Miquel López Crespí - Memòria històrica

Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i-lp) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent". (Miquel López Crespí)

1971

El Primer de Maig de 1971 anàrem -com si fóssim un grup d'excursionistes- al bosc de Bellver. Tornàvem a ser quasi els mateixos, perquè encara no es notava a nivell de Mallorca l'embranzida militant que hi hagué després de l'execució de l'almirall Carrero Blanco, quan, de cop i volta, l'esperit de militància antifeixista s'accentuà i molta gent començà a pensar fermament a organitzar-se en grups d'esquerra.

1972

Pel que fa al Primer de Maig de 1972, sé que no es va celebrar a cap dels indrets acostumats per a aquestes trobades (el pinaret de Son Macià, Na Burgesa, rere el cementiri de sa Vileta... fins i tot la pineda de la Colònia de Sant Jordi!). Ens reunírem al seminari vell i aquesta vegada la veu cantant la portaren companys de les Joventuts Obreres Catòliques (JOC), que llegiren una breu història del Primer de Maig. En Xisco Frau no ho veia gaire clar, allò d'anar a un cau de cristians.

Aquells primers de maig celebrats en secret, com els primers cristians a les catacumbes, vists en perspectiva cobren un aire especial. Encara ens pensàvem que tot seria possible i que, mitjançant l'enfortiment dels partits revolucionaris i les organitzacions obreres i populars, es podria anar avançant vers el socialisme, la societat sense classes per la qual lluitàvem (pensàvem!) tots plegats, comunistes de totes les tendències, i cristians, anarquistes i homes i dones sense partit, antifeixistes o republicans. Malgrat la tenebror que ens envoltava, malgrat els crims constants de la dictadura, a vegades hom es deixa portar per la nostàlgia d'una època en la qual tot, o quasi tot, encara semblava possible.

1973

L'any 1973 ja hi hagué molta més gent als aplecs del Primer de Maig. La reunió secreta tingué lloc a un petit bosc que hi havia ben a prop de S'Indioteria (Son Macià). Com de costum, muntàvem aquestes reunions amb les dones i els fills per a dissimular. Per Son Vida, rere el cementeri de la Vileta (on també realitzàrem trobades semblants), fèiem el mateix.

Entre la gentada que s'hi va presentar (cinquanta o seixanta persones, per a lluitadors que sempre ens havíem trobat de tres en tres allò era un veritable exèrcit!), record alguns militants del PCE (algunes de les germanes Thomàs -na Clara i el seu company, en Joan Seguí-). El PCE (internacional) (línia proletària) també hi va portar mitja dotzena de militants (entre ells, "El Sordet" [Francesc Frau] i la muller...). Companys d'aquella època m'ha dit que també hi era en Rafael Rodríguez i un grup d'obrers de la construcció molt radicals (que més tard ajudarien a fundar el PCB, de Josep Valero i Francesca Bosch), en Ramón Molina del PORE, na Marisa Gallardo (exdirectora del diari "Baleares") i en Josep M. Dolç. Jo hi vaig anar amb un company de "Lluita de Classes", donant suport a les posicions dels inicials simpatitzants dels Cercles d'Obrers Comunistes i les JOC (Francesc Mengod). Maria Sastre i Jaume Obrador -que amb els anys serien dos destacats dirigents i militants del comunisme mallorquí (OEC)- eren part fonamental d'aquells embrions d'associacions de veïnats.

Malgrat l'afinitat d'interès que ens unia en la lluita per la llibertat, ja de bon començament s'establiren algunes diferències entre reformistes i grups revolucionaris. En Manolo Cámara (PCE) volia supeditar el combat concret dels barris a les directrius d'en Carrillo que li arribaven de París. I la majoria dels reunits a Son Macià, volent lluitar per la democràcia, exigíem una total independència de les organitzacions de base (associacions o sindicats) envers els partits. A més, l'objectiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) o les JOC anava més enllà de la simple lluita per una democràcia formal. La batalla contra del capitalisme era ben present en els plantejaments que va fer en Francesc Mengod. S'establí una forta polèmica entre en Cámara i el futur president de la Federació d'Associacions de Veïnats. Estiguérem a punt de no arribar a cap conclusió i marxar cadascú per la seva banda.

Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i-lp) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent.

Un horabaixa, reunits al Bar Nilo, la Comissió Centre decidí ajudar els companys del Puig de Sant Pere. Allà hi havia na Joana M. Roca, en Manolo Cabellos, en Pere Tries, exbatle nacionalista d'Esporles... Per aconseguir entrar en contacte amb més gent pensàrem posar en pràctica una idea genial. Amb l'excusa de fer unes enquestes, aniríem casa per casa fent preguntes. Així podríem arribar a conèixer diversos sectors de la població d'origen popular...

Aquest Primer de Maig fou important perquè s'hi varen posar els fonaments, com deia una mica més amunt, de les primeres Comissions de Barri. També ho explica l'historiador Antoni Nadal en el seu llibre El 1r de Maig a Mallorca (1937-1989). En aquest llibre (pàg. 32) diu: "Hi havia militants del PCE, de l'OICE, de Bandera Roja i alguns independents. El PCE pretengué que [les Comissions de Barri] s'anomenassin Comissions Obreres de Barri, però el nom que quedà fou el de Comissions de Barri. De totes maneres, la proposta tengué bona acollida entre els assistents i es crearen les Comissions de Son Cladera, Verge de Lluc, la Indioteria, Son Espanyolet i l'anomenada Comissió de Centre. A partir d'aquestes Comissions es formà una Coordinadora que tengué una vida molt efímera. Les que tengueren més vida pròpia foren la Comissió Centre, Son Cladera i Verge de Lluc".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 63-65.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Si es repassa l’import de subvencions als caçadors (aprovada per l’esquerra) en contrast amb organitzacions com la CGT, les organitzacions de joves com els Maulets , Militant o Mallorca Republicana, que no tenen disponibilitat de locals on reunir-se, es manifesta que l’esquerra política pateix de paranoia sectària contra l’esquerra social, i més particularment contra l’esquerra més radical i revolucionària. (Llorenç Buades)

Apunts en relació a la mobilització de la dreta social al Molinar

Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)

L’esquerra política al llarg dels anys s’ha caracteritzat per la desactivació dels moviments socials. No és l’objecte d’aquest article argumentar aquest fet, però si algú nega l’evidència , en tenc prou en les referències de Son Espases o Port Adriano.

La dreta, en canvi, quan ha governat s’ha mostrat molt generosa amb la seva xarxa clientelar, aquesta que avui es manifesta contra Grosske i treu al carrer un seguici de manifestants considerable.

Si es repassa l’import de subvencions als caçadors (aprovada per l’esquerra) en contrast amb organitzacions com la CGT, les organitzacions de joves com els Maulets , Militant o Mallorca Republicana, que no tenen disponibilitat de locals on reunir-se, es manifesta que l’esquerra política pateix de paranoia sectària contra l’esquerra social, i més particularment contra l’esquerra més radical i revolucionària.

Els anys que ha governat això que en diuen esquerra, no s’han atrevit ni a rehabilitar locals com el Casal d’Entitats Ciutadanes. En canvi, quan va governar la dreta va bastir una xarxa ciutadana de locals per a la seva xarxa clientelar veïnal, aquesta que ara mateix es manifesta contra Grosske.

L’esquerra política que tenim és així d’ignorant que ha fet de les institucions la seva única raó i expressió. També és la manera més pràctica d’evitar el conflicte amb les seves bases i possibilitar la gestió dels que en teoria en saben més, dels seus dirigents.

La nostra esquerra política, abocada sempre a complaure la dreta social i econòmica, ha honrat els intel·lectuals franquistes (Estelrich, Salvà, Villalonga, Riber…), i en canvi no ha fet cap concessió als intel·lectuals pretèrits (Francesc Tomàs) o als actuals que es mouen en el camp de l’esquerra transformadora. No basteixen teixit social, i més aviat contribueixen, pel seu sectarisme a enfonsar-lo.

Ara és la dreta, la que es mobilitza. Grosske tenia dues opcions, deixar que es mobilitzés la dreta econòmica, aquella que ben aviat va aconseguir el seu objectiu en referència al combat de fer de l’Hotel Mónaco el lloc d’acollida, o deixar que es mobilitzés la dreta social guanyant part de l’esquerra social (cas del Molinar), per tal de no ofendre als empresaris. Grosske ha patinat absolutament, perquè s’ha rendit a la dreta econòmica (empresaris d’hoteleria), ha fet un intent a Son Roca que va generar les primeres protestes veïnals, i al final s’ha d’empassar la mobilització d’un barri on en teoria hauria de tenir el seu cau d’electors.

Si Grosske hagués posat en marxa el pressupost participatiu , que fomenta la participació popular amb les polítiques no es trobaria amb el que es troba ara.

Igual d’exigible és la solidaritat dels habitants de Son Roca o del Molinar amb els exclosos, que la de la Platja de Palma. I posats a ser solidaris, no hi havia cap raó ni una per a la demolició de Can Pere Antoni, per tal d’evitar les molèsties als rics que gaudiran de la façana marítima. No puc entendre les raons per les quals la solidaritat forçada s’ha d’exigir sempre als sectors menys afavorits, quan són els rics els que tenen més possibilitats de ser solidaris. Però l’esquerra política sempre es rendeix davant les necessitats dels rics i és per això que no és esquerra.

Excloure els exclosos no és cap solució, però em consta que Can Pere Antoni era una institució excloent, i també em consta, perquè un amic meu en va ser director, que per a la gestió de Can Pere Antoni s’havia de pagar l’impost revolucionari al partit de torn a l’Ajuntament, com em consta que queien xeringues al pati de l’escola, la qual cosa ja fa molts anys provocava queixes i que era una institució de pas i excloent.

Quan la gent es mobilitza, no tot és per manipulació. És evident que s’ha de lluitar contra l’exclusió social, però no és menys evident que no és educatiu ni pedagògic que les persones excloses puguin gaudir pel fet de ser-ho de comportaments antisocials, que generen respostes com les que no fa molt es produiren també al Camp Redó.

És molt natural que quan s’amunteguen moltes persones en un pis, siguin immigrants o no, es generen problemes de convivència. És molt natural que per fer efectiva la integració dels gitanos de Son Banya en la comunitat, aquests han de poder fer front a les despeses comunitàries.

Els exclosos no són només subjectes de drets, també ho són de les obligacions que té qualsevol persona, qüestió que moltes vegades oblidam, i que seria pedagògic reactivar.

Web Ixent