Miquel López Crespí - Memòria històrica

Teatre experimental català.

Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest 'teatre'. Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): 'El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre. (Miquel López Crespí)

Josep M. Llompart tenia molt mala opinió de l'anomenat "teatre regional". En un article titulat "Present i futur del teatre mallorquí" (vegeu el llibre Mallorca, teatre pàgs. 37-60) Llompart era molt més que dur. Senzillament, les seves asseveracions que compartíem i compartim, eren lapidàries. Escrivia: "La situació [del teatre mallorquí] -tots ho sabem- és aquesta: a Mallorca vàrem tenir, i tenim, una poesia normal i, en certs moments, d'envejable alçada; tenim ja una novel.la que pot mirar amb seguretat i amb esperança cap al futur; vàrem tenir un inici, tan modest i humil com es vulgui però autèntic, de teatre; avui, emperò, el vertader teatre mallorquí no existeix. Ocupant el seu lloc hi ha una cosa, probablement a punt de morir, que li diuen 'teatre regional', o sigui, un teatre que ja va néixer amb el cap baix, humiliat, ferit per aquest adjectiu, 'regional', que, tenguem-ho ben present, mata tot quant toca". Llompart sap molt bé que aquest teatre de l'autoodi (el teatre rekional) té poc o no res a veure amb l'autèntic sainet costumista. El costumisme tenia i té coses vertaderament importants, aportacions bàsiques per a conèixer els costums d'un temps i d'una societat determinats. En les bones peces del sainet del XIX trobarem sempre una intenció satírica, de critica social basada la majoria de vegades en la comicitat. Per això Llompart salva el teatre d'en Pere d'Alcàntara Penya i d'en Bartomeu Ferrà ("teatre humil, però de veres").

Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest "teatre". Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): "El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre. El nostre sainet tractava amb amor, amb tendresa, els seus personatges; respectava i enaltia la seva dignitat d'homes. El 'teatre regional' els tracta amb tota la crueltat del menyspreu; vol que tot un poble faci burla d'ell mateix, de les seves coses més sagrades i entranyables. El 'teatre regional' és això: la suplantació de la rialla moralitzadora per la rialla idiotitzadora".

Les meves primeres obres de teatre (Ara, a qui toca, Les germanies, Estiu de foc, Autòpsia a la matinada...) anaven en aquesta línia: defugir tota la podridura d'aquest "teatre" idiotitzador (que deia Josep M. Llompart). Dia 7 d'octubre de 1972, a Alacant, guanyava el premi de teatre en català "Carlos Arniches" (era el primer any què es convocava en la nostra llengua). A l'endemà, tots els diaris de la península (i a les Illes Diario de Mallorca) informaven de la notícia. En la mateixa convocatòria guanyava el premi en espanyol J. D. Sutton amb la seva obra Mañana. Els jurats del meu primer premi teatral havien estat en aquells moments les figures màximes de la cultura catalana i de l'espanyola progressista. Em referesc als directors i autors Ricard Salvat, José Monleón i Sanchís Sinisterra (un gran autor de València que ja havia guanyat el Carlos Arniches -versió castellana- l'any 1968 amb l'obra Tú, no importa quién).

Cal dir que els tres autors i membres del jurat que em guardonaren aconseguiren -i això era vertaderament important en aquells anys de repressió i d'entrebancs envers la nostra cultura per part del feixisme- que, juntament amb el premi en espanyol hi hagués també un altre en català. Els tres homes de teatre aconseguiren guanyar aquesta important batalla per la llengua i per la llibertat argumentant l'èxit de públic de El retaule del flautista a tota l'àrea dels Països Catalans. Els franquistes de l'Ajuntament d'Alacant no tenien ni idea del que significava per al poble El retaule... En Ricard Salvat i en José Monleón els hi mostraven fotografies amb les cues de gent i insinuaven què, de guardonar i estrenar una obra en català, ells, com a regidors, podrien fer-se famosos... qui sap si Hollywood els enviaria a demanar per portar a la pantalla l'obra premiada! Pobres! S'ho cregueren ben a les totes!

A nivell de simple recordatori, cal dir que la casualitat de guanyar aquest premi de teatre vengué donada per la publicació a la revista Lluc (maig de 1972) de les bases del concurs. Consultant la col.lecció de Lluc, a la pàgina 24 d'aquest mes de maig s'hi pot trobar la nota que dóna informació del primer concurs de teatre en català des de la guerra civil. Textualment la nota deia: "Alacant: Per primera vegada un premi de teatre en català" I ampliava més endavant l'escrit enviat per un corresponsal "del País Valencià": "L'Ajuntament d'Alacant convoca el I Premi de Teatre Carles Arniches, exclusivament per a obres em llengua catalana, al qual podran concórrer els autors que ho desitgin, de tots els Països Catalans".

Ara, quan ho penses, fan riure aquestes anècdotes de començaments dels anys setanta. Però aleshores eren batalles molt importants en defensa de la nostra llengua, una passa important en la lluita per la nostra llibertat com a persones i com a poble.

Els titulars de l'entrevista amb Sanchís Sinisterra, deien, amb lletres de motllo (La Verdad, 7-X-1972): "El Premio Arniches podrá hacer una gran labor en la potenciación de la lengua valenciana". A Mallorca i molts indrets de l'Estat alguns partits de la clandestinitat encara no havien ni estudiat ni molt manco posat en pràctica una necessària normalització (escriure en català) de les seves publicacions. Dins la mateixa organització -aleshores OICE (OEC)- on vaig militar més endavant, aquesta qüestió no estava gens aclarida. No em parlem dins del carrillisme espanyol i en alguns partits maoistes i estalinistes! Per tant, la meva obra, obrint els premis de teatre d'Alacant al català, aconseguia escletxes de llibertat i normalització en moments ben crítics i problemàtics per a la nostra supervivència com a poble.

Pel que fa a la qualitat de les obres presentades al premi en la seva vessant "valenciana", en José Monleón, parlant a la mateixa entrevista abans esmentada, deixava ben clara l'alta qualitat de la majoria d'obres. Més endavant, quan el periodista demana a Sinisterra la història dels premis en català, l'entrevistat aclareix: "La idea surgió de Monleón y los otros miembros del jurado del año pasado y creo que hay que felicitarles. Alicante está viviendo la problemática de su propia lengua y creo que el Arniches puede hacer una gran labor para potenciarla; el Arniches le dará una mayor raigambre y contribuirá a activar este proceso de desarrollo".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

(2 vídeos) Gorbatxov, com deia, era un home educat, d'una fina sensibilitat, un producte d'aquella refinada educació que el sistema col.lectivista donava als seus quadres dirigents. El President de la finida Unió Soviètica m'explicà -i totes les seves paraules eren confirmades pels gestos d'una Raïssa amable, culta, que l'escoltava amb acurada atenció, participant en la conversa quan li pertocava- com, en els pitjors temps de l'estalinisme, fou la música, les societats musicals, les orquestres simfòniques, les escoles de música, qui servaren per al futur l'ànima, l'essència de l'autèntic poble rus.

Gorbatxov i Felipe González - Les falses memòries de Felipe González (XIII)

Una nit força intensa i plena d'emocions. Concert amb música de Bach, Schubert i Beethoven. Impressionant la cèlebre Ària de Bach. Delicadíssima, una magistral interpretació de Schubert. No en parlem, de la força còsmica, quasi tel.lúrica, de Beethoven. Per unes hores m'he sentit el cor alleugerit de les misèries i servituds que comporta el sacerdoci d'estar sempre preocupat per la societat. Ningú més que no sigui un cap d'Estat, un President de Govern, no pot arribar a copsar la soledat que sovint ens acompanya. La música: un art excels, sense fronteres, sense cap connotació ideològica, malgrat que els ressentits de sempre vulguin embolicar la troca i diguin que Beethoven dedicà la Simfonia Heroica a Napoleó o que Txaikovski escrigué l'obra cabdal 1812 per als tsars i generals russos que venceren el gran militar francès. Si haguéssim de creure indoctes i ignorants del fet musical, també hauríem d'analitzar tota la música religiosa de l'Edat Mitjana com si fos un treball al servei del poder omnímode de l'església. Això seria negar la capacitat espiritual de certs homes selectes, d'alguns esperits únics que només neixen cada segle. Ni Mozart no s'escaparia de tan dogmàtica i inquisitorial concepció de la música! No res de més elevat, no res de més esotèric, no res de més allunyat de qualsevol implicació amb la bruta realitat que ens encercla que la música, art quasi diví, excels per la seva pròpia naturalesa i funció. Gorbatxov, el pobre Gorbatxov, avui allunyat a la força de l'activitat dirigent, quan fa uns anys visità Espanya, romangué amb la seva esposa, la intel.ligent Raïssa, al Palau d'Orient a Madrid, i en els àpats i recepcions oficials poguérem parlar en més d'una ocasió de la importància de compositors i simfonistes soviètics. Que anàs al Palau d'Orient fou idea meva. Una decisió per a molestar molts de franquistes nostàlgics. Volia que patissin uns dies veient onejar la bandera roja dalt del balcó on Franco posava el seu estendard.

Gorbatxov, com deia, era un home educat, d'una fina sensibilitat, un producte d'aquella refinada educació que el sistema col.lectivista donava als seus quadres dirigents. El President de la finida Unió Soviètica m'explicà -i totes les seves paraules eren confirmades pels gestos d'una Raïssa amable, culta, que l'escoltava amb acurada atenció, participant en la conversa quan li pertocava- com, en els pitjors temps de l'estalinisme, fou la música, les societats musicals, les orquestres simfòniques, les escoles de música, qui servaren per al futur l'ànima, l'essència de l'autèntic poble rus. Quina vasta cultura la d'aquella nació desfeta pel més ferotge totalitarisme! Pere I el Gran, Caterina II, Rasputin, la gran nissaga dels Romànov, Tolstoi... ¿qui no recorda la formidable novel.la Guerra i Pau, que ens feren estudiar a l'institut, de joves? Quantes aportacions al món no haurà donat la Santa Rússia! No bastaria un llibre per a explicar-ho. Quan en l'immens país s'instaurà el règim totalitari soviètic sota la direcció de personatges deshumanitzats del tipus de Lenin i Trotski, volgueren finir amb qualsevol herència del passat. Milers d'organitzacions pseudoculturals com el "Proletkult" (la cultura proletària) -m'explicava horroritzat Gorbatxov-, provaren de bastir un art "diferent", de "classe", que servís per a deslliurar l'home de les "supersticions", perorava un comissari ignorant anomenat Lunatxarski. En literatura, revolucionaris com Maiakovski, Alexànder Blok, Maxim Gorki, Issaak Bàbel, dominaven l'escenari de la nova època. Els més grans autors simbolistes i espirituals anaren a parar al gulag que començà a muntar el mateix Lenin. La major part de la història escrita després del triomf dels bolxevics és completament falsa. N'hi ha que volen donar la culpa dels camps de concentració a Stalin. No res de més equivocat -en paraules de l'ex-secretari general del PCUS. Qui començà la repressió, qui organitza la Txeka, fou el mateix Lenin personalment, atorgant poders extraordinaris a un sediciós sense escrúpols -el polonès Dzierzyski- per a sotmetre al dictat comunista l'oposició. Record un Gorbatxov emocionat, una Raïssa plorosa, quan m'explicaven la immensa fondària de la tragèdia russa. El nostre rei -i la reina!-, que presidien l'àpat en honor dels convidats estrangers, escoltaven igualment amb viva animació i interès. L'ex-secretari general, que de jove pioner -era obligatori per a tots els al.lots soviètics militar en alguna organització propagandística dels bolxevics- s'havia interessat per la música, entrà a formar part d'una aquelles agrupacions d'excel.lents executants russos. En plena dictadura del proletariat, en els anys de més absoluta falta de llibertat, foren els cercles de compositors i instrumentistes els que ajudaren a servar per a les futures generacions la memòria d'una Rússia autèntica. Una Rússia imperial que havia donat al món músics de la categoria d'un Rimski-Kòrsakov, un Skriabin o el mateix Txaikovski. Més animat, Gorbatxov ens contava com, amb l'excusa de "portar la cultura als treballadors", unes incultes autoritats autoritzaven aquell tipus d'activitats. Dins llur ignorància evident, molts sanguinaris comissaris culturals arribaven a afirmar que "la música no té paraules, i per tant no pot ser portadora de missatges contra-revolucionaris". Reia, emocionat, en Gorbatxov recordant les lluites juvenils en defensa de la llibertat. En la tenebrosa i difícil conjuntura de falta de les més elementals normes de civilitzada convivència, quan tots els partits d'oposició al règim restaven prohibits, llurs dirigents afusellats o dins de la presó, i la llei de la pistola i els tribunals "populars" feia complir els cruels dictats del Kremlin, l'únic espai possible per a reunir el poble foren precisament els cercles simfònics, les escoles de concertistes, les orquestres que, com a bolets, ompliren la geografia de la nova Unió Soviètica. Allà es reuniren les restes de l'esperit rus, els homes i dones que, anys a venir, portarien endavant la tasca de tornar l'URSS al món de la lliure economia de mercat. Quan acabà la seva intervenció en el sopar que li oferírem al Palau de la Sarsuela, tothom s'aixecà per a donar-li la mà. Volíem, amb un gest amistós, humà, senzill, encoratjar el seu esperit lliberal i democràtic, herència d'aquelles antigues escoles musicals en les quals, en la llunyana infància, es refugià Gorbatxov i tots els que, com ell, anys endavant durien a l'esquena l'enorme responsabilitat de finir amb un règim d'oprobi i opressió. Són exemples d'aquest tipus els que em trasbalsen el cor quan vaig a un concert. La vasta càrrega d'humanitat, per damunt qualsevol frontera, que té la música en si mateixa. I, en l'actual i avançada societat de consum, també la música clàssica, l'òpera, té un paper destacat en la promoció i venda dels productes d'àmplia acceptació social. La Carmen de Bizet pot servir molt bé per a fer vendre més cotxes de la Seat, ara que l'empresa passa per una crisi conjuntural sense gaire importància. És un forma avançada de fer arribar l'esforç dels artistes més exquisits de la humanitat -els músics- a la xurma sempre inculta, posseïda per estúpides prevencions envers els genis. Geleres anunciades per televisió sota els compassos d'Albinoni, perfums francesos enlairats a necessitat primordial de l'home contemporani mercès a unes àries de la Traviata. Ho vaig dir al Ministre de Cultura: si el populatxo sense formació no va als concerts, nosaltres, mitjançant els anuncis, anirem al públic. Quina tasca més lloable la de les modernes agències de publicitat! Mai ningú no podrà pagar l'esforç que han fet i fan per elevar el nivell cultural del país. D'aquesta manera poden difondre la lírica clàssica sense necessitat d'augmentar les dotacions pressupostàries de les acadèmies musicals. Tampoc no cal restar sotmesos a les exigències dels músics que, sovint, demanen augments incontrolats de sou en lloc de preocupar-se per millorar de nivell artístic i tècnic. Mai no he entès ni podré entendre el materialisme barroer d'alguns instrumentistes. Pensar en augments de sous! Quina vulgaritat! Quin exemple més evident de la inutilitat de democratitzar l'ensenyament, d'ampliar la capacitat d'escoles i universitats! Tanmateix, l'art autèntic -un concert de debò, una òpera de Puccini- només el saben apreciar, amb tot el just valor, els fills i filles de les capes rectores de la societat.

Si donam carrera al fill d'un manobre, a la filla de la peixetera... què podem esperar després? Que reconegui l'esforç que ha fet l'Estat per a donar-li una formació! No. Ben al contrari. Una vegada acabades gratuïtament llurs carreres, s'organitzen sindicalment, estudien les falses "mancances" de llurs sectors, i, amb un plec absurd de reivindicacions a les mans, sense pensar en l'excelsitud de llur treball, ens exigeixen disminució de taxes acadèmiques, menys alumnes per aula, calefacció per a l'hivern, cursets especials de reciclatge, sous per a portar un nivell de vida de senyors. Completament absurd! Malgrat la importància cabdal de la música en la domesticació de la fera popular -el meu pare em deia que una cançó podia adormir els animals-, no hem de fer despeses inútils, i menys en una època de crisi internacional que ens obliga a racionalitzar encara més els diners públics. La televisió, els anuncis publicitaris amb fragments escollits de les millors obres, poden ajudar a la tasca cultural sense haver de dedicar a aquests quefers un diners que poden ser emprats molt millor en altres necessitats més importants. Tanmateix, ¿agrairà mai la nació, als seus governants, els esforços que contínuament fem per a millorar-li la qualitat de vida? Malgrat em puguin acusar de cert esperit aristocràtic, de cert elitisme desfasat, he de reconèixer que no m'agradaria gens l'haver d'asseure, al teatre, al costat del meu xofer, o del mecànic que, quan encara no era president del Govern, m'adobava la moto. No. El lloc autèntic de la xurma, del populatxo, és i serà sempre l'estadi de futbol, la plaça de braus. Tota la resta és anar contra corrent. A la Unió Soviètica estava molt bé que gastassin els diners subvencionant intèrprets i compositors -subvencions que, amb els anys, han servit per a portar el país vers Occident-. Però a Europa, i concretament a Espanya, sense cap règim bolxevic del qual deslliurar-nos, basta el que he dit per a ajudar a elevar el nivell cultural de la població. Pens no anar gens errat en les meves apreciacions. Fins ara, en tretze anys de govern, en poques coses -jo diria que en cap- no m'he equivocat. I no crec errar-me ara tampoc.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Tenc una estranya alegria de veure com es comencen a consolidar alguns escriptors dels denominats “no mediàtic” i com es reforcen, encara més, alguns vells lluitadors de la paraula, com tu. Aquest estat de satisfacció s’engrandeix quan es tracta d’algun de la meva generació..., que és la denostada: hi ha els vells o els morts, que sí són considerats, i després i ha els joves (també hi hem estat) que tenen facilitats especials. (Bernat Nadal)

Estimat Miquel:

Enhorabona.

Tenc una estranya alegria de veure com es comencen a consolidar alguns escriptors dels denominats “no mediàtic” i com es reforcen, encara més, alguns vells lluitadors de la paraula, com tu. Aquest estat de satisfacció s’engrandeix quan es tracta d’algun de la meva generació..., que és la denostada: hi ha els vells o els morts, que sí són considerats, i després i ha els joves (també hi hem estat) que tenen facilitats especials.

Algú et considera un lluitador polític, o social. Jo t’he considerat sempre un treballador de la paraula, de la llengua , de la literatura, de les idees. Pots anar a una manifestació, és lògic i lícit. Però la teva manifestació més important són els teus llibres i crec que TOTS els qui escrivim tenim una responsabilitat en el fet que ELS ALTRES escriptors siguin degudament reconeguts. Com més siguem més riurem. No cal apartar un altre per destacar nosaltres..., i si algú ho fa, malament!

Per tant, gaudeix, ara i sempre d’aquest premi i que prest poguem veure el llibre, que sé pen Lleonard , que és bo.

Una abraçada.

Bernat Nadal

Damià Pons, Melcior Comes, Alexandre Ballester i Lleonard Muntaner guardonen l'escriptor Miquel López Crespí amb el Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009

Miquel López Crespí: Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 per la novel·la Els crepuscles més pàl·lids. L’escriptor ha estat guardonat per un jurat format per Damià Pons, Melcior Comes, Alexandre Ballester i Lleonard Muntaner. La novel·la serà publica per l’editor Lleonard Muntaner i presentada en el marc de les properes Festes de Sant Jaume de Sa Pobla.

Alexandre Ballester, Miquel López Crespí i el batle de sa Pobla Joan Comes pocs moments després del lliurament del premi de novel·la Alexandre Ballester 2009

Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca, 1946)

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novellista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1968 l'escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, El Mundo-El Día de Baleares, Diari de Balears... Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

Els escriptors Lleonard Muntaner, Melcior Comes, Alexandre Ballester, Miquel López Crespí i Rafel Socies moments abans del lliurament del Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009

Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novella (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005...

Sa Pobla (23-IV-09): Parlament de l’escriptor Miquel López Crespí moments després d'haver guanyat el Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009

D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig entre els quals podríem destacar:; L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); La novel·la (novel·la); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Estat d'excepció (novella); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia); Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la); Temps moderns: homenatge al cinema (poesia); Damunt l´altura. El poeta il·luminat (novel·la); El cant de la Sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia); Naufragis lents (poesia); La conspiració (novel·la); Cultura i transició a Mallorca (assaig); Carrer de Blanquerna (teatre); Un viatge imaginari i altres narracions (contes); París 1793 (novel·la); i Espais secrets (poesia).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí