Miquel López Crespí - Memòria històrica

El PSM es queda fora de la coalició europea encapçalada per Esquerra

Entesa per Mallorca sí que en formarà part · El PSM no es presentarà a les eleccions i donarà suport extern a la candidatura

La comissió d'arbitratge de la coalició Esquerra dels Pobles-Els Verds ha decidit, finalment, que el PSM en quedi fora, segons que ha confirmat Esquerra a VilaWeb. Qui sí que hi entra és Entesa per Mallorca. Segons fonts del PSM, la formació balear no concorrerà amb cap altra coalició a les eleccions europees i donarà suport extern a Esquerra dels Pobles-Els Verds, la candidatura per la qual diuen que han apostat des d'un primer moment.

ERC i Entesa havien demanat que se signés un pacte per a les autonòmiques amb què construir una 'coalició de l'esquerra nacional', però el PSM, tot i tenir la voluntat 'inequívoca' de concórrer-hi amb ells, no ha volgut signar cap acord que els comprometi. El PSM es remet a un acord previ amb Esquerra en què tots dos havien manifestat públicament la voluntat de concórrer plegats a les eleccions del 2011, però diu que no 'pot comprometre la composició i llistes electorals de 2011 al marge del procés democràtic de decisió intern de la Federació PSM-Entesa Nacionalista.'

'Si fos pel PSM, tots concorreríem a les eleccions, sense vetos ni condicions', han dit fonts del partit a VilaWeb. Les mateixes fonts han explicat que, en no ser admès, el PSM no es presentaria a les eleccions del 7 de juny i donari suport a la coalició que l'ha deixat fora.

VilaWeb

ERC veta el PSM a la coalició europea (resposta a Dani)

per Antoni Alorda (PSM)

Hi ha misèries de la política que fa percebre a la gent que és una ocupació per a miserables. Els que creim en la política, en reivindicam no només la necessitat sinó la noblesa, però confés que hi ha ocasions que és difícil combatre la percepció popular i és molt bo de comprendre perquè i com s’ha congriat.

Però, centrem-nos, parlàvem d’europees: el PSM, un partit polític votat per un parell de milers de ciutadans de les Illes Balears, vol mobilitzar-se i demanar el vot per una coalició de partits a fi que un candidat d’ERC sigui elegit diputat al Parlament europeu (com que hi ha establerta una rotació, també ho seran un candidat del BNG, de Aralar i de Els Verds).

El PSM forma part amb tots aquests partits d’un partit europeu, ALE, que intenta ajuntar els esforços del nacionalisme progressista europeu, i comparteix grup parlamentari amb els verds. L’any passat, en el seu Congrés, el PSM va decidir apostar per aquesta candidatura i el mes de gener va remetre una carta a tots els socis per animar-los a concórrer junts.

Idò bé, ERC diu que no vol que el PSM s’integri en la coalició si no compleix un seguit de condicions... Però, si són del mateix partit europeu! Però si és perquè ERC tengui un diputat (i el PSM no en tendrà...)! És difícil no qualificar-ho com un fracàs del nacionalisme progressista, com un fracàs del nacionalisme polític. En el post anterior, Dani no ho veu així i resumeix els arguments d'ERC (comentari 9), en constestaré alguns (a més del que ja n'he dit més avall)...

Sembla que la principal condició, tot i que la veritat és que tot plegat ha estat molt confús, és que hi hagi un compromís clar d’una coalició autonòmica amb ERC i Entesa per al 2011. Ho torn dir: cap problema. El PSM té decidit apostar per la unitat de totes les propostes d’esquerra nacionalista, per tant, es va consensuar ràpidament un document, dic consensuar perquè ERC el va donar per bo en una reunió a Barcelona. Obstacle superat. De fet, com he explicat, en l’esborrany de pacte de la coalició que elabora ERC, el PSM hi és en el número 7 i sense emperons addicionals.

Però no, després d’haver dit que sí, ERC-Illes exigeix més concreció, pretenen el 50% de la llista i els càrrecs de les autonòmiques 2011. Aquí el PSM es sent enganyat: ja havien dit que sí al compromís obert, amb el qual, tot sigui dit, el PSM hi volia treballar de valent, si era real. En realitat, la percepció que teníem en el PSM era que ERC-Illes mai havia volgut enteses a fons amb el PSM, tret de quan li pot interessar per garantir presència i espai, no per bastir un veritable projecte comú, com a Navarra per dir un exemple. Com vaig dir, jo mateix he demanat compromisos clars a Vendrell (2007) i a Carod i Puigcercós (2008) no només per europees sinó per una trobada orgànica de les nostres organitzacions: sobre les europees tots tres digueren que sí, a lo segon, bones paraules i evasives. Vista la seqüència dels fets, cadascú en tregui les pròpies conclusions. En tot cas, és cert que el PSM ni es planteja sostreure a la seva militància la decisió sobirana sobre la proposta electoral de 2011 (ho faria ERC a Catalunya?).

Mentrestant, Entesa no insisteix tant en 2011. De fet, apunten que el seu horitzó és la reunió de tot el nacionalisme, no només el d’esquerres... En canvi, ells fan qüestió de tenir el cap de llista.

No hi entraré per resumir: ERC vol excloure el PSM i punt. Com diu “Dani”, ERC marca des dels seus vots (els seus vots al Principat) qui vol i qui no vol als Països Catalans. El 2004 no volia ningú, el 2008 vol Entesa a Mallorca i Els Verds a València. No vol ningú pus, i els vots que té a Catalunya li permeten dir qui representa o no el nacionalisme d’esquerres a les Illes Balears. És una bona mostra de les diferències entre nacionalisme jacobí i el nacionalisme que reivindica el PSM (o el BNV).

Tanmateix, han hagut de fer equilibris perquè el discurs oficial és el d’unir esforços: a Euskalherria hi ha dues llistes, a la coalició s'hi han sumat Els Verds (que a les Illes s'autoexclouen com a protesta per vetar el PSM), i, fins i tot, el discurs oficial és que volen el PSM... Els altres socis, companys insistesc en un partit europeu, ALE, no comparteixen l’exclusió. A ERC d’aquí els hi és igual, més diré, volen demostrar que de res serveix al PSM tenir amics. Deixeu-me pensar que a ERC l’ha incomodat una miqueta; en tot cas, és clar que ha estat la pressió dels altres socis (reconeixent la feina i el paper del PSM, un paper que Dani menysprea amb el to habitual dels anti-psm) la que ha perllongat la incertesa.

L’actitud d’ERC-Entesa fa entreveure (no importa ser molt viu) que totes les proclames de convergir han estat una cortina de fum per justificar la decisió presa d'antuvi: excloure el PSM. Alerta, no només excloure, també procurar aïllar-lo i, el que és encara més trist, volent demostrar que el nacionalisme illenc ha d’estar subordinat. Si hem de valorar la grandesa política per la grandesa dels objectius que es marquen, francament...

Què hi farem? De moment, seguir malavejant, i, en consumar-se el vet, seguir fent feina, com sempre: el nacionalisme progressista i ecologista en té molta. Fa molts d'anys que en feim i ningú havia dit que seria recollir roses. Fa molts d’anys que ens enterren (en Dani veig que ja ens vol dur una corona  -supòs que és la seva manera peculiar d’expressar amor al país-).

Per la nostra part, hem decidit no presentar-nos per no perjudicar de cap manera la coalició que volem, no volem dividir el vot del nacionalisme progressista (més amb una opció sense possibilitats de diputat). Sabem perfectament que els Dani ens acusaran de covards, no entendran que al PSM li costa molt decidir no presentar-se.

Em diu Dani que ERC ens hagués guanyat. Contra qui? Contra una coalició de PSM-BNG-Aralar-Verds? Ah, no, primer Catalunya ens veta, després, ens guanya. Enhorabona. Bé, és igual, si això et fa feliç, disfruta-ho: a nosaltres el que ens preocupa és que qui guanyarà serà l’abstenció (potser hi hem alguna modesta aportació amb aquest espectacle) i el bipartidisme PP-PSOE, el que s’ha posat d’acord a Euskadi. Però a Dani l’estimula un pique PSM i ERC. És bona aquesta. Encara no ho sabren aquest pic, el PSM darà suport a la coalició, veurem en quant es superen els 17.000 vots conjunts de 2004 gràcies al gran moment d’ERC que ens conta Dani.

Les eleccions europees són el que són, el que provoca tristesa és que tothom veu clar que no jugam amb intel·ligència les nostres escasses cartes. Tret, pel que veig, dels que han ordit aquesta genial jugada. Potser ells ho celebren i es troben brillants, ells (per mi només ells) en sabran els motius. L'enhorabona? També els contraris es freguen les mans, satisfets (tampoc massa perquè por, por, ja en fèiem poca).

La línia d'ERC comporta que la seva implantació a València i les Illes Balears ha de ser per suplantar (o aprofitar-se) del nacionalisme del país (al qual Dani dejecta), han descartat ser una línia pròpia col·laborant amb altres. Fins al punt de rebutjar que demanem vots per ells!

Vos confés que, honestament (ingènuament?), pens que tot el nacionalisme progressista ha de convergir i que ara teníem una nova oportunitat. De fet, la paradoxa és evident: se’ns diu que no caminam plegats a unes europees a fi d'anar més junts a unes autonòmiques, la conseqüència: allunyar-nos més. Incomprensible per al comú dels mortals.

Els esdeveniments de Vitòria havien accelerat la lluita de classes econòmica, cultural, ideològica i política arreu de l'estat. Tots aquests fets -l'any 1976 és essencial en el desenvolupament del ritme de la reforma del franquisme- seran explicats en un capítol especial. Ara, en parlar dels primers de maig a Mallorca, direm que l'OEC va editar milers de fulls explicatius damunt la història del moviment obrer i fent referència a la canviant situació política del moment. Les diferents cèl·lules del Partit ens repartírem els diversos barris de Ciutat. Els estudiants -aleshores jo també era militant de les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants- anàrem a reforçar els companys del moviment obrer. (Miquel López Crespí)

La premsa dels anys setanta informava, a vegades, de les constants detencions per part de la Brigada Social i de la Guàrdia Civil de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. L'escriptor havia estat a l'avantguarda de la lluita per la nostra llibertat d'ençà començaments dels anys seixanta quan patí les primeres detencions i tortures per part dels sicaris del règim franquista.

1976

Els esdeveniments de Vitòria havien accelerat la lluita de classes econòmica, cultural, ideològica i política arreu de l'estat. Tots aquests fets -l'any 1976 és essencial en el desenvolupament del ritme de la reforma del franquisme- seran explicats en un capítol especial. Ara, en parlar dels primers de maig a Mallorca, direm que l'OEC va editar milers de fulls explicatius damunt la història del moviment obrer i fent referència a la canviant situació política del moment. Les diferents cèl·lules del Partit ens repartírem els diversos barris de Ciutat. Els estudiants -aleshores jo també era militant de les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants- anàrem a reforçar els companys del moviment obrer. Em va tocar repartir per tot s'Arenal. En el meu grup hi anava la companya Antònia Pons i altres militants del front d'hoteleria. El full que editàrem -amb el dibuix d'una cadena trencada- portava per títol Ante el 1º de Mayo. Comunicado del Comité de Dirección Política en las islas de la Organización de Izquierda Comunista.

Roda de premsa clandestina dels comunistes de les Illes (OEC). D'esquerra a dreta: Jaume Obrador, responsable de barris de l'OEC i posteriorment primer regidor del PSM a l'Ajuntament de Ciutat, l'escriptor Miquel López Crespí, del Servei de Premsa de l'organització i Josep Capó, secretari general de l'OEC de les Illes. Els tres formaven part de la direcció del comunisme illenc i serien detinguts hores després d'aquesta roda de premsa clandestina de mitjans dels anys setanta.

Entre altres coses, el nostre full volant denunciava la maniobra de la transició, dient: "Después de la muerte del Dictador, el estado franquista ya no sirve a la burguesía para seguir defendiendo sus intereses económicos y políticos. La represión que durante tantos años ha servido para mantener el régimen político de la burguesía ha de ser substituida por un pacto político con los agentes burgueses en el seno del movimiento obrero que, con su papel de pacificadores de la lucha obrera, lucharán para consolidar la 'dictadura democrática' de la burguesía".

Finalment, després de fer una crida a la unitat obrera "sin fisuras", arribàvem als següents objectius de lluita revolucionària que calia impulsar: 1) per una plataforma reinvidicativa i política unitària, 2) per un conveni provincial de tots els rams, 3) per la imposició de les llibertats polítiques per a la classe obrera i el poble treballador; 4) per la llibertat immediata de tots els detinguts polítics i sindicals, 5) per la dissolució dels cossos repressius, 6) pel Congrés Obrer i el Congrés General de la classe obrera i el poble treballador; i 7) per la República Socialista dels Consells Obrers.

Setmanes abans d'aquest Primer de Maig combatiu, la revista Cort, en el seu número 748, pàg. 17 (un dels únics llocs on els revolucionaris illencs podíem dir qualque cosa), donava un poc d'informació damunt les Plataformes Anticapitalistes (de barris, pobles o estudiants) que impulsava l'OIC: "Plataformes prové d'un sector de les CC.OO. amb posicions anticapitalistes, es a dir, que transcendeixen la lluita contra l'actual forma de dominació política del capitalisme no en el sentit de subordinar la política proletària a un programa democràtic-burgès, sinó en el sentit de lluitar per construir la pròpia organització de classe, autònoma i revolucionària.

'Plataformes lluita per la imposició de les llibertats polítiques per a la classe obrera i el poble treballador, expressades en l'exercici de la democràcia directa dins les assemblees de fàbrica, obra, barri, escola, facultat..., i lluita per la imposició d'un Congrés General de representants elegits dins cada un d'aquests sectors...

'Arrelades fonamentalment a Catalunya, recentment s'han anat implantant per tot l'estat espanyol (Saragossa, País Valencià, Valladolid, Madrid, Euskadi -on han estat l'organització que ha impulsat la vaga general de Vitòria-, Andalusia i també les Illes). El seu funcionament es basa en la democràcia interna i l'autonomia enfront qualsevol partit polític. De fet dins Plataformes hi militen diferents organitzacions comunistes i àcrates, una d'elles és l'OIC. Però no existeix cap lligam orgànic, sinó que els militants dels diferents grups polítics es subordinen a la democràcia interna, és a dir, a les decisions de la majoria".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Damià Pons, Melcior Comes, Alexandre Ballester i Lleonard Muntaner guardonen l'escriptor Miquel López Crespí amb el Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009

Miquel López Crespí: Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 per la novel·la Els crepuscles més pàl·lids. L’escriptor ha estat guardonat per un jurat format per Damià Pons, Melcior Comes, Alexandre Ballester i Lleonard Muntaner. La novel·la serà publica per l’editor Lleonard Muntaner i presentada en el marc de les properes Festes de Sant Jaume de Sa Pobla.

Alexandre Ballester, Miquel López Crespí i el batle de sa Pobla Joan Comes pocs moments després del lliurament del premi de novel·la Alexandre Ballester 2009

Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca, 1946)

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novellista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1968 l'escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, El Mundo-El Día de Baleares, Diari de Balears... Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

Els escriptors Lleonard Muntaner, Melcior Comes, Alexandre Ballester, Miquel López Crespí i Rafel Socies moments abans del lliurament del Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009

Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novella (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005...

Sa Pobla (23-IV-09): Parlament de l’escriptor Miquel López Crespí moments després d'haver guanyat el Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009

D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig entre els quals podríem destacar:; L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); La novel·la (novel·la); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Estat d'excepció (novella); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia); Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la); Temps moderns: homenatge al cinema (poesia); Damunt l´altura. El poeta il·luminat (novel·la); El cant de la Sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia); Naufragis lents (poesia); La conspiració (novel·la); Cultura i transició a Mallorca (assaig); Carrer de Blanquerna (teatre); Un viatge imaginari i altres narracions (contes); París 1793 (novel·la); i Espais secrets (poesia).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

'Conocidos los hechos por números de la Guardia Civil, presentes allí en servicio de rutina, se procedió a la detención de quienes proseguían gritando y comenzaban a entonar canciones sudamericanas de tipo social y reivindicativo. Salvo alguna carrera inicial, la acción de la Guardia Civil no causó excesiva alarma entre la multitud que había acudido al monasterio con ocasión del día festivo. Agentes del Servicio de Información del mencionado cuerpo procedieron a registrar cierto número de coches y a proseguir con la retención de presuntos participantes en el acto. (Diario de Mallorca)

Plaça Major de Ciutat de Mallorca. En el centre de la fotografia podem veure a l'expresident de l'Obra Cultural Balear, el militant de l'OEC Antoni Mir, portant els cartells de l'organització en un Primer de Maig del començament de la democràcia.

1974

El 1974 el férem al bosc de Son Vida i continuà la lluita gens soterrada entre els carrillistes i l'OEC (Jaume Obrador, Francesc Mengod, etc) quant als objectius tàctics i estratègics del moviment veïnal. En Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre, na Francesca Velasco (i molts d'altres companys), malgrat (o potser per això mateix) la seva decidida militància en el nostre partit i a les Comissions Obreres Anticapitalistes i les Plataformes Anticapitalistes, no volien que les naixents organitzacions veïnals fossin instrumentalitzades per objectius polítics aliens als interessos concrets de la classe obrera i el poble (la política carrillista de reconciliació amb la burgesia i el feixisme). L'històric dirigent del PCE Carlos Llorens Castillo en el seu llibre Anti-eurocomunismo (sobre el Xº Congreso del PCE), (pàg. 17), escrivia, criticant precisament aquesta política de preservar els aparats repressius franquistes i mantenir les principals institucions de l'Estat: "La reconciliación [amb la burgesia i el feixisme], por el contrario, no implica cambio alguno de estructuras económicas y políticas, no remueve a nadie de sus puestos, mantiene inconmovibles a los más destacados agentes de la represión y corrupción franquistas y acepta la convivencia y la colaboración con los órganos de poder del capitalismo heredados de la dictadura. La reconciliación es la antítesis de la ruptura; es la paralización de las acciones de lucha contra el capitalismo y el estancamiento en vía muerta de la marcha del Partido hacia el socialismo".

Aquesta lluita (contra els enemics de la llibertat dels pobles i el socialisme) continua encara i per molts d'anys; serà permanent mentre hi hagi gent que vulgui fer carrera a costa dels autèntics protagonistes de la història: el poble treballador.

1976, Ciutat de Mallorca. Reunió clandestina dels comunistes de les Illes (OEC). Miquel López Crespí (a l'esquerra de la fotografia), Caterina Mir (en el centre) i altres membres de la direcció del partit preparant les activitats de l'organització a les darreries de la dictadura franquista.

1975

Per l'abril de 1975 hi hagué una petita manifestació en la cruïlla Pont de la Riera-Avinguda de Jaume III. A la nit, nombrosos grups de militants de l'esquerra revolucionària, membres del PCE i independents sortírem a fer les pintades que solíem fer cada any per aquestes mateixes dates. No record cap detenció de manifestants. L'endemà, a l'horabaixa, hi hagué la concentració (que se li escapà de les mans, com veurem en un altre capítol) de la fantasmagòrica Junta Democràtica d'Espanya (organisme d'inspiració carrillista sense cap implantació de masses a Mallorca), en la qual participàrem nombrosos militants de quasi tots els partits de l'esquerra revolucionària.

Alguns aspectes d'aquests esdeveniments que van tenir tanta repercusió estatal i internacional els he explicat una mica en el capítol "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica" (pàg. 123 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, El Tall Editorial, núm. 18. Palma, 1994). És interessant recordar com va tractar el fet la premsa de Ciutat. Dia 2 de maig de 1975, el Diario de Mallorca informava de la següent manera:

"Ayer, en el Monasterio de Lluc, poco después de la una de la tarde, fuerzas de la Cuarta Compañía de la Guardia Civil, con destino en Inca, detuvieron a trece sospechosos de haber proferido gritos subversivos y arrojado cierta cantidad de propaganda política relativa a las actividades de la ilegal Junta Democrática de España. Los sospechosos fueron conducidos a Inca en un autobús de la Guardia Civil a fin de serles tomada declaración y, dentro de los plazos que señala la ley, proceder a su entrega al juez de instrucción de aquella ciudad.

'Según testigos presenciales, poco después de la una de la tarde, mientras al pie de la fachada del monasterio se desarrollaba un autorizado recital de sardanas, personas no identificadas comenzaron a arrojar desde el tejado del edificio gran número de folios conteniendo el segundo manifiesto de la ilegal Junta Democrática de España, acompañado con un resumen del mismo. Simultáneamente, un grupo de jóvenes con los brazos entrelazados comenzó a proferir gritos de supuesto carácter subversivo.

'Conocidos los hechos por números de la Guardia Civil, presentes allí en servicio de rutina, se procedió a la detención de quienes proseguían gritando y comenzaban a entonar canciones sudamericanas de tipo social y reivindicativo. Salvo alguna carrera inicial, la acción de la Guardia Civil no causó excesiva alarma entre la multitud que había acudido al monasterio con ocasión del día festivo. Agentes del Servicio de Información del mencionado cuerpo procedieron a registrar cierto número de coches y a proseguir con la retención de presuntos participantes en el acto.

'Los sospechosos, en número de trece, fueron inicialmente retenidos en el Ayuntamiento de Escorca, anejo al monasterio de Lluc. Tiempo más tarde, hacia las cinco y cuarto, un microbús de la Benemérita los condujo hasta la base de la Cuarta Compañía de guarnición en Inca, donde suponemos les fue recibida declaración a los retenidos y en la que permanecerán hasta ser puestos a disposición de la autoridad judicial.

'Noticias llegadas a última hora informan que el Vicario General de la Diócesis, en representación del Obispo, que se halla ausente de la isla se ha interesado por los detenidos en Lluc".

El mateix 2 de Maig, l'Última Hora escrivia:

En Mallorca hay que registrar los sucesos de Lluc, donde se repartió propaganda, al parecer de la ilegal Junta Democrática, y se practicaron varias detenciones. Hasta el momento de escribir estas líneas, y consultadas varias fuentes oficiales, no se nos ha facilitado más información sobre el hecho.

'Asimismo, a la hora de nuestra edición no hemos podido conseguir la información de si continúan las retenciones realizadas ayer por la tarde, y que se encontraban en Inca.

'Ayer por la noche la noticia de estas retenciones corrió rápidamente por nuestra ciudad, ya que fueron algunos miles los mallorquines que presenciaron el hecho en Lluc al haber coincidido en el Monasterio un gran número de excursionistas.

'Según se ha comentado las fuerzas de Orden Público estaban alertadas con respecto a los hechos señalados".

A l'endemà, el 3 de maig, el Diario de Mallorca ressenyava:

"Los trece sospechosos de haber distribuido propaganda ilegal relativa a la denominada Junta Democrática de Mallorca y haber proferido supuestos gritos subversivos en el monasterio de Lluc el pasado jueves día 1, fueron puestos a disposición del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción de Inca a las diez de la mañana de ayer, viernes.

'Durante la mañana de ayer, se personaron en el mencionado Juzgado familiares de los retenidos para interesarse por la situación de los mismos. Estos prestaron declaración individual ante el Juez, pasando acto seguido en grupos a la Sala de Audiencia, donde comparecieron también varios miembros de la Guardia Civil, todo ello dentro de las actuaciones judiciales pertinentes.

'Hacia las nueve de la noche, las trece personas fueron puestas en libertad. Los nombres de tales personas son: don Juan Antonio Alomar Cladera, don Gabriel Bassa, don Miguel Bueno, don Baltasar Darder, don Mario González, don Julio Jurado, don Miguel López Crespí, doña María Mairata, don Buenaventura Sala, don Jaime Serra Ferrer, don Sebastián Serra, doña Cathy Sweeney y doña Aurora Vidal".

Personalment -ho he explicat més detalladament en el capítol "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica"- no em podia treure del cap el que havia succeït. M'havien enxampat per haver sortit en defensa de Sebastià Serra -perseguit en aquell aplec per un social de paisà. Ara sortia als diaris, com a "propagandista" de la fantasmal Junta, preconitzadora del pacte amb els franquistes reciclats i el manteniment dels aparats d'estat feixistes (exèrcit, brigada social, policia armada, guàrdia civil, etc) contra els qual lluitàvem els comunistes.

Els militants de l'esquerra revolucionària ens sentírem decebuts per un moment.

L'amic Antoni Nadal, en explicar aquests fets al seu llibre El 1r de Maig a Mallorca (1937-1989) (pàg. 35), ho deixa ben clar quan conclou la descripció dels fets dient:

"Val a dir que una part dels tretze retinguts no solament no eren membres de la Junta Democràtica d'Espanya, sinó que n'eren contraris des de posicions d'esquerra revolucionària".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 65-69.