Miquel López Crespí - Memòria històrica

REVOLTA GLOBAL-ESQUERRA ANTICAPITALISTA es planteja com a tasca prioritària la construcció d’una organització política que cobreixi un espai polític pràcticament desert a hores d’ara. En aquesta direcció, REVOLTA GLOBAL-ESQUERRA ANTICAPITALISTA vol presentar una candidatura a les eleccions europees de juny. Volem explicar el projecte polític i posar els primers fonaments d’una autèntica alternativa anticapitalista que encara està per construir.

ACTE DE PRESENTACIÓ DEL PROJECTE POLÍTIC A LA CIUTAT DE PALMA A les 22:00h

Dia: divendres, 27 de març, 20:00 hores

Lloc: Bar Plaza. Plaça Bisbe Berenguer de Palou, 1 (Plaça Patins).

Amb les intevencions de: Esther Vivas, militant de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista Miguel Romero, director de la revista Viento Sur i membre d’Izquierda Anticapitalista

Modera: Laura Camargo

REVOLTA GLOBAL-ESQUERRA ANTICAPITALISTA, PER QUÈ?

La crisi econòmica continua avançant, sense que de moment hagi trobat una resposta, ni pel govern del PSOE ni pels sindicats majoritaris. Mentrestant, les mobilitzacions socials són fins ara insuficients i molt puntuals. Si no som capaços d’enfrontar-nos a aquesta crisi amb una resposta de clar perfil anticapitalista, cada vegada hi haurà més patiment de la gent treballadora, més descomposició social i més retallades de llibertats.

En aquest context, no és descartable un nou ascens del feixisme. I per descomptat, correm el perill d’assistir al reviscolament d’un sistema socioeconòmic que ja ha causat gravíssims prejudicis econòmics, ecològics, bel·licistes i antidemocràtics al conjunt de la humanitat.

Per a fer possible l’articulació d’una sortida anticapitalista a la crisi global del sistema, cal una mobilització massiva de la classe treballadora. I per a això necessitem disposar d’una sòlida alternativa política, a escala local i planetària. REVOLTA GLOBAL-ESQUERRA ANTICAPITALISTA es planteja com a tasca prioritària la construcció d’una organització política que cobreixi un espai polític pràcticament desert a hores d’ara. En aquesta direcció, REVOLTA GLOBAL-ESQUERRA ANTICAPITALISTA vol presentar una candidatura a les eleccions europees de juny. Volem explicar el projecte polític i posar els primers fonaments d’una autèntica alternativa anticapitalista que encara està per construir.

Volem explicar-vos els nostres plantejaments i alhora compartir amb vosaltres les inquietuds que ens són comunes, perquè volem establir amb tota la gent d’esquerres una col·laboració ben estreta. És per això que vos convidem l’acte de presentació del pròxim divendres, 27 de març.

Us esperem a totes i a tots!

Rossellini, Vittorio de Sica, Guissepe de Sancti o Luchino Visconti filmen la victòria soviètica a Berlín (la bandera del proletariat universal oneja victoriosa aquest maig de mil nou-cents quaranta-cinc damunt el Reichstag). A Roma o Milà els guerrillers ensorren les estàtues del feixisme amb tot de càntics exaltats (anys després encara cantaríem Bandiera rossa i Bella ciao fins a restar escanyats). Però ara som a sa Pobla a mitjans dels cinquanta. Hem pogut veure La strada de Fellini i ja sabem per sempre més que arreu del món hi ha gent que, talment com els pares que perderen la guerra, pateix sota el jou dels poderosos. (Miquel López Crespí)

Roma, città aperta

Ara ja no hi havia melodrames amb piscines hollivudenques i telèfon blanc com a la Metro o a la Cinecittà mussoliniana. L'execució del dictador i de Clara Petacci en un revolt de carretera quan fugien envers l'Alemanya nazi acaba amb dècades d'acudits i ximpleries dites per uns actors disfressats amb esmòquing i corbatí ballant alegres foxtrots en falses mansions de cartró-pedra. Rossellini, Vittorio de Sica, Guissepe de Sancti o Luchino Visconti filmen la victòria soviètica a Berlín (la bandera del proletariat universal oneja victoriosa aquest maig de mil nou-cents quaranta-cinc damunt el Reichstag). A Roma o Milà els guerrillers ensorren les estàtues del feixisme amb tot de càntics exaltats (anys després encara cantaríem Bandiera rossa i Bella ciao fins a restar escanyats). Però ara som a sa Pobla a mitjans dels cinquanta. Hem pogut veure La strada de Fellini i ja sabem per sempre més que arreu del món hi ha gent que, talment com els pares que perderen la guerra, pateix sota el jou dels poderosos.

Es tracta d'aconseguir una còpia de Roma, città aperta o de

Paisà (el mestre Rossellini ens ensenya a veure l'autenticitat del món, la dura realitat quotidiana amagada pels exquisits, aquell cinema nazi fet amb els presoners dels camps o amb els extres de Whollywood pagats amb un simple entrepà). Abans de poder veure-les (tants d'anys de cine prohibit pels amants de la "poesia pura", del cinema "sense vulgars connotacions socials"!) ja havíem sentit parlar de Ladri di biciclete, La terra trema. Aquest era el cinema que ens interessava, el que ens feia commoure malgrat cert sentimentalisme cristià de moltes de les seves escenes. Tot ho perdonàvem submergits en l'esplendent blanc i negre on Silvana Mangano o Giulietta Massina de mans de Fellini o de De Sica ens feien entendre d'on procedíem, qui era el culpable de la derrota. Més tard varen ser els anys de Germania anno zero, Achtung! Banditi. Eternes horabaixes a la cinémathèque de París al costat del teu xal de seda, els ulls brillants en la foscor quan et giraves per comentar amb la mirada una frase, un moviment de la càmara a In nome della legge o Arròs amarg.

Pels passadissos dels nostres cines de barri hi havia encara grans cartells de coloraines anunciant la projecció de Niágara o Riu sense retorn on una esplendent Marilyn Monroe ens convidava a somniar móns molt allunyats de les cartilles de racionament i dels himnes imperials cantats abans d'entrar a escola. Les mares de Déu a les quals resàvem les nostres oracions nocturnes no eren evidentment les destenyides imatges de guix que guaitaven des de les penombres de les capelles. Només l'Elisabeth Taylor d'Un lloc en el sol o la Ingrid Bergman de Casablanca aconseguien crear en nosaltres una autèntica atmosfera d'immortalitat, fer creure que existien altres universos possibles, franges de cel blau més enllà dels esvorancs dels murs.

Ben cert que de la nostra infantesa tan sols resten algunes tèrboles imatges que el temps ha anat engrandint fins a fer-les aliment quotidià de l'esperit: Fred Astaire i Ginger Rogers en no se sap quina pellícula dels anys trenta o quaranta. Vés a saber si era L'alegre divorciada o Holyday Inn. Aquí, al meu costat, quan el dia s'aixeca gris rere les muntanyes i l'àrid llenguatge del vencedors certifica noves injustícies tornen Gene Kelly i Debbie Reynolds en Cantant sota la pluja, tots aquells musicals de cine de poble amb llur primigènia esplendor, meravelles de màgiques besllums damunt la pantalla. Després arribarien hores de falses profecies, exèrcits de fracassos arrossegats per les nostres sabates. S'apropava l'hora freda del Nosferatu de Murnau segles abans de l'arribada de Peter Cushing i Cristopher Lee. Vet aquí el reialme dels insectes, la fumera vermellosa que anunciava noves traïdes, aquesta pesta de les falses veritats escopides per la ràdio i els cruels predicadors del no-res. El temps ha passat implacable deixant constància de totes les guerres i malediccions contra els homes. Qui és ara aquest jove Spencer Tracy que actua a L'estrany cas del doctor Jecklly? I d'on surten els rostres meravella del primer pla!- que Kenji Mizoguchi filma en Els contes de la lluna pàllida?

Mentre la Brigada Social toca a la porta de l'apartament sent els crits de Janet Leigh a Psicosi, el terror de Mia Farrow en Rosemary's Baby. Hi ha cop d'estat a Xile, els coronels torturen a Grècia, milers de desapareguts al Brasil i a l'Argentina. Ja falta poc perquè els botxins de la família Manson truquin a la casa de Sharon Tate (on ets avui, Roman Polanski, per quin indret has desaparegut quan més et necessiten?).

Esclata la pantalla curulla de sang i coloraines, el terror arribant amb la mateixa força que a Resplendor de Kubrick: Jack Nicholson amb una destral a la mà ens persegueix per cambres i passadissos, pels carrers de Santiago, Rio o Ciutat de Mallorca. Divuit de juliol: el terror iracund i presumptuós cerca Aurores Picornells arreu del món.

Però ara hi ha napalm damunt la terra de Vietnam (munió d'infants corren per la carretera amb la pell en flames).

Digues: qui recorda May Lai?

De Cuba arriben onades de combatents de rostre sever armats amb matxets llargs i esmolats que tallen caps d'espanyols i canya de sucre. Els mercenaris es rendeixen avui a Playa Girón (memòria dels documentals vist als cines del Barri Llatí l'any seixanta-set).

Com un aixecament general de les consciències, el nou Cant general d'una nova humanitat en marxa (els hereus de la Commune, de la defensa de Madrid, els ressuscitats homes i dones del POUM i la CNT reencarnats en els joves milicians de Sóc Cuba (Mijail Kalatozov) o Poble en armes (Joris Ivens). Vet aquí La primera carga al machete de Manuel Octavio Gómez, Historias de la revolución, Cumbite.

Per primera vegada parlava de Tomás Gutiérrez Alea.

Digue'm què fem aquesta nit a la placeta Saint-Germain-des-Prés amb aquest amor just acabat d'estrenar parlant d'arrels i generacions futures, de segures transfiguracions de la matèria, de redundants errors on mai no havíem de caure (la covardia davant l'enemic). En quina direcció ens perdem envers el record del 93? Diuen que Glauber Rocha ha envaït els ministeris, que la Guàrdia Nacional de 1871 resisteix als prussians (els murs d'execució de Père Lachaise esperen en penombres; la bandera roja encara oneja damunt l'Hôtel de Ville). Són els guerrers nus i plens de fang que filma Solás, els famolencs cangaceiros de Antonio Das Mortes, Deus e o diabo na terra do sol (Rocha caminant al costat dels batallons dels federats).

Què fem tu i jo en aquesta nit perduda en els calendaris, per les àmplies avingudes deshabitades de París?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Con más de veinte prados donde practicar el swing en Mallorca, el de Campos puede convertirse en el primero donde se entierra un Govern autonómico. El presidente de Unió Mallorquina, Miquel Nadal, ha escogido los hoyos de Campos para escenificar el hipotético funeral.

Campo de golf o camposanto político

M. M. B. PALMAA.

¿Compensación o castigo? Los nueve kilómetros de litoral virgen de Campos encarnan una tara o un triunfo para la localidad en función del prisma a través del que se contemplen. Si se observan desde la óptica del Partido Popular y Unió Mallorquina, no hay duda. El anterior alcalde del PP, Andreu Prohens, solicitó al Govern un permiso para desarrollar proyectos urbanísticos. "Ayudarán a relanzar nuestra economía e incorporarnos al sector turístico", resumió Prohens.

Es como si la playa de es Trenc fuera un jarrón chino de incalculable valor pero de escasa utilidad. Mientras los otros municipios han vendido la herencia de la abuela, Campos se mantiene anclado a la agricultura y al comercio. En esta disyuntiva se produce la resurrección de un proyecto que ha pasado casi veinte años sepultado en el cajón: el golf de Son Baco y sus 18 hoyos. La relevancia de esta propuesta no reside en el fino tapiz verde, sino en el hotel de lujo y el aparthotel que suman 395 plazas turísticas. El golf y la oferta complementaria ocupan 750.000 metros cuadrados de la finca de son Baco, ubicada junta a la depuradora, en las proximidades de la carretera que conduce a la Colònia, cerca del oratorio de Sant Blai. Con más de veinte prados donde practicar el swing en Mallorca, el de Campos puede convertirse en el primero donde se entierra un Govern autonómico. El presidente de Unió Mallorquina, Miquel Nadal, ha escogido los hoyos de Campos para escenificar el hipotético funeral. Quién iba a pensar que la bola golpearía a Francesc Antich cuando en 1990 la empresa Falcon Ranch S.A adquirió las fincas de Son Amer y Son Baco. Esta sociedad mercantil redactó el primer proyecto ligado a una oferta complementaria y obtuvo el interés general para su construcción, pero fue desestimado por cuestiones de forma. El segundo intento lo capitalizó la firma Comsara S.A, aunque la propuesta definitiva corresponde a Golf de Campos Son Baco S.A, filial de la alemana Febabau A.G, con instalaciones para este deporte en Alemania y el Algarve portugués.

El gerente de la promotora, Pau Bonet recuerda que la empresa ya ha cedido gratis los terrenos donde se levanta la depuradora municipal -el agua sobrante se utilizará para regar el golf- y ha sufragado con 600.000 euros la conducción de las aguas fecales. Enterradas las aguas negras, falta por ver si las cañerías del Govern resisten el tránsito de detrito.

Diario de Mallorca (25-III-09)

De la crisi al desconcert total

Lluís Planas

Si dilluns passat el Pacte es trobava al límit per un camp de golf en tràmits des de fa vint anys, cinc dies després tothom sembla afectat per un desconcert total. La pressió s’ha desbordat per les investigacions judicials per presumpta corrupció que assetgen el partit que ha decidit tensar la corda, Unió Mallorquina (UM), i de manera directa a qui l’estirava amb més força, el seu president, Miquel Nadal.

Dilluns. És el dia de la gran convulsió. Tothom està pendent de la reunió de l’executiva d’UM al vespre. Nadal ha de comprovar si té els suports per mantenir el torcebraç a l’esquerra pel projecte de Son Baco o si, per contra, el vicepresident Miquel Àngel Grimal li planta cara. Però a primera hora comença l’operació Peatge. S’investiguen presumptes il·legalitats en la construcció de la carretera de Manacor. El més gran projecte fet per UM, sota sospita.

Aleshores només hi ha detinguts empresaris, però la Fiscalia ja apunta al vicepresident Antoni Pascual i al director insular de Carreteres, Gonzalo Aguiar. A tot això, Maria Antònia Munar celebra el seu aniversari al Parlament. Amb la tensió ja al màxim, arriba l’executiva d’UM. I Nadal es presenta amb una imputació contra ell sota el braç, pel cas Can Domenge.

La lluita interna s’ajorna. El manual clàssic diu que és moment de tancar files. El líder planteja als seus si volen que ho deixi i aconsegueix sortir-ne reforçat. Continua al capdavant i fins i tot amb forces per acusar els socialistes d’orquestrar les actuacions judicials per interferir en la crisi del Pacte. "Casualitat" o no, la qüestió de Son Baco queda ara en un segon pla, però en un clima encara més difícil per trobar una sortida que no fracturi els socis.

Dimarts. Antich se’n va a Madrid a veure el número dos del PSOE, José Blanco. No hi haurà eleccions anticipades. El president del Govern torna i es reuneix amb Nadal al Consolat. Només un quart d’hora. Ni el conseller de Turisme li ofereix el seu cap ni el president l’hi demana. I no s’avança res sobre Son Baco. El Bloc s’impacienta. No vol compensacions al camp de golf i avisa UM que exigirà dimissions si es confirmen els indicis. El PSIB es manté prudent. El PP no en fa sang.

Dimecres. Antich ho intenta a primera hora sense Nadal. Davant té Grimalt, Miquel Ferrer i el batle de Campos, Guillem Ginard, per part d’UM. El socialista té al seu costat Francina Armengol i Albert Moragues. Mentre parlen al Consolat hi ha una interrupció. Han detingut Gonzalo Aguiar. La reunió acaba i la presidenta del Consell en surt amb mala cara. Avui tampoc no s’avança gaire sobre Son Baco. Antich parteix cap al Parlament a un acte amb Munar. Hi insisteix a la premsa: la solució no passa per convocar eleccions ni per destituir Nadal. Aquest convoca els seus batles i regidors al vespre. Més suport per a ell de portes enfora i més crítiques al PSOE.

Dijous. Armengol admet que no pot fer fora Aguiar perquè de moment UM no li ho deixa fer. El PP li té ganes i es tira damunt ella. També li té ganes a Munar. Aprofita per exigir-li que doni explicacions, però Munar calla. Amb la imputació de Nadal, Estaràs veu romput el seu somni de la moció de censura. Ja no es pot tirar als seus braços. Després de dinar, demana eleccions avançades. El desconcert també l’afecta.

Divendres. Nadal se’n va de viatge, però abans diu als seus que n’estava assabentat amb anterioritat, de les actuacions judicials, i que n’hi havien informat fonts del PSOE. Ara s’ha passat, creuen els socialistes, i li planten cara. La portaveu del Govern, Joana Barceló, censura el conseller de Turisme absent per haver posat en dubte la imparcialitat de la Justícia. Que expliqui què en sap i que ho demostri. La tensió creix. Es prepara un cap de setmana de telefonades i reunions. Demà continuarà.

dBalears (22-III-09)