Miquel López Crespí - Memòria històrica

(4 vídeos) Parlava amb la dona, na Carmen, abans d'anar a dormir. Ens demanàvem quina diferència podia existir, en l'actualitat, entre dretes i esquerres, entre el principal partit de l'oposició i nosaltres. És evident que som un matrimoni actual que ja no creu en aquestes ximpleries de dretes i esquerres -herència del segle XIX-. Però no deixa de ser un motiu de preocupació per a un dirigent de la meva categoria. Dins l'anarquia que representen unes eleccions -un ritus que cal complir amb la xurma per a tenir-la satisfeta i amb la il.lusió que pot canviar de governants-, hi ha sectors populars que encara pensen té un significat la bandera roja, anar sense corbata als mítings, aixecar el puny com fa tan sovint el company Verstringe.

Les falses memòries de Felipe González (X) – Verstringe, Pablo Iglesias, l’OTAN, el problema de l’habitatge...

Parlava amb la dona, na Carmen, abans d'anar a dormir. Ens demanàvem quina diferència podia existir, en l'actualitat, entre dretes i esquerres, entre el principal partit de l'oposició i nosaltres. És evident que som un matrimoni actual que ja no creu en aquestes ximpleries de dretes i esquerres -herència del segle XIX-. Però no deixa de ser un motiu de preocupació per a un dirigent de la meva categoria. Dins l'anarquia que representen unes eleccions -un ritus que cal complir amb la xurma per a tenir-la satisfeta i amb la il.lusió que pot canviar de governants-, hi ha sectors populars que encara pensen té un significat la bandera roja, anar sense corbata als mítings, aixecar el puny com fa tan sovint el company Verstringe. Na Carmen pensa que en un passat recent ens votaven els sectors més marginals de la població: treballadors, aturats, tronats que pensaven -il.lusòriament!- que faríem unes lleis favorables als avalotadors i contràries als interessos de la gran banca. Hi estic d'acord. Potser els sectors incultes de la població encara ens situen dins un ventall ideològic inexistent: els hereus del socialisme, els descendents de Pablo Iglesias. Hem lluitat i lluitarem per a desfer-nos de qualsevol connotació radical. No podríem continuar guanyant eleccions si els ciutadans moderats encara creguessin que la bandera roja o les sigles representen res actualment. Na Carmen s'ha adormit preocupada per aquesta possible contradicció: la nostra antiga història, el lloc concret d'on procedim i la renovació de la política que hem portat a terme i que ens permet ser el partit de tothom. Crec que, en tots aquests anys de govern, el meu discurs i la meva pràctica, exemplar, en la governació de l'Estat, han ajudat a desfer mites, velles herències del passat, antigues connotacions que ja no serveixen de res en una societat desenvolupada. Em puc vanar de no haver cedit mai a les pressions de la xurma popular. Ni quan la vaga general del 14-D, ni quan la campanya de l'OTAN o contra l'entrada d'Espanya en el Mercat Comú, no vaig cedir a les pressions insolidàries i gremials, antisocials en definitiva, de sindicats o grups anàrquics de les masses incultes. Són tretze anys de menar el timó de la nau amb pols ferm, i ningú, mai, no m'ha desviat de l'objectiu essencial que guia la meva genial tasca de governació. Avui dia, els sectors productius -és a dir, la patronal, els empresaris- no poden modernitzar les fàbriques si no disposen d'uns elements bàsics per a una racionalització de la producció: abaratir el cost de la mà d'obra, facilitar l'acomiadament constant del personal, reduir plantilles, obtenir ajuts de l'Estat per a renovar l'utillatge industrial, posar entrebancs a la incontrolada acció dels piquets de vaguistes que dificulten el desenvolupament normal de les activitats econòmiques. Li ho explicava a na Carmen, abans de dormir. I ella, com de costum, m'ha donat la raó. En efecte. No recordava que mai hagués cedit a les actituds sectàries dels quatre folls que dirigeixen CC.OO, UGT i altres grups de pressió que cal controlar. És urgent actualitzar molt més la legislació laboral. Hem de recordar que, quan nosaltres arribàrem al poder, encara hi havia una multitud de lleis heretades de la dictadura que impedien una natural incorporació a Europa: el periclitat concepte que tot treballador, al cap de tres mesos d'estar a una empresa, havia de ser admès en plantilla; l'assegurança obligatòria del personal; el dret a un habitatge digne, a l'ensenyament i a la sanitat gratuïts... Li deia a na Carmen: quan pens en el caos que trobàrem en arribar al Govern! Ha estat veritablement una tasca de titans poder encaminar el país per les vies de la modernitat, aconseguir que ens admetessin a l'OTAN i a la Comunitat Econòmica Europea. Mai, en la història d'Espanya, un Govern havia fet tant per treure els seus conciutadans de l'endarreriment històric que patíem. S'ha adormit donant-me la raó. Quina dona més brillant, na Carmen!

El problema de l'habitatge tampoc no em deixa descansar. És un dels trencaclosques del país que hem de resoldre amb urgència en l'actual legislatura. Els propietaris tenen raó: és injust que molts llogaters paguin uns preus tan ridículs pels pisos i locals que ocupen. És com si hagués desaparegut el dret sagrat de la propietat, com si fos paper banyat l'herència, tot el dret romà que ha conformat la llibertat occidental. Si gratam, si analitzam d'on vénen, les injustícies socials que ens envolten, quin n'és l'origen real, trobarem, arreu, el signe funest de la dictadura franquista, la seva palesa falta de respecte pels interessos genuïns de la població, i, en aquest cas concret, els drets intocables dels hisendats. Fou a les acaballes de les hostilitats del 36-39, en el començament de la postguerra, quan, per a fer creure als estadants que el conflicte no havia estat dels rics contra els desposseïts, els sectors antinacionals de Falange manaren a Franco firmar una llei que impedia treure al carrer els llogaters. I em deman... ¿qui era arrendatari en els anys quaranta i cinquanta? Doncs els vençuts, els rojos, la gent de mal viure que volgué la repartidora, expropiar els rics seguint les consignes de la Internacional Comunista. Ningú que hagués lluitat amb els senyors estava al carrer. Els amos eren estalviadors, honrats cristians de missa diària, propietaris de debò, posseïdors de terres i hisendes que no necessitaven cap llei que els protegís. Aquella fou una forma d'introduir el bolxevisme sota l'aparença de solidaritat amb els desvalguts. Quelcom d'inconcebible! La ciutadania patriòtica, l'església, l'exèrcit, la burgesia industrial i els terratinents, guanyen una guerra contra el comunisme i, en lloc de ser conseqüents amb la victòria contra els ateus, van i decreten aquests atemptats contra el sagrat dret de propietat. Que un senyor no pugui treure, quan vulgui, els inquilins! Que no pugui apujar el preu dels lloguers en voler! Que, per fer respectar els seus drets, hagi de recórrer als tribunals, als advocats, a processos i accions judicials que mai no acaben, havent de gastar una fortuna, els diners, en accions que el poden arruïnar. He de confessar, i no estic gens empegueït de dir-ho, que sovint no puc dormir pensant en la tragèdia que pateixen els propietaris de cases i finques espanyols. Imaginau una pobra vídua, una doneta de classe mitjana, una senyora delicada, cristiana, provinent de la burgesia, que mai no ha fet feina, que sempre -per sort! ha pogut viure de rendes i que en morir el seu home es veu en la terrible necessitat de subsistir tan sols dels lloguers que té en herència. Quina tragèdia, veure, sentir, com cada dia augmenta el preu de les coses, els jornals que ha de pagar als jardiners i servei dels seus casalots; com, a la botiga, s'apugen els queviures, el preu de les vacunes dels cans, i, sovint, criades i xofer li demanen augment de sou -influïts pels sindicats marxistes-. Aquella dona plora, sap que no pot apujar com voldria el preu de la seva única riquesa. Es veu obligada a prescindir de la cuinera, a vendre alguns dels xalets que té prop de mar per a poder pagar els sous injustos que li demana el servei. Té por de no poder menjar. Pateix en constatar com els fills dels llogaters, pagant tan poc, poden enviar els fills a estudiar a Madrid, Barcelona o Saragossa. Com els pobres, la xurma d'ahir, els vençuts, gràcies a haver ocupat un dels seus pisos, poden anar amb cotxe, tenir televisió, carregar els carros als hípers cada dissabte. I ella, essent l'autèntica propietària, vídua de general, d'honrat funcionari estatal, amb les escriptures correctament firmades i segellades; havent satisfet a Hisenda tots els drets que pertoquen; essent qui liquida els rebuts de la contribució, la que manté, amb els seus migrats ingressos, la finca llogada en condicions d'habitabilitat; ha de reduir el seu nivell de vida. La dona plora en la nit en veure com la insulten, la maltracten. Com, encara que els ha donat casa, li diuen "paràsit, lladre, la denunciarem si no ens adoba les goteres". Ben cert que semblant situació d'injustícia no pot continuar. No pot ser que jo no pugui dormir pensant en tanta barbaritat heretada del passat. És pur tercermundisme, existència d'endarrerida república caribenya! Els aprofitats, els ganduls i delinqüents, vivint com senyors, i els amos, en el carrer, sense poder fer efectives llurs escriptures, el dret de propietat! Amb urgència, sense esperar un sol mes, hem de derogar l'antiga i obsoleta legislació. Fer noves lleis que permetin treure els inquilins al carrer en vint-i-quatre hores, de seguida que no paguin l'estipulat al contracte. La llei ha de ser executiva, sense contemplacions per tota aquesta munió de gent sense cor que s'ha aprofitat durant tants d'anys de quelcom que no li corresponia: pisos barats, locals de renda modesta, cases que, convertides en solars per a fer-ne finques noves, ara valdrien una milionada. Ben cert que, aviat, tan terribles injustícies seran solucionades.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Narrativa Breu a les Illes Balears (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca

Amb obres de Llorenç Villalonga, Miquel López Crespí, Jaume Vidal Alcover, Salvador Galmés, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Antoni Serra, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galnés i Neus Canyelles.

Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet.

Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió.

Aquesta antologia de relats constitueix una mostra molt representativa de la narrativa breu a les nostres Illes des de principis del segle XX fins a l’actualitat, i permet observar l’evolució de la nostra literatura des del modernisme, passant pel boom dels anys 70, fins a les manifestacions actuals dels autors més joves.

El llibre es complementa amb una breu introducció a càrrec de Bartomeu Carrió i unes propostes didàctiques de Francesc Vernet. (Editorial Moll)

El boom narratiu de les Illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner i Miquel López Crespí.

Entre 1968 i 1980 es produeix l’anomenat boom de la narrativa illenca, tant pel que fa a la publicació de llibres (9 cada any) com pels premis que guanyen els autors. És una generació d’escriptors influïts per les revoltes de maig del 69 a París: tenen esperit rebel, de ruptura. D’altra banda, volen viure de la literatura: fan periodisme, es presenten a premis literaris a les Illes i a Barcelona. Es diferencien de la generació de postguerra pel fet que són escriptors que, sovint, només es dediquen a la narrativa. A la generació anterior, la majoria eren poetes (Vidal Alcover, Riera, Blai Bonet...). Solen ser escriptors prolífics: publiquen molts llibres de narracions i començaren a escriure joves, devers els vint anys.

Els temes més freqüents d’aquesta narrativa són:

a) els canvis socials provocats pel turisme: la burgesia substitueix l’aristocràcia i la societat rural canvia. La Mallorca de l’antic règim a la fi desapareix. Arriben onades d’immigració que no seran integrades.

b) això provoca, també, una crisi de valors, religiosa, un trencament generacional accentuat i canvis de costums sexuals.

c) la guerra civil des de la perspectiva dels vençuts, les atrocitats dels feixistes.

d) La mitificació de paisatges locals: l’Andratx de Baltasar Porcel o el Manacor de Maria Antònia Oliver.

e) El rebel que s’enfronta violentament al món que l’envolta i fracassa. Aquest xoc entre l´individu i la societat està basat en l’existencialisme.

f) La influència de la narrativa llatinoamericana: el realisme màgic. S’arriba a dir que els illencs són els sud-americans de la literatura catalana.

Després de la mort del dictador, el general Franco, el nou panorama polític va canviar la concepció de la literatura: es va acabar la censura i, també, la literatura per aconseguir objectius polítics. Molts d’aquests escriptors, en esgotar els temes de crítica i de protesta, després de veure que no poden canviar la societat amb la literatura, han evolucionat cap a altres camins: l’experimentació textual (Antònia Vicens, Biel Mesquida), la prosa poètica (Gabriel Janer), la novel·la de gènere (Antoni Serra) o la novel·la històrica (Carme Riera). Un cas diferent seria el de Miquel López Crespí, que fa una crítica de les renúncies de la transició a la democràcia.

A més dels seleccionats per a l’antologia, també han escrit narrativa breu altres escriptors d’aquesta generació com Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Miquel Ferrà, Valentí Puig i Xesca Ensenyat.

Narrativa Breu a les Illes Balears (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 2006)

Hauríem de parlar, doncs, d’un llibre escrit amb un cert fre a l'exuberància verbal. Un poemari que no permet el desenvolupament de períodes sintàctics gaire allargassats. Rompre amb els signes de puntuació és una eina al servei d’aquesta simplicitat del llenguatge creatiu que he emprat. Pensava que, si sobrava la gratuïtat de certes metàfores, el verbalisme heretat de la nostra formació –i deformació! -cultural, també trobava innecessaris els signes de puntuació. És evident que la intenció del poeta a aquestes alçades de la seva vida no és, ni molt manco!, bastir cap “revolució textual” heretada de llegat de les avantguardes literàries dels anys vint del segle passat. No és aquesta la intenció ni els objectius de l’autor. Simplement volem emprar les eines que ens proporciona la història de la poesia d’avantguarda per poder fer arribar molt millor al lector els moments de desesper, de ràbia, de joia i esperança del poeta. (Miquel López Crespí)

40 anys de poesia mallorquina - Edicions Can Sifre publica el poemari Espais secrets

En el seu moment vaig comentar que molts dels poemes que conformen el llibre havien estat redactats en el transcurs de molts dels meus viatges per terres dels Països Catalans i l’estranger. Normalment utilitz una de les plaguetes que vaig comprar ja fa molts d’anys, a Venècia. Uns quaderns folrats amb paper negre i amb prop d´un centenar de pàgines. Tot plegat, aquest nombre de pàgines, em permet fer nombroses provatures, esborrar el que no m’agrada. A vegades el quadern esdevé així el dietari poètic de la vida d’un escriptor. El calaix de sastre on hi van a parar no solament els poemes. També hi són presents les idees, els suggeriments de les persones que m’envolten, les vivències del viatge, els llibres que vas llegint... Aquelles pel·lícules del passat o del present que t’impressionen,,, Quan el quadern s’acaba, utilitz igualment bocins de paper d’embolicar o de diari, el petit espai d’una entrada al cinema... tot serveix per deixar constància d’una idea, d’un suggeriment, d’un vers.

Cinc poetes dels Països Catalans: Susanna Rafart, David Castillo, Josep Ballester, Sam Abrams i Miquel López Crespí

Dit això cal dir, emperò, que una vegada estudiats, seleccionats i passats en net els poemes que conformen Espais secretst’adones de seguida de la forta unitat temàtica existent en el llibre. Crec que són dues les causes d’aquesta impressió d’unitat temàtica: la primera seria la intenció conscient d’anar treballant en una línia ben determinada, amb la idea de bastir un poemari unitari, que deixàs constància del moment, d’una circumstància història concreta i, especialment, de les vivències més íntimes de l’autor. Sempre m’he demanat com és possible separar els sentiments del poeta del món real, autèntic que l’encercla. És una tasca impossible! Però aquesta vegada es tractava de depurar alguns dels aspectes del meu llenguatge poètic. Un llenguatge, i cal reconèixer-ho, massa farcit sovint de metàfores i altres floritures semblants --el llast de la nostra formació literària, de les influències que ens han condicionat i condicionen!--.

Quan vaig començar a bastir els primers versos del que, amb els anys, seria el poemari Espais secrets, em vaig prometre ser molt exigent amb el llenguatge, anar alerta amb les reiteracions lèxiques, amb les redundàncies emocionals. Els coneguts problemes derivats de la “passió” que sovint ens domina! Com podríem escriure poesia sense estar posseïts per la passió, pels sentiments, per la veritat que surt des de la fondària de l’ànima del poeta? Potser fos interessant –ho pensava i intuïtivament -recórrer a alguns dels vells trucs de les avantguardes europees de començaments de segle: provar de bastir un llenguatge simple, descarregat de verbalismes entorpidors. I, d’aquesta manera, aconseguir anar al nus del problema, al missatge essencial que el poeta vol transmetre al lector. Hauríem de parlar, doncs, d’un llibre escrit amb un cert fre a l'exuberància verbal. Un poemari que no permet el desenvolupament de períodes sintàctics gaire allargassats. Rompre amb els signes de puntuació és una eina al servei d’aquesta simplicitat del llenguatge creatiu que he emprat. Pensava que, si sobrava la gratuïtat de certes metàfores, el verbalisme heretat de la nostra formació –i deformació! -cultural, també trobava innecessaris els signes de puntuació. És evident que la intenció del poeta a aquestes alçades de la seva vida no és, ni molt manco!, bastir cap “revolució textual” heretada de llegat de les avantguardes literàries dels anys vint del segle passat. No és aquesta la intenció ni els objectius de l’autor. Simplement volem emprar les eines que ens proporciona la història de la poesia d’avantguarda per poder fer arribar molt millor al lector els moments de desesper, de ràbia, de joia i esperança del poeta.

Però tornem a l’”experimentalisme” que hom pot trobar a Espais secrets. Defugint certs aspectes de l’herència de l’Escola Mallorquina –els mateixos que criticava Josep M. Llompart a Literatura moderna de les Illes Balears (Editorial Moll, Palma, 1964)— en alguns dels poemes que comentam he emprat la prosa poètica. Una prosa poètica eixuta, mancada –com he escrit una mica més amunt--, de signes de puntuació, talment com surt, densa, del cor del poeta. Es tracta d’”experimentar” però sense cap pretensió de “fer història en la literatura” com a descobridors d’un nou “isme” literari. Sabem massa bé quines són les nostres limitacions, d’on procedim, el que els autors dels segles XX i XXI devem als moviments rupturistes –surrealisme, dadaisme, futurisme, simbolisme, etc.— per a vanar-nos de ser els “descobridors” mallorquins de tal o tal altra experimentació ocasional.

En el pla estrictament estilístic, el lector d’Espais secrets hi trobarà un radicalisme exacerbat en la línia de desenvolupar, amb tota la simplicitat possible, la càrrega existencial de l’època incerta que ens ha tocat viure, l'ànima de l’autor dels versos. Els impulsos que des dels grecs –i molts abans que els grecs!- impulsen els autors, és a dir, l’efecte del dolor, del desig, de la solitud, de la ràbia, de la revolta contra la injustícia, de la por davant les incerteses de l’amor, les excelsituds del sexe quan s’apodera, vital, de nosaltres; la melangia davant el pas inexorable dels anys; la terrible presència de la Mort al nostre costat... Aquests impulsos volen ser expressats lluny de qualsevol experimentalisme sintàctic tortuós i abarrocat. Potser hi resten encara ecos del surrealistes, la pulsió dels poetes impressionistes alemanys dels anys vint. Vet a saber si és la influència de l’antologia de Kurt Pinthus El crepuscle de la humanitat (Edicions de 1984, Barcelona, 2002). Però aprofundir en aquesta mena d’influències seria donar massa pistes, indicis del món cultural de poeta al lector. Val més que el lector s’enfronti sol, sense l’ajut de cap crossa, a l’inferno del poeta. Que endevini trucs i influències o, sinó, que és perdi creativament pel laberint de la creació i construeixi el seu món interpretatiu sense les indicacions, sempre interessades, sempre laberíntiques, dels autors. Facilitar-li massa la tasca seria excessiu. Que creï, juntament a l’autor el seu propi món. Que imagini el que vulgui, malgrat no trobi el camí, malgrat no endevini la influència cultural, política, literària que ha portat l’autor a escriure en un determinat estil o en un altre. Del que es tracta és de deixar constància de l’època que ens ha tocat viure (“mentre els mercenaris afinen la punteria / a les palpentes / dins del tramvia sense passatger / teclejant absurds sortilegis / m’adon que ja no hi ha gent als seients / les serenates resten glaçades vora les finestres del passat / ....”). Potser el poeta comença la cavalcada final. Arriben les “banderes de l’ocàs”. Que s’ha esdevengut amb els amics dels passats, amb aquells que compartírem les il·lusions i esperances del Maig del 68, de les revoltes anticapitalistes de la transició? Quan desaparegueren del costat? Moriren fa temps? Quants d’anys que no sabem res? Per què deixaren el combat, què els impulsà a claudicar davant els guanyadors?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)