Miquel López Crespí - Memòria històrica

El Modernisme tengué moltes dificultes per arrelar-se a Mallorca i mai no comptà amb el gruix de seguidors que envoltaren la consolidació del que s´ha anomenat l´Escola Mallorquina. L´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover explica prou bé les relacions internes entre noucentisme i els interessos caciquils dels terratinents i rendistes illencs, les classes dominant de mitjans i finals del segle XIX a Mallorca. En el llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Palma, Documenta Balear, 1997) i en l´apartat “Modernisme i canvi de segle”, Pere Rosselló diu: “Aquest període daurat de les nostres lletres es correspon amb un moment social i històric força peculiar i complex, la qual cosa ens permet explicar la dificultat que, a diferència del Principat, hi arrelàs un moviment realment transformador com el Modernisme. Des del punt de vista polític, les Balears dels decennis finals del XIX eren dominades pel caciquisme i pel sucursalisme. Tant els conservadors com els liberals s´havien instal·lat en aquest sistema, que els permetia mantenir un ferm control dels vots i contenir els moviments socials i obrers en auge”. (Miquel López Crespí)

Antologies poètiques: Naufragis lents (El Tall Editorial) (III)

En parlar de la publicació de Naufragis lents, en recordar l´inici de la nostra dedicació a la literatura, pens que la nostra implicació en posicions properes, per no dir completament idèntiques, a les que representava la lluita de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Pere Quart i Josep M. Llompart s´inicià molts temps enrere quan, per primera volta en la nostra vida, ensopegàrem amb els lluminosos versos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Estàvem completament d´acord amb la valoració que de Rosselló-Pòrcel feia Josep M. Llompart a La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964). Deia Llompart: “Rosselló-Pòrcel és el primer poeta mallorquí rigorosament contemporani, és a dir, pertanyent de ple al nostre món i a la nostra sensibilitat; el primer que va prescindir de tota una sèrie de factors que, si a l´època de Costa i Alcover havien estat camí d´engrandiment i d´alliberació, per a l´”Escola mallorquina” ho havien estat de reclusió i d´ensopiment. La poesia d´aquest adolescent genial revela una experiència lírica de gran profunditat i d´exigència absoluta”.

Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua poesia espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T.S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Galicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galicia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

Als vint anys ja som molt propers a les idees i a les concepcions literàries del Modernisme. A les concepcions de Maragall quant a la “poesia i la paraula viva”, lluny dels conceptes elitistes de terratinents i rendistes de caire conservador, com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera. En el fons, els atacs contra el modernisme procedents dels sectors més retardataris de la nostra societat, la lluita establerta entre noucentistes i modernistes és per la por que senten els sectors conservadors a l´alè ben proper del moviment anarquista i socialista a Catalunya. Per a copsar una mica a fons l´ambient cultural i polític de Catalunya Principat hi ha dos llibres prou importants (entre molts d´altres) que ens poden ajudar molt. Un és de Josep Benet, Maragall davant la Setmana Tràgica (Barcelona, Edicions 62, 1964) i l´altre, de Joan Manent i Pesas, Records d´un sindicalista llibertari català (1916-1943) (París, Edicions Catalanes de París, 1977). Per als sectors conservadors de la nostra cultura la lluita contra el modernisme, l´atac a les concepcions literàries de la “bohemia anarcoide” del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.

El Modernisme tengué moltes dificultes per arrelar-se a Mallorca i mai no comptà amb el gruix de seguidors que envoltaren la consolidació del que s´ha anomenat l´Escola Mallorquina. L´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover explica prou bé les relacions internes entre noucentisme i els interessos caciquils dels terratinents i rendistes illencs, les classes dominant de mitjans i finals del segle XIX a Mallorca. En el llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Palma, Documenta Balear, 1997) i en l´apartat “Modernisme i canvi de segle”, Pere Rosselló diu: “Aquest període daurat de les nostres lletres es correspon amb un moment social i històric força peculiar i complex, la qual cosa ens permet explicar la dificultat que, a diferència del Principat, hi arrelàs un moviment realment transformador com el Modernisme. Des del punt de vista polític, les Balears dels decennis finals del XIX eren dominades pel caciquisme i pel sucursalisme. Tant els conservadors com els liberals s´havien instal·lat en aquest sistema, que els permetia mantenir un ferm control dels vots i contenir els moviments socials i obrers en auge”.

Un llibre bàsic per copsar l´estreta relació entre els intel·lectuals adherits al noucentisme i els plans de Prat de la Riba i de les classes dominants principatines, en oposició aferrissada al Modernisme, és el volum d´Alan Yats Una generació sense novel·la (Barcelona, Edicions 62, 1981). Alan Yats escriu: “La història del Noucentisme és la d´una campanya cultural al servei de les aspiracions polítiques catalanes coalitzades el 1901: en un mot, una campanya cultural al servei de la Lliga. Les activitats culturals són ‘institucionalitzades’ ensems –o amb antelació- al desenvolupament de les estructures administratives. Prat de la Riba delega l´autoritat a Ors, Fabra i Carner, els quals encapçalen i dirigeixen l´àmplia mobilització dels artistes i intel·lectuals”.

Hi havia, doncs, en les fileres noucentistes massa lligams amb els sectors socials dominants del moment per no decantar-nos envers els modernistes. En el pròleg del llibre Antologia (1972-2002) (Palma, Edicions Sa Nostra, Col·lecció El Turó, 2003), ja havia escrit: “Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la ‘paraula viva’, l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la ‘torre d'ivori’. Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf “Teoria i pràctica de la 'paraula viva'”, Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): ‘Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'’estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses.

‘Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: ‘El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món’".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Res no queda de les cançons sota el sol roent, de la suor antiga i de l’esforç de la batalla. Amb la mort del pare desapareixien núvols, les constel·lacions que il·luminaren l’esclat esplendorós de l’esperança. Reialme de fantasmes amb acompanyament d´una banda de músics folls. Ebris captaires donen la benvinguda a la Mort coberta de torbadors draps de seda negra. Vet aquí la seva riallada eixorca rovellant somnis, anunciant, ardent i suada, l´exèrcit de tèrboles mirades que ens espera més enllà del portal de la cambra. Sonen tambors secs en la distància (fúria del pànic acompanyant la immensa por que ens domina). (Miquel López Crespí)

Llibres de memòries: les fotografies de la guerra civil (pagines del meu dietari) (I)

Tenir el pare, uns oncles que havien estat en primera línia en la lluita contra el feixisme conformà, de forma absoluta, la meva vida. Ho puc dir ara, quan ja fa prop de vint-i-cinc anys d'ençà la mort del pare. Potser ha estat aquesta prolongada absència, la que m´ha fet més conscient del pes del passat en la meva vida. Anys més tard de la seva desaparició física també morien els oncles, ferms, amb les idees que sempre havien defensat aferrissadament, inflexibles quant a la necessitat d’acabar amb les injustícies d’una societat que barrava el pas al naixement dels somnis.

Quin vendaval furient i sense pietat, la Mort! La generació de lluitadors dels anys vint i trenta del segle passat ha anat desapareixent de forma inexorable, deixant-nos hereus del tresor inabastable de les seves esperances i magnes utopies. Mir les fotografies que tenc penjades davant la màquina d’escriure. Tot m´indica que he de continuar feinejant per deixar constància d´una història que es fa més i més gran amb el pas dels anys. Són les veus del pare i els oncles, dels presoners republicans dels anys quaranta, els homes i les dones que m´inocularen el verí de la revolta i que ara, retornant des del llarg viatge que feren pel fred, seran per sempre més al costat, fins al moment del meu darrer alè.

Sóc vora seu. Sent la seva agitada respiració. Veig els rostres provinents del passat. La corrua de presoners que davalla del vaixell en un llunyà estiu del 40. Com en somnis, a les palpentes, cerc el pare. Potser el trobi pel tacte, o demanant a les ombres evanescents que, provinents del passat, van sortint de la bodega del vaixell. Però ningú em veu ni em pot sentir. Jo encara no he nascut. No sóc res. El pare encara no ha davallat a terra. Els fan formar a coberta. Conten els presoners. Tot començarà a canviar quan trepitgi terra mallorquina. Una arribada sense possible retrocés. La terra que veu serà la que l´acollirà el dia de la mort. Dóna una llambregada al port, la catedral, els pescadors que davallen el peix que han acabat de pescar i donen les caixes plenes de sardines i alatxes a les peixateres que esperen, impacients. Els filferros del camp de treball que encara vaig tocar amb les mans, quan era un infant i el pare ens portava als indrets on va romandre a mans dels guanyadors. La història dels oblidats. Els historiadors empren xifres, nombres desprovists de sang i d´esperit per descriure les grans batalles, els fets que, en la seva opinió, trasbalsaren el món. Obris qualsevol llibre referent a la guerra i pots llegir: “A la batalla de l´Ebre els republicans tengueren cinquanta mil baixes, entre morts i ferits”. Però cada nombre d´aquests cinquanta mil és format per un ésser de carn i os, un home com el pare, els oncles, els companys de les trinxeres que sentien damunt la pell, la carícia de les formigues, la gèlida ganivetada del gebre a l´hivern, a Terol; el ferro roent del sol, a l´estiu, a qualsevol front d´una Castella en flames, per les terres ermes d´Aragó moments abans d´entrar en combat. La majoria dels combatents eren joves que no havien complit els vint anys i que, quan el comissari donava l´ordre definitiva d´abandonar els refugis, pensaven en la mare, els germans, els jocs d´infant, en alguna primavera remota on encara hi havia geranis sota l´emparrat, jocs d´adolescent a la platja o la vorera del riu, sota l´ombra protectora dels oms. Després, la bala i la metralla travessant el pit. Els crits d´angoixa, la negror definitiva que poblava l´antic espai obert que abarcaven les pupil·les. Morir amb la pols de la terra dins la boca, mesclant-se amb la sang que, fluent, raja, de les ferides i es confon amb pedres i terrossos. I la paraula “Mare!”, en la boca dels moribunds. Quanta sang vessada, segles de treball esclau per arribar a l´instant de l’acomiadament definitiu! El pare morí el mes d’agost del 84, d´un infart sobtat. Dies abans de ser ingressat a l´hospital es va trobar malament. No podia respirar. S’ofegava. Els metges li prohibiren fumar. Tots sabíem que la ferida que tenia al cor no es podia guarir i que el cor petaria d´un moment a l’altre. Em demanà una cigarreta que fumà d’amagat de les infermeres. Em digué, amb veu calmada:

-No hi ha res a fer. Ja ho sé. El metge no m’ha amagat la gravetat de la lesió. El que no entenc és per què no volen que fumi. Tanmateix, aquestes són les meves darreres hores i tothom ho sap. Una cigarreta més o menys no em salvarà la vida.

Parlava tranquil·lament, sense fer gens coneixedor el dolor infinit que sentia per dintre, pensant que ja no ens podria donar suport, ajudar-nos. La mare havia anat un moment a veure el doctor, a demanar més informació sobre la malaltia. Segurament cercava unes paraules de consol. Volia aferrar-se a qualsevol promesa miraculosa. No volia acceptar de cap de les maneres que el cor del pare no podia acceptar ja cap mena d´intervenció mèdica.

-Conserva les fotografies de la guerra. És el record d’aquells anys apassionats. Al darrere de cadascuna trobaràs la data, el nom dels companys llibertaris.

Res no queda de les cançons sota el sol roent, de la suor antiga i de l’esforç de la batalla. Amb la mort del pare desapareixien núvols, les constel·lacions que il·luminaren l’esclat esplendorós de l’esperança. Reialme de fantasmes amb acompanyament d´una banda de músics folls. Ebris captaires donen la benvinguda a la Mort coberta de torbadors draps de seda negra. Vet aquí la seva riallada eixorca rovellant somnis, anunciant, ardent i suada, l´exèrcit de tèrboles mirades que ens espera més enllà del portal de la cambra. Sonen tambors secs en la distància (fúria del pànic acompanyant la immensa por que ens domina).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Els consells personals d’escriptors de la vàlua de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover i no en parlem, de la influència de Francesc de B. Moll damunt tots nosaltres, són molt importants. Amb Blai Bonet no vaig tenir mai l’oportunitat d’entrar-hi en contacte, però el poder parlar de literatura, de política, de tots els aspectes que interessaven uns joves escriptors de vint anys amb autors com Josep M. Llompart de la Peña, Josep Palau i Camps, Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus i López, Maria Aurèlia Campany i Francesc de B. Moll ens obrien les portes de la percepció a mil qüestions tan sols intuïdes. (Miquel López Crespí)

Antologies poètiques: Naufragis lents (II)

En el poemari Naufragis lents que acaba d’editar El Tall hi ha, en definitiva, el resum de moltes de les influències que han condicionat i condicionen la nostra forma d’escriure. Sovint, les influències literàries i polítiques de la joventut i l’adolescència són les que marquen el futur de l’escriptor. Quan a mitjans dels anys seixanta començam a escriure, ja havíem llegit El somni encetat (1943), de Miquel Dolç; La bona terra (1948), de Llorenç Moyà; Terra i somni (1948), de Marià Villangómez; Quatre poemes de Setmana Santa (1950), de Blai Bonet; L’hora verda (1952), de Jaume Vidal Alcover i Poemes de Mondragó (1961), de Josep M. Llompart, que el mateix Llompart em regalà en aquells anys que ara rememor. Cal dir que també va ser important per a nosaltres, per a “la generació literària dels 70”, els contactes directes i personals que ens influiran de forma decisiva. Ja no es tracta solament de llegir els llibres abans esmentats.

Els consells personals d’escriptors de la vàlua de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover i no en parlem, de la influència de Francesc de B. Moll damunt tots nosaltres, són molt importants. Amb Blai Bonet no vaig tenir mai l’oportunitat d’entrar-hi en contacte, però el poder parlar de literatura, de política, de tots els aspectes que interessaven uns joves escriptors de vint anys amb autors com Josep M. Llompart de la Peña, Josep Palau i Camps, Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus i López, Maria Aurèlia Campany i Francesc de B. Moll ens obrien les portes de la percepció a mil qüestions tan sols intuïdes.

Però malgrat les influències dels mestres era qüestió de trobar camins personals, nous, que servissin per reflectir el món personal i intransferible de l’escriptor. Els clàssics més llunyans, i ara pens en Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi, Anselm Turmeda, Roiç de Corella, Miquel Costa i Llobera, Guerau de Liost... o El Llibre dels Fets del rei En Jaume!, ens servien per saber d’on procedíem, quines eren les fondes arrels que sostenien i donaven sentit a la nostra cultura. Però més enllà dels clàssics, més enllà dels mestres que, com si fossin les nostres crosses, ens ajudaven a començar a caminar pel camí de la poesia, el que era urgent i necessari era trobar la drecera pròpia, personal, allò que ens feia “diferents” als altres. Però ben cert que no haguéssim pogut donar una passa cap endavant sense aquestes influències decisives en la nostra formació cultural.

A mitjans dels anys seixanta molts companys de ploma defugiren el compromís polític en la lluita antifeixista. Alguns es definien com antifranquistes però eren pocs els que volguessin militar en organitzacions marxistes revolucionàries, militància que, evidentment, posava en perill la teva vida personal.

El menfotisme i el cinisme no són cosa d’ara mateix. En aquella llunyana època que ara recordam ja existien els escriptors que blasmaven contra el necessari compromís de l’intel·lectual amb el seu poble. Seguidors de Llorenç Villalonga i de la llarga sèrie d’autors propers a l’irracionalisme neofeixista trobaven qualsevol excusa per no militar a les files de l’antifraquisme. Sortosament, la reviscolada que significà el Congrés de Cultura Catalana de mitjans dels anys setanta aturà una mica aquests inicis de deserció nacional i social i no va ser fins a una mica més endavant, amb la consolidació de l’Estat sorgit de la reforma del franquisme, que no tornàrem al cinisme i al passotisme. Però, la nova situació, el neoparanoucentisme, ja no es recolzaria en excuses bones de desmuntar. Ara, amb la reforma del règim, munió d’intel·lectuals servils i reaccionaris ja tenien enllestides les armes polítiques i culturals, tots els estris de la postmodernitat, per soscavar els avenços que representaven les resolucions del Congrés de Cultura Catalana.

El poeta i investigador Ferran Lupescu ho explica molt bé quan, en el pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma, Edicions Cort, 2003), escriu: “El 1975 la nació catalana era l'àmbit d'un projecte de futur collectiu (etnolingüístic, sociopolític, cívico-ideològic), la catalanitat era prestigiosa i la immigració estava disposada a integrar-se. En acabat, les regles de joc de la transició i del postfranquisme interceptaren l'evolució endògena de la societat catalana, blocada i reconduïda, i hi forçaren la inversió de tendències. En aquests vint-i-cinc llargs anys les administracions autonòmiques han provocat el marasme actual: entre llur inacció (o contraacció) paralitzadora i refragmentadora, d'una banda, i, de l'altra, l'activisme frenètic de l'imperialisme etnocida, ha progressat, i força, l'espanyolització (lingüística, cultural, identitària) dels Països Catalans del sud de l'Albera; i ha progressat, precisament, perquè no ha avençat la recatalanització. Per tal de consolidar l'articulació regional ("encaix", en diuen ara) en la "governabilitat d'Espanya", hom desarticulà una unitat nacional pancatalana que anava cristallitzant. Atès que la normalització només pot ésser conscient, en desincentivar l'orgull nacional hom ha promogut objectivament l'autoodi reprovincianitzador. Ocupat per llengües estrangeres l'espai comunicatiu català, el mateix registre estàndard és pressionat pel lightisme catanyol. Com sigui que s'ha fet molta propaganda bilingüista adreçada als catalans, però no cap passa per a catalanitzar els hispanòfons, avui són els catalans els qui tendeixen a assimilar-s'hi. De cara a Catalunya Nord i a l'Alguer, el contraexemple no pot ser més devastador”.

I, un poc més endavant afegia: “Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven ‘resistencialisme’ i instant els escriptors a produir una literatura ‘normal’, és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de ‘productes culturals’, i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d'enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d'ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial. Era, és clar, la mateixa mentalitat que presentava com a ‘política de mormalització lingüística’ la mera despenalització del català en certs usos, a títol merament optatiu, sense mobilització ni conscienciació de les masses i sense la menor reculada tendencial de la llengua sobrevinguda. Aquesta desarticulació organitzada no podia adduir inconsciència: era l'època del Manifest d'Els Marges, de valents articles de Pitarch i Leucà a Serra d'Or, de l'emblemàtic Ara o mai de Joan Fuster i dels reculls d'Aracil en volum; de la ‘batalla de València’ i el Manifiesto dels colons; de l'agressiu neoespanyolisme impulsat i legitimat pel PSOE; d'una persecució antiindependentista la complicitat mediàtica amb la qual acabaria provocant la naixença del verb criminalitzar.”.

Una anàlisi amb la qual estam completament d’acord.