Miquel López Crespí - Memòria històrica

La novel·la històrica, Miquel Costa i Llobera, Guillem Forteza, Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera", la revista Sa Marjal de sa Pobla, literatura catalana i memòria històrica...

¿Per quins motius, fa uns anys, quan després de la publicació de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) em vaig decidir a portar endavant un nou projecte literari, em vaig fixar en la figura de Miquel Costa i Llobera? És justament ara, acabada la complicada tasca de recerca i la feina de redacció i quan ja tenc Defalliment a les mans, en el moment de fer la primera presentació de la novel·la i quan el llibre comença a ser comentat, que em començ a demanar pels motius secrets que m'han fet novel·lar la vida d'un canonge de la Seu, d'un home com Costa, admirable en la seva formació clàssica, home cabdal en la consolidació d'un català allunyat de corrupcions i barbarismes tan de moda en el seu temps (i, per desgràcia, també en el nostre!), però un sacerdot de provat tarannà conservador que, a primera vista, poc hauria de tenir a veure amb les provades concepcions republicanes, independentistes i marxistes de l'autor de la novel·la.

A hores d'ara, enllestida la feina, amb la novel·la Defalliment en el carrer, em deman, mirant enrere, quan vaig ensopegar per primera vegada amb Miquel Costa i Llobera. En quin moment vaig sentir el seu nom, per quins motius, on va ser exactament? Quins aspectes de la seva obra o de la seva vida copsaren la meva imaginació, quan jo era un infant? Quin és el motiu que, quan ja som a punt de fer els seixanta anys, em decidesc a retre aquest homenatge públic a un autor i una persona que, des d'una visió externa i superficial, pareix tan allunyada dels meus interessos vitals?

En el llibre Temps i gent de sa Pobla (Gelabert, sa Pobla, 2002) i, més concretament, en el capítol titulat "Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)" he parlat d'aquell aniversari de la inauguració de l'Escola Graduada en el qual, amb nou anyets, vaig recitar "Lo Pi de Formentor". Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de "Lo Pi de Formentor".

Però la presència de Miquel Costa i Llobera dins la meva vida ve de més lluny. Amb els anys, parlant amb els padrins, vaig poder anar esbrinant les relacions existents entre el batle Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, i Miquel Costa i Llobera. També amb el polític i arquitecte Guillem Forteza i amb el rector de sa Pobla i director de la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó, entre molts d'altres personatges de l'època.

Ho explicaré molt breument. Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir els meus rebesavis, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Tots els records hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al ·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l'oncle, el batle Verdera, l'ànima de la construcció de l'Escola Graduada juntament amb l'arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l'Argentina. Home de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l'arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.

El batle Verdera, abans de marxar a l'Argentina, d'on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb els quals tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo era un infant, a la casa dels pares del batle Verdera. I precisament aquell era l'indret on jo jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que jo no sabia encara l'alt valor històric d'aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d'uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l'amic arquitecte que dissenyà l'Escola Graduada impulsada pel meu oncle quan va ser batle de sa Pobla. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l'agre de la terra publicat el 1897. Els exemplars de la revista de mossèn Parera i Sansó, Sa Marjal, hi eren abundosos. N'hi havia un bon munt que, al·lotets de sis o set anys, ens servien per a jugar a vaixells que fèiem navegar a les piques de pedra picada del pati de la casa. Què sabíem, nosaltres, al·lotells de set o vuit anys, de les dèries i il·lusions regionalistes d'aquells homes de començament de segle! Un dia, l'oncle José i el meu pare, Paulino, que havien lluitat contra el feixisme en temps de la guerra civil, ens donaren una bona renyada per fer malbé unes revistes que, en la nostra ignorància, consideràvem que només podien servir per a jugar.

Sé que l'oncle José salvà algunes d'aquestes joies editades a finals del segle XIX i començaments del XX. Feinada inútil, evidentment, ja que, en una de les detencions que vaig patir en els anys seixanta, la Brigada Social, és a dir, la policia política del règim franquista, les agafà i mai no vaig poder recuperar res. Una pèrdua irreparable que, tants d'anys després, encara em dol com una ferida oberta. Imagín que, per a aquells sicaris, ensopegar amb llibres i revistes escrites en català, "la lengua de los separatistas", devia ser un pecat quasi igual o molt més greu que trobar-se amb un munt d'exemplars de Mundo obrero.

I és precisament ara, quan ja han passat cinquanta-cinc anys d'aquests records, que l'Ajuntament de Pollença, la Regidoria de Cultura que porta endavant l'amic Antoni Oliver i l'editor Gracià Sánchez, s'han entestat a publicar la novel·la Defalliment. És ara, deia, quan m'adon d'alguns dels misteris que, sense que ho vagis a cercar, van condicionant de forma imperceptible el teu món personal i cultural.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

(4 vídeos) La repressió contra els revolucionaris del POUM i la CNT s´ha d’emmarcar en la lluita mundial establerta per l’estalinisme contra les idees leninistes de Revolució Socialista Mundial, en la lluita de l'Oposició Obrera contra la degeneració del socialisme en mans dels buròcrates que havien corromput l’Octubre Roig. Aquest fet cabdal de la història contemporània, la destrucció de les idees d’Octubre, és un dels aspectes que ens pot fer entendre els motius de la persecució i dels assassinats de tants i tants comunistes del POUM. (Miquel López Crespí)

Els estalinistes del PCE i del PSUC: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM (i IV)

La repressió contra els revolucionaris del POUM i la CNT s´ha d’emmarcar en la lluita mundial establerta per l’estalinisme contra les idees leninistes de Revolució Socialista Mundial, en la lluita de l'Oposició Obrera contra la degeneració del socialisme en mans dels buròcrates que havien corromput l’Octubre Roig. Aquest fet cabdal de la història contemporània, la destrucció de les idees d’Octubre, és un dels aspectes que ens pot fer entendre els motius de la persecució i dels assassinats de tants i tants comunistes del POUM. A l’Estat espanyol, després de la victòria damunt els militars feixistes i amb la destrucció de bona part de les institucions burgeses, assistim a un inici de revolució social encapçalada per la CNT, el POUM i determinats sectors d’esquerra del PSOE que a poc a poc seran frenats per la dreta republicana aliada amb els estalinistes del PCE-PSUC. S’estableix, doncs, una ferotge lluita de classes entre els sectors populars que, amb les armes en la mà, han vençut el feixisme, aquells que volen avançar envers l’expropiació de capitalistes i terratinents, fent camí cap a la col·lectivització de terres i fàbriques, en la democràcia obrera i popular. Els sectors que volen aturar l’onada revolucionària, els grups més proburgesos, aquells que compten amb el suport de l’estalinisme, el que volen és conservar la societat de classes que la revolució ha escombrat en molts d’indrets el 19 de juliol.

Aquest fet, la lluita per defensar les conquestes revolucionàries dels primers mesos de la guerra civil, és el fonament que ens pot fer entendre els motius dels Fets de Maig del 37 de Barcelona, la revolta obrera existent, la intervenció del govern republicà contra la revolució, la campanya "antitrotskista" del PCE i del PSUC, l’assassinat d’Andreu Nin, la il·legalització del POUM, les tortures i desaparicions de centenars de militants poumistes i anarquistes en les txeques del PCE-PSUC a Barcelona, Madrid i València.

El suport del PCE-PSUC a l’operació de la NKVD soviètica matarà, doncs, dos ocells d’un tret. Per una part els estalinistes espanyols, servils amb els seus amos, col·laboren amb totes les seves forces en els designis de Stalin i donen tot el suport "logístic" –quadres de la policia i l’exèrcit, polítics professionals, torturadors i botxins de tota mena-- que Orlov necessita. És a dir, tot el seguici de les txeques d’ambdues organitzacions i el personal repressiu abans esmentat són posats a disposició dels agents de la policia política soviètica. Cal recordar-ho sempre als desmemoriats. Aquest és un aspecte prou important de la col·laboració entre la NKVD i les direccions polítiques dels estalinistes espanyols i catalans. Però igualment com José Díaz, Jesús Hernández, Santiago Carrillo, la "Pasionaria", Ignacio Gallego, Enrique Líster i tot l’estalinisme espanyol i nostrat donen suport als enviats de Moscou --així ho prova tota la documentació a l’abast de l’investigador i lector interessat i de la qual hem parlat una mica més amunt--, també els estalinistes espanyols aprofiten la conjuntura internacional de persecució i assassinat de trotskistes per, amb l’ajut de la mateixa NKVD, provar d’aturar la marxa de la revolució a l’Estat espanyol i a Catalunya.

En parlar de l’estreta col·laboració entre la policia política enviada per Stalin i els dirigents del PCE i del PSUC, Wilebaldo Solano, el dirigent del POUM que pogué salvar-se de la mort a mans dels botxins estalinistes, va escriure: "En el asesinato de Andrés Nin se resume la odisea del líder del POUM desde su detención en Barcelona hasta su asesinato cerca de Alcalá de Henares, se da la lista completa, con nombres y apellidos, de la Brigada especial española que utilizó Orlov, con sus jefes Fernando Valentín y Jacinto Rosell (a la que pertenecía el policía Jiménez que aparece en Operación Nikolai), se acusa directamente a los coroneles estalinistas Burillo y Ortega, a David Vázquez y Gabriel Morón” (de l’article "La larga marcha por la verdad sobre Andreu Nin" que es troba penjat en el web de la Fundació Andreu Nin).

És evident que amb la persecució dels revolucionaris del POUM i la CNT, el PCE i el PSUC tampoc no fan un paper "independent" de Moscou. Servils fins a límits increïbles, no fan més que seguir amb els ulls clucs les instruccions dels delegats de la Internacional que Stalin ha enviat a l’estat espanyol. En aquella època concreta, parlam del temps de la guerra civil, a la burocràcia que ha fet malbé la Revolució d’Octubre tampoc li interessava que, a l’Estat espanyol triomfàs un socialisme no controlat per Moscou, el col·lectivisme llibertari propugnat per la CNT. Com explica el dirigent del POUM Wilebaldo Solano: "La burocràcia soviètica odiava i temia al POUM. No pas per la nostra força numèrica o pel que estàvem en condicions de fer de manera immediata, sinó per l´exemple que representava la nostra lluita al bell mig de la revolució espanyola. Els ideals d'un socialisme democràtic, sorgit del moviment i l´autoorganització de la classe obrera, feien tremolar els privilegiats de Moscou. Perquè aquests ideals enllaçaven amb els somnis de la Revolució d´Octubre i amb les reivindicacions de llibertat i igualtat de l´oposició d´esquerres russa a Stalin. I això era una amenaça mortal per a la seva autoritat.. Aquest règim odiós es va ensorrar definitivament fa uns anys, després d´haver llençat oprobi i desconsideració sobre la bandera del socialisme. Però la lluita continua, contra un capitalisme que ens vol arrabassar drets i conquestes, que amenaça el futur de tota la humanitat...” (de l’article de Lluís Rebell "Homenatge a Wilebaldo Solano: el triomf de l’optimisme revolucionari" publicat en el web de la Fundació Andreu Nin).

Les primeres cartes de Stalin adreçades al president del Govern Largo Caballero van precisament en aquesta direcció: no res de repúbliques roges que poden atemorir les burgesies francesa i britànica. L’interès de la burocràcia soviètica va en el camí d’aconseguir aliances econòmiques i polítiques amb els imperialistes anglesos i francesos per a bastir una "amistat entre nacions" que serveixi a Stalin per a fer front a l’imperialisme alemany que els amenaça. El "suport" a la República burgesa espanyola és cobrat amb tot l’or del Banc d’Espanya, i l’enviament d’armament i "consellers militars" sempre serà controlat d´una manera que mai els hipotètics aliats burgesos, en aquest cas els imperialistes anglesos i francesos, puguin pensar que l’URSS donarà suport a una república comunista o anarquista a la península ibèrica.

Tanmateix, les burgesies francesa i anglesa no escoltaren Stalin. Jugaven la carta d’un futur enfrontament entre Hitler i Stalin, potències que per diferents raons amenacen les seves posicions imperials i de classe. Finalment, sacrificada la Revolució a l’Estat espanyol sense que el sacrifici servís a Stalin per bastir l’aliança amb els capitalistes anglesos i francesos, es veié obligat a signar un pacte de no agressió amb Alemanya per tal d’evitar l’enfrontament que desitjaven el Regne Unit, França i, no ho oblidem, sectors prou decisius del capitalisme i l’imperialisme ianquis.

Tot això ens demostra els interessos coincidents entre la NKVD, els agents que Stalin envia a l’Estat espanyol, i els seus servidors del PCE-PSUC. Tots ells, dirigents estalinistes espanyols, catalans i policia soviètica, estan d’acord a aturar la Revolució que ha començat el 19 de juliol. Els Fets de Maig del 37 de Barcelona són la culminació d’aquesta batalla contrarevolucionària, la lluita de classes en viu que tan a la perfecció va descriure George Orwell en el seu imprescindible Homenatge a Catalunya i que historiadors com Burnett Bolloten han analitzat en La revolución española. Sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil 1936-1939 (Barcelona, Grijalbo, 1980).

La misèria moral i política dels dirigents del PCE i del PSUC quant a la persecució de la dissidència, als atacs a la memòria històrica de l’esquerra revolucionària catalana, a menystenir i emboirar el paper destacat dels revolucionaris del POUM en la lluita contra el feixisme i el capitalisme, arribà a límits de degeneració total com els que explica el dirigent poumista Wilebaldo Solano en l’article "La larga marcha por la verdad sobre Andreu Nin": "Después de la victoria de Franco, en los años más terribles de la acción clandestina en España, y durante la segunda guerra mundial y tras el hundimiento de Hitler y Mussolini, los dirigentes estalinistas prosiguieron las campañas contra el POUM con una ferocidad increíble, incluso en las prisiones de España y de Francia, en los maquis del Mediodía francés (donde asesinaron a Joan Farré Gassó, secretario del POUM de Lérida, y estuvieron a punto de hacer lo mismo con Juan Andrade) y en los campos de concentración de Alemania. En realidad, tales campañas se continuaron hasta la publicación del informe secreto de Nikita Jruschov sobre los crímenes de Stalin en el XX congreso del PCUS, el 25 de febrero de 1956".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

LA RAÓ PÒSTUMA

Vaja notícia trista ha estat això de la sentència del Tribunal Suprem sobre la construcció de l'Hospital de Son Espases. Trista, perquè és bona, però absolutament inútil.

No sembla possible que haguem viscut uns anys en què la veritat hagi estat tan oculta, l'evidència hagi resultat tan críptica i el sentit comú hagi estat tan poc comú. El que diu la sentència és tan evident i lògic, que no sembla possible que ens ho hagin de venir a dir, anys després, i des d'un Tribunal de la capital, perquè aquí no haguem estat capaços de veure-ho tots solets.

El 1999, amb 8.000 milions de pessetes (el que costen 8 quilòmetres d'autopista) i dos anys d'obres, hauríem posat al dia la sanitat pública balear executant la darrera fase del Pla Director de Son Dureta. Hauria estat una operació lògica i sense conseqüències negatives per a l'economia del país ni la mobilitat de la ciutat. I, sobretot, sense provocar la crisi de confiança entre els ciutadans i la classe política, que ha acabat generant tot això.

10 anys després, i 470 milions d'euros més tard (només la compra del nou solar va costar mes de 1.000 milions de pessetes), encara no tenim hospital, però des de Son Cabrer ja no es veu la Real. Ni la Real, ni la posta de sol, ni els ametlers florits, ni l'skyline més emblemàtic de l'illa, el de la Serra, que, això sí, procurarem que sigui Patrimoni de la Humanitat, per intentar que altres salvin el que nosaltres no sabem protegir.

Si com a mínim això ens servís per no tornar a cometre els mateixos errors una i altra vegada. Per recordar que a una illa de 3.500 m2 el territori és fràgil i limitat; que a una ciutat com a Palma, la corona rural hauria de ser sagrada; que el sòl rústic no es pot hipotecar a cap preu; que l'interès general no pot ser esgrimit com a coartada; que un hospital o una escola són molt importants i que per això necessitam voluntat política ferma per tirar endavant un pla ambiciós d'equipaments i infraestructures, però que allò que realment és d'interès general és el territori i el patrimoni,  perquè ho és per avui i ho és pel futur i perquè ho és per a tothom. I quan dic per a tothom, vull dir per a tots els que hi som ara i per a tots els que habitaran aquesta illa en el decurs dels anys i dels segles. Si és que els en queden ganes.

http://www.nanda.cat/post/66719 Blog Nanda Ramon

La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica. (Miquel López Crespí)

Defensa d’Aina Calafat, de la Plataforma Salvem la Real i de la societat civil

Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tot plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica? Si en el passat no tengueren vergonya per a oblidar quaranta anys de lluita republicana i anticapitalista per tal de fruir dels bons sous que donava pactar amb el franquisme reciclat... per què ara haurien d´avergonyir-se de trair la Plataforma Salvem la Real, ses Fontanelles, la memòria de Toni Roig, els esforços de tots els mallorquins i mallorquines que confiaven que l´esquerra nominal sabria complir les promeses electorals?

La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec. Eren dues persones, Margalida Rosselló i Nanda Caro, que deien el que pensaven, que no volien vinclar-se davant l´embranzida dels poders fàctics i per això mateix molestaven aquells dels seus que només eren en política per a cobrar uns bons sous. Les idees, els principis? De quan l´oportunisme ha tengut mai coherència i dignitat?

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. Ramat d’oportunistes a recer del poder. La seva ideologia és el compte corrent, i l´enemic no és tant la corrupció o els que han destruït Mallorca, sinó tots aquells i aquelles que, servant la memòria històrica de les lluites més emblemàtiques del nostre poble, no combreguen amb rodes de molí.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)