les seves vivències. Coneixem també la feina de Jaume Alemany, capellà de la presó, i altres voluntaris de Pastoral com Sagrario Delgado i Natalia Prous.

Les càmeres d’Ètics entren als tallers a on s’han preparat les peces per la exposició a Baleart i escoltem com els interns que hi fan feina expliquen les seves reivindicacions. L'artesania no és només una forma de passar el temps, un problema greu a la presó, sinò també una mostra al món que els interns són gent amb humanitat i sensibilitat, i que paguen una equivocació amb la privació de llibertat.

El programa, titulat "Pastoral Penitenciaria: Afecte és llibertat", presenta així molt a prop el món carcerari des d'un punt de vista humà i proper. I amb el ressò d’una feina solidària que es fa a uns metres de ca nostra, no a ultramar. (05-02-2009)

Ètics. (cap. 6)

“Agricultura ecològica” Les presses, el desconeixement o el fet de la llunyania del productor han fet que a dia d'avui el consumidor es veu quasi quasi obligat a consumir el que les grans superfícies o les botigues que depenen de grans distribuïdors els hi ofereixen. Aquesta setmana a Ètics, volem tornar al camp.

Just al moment en que la corda estava a punt de rompre’s i l'agricultura dels nostres avantpassats pareixia a punt de perdre's per sempre, l'agricultura ecològica fa ressorgir aquesta activitat agrària que tot i ser minoritària, es sosté amb unes arrels fortes.

Analitzarem amb l'ajuda de Joan Adrover, com es tira endavant una explotació ecològica.

Veurem com a la seva finca de Sa Taulera, s'aconsegueix tornar a ser Pagès en una època de modernitat i com els seus clients, es permeten el luxe de poder menjar uns productes que tornen a tenir sabor a la terra.

I si bé ens acostem a fer la compra a la pròpia explotació de Sa Taulera, veurem també altres opcions com es el de la cooperativa de Can Amunt de Palma. Cada setmana un camió en productes frescs els hi arriba al centre de Flassaders per aquells socis que bé per problemes de transport o de temps, no poden sortir de la ciutat per anar al camp a cercar productes frescs. Un compromís entre productor i consumidor del que en surten beneficiades les dues parts. (12-02-2009)

Ètics. (cap. 7)

“Projecte home”. Aquesta setmana a Ètics ens introduïm al dia a dia de Projecte Home, d'aquells que fan possible la curació d'una de les malalties mes tapades i amagades; la drogodependència.

Viurem de primera mà el procés de joves que ho han perdut tot per culpa de la cocaïna, la heroïna o el cànnabis; la frustració de les seves famílies i parelles, el sentiment d’impotència que viuen i com Projecte Home Balears, els hi ajuda, poc a poc a sortir endavant.

Una fundació que a base de cultivar els bons hàbits i d'aplicar una metodologia fèrria a les coses quotidianes, fa que poc a poc l’usuari es vagi desenganxant.

Tomeu Català, el seu president ens introduirà al projecte, però son els seus usuaris, en Carles, la Neus, en José, en Gabi, i na Cèlia, els que ens oferiran un testimoni, no en poques ocasions esgarrifós, de l'infern pel que passen abans de sortir-ne.

Un reportatge que compta a mes, amb l'opinió del sociòleg Antoni Tarabini, i la terapeuta Pedrona Isern. (19-02-2009)

Ètics. (cap. 8)

“Bicis” Aquesta setmana a Ètics volem deixar una pregunta enlaire. És possible desenganxar-nos del cotxe? Hem d'esperar que els ajuntaments i governants facin pera vianants els carrers i omplin les ciutats de carrils bicis, o bé nosaltres podem aturar el motor i posar en marxa les cames o les bicicletes.

Entre les respostes, experts que consideren que la pilota és a la teulada de les institucions i per tant són elles les que haurien de posar entrebancs al trànsit motoritzat, o l'opinió de ciutadans que ja han optat per fer de la bicicleta, més que un mitjà de transport, una filosofia de vida.

És el cas de Idilio, el nostre protagonista, o de Xavier.

També ens acostam a l'empresa de missatgeria Ecoprest, que amb els seus missatgers amb dues rodes, ha trobat una manera ecològica i eficient de recórrer la ciutat.

Altres, com Massa crítica, han fet dels pedals el motiu de la seva reivindicació.

Amb ajuda de tots ells i amb el suport dels experts Rodrigo del Pozo i Macià Blázquez descobrirem que la bicicleta, a més d'ecològica, és sana i relaxant. (26-02-2009)

Ètics. (cap. 9)

“Estalvi ètic” On van els teus doblers una vegada els diposites al banc? Aquesta és la pregunta que quasi sempre evitam fer-nos i que aquesta setmana ens plantejam a Ètics. Com ens explica un dels experts convidats, volem pensar que queden guardats com en una guardiola, però la veritat es que es perden en un món d'inversions, moltes vegades ple d'ombres.

La banca ètica, representada per Caixa de Colonya de Pollença, primera institució que l'aplicà al nostre país, ens proporciona la seguretat que els nostres estalvis només s'empren en inversions ètiques i sostenibles.

Coneixem Claudia Segredo, i Horacio Altez, dos immigrants que gràcies als microcrèdis procedents de l'estalvi ètic, han pogut posar en marxa el seu negoci. A l'altra banda hi ha els impositors, aquelles persones que a l'hora de deixar els doblers al banc, han volgut triar una institució com Caixa de Colonya, que els explica el que es fa amb els seus doblers.

Antoni Amengual també ens mostra com l'esperit de Guillem Cifre de Colonya continua viu a l'estalvi ètic. (05-03-2009)

Ètics. (cap. 10)

“U.M.E.S” Aquesta setmana a Ètics il•luminam allò que la foscor no ens deixa veure. Els carrers de la ciutat de nit i la gent que els habita. Un recorregut que amaga històries humanes d'abandonament i fracàs.

Seguim la unitat de la Creu Roja en el seu recorregut per Palma mentre va repartint cafè als sense sostre i tot d'una ens adonem que els seus membres, Ana Espinosa i Hugo Cozar, fan molt més que repartir menjar. El cafè i les galletes no són més que una excusa per acostar-se a ells i ajudar-los a continuar endavant. Una cara de la nit que també ens mostra el taxista Rafael Pizá, qui coneix molt be les hores fosques de la capital.

La pregunta que queda oberta és quin moment de la vida és el correcte per definir qui és i com és una persona. Guillem i Dopico, que viuen en un banc de la plaça dels Patins de Palma, ens mostren la seva cara vertadera: són artistes consagrats i reconeguts que han acabat al carrer. (12-03-2009)

Ètics. (cap. 11)

“Comerç just” Aquesta setmana, a Ètics ens volem plantejar qui rep els doblers que pagam quan compram. Es Ètic que gran part quedi en mans dels intermediaris? Està bé que el productor guanyi no res tot i ser qui ho ha fabricat?

Sabem que no, però a vegades ens pareix que les nostres decisions a l'hora de triar un producte o un altre, no serveixen de res.

Jean François Cunnet, president i fundador de la botiga de comerç just S'altra senalla, ens explicarà que cada vegada que anam a comprar és com si anàssim a votar. Ens fa veure que la nostra actitud a la botiga, sumada a la de milers de consumidors, pot canviar el comerç.

També l'economista Pere Albertí ens confirma que les grans empreses no tenen mes remei que seguir els consumidors finals i que, per tant, aquests tenen més poder del que es pensen. (19-03-2009)

Ètics. (cap. 12)

“Fusta certificada” Aquesta setmana a Ètics ens acostam als pulmons del planeta Terra, els boscos que es moren perquè hem convertit els arbres en una matèria prima de la qual som incapaços de prescindir.

Mentre per una banda s'engeguen campanyes per protegir les grans zones boscoses, per l'altra la població de la terra cada vegada demanda més fusta per fer paper, mobles o la construcció. La solució al problema es troba en la fusta certificada, un consum responsable d'aquest bé que assegura que els boscos, una font en principi inesgotable, no s'exhauresquin.

Veurem com aquí a Mallorca podem optar per adquirir fusta certificada i com empresaris amb una forta sensibilitat ètica, com Bernat Vicens de la Fusteria Vicens, o Mateu Salom de CIMSA, ja l'empren.

Els experts Marta Mesquida, del Centre Tecnològic Balear de la Fusta, i Joan Rita ens aproparan al concepte de Fusta Certificada i ens explicaran que encara som a temps per evitar la desforestació.

A més, descobrirem la vessant mes ètica i humana de Bernat Vicens, qui no només ha aplicat aquests conceptes al seu negoci, sinó que també ha promogut la creació d'Eticenter. (26-03-2009)

Ètics. (cap. 13)

“Ètica com a valor de futur” Aquesta setmana Ètics la dedicam a aquelles persones que empren la seva vida donant un cop de mà als altres.

A la nostra ciutat, o poble, molt a prop de nosaltres hi ha gent que ha convertit el fet de ajudar o lluitar pels seus ideals ètics, amb la seva manera de viure, i en moltes ocasions també, de guanyar-se la vida.

El periodista i escriptor Carles Garrido, director de la sèrie Ètics, ens acostarà a aquelles persones anònimes que, tot i no haver cercat mai aquest protagonisme, són els vertaders herois d'una societat mancada de valors. A un moment social crític en què queda clar que la majoria no sabem on anam, descobrirem prop d'una dotzena d'històries representatives que hi ha gent que encara conserva els valors per davant de tot. (02-04-2009)

http://cil.cecili.cat/post/68357 - Blog Picalsud

(3 vídeos) 1975: El Front Nacional d'Alliberament del Vietnam entra a Saigon (30-IV-1975) i ocupa l'ambaixada nordamericana, posant fi a la guerra al Vietnam

Els seixanta són anys d'important agressivitat imperialista. La Revolució Cubana i les iniciatives revolucionàries del Che marquen la dinàmica antiimperialista d´aquells anys de lluita activa contra el capitalisme i en defensa del socialisme. Iniciada la ferotge guerra d'intervenció ianqui contra el valent poble del Vietnam, es celebra aleshores a L'Havana (1966) la Conferència Tricontinental dels pobles i moviments que lluiten contra el bestial imperialisme del Nord (i també europeu, evidentment!). Són moments (després de la descolonització d'Àfrica i altres continents del tercer món) de fondes esperances en la possibilitat de vèncer el colonialisme. Es crea igualment l'Organització de Solidaritat amb els Pobles d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Per altra banda la mort del dictador Stalin l'any 1953 havia ajudat a reverdir certs corrents del pensament marxista silenciats pel brutal pare d'un nou capitalisme d'estat (Miquel López Crespí)

Che Guevara: homenatge.

La lluita anticapitalista i antiimperialista mundials en els anys seixanta i setanta (I)

El naixement de la Teologia de l'Alliberament coincideix amb molts fets històrics de transcendència mundial. Els començaments dels anys seixanta vénen marcats per la importància de la Revolució Cubana que, per primera vegada a l'Amèrica Llatina, després de més d'un segle i mig de constants invasions estato-unidenques (els marines i la CIA han posat i ensorrat governs quan i com han volgut) aconseguia foragitar les grans companyies multinacionals ianquis i tota la seva colla de servils (Batista i el seu exèrcit de gàngsters). El posterior blocatge imperialista, la invasió de Bahía de Cochinos l'any 1961 (atac propiciat pels EUA), va fer que la Revolució Cubana hagués de demanar ajut a la burocràcia soviètica amb les "normals" hipoteques polítiques que així comportà. Però aquesta és una altra història de la Revolució Cubana que deixam per a més endavant. Ara som en els anys seixanta quan, dirigit per Fidel Castro i Ernesto Che Guevara (entre molts d'altres), el moviment "26 de Julio" aconsegueix la victòria a Cuba.

Els seixanta són anys d'important agressivitat imperialista. Iniciada la ferotge guerra d'intervenció ianqui contra el valent poble del Vietnam, es celebra aleshores a L'Havana (1966) la Conferència Tricontinental dels pobles i moviments que lluiten contra el bestial imperialisme del Nord (i també europeu, evidentment!). Són moments (després de la descolonització d'Àfrica i altres continents del tercer món) de fondes esperances en la possibilitat de vèncer el colonialisme. Es crea igualment l'Organització de Solidaritat amb els Pobles d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Per altra banda la mort del dictador Stalin l'any 1953 havia ajudat a reverdir certs corrents del pensament marxista silenciats pel brutal pare d'un nou capitalisme d'estat: el que controlava la burocràcia anticomunista estalinista. El 1962 se celebra a Roma el Concili Vaticà II que obre les portes a una interpretació oberta de l'Evangeli i permet (malgrat els constants entrebancs dels sectors més reaccionaris del Vaticà) els contactes, cada vegada més profunds, entre marxistes i cristians. A l'estat espanyol, l'efecte del Vaticà II es va sentir en l'estreta aliança entre sectors marxistes i els nous moviments cristians.

Aleshores els esquerrans encara vivíem recordant el nefast paper del clergat catòlic en el suport de la dictadura feixista del general Franco. Hi era ben present en la memòria el fet que Pius XII declarà la sublevació militar del trenta-sis com a "croada contra el marxisme i el bolxevisme". Franco i els seus botxins foren beneïts pel Vaticà i durant quaranta anys el sanguinari dictador va entrar a combregar sota palli. Però amb el Concili Vaticà II tot això començà a mudar. Les naixents CC.OO. (i els diversos partits revolucionaris) que anaven sorgint a mitjans dels anys seixanta (el FLP, per exemple) es reunien a convents i seminaris amb la complicitat del clergat progressista. A Barcelona fou famosa "la Caputxinada" (9 a 11 de març de 1966): es tractà de la fundació, per part de l'esquerra catalana, del Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona (de clara tendència antifeixista). Els caputxins oferiren el seu convent per la fundació d'aquest sindicat independent. La policia provà d'impedir-ho, però els fets donaren la volta al món i la dictadura rebé un cop important. Els sectors més dinàmics de l'església catalana rompien així amb un tenebrós passat que els lligava als aspectes més foscos del feixisme dominant.

En termes universals el naixement i consolidació de la Teologia de l'Alliberament coincideix amb els fets de maig de 1968 a París i amb la revolta del poble txec contra l'ocupació del país per part de les tropes de l'agressiu Pacte de Varsòvia. Sorgeixen més moviments revolucionaris arreu del món. Després del triomf de la Revolució Cubana (1959) s'estenen i consoliden moviments guerrillers d'inspiració marxista i cristiana (especialment a l'Amèrica Llatina). És tal la força d'aquestes organitzacions que l'any 1967 decideixen unir esforços per a continuar la lluita contra el brutal enemic del nord (els EUA) i constitueixen a L'Havana l'Organització Llatinoamericana de Solidaritat (OLAS). Malauradament les diferències polítiques existents entre la burocràcia soviètica i la xinesa (més interessades en defensar els respectius estatus de grans potències que no pas en la revolució antiimperialista mundial) impediren una més estreta coordinació dels revolucionaris com es demanava des de Cuba i des dels altres moviments revolucionaris d'Amèrica Llatina.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Che Guevara va ser assassinat per ordres de la CIA ianqui l´any 1967. Els EUA, com de costum, empraven tots els mitjans a l´abast per acabar amb les forces revolucionàries existents arreu del món. La lluita contra el socialisme esdevenia, d´ençà el triomf de la Revolució Soviètica, l´eix més important de l´acció quotidiana del capitalisme nord-americà. A Xile, l'any setanta (pel setembre) una coalició esquerrana guanya les eleccions i pareix que permet el que s'anomena la "via xilena al socialisme". És un somni que dura poc. De seguida que el nou govern prova de tocar alguna multinacional (el control del coure per part dels ianquis és total), el govern democràtic (i els seus dirigents: Allende) són, de fet, condemnats a mort per l'imperialisme. L'ambaixada ianqui dirigeix en els anys setanta un procés (amb la complicitat dels partits de la dreta i extrema dreta i sectors de l'exèrcit) contra el govern socialista de Salvador Allende. Finalment els EUA donen l'ordre del cop i l'exèrcit, comandat per l'assassí Pinochet, se subleva (11 de setembre de 1973) i inicia una ferotge repressió contra les forces populars (marxistes i cristians compromesos amb el procés de canvi) que porta a la mort a milers i milers de xilens i xilenes. Novament és la cara bestial de l'imperialisme que sotmet per la força (i amb rius de sang) les nacions d'Amèrica Llatina (i del món). Recordem, malgrat sigui de passada, que els EUA han efectuat més de cent invasions armades contra els pobles del sud (sense comptar els nombrosos cops d'estat patrocinats i dirigits des de les seves ambaixades). (Miquel López Crespí)

Che Guevara: homenatge

La lluita anticapitalista i antiimperialista mundials en els anys seixanta i setanta (i II)

La situació a l'Amèrica Llatina (augment progressiu dels moviments guerrillers i populars contra el capitalisme i l'imperialisme ianqui) era madura per a l'avenç de la Teologia de l'Alliberament i les Comunitats Cristianes de Base (que amb el temps anirien confluint amb les lluites encapçalades per comunistes de totes les tendències). Un capellà del Perú, Gustavo Gutiérrez, teoritzà (juliol de 1968) en la conferència "Hacia una Teología de la Liberación" aquestes implicacions socials del nou pensament cristià: "...encontrar un lenguaje sobre Dios que nazca desde la situación y sufrimientos creados por la pobreza injusta en que viven las grandes mayorías (razas despreciadas, clases sociales explotadas, culturas marginadas, discriminación de la mujer). Pero que sea, al mismo tiempo, un discurso alimentado por la esperanza que levanta un pueblo en lucha por su liberación...".

Com explica Marta Harnecker en el seu assaig La izquierda en el umbral del siglo XXI: haciendo posible lo imposible (vegeu pàgs. 29-30): "Esta inmersión en el mundo de los pobres y de los oprimidos hace del discurso teológico un discurso comprometido y con un sentido práctico. Hay un interés objetivo por la eficacia, porque [finalmente] lo que cuenta, no es tanto la reflexión teológica, sino la liberación concreta de los pobres. Es esta liberación [...] la que anticipa el Reino y agrada a Dios [...].

El món viu, en tensió revolucionària, l'heroica experiència del poble de Vietnam fent front a una de les majors potències imperialistes de la història: els EUA. El Che Guevara, finits els compromisos que tenia amb la revolució cubana, és a Bolívia a impulsar el combat per anar creant "un, dos, tres Vietnams" i ajudar així aquell poble d'herois que s'està enfrontant als ianquis i als seus sanguinaris designis. A Bolívia, amb uns destacaments militars ensinistrats per la CIA, el Che i el grup de guerrilleres que comanda cauen en una trampa i moren assassinats d'un tret al cap (com moriran -i moren encara!- tants de revolucionaris de tot el món que gosen enfrontar-ne als carnisseres ensinistrats pel Pentàgon). Però l'assassinat del Che a mans de la CIA no atura (ans al contrari, no fa més que enfortir) els diversos moviments guerrillers antiimperialistes i anticapitalistes. La Teologia de l'Alliberament fa el seu efecte dividint i subdividint algunes de les organitzacions de la democràcia cristiana existents. D'origen cristià són el MAPU i la Izquierda Cristiana, a Xile; Acción Popular, al Brasil, ajunta forces procedents d'Acció Catòlica i moltes comunitats cristianes de base. Els Grups d'Acció Unificadora (GAU) de l'Uruguai també provenen d'aquest cristianisme crític. És el moment d'accions conjuntes cristiano-marxistes entre moviments del tipus abans esmentat amb gent de forta formació marxista-leninista (en alguns casos d'origen peronista, com els Montoneros). Arran d'aquesta unitat d'acció (sovint contradictòria) s'inicien les grans ofensives contra els governs-lacais a les ordes dels ianquis. Els Tupamaros passen a portar l'avantguarda de la lluita antisistema a l'Uruguai; a l'Argentina són els trotsquistes del Ejército Revolucionario del Pueblo (ERP) i els Montoneros (peronistes) els que, amb els cristians de base i altres militants independents, porten a coll la lluita contra els governs corruptes posats pels EUA o les assassines dictadures militars que imposa la CIA aquí i allà. Al Brasil porta endavant la lluita Acció Alliberadora Nacional (dirigida per Marighella); i a Xile, el MIR esdevé una avantguarda revolucionària cada vegada més sòlida.

Amb el temps es van consolidant diverses estratègies per a arribar al poder. Les provatures guerrilleres són sistemàticament perseguides per exèrcits i forces repressives ensinistrades per especialistes ianquis. La liquidació i extermini físic (com el que s'esdevingué amb el Che o el sacerdot Camilo Torres a Colòmbia) marca la "via ianqui a la pau". Sovint, vistes aquestes perspectives d'anihilació total, diversos collectius socialdemòcrates, socialistes i/o cristians, cerquen en les "vies legals" la possibilitat de rompre amb la dependència de l'imperialisme. A Xile, l'any setanta (pel setembre) una coalició esquerrana guanya les eleccions i pareix que permet el que s'anomena la "via xilena al socialisme". És un somni que dura poc. De seguida que el nou govern prova de tocar alguna multinacional (el control del coure per part dels ianquis és total), el govern democràtic (i els seus dirigents: Allende) són, de fet, condemnats a mort per l'imperialisme. L'ambaixada ianqui dirigeix en els anys setanta un procés (amb la complicitat dels partits de la dreta i extrema dreta i sectors de l'exèrcit) contra el govern socialista de Salvador Allende. Finalment els EUA donen l'ordre del cop i l'exèrcit, comandat per l'assassí Pinochet, se subleva (11 de setembre de 1973) i inicia una ferotge repressió contra les forces populars (marxistes i cristians compromesos amb el procés de canvi) que porta a la mort a milers i milers de xilens i xilenes. Novament és la cara bestial de l'imperialisme que sotmet per la força (i amb rius de sang) les nacions d'Amèrica Llatina (i del món). Recordem, malgrat sigui de passada, que els EUA han efectuat més de cent invasions armades contra els pobles del sud (sense comptar els nombrosos cops d'estat patrocinats i dirigits des de les seves ambaixades).

A Vietnam l'imperialisme, malgrat que ha llençat més tones de bombes (i de napalm!) que tot el que es llançà durant la segona guerra mundial, es veu que perd la guerra d'agressió. Cuba (la revolució ha expropiat les grans multinacionals dels EUA) s'ha consolidat després de la vergonya derrota de l'expedició anticubana muntada per la CIA. Washington creu que és l'hora d'acabar amb les floritures democràtiques. És el moment dels cops d'Estat i de la sang a lloure. Cop d'estat a Xile (1973) amb milers d'assassinats per la dictadura militar; cops d'estat a l'Uruguai (1973) i a l'Argentina (1974). Al Brasil la CIA ja havia organitzat una ferotge matança d'opositors esquerrans l'any 1964. A Bolívia, Hugo Bánzer (dirigit per l'ambaixador dels EUA) comença la matança de revolucionaris l'any 1971.

Els sofriments que aquestes dictadures pro ianquis han causat als pobles no té nom. La sang vessada: infinita. És l'hora de les tortures, dels desapareguts a Xile, Bolívia, Argentina, Uruguai, Brasil... Poca cosa tenen a envejar els assassins ensinistrats pels assessors ianquis a les SS hitlerianes. Fa vint-i-cinc anys que els supervivents d'aquest genocidi contra l'esquerra marxista i contra els cristians compromesos (o simples persones progressistes independents) és comentat pels mitjans informatius d'arreu del món. La recent batalla per aconseguir jutjar el criminal Pinochet és una bona aprova de la sensibilització mundial quant a aquelles carnisseries... Només intellectuals servils que treballin (conscientment o inconscientment) per l'imperialisme poden provar d'ocultar i dissimular tanta infàmia, tants crims contra els drets més elementals de les persones.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

L'esperit i la idea de combat són tan inherents a la natura humana com el mateix sentit de justícia o d'autoestima; per això les pàgines de la història tenen més lletres de sang que de tinta. Per a un humà combatre és llei de vida i no combatre és com encomanar el seu destí als voltors, perquè segons la dita popular "qui s'arrufa el fred el se menja". En igualtat de condicions l'individu, a través del combat, es rescabala dels greuges dels altres; i també les nacions, de les agressions dels estats. Així el combat esdevé pauta i criteri universal de justícia i convivència socials. (Miquel Julià Prohens)

El deure del combat

Per Miquel Julià Prohens, escriptor

L'esperit i la idea de combat són tan inherents a la natura humana com el mateix sentit de justícia o d'autoestima; per això les pàgines de la història tenen més lletres de sang que de tinta. Per a un humà combatre és llei de vida i no combatre és com encomanar el seu destí als voltors, perquè segons la dita popular "qui s'arrufa el fred el se menja". En igualtat de condicions l'individu, a través del combat, es rescabala dels greuges dels altres; i també les nacions, de les agressions dels estats. Així el combat esdevé pauta i criteri universal de justícia i convivència socials. El poeta Joan Alcover a "Poemes bíblics", descrivint un gest de la Bíblia, ens diu que "el fill Jacob, segon per la naixença, / en gloriós combat l'àngel va vèncer..."; Ramon Llull en el Llibre de Cavalleries defineix que "ofici de cavaller és combatre traidor"; Joanot Martorell no se'n fa enfora en el Tirant lo Blanc dient que "el cavaller combat per mantenir la lleialtat i la rectitud"; i encara l'experiència popular ho reconeix en aquesta cançó: "Ara és hora, cosset meu, / que plors i facis combat...".

L'home, però, sols s'engresca al combat que li ofereix avantatges evidents i avinents; si no, en fuig com d'una sentència adversa, cosa que recolleix el refrany: "Justícia, senyor, a ca meva, no!". Per això és que la gent sols s'apunta a competicions favorables, segures, sense haver-se d'exposar-se al fracàs; això sí molts admiren, segueixen i es rendeixen als combatents triomfadors, dictadors i tot, com a suplents o referents de les pròpies ambicions. Sols així s'expliquen les mogudes populars entorn d'aquests; i sols així s'explica l'aurèola de popularitat que els mallorquins rendiren a cacics com Joan March (verga), que inflaren fortunes reduint el poble a la fam i a la submissió. Aleshores tan perversa esdevé la fama dels tirans, com l'acatament dels favorits. Es precisament dins aquest marc de negror i d'injustícies que s'emmarca i ressalta l'excellència dels qui combaten per un gran objectiu humà, com pot ser el de superar una malaltia irreversible o el de fer front a qualsevol injustícia, també les constitucionalment institucionalitzades.

El combat, però, cobra una lluïssor especial, quan el protagonista és un ciutadà lliure, al qual no agomboia cap nomenament polític ni cap nòmina milionària. L'aurèola de Jordi Pujol, per posar un exemple, apareix més nítida en la sorollosa protesta de 1960 al Palau de la Música Catalana, en els tres anys i mig de presó o en el repartiment clandestí en plena etapa franquista del seu llibre Construir Catalunya (1955); més que en la presidència efectiva de la Generalitat. Sovint la torxa de l'alliberament nacional perd màgia i eficàcia en mans ben remunerades.

Tantes raons vénen a compte quan em vull referir al llibre Cultura i antifranquisme de Miquel López Crespí, d'Edicions de 1984 (març 2000), recentment presentat a la Casa Catalana de Mallorca (29-V-00), un llibre que recolleix els combats d'un grup d'indòmits mallorquins, protagonistes d'una lluita llarga i calculada, per tal d'obrir bretxa al mur d'opressió de l'etapa franquista. Desfilen per les seves pàgines persones tan significades com Josep Maria Llompart, Antoni Serra, Francesca Bosch, Guillem Frontera, Antoni Figueras, Jaume Adrover o naturalment el mateix Miquel López Crespí, entre molts d'altres. Només l'ideal de combatre er la llibertat, sense més gratificacions, podia engrescar aquesta gent en actuacions i feines oneroses i arriscades, com les Aules de Poesia (1966'68), noves editorials rupturistes (1972), renovació de la revista "Lluc" (1968), recolzament del Congrés de Cultura Catalana (1976-77), venda o repartida de materials clandestins...; actuacions sempre seguides de prop per la Brigada Social, perseguides per aquesta amb reiteratius interrogatoris, arrestos i detencions i patides estoicament per aquells joves, i no tan joves, rebels a les injustícies. El llibre és un cant a la lluita contra unes lleis i un règim, que es mantenia sobre l'enderroc dels drets de les persones i dels pobles.

El llibre Cultura i antifranquisme, però, a més d'un llibre d'història, és un retrat d'en Miquel López la trajectòria del qual fins al dia d'avui no és un camí de roses, sinó un camp de combat per a l'alliberament social i nacional d'aquest país, un objectiu sempre present en la seva vida i colpidor en els seus llibres sense el qual aquests estarien buits de contingut. Qualsevol pàgina de la trentena de títols publicats ho corrobora; Miquel López ha seguit, segueix i seguirà obsés i tenaç mostrant a nostra gent, amb llibres colpejants i delectables alhora, històrics ultratges i opressions ben presents. Edicions tan recents com Revolta (poesia) o Núria i la glòria dels vençuts (novella) poden deixar, dins la letargia d'un estiu tan sec i calent, empremtes de ràbia i brots d'autoestima.

Publicat en el diari Última Hora (28-VII-2000)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)