Miquel López Crespí - Memòria històrica

Pau era un d´aquests amics imprescindibles, una persona d´una vàlua humana indiscutible i que, en moments difícils per a qui escriu aquestes retxes, i com si no fes res, com si fos la qüestió més normal del món, em va donar suports que encara avui agraeixo de tot cor. Pens que, bona persona com era, ni s’adonava del que feia per la cultura catalana de Mallorca, per la cultura en general, pels autors de la nostra terra. Feia les coses com pertocava, perquè era el seu deure, perquè era un professional fora mida, tant com a president del Gremi de Llibreters, com a director de fires de la Institució Firal de Balears (IFEBAL), com a organitzador de la Setmana del Llibre Infantil i Juvenil o al capdavant de la Setmana del Llibre en Català. (Miquel López Crespí)

Pau Taura en el record: el suport als escriptors de les Illes

La mort de l´amic Pau Taura m´ha fet reflexionar damunt l´inexorable pas del temps, sobre la tèrbola presència de la Mort que, bel al costat nostre, cínica i sorneguera se’n riu de molts dels plans que fem per a un esdevenir que sempre és imprevisible. La mort de Pau Taura, sentida en el fons del cor, em fa copsar altra volta la veritat d´unes afirmacions recents d’un altre gran amic, l´escriptor Antoni Vidal Ferrando, el recent Premi de la Crítica Serra d’Or. Diu Vidal Ferrando que, sovint, molts d´escriptors, preocupats com és ben normal per la promoció de la seva obra, tan sols sabem veure les accions i campanyes rebentistes dels quatre poca-vergonyes que ens posen travetes i ens fan la vida impossible. Potser ens preocupen més del que tocaria les malifetes ordides per alguns llefiscosos comissaris de pàgina cultural o companys del gremi de la ploma que, encegats pel més ferest i malaltís autoodi, només saben atacar, sense cap mena de fonament, l´obra del company. És la misèria personal de tots aquells que saben que mai podran bastir una obra literària de qualitat, els que són incapaços de valorar la feina dels altres, ja que l´enveja els rosega les entranyes. Antoni Vidal Ferrando explica molt encertadament que en lloc de perdre el temps comentant les malifetes dels miserables hauríem de pensar en totes aquelles persones, l’exèrcit d´amics i amigues que, cada qual posant el seu granet d´arena, ens han ajudat a bastir la nostra obra. Conclou l´autor de L´illa dels dòlmens que, si reflexionam en tot això, constatarem com els amics i amigues, aquells que al llarg de la vida ens han donat i donen suport, són molts més que els enrabiats enemics de l´escriptor nostrat.

Vidal Ferrando té tota la raó del món, i la mort de Pau Taura m´ha fet pensar molt en els seus assenyats consells. M´ha fet reflexionar perquè en Pau era un d´aquests amics imprescindibles, una persona d´una vàlua humana indiscutible i que, en moments difícils per a qui escriu aquestes retxes, i com si no fes res, com si fos la qüestió més normal del món, em va donar suports que encara avui agraeixo de tot cor. Pens que, bona persona com era, ni s’adonava del que feia per la cultura catalana de Mallorca, per la cultura en general, pels autors de la nostra terra. Feia les coses com pertocava, perquè era el seu deure, perquè era un professional fora mida, tant com a president del Gremi de Llibreters, com a director de fires de la Institució Firal de Balears (IFEBAL), com a organitzador de la Setmana del Llibre Infantil i Juvenil o al capdavant de la Setmana del Llibre en Català.

1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987, premi organitzat per Pau Taura

Els meus primers contactes amb Pau Taura es remunten a mitjans dels anys setanta, com a client de la primera llibreria que va obrir i, ja posteriorment, quan un jurat format per Josep M. Llompart, Pau Faner, Francisco Díaz de Castro i Jaume Adrover lliurà el Premi de les Lletres a la meva obra Noticies d´enlloc, ell era l´organitzador i ànima del premi. Recordem que el Premi de les Lletres era organitzat per IFEBAL, organització que, efectivament, aleshores presidia Pau Taura. Aquell recull de narracions seria editat per Documenta Balear el 1987. El llibre, amb disseny de l´artista Jaume Falconer, seria presentat per Josep M. Llompart a la Llotja de Palma pocs dies després de la seva sortida al carrer.

La mort de l´amic Pau Taura m´ha fet tornar a la memòria aquells dies de fa vint-i-un anys, quan en Ferran Aguiló em portava les proves de Notícies d´enlloc des del local de Documenta Balear del carrer de la Impremta o jo anava a veure Pau Taura al despatx d’ IFEBAL, al carrer de Federico García Lorca, 16, i petàvem la conversa damunt llibres i els problemes de la difusió de la cultura. En aquells dies del 87 record igualment la carpeta que em deixà amb els seus poemes. Un poemari que vaig llegir amb deteniment i que després comentàvem en els bars propers a IFEBAL. Potser seria interessant anar a la recerca d’aquesta carpeta amb l´obra poètica de Pau Taura i provar d´editar el poemari a títol d´homenatge pòstum.

D’ençà l´edició del Premi de les Lletres sempre que ens trobàvem petàvem la conversa literària i política.

Més endavant, quan es discutí el meu nom com a pregoner de la Fira del Llibre de l´any 2003, Pau Taura acceptà, com els altres llibreters, la meva nominació, tot i algunes pressions en contra dels ressentits de sempre que volien que fos un altre el pregoner. En Pau Taura se’n reia olímpicament d´aquestes pressions i no se’n podia avenir de tants d´odis en el gremi de la ploma quan deia: “no vos jugau cap fortuna; simplement unes retxes o una fotografia en els diaris”. Tornava tenir raó: era i és summament estúpida aquesta mena de bregues per aconseguir els favors dels comissaris de torn, per barrar el pas a la “competència” literària. Tanmateix els diners se’ls emporten els especuladors, aquells que han fet i fan malbé la nostra terra, els encimentadors i destructors del territori.

L´acte inaugural de la XXI edició de la Fira del Llibre es va celebrar en moments molt delicats per al catalanisme i l´esquerra. Les forces progressistes havien perdut el poder polític i tothom estava enfonsat en una profunda depressió. Vaig aprofitar la presència de tots els mitjans de comunicació per, a través d´un homenatge a la figura de Francesc de B. Moll, demanar la necessària recuperació de l´esperit de lluita contra l´espanyolisme regnant, la necessària recomposició de la unitat progressista per a fer font als depredadors que destruïen les nostres senyes d´identitat, el poc que ens restava de territori sense destruir.

Més tard, quan el periodista Joan Pericàs s'encarregà de la revista Llegir que ell havia fundat, també em demanà determinats articles. Alhora aprofitava el lliurament dels materials per a parlar del temps passat, de com ens havia anat passant la vida sense quasi sense que ens n’adonàssim. Bé; podria continuar i no acabaríem mai. Però el motiu d´aquestes notes plenes de melangia per l´amic recentment traspassat era deixar constància d´unes anècdotes, d´un petits records, d’uns fets que demostren (ara ho veus ben clarament), com diu Antoni Vidal Ferrando que, són més els amics i amigues dels nostres autors que no els enemics. I, Pau Taura és un dels esglaons de la munió de gent que, d´una manera o una altra, amb el seu granet d´arena, amb el seu tarannà obert i amable, ens han ajudat a resistir la rabiosa endemesa dels malfactors, a bastir l´obra que hem anat fent durant aquests anys. Gràcies, Pau, per tot el que feres per nosaltres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La novel·la El cel dins la memòria, amb la qual Miquel Mas Ferrà va guanyar la darrera edició del Premi Ciutat de Palma, ens introdueix de ple en aquest estat de coses. Mas Ferrà, de fet, ha creat una ficció, una hipòtesi inquietant, sobre aquesta Europa actual, tan cínica com desorientada, i ho ha fet valent-se d’uns elements summament atractius. Ha bastit un personatge, Lleonard Cabestrany amb una manifesta capacitat d’adaptació. De la seva mà el lector podrà recórrer els intricats laberints de Baselgraz, una imaginària ciutat centreuropea on s’hi respira una atmosfera inquietant. (Miquel López Crespí)

El cel dins la memòria: Una hipòtesi inquietant

A hores d’ara resulta innegable i és plenament perceptible, en gairebé tots els estats que formen Europa Occidental, una manifesta voluntat de formalitzar les bases d’una unitat política, més enllà de la unitat econòmica ja assolida. Tanmateix, l’estructura formal sobre la qual hauria de cristal·litzar aquesta proposta, no deixa d’estar sotmesa a inconvenients, alguns dels quals provenen de països amb un pes rellevant dins la comunitat, com és el cas del Regne Unit, França i Holanda. Sovint, quan hom fa un cop d’ull a la realitat actual de la vella Europa sols hi entreveu la locomotora, Alemanya, que manté un decidit empeny de lideratge. La resta, amb una Itàlia en permanent debat populista, Suïssa, que cada cop més es reclou en si mateixa i Àustria, on els focus xenòfobs mostren els ullals del passat més pròxim, no fan predir que anem ben encaminats. Si a tot plegat hi afegim una voluntat palesa de voler integrar en aquest panorama indefinit i inestable a països que geogràficament estan a la perifèria –i en els quals la idea d’Europa no copsa les simpaties dels seus ciutadans, com és el cas de Turquia– gran part dels quals estan sumits en un estat polític i econòmic precari, pretendre parlar d’una idea d’Europa basada en una unitat de principis socials i polítics és poc menys que una entelèquia.

En aquest punt de la realitat més immediata d’Europa, a més a més, en els darrers cinc anys s’hi han afegit dos elements de nou encuny que enrareixen una mica més el panorama, ja per si mateix prou tèrbol: el terrorisme i la immigració. L’atac sobre Nova York del setembre del 2001 i la guerra d’Iraq han trasbalsat la vida dels europeus occidentals. La possibilitat de ser víctima d’un atemptat, la por al desconegut –els atemptats de Madrid i Londres van causar estralls al subconscient col·lectiu– van tenir com a primera conseqüència una demanda de més seguretat en tots els ordres, malgrat que fos, com així ha estat, pagant el preu d’una progressiva pèrdua de les llibertats. Pel que fa al problema de la immigració, basta fer una passejada des de Sevilla fins Viena o des de Nàpols fins a Edimburg per constatar que el fenomen és prou important com perquè les cancelleries de tot el continent es plantegin alguna cosa més que mesures conjunturals: deixem-ho clar, és un problema d’estructura, no pas de conjuntura.

La novel·la El cel dins la memòria, amb la qual Miquel Mas Ferrà va guanyar la darrera edició del Premi Ciutat de Palma, ens introdueix de ple en aquest estat de coses. Mas Ferrà, de fet, ha creat una ficció, una hipòtesi inquietant, sobre aquesta Europa actual, tan cínica com desorientada, i ho ha fet valent-se d’uns elements summament atractius. Ha bastit un personatge, Lleonard Cabestrany amb una manifesta capacitat d’adaptació. De la seva mà el lector podrà recórrer els intricats laberints de Baselgraz, una imaginària ciutat centreuropea on s’hi respira una atmosfera inquietant. Sota la passivitat d’un Estat que mira cap a una altra banda davant unes misterioses desaparicions d’obrers sense papers i alguns dels seus aliats, de mica en mica hi creix i es consolida un moviment amb voluntat de neutralitzar aquestes accions. Enmig de tot plegat, una figura femenina i enigmàtica, Valeria Stolan, sembra al seu pas un panorama d’incerteses i confusions que no fan sinó propagar la ira d’ambdós bàndols.

Però sense cap mena de dubte l’autor no ens condueix, de la mà del seu protagonista, per aquests indrets pel pur caprici de fer-nos únicament partícips d’una realitat caòtica i asfixiant. Rera aquest esquema narratiu s’hi percep una intenció molt més ambiciosa, tant pel que fa al seu plantejament com als seus resultats. Mas Ferrà ens indueix a plantejar-nos quins són els límits de la condició humana, on rau el propòsit i on s’estimba la voluntat, on ix la moral i on s’estavella la pròpia consciència. Perquè aconsegueix fer un disseny tan ben perfilat de la personalitat de Lleonard Cabestrany, tan volenterós com cínic, que el lector tard o d’hora es veu abocat en la necessitat de definir-se ell mateix, imaginant-se alhora encauat vers una situació comparable.

Pel que fa als aspectes formals, l’obra palesa una ferma solidesa estructural i l’argument atrapa al lector des de la primera fins a la darrera pàgina. Tot plegat valent-se d’una acció que s’eixampla, sempre, però, sota el mestratge ferm d’una mà ben temperada i continguda que sap evitar els perills de l’expansió. I deixo per la part final allò que més m’ha entusiasmat d’aquesta esplèndida novel·la: la galeria de personatges, on s’hi exhibeix el que té de bo i millor gairebé tota l’obra d’aquest autor. No puc menys, per tant, que recomanar-ne la seva lectura.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Quin creus que ha de ser el camí per un veritable rearmament polític a les Illes?

Sortirà, i sinó ja parlarem en el seu moment. Un moviment social, molt més fort que qualsevol partit polític que netejarà tota la brutó política del moment. Aquest moviment sortirà de les Plataformes ciutadanes, amb gent que realment, la seva prioritat sigui el bé de la seva terra i que els diners és l'últim a tenir en compte. (Aina Calafat)

"...no solament hi ha hagut corrupció, també negligència"

Aina Calafat, portaveu de la Plataforma Salvem la Real, és una d'aquelles que no s’han desmobilitzat i continuen lluitant per perservar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació que "fan el joc a la dreta". Calafat assegura que "no llençaré la tovallola facilment. Hem demostrat amb proves més que suficients des del primer dia que el que ha ocorregut en Ca n'Espases és una taca que mai es podran llevar".

Calafat es defineix una persona, com moltes més que lluita per la llibertat d'un poble maltractat, que li han robat les seves arrels, els seus drets.

Pel que fa a l l'Hospital a Son Espases, assegura no han tingut en compte cap de les nostres denúncies, encara que està per dictaminar pel jutge. Mentre l'Hospital segueix a marxes forçades.

Aina Calafat assenyala que la meva vida ha canviat molt des del començament d'aquesta eterna lluita i "mai em sentiré haver perdut la dignitat. Paraula que els nostres polítics poden esborrar del seu diccionari, han perdut la seva dignitat, i no pensen fer res per a recuperar-la. La justícia no va unida al sentit comú. Que serveix que ara després d'haver-se carregat 3 civilitzacions senceres, la fauna, la flora d'un dels paratges més bonics de Palma (ja no queden). Som un país que em fa sentir vergonya aliena. No puc evitar-lo".

Després de la manifestació de novembre passat en defensa de la Real i sota el tema "Rectifiqueu" en quina situació creieu que ha quedat el govern d'Antich i tos els qui li donen suport?

El Govern Balear, està actuant en contra de tots els principis i a més incomplint totes les lleis. En el decret llei nº 10 aprovat per les Corts, diu bé clar a l'article 28 que no es pot construir absolutament res en la llera d'un torrent. AL contrari, si existeix alguna construcció han de llevar-la. Així mateix incompleixen l'article 72-73 77-79 del Pla hidrològic Nacional així com el Pla hidrològic dels Illes Balears (signat pel sr. Mates quan era ministre de Medi ambient).

Com és que el preu que han de pagar el govern per la moratória urbanística sigui la construcció de l'Hospital a Son Espases?.

Està bé clar. Dels quatre solars proposats per al nou Hospital l'únic per a poder especular era el de Ca n'Espases. Per a més informació, tots els voltants estan comprats pels grans especuladors de la Illa. Puc dir-te nom i pots publicar-los: Vicente Grande (president del Real Club Mallorca de futbol), Bartolomé Cursak, Rústic (una de les constructores amb més cabdal en la Illa). Es veu molt clar que hi ha hagut informació privilegiada. Tots aquestes dades estan degudament comprovats mitjançant notes registrals

Realment, és pot parlar de corrupció en relació a Son Espases?

Jo diria encara més, no solament hi ha hagut corrupció, també negligència. S'està construint, un hospital de referència, damunt d'un torrent en el qual i amb dades comprovades segons informe Hidrològic presentat a Fiscalia Anticorrupció, Jutjat penal (denúncia), Parlament Europeu (Brussel·les). Si plogués una mitjana de 80 l per metre quadrat durant una hora, entrarien dins Ca n'Espases 110 tones per segon, si, no m'equivoc 110 tones per segon (repeteixo). En el projecte no s'ha tingut en compte per res aquesta circunstáncia.

Com expliques la reacció de Grosske (Bloc per Mallorca) en relació a la manifestació de novembre passat, tenint en compte que aquesta persona ha passat per la majoria d'opcions d'esquerra de les illes?.

La seva postura està molt clara. Preval la butaca als interessos ciutadans. I això que quan van guanyar les eleccions, el mateix va dir que seria la legislació d'escoltar a la ciutadania. Tots aquests que venien darrere de les pancartes mentre gobernava el partit popular, dient "NO A CA N'ESPASES", ara han seguit les mateixes passes. Per jo ho han fet molt pitjor, dels altres ens ho esperavem, d'aquests no.

Quin creus que ha de ser el camí per un veritable rearmament polític a les Illes?

Sortirà, i sinó ja parlarem en el seu moment. Un moviment social, molt més fort que qualsevol partit polític que netejarà tota la brutó política del moment. Aquest moviment sortirà de les Plataformes ciutadanes, amb gent que realment, la seva prioritat sigui el bé de la seva terra i que els diners és l'últim a tenir en compte.

L'aparació d'ERC a les Illes ha ajudat a clarificar la situació o creus que encara ho ha enfosquit més?

Estic segura que els ciutadans conscienciats amb els desastres que s'estan portant a terme en la Illa, creu que tot ha estat un engany per a poder guanyar les eleccions, han utilitzat la bona fe de la gent, fent-los creure que es pararian molts projectes i es estudiarian altres opcions, com construir l'hospital, de Ca n'Espases, reprenent el projecte inicial. Pués no !, no ha estat així. Decepció absoluta, els passarà factura, t'ho asseguro.

Com valores aquest sis mesos de govern "progressista"?

Una utopia total, res han complert del que es va prometre en la seva campanya electoral. Per exemple Ca n'Espases. Et sembla poc. Han incomplit les seves promeses electorals. Com podem fiar-nos d'ells?

I la manifestació de 30 de desembre?

Podem dir que encara van tenir la osadia d'unir-se a la nostra reinvindicació, per a després donar-nos l'esquena amb escusas sense cap fonament. Tenien motius més que suficients per a parar l'Hospital i no ho van fer.

Web Llibertat.cat

Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. (Miquel López Crespí)

Son Espases i els enterradors d´esperances

Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant, per l´imperialisme desfermat de les nacions opressores), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca. Pensam que els partits del Pacte haurien de ser més exigents amb aquells que, com la portaveu, quan intervenen públicament en castellà també ho fan en representació del PSM, d´Unió Mallorquina, d´Esquerra Unida i d´Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Convendria prendre bona nota i evitar aquests nyarros que fan riure Joan Flaquer, l´antic portaveu del PP, que sempre ha intervengué en català. Què potser el PSOE, per ser-ho, no té l´obligació d´emprar públicament el català?

Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.

No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior i, almanco, serviria per a canviar la nefasta política del PP.

El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí