Miquel López Crespí - Memòria històrica

Avui tot és mediàtic. Debats electorals de dos partits per a fomentar encara més el bipartidisme. Informació televisiva manipulada. Grans cartells de coloraines publicats per les grans companyies editores de la propaganda política subvencionades per la banca i els partits que s´alternen en el govern. Fil musical a les estacions de metro, als carrers, amb edulcorades veus de locutors i locutores que lloen les excel·lències d´aquells que els poders fàctics han decidit que governaran. Talment la societat descrita per Orwell en la novel·la 1984. (Miquel López Crespí)

L’origen del bipartidisme (pàgines del meu dietari)

Imagín que a les noves generacions, acostumades al tipus de campanyes electorals del present, els és molt difícil imaginar com provàvem de denunciar les injustícies del capitalisme els partits revolucionaris del temps de la transició i primers anys del nou règim, de quins mitjans disposàvem per a fer front al feixisme i la restauració borbònica. O, simplement, per a fer arribar a la població alguna de les problemàtiques oblidades pels partits del règim. Actualment vivim en una societat molt semblant a la descrita per Orwell en la seva novel·la 1984 i pens, he parlat amb molta gent jove, que potser els interessaria, a tall d´informació, saber com ens les arreglàvem mínimament les organitzacions que no érem de la colla que treballaven amb els poders fàctics i el franquisme reciclat per a restaurar la monarquia que ens llegava el dictador.

Avui tot és mediàtic. Debats electorals de dos partits per a fomentar encara més el bipartidisme. Informació televisiva manipulada. Grans cartells de coloraines publicats per les grans companyies editores de la propaganda política subvencionades per la banca i els partits que s´alternen en el govern. Fil musical a les estacions de metro, als carrers, amb edulcorades veus de locutors i locutores que lloen les excel·lències d´aquells que els poders fàctics han decidit que governaran. Talment la societat descrita per Orwell en la novel·la 1984.

Evidentment, d´ençà els anys en què el feixisme i el nazisme dels anys vint i trenta del segle passat dominaven bona part d´Europa, el sistema de control de les consciències ha mudat. A les opulentes –en aparença!-- societats de consum del Primer Món, sembla que ja no són necessàries les dictadures sagnants com en el passat. Ara la dominació s´exerceix més subtilment, mitjançant la manipulació de la informació i el rentat de cervell continuat que permet la televisió. Malgrat que, com hem vist a l´Estat espanyol, tant amb Aznar com amb el PSOE, quan és necessari s´empra tot el poder de les lleis i els cossos repressius per a provar d´acabar amb els moviments independentistes i l´esquerra antisistema.

Però... com hem arribat a aquesta situació? Com i de quina manera els antifeixistes de fa trenta i quaranta anys provàrem d´enfrontar-nos amb el monstre del control de les consciències? Què férem en aquells anys? Qui barrà el pas a la ruptura amb el passat? Quins partits i organitzacions s´han aferrat a l´existent per a viure dels beneficis i els privilegis que comporta la gestió del sistema?

I encara més preguntes: com provàrem de fer-nos presents aquells partits que no teníem els poders fàctics rere nostre, la banca, les organitzacions internacionals que donen suport als quadres governants siguin aquests de dreta o de la pretesa esquerra?

No sempre ha estat com el present. La gent que visqué els anys anteriors a la transició encara ho recorda. Les ciutats no eren aquesta mena d´hospital desinfectat orwel·lià d’ara. Fins i tot en els anys més negres de la dictadura hom podia sortir al carrer al matí i trobar la ciutat plena de pintades subversives demanant la llibertat, protestant pels crims del feixisme, exigint l´amnistia per als presos polítics. En els anys anteriors a la mort del dictador i en els dos o tres posteriors a les primeres eleccions dites “democràtiques”, encara hi havia cartells aferrats a les parets, pintades de tot tipus. Va ser aleshores quan els poders fàctics, els partits polítics instal·lats en la gestió del règim, començaren unes fortes campanyes de propaganda per a fer veure a la població els “avantatges” de netejar les ciutats de proclames reivindicatives. En lloc de veure els aspectes creatius i de consolidació de la societat civil que significava tenir les parets de les obres pintades amb murals, cartells informatius, es prioritzaren i s´intensificaren les campanyes perquè cap partit ni grup alternatiu, que ja eren privats de sortir en els mitjans oficials controlats, pogués fer sentir la seva veu. Potser que la darrera vegada que hi hagué una ocupació pacifica d´espais públics, vencent les consignes dels instal·lats quant a “neteja” de la ciutat, va ser en els mesos de la lluita per la sortida de l´OTAN, a mitjans dels anys vuitanta. Després vengué el que tots coneixem: la desertització, la demonització dels moviments de base i alternatius. Tan sols els joves, sortosament!, grups i organitzacions com Maulets, la CGT, els sindicats d´estudiants dels Països Catalans, la CNT i algun altre col·lectiu s´han atrevit a lluitar contra els decrets del “Gran Germà” orwel·lià, tornant a donar dinamisme i creativitat a les nostres ciutats desertitzades pels polítics a sou dels borbons i de la “sagrada” economia de mercat.

En una data tant recent com l´any 1990, era evident la repressió “socialista” contra aquells que encara volíem emprar les parets abandonades o en obres per a servar la memòria dels republicans assassinats pel feixisme. Qui signa aquest article va ser reprimits i multat per PSOE per haver volgut retre un homenatge al darrer batle republicà de Palma, Emili Darder. Sortí publicat a tots els diaris de Palma en el mes de maig de 1990. I, per a “immortalitzar” tan gran barbaritat, ho vaig deixar escrit al llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma, Edicions Cort, 2003), concretament en el capítol titulat “Breviari contra els servils: transició i repressió ‘democràtica’” (pàgs. 220-232).

Ara, tan sols a estones, Palma torna a ser la ciutat del passat, amb l´energia i la creativitat revolucionàries de la gent que, cap a mitjans dels anys setanta, no podia imaginar les traïdes i el cinisme dels polítics professionals, els vividors del romanço i oportunistes que tots coneixem.

Anem a pams. A començaments dels setanta, després d´haver estat durant molts d´anys en diverses organitzacions i col·lectius que no tenien res a veure amb el carrillisme espanyol, vaig entrar a militar a les Plataformes Anticapitalistes d´Estudiants, concretament amb els companys de l´Escola de Magisteri de Palma i també en l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), que impulsava aquesta organització estudiantil revolucionària. Com ja he explicat en diferents llibres i, especialment, en Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000) i No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001), l´OEC era una formació marxista de tendència consellista i que tenia molts punts en comú amb el trotsquisme. Els punts que tenia en comú amb organitzacions estrictament trotsquistes i, especialment, amb la LCR que formava part de la IV Internacional d´Ernest Mandel, era la defensa de la democràcia directa, del consellisme, de l´oposició obrera a l´estalinisme. En l´àmbit català ens sentíem hereus d´Andreu Nin, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d´Unificació Marxista) del temps de la guerra civil, malgrat moltes de les contradiccions d´ambdues organitzacions.

Però tornem a l´inici de l´article, a les minvades possibilitats que els grups revolucionaris tenien per a sortir en la premsa oficial a no ser per esdevenir objecte de constant criminalització.

S´apropava el final de la dictadura. Santiago Carrillo i el PCE, abandonant qualsevol idea de ruptura amb els hereus del feixisme, amb el suport del dictador romanès Ceausescu, ja havia establert contactes amb diversos sectors del Movimiento, l´exèrcit i representants del que seria el futur rei, el príncep Juan Carlos. Per rompre la columna del moviment obrer i popular, per aturar la munió de vagues generals revolucionàries antifeixistes i anticapitalistes com les de Vitòria de 1976; per vèncer el creixent moviment independentista del País Basc, Catalunya i Galícia; per combatre la unitat sindical, els naixents consells obrers, l´activa coordinació de fàbriques, de sectors professionals, dels estudiants, la premsa oficial anava obrint petites escletxes de llibertat on els socialdemòcrates i els carrillistes podien fer sentir la seva veu. Tots els poders mediàtics eren al servei de la reforma i dels pactes per tal d´aturar la presència de tots aquells partits i organitzacions que no combregaven amb aquell abandonament de les idees i principis –república, socialisme, autodeterminació--, que havien alletat generacions de lluitadors i lluitadores.

Els partits nacionalistes i marxistes revolucionaris que havíem portat a coll la majoria de lluites de finals de la dictadura érem silenciats, demonitzats i marginats. El PSOE, inexistent en les lluites quasi fins l´any 1976, començava a ser inflat amb el suport de tota la socialdemocràcia mundial i els poders fàctics estato-unidencs una vegada que renuncià a la ruptura; Suárez, el darrer secretari general del Movimiento, s'entrevistava en secret amb Carrillo per a pactar la conservació de l’essencial de la victòria militar feixista de 1939: la “sagrada” unitat d´”Espanya” i la defensa de l´economia de mercat capitalista.

Mentre per a uns s´obrien escletxes de llibertat, alhora que el poder promocionava els partits que havien pactat la conservació dels aparells repressius de la dictadura, tots els aspectes polítics que hem ressenyat més amunt, la policia política ens perseguia i detenia i, com també he escrit, els mitjans de comunicació “aperturistes”, lliurats en cos i ànima a la promoció del PSOE, UCD, AP i el carrillisme, silenciaven les nostres lluites i accions. A mesura que s´apropaven les primeres eleccions dites “democràtiques”, en les quals no serien legals ni l´OEC, ni la LCR, ni cap altre grup considerat revolucionari, el silenci i les persecucions es feien més patents.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

El PP presidirà per primera vegada el Parlament basc

Ho farà a canvi de donar el seu suport a la investidura de Patxi López com a president del govern

El PSE i el PP basc han arribat a un pre-acord sobre les bases polítiques i els objectius prioritaris del nou govern basc, que encapçalarà Patxi López, i també sobre la composició de la mesa del Parlament, que presidirà el PP, segons que ha informat el socialista Rodolfo Ares. Amb aquest pre-acord, el PP tindrà la presidència del Parlament i el PSE ouparà dos llocs a la mesa de la cambra, cosa que dóna la majoria en l'òrgan a populars i socialistes, que tindran tres dels cinc llocs.

Ni socialistes ni populars han avançat quins podrien ser els seus representants a la mesa del Parlament, ja que el principi d'acord a què han arribat aquesta tarda les dues comissions negociadores encara l'han d'aprovar les executives de les dues formacions, que també han de determinar quins seran els parlamentaris que ocuparan aquests càrrecs.

El portaveu del PP, Iñaki Oyarzábal, ha destacat el principi d'acord 'sobre el document de bases pel canvi al País Basc', que pretén dictar la base política en què es fonamentarà la propera legislatura, i que posarà l'accent en 'la lluita contra ETA, guanyar espais de llibertat i aconseguir compromisos educatius i de política lingüística entre altres'. Ares ha ratificat aquests objectius i ha afegit també, dins les bases acordades, la lluita contra la crisi econòmica i polítiques en infrastructures i mitjans de comunicació.

Oyarzábal espera que 'aquest acord serveixi perquè el PP es comprometi a donar la presidència a Patxi López i també a donar estabilitat al nou govern', i entén que es donen les condicions perquè els populars hi puguin confiar. Per la seva banda, el socialista Rodolfo Ares, ha reiterat de nou la voluntat del seu grup de buscar pactes puntuals amb altres formacions sempre que aquests 'no suposin cap contradicció' amb allò pactat amb el PP, amb qui diu que mantindran 'un diàleg preferent'.

Les executives dels dos partits es reuniran en breu per estudiar i donar el vist-i-plau al pre-acord i també per decidir els membres dels respectius partits que ocuparan càrrecs a la mesa del Parlament. Posteriorment, les dues formacions faran oficial i signaran el document si les executives l'aproven.

VilaWeb

Diari de Balears.

La poesia als anys setanta: revisió i actualitat .

La Biblioteca d'escriptors mallorquins regala al lector una nova antologia poètica amb «DdB»

El professor i historiador de la literatura Pere Rosselló Bover és l'acurador del recull 10 poetes mallorquins dels anys 70. Hi són presents Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons i Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló. Conformen una selecció representativa, però de cap manera completa -com assenyala Rosselló a la introducció del volum- dels poetes que nasqueren entre els anys quaranta i cinquanta i que començaren a publicar al voltant dels anys setanta. Els és comuna una infantesa marcada pel context polític, social i cultural de la postguerra. És la generació que hagué de lluitar, dins el darrer franquisme, per una veu pròpia i que es va veure abocada a la necessitat de recobrar la capacitat de forjar nous mites. És la generació literària posterior a figures com Jaume Vidal Alcover, Josep Maria Llompart, Blai Bonet i Bartomeu Fiol, entre d'altres.

Els anys seixanta i setanta varen suposar per a la cultura catalana un moment de recuperació després de la dura repressió a què havia esta sotmesa des de la Guerra civil. La reactivació econòmica per l'inici de l'activitat turística i la relativa flexibilització dels mecanismes de la censura ajudà a la formació d'un nou context. A més a més, hem de comptar amb l'aparició de moviments com la Nova Cançó i d'entitats com l'Obra Cultural Balear. La xarxa editorial, en ple desplegament, abandonà els esquemes de la resistència i n'adoptà d'altres, propis d'una indústria incipient, però competitiva. Aquests elements i d'altres foren les bases d'un nou escenari en el qual es desenvoluparen els escriptors.

La poesia i, en general, la literatura, es transformava ràpidament i no només en qüestions estilístiques. La concepció mateixa de la literatura, la seva natura i funció, era un debat del moment. Després de la reivindicació d'una lírica basada en un llenguatge metafòric -per part dels poetes de la generació dels cinquanta- en el decurs dels seixanta es materialitzà el realisme poètic en un intent, no del tot aconseguit, d'aproximació a les modes europees. Aquest vessant, això sí, introduí un llenguatge i uns objectius nous i retornà als escriptors la funció del compromís en la lluita per millorar la societat. Una primera fita d'aquesta tendència fou la publicació per part de Miquel Bauçà del poemari Una bella història el 1962, que rebé el premi Joan Salvat-Papasseit. El realisme poètic denunciava la injustícia i mantenia una actitud constant de rebel·lia. Introduïa la realitat quotidiana mentre rebutjava els grans ideals. En són un exemple Jaume Pomar (Palma 1943), Guillem Frontera (Ariany 1945) i Miquel López Crespí (sa Pobla 1946).

Els setanta foren una dècada políticament caracteritzada pel final del franquisme. Dins el món de la poesia s'assistí a una complexa diversitat de plantejaments renovadors que posaren de manifest l'experimentació i la denúncia. Eren, en definitiva, anys d'ebullició. Els projectes destacaven per l'originalitat i per la contundència ideològica, però tenien una durada limitada. La poesia, sense renunciar al realisme, incorporà noves temàtiques i tendències: experimentalisme, textualisme, etapes de retorn a una mètrica més conservadora... També és interessant assenyalar que als 70 es consolidaren les propostes de simbiosi entre les arts plàstiques i la poesia, com les experiències, per exemple, de la plataforma Taller Llunàtic. Era un grup de contestació a l'art burgès i acadèmic que criticava l'intrusisme de la política en la creació artística i literària. Apareixeren en aquesta dècada, entre d'altres, Bernat Nada(Manacor 1950), Damià Pons (Campanet 1951), Joan Perelló (Campos 1953) i Guillem Soler (Palma 1952). Per altra part, Guillem Cabrer (Palma 1944-1990) i Miquel Mestre (Artà 1951) es donaren a conèixer en aquest temps però al marge de cap col·lectiu. Els poetes dels 50, com són ara Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover i Llorenç Moyà, no es mantingueren al marge d'aquest ressorgiment cultural, sinó tot el contrari, en participaren activament i actuaren de referents per a les noves fornades.

Als anys vuitanta, Gabriel Florit (Sineu 1944) i Jaume Mesquida Sansó (Palma 1948), entre d'altres, s'incorporaren al grup. Tanmateix, el replantejament dels objectius continuà essent una constant com també la diversificació i individualització de les propostes.

L'antologia 10 poetes mallorquins dels anys 70 fa un tast de la poesia escrita per aquella generació de la qual en fa un seguiment fins a l'actualitat, car la majoria dels autors està en plena activitat avui en dia. En conjunt, aquesta promoció presenta un ampli ventall d'obres i propostes «com no s'havia produït en cap altre moment de la nostra història, fins i tot en els moments de major esplendor», segons paraules de Pere Rosselló Bover.

Per G. CARRIÓ.

(23-VII-06)

El GOB DEMANA AL PRESIDENT ANTICH QUE NO CEDEIXI AL XANTATGE POLÍTIC D'UM

UM NO RESPECTE NI LLEIS NI ACORDS: Sr. ANTICH, EL GOVERN NO POT FER EL MATEIX

Volem parlar amb el Sr. Antich. Volem parlar de Son Baco. No podem consentir un camp de golf il·legal No podem acceptar "compensacions" o més aviat, xantatges polítics que impliquin més consum de territori i l'incompliment de compromisos i lleis.

Senyors president i consellers, reclamam el rigor en els compromisos adquirits de protecció del territori. SALVEM MALLORCA, ENCARA!

El 5 de juliol de 2007, Francesc Antich jurava el seu càrrec com a President de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. En el seu discurs Francesch Antich assumia el compromís de "no consumir ni un pam més de territori".

Després de gairebé dos anys, hem vist com s'impulsaven actuacions que anaven contra aquest compromís, tot i que també s'ha impulsat la Llei de Mesures Urgents de Protecció del Territori. Per això, després d'aquesta passa decidida per a la preservació de zones amenaçades, va sorprendre encara més l'impuls i aprovació del decret-llei Nadal, un descrèdit a la política progressita que no és més que una nova modalitat d'urbanisme a la carta.

Ara, la tramitació del projecte de llei del decret Nadal, ha possibilitat que UM s'hagi plantejat l'esmena de Son Baco. Una esmena que indueix a l'incompliment de la normativa urbanística vigent, i per fer-ho utilitza la via parlamentària impulsada a partir de l'aprovació del decret-llei fet adhoc pel sector turístic. Un decret-llei contra el que el GOB ja va manifestar la seva radical oposició i que no és més que una proposta per permetre l'urbanisme a la carta. L'esmena que ara presenta UM per permetre Son Baco via Decret-llei, no és més que una demostració de l'esperit i ànim que ha guiat la redacció d'aquesta proposta legislativa.

EL RECURS DEL GOB CONTRA LA DECLARACIÓ D'INTERÈS GENERAL DE SON BACO

Un aspecte que sembla que els partits del pacte han oblidat o no han volgut veure és que el Consell ha estimat recentment el recurs del GOB contra la declaració d'interès general del camp de golf de Son Baco, precisament perquè aquest projecte, incompleix les pròpies Normes Subsidiàries de Campos, a part d'altres preceptes urbanístics (incompliment de les DOT, del PTM) i altres vinculats a l'impacte ambiental i paisatgístic d'aquest projecte de camp de golf amb oferta complementària. Feim arribar una còpia de l'informe d'estimació del recurs al Sr. Antich.

En aquest sentit volem posar de manifest que es tracta d'un projecte il·legal respecte la normativa vigent i al qual es vol donar llum verda per via parlamentària, botant-se la necessitat de la preceptiva declaració d'interès general i evitant la tramitació ambiental del projecte. En ambdos casos UM desacredita les institucions de les que forma part i especialment, al Consell de Mallorca, institució que durant molts d'anys ha estat governada per aquest partit i que ara, per la seva conveniència i no sabem ben bé responent a quins interessos, UM desautoritza amb aquesta barbaritat.

UM NO RESPECTE NI LLEIS NI ACORDS: EL GOVERN NO POT FER EL MATEIX

L'esmena al Decret Nadat ha presentat UM és un clar despropòsit i manca de compromís i responsabilitat per part d'Unió Mallorquina vers els acords del pacte de govern. Amb aquesta esmena, UM incompleix el compromís del pacte de no fer nous camps de golf amb oferta complementària, recollit a la Llei 4/2008, de 14 de maig, de mesures urgents per a un desenvolupament territorial sostenible a les Illes Balears, a la que aquest partit va donar suport. Aquesta Llei fixa, en el seu capítol II, unes determinacions aplicables als camps de golf, com a conseqüència de la derogació íntegra de la Llei 12/1988, de 17 de novembre de camps de golf.

Per altra banda, presenta una esmena no consensuada amb els partits del pacte de Govern.

I tot això per possibilitar un camp de golf il·legal o fer-lo servir per negociar altres desbarats urbanístics.

SR. ANTICH: NO CEDEIXI AL XANTATGE POLÍTIC D'UM

No es tracta de Campos es tracta de Mallorca. Sr. Antich no podeu entrar al joc de seguir els capricis urbanístics d'UM, un partit que ha demostrat no tenir ni seny ni paraula.

El Golf de Son Baco és il·legal, el decret Nadal l'unica porta per fer-lo possible i com a contrapartida, per retirar l'esmena es negocia "compensar" amb nous desbarats urbanístiques, entre elles tornar a posar damunt la taula les ART que la modificació del PTM hauria d'haver eliminat tal i com estava previst a l'acord de governabilitat del Consell de Mallorca. Sr. Antich, això és una barbaritat.

Es tracta de posar les bases que han de marcar la política territorial, des del punt de vista de desenvolupament econòmic però també des del punt de vista de justicia social i ambiental i no permetre xantatges polítics ni urbanístics d'aquells que han demostrat que no tenen ni seny ni paraula.

Es tracta de dignificar la política: no podeu autoritzar camps de golf il·legals, no podeu fer lleis que representin amnisties pels infractors i sobretot, no podeu rompre amb els vostres compromisos amb els ciutadans (no a les ART, no als camps de golf amb oferta complementària, no a més desbarats urbanístics).

SALVEM MALLORCA, ENCARA!

Web GOB