Miquel López Crespí - Memòria històrica

El PSOE reclama que es faci un llistat de símbols feixistes per eliminar-los

Demana que l'Ajuntament realitzi un acte de condemna a la guerra

J.M.SASTRE. Manacor.

El grup municipal del PSOE de Manacor registrà, ahir, una moció a l'Ajuntament de Manacor, mitjançant la qual reclama a la Sala que elabori un catàleg de tots els elements i símbols feixistes del municipi, com alguns noms de carrers que la gent no relaciona directament amb el franquisme. L'objectiu dels socialistes és que, una vegada elaborat i documentat el llistat, es procedeixi a la seva retirada.

Al nucli urbà existeixen noms de persones vinculades al feixisme, com ara Antoni Pascual, del qual encara resta un antiga placa en què apareixen les sigles FE (Falange Española).

Així mateix, el PSOE també reclama que l'Ajuntament promogui un acte institucional «de condemna a la Guerra Civil i al règim franquista, i d'homenatge i reconeixement als demòcrates republicans víctimes per la seva defensa de la democràcia»; així consta a la moció que els socialistes esperen debatre en el proper ple ordinari de la Corporació municipal.

En aquest sentit i interrogada per aquest diari, la portaveu del PSOE, Júlia Roman, explicà que no és partidària que la Sala es faci càrrec de l'organització de l'homenatge que anualment es fa a Son Coletes: «Consider que el col·lectiu ha de fer l'homenatge i la Sala, el seu, per evitar que es polititzi», enraonà Roman. En el document, els socialistes expliquen que Manacor «va patir rabiosament l'aixecament feixista. Les seves conseqüències han estat documentades».

Diari de Balears (29-IV-08)

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)

Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

...l’obra palesa una ferma solidesa estructural i l’argument atrapa al lector des de la primera fins a la darrera pàgina. Tot plegat valent-se d’una acció que s’eixampla, sempre, però, sota el mestratge ferm d’una mà ben temperada i continguda que sap evitar els perills de l’expansió. I deixo per la part final allò que més m’ha entusiasmat d’aquesta esplèndida novel·la: la galeria de personatges, on s’hi exhibeix el que té de bo i millor gairebé tota l’obra d’aquest autor. No puc menys, per tant, que recomanar-ne la seva lectura. (Miquel López Crespí)

Miquel Mas: El cel dins la memòria

A hores d’ara resulta innegable i és plenament perceptible, en gairebé tots els estats que formen Europa Occidental, una manifesta voluntat de formalitzar les bases d’una unitat política, més enllà de la unitat econòmica ja assolida. Tanmateix, l’estructura formal sobre la qual hauria de cristal·litzar aquesta proposta, no deixa d’estar sotmesa a inconvenients, alguns dels quals provenen de països amb un pes rellevant dins la comunitat, com és el cas del Regne Unit, França i Holanda. Sovint, quan hom fa un cop d’ull a la realitat actual de la vella Europa sols hi entreveu la locomotora, Alemanya, que manté un decidit empeny de lideratge. La resta, amb una Itàlia en permanent debat populista, Suïssa, que cada cop més es reclou en si mateixa i Àustria, on els focus xenòfobs mostren els ullals del passat més pròxim, no fan predir que anem ben encaminats.

En aquest punt de la realitat més immediata d’Europa, a més a més, en els darrers cinc anys s’hi han afegit dos elements de nou encuny que enrareixen una mica més el panorama, ja per si mateix prou tèrbol: el terrorisme i la immigració. L’atac sobre Nova York del setembre del 2001 i la guerra d’Iraq han trasbalsat la vida dels europeus occidentals. La possibilitat de ser víctima d’un atemptat, la por al desconegut –els atemptats de Madrid i Londres van causar estralls al subconscient col·lectiu– van tenir com a primera conseqüència una demanda de més seguretat en tots els ordres, malgrat que fos, com així ha estat, pagant el preu d’una progressiva pèrdua de les llibertats.

La novel·la “El cel dins la memòria”, amb la qual Miquel Mas Ferrà va guanyar la darrera edició del Premi Ciutat de Palma, ens introdueix de ple en aquest estat de coses. Mas Ferrà, de fet, ha creat una ficció, una hipòtesi inquietant, sobre aquesta Europa actual, tan cínica com desorientada, i ho ha fet valent-se d’uns elements summament atractius. Ha bastit un personatge, Lleonard Cabestrany amb una manifesta capacitat d’adaptació. De la seva mà el lector podrà recórrer els intricats laberints de Baselgraz, una imaginària ciutat centreuropea on s’hi respira una atmosfera inquietant. Sota la passivitat d’un Estat que mira cap a una altra banda davant unes misterioses desaparicions d’obrers sense papers i alguns dels seus aliats, de mica en mica hi creix i es consolida un moviment amb voluntat de neutralitzar aquestes accions. Enmig de tot plegat, una figura femenina i enigmàtica, Valeria Stolan, sembra al seu pas un panorama d’incerteses i confusions que no fan sinó propagar la ira d’ambdós bàndols.

Però sense cap mena de dubte l’autor no ens condueix, de la mà del seu protagonista, per aquests indrets pel pur caprici de fer-nos únicament partícips d’una realitat caòtica i asfixiant. Rera aquest esquema narratiu s’hi percep una intenció molt més ambiciosa, tant pel que fa al seu plantejament com als seus resultats. Mas Ferrà ens indueix a plantejar-nos quins són els límits de la condició humana, on rau el propòsit i on s’estimba la voluntat, on ix la moral i on s’estavella la pròpia consciència. Perquè aconsegueix fer un disseny tan ben perfilat de la personalitat de Lleonard Cabestrany, tan volenterós com cínic, que el lector tard o d’hora es veu abocat en la necessitat de definir-se ell mateix, imaginant-se alhora encauat vers una situació comparable.

Pel que fa als aspectes formals, l’obra palesa una ferma solidesa estructural i l’argument atrapa al lector des de la primera fins a la darrera pàgina. Tot plegat valent-se d’una acció que s’eixampla, sempre, però, sota el mestratge ferm d’una mà ben temperada i continguda que sap evitar els perills de l’expansió. I deixo per la part final allò que més m’ha entusiasmat d’aquesta esplèndida novel·la: la galeria de personatges, on s’hi exhibeix el que té de bo i millor gairebé tota l’obra d’aquest autor. No puc menys, per tant, que recomanar-ne la seva lectura.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (25-IV-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Els esdeveniments de Vitòria havien accelerat la lluita de classes econòmica, cultural, ideològica i política arreu de l'estat. Tots aquests fets -l'any 1976 és essencial en el desenvolupament del ritme de la reforma del franquisme- seran explicats en un capítol especial. Ara, en parlar dels primers de maig a Mallorca, direm que l'OEC va editar milers de fulls explicatius damunt la història del moviment obrer i fent referència a la canviant situació política del moment. (Miquel López Crespí)

Antifeixisme i anticapitalisme en els 70

La premsa dels anys setanta informava, a vegades, de les constants detencions per part de la Brigada Social i de la Guàrdia Civil de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. L'escriptor havia estat a l'avantguarda de la lluita per la nostra llibertat d'ençà començaments dels anys seixanta quan patí les primeres detencions i tortures per part dels sicaris del règim franquista.

1976

Els esdeveniments de Vitòria havien accelerat la lluita de classes econòmica, cultural, ideològica i política arreu de l'estat. Tots aquests fets -l'any 1976 és essencial en el desenvolupament del ritme de la reforma del franquisme- seran explicats en un capítol especial. Ara, en parlar dels primers de maig a Mallorca, direm que l'OEC va editar milers de fulls explicatius damunt la història del moviment obrer i fent referència a la canviant situació política del moment. Les diferents cèl·lules del Partit ens repartírem els diversos barris de Ciutat. Els estudiants -aleshores jo també era militant de les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants- anàrem a reforçar els companys del moviment obrer. Em va tocar repartir per tot s'Arenal. En el meu grup hi anava la companya Antònia Pons i altres militants del front d'hoteleria. El full que editàrem -amb el dibuix d'una cadena trencada- portava per títol Ante el 1º de Mayo. Comunicado del Comité de Dirección Política en las islas de la Organización de Izquierda Comunista.

Roda de premsa clandestina dels comunistes de les Illes (OEC). D'esquerra a dreta: Jaume Obrador, responsable de barris de l'OEC i posteriorment primer regidor del PSM a l'Ajuntament de Ciutat, l'escriptor Miquel López Crespí, del Servei de Premsa de l'organització i Josep Capó, secretari general de l'OEC de les Illes. Els tres formaven part de la direcció del comunisme illenc i serien detinguts hores després d'aquesta roda de premsa clandestina de mitjans dels anys setanta.

Entre altres coses, el nostre full volant denunciava la maniobra de la transició, dient: "Después de la muerte del Dictador, el estado franquista ya no sirve a la burguesía para seguir defendiendo sus intereses económicos y políticos. La represión que durante tantos años ha servido para mantener el régimen político de la burguesía ha de ser substituida por un pacto político con los agentes burgueses en el seno del movimiento obrero que, con su papel de pacificadores de la lucha obrera, lucharán para consolidar la 'dictadura democrática' de la burguesía".

Finalment, després de fer una crida a la unitat obrera "sin fisuras", arribàvem als següents objectius de lluita revolucionària que calia impulsar: 1) per una plataforma reinvidicativa i política unitària, 2) per un conveni provincial de tots els rams, 3) per la imposició de les llibertats polítiques per a la classe obrera i el poble treballador; 4) per la llibertat immediata de tots els detinguts polítics i sindicals, 5) per la dissolució dels cossos repressius, 6) pel Congrés Obrer i el Congrés General de la classe obrera i el poble treballador; i 7) per la República Socialista dels Consells Obrers.

Setmanes abans d'aquest Primer de Maig combatiu, la revista Cort, en el seu número 748, pàg. 17 (un dels únics llocs on els revolucionaris illencs podíem dir qualque cosa), donava un poc d'informació damunt les Plataformes Anticapitalistes (de barris, pobles o estudiants) que impulsava l'OIC: "Plataformes prové d'un sector de les CC.OO. amb posicions anticapitalistes, es a dir, que transcendeixen la lluita contra l'actual forma de dominació política del capitalisme no en el sentit de subordinar la política proletària a un programa democràtic-burgès, sinó en el sentit de lluitar per construir la pròpia organització de classe, autònoma i revolucionària.

'Plataformes lluita per la imposició de les llibertats polítiques per a la classe obrera i el poble treballador, expressades en l'exercici de la democràcia directa dins les assemblees de fàbrica, obra, barri, escola, facultat..., i lluita per la imposició d'un Congrés General de representants elegits dins cada un d'aquests sectors...

'Arrelades fonamentalment a Catalunya, recentment s'han anat implantant per tot l'estat espanyol (Saragossa, País Valencià, Valladolid, Madrid, Euskadi -on han estat l'organització que ha impulsat la vaga general de Vitòria-, Andalusia i també les Illes). El seu funcionament es basa en la democràcia interna i l'autonomia enfront qualsevol partit polític. De fet dins Plataformes hi militen diferents organitzacions comunistes i àcrates, una d'elles és l'OIC. Però no existeix cap lligam orgànic, sinó que els militants dels diferents grups polítics es subordinen a la democràcia interna, és a dir, a les decisions de la majoria".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)