Miquel López Crespí - Memòria històrica

La literatura catalana és una de les més desassistides i desateses que conec: La societat catalana no sap la literatura que té, ni sap la importància de la literatura en la construcció d'aquest país, i per això la societat no respon. Els mitjans de comunicació no presten prou atenció a la cultura catalana i, quan s'hi posen, ho fan de manera displicent i destructiva. N'hi ha prou de llegir diaris com El País o La Vanguardia. A internet, una de les grans batalles, la literatura catalana perd pistonada, no hi ha ni un portal digne que representi la literatura catalana en més d'una llengua. La universitat no abona la literatura catalana actual, és com si hi hagués hagut un divorci. Falten tribunes per a exercir la crítica literària de veritat. I les associacions d'escriptors i algunes entitats més no ajuden com podrien a crear un sistema literari. Molts editors comercials renuncien a la seva responsabilitat cultural i sols busquen grans èxits del moment. Les institucions del govern que es dediquen a la cultura s'han tornat massa partidistes, sectàries i inoperants. I hi ha una terrible fragmentació territorial de la comunitat lingüística, que no permet que es conegui bé la literatura catalana ni que es construeixi un autèntic mercat únic per als productes culturals. Catalunya es mutila. (Sam Abrams)

Sam Abrams i la situació de la literatura catalana contemporània (pàgines del meu dietari)

Recentment (gener-febrer de 2007) s’ha celebrat la quarta sessió de les conferències emmarcades sota el títol Anatomia. Balanç i profecia de la literatura catalana amb intervenció del crític Sam Abrams, el dramaturg Josep M. Benet i Jornet, l'editor Joan Carles Girbés, la traductora Monika Lübcke, la comissària de Frankfurt Anna Soler-Pont, l’escriptor i periodista Vicenç Villatoro i la llibretera Rosa Viñallonga.

De tots els participants en aquestes jornades qui més ha denunciat la situació actual, el desgavell produït per aquest control neoparanoucentista, ha estat el crític Sam Abrams que, com informa Vilaweb de 4 de febrer, va dir: 'La literatura catalana és una de les més desassistides i desateses que conec: La societat catalana no sap la literatura que té, ni sap la importància de la literatura en la construcció d'aquest país, i per això la societat no respon. Els mitjans de comunicació no presten prou atenció a la cultura catalana i, quan s'hi posen, ho fan de manera displicent i destructiva. N'hi ha prou de llegir diaris com El País o La Vanguardia. A internet, una de les grans batalles, la literatura catalana perd pistonada, no hi ha ni un portal digne que representi la literatura catalana en més d'una llengua. La universitat no abona la literatura catalana actual, és com si hi hagués hagut un divorci. Falten tribunes per a exercir la crítica literària de veritat. I les associacions d'escriptors i algunes entitats més no ajuden com podrien a crear un sistema literari. Molts editors comercials renuncien a la seva responsabilitat cultural i sols busquen grans èxits del moment. Les institucions del govern que es dediquen a la cultura s'han tornat massa partidistes, sectàries i inoperants. I hi ha una terrible fragmentació territorial de la comunitat lingüística, que no permet que es conegui bé la literatura catalana ni que es construeixi un autèntic mercat únic per als productes culturals. Catalunya es mutila”.

Poca cosa podem afegir a aquesta lúcida anàlisi de la situació actual de la literatura catalana contemporània.

Però tornem a la poesia, a la provatura, potser mai reeixida, de rompre aquest nefast cercle de silenci damunt l’obra de bona part dels poetes catalans contemporanis. Sovint ens hem demanat d´on surten, a part del control neoparanoucentista, les dificultats per tal que el potencial públic català pugui conèixer amb certa normalitat la producció dels seus autors.

Anem a pams. Tots sabem que la poesia “ven poc” i interessa molt menys. Bastaria comprovar el nombre d’exemplars de cada poemari que publiquen les editorials i comprovar, més tard, el nombre d’exemplars venuts. Les conclusions quant a les possibilitats de donar a conèixer l’obra poètica d’un escriptor entre el públic lector podrien resultar un exercici de masoquisme poc recomanable per a qualsevol amant de la nostra cultura.

A totes les dificultats que ja coneixem quant a la difusió popular de la poesia mallorquina hauríem d’afegir, com he escrit en molts d’articles, la indiferència de determinades revistes culturals i suplements de cultura quant a la promoció d’obres i autors, excepció feta dels endollats de sempre, aquells que els clans i màfies consideren oportú promocionar. Ja hem parlat de Damià Huguet, un home marginat també pels clans culturals del moment. Damià Huguet em va contar moltes anècdotes al respecte. Anècdotes de silencis i premis que es mereixia i que no li donaren per simple enveja d’alguns membres de jurats que no podien suportar la seva capacitat creativa. Damià Huguet, amb les seves primeres obres, els poemaris escrits a partir de 1972, parlam d'Home de primera mà (1972), Cinc minuts amb tu (1973), Carn de vas (1976), Esquena de ganivet (1976), Com un peix dins el rostoll (1978), Traus badats (1979), L’encant dels pentenills (1981), Terra de reganyols (1981) i Els calls del manobre (1984) ja havia demostrat abastament la seva vàlua com a poeta. Vàlua que els controladors del moment no li perdonaren. El cercle de silenci a què va ser sotmès, la impossibilitat a vegades de publicar amb normalitat les seves obres, i també, la seva dèria poètica, les ganes de donar a conèixer la poesia que li agradava i li interessava, el varen portar a crear, l’any 1972, l’editorial Guaret, una verdadera fita de cultura i de poesia al marge dels cànons aprovats en aquell moment. Guaret era en el fons una provatura increïble, per la seva qualitat, però també un intent desesperat de sortir de certa marginalitat literària creada pels controladors de sempre, que no perdonaven a Damià Huguet la novetat i valentia de la seva obra poètica.

Generalment la provatura de silenciament de Damià Huguet i molts d’altres escriptors nostrats igualment valuosos prové d´un sector, especialment professors que en un determinant moment volgueren ser poetes o escriptors i que amb el pas del temps han vist que no tenien formació, ni capacitat ni empenta per a fer més que quatre retxes malgirbades, retxes que podria fer qualsevol dels seus alumnes. D’aquí l´origen de la ràbia contra els que sí que basteixen una obra de qualitat. Són els mateixos que amb odi violent impediren que Damià Huguet guanyàs alguns dels premis que sí que segurament li pertocaven o que publicàs en determinades editorials a les quals li vetaren el pas en una vana provatura de silenciar-lo i marginar-lo. Convé tenir ben presents totes aquestes situacions ara que s’ha posat de moda la seva promoció. Com en el cas de Josep M. Llompart, lloat després de mort, o pensant el que va succeir en vida a Damià Huguet, sempre hem de tenir en compte les traves que patiren en vida homes com ells, la llista dels quals, no en tenim cap dubte, podia allargar-se, com ja hem indicat, moltíssim.

Un dia de l’any 1985 el vaig entrevistar per al suplement de cultura del diari Última Hora. Ens veiérem al Bar Modern de Ciutat i parlàrem de totes aquestes dificultats i entrebancs. Aquell dia el vaig trobar segur de si mateix i de la seva obra, però desil·lusionat pel poc ressò que havia obtengut en la nostra societat, pel rebuig que havia patit, pels problemes que continuava tenint quant a la possibilitat d'anar publicant la se va obra amb certa regularitat i en editorials d’això que diuen “de prestigi”.

És per això mateix, en recordar les dificultats que, com la majoria de poetes de les Illes, hom ha tengut, que la publicació d’Antologia (1972-2002) a la col·lecció El Turó tengué un significat especial per a mi. Almanco podies informar de la feina feta en els darrers trenta anys, deixar constància escrita d´on varen ser publicats els poemaris i oferir-ne una mostra prou significativa que servís d ‘orientació a futurs investigadors de la poesia de la generació literària dels anys setanta.

Com ja he dit, aquella antologia contemplava poemes de vint-i-un poemaris. Només quan la vaig tenir a les mans, just acabada d’editar, em vaig fer conscient de les dificultats que hem tengut i tenim determinats poetes de les Illes per a donar a conèixer els nostres llibres. És el mateix que va succeir a Damià Huguet i a tants de companys del gremi de la ploma. En el fons, és el desgavell de què parlava Sam Abrams en la quarta sessió d'Anatomia. Balanç i profecia de la literatura catalana. També ho havia analitzat amb prou lucidesa el poeta i investigador Ferran Lupescu, premi de poesia “Josep M. López Picó 1996”, que en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) havia escrit: “Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven ‘resistencialisme’ i instant els escriptors a produir una literatura ‘normal’, és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de ‘productes culturals’, i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d'enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d'ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial. Era, és clar, la mateixa mentalitat que presentava com a ‘política de normalització lingüística’ la mera despenalització del català en certs usos, a títol merament optatiu, sense mobilització ni conscienciació de les masses i sense la menor reculada tendencial de la llengua sobrevinguda. Aquesta desarticulació organitzada no podia adduir inconsciència: era l'època del Manifest d'Els Marges, de valents articles de Pitarch i Leucà a Serra d'Or, de l'emblemàtic Ara o mai de Joan Fuster i dels reculls d'Aracil en volum; de la ‘batalla de València’ i el Manifiesto dels colons; de l'agressiu neoespanyolisme impulsat i legitimat pel PSOE; d'una persecució antiindependentista la complicitat mediàtica amb la qual acabaria provocant la naixença del verb criminalitzar”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Una altra vegada UM, una altra vegada el territori

Què vol UM presentant l'esmena sobre Son Baco? És difícil creure que només pretén fer un camp de golf amb vint-i-cinc edificis a Campos, com si fos una panacea, un projecte que el Consell ha declarat il·legal per afectar una àrea forestal (a més de tenir l'interès general caducat). És difícil creure que UM defensi que la solució per Campos en aquesta legislatura siguin projectes que ni tan sols formen part de l'acord de govern entre UM i Campos pel Canvi, en compliment dels quals, per cert, un militant del PSM serà el proper Batle de Campos.

Què pretén Nadal, trencar el pacte? Pactar amb el PP? Esser batle de Palma? Tornar al desenvolupisme de PP-UM? Què ve després de Son Baco? Si no sabem què volen, la resposta serà, a més de càndida, ineficaç. La qüestió, per tant, no és tant Son Baco, ni molt menys les compensacions a Campos, sinó què vol UM. En tot cas, l'elecció de Son Baco és d'alt voltage, és un atac tan directe a l'acord de govern, no només a la literalitat, sinó al seu esperit més pregon, que resulta indigerible i, per tant, molt mal de gestionar. O no ho han calibrat prou bé, o, és que en coneixen, i en cerquen, les conseqüències.

Si UM vol un pacte de govern estable, però no estan a pler amb les condicions actuals, n'hem de parlar i negociar fins trobar un acord on tothom hi guanyi (i el PSOE és qui més ho ha d'entendre), això sí, des de la serenitat, la lleialtat, la cooperació i la intel·ligència, no des de la provocació... i per fer polítiques alternatives a les del PP... Tant de bo fos així i fóssim capaços d'establir les bases d'una entesa de vàries legislatures.

Ara si el que volen (o el que necessiten) és seguir en el guió del desenvolupisme; o si Nadal s'obsedeix en mostrar cada dia la seva condició de frontissa, que "sempre guanya", amb uns o amb els altres; si pretén que li anem davant i darrere... Per  greu que ens sabi (i en el PSM ens en sabrà molt), la situació esdevé insostenible, perquè, per fer les polítiques del PP, és lògic que pactin amb el PP, com a mínim, en el PSM que no ens hi cerquin. 

No podem continuar dant corda en aquest mecanisme si volem evitar degradar encara més la imatge de l'activitat política (la de tots plegats). Cap dels partits integrants d'un pacte pot pretendre dur a terme al 100% les seves polítiques (cap), però tampoc pot assumir que se'l posi constantment entre l'espasa i la paret, d'estar al govern i veure executar polítiques contràries als seus postulats més estimats. Des de la intel·ligència i la lleialtat, s'han de sabre trobar escenaris satisfactoris per tothom, i no convertir les discrepàncies en tours de force insalvables (tant del gust de Miquel Nadal).

Per paga, la situació socioeconòmica no està per gaires juguesques. A tots ens toca estar-ne a l'altura.

http://tonialorda.balearweb.net/post/67091 Blog Toni Alorda