Miquel López Crespí - Memòria històrica

És evident que de petit havia sentit parlar d'aquella història: els homes amagats, les persecucions dels falangistes, la mort heroica de Jaume Serra Cardell (amb el nebot del qual, l'amic Jaume Serra Obrador, participàrem en la manifestació del 27 de novembre de 1998 contra el dictador xilè Augusto Pinochet), la destrucció dels locals sindicals de sa Pobla i posterior cremada, enmig del carrer, de llibres, banderes i mobles... Supós que, inconscientment, els esdeveniments que, sense fer-ho de forma expressa, anaven contant familiars i amics, feien la seva feina, bastint tot un món en el meu cervell, que tard o d'hora havia de sortir. I, ara, passats tants d'anys, les històries amagades de postguerra surten en forma de novel·les, contes, llibres d'assaig, memòries, articles... les mil formes de reconstruir la memòria col·lectiva d'un poble que té a l'abast un intel·lectual del nostre temps. És la forma de copsar el món que m'ensenyaren els meus, i a la qual per res del món no renunciaria. (Miquel López Crespí)

Sa Pobla, memòria històrica i guerra civil

Rosa Vallespir Serra, l'esposa de Pau Canyelles, hi és present en una fotografia que serv com si fos una joia de la meva primera comunió. Rosa Vallespir, Pau Canyelles, la mateixa filla Salvadora Canyelles, eren excel·lents amics de la mare, Francesca Crespí (de Can Verdera), i del meu pare. Tanta amistat tenien -i tenim encara!- que, de la casa del carrer Gran número 101, sortí el pare per anar a l'església a casar-se amb ma mare; aquesta anècdota ja ho explica tot. Recentment, na Salvadora em deia que a casa seva, en el carrer del Rosari, tenia la fotografia del casament pobler de Francesca Crespí Caldés -neboda del cap de la dictadura de Primo de Rivera, el batle Miquel Crespí i Pons- amb l'amic i company de Durruti, membre de la CNT, militant actiu de "La Columna de Hierro", l'exalferes de Sanitat republicà Paulino López Sánchez, presoner de la reacció franquista a les Illes.

És evident que de petit havia sentit parlar d'aquella història: els homes amagats, les persecucions dels falangistes, la mort heroica de Jaume Serra Cardell (amb el nebot del qual, l'amic Jaume Serra Obrador, participàrem en la manifestació del 27 de novembre de 1998 contra el dictador xilè Augusto Pinochet), la destrucció dels locals sindicals de sa Pobla i posterior cremada, enmig del carrer, de llibres, banderes i mobles... Supós que, inconscientment, els esdeveniments que, sense fer-ho de forma expressa, anaven contant familiars i amics, feien la seva feina, bastint tot un món en el meu cervell, que tard o d'hora havia de sortir. I, ara, passats tants d'anys, les històries amagades de postguerra surten en forma de novel·les, contes, llibres d'assaig, memòries, articles... les mil formes de reconstruir la memòria col·lectiva d'un poble que té a l'abast un intel·lectual del nostre temps. És la forma de copsar el món que m'ensenyaren els meus, i a la qual per res del món no renunciaria.

L'Amagatall no és solament la història -transformada, modificada- de Pau Canyelles ("Pau Comas"), Joan Matas o Jaume Tries i tants i tants d'altres homes honrats assassinats o perseguits per la salvatge reacció de la dreta feixista mallorquina i espanyola. Vol ser també recordatori -ara que a part de robar-nos la terra, també ens roben la nostra història- de la generació de mallorquins i mallorquines que volgueren ajudar a bastir una Mallorca diferent, més lliure i solidària. La il·lusió que significà l'adveniment de la República, l'alegria per la victòria del Front Popular en el febrer de 1936, era, sens dubte, l'expressió autèntica de la resurrecció d'un poble -el mallorquí, el de totes les Illes- que no havia pogut aixecar cap d'ençà la bestial repressió de les Germanies a començaments del segle XVI. I, com en aquella època, amb el mateix instint de bèstia sanguinària, les classes dominants illenques, els hereus dels repressors de les Germanies, les més importants cases pairals mallorquines, una bona part d'un egoista classe mitjana tan atemorida pel triomf de la revolució proletària a l'URSS, s'estimà més regar amb sang els sementers de les seves propietats abans que consentir que el fill del jornaler aprengués de llegir i escriure, abans que augmentar un cèntims el jornal del treballador.

Aquesta raó i no una altra, aquest drama més fort, més sublim que la més corprenedora de les tragèdies gregues o xeikspirianes (o almanco comparable), era el que em bullia dins del cap en el moment de posar-me a escriure L'Amagatall. Era la meva peculiar manera de retre l'homenatge que es mereixen Pau Canyelles, Paulino i José López Sánchez, Guzmán Rodríguez, Jaume Serra Cardell, Jaume Serra Obrador, els carrabiners de sa Pobla (Crisanto Valcárcel, Juan Orozco Trulla...) que provaren de resistir el sagnant cop militar del general Franco... Es tractava d'allunyar-me -com més lluny molt millor- de l'ensucrat i fals món dels germans Villalonga i els seus hereus, d'aquella hipòcrita Mallorca bastida damunt la sang, la suor, les llàgrimes dels millors fills i filles de la nostra terra, exterminats amb l'ajuda de Miguel i Lorenzo Villalonga -que, des dels diaris i les ràdios falangistes, donaven suport als escamots d'extermini que sembraven de dol cada racó de les Illes.

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell de Mallorca-Ajuntament de sa Pobla, 2002)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Dia 19 de març d'enguany el Ple de l'Ajuntament de Palma va declarar per unanimitat el 2008 Any Jovellanos, en commemoració del segon centenari de l'alliberament de tan il·lustre hoste.

Gaspar Melchor de Jovellanos va ser empresonat a Bellver (i a la Cartoixa de Valldemossa) durant set anys i va saber convertir la seva presó en una font inesgotable de coneixement i estimació per Mallorca, la seva gent i la seva cultura.

És molt engrescador posar en marxa des de la Regidoria de Cultura un projecte de reconeixement i homenatge a un dels personatges més interessants i brillnats de la il·lustració espanyola, que ens deixà memorables pàgines referides al paisatge, l'art, el patrimoni històric, l'educació pública i la cultura pròpia. No perdeu l'oportunitat d'aprofundir en la seva biografia. Especialment el capítol d'exilis, conspiracions, enverinaments, presons i naufragis, que fan d'ell, a part d'un savi i un gran polític, un insigne aventurer. (Blog de Nanda Ramon, regidora de Cultura de l´Ajuntament de Palma)

Palma 2008: l´Any de Jovellanos

Jovellanos contra el feudalisme

Segell de la república espanyola dedicat a Jovellanos

Estudiant l´imprescindible obra de Richard Herr España y la revolución del siglo XVIII ens assabentam que, malgrat el control de la Inquisició i la censura, a partir de 1731 hi ha traduccions a l´espanyol de les obres científiques més avançades del moment. Durant els regnants de Felip V i Ferran VI ja trobam esperits crítics com Benito Jerónimo Feijó, un erudit de casa pobra que és el primer intel·lectual que, de forma prou intel·ligent, denuncia l´endarreriment cultural i econòmic de l´estat espanyol sota la monarquia oprobiosa dels borbons. Pot publicar amb certes dificultats i sota l’acostumada censura els seus famosos assaigs, sota el títol general de Teatro crítico universal (1739) , obra en nou volums a la qual hem d´afegir altres cinc nous volums titulats Cartas eruditas. Per la vastedat dels seus coneixements, per la lluita que porta contra la superstició i l´endarreriment espanyol, podem considerar Feijó com uns dels primers precursors de Jovellanos, ja que l´interès que ambdós tenen per donar a conèixer els avanços literaris, filosòfics, matemàtics, botànics i històrics és molt semblant.

Hem parlat una mica de Feijó perquè, ja des del regnant de Carles II, amb totes les dificultats que hom pot imaginar, sorgeixen les individualitats, poques, però hi són, que, com aquest autor, empren els mètodes experimentals de Francis Bacon per a fer front a l´escolàstica vaticanista espanyola que barra el pas a la ciència experimental, als avanços en tots els camps del coneixement.

Així, a partir dels anys trenta del segle XVIII comencen a circular pels cercles antiinquisitorials els llibres de Noël Antoine Puche l’Espectacle de la nature i Essai sur l´électricité des corps. També es llegeix la Histoire naturelle de Buffon i tenen molt d’èxit els treballs de Linné sobre la classificació de les plantes. Entre 1760 i 1770 circulen per tots els cercles il·lustrats traduccions i opuscles defensant una visió científica de la natura i de la societat. I són precisament aquestes obres i moltes altres les que conformen els fonaments del pensament il·lustrat de Jovellanos i tota l´elit d´enemics de l´Antic Règim de la seva generació. L’atac contra l’escolàstica i la metafísica inquisitorial és directe en les avantguardes culturals més avançades, i malgrat que sota els regnats de Ferran VI i Carles III s’afavoreixen alguns aspectes de la recerca (es varen poder construir tres observatoris astronòmics i amb Carles III foren abundoses les construccions de jardins botànics), la llibertat intel·lectual no avançava abastament. Recordem que l’Encyclopédie va ser prohibida. El ministre Campomanes autoritzà la traducció d´alguns articles relacionats amb les arts i els oficis, però el clergat al servei de la Inquisició s’hi oposava a mort. Cap a 1787, l´il·lustrat de sa Pobla (Mallorca) Cristòfol Cladera Company fundà a Madrid el periòdic més avançant del moment, Espíritu de los mejores diarios literarios que se publican en Europa. El periòdic surt aprofitant les contradiccions internes i les lluites pel poder de les camarilles de la Cort espanyola. És un diari que acompleix una tasca importat en la consolidació de l’esperit de la Il·lustració.

Alguns historiadors i investigadors situen Gaspar Melchor de Jovellanos entre el sector d´il·lustrats “moderats” d´opositors a les rèmores del règim feudal que atenalla Espanya i les nacions oprimides per l´estat centralista. És una opinió prou discutible, ja que avui dia ningú no discuteix la importància cabdal, l´atac frontal a la línia de flotació del règim clerical-aristòcratic de la monarquia borbònica, que representa l´estudi de Jovellanos Informe sobre la ley agraria que començà a redactar el 1784 i que envià a la Sociedad Económica Matritense l´any 1795. El famós Informe... va ser publicat pel Consejo de Castilla el 1795. Potser mai en la història de l´estat espanyol s´ha fet un atac als fonaments del règim de propietat feudal com va fer en aquesta ocasió Gaspar Melchor de Jovellanos. A part d´una acurada anàlisi de la situació desastrosa de l´agricultura –Jovellanos descriu la manca d'escoles de formació per a propietaris i pagesos, la quasi inexistència de canals, terres de regiu i ports moderns--, l ´erudit asturià va directe al nus de la qüestió fent unes propostes radicals que són, com hem escrit més amunt, un atac directe a les rèmores feudals que atenallaven la població treballadora i les classes artesanals de les nacions de l´estat.

Per anar eliminant totes aquestes rèmores del feudalisme, Jovellanos analitza a fons el problema de les manos muertas, proposant la repartició de les terres improductives que són en determinats sectors de l´església i terratinents; terres improductives heretades d´ençà l´època de la “reconquesta”. Jovellanos apunta igualment que amb la implantació d´uns lloguers més justos de la terra, la vida de l´agricultor pobre seria molt més fàcil. Es tracta d´alliberar de les servituds feudals un pagès que de temps immemorial resta sotmès als designis del clergat –les immenses propietats en mans de l´església i les congregacions religioses-- o del noble que només pensa en les curses de braus. Unes classes dominants que mai no han pensat a modernitzar les seves explotacions agràries i, molt manco, augmentar el nivell cultural de la població fent inversions en escoles de formació o creant instituts. Per a les classes parasitàries de l´Antic Règim, la “cultura” que ha de tenir el poble no vas més enllà del rosari i la missa dominical. La resta, sobra, i a més pot esdevenir –com la Revolució Francesa ha demostrat-- extremament perillós. Els sermons de munió de sacerdots reaccionaris és tot el “saber” que, durant segles, el poble s´ha hagut d´empassolar sota amenaça de galeres, presó, desterrament o mort, en el cas dels intel·lectuals més avançats.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)