Miquel López Crespí - Memòria històrica

El PSM pot apostar pel Bloc si es fuig de l'actual model de coalició

El partit dubta si anar per lliure o fusionar-se més amb els seus socis

XAVIER GISPERT ZEGRÍ. Palma.

El Consell de Direcció Política del PSM encetà ahir la fase prepratòria del proper Congrés del partit, en el qual s'haurà de decidir com afrontar el futur de la coalició electoral amb la qual es presentà el PSM en els darrers comicis autonòmics: el Bloc.

Els líders del partit nacionalista tenen força clar quin és el sentiment general de la militància: o es reforça el Bloc unint més les agrupacions que en formen part i deixant de banda les sigles, o el PSM apostarà per presentar-se sol a les autonòmiques del 2011. De fet, assegurà ahir la presidenta del PSM, Joana Lluïsa Mascaró, el concepte de Bloc que es vol reforçar és el que es va aportar en els dos darrers congressos, malgrat que després el partit s'hagi hagut d'adaptar a les circumstàncies de cada moment polític.

La direcció del partit sembla tenir ja decidit quin serà el futur en aquest sentit. Tanmateix, ara per ara prefereix no decantar-se per cap de les dues opcions exposades, ja que això suposaria influir en la militància i desfavorir el context necessari pel debat intern que cal obrir dins del partit.

En aquests moments, explicaren ahir els líders del PSM Biel Barceló i Joana Lluïsa Mascaró, el més prioritari és obrir un procés de debat intern, participació i activació de la militància. «Cal reforçar el partit, les agrupacions locals i la implantació territorial», recordà Barceló abans d'incidir en la importància de la sectorial juvenil dins d'una formació com el PSM.

Respecte la possibilitat que el PSM estigui plantejant un apropament a l'electorat d'UM amb noves coalicions o discurs, Barceló fou ahir molt clar en assegurar que l'electorats d'ambdós partits és «molt diferent».

Diari de Balears (6-IV-08)

Caldria assenyalar a l'amic Valero que per a anar bastint aquesta 'cultura col·lectiva de participació' s'hauran de vèncer molts antics costums de l'excarrillisme illenc. I Valero sap perfectament del que parl. Parl d'aquesta història contínua i vergonyosa de la demonització de la dissidència. Que recordi el que alguns d'aquests 'defensors de la participació' em feren quan vaig publicar el llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No recorda l'amic Valero la criminalització contra el llibre, els pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions signades per personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida? No recorda la criminalització de Joan Buades i Margalida Rosselló en temps del Pacte? Que no sap el que va fer la direcció d'Izquierda Unida a la seva consellera de Benestar Social, Nanda Caro, quan volgué opinar sobre les mancances del Pacte de Progrés i va ser obligada a callar per molts dels que ara parlen de 'bastir una cultura de la participació'? Una mica de memòria, amic Pep Valero, i sobretot, canvi real en les actituds i comportaments si en veritat volem bastir, entre tots, aquesta nova força política del futur. I una sana autocrítica per tot el mal que s'ha fet a les persones i a la societat, a l'esquerra en general, per poder copsar de veritat, i no de boqueta, que es vol anar avançant envers aquesta necessària unitat de l'esquerra alternativa de les Illes. (Miquel López Crespí)

El Bloc que volem: contra el dogmatisme i el sectarisme (un article de maig de 2006)

Cada vegada hi ha més nervis i més presses de darrera hora per a acabar d'ajustar les estratègies electorals dels partits teòricament situats a l'esquerra de la tímida socialdemocràcia espanyola. No entendríem res del que s'esdevé a l'interior de les burocràcies que tudaren la nostra experiència progressista del Pacte de Progrés sense copsar la por que tenen aquestes direccions partidistes a restar per sempre més fora de les institucions i de la gestió del règim. Llorenç Buades, l'històric dirigent mallorquí de l'antifranquisme, parlava recentment en un saborós article titulat "No és el mateix sumar per avançar que per salvar els mobles" on assenyalava un cert oportunisme en aquestes direccions en proposar unitats electorals solament per provar de salvar sous i cadiretes. Propostes unitàries de darrer moment mentre que en tres anys no han fet res per reforçar la societat civil, bastir el teixit social d´una autèntica esquerra alternativa que pugui fer front, i no sols electoralment, a les malifetes de la dreta que ens malgoverna.

La recent crisi del PSM en el que fa al paper de les coalicions ha servit per a reviscolar les esperances dels més pessimistes quant a les possibilitats personals d'ocupar un lloc en les llistes electorals. La consolidació d'un bipartidisme PP-PSOE cada vegada més real, el no haver fet feina abans de les eleccions per anar bastin un autèntic bloc d'oposició a la dreta, han fet que molts dels possibles aspirants al sou institucional vegin cada vegada més problemàtic poder repetir en l'usdefruit de la poltrona. Tot plegat és una mica trist i miserable. Els que han fet malbé aquesta experiència històrica i que tampoc no han sabut anar bastint un bloc nacionalista d'esquerra alternatiu ara ploren desesperats en constatar que les eleccions s'apropen i no hi ha res de segur. Totes les enquestes apunten cap a una lenta però ferma tendència al bipartidisme a les Illes. Aquesta vegada, i en no haver fet res en concret per a consolidar un teixit civil de resistència al neoliberalisme dominant, i també a conseqüència d'aquella llei de Gabriel Cañellas del 5% per a entrar al Parlament, aquesta vegada, repetesc, podria ser que ni PSM, ni Izquierda, ni Verds, aquests darrers ja inexistents, obtenguin representació parlamentària i que esdevenguin grups residuals extraparlamentaris.

Altres analistes afirmen que aquest tenebrós panorama d'extraparlamentarisme no s'esdevendrà l'any 2007. Pensen que el declivi final de PSM, IU, Verds i potser ERC serà en el 2011.

Sigui quin sigui el resultat final de tants fracassos electorals, de la pèrdua del Pacte de Progrés, de la inutilitat per a anar bastint una autèntica política de resistència a la dreta, ja és aquí. No haver sabut bastir amb temps i sense presses electoralistes un bloc nacionalista esquerra que anàs més enllà de servar sou i poltrones fa que els nervis, com hem escrit més d´una vegada, siguin a flor de pell. Tothom fa números i combinacions per endevinar qui tendrà o no la possibilitat de sortir elegit. Tots els polítics en nòmina tremolen alhora que desesperen els que ja constaten que, vista la situació, mai no seran inclosos en la llista i per tant no podran sortir elegits.

En aquest sentit, les presses de Miquel Àngel Llauger, un d'aquests aspirants al primer lloc en les llistes, són patètiques. En paraules planeres i senzilles podríem dir que se li veu massa el llautó d'aspirant a la cadireta. Em semblen molt més assenyades les opinions d' un històric dirigent del carrillisme illenc i del partit prosoviètic PCB-PCPE, Josep Valero. Josep Valero, antic company d'activitats republicanes a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" del quan jo era vicepresident, en un article titulat "Cal treballar a les Illes per una estratègia de bloc nacional alternatiu " afirma que "els que ens definim com a alternatius no podem ser tan sols una maquinària electoral, ni plantejar-nos les hipotètiques aliances electorals amb elucubracions matemàtiques de rèdits percentuals". Més clar, aigua. La proposta de Valero, sense descartar la repetició de "Progressistes" per provar d'avançar cap a la futura conformació d'un bloc nacional alternatiu, s'allunya de moltes altres propostes sense visió estratègica que només cerquen, i fa vergonya comprovar-ho cada dia en declaracions i escrits justificatius, la nòmina de final de mes, els privilegis que comporta la gestió del règim.

L'exdirigent carrillista afirma que aquest futur bloc només pot nàixer "des d´una cultura i pràctica social alternativa", i per arrodonir encara més la proposta recalca que aquestes "propostes alternatives no sorgiran d´un concurs de marketing entre ofertes programàtiques que competeixen entre si en les pugnes electorals. Es tracta de crear una cultura col·lectiva de participació". Exactament el que no varen fer les fracassades direccions polítiques que tudaren el nostre Pacte de Progrés; el que no han fet els partits situats en teoria a l'esquerra de la socialdemocràcia espanyola en aquests darrers tres anys.

De totes maneres cal assenyalar a l'amic Valero que per a anar bastint aquesta "cultura col·lectiva de participació" s'hauran de vèncer molts antics costums de l'excarrillisme illenc. I Valero sap perfectament del que parl. Parl d'aquesta història contínua i vergonyosa de la demonització de la dissidència. Que recordi el que alguns d'aquests "defensors de la participació" em feren quan vaig publicar el llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No recorda l'amic Valero la criminalització contra el llibre, els pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions signades per personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida? No recorda la criminalització de Joan Buades i Margalida Rosselló en temps del Pacte? Que no sap el que va fer la direcció d'Izquierda Unida a la seva consellera de Benestar Social, Nanda Caro, quan volgué opinar sobre les mancances del Pacte de Progrés i va ser obligada a callar per molts dels que ara parlen de "bastir una cultura de la participació"? Una mica de memòria, amic Pep Valero, i sobretot, canvi real en les actituds i comportaments si en veritat volem bastir, entre tots, aquesta nova força política del futur. I una sana autocrítica per tot el mal que s'ha fet a les persones i a la societat, a l'esquerra en general, per poder copsar de veritat, i no de boqueta, que es vol anar avançant envers aquesta necessària unitat de l'esquerra alternativa de les Illes.

En total, i no volem anar més enrere, són set anys perduts sense bastir aquesta cultura col·lectiva de participació, de no fer res per concretar en la pràctica de cada dia els fonaments d' un hipotètic i futur bloc nacionalista d'esquerra. I és ara, a uns mesos de les eleccions, en el moment de començar a concretar qui són els primers de la llista electoral, quan vénen les presses, les promeses de fer el que no s'ha fet en tants d'anys.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (9-V-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La posició de vot més política ha estat la retirada de la confiança a ERC per part d'un nombre important de persones. L'independentisme polític, és a dir, el que es concep com a alternatiu a les diferents expressions de l'autonomisme, ha anat prenent al llarg dels darrers mesos un abast massiu en les mobilitzacions pel dret de decidir, unes mobilitzacions que s'han anat fent contra la voluntat dels partits autonomistes, i també s'ha expressat clarament en aquest veritable vot de càstig a ERC, pel fet que aquesta organització no ha exercit realment d'independentista. Cal advertir, però, que és una alternativa que no ha pres encara cos de manera prou consolidada, orgànicament i políticament, per bé que ha tingut una certa aparició significativa amb la irrupció de les CUP en les darreres eleccions municipals. (Carles Castellanos)

La fi definitiva del neofranquisme

Per Carles Castellanos i Llorenç, membre del FOCDA i de la Plataforma pel Dreta a Decidir, i militant del Moviment de Defensa de la Terra. Publicat al diari El Punt el 2 d'Abril de 2008

S'han dit moltes coses de les eleccions espanyoles del 9 de març passat, però potser no s'ha comentat prou que el poble català ha votat seguint uns instints polítics reactius prou clars... però, sens dubte, poc eficaços. Si observem els trets més significatius, han quedat clares dues coses principals: que no es vol el retorn de l'espanyolisme franquista (opció encarnada pel PP) i que no ha agradat la política que ha fet ERC.

Són dues decisions de mínims, que no resolen res, ara com ara. Per barrar el pas al PP, un bon nombre de persones han utilitzat un instrument no sols dolent sinó perillós com és el PSOE (oblideu ara el PSC, si us plau, en aquest balanç, que no hi pinta res, si volem ser seriosos). Tothom sap que, si no hi ha un miracle, el PSOE continuarà garantint l'essencial de l'espoliació fiscal del nostre país per part de l'Estat espanyol, i que no cessarà en els seus intents d'espanyolització. Quant de temps trigarà el PSOE (o sucursals regionals) a tornar a intrigar contra la immersió lingüística, amb qualsevol excusa? Sabem també que ara les notícies de TV3, i dels altres canals, s'esforçaran a parlar encara més de les «grandeses» de l'espanyolitat, i, a part de fer-nos menjar com a espanyoles totes les gestes esportives hagudes i per haver, ens informaran amb gran profusió de detalls de les proeses del gos de l'alcalde de Caracascuejas de Abajo, o dels èxits de la darrera cantaora de moda... esperant que així el nostre sentiment nacional s'inflamarà... Els canvis amb què ens poden sorprendre ara els polítics del PSOE (i sucursals) poden ser espectaculars si observem la història recent. Si l'independentisme català avança... quant de temps trigaran a fer trampa? (Fabricant una llei de partits que ens prohibirà d'actuar políticament, vés a saber amb quin pretext; o elaborant un llei electoral que blindi el poder del duet fantàstic, PSOE-PP.) Segurament cal excloure que es produeixin actuacions més pròpies dels anys 80, com l'apunyalament del líder independentista canari Antonio Cubillo, o els atemptats mortals dels GAL, actuacions que l'aparell policial espanyol va tenir tantes dificultats per descobrir, però és important no oblidar la manca d'escrúpols que acompanya el fanatisme espanyolista, tant si es diu «de dretes» com «d'esquerres». L'error ha estat, per a força gent, pensar que la salvació contra el neofranquisme era el PSOE, quan el PSOE és una part (com podrem anar comprovant) del problema, és el seu amable contrapunt reforçador.

Vot de càstig

La posició de vot més política ha estat la retirada de la confiança a ERC per part d'un nombre important de persones. L'independentisme polític, és a dir, el que es concep com a alternatiu a les diferents expressions de l'autonomisme, ha anat prenent al llarg dels darrers mesos un abast massiu en les mobilitzacions pel dret de decidir, unes mobilitzacions que s'han anat fent contra la voluntat dels partits autonomistes, i també s'ha expressat clarament en aquest veritable vot de càstig a ERC, pel fet que aquesta organització no ha exercit realment d'independentista. Cal advertir, però, que és una alternativa que no ha pres encara cos de manera prou consolidada, orgànicament i políticament, per bé que ha tingut una certa aparició significativa amb la irrupció de les CUP en les darreres eleccions municipals.

Perquè el país avanci cal que, d'una banda, l'independentisme, com a opció alternativa, prengui una expressió política sòlida, i que, d'altra banda, se superi l'estadi de catalanisme reactiu i defensiu, per prendre la forma d'una política activa per la independència.

Si no volem ser esclaus dels problemes polítics i ideològics d'Espanya, una nació que ha d'arreglar encara els seus comptes amb la història moderna, si volem allunyar de manera definitiva els perills del neofranquisme sense caure en el parafranquisme, la solució definitiva només pot passar per l'enfortiment de l'independentisme, la via directa a un nou marc polític, el nostre sistema democràtic nou, lliure d'aquest malson espanyol.

Web Llibertat.cat