Miquel López Crespí - Memòria històrica

AQUESTA AMETLA L’ESCLOVELLAM AVUI HORABAIXA

Per Antoni Mir Fullana. President honorari d'Editorial Moll - Fa quaranta anys, tal dia com avui, el Parlament de les Illes Balears aprovava la Llei de Normalització Lingüística. Era el 29 d’abril de 1986 i, l’endemà, dia 30, s’ inaugurava a l’Auditorium de Palma el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Dues fites que inflaven les veles del vaixell de l’esperança després de quaranta anys de la prohibició, la persecució i la ignomínia del franquisme.

Coses de la vida, fruit de la recepció popular i entusiasta dels Cursos de Català per a Adults a les barriades de Palma creats el 1982, se m’havia presentat l’oportunitat d’exercir la secretaria executiva del II Congrés a les Balears durant els anys 1985 i 1986, en estreta col•laboració amb el matrimoni Josep M. Magrinyà-Paquita Bosch. Des del primer moment que m’hi vaig incorporar, vaig demanar a l’organització que, o bé l’acte inaugural o bé el de cloenda, se celebràs a Palma, en reconeixement a Antoni M. Alcover, promotor visionari del I Congrés de 1906, celebrat a Barcelona, i també perquè les Balears mereixien tenir-hi un paper rellevant com a part constitutiva de la llengua, com una de les columnes de la clau de volta de què parlava Guillem Forteza (Pel ressorgiment polític de Mallorca, 1931) i que solia citar Josep M. Llompart (Obres Completes, volum I; Moll 2025). Puc confirmar que l’entusiasme de Josep Espar Ticó, secretari general i principal motor del II Congrés, va ser decisiu perquè així s’esdevingués.

L’acte inaugural va estibar la Sala Magna de l’ Auditorium de Palma a les 12 del migdia. Hi vendrien representants institucionals i destacats científics de la lingüística d’arreu del món, i de nostrats, començant pel president del II Congrés, Antoni M. Badia i Margarit. No oblidem que, al II Congrés, hi participaren experts en romanística i lingüística de la República Federal d’Alemanya (faltaven tres anys i mig per a la caiguda del Mur de Berlín); de la URSS (les lingüistes de la Universitat de Moscou arribaren acompanyades d’un comissari polític per vigilar-les com si visquéssim una novel•la de John le Carré); dels Estats Units d’Amèrica; d’Itàlia de França, del Canadà.. i així fins a una vintena de països. Expectants, havia de ser un dia per sentir-nos-en legítimament orgullosos, per mostrar qui érem i de què érem capaços.

Així que vaig decidir entrevistar-me amb temps a bastament amb Antoni Cirerol, president del Parlament aleshores, per demanar-li que la Llei de normalització lingüística, que es trobava ja en la fase final de tramitació, estàs formalment aprovada abans d’aquell acte inaugural, en atenció a tan il•lustres visitants i en bé de la bona imatge de les Balears com a país. Però els dies passaven, encara faltaven molt d’anys per tenir mòbil i whatsapp, així que el dematí del mateix dia 29 vaig demanar a Paquita Bosch que s’acostàs al Parlament per comprovar si, efectivament, la Llei quedaria aprovada. La resposta d’Antoni Cirerol va ser antològica: “Nina, aquesta ametla l’esclovellam avui horabaixa!”. I així va ser.

L’acte inaugural, però, no va sortir exactament com volíem, ens va fallar el president del Govern de les Balears. N’hi hauria hagut prou amb un discurs de cortesia institucional i fer-nos quedar bé. Tenia l’oportunitat de posar en valor la Llei consensuada i aprovada, també amb els vots del seu partit. Podia haver tengut una mirada universal. Però va triar la petitesa, tan sovintejada. Qui li va preparar el discurs va introduir una frase antagònica amb l’esperit obert de l’acte que se celebrava, “mala cosa l’estàndard”, que va provocar una xiulada que encara deu ressonar com una ona gravitacional per qualque part del firmament. Per a mi, la frase era absurda perquè la varietat estàndard o formal la necessita qualsevol idioma del món, i sobretot era inoportuna i fora de lloc perquè ens feia empegueir com a mallorquins davant tanta auctoritas de l’acadèmia internacional. Enlloc de volar per les altures com l’arbre del penyal, va fer exactament el contrari del consell que s’atribueix a Josep Tarradellas: “En política es pot fer de tot, menys el ridícul”.

Alerta, però, a no fer també el ridícul tots plegats. Que no es pugui dir que no vàrem intentar de totes les maneres possibles, com a col•lectivitat, estar a l’altura dels reptes que la llengua catalana, la nostra, afronta quaranta anys després d’una ametla que es va esclovellar en un horabaixa

--