Miquel López Crespí - Memòria històrica

Novetats editorials – Nou llibre de l´escriptor pobler Miquel López Crespí: La Conspiració (El Tall Editorial) - Vet quí un petit tast de llibre.

La Conspiració

Començaré aquest informe amb la narració de la gran traïció que, a imitació dels luctuosos fets de París 1789 (atac a la Bastilla dia 14 de Juliol; creació de la Guàrdia Nacional; repartició de més de trenta mil fusells entre el poble...), tenien ordida Miquel Sureda de Montaner i els seus còmplices. Hem comprovat que molts d'aquests -professors, mestres, opositors a càtedra i alguna gent d'oficis vils com poden esser sabaters, comerciants, impressors o llibreters- eren destacats membres de les lògies maçòniques o de sectes anticatòliques. La intenció de Miquel Sureda i els altres conspiradors era, com ja he dit, transtornar i mudar el nostre catòlic govern a imitació de les novetats esdevingudes a la nació francesa alhora que feien tot el possible per desmembrar la nació espanyola i proclamar la República catalana.

Quan els somnis es fan realitat

Marat, amb la seva ploma esmolada com un bisturí, enfonsant els falsos herois que volien navegar al capdamunt de l'onada popular per a emmenar la Revolució a un atzucac. Marat, incansable, demanant el repartiment de les propietats de l'Església entre els més desvalguts. Marat, a la Convenció, damunt les paradetes dels mercats, enmig de les places, exigint l'armament de la població per tal de fer front a les tropes monàrquiques llestes per a ocupar París a mata-degolla. Marat arrencant les caretes de tots els ídols de guix que, de boca enfora, juraven defensar els principis de la llibertat i de nit s'entrevistaven amb Lluís XVI i Maria Antonieta ordint la repressió més brutal que hom pogués imaginar. Marat denunciant la incompetència de Necker, el ministre de finances, la xerrameca buida amb la qual entretenia la Nació abans de clavar-li el punyal per l'esquena. Marat contra Mirabeau, ídol popular fins que L'Ami de peuple en demostrà l’estreta aliança amb el Vaticà, amb els prínceps alemanys que es pensaven arribar a París en uns dies i enterrar la Llibertat. Marat ensorrant les estàtues dels seus amics del passat, Lafayette, a qui abans havia enlairat com a patriota exemplar, heroi de l'alliberament de les colònies americanes d'Anglaterra. Marat demanant la fi de tota opressió, exigint sense descans la fi del domini d'unes nacions damunt les altres, l'aprovació d'un decret que reconegués la igualtat jurídica i política dels mestissos i donàs la llibertat als negres. Marat contra els comerciants de Bordeus, Nantes, París, Marsella, Orleans i Dieppe que s'enriquien amb el comerç d'esclaus. Ràbia i odi a les tribunes de l'Assemblea i també de la Convenció quan L'Ami du peuple escopia a la cara dels aprofitats que llur cultura, llur benestar, llurs eterns debats sobre qui té dret a votar i qui no, es fonamentaven en la suor i la sang d'una humanitat sense cap mena de drets, una humanitat a la qual es tractava pitjor que a les bèsties de càrrega. Marat enmig dels xiulos dels representants dels negociants de sucre, els armadors dels vaixells dedicats al comerç d'esclaus, els que vivien en palaus gràcies als beneficis que donava el cotó, el rom, el cuiro, el tabac, el cacau que, important a baix preu, era processat a França per a ser venut posteriorment a cent cops el preu de cost. Marat rient de tots els diputats de la Convenció el dia que, al cap de setmanes de debat, s'acordà permetre votar a Haití i participar en les deliberacions de les assemblees els fills de progenitors lliures. Marat fent befa del cinisme d'uns diputats, marionetes dels comerciants que, amb mesures per a rentar-se la cara, deixaven sense drets cent mil mestissos i quatre-cents mil negres. Marat anunciant la guerra civil que s'estendria per les colònies fins que el poble comprovàs que es respectaven els drets de l'home i del ciutadà. Marat assenyalant, amb la veu atronadora i la mà amenaçant, els diputats que, com en temps de la monarquia, eren al servei dels propietaris de fàbriques que refinaven el sucre vengut de les Índies Occidentals. L'any 1789, el primer any de la Revolució, només a Marsella hi havia dotze fàbriques de refinament del sucre arribat d’Hatí; el mateix nombre que hi havia a Bordeus. Tot el cuiro que es treballava a França procedia de les colònies. Marat, amb els ulls enterbolits per la indignació, demostrant al poble de París com el negoci d'exportació de la farina, la carn salada, el vi, els teixits, la construcció de vaixells a les drassanes, eren basades totalment en l'existència de les colònies i en la conservació de la situació heretada de la monarquia. Marat dient el nom de cada un dels propietaris de les grans flotes dedicades al comerç d'esclaus, al transport de les mercaderies que havien enriquit aquesta nova aristocràcia dels diners, la qual, ho assenyalava cada dia L'Ami du peuple, pugnava, des dels llocs de comandament que havia aconseguit en els nous ministeris, des de la premsa que controlava, per aturar l'avenç de la llibertat dels pobles i de la humanitat. Marat contra els ministres que no signaven els decrets per a lliurar pa als més necessitats. Marat, com el Crist al gran temple de Jerusalem, pegant rabents fuetades damunt els rostres i les espatlles dels que negociaven amb els principis, amb la set de justícia dels que no tenen res. Marat, sense escoltar els amics que, per protegir la seva seguretat, li demanen no combatre tants d'aprofitats alhora: els alts comandaments d'una Guàrdia Nacional plena de mercenaris, els aristòcrates que, per servar palaus i propietats, havien estat els primers a cridar Visca la República! Marat, sempre vigilant contra la infinita trepa de sangoneres que només veien guanys personals allà on el poble tan sols divisava l'arbre de la Llibertat i de la Fraternitat. Marat injuriat i calumniat per aquells que tremolaven davant el poder de la seva paraula i la seva ploma, atemorits de ser els següents a ser denunciats. Marat, sense res més que la febre revolucionària, escrivint dia i nit, conformant-se amb un bocí de pa negre per menjar, indiferent al poder d'atracció dels saraus, àpats i privilegis que envoltaven la vida dels nous governants.

Gàbies de ferro Ens havíem salvat de la processó, d'anar pels carrers de Madrid fermats amb cadenes, dalt un ase, fins al cadafal, enmig dels jutipiris i insults de la gent. A poc a poc comprovàvem que la condemna a cadena perpètua era una altra forma de mort. Ens mataven d'una altra manera, aparentment menys ferotge, però igualment definitiva. Mai més no podríem tornar a les nostres terres, a gaudir de la companyia d'amics i familiars. Ens convertien en carn de presidi. Morts en vida enterrats en una presó de l'interior de la selva, sense cap contacte amb el món civilitzat.

Joana Maria

El pare, d'acord amb la meva mare, Maria Antònia de la Garriga i Blanc, decidiren casar-me de ben jove, just acabats els estudis a Madrid. Ambdós ja sabien de les meves aventures per la capital d'Espanya i sospitaven, sense anar gens errats, que aquells viatges a Roma per anar a veure el Papa i per a "aprofundir en la Fe catòlica", com els explicava en les meves cartes d'estudiant, eren una faula, una rondalla com les que em contava la senyora àvia quan jo era petit.

La sang calenta

La insondable mansió fou bastida en temps de la consolidació de la família: l'or i plata portats de les Índies; el comerç d'esclaus i espècies; el control de les finances del Gran i General Consell; les propietats incautades als jueus del Call; els béns presos als pagesos i menestrals rebels del temps de les Germanies. Molts dels nostres avantpassats, capitans de les milícies que a Inca, Artà, Porreres, Santanyí, Capdepera o Llucmajor lluitaren contra els agermanats. Segles aixecant companyies de soldats per ajudar el rei a Alger, Itàlia, qualsevol indret d'Amèrica on els mals espanyols, indis, negres i mestissos, es revoltaven contra la santa religió, el poder legítimament establert.

Notícia de Yaruro

-Els anys de patiment, el desencís en constatar que cap dels somnis que alletaren la joventut s'ha fet realitat, poden debilitar la voluntat de resistència de l'home més ferm en les seves conviccions, fer-nos claudicar. L'esperit més lliure i rebel s'arriba a vinclar sota el pes continuat de la malaltia i la vellesa. Ara encara podem respondre per cada una de les nostres accions. Hem vist en persona, hem estat enmig dels fets més agosarats de la humanitat veient els pobles conquerint el cel, fent pujar al patíbul reis i reines. La joventut ens ha fet resistir els turments físics i morals causats per la maldat dels enemics. Però... què farà un cos sense vitalitat, envellit, una ànima sense esperança? Quines misèries i claudicacions no podem arribar a cometre quan la debilitat ens corqui la voluntat de persistir en el combat contra la tirania, ens anul·li l'enteniment?

Mourant de faim, mourant de froid

Robespierre treballava en una petita cambra, a les golfes, sense cap mena de luxe ni comoditat. L’habitacle consistia solament en dues habitacions: una cambra i la saleta del final de l’escala. A la cambra on dormia només hi havia un llit de ferro amb dues cadires de bova al costat. A la saleta només s’hi podia veure la tauleta on estudiava i redactava els discursos per a la Convenció i tres o quatre cadires de bova velles que, a Mallorca, ni els pagesos més pobres de sa Pobla o Muro haurien volgut. L´únic luxe que hi podíem trobar, si posseir quatre llibres es podia considerar un luxe, era un petit armari curull d’obres literàries, filosòfiques i científiques.

Aprofitar el moment

A mesura que passaven els dies i la Revolució s'anava consolidant, també podíem comprovar com les idees de Joan Pons eren les més encertades. Els exiliats, els germans de les lògies que havíem anat a França per fermar la col·laboració entre els francesos i aquells que conspiràvem a l'interior, trobàvem més i més amics i comprensió.

L´abolició de l´esclavitud

No ens agradava gaire que quatre advocats, parisencs molt creguts, plens de falsa suficiència, amb el suport del Comitè de Salut Pública i amb la inacceptable excusa de fer avançar la "civilització", volguessin uniformitzar militarment la diversitat amplíssima de cultures existents a França. Si els jacobins tenien tan pocs miraments amb occitans, bascos, bretons o provençals... què pensarien del nostre llemosí? Qui ens podria garantir un respecte per la nostra llengua i cultura si, hi ho havíem vist de forma reiterada, no respectaven el llegat històric dels altres pobles existents a França, si no ens respectaven al mateix Rosselló? Ens dominaven els dubtes.

La selva en flames

Arribàvem a Yaruro, l’ignot castell, la fortalesa perduda enmig de la selva, envoltada per les més diverses tribus índies revoltades contra la corona espanyola i el reialme sangonós dels inquisidors. Guillem Segura, el mallorquí que comandava el destacament que havia vengut a cercar-nos a Cumanà, ens ho advertí de bon principi, just quan pujàvem als carros que ens havien de portar al forçat internament.

La darrera fórmula per atènyer el plaer

Ara, en plena selva, lluny de tot el que havia significat la nostra vida en els darrers anys, hi havia temps per a recordar. Condemnats per sempre a restar entre barrots per haver volgut lluitar per la llibertat del nostre poble! En les llargues nits de vetlla, abans que els exèrcits que lluitaven contra Espanya venguessin a enderrocar les murades de la fortalesa, tornaven totes les preguntes sense resposta fetes al llarg de la vida. Hauria errat el sentit de la meva existència anant sempre a la recerca d'impossibles? La bondat innata dels homes, com ens ensenyà Rousseau, el combat contra la injustícia, la necessitat de bastir un món nou sense absurds privilegis per a rics i aristòcrates? Per quins motius no vaig romandre al costat de Joana Maria, vivint de les rendes que ens restaven després de la ruïna familiar? M'hauria estalviat els turments de la Inquisició, el ferro roent amunt la pell per fer-me denunciar els germans de les lògies, els noms dels implicats en la conspiració del dia de Sant Blai.

La República

Proclamar la República Catalana. Per a això havíem vengut amb les tropes franceses. El somni ja era al carrer. Què hauria fet el maleït duc de Berwick i tots els seus botxins si hagués pogut veure hissar de nou la bandera a les torres i casals dels pobles que anàvem alliberant? El seu esquelet es remouria inquiet dins la terra on es podreix fent companyia als cucs i els escarabats merders, una terra erma pel contacte amb les seves deixalles llefiscoses, una terra que mai més no alimentarà plantes, arbres, herbes ni molt manco cap mena de flor. Eterna olor de podridura que allunya d'aquest indret fins i tot els animals carronyers. Niu de serps i escorpins que li fan companyia per a l'eternitat. Què faria ara Berwick, en veure altra vegada els exèrcits del comú i de tots els estaments del poble de Catalunya bastint regiments, deixant la sega per a agafar la forca i els fusells? Quin malson per a tots els enemics que han fet malbé el país veure de nou Rafel de Casanova enlairant els estendards de la llibertat, anant al capdavant dels catalans, fent costat als herois de totes les edats caiguts defensant les bretxes obertes pel foc enemic als baluards de Cortadures, Portal Nou, Santa Clara, Llevant, Santa Eulàlia...

Goya

L'exèrcit francès ja no era format per aquella colla de voluntaris que volien instaurar arreu la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. En boca de Murat, Bonaparte o qualsevol dels nous generals i mariscals les antigues paraules que havien trasbalsat la humanitat sencera perdien qualsevol mena de significat. Eren com a meuques barates que es venien a qui pagava millor. Un disfrèç per a amagar el saqueig dels pobles; un romanço per portar a la matança els que encara confiaven amb aquells remeiers d'arenes i cendres. La guerra ja no seria mai, com volien Marat i Robespierre, Babeuf i Saint Just, un instrument per a alliberar els homes de la tirania i el despotisme. La guerra, en mans dels nous senyors del món, esdevenia des d'aquell instant l'habitual instrument de l'opressió; la manera d'obtenir més guanys i riqueses per als de sempre. Què havia passat amb el somni de la conspiració, amb la lluita per bastir la República Catalana, amb els esforços per alliberar de l'esclavatge els pobles que patien sota l'opressió de la monarquia espanyola?

El Governador

El món sense guerres del futur era fàcil d'imaginar si sabíem aplicar com pertoca els incessants avenços dels investigadors i científics. Màquines per a estalviar el treball esgotador, llanternes elèctriques que convertirien la nit en un esplendent dia perpetu, ginys de vapor damunt rails de ferro que permetrien el transport de les mercaderies i de les persones a un cost molt baix contribuint així a la riquesa de les nacions. Si a tot això hi afegíem la necessària revolució política, l 'extensió a tot l'univers de les idees proclamades per la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, podríem albirar una mena de paradís terrenal com mai no s'havia vist a la terra. La terra... paradís de la humanitat? Era certitud que anàvem albirant a través de lluites i desenganys.

Un món nou

Els anys no han passat inútilment i, ho sents en la fondària del teu cor, ara són uns altres els anhels que mouen la gent al combat. Nosaltres confiàrem massa en la força de la cultura com a eina per a alliberar la humanitat de la ignorància i l'opressió. Aquella necessitat imperiosa d'aconseguir la fi de la censura inquisitorial. Volíem que els esforços dels governs anassin encaminats a construir escoles, liceus i universitats. Per això els viatges a París, Roma o Londres. Consolidar els centres de traducció i distribució de llibres i diaris. Tot plegat va ser un somni que dominà els anys més esplendents de la nostra joventut. Com l'efecte narcotitzador de l'opi quan penetra per les venes i arriba fins al cervell, furient, adormint la consciència o transformant la realitat fins a fer-la habitable. Qui no ha conegut el poder de l'esperança dins el seu cor no sap el que és la vida, el sentit exacte de l'existència. Què és la joventut més que un esclat de la fe i de la creença en totes les possibilitats personals i col·lectives? Ens enfrontam amb els perills més grans, amb les proves més difícils, amb plena confiança en les nostres forces, talment fossin àngels immortals. Aquella sensació de sentir-nos immortals, com si el temps no comptàs per a nosaltres i sempre poguéssim gaudir del l'instant del plaer perfecte, de la il·lusió que omplia els nostres dies.