Miquel López Crespí - Memòria històrica

Publicat el llibre i el CD Material acústic antiaïllant

A. Ballester, M. Barceló, M. De Marchi, N. Dènia, V. Ferrer, J. Gomila, J. Guasp, A. Herranz, B. Jordà, M. López Crespí, J. Mercadal, M. Mestre, J. Miró, J. Odrí, A. Palerm, C. Planells, J.P. Peyró, G. Sabrafín, S. Sansó, V. Tur, X. Uriz i M.A. Vidal

Teatre radiofònic d’autors de les Illes Balears

Les Illes Balears són, cal dir-ho malgrat l’evidència, illes. Aquest és un fet que, de tan assumit, sovint s’oblida. I per això ca fer esforços per fer que els seus creadors es donin a conèixer a fora. L’auge de les arts escèniques a les Illes Balears durant els darrers anys és un fet indiscutible. I, malgrat això, que ja és reconegut allà on les nostres companyies actuen, les dificultats provocades per la insularitat fan que la projecció dels creadors teatrals de les Balears cap a l’exterior no es correspongui a la seva qualitat.

És per això que hem volgut posar a l’abast d’un públic especialitzat però ampli (mitjançant la traducció al castellà i l’anglès) les obres de 22 autors contemporanis de les Illes Balears, en una mostra quasi exhaustiva de l’estat actual de la creació dramàtica a les Illes Balears.

Hi trobam des d’autors de la importància històrica d’Alexandre Ballester fins a les generacions més joves del nostre teatre. Es tracta d’un projecte que, a més, implica la recuperació d’un gènere prou viu encara a països teatralment més madurs com és el teatre radiofònic. Esperam que aquesta iniciativa serveixi per donar a conèixer la feina dels nostres dramaturgs.

Pere Joan Martorell

Director general de Cultura

MAA és una iniciativa per lluitar contra el doble aïllament dels autors de teatre –l’extern i l’intern. Mitjançant la ràdio es vol fer arribar al públic les peces breus escrites per 22 autors balears. Aquestes peces seran emeses per OnaMallorca en el programa dels dissabtes “Bartlevy no ho faria”. També se n’editarà un cd i un llibre amb les obres traduïdes al castellà i a l’anglès. Els autors que participen en aquesta iniciativa són: A. Ballester, M. Barceló, M. De Marchi, N. Dènia, V. Ferrer, J. Gomila, J. Guasp, A. Herranz, B. Jordà, M. López Crespí, J. Mercadal, M. Mestre, J. Miró, J. Odrí, A. Palerm, C. Planells, J.P. Peyró, G. Sabrafín, S. Sansó, V. Tur, X. Uriz i M.A. Vidal. Mentre que David Oliver, Sílvia Sánchez, Xim Vidal, Eva Torras i Miquel Àngel Torrens són els actors encarregats de donar veu als personatges de les 22 obres. (Miquel Àngel Vidal)

Radioteatre

Per Miquel Àngel Vidal, escriptor

Encara que la nostra llengua, avui en dia, estigui en una etapa de clar retrocés, fins al punt que l’existència futura és incerta, paradoxalment la creació literària està vivint un moment excepcional. Mentre la llengua parlada llangueix, l’escrita, tant pel que fa a la literatura catalana en general com la balear en particular, gaudeixen d’una vitalitat extraordinària. No és, evidentment, una bona notícia perquè la salut d’una llengua no es mesura pel nombre d’escriptors, però com a mínim els creadors fem el que podem per mantenir-la viva. Fins i tot enfrontar-nos a les someres que tenen la barra de dir-nos que el castellà és una llengua en extinció als països de parla catalana.

Bé, però deixem-nos de misèries lingüístiques i anem al tema de l’article: una interessant iniciativa per ajudar el nostre teatre. Com he dit abans, la literatura catalana té en l’actualitat una nòmina més extensa que mai d’escriptors i, a més, algunes plomes que excel·leixen en cada un dels gèneres literaris. Però així com el volum d’edicions i de repercussió dels nostres poetes i narradors és òptim, el teatre gairebé no té mitjans de difusió. Poques edicions, poquíssims premis i gairebé cap autor viu representat en circuits comercials és el trist balanç que exhibeix el més esquifit dels nostres gèneres. Per tant, qualsevol iniciativa que ajudi al públic a conèixer les realitzacions dels nostres dramaturgs és del tot lloable. Com el cas d’aquest projecte de radioteatre que Pep Cerdà ha posat en marxa amb el títol de “Material Acústic Antiaïllant”.

MAA és una iniciativa per lluitar contra el doble aïllament dels autors de teatre –l’extern i l’intern. Mitjançant la ràdio es vol fer arribar al públic les peces breus escrites per 22 autors balears. Aquestes peces seran emeses per OnaMallorca en el programa dels dissabtes “Bartlevy no ho faria”. També se n’editarà un cd i un llibre amb les obres traduïdes al castellà i a l’anglès. Els autors que participen en aquesta iniciativa són: A. Ballester, M. Barceló, M. De Marchi, N. Dènia, V. Ferrer, J. Gomila, J. Guasp, A. Herranz, B. Jordà, M. López Crespí, J. Mercadal, M. Mestre, J. Miró, J. Odrí, A. Palerm, C. Planells, J.P. Peyró, G. Sabrafín, S. Sansó, V. Tur, X. Uriz i M.A. Vidal. Mentre que David Oliver, Sílvia Sánchez, Xim Vidal, Eva Torras i Miquel Àngel Torrens són els actors encarregats de donar veu als personatges de les 22 obres.

El cicle s’encetà dia 26 amb l’obra Velles i noves converses d’Alexandre Ballester i continuarà cada dissabte amb els autors escollits. Malgrat que el radioteatre a Europa és una activitat habitual, aquí, a casa nostra, amb l’esquifida vocació cultural dels nostres governants, és del tot inèdita. Sols record, com experiència semblant, les “Rondalles mallorquines” emeses per Ràdio Popular ja fa molts d’anys i que tingueren un èxit excepcional. Tant de bo tornés a repetir-se.

Última Hora (27-IV-08)

Esquerra Unida ha estat la primera a ser contundent amb aquest nou cas de corrupció, i en un dur comunicat fet públic aquests dies demana, molt justament, apartar de la vida pública les persones condemnades judicialment per casos de corrupció. (Miquel López Crespí)

Bartomeu Vicens, Rodrigo de Santos, Maximilià Morales, Eugenio Hidalgo... la corrupció política a Mallorca

La situació de corrupció política a les Illes mai no havia arribat al grau del present. No volem dir que abans no existís. El que afirmam és que uns anys abans era secreta, amagada, no hi intervenia, potser per manca de proves, la Fiscalia Anticorrupció. Ara sortim a un cas de corrupció per setmana, amb implicats que formen part del més “selecte” de la classe política del règim. Qui no recorda els afers de la mà dreta de Catalina Cirer, Rodrigo de Santos, i els setanta mil euros gastats a cases de mal viure i drogues? Però també hem estat testimonis del judici a l’exbatle d’Andratx, Eugenio Higalgo, i els seus assessors i col·laboradors en les malifetes. Ben present en la memòria tenim encara el cas Rasputín, la història dels falsos certificats dels cavallistes, els 700.000 euros estafats per Damià Vidal, l’exdirector gerent de Bitel. I per si hi mancava cap cosa, no hi ha dia que en els mitjans de comunicació no surtin casos d’endolls de familiars i amics descoberts a qualsevol àrea de govern, les “assessories” i pagaments per treballs que mai no es lliuren al públic als més diversos aprofitats de tota mena i tot color.

Fins ara la majoria de casos de corrupteles tenien relació amb el govern i gestors del PP. És ara que la Fiscalia Anticorrupció afirma que els dirigents d´UM Bartomeu Vicens i Maximilià Morales empraren la seva influència política per a guanyar milers d’euros de forma il·legítima, exigint comissions en tèrboles operacions de requalifiació de terrenys. Com informa la premsa d’aquests dies, Bartomeu Vicens i Maximilià Morales utilitzaren el seu poder a Unió Mallorquina “per pactar amb els propietaris de les parcel·les que els cedissin el 15% de cada una de les finques a canvi d’obtenir la requalificació a terrenys urbanitzables. El Ministeri Públic també sosté que l’advocat Jaume Montis ‘ocultà’ (als propietaris de les parcel·les) la identitat d’ambdós dirigents d’UM, i alhora ‘es va fer figurar una sèrie de compravendes quan en realitat no va existir cap preu’”.

Bartomeu Vicens i Maximilià Morales són acusats per la Fiscalia Anticorrupció de la presumpta comissió de sis delictes: suborn, blanqueig de capitals, falsedat documental contra la Hisenda Pública, estafa i tràfic d’influències per la pilotada al polígon de Son Oms. Uns terrenys, com diuen els mitjans d’informació, “que patiren un increment espectacular del seu valor quan pasaren de no urbanitzables a urbanitzables”.

Mai no s’havien vist tants de casos de corrupció plegats a Mallorca. Molts ciutadans i ciutadanes sabien d’alguna malifeta de personatges sense principis i sense escrúpols, però que el grau d’aprofitament del poder polític sigui tan escandalós era mal d’imaginar.

Esquerra Unida ha estat la primera a ser contundent amb aquest nou cas de corrupció, i en un dur comunicat fet públic aquests dies demana, molt justament, apartar de la vida pública les persones condemnades judicialment per casos de corrupció. Com diu la declaració d’aquest grup, cal “apartar de la vida pública, preventivament i sense que això signifiqui presumpció de culpabilitat, aquelles persones que estiguin implicades en casos de corrupció política per tal de mantenir el debat polític i el funcionament institucional lluny del debat sobre els casos de corrupció (que és el cas del portaveu d’UM)”.

Com deia el senador autonòmic Pere Sampol en referència al cas de presumpta corrupció que envolta Bartomeu Vicens: “És ben necessari que dimiteixi i començar a fer net en la vida política”. La premsa també ens informa que Sampol mostrà la seva satisfacció per l’actuació de la Fiscalia, que ha presentat querella criminal contra el diputat d’UM per suposat cobrament de comissions en la requalificació del polígon de Son Oms. També hem llegit que “el senador advertí que casos com aquest ‘eren de domini públic’ i responen a ‘la pràctica política dels partits conservadors’. ‘Hi ha fortunes que han nascut de la nit al dia’, digué Sampol, qui espera que Fiscalia ‘acabi amb aquesta xacra’”.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (10-VI-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Biel Barceló i el PSM han estat en tot moment seriosos i responsables amb uns socis, la socialdemocràcia espanyola i el regionalisme mallorquí, que feien el repartiment de conselleries quasi sense comptar amb ells. Qui pot negar la voluntat de Biel Barceló i del PSM de voler acabar amb l´hegemonia de la dreta a les Illes? Quan el PSM ha demanat el que li corresponia, tant per nombre de vots com pel nombre de diputats, ha estat perquè l’avarícia de PSOE i UM se sortia de mare fins a límits inconcebibles. Un egoisme que humiliava de tal manera els dirigents, militants i electors de l´esquerra nacionalista que, tothom ho pot entendre perfectament, obligava a alçar la veu per a exigir el que era just i necessari per a consolidar el pacte progressista. (Miquel López Crespí)

En lloc de comprendre l´aportació del PSM a la unitat progressista i a la victòria damunt el PP, aquests “amics” s´han dedicat, com de costum d´ençà fa trenta anys, a insultar, a dir que el PSM contribuïa a crear “clima d´inestabilitat” a conseqüència dels prejudicis, fòbies irracionals, complexos i neuròtiques bregues polítiques dels nacionalistes. Altres, més cínics i barroers encara, s´atrevien a escriure que UM i PSOE “havien donat massa peixet” al PSM. Com si Biel Barceló i els altres membres del Bloc haguessin de ser uns simples convidats de pedra als quals els donava una almoina per tal que fessin bondat i callassin. Els més espanyolistes de la colla de demonitzadors, els han dit “adolescentes gimoteadores de la tercera edad” i el company Biel Barceló ha estat qualificat de “títere de los druidas petrificados que hundieron sus siglas”. Redéu, quins “amics”, que tenim! Com deuen ser els enemics, si els “nostres” ens tracten amb aquesta brutalitat! (Miquel López Crespí)

Els atacs contra Biel Barceló i contra el PSM

Aquests dies el PSM ha tornat a rebre, i fort!, per part d´alguns publicistes que diuen ser progressistes. Els atacs contra el PSM formen part del “normal” paisatge quotidià, del conegut autoodi nostrat. És una història prou coneguda: d´ençà els anys de la transició, quan determinats sectors de l´esquerra institucional espanyola criminalitzaven el nacionalisme d´esquerra perquè aquest volia una constitució autènticament democràtica, el panorama no ha canviat gens ni mica. Aleshores, els servils que abandonaven la lluita per la república i l´autodeterminació blasmaven diàriament el PSM perquè aquest demanava l’abstenció davant el referèndum constitucional. Sebastià Serra, un dels caps visibles de l´organització, rebia els atacs de tots aquells que fugien a recer del PSOE. La direcció del PSM era atacada com a responsable, afirmaven, de “dividir l´esquerra” per no voler ser deglutits pel partit de Felipe González i Alfonso Guerra. Al PCE de Santiago Carrillo tampoc no li agradava veure l´enfortiment d´un partit que, a part de recordar l´abandonament de la lluita republicana i nacionalista dels neoestalinistes, criticava la signatura dels antipopulars Pactes de la Moncloa.

Després vengueren les demonitzacions perquè el PSM lluitava per sortir de l´OTAN, quan el PSOE varià la seva postura i, de dir d´”entrada, no”, va acabar defensant allò tan conegut “d’entrada, sí”. Sempre són el mateix, tots aquests atacs, en teoria provinents de fileres “amigues”. Una de les darreres campanyes contra el PSM s´esdevengué en les setmanes de la signatura del primer Pacte de Progrés, quan Francesc Antich i Maria Antònia Munar, completament d´acord en la tasca de marginar els nacionalistes d´esquerra, volien excloure l´organització, que en aquell temps dirigia Mateu Morro i Pere Sampol, de la gestió del Consell Insular de Mallorca. Si consultam les hemeroteques podren comprovar la quantitat i la “qualitat” dels insults, desqualificacions i tèrbols advertiments que aquests sectors “amics” bastien cada dia.

Ara, amb el segon Pacte de Progrés, s´ha esdevengut més del mateix. No res d´especial, per entendre'ns. Idèntiques campanyes rebentistes i d´intoxicació per provar de fer veure al votant progressista que els nacionalistes d´esquerra continuen navegant per la follia, la immaduresa, l´infantilisme polític més forassenyat. Ningú no felicitava Biel Barceló i la direcció del PSM per haver aconseguit, juntament amb els altres membres del Bloc, unificar esforços, resistir l´onada del bipartidisme regnant i, amb els diputats obtenguts, acabar amb la majoria del PP a les Illes. El Bloc ha estat decisiu a l´hora d´impedir que el PP revalidàs la majoria absoluta. I aconseguir-ho sense disposar dels mitjans i del suport mediàtic amb què comptaven PSOE i UM, és un dels grans mèrits de les forces coaligades en el Bloc.

Biel Barceló i el PSM han estat en tot moment seriosos i responsables amb uns socis, la socialdemocràcia espanyola i el regionalisme mallorquí, que feien el repartiment de conselleries quasi sense comptar amb ells. Qui pot negar la voluntat de Biel Barceló i del PSM de voler acabar amb l´hegemonia de la dreta a les Illes? Quan el PSM ha demanat el que li corresponia, tant per nombre de vots com pel nombre de diputats, ha estat perquè l’avarícia de PSOE i UM se sortia de mare fins a límits inconcebibles. Un egoisme que humiliava de tal manera els dirigents, militants i electors de l´esquerra nacionalista que, tothom ho pot entendre perfectament, obligava a alçar la veu per a exigir el que era just i necessari per a consolidar el pacte progressista. Crec sincerament que el paper de Biel Barceló ha estat summament important per a concretar el Bloc, la força que ha estat decisiva per a foragitar el PP de les principals institucions de les Illes. Biel Barceló es trobava en una situació prou complicada quan patí l´escisió del partit, amb la marxa dels militants que formaren Entesa per Mallorca. El PSM s´enfrontava en aquest complicat envit electoral sense el suport dels principals dirigents, amb la desaparició de la primera línia d´acció política d´homes i domes com Mateu Morro, Sebastià Serra, Bàrbara Bujosa, Pere Muñoz, Pere Sampol, Mateu Crespí, Jaume Samsó, Josep Gomila i tants d´altres. El camí que hi havia pel davant era tèrbol i obscur. Enmig de tots aquests problemes, la crisi més creu patida mai pel nacionalisme d´esquerra, Biel Barceló va saber anar unificant el que restava de partit, consolidant les agrupacions que restaven alhora que, en una tasca prou complicada per les reticències d´ERC, anava concretant el Bloc.

Per quins motius determinats gasetillers no volen reconèixer la immensa tasca realitzada pels nacionalistes d´esquerra? En lloc de comprendre l´aportació del PSM a la unitat progressista i a la victòria damunt el PP, aquests “amics” s´han dedicat, com de costum d´ençà fa trenta anys, a insultar, a dir que el PSM contribuïa a crear “clima d´inestabilitat” a conseqüència dels prejudicis, fòbies irracionals, complexos i neuròtiques bregues polítiques dels nacionalistes. Altres, més cínics i barroers encara, s´atrevien a escriure que UM i PSOE “havien donat massa peixet” al PSM. Com si Biel Barceló i els altres membres del Bloc haguessin de ser uns simples convidats de pedra als quals els donava una almoina per tal que fessin bondat i callassin. Els més espanyolistes de la colla de demonitzadors, els han dit “adolescentes gimoteadores de la tercera edad” i el company Biel Barceló ha estat qualificat de “títere de los druidas petrificados que hundieron sus siglas”. Redéu, quins “amics”, que tenim! Com deuen ser els enemics, si els “nostres” ens tracten amb aquesta brutalitat!

Biel, no els facis cas. Deixa que prediquin. Els sectors progressistes que hem donat i donam suport al Bloc pensam que s´ha fet una bona feina i que els objectius essencials del Bloc es van aconseguint a poc a poc.

Miquel López Crespí

El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero

Els desastres de Jaume Carbonero

La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.

La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.

Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (6-V-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Que el feixisme atacàs els principis marxistes i republicans era comprensible, per alguna cosa eren reaccionaris alletats en el vessament de la sang del poble. Però que aquestes mateixes idees d'odi a la lluita republicana, o anticapitalistes, es convertissin en la pràctica política diària de l'esquerra oficial que sostenia el règim, era vertaderament demencial. Per això la visceralitat reaccionària, el brutal pragmatisme de Caterina quan s'enfronta amb Nereu pel seu idealisme, pens que reflecteix, amb tota la seva ferotgia, aquells anys de la transició. (Miquel López Crespí)

Carrer de Blanquerna (Edicions Can Sifre) i el teatre mallorquí

De tots els personatges que actuen damunt l'escenari a Carrer de Blanquerna, l'obra de teatre que acaba de publicar Edicions Can Sifre, potser l´únic que no ha cregut mai en els principis de lluita per la llibertat i transformació del món que tenen la majoria de personatges, és Caterina, la conflictiva companya de Nereu. Un personatge típic en la línia de l'egoisme, el més barroer materialisme i l'odi envers qualsevol activitat que no vagi enfocada a guanyar més diners, a situar-se en una bona posició econòmica. El vulgar pragmatisme de Caterina, la seva ràbia continguda contra l'idealisme de Nereu i els altres protagonistes de l'obra, la fa ser un personatge antipàtic per la seva brutalitat i alhora molt representatiu d'un determinat tarannà social.

En el fons, i era el que m'interessava ressaltar quan anava escrivint els diàlegs de la primera escena, posant en acció l'amargor de Caterina, el sec ressentiment contra els homes i dones que es movien per uns ideals culturals i polítics de millora del món, situava una determinada forma del comportament de la nostra societat; ironitzava, de forma esperpèntica, sobre els "valors" d'una classe mitjana, d'alguns sectors d'una incipient burgesia que, sense cap mena de dubte, tornarien treure els militars a carrer i armarien nous escamots de falangistes si copsassin que les idees de Nereu podien triomfar. En els diàlegs on intervé Caterina, i principalment en la primera escena, és quan podem constatar més aquesta accentuació de caràcters. Els personatges de l'obra són sempre, no ens hauríem d'enganyar al respecte, personatges-tipus, representatius de formes generals i col·lectives de comportament, més que persones individualitzades, malgrat que també ho puguin ser.

Caterina, el personatge més fred de l'obra, no és tan aliè a la realitat que ens envolta com han volgut pensar alguns dels amics que han llegit Carrer de Blanquerna abans de la seva publicació. Bastaria pensar com era la gent de dretes a Mallorca en temps de la guerra civil (i abans, si recordam la repressió que patim des de les Germanies passant pel Decret de Nova Planta!). Els anys de la guerra foren terribles i encara en portam les ferides al cos. Un parell de milers d'assassinats a sang freda, anant a cercar la gent a la nit, a casa seva, simplement per haver militat en una organització d'esquerres, per ser membre d'un sindicat, per no haver anat a missa. Milers d'assassinats, tortures, violacions de dones, misèria damunt els pobres. No ens hauríem d'errar quant al grau de brutalitat dels sectors reaccionaris del país. Caterina no és un personatge d'un altre món. La seva virulència contra les idees que considera "utòpiques" és la mateixa virulència que hem vist històricament entre els sectors que volen aturar el progrés de la història. La brutalitat de la guerra civil, sense disfressa, amb sang i morts i torturats a totes les carreteres mallorquines. I també, cal no oblidar-ho, la brutalitat de la dreta i certs sectors de l'esquerra nominal quan, juntes, criminalitzaven les idees de república, socialisme i llibertat de les nacions oprimides per l'estat.

Recordem que la restauració borbònica es va bastir precisament damunt tones del més barroer pragmatisme i el més descarnat cinisme. I què expressa Caterina quan ataca Nereu pel seu idealisme?

El barroer cinisme i menfotisme del quan vàrem ser testimonis en temps de la transició es bastí damunt tones de mentides, de contes de fades quant a la "consecució de la llibertat" i de mil increïbles teoritzacions sobre la "intel·ligència" dels polítics que pactaren amb els franquistes reciclats i que, xerricaven, "havien aconseguit el que era possible". Quin fàstic, les idees i els principis per aquesta gentussa!

No ens hauria d'estranyar, doncs, la ràbia profunda que Caterina sent envers la utopia dels altres protagonistes de Carrer de Blanquerna. És la mateixa ràbia que els que militàrem en les organitzacions antifeixistes del temps de la dictadura franquista poguérem captar, com hem dit una mica més amunt, no solament en les fileres de la dreta sinó també en l'actuació dels dirigents de la pseudoesquerra. La ràbia de Santiago Carrillo, Felipe González i de tots els partits de dreta que els feien companyia, contra les idees nacionalistes d'esquerra, republicanes, marxistes, revolucionàries, feia feredat. Que el feixisme atacàs els principis marxistes i republicans era comprensible, per alguna cosa eren reaccionaris alletats en el vessament de la sang del poble. Però que aquestes mateixes idees d'odi a la lluita republicana, o anticapitalistes, es convertissin en la pràctica política diària de l'esquerra oficial que sostenia el règim, era vertaderament demencial. Per això la visceralitat reaccionària, el brutal pragmatisme de Caterina quan s'enfronta amb Nereu pel seu idealisme, pens que reflecteix, amb tota la seva ferotgia, aquells anys de la transició.

Les primeres paraules de Caterina en entrar en escena són expressió brutal d'aquest desig instintiu, bestial, pels diners. Caterina, com molta gent que ens envolta, vol disposar d'un determinat poder adquisitiu per a accedir a la possessió dels símbols, els objectes que ofereix la societat de consum i que palesen davant la societat el teu estatus social.

En els sectors més podrits del ventall polític que encapçalà els pactes amb el franquisme reciclat, a part de la lluita pels diners, a part de l'egoisme particular, hi havia -i hi ha encara!- aquesta brutalitat, aquesta lluita desfermada pels llocs de control i comandament dins la societat sorgida de la reforma de 1976-1978. És el que hem vist durant aquest darrer quart de segle de traïdes i girades de casaca. En escriure la trilogia que comentam, és a dir, Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna, ens adonam a la perfecció, com si haguéssim nascut amb un aparell de raigs X dins el cervell, que, amb la consolidació de la monarquia i la consagració constitucional de la "sagrada unidad de España" i l'economia de mercat capitalista, morien oficialment, per a molt de temps, la majoria d'idees que havien alletat quaranta anys de lluita contra el feixisme.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (26-IV-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Una generació, la que lluità amb les armes en la mà contra el feixisme, que donà sentit a la nostra lluita juvenil, als esforços per avançar envers una societat i una nació lliure de dominacions foranes, republicana i socialista en el sentit més ampli i democràtic de la paraula, lluny de la politiqueria actual pels endolls i la poltrona oficial. (Miquel López Crespí)

La funció narcotitzadora del poder

Crec que l'escriptor i investigador Pere Rosselló Bover encertava a les totes quan, en el pròleg al meu llibre Cultura i transició a Mallorca, parla de la funció "narcotitzadora" del poder. Una funció, cínica i servil, que exerceixen, ben pagats i promocionats, tota aquella colla de postmoderns que ha fet tot el possible per esquarterar políticament i culturalment els Països Catalans, per demonitzar l'herència del Congrés de Cultura Catalana de mitjans dels setanta, per fer de la nostra literatura un cau on sovint només suren aquells o aquelles que s'adapten a les normes dictades pels comissaris neoparanoucentistes i pels poders fàctics econòmics, culturals i polítics.

Cultura i transició a Mallorca i els altres llibres que també hem citat són obres, doncs, per a la memòria històrica i, també, per a provar de fer justícia, dins les nostres minvades possibilitats personals, a tots aquells i aquelles que, des d'una posició difícil, sense cap mena d'ajut ni suport polític ni institucional, han resistit l'envestida dels malfactors creant amb el seu esforç una literatura catalana digna de la nostra millor herència cultural.

Per això quan, amb l'editor Sebastià Roig, em vaig posar a la tasca ho vaig fer amb molta il·lusió. Aquesta vegada he tengut més temps, prop de dos anys, per a ampliar el material que havia sortit a No era això: memòria política de la transició, Cultura i antifranquisme i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. El temps, la tranquil·litat per a la recerca, per a consultar llibres i hemeroteques, és bàsic per a poder enllestir un treball digne i de qualitat. I, sobretot, per a poder cercar els materials adients, estudiar quins articles convenia salvar i rescatar de l'oblit, quins tenien un valor en aquests moments i quins no. El temps que he tengut a la meva disposició ha estat un factor essencial per a obtenir aquest resultat final del qual estic summament content. Dos anys pot semblar temps massa curt, però us puc ben assegurar que durant aquests mesos han passat pel meu davant prop de quaranta anys de lluita cultural i política antifranquista. Mentre anava preparant i passant en net els articles que havien de sortir a Cultura i transició a Mallorca no podia deixar de fer certes reflexions quant al pas del temps. En enllestir els articles dedicats a Francesc de B. Moll, al Concili Vaticà II, a les revistes i llibres de cinema en els seixanta i setanta, a la ràdio dels cinquanta i seixanta o a la vida de Gonçal Castelló, la meva vida particular en passava pels ulls com si fos una pel·lícula documental. M'adonava que, tanmateix, parlar de Gonçal Castelló, de Josep M. Llompart, del cineasta Luis Buñuel, d'Eisenstein o del paper de Gramsci, Jean-Paul Sartre, Che Guevara, Roger Garaudy, Arnold Hauser, Marx, Engels, Isaac Deutscher, Roland Barthes, Henri Lefebvre o Lucien Goldman en la nostra formació, era parlar de la nostra vida, del que ens ensenyaren els pares, la generació d'antifeixistes dels anys trenta que saberen resistir amb dignitat els anys d'oprobi de la dictadura. L'estudi dels clàssics del pensament socialista internacional servia per a consolidar, en uns joves de divuit o dinou anys, el que ens havien ensenyat els lluitadors republicans dels anys trenta amb la seva pràctica vital. Ara, les lectures, els llibres, li donaven simplement cos teòric.

Avui, quan reflexion en aquells de formació, en els fets dels quals parl a Cultura i transició a Mallorca, la vida cultural i política dels anys seixanta i setanta, tenc la certesa cada vegada més ferma que érem, pensàvem i actuàvem de la forma que ho fèiem perquè ens alletà aquella heroica i sacrificada generació de vells combatents per un món millor. Una generació, la que lluità amb les armes en la mà contra el feixisme, que donà sentit a la nostra lluita juvenil, als esforços per avançar envers una societat i una nació lliure de dominacions foranes, republicana i socialista en el sentit més ampli i democràtic de la paraula, lluny de la politiqueria actual pels endolls i la poltrona oficial.

Gramsci o Gabriel Alomar, Andreu Nin o Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Joan Fuster, Macià, el president Companys, Emili Darder o els anònims assassinats republicans del temps de la guerra civil, de la llarga postguerra franquista, no són esotèriques influències històrico-culturals que hom llig o sent de jove i després oblida, quan se situa a recer del poder. Sempre ens hem vanat i ens vanam d'estar ben lluny d'aquest podrit pragmatisme que segrega el poder indicant quines són les idees que no serveixen per a "fer carrera" política o literària. Ans al contrari, i en molts dels treballs de Cultura i transició a Mallorca es pot veure bel clar, les idees de tos els clàssics que ens alletaren en la joventut serviren per a esmolar les nostres eines d'intervenció política i cultural. I d'això sempre ens hem sentit orgullosos sense renunciar mai a cap dels principis que ens sostengueren en el passat i ens sostenen encara. Qui ens conegui una mica sap que els nostres anys de militància en d'organitzacions marxistes i nacionalistes d'esquerra així ho confirmen. Els llibres, les novel·les, poemaris i obres de teatre publicats en aquests darrers quart de segle també donen fe de com la poètica de Rosselló-Pòrcel, Joan Fuster o Manuel de Pedrolo és present en la nostra pràctica literària.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Què passa amb Air Berlin, que ve a sucar-nos cada dia tants milions?

Amb un titular que diu “Els nens de Mallorca ja no saben xerrar espanyol ¿?”, alhora que desitja salutacions i bon cap de setmana, el periodista sineuer Miquel Puiggròs Noguera, seguint les informacions publicades a Vilaweb, anima tothom a boicotejar Air Berlin.

I això que n'agafa molts, d'air berlin, eh! Diu.
Però a partir d'ara li veuran poc el pèl, després de veure de quin peu calcen aquests inadaptats deprimits socials, que volen mal a tot el món...

Joachim Hunold, CEO Air Berlin
"Aquest personatge hauria de ser declarat pel Govern autonòmic persona non grata i hauria de rebre un avís per part del Govern central... el seu comportament encaixa a la perfecció en la caricatura més agra que el món s'ha fet d'un cert tipus d'alemany: una caricatura que els personatges com ell impedeixen d'enterrar per a sempre". (Guillem Frontera, DBalears, 06-06-2008)

La cosa està en el fet que Air Berlin es reafirma en uns comentaris despectius realitzats contra la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears. El director de la companyia publica un polèmic editorial a la revista d'Air Berlín, i la companyia aèria critica el possible traspàs del Prat a la Generalitat... entre d'altres aspectes...

Tot seguit, m'arriba missatge del bon company de lluites catalanes, Joan Lladonet, amb un altre títol de missatge, també relacionat amb aquest assumpte: “Els neonazis d'Air Berlín imiten la Legión Cóndor”, reproduint i recollint la crida feta pel Lobby per la Independència que, a la vegada, reprodueix la informació publicada a La Vanguardia segons la qual tot comença quan la directora general de Política Lingüística, Margalida Tous, envia a Air Berlin i altres companyies aèries amb destinació a les Illes Balears, una carta que insta a utilitzar també el català en les comunicacions amb els clients.

Miquel Puiggròs Noguera, de Sineu (Mallorca), encara que ciutadà de l'univers per motiu de treball, és llicenciat en Ciències Biològiques (UIB) i té un màster en Gestió Mediambiental. Està fent fent la llicenciatura en Humanitats (UOC). Treballa d'assessor en temes higiènics sanitaris, encara que durant anys ha dedicat part del seu temps a la docència i un poc al periodisme local. Li encanta llegir i, especialment, escriure. Darrerament s'ha 'enganxat' a la wikipèdia en català, del qual és col·laborador (corregint actes vandàlics que tergiversen la història i la realitat en general). La política és un dels altres seus interessos. Escriu de política des d'un punt de vista illenc, sense deixar de mirar cap a l'àmbit nacional (de nació), ni universal.

D'altres enllaços sobre aquest mateix assumpte:

• Boicot a Air Berlín! Carta oberta de l'escriptor Miquel López Crespí a Joachim Hunold, director general d'Air Berlín
• Campanya contra Air Berlín
• Puig i Cordon, Joan
• Boicot Air Berlín: amb Air Berlín NO, Gràcies!
• Air Berlín es reafirma en els comentaris despectius contra el català
• No ens faran callar
• Indignació contra Air Berlin per haver atacat el català des de la seva revista.- L'OCB i UM titllen l'editorial de mentida · Francesc Antich es reunirà amb el director de la companyia
• L'OCB considera inacceptables els atacs d'Air Berlin al català i comença una campanya per exigir respecte als drets lingüístics
• El secretari de Política Lingüística dóna suport al Govern Balear en les seves recomanacions a Air Berlin.- Bernat Joan enviarà una carta al director general d'Air Berlin
• Air Berlin, com Amigos Alemanes en España? Bernat Joan

Blog Promocat

Carta oberta de l’escriptor Miquel López Crespí a Joachim Hunold, director general de Air Berlín

Herr Joachim Hunold

Generaldirektor Air Berlin

Sehr geehrter Herr Joachim Hunold,

Als katalanisch sprechender Bürger Mallorcas bin ich wirklich enttäuscht über die unglücklichen Äusserungen, die in Ihrem Magazin zu lesen waren.

Es ist tatsächlich die Mehrheit der balearischen Bürger, die die katalanische Sprache als Muttersprache hat, weshalb natürlich viele Menschen bitter enttäuscht darüber sind, dass Ihre Sprache schlechtgemacht wird; und dass im Hinblick auf die Tatsache, dass Mallorca einer der wichtigsten wirtschaftlichen Standpunkte Air Berlins ist und zum Aufbau des Air Berlin- Flugnetzes in entscheidendem Masse beigetragen hat. Insbesondere die lange Zeit der sprachlichen Unterdrückung, welche die katalanischsprachigen Teile des spanischen Staates unter General Franco zu erdulden hatten, hat zur logischen Folge, dass die Bürger in der heutigen demokratischen Gesellschaft mit und in ihrer Sprache leben möchten.

Ich bin mehr als überzeugt, dass der Service, ihre Fluggäste auch in katalanischer Sprache zu informieren, von ihren balearischen Kunden als ein schönes Zeichen der Verbundenheit Air Berlins mit Mallorca sowie den anderen katalanischsprachigen Teilen des spanischen Staates verstanden würde und in nicht zu unterschätzendem Masse zu einer weiteren Festigung der deutsch-mallorquinischen Verbindung beitragen wird.

Mit fereundlichen Grüssen,

Sr. Joachim Hunold,

director general de Air Berlin

Benvolgut senyor Hunold:

Com a persona que coneix la realitat de les Illes Balears i com a client d’Air Berlin vull manifestar la meva decepció per l’article recentment publicat a la revista Air Berlin Magazin en què, lluny de mantenir una relació de respecte cap a la llengua catalana que utilitzen molts dels usuaris de la companyia, s’hi expressen informacions que falsegen, tergiversen i criminalitzen la nostra realitat lingüística. Amb aquest article Air Berlin no actua com una empresa que ha de donar servei als ciutadans i ciutadanes, sinó com un agent en contra de la llengua que parla la majoria de la societat de les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya malgrat la repressió lingüística patida durant la dictadura militar del General Franco.

Sr. Hunold, voldria aprofitar l’ocasió per fer-li notar que l’empresa que vostè dirigeix, tot i tenir Mallorca com un dels seus centres operatius, no ofereix cap informació als usuaris en la llengua pròpia d’aquesta terra. Pensam que no seria cap trasbals per a una companyia aèria tan implantada a casa nostra que el català es vehiculés com a llengua d’informació, de la mateixa manera que respecta i fa servir els idiomes dels altres territoris en què opera. D’aquesta manera acontentaria una gran part dels seus clients i consolidaria les relacions d’amistat entre Mallorca i Alemanya.

Atentament,

Miquel López Crespí

DNI: 41.373.644W

Nota: la carta que podeu llegir una mica més amunt va ser redactada per l'OCB amb el suggeriment de signar-la i fer-la arribar a la direcció d'Air Berlín. No cal dir que de seguida vaig seguir l'encertat suggeriment dels amics de l'OCB. El missatge m'arribà amb aquesta nota: "Air Berlin menysprea la llengua catalana. Davant aquesta actitud hostil, l’Oficina de Drets Lingüístics de l’Obra Cultural Balear ha posat en marxa una campanya d’enviament de cartes per demanar a la companyia que respecti els drets lingüístics dels catalanoparlants. Us demanam que copieu el següent text i que el faceu arribar, acompanyat del vostres nom i llinatges al següent correu elecrònic: airberlin@airberlin.com (Obra Cultural Balear -OCB)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí