Miquel López Crespí - Memòria històrica

Helène Choussat arribà a l’Illa quan el seu pare entrà a treballar al Consolat francès. Es trobà amb una societat més tradicionalista del que estava acostumada. Els seus "elegants" vestits francesos contrastaven amb l’estil mallorquí, i eren massa vistosos. O se’ls canviava, o no podia anar a missa. Així, el xoc de cultures i el procés d’adaptació a la realitat illenca hi tenen un pes important. Les famílies burgeses se la rifaven perquè els mostràs com cantar i ballar. Choussat també parlà dels seus dos marits i dels tres fills i dels seus viatges turístics per Europa. Conegué Chopin i li comprà el piano, que ara és a Valldemossa, i fins i tot donà a George Sand una llisteta amb traduccions del francès al mallorquí per poder anar a plaça sense problemes.

Records francesos a Mallorca

Hélène Choussat arribà a Palma el 1829 a devuit anys, i hi quedà tota la vida. Les memòries que escrigué per al seu fill seran finalment publicades, després de 138 anys a l’ombra

Per Arnau Busquets

Tot pensant en la Mallorca del segle XIX, pot fer-se difícil imaginar com vivia la gent en aquells moments. A través dels llibres d’història ens podem fer una idea de la situació econòmica, política i social, però costa tenir una imatge del que era el dia a dia dels qui vivien a l’Illa. Precisament els petits detalls, les quotidianitats i les vivències personals reals són els ingredients d’una publicació que veurà la llum després de 138 anys. Es tracta dels Souvenirs, d’Helène Choussat, una francesa de bona família que arribà a l’Illa el 1829, amb només devuit anys, i hi visqué la resta de la seva vida. L’any 1875, el fill d’Hélène li demanà que deixàs per escrit totes les anècdotes i records que li havia anat explicant al llarg dels anys.

El resultat va ser una narració manuscrita, de 320 pàgines, que fins ara només havia pogut llegir la família. Finalment, l’obra sortirà de la caixa de seguretat on ha estat guardada i serà publicada per l’Institut d’Estudis Baleàrics i per l’Ajuntament de Palma. Actualment, se’n tradueix el text i sembla que a final d’any n’estarà llesta una edició que inclourà fotografies familiars i reproduccions d’algunes de les pàgines originals. Els descendents de Choussat consideren que, passat el temps, ja no hi ha problemes per publicar un relat tan "personal, íntim i honest, perquè totes les persones que hi apareixen ja són molt lluny. El pas del temps és el que li dóna interès. La informació d’aquest tipus no abunda, i menys des de Mallorca. I encara menys escrit per dones", comenta Gabi Quetglas.

Helène Choussat arribà a l’Illa quan el seu pare entrà a treballar al Consolat francès. Es trobà amb una societat més tradicionalista del que estava acostumada. Els seus "elegants" vestits francesos contrastaven amb l’estil mallorquí, i eren massa vistosos. O se’ls canviava, o no podia anar a missa. Així, el xoc de cultures i el procés d’adaptació a la realitat illenca hi tenen un pes important. Les famílies burgeses se la rifaven perquè els mostràs com cantar i ballar. Choussat també parlà dels seus dos marits i dels tres fills i dels seus viatges turístics per Europa. Conegué Chopin i li comprà el piano, que ara és a Valldemossa, i fins i tot donà a George Sand una llisteta amb traduccions del francès al mallorquí per poder anar a plaça sense problemes.

Al llarg del relat, parla de la societat mallorquina, de l’ambient musical de la ciutat i del casino, que ella ajudà a engegar. De l’educació dels fills, de les malalties que hi hagué a la família, les excursions per Mallorca i del gran terratrèmol de 1851, entre moltes altres vivències. Casaments, judicis i negocis també hi apareixen. Fins ara, només 6 de les 320 pàgines havien vist la llum. Ben aviat, tota la resta.

dBalears (23-III-09)

Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal. (George Sand)

George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca.

La història de les relacions sentimentals entre George Sand i Frédéric Chopin és complexa. Les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa)i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors) proven de reflectir el món intel·lectual i amorós dels dos protagonistes. La relació sentimental entre Sand i Chopin va durar aproximadament nou anys. Nou anys de difícil i complida convivència que representaren el màxim de temps mai mantingut per Sand amb una mateixa persona. No cal dir que la majoria d'historiadors i investigadors que han tractat aquestes relacions sempre han destacat l'afinitat materno-filial entre George Sand i Frédéric Chopin. D'André Maurois fins a Jean Chalon passant per Belinda Jack, George Lubin, Jaume Vidal Alcover, Aránzazu Miró, Fernando Díaz-Plaja o Listz, que també escrigué sobre Chopin (vegeu l'interessant llibre de memòries Chopin, Madrid, Colección Austral, 1967), tots, sense excepció, destaquen aquest aspecte.

En el capítol "La bellesa dels dies ja marcits" de la novel·la El darrer hivern, Sand, la protagonista, poc abans de morir, reflexionant sobre la seva vida i les relacions amb el músic polonès, va recordant l'origen de la seva amistat. El fragment d'aquest capítol diu: "Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal".

Vet aquí alguns dels motius d'aquesta extraordinària durada de la relació Sand-Chopin i, també, de l'atzarós viatge a Mallorca aquell hivern de 1838-39.

Cap historiador o comentarista no nega l'estreta relació de Sand amb la música. Una de les historiadores que ha analitzat amb més cura tot el que fa referència al viatge de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca i als aspectes, diguem-ne "amistosos", de companys en el camí de l'art és, sens dubte, la investigadora palmesana Aránzazu Miró. El seu llibre Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000) és una obra de consulta bàsica.

Aránzazu Miró va néixer a Palma l'any 1964. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid, realitzà estudis musicals al Real Conservatorio Superior de Música de Madrid i completà la seva formació amb l'especialització en Biblioteconomia i Documentació. Ha combinat la seva dedicació professional al món de les biblioteques amb la seva activa col·laboració en premsa i revistes especialitzades exercint de comentarista i crític musical. En l'actualitat és la bibliotecaria de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca.

El llibre d'Aránzazu Miró, com ja he dit, esdevé una eina d'imprescindible consulta si volem saber què feren, com es desenvolupà l'estada de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca. El llibre dóna respostes satisfactòries i aporta abundor de documentació als interrogants que la mateixa autora es fa a la introducció quan es demana: "A partir d'una estada de noranta-vuit dies s'ha creat un gran mite. Què va ocórrer en realitat? ¿Què ha ocorregut des de llavors? Són les preguntes que aquest llibre vol desembarassar. A més de ¿quin significat va tenir Mallorca per a Chopin? ¿Quin lloc ocupa la producció mallorquina en el conjunt de la seva obra?".

No hi ha dubte que el primer "enamorament" de Sand respecte a Chopin ve donat per la música, per l'amor de l'escriptora a la màgia que, tots els contemporanis del músic en parlen, desprenien els dits de Chopin. Per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart.

Aurore Dupin havia escrit al respecte: "Un dia, algú orquestrarà la seva música sense canviar res de les seves partitures per a piano i aleshores tothom s'adonarà que aquell geni tan complet [Chopin], tan savi com el dels grans mestres que ha assimilat, amagava una personalitat més exquisida que la de Johann Sebastian Bach, més poderosa que la de Beethoven, més dramàtica que la de Weber".

Aránzazu Miró, en reproduir determinats fragments de la famosa Història de la meva vida de George Sand, ens ajuda a copsar l'interès de l'autora pel músic.

Aquest amor a la música és el que va fermar Sand a l'alhora creativa i conflictiva relació, la més llarga, com ja hem indicat, que mai va tenir l'escriptora al llarg de la seva vida.

De finals de 1999 fins a mitjans de 2002, les imatges i reproduccions dels retrats de George Sand i Frédéric Chopin, fotografies de Nohant i del París de la Comuna, els gravats de Gaston Vuillier, han ocupat físicament i mentalment el despatx des d'on prov de resistir les envestides del temps, l'indret on he escrit els capítols de El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand. Els llibres de Sand, les seves biografies, les reproduccions dels retrats que des de Delacroix als pintors anònims havien fet a ella i a Chopin; les pintures dels seus fills durant la seva estada a Valldemossa; les distintes edicions d'Un hivern a Mallorca, els llibres d'història damunt el segle XIX, les memòries dels coetanis de Sand i Chopin fent referència a la seva vida i la seva obra, els discs compactes de la música de Chopin... tot plegat, barrejat amb documents i relats de les revolucions de 1830 i 1848 i estudis damunt de la Comuna de París i la vida quotidiana a la França de mitjans de segle XIX, ha servit per a situar l'autor en l'època dels personatges novel·lats.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

(Fotografies antigues de sa Pobla) Simó Andreu, Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons "Verdera", els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost...

Sa Pobla en el record (pàgines del meu dietari)

No deixa de ser curiós i és digne de reflexió constatar com va passant el temps quasi sense que t'adonis del que s'esdevé. De cop i volta, quan, de forma totalment casual, en comprar un llibre com aquest titulat Sa Pobla i sense anar a esperar-ho et trobes enmig dels "Personatges destacats" de la teva terra, no t'ho acabes de creure. Sembla que era ahir mateix que anaves a Casa de les Monges del carrer del Capità Pere de Sa Pobla. Encara et veus plorant, ben aferrat a la mà de la teva mare, el primer dia de classe a l'Escola Graduada del carrer dels Fadrins, l'escola bastida en els anys vint pel teu oncle Miquel Crespí Pons i l'arquitecte Guillem Forteza.... Sembla que era ahir mateix que començaves el primer de batxiller a l'Institut de la plaça del Mercat i, sense que ho sabessis, jugassis en el mateix indret on romangué presoner el teu pare en els anys quaranta, just arribat de València amb tants companys d'aquella generació que volgué bastir un món més just i solidari. A aquella heroica generació de lluitadors antifeixistes no li deixaren bastir escoles, escriure novel·les, repartir les terres entre els més necessitats. La sublevació militar, els falangistes, el clergat d'aleshores, els soldats i les armes enviats per Hitler i Mussolini els obligaren a agafar les armes per defensar la llibertat.

El temps ha passat inexorablement. Ara el jove estudiant dels anys cinquanta, sense anar a cercar-ho, per aquestes simples casualitats de la vida, per haver publicat prop d'una quarantena d'obres, es troba en els llibres fent costat a tots els personatges mítics de la seva adolescència i joventut: Simó Andreu; Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons "Verdera", els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost...

Com és possible que els anys hagin passat tan de pressa? Prop de seixanta anys. Ara recordes que vares néixer pel desembre de 1946, uns anys després de la victòria dels aliats damunt el nazifeixisme. També recordes que ja fa trenta-cinc anys que vares escriure el primer article de la teva vida en la secció de literatura del diari Última Hora de Palma. D'ençà 1969 centenars d'articles en la premsa de les Illes i, en temps de la dictadura, en nombroses revistes clandestines d'esquerra.

A vegades, immers dins la teva feina, enmig de la supervivència quotidiana, quasi no t'adones de la marxa implacable de les manetes del rellotge. Llegint el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimiento Nacional de l'historiador Joan Mas i Quetglas (Palma de Mallorca. Documenta. 2003), concretament la pàgina 142, tornava a constatar el pas del temps. Joan Mas i Quetglas recordava la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim i de la Guàrdia Civil a començaments dels anys seixanta, quan les vagues d'Astúries. Un grup de joves mallorquins sortírem, de nit, al carrer per a pintar consignes a favor de l'amnistia dels presos polítics i en solidaritat amb els vaguistes asturians, que eren torturats per les forces repressives del feixisme. Ens enxamparen just quan començàvem la "feina" i per poc ens costa uns anys de reformatori. Però la nota de l'historiador em feia copsar novament com ja havien passat més de... quatre dècades! d'ençà aquella acció juvenil de la lluita per la llibertat. Concretament... quaranta-dos anys! No és estrany, doncs, que a vegades surti la teva veu en les enciclopèdies, en els llibres història, en els diccionaris i guies de la literatura catalana. Quatre dècades d'anar pel món escrivint i emprenyant la reacció és temps, evidentment! Alhora és normal que algú, malgrat les campanyes de silenciament, s'hagi adonat de la teva obra o, almanco, hagi llegit alguns dels més de quaranta llibres publicats o dels centenars d'articles que han anat sortint en els més diversos mitjans de comunicació.

Les brutors en contra meva de determinats sectors de l'extrema dreta falsament nacionalista i l'excarrillisme coincidien amb l'edició del llibre Sa Pobla (2001). Ho llegíem i no ho acabàvem de creure. Parl de la brutalitat del carrillisme illenc i sectors propers que, com he explicat en algun article anterior, tengueren la barra de publicar un pamflet ple de mentides i tergiversacions contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Era la campanya rebentista contra el llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La visceralitat que traspuava el pamflet que publicaren, el dogmatisme i el sectarisme dels senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida era bestial. Sense cap mena de vergonya s’atrevien a insinuar que els partits marxistes, els comunistes i republicans que lluitàvem contra el feixisme ho fèiem “per a tractar de debilitar des del franquisme sociològic, i de vegades des del franquisme policíac, el Partit Comunista d’aleshores” (citació textual del pamflet publicat a Última Hora el 28-IV-1994). Quina vergonya, quina manca d’ètica provar d’embrutar d’aquesta manera la memòria i l’esforç antifeixista de tants homes i dones que feren tant per la llibertat del nostre poble, per acabar amb la dictadura! En referesc als militants, companys i companyes dels partits comunistes, dels cristians anticapitalistes, dels sectors anarquistes de la nostra societat, de la societat civil. No tot era carrillisme a les Illes i a l’Estat espanyol! Hi havia altres partits, altres formes de veure el canvi, d’avançar vers la república, la independència i el socialisme. Eren munió, no solament els militants de formació marxista i anarquista, les organitzacions que es reclamaven del consellisme, de l’herència de la CNT i el POUM, tots aquells i aquelles que ens sentíem hereus de la lluita de l’Oposició Obrera contra l’estalinisme. Eren moltíssims també els independents, aquells i aquelles que volien un canvi en profunditat de la nostra societat i no una simple emblanquinada de façana, a l’estil de la reforma que la direcció carrillista pactava amb el franquisme reciclat.

Els autors del llibre Sa Pobla (2001), en la secció "Personatges destacats" del nostre poble escrivien (vegeu pàg. 82): "Cal recordar que sa Pobla té un important nombre de personalitats que han destacat en els diferents àmbits de la societat, com els escriptors Alexandre Ballester Moragues i Miquel López Crespí; els periodistes i escriptors Pere Bonnín Aguiló i Miquel Segura Aguiló; la cantadora Antònia Buades Vallespir "Madò Buades", el polític Jaume Cladera i Cladera, i l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez Martínez, entre d'altres".

Abans, els autors del llibre i el mateix apartat "Personatges destacats" havien parlat del gran actor Simó Andreu (sa Pobla, 1941); de John Frederic Bateman (Londres 1810-1904), ànima de la dessecació de s'Albufera; de l'epidemiòleg Miquel Cabanelles (sa Pobla 1760 - Madrid 1830); del poeta i glosador Bartomeu Crespí (sa Pobla 1885 - Palma 1964); de Pere Antoni Ferragut, el "Capità Pere", el famós militar pobler, comissionat pel rei Felip IV a Flandes i cap de la milícia a Palma. El "Capità Pere", personatge destacat de sa Pobla, hi va néixer l'any 1631 i morí igualment a la nostra contrada el 1702. El llibre Sa Pobla parla també de l'eclesiàstic Joan Parera Sansó, el promotor de la revista poblera Sa Marjal (Manacor 1865 - sa Pobla 1928), del famós entrenador de futbol Llorenç Serra Ferrer (sa Pobla 1953), del polític Miquel Socias (sa Pobla 1841 - Palma 1904), de l'investigador Bartomeu Torres Gost (sa Pobla 1905 - 1989) i del metge i escriptor Joan Torres Gost (sa Pobla 1900 -Madrid 1979).

També en la veu "Sa Pobla", en el volum XIII de la GEM (vegeu pàg. 209) es dels personatges més destacats de sa Pobla. El redactor de la GEM escriu: "Els personatges més destacats són els eclesiàstics Miquel Bonnín, Joan Parera, Antoni Serra, i Bartomeu Torres; el filòsof, teòleg i músic Francesc Bonnín; el religiós i polític Cristòfol Cladera -Tresorer Cladera-; el missioner i investigador Josep Obrador; el prevere i escriptor Antoni Aguiló -capellà Toniet-; l'epidemiòleg Josep Cabanellas -Veret-; els metges Joan Serra i Joan Torres; el polític i enginyer Jaume Cladera; els polítics Jaume Andreu, Jaume Font, Joan Pizà i Miquel Socies; els investigadors Bartomeu Siquier i Melcior Tugores; l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez; el dramaturg novel·lista i poeta Alexandre Ballester; el poeta i novel·lista Miquel López Crespí; el comediògraf, poeta i glosador Bartomeu Crespí Cladera...".

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Novament hi ha remor de sabres a les casernes. La setmana passada me n'avisà la CIA, i avui mateix el CESID m'ha fet arribar un informe molt delicat en el qual, amb noms i proves -hi ha transcripcions de converses-, queda comprovat com els de costum tornen a confabular en contra meva. Bullen els estats majors dels tres exèrcits. S'envien cartes, missatges xifrats. Viatgen, amb les excuses més inversemblants, de caserna en caserna. La notificació número 6, en l'apartat referent a la divisió Brunete, hom pot constatar com, fent creure a l'alt comandament que fan rutinàries maniobres tàctiques, el que feren en realitat el passat mes de setembre fou preparar fil per randa l'ocupació militar de Madrid. Amb la informació que tenc es pot veure un ampli pla que preveu la utilització dels camps de futbol per a concentrar els detinguts.

Les falses memòries de Felipe González (IV)

Novament hi ha remor de sabres a les casernes. La setmana passada me n'avisà la CIA, i avui mateix el CESID m'ha fet arribar un informe molt delicat en el qual, amb noms i proves -hi ha transcripcions de converses-, queda comprovat com els de costum tornen a confabular en contra meva. Bullen els estats majors dels tres exèrcits. S'envien cartes, missatges xifrats. Viatgen, amb les excuses més inversemblants, de caserna en caserna. La notificació número 6, en l'apartat referent a la divisió Brunete, hom pot constatar com, fent creure a l'alt comandament que fan rutinàries maniobres tàctiques, el que feren en realitat el passat mes de setembre fou preparar fil per randa l'ocupació militar de Madrid. Amb la informació que tenc es pot veure un ampli pla que preveu la utilització dels camps de futbol per a concentrar els detinguts. Fins i tot les places de braus serien emprades per a portar-hi sindicalistes, membres d'Esquerra Unida, destacats intel.lectuals i artistes. Al llistat hi puc veure els cantants, membres de conjunts musicals, humoristes que signaren el manifestat al nostre favor en les passades eleccions generals! Són talment uns infants, aquests generals i coronels! Tenen tan poca imaginació!

El pla és una barroera imitació del que ja provaren de dur a la pràctica el 27 d'octubre del `82. Unes disposicions emprades per Franco l'any trenta-sis, i copiades pel general Pinochet i qualsevol aprenent de colpista. Els tancs per a atemorir la població civil i fer front a qualsevol possible resistència, els grups especials encarregats de detenir l'oposició... Em pensava que, després dels relatius fracassos de l'operació Galàxia, el cop del 23-F, o tota aquella moguda dels coronels -la de l'octubre del `82-, volent barrar el pas al segur èxit electoral del partit -els deu milions de vots!-, es devien haver tranquil.litzat. Els marcials estrategs espanyols, sempre amb llur mania de posar "ordre" en el moment menys esperat, sense entendre que hem estat nosaltres, els partits, els polítics, les forces sindicals, els qui hem consolidat el sistema democràtic, la monarquia, la Constitució Espanyola. A les reunions amb l'alt comandament els ho he explicat sovint. Franco, amb les seves lleis d'excepció... ¿pogué impedir l'assassinat de l'almirall Carrero Blanco o els crims dels terroristes? Mai! En temps de la dictadura hi havia la mateixa proporció de morts dins les forces de seguretat de l'Estat qui pugui haver-hi ara, amb la llibertat. En aquests anys de governs progressistes hem fet molt per tenir contents els militars. Permanents augments de sou, elevació de les dotacions pressupostàries, millors estatges, beques d'estudi per a anar als Estats Units i Alemanya, entrada a l'OTAN i als més importants organismes militars internacionals.

I, als qui els agrada la guerra de veritat, als qui no es conformen jugant amb els soldadets de plom i els mapes dels estats majors, els hem deixat participar en un conflicte de bon de veres, la guerra autèntica de Bòsnia, amb les ciutats en flames i els morts de cada dia que tothom pot veure per la televisió. ¿No volien olorar la pólvora de veritat? Dons els hem deixat ensumar la pólvora, sentir els trets de ben a prop, veure córrer la sang al seu costat. Un general, molt acostat al partit, em diu que l'oficialitat espanyola resta tranquil.la de seguida que ensuma la sang. Per a ells és com una droga. Al cap d'uns anys de pau són com drogaaddictes que no poden injectar-se heroïna. Van d'aquí allà, conspiren, han de fer maniobres tot sovint imaginant que ocupen les Corts, la Moncloa. Que bombardegen les seus dels sindicats. Somnien pensant en els camions carregats de detinguts. Voldrien armar els grups fanàtics de l'extrema dreta. Omplir els camps de futbol de vaguistes i independentistes. Talment uns infants malcriats que no entenen la difícil conjuntura internacional, els canvis que s'han esdevengut en la societat per a realitzar un cop d'Estat com els que estudien en les acadèmies militars. Però en veure, sentir, olorar la sang, ja resten feliços i contents. Quin entusiasme no regna entre les tropes destacades a l'antiga Iugoslàvia! Sé -en el meu viatge a Bòsnia ho he pogut constatar amb els meus ulls- que estan contents amb la tasca que ens han encomanat les Nacions Unides. La majoria voldria entrar en combat. Lluitar de bon de veres. M'ho diuen i els ulls els resplendeixen amb sinistre fulgor: "Hauríem d'intervenir a Somàlia, a Haití; a Cuba, per a acabar amb la dictadura de Fidel Castro". Els escolt amb atenció. En el fons, malgrat llurs infantils maniobres conspiratives, són bona gent. Homes disciplinats que, sens dubte, donarien la vida per la pàtria o entrarien a mata-degolla a la Seat, en cas de vaga revolucionària. Fidels descendents dels legionaris que assaltaren Càceres en temps de la Guerra Civil. No. No tallaven les mans per a robar els anells d'or. Això era cosa dels moros que va portar Franco. Però sabien complir amb el deure. Per això guanyaren la guerra a les turbes indisciplinades de la República. Perquè hi havia un comandament, uns ideals, una ideologia cristiana. Ells saben, coneixen perfectament la meva preocupació constant per complir amb els seus desitjos, satisfer totes llurs necessitats. Per això, perquè em pensava coneixien el meu interès, no deixa d'estranyar-me que tornin les conspiracions, les reunions secretes, com quan -sense conèixer l'eficient labor del govern- es pensaven que el nostre partit era antimilitarista, antiespanyol, partidari de l'autodeterminació de les regions. Crec haver complit sempre amb la meva obligació de guia, de far lluminós que, en aquests anys al capdavant de la pàtria, he demostrat ben a les totes que comprenc molt bé les necessitats de l'exèrcit. Fa temps que, magnànim, els he perdonat la feta del 23-F. Sovint la record, l'acció incontrolada de Tejero i la Guàrdia Civil, fent que la majoria de diputats ens haguéssim de tirar al terra per salvar la vida. Les bales eren de veritat, no hi ha dubtes al respecte! Caigué bona part del guix del sòtil damunt el cap dels membres del Govern asseguts a la filera dels bancs blaus. Carrillo, Suárez, Gutiérrez Mellado, els únics que no anaren al terra. Sempre he pensat si no seria una forma absurda de presumpció. Un voler ser més que els altres. Carrillo fumava tranquil mentre mirava l'endemesa dels guàrdies. Deixava caure amb calma la cendra de la cigarreta dins del cendrer. S'ho mirava fred, com si el terratrèmol no anàs amb ell. És comprensible. El cap dels comunistes havia viscut les hostilitats del `36. No era la primera vegada que sentia els trets ben al costat. Gutiérrez Mellado, com a militar, també havia tengut oportunitats d'olorar la pólvora, sentir l'espetec de la metralla ben a prop. Suárez, no. Suárez ens sorprengué i, en certa manera, aconseguí deixar-nos en ridícul. N'Alfonso, al meu costat, tornà groc en sentir les metralletes. No sabíem si disparaven directament contra nosaltres. El pànic ens dominava. "Al terra, al terra, que ens maten", vaig sentir que deia, i al moment, just acabades de pronunciar les paraules, ja estava besant el marbre de l'hemicicle. Quina vergonya, els diputats pel terra, besant la pols! La covardia comprensible del Parlament davant els colpistes quedà ben reflectida en aquell vídeo famós que repetiren tantes vegades per televisió. Hi havia moltes més coses que el poble no sabia, rere esdeveniments tan deplorables. Els fets del 23-F posaren en perill la conspiració amagada que hi havia al darrere -l'operació de salvaguarda de la democràcia pactada entre el rei, els militars que hi havia rere Armada i tots els partits parlamentaris.

Crec important deixar constància històrica dels anys lamentables d'UCD, la seva debilitat congènita, la impossibilitat que tenia el seu govern per a desmobilitzar a fons la xurma, fer acceptar la Constitució, controlar les exigències irracionals de les regions. L'alt comandament de la tropa anava remogut. Ningú, abans de les eleccions del vuitanta-dos, no podia imaginar que a Espanya hi havia un partit -el meu!- amb capacitat de vèncer la subversió, les vagues permanents, la rebel.lió del populatxo indòcil que no es conformava amb anar a votar cada quatre anys i exigia més i més, sense respectar els Pactes de la Moncloa, els successius acords de les cúpules sindicals amb el govern. Els polítics d'UCD, mal dirigits, sense una idea global d'Estat, feien figa, s'enemistaven entre si. Feia feredat veure l'espectable ignominiós de les baralles internes del partit d'en Suárez. Ningú no l'obeïa. Cada camarilla pugnava per obtenir més quotes de poder. Ningú no dubta que el comportament absurd dels membres d'UCD fou decisiu per a decantar els estats majors vers una opció de força. El rei ja no sabia què fer. Els militars, els patriotes de debò, no podien restar indiferents dins les casernes contemplant com Espanya entrava en una espiral de violència i caos incontrolat. El PCE de Carrillo ja no podia fer més per la causa de salvar el sistema establert. Ja s'havia desgastat prou defensant la bandera monàrquica, la unitat d'Espanya i la lliure economia de mercat. Ben cert que l'eurocomunisme fou, en els primers anys de la transició, la barrera més ferma contra els intents de transformació revolucionària de la societat. Mai la patronal, els banquers, els grans terratinents, no podran agrair prou a Carrillo el que va fer en defensa dels interessos generals de la nació. Crec que allà, en situació tan decisiva, va sacrificar el partit, el PCE, aturant, de rel, qualsevol aventura anticapitalista. Els seus homes eren desbordats d'una forma permanent a fàbriques i universitats. Moltes associacions de veïns, controlades per disbauxats contumaços d'OEC i formiguers de cristians pel socialisme, exigien, sense aturar, més equipaments socials per als barris, zones verdes, escoles, guarderies, un control democràtic dels ajuntaments. Exigències que, en un moment tan crític, l'administració no podia satisfer. Les manifestacions nacionalistes feien veure que la qüestió de les regions esdevenia un problema d'Estat de difícil solució. Esverat, li vaig dir a Múgica Herzog: "Hem de fer quelcom, urgentment. L'exèrcit va remogut". Un sector d'UCD estava d'acord en pactar una paralització momentània de la dinàmica democràtica. En Carrillo també. Parlàrem en secret amb el rei i el general Armada. Per a evitar la desfeta d'Espanya, amenaçada per la xurma incontrolada i els nacionalistes radicals, podíem arribar a un govern de concentració nacional, sota la presidència d'un militar. El PCE oferia Solé Tura com a ministre. Podríem dividir els treballadors, fer-los creure, malgrat fos suspesa provisionalment la Constitució, que tot allò era una solució favorable als morts de fam, una operació en res antidemocràtica, feta tan sols per a afavorir un posterior desenvolupament de les llibertats. Amb el nostre partit en el projecte, amb el suport del rei i dels generals més constitucionalistes, amb l'ajut de Carrillo i els sindicats, tot aniria bé.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

...”els comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intellectual total i absoluta". (Miquel López Crespí)

Lletra de batalla i els ressentits

Lletra de batalla, el poemari publicat per l'Editorial Bromera del País Valencià, ha tengut molt més sort que el seu germà bessó Revolta, que edità l'editorial Moll en la famosa col·lecció de poesia La Balenguera el març de 2000. La multitud de problemes que l'autor hagué de patir, els entrebancs i travetes patides pel poemari al llarg de la geografia mallorquina i la de la resta dels Països Catalans ha estat descrita amb prou minuciositat en els capítols "La influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina contemporània" i "El llibre de les odes", pàg. 139-143 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep Maria Llompart editat per Edicions Cort de Palma de Mallorca en la primavera de 2003.

En els primers dels capítols abans esmentats escrivia, entre d'altres coses: "Sortosament assistim, aquests darrers anys, a la fi d'un determinat i nefast mandarinat literari. Em referesc als comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intellectual total i absoluta".

El poeta Tomeu Fiol també ha parlat d'aquests problemes en el pròleg que va escriure per a Revolta. Tomeu Fiol resumia el llarg pelegrinatge de Revolta amb aquestes paraules: "La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repassar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva. En català, és, doncs, fruit de la feinada que acabam d'esmentar".

En poques paraules: Revolta no guanyà mai cap premi literari en la seva versió original catalana; ans al contrari, "descobert" l'autor per determinats membres de jurats de tendència reaccionària i paranoucentista, va ser escarnit amb tota una sèrie de comentaris irrepetibles en aquest escrit. La reacció cultural i política sol cometre aquesta mena de brutors: proven d'assassinar les obres i l'autor en petit comitè, clavant el punyal per l'esquena. Posteriorment, per a copsar encara més la manca d'ètica d'aquests membres de jurat, alguns d'ells, com si a Mallorca les coses no es sapiguessin de seguida, quan em trobava pel carrer, tenien la gosadia d'afirmar, mentiders, que el poemari els havia agradat moltíssim i que, quin cinisme!, l'havien votat.

Finalment, Revolta, en una traducció al castellà que portava per títol Grietas en el mármol, guanyà el primer concurs al qual es va presentar: el Ciutat de València de poesia. Posteriorment, Revolta, en la seva versió original catalana, era publicat, com ja he dit , per l'Editorial Moll en la seva col·lecció La Balenguera.

Potser caldria explicar una mica els motius exactes pels quals em vaig posar a escriure una segona part, qui sap si més combativa encara, de Revolta. Per a la redacció de Lletra de batalla qui més m'encoratjà va ser el poeta i investigador Ferran Lupescu i també, alguns membres de les organitzacions d'esquerra i independentistes Endavant i Alternativa L'Estel. Uns, els primers, els vaig conèixer amb motiu de la presentació a Barcelona, per part de Lluís M. Xirinacs, del meu llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició que publicà Edicions El Jonc de Lleida. Endavant, L'Editorial El Jonc, i el Centre d'Investigació Històrica Arran s'havien encarregat de la presentació del llibre que, com ja he dit, anà a càrrec de Lluís Maria Xirinacs. Aquests fets s'esdevenien a començaments del 2001. Posteriorment, en el 2002, el col·lectiu d'estudiants Alternativa L'Estel em convidà a unes trobades que, damunt la història de la transició, es feren a la Universitat de Lleida amb participació de Josep Fontana, Josep Guia, Lluís M. Xirinacs, Manel Lladonosa, Xavier Vinader, Antonièta Jarné i Martí Marín i de qui signa aquest article. El seminari de la Universitat de Lleida es titulava "La transició als Països Catalans" i, com deien els organitzadors, es tractava "d'apropar a l'estudiant de la Universitat de Lleida a una realitat passada i encara present com és el procés de reforma política que va portar de la dictadura franquista a l'actual monarquia parlamentaria".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

(3 vídeos) Mai no he entès el nacionalisme. Bé, el nacionalisme de l'Estat, d'Espanya, sí que l'entenc i el defensaré mentre em quedi un alè de vida. Em referesc al nacionalisme insolidari, al separatisme històric que tant de mal ha fet i fa a Espanya: Catalunya i Euskadi, essencialment. A la transició, amb les burgesies catalana i basca pactàrem un modus vivendi, que després, per desgràcia, s'amplià a altres regions: concedir una petita quota de poder, diners, algunes competències, per a enriquir-los una mica més i que callassin, deixassin marxar l'Estat amb tota tranquil.litat. Les esperances sembla que no funcionen com pertoca. El nacionalisme és com un càncer. Els dónes una mà i t'agafen el braç sencer. Però som espanyols, tenim una gran llengua comuna, un estat unitari d'ençà en Felip V... què més volen? La independència, com els terroristes d'Herri Batasuna? Nosaltres tenim l'exèrcit, la raó, la llei, el Parlament, l'ajut de la comunitat internacional. Mai no aconseguiran fer el que s'ha fet a l'antiga URSS, a la finida Iugoslàvia, a Txecoslovàquia.

Les falses memòries de Felipe González (III)

Na Pilar Rahola és una eixelebrada militant d'un grupuscle. Esquerra Republicana de Catalunya, és el nom del partit. No cal dir que aquest cercle sediciós no em cau simpàtic -per separatista!- i caldria estudiar alguna forma d'il.legalitzar-lo. Igual que els terroristes d'Herri Batasuna. Per sort, d'aquests darrers ja en tenim molts dins la presó. Bé, la diputada agitadora, l'altra dia, i sense gens ni mica de vergonya, proposava mesures esgarrifoses per a sortir de la crisi actual. Jo no sé com certs sectors, per molt marginals que siguin, escullen gent sense preparació tècnica ni professional per a ser representats al Congrés. Coses de la turbamulta, què hi farem! Proposava, folla i il.luminada, una disminució de la burocràcia central a les comunitats autonòmes, la sortida -i posterior disminució en homes i material- de l'exèrcit espanyol de Catalunya, Galícia, Ceuta, Melilla i Euskadi. Quina aliança gens amagada entre separatistes! Com si els espanyols fóssim beneits! A més a més, entre altres mesures igualment desbaratades, proposava, portada per la més barroera demagògia -com correspon a qui es considera hereu de Macià i de Companys-, la supressió total i absoluta de les despeses destinades a la investigació militar, concretament els deu mil milions de pessetes que enguany hem dedicat a provar nous tipus de míssils, un tanc que podrà combatre envoltat de boira, el nou vaixell revolucionari que combinarà les tasques de cuirassat, submarí i portaavions -quelcom mai vist, ni als Estat Units d'Amèrica! Pilar Rahola, una mala escriptora, una dona que podria haver fet carrera al costat del Molt Honorable Jordi Pujol i que s'ha embarcat en aquesta aventura sense sortida d'Esquerra Republicana de Catalunya, amb citacions de Josep M Llompart i el comunista Estellés -un valencià estalinista mort recentment-, predicava, davant d'un hemicicle buit -tots havíem sortit fins al cafè del Congrés per esperar tranquils la fi de la seva boja intervenció- la necessitat de finir amb la dotació econòmica que l'Estat atorga a la monarquia, disminuir el sou dels diputats, batles i regidors fins a aconseguir una equiparació amb el sou obrer -mesura bolxevic sense dissimular!

Per a qui no sàpiga la història, caldria recordar que fou el mateix Karl Marx qui, després de la fi ignominiosa de la Commune de París, el l871, al pamflet il.legible titulat Les ensenyances de la Commune, proposà, per primera vegada en el món, l'odiosa idea de pagar als diputats -l'èlit dirigent que tota nació civilitzada tria per a representar-la- el mateix que podia cobrar un miner, un manobre, un mestre d'escola. En Fèlix Pons, el gran polític illenc que presideix el Congrés, no podia contenir les rialles davant tantes barbaritats pronunciades per la separatista catalana. Tocava la campaneta, però ella, furient, espitjada per no se sap quina ira venjativa, anomenant el Conseller Casanoves, l'anarquista Durruti, el marxista Andreu Nin, continuava el seu discurs de manicomi proposant sens treva la supressió de les Delegacions del Govern a totes les comunitats autonòmes, l'ajut al Front Polisario, la ruptura de relacions diplomàtiques amb Rússia fins que el President no alliberàs els presos polítics. Sigui dit entre parèntesis: aquesta bruixa catalana anomena "presos polítics" els terroristes russos que defensaren el Parlament amb les armes a la mà. És impossible que a cap país del món es donin espectacles tan lamentables com el que ens oferí aquesta radical eixelebrada. Voler acabar amb les despeses en armament, reduir el personal militar, finir amb les subvencions a la investigació militar, disminuir el sou de diputats i batles, suprimir els delegats del Govern central a les Comunitats! Increïble! L'amic i company Fèlix Pons quasi va estar dos dies malalt, obligat com estava, pel seu càrrec, a aguantar el diluvi nacionalista i subversiu de l'escriptora frustrada! Púrria de nul.litats i analfabets que volen ser independents! Amb semblant programa pretenen governar! Ben cert -per sort!- que no tendran mai una majoria de paperetes que doni suport als seus intents subversius. Uns milers de vots en totes les eleccions, provinents de certs sectors marginals: objectors de consciència, antipatriotes que no volen anar a servir Espanya, secessionistes, lesbianes, prostitutes, gais, aturats que pensen que amb un Estat propi podrien romandre al marge de la crisi internacional que ens sacseja... ignorants, gent inculta, analfabets de la política, gentussa de mal viure, carn de camp de concentració. Servituds de la democràcia, haver de respectar el torn d'intervencions al Parlament, no poder enviar la Guàrdia Civil per a tancar el cau d'on prové. Però tot s'aconseguirà amb el temps. A les nostres presons de màxima seguretat hi cap molta gent i, si fan un pas en fals -alguna manifestació no autoritzada, insults al Rei, cartells contra l'exèrcit espanyol, greuges a la bandera única de l'Estat-, hi poden acabar engirgolats. Qui avisa no és traïdor!

La fi de l'experiment leninista a Rússia -la vella utopia marxista de voler finir amb el sistema capitalista- ens ha ajudat molt. El fracàs de la burgesia soviètica -hem de ser científics, caram!, que els buròcrates del PCUS fossin autèntics comunistes no s'ho creu ningú, però serveix a les intencions de la propaganda i ho hem de continuar utilitzant- el desastre del Gorbatxov en el seu intent de modernitzar l'Imperi Soviètic, ens han servit a la perfecció. Totes les informacions que arriben diàriament a la Presidència del Govern parlen de petites faccions marxistes que es desfan, que abandonen els principis que fins ara defensaven. Amb la fi de l'Enver Hoxha, fins i tot ens hem desfet dels marxista-leninistes pro-albanesos! Han estat els primers a disoldre el seu partit, a canviar de nom, a mudar la capçalera de llurs publicacions. La revista quinzenal que abans de la desfeta albanesa s'anomenava Vanguardia Obrera, ara porta el títol de Llibertat. Han fet dimitir l'antiga direcció i, el que és més divertit, actualment es barallen per trobar un nou nom a la seva organització que no recordi per a res el marxisme o el comunisme. L'antic Moviment Comunista també ha mudat d'ideologia. El seu Servir al Pueblo (de clares connotacions maoistes) ha esdevengut Página abierta, divulguen les equivocacions de Marx (així ens estalvien feina!) i asseguren i reafirmen la inexistència de la classe obrera. És curiosa aquesta actitud i, ho dic ben sincerament, m'agradaria poder conversar d'amagat amb algun dels seus dirigents. Jo no ho tenc tan clar, això que la classe obrera no existeix. Encara tenc a la memòria aquella famosa vaga del 14-D que va fer trontollar el Govern. Per unes hores, el poder semblava en el carrer. Mai no havia vist tanta escòria cridanera. Per sort, la vana inflor extremista no va anar endavant i els sindicats no insistiren més en actituds sectàries que no serveixen de res. Una de les conseqüències més importants de l'ensorrament dels règims socialistes va ésser la incorporació del Partit d'en Carrillo a les nostres fileres. Amb la intel.ligent operació poguérem debilitar una mica Esquerra Unida i enfortir, en la coalició que encapçala l'il.luminat d'Anguita, l'ala d'en Sartorius que vol pactar amb nosaltres. Hi ha gent dins del partit del Govern que no valora com pertoca aquests èxits -la dissolució dels petits grups esquerranistes que sempre ens feren la punyeta. Són companys ignorants, que no coneixen a fons les arrels dels moviments populars. En aquests darrers anys d'immillorable govern, sempre hi havia hagut protestes. Basti recordar la campanya contra l'OTAN o en contra de la nostra sàvia incorporació al Mercat Comú. Les dificultats que tenguérem per a portar a terme la vigent reconversió industrial. I, sempre, sempre, en qualsevol acció dels avalotadors, enmig dels descamisats que es manifestaven d'una forma grotesca contra el progrés, hi podíem trobar -els serveis d'indagació de la Guàrdia Civil i l'exèrcit així ens ho ressenyaven- militants d'aquests petits grups encapçalant les manifestacions i els brutals enfrontaments amb les forces d'ordre públic. Que ells mateixos s'hagin dissolt, hagin mudat d'idees, rebutjat el marxisme i el comunisme, abandonat el puny tancat i la bandera roja, i que ho hagin fet per pròpia iniciativa, sense necessitat de la repressió estatal, ha estat un èxit indiscutible del sistema, de la superioritat de les idees de l'economia de lliure mercat. Amb la força no hauríem pogut aconseguir un resultats més excel.lents. Els mateixos adherents de tots aquests partits han pogut veure, comprovar per ells mateixos, com han estat llurs propis dirigents qui han mudat d'idees, els qui han renunciat al que defensaven en el passat, qui han enterrat definitivament el marxisme com a mètode d'anàlisi i d'acció. Cal dir, per respectar la veritat històrica, que vaig ésser jo mateix, l'any setanta-nou, en aquell Congrés del partit, qui primer va rebutjar, per inútils i inoperants, les ensenyances del subversiu jueu alemany. Ara, amb uns anys de retard, els maoistes, els pro-albanesos, han seguit el camí indicat per mi. És el millor que podien fer. Potser encara ens puguin ajudar a controlar els sectors anàrquics de la xurma. Sempre val tenir alguna gent preparada en la revolta, reconvertits, ajudant a la normal convivència ciutadana, ensenyant amb llur exemple a respectar la Constitució i les lleis. Mai no s'ha de desaprofitar cap material, sempre que hagi fet autocritica dels seus errors i, amb els fets, demostri una sana actitud de participació ciutadana.

Mai no he entès el nacionalisme. Bé, el nacionalisme de l'Estat, d'Espanya, sí que l'entenc i el defensaré mentre em quedi un alè de vida. Em referesc al nacionalisme insolidari, al separatisme històric que tant de mal ha fet i fa a Espanya: Catalunya i Euskadi, essencialment. A la transició, amb les burgesies catalana i basca pactàrem un modus vivendi, que després, per desgràcia, s'amplià a altres regions: concedir una petita quota de poder, diners, algunes competències, per a enriquir-los una mica més i que callassin, deixassin marxar l'Estat amb tota tranquil.litat. Les esperances sembla que no funcionen com pertoca. El nacionalisme és com un càncer. Els dónes una mà i t'agafen el braç sencer. Però som espanyols, tenim una gran llengua comuna, un estat unitari d'ençà en Felip V... què més volen? La independència, com els terroristes d'Herri Batasuna? Nosaltres tenim l'exèrcit, la raó, la llei, el Parlament, l'ajut de la comunitat internacional. Mai no aconseguiran fer el que s'ha fet a l'antiga URSS, a la finida Iugoslàvia, a Txecoslovàquia. A Euskadi ja tenen els concerts econòmics amb l'Estat, a Catalunya una bona part de la recaptació tributària. Sé que marginen l'espanyol, que fan tot el possible per a enfortir llurs llengües minoritàries i exòtiques. Fins ara el Govern ha callat. Pensam que amb la influència de la televisió, el control majoritari dels mitjans de comunicació, poden fer ben poc per a acabar amb el bilingüisme. A més, hem tengut mala sort, ara els necessitam per a servar el poder. Llurs vots són necessaris al Parlament. No podem prescindir del seu ajut. Però haurem d'obrar amb intel.ligència per a impedir la progressiva federalització de l'Estat. Ja m'ho deia n'Alfonso Guerra: sempre s'ha d'anar amb compte amb els separatistes. Cal dir que el President Pujol sempre ha estat i és respectuós amb la Constitució, amb la monarquia. Mai no hem notat en la seva actitud una tendència al separatisme eixelebrat, i ha fet tot el possible per desactivar el nacionalisme secessionista. L'independentisme no té arrels a Catalunya. Això l'honora i li ho hem d'agrair. Però a poc a poc van fent, sobretot a les escoles, marginant l'espanyol. Jo no crec les bones notícies que ens proporciona el Servei d'Informació de la Presidència. Afirmen, en llurs reports, que, malgrat els diners esmerçats en defensa de l'exòtica llengua del Principat, el català mai no podrà vèncer el castellà, perquè, avui dia, en una societat moderna i desenvolupada com la nostra, el control dels mitjans de comunicació és essencial. I de mitjans de comunicació, només tenen dos esquifits canals televisius amb poca audiència i un diari que llegeixen els membres de Convergència. Això afirmen els entesos. No em refio de les referències. Hi ha sempre en llurs actituds quelcom de sospitós, alguna cosa que fa veure que, en el fons del fons, no se senten espanyols ni escalivats per la repressió del Comte-Duc d'Olivares, ni per Franco. El mil.lenari de Catalunya! Fragments de Els Segadors a la inauguració dels Jocs Olímpics! Sempre provant de disturbiar subtilment qualsevol acte, malgrat sigui esportiu. No en parlem, del problema del Barça. Cada vegada que l'equip català guanya al Reial Madrid és festa nacional al Principat. La xurma, posseïda per la follia, embogida, s'emborratxa enmig de les Rambles, canta tota la nit, enlaira banderes, no va a treballar l'endemà de la victòria futbolística. Han polititzat el futbol! Surten, les autoritats, al balcó de la Generalitat -fins i tot amb companys del nostre partit-, i, cecs, sense saber el que diuen, borratxos, criden fins a escanyar-se: Visca Catalunya! Una orgia total cada vegada que el Barça guanya un partit de futbol! Amb el senzill que seria que entenguessin que són espanyols, que tenen una pàtria més gran que Catalunya, amb un idioma que parlen més de dos-cents milions de persones arreu del món. El català, en efecte, és un dialecte del castellà. Un idioma, si volen, però exòtic, útil per a emprar en la família. Puc entendre que vulguin fer un poema en la seva llengua minoritària. Però... voler considerar-lo superior al castellà! Una llengua que té escriptors com Cervantes, Lope de Vega, Miguel de Unamuno! Ramon Llull... català? Mallorquí! I a més, escrivia majoritariament en llatí, hebreu i àrab. No sé d'on han inventat que fou el màxim impulsor de la llengua catalana en l'Edat Mitjana! L'amor per la regió, pel poble on un ha nascut, per la comarca, és quelcom que puc entendre. El comú de la gent estima les fruites, els cants, els balls de la seva regió. Però que del folklore, de l'exotisme de les antigues tradicions, vulguin fer política... mai no ho podré comprendre! Ases i sabatots que volen anar bastint un país en l'època de la unitat europea, de les grans multinacionals, de l'internacionalisme de la indústria i els capitals, dels exèrcits mundials per a mantenir l'ordre! Veritablement inconcebible, la ceguesa dels separatistes. Ben cert que, malgrat no ens agradi -perquè els necessitam-, haurem de continuar ajudant Jordi Pujol i Xabier Arzallus. L'un i l'altre, amb Esquerra Republicana i Herri Batasuna, tenen a l'esquerra bandes encara més fanatitzades, més sedicioses, personal que no s'amaga de dir que vol realment la independència d'aquestes contrades tan històricament espanyoles. La política és bruta. No ens agrada, des del poder, ajudar els nacionalistes, malgrat siguin burgesos i moderats. Hem de pensar que pitjor seria el que es podria esdevenir si ells -el Pujol i l'Arzallus- no tenguessin les majories que els donen suport. Els partidaris autèntics de la desmembració, ja els coneixem. Tenen nom propi, a vegades parlen en el Congrés. Els hem de tenir controlats. Restar sempre alerta, vigilants. La nostra pàtria és Espanya i el deure de tot govern democràtic és enfortir, desenvolupar, crear vincles d'unió i solidaritat entre les regions d'un país amb una història tan exemplar com la nostra. Hi hagué una època en què a Espanya no es ponia mai el sol! De Madrid a l'Havana, de l'Havana a Mèxic, de Mèxic a les Filipines, passant per Àfrica, una sola bandera representava la civilització, l'esperit i la cultura enfront la barbàrie. I aquesta bandera era l'espanyola.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria de Mallorca va obrir el passat 19 de març un Centre d’Assistència Psicològica per a les Víctimes del franquisme a Palma.

L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca va demanar un local a l’Ajuntament de Palma per a poder desenvolupar-hi les seves activitats però de moment la sol·licitud ha estat denegada, sols comptem amb una oficina durant 4 hores setmanals cedida pel Consell de Mallorca.

La intenció de l’Associació és disposar d’un local municipal on poder informar i orientar les famílies, consultar els nostres arxius i treballs, atendre els mitjans de comunicació, els investigadors, estudiants i totes les persones interessades en els diferents treballs que du a terme l’Associació.

De moment no disposem d’un local adequat que pugui estar obert al públic i alhora ens permeti desenvolupar i centralitzar el nostres treballs, però davant la urgència _ que les persones afectades puguin ser ateses i de la manca d’ajudes institucionals, l’Associació, sense cap tipus de suport, de manera totalment altruista amb el treball del voluntariat, ha obert un Centre provisional d’Assistència Psicològica gratuïta a les víctimes de la guerra civil.

L’oficina està oberta els dimarts de 10:30 a 12:30 i els dissabtes de 15 a 17 hores a la plaça de l’Hospital, 4, primer pis. Per a més informació podeu trucar al telèfon 971753895 o bé escriure un correu electrònic a nines@cop.es.

Enviat per Temps de la Memòria

COMUNICAT DE L’ASSOCIACIÓ PER A LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE MALLORCA (ARMHM)

El dia 11 de març de 1937, a primera hora del matí, varen ser afusellats a Illetes el picapedrer de Llucmajor Antoni Zanoguera Garcías, el mestre de Sa Pobla Jaume Serra Cardell i els carrabiners Juan Orozco Trulla, Crisanto Valcárcel Moll i Antonio Palazón López. Aquest mateix dia, ja entrada la nit, els inquers Andreu París Martorell, Bernat Mateu i els tres germans Sancho Forgés queien assassinats a mans dels feixistes a la paret de l’església de Sa Creu de Porreres.

Avui, 72 anys després, els seus cossos encara no han pogut ser recuperats per part dels seus familiars.

Avui, 72 anys després, el Senat de l’Estat espanyol ha votat en contra d’una proposta del senador mallorquí Pere Sampol que sol·licitava que fos aquest mateix estat qui se’n fes càrrec de la recuperació dels cossos i els retornés a les seves famílies. Realment, si hom ho pensa fredament, la proposta no suposava cap ofensa a la Constitució, ni cap menyspreu a les víctimes ni als seus assassins (per favor!), ni atemptava contra la convivència entre els pobles, ni reobria cap “vella” ferida.

No, no era així. Tan sols, i per vergonya dels demòcrates i dels progressistes, demanava que fossin recuperats el cossos d’aquelles persones que, com els actuals senadors i senadores, pensaren que la política era el millor sistema per defensar els interessos del poble i es dotaren, com passa ara, de l’estructura de govern que consideraren més justa i legítima: la República.

Fa poques setmanes es va recordar el cop d’estat de Tejero. No va haver-hi cap partit polític, ni cap senador, que no condemnés aquella revolta contra les institucions democràtiques de les quals els espanyols ens havíem dotat pacíficament.

Ara bé, quan parlem del cop d’estat de Franco ja és una altra cosa. El Partit Popular, que no es cansa de condemnar el feixisme, ja té més problemes per condemnar el que va passar a casa seva. Parla de no obrir ferides tancades i, amb aquesta actitud hipòcrita ha dividit l’estat espanyol fins al punt que el govern resulta temorenc, covard i incongruent i no és capaç de fer una passa envant i recuperar la memòria, l’honor, la dignitat i els cossos de mil·lers d’homes i dones que, per ser del mateix partit que ells (PSOE), varen ser assassinats.

Així, l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca, mitjançant aquest comunicat, vol fer públic:

1. La proposta que va presentar el Senador Sampol era correcta.

2. EXIGIM que el Senador del PSC Isidre Molas presenti, públicament, les seves excuses per les seves afirmacions absolutament fora de context, humiliants i vergonyoses quan, durant el debat, va indicar que el tema de les fosses “No debe manosearse”. És una afirmació ofensiva i insultant.

3. EXIGIM que el Senador del PSC Isidre Molas analitzi millor les posicions de l’ARMHM i no digui mentides quan afirma que la llei es va pactar amb les associacions i que “está alcanzando sus objetivos”. Per ventura no se n’ha adonat que els tribunals de justícia espanyols han tomat totes les iniciatives?

4. EXIGIM que el Senador del PP Muñoz Alonso, retiri les seves paraules, demani disculpes i, a continuació, presenti la seva dimissió per dir que l’atenció a les víctimes era una despesa innecessària que suposaria “cargas financieras nada apropiadas en estos momentos”. Si aquets home tengués un padrí, o un pare, desaparegut, assassinat i enterrat en una fossa comuna també pensaria que recuperar el seu cos era una despesa innecessària?

5. EXIGIM de tots els partits polítics de les Illes Balears que presentin al Parlament de les Illes Balears una Llei de fosses comunes a les Balears per la qual sigui el Govern Balears qui se’n faci càrrec de la recerca, localització, identificació i entrega dels cossos dels desapareguts a les seves famílies.

6. EXIGIM de tots els partits polítics de les Illes Balears que tots, sense cap excepció, condemnin públicament el cop d’estat del General Franco i rehabilitin la memòria, l’honor i la dignitat de totes les persones que foren víctimes de la repressió franquista.

7. MANIFESTAM, públicament, la nostra protesta envers la desprotecció a què l’estat espanyol sotmet les víctimes del franquisme que, una vegada més, han de viure un procés d’agressió per part dels seus representants.

L’ASSOCIACIÓ PER A LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE MALLORCA (ARMHM)

Per tant, si Xicu Tarrés, Miquel Nadal, Antoni Pascual, Dolça Mulet, Flaquer o Aguiar entren en aquesta situació - en la situació en què va entrar en Tomeu Vicens o en que estan, per exemple, aquests dos funcionaris del Consell afectats pel cas "peatge" - o hi haurà dimissions, o cessaments o ruptura del pacte signat el juny del 2007. I punt. (Blog Eberhard Grosske)

...quan - per delictes de corrupció política - un jutge - en el marc de la instrucció (sense esperar sentència) inculpi un membre d'un govern progressista per la comissió d'aquests delictes, aquesta persona ha de dimitir i, si no, se l'ha de cessar. I si no dimiteix i no se la cessa, Esquerra Unida es desvincularà dels compromisos adquirits amb la signatura del pacte de govern. Així de clar i així de senzill. (Blog Eberhard Grosske)

IMPUTATS I ESQUERRA MELANCOLICA

No citaré noms per no fer sang però he de dir que m'irrita profundament aquesta cara de mal de panxa i aquesta melanconia que, davant l'allau d'imputats a les files de la majoria de progrés, invaeix a l'esquerra en el poder. M'irrita aquest missatge desmoralitzat i desmoralitzant dels qui "voldrien fer" o "voldrien que passàs" però que, òbviament, no s'atreveixen a fer res positiu respecte al tema.

En temes de corrupció no es contemporitza, no s'avalua l'oportunitat ni la conjuntura: es tenen uns criteris, s'apliquen i punt.

El que defineix una actitud ètica en política no és demanar més o manco dimissions (el PP n'està tip de demanar-ne... dels altres): el que defineix una actitud ètica és tenir una mateixa vara de mesurar tant si es tracta de casos propis o de casos aliens, tant si es tracta de socis o d'adversaris: aquesta és l'actitud que tranquil.litza a la població i que li dóna la sensació de trobar-se davant gent seriosa.

Així que res de "què punyetes feim a un govern amb imputats" (tu sabràs, xato) ni "si fossin del meu partit ja haurien dimitit, però com que són coaligats"... ni res de substituir les decisions per pronòstics: "estic segur que tard o d'hora dimitiran"...

A un post anterior he reproduit el criteri d'Esquerra Unida sobre aquesta qüestió: quan - per delictes de corrupció política - un jutge - en el marc de la instrucció (sense esperar sentència) inculpi un membre d'un govern progressista per la comissió d'aquests delictes, aquesta persona ha de dimitir i,  si no, se l'ha de cessar. I  si no dimiteix i no se la cessa, Esquerra Unida es desvincularà dels compromisos adquirits amb la signatura del pacte de govern. Així de clar i així de senzill. 

Per tant, si Xicu Tarrés, Miquel Nadal, Antoni Pascual, Dolça Mulet, Flaquer o Aguiar entren en aquesta situació - en la situació en què va entrar en Tomeu Vicens o en que estan, per exemple, aquests dos funcionaris del Consell afectats pel cas "peatge" - o hi haurà dimissions, o cessaments o ruptura del pacte signat el juny del 2007. I punt

Més recursos per a la Fiscalia Anticorrupció! Els corruptes i destructors de les Illes a la presó!

Ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! (Miquel López Crespí)

Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques. (Miquel López Crespí)

Les lliçons d’Andratx (un article de desembre de 2006)

Els successos d’Andratx, les detencions d´Hidalgo i Gibert, les possibles actuacions de la Fiscalia de Balears en altres ajuntaments de les Illes, les contradiccions del Govern, l’estat opinió creat dins la nostra societat aquestes darreres setmanes, ens haurien de fer reflexionar seriosament sobre el que ha significat i significa basar l’economia en la construcció.

Des de fa molts d’anys, els grups conservacionistes, els més diversos partits de les Illes, tota persona amb una mica de seny, han opinat sobre el suïcidi que, a llarg termini, significava no diversificar la nostra economia i jugar solament la carta de la construcció i el turisme. Els fets d’Andratx i d’altres municipis tornen a demostrar que la construcció ha esdevengut un dels motors fonamentals de l’economia de les Illes, per no dir la maquinària que ho mou tot. Al costat d’alguns professionals honests ha sortit tot un exèrcit de pocavergonyes que, sense pensar en Mallorca ni en els minvats recursos naturals que tenim, pensant solament a fer diners fàcilment, s’han botat totes les lleis aprofitant certes ambigüitats existents. Aquesta mescla d´incultura, menyspreu del territori, manca d’estimació per Mallorca, salvatgisme desenfrenat per fer-se rics en pocs anys, ha contribuït a bastir les actuals destrosses en el paisatge, en la propietat comuna de tots els mallorquins i mallorquines, destrosses que, pensam, poden ser ja irreversibles.

Hem viscut aquests darrers vint anys a recer de l’especulació més pura i dura. Un sistema especulatiu amb el qual un exèrcit de presumptes delinqüents s’ha fet ric destruint tot el que tenia a l’abast: el pla i la muntanya, les platges, els racons més amagats de les Illes... A tota aquesta tropa que forma l’entramat de la corrupció els importa molt poc encimentar àrees d'interès especial, valls i muntanyes. Tanmateix, i ja ho sabem a la perfecció perquè ho diuen i ho expliquen sense cap mena de vergonya, si s’arribàs a donar el cas, diuen que quan Mallorca ja no sigui útil per a treure els beneficis que han obtingut amb la seva destrucció, “amb els capitals ja obtinguts invertirem –ja hem invertit!- en altres zones del món encara verges!”. Mallorca, i de rebot les Illes, són solament un tros de terra vàlid per a extreure plusvàlues que, indubtablement, són emprades per a fer malbé altres indrets del món.

El que s’esdevé a Mallorca no és gaire diferent del que s’esdevé a bona part de la resta del nostre país (pensau en el País Valencià), i en general de l’estat espanyol, a molts pobles i ciutats de les diverses nacionalitats. És la priorització d´un model d’enriquiment ràpid i senzill basat en el totxo i la requalificació de sòls rústics per a passar-los a edificables. Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques.

Pensam que ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! La prova són les capses plenes de documentació que s’han trobat a Marbella, a Andratx, les que es poden trobar a molts municipis encara. Els ciutadans de les Illes haurien de saber que en aquests moments no es tracta solament de fer caure tot el pes de la llei sobre quatre pocavergonyes que han cobrat munió de comissions espúries. Aquest és solament un dels aspectes de la corrupció actual. Del que es tracta és de fer-nos conscients que el model econòmic basat solament en el motor de la construcció no és el més adient per a bastir la societat del futur. Cal fer funcionar la llei contra els especuladors i destructors del paisatge, però alhora s’han de crear les bases per a una economia més diversificada, una economia que camini igualment damunt les rodes d´una adequada reindistrialutzació i de suport actiu a l’agricultura de les Illes. Hem d’anar cap a un model de creixement sostingut i sostenible, un model en el qual comportaments presumptament delictius siguin l’excepció, mai la regla generalitzada.

Miquel López Crespí

Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història. (Miquel López Crespí)

El PP i la destrucció de Palma (un article d’abril de 2007)

En d’altres articles hem parlat de l’especulació urbanística, de la destrucció de recursos i territori per part d’encimentadors sense escrúpols, alguns dels quals, cas d’Eugenio Hidalgo, per exemple, ja a anat a la presó i és en procés d´investigació per part de la Fiscalia Anticorrupció. Però l’especulació, la utilització fraudulenta de lleis plenes d’ambigüitat, no solament s’estén per la costa i l’interior de Mallorca: Palma tampoc no se salva de la destrucció d´un patrimoni cultural importantíssim. Alguns arquitectes i constructors són sovint respectuosos en determinades tasques de restauració d'edificis antics, i la feina que fan és digna i útil per a la societat. Al costat d’aquestes actuacions professionals, fetes després d´un acurat estudi de les possibilitats de l’edifici a reformar, ens trobam amb un atac en tota regla per part dels especuladors contra munió d’edificis singulars. Sembla com si a ningú no li importàs servar una part considerable de la nostra història. Moltes vegades, no hi ha dubte, els edificis que ensorren les excavadores no tenen gaire valor històric; però als especuladors, com és evident, només els importa el preu del metre quadrat del terreny a construir, el que valdrà cada pis o garatge que posaran en venda una vegada finida la demolició i bastida la nova finca.

Recentment, i ho podem comprovar a cada dia que passa si param una mica d’esment en el tipus d’edificis que ensorren les grues, el salvatgisme en la destrucció del patrimoni cultural i artístic de Palma pren una força inusitada. Ho havia vist en barriades en les quals he viscut. Parl de Santa Catalina, de Son Serra i la Vileta, de Son Rapinya, del carrer de Blanquerna i la barriada de Santa Pagesa... La febre especulativa amenaça a no deixar cap edifici del primer terç del segle XX dempeus. Els edificis més sol·licitats pels especuladors són les plantes baixes o habitatges d´un pis o dos i que tenguin possibilitats de construir-hi cinc o sis plantes. Les cases, algunes d´incalculable valor històric, destruïdes pels especuladors són, sobretot, a les construïdes entre els anys deu i trenta del segle passat. No fa gaire dies les grues ensorraren una meravella de l’any vint just al costat de cada meva. L’edifici ensorrat no era cap joia modernista o racionalista, d’aquestes que, en cas de ser ensorrades, poden provocar manifestacions o cartes als diaris. Segurament no era una casa catalogada com a edifici d’especial protecció. Però per a qui signa aquest article, amb la seva destrucció es feia malbé una part important de la història de Mallorca de començaments del segle XX. La casa, com tantes altres, era en perfecte estat de conservació i com en moltes edificacions d’aquella època hom hi podia admirar el treball dels picapedrers amb el marès, dels ferrers amb el ferro forjat de balconades, dels fusters en les portes, bigues i arrambadors de nord, dels vidriers amb el vidre esmerilat, els vidres de coloraines per a les portes de nord de les cambres. No em parlem de les rajoles mallorquines, quasi noves després de més de vuitanta anys de fregadís de passes. Com vos explicava una mica més amunt, el cas d’esbucament d’aquesta casa, ben igual que els centenars que han estat esfondrades en aquests darrers anys, posa en evidència com, quasi sense adonar-nos, desapareixen alguns dels fonaments d’identitat cultural més dignes d’apreciar i tenir en compte per qualsevol poble culte.

Mentre veia com, implacables, les màquines dels especuladors ensorraven la nostra història, em demanava què saben del nostre poble els Hidalgos que aquests dies ha portat a la presó la Fiscalia Anticorrupció i tots els Hidalgos que encara romanen en llibertat, amb Ferraris al garatge i quadres d’alta cotització, el valor cultural dels quals desconeixen, penjats en els lavabos dels seus xalets de nou-rics. Aquesta casa esbucada al carrer de Blanquerna, com moltes que he vist desaparèixer a Santa Catalina, a Son Serra i la Vileta, a totes les barriades de Palma, portava, a les seves parets i portes, en el ferro forjat, en el vidre curosament treballat, el record dels oficis d‘una Mallorca que mor a ritme accelerat. Imagín que deu ser cosa no solament de l’especulació urbanística, sinó també de la postmodernitat. L’amnèsia decretada en temps de la transició també té altres equivalents en la creació, per part del poder, de tota una sèrie d’especialistes intel·lectuals graduats en la professió de la mistificació històrica. Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

(3 vídeos) A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142. (Miquel López Crespí)

L´esquerra mallorquina i l´antifranquisme en els anys seixanta i setanta (I)

Com he escrit en un altre article, la participació en els Premis Ciutat de Palma com a membre del jurat de novel·la m´ha fet recordar aquells anys de finals dels seixanta quan, juntament amb Guillem Frontera, Antoni Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà i Gabriel Janer Manila, entre molts d´altres companys i companyes del gremi, començàvem a escriure. Quaranta anys d´escriure, de col·laboracions a la premsa, d´alegries i patiments d´ençà aquells llibres i premis literaris de finals dels seixanta i inici dels setanta!

No és estrany que els records i les emocions del passat tornin de cop, amb força inabastable.

Aleshores tots érem molt joves; la majoria dels escriptors del que s´ha anomenat “la generació literària dels Setanta” havíem nascut a mitjans dels quaranta i, evidentment, tant l´obra literària com les actituds polítiques que ja teníem alguns membres del gremi eren completament condicionades pels records familiars de la guerra i les vivències de la postguerra, per la lluita antifranquista i per la defensa aferrissada de la cultura catalana, marginada i perseguida per l´Estat.

Si pens en les circumstàncies que m´inpulsaren a escriure, hauré de recordar com era –i com érem tots nosaltres!-- a mitjans dels seixanta quan a Mallorca es començaven a posar les bases de l´OCB i a València Raimon creava el que serien els “himnes” del jovent de finals dels seixanta: aquelles cançons màgiques, poètiques i absolutament revoltades contra l´establert com eren “Al vent”, “Diguem no” o, en el vessant amorós, “Treballaré el teu cos”. Més tard Raimon posaria música a Salvador Espriu i Ausiàs March, entre molts d´altres poetes catalans. Però això ja és una altra història.

A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142.

Sortosament, en els interrogatoris que em feren al tenebrós cau de la Social en el carrer de la Soledat número 8, i posteriorment en unes altres detencions fetes pel Servei d´Informació de la Guàrdia Civil de la caserna del carrer de General Riera, no sortí mai a rotllo la meva corresponsalia amb Ràdio Espanya Independent. Qui sap que m´haurien fet i que m´hauria pogut succeir si ho arriben a saber!

Aleshores ja portava molts d´anys de corresponsal d´aquella emissora antifranquista que emetia, controlada pel carrillisme, des de Bucarest. Però els sicaris polítics del règim mai no descobriren aquesta activitat clandestina. Ni la Brigada Social ni la Guàrdia Civil no s´assabentaren de la meva feina periodística d´oposició al règim, i si ho sabien –cosa que dubt--, mai ho digueren ni em demanaren res en els interrogatoris d´aquells anys. Possiblement vaig tenir molta sort o també, el més probable, és que funcionaren les mesures recomanades per antics militants antifranquistes, companys i companyes de provada experiència en aquestes tasques de burlar la vigilància dels botxins. En referència als articles que enviava, i per dificultar a la policia la tasca d´investigació que poguessin portar a terme, hom havia de destruir els primers originals i enviar solament la tercera o quarta còpia de l´escrit a fi que el paper de calcar difuminàs els caràcters de la màquina d´escriure emprada. D´aquesta manera era quasi impossible, malgrat que l´escrit caigués en mans de la Social, que aquesta pogués certificar que s´havia picat amb tal o qual màquina d´escriure.

Així i tot, no cal dir-ho, els escrits sempre eren signats amb pseudònim –mesura bàsica i imprescindible!-- i, precisament per aquesta causa, ni els mateixos receptors dels articles sabien el nom dels corresponsals.

Tot es feia l’anonimat més absolut. Enviava a Bucarest –via París, Roma o Estocolm-- les informacions més diverses, tot allò que imaginava que podia fer mal a la dictadura. El que sentia al carrer, a la botiga, a l´autobús, en els mercats, damunt la constant pujada del cost de la vida, l´encariment del pa, dels transports, la manca d´equipaments sanitaris, les reduïdes pensions per a la gent gran, l´atur, la quasi inexistència d´habitatges socials, la prepotència dels vencedors, les mentides damunt la història que sortien en aquella premsa censurada, escrita per falangistes i fidels pixatinters del franquisme... Llegia amb cura aquells fulls infectes, anticatalans i anticomunistes, plens de lloances al Caudillo, a les “grans realitzacions del règim”. Llegint entre línies podies trobar indicis d´alguna deficiència, defectes, problemes no resolts per les autoritats que, invariablement, una vegada comprovats, et servien per a fer arribar les informacions del que s´esdevenia a Mallorca a la resta de l´estat i del món.

Miquel López Crespí

El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulino, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut. (Miquel López Crespí)

L´esquerra mallorquina i l´antifranquisme en els anys seixanta i setanta (i II)

Vist amb perspectiva històrica, ara que han passat més de quaranta any d´ençà aquells primers articles enviats de forma clandestina a Ràdio Espanya Independent, la ràdio era per a nosaltres el que ara pot ser Internet per a les joves generacions: poder sentir les informacions procedents de qualsevol indret del planeta! Que els nostres escrits poguessin ser escoltats per persones residents a Londres, Madrid o l´Hospitalet de Llobregat! Vivíem immersos en aquell món de lluita contínua, solidaris amb els altres corresponsals, els de Catalunya Principat que, juntament amb els del País Basc i Galícia, tenien programes especials en les llengües respectives. Mai no vaig entendre per què els carrillistes mai no situaven les Illes dins el marc nacional de Catalunya. Imagín que deu ser per la pròpia història de l´estalinisme i el neoestalinisme a la nostra terra: aquí sempre hi ha hagut una delegació típicament espanyola del PCE; mai un projecte que tengués certes connotacions nacionals, com va ser el cas del PSUC, tant en la guerra i la postguerra, com més endavant en la transició.

Tot el material s´enviava a les adreces que donava la mateixa ràdio i eren, ho vaig saber posteriorment, seus del PC francès (bulevard Poissonnière, a París) i del PC italià (via de la Botegle Oscure, a Roma). Hi havia també un apartat de Suècia el número del qual ja no record. Havies de posar a la capçalera de l´article “Per a Ràdio Espanya Independent”, i de seguida, pel que vaig constatar, ho enviaven via aèria a Bucarest, on Ceausescu i el PC de Romania donaven una substanciosa subvenció als carrillistes espanyols. Particularment, i ho he deixat escrit en nombrosos articles, mai no vaig militar amb els carrillistes malgrat haver tengut una certa relació amb les joventuts de Santiago Carrillo, concretament en els anys 62-63, unes dates en les quals, segurament, encara no militava al PCE cap dels dirigents “històrics” illencs, exceptuant els que procedien dels temps de la república i de la postguerra; els pocs que se’n salvaren de la repressió. Els altres, els més joves, aquells que serien les “stars” aviciades pel franquisme reciclat en temps de la transició, encara devien ser ben lluny de tenir cap idea de militància política.

Cap a mitjans dels anys seixanta, a part del compromís amb la lluita antifeixista, ja érem plenament conscients de l´esbatussada que significà el franquisme quant a la destrucció de la cultura catalana. Les meves primeres dèries literàries sorgeixen en aquells anys. Segurament per influència familiar: el pare i els oncles eren lectors aferrissats. A la guerra, el pare, Paulino López, era membre actiu dels destacaments de la cultura, i formava d´aquelles improvisades companyies d´actors i actrius afeccionats muntades pel Comissariat de Cultura. Era un bon rapsode, el pare, i, en la postguerra poblera, quan es reunia a casa amb alguns dels presoners republicans que s´havien casat amb al·lotes de la vila, el vaig sentir sovint recitant Federico Garcia Lorca, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Rafael Alberti, Pedro Garfías i tants i tants poetes antifeixistes dels anys trenta.

El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulimo, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut.

De 1965 a 1968 participam com a oients fervorosos en les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i gran activista cultural Jaume Adrover. Es pot dir que aquells anys de les Aules, juntament amb les activitats que organitza l´OCB, els llibres de l´Editorial Moll i els inicials contactes amb Josep M. Llompart marquen l´inici de les meves incipients activitats culturals que, a nivell pràctic, es concretaran l´any 1969 amb les primeres col·laboracions literàries a les pàgines de Cultura del diari Última Hora.

Aquest mateix any de 1966 conec el pintor i escultor –també cantautor-- Gerard Matas, i amb ell tota una sèrie d´amics i amigues que condicionaran la meva futura dedicació a la literatura.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

EL GOB DEMANA LA SUSPENSIÓ DE LA TRAMITACIÓ DEL PLA DE CARRETERES

Almenys, fins que es resolguin les imputacions del conseller d'obres públiques i el director insular de carreteres del Consell de Mallorca.

Les propostes de l'actual Pla Director Sectorial de Carreteres, en exposició pública, són la continuïtat d'un model i gestió de carreteres, ara sota sospita.

El GOB demana la paralització cautelar de la tramitació del Pla Directori Sectorial de Carreteres, com a mínim fins que es resolguin les imputaciones del Conseller d'Obres Pública, Antoni Pasqual, i el Director Insular de Carreteres, Gonzalo Aguiar, pel cas "Peatge". Es tracta de no donar continuïtat a una planificació pressumptament marcada per les directrius dels interessos particulars.

El GOB ja ha manifestat en diversos ocasions, l'oposició a la modificació del Pla Director Sectorial de Carreteres actualment en exposició pública després de l'aprovació inicial al Ple del Consell de Mallorca, precisament perquè significa una continuïtat d'una planificació i model viari que ha destrossat el territori i que crèiem descartat amb l'arribada del pacte, especialment PSIB i Bloc al Consell de Mallorca. Ara, a més, la manera de fer política d'infrastructures viàries des del Consell de Mallorca, està sota sospites de corrupció per no respondre a altra cosa que no siguin els interessos privats. És per això que demanam la paralització cautelar de la tramitació del Pla Director Sectorial de Carreteres, impulsat des del Departament d'Obres Públiques del Consell, com a mínim fins que no es resolguin les imputacions dels seus principals responsables. Un cop això estigui aclarit, el Consell de Mallorca haurà de plantejar altra cop quin ha de ser l'ànim que impulsi la política de carreteres de la institució insular i estem convençuts que més carreteres no és la solució.

De fet, més enllà de les responsabilitats polítiques, els continguts de la revisió són de prou calat com per demanar-ne la retirada:

http://www.gobmallorca.com/comuni/com2009/090311.html

Web GOB

Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora. (Miquel López Crespí)

Salvem Mallorca! Contra el Segon Cinturó (un article d’octubre de 2007)

Quan els votants progressistes, les plataformes antiautovies o per salvar la Real; quan sindicats com la CGT, STEI o milers de persones independents, però amants de la terra, espesses la indignació i desencís que senten per la claudicació del Pacte davant els poders fàctics de les Illes per la qüestió de Son Espases, ho fan pensant en l´obscur futur que s´apropa. Son Espases, no ho oblidem, era el test per a constatar si realment es podria avançar en el camí de la preservació del territori i dels nostres minvats recursos naturals, o tot es reduïa a les mentides acostumades. El dirigent d´EU Eberhard Grosske ho diu amb unes altres paraules en el seu blog personal quan demana retirar el projecte de llei del sòl presentat per UM, i textualment afirma que “Son Espases és una empenta objectiva al Segon Cinturó”. Precisament aquesta és la qüestió, el nus del problema que visualitza la claudicació del Pacte fent l´hospital del PP. La indignació popular per la claudicació del PSOE davant els poders especulatius que tots coneixem fa témer el pitjor. Ja no és solament la retirada covarda de l´ecotaxa per a “quedar bé” davant la patronal hotelera. Tothom veu ben clarament, i l´apunt d´Eberhard Grosske ho concreta a la perfecció, que després de ses Fontanelles, Son Espases, el mal anomenat “Port Adriano”, hi vénen de seguida el Segon Cinturó, la Façana Marítima, l´ampliació del port de Palma fins a límits de bogeria inimaginables, el gasoducte... El gasoducte, que representa l´arribada d´energia per a un creixement il·limitat i insostenible: més dessaladores per quan manqui l´aigua, més forns per a cremar els residus que ens envaeixen arreu, més fàbriques d´electricitat per a donar resposta a una demanda sempre en augment, ja que el creixement descontrolat no atura.

Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora.

Si el govern del Pacte no va recuperant la credibilitat que ha perdut (molts sectors que donaren suport a les forces progressistes per a foragitar el PP de les institucions ara els diuen “traïdors” i “covards” sense cap mena de contemplació), el desencís anirà augmentant en detriment de l´enfortiment de la societat civil. A menys que els polítics del règim, siguin de dreta o de l´esquerra oficial, el que vulguin sigui precisament això: contribuir a desmobilitzar la societat civil a fi de poder fer la migdiada tranquils i satisfets, sense haver d´estar fiscalitzats pels votants, per les plataformes de lluita que dinamitzen i donen vida a la nostra societat. Per a aquells que s´han enriquit amb la gestió del règim posant-se al servei dels grups especulatius i encimentadors, les plataformes ciutadanes només serien un estri, un objecte que, com un plat o un tassó de plàstic, es llencen als fems una vegada que s´han emprat.

Per això mateix, perquè Son Espases era el test que permetria visualitzar si aquesta vegada el canvi promès era de veritat o una de les mentides a les quals ens tenen acostumats els vividors del romanço, molts sectors socials demanen coherència i dignitat, no solament al PSOE sinó també als socis de govern, és a dir, al Bloc. Hi ha sectors d´EU, la CGT, la Plataforma Salvem la Real, independents, ecologistes de totes les tendències, que demanen insistentment la sortida dels consellers del Bloc del govern PSOE-UM.

Ens demanam si el president Antich serà capaç de redreçar l´actual sotregada.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

(7 vídeos) Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectants i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? Ningú no va sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? ¿Qui no vol recordar i per què no vol recordar l'esforç, la lluita dels millors homes i dones de la nostra generació, de les generacions que ens precediren, de les multituds revoltades arreu del món a través de la història o ara mateix? (Miquel López Crespí)

Les ciutats imaginades: la poesia mallorquina actual.

Les ciutats imaginades, com abans El cant de la sibil·la, Temps moderns: homenatge al cinema o Calendaris de sal són part, els fonaments essencials, del mur que, per a servar il·lusions i bellesa, esperances i promeses, els juraments que mai no hem volgut trair, hem anat bastint al llarg dels anys. Fonaments de la resistència com abans havien estat els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa, Llibre de Pregàries, Tatuatges, El cicle dels insectes, Planisferi de mars i distàncies o Un violí en el crepuscle.

Finalment ens adonam que hem viscut per a salvaguardar les dèbils empremtes de la nostra fugissera presència sobre la terra. "Et record a Saqqarà / caminant descalça / sobre l'arena del desert que ha envaït els antics temples, / les tombes excavades en la roca calcària.". O, com escrivim en el poema "Intuint la mar al fons dels teus ulls": "Caminar senzillament a l'atzar intuint la mar al fons dels teus ulls. / No saber res de les hores quan ens aturam sota els xiprers / i et veig el pit tremolant sota la camisa humida per la suada.".

Escriure, talment participar en una batalla contra el temps que marceix les roses, desfà les més belles promeses i juraments. Com sentir el batec de la sang dominant venes i nervis en les primeres i llunyanes enrampades del plaer: "És el formigueig del plaer pujant per l'espinada, / els llavis mormolant paraules en inintel·ligibles idiomes desconeguts".

Però crec que seria bo precisar que malgrat la nostàlgia pel temps esvanit, mai no hem deixat de banda els principis de justícia, llibertat i dignitat amb els quals ens alletaren els homes i dones que, malauradament per a la pàtria, perderen la guerra. La reflexió íntima i personal fent referència a les vivències amoroses, als viatges, als amics que ens han ajudat a resistir fins el dia d'avui, són una realitat que l'escriptor palesa a cada pàgina de Les ciutats imaginades i de molts dels altres poemaris publicats aquests darrers anys. Malgrat que, en una lectura apressada del llibre, pugui semblar que són allunyats de qualsevol intenció cívica, no és així ni molt manco. Ho podem constatar en el poema "El formigueig del plaer" on el poeta descobreix al lector els motius de les fugides i escriu, tot explicant l'origen primigeni d'alguns d'aquells viatges: "Pels racons més inversemblants dels carrers que trepitjam / cercam indicis, / rastres concrets que ens permetin saber / on neixen les emocions, / els poderosos càntics on fructifica la revolta".

Vet aquí la motivació, el nucli de moltes de les accions del poeta al llarg de breu temps que li va ser concedit damunt la terra. Els poemariLes ciutats imaginades no vol ser, ni molt manco, un catàleg de lamentacions, l'acurada expressió del plorinyar d'un vell recordant els dies joiosos de la seva joventut. Evidentment els poemes que conformen el llibre evoquen el passat, els amors i desamors que ens han agombolat, el record dels familiars desapareguts, juntament amb llurs idees i il·lusions, en els grans forats negres dels calendaris. Però evidenciant la presència final de la Mort, l'arribada de l'Oblit més i més fosc, també volen deixar constància de la perenne actualitat de la Revolta malgrat dècades de traïdes i tones d'estèril desencís promogut pels vencedors.

L'autor no vol oblidar res, no "passa de res", no creu ni ha cregut mai que el component cívic de la poesia hagi estat "superat" com afirmen tots aquells que critiquen i silencien Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski, per dir solament uns noms prou coneguts i importants, dient que són expressió d'un "desfasat realisme". Quines ximpleries per a amagar la buidor i la reacció cultural i política!

Llegint Les ciutats imaginades ens adonarem com mai, en cap dels poemaris escrits, el poeta ha baixat la guàrdia ni ha cedit als cants de sirena dels postmoderns. Aquesta afirmació la volem deixar ben aclarida per tal que no hi hagi cap mena de dubte ni confusió. En arribar a Dublín, el primer que fèiem era anar per uns moments als indrets on moriren, defensant la llibertat, els rebels que comandaven James Connolly i Michael Collins. O, a Barcelona, en el Fossar de les Moreres, saber exactament d'on venim i on volem anar. Lluís Companys, torturat i afusellat al castell de Montjuïc. Lluís Companys i milers de patriotes i antifeixistes arreu de l'estat i arreu del món. Una presència inquietant, la seva, la de tots els homes i dones que, lluny de cap mena d'egoisme, han donat el més valuós d'ells mateixos, la seva vida, en la lluita per una humanitat nova, per un món sense injustícies socials ni opressions nacionals.

Com, em deman, no havíem de servar un record emocionat en llur memòria? Els versos finals del poema "Els plànols de les ciutats perdudes" ho deixen ben explicat: "Sobtadament, / retornant de la letargia / de tants hiverns desconcertants, són aquí de nou, / llurs siluetes fonedisses a la cua de l'autobús, / caminant al nostre costat.".

Es tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d'il·lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí. En els versos de "Viatge a la Comuna" el poeta concreta quin era i és el seu món cultural i polític. L'autor mai no amaga d'on procedeix, de quina història se sent hereu, quin són els seus i qui són els enemics. ¿O no és una declaració de principis anar a posar un ramell de flors al mur del cementiri de Père Lachaise on la burgesia francesa afusellà els homes i les dones que aixecaren per primera vegada la bandera roja del proletariat universal? Recordem els versos finals del poema: "Novament l'endiumenjada presència de Louise Michel / i Eugène Pottier, / de Jules Vallès i Paul Verlaine, / de Rimbaud i Victor Hugo".

Tanmateix... ¿podríem escriure un poemari sense aquesta mena de referències als esdeveniments històrics que ens condicionaren i condicionen encara? Com separar el món personal del poeta de la realitat que l'ha fet fer ser com és? Quina mena de monstre seria aquell escriptor que s'hagués sotmès a aquesta mena de lobotomia? Com deixar de banda la presència de tot el món cultural i polític que ens ha ajudat a alimentar les bateries de l'esperança i de la il·lusió? O no hem bategat per les idees de la llibertat i la justícia social amb la mateixa força i intensitat que ho hem fet pel nostre primer amor, per servar els pètals de les roses? Per això, com hem escrit una mica més amunt, en el poema "Viatge a la Comuna", l'autor de Les ciutats imaginades no amaga ges ni mica les seves intencions quan, un matí qualsevol, en arribar a París, el primer que fa és caminar pels estrets carrerons del cementiri de Père Lachaise "amb ramell de flors vermelles a les mans, / avançant enmig de les tombes de Chopin i Balzac, / Rossini i Colette, / Flaubert i Édith Piaf", demanant-se, enmig de la grisor del present: "On trobar la tomba dels federats, / el record desesperadament lluminós / d'aquells que ens precediren en el combat?".

Les ciutats imaginades és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals? Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectats i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? Ningú no va sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? ¿Qui no vol recordar i per què no vol recordar l'esforç, la lluita dels millors homes i dones de la nostra generació, de les generacions que ens precediren, de les multituds revoltades arreu del món a través de la història o ara mateix?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

(1 vídeo de l'agressió policial) Violència policial a la UIB

Les protestes contra el Pla Bolonya s’estenen com una taca d’oli. La mobilització dels estudiants contra el model imposat des de l’Estat i els claustres universitaris està creixent. Si Barcelona era ahir l’escenari de nombrosos actes de violència policial, aquests s’han reproduït avui a la UIB, on desenes d’estudiants han tallat la carretera de Valldemossa en solidaritat amb els desallotjats de la Universitat de Barcelona. La Policia Nacional ha reaccionat a la manifestació amb violencia, com es pot veure a les següents imatges:

http://www.youtube.com/watch?v=AJ6GG5pgTsM

Les protestes contra el Pla Bolonya s’estenen com una taca d’oli. La mobilització dels estudiants contra el model imposat des de l’Estat i els claustres universitaris està creixent. Si Barcelona era ahir l’escenari de nombrosos actes de violència policial, aquests s’han reproduït avui a la UIB, on desenes d’estudiants han tallat la carretera de Valldemossa en solidaritat amb els desallotjats de la Universitat de Barcelona. La Policia Nacional ha reaccionat a la manifestació amb violencia, com es pot veure a les següents imatges:

http://www.youtube.com/watch?v=AJ6GG5pgTsM

Tot i que la resistència dels estudiants ha estat no violenta, l’actuació policial ha ferit vuit alumnes, que s’han dirigit a un centre de salut perquè els faci un informe sobre les contusions. Els estudiants consideren la càrrega desproporcionada. A més, tant el president del Consell d’Estudiants, César Augusto, com el portaveu de l’Assemblea contra Bolonya, Adrià Sabat, han denunciat que la Policia ha entrat dins el Campus sense tenir permís de l’equip rectoral. Tots dos es reuniran amb el govern de la universitat per demanar-li que condemni els fets.

Tribuna Mallorca

Violents enfrontaments entre estudiants anti Bolonya i policies en Balears

inSurGente.- Dos agents de la Policia Nacional han resultat ferits lleus i un nombre encara sense determinar d'estudiants contucionados a causa del enfrontament que s'ha produït en la carretera de Valdemossa, a l'altura de la Universitat de les Illes Balears (UIB), quan protestaven pel 'Pla Bolonya'. la repressió policial ha tingut lloc sobre les 12.30 hores d'avui quan un grup nombrós d'estudiants es manifestaven en l'interior del campus universitari i van decidir tallar el tràfic d'automòbils de la via Palma-Valldemossa. La Policia ha estat advertida del cort de la circulació i han enviat efectius de la Unitat de Prevenció i Reacció (UPR). En Balears governa una coalició autodenominada "progressista", amb el PSOE al capdavant.

Agències/insurgente.-

Els fets van ocórrer a les 12.30 hores, quan 70 alumnes de la UIB, segons la Policia i 50, segons el Consell d'Estudiants, van tallar durant cinc minuts la citada carretera impedint el pas dels vehicles, el que va obligar a la Policia Nacional a traslladar dues furgonetes i una vintena d'agents per a buidar la zona i permetre la represa de la circulació.

No obstant això, diversos estudiants es van enfrontar als agents policials causant ferides lleus a dues d'ells, segons fonts de la Prefectura, que van assenyalar que no han detingut a cap manifestant, ni s'han vist obligats a utilitzar elements dissuasoris, com lanzapelotas o pots de fum, pel que van negar que hagi hagut una càrrega policial.

Molt contrària és la versió dels estudiants, ja que el president del Consell d'Estudiants, Marcos Augusto, va denunciar una "càrrega policial desproporcionada" contra els 50 alumnes que havien tallat la carretera de Valldemossa, que van rebre diversos porrazos dels agents, fins al punt que, almenys, vuit estudiants van haver d'acudir a centres mèdics per a guarir-se les contusions. Augusto va recordar que la Policia Nacional "no està autoritzada" per a entrar en el campus universitari si no conta amb un permís de la rectora de la UIB, Montserrat Casas, pel que va acusar als agents d'incomplir aquesta normativa.

Així, va explicar que els fets van succeir quan 70 estudiants havien convocat a les 12.00 hores un acte de protesta en Són Lladò en contra del desallotjament ahir per part dels Mossos d' Escaira de 80 universitaris contraris al Pla de Bolonya que es trobaven en l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, el que es va saldar amb set estudiants detinguts i un gran nombre d'alumnes ferits.

Posteriorment, va indicar que 50 alumnes de la UIB van decidir tallar la carretera de Valldemossa, el que va provocar l'arribada de 20 policies "amb guants, escuts, cascos i porras" i dues furgonetes antidisturbis, el que, al seu judici, "semblava que venien a parar un comando terrorista, en lloc d'un grup d'estudiants".

Web Insurgente

(Traducció automàtica)

La repressió “democràtica” (PSOE) contra els republicans en els anys noranta

La policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. (Miquel López Crespí)

La nit del disset d’abril de 1990 no poguérem retre l’homenatge que un grup d’amics pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 18951937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d’aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat —ben malalt, sense poder sostenirse dret— al cementiri de Palma. L’homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d’alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, S’Indioteria...). La gent que més treballà en l’acte d’homenatge a Emili Darder va ser la de l’OCB (l’Organització Comunista Balear). La majoria d’afiliats i afiliades d’aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells anys escapçalaren Josep Valero, Lila Thomàs, Francesca Bosch i Miquel Rosselló, entre d’altres dirigents prosoviètics). Cal recordar que cap a l’any 1984 hi havia hagut l’escissió promoguda pel dirigent estalinista Ignacio Gallego i que pretenia reorganitzar el comunisme espanyol (i de rebot l’illenc) sota bases —deien— del «marxismeleninisme».

Per l’abril de 1990 eren precisament els militants de l’OCB [Organització Comunista Balear] els més decidits en la lluita per l’autodeterminació, el socialisme i la recordança dels republicans mallorquins. Setmanes abans de l’aniversari de la proclamació de la república em vengueren a veure per demanar el meu ajut i, envidentment, com he fet sempre en aquest darrers trentacins anys de lluita per la llibertat d’expressió del nostre poble, em vaig oferir a col.laborar en tan lloable tasca (l’homenatge a Emili Darder). Els vaig cercar material (que més endavant serviria per anar enllestint l’obra de teatre El Cadàver muntatge homenatge al darrer batle democràtic de Ciutat i que va ser estrenat l’any 1996 en el Teatre Principal de Ciutat per la Companyia Taula Rodona i en els anys 19981999 a Barcelona i diversos indrets del Principat). La idea original (que la policia de Ramon Aguiló no ens deixà portar a la pràctica) era pintar en una paret dels afores, sense molestar ni causar danys materials a cap veí de Ciutat, el rostre d’Emili Darder i reproduir al costat el poema de Bartomeu RossellóPòrcel A Mallorca durant la guerra civil.

Com he dit una mica més amunt, no ho poguérem portar a la pràctica. El nostre piquet era format (entre d’altres militants de l’OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats ciutadans que decidírem retre un homenatge a Emili Darder. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de RossellóPòrcel (que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L’indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l’entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d’Aurora Picornell i ara ocupat per un important complex de piso de luxe.

No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d’aquest tipus d’homenatge, la policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostres poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per la vida d’uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar —endebades que ho entenguessin!— que el deure d’una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la històia del poble mallorquí. Era inútil. No acabaven d’entendre com m’«atrevia» a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre una acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de qurantacinc mil pessetes que m’enflocà el meu antic company de clandestinitat, l’amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués.

No la vaig pagar mai, la multa que em posà el batle socialista! Li vaig fer un escrit de protesta i crec que es degué avergonyir ja que finalment ordenà l’arxiu i oblit de l’enutjós «problema». Era incomprensible aquella manca de sensibilitat històrica. Si en temps de la dictadura ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle «socialista» no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... encara es podia entendre. Però era inconcebible que la represessió vengués de l’«esquerra»! Emb vaig haver de veure amenaçat per acabat de copsar tot el que de renúncies a les tradicions més combatives del nostre poble havia significat la transició, els pactes per a fruir de sous i poltrones.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

El BLOC demana una reunió urgent del Pacte

Considera que Miquel Nadal haurà de dimitir o ser cessat si hi ha indicis de delicte darrere la imputació per Can Domenge, i adverteix que no acceptarà “compensacions” a canvi que UM retiri l’esmena de Son Baco.

http://psm-pollenca.balearweb.net/post/67363 Blog PSM Agrupació de Pollença

(4 vídeos) Amb la gent reconvertida del PCE, del PTE, de l'Organització d'Esquerra Comunista i d'altres grups semblants poguérem presentar-nos als barris, a les fàbriques, amb un posat autèntic de lluitadors populars que abans no teníem. ¿Com haguéssim pogut guanyar mai les eleccions una vegada i una altra, enviant-hi executius, professors, catedràtics que mai no havien trepitjat un barri marginal, el camp, les mines o les indústries? Ens haguessin escridassat! Haguéssim hagut de fugir per cames. I ara mateix, amb la fi del comunisme totalitari a Rússia... ¿no ha estat important la incorporació de Carrillo, Mohedano, Curiel, i tants d'altres, a les files del partit? Ara la tasca principal per a enfortir la nostra política de modernització és buidar de quadres dirigents i militants Esquerra Unida, els partits nacionalistes -ja ho hem fet amb Euskadiko Ezkerra!. Per a seguir guanyant les futures eleccions cal seguir endavant amb les incorporacions de noms i sectors coneguts de l'oposició radical al projecte que modernitzarà definitavament la nostra pàtria, Espanya.

Les falses memòries de Felipe González (II)

Ieltsin ha donat un exemple a la comunitat internacional. Ben cert que abans d'emprar els tancs contra les masses revoltades tancades dins del Parlament, trucà a Clinton i li demanà permís per a utilitzar la força. Ieltsin és home decidit i no necessitava d'aquesta trucada. Si abans, fa dos anys, ja va ésser un heroi mundial en la defensa de les llibertats quan es va enfrontar als comunistes, ara, mobilitzant l'exèrcit, atacant a canonades l'edifici del Parlament rus, ha demostrat la seva vàlua com a defensor dels valors occidentals. En la protecció de l'ordre i de les llibertats democràtiques no hi calen mitges tintes. El dia anterior al sagnant atac, masses insubordinades, perfectament armades, rabioses en contra d'Occident, nostàlgiques vers l'època en què, dirigides per Stalin, derrotaren Hitler, s'atreviren a assaltar la televisió en protesta -cíniques!- contra "la falta de llibertat i els programes embrutidors de la televisió". Inconcebible! Anomenaven "falta de llibertat" negar espais al comunisme totalitari. Deien "espais embrutidors" de la moderna programació de telenovel.les mexicanes i de la contínua emissió de films estato-unidencs -Rambo, etc- que, després de més de setanta anys de propaganda marxista -Eisenstein, Tarkovski, Vèrtov, Dovjenko-, serveixen per a ajudar a obrir els ulls als ciutadans russos. Un poble, el rus, privat des de sempre d'aquests articles espirituals -amb defectes evidents, però demostratius de l'alta qualitat tècnica i humana de la indústria cinematogràfica més avançada del món: la nord-americana. Alguns diuen: "Tres-cents morts, sis mil detinguts, és un preu molt elevat per defensar la democràcia, una vertadera carnisseria. Potser demà aquesta victòria sagnant del President es converteixi en derrota". Homes de poca fe! M'han informat directament des de la nostra ambaixada a Moscou i m'ha dit l'ambaixador que, la nit en què Iletsin decidí l'atac amb els tancs, plorà desconsoladament damunt la foto de la seva mare. Mormolava: "Tu ho comprens, mareta. Jo sé que tu ho entens i saps que ho faig pel benestar del meu poble". El Ministre de Defensa i el de l'Interior, que dirigiren personalment l'operació de repressió en contra dels moderns bolxevics refugiats dins del Parlament, li digueren: "President, sabem que hi ha al.lots, dones i gent d'edat, que fan costat als diputats. Què hem de fer? Hem de disparar també en contra de les criatures indefenses?". El gran President, plorós encara, amb una mà al cor, agenollat davant la santa icona de la Mare de Déu de Vladímir, els animà en llur essencial tasca patriòtica i els digué: "No passeu ànsia. L'Estat democràtic, en un acte de cabdal justícia, pagarà les despeses d'enterrament dels infants que puguin morir".

Per sort, els esdeveniments han finit ràpidament. Tres-centes persones eliminades -la majoria marxistes- és un preu prou mòdic per servar per a l'Occident i l'economia lliure de mercat un país amb prop de quatre-cents milions d'habitants. Cal, arreu del món, encoratjar la ferma decisió del President Ieltsin. Si no hagués estat pels tancs, per l'atac al Parlament, vés a saber si ara no tendrien altra vegada l'odiosa bandera roja dels illetrats al capdamunt del Kremlin, amenaçant de nou la pacífica convivència dels pobles, el benestar d'Europa, la tranquil.litat d'un món que, per primera vegada en setanta anys, deslliurat del monstre totalitari, pot respirar amb calma sense por del futur; que, malgrat aquesta crisi conjuntural que ens ha portat als vint-i-tres milions d'aturats a la UE, sap que la història no tornarà ja mai més enrere i que qualsevol revolta dels afamats pot ser aturada en sec. Mai, en el passat, els negocis no s'havien pogut planificar amb tanta confiança en l'avenir.

Crec que no podrem oblidar -a nivell intern, sense fer-ho públic- l'ajut indiscutible que, en la consolidació del partit del Govern, han fet els homes i dones provinents d'Euskadiko Ezkerra, el PCE, el Partit del Treball, Bandera Roja o la mateixa Organització d'Esquerra Comunista. Tothom sap que nosaltres, abans de l'ajut econòmic d'Alemanya i el Nord-americà per a tirar endavant el nostre projecte renovador, teníem molt poca militància entre els obrerets i obreretes. Malgrat fóssim un partit de futur, només rebíem incorporacions -poques, molt poques- de determinats sectors professionals, de l'alta administració bancària, d'algun franquista que ensumava d'on bufava el vent. En aquella època de la transició, eren els diferents grups i grupets comunistes qui portaven tot l'embalum de la lluita al carrer. El mateix president de la Internacional Socialista, el company Willy Brandt, em demanava, preocupat pel destí d'Espanya, què faríem amb tanta coordinadora de base, comitès obrers, assemblees permanents a fàbriques, barris i universitats. Temíem un desbordament dels revoltosos. Que aquell conglomerat que nosaltres encara anomenàvem -abans d'abandonar el marxisme- "classe obrera" pogués posar-se en contra de la intel.ligent maniobra de pactes amb el franquisme que ens ha portat a la llibertat i a la monarquia. El company Carrillo -cal reconèixer-ho-, ja de bon començament ho va entendre i donà les oportunes instruccions als seus homes. Fou una feinada acabar definitivament amb les coordinadores de barri i d'assemblees obreres! La revolta a la ciutat de Vitòria ens féu estremir, ho reconec. Els avalotadors s'organitzaven d'una manera soviètica mitjançant el sistema de consells. Una organització de tipus bolxevic, en la qual els treballadors elegien càrrecs revocables en tot moment. Record com si fos ara mateix el dia que em vaig reunir secretament amb Santiago Carrillo i Marcelino Camacho, amb tots els companys d'UGT -érem amics indestriables en Nicolás Redondo i jo! No és que ara vulgui refer la història. Però en aquelles difícils circumstàncies, era jo qui tenia la raó. En Marcelino Camacho encara no entenia la gravetat del moment. O fèiem, amb urgència, el possible per a finir amb l'esperit assembleari de les masses incultes, o seria impossible consolidar una vertadera estructura sindical. En Carrillo i en Sartorius ho entengueren de seguida. A més, per tal d'afavorir la reorganització de la patronal, calia facilitar la tasca als empresaris. Era un època unitària, de lluita il.luminada i utòpica vers una Central Única de Treballadors. Jo demanava, exigia, desesperat, preocupat per Espanya: on l'autèntica llibertat sindical?, on les diverses sigles que permetrien una afiliació de tipus occidental? Si CC.OO., UGT i les Coordinadores de Fàbrica s'unien, formant la Central Única... ¿no representaria aquell fet un autèntic perill per a l'economia? Al cap d'uns dies de debats, fins i tot en Marcelino Camacho ho entengué i pogueren anar avançant en la tasca de la divisió sindical.

Per això deia, al començament d'aquestes notes que escric per als futurs historiadors, que sense l'ajut dels homes i dones que saberen canviar a temps de vaixell tampoc no hagués estat possible consolidar el partit. Amb la gent reconvertida del PCE, del PTE, de l'Organització d'Esquerra Comunista i d'altres grups semblants poguérem presentar-nos als barris, a les fàbriques, amb un posat autèntic de lluitadors populars que abans no teníem. ¿Com haguéssim pogut guanyar mai les eleccions una vegada i una altra, enviant-hi executius, professors, catedràtics que mai no havien trepitjat un barri marginal, el camp, les mines o les indústries? Ens haguessin escridassat! Haguéssim hagut de fugir per cames. I ara mateix, amb la fi del comunisme totalitari a Rússia... ¿no ha estat important la incorporació de Carrillo, Mohedano, Curiel, i tants d'altres, a les files del partit? Ara la tasca principal per a enfortir la nostra política de modernització és buidar de quadres dirigents i militants Esquerra Unida, els partits nacionalistes -ja ho hem fet amb Euskadiko Ezkerra!. Per a seguir guanyant les futures eleccions cal seguir endavant amb les incorporacions de noms i sectors coneguts de l'oposició radical al projecte que modernitzarà definitavament la nostra pàtria, Espanya.

Em continuen preocupant determinades concepcions periclitades de l'estat del benestar. Vaig trucar anit el President Clinton per a dir-li que no era un exemple positiu per a Occident i el món lliure, l'actitud -segurament influïda per la seva esposa, una antiga agitadora universitària- d'ampliar la cobertura de la seguretat social a trenta-set milions de nord-americans pobres. Just en el moment en què nosaltres, a Europa, al Japó -al món civilitzat, en definitiva-, provam de bastir una política eficient per a acabar amb el dèficit dels pressuposts estatals, ells, els nord-americans, van i enllesteixen una legislació antiquada. Així no podem anar. Li vaig dir ben clarament que si volíem progressar, sortir de la crisi, havíem de finir per sempre amb aquesta concepció, superada per la Història, que l'estat ha de tenir cura de l'educació i la sanitat del poble. Potser Clinton conegui molt poc la nostra història. Les efemèrides de la civilitzadora Europa. A vegades pens que José Antonio Primo de Rivera no anava tan equivocat quan culpava de tots els nostres mals Rousseau, la Revolució Francesa. Els arnats i caducats conceptes de la Igualtat de les persones i els drets dels ciutadans! Els drets dels ciutadans! Em sona a Lenin o a Rosa Luxemburg. Bolxevisme. Ben cert que una certa riquesa produïda per la colonització a Àfrica, Amèrica i Àsia pogué encoratjar certs estats, a finals dels segle passat i començaments del present, a legislar i disminuir les hores de treball, prohibir la feina infantil, bastir escoles i hospitals a dojo, sense pensar en les conseqüències que tot això comportaria. L'encíclica Rerum Novarum primer, i el concili Vaticà II després, ajudaren a consolidar una àmplia aliança entre els sectors cristians de base i els marxistes més intel.ligents -tipus Garaudy a França. Sorgí el moviment de cristians pel socialisme, que, aliats de seguida amb els comunistes, contagiaren la societat d'idees igualitàries i socials. L'esperit maleït de Babeuf, Marat i Robespierre s'alçà a Rússia amb Lenin i Trotski i consolidà, ampliant-les, moltes idees nefastes de la Revolució Francesa. El President Roosevelt, als Estats Units, amb el seu New Deal, enfortí les posicions partidàries de la protecció social. A poc a poc, sense quasi adonar-nos-en, hem arribat a la situació actual de crisi. La possible fallida de l'Estat, unes obligacions amb la societat que no corresponen al Govern, una interrupció permanent de la llei de l'oferta i la demanda. Com a conseqüència nefasta d'aquests fets, avui dia s'ha produït un augment progressiu de l'edat de la població, amb el consegüent augment del nombre de pensionistes que cobren de l'Estat. Tot això, combinat amb els milions de joves que no volen treballar, ens porta a la crisi actual. És evident que les "solucions" de Clinton són errades. No es tracta d'augmentar les prestacions socials de l'Estat. Només podem salvar-nos alliberant d'entrebancs el mercat laboral, acabant amb les despeses inútils, enllestint una nova i rejovenidora legislació laboral que doni llibertat absoluta a treballadors i empresaris. Hem d'intensificar la informació a la població. Fer-los entendre que s'han d'estrènyer el cinturó. Que la nova Europa s'ha de reestructurar de cap a peus si volem ser competitius, fer front al repte que representen el Japó i altres països avançats d'Àsia. Quines preocupacions que dóna ser cap de Govern! Sempre pensant en la grandesa de la pàtria!

Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

(4 vídeos de la repressió) Els Mossos d’Esquadra desallotgen el rectorat de la UB

Universitat de Barcelona, 18-3-2009

Avui, dimecres 18 de març, a la matinada, desenes d’agents antiavalots dels Mossos d’Esquadra han procedit, per ordre del rector Dídac Ramírez, al desallotjament de l’edifici del rectorat de la Universitat de Barcelona (UB). Davant d’aquest fet, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans volem denunciar que les autoritats universitàries han optat per la via de la força, imposició i coacció contra els estudiants mobilitzats.

CONCENTRACIONS:

20 hores – Plaça Universitat

Davant del desallotjament del rectorat de la UB, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, organització estudiantil majoritària als claustres de les universitats catalanes i participant de les protestes estudiantils, volem constatar que:

1.- L’aposta de les autoritats universitàries per l’estratègia de la força i la coacció suposa trencar tot pont de diàleg i entesa amb els estudiants.

2.- L’entrada dels Mossos d’Esquadra a les universitats catalanes ve sent una tònica massa habitual i demostra la inoperància dels rectors per a gestionar amb diàleg els conflictes que sorgeixen a la universitat.

3.- Que la violència policial, les detencions, les expulsions i les difamacions contra els estudiants no aturaran la lluita en defensa d'una universitat pública i de qualitat.

Per acabar, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans:

- Exigim la dimissió immediata del senyor Dídac Ramírez, i de tot l’equip rectoral de la UB, per ser els màxims responsables de l’entrada dels Mossos d’Esquadra a la universitat.

- Exigim que la senyora Blanca Palmada, Comissionada d’Universitats, i el senyor Josep Huguet, Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, es posicionin públicament sobre l’entrada de cossos policials a les universitats públiques catalanes.

Finalment, encoratgem a tots els estudiants del país a mostrar, al llarg dels propers dies, el seu rebuig a aquest desallotjament i a denunciar la repressió que pateix el moviment estudiantil contrari a l’EEES, per a deixar ben clar a totes les autoritats universitàries que no ens quedarem de braços creuats davant les agressions que patim els estudiants mobilitzats en defensa de l’educació pública i de qualitat.

Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans

Barcelona, 18 de març de 2009

La fiscalia ha interposat una querella per presumptes delictes relacionats amb la corrupció de funcionaris públics contra Antoni Pascual (UM), vicepresident del Consell de Mallorca, i responsable de l'àrea de Carreteres des de 1999 fins ara que, en qualitat de conseller d'Obres Públiques disposa d’un pressupost de 82 milions d'euros. També, Gonzalo Aguiar, director insular de Carreteres del Consell de Mallorca en la legislatura actual i passada, ha estat detingut per la Policia Judicial en relació amb la “Operació Peatge”. El màxim responsable de la carretera de Manacor presumptament hauria fet reformes a una casa a Ariany en sòl rústic i a càrrec de l'erari públic.

La fiscalia anticorrupció encercla Unió Mallorquina

Llorenç Buades Castell

La fiscalia ha interposat una querella per presumptes delictes relacionats amb la corrupció de funcionaris públics contra Antoni Pascual (UM), vicepresident del Consell de Mallorca, i responsable de l'àrea de Carreteres des de 1999 fins ara que, en qualitat de conseller d'Obres Públiques disposa d’un pressupost de 82 milions d'euros. També, Gonzalo Aguiar, director insular de Carreteres del Consell de Mallorca en la legislatura actual i passada, ha estat detingut per la Policia Judicial en relació amb la “Operació Peatge”. El màxim responsable de la carretera de Manacor presumptament hauria fet reformes a una casa a Ariany en sòl rústic i a càrrec de l'erari públic.

D'altra banda, de la denúncia d'un empresari amb terrenys expropiats per l’obra executada per UTE Desdoblament C-715, s’ha actuat contra una suposada trama de corrupció relacionada amb la reforma de la carretera de Palma a Manacor, que amb un cost de 140 milions d'euros, va ser impulsada per l'anterior Consell de Mallorca, governat per UM amb el suport del PP. Després de set registres en seus d'empreses, s’han detingut vuit persones. Entre els arrestats destaca l’enginyer Francisco Orejudo, alt càrrec del Consell Insular de Mallorca. També va ser arrestat un altre funcionari, Gabriel Mestre, que suposadament hauria folrat les parets de la seva casa amb pedres col·locades per picapedrers de l'autovia. Les imputacions es fan per suborn, prevaricació, falsedat documental i malversació de cabals públics.

Altres càrrecs vinculats a UM han estat imputats en altres casos, com Dolça Mulet (UM), en el cas d'Ajudes a ONG , fins que el jutge, amic personal de l’acusada, l'arxivà, o el diputat Bartomeu Vicens pel cas Son Oms, que malgrat la suspensió de militància manté en vigor el pacte. Un altre membre del Consell, Miquel Àngel Flaquer, és imputat pel cas Can Domenge.

Ja hi ha qui demana l’auditoria de l'ajuntament d'Ariany del que Pascual va ser batle i en relació al seu patrimoni, perquè sense tenir un patrimoni previ important s'ha enriquit i és soci o administrador al menys de mitja dotzena de societats mercantils. Entre aquestes, té una estació de servei amb una ordre de demolició del Tribunal Suprem per trobar-se en zona verda, que mai no ha arribat a cocretar-se.

PP i UM sospiten que les actuacions de la fiscalia es deuen a la posició favorable al Golf de Son Baco (Campos) dels sectors d’UM dirigits per Miquel Nadal, imputat en el cas Son Domenge, i per Antoni Pascual, que tendria el suport del PP. Però no és casual el consens polític perquè no es demanin dimissions ni eleccions anticipades. ERC només ha demanat la dimissió d’Aguiar. Ni el PSOE ni el Bloc volen trencar la relació de forces. La resposta és a Galícia.

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció. (Llorenç Buades Castell, militant de la CGT)

Corrupció.

Per Llorenç Buades Castell.

El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció.

La corrupció només es pot combatre amb una democràcia real i no amb aquest sistema de mínims que en realitat empara models institucionals fonamentats en la manca de transparència, en la verticalitat i en una oligarquia del poder que es concentra totalment en les cúpules partidàries, sindicals, institucionals i empresarials públiques.

La manca de democràcia possibilita l’exercici jeràrquic i arbitrari del poder, a dreta i a esquerra, i és la que permet que poques persones puguin decidir sobre els béns dels altres, sobre les seves contribucions econòmiques, i moltes vegades sobre les pròpies persones que formen part d’una xarxa clientelar de carácter vertical que els suporta.

El sistema vertical de poder es practica gairebé a tot arreu, i com més gran és l’associació, partit , empresa o institució, encara és fa més evident. Aquest sistema, en la dreta, és natural. Allò que no és natural és que l’esquerra, que predica la transformació social es fonamenti en el dirigisme de molt poques persones. Tampoc és natural que l’esquerra depengui de la banca, enlloc de dependre de la seva afiliació. L’esquerra d’aquest i de molts països té una dependencia absoluta del crèdit bancari, i els crèdits es paguen o quan no es poden pagar es condonen amb favors i compensacions.

Quan els partits i sindicats tenen deutes impagables han de vendre la seva autonomia, i les cúpules que els gestionen solen fer-ho sense embuts amb compensacions diverses. Així funciona el sistema. I aquests encara tenen la barra de dir que volen transformar el món.

A l’ombra d’un sistema corrupte hi conviuen moltes gents. La Cosa Nostra és benevolent amb els seus i la seva xarxa clientelar. Les màfies es barallen o pacten per espais de poder. En el món institucional passen coses semblants, sorgeixen baralles, desequilibris i nous equilibris que sorgeixen de la relació de forces entre les parts.

És evident que no és el mateix Corleone o Al Capone que un delinqüent marginal, com no és el mateix el PP i el PSOE que el Corrent Roig. Només qui accedeix al poder en pot fer abús. El batle de Sant Joan, encara que sigui del PP, no pot gaudir del poder d’un Hidalgo, i és ben segur que un burócrata sindical de pes dins una SEAT-Volkswagen o una FORD, i els d’alguns bancs i caixes d’estalvi , públiques o privades té més poder que el batle de Sant Joan. La corrupció travessa des de fa molts anys tota la xarxa institucional encara que l'atenció només es concentri en els aspectes urbanístics. I encara que moltes persones no són corruptes, si són moltes els i les que conviuen amb entitats que admeten la corrupció i que defensen als corruptes.

Molts afiliats de partits, associacions i sindicats permeten la corrupció. Alguns perquè en són beneficiaris en major o menor grau, i altres perquè són simplement fidels i poc crítics, o perquè la finalitat justifica els mitjans. També s’ha de dir que és la possibilitat d’accedir al poder en benefici propi és allò que atrau a molta gent a la política o a l’exercici del poder en diverses institucions. Allò fonamental és que el poder corromp i el poder absolut és el que més corromp. Limitar al màxim aquest “absolutisme” és la garantia per evitar la corrupció.

La corrupció política no provoca baixes entre els afiliats i afiliades del Partit Popular, i tampoc va provocar baixes excessives en el PSOE en temps de Felipe. Les escissions que es produeixen per aquests motius mai no solen ser molt significatives entre l’electorat, tot i que puguin significar una eventual derrota electoral per pocs punts, en funció de l’abast que donin els mitjans de comunicació i de creació d’opinió al servei dels qui realment ramenen les cireres darrere el bastidor. Normalment dins les organitzacions polítiques, sindicals i socials prevaleixen els interessos propis de les persones que hi treballen i viuen de la situació que a l'ètica i al compromís amb les idees.

Les persones que prioritzen la seva manera de viure als interessos generals ben aviat desenvolupen arguments i les justificacions filosòfiques necessàries per a fer valer la seva actitud, pròpia dels professionals de la política, del sindicalisme o de l'associacionisme.

Molts polítics corruptes guanyen eleccions i per tot arreu. A Nigèria com al Japó han guanyat eleccions polítics corruptes, Si Lula ha guanyat unes eleccions, amb un partit implicat en escàndols, malgrat baixar a les primàries, i amb l’aval de corrents internes crítiques suposadament roges que donen continuïtat al projecte petista, també el PP pot guanyar les eleccions a Mallorca i Eivissa.

Web Ixent (Esquerra alternativa anticapitalista i antifeixista de les Illes)

(2 vídeos) Ben cert que les contradiccions entre nosaltres -el poder- i el poble són antagòniques. No he arribat mai a entendre aquesta malaltissa afecció dels sectors populars a organitzar aldarulls en contra de qui comanda, vagues, permanents actes reivindicatius per a posar entrebancs a la meva política, sempre preocupada pel benestar general. La democràcia autèntica, en efecte, requereix diverses opcions polítiques, eleccions cada quatre anys, etc. Tot això és evident i no ho vull discutir. Em dirien dictador i jo sempre he estat demòcrata! Però la col.lectivitat mai no està conforme amb els de dalt. Crec que la massa, els de baix, la xurma treballadora, només pensen en l'estómac i en les vacances.

Les falses memòries de Felipe González (I)

Ben cert que les contradiccions entre nosaltres -el poder- i el poble són antagòniques. No he arribat mai a entendre aquesta malaltissa afecció dels sectors populars a organitzar aldarulls en contra de qui comanda, vagues, permanents actes reivindicatius per a posar entrebancs a la meva política, sempre preocupada pel benestar general. La democràcia autèntica, en efecte, requereix diverses opcions polítiques, eleccions cada quatre anys, etc. Tot això és evident i no ho vull discutir. Em dirien dictador i jo sempre he estat demòcrata! Però la col.lectivitat mai no està conforme amb els de dalt. Crec que la massa, els de baix, la xurma treballadora, només pensen en l'estómac i en les vacances. I la situació actual demana molts sacrificis. L'avenç de la nostra economia, arribar a assolir els aspectes essencials de la modernitat -que són els que distingeixen un país avançat d'un de subdesenvolupat- no pot portar-se a terme sense una veritable modificació de tot el procés productiu (reestructuració de plantilles, abolició de les prestacions socials, retallada de sous i pensions, racionalització de les despeses de la seguretat social). La dictadura franquista volgué, en certa mesura, imitar alguns aspectes de l'estat del benestar europeu i del comunisme ateu. Vet aquí la nostra tragèdia. Ara, la socialdemocràcia, si vol salvar el país, ha d'aprendre a no malgastar els diners de l'estat. L'exemple de la fi de comunisme a l'URSS ens ha d'ensenyar el camí que pertoca. La sanitat, l'ensenyament i l'habitatge gratuïts, foren el motiu de la fallida generalitzada. Els ciutadans tanmateix no agraeixen el que l'estat fa per ells. Històricament, el poble, la massa, sempre actua en contra de les bones intencions dels dirigents. Cal tenir-ho ben present.

Estic molt preocupat pels entrebancs, excuses i dilacions que els sindicats posen a les nostres mesures. No hi ha manera d'arribar a un pacte social. Malgrat les subvencions i ajuts a les diverses formacions sindicals! Milers de milions cada any i ara es mostren desagraïts! No m'ho hagués pensat mai; al cap de més de quinze anys de col.laboració fructífera, es revolten. No ho entenc. Sincerament, no sé que volen ni que defensen. La mobilitat de les plantilles és quelcom essencial per a progressar econòmicament; l'augment de la jornada laboral, la disminució de les vacances, el treball eventual, són sistemes europeus ben provats per la pràctica i l'èxit dels seus resultats. Tampoc no podré entendre mai la defensa aferrissada que fan del poder adquisitiu de les pensions! Protegir els vells! És això una encertada política sindical? Particularment no estic gens d'acord a mantenir, en plena democràcia, aspectes de la finida dictadura. Els vells, mantenir la gent de d'edat, és quelcom que correspon a llurs famílies, no a l'Estat. I si la púrria no ho fa a les bones, haurem d'estudiar mesures especials per a acabar amb aquesta tremenda injustícia que és voler mantenir absurds privilegis. Voler cobrar cada mes gent que ja no fa feina. El sistema, suggerit molt intel.ligentment pel company Solchaga, seria modificar les lleis d'herència i successió. Fer que tots els béns dels jubilats passassin a l'estat i així es podria continuar abonant alguna cosa. Els que no tenguessin propietats, evidentment, no cobrarien. Però, ¿quan, en dos mil anys d'història, el poble que no podia treballar, cobrava? És completament il.lògic! No té cap ni peus aquesta defensa aferrissada de les pensions. Hem de finir amb urgència amb tot aquest parasitisme social que ens porta a la ruïna o no sortirem mai del subdesenvolupament.

Si els sindicats s'atreveixen a convocar la vaga general, poden perdre més que guanyar. Aturarem les subvencions. Farem que no cobri cap alliberat sindical. Desfer, sense moure un dit, tota la seva estructura de comandament. Qui pagaria el lloguer, els terminis de les seus de CC.OO., o d'UGT? ¿Ells tots sols, amb les quotes d'afiliats? Impossible! No tenen prou capacitat econòmica. En cas de necessitat, podem militaritzar els serveis en vaga. Decretar la pèrdua de la feina per als qui participin en aldarulls reivindicatius. L'altre dia, a Nova York, en parlava amb el President Clinton i el Canceller Kohl. Els deia - m'escoltaren amb molta atenció- que s'havia anat perdent l'antiga disciplina laboral. Aquell amor del jornaler pel seu lloc de treball, l'antiga capacitat de la classe obrera per a treballar -quasi per no res- deu, quinze hores diàries. Els països s'enriquiren, els imperis varen poder formar-se degut a aquest gran amor del poble vers la feina. En un determinat moment hi havia esclafits revolucionaris. Algú, petits grups d'agitadors, socialistes del passat, bolxevics més endavant, anarquistes, protestaven en contra del que anomenaven "explotació inhumana del sistema capitalista"; però aleshores, sense tanta legislació pretesament protectora, bastava enviar la Guàrdia Civil, els Cosacs o els gendarmes prussians per a acabar de seguida amb els avalots reivindicatius. El President dels Estats Units deia que hauríem d'anar amb compte a no caure en antigues formes autoritàries de fer política. Per sort, l'èxit aconseguit pel nostre amic Ieltsin a Rússia decantà la discussió al meu favor. Hi ha moments greus en la història d'un país que requereixen mà ferma, lleis especials, prohibició de vagues, militarització dels serveis, supressió provisional de determinats articles de la Constitució que barren el pas al progrés econòmic. No podem restar aturats, presoners de velles formes que potser serviren en una determinada conjuntura històrica, però que ara són un veritable entrebanc per a la modernització dels estats. Les modernitzacions, els avenços portats a terme pel President Fujimori al Perú, i l'exemple que ha donat al món el nostre bon amic Borís Ieltsin, ens marquen el camí. Ni Clinton ni Kohl em dugueren la contrària.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa. (Pere Rosselló Bover)

TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.

Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.

L’aparició d’Antologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta d’una selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de l’herència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què l’autor s’ha format: ...“en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom”, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.

La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en l’adopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit l’esvaïment de la febre de l’experimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.

A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu d’un passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols d’aquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.

Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondre’s en una sola: l’experiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i l’assaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són l’experiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.

En resum, rere l’aparença d’una poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en l’obra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula d’un creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.

1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.

2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.

3 Ibidem, p. 8.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

La fundació de sa Pobla; les Germanies; la revista Sa Marjal; sa Pobla i Sant Antoni; el tren de sa Pobla; sa Pobla antiga; els nostres padrins; S'Escola Graduada de sa Pobla; el batle Miquel Crespí i Pons "Verdera"; l'arquitecte Guillem Forteza...

Temps i gent de sa Pobla1 és una més de les meves aportacions a la història de la nostra terra ja que, com explicava recentment l'historiador i exconseller d'Agricultura del Govern de les Illes Mateu Morro parlant de la importància que tenen els estudis locals a Mallorca: "A molts llocs hi ha col·leccions o edicions de llibres, revistes, grups d'estudis, premis o certàmens. Es va aconseguint un coneixement important de la realitat local sense caure en el localisme que no té en compte una visió més general. Ben al contrari, els estudis locals són el fonament d'estudis més amplis i amb capacitat d'aportar coses d'abast nacional i universal".

En la inauguració de les II Jornades d'Estudis Locals de Santa Maria del Camí (Mallorca) l'historiador i polític Mateu Morro destacà la complexitat de la feina d'investigació del passat. La importància de les fonts orals ja ha estat destacada per nombrosos investigadors; l'interès pels glosats populars; la utilització de la fotografia com a document històric; la documentació notarial referent a les cases del poble i que sovint es perdia, sense arribar a copsar la seva significació en la reconstrucció de la vida dels nostres pobles; l'estudi dels testaments; la història de possessions i molins, la història familiar i el coneixement de l'evolució urbana... En Temps i gent de sa Pobla he procurat fer una acurada utilització de les fonts orals i del més divers material fotogràfic. Hi ha igualment el resultat de molts xerrades amb la gent major de sa Pobla, amb els participants en la guerra civil, amb escriptors i artistes, amb sobrevivents dels camps de concentració. L'estudi de les revistes Sa Marjal i Vialfás ha estat essencial per enllestir el llibre que comentam.

En el llibre La història i els joves historiadors catalans, en les Ponències i Comunicacions de les Primeres Jornades de Joves Historiadors Catalans s'ha destacat la importància de la història local. Com explica Jaume Sobrequés Callicó parlant de la ponència d'Andreu Mayayo Artal Història local i història total: "Les reflexions que s'hi fan sobre la importància d'inserir la història d'àmbit local en la general, sobre els paranys que presenta l'estudi de la història local i sobre les noves perspectives obertes en aquest terreny constituïren un dels eixos més importants de les Jornades. Cal no oblidar que molts dels assistents es trobaven realitzant treballs de recerca referents a entitats local (municipals i comarcals) d'arreu del país".

I és dins aquest marc de revalorització de la història local que he escrit Temps i gent de sa Pobla.

Un petit resum del contingut del llibre ens por informar de la qüestions que més m'han preocupat aquests darrers anys, quan redactava el llibre. Llegint l'índex de Temps i gent de sa Pobla podreu trobar nombrosos capítols dedicats a la història de sa Pobla i que serveixen per enllestir la crònica vital i sentimental d'un poble mallorquí en els anys cinquanta i seixanta, abans de l'embranzida del turisme. Alguns d'aquests capítols són: la fundació de sa Pobla; les Germanies; el metge Joan Serra; Cristòfol Cladera; John Frederic Bateman; Joan Parera i Sansó; la revista Sa Marjal; sa Pobla i Sant Antoni; el tren de sa Pobla; sa Pobla antiga; els nostres padrins; S'Escola Graduada de sa Pobla; el batle Miquel Crespí i Pons "Verdera"; l'arquitecte Guillem Forteza; Bartomeu Siquier i Serra; Jaume Serra i Cardell; la revista Sa Plaça; la resistència antifranquista a sa Pobla l'any 1936; Sor Catalina Caldés i Socies; Guzmán Rodríguez; Paulino López Sánchez: presoners republicans a sa Pobla; Rosa Vallespir i Pau Canyelles; Salvadora Canyelles; Margalida Serra i Cardell; Juan Orozco i Trulla; Crisanto Valcárcel; Ca'n Guixa i Ca'n Pelut; "Ses Casetes" de sa Pobla; el "Bar Figuera"; els allots del carrer de la Muntanya; l'exportació de la patata; el "Gardenia" i el "Salón Montaña"; el cine "Montecarlo"; 1956: l'any de sa neu; Gaspar Aguiló i l'Escola Municipal de Música de sa Pobla; Maria Sureda i la Biblioteca Pública de la Caja de pensiones para la Vejez y de Ahorros; Joan Retich; Rafel Moranta; Lluís Ripoll; l'arribada de la televisió; el carrer de la Marina; els corresponsals de sa Pobla; el teatre d'Alexandre Ballester; el batle Jaume Font i la cultura; sa Pobla i la poesia; sa Pobla i el teatre mallorquí; Jaume Font i Antoni Serra...

Temps i gent de sa Pobla ens proporciona també una important visió gràfica de la Mallorca de començaments del segle XX i dels anys cinquanta i seixanta. En aquesta obra hi ha moltes fotografies inèdites servades quasi religiosament en el meu arxiu particular (juntament amb les de l'arxiu de Joan Llabrès). Alguns d'aquests importants documents que surten per primera vegada a la llum pública són les fotografies titulades: les dones de la família "Verdera" a finals del segle XIX; el batle Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera"; Martina Caldés "Ximbona" i Rafel Crespí en una fotografia de l'any 1917; el General Miquel Primo de Rivera (1929); José López Sánchez i alguns soldats de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit de la República l'any 1937; fotografies de la primera comunió a sa Pobla (1954); una festa a l'Escola Graduada de sa Pobla l'any 1956; "Ses Casetes" de sa Pobla l'any 1954; l'"Any de sa Neu" (1956)...

Miquel López Crespí

1 López Crespí, Miquel. Temps i gent de sa Pobla. Consell de Mallorca, Ajuntament de sa Pobla, col·lecció Uialfàs número 1, sa Pobla (Mallorca), 2002.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

(2 vídeos) Després de dos mesos des de la primera petició, el President encara no s'ha volgut reunir amb el GOB

EL GOB REITERA LA PETICIÓ D’ENTREVISTA AL PRESIDENT ANTICH. ARA, ESPECIALMENT, PER TRACTAR EL TEMA DE SON BACO.

Tal dia com avui del 2007, a les 18 h. s'iniciava la manifestació amb el lema PROU DESTRUCCIÓ ! SALVEM MALLORCA... que va seguir en el temps a la convocada el 14 de febrer de l'any 2004 amb el lema QUI ESTIMA MALLORCA NO LA DESTRUEIX...és hora de deixar clara la política territorial d'aquest pacte de govern.

Ara fa dos mesos que El GOB va demanar audiència amb el President del Govern Francesc Antich a fi de tractar directament una sèrie de temes territorials i ambientals a pocs mesos de l'equador de la legislatura i després d'haver de veure com el govern progressista ha impulsat diferents iniciatives que s'allunyen dels seus compromisos inicials. En aquest sentit mereix especial esment el Decret Nadal, un dels temes que més preocupava quan es va sol·licitar la primera reunió i que ara, un cop dat i beneït, ha possibilitat que, en la fase de presentació d'esmenes, UM plantegi el desbarat d'autorizar el camp de golf de Son Baco per via parlamentària.

Ara, amb el resorgiment inusual de Son Baco via esmena presentada per UM al decret Nadal, pel que representa territorial i políticament, el GOB reitera la petició de reunió amb el President Antich. Pel GOB, la problemàtica de Son Baco via Decret Nadal, no és més que una demostració de l'esperit i ànim que ha guiat la redacció d'aquesta proposta legislativa: l'ubanisme a la carta que el Govern Antich no hauria d'haver impulsat mai.

El cas de Son Baco, posa en una cojuntura delicada els partits que formen el pacte i especialment PSOE i Bloc que no poden, de cap manera, cedir a les pressions i capricis urbanístics d'Unió Mallorquina un cop més. Ja hem tengut les Àrees de Reconversió Territorial que no s'han tocat del Pla Territorial de Mallorca tot i ser investigades per fiscalia, el Pla Director Sectorial de Carreteres, ara en exposició pública, que no és més que una continuació de la política d'infrastructures de la passada legislatura amb el Sr. Pasqual al capdavant, el Decret Nadal, que no és més que una nova modalitat d'urbanisme a la carta impulsada pel Conseller de Turisme, Miquel Nadal, etc. El GOB li demanarà al President Antich que no cedeixi ara, al xantatge d'UM amb el camp de golf de Son Baco i que sigui rigorós amb els seus principis i els compromissos que va establir amb la ciutadania que demanava un canvi.

El GOB farà arribar al President Antich el recurs que va presentar contra la Declaració d'Interès General d'aquest camp de golf i que recentment el Consell ha estimat, precisament perquè aquest projecte, incompleix les pròpies Normes Subsidiàries de Campos, a part d'altres preceptes urbanístics (incompliment de les DOT, del PTM) i d'altres, vinculats a l'impacte ambiental i paisatgístic d'aquest projecte de camp de golf amb oferta complementària.

És hora de deixar clara quina és la política territorial d'aquest pacte i volem recordar que en el seu discurs d'investidura el President va dir que no es consumiria "ni un pam més de territori" i que l'acord de governabilitat es va signar com un “Pacte de governabilitat per a la sostenibilitat de les Illes Balears”.

Volem veure aquests compromissos fets realitat per estar segurs que no haurem de recuperar els motius que al 2004 i 2007 ens varen fer sortir al carrer per reclamar una sensibilitat diferent, una manera de governar diferent i unes altres prioritats polítiques.

Web GOB

Memòria de la gran manifestació del 17-III-07 per preservar les Illes de la destrucció

Algunes fotografies de la manifestació Salvem Mallorca! del passat dia disset de març en la qual participaren més de seixanta mil persones fartes de la destrucció de la nostra terra. La manifestació va ser un gran èxit, un gran clamam cívic contra especuladors, encimentadors i polítics corruptes. I, també, una demostració contra el PP i UM que no han fet res per aturar el saqueix continuat de recursos i territori.

Més recursos per a la Fiscalia Anticorrupció! Els corruptes i destructors de les Illes a la presó!

Ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! (Miquel López Crespí)

Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques. (Miquel López Crespí)

Les lliçons d’Andratx (un article de l’any 2006)

Els successos d’Andratx, les detencions d´Hidalgo i Gibert, les possibles actuacions de la Fiscalia de Balears en altres ajuntaments de les Illes, les contradiccions del Govern, l’estat opinió creat dins la nostra societat aquestes darreres setmanes, ens haurien de fer reflexionar seriosament sobre el que ha significat i significa basar l’economia en la construcció.

Des de fa molts d’anys, els grups conservacionistes, els més diversos partits de les Illes, tota persona amb una mica de seny, han opinat sobre el suïcidi que, a llarg termini, significava no diversificar la nostra economia i jugar solament la carta de la construcció i el turisme. Els fets d’Andratx i d’altres municipis tornen a demostrar que la construcció ha esdevengut un dels motors fonamentals de l’economia de les Illes, per no dir la maquinària que ho mou tot. Al costat d’alguns professionals honests ha sortit tot un exèrcit de pocavergonyes que, sense pensar en Mallorca ni en els minvats recursos naturals que tenim, pensant solament a fer diners fàcilment, s’han botat totes les lleis aprofitant certes ambigüitats existents. Aquesta mescla d´incultura, menyspreu del territori, manca d’estimació per Mallorca, salvatgisme desenfrenat per fer-se rics en pocs anys, ha contribuït a bastir les actuals destrosses en el paisatge, en la propietat comuna de tots els mallorquins i mallorquines, destrosses que, pensam, poden ser ja irreversibles.

Hem viscut aquests darrers vint anys a recer de l’especulació més pura i dura. Un sistema especulatiu amb el qual un exèrcit de presumptes delinqüents s’ha fet ric destruint tot el que tenia a l’abast: el pla i la muntanya, les platges, els racons més amagats de les Illes... A tota aquesta tropa que forma l’entramat de la corrupció els importa molt poc encimentar àrees d'interès especial, valls i muntanyes. Tanmateix, i ja ho sabem a la perfecció perquè ho diuen i ho expliquen sense cap mena de vergonya, si s’arribàs a donar el cas, diuen que quan Mallorca ja no sigui útil per a treure els beneficis que han obtingut amb la seva destrucció, “amb els capitals ja obtinguts invertirem –ja hem invertit!- en altres zones del món encara verges!”. Mallorca, i de rebot les Illes, són solament un tros de terra vàlid per a extreure plusvàlues que, indubtablement, són emprades per a fer malbé altres indrets del món.

El que s’esdevé a Mallorca no és gaire diferent del que s’esdevé a bona part de la resta del nostre país (pensau en el País Valencià), i en general de l’estat espanyol, a molts pobles i ciutats de les diverses nacionalitats. És la priorització d´un model d’enriquiment ràpid i senzill basat en el totxo i la requalificació de sòls rústics per a passar-los a edificables. Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques.

Pensam que ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! La prova són les capses plenes de documentació que s’han trobat a Marbella, a Andratx, les que es poden trobar a molts municipis encara. Els ciutadans de les Illes haurien de saber que en aquests moments no es tracta solament de fer caure tot el pes de la llei sobre quatre pocavergonyes que han cobrat munió de comissions espúries. Aquest és solament un dels aspectes de la corrupció actual. Del que es tracta és de fer-nos conscients que el model econòmic basat solament en el motor de la construcció no és el més adient per a bastir la societat del futur. Cal fer funcionar la llei contra els especuladors i destructors del paisatge, però alhora s’han de crear les bases per a una economia més diversificada, una economia que camini igualment damunt les rodes d´una adequada reindistrialutzació i de suport actiu a l’agricultura de les Illes. Hem d’anar cap a un model de creixement sostingut i sostenible, un model en el qual comportaments presumptament delictius siguin l’excepció, mai la regla generalitzada.

Miquel López Crespí

La meva amistat amb Antoni Vidal Ferrando es refermà i consolidà a començaments de l'any 1986 quan, per aquelles circumstàncies de la vida i com a membre dels Premis Ciutat de Palma de Poesia, vaig tenir la sort d'ensopegar amb un excellent llibre de poesia. Estic parlant, és evident, del poemari Racó de n'Aulet, que un jurat format per Jacint Sala, Miquel Pons, Victorià Ramis d'Ayreflor i qui signa aquest article guardonà sense discussió encisats per la qualitat literària de l'obra presentada al concurs. (Miquel López Crespí)

Antoni Vidal Ferrando: la veu de la memòria

Miquel López Crespí, Antoni Vidal Ferrando i Rafel Crespí a l’avantguarda d’una manifestació contra la destrucció de Mallorca (2007)

L’edició del disc compact número 8 de "Veu de Poeta" (una interessant i útil iniciativa cultural del Consell de Mallorca) per la Fundació ACA que dirigeix el meu bon amic Antoni Caimari, m'ha recordat l'any que vaig conèixer el poeta de Santanyí. Sota el títol La lògica del temps, el disc arreplega una acurada selecció dels millors treballs poètics de Vidal Ferrando, entre els quals destacaríem alguns ja publicats en El batec de les pedres, Bandera blanca o Cartes de Lady Hamilton, així com en el poemari Cap de cantó.

La meva amistat amb Antoni Vidal Ferrando es refermà i consolidà a començaments de l'any 1986 quan, per aquelles circumstàncies de la vida i com a membre dels Premis Ciutat de Palma de Poesia, vaig tenir la sort d'ensopegar amb un excellent llibre de poesia. Estic parlant, és evident, del poemari Racó de n'Aulet, que un jurat format per Jacint Sala, Miquel Pons, Victorià Ramis d'Ayreflor i qui signa aquest article guardonà sense discussió encisats per la qualitat literària de l'obra presentada al concurs. La fama de Vidal Ferrando ja venia avalada pels seus treballs com a escriptor i historiador (una dedicació que potser poca gent coneix).

El primer poemari que vaig llegir de l'amic Antoni Vidal Ferrando fou El brell dels jorns, publicat l'any 1986. Posteriorment les seves aportacions a la cultura catalana han estat constants i d'una qualitat prou reconeguda pels crítics més exigents de la nostra literatura. Es pot dir, sense por d'equivocar-se, que cada nou llibre de l'autor de Santanyí ha significat una nova i arriscada proposta cultural, una demostració palesa de la seva ètica de la resistència permanent i d'un amor fora mida per la nostra llengua.

Als llibres de poesia abans esmentats hem d'afegir A l'alba lila dels alocs (1988), premi Bernat Vidal i Tomàs 1988; Els colors del zodíac (1990); Getsemaní (1989); Cartes a Lady Hamilton (1990); Calvari (1992), premi Josep M. Llompart 1992; Bandera blanca (1994), premi Jocs Florals de Barcelona 1994, El batec de les pedres (1996), premi Ciutat de Palma 1995; Cap de cantó (2004); Vint hiverns de Montmartre (2005); El jardí de les delícies (2005) i Allà on crema l’herba: Obra poètica (1986-2007). També ha publicat les novelles Les llunes i els calàpets 1994), La mà del jardiner (1999) i L’ illa dels dòlmens (2007).

En una entrevista que li vaig fer per a la revista El Mirall de l'OCB, l'autor definia així la seva literatura: "Tots els meus llibres s'insereixen dins les quatre grans temàtiques de la lírica tradicional: amor, mort, memòria, el transcórrer del temps. En realitat, en literatura no hi ha res per inventar i no fem altra cosa que posar en un llenguatge modern les velles històries. Ara, el secret està en la capacitat de donar a tot això un aire personal i actual, en saber-se expressar plàsticament i saber-hi enganxar els receptors, que són els autèntics co-artífexs de qualsevol obra d'art que, si és bona, tendrà infinites lectures".

La memòria i l'amor com a forma de resistència. A diferència dels cínics i menfotistes, aquesta plaga que fa malbé la nostra literatura i ompl els prestatges de les llibreries de tants productes de grafòman desenfeinat, Vidal Ferrando sap a la perfecció com són d'importants les arrels culturals i històriques d'un autor. Per això ens recordava, en l'entrevista abans esmentada, els seus anys de compromís amb la resistència contra la dictadura franquista. Deia el poeta: "Als devuit anys vaig guanyar les oposicions i em varen destinar a Menorca, on vaig passar tres cursos, durant els quals vaig entrar dins uns cercles per a mi profundament enriquidors. Començava a prendre força l'oposició contra el sistema, que, en principi, com tothom sap, va ser una oposició de tipus cultural. Idò, des d'aquelles posicions nostres perifèriques, la lluita consistia a ser utòpics i en la força dels gests: llegir Triunfo, pòsters del Che Guevara, discos de Raimon, cursos de l'Obra Cultural per correspondència, seccions de Cine-Club, un espai progressista del Diari de Menorca, que fèiem com a collectiu i que es titulava "Espacio Conexo", la trobada de Lluc...".

Pere Rosselló Bover en el seu estudi Els ferros niquelats de la memòria: una aproximació a la poesia d'Antoni Vidal Ferrando, editat per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat deia del poeta de Santanyí: "...ens trobam davant una obra madura des del principi, escrita amb un ple domini del llenguatge, sense les vacillacions pròpies d'aquells autors que s'han iniciat molt prest en el món de les lletres". I afegeix, com a cloenda de la seva exhaustiva anàlisi dels poemaris de Vidal Ferrando: "Tot i girar al voltant d'uns mateixos temes, la poesia d'Antoni Vidal Ferrando es renova constantment i troba a cada llibre noves formes i nous matisos amb què expressa uns continguts universals. La seva poesia ens parla de la crisi de l'home modern, esqueixat entre un ahir perdut i inabastable i un avui insatisfactori, i de l'etern dolor de l'home de sempre que, indefens davant la certesa de la mort, té la utopia, la memòria i la bellesa com a úniques armes. D'aquí ve la validesa d'una obra, fruit de la maduresa vital i intellectual del poeta, que ha estat elaborada a partir d'un intens treball del llenguatge amb l'objectiu etern d'assolir la bellesa perdurable".

Vidal Ferrando creu en la capacitat subversiva de la memòria. En una entrevista que la periodista Sandra Martínez li feia per al diari Avui (28-V-95), el poeta es refermava en les seves conegudes opinions, i parlant de la novella Les llunes i els calàpets deia: "Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemòria voluntària, i això és un perill greu per als signes d'identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d'identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries. Els pobles no poden tenir perspectiva de futur si no tenen perspectiva de passat, i crec que és molt important conèixer d'on venim, i no només per les històries oficials, que moltes vegades són capcioses i necessiten ser complementades".

Pere Rosselló Bover, que ha analitzat a fons l'obra de l'autor que ens ocupa i que és segurament un dels crítics literaris de més prestigi que tenim en l'actualitat, parlava elogiosament d'Antoni Vidal Ferrando en la revista Reduccions (número 47 de novembre de 1990). Deia Pere Rosselló parlant del poemari Els colors i el Zodíac: "A primera vista Els colors i el Zodíac no sembla un llibre gens fàcil. Fins i tot m'atreviria a dir que pareix un llibre deliberadament complex. Sobretot el lèxic és el més afectat d'aquesta dificultat, que en alguns moments sembla desproporcionada. Potser la poesia d'Antoni Vidal Ferrando ha perdut aquella emoció directa que caracteritzava el llenguatge de Racó de n'Aulet, però evidentment ha aprofundit en la 'passió pel mot' a què Josep M. Llompart es referia en el pròleg d'aquell recull. En tot cas aquesta evolució ens confirma que l'ofici de poeta és en el nostre autor una vocació autèntica, que a més és exercida amb una tenacitat admirable".

És per això mateix, perquè ens trobam amb un dels escriptors més valuosos de la literatura catalana contemporània, que sempre que Vidal Ferrando escriu sobre alguns dels meus llibres (Els poemes de l'horabaixa, Revolta...) ha estat per a mi una satisfacció difícil de descriure. L'any 1994 vaig tenir el gran honor que em presentàs l'antologia Els poemes de l'horabaixa que un any abans, pel novembre de 1993, havia obtingut el premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Les primeres manifestacions illegals que es feien a Ciutat, la creixent embranzida dels partits i organitzacions que lluitàvem efectivament per la República i el socialisme, la forta repercusió -tant a nivell de les Illes com a nivells estatal i internacional- que tengueren els fets de Lluc de 1975, en lloc d'animar el PCE a fer una passa cap endavant, serví, més que res, per a preocupar-lo. Un informe secret del Comitè Local de Mallorca que coneixem gràcies a la reproducció que en fa l'historiador Antoni Nadal al seu llibre El 1r de maig a Mallorca (1937-1989) (vegeu pàgs. 35 i 36) ho demostra ben a les clares. (Miquel Lópes Crespí)

La debilitat dels carrillistes (PCE) en els anys seixanta i setanta

Revista dels comunistes de les Illes (OEC). Miquel López Crespí (fotografia central) va ser detingut més de quaranta vegades per haver estat d'ençà l'any 1962 a l'avantguarda de la llibertat del nostre poble i en defensa dels nostres drets nacionals i socials.

N'Antoni Serra ja havia parlat d'aquest tema en el seu llibre Gràcies, no volem flors (pàgs. 18-19). "Quan l'any 1961 vaig tornar a la Ciutat de Mallorca per dedicar-me al periodisme a Última Hora, després d'una llarga estada a València, vaig tenir la impressió superficial que a l'illa havien acceptat el franquisme com una realitat inamovible. Fins i tot semblava que hi havia una certa eufòria feliç, ja que eren els primers anys de turisme massiu, l'època en què tothom que volia presumir d'esser qualcú obria una botiga de souvenirs. Em vaig proposar de connectar amb els grups clandestins, però no compareixien per enlloc. M'havien dit que els comunistes [l'escriptor Antoni Serra parla dels carrillistes] eren els únics que havien tingut capacitat per a mantenir l'estructura de partit dins la clandestinitat, fins i tot es parlava d'un famós 'Mestre' que havia sobreviscut a la repressió del 36, però jo no aconseguia de trobar l'enllaç que fes possible la presa de contacte.

'I així, entre indecisions i temors, amb una clandestinitat tan clandestina que semblava silenci de cementiri, no vaig arribar a entrar en relació 'oficial' -diguem-ho de qualque manera- amb cap grup polític fins l'any 1967. Sí, a la fi, vaig localitzar, o em localitzaren a mi, per esser més exactes, els comunistes... Però, no havien d'esser els comunistes autòctons, aleshores Partido Comunista de España, amb qui vaig arribar a fer tec, sinó amb els del PSUC del Principat, que per aquell temps comptaven amb tres cèllules, completament ocasionals, a Ciutat".

Les primeres manifestacions illegals que es feien a Ciutat, la creixent embranzida dels partits i organitzacions que lluitàvem efectivament per la República i el socialisme, la forta repercusió -tant a nivell de les Illes com a nivells estatal i internacional- que tengueren els fets de Lluc de 1975, en lloc d'animar el PCE a fer una passa cap endavant, serví, més que res, per a preocupar-lo. Un informe secret del Comitè Local de Mallorca que coneixem gràcies a la reproducció que en fa l'historiador Antoni Nadal al seu llibre El 1r de maig a Mallorca (1937-1989) (vegeu pàgs. 35 i 36) ho demostra ben a les clares.

Pel desconcert que palesa, per la dèria contra els grups comunistes, per la por envers les accions del poble en mig del carrer que posa al descobert, per la debilitat orgànica i de direcció que afirmen patir, aquest és un document vertaderament interessant que exposa ben a les clares la ficció de la pretesa "majoria" del carrillisme dins l'ampli ventall de l'esquerra mallorquina. És evident que el PCE tenia força militants si el comparam amb els partits burgesos que aleshores començaven molt tímidament a perfilar-se (simples personalitats sense cap base). El mateix PSOE era una sigla, històrica, això ningú no ho nega, però amb quatre advocats (si hi arribaven!) i res més.

Aquesta debilitat de la socialdemocràcia illenca és ben evident en el llibre de Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal (L'oposició antifranquista a les Illes, Editorial Moll 1977, pàgs. 110-118). L'UGT (el sindicat del PSOE) declara: "Acabada la guerra, la FB-UGT és desmantellada completament i no es torna a reimplantar fins el 23 de gener de 1974, participant, entre altres, Gabriel Sevilla, José Luis Martín i Emilio Alonso" (Pàg. 112 del llibre abans esmentat). I en la pàgina 114, en l'apartat referent al nombre de militants que té l'UGT, declaren tenir-ne cent vuitanta-set! (I si aquests eren els militants del sindicat, ja podem imaginar el que era aleshores -1975- el PSOE!).

Però el curiós document intern dels carrillistes illencs demostra d'una manera clara i llampant la preocupació (evidència del creixement de l'esquerra revolucionària a Mallorca) que els produïen "los grupos izquierdistas con los que intentamos una acción unitaria".

Amb por que les seves minvades bases obreres es poguessin "contagiar" d'idees republicanes, nacionalistes, o marxista-leninistas; atemorits que les accions i creixent implantació (tant de l'OEC com de les Comissions Obreres Anticapitalistes, o dels altres grups revolucionaris: la CNT, trosquistes, maoistes, independents, cristians o les mateixes Plataformes Anticapitalistes de Barris) de tot l'ampli ventall que no volia pactar amb la burgesia i el franquisme, els carrillistes -pensant únicament en llurs seus fantasmals organismes unitaris sense base en la vida real mallorquina, del tipus Taula Democràtica o Junta Democràtica de Mallorca, aclareixen en l'esmentat informe secret que (punt 5è del document): "Frente a estos grupos nuestra postura debe ser clara, si aceptan un planteamiento democrático [la qual cosa volia dir si acceptàvem els pactes i les manipulacions "normals" en la seva pràctica] y de acuerdo con la actualidad política aceptamos situaciones conjuntas. Si no lo aceptan, nuestra respuesta no puede ser nunca ambigua o que se preste a confusiones y críticas, debido a nuestras rectificaciones".

El revelador informe intern que comentam no té data, però l'historiador Antoni Nadal ens diu que es degué escriure "algun temps després del 1 de maig" (de 1975). Textualment, el document diu:

"En cuanto a la campaña que el Partido lanzó en el pasado 1º de Mayo, el Comité Local se hizo una autocrítica por una serie de razones que se tenían que haber tenido presentes a la hora de analizar las perspectivas de lucha democrática en esta jornada de lucha.

Los errores se podrían resumir en:

1º.- Ambiguedad de los objetivos reflejados en el comunicado interno (acta de la reunión del Comité del 6 de Abril).

2º.- En este comunicado pedíamos iniciativas a la base pero éstas no se discutieron porteriormente. Solamente el Comité Pro 1º de mayo las trató para su inmediata ejecución.

3º.- El Comité Pro 1º de Mayo se reunió, a última hora, con presuras y nerviosismo e intentó cubrir la falta de organización con medidas de eficacia.

4º.- Sobrevaloración de la manifestación de 100l.

5º.- Equivocaciones en los contactos con los grupos izquierdistas con los que intentamos una acción unitaria. Frente a estos grupos nuestra postura debe ser clara, si aceptan un planteamiento democrático y de acuerdo con la actualidad política aceptamos actuaciones conjuntas.