Miquel López Crespí - Memòria històrica

Famílies senceres aterrades per la crueltat i magnitud dels assassinats feixistes (més de 3.000 a Mallorca), pares i mares que no dormien per l’angoixa de pensar que les podien anar a cercar qualsevol nit, gent que va passar anys amagada amb l’ajudada de la seva família, gent que de tanta de por va perdre la salut, gent obligada a beure oli de ricí per fer escarni i befa pública, gent que va abandonar el poble i els seus bens per poder fugir, gent compromesa amb la defensa de la legalitat democràtica tancats a presons i camps de concentració sense gens de misericòrdia.

Alegria, alegria, creu dels “caidos” de Santa Maria

Per Guillem Ramis Canyelles

Mirant la pagina d’internet de l’Ajuntament de Santa Maria ho vaig descobrir i coneixent a la gent que governa el poble, gens me va sorprendre. L’equip de govern de l’Ajuntament de Santa Maria, ha decidit malgastar 4 milions de les antigues pessetes de les subvencions del Govern Central, simplement per desmuntar i conservar el monument feixista dels “caidos” i en un futur, amb altres possibles subvencions també milionàries, procedir a la seva restauració i exposició pública.

L’ajuntament, a dia d’avui encara no ha iniciat la tasca per a recuperar la memòria del que va suposar el franquisme per a moltes famílies santamarieres. No hi ha registres, no hi ha dades oficials i no s’han fet jornades d’estudis locals que puguin deixar testimoni per a les generacions futures, del terror, els sofriments, exclusions socials i calamitats que varen patir les famílies que simpatitzaren amb la república.

Famílies senceres aterrades per la crueltat i magnitud dels assassinats feixistes (més de 3.000 a Mallorca), pares i mares que no dormien per l’angoixa de pensar que les podien anar a cercar qualsevol nit, gent que va passar anys amagada amb l’ajudada de la seva família, gent que de tanta de por va perdre la salut, gent obligada a beure oli de ricí per fer escarni i befa pública, gent que va abandonar el poble i els seus bens per poder fugir, gent compromesa amb la defensa de la legalitat democràtica tancats a presons i camps de concentració sense gens de misericòrdia.

Res d’això sembla interessar que se recordi. Fer memòria de la crueltat del franquisme que va governar a Santa Maria no fa riure, no fa gens de gràcia, la gent es posa seria i no viu l’alegria de Santa Maria.

Per això, per banalitzar, per assegurar-se que les generacions futures no donaran molta d’importància a les nefastes conseqüències que va tenir el franquisme per a les famílies dels vençuts, es gastaran un dineral en la conservació del monument dels “caidos”, com si de una qüestió simpàtica del passat es tractés.

Recordar festes i triomfs del passat, encara que siguin dels feixistes, no desentona amb l’alegria que l’equip de govern vol imprimir a Santa Maria.

Per això entre els defensors del monument feixista d’homenatge als “caidos” es cultiven arguments de l’estil; els santamariers que anaren a matar rojos a la península i fins i tot per Rússia amb la “División Azúl”, eren uns pobres infeliços i ho feren per ignorància, tots eren bona gent de Santa Maria, ara ja fa molt de temps i remoure el passat pot ofendre o ressentir a moltes famílies, hem de respectar els fets i la història tal com varen succeir i ja per acabar situen al mateix nivell les víctimes i els colpistes dient, els uns i els altres varen tenir la seva part de culpa.

Així podem entendre que els membres de l’actual equip de govern, estiguin disposats a dilapidar 25.018 euros, (gairebé el sou d’un any de dues persones) en el simple desmuntatge i conservació de la creu dels “caidos”.

Optar per la demolició i fer-ne picadís, implicaria per a l’equip de govern, realitzar un esforç d’explicació del passat dictatorial de Santa Maria i fer una condemna explicita de l’aixecament militar que hi va haver en contra la legalitat democràtica.

Sembla bastant evidentment que aquestes qüestions, no lliguen amb la història de festa i alegria permanent de Santa Maria, que tan eficaçment potencia l’il·lustre Ajuntament.

Tribuna Mallorca

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)

Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

(2 vídeos) L’amic, l’inoblidable cantautor compromès Quintin Cabrera va morir fa uns dies a Majadahonda (Madrid), com conseqüència de les complicacions derivades d’un trasplantament de pulmó. Quintin Cabrera va ser un home molt lligat a l’esquerra revolucionària de les Illes i vengué sovint a Mallorca per donar suport als republicans i antifeixistes illencs. El seu ajut solidari, els recitals, els converses que tenguérem a mitjans dels anys setanta ajudaren a consolidar i ampliar el moviment de resistència contra la dictadura, a ampliar el teixit associatiu de les Illes, fer més forts els partits comunistes tipus OEC (Organització d’Esquerra Comunista) i el moviment anticapitalista d’aleshores. (Miquel López Crespí)

Homenatge a Quintin Cabrera

L’amic, l’inoblidable cantautor compromès Quintin Cabrera va morir fa uns dies a Majadahonda (Madrid), com conseqüència de les complicacions derivades d’un trasplantament de pulmó. Quintin Cabrera va ser un home molt lligat a l’esquerra revolucionària de les Illes i vengué sovint a Mallorca per donar suport als republicans i antifeixistes illencs. El seu ajut solidari, els recitals, els converses que tenguérem a mitjans dels anys setanta ajudaren a consolidar i ampliar el moviment de resistència contra la dictadura, a ampliar el teixit associatiu de les Illes, fer més forts els partits comunistes tipus OEC (Organització d’Esquerra Comunista) i el moviment anticapitalista d’aleshores. Amb el meu atrotinat Simca 1000 els vaig acompanyar pels pobles de Mallorca. Quan venia a Palma romania a casa meva, en el carrer d’Antoni Marquès Marquès. Junts férem “guàrdia” al costat del seu equip musical perquè, després dels concerts, els grups feixistes no fessin malbé el seu material de feina, els instruments amb els quals provava de guanyar-se la vida –guitarra, altaveus, amplificadors... --- i, que com un arma de combat, servien igualment per a consolidar la consciència revolucionària dels seus oients, de tots aquells i aquelles que hem estat fervents seguidors de la seva trajectòria exemplar. Per a tots els antifeixistes i anticapitalistes de les Illes ha estat un honor gaudir del seu art, poder sentit, ben a prop, intensa, la seva amistat càlida, encesa, combativa. El seu exemple de compromís permanent amb la causa del poble treballador i el moviment antifeixista ens ha servit per a no defallir mai en aquesta època de desconcert, menfotisme i cinisme. Vagin, doncs, aquestes línies en homenatge fervent a l’amic i company de lluita per un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)

La cançó militant perd l’uruguaià Quintín Cabrera

1.

L’autor de ‘Señor presidente’ mor a Majadahonda als 64 anys

JORDI BIANCIOTTO BARCELONA

Quintín Cabrera va ser un cantautor compromès en tres fronts: la militància política, la cultura popular i la poesia. Establert a Barcelona als 70, aquest trobador uruguaià, autor de la incisiva cançó Señor presidente, va ser una de les veus de l’exili llatinoamericà que va aixecar ponts entre els dos costats de l’Atlàntic. Dijous va morir a Majadahonda (Madrid), als 64 anys, com a conseqüència de complicacions derivades d’un trasplantament de pulmó a què es va sotmetre

al gener. Cabrera, nascut a Montevideo el 25 d’abril de 1944, va participar, el 1967, a l’Encuentro Internacional de la Canción Protesta, que va tenir lloc a Varadero (Cuba) i que va inspirar la creació de la Nueva Trova Cubana. Allà va coincidir no només amb els emergents cantautors de l’illa, sinó també amb el compatriota Daniel Viglietti i amb Raimon. Després d’escoltar-li cantar El fantasma, dedicada a Che Guevara, Fidel Castro va dir: «Això que canta aquest noi és més directe i eficaç que un míting».

CATALÀ D’ADOPCIÓ / El 1968 es va instal·lar a Suècia, però les dificultats per renovar el permís de treball el van portar a buscar un nou destí, Barcelona. Aquí va prendre partit en l’activitat clandestina, va estudiar Periodisme i, el 1975, va publicar el primer àlbum, Yo nací en Montevideo, que incloïa Señor presidente. Es va instal·lar a la Floresta, va batejar un dels seus fills amb el nom de Ferran i va gravar diverses cançons en català, com Senzillament, Aquí una nit i Amor que tens ma vida. A finals dels 70 se’n va anar a Madrid, on es va quedar. Va treballar amb Luis Pastor, Labordeta i Pablo Guerrero, cultivant el folklore uruguaià (la milonga) i un lirisme que fonia compromís polític i sentimentalitat. El 2000 va actuar a les Cotxeres de Sants, a Barnasants. La seva última obra, Naufragios y palimpsestos, va arribar l’any passat, paral·lelament a la seva participació en la col·lecció de discos El canto emigrado de América Latina. No va aparcar mai el seu esperit crític: els cantautors actuals li semblaven aburgesats i li inspirava més simpatia el rock urbà.

Web El Periódico

Homenatge a Quintin Cabrera

Blog Muscat – Vila Web

Ahir al vespre em van assabentar de la mort de Quintín Cabrera. Per molts era un desconegut però per molts altres era un referent. Un referent com a persona i com a artista. Militant d'esquerres, comunista i republicà, va ser fidel a les seves idees i va intentar sempre obrar en conseqüència.

El 1968 va establir-se a Catalunya i al cap de poc ja parlava un català més que correcte. Present sempre en tots els concerts solidaris en que se li demanava la seva presència i sempre disposat a ajudar. Però les coses no li van anar del tot bé i el 1991 se'n va anar a viure a Madrid. Segurament, el seu país d'adopció, Catalunya, no va saber correspondre l'amor que ell havia posat.

S'ha mort Quintín Cabrera i ja sabem que en aquest país i ha morts de primera i morts de segona. Cabrera és d'aquests darrers. Cap titular als TN, cap especial per la ràdio, cap pàgina de diari dedicada. Res. O ben poc. El mateix que va passar amb Maria Laffitte i tres quarts del mateix del que va passar fa ben poc amb Ermengol Passola. Repercussió de segona per a persones de primera. Cadascún dels casos és ben diferent però amb tots s'ha resultat injust. L'Ajuntament de Barcelona, que ja va anunciar un espai públic dedicat a Pepe Rubianes poc després de la seva mort, faria bé en dedicar un espai a Ermengol Passola. I l'Ajuntament de Sant Cugat, podria fer-ho amb Quintín Cabrera.

Els anys setanta van ser durs per als catalans i per als uruguaians. Cabrera, aleshores un català més, sentia un doble dolor i l'escopia en forma de cançó, o sigui de poesia:

No solament compartim la taula

i el llit,

compartim les paraules,

totes les malediccions serrant les dents,

els fills,

les lletres cada mes,

el lloguer de la casa

i aquest dolor immens

de tenir dues pàtries

igualment trepitjades.

["Solament" del disc Yo nací en Montevieo (1975)]

Jo el vaig tractar poc. Un parell o tres vegades cara a cara i unes quantes més per telèfon. Atent, amable i en tot el gran sentit de les paraules bona persona. No era obligatori comulgar amb la totalitat de les seves idees polítiques per sentir la gran tendresa que traspuava, per emocionar-se amb la sensibilitat de les seves lletres. Cabrera mereixia més sort i més reconeixement, però mai no es va queixar ni es va cansar de lluitar. Des que no hi és –igual que des que no hi és Pepe Rubianes– el món és una mica més lleig.

Blog Muscat – Vila Web