Miquel López Crespí - Memòria històrica

Son Espases: l'hospital més car del món

pobler | 05 Juny, 2008 05:40 | Compartir:

Son Espases ha suposat la prova del cotó de la decència i honestedat de la classe política illenca, i de la independència d’altres entitats de Mallorca, en relació als poders polítics i econòmics. El cotó ha sortit bastant brut, de la prova. Si és veritat que la dignitat no té preu, Son Espases deu ser l’hospital més car del món. (Josep Juárez)

L’HOSPITAL MÉS CAR DEL MÓN

Per Josep Juárez

Potser amb un punt de masoquisme, cada vegada que pas per les rodalies de La Real, m’atur a observar les obres de l’hospital de Son Espases. L’edifici creix i s’estén com un alien, aferrant els seus tentacles sobre el paisatge secular d’una terra que els seus habitants no han estat capaços de defensar. Amb enormes grues, màquines de tota mena i operaris com a formigues, la construcció-destrucció esdevé, amb especial contundència, un fet consumat i irreversible. Potser també per recordar-nos, de pas per si hi ha cap dubte, qui comanda realment en aquest país. Cruel paradoxa, que un instrument de salut vengui a fer tan mala ferida a Mallorca.

Parlar de Son Espases, amb persones dels partits coaligats dins l’actual govern de suposat “centre esquerra”, és com anomenar la corda a la casa del penjat. Aquest tema sol provocar reaccions de mala consciència i a la defensiva. No cal parlar de l’assumpte, ni molt menys provocar cap debat públic. L’omertà és el millor instrument per continuar escalfant cadira i sou institucional, a major glòria de la butxaca dels especuladors. I per arraconar als quatre impertinents que ens demanam cada dia si, empassant-nos Son Espases i mantenint als polítics responsables d’aquesta estafa, podem continuar mirant-nos a la cara.

El mateix passa en determinades entitats socials, fins i tot de les més senyeres que, amb el seu silenci, han estat còmplices de l’escàndol. Guillem Frontera feia referència a la solitud d’Aina Calafat i al silenci del GOB (DdB, 25/5/08), i no li manca raó. Vaig assistir, com a soci de l’entitat ecologista, a la darrera assemblea general, el passat desembre. Allà també hi era Aina Calafat. Ens vàrem quedar tots sols, ella i un servidor, en mig de la passivitat de la resta d’assistents, demanant responsabilitats a l’anterior junta directiva del GOB, per no moure un dit a l’hora d’evitar l’atemptat de Son Espases.

Curiosa va ser la reacció dels responsables del GOB, en aquesta assemblea. A la pregunta de per què no es va impulsar, junt amb altres entitats que sí ho varen fer, la manifestació del 24 de novembre a Palma (amb el lema “Rectificau”, més de sis-centes persones), resposta de que “era contraproduent participar en mobilitzacions minoritàries”. Déu n’hi do! Cal recordar la quantitat de mobilitzacions que ha impulsat el GOB amb petits grups d’activistes? Excuses buides, en definitiva, d’els qui varen decidir, senzillament i sense consultar als socis, no enfrontar-se al poder polític i econòmic, i ells sabran el per què. Qui estima Mallorca, no la destrueix. Però, sobretot, qui estima Mallorca, la defensa.

Tampoc els frares de La Real no poden treure pit en aquesta història. Ja en febrer d’enguany, les entitats convocants de la manifestació de novembre, varen intentar celebrar, al pati exterior del Monestir, un concert de música en defensa de La Real. Després de varies entrevistes, pèrdua de temps i amb els músics compromesos, el portaveu de la comunitat religiosa va negar l’ús del recinte. La raó? Que coincidia amb la campanya electoral del 9 de març (de fet, va dir que després de les eleccions generals no hi hauria cap problema). Per què, una i altra vegada, els representants del poder diví acaben, tard o d’hora, en sintonia amb els representants del poder humà?

Son Espases ha suposat la prova del cotó de la decència i honestedat de la classe política illenca, i de la independència d’altres entitats de Mallorca, en relació als poders polítics i econòmics. El cotó ha sortit bastant brut, de la prova. Si és veritat que la dignitat no té preu, Son Espases deu ser l’hospital més car del món.

Juny de 2008

Analitzant l´oportunisme elevat a la màxima potència que domina el panorama actual, Llorenç Capellà pensava que la manca de principis, de coherència i de dignitat eren producte d´una sola cosa: la cadira. Per això en Llorenç escrivia: “Divendres passat, davant el Consolat de Mar, on vaig acudir responent a la crida de la gent de la Real, vaig tenir oportunitat de comprovar com la ideologia de la cadira s´imposa descaradament, sense matisos ni excuses pietoses. On era, divendres, la gent amb la qual, fa tres mesos, em vaig manifestar en defensa de la terra? A hores d´ara la xarxa de govern del nou Pacte de Progrés emmordassa més de tres mil persones, em vaig dir. I vaig concloure que totes les ideologies convergeixen en la cadira. Ni socialistes, ni comunistes, ni anarquistes, ni nacionalistes, tots ells partidaris de protegir la Real, canvien de parer en un batre d´ulls. Els embruteix l´ànima, la cadira” (Miquel López Crespí)

Son Espases i la cadira

L´Hospital de Jaume Matas

Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

La decisió del president Antich de continuar amb el projecte estrella del PP fent l´hospital a Son Espases és motiu de nombroses reflexions i comentaris. I també, com no podia ser altrament, d´un profund desencís que augmenta entre les fileres progressistes, entre tots aquells i aquelles que volguérem creure altra volta en les promeses dels professionals de la política. N´hem parlat en alguna ocasió des d´aquestes mateixes pàgines d´opinió. Per als més cínics, alguns centenars de vividors del romanço que són en nòmina i només compareixien a les manifestacions de la Plataforma Salvem la Real! per a aconseguir la cadireta, la decisió del president és la més lògica i coherent. En el fons, tots aquests especialistes de la mentida i la mistificació no creien en el contingut de les pancartes que portaven quan eren al carrer en lluita aparent contra el PP. Com han fet sempre els oportunistes de totes les tendències, tan sols eren al costat nostre per provar de treure rendiment personal a la lluita de les plataformes antiautopistes, a les plataformes de ses Fontanelles, al valent col·lectiu de Salvem la Real! Empraven les mobilitzacions del poble com a estri, com un simple objecte manipulable. L´oblit de les promeses i de les lluites de les plataformes, l´elaboració d´excuses de mal pagador, increïbles i gens elaborades, així ho han fet veure a una gran part de l´electorat progressista que SÍ que, per enèsima vegada, provaven de confiar novament en uns professionals de la política que sempre ens acaben enganyant.

És evident que quan el PSOE inicià la campanya electoral demanant perdó als poders fàctics de les Illes, especialment a la patronal d´hostaleria, i els prometé que mai més de la vida pensaria en l'ecotaxa (demanar als turistes un euro per a projectes mediambientals!) ja imaginàvem que la legislatura podia començar malament. Era massa submissió a qui realment controla la situació –la banca, el capital- per a fer-se excessives il·lusions del que podia fer una esquerra oficial amb tantes prevencions davant els poders fàctics de la nostra terra. Però, talment com hem fet tantes vegades, en un acte voluntarista, hem volgut donar una nova oportunitat a tots aquells que havien fet seu el discurs de la protecció de la terra i de la lluita contra l´especulació.

Però les promeses electorals sembla que són sempre el mateix: cortines de fum per a rapinyar uns vots als incauts i, damunt la suor, les il·lusions i esperances del poble, aconseguir fruir dels bons sous i privilegis que comporta la gestió del règim.

Tot plegat d´una grisor política vertaderament esfereïdora. Potser mai, en tots aquests anys de renúncies i claudicacions no s´havia vist tan clarament la supeditació d´aquells que diuen ser els nostres governants a la banca i els especuladors. Qui ha escrit l´article més trist i més desesperat sobre totes aquestes qüestions que comentam ha estat l´escriptor Llorenç Pellà, que era al costat nostre en la manifestació de l´altre dia per a demanar coherència i dignitat al govern progressista. Analitzant l´oportunisme elevat a la màxima potència que domina el panorama actual, Llorenç Capellà pensava que la manca de principis, de coherència i de dignitat eren producte d´una sola cosa: la cadira. Per això en Llorenç escrivia: “Divendres passat, davant el Consolat de Mar, on vaig acudir responent a la crida de la gent de la Real, vaig tenir oportunitat de comprovar com la ideologia de la cadira s´imposa descaradament, sense matisos ni excuses pietoses. On era, divendres, la gent amb la qual, fa tres mesos, em vaig manifestar en defensa de la terra? A hores d´ara la xarxa de govern del nou Pacte de Progrés emmordassa més de tres mil persones, em vaig dir. I vaig concloure que totes les ideologies convergeixen en la cadira. Ni socialistes, ni comunistes, ni anarquistes, ni nacionalistes, tots ells partidaris de protegir la Real, canvien de parer en un batre d´ulls. Els embruteix l´ànima, la cadira”.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-X-07)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Reculls de contes en la Fira del Llibre de Palma

pobler | 04 Juny, 2008 15:08 | Compartir:

Alguns esperits selectes, membres de l'elitista gremi dels exquisits, aquells que tenen criats o criades per a passar a ordinador el que els senyors escriuen a mà, xerriquen contra els avenços del progrés. Tot plegat és una actitud respectable però que no compartesc gens ni mica. Sobretot sabent que hi ha més d´un company del gremi que només fa servir la ploma estilogràfica comprada als encants (però que diuen que és de l'avi) i l’Hispano-Olivetti d´abans de la guerra per a sortir afavorits en la fotografia. Trucs més coneguts que el TBO, perquè després, quan el fotògraf del diari o la revista ha marxat, l’escriptor que xerrica contra els ordinadors amaga la ploma d'època dins el calaix, fa desaparèixer la vella i fotogènica maquina dels anys vint a les golfes i, per art de màgia, de dins una cambra on era ocult, surt el més modern dels ordinadors que hi ha al mercat. (Miquel López Crespí)

L’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007) i la generació literària dels anys setanta

A la primera part d’aquest article parlàvem d’aquell ressò mediàtic que tenguérem molts dels autors del que s’ha vengut a denominar la “generació literària dels anys setanta”. L’any passat quan, juntament amb el poeta i investigador Ferran Lupescu repassàvem els nou llibres de contes d´on haurien de sortir les quaranta-quatre narracions que finalment hem inclòs en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions que ha editat la col·lecció Tià de sa Real, trobava alguns dels articles que ens encoratjaren en el conreu de la literatura. En el mes d´octubre de 1975, la revista Serra d´Or publicava un article de Joan Triadú titulat “Panorama de narració breu: el conte com a revelació (Una altra revelació: Miquel López Crespí)”. L’article era il·lustrat amb fotografies dels escriptors “de moda” en aquells moments, en aquest cas Josep Albanell, Miquel Ferrà Martorell, Joan Manresa i qui signa aquest article. Posteriorment en sortirien comentant les novetats de Biel Mesquida, Carme Riera, Maria Antònia Oliver, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens i Baltasar Porcel, per dir solament uns noms. Pot ser interessant, per a copsar com aquells autors de la generació dels anys setanta ens sentíem recolzats per la crítica, pels amics, pel món editorial i per la premsa, tot ben diferent de les misèries del present, reproduir la part de l’article de Joan Triadú parlant del meu primer llibre. Un llibre, A preu fet (Editorial Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1973) del qual, per cert, hem seleccionat les narracions “Saor Éire”, “Cançons d’anar a marjal”, “Decapvespre”, “La invitació”, “Lluna de mel a Castella” i “La llibertat” per a sortir a Un viatge imaginari i altres narracions. Joan Triadú deia: “Els qui vam començar a treure el nas cap a l'any 1940, no crec que puguem deixar de pensar si n'han tingut, de sort, els joves que ara tenen entre vint-i-cinc i trenta anys, els quals s'han trobat amb editorials (alguna, almenys), concursos amb abominables premis (algun en guanyen) i articles i entrevistes als diaris, al costat dels anuncis dels seus llibres (alguns anuncis amb fotografies). Però tot això no s'hauria de dir ara. És millor esperar i tenir en compte sempre que cadascú se sent el seu mal... Així, com Josep Albanell, l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí, que se'n va als vint-i-quatre anys d'edat, obtingué el premi 'Llorenç Riber', fou finalista del 'Ciutat de Manacor' i obtingué el premi "Joan Ballester" a la II Festa de les Lletres celebrada a Campos. També fou premiat com a autor de teatre. Al llibre de narracions A preu fet (Llibres Turmeda, Collecció Gavilans, de narrativa, Editorial J. Mascaró Pasarius, Palma de Mallorca 1973), un llibre breu, Miquel López Crespí inclou els contes del recull que dóna títol al llibre i un altre recull titulat Somnis dúctils. En conjunt, una altra revelació i una nova aportació mallorquina a la narrativa d'avui. Per què 'mallorquina'? Quina significació té el fet de dir-ho, si és que en té cap? López Crespí almenys aporta el seu mallorquinisme (i no em refereixo al llenguatge que els mallorquins es distingeixen per dominar molt bé, menys engavanyats pel castellà) en forma d'un romanticisme declarat de la millor mena, sense vergonya, i que porta a la crítica directa, a l'inconformisme jove i de carrer. Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat.

‘Els contes de López Crespí, doncs, tenen aquestes qualitats. Hi ha moments en què la visió del món és expressada d'una manera més elusiva (com en el conte 'Amor'..., tan valent) i esquiven tot excés d'expressivitat. És un món que té camins, bé que en aquests reculls no en predomini encara ben bé cap, entre la lírica i la sàtira, que en el món en què vivim tot s'ho té prou guanyat”.

L’antologia de contes editats en la col·lecció Tià de sa Real, Un viatge imaginari i altres narracions han estat possibles per l’encoratjament i suport que en tot moment he rebut de dues persones a les quals vull agrair tot el que han fet per dur a la realitat aquest projecte.

Aquestes dues persones són l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, director de la col·lecció Tià de sa Real, i l’investigador i poeta Ferran Lupescu. Pere Rosselló Bover feia temps que em parlava d’aquest projecte. No cal dir que la proposta m’honorava i alhora em seduïa. El problema essencial que jo tenia per a acceptar la proposta era, més que res, la manca de temps. M’explicaré. Exceptuant algunes narracions dels reculls Històries del desencís (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 1995) i Crònica de la pesta (Llibres del Segle, Girona, 1993) no tenia els contes enregistrats a l´ordinador ni en disquets. La majoria, doncs, de les quaranta-quatre narracions del llibre eren del temps en el qual no existien aquests màgics ginys de la modernitat, els aparells que et permeten anar corregint damunt la pantalla, lluny d’aquella feinada d´esclaus que era corregir a mà i després passar-te setmanes i mesos passant a net les tres-centes pàgines d´una novel·la, per posar un exemple.

Alguns esperits selectes, membres de l'elitista gremi dels exquisits, aquells que tenen criats o criades per a passar a ordinador el que els senyors escriuen a mà, xerriquen contra els avenços del progrés. Tot plegat és una actitud respectable però que no compartesc gens ni mica. Sobretot sabent que hi ha més d´un company del gremi que només fa servir la ploma estilogràfica comprada als encants (però que diuen que és de l'avi) i l’Hispano-Olivetti d´abans de la guerra per a sortir afavorits en la fotografia. Trucs més coneguts que el TBO, perquè després, quan el fotògraf del diari o la revista ha marxat, l’escriptor que xerrica contra els ordinadors amaga la ploma d'època dins el calaix, fa desaparèixer la vella i fotogènica maquina dels anys vint a les golfes i, per art de màgia, de dins una cambra on era ocult, surt el més modern dels ordinadors que hi ha al mercat.

Pens que els ordinadors ens han estalviat molta feina inútil. Aquests avenços de la tècnica ens han permès recuperar per a la creació moltes hores que abans dedicàvem al treball mecànic de passar en net els nostres escrits. I per a aquells, la majoria del gremi, que no tenim xalet a la vora de la platja ni criades que ens ventin mentre treballam en ple estiu, aquelles llargues jornades, les setmanes i mesos de picar a màquina passant en net un llibre, han passat a la història. La correcció d´un text a la pantalla de l´ordinador ha significat un alliberament increïble per a l’escriptor professional o que, almanco, ho prova de ser.

Però tornant al començament de l’article, cal dir que el problema de temps, de trobar uns mesos lliures per a revisar els llibres publicats en el passat i després passar-ho al disquet, era el que havia entretengut la realització del projecte. Finalment, el 2006, just a començaments d’estiu, vaig decidir deixar-ho tot, els projectes de novel·la que tenia en marxa, els poemaris que havia d’acabar d´enllestir, els reculls d’articles que em demanava alguna editorial i, sense pensar en res més, fer una immersió en el passat i començar a seleccionar contes que havia de provar de salvar del relatiu oblit en què es troben. Si avui dia una novetat editorial catalana tan sols roman uns dies al mostrador de les llibreries, i això quan aconsegueix arribar-hi a ser present!, imaginau el que s’esdevé amb llibres editats va trenta-quatre anys, cas del recull A preu fet (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1973, per exemple, o de La guerra just acaba de començar (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1974).

Pere Rosselló Bover m’animà a iniciar la tasca. I vos puc assegurar que sense aquest encoratjament no crec que el llibre que finalment és al carrer fos ara una realitat.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Bartomeu Vicens (UM) hauria de dimitir. Comunicat d' Esquerra Unida (EU) (Blog Emylse)

pobler | 04 Juny, 2008 10:36 | Compartir:

Vicens hauria de dimitir

Bartomeu Vicens

I així de contundent ho expressava EU ahir en un comunicat de premsa:

La imputació en tres casos de corrupcíó urbanística és incompatible amb l'exercici d'aquesta funció.

EU fa una crida pública a tots els partits integrants del govern per tal que reflexionin i siguin capaços de construir un discurs coherent i reflexiu que respongui a les expectatives de la ciutadania davant els casos de corrupció

Esquerra Unida de les Illes Balears considera que les tasques de representació política han d'estar al marge de les pol.lèmiques sobre presumptes casos de corrupció i, per això, cal aplicar tres criteris o normes d'actuació:

a) Apartar de la vida públic les persones condemnades judicialment per casos de corrupció

b) Apartar de la vida pública, preventivament i sense que això signifiqui presumpció de culpabilitat, aquelles persones que estiguin implicades en casos de corrupció política per tal de mantenir el debat polític i el funcionament institucional lluny del debat sobre els casos de corrupció (que és el cas del portaveu d'UM)

c) Apartar de la vida pública aquelles persones que hagi quedat acreditat que han comés actes èticament reprobables relacionats amb la vida pública i d'una entitat suficientment greu, fins i tot si aquests actes no donen péu a responsabilitats penals

Reduïr els supòsits d'assumpció de responsabilitats al primer dels criteris ressenyats ha estat, tradicionalment, el recurs, dels qui pretenien amparar els presumptes corruptes i significa delegar en els jutges la preservació de valors cívics i democràtics que han de ser preservats, fonamentalment, per partits polítics, mitjans de comunicació i opinió pública en general. En definitiva, significa desprotegir el nostre sistema democràtic fins a límits inadmissibles.

EU lamenta que UM no participi - ni ara ni abans - d'aquest criteri.

Però EU lamenta encara més, i ho considera escandalós, que partits i persones senyeres del pacte de progrés actualment governant a les nostres institucions hagin girat, per conveniència política, les seves posicions respecte a un tema tan delicat i es limitin a mostrar-se "preocupats" o a mostrar el seu "desagrat" per una qüestió que, durant l'anterior legislatura, hauria suposat peticions de dimissió fulminants.

Demanar responsabilitats polítiques a l'adversari no té cap mèrit ni demostra una particular altura moral. El que té significació i demostra valor i principis és assumir responsabilitats quan aquesta afecta a polítics del propi partit o de partits coaligats.

En aquest sentit, EU fa una crida pública als seus socis de govern per tal que reflexionin i siguin capaços de construir un discurs coherent i reflexiu que respongui a les expectatives de la ciutadania davant els casos de corrupció.

Blog Emylse

Dietaris: memòries secretes de la postransició. Breviari contra els servils (Calima Edicions)

pobler | 04 Juny, 2008 05:29 | Compartir:

La tirania acostuma la gent a ser passiva i covarda en la forma de pensar i actuar. Qui neix sota el jou -diu La Boétie- interioritza com a natural la submissió: "La relació de dominació-servitud no es fa únicament en societat, sinó també en la intimitat de la consciència". En aquest sentit, l'escriptor mallorquí ha pres d'alguna manera el relleu d'aquest pensador occità del segle XVI. I és que la por perviu en la consciència de la ciutadania que ha patit una dictadura. Les persones queden tan acomplexades que ni en períodes democràtics gosen ser crítiques. (Quim Gibert)

En la solitud dels camps de sa Pobla

Breviari contra els servils. Dietari d´un escriptor en temps de la barbàrie (Calima Edicions)

Per Quim Gibert, psicòleg

El desengany i la soledat han estat en els darrers anys l'ombra de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), un lletraferit enderiat a descriure el temps que li ha tocat viure: "la mundialització capitalista, la desfeta de tantes i tantes organitzacions revolucionàries, el pragmatisme més barroer aplicat a la política quotidiana, l'enlairament d'un exèrcit de cínics i servils". A diferència de molts altres antifranquistes, López Crespí pensa que continuar lluitant no és cap ximpleria perquè les injustícies no han deixat d'existir. No obstant això, reconeix que cal ordir noves formes de protesta i rebel·lió.

Miquel López ha abordat des de la novel·la juvenil fins a la poesia passant per les memòries, la poesia, l'assaig, el teatre. I d'un caramull de notes encarpetades acaba de sortir del forn Breviari contra els servils. Dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie (Calima Ediciones, Ciutat de Mallorca 2002). Es tracta d'un llibre d'impressions d'allò més variades (art, somnis, política de cada dia, viatges, amor, records, amistats...), que neix del desencís de com s'ha dut el postfranquisme: "és un bon exemple del resultat de les traïdes culturals i polítiques de la transició en la consciència d'un militant d'esquerres".

Davant d'aquestes desercions, Miquel López Crespí afirma que els remolins de mediocritat que envolten el món literari no l'han immutat: "L'escriptor de debò ha de saber romandre indiferent al carnaval de les lletres. Si creu que ésser ben considerat pels servils és assolir l'èxit, no escriurà res de perdurable". Amb tot, Miquel López reconeix haver passat per moments de defallença, de sentir-se un escriptor abandonat i, per tant, d'haver-se plantejat deixar l'ofici.

Un dels primers que precisament va escriure sobre el servilisme fou Estève La Boétie quan va constatar que la tirania acostuma la gent a ser passiva i covarda en la forma de pensar i actuar. Qui neix sota el jou -diu La Boétie- interioritza com a natural la submissió: "La relació de dominació-servitud no es fa únicament en societat, sinó també en la intimitat de la consciència". En aquest sentit, l'escriptor mallorquí ha pres d'alguna manera el relleu d'aquest pensador occità del segle XVI. I és que la por perviu en la consciència de la ciutadania que ha patit una dictadura. Les persones queden tan acomplexades que ni en períodes democràtics gosen ser crítiques. Lluís Llach, en la presentació del disc que acaba d'estrenar, també s'expressava amb el mateix to: "Estic més que fart que tots siguem tan correctes i ningú digui res. Abans hi havia un horitzó d'esperança i ara hi ha una incertesa assumida (...) que sembla programada per un déu diabòlic" (El Periódico, 1-11-02).

En altres fragments de Breviari contra els servils. Dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie, López Crespí ens parla de l'ofici d'escriptor. I és que la seva producció literària ja supera la quarantena de títols, molts dels quals han estat premiats. Segons apunta ell mateix, escriure cada dia exigeix fermesa i decisió. L'ofici és dur i, sovint, incomprès. Molts són els curiosos que no se'n saben avenir que pugui guanyar-se la vida amb aquesta feina: "No poden entendre com encara queden al món folls capaços d'enfrontar-se al destí a pit descobert i que volen viure d'acord amb llurs idees i creences".

A Miquel López Crespí no li fa res ser un personatge atípic, d'aquells que per saber massa destorben, d'aquells que res no els és indiferent. I és que mai ha perdut "un desig esbojarrat de seguir lluitant per expulsar del temple els mercaders".

"Amb el somriure, la revolta". No perdem el compàs de la melodia.

Gibert, Quim. Revista L'Estel (1-I-03). p. 20.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

La corrupció política i l'esquerra alternativa: articles de Llorenç Buades i de l'escriptor Miquel López Crespí

pobler | 03 Juny, 2008 19:12 | Compartir:

El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció. (Llorenç Buades Castell, militant de la CGT)

Corrupció

Per Llorenç Buades Castell.

Llorenç Buades.

El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció.

La corrupció només es pot combatre amb una democràcia real i no amb aquest sistema de mínims que en realitat empara models institucionals fonamentats en la manca de transparència, en la verticalitat i en una oligarquia del poder que es concentra totalment en les cúpules partidàries, sindicals, institucionals i empresarials públiques.

La manca de democràcia possibilita l’exercici jeràrquic i arbitrari del poder, a dreta i a esquerra, i és la que permet que poques persones puguin decidir sobre els béns dels altres, sobre les seves contribucions econòmiques, i moltes vegades sobre les pròpies persones que formen part d’una xarxa clientelar de carácter vertical que els suporta.

El sistema vertical de poder es practica gairebé a tot arreu, i com més gran és l’associació, partit , empresa o institució, encara és fa més evident. Aquest sistema, en la dreta, és natural. Allò que no és natural és que l’esquerra, que predica la transformació social es fonamenti en el dirigisme de molt poques persones. Tampoc és natural que l’esquerra depengui de la banca, enlloc de dependre de la seva afiliació. L’esquerra d’aquest i de molts països té una dependencia absoluta del crèdit bancari, i els crèdits es paguen o quan no es poden pagar es condonen amb favors i compensacions.

Quan els partits i sindicats tenen deutes impagables han de vendre la seva autonomia, i les cúpules que els gestionen solen fer-ho sense embuts amb compensacions diverses. Així funciona el sistema. I aquests encara tenen la barra de dir que volen transformar el món.

A l’ombra d’un sistema corrupte hi conviuen moltes gents. La Cosa Nostra és benevolent amb els seus i la seva xarxa clientelar. Les màfies es barallen o pacten per espais de poder. En el món institucional passen coses semblants, sorgeixen baralles, desequilibris i nous equilibris que sorgeixen de la relació de forces entre les parts.

És evident que no és el mateix Corleone o Al Capone que un delinqüent marginal, com no és el mateix el PP i el PSOE que el Corrent Roig. Només qui accedeix al poder en pot fer abús. El batle de Sant Joan, encara que sigui del PP, no pot gaudir del poder d’un Hidalgo, i és ben segur que un burócrata sindical de pes dins una SEAT-Volkswagen o una FORD, i els d’alguns bancs i caixes d’estalvi , públiques o privades té més poder que el batle de Sant Joan. La corrupció travessa des de fa molts anys tota la xarxa institucional encara que l'atenció només es concentri en els aspectes urbanístics. I encara que moltes persones no són corruptes, si són moltes els i les que conviuen amb entitats que admeten la corrupció i que defensen als corruptes.

Molts afiliats de partits, associacions i sindicats permeten la corrupció. Alguns perquè en són beneficiaris en major o menor grau, i altres perquè són simplement fidels i poc crítics, o perquè la finalitat justifica els mitjans. També s’ha de dir que és la possibilitat d’accedir al poder en benefici propi és allò que atrau a molta gent a la política o a l’exercici del poder en diverses institucions. Allò fonamental és que el poder corromp i el poder absolut és el que més corromp. Limitar al màxim aquest “absolutisme” és la garantia per evitar la corrupció.

La corrupció política no provoca baixes entre els afiliats i afiliades del Partit Popular, i tampoc va provocar baixes excessives en el PSOE en temps de Felipe. Les escissions que es produeixen per aquests motius mai no solen ser molt significatives entre l’electorat, tot i que puguin significar una eventual derrota electoral per pocs punts, en funció de l’abast que donin els mitjans de comunicació i de creació d’opinió al servei dels qui realment ramenen les cireres darrere el bastidor. Normalment dins les organitzacions polítiques, sindicals i socials prevaleixen els interessos propis de les persones que hi treballen i viuen de la situació que a l'ètica i al compromís amb les idees.

Les persones que prioritzen la seva manera de viure als interessos generals ben aviat desenvolupen arguments i les justificacions filosòfiques necessàries per a fer valer la seva actitud, pròpia dels professionals de la política, del sindicalisme o de l'associacionisme.

Molts polítics corruptes guanyen eleccions i per tot arreu. A Nigèria com al Japó han guanyat eleccions polítics corruptes, Si Lula ha guanyat unes eleccions, amb un partit implicat en escàndols, malgrat baixar a les primàries, i amb l’aval de corrents internes crítiques suposadament roges que donen continuïtat al projecte petista, també el PP pot guanyar les eleccions a Mallorca i Eivissa.

Web Ixent (Esquerra alternativa anticapitalista i antifeixista de les Illes)

Rodrigo de Santos, Damià Vidal, Eugenio Hidalgo, el Pla Territorial de Mallorca, l’afer Rasputin, el “Cas Cavallistes”, les orgies sexuals, la cocaïna...

El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros. (Miquel López Crespí)

La corrupció política del PP

Rodrigo de Santos

D’ençà que el PP va perdre les eleccions autonòmiques i estatals, no guanya per a ensurts. Ara ja no es tracta solament d’aquelles antigues històries, quan el gerent d’IBATUR carregava al Govern de les Illes els capricis de Moscou. Parlam del conegut afer Rasputin. Tot el que va descobrint la Fiscalia Anticorrupció i el Grup de Delinqüència Econòmica, i que surt dia a dia en tots els mitjans d'informació, amenaça de deixar en no-res, talment fossin entreteniments de simples afeccionats, el cas Rasputin i la corrupció urbanística detectada a l´Ajuntament d’Andratx, els desastres i negocis tèrbols d’Eugeni Hidalgo, fill predilecte, entre molts d’altres aprofitats semblants, del govern de Jaume Matas. Els setanta mil euros malversats per Rodrigo de Santos per a pagar les seves particulars orgies sexuals... què són al costat dels 700.000 euros que, per ara, la Fiscalia Anticorrupció ha comprovat que havia defraudat Damià Vidal, l’exdirector gerent de Bitel?

El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros.

A la crisi interna del PP, al debat polític entre Mariano Rajoy i Esperança Aguirre que amenaça de dividir-lo, li surten més forats pertot arreu. Resta per investigar la qüestió Turisme Jove, una història que xuclava dos milions d’euros del pressupost i generava un forat financer de sis milions. I, parlant novament de Rodrigo de Santos... què fer amb aquell altre forat, el milió i mig d’euros per aconseguir un joc infantil per a un parc de Palma? Què en podríem dir de la història dels falsos certificats de l´anomenat “Cas Cavallistes”? I els cobraments per accelerar llicències, descoberts a l’Ajuntament de Palma, a l’època de Catalina Cirer’? I què passarà amb la història encara inacabada de Can Domenge?

Tot plegat és com un malson. Però no solament per al PP i els responsables de les malifetes de què parlam. És un malson per al sofert contribuent, que ara ja sap, constata, com molts dels seus diners, com una tallada important del que pagam a les institucions, se’n va en disbauxes sexuals, orgies de tota mena, cocaïna, cotxes tot terreny, capricis en floristeries, restaurants i supermercats. Sense parlar de les despeses a benzineres. En el cas concret de Damià Vidal, la Fiscalia Anticorrupció diu que, a part de les transferències de diners públics al seu compte corrent, l’exgerent està presumptament implicat en el pagament de tots aquests “petits capricis” amb la targeta visa de Bitel. Ben igual que quan Rodríguez de Santos pagava les factures de la bugaderia amb la seva tarja de l’Ajuntament de Palma.

Què passa a Mallorca per a haver trobat tota aquesta problemàtica –i la que vendrà!- de cop? D’on surten aquests polítics i gestors sense escrúpols, aquests aprenents de iupis que volen gaudir dels privilegis dels gàngsters del passat i d’algun multimilionari del present amb els nostres diners, amb el que pagam els soferts ciutadans i ciutadanes de la nostra terra

Ens demanam si no serà a causa d’una manca de principis ètics, d’una manca absoluta de moral. Executius mancats de cultura i de la més mínima estimació per Mallorca. Parlam de la “cultura” de la destrucció de recursos i territori, el salvatgisme desenfrenat per a fer-se rics en pocs anys. I quan no es poden fer rics especulant, destruint les Illes, entren a sac en els diners públics, emprant la visa oficial, falsificant factures, requalificant el territori.

Davant aquesta situació d’emergència cal, com ja hem demanat moltes vegades, donar un actiu suport a la Fiscalia Anticorrupció, dotar-la de més mitjans, pressupost, personal, oficines... Cal que els governs augmentin les penes de presó per aquests delictes, que els jutges no donin possibilitat a l’excusa ni a les falses justificacions dels malfactors.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-IV-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Per servar la memòria de Pau Taura

pobler | 03 Juny, 2008 16:50 | Compartir:

La mort de Pau Taura, sentida en el fons del cor, em fa copsar altra volta la veritat d´unes afirmacions recents d’un altre gran amic, l´escriptor Antoni Vidal Ferrando, el recent Premi de la Crítica Serra d’Or. Diu Vidal Ferrando que, sovint, molts d´escriptors, preocupats com és ben normal per la promoció de la seva obra, tan sols sabem veure les accions i campanyes rebentistes dels quatre poca-vergonyes que ens posen travetes i ens fan la vida impossible. Potser ens preocupen més del que tocaria les malifetes ordides pels llefiscosos comissaris de pàgina cultural o companys del gremi de la ploma que, encegats pel més ferest i malaltís autoodi, només saben atacar, sense cap mena de fonament, l´obra del company. (Miquel López Crespí)

Per servar la memòria de Pau Taura

Notícies d´enlloc, llibre que guanyà el Premi de les Lletres 1987, un premi organitzat a iniciativa de Pau Taura i que va ser editat, també a iniciativa seva per Documenta Balear

La mort de l´amic Pau Taura m´ha fet reflexionar damunt l´inexorable pas del temps, sobre la tèrbola presència de la Mort que, bel al costat nostre, cínica i sorneguera se’n riu de molts dels plans que fem per a un esdevenir que sempre és imprevisible. La mort de Pau Taura, sentida en el fons del cor, em fa copsar altra volta la veritat d´unes afirmacions recents d’un altre gran amic, l´escriptor Antoni Vidal Ferrando, el recent Premi de la Crítica Serra d’Or. Diu Vidal Ferrando que, sovint, molts d´escriptors, preocupats com és ben normal per la promoció de la seva obra, tan sols sabem veure les accions i campanyes rebentistes dels quatre poca-vergonyes que ens posen travetes i ens fan la vida impossible. Potser ens preocupen més del que tocaria les malifetes ordides pels llefiscosos comissaris de pàgina cultural o companys del gremi de la ploma que, encegats pel més ferest i malaltís autoodi, només saben atacar, sense cap mena de fonament, l´obra del company. És la misèria personal de tots aquells que saben que mai podran bastir una obra literària de qualitat, els que són incapaços de valorar la feina dels altres, ja que l´enveja els rosega les entranyes. Antoni Vidal Ferrando explica molt encertadament que en lloc de perdre el temps comentant les malifetes dels miserables hauríem de pensar en totes aquelles persones, l’exèrcit d´amics i amigues que, cada qual posant el seu granet d´arena, ens han ajudat a bastir la nostra obra.

Vidal Ferrando té tota la raó del món, i la mort de Pau Taura m´ha fet pensar molt en els seus assenyats consells. M´ha fet reflexionar perquè en Pau era un d´aquests amics imprescindibles, una persona d´una vàlua humana indiscutible i que, en moments difícils per a qui escriu aquestes retxes, i com si no fes res, com si fos la qüestió més normal del món, em va donar suports que encara avui agraeixo de tot cor. Pens que, bona persona com era, ni s’adonava del que feia per la cultura catalana de Mallorca, per la cultura en general, pels autors de la nostra terra. Feia les coses com pertocava, perquè era el seu deure, perquè era un professional fora mida, tant com a president del Gremi de Llibreters o com a director de fires de la Institució Firal de Balears (IFEBAL).

Els meus primers contactes amb Pau Taura es remunten a mitjans dels anys setanta, com a client de la primera llibreria que va obrir i, ja posteriorment, quan un jurat format per Josep M. Llompart, Pau Faner, Francisco Díaz de Castro i Jaume Adrover lliurà el Premi de les Lletres a la meva obra Noticies d´enlloc, ell era l´organitzador i ànima del premi.

La mort de l´amic Pau Taura m´ha fet tornar a la memòria aquells dies de fa vint-i-un anys, quan en Ferran Aguiló em portava les proves de Notícies d´enlloc des del local de Documenta Balear del carrer de la Impremta o jo anava a veure Pau Taura al despatx d’ IFEBAL, al carrer de Federico García Lorca, 16, i petàvem la conversa damunt llibres i els problemes de la difusió de la cultura.

Més endavant, quan es discutí el meu nom com a pregoner de la Fira del Llibre de l´any 2003, Pau Taura acceptà, com els altres llibreters, la meva nominació, tot i algunes pressions en contra dels ressentits de sempre que volien que fos un altre el pregoner. En Pau Taura se’n reia olímpicament d´aquestes pressions i no se’n podia avenir de tants d´odis en el gremi de la ploma quan deia: “no vos jugau cap fortuna; simplement unes retxes o una fotografia en els diaris”. Tornava tenir raó: era i és summament estúpida aquesta mena de bregues per aconseguir els favors dels comissaris de torn, per barrar el pas a la “competència” literària. Tanmateix els diners se’ls emporten els especuladors, aquells que han fet i fan malbé la nostra terra, els encimentadors i destructors del territori.

Miquel López Crespí

(3-VI-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

La novel·la històrica en la Fira del Llibre de Palma. El Tall Editorial publica París 1793

pobler | 03 Juny, 2008 11:16 | Compartir:

Quantes vegades no m’he demanat el que resta actualment, dins la societat actual, en el pensament de les avantguardes revolucionàries, de l’esforç d’aquella humanitat que volgué, i en part aconseguí, canviar el món. M'ho demanava mentre escrivia aquestes novel·les que comentam. M’interrogava, furgant per saber on havien marxat, per quina escletxa dels calendaris han desaparegut –si de veritat han desaparegut - aquelles esperances, els crits enardits de les multituds, el soroll dels canons i de les masses armades avançant per damunt les llambordes dels carrers de París. Què queda de la suor, dels rius de sang escampats per places i carrers, dels encesos discursos dels tribuns de la Convenció, de les propostes de Danton, Marat, Robespierre, Saint-Just, aquells titans que eren capaços de commoure els trons de totes les monarquies absolutes d’Europa? (Miquel López Crespí)

La novel·la històrica: París 1793

La recent publicació de París 1793 per l’Editorial El Tall m’ha fet reflexionar en diverses qüestions, tant en referència a la novel·la acabada d’editar com pel que fa al sentit d’escriure novel·les històriques, recreacions de la història catalana, en aquest començament del segle XXI. En relació a la primera qüestió, i per entrar plenament en matèria, cal dir que París 1793 és una ampliació de molts dels elements inicials que apareixen a La conspiració (Castelló, Editorial Antinea, 2007), obra que obtingué el Premi Internacional de Narrativa Aiguals de Izco el 2006. Ens trobam altra volta davant un personatge de ficció que ja coneix el lector que hagi llegit La conspiració. En efecte, el protagonista d’ambdues novel·les, Miquel Sureda de Montaner, no és altra persona que un fabulós personatge sortit de la vida real, de la història illenca: el revolucionari i il·lustrat mallorquí Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757–San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825). Un personatge real que, a l´hora de fer-lo protagonista principal de La conspiració i de París 1793 ha estat convenientment passat pel sedàs i les llicències normals que corresponen a una obra d’estricta creació literària.

Per tal de situar el lector quant a la importància històrica d’aquest il·lustrat mallorquí i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plena d’esdeveniments i absolutament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons i la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Diu la GEM : "Picornell Gomila, Joan Baptista Marià (Palma 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825) Polític. Devers 1777, es graduà de mestre a Madrid. Més tard, passà a Salamanca, on publicà diversos opuscles i tractats pedagògics, com Examen público, catequístico, histórico y geográfico... (1785) i Discurso teórico práctico sobre la educación(1789). Redactà un Plan de educación (1789), que fou presentat a la Sociedad Econòmica de Madrid. Després del seu rebuig, deixà la pedagogia, entrà en contacte amb els cercles revolucionaris i republicans, i ingressà dins la maçoneria. El 1790, exposa les seves idees a Discurso sobre los mejores medios para excitar y fomentar el patriotismo en una monarquía. Dirigí (1795) la fracassada conspiració revolucionària de Sant Blai. Sentenciat a mort, la condemna li fou commutada per la de presó perpètua i fou deportat (1796) a la Guaira (Veneçuela). El 1797, fugí de la presó i inspirà la Conspiració de Gual i España, l´objectiu de la qual era proclamar la independència de Veneçuela. Condemnat de nou a mort, s’amagà i es refugià a les Antilles, on prosseguí la seva tasca revolucionària, i traduí al castellà i publicà la primera edició dels drets de l´home i el ciutadà. Més tard, residí a Trinitat, Filadèlfia, Nantes i París, on es titulà en medicina. El 1810 i 1812, tornà a Veneçuela, on col·laborà amb el primer govern independent. En 1812, participà en l´intent d´invasió de Mèxic des de Nova Orleans, i fou nomenat president de la futura República de Mèxic. [...]”.

Presentació de La conspiració a Castelló. D´esquerra a dreta: Alicia Coscollano, directora de l´Editorial Antinea, Josep Lluís Pascual, membre del jurat del I Premi Internacional de Narrativa i Miquel López Crespí.

Pens que entre La conspiració i París 1793, l’obra que acaba de publicar El Tall Editorial, hi ha algunes diferències essencials. Mentre que la primera és basada principalment en els fets que envolten la famosa conspiració de Sant Blai (1795) contra la monarquia borbònica, és a dir contra Carles IV i aquella “cort dels miracles” formada de frares, monges, sacerdots, inquisidors i els successius amants de la reina Maria Lluïsa, París 1793 té més esment en les aventures dels nostres protagonistes en la França revolucionària de 1793, en els viatges a París que fan els conspiradors catalans i espanyols republicans en temps de Robespierre, Marat, Saint-Just, Babeuf, Desmoulins, Danton, Napoleó, Chaumette, Hébert, Sade... i tants d’altres personatges que tendran un paper decisiu en el desenvolupament dels fets revolucionaris a França i, per això mateix, aniran condicionant els protagonistes de París 1793.

En el fons, i m’ha passat sovint quan escrivia algunes de les altres novel·les històriques que he fet en aquests darrers vint anys --pens ara mateix en les obres L’Amagatall (Fundació Sa Nostra), Estiu de foc (Columna Edicions), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions), Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors), La conspiració (Editorial Antinea)... --, l’escriptor, mitjançant l’acte voluntarista de la creació, prova de ressuscitar les ombres del passat, els fantasmes que poblaren l’espai en aquella època. Segons Pol Sureda, investigador que publica molts dels seus estudis en el web alternatiu El Talp, la novel·la històrica seria aquella que “ambienta l’acció en un passat prou remot perquè resulti aliè al lector, i prova de reconstruir aqueixa època amb més o menys fidelitat. La coneixença de les formes de vida, els costums i la quotidianitat d’aquella societat pretèrita esdevé, doncs, un dels centres d’interès de les novel·les d’aquest gènere. A partir d’ací s’hi combinen elements d’altres gèneres; especialment, de l’aventura, l’acció, el misteri, etc”.

D’aquesta definició potser em sobraria un aspecte, allà on diu que la novel·la història “ambienta l’acció en un passat prou remot” ja que em demanaria si, per a un home o una dona de començaments del segle XXI, la Revolució Francesa, les aventures de George Sand, la guerra civil espanyola o les tensions personals i creatives d’un escriptor com Miquel Costa i Llobera formen part d’un passat remot. Potser tots els convencionalismes siguin sobrers i el mateix concepte de “novel·la de gènere” s’hauria de revisar. Ens demanam si, per exemple, una novel·la considerada “històrica” no podria definida igualment d’aventures, bèl·lica, detectivesca, d’acció, d’amor o de misteri. El mateix Pol Sureda ho especifica quan, en definir la novel·la històrica, diu que en aquesta s’hi poden combinar elements d’altres gèneres.

Continuem. Aquest incís ha vengut en relació al problema que se’ns plateja en analitzar si els fets esdevenguts en temps de la Revolució Francesa són realment constitutius o no d’un “passat remot”. I d’aquí venien i vénen els meus dubtes. Pens que tota la lluita d’idees, tot el que s’esdevengué en aquells temps cabdals per a la història de la humanitat són prou presents en molts sectors de la població. I no en parlem en aquells, com l’autor, que feren seves bona part d’aquelles idees en la lluita contra la dictadura franquista! Per exemple, i si parlam ara de París 1793, la novel·la que acaba de publicar El Tall Editorial, ens adonarem com molts d’aquells principis polítics han influït decisivament en el nostre destí personal i col·lectiu. Quantes vegades no m’he demanat el que resta actualment, dins la societat actual, en el pensament de les avantguardes revolucionàries, de l’esforç d’aquella humanitat que volgué, i en part aconseguí, canviar el món. M'ho demanava mentre escrivia aquestes novel·les que comentam. M’interrogava, furgant per saber on havien marxat, per quina escletxa dels calendaris han desaparegut –si de veritat han desaparegut - aquelles esperances, els crits enardits de les multituds, el soroll dels canons i de les masses armades avançant per damunt les llambordes dels carrers de París. Què queda de la suor, dels rius de sang escampats per places i carrers, dels encesos discursos dels tribuns de la Convenció, de les propostes de Danton, Marat, Robespierre, Saint-Just, aquells titans que eren capaços de commoure els trons de totes les monarquies absolutes d’Europa?

Alguns em direu que de la Revolució resten, per a qui ho vulgui llegir o anar a veure, els llibres d’història, els gravats que es mengen els cucs a museus i biblioteques, els polsosos discursos dels membres de la Convenció, les banderes de la Revolució que podem contemplar, rere els vidres dels mostradors del museu Carnavalet, prop de la plaça des Vosgues a París. Sí, en efecte, no us ho negaré, evidentment. Ja sé que també resten les interpretacions dels historiadors de totes les tendències, les tesis i estudis acadèmics sobre el 1793 bastits damunt la sang i el sacrifici de la humanitat, els volums que podem consultar a les biblioteques... poca cosa més si no sabem anar més lluny.

Però el novel·lista no es conforma amb la presència evanescent dels fantasmes de la història i pugna per cercar-los en el present; vol fer-los comparèixer en aquest segle XXI ple de desencisos i contrarevolucions: la mundialització del capital i els exèrcits agressius dels imperis. L’autor ha viscut massa anys vora aquelles idees de canvi i de revolta, han format part durant dècades de la seva vida, per a conformar-se amb una lectura dels llibres d’història o una visita turística al Museu del Carnavalet.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La transició i les mentides de la història oficial

pobler | 03 Juny, 2008 05:38 | Compartir:

En aquest darrer quart de segle han sortit editades un munt d´històries oficials de la transició, però poques fent referència o historiant la realitat dels grups alternatius al sistema i als partits que, amb el suport de la dreta i la banca, s'instal·laren en la gestió del règim. Com escrivíem una mica més amunt, munió d'investigadors ben pagats i promocionats pels partits del règim han lloat, i fins i tot inventat, com si d'una novel·la es tractàs, les falses "heroïcitats" de molts tèrbols personatges i partits del sistema que no feren res per la llibertat del poble, ans al contrari, pactant amb els franquistes reciclats i la patronal posaren en tot moment entrebancs al protagonisme popular. I ara, vet aquí el que és la manipulació de la història!, "immortalitzats" en aquestes hagiografies del poder, es presenten com els únics i autèntics protagonistes de la lluita per la llibertat. Una autèntica vergonya, tot plegat. (Miquel López Crespí)

Les mentides de la història oficial

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

En aquest darrer quart de segle han sortit editades un munt d´històries oficials de la transició, però poques fent referència o historiant la realitat dels grups alternatius al sistema i als partits que, amb el suport de la dreta i la banca, s'instal·laren en la gestió del règim. Com escrivíem una mica més amunt, munió d'investigadors ben pagats i promocionats pels partits del règim han lloat, i fins i tot inventat, com si d'una novel·la es tractàs, les falses "heroïcitats" de molts tèrbols personatges i partits del sistema que no feren res per la llibertat del poble, ans al contrari, pactant amb els franquistes reciclats i la patronal posaren en tot moment entrebancs al protagonisme popular. I ara, vet aquí el que és la manipulació de la història!, "immortalitzats" en aquestes hagiografies del poder, es presenten com els únics i autèntics protagonistes de la lluita per la llibertat. Una autèntica vergonya, tot plegat.

Amb No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), amb Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006) i amb la majoria dels llibres de memòries que he anat publicant en aquests darrers anys el que volia era retre un petit i sentit homenatge als oblidats, als grups i persones que, com les JEC, l'OEC, Gonçal Castelló, Valerià Pujol, Víctor Alba o el dirigent trotsquista Arturo Van den Eynde, que tant feren per la nostra cultura i per la causa del nostre alliberament nacional i social, foren sistemàticament silenciats per la colla d'oportunistes que ha provat de canviar el sentit de la nostra història i de la nostra cultura. En Cultura i antifranquisme i en Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart es tractava de reprendre les qüestions estrictament polítiques de les quals ja havia informat en altres obres i ampliar-les fins al marc cultural per tal de situar amb força l'obra i exemple d'alguns escriptors marginats i obres d'indubtable qualitat silenciades pel comissariat postmodern. Pens que qualsevol persona que conegui mínimament el rerefons del nostre món cultural no ignora com la repressió que la dreta i la pseudoesquerra exerciren contra els partits que lluitaven per la República i l'autodeterminació, pel socialisme, també s'ha exercit i s'exerceix en el camp cultural contra aquells autors i obres considerats "dissolvents". Hem parlat sovint de la campanya per fer oblidar a les noves generacions el mestratge de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Manuel de Pedrolo o Salvador Espriu, per citar només alguns dels intel·lectuals més coneguts. Si el comissariat neoparanoucentista que vol aclaparar-nos ha aconseguit molts dels seus objectius quant a demonitzar, menystenir i ridiculitzar la literatura anomenada "resistencialista"... ¿què en direm de tants i tants d'autors catalans que, en el darrer quart de segle, sense obeir consignes, portats pel seu tarannà independent, han volgut seguir l'exemple dels mestres? La marginalització, el silenci, han estat el que ha rebut i rep bona part de la intel·lectualitat catalana contemporània. Vegeu els noms de qui són promocionats per polítics i institucions. Pensau en qui promocionen les màximes autoritats de l'estat o qui cobrava i cobra bons sous de CiU o el PSOE o el PP i veureu que sempre són els mateixos. Les obres de molts d'altres, sovint magnífiques i d'una qualitat més d'una vegada superior a les dels endollats i promocionats, són sistemàticament silenciades, quan no sotmeses, com és el més freqüent, a campanyes rebentistes ordides pels clans i camarilles de l'endoll aferrades a les mamelles del poder. Els més de nou-cents escriptors de l'AELC en podrien parlar. Si cadascun contàs la història de les travetes que li han fet, dels atacs que ha hagut de patir, se'n podria fer un llibre o, qui, sap, més d'un, un munt de llibres que donarien notícia concreta de tot el que ha passat en aquest darrer quart de segle.

Perquè sabem el que s'esdevé, perquè molts de companys i companyes del gremi ens han contat les malifetes que han hagut de patir en aquests darrers vint-i-cinc anys, perquè qui signa aquest article també ha patit i pateix el mateix que els amics de la confraria literària, és pel que he volgut deixar constància de l'obra de qualitat indiscutible, però que no ha tengut el ressò que mereixia, d'autors com Antoni Vidal Ferrando, Pere Rosselló Bover, Ferran Lupescu, Llorenç Capellà. Joana Serra de Gayeta, Víctor Gayà, Miquel Mas Ferrà, Rosa Maria Colom, Eusèbia Rayó, Miquel Rayó, Joan Soler Antich, Valerià Pujol, Gonçal Castelló, Neus Canyelles, Víctor Alba, David Jou, Josep M. Llompart i tants i tants d'autors que han lluitat i lluiten per ampliar el ressò i qualitat de la cultura catalana en el món.

Qui ha sabut copsar a la perfecció la intenció que hi ha rere la publicació d'aquests llibres i de Cultura i transició a Mallorca ha estat l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, que, en el pròleg al llibre que comentam, escriu:

"En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

ERC Futur: Ernest Benach, Cecili Buele, Rafel Niubó...

pobler | 02 Juny, 2008 15:04 | Compartir:

La meva opinió no coincideix amb la d'uns altres més entesos... (Cecili Buele)

Dissabte, 17 de maig, particip amb gran satisfacció en la Fest@ d'ERC Futur, on tenc l'oportunitat d'adreçar-me a més de 2.000 militants d'Esquerra Republicana que omplen a vessar el pavelló poliesportiu Nova Icària de Barcelona.

Hi represento un bon nombre de militants d'Esquerra-Mallorca, en aquest Acte central de campanya, que realitzam la gent que desitja que sia Ernest Benach qui presideixi el nostre partit; i que sia Rafel Niubó qui s'hi exerceixi com a secretari general.

"Tinc esperança ferma -hi dic, força convençut- en un futur cert cap a la independència de la nostra nació. Des de Mallorca estant, faig comptes de votar ERC Futur, la candidatura d'Ernest Benach i Rafel Niubò; la que encara i encarna millor aquest futur. Ambdós tenen el meu vot, conscient i congruent!"

És la meva opinió. Vagi per ben dit! Com a militant partidari d'ERC Futur 2014, el 17/05/2008.

Es veu que aquesta opinió, la meva, no coincideix ni poc ni gens ni una mica amb aquesta altra que surt publicada avui mateix al Diari de Balears

Opinió (2). No vagi per dit
dBalears | 01/06/2008 | Vistas: 59
“El pes de Puigcercós.- Dissabte que ve, devers 240 afiliats d’Esquerra Republicana a les Balears amb dret de vot participaran en el procés d’elecció del president i el secretari general del partit. Tot apunta, en principi, que es produirà una victòria de la candidatura de Joan Puigcercós , que segons els entesos de dins el partit podria obtenir al voltant del 75% dels vots i té el suport dels dirigents illencs de la formació. No obstant això, alguns destacats militants, com és el cas de Cil Buele, defensen altres opcions. Allò evident és que el procés es farà des d’una gran pluralitat i tolerància.”

Segons els entesos de dins el partit, doncs, s'esperen aconseguir a Balears uns 180 vots favorables a la candidatura de Joan Puigcercós!

Dissabte, dia 7 de juny, se n'ha de fer el recompte!
Hi pot haver sorpreses!

http://aframericanet.cecili.cat/post/51950 Blog Aframericanet

No veig per enlloc que es tengui en compte el seu gran bagatge cultural, fruit d'una formació acadèmica tan sòlida com la que comporten els estudis eclesiàstics realitzats i finalitzats l'any 1968; ni la seva experiència i treball posterior durant anys com a cooperant a Àfrica o a Àmerica Llatina; ni la seva dedicació als àmbits juvenils, des de moviments com l'escoltisme o el Guiatge de Mallorca; ni al fet d'haver estat creador a Mallorca de grups de pressió a favor i en defensa dels drets humans, o d'haver treballat com a funcionari de carrera i d'haver-s'hi exercit com a delegat sindical, o d'haver-se desfet com a dirigent veïnal, o d'haver-se ocupat en les tasques pròpies de regidor a l'Ajuntament de Palma, o de conseller al Consell de Mallorca, o de diputat al Parlament de les Illes...(Miquel López Crespí)

ERC i Cecili Buele

Intervenció de Cecili Buele en el Congrés dels Diputats.

Alguns polítics, considerats en certa manera atípics, fan la impressió que no interessen gaire als partits polítics considerats convencionals. Tot i la seva vàlua indubtable, mai no arriben a ser reconeguts satisfactòriament per les cúpules dirigents dels grups als quals pertanyen. Encara que no se'n puguin traure gaire, d'aquesta casta de polítics, és evident que en queda alguna mostra aquí, entre nosaltres. Pràcticament a gairebé totes les formacions polítiques que coneixem s'hi troba qualcú que tothom reconeix que val molt en el camp de la política però que, malgrat l'acceptació popular, mai no arriba a satisfer les aspiracions dels dirigents del partit en el qual milita i que, per això mateix, hi queda aparcat, a un racó, com si no servís per a res.

I, a mi, aquesta gent honrada enmig de la coneguda colla de vividors del romanço i oportunistes de tota mena i condició, sempre m'ha cridat poderosament l'atenció. Un d'aquests casos que resulta vertaderament paradigmàtic és el del conegut militant d'ERC Cecili Buele. Hom pensa que qualsevol partit polític que aspira a governar ha d'avesar-se a col·locar, al front de les institucions públiques, la militància més activa i més coneguda que hi té adscrita. Però en el cas de Cecili Buele ni el PSM va saber aprofitar els valors d'un dels nostres polítics més atents i acostat a la ciutadania ni ara, pel que sembla, tampoc no en sap treure profit ERC. Sovint el PSM no ha sabut valorar militants tan actius i coneguts com Sebastià Serra, Joan Mayol, Gabriel Barceló o Nanda Ramon. S'hi fa tanta tudadissa, a l'interior dels partits polítics! S'hi fan els roïssos massa grossos!

Sempre em deman per quins motius les burocràcies dirigents tenen aquesta funesta tendència a tudar tanta gent valuosa. El cas de Cecili Buele és semblant als dels altres militants que hem anomenat una mica més amunt.

No veig per enlloc que es tengui en compte el seu gran bagatge cultural, fruit d'una formació acadèmica tan sòlida com la que comporten els estudis eclesiàstics realitzats i finalitzats l'any 1968; ni la seva experiència i treball posterior durant anys com a cooperant a Àfrica o a Àmerica Llatina; ni la seva dedicació als àmbits juvenils, des de moviments com l'escoltisme o el Guiatge de Mallorca; ni al fet d'haver estat creador a Mallorca de grups de pressió a favor i en defensa dels drets humans, o d'haver treballat com a funcionari de carrera i d'haver-s'hi exercit com a delegat sindical, o d'haver-se desfet com a dirigent veïnal, o d'haver-se ocupat en les tasques pròpies de regidor a l'Ajuntament de Palma, o de conseller al Consell de Mallorca, o de diputat al Parlament de les Illes...

Políticament, Cecili Buele duu i porta la marca d'ERC. Apareix en públic com a secretari de Moviments Socials i Xarxes Cíviques d'ERC-Illes, o com a secretari d'Organització d'ERC-Palma. De fet, emperò, -i és una opinió molt personal- tenc la impressió que li ha servit de ben poqueta cosa tot el seu passat personal, professional, social i polític, a l'hora d'obtenir un mínim reconeixement per part d'aquest partit en el qual milita actualment.

I em sap greu, per ell i pel seu partit. Sorprèn enormement que a hores d'ara no hagi arribat a ocupar cap lloc des d'on desplegar les seves capacitats a l'interior d'alguna institució pública on és present ERC.

Al parer de molta gent, que veu amb molts bons ulls l'arrelament d'Esquerra Republicana a les Illes, es comenta que no s'ha sabut -o no s'ha volgut- aprofitar la presència i militància illenca d'homes tan actius i dinàmics com Cecili Buele.

En aquest sentit, es pensa que se n'han desaprofitat massa ocasions de presentar-lo davant la consideració i la confiança dels votants. Hom pensa que, amb Cecili Buele, diputat al Congrés o al Parlament Europeu, ERC-Illes s'hagués pogut enfortir moltíssim més del que ho ha fet fins ara. Amb un Cecili Buele arraconat, ERC-Illes perd l'oportunitat de consolidar-se i d'escampar-se arreu de les Illes Balears.

El jove i dinàmic manacorí Joan Lladó hauria de reflexionar al respecte. Ell sap perfectament que l'apreciam i estimam de veritat. Però per això mateix li hem de dir que m'ha sorprès del tot el comportament d'ERC amb un destacat lluitador popular com Cecili Buele. Ni el gran nombre de vots que, sense dubte, arrossega un personatge com Buele, no sembla suficient perquè se li presti l'atenció que es mereix i que reclama una trajectòria personal, professional, política i social tan singular.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Dietaris i memòries: la cultura a Mallorca en els 60

pobler | 02 Juny, 2008 04:13 | Compartir:

Lluitar contra la dictadura amb la mímica! Tots els que anàvem a les actuacions del grup ho sabíem a la perfecció, que quasi tots els números que imaginava en Pere Martínez Pavia tenien aquesta intenció... denunciar la misèria de la vida sota la dictadura franquista, imaginar una existència lliure, sense el domini aclaparador de la pseudocultura del nacionalcatolicisme... Per desgràcia Farsa desaparegué el 1970, però el record que en servam tots el que li férem costat serà perdurable i ens acompanyarà mentre visquem. (Miquel López Crespí)

La cultura a Mallorca en els anys 60 (pàgines del meu dietari)

Ciutat de Mallorca, hivern de 1967. Actuació del grup de mímica "Farsa". La mímica també servia per lluitar contra el feixisme. Pintura, nova cançó, literatura, escultura, teatre, mímica... els joves mallorquins empraven l'art per anar bastint els fonaments de la llibertat. (Fotografia de Miquel López Crespí)

Tot servia per a combatre la dictadura. La cançó, la pintura, l'escultura... Anys endavant coneixeríem els experiments que, en silenci, dins de la marginació més absoluta del que era el món oficial de la cultura, feia l'escultor Miquel Morell en el seu estudi de Camp Rodó. Fins i tot la mímica era útil. Essent amic d'en Gerard, vaig entrar en contacte amb els excel.lents actors del grup de mímica Farsa, que dirigia el també pintor i escultor (un temps més endavant membre fundador de la CNT a Mallorca) Pere Martínez Pavia.

L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

En Pere (Melilla, 1927) era -i és!- un excel.lent pintor i escultor dominat per una activa i ferrenya febre creativa i que, en els moments més durs de la dictadura, no dubtà gens ni mica a posar tota la seva creativitat en la tasca complicada i difícil de l'alliberament del nostre poble. En Pere s'instal.là definitivament a Mallorca el 1941, i el 1953 es donà a conèixer amb una exposició d'escultures i dibuixos a les galeries Costa, de Palma, i a l'Institut d'Espanya, de Londres. D'ençà aquella llunyana època, els seus èxits en el camps artístic han estat permanents i ha fet exposicions arreu del món (Ginebra, 1963). Entre les seves obres més conegudes podríem destacar el monument als herois de l'11 de maig de 1561 (1961), de Sóller; La parella (1983) del carrer de l'Institut Balear, de Palma; la Dona cosint (1959) de la plaça de la Mare de Déu de la Salut, de Palma, etc., etc. El 1966 fundà el grup de mim i pantomima Farsa. D'entre tots els muntatges de Farsa record especialment A, e, i o, u, any 2000, estrenat a Palma el 1969. El grup de Martínez Pavía actuà, amb notable èxit, a la Trobada de Mims dels Països Catalans (Parets del Vallès, Barcelona, 1968).

Recentment he trobat un caramull de fotografies d'aquella època. Acompanyant en Gerard, amic de Xesca Ferrer i Guillem Llabrés (ambdós, actors del grup Farsa), els feia fotografies en l'intent de fer una exposició. Aquesta afecció -la fotografia-, que sempre he mantingut una mica soterrada, dominada i controlada per l'altra, la que de veritat guanyà la partida -la literatura-, pens si em vengué donada per les xerrades i converses que aleshores teníem amb n'Antoni Catany.

El fotògraf Antoni Catany i l'escriptor Miquel López Crespí a mitjans dels anys seixanta.

Antoni Catany era de Llucmajor (1942). Ja l'any 1966 m'havien impressionat una sèrie de reportatges seus publicats a Serra d'or (especialment un caramull de fotografies de Menorca i Eivissa). Però no va ser fins el 1972 que realitzà la primera exposició individual a Barcelona. Després, els seus èxits com a fotògraf han estat permanents. Sabem que ha exposat a Alemanya, Japó, Països Baixos, Anglaterra, Tunísia, Estats Units, Itàlia, França, etc. Hi ha obra seva a la Biblioteca Nacional de París, al Museu d'Art Modern (París), a la Universitat de Parma (Itàlia), a la Internacional Polaroid Collection (EUA) i al Museu de Mallorca. Mirant aquelles fotos veig na Clara i na Socorro Thomàs, els mateixos Gerard Mates i Guillem Llabrés, na Carme Sampol (neboda d'en Jaume Vidal Alcover i ajudant molt eficaç de Jaume Adrover a les Aules de Poesia que es feren al local de Grifé & Escoda del carrer de Jaume III), en Mateu Forteza, na Margarida Tomàs, en Josep Oleza, en Joan Guerra, na Lourdes Sampol i en Josep Santlleí... Lluitar contra la dictadura amb la mímica! Tots els que anàvem a les actuacions del grup ho sabíem a la perfecció, que quasi tots els números que imaginava en Pere Martínez Pavia tenien aquesta intenció... denunciar la misèria de la vida sota la dictadura franquista, imaginar una existència lliure, sense el domini aclaparador de la pseudocultura del nacionalcatolicisme... Per desgràcia Farsa desaparegué el 1970, però el record que en servam tots el que li férem costat serà perdurable i ens acompanyarà mentre visquem.

Tot el renaixement cultural de finals dels seixanta s'havia anant incubant a ran de les grans vagues del seixanta- dos i seixanta-tres a Astúries i altres indrets de l'Estat. Vist amb perspectiva, t'adones com tot aquell ampli moviment cultural antifeixista (conferències, Aules de Poesia, Teatre i Novel.la, la Nova Cançó, les creacions autèntiques dins del cine, el teatre, la novel.la, la poesia, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat) eren obra, en bona part, d'autors i creadors independents.

A les Illes cal recordar que l'Obra Cultural Balear és fundada (gràcies a l'esforç de Francesc de B. Moll) l'any 1962 (data, per altra banda, de les meves primeres detencions). També l'any 62 neix Edicions 62 i, entre altres coses d'importància cabdal dins de la nostra cultura, Francesc de B. Moll conclou la publicació de l'impressionant monument immortal a la nostra llengua que és el Diccionari català-valencià-balear.

De tota la colla de l'estudi de Gerard Mates (Joan Manresa, Biel i Pere Noguera, especialment), potser era jo el que estigués més ficat dins el que era la política estricta. Després d'alguna de les meves freqüents detencions -feia anys que estava fitxat per la Brigada Social- solíem anar a l'estudi a escoltar una mica de música, parlar i, sobretot, imaginar un temps on poguéssim escriure, cantar, organitzar-nos en llibertat, sense haver de patir, com en aquells moments, sota el feixisme. Tenc igualment moltes fotos d'aquells dies tenebrosos, en els quals l'amistat dels amics abans esmentats (Gerard Mates, Biel i Pere Noguera) m'ajudà a sortir de la profunda depressió en què et deixaven els brutals interrogatoris de la Brigada Social. Si no hagués estat per l'amistat, la solidaritat i, moltes vegades, els acudits que em contaven per a no fer-me pensar en les males hores viscudes, ben cert que en alguna ocasió m'hauria enfonsat psicologicament i en qualsevol altra detenció no hauria tengut la capacitat de resistència al xantatge feixista que l'amistat m'ajudà sempre a conservar.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla i l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria: els viatgers romàntics

pobler | 01 Juny, 2008 15:37 | Compartir:

Hem de tenir sempre present que Miramar va ser la primera finca que va comprar el nostre famós personatge, una compra que, evidentment, condicionà ja per sempre la seva relació amb la nostra terra i el va fer part indestriable de la nostra història. Els mallorquins del segle XXI ens demanam sovint si la història de la serra de Tramuntana hauria estat a com la coneixem sense l'amor de l'Arxiduc pel nostre paisatge, la nostra història, la nostra gent. La conservaciò d'indrets, terres, marjades, possessions, bardisses, caminois, safareigs, molins, cales, pinedes... ¿s'hauria pogut realitzar sense aquelles compres que s'iniciaren a sa Pobla? Vist el que s'ha esdevengut amb la major part de Mallorca en aquests darrers anys d'allau turistíca, de colonització desenfrenada dels nostres minvats recursos i territori, ho dubtam. (Miquel López Crespí)

Sa Pobla i l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria

L’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria

Aquest darrer temps he repasat diversos materials en relació amb la presència de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria tant a Mallorca en general com a sa Pobla en particular. Entre els llibres referents a l'Arxiduc he llegit amb molt d'interés el que va escriure Leo Woerl titulat El Archiduque Luis Salvador de la Casa Imperial de Austria como investigador del Mediterráneo (Palma de Mallorca, Associació d'Amics de l'Arxiduc, 1998) en traducció de Gottfried i José Macías Molina i introducció i notes de Sebastià Trias Mercant. Dins la mateixa línia d'especial interès informatiu per a tots aquells que volen aprofundir en la vida i l'obra del famós personatge, he estudiat igualment l'imprescindible opuscle de Pedro Bonet de los Herreros El Archiduque de Austria Luis Salvador publicat l'any 2000 mercès a la col·laboració de l'Associació d'Amics de l'Arxiduc amb el Consell de Mallorca. M'interessa repassar tot aquest material (i molt d'altre) per a trobar tots els indicis possibles d'aquella històrica visita de l'Arxiduc a sa Pobla que tengué lloc el dia 19 de gener de 1872 i que, segons tots els coneixedors de la vida del nostre personatge, va condicionar ja per sempre la seva relació amb Mallorca i els mallorquins.

Precisament en un altre dels llibres consultats recentment, concretament en el titulat Sa Pobla, la gent, el medi, la història escrit pels professors Martí Canyelles, Margalida Pujals, Sara Ripoll i Alexandre Seguí en trobam molta informació. En aquest llibre d'indubtable interès didàctic i en l'apartat "Sa Pobla vista per l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria (pàgs. 81-82) podem trobar una breu nota biogràfica, la descripció resumida de sa Pobla feta per l'Arxiduc en la seva obra magna, Les Balears descrites per la paraula i el gravat, i el que és més important per al propòsit que ens ocupa: podem llegir un petit bocí del que el mateix Arxiduc va escriure en Lo que sé de Miramar referent a sa Pobla i la compra de la possessió.

Citem, doncs, aquests darrers autors: "El día 19 de gener de 1872, l'Arxiduc va partir de la porta de Sant Antoni de Ciutat -aleshores estava hostejat a la casa dels Comtes de Formiguera-, amb la galera de Don Joan Palou de Comassema, acompanyat per aquest i Don Manuel de los Herreros, camí de Pollença. Allí s'instal·laren a la posada de Don Joan Palou de Comassema, per assistir el dia següent, Sant Sebastià, als tradicionals balls de les Àguiles.

'Una pluja torrencial i continuada va desbaratar els projectes de l'Arxiduc de visitar la vall d'en Marc, al camí de Pollença a Lluc. Aleshores, cansat de tanta inactvitat, va tenir la idea d'anar a sa Pobla, a demanar per comprar la finca Miramar, propietat de Don Joan Serra".

Presentació del llibre Sa Pobla i la història. Els presentadors, un ample ventall nacionalista i progressista, eren: Mateu Morro, historiador; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Comas, batle de sa Pobla i Sebastià Gallardo, regidor de Cultura (PSM).

Fins aquí el que ens diuen els autors del llibre Sa Pobla, la gent, el medi, la història. Potser és interessant conèixer el fet en paraules del mateix Arxiduc. Hem de tenir sempre present que Miramar va ser la primera finca que va comprar el nostre famós personatge, una compra que, evidentment, condicionà ja per sempre la seva relació amb la nostra terra i el va fer part indestriable de la nostra història. Els mallorquins del segle XXI ens demanam sovint si la història de la serra de Tramuntana hauria estat a com la coneixem sense l'amor de l'Arxiduc pel nostre paisatge, la nostra història, la nostra gent. La conservaciò d'indrets, terres, marjades, possessions, bardisses, caminois, safareigs, molins, cales, pinedes... ¿s'hauria pogut realitzar sense aquelles compres que s'iniciaren a sa Pobla? Vist el que s'ha esdevengut amb la major part de Mallorca en aquests darrers anys d'allau turistíca, de colonització desenfrenada dels nostres minvats recursos i territori, ho dubtam.

El llibre Sa Pobla, la gent, el medi, la història també ens informa de forma acurada i precisa del tarannà de l'Arxiduc. Parlant del seu amor a Mallorca, podem llegir: "Combinava [l'Arxiduc] les seves estades a Mallorca amb viatges per tot el Mediterrani: França, Egipte, Itàlia... amb el seu vapor 'Nixe'. Prest adquirí gran popularitat, a causa de la seva personalitat excèntrica i la seva integració en el món popular, arribant a esdevenir fins i tot un personatge llegendari. De fet, varen ésser famosos els seus romanços amb les joves pageses mallorquines.

'Interessat per les llengües, ben aviat aprengué perfectament el català. Es va relacionar amb els intel·lectuals més detacats de l'època, mallorquins i catalans: Antoni Mª Alcover, Mateu Obrador, Miquel Costa i Llobera, Francisco Manuel de los Herreros, Santiago Rusinyol, Miguel de Unamuno, Jacint Verdaguer...".

Seguramenrt les adquisicions, iniciades l'any 1872 amb la possessió de Miramar, de sa Font de Sant Ramon, Can Caló, Cas Papàs, Ca na Matgina, Son Galceran, s'Estaca, Son Moragues, Son Ferrandell, Son Marroig de la Foradada, Son Gual, Son Gallard, sa Pedrissa i altres indrets ha servit perquè poguem gaudir d'una part de Mallorca que, altrament s'hauria pogut fer malbé per sempre talment com s'ha fet malbé bona part de l'illa.

Com escriu Pedro Bonet de los Herreros en El Arxiduque de Austria Luis Salvador (vegeu pàgs. 39-41): "Desde que compró Miramar no ha dejado el Archiduque de mejorarla artística y materialmente, y lo mismo ha hecho con las fincas sucesivamente adquiridas. Empezó por restaurar la antigua casa, que adornó con muebles antiguos al estilo del país; una magnífica colección de platos de mayólica; el cenotafio del que fue su secretario Vyborny, por el escultor Tantardini, de Milán, de blanco mármol de Carrara; objetos artísticos fabricados en el país, etc., convirtiéndola así en un verdadero Museo de muebles antiguos mallorquines...".

Quan va acabar la presentació de Sa Pobla i la història -obra de l´escriptor Miquel López Crespí-, la gent va demanar al conegut autor pobler la signatura del llibre que s´havia acabat de presentar. En la fotografia podem veure un moment de l´important acte cultural.

Aquella primera compra realitzada a sa Pobla és narrada pel mateix Arxiduc amb aquestes senzilles paraules: "Sense pèrdua de temps, llogàrem un carro i sortírem, amb pluja pertinaç, cap a sa Pobla, invertint dues hores en el trajecte.

'Arribàrem al carrer Major, que semblava un torrent; no es veia una ànima. Finalment poguérem demanar a una dona, que guaitava per la porta, quina era la casa del senyor Serra.

'-C'an Serra és aquella, a la dreta, amb un portal d'arc.

'Prest hi fórem; cridàrem, i una joveneta d'uns dotze anys ens obrí.

'-És aquí can Serra? -vaig demanar.

'-Sí, el senyor Serra és mon pare; vaig a cridar-lo de seguida. Però, passin.

'Passats uns instants, es presentà un home d'una quarentena d'anys, d'aspecte amable:

'-És vostè don Joan Serra? -li vaig demanar.

'-Sí senyor -me respongué.

'-Idó jo som un estranger que vaig recorreguent l'illa. M'han dit que tenia vostè una petita possessió a la costa de Tramuntana, dita Miramar, i que la volia vendre.

'-Sí senyor -va contestar- tenc totes les meves terres aquí, a sa Pobla, on visc, i aquella finca me resulta enfora.

'-Bé, jo no vull regatejar; digui'm un sol preu, i que sigui raonable, li dic això anticipadament; perquè si és exagerat, no ens entendrem i no diré més que una paraula, si o no.

'Va reflexionar un instant, i me donà una xifra que me va semblar acceptable.

'Pujàrem altra volta al carro, i sempre ploguent, tornàrem a Pollença. Miramar estava comprat".

En l'opuscle El Archiduque de Austria Luis Salvador (vegeu pàgs. 33 i 34), Pedro Bonet de los Herreros descriu igualment aquesta anada a sa Pobla amb aquestes paraules: "Sitiado por el agua, paseaba S.A. de un lado a otro del aposento, no pudiendo resignarse su activo carácter a la ociosidad que la lluvia le imponía. En esto se vuelve de repente al Sr. Herreros y le dice:

'-D. Francisco, ¿quçe vamos a hacer todo el día en la posada? ¿Sabe Ud. En qué estaba pensando?... En que, ya que la tormenta no me permite dibujar, podríamos aprovechar el tiempo yendo a La Puebla.

'-¿A La Puebla? ¿Y para qué? -preguntó el Sr. Herreros.

'-A comprar Miramar, pues como Ud. Sabe, su dueño, D. Juan Serra, vive allí y según he oído decir tiene la finca en venta.

'-¿A La Puebla, con tal mal tiempo? -dijo el Sr. Herreros-. ¿Y sin coche?, pues no hay que pensar en pedir al Sr. Comassema sus mulas, fatigadas por la marcha de ayer.

'-Iremos en un carro -replicó el Arxiduque-; el toldo nos resguardará de la lluvia.

'Y efectivamente, dicho y hecho, alquilaron uno y en este mal carro, contra viento y lluvia fueron los expedicionarios a La Puebla y quedó concertada la adquisición del predio de Trinidad, antes Miramar, firmándose la correspondiente escritura pública el 6 de julio de 1872...".

Pedro Bonet de los Herreros parla igualment de la casualitat, del fet de la inesperada pluja que va fer que l'Arxiduc volgués aprofitar el dia anant a sa Pobla per a parlar amb el propietari de Miramar. Com diu aquest autor: "Quien sabe si en vez de caer la lluvia, doblemente beneficiosa para Mallorca, ya que fructificó su campiña y con la isla ligó para siempre al Archiduque, hubiera lucido un sol espléndido, tal vez se hubiera limitado a sacar sus vistas para no volver jamás y Miramar estaría hoy poco menos que olvidado? ¿Quién sabe? Con frecuencia las pequeñas causas producen grandes efectos".

D'aquesta històrica compra també n'ha parlat l'escriptor Alexandre Ballester en el llibre Retalls de la memòria: sa Pobla (Edicions Albopàs, Sa Pobla, 2000)Hi diu: "Miramar va ésser l'inici del Patrimoni de l'Aexiduc Lluís Salvador a Mallorca, i clau i lligam de permanència a l'Illa. L'Arxiduc va morir el dotze d'octubre de 1915, al seu castell de Brandeis, al nord de la ciutat de Praga. Don Joan Serra i Serra, va ésser nomenat Comendador de la Orden de Isabel la Católica, per decret reial del vull d'agost de 1888, signat per Alfonso XII, en los Baños de Betelú, Pamplona.

'Don Juan Serra, senyor de can Verdal, va morir el deu de juliol de 1893, a la finca de Santa Eulàlia, Can Picafort, d'un accident de caça. Na Margalideta, donya Margalida Serra i Morey, es va casar amb don Miquel Planes i Poquet, jove advocar pobler, amb ell i els seus fills, comença una nova etapa de la història de sa Pobla, d'ahir mateix".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El nou dietarisme dels blogs (Sa Pobla en el meu diari personal)

pobler | 01 Juny, 2008 07:39 | Compartir:

Simó Andreu, Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons "Verdera", els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost...

Sa Pobla en el record (pàgines del meu dietari)

L'escriptor Miquel López Crespí en els anys cinquanta

No deixa de ser curiós i és digne de reflexió constatar com va passant el temps quasi sense que t'adonis del que s'esdevé. De cop i volta, quan, de forma totalment casual, en comprar un llibre com aquest titulat Sa Pobla i sense anar a esperar-ho et trobes enmig dels "Personatges destacats" de la teva terra, no t'ho acabes de creure. Sembla que era ahir mateix que anaves a Casa de les Monges del carrer del Capità Pere de Sa Pobla. Encara et veus plorant, ben aferrat a la mà de la teva mare, el primer dia de classe a l'Escola Graduada del carrer dels Fadrins, l'escola bastida en els anys vint pel teu oncle Miquel Crespí Pons i l'arquitecte Guillem Forteza.... Sembla que era ahir mateix que començaves el primer de batxiller a l'Institut de la plaça del Mercat i, sense que ho sabessis, jugassis en el mateix indret on romangué presoner el teu pare en els anys quaranta, just arribat de València amb tants companys d'aquella generació que volgué bastir un món més just i solidari. A aquella heroica generació de lluitadors antifeixistes no li deixaren bastir escoles, escriure novel·les, repartir les terres entre els més necessitats. La sublevació militar, els falangistes, el clergat d'aleshores, els soldats i les armes enviats per Hitler i Mussolini els obligaren a agafar les armes per defensar la llibertat.

Sa Pobla, 10-IX-1929. Inauguració de s'Escola Graduada. Hi són presents el Cap del Govern, el General Miquel Primo de Rivera, l'Infant don Jaume de Borbó, fill d'Alfons XII i el padrí-oncle de l'escriptor Miquel López Crespí, el batle de sa Pobla Miquel Crespí Pons, el batle "Verdera", juntament amb altres autoritats i gent del poble

El temps ha passat inexorablement. Ara el jove estudiant dels anys cinquanta, sense anar a cercar-ho, per aquestes simples casualitats de la vida, per haver publicat prop d'una quarantena d'obres, es troba en els llibres fent costat a tots els personatges mítics de la seva adolescència i joventut: Simó Andreu; Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons "Verdera", els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost...

Com és possible que els anys hagin passat tan de pressa? Prop de seixanta anys. Ara recordes que vares néixer pel desembre de 1946, uns anys després de la victòria dels aliats damunt el nazifeixisme. També recordes que ja fa trenta-cinc anys que vares escriure el primer article de la teva vida en la secció de literatura del diari Última Hora de Palma. D'ençà 1969 centenars d'articles en la premsa de les Illes i, en temps de la dictadura, en nombroses revistes clandestines d'esquerra.

A vegades, immers dins la teva feina, enmig de la supervivència quotidiana, quasi no t'adones de la marxa implacable de les manetes del rellotge. Llegint el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimiento Nacional de l'historiador Joan Mas i Quetglas (Palma de Mallorca. Documenta. 2003), concretament la pàgina 142, tornava a constatar el pas del temps. Joan Mas i Quetglas recordava la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim i de la Guàrdia Civil a començaments dels anys seixanta, quan les vagues d'Astúries. Un grup de joves mallorquins sortírem, de nit, al carrer per a pintar consignes a favor de l'amnistia dels presos polítics i en solidaritat amb els vaguistes asturians, que eren torturats per les forces repressives del feixisme. Ens enxamparen just quan començàvem la "feina" i per poc ens costa uns anys de reformatori. Però la nota de l'historiador em feia copsar novament com ja havien passat més de... quatre dècades! d'ençà aquella acció juvenil de la lluita per la llibertat. Concretament... quaranta-dos anys! No és estrany, doncs, que a vegades surti la teva veu en les enciclopèdies, en els llibres història, en els diccionaris i guies de la literatura catalana. Quatre dècades d'anar pel món escrivint i emprenyant la reacció és temps, evidentment! Alhora és normal que algú, malgrat les campanyes de silenciament, s'hagi adonat de la teva obra o, almanco, hagi llegit alguns dels més de quaranta llibres publicats o dels centenars d'articles que han anat sortint en els més diversos mitjans de comunicació.

Les brutors en contra meva de determinats sectors de l'extrema dreta falsament nacionalista i l'excarrillisme coincidien amb l'edició del llibre Sa Pobla (2001), en el qual els autors, en la secció "Personatges destacats" del nostre poble escrivien (vegeu pàg. 82): "Cal recordar que sa Pobla té un important nombre de personalitats que han destacat en els diferents àmbits de la societat, com els escriptors Alexandre Ballester Moragues i Miquel López Crespí; els periodistes i escriptors Pere Bonnín Aguiló i Miquel Segura Aguiló; la cantadora Antònia Buades Vallespir "Madò Buades", el polític Jaume Cladera i Cladera, i l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez Martínez, entre d'altres".

Abans, els autors del llibre i el mateix apartat "Personatges destacats" havien parlat del gran actor Simó Andreu (sa Pobla, 1941); de John Frederic Bateman (Londres 1810-1904), ànima de la dessecació de s'Albufera; de l'epidemiòleg Miquel Cabanelles (sa Pobla 1760 - Madrid 1830); del poeta i glosador Bartomeu Crespí (sa Pobla 1885 - Palma 1964); de Pere Antoni Ferragut, el "Capità Pere", el famós militar pobler, comissionat pel rei Felip IV a Flandes i cap de la milícia a Palma. El "Capità Pere", personatge destacat de sa Pobla, hi va néixer l'any 1631 i morí igualment a la nostra contrada el 1702. El llibre Sa Pobla parla també de l'eclesiàstic Joan Parera Sansó, el promotor de la revista poblera Sa Marjal (Manacor 1865 - sa Pobla 1928), del famós entrenador de futbol Llorenç Serra Ferrer (sa Pobla 1953), del polític Miquel Socias (sa Pobla 1841 - Palma 1904), de l'investigador Bartomeu Torres Gost (sa Pobla 1905 - 1989) i del metge i escriptor Joan Torres Gost (sa Pobla 1900 -Madrid 1979).

També en la veu "Sa Pobla", en el volum XIII de la GEM (vegeu pàg. 209) es dels personatges més destacats de sa Pobla. El redactor de la GEM escriu: "Els personatges més destacats són els eclesiàstics Miquel Bonnín, Joan Parera, Antoni Serra, i Bartomeu Torres; el filòsof, teòleg i músic Francesc Bonnín; el religiós i polític Cristòfol Cladera -Tresorer Cladera-; el missioner i investigador Josep Obrador; el prevere i escriptor Antoni Aguiló -capellà Toniet-; l'epidemiòleg Josep Cabanellas -Veret-; els metges Joan Serra i Joan Torres; el polític i enginyer Jaume Cladera; els polítics Jaume Andreu, Jaume Font, Joan Pizà i Miquel Socies; els investigadors Bartomeu Siquier i Melcior Tugores; l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez; el dramaturg novel·lista i poeta Alexandre Ballester; el poeta i novel·lista Miquel López Crespí; el comediògraf, poeta i glosador Bartomeu Crespí Cladera...".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Aina Calafat i Son Espases: Vergonya, cavallers, vergonya!

pobler | 31 Maig, 2008 15:51 | Compartir:

Massa poca sensibilitat, per part de qui ens governa

Davant tan poca sensibilitat per part de qui ens governa, la infatigable lluitadora cívica, Aina Calafat, tot d'una que rep la comunicació oficial amb què se li notifica que ha estat admesa i atesa la seva petició adreçada al Parlament Europeu, fa públic un escrit relacionat directament amb aquella gent que ha callat massa -i durant massa temps- amb motiu de la construcció del macrohospital a la finca de Son Espases.

L'escrit trau foc pels queixals! I amb motiu!

Massa motius té n'Aina, perquè es queixi públicament i arribi a exclamar aïrada: "a tots aquells que han callat, els hauria de caure la cara de vergonya, quan els membres del Parlament Europeu han tengut més sensibilitat que els nostres governants..."

Aina Calafat, adreçant-se a la gent que es manifesta a la plaça de Cort en defensa de l'entorn de la Real
(Foto: Pep Torró)

“Benvolguts companys,

Hem tengut l’honor de rebre l’escrit de la Comissió de Peticions del Parlament Europeu, donant-nos compte que amb la informació que havien rebut de la “Plataforma Salvem La Real” , havien trobat indicis a bastament per investigar tota la trama als voltants de l’adquisició dels terreny de Ca n’Espases Vell per fer l’hospital de referència.

És important destacar que la Comissió Europea, iniciarà una investigació seriosa sobre les diferents anomalies que hem pogut aportar al Parlament.

També convé fer constar que aquesta investigació tractarà els següents punts:

/ L’adquisició de la finca
/ la desaparició fantasmagòrica d’un torrent que afecta de ple les obres
/ la destrucció d’un jaciment, des del neolític fins a l’època bizantina
/ les mangarrufes comeses amb informació privilegiada, ara tan controvertida del Pla Territorial de Mallorca.

Restes arqueològiques que han estat trobades a la finca de Son Espases, on es construeix l'hospital, la destrucció de les quals ha estat denunciada per Aina Calafat davant les institucions europees

Nosaltres, prèviament, havíem presentat tota la informació que disposa el Parlament Europeu:

al Partit Popular,
al Jutjat d’Instrucció nº 7,
a tots als partits polítics que abans estaven a l’oposició i ara estan al Govern,
a tots el sindicats i associacions que ens poguessin donar una mà per salvar el patrimoni i no cometre la bestiesa de construir un hospital en una zona inundable.

Idò bé! És ben hora que els hi surtin els colors.

A l’antiga consellera de Sanitat, Aina Castillo, que ha resultat que desvirtuà la veritat, quan afirmà que les obres no farien malbé el patrimoni: un BIC ha estat continuadament trepitjat per les maquinotes; les restes d’àmfores, escampades per tota Mallorca i esmicolades.

A l’inefable, també, Javier Rodrigo de Santos, que ens ha sortit com un coet banyat.

A la farisaica romeu Catalina Cirer, que defensava l’indefensable, amagant el que pogué del Pla General.

Als ineptes exdirector general de Patrimoni i ex-conseller d’Identitat...

Als ....... no vull dir la paraula, que ara estan ben asseguts a les distintes institucions cobrant pagues, dietes i altres dàdives complementàries, que els deixen ben arregladets cada mes.

També hem de recordar que el Sindicat liderat per Miguel Lázaro i el SATSE, no dubtaren ni un segon a posar-se a les ordres dels seus caps i es tiraren a la piscina (mai més ben dit), a la piscina de ca n’Espases.

Per si no ho sabien, està inundat, amb fang i altres deixalles per tot i les àmfores que queden tretes amb paleres, sense cap escrúpol.

També hem de recordar silencis clamorosos que m’estim més no anomenar.

No han valgut ni contenciosos, ni fundacions, ni coverbos.
“Vergonya, cavallers, vergonya!

Volem recordar-vos que setmana rere setmana, des del començament de les obres (9-02-07), hem denunciat de forma continuada totes aquestes animalades. I la resposta ha estat el silenci “còmplice”.

Només un grup de persones amb dignitat ens ha recolzat. A tots aquells que han callat, els hauria de caure la cara de vergonya, quan els membres del Parlament Europeu han tengut més sensibilitat que els nostres governants.

Sort que tota aquesta feinada que hem fet, recordam, recolzada per associacions i altres mitjans que segur que tothom sap de qui es tracta, persones compromeses amb la nostra cultura, les nostres arrels, els nostres avantpassats, ens han ajudat molt amb les despeses, difusió i molt més d’altres, a tota la gent mallorquina o no, que ha cregut en nosaltres, han servit, per una cosa molt important.

Ca n’Espases està fet malbé. Però la dignitat de tota aquesta gent aleshores està ben alta.

Gràcies a tots!

Aina Calafat
Portaveu Plataforma Salvem la Real

D'altres restes arqueològiques destrossades a la finca de Son Espases

Blog Picalsud

La destrucció del Port de Pollença (blog Urxella)

pobler | 31 Maig, 2008 06:58 | Compartir:

Recuperació del front litoral?

Com vàrem comentar fa dies "Carretera Port de Pollença - Alcúdia" hem pogut veure l’estudi de la Direcció General de Costes; “Recuperación del frente litoral de la bahía de Pollença…” . L’estudi costa d’una memòria (9 fulls que ja podeu consultar), uns mapes amb fotografies de la carretera a eliminar; la Ma-2220 que uneix Alcúdia amb el Port de Pollença i un pressupost de 28, 317.063,65 (ja el podeu consultar)

Aquest estudi no parla pràcticament res de l’alternativa que s’ha de construir pel tràfic dotat que circula actualment per la carretera Alcúdia- Port. Aquesta carretera l’hauria de projectar i executar el Consell i no entra dins el pressupost senyalat, aquesta és la única referència a l’estudi:

“ El tráfico rodado que circula actualmente por esta vía será soportado, una vez suprimida ésta, por la actual MA-2201 que comunica Pollenca y Alcudia y por la carretera de Llenaire a la que se dará continuidad a través de viales existentes posibilitándose de este modo la conexión de esta carretera con la MA-2201. Estas vías serán acondicionadas para garantizar la circulación por las mismas en óptimas condiciones de seguridad y comodidad. “

El projecte incideix evidentment en la bondat de la recuperació ambiental de la franja litoral eliminant la carretera. Recuperació que el GOB i els experts i coneixedors de la zona es qüestionen.

La part més positiva és una sèrie d’actuacions més toves, menys impactants i menys costoses com restauració neteja dels canals de l’Albufereta, captadors de sorra, revegetació dunar...

També es parla de l’acondicionament de vials que possibiliten l’accés de particulars a les seves propietats.

“-En la zona de Sa Marina se propone un vial alternativo de acceso en el frente litoral con sección de 3,5 metros de ancho. Se acondicionará la zona entre este acceso y la playa permitiendo la recuperación de este espacio. -En la zona de C'an Cuarassa se posibilitará el acceso a las edificaciones existente mediante viales de 5 m de ancho siguiendo en la medida de lo posible el trazado de caminos existentes. “

Igualment es farien vial de serveis a Sa Marina i al Club Pollentia a més a més d’arees d’aparcament. El projecte també inclou fer el Passeig marítim del Port de Pollença (4,081.980, 93 euros).

En resum el projecte no ha canviat per res la nostra opinió ja que es tracta d’un estudi totalment enganyós. No es parla de les conseqüències d’una carretera nova a través del sòl rústic amb un tràfic intens, i de com afectaria aquest canvi al Port de Pollença que evidentment restaria més aïllat.

Un darrer aspecte que ens resulta molt curiós es que aquesta proposta del PSOE xoca totalment amb la defensa que havien fet dfins ara de fer un tranvia entre Alcúdia i el Port de Pollença ( proposta del PSOE de red tranviaria i de tren pel 2007-2014).

Fotografia del Ministeri de Medi Ambient que demostra el que és realment impactant a l'Albufereta.

Per què no s'han plantejat llevar aquestes construccións? Com diuen al meu poble "se os ve el plumero".

A continuació més fotografies de la pàgina del Minsiteri...

Blog Urxella

Fira del Llibre: primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés

pobler | 30 Maig, 2008 19:42 | Compartir:

El 30 de maig de l'any 2003 l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés

Mallorca: primera crida a la resistència després de la victòria del PP l'any 2003.

Tots els diaris de les Illes destaquen i valoren molt positivament el ferm discurs que, en defensa de la nostra cultura ha fet l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí en l'acte d'inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre. El periodista Sebastià Bennasar en crònica publicada en Diari de Balears (31-V-03) sota uns titulars que deien "Fira del Llibre 2003: l'exigència d´ús social del català, al Born. El pregoner López Crespí, Sampol [vicepresident del Govern Balear] i Munar [presidenta del Consell de Mallorca] demanen que es faci 'militància lingüística' ferma", escrivia: "Francesc de Borja Moll i la necessitat d'implicar tota la societat en l´ús de la llengua catalana foren els grans protagonistes ahir a l'acte inaugural de la XXI edició de la Fira del Llibre, que aplega 31 expositors en el passeig del Born fins al proper diumenge 8 de juny.

'L'escriptor Miquel López Crespí va ser el pregoner de la festa i va explicar que 'tot i que vaig escriure aquest text abans de la Fira ara pot agafar un altre sentit i ser interpretat d'una altra manera'.
'López Crespí va explicar que 'Francesc de Borja Moll ens ha ajudat a servar la paraula i també l'esperit de lluita en uns temps foscos. Ara mateix, malgrat els avanços que s'han de fet en el camp de la nostra normalització cultural, ens cal tenir sempre present l'esperit de resistència contínua del nostre gran filòleg' i assegurà que 'aquelles rondalles, llegides a començaments dels anys seixanta per l'equip de col·laboradors que va poder reunir el prestigiós filòleg, tingueren una importància cabdal en la preservació del nostre llegat cultural'.

El 30 de maig de l'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.

'L'escriptor pobler també incidí que 'la continuació de la gran obra interrompuda de mossèn Alcover, el Diccionari català-valencià-balear, és una de les fites més importants de la nostra història pel que fa a la preservació de la llengua catalana. No hem d'oblidar, tampoc, que, entorn de la represa de la postguerra, l'Obra del Diccionari constituí una autèntica plataforma unitària de reconstrucció nacional dels Països Catalans, molt modesta per les circumstàncies, és clar, però important com a nucli de reagrupació de supervivents, de divulgació i conscienciació envers el poble en general i les noves generacions en particular'. 'López Crespí també va fer un important repàs a la feina feta des de l'Editorial Moll per impulsar la literatura en català a Mallorca i per publicar llibres 'amb els quals ens alletàrem els escriptors de la generació dels 70'.
'Aquesta inauguració de la Fira del Llibre va estar més polititzada que mai, ja que des de la tribuna d'oradors tant el batle Joan Fageda, com el vicepresident del Govern, Pere Sampol, i la presidenta del Consell, Maria Antònia Munar, es varen adreçar al públic. [...]
'Sampol explicà que 'davant la disminució de l´ús social de la llengua només hi havia una actitud possible. No és l'hora de plorar sinó de fer pedagogia per aconseguir que l'ús social del català augmenti. Hem de fer una militància cultural, lingüística i fins i tot política per ajudar a estimar i conèixer la nostra llengua a tots els nouvinguts i residents a les Illes'.
'Munar va tancar l'acte i va donar per inaugurada la fira explicant que 'és un goig que els llibres surtin al carrer cada primavera i que la cultura s'apropi a tots els ciutadans'. Però assenyalà també que 'tot i que no hi ha més lector de cada vegada s'edita més. Ara per ara és necessari incentivar la lectura d'aquests llibres que s'han editat i més en aquesta era de noves tecnologies que no ho afavoreixen'".

Per la seva banda, la periodista Laura Moyà des de les pàgines de cultura del diari Última Hora deia, sota els grans titulars que donaven la notícia de la inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre "Miquel López Crespí reclama un mayor 'uso social del catalán' en el pregón de la Fira del Llibre" : "Un pregón centrado en la figura de Francesc de B. Moll y en la defensa de la lengua, encargado y leído por Miquel López Crespí, abrió las actividades de la jornada.
''Francesc de B. Moll nos ha ayudado a conservar la palabra y, tambíen, el espíritu de lucha en unos tiempos oscuros', afirmó López Crespí. Unos tiempos actuales porque 'ahora mismo, a pesar de los avances que se han hecho en el campo de nuestra normalización lingüística y cultural, debemos tener siempre presente el espíritu de resistencia continua de nuestro gran filólogo'. Para López Crespí, 'para esparcir la ceniza que todavía planea sobre nuestros signos de identitad, nada más poderoso que la obra vital, gigante, de Moll'. Aunque, por encima de todo, el escritor destacó la necesidad de recuperar 'el uso social del catalán'".

Publicat en la revista L'Estel (1-VII-03)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Mas Ferrà inaugura la XXVI Fira del Llibre de Palma

pobler | 30 Maig, 2008 15:13 | Compartir:

El novel·lista Miquel Mas Ferrà llegirà, avui a horabaixa, el pregó inaugural de la XXVI Fira del Llibre de Palma. Enguany la fira torna al passeig del Born, després de les reivindicacions dels llibreters, que no van restar satisfets de l'experiència de l'any passat al parc de ses Estacions. D'avui al 8 de juny, hi passaran una quarantena d'escriptors i s'hi presentaran vint-i-sis novetats literàries. (VilaWeb)

Mas Ferrà inaugura la XXVI Fira del Llibre de Palma

L'han tornada al passeig del Born

El novel·lista Miquel Mas Ferrà llegirà, avui a horabaixa, el pregó inaugural de la XXVI Fira del Llibre de Palma. Enguany la fira torna al passeig del Born, després de les reivindicacions dels llibreters, que no van restar satisfets de l'experiència de l'any passat al parc de ses Estacions. D'avui al 8 de juny, hi passaran una quarantena d'escriptors i s'hi presentaran vint-i-sis novetats literàries.

Avui signaran llibres el pregoner Mas Ferrà, premi Ciutat de Palma pel llibre 'El cel dins la memòria', i Biel Mestre Oliver, autor de 'Els déus irresponsables'. Més llibres que es presentaran: la col·lecció 'Litelatura', que combina la roba amb les lletres, i el còmic 'Cada dibuixant és una illa', amb obra de set dibuixants.

Dilluns, 2 de juny, es presentarà un volum de poesia en què han participat divuit joves rapsodes de la Universitat de les Illes Balears. El dia 7 l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) presentarà la publicació 'ConTEXTViu', en què els escriptors llegiran, comentaran i viuran les novetats literàries. L'endemà, Caterina Valriu i Tomàs Vibot presentaran l'obra 'El rei en Jaume I; un heroi històric, un heroi de llegenda'. La fira ha preparat, així mateix, tallers per a infants, recitals de poesia, narracions de contes...

VilaWeb

Miquel Mas Ferrà en el record

1976 i la narrativa, la poesia i el teatre d´avantguarda. Els llibres editats eren Baf de llavis de Joan Perelló; Massa temps amb els ulls tancats, de Miquel Mas Ferrà, que sortia juntament amb Nosaltres esperàvem Míster Marshall de na Joana Serra de Gayeta; i el meu drama (guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de teatre), que portava per títol Autòpsia a la matinada i, en certa manera, abundava en indèntica temàtica i estructura teatral de Ara, a qui toca? que havia obtingut el Premi 'Carles Arniches 1972' de l'Ajuntament d'Alacant per a obres en català. (Miquel López Crespí)

Joan Perelló, Miquel Mas Ferrà, Sebastià Roig, Joana Serra de Gayeta i Miquel López Crespí el dia del llibre de 1976. En aquells moments tots aquests autors (exceptuant Sebastià Roig que era el nostre editor) representaven una part molt important de la narrativa catalana experimental dels anys setanta.

La "novetat" de l'any 1976 era el sorgiment d'alguns autors nous en el panorama literari mallorquí. En Miquel Mas, na Joana Serra de Jayeta, en Joan Perelló i jo mateix publicàvem a Campos en una coneguda impremta dirigida per Sebastià Roig i que ja es coneixia per l'"Editorial Roig", tres llibres de "combat" (o almanco aquesta era la nostra intenció; que es parlàs de la nostra aportació a la literatura catalana).

Els llibres editats eren Baf de llavis de Joan Perelló; Massa temps amb els ulls tancats, de Miquel Mas Ferra, que sortia juntament amb Nosaltres esperàvem Míster Marshall de na Joana Serra de Gayeta; i el meu drama (guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de teatre), que portava per títol Autòpsia a la matinada i, en certa manera, abundava en indèntica temàtica i estructura teatral de Ara, a qui toca? que havia obtingut el Premi "Carles Arniches 1972" de l'Ajuntament d'Alacant per a obres en català.

Joan Perelló, Miquel López Crespí, Miquel Mas i Joana Serra de Gayeta són ogligats per la policia a retirar del Born la paradeta amb els seus llibres. Era el dia del llibre de 1976.

La presentació es va fer d'una manera ben informal al baret Es Pou Bo, que en Climent Picornell tenia a Gènova. Era dia 22 d'abril de 1976. Posteriorment muntàrem una tauleta al Born i el dia del Llibre, quan començàvem a vendre els primers exemplars, la policia vengué i ens manà retirar-la. Haguérem d'anar a un racó, davant de l'antic Bar Antonio, a la cantonada del carrer San Felio.

Sortosament, aquell moment de la repressió contra la nostra cultura va poder ser captat pel fotògraf de la Revista Cort, on aleshores jo escrivia. Amb un titular sensacionalista que deia: "Dia del Llibre: Ajuntament: la cultura fa nosa!" la revista escrivia (crec que era una nota redactada per na Joana Serra de Gayeta): "Tot just iniciat el Dia del Llibre, En Sergio capta aquesta curiosa instantània. Quaranta vuit hores abans s'havia advertit als firaires sindicats de la prohibició adoptada per l'Ajuntament. La taula amb edicions mallorquines de l'Impremta Roig, de Campos, no estava formada per professionals, és per això que en no saber-ho, allà s'installaren. Vist el qual varen ésser convidats, amablement, per funcionaris policíacs a desallotjar i 'marginats' a un lloc de pas, com és la voravia, a la confluència d'es Born amb San Felio. Inútil explicar la perplexitat que va causar tal decisió per part de l'Administració local. El no permetre que paratges tan idonis, com són el Born i les Rambles, per convertir-se en una autèntica fira del llibre -en un dels contadíssims dies en que la 'cultura' fa un voltí pel carrer- no deixa de ser sorprenent".

En la fotografia que publicava Cort es podien veure na Carme Lacort (aleshores companya de Miquel Mas), na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló, en Miquel Mas i jo mateix, ajudats per l'escultor Pere Martínez Pavia que passava casualment per aquell indret i ens ajudà a transportar els llibrets en el forçós "acomiadament" policíac.

Aleshores, "marginats" i vigilats per la policia (no fos cosa que tornàssim a posar la taula al Born), hi comparegué el periodista Joan Pla, del diari Baleares, i ens entrevistà.

Una entrevista ràpida, de circumstàncies, però que demostra ben clar quines eren les idees d'uns joves autors mallorquins de mitjans dels setanta. Les respostes d'en Miquel Mas, na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló o les meves pròpies contestes demostren, si ho analitzam tants d'anys després dels esdeveniments que comentam, unes ganes immenses d'iniciar una nova època cultural i política, defugir el menfotisme i reaccionarisme de determinats autors del passat. Volem una literatura catalana lliure, compromesa, solidària amb el seu poble (ja es parla de "classe obrera i poble treballador"!). Unes respostes, les dels quatre, ben en la línia política dels combats per la llibertat que s'esdevenien a les Illes i arreu de l'Estat espanyol en aquelles concretes coordenades històriques.

Vet aquí algunes de les enceses respostes a Joan Pla fetes per Miquel Mas, Joan Perelló, Joana Serra de Gayeta i per qui signa aquest article i publicades en el diari Baleares el mes d'abril de 1976 coincidint amb la Festa del Llibre:

Joana Serra de Gayeta: "La lluita per la nostra llengua l'hem de fer entre tots: polítics i escriptors. Sempre he respirat el meu idioma: el català. I un aclariment: no pens que la meva llengua hagi de ser el català. El català ÉS la meva llengua".

En Pla demana a Miquel Mas el que significa per a ell ser un escriptor compromès i en Miquel li contesta: "Aquell qui escriu des d'una perspectiva coherent, des de la realitat històrica de la seva societat, la societat en què viu. Per tant és un escriptor compromès aquell que fa seu, sense oblidar les qüestions de rigor artístic, el problema del país".

Posteriorment Joan Perelló afegia la seva opinió al que ja havien dit na Joana i en Miquel i puntualitzava: "Un escriptor ha de ser polític sempre i per sempre, si bé ja sabem que la funció de l'escriptor és la d'escriure. Però almanco, com a persona, ha de manifestar-se contínuament com a polític".

Les preguntes i respostes ocuparen un parell de pàgines del diari. Ben cert que no agradaren gens ni mica ni als feixistes ni a algun "patum" estantís. La temàtica de la qual parlàvem era a mil quilòmetres del que acostumaven a declarar els Villalonga i altres cappares de la mateixa confraria.

Les qüestions més abundoses feien referència, evidentment, al necessari compromís de l'intel·lectual català amb el seu poble i la lluita antifeixista. El compromís d'aquells joves autors era total. Tots plegats no parlàvem per parlar. Tots escrivíem en català, tots érem ben a prop o militàvem en organitzacions que lluitaven contra el franquisme ( d'una manera directa uns; d'una manera indirecta els altres). En Miquel actua ben al costat del carrillisme. Na Joana Serra de Gayeta ajudà les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes malgrat que fos de forma indirecta quan era professora a l'Escola de Magisteri. Posteriorment treballà activament en el Congrés de Cultura Catalana. En Joan Perelló entrà a militar en el PSM, va ser regidor de Ciutat i encara és a la trinxera de la lluita per la nostra reconstrucció nacional, escrivint o participant activament en nombroses activitats nacionalistes, ecologistes i d'esquerra. Qui signa aquest article tampoc no ha baixat la guàrdia en el combat contra l'imperialisme, el feixisme i en defensa de la nostra cultura.

Bona part de l'entrevista publicada al diari Baleares estigué dedicada a parlar de l'experiència de Portugal (que just acabava d'alliberar-se del feixisme). Posteriorment parlàrem de la guerra civil, del cop d'Estat proianqui del general Pinochet i del significat de la Unitat Popular de Salvador Allende...

Uns joves escriptors que, almanco en aquells moments i pel que fèiem i explicavem a la premsa, no teníem res a veure amb la pansida herència de l'Escola Mallorquina o amb el compromís dretà i feixista d'un Joan Estelrich o un Llorenç Villalonga. Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Porcel (o Joan Fuster al País Valencià i Salvador Espriu al Principat) eren els nostres intel·lectuals més admirats, l'exemple que volíem imitar costàs el que costàs.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Dietaris personals. La literatura i les influències culturals

pobler | 30 Maig, 2008 10:06 | Compartir:

La generació de republicans dels anys trenta és una generació que confia en la cultura, en el poder del llibre, en l'ensenyament com a eina per a canviar el món. Aquells revolucionaris dels anys trenta havien estat alletats pel material publicat per tota una tota una sèrie d'editorials combatives, anarquistes les unes, socialistes les altres. Entre les anarquistes record que l'oncle em parlava de Tierra y Libertad, Revista Blanca, Broch de Barcelona, Biblioteca Acracia de Tarragona. Són els anys de fort activisme polític i cultural, anys en els quals s'editen les obres de molts escriptors del moment i també de clàssics del pensament anarquista mundial. Parlam de materials d'Abad de Santillán, Adrián del Valle, Anselmo Lorenzo, Federico Urales... (Miquel López Crespí)

Dietaris personals. La literatura i les influències culturals

Soldats republicans

Recentment m'han demanat que fes algun escrit en referència a les meves primeres influències culturals. Ho he explicat en algun capítol del llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla (sa Pobla, Ajuntament, 2002) i també es poden trobar informacions de les meves primeres lectures i influències culturals en els llibres de memòries i d'assaig L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Hi ha dues vessants en aquestes influències. Una influència castellana per les condicions de l'època, i una altra de catalana. Per una part, les del pare, Paulino, i l'oncle José López, ambdós combatents de l'exèrcit de la República i, per l'altra banda, les de l'oncle-avi Miquel Crespí, batle de sa Pobla en els anys vint i que en marxar a l'Argentina deixà a les golfes de la casa dels seus pares del carrer de la Muntanya un bon grapat de llibres mallorquins i principatins dels anys deu i vint del segle passat. Si per part del pare i l'oncle José m'arribaven notícies i alguns exemplars salvats de la cremadissa de la guerra, llibres d'Antonio Machado, Ramón del Valle-Inclán, Miguel Hernández, León Felipe, Rafael Alberti... per part de la família poblera, per les restes també de la desfeta econòmica i personal de l'oncle Miquel, puc anar esbrinant, parl de començaments dels anys seixanta, el que hi ha soterrat rere el cartró-pedra la "fastuositat" imperial espanyola.

La generació de republicans dels anys trenta és una generació que confia en la cultura, en el poder del llibre, en l'ensenyament com a eina per a canviar el món. Aquells revolucionaris dels anys trenta havien estat alletats pel material publicat per tota una tota una sèrie d'editorials combatives, anarquistes les unes, socialistes les altres. Entre les anarquistes record que l'oncle em parlava de Tierra y Libertad, Revista Blanca, Broch de Barcelona, Biblioteca Acracia de Tarragona. Són els anys de fort activisme polític i cultural, anys en els quals s'editen les obres de molts escriptors del moment i també de clàssics del pensament anarquista mundial. Parlam de materials d'Abad de Santillán, Adrián del Valle, Anselmo Lorenzo, Federico Urales... Els socialistes publiquen des de l'editorial Gráfica Socialista, i els comunistes fan sentir la seva veu publicant nombroses obres de Lenin i Trotski. Però aquestes editorials amb què es formaren els nostres pares, l'oncle José, la generació d'esquerrans dels anys trenta, no solament publiquen els clàssics del pensament marxista internacional. Portats del seu esperit militant en el front cultural, de la seva fe en la cultura com a eina d'alliberament de la humanitat, es fan traduccions d'autors francesos com Barbusse i Romain Rolland, d'escriptors alemanys com Remarque i Arnold Zweig, dels estato-unidencs Dos Passos, Dreiser, Upton Sinclair... Malgrat que en els anys trenta la taxa d'analfabetisme a l'estat espanyol arriba quasi al cinquanta per cent de la població, l'any 1931 la producció estatal de llibres assoleix els cinc-mil títols. Els sectors d'avantguarda llegeixen, a part de Marx, Engels, Lenin, Lafargue, Rosa Luxemburg, Lenin i Trotski, obres d'Andrade, Joaquim Maurín i Andreu Nin. Per posar un exemple de les ganes esbojarrades de formar-se mitjançant la literatura, cal recordar que l'any 1931 s'editen 110.000 exemplars de la novel·la de Remarque Sin novedad en el frente .

Són aquests els autors, els llibres, les històries que la família em transmet a finals dels cinquanta i começaments dels seixanta. Són aquests els autors, els llibres, les històries que la família en transmet a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta.

Les influències diríem "catalanistes" en la meva formació vendrien de part del batle de sa Pobla, l'oncle Miquel Crespí, i per alguns dels llibres que deixà a les golfes de casa seva quan marxà a l'Argentina. Un oncle curiós, el batle "Verdera", ja que, malgrat ser un dels dirigents comarcals de la famosa "Unión Patriotica" de Miguel Primo de Rivera, és també amic íntim del polític, urbanista i arquitecte Guillem Forteza, al qual encomana la construcció de l'Escola Graduada de sa Pobla. Recordem que Guillem Forteza va ser el primer president de Nostra Parla, l'any 1916, que elaborà tota una doctrina mallorquinista coherentment pancatalana, que fou membre de l'Associació per la Cultura de Mallorca i que, com a tal, participà en la redacció de l'avantprojecte d'Estatut de les Illes (juny del 1931). Per això no és estrany que hi hagués a la casa dels pares de l'oncle Miquel alguns exemplars de les rondalles mallorquines de mossèn Antoni M. Alcover, llibrets de poesia i sermons de Miquel Costa i Llobera, retalls de premsa de l'època amb escrits de Maria Antònia Salvà i Joan Alcover. Per cert, molt d'aquest material ens va ser "incautat" per la Brigada Social en aquelles primeres detencions de començaments dels anys seixanta, segurament per ser considerades de "un catalanismo peligroso" i mai em foren tornades.

Jo crec que són aquestes influències, els autors dels quals em parlà l'oncle José López, alguns dels llibres salvats dels desastres de la guerra, llibres que havien fet a la motxilla del pare i de l'oncle José bona part dels fronts de la batalla en la lluita contra el feixisme; i també, la notícia de l'existència d'una cultura amagada i soterrada pels vencedors, la cultura catalana, fou tot això, deia, el que em féu obrir els ulls, ja de ben jove, envers les possibilitats de l'expressió literària. Quan a mitjans dels anys seixanta puc assistir a les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre que organitza Jaume Adrover a Palma, aquella universitat político-literària que inicià la represa cultural a Palma després dels anys de tenebror feixistes, juntament amb la feina feta per l'Editorial Moll en l'edició de llibres o les primeres activitats de l'Obra Cultural Balear (i també, cal no oblidar-ho, la tasca feta pel cineclub universitari que dirigien Francesc Llinàs i Antoni Figuera) es va consolidant un interès per la literatura que, sortosament, perdura fins el dia en què escric aquestes retxes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Fira del Llibre. Novetats editorials: Naufragis lents (El Tall Editorial)

pobler | 30 Maig, 2008 06:30 | Compartir:

D’UTOPIES I DE PARADISSOS PERDUTS: NAUFRAGIS LENTS (El Tall Editorial)

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Coberta i il·lustracions de Llorenç Pons Moll

Hi ha llibres que no necessiten pròleg. És el cas d’aquest poemari de Miquel López Crespí, la diafanitat del qual fa sobrer qualsevol comentari previ. Però l’amistat i el respecte que sent envers l’escriptor m’impedeixen negar-li unes ratlles, que tanmateix consider innecessàries, perquè ni al llibre li cal cap presentació ni és precís explicar a ningú qui és el nostre escriptor.

Els poemes de Naufragis lents són una mostra dels temes, de l’estil i, en general, del món literari de Miquel López Crespí. En ells el poeta gira els ulls envers el passat i hi descobreix tot un cabal d’experiències, inscrites en els signes d’un temps ja esvaït, però que constitueixen un moment intens, caracteritzat per la lluita per la utopia i per la vitalitat de la joventut. Hi trobam els viatges, les pel·lícules i els llibres d’una època de la qual esperàvem que sorgiria un món millor, quan encara es parlava de lluita de classes i de tots els alliberaments possibles. París, Irlanda, Roma, Rússia... són els escenaris de molts d’aquests poemes, en els quals no manquen referències a Sergei Mikhailovich Eisenstein, a Karl Marx i Friedrich Engels, a Bertold Brecht, al cinema compromès dels anys 60 i 70, etc.

Miquel López Crespí retrata un món que ja no tornarà, irremissiblement esborrat pel pas del temps, però també per la brutalitat d’un capitalisme que paradoxalment es diu liberal, per les claudicacions dels lluitadors d’un altre temps, i per les pereses, les inèrcies i les covardies de tots plegats. D’aquesta manera, els poemes de Miquel López Crespí posen el dit a la llaga i ens fan veure que, en tan poc temps, hem venut l’esperança, hem malbaratat el somni i hem fet impossible l’ideal. Tanmateix, i això és el més important, el poeta comprèn que el paradís perdut no és el món utòpic que el jove d’aleshores perseguia, sinó aquesta mateixa experiència viscuda de lluita per uns ideals i ara ja esvaïda.

Tota l’obra poètica de Miquel López Crespí es caracteritza per una intensa unitat. Aquesta ve donada, en primer lloc, tant pel fet d’inscriure’s en una tradició antiformalista i heterodoxa –sota el mestratge d’autors com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart o Jaume Vidal Alcover–, com per la recerca d’una llibertat formal que troba la seva forma natural d’expressió en l’ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme. Ara bé, la poesia de Miquel López Crespí no cau en la discursivitat ni en la facilitat pròpia de la poesia realista dels anys 60 i 70, ni es deixa enlluernar per la gratuïtat dels jocs formals, falsament innovadors, que es posaren de moda durant els anys 70. D’aquesta manera, en els poemes de Naufragis lents trobam un llenguatge diàfan, despullat d’imatges gratuïtes, que trenca amb la tradició postsimbolista i respon a una lliçó de senzillesa i de sinceritat.

En segon lloc, la unitat de la poesia de López Crespí prové de la insistència en uns temes i motius d’origen autobiogràfic, com són la memòria i la reflexió sobre el temps històric viscut, el compromís polític i artístic, i l’experiència personal, que es palesa sobretot en les referències als viatges, als llibres i al cinema. Els anys d’infantesa durant la postguerra i el temps de joventut en la lluita contra el franquisme constitueixen una experiència vital, que esdevé el nucli de la seva evocació del temps perdut. Però la mirada políticament compromesa del poeta en cap moment no impedeix la visió elegíaca del temps passat, sempre despullada de sentimentalismes.

En aquests poemes, per tant, el lector trobarà el testimoni sincer d’un home que passa revista als retalls de la memòria que ha guardat i que, amb ells i amb la poesia, reconstrueix –és a dir, reviu– un món passat i ens en fa espectadors.

Benvingut sia aquest llibre de Miquel López Crespí, que se suma a la quasi vintena de poemaris que fins ara l’han precedit i que, pel seu propòsit testimonial i de lluita, demostra el compromís incansable del nostre escriptor amb la Justícia, amb el nostre dissortat país i amb la Literatura.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Carrillo, el PCE i la "liquidació" de Joan Comorera, secretari general del PSUC (per a la recuperació de la memòria històrica de l'esquerra)

pobler | 29 Maig, 2008 17:44 | Compartir:

Joan Comorera tenia molts problemes amb la direcció central del PCE (per l'autoritarisme envers el PSUC), pels intents constants de supeditar el marxisme català a la política oportunista i espanyolista del PCE). (Miquel López Crespí)

Joan Comorera en no poder ser executat pels sicaris carrillistes, fou denunciat a la policia franquista. Jutjat en consell de guerra, morí dignament en el penal de Burgos dia 8 de juny de 1958 sense haver renunciat a les seves idees d'autodeterminació per a Catalunya, socialisme i llibertat. (Miquel López Crespí)

Santiago Carrillo i el PCE contra Joan Comorera, secretari general del PSUC

Joan Comorera

Al Principat, la guerrilla d'inspiració comunista rebé un fort cop a ran de tot l'execrable "afer" de Carrillo en contra d'un dels dirigents del PSUC que més s'havien destacat en la defensa de la independència del partit enfront el centralisme espanyolista, estalinista i promoscovita de la Pasionaria, Díaz i Carrillo. Es tracta del "cas" Joan Comorera.

Joan Comorera tenia molts problemes amb la direcció central del PCE (per l'autoritarisme envers el PSUC), pels intents constants de supeditar el marxisme català a la política oportunista i espanyolista del PCE).

Miquel Caminal Badia, en el pròleg al recull d'articles de Joan Comorera (Antologia) publicat a Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, núm. 16, Edicions de la Magrana, 1987), afirma: "Un preludi de la crisi (del PSUC amb el PCE) es va produir el 1946, quan Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo plantejaren a Comorera la necessitat de prendre algunes mesures organitzatives que, salvant la formalitat orgànica del PSUC, asseguressin una centralització de la direcció política de tot el moviment comunista espanyol. La manifestació pública de les intencions de la direcció del PCE la va fer la Pasionaria en afirmar, en el III Ple del PCE celebrat el març de 1947, que 'quan les exigències de la lluita ho determinessin' el PSUC formés un tot orgànic amb el PCE. La condemna del titisme i l'expulsió del partit comunista iugoslau del Kominform, el 1948, eren el millor exemple per acabar amb tots els 'titos' discrepants de l'ortodòxia stalinista. Si Stalin era el dirigent indiscutible del moviment comunista internacional, Dolores Ibárruri ho era del moviment comunista espanyol. No hi havia, doncs, una relació d'igualtat entre Comorera i la Pasionaria, entre el PSUC i el PCE".

En el llibre del general estalinista Líster Así destruyo Carrillo el PCE, podem llegir (pàg. 74), referent a l'eliminació física del gran dirigent obrer català Joan Comorera: "En relación con las medidas represivas y crímenes, me dijo Uribe, entre otras cosas: 'El examen y decisión sobre las eliminaciones físicas se hicieron siempre en el Secretariado, y el encargado de asegurar su ejecución era Carrillo, quien tenía los ejecutores en su aparato. Alguna vez la ejecución fallaba. Tomemos, por ejemplo, el caso Comorera. Tú conoces toda la parte política del problema. Pues bien, Carrillo y Antón propusieron al secretariado la liquidación física de Comorera. La propuesta fue aceptada y Carrillo, encargado de organizar la liquidación".

Per veure encara més els sistemes provocatius, estalinistes, policíacs, del carrillisme, basta constatar quin llenguatge empraven per a desqualificar els dissidents del tipus Joan Comorera. En un comentari escrit per Santiago Carrillo per a Ràdio Espanya Independent i publicat al Mundo Obrero de 15 de setembre de 1951, el conegut oportunista blasma dient:

"Obreros de Cataluña: Juan Comorera es un provocador, que durante nuestra guerra conspiró contra el Gobierno Negrín, de acuerdo con el cónsul francés que estaba en Barcelona, en la famosa crisis de la 'charca'. Juan Comorera es un provocador cuyas actuales actividades es entregar a los comunistas a la policía, tanto en Francia como en Cataluña. Y nosotros sostendremos esta acusación delante de la clase obrera y del pueblo catalán. Juan Comorera es un enemigo de la clase obrera y como tal hay que tratarle allá donde se le encuentre" (citat per Enrique Líster, Así destruyó Carrillo el PCE, p. 76).

La campanya de la direcció carrillista contra la fracció nacionalista i revolucionària dins del PSUC que representava Joan Comorera fou salvatge (del tipus de l'emprada contra els trotsquistes a l'URSS o contra el POUM i la CNT en temps de la guerra civil).

Ràdio Espanya Independent transmetia dia 15 de novembre de 1953 (vegeu Líster, op. cit., pàg. 78) "El PSUC de Cataluña es depurado de los elementos corrompidos y traidores que se habían infiltrado en nuestras filas como agentes de la burguesía. Comorera, que hoy está abiertamente al servicio de la policia franquista cumpliendo el repugnante papel de delator de los militantes comunistas del interior del país".

Mostres d'aquest conegut estil carrillista podrien repetir-se fins a l'infinit. Finalment, segons Enrique Líster, Joan Comorera en no poder ser executat pels sicaris carrillistes, fou denunciat a la policia franquista. Jutjat en consell de guerra, morí dignament en el penal de Burgos dia 8 de juny de 1958 sense haver renunciat a les seves idees d'autodeterminació per a Catalunya, socialisme i llibertat.

Aquestes eren brutors que antics combatents republicans com l'oncle o el meu pare no podien entendre malgrat haguessin viscut a fons els fets de maig del '37 a Barcelona. El "cas" Comorera ben cert que ajudà a desmoralitzar la guerrilla catalana que lluitava contra la dictadura (i potser aquesta era la intenció autèntica del carrillisme amb les seves campanyes de desprestigi i denuncies).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

El compromís polític dels escriptors catalans de Mallorca

pobler | 29 Maig, 2008 11:54 | Compartir:

En determinades circumstàncies, la no-implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte dels compromisos. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del 'no compromís' no ens vénguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, a Ramon Llull o Walt Whitman, a Maiakovski o Alejo Carpentier, a Paul Nizan o Lev Tolstoi, a Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, a Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble". (Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí i Josep M. Llompart. Josep M. Llompart presentava l'obra de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres de l'any 1987.

Recentment Calambur Editorial ha publicat El jardín de las delicias (El jardí de les delícies), una valuosa antologia de la poesia d'Antoni Vidal Ferrando amb la seva corresponent traducció al castellà, obra del també poeta Jaume Pomar. La documentada introducció que precedeix aquesta important antologia és de l'escriptor i catedràtic de la UIB Pere Rosselló Bover. En aquesta interessant introducció, el catedràtic, en parlar de les motivacions eternes del poeta, anomena els temes universals propis de la poesia al llarg de la història: l'amor, la mort, la memòria, el pas del temps... Des de la poesia clàssica grega i romana aquesta és la columna vertebral de la poesia universal. No hi ha cap mena de dubte al respecte. Potser hi podríem afegir, pens, entre alguns temes igualment constants i permanents, per exemple, la presència de l'esperança envers un món millor i del combat per mudar unes situacions d'injustícia que no complauen el cor sensible d'alguns poetes, els més lligats al seu poble i al seu temps. Tot això sense obviar, com ja hem apuntat, que la memòria, l'amor, la mort, la fugidesa del temps esdevenen sovint les columnes fonamentals de la majoria d'autors. Però qui no recorda l'impacte que ens produí en el seu temps la lectura del poemari de Salvador Espriu La pell de brau (1960)? Era un Espriu que s'identificava plenament amb la situació real de Catalunya i "Sepharad". Era un càntic quasi èpic a les maldats de la dictadura feixista i de confiança en el poble per a vèncer totes les endemeses de l'enemic. En aquells moments, a mitjans dels anys seixanta, que és quan descobrim Salvador Espriu, La pell de brau esdevé la síntesi perfecta del que nosaltres entenem per "poesia civil", per compromís literari, d'unió magistral entre forma i contingut, d'actitud ètica de l'intel·lectual davant la situació d'opressió d'una col·lectivitat nacional, en aquest cas la catalana.

La lectura dels grans clàssics, des de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Salvador Espriu a Vicent Andrés Estellés, d'Agustí Bartra a Miquel Martí i Pol, de Josep Palau i Fabre a Joan Fuster, em féu adonar des de la redacció dels primers poemaris a mitjans dels anys seixanta, que la poesia resta coixa si l'autor no sap implicar-se amb el seu temps i amb el seu poble. Malgrat que els anys vuitanta i noranta abundassin en eixelebrats teoritzadors del menfotisme literari i que des d'un neoparanoucentisme sectari determinats clans i camarilles provassin de demonitzar la majoria dels nostres grans autors, el cert és que sense aquest component ètic essencial l'obra d'art queda despullada d'una gran part del seu valor i esdevé trist aparador de la misèria personal d'aquell autor o autora. Cap persona amb dos dits de seny ignora que, precisament, la forma més perfecta de compromís polític i ideològic s'esdevé quan un autor afirma categòricament que ell no es vol comprometre en res més que no sigui el seu jo egoista i personal; la qual cosa, per defecte, equival a convalidar l'statu quo del moment.

En determinades circumstàncies, la no-implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte dels compromisos. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens vénguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, a Ramon Llull o Walt Whitman, a Maiakovski o Alejo Carpentier, a Paul Nizan o Lev Tolstoi, a Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, a Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafel Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, els anteriors escriptors ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris com solen acusar sovint els neoparanoucentistes aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres de Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes més moderns com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Poesia mallorquina i postmodernitat

pobler | 29 Maig, 2008 06:01 | Compartir:

La teoria del menfotisme social que té tant d'èxit entre postmoderns i reaccionaris de tota època i contrada explica, per activa i per passiva, que l'escriptor tan sols s'ha de preocupar dels aspectes purament formals de l'obra i que ha de defugir qualsevol plantejament polític, qualsevol concepció del món que pugui entrebancar la 'puresa' de la literatura. Com si el creador pertanyés a una estranya i curiosa secta d'escollits, d''incontaminats', oficiants d'un misteriós culte esotèric a la deessa Bellesa, deessa que s'hauria de mantenir allunyada de qualsevol mena de contacte amb els humans. No importa que un país pateixi sota el poder de la dictadura més ferotge, que aquella societat estigui a punt de perdre llengua i cultura, que els seus millors fills i filles siguin torturats, afusellats en els fossars, portats a l'exili, pateixin als camps de concentració. Per als postmoderns tot això són ximpleries que no tenen per què afectar en res el "ritme còsmic i biològic de l'autor" i, en conseqüència, la reacció demana el rebuig explícit de qualsevol mena d'implicació política i social. (Miquel López Crespí)

Poesia mallorquina i lluita cultural (pàgines del meu dietari)

La reacció cultural demanava i demana que l'escriptor català o de qualsevol indret faci abstracció de la situació en la qual es troba el seu poble. Dins aquesta línia d'accentuat cinisme i menfotisme, la "màxima intel·ligència" la demostraria aquell autor o autora que saben rentar-se les mans amb elegància. La teoria del menfotisme social que té tant d'èxit entre postmoderns i reaccionaris de tota època i contrada explica, per activa i per passiva, que l'escriptor tan sols s'ha de preocupar dels aspectes purament formals de l'obra i que ha de defugir qualsevol plantejament polític, qualsevol concepció del món que pugui entrebancar la "puresa" de la literatura. Com si el creador pertanyés a una estranya i curiosa secta d'escollits, d'"incontaminats", oficiants d'un misteriós culte esotèric a la deessa Bellesa, deessa que s'hauria de mantenir allunyada de qualsevol mena de contacte amb els humans. No importa que un país pateixi sota el poder de la dictadura més ferotge, que aquella societat estigui a punt de perdre llengua i cultura, que els seus millors fills i filles siguin torturats, afusellats en els fossars, portats a l'exili, pateixin als camps de concentració. Per als postmoderns tot això són ximpleries que no tenen per què afectar en res el "ritme còsmic i biològic de l'autor" i, en conseqüència, la reacció demana el rebuig explícit de qualsevol mena d'implicació política i social. Dins aquesta línia de ximpleria reaccionària mai no es perdonen actituds compromeses com les de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster o Josep M. Llompart. Però se sol tenir molta comprensió quan la relació de l'intel·lectual és bona amb el poder. Una "comprensió" que no se sol tenir quan aquest intel·lectual basteix una obra que denota la seva preocupació per la humanitat i les nacions oprimides. A vegades, en llegir aquestes estrafolàries concepcions, arrib a pensar si els comissaris de pa amb fonteta el que volen és convertir la literatura en un camp esterilitzat per a lluïment de certs doctors en lobotomia cultural.

Lliurament dels Premis Ciutat de Tarragona 2005. Miquel López Crespí guanyà el Premi de Poesia amb l'obra Les ciutats imaginades. L'escriptor de sa Pobla és el primer per la dreta (assegut).

¿O hi ha tanta diferència entre aquesta mena de lobotomia cultural bastida en moltes de les actuals societats neoliberals amb aquella de més sagnant i evident del nazisme cremant llibres i empresonant i assassinant intel·lectuals, artistes d'idees avançades, de mentalitat progressista? Els nazis i els feixistes cremaven llibres i mataven sense preocupar-se de bastir cap mena de coartada ideològico-cultural. Ara, les sectes elitistes no poden recórrer als mateixos mètodes brutals i ferotges. Amb la derrota final del nazi-feixisme l'any quaranta-cinc del segle passat la reacció s'ha disfressat, i a voltes no tant!, i empra multitud de subterfugis ideològics per a aconseguir els mateixos resultats: l'extermini de la intel·lectualitat progressista, la demonització de les idees que dificulten aquesta consolidació de la reacció política i cultural.

Coberta del poemari de Miquel López Crespí El cant de la Sibil·la editat per Brosquil Edicions del País Valencià i que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005, un dels més prestigiosos dels Països Catalans.

Però parlàvem d'uns determinats poemaris, de l'efecte del pas del temps en alguns dels llibres que he escrit darrerament. També he escrit damunt la relació que hi ha entre algunes de les meves obres. De tot això n'he parlat fa poc en uns articles que feien referència a la recent publicació per Brosquil Edicions del País Valencià del meu poemari El cant de la sibil·la, llibre que havia obtingut el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2004. Els articles portaven per títol "El cant de la sibil·la: una aproximació" i "Temps gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la".

En aquests dos articles i en parlar de l'origen dels poemaris El cant de la sibil·la i Calendaris de sal , explicava que els llibres tenen l'origen primigeni en l'obsessió que domina el poeta per la constatació del pas inexorable del temps. I no solament en l'efecte de l'inexorable pas del temps sinó també per l'esmicolament de molts dels somnis que alletaren la nostra adolescència i joventut. Aquesta realitat és sense cap mena de dubte el motor que posa en marxa l'esperit creatiu del poeta. La nostàlgia com a motor literari. Una nostàlgia que, mitjançant el control de la forma i el treball amb el llenguatge, ha contribuït a bastir la majoria dels poemaris que he escrit i publicat en aquests darrers anys.

Tot el que fa poc he escrit referent a El cant de la sibil·la i Calendaris de sal es pot dir igualment respecte al poemari Les ciutats imaginades, obra que acaba d'editar Cossetània Edicions de Tarragona, llibre que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005. I no ens hauria d'estranyar que els articles fossin intercanviables i que allò que vaig escriure en referència a El cant de la sibil·la ara, mudant el títol, pogués servir per a explicar Les ciutats imaginades. Si ho fes, puc assegurar al lector que aquella anàlisi no variaria en absolut. Per alguna cosa, per motius ben concrets, ambdós poemaris són escrits en la mateixa època. Ambdós llibres són reculls dels poemes escrits des de mitjans dels anys noranta, després de l'ensorrament del socialisme degenerat, la fi de la Unió Soviètica i la caiguda del mur de Berlín. El cant de la sibil·la, Calendaris de sal, Les ciutats imaginades i Temps moderns: homenatge al cinema, aquest darrer guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2002 que lliura la Universitat Autònoma de Barcelona, són poemaris escrits sota l'efecte atordidor de constatar la implacable vigilància de la terrible Dama de Negre sobre tots nosaltres. La Senyora de les Ombres i l'Oblit, Ella, que ens espera ja, tenebrosa i sense pietat davant del portal. Avui, des de la perspectiva que proporciona haver deixat endarrere bona part de la teva vida, segurament la més il·lusionada, la més plena de projectes i esperances, l'autor pot contemplar com es congrien els núvols de la tempesta final i es va fent evident la realitat d'una ben concreta i ineludible desaparició física.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El GOB critica la llei Carbonero.

pobler | 28 Maig, 2008 15:38 | Compartir:

Si fem un petit resum de la nota informativa publicada pel GOB, nota que podem trobar penjada al lloc de l’entitat conervacionista, constatarem com, amb l’excusa de construir habitatges per a afavorir el lloguer, el que s’ha fet de veritat ha estat plegar-se als interessos dels promotors de la construcció. Jaume Carbonero, com de costum amb les seves desencertades propostes, ens ha volgut enganyar amb la cortina de fum dels habitatges socials. (Miquel López Crespí)

Jaume Carbonero i la destrucció de Mallorca

El GOB critica la llei Carbonero (un article de maig de 2008)

Qui més ha encertat en la crítica al desmesurat creixement urbanístic impulsat per Jaume Carbonero i el Govern de les Illes ha estat, com de costum, el GOB.

Si fem un petit resum de la nota informativa publicada pel GOB, nota que podem trobar penjada al lloc de l’entitat conervacionista, constatarem com, amb l’excusa de construir habitatges per a afavorir el lloguer, el que s’ha fet de veritat ha estat plegar-se als interessos dels promotors de la construcció. Jaume Carbonero, com de costum amb les seves desencertades propostes, ens ha volgut enganyar amb la cortina de fum dels habitatges socials. Però el GOB ens diu el contrari, i nosaltres sempre hem tengut molta més confiança en l’organització ecologista que en les receptes de determinats polítics professionals, especialistes del romanço com Jaume Carbonero, experts solament a causar problemes a les forces progressistes de les Illes. Que Carbonero fa el joc als promotors és evident. Si no fos així, si escoltàs la societat civil, els experts del GOB, sabria a la perfecció com a les Illes sobren els pisos buits. En aquests moments són prop de cent mil els habitatges que, amb una adequació de la legislació vigent, afavorint el lloguer dels més dèbils econòmicament, podrien posar-se a disposició de la societat.

Que la demagògia de Carbonero no enganya ningú, que és fals el que diu, que ens menteix tant com vol i més, es pot demostrar amb les estadistíques en la mà, amb els informes que empren els ecologistes per a demanar aquesta urgent rectificació al Govern. Amb dades de 2006 sabem que a les Illes, sense comptar les instal·lacions hoteleres, hi ha actualment 537.911 habitatges, dels quals 336.591 són residències principals, 107.059 segones residències i 94.2622 estan desocupades tot l’any. Com diu el GOB: “Per altra banda, a l’actualitat, Mallorca disposa de 3.300 hectàrees de sòl urbà vacant i 2.400 hectàrees més de sòl urbanitzable”.

Les mentides de Jaume Carbonero queden exposades a la llum de tothom. A què treu cap la seva delirant proposta –a no ser per afavorir els promotors-- de voler construir 5.000 nous habitatges, destruint el poc sòl rústic que ens queda? Si UM, el Bloc, la gent lúcida del PSOE i, per a vergonya del conseller!, Rosa Estaràs no arriben a consensuar una nova llei, la destrossa de recursos i territori encara hauria estat pitjor.

En el fons, la proposta de Jaume Carbonero, aprofitant la demagògia dels habitatges socials, el que pretén és oferir als promotors la construcció de 10.000 habitatges, 5.000 dels quals HPO.

Nosaltres pensam ben igual que el GOB i els sectors amb més seny de la societat civil de les Illes. Les opinions dels ecologistes, d’Eivissa pel Canvi, del Bloc, de tots els que estimam les Illes, aquells que no volen més destrucció de recursos i territori són ben correctes i dignes de tenir en compte. En les delirants propostes de Jaume Carbonero no s’hi veu cap planificació lògica. Hi ha desbarats per donar i vendre. Per exemple: no es tenen en compte les necessitats de Palma alhora que es volen construir 450 pisos a Campos, un poble desbordat pel creixement dels darrers anys.

La irracionalitat dels plans de Carbonero arriba fins al punt d’intensificar les densitats edificatòries. És el cas de Palma, on el conseller proposa construir edificis de més de vuit plantes, amb densitats que quasi dupliquen les permeses pel Pla Territorial (225 habitants per hectàrea).

Cal trobar altres alternatives que no siguin la de l’acostumat “desarrollismo” de l’època franquista. Cal promoure el lloguer d’aquests prop de cent mil habitatges existents. Es tracta d’oferir incentius als seus propietaris o comprar-los per després llogar-los.

Caldria revisar l’irracional model de creixement il·limitat que ara tenim i, en lloc de restar en mans dels promotors, revisar aquest model destructiu de recursos i territori i redistribuir en comptes de voler continuar creixent fins a límits inconcebibles.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Rodrigo de Santos i la corrupció del PP

pobler | 28 Maig, 2008 08:30 | Compartir:

L’exregidor, acusat de malversar 50.000 €, arribà a Palma i se sotmeté a un examen mèdic per poder demostrar així que és un home malalt

De Santos ja no s’amaga

Xavier Gispert

Lleugerament més gras, amb el cap baix però sense intentar evitar ningú, acompanyat del seu misser i amb la dona a deu metres de distància. Així arribà ahir l’exregidor del PP de Cort, Javier Rodrigo de Santos, a la seva visita amb els especialistes de la clínica forense i els psicòlegs dels jutjats de la via d’Alemanya (Palma), que li feren un examen a fons del seu estat de salut físic i mental.

No volgué parlar amb ningú i no digué ni una paraula. Però almanco aquest pic no intentà esquivar la premsa, que l’esperava a la porta principal i a la porta de darrere des del moment en què s’obriren les portes de l’edifici.

Les fotos postescàndol

Ahir fou el segon dia en el qual les càmeres dels fotògrafs pogueren retratar Javier Rodrigo de Santos des que es destapà que havia malversat 50.000 euros de l’erari públic. Quan també es destapà la "cara oculta" de la vida nocturna del militant "popular’ de Palma.

Des de llavors De Santos s’ha instal·lat a Madrid on, suposadament, està ingressat en una clínica privada per poder rehabilitar-se de la seva «addicció a la cocaïna», l’argument principal del misser que el defensa en la causa per malversació de doblers públics.

Per això, l’examen mèdic d’ahir serà clau en la determinació dels suposat delicte que hauria comès. L’exregidor estigué a la clínica forense dels jutjats durant gairebé dues hores, i l’examen mèdic consistí en l’anàlisi de cabells i en un test psicològic.

Els cabells retenen durant molt de temps informació sobre el consum de drogues. Segons els metges consultats, de la seva anàlisi en poden derivar conclusions com el grau i la freqüència amb què De Santos ingeria cocaïna.

Els resultats psicològics de l’examen mèdic encara no s’han fet públics. Però ahir el seu responsable no va descartar que es donin a conèixer quan es consideri oportú.

dBalears (27-V-08)

Rodrigo de Santos, Damià Vidal, Eugenio Hidalgo, el Pla Territorial de Mallorca, l’afer Rasputin, el “Cas Cavallistes”, les orgies sexuals, la cocaïna...

El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros. (Miquel López Crespí)

La corrupció política del PP

Rodrigo de Santos

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-IV-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Salvem la Real! Articles de Guillem Frontera, la Plataforma Salvem la Real i l'escriptor Miquel López Crespí

pobler | 27 Maig, 2008 20:32 | Compartir:

Si tot era tan greu quan ho volia tirar endavant el govern del PP, ara uns retocs fan el projecte i l’obra tan assumibles que només queda una veu mig perduda per recordar-nos el punt de partida? Almenys si n’estiguéssim empegueïts, voldria dir que ens queda una mica de vergonya. Salvem Son Bosc, donem tota la protecció possible a Son Real, però el petit grup que queda de Salvem la Real mereixeria, per damunt de qualsevol consideració, el suport i el reconeixement del que queda de societat civil. Ja seria gros que la Comissió de Peticions de la Unió Europea ens fes pujar els colors a la cara, mentre nosaltres feim, amb tenacitat monòtona, exercicis abdicatoris. (Guillem Frontera)

Salvem Son Bosc i Son Real. I la Real

Guillem Frontera | 24/05/2008 |

Amb tantes associacions, acadèmies, facultats i fundacions com tocarien sentir-se involucrades en el passat, present i futur de Son Espases, la quasi total soledat d’Aina Calafat, portaveu del moviment Salvem la Real, ens defineix com una societat incapaç de dur fins a l’enfront una campanya per una causa justa. Si féssim ara una relació dels grups, de les persones, dels partits polítics que es posicionaren honestament contra l’aberrant localització de l’hospital, i que després han anat optant pel silenci, en alguns casos indirectament tan ben retribuït; o que sense cap vergonya han fet ús del poder per trair la gent que els havia fet costat, segurament encara no ens podríem creure que passi el que està passant: que l’hospital creix on se’ns prometé que no creixeria, i creix a bon ritme. Els més mancats d’ètica, de moral i de formes en aquesta qüestió fan cara de no haver romput mai cap plat –i de no saber si les pales excavadores n’han romput d’una altra classe.

Ara el GOB exigeix al president Francesc Antich la protecció de Son Bosc, devora les maresmes de Muro, i les raons que enarbora són plenes de sentit comú, de sensibilitat pel país. Però la campanya té un mal mal: el molt honorable President ha pres el número al GOB, ha vist, arran de l’afer de Son Espases, que té molta pólvora banyada –i servidor escric això amb un cert desencant i amb l’angoixa que et causa haver de rebaixar la confiança en qui la dipositaves tota. De tots els silencis aquiescents que es varen fer tot just consumada la deslleialtat d’Antich, el silenci del GOB va ser el més obscur, precisament perquè contrastava de manera intempestiva amb la lluminosa presència que havia mantengut en la vida del país –i que no li podrem agrair mai a bastament.

Però no voldria donar la impressió que el GOB té responsabilitats que no li corresponen en aquest afer ominós. Tot plegat, neix de la perplexitat davant de l’abandó general d’una causa que havia estat bandera i que havia ennoblit la nostra societat. Si tot era tan greu quan ho volia tirar endavant el govern del PP, ara uns retocs fan el projecte i l’obra tan assumibles que només queda una veu mig perduda per recordar-nos el punt de partida? Almenys si n’estiguéssim empegueïts, voldria dir que ens queda una mica de vergonya. Salvem Son Bosc, donem tota la protecció possible a Son Real, però el petit grup que queda de Salvem la Real mereixeria, per damunt de qualsevol consideració, el suport i el reconeixement del que queda de societat civil. Ja seria gros que la Comissió de Peticions de la Unió Europea ens fes pujar els colors a la cara, mentre nosaltres feim, amb tenacitat monòtona, exercicis abdicatoris.

dBalears (25-V-08)

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)

Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat

Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?

La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

(6-XI-07)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)

N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices. (Plataforma Salvem la Real)

No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu. (Plataforma Salvem la Real)

Plataforma Salvem la Real

La plataforma Salvem la Real vol recordar els objectius pels quals es va constituir:

Protegir la Real i que el monestir i el seu entorn sigui declarat «conjunt històric».

Conservar l'entorn natural d'una de les darreres zones rurals dels voltants de Ciutat.

Col·laborar amb altres plataformes ciutadanes que també demanen la protecció del nostre patrimoni natural.

La decisió de l'actual govern progressista (?) de continuar les obres del nou hospital de referència a la finca de Son Espases suposa no haver assolit el principal objectiu de la nostra reivindicació.

Volem expressar la nostra decepció davant aquesta decisió i la nostra indignació davant el futur horitzó afavoridor del consum de territori que va lligat a aquesta resolució.

Així i tot, encara ens queda esperar la resposta de la Justícia a totes les denúncies penals, presentades als Jutjats de Palma, i de la Fiscalia Anticorrupció, referides a totes les malifetes produïdes al nostre patrimoni a Son Espases. Alguns exemples són: l'espoli dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d'en Baster i de la font de la Vila. També hem denunciat la construcció de l'hospital dins la llera d'una torrentera, amb el risc real d'inundacions greus, amb el perill que això pot suposar per a les vides humanes tant dels usuaris com dels treballadors de l'hospital.

Volem deixar clar que, com tota la ciutadania, desitjam un hospital públic en condicions, modern, amb el màxim de recursos, dinàmic i digne, i a l'altura de la sanitat pública del segle XXI.

Volem fer saber el nostre desencant, motivat per uns polítics que ens han fet creure que ens acompanyaven per aconseguir els mateixos objectius que nosaltres, i després s'han «doblegat» davant els grups de pressió, esperonats per partits que ja no governen.

Uns polítics que no han estat capaços de cercar altres alternatives, realment factibles, o de defensar, fins al final, l'opció que prioritzava el seu discurs quan eren a l'oposició, la «gran oblidada» i consensuada decisió de fer el nou hospital a Son Dureta. O bé l'altra alternativa, la base militar General Asensio (Son Suredeta) ja quasi tancada.

N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices.

No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu.

Parlem com a plataforma, però modestament creiem representar la veu de molts ciutadans, que s'han sentit ofesos, traïts i decebuts en veure que l'assistència a les urnes i el canvi de color polític al Govern no han estat suficients per portar a terme el model de societat que desitjam.

Creiem que una altra Mallorca (i Illes Balears) és possible, però s'ha demostrat que els governants i polítics de la nostra illa no són capaços de girar el rumb. Amb governs anteriors sabíem de la connivència amb els especuladors, l'actual Govern ha demostrat que a l'igual que a la darrera legislatura que va governar, ha decidit fer-li el joc a aquests poders fàctics, que ja els va fer fracassar com a governants. Ells han decidit, nosaltres hem advertit.

Des d'aquí, també, volem donar les gràcies a totes les persones que, durant aquests quatre anys, ens han acompanyat, de tot cor (i no com els polítics...), en aquesta lluita, llarga, però de la qual també n'hem tret coses positives com el suport demostrat de ciutadans i ciutadanes que ens han seguit des de molts racons de la nostra illa, i han demostrat que la consciència col·lectiva segueix viva. Animem a seguir amb la mobilització social per perseguir la societat que realment desitgem.

Salvem la Real!

Plataforma Salvem la Real

Diari de Balears (4-XI-07)

Defensa de la terra | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

La derrota del PP. La lliçó del 27-M, un any després

pobler | 27 Maig, 2008 16:17 | Compartir:

La lliçó del 27-M, un any després

L’ambició del PP d’intentar menjar-se UM fou allò que donà les presidències de les intitucions als socialistes

Editorial | 27/05/2008 |

Avui es compleix un any de la decisió de l’electorat de les Balears de llevar la majoria absoluta al PP i de donar pas al canvi polític. Aquesta expressió de la voluntat popular es produí després del curs polític més crispat que es recorda. Els atacs dels medis de comunicació pròxims al president Matas contra UM, partit amb el qual mantenia un pacte de govern, assoliren una virulència i una agressivitat no vistes mai. Dins aquest ambient, que de vegades semblava irrespirable, es propicià el pacte de centreesquerra i la fuita de Matas a Washington. El partit socialista d’Antich, tot i obtenir uns bons resultats, assolí el que mai no havia pogut ni somiar: la presidència del Govern, la presidència del Consell i la batlia de Palma. La lliçó de fa un any és en essència una: vulnerar en aquest país els pactes per ambició partidista du resultats catastròfics. El PP de Matas intentà menjar-se el centre nacionalista i acabà ofegat en la seva pròpia salsa. Aquesta és l’empremta del 27 de maig de 2007. Pacta sunt servanda . Els pactes s’han de complir.

dBalears (27-V-07)

Suport al Bloc per Mallorca: Maria Antònia Oliver, Tomeu Martí, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Joan Perelló, Jaume Santandreu, Pere Morey, Biel Florit, Hèctor López Bofill, Miquel Àngel Vidal Pons, Àngel Terrón, Rafel Crespí, Miquel Bezares...

L´única garantia que els polítics professionals estiguin al servei del poble és l´augment del protagonisme i poder de les organitzacions i plataformes culturals, sindicals i de tots tipus que serveixen per a consolidar i fer cada dia més forta la nostra societat. Només l´augment progressiu del nivell de consciència popular i organització, el grau de mobilització a què pot arribar una societat adulta, segura de si mateixa i que no es deixa manipular, serà la garantia del canvi pel qual lluitam. (Miquel López Crespí)

No és el poble el que ha d´estar al servei de les elits que són a recer dels privilegis que atorga l´exercici de la política professional. Ben al contrari: són aquestes elits endogàmiques, entestades en el manteniment dels seus avantatges socials, les que sempre i en tot moment han d’estar al servei de la societat civil. A vegades, i ho hem comprovat en la nostra pròpia carn, els “canvis” promesos, com diu el director de Vilaweb, més que “canvis” són “recanvis” de l´existent. L´única garantia que els polítics professionals estiguin al servei del poble és l´augment del protagonisme i poder de les organitzacions i plataformes culturals, sindicals i de tots tipus que serveixen per a consolidar i fer cada dia més forta la nostra societat. Només l´augment progressiu del nivell de consciència popular i organització, el grau de mobilització a què pot arribar una societat adulta, segura de si mateixa i que no es deixa manipular, serà la garantia del canvi pel qual lluitam. (Miquel López Crespí)

La lluita en defensa de les autoorganitzacions populars i per un canvi autèntic de la nostra societat

Més enllà del 27 de maig (un article escrit una setmana abans del 27-M)

Cansats, més que cansats avorrits, farts, de la magror de la política cultural que hem patit fins ara mateix, de les iniciatives de despersonalització i banalització del país, de la destrucció de recursos i territori, la trista feina quotidiana que tants diners dóna a especuladors i encimentadors, una cinquantena d´escriptors ens reunírem no fa gaire en els salons del Gran Hotel de Palma (Mallorca) per a donar suport al Bloc per Mallorca. Maria Antònia Oliver, Tomeu Martí, Biel Mesquida, Joan Perelló, Jaume Santandreu, Pere Morey, Biel Florit, Hèctor López Bofill, Miquel Àngel Vidal Pons, Àngel Terrón, Rafel Crespí, Miquel Bezares i Miquel López Crespí, érem alguns dels signats del manifest de suport.

Dia 27 ja és aquí, manquen molts pocs dies per a les eleccions municipals i autonòmiques. Ara veurem si la feina feta dóna els resultats esperats. Molts dels escriptors i periodistes que hem signat aquest document ja començàrem a escriure articles i participar en les mobilitzacions de la societat civil progressistes i ecologistes, en defensa de la nostra cultura, just un dia després que el Pacte de Progrés perdés les eleccions de 2003. Per sort, i quan ja començàvem a desesperar, sembla que les coses han rutllat com pertocava i, ara, manca comptar els vots de dia 27 per a comprovar si novament serà possible avançar per una via d´esperança i d´il·lusió.

Potser és el moment de la reflexió i de començar a mirar més enllà del proper 27 de maig. He de confessar que, sense adonar-me’n, sovint he estat engolit i dominat, com tanta gent en aquests moments, per la febre electoralista que surt dels estats majors de les direccions dels partits. Algunes qüestions que ens han fet omplir pàgines i més pàgines? El “complicat” problema de la confecció de les llistes, per exemple. Com si el món s´acabàs en aquest indret. La societat mediàtica, el discurs oficial de la política ha aclaparat tots els espais de discussió. Malgrat hom hagi fet tot el possible i l´impossible perquè les forces progressistes obtenguin uns bons resultats electorals, reconec que, per uns mesos, quasi hem oblidat que la Política (amb majúscules) moltes vegades no té gaire a veure amb el món oficial. És la societat civil, el seu grau de consciència social i de mobilització, el que marca el destí dels pobles. És el que, aquests dies, m´ha fet pensar un article del periodista Vicent Partal, el director de Vilaweb, un dels principals instruments d´informació de la nostra terra. El títol d´aquest article tan important és “Més enllà del 27 de maig” i és una lúcida crida a l’atenció de tots aquells que, contagiats pels problemes de supervivència dels polítics, obliden que la veritat sovint és a uns indrets molt diferent dels despatxos dels confeccionadors de la llista d’aquella o aquella altra formació.

Quan Vicent Partal parla de les esperances del futur, de l´allau de voluntats existents per a començar a reconstruir el país, del jovent que es mobilitza amb força contra el cinisme, la mentida i l´especulació, no pensa tant, ni molt manco, en els professionals de les eleccions, sinó en el poble que és al carrer demanant i exigint els seus drets.

Evidentment que hem lluitat i lluitam activament per concretar un autèntic Bloc d´esquerra nacionalista, fins i tot un Bloc molt més potent i poderós que l´actual. Un Bloc que vagi incorporant sectors nous i cada vegada més amplis de la societat civil i vagi sempre més i més enllà. Això, emperò, no ens ha de fer oblidar el batec del poble. No és el poble el que ha d´estar al servei de les elits que són a recer dels privilegis que atorga l´exercici de la política professional. Ben al contrari: són aquestes elits endogàmiques, entestades en el manteniment dels seus avantatges socials, les que sempre i en tot moment han d’estar al servei de la societat civil. A vegades, i ho hem comprovat en la nostra pròpia carn, els “canvis” promesos, com diu el director de Vilaweb, més que “canvis” són “recanvis” de l´existent. L´única garantia que els polítics professionals estiguin al servei del poble és l´augment del protagonisme i poder de les organitzacions i plataformes culturals, sindicals i de tots tipus que serveixen per a consolidar i fer cada dia més forta la nostra societat. Només l´augment progressiu del nivell de consciència popular i organització, el grau de mobilització a què pot arribar una societat adulta, segura de si mateixa i que no es deixa manipular, serà la garantia del canvi pel qual lluitam.
Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (22-V-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Opinions i actualitat polÃtica | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

«Anterior 1 2 3 ... 310 311 312 313 314 315 316 317 318 319 320 ... 364 365 366 Següent»

Menú

Inici

Arxius

Àlbums

Bloc de BalearWeb

Cerca

Calendari

« Juny 2026 »

Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg

1 2 3 4 5 6 7

8 9 10 11 12 13 14

15 16 17 18 19 20 21

22 23 24 25 26 27 28

29 30

Recentment

Escriptors mallorquins a Irlanda (I)

Tal com érem - Palma, Anys 70 – Els botifarres mallorquins i el feixisme – Crònica sentimental de la transició -

Pàgines del meu dietari - La indiferència cultural a les Illes

Sa Pobla i la literatura (I) – La postguerra a sa Pobla (Anys 40 i 50)

Illes - La generació dels anys 70 i el teatre: Carrer de Blanquerna

La transició i la continuació del franquisme

La lluita per la Llibertat a les Illes

Sa Pobla (Albopàs) - Un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs

Presoners de guerra republicans a sa Pobla: El batalló de treballadors 153

Recuperar la nostra memòria històrica: Fets i personatges (El Tall Editorial), de l’escriptor Miquel López Crespí

Recuperar la nostra memòria històrica: Fets i personatges (El Tall Editorial), de l’escriptor Miquel López Crespí

Pàgines del meu dietari - La indiferència cultural a les Illes

Les novel·les de Palma - Comentaris de Margalida Capellà

Llibre de viatges (El Tall Editorial), de Miquel López Crespí

La novel•la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en les novel•les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià)

La narrativa insular del segle XX i els escriptors de sa Pobla

Sa Pobla i la poesia mallorquina contemporània

Avançaments editorials - Publicació del llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Sa Pobla, memòries d´un escriptor - Vet aquí un petit tast del llibre -

Recordant Llorenç Buades (mort el 25-VII-2015) i la lluita per la República i el Socialisme (exdirigent de la LCR i la CGT; cofundador de la CUP a les Illes)

Dues novel·les de l´escriptor Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del segle) i ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ (Tall editorial)

Les milicianes anarquistes violades i assassinades a Manacor l´any 1936

Les eleccions de 1977 i la memòria històrica

Les cròniques d´una Mallorca ja desapareguda - Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

El Maig del 68 i la poesia mallorquina

Les cròniques d´una Mallorca ja desapareguda - Sa Pobla - Memòries d´un adolescent -

Sa Pobla i els presoners republicans

Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona

Narrativa innsular del segle XX - Damià Pons i Miquel López Crespí

Les cròniques d´una Mallorca ja desapareguda - Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 -

Tres llibres de narracions de l’ escriptor pobler Miquel López Crespí: Diari d´un home sol (Llibres del Segle), Una nit qualsevol (Lleonard Muntaner Editor) i Les rutes de la ment (El Tall Editorial) - (Vet aquí un petit tast de les 44 narracions que contenen aquests tres llibres) -

Les cròniques d´una Mallorca ja desapareguda - Sa Pobla - Memòries d´un adolescent -

lles - Narrativa insular del segle XX i XXI: Una nit qualsevol (Lleonard Muntaner Editor) - Nota: si a la vostra llibreria habitul no el tenen que el demanin a: Lleonard Muntaner Editor - carrer de Joan Bauçà, 33, 1r, Palma de Mallorca, Spain - 971 25 64 05- I també a: - Illes Balears: Palma Distribucions- Catalunya: Xarxa de Llibres- País Valencià: Gea Llibres- (vet aquí nn petit tast de les narracions d’ aquest llibre)

El teatre modern a Mallorca

Viatges - Records de Grècia (un petit tast de Llibre de viatges, El Tall Editorial)

Nou llibre de l´escriptor pobler Miquel López Crespí: La Conspiració (El Tall Editorial) - Vet quí un petit tast de llibre

Categories

Pàgines del meu dietari [173]

Memòria històrica [2072]

Sa Pobla i la literatura mallorquina [461]

La literatura catalana de Mallorca i la memòria històrica [19]

Literatura [2590]

Sa Pobla, la guerra i els camps de concentració feixistes (records del pare) [43]

Mallorca: el paradís perdut [44]

General [181]

Defensa de la terra [180]

La generació literària dels 70 i els viatges [19]

Fets i personatges [961]

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 [44]

Història del nostres Pactes de Progrés (1999-2003 i 2007-2011) [57]

Miquel López Crespí i els viatges - Records d´un escriptor de la generació literària dels 70 [72]

Sa Pobla i Mallorca - Articles [634]

Mallorca - Crònica sentimental dels anys 60 i 70 [94]

Cinema [53]

Articles [467]

Opinions i actualitat polÃtica [936]

L´Antifranquisme a Mallorca (records de l´escriptor Miquel López Crespí) [6]

Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil [8]

El món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 novel·lat per Miquel López Crespí [1]

Les falses memòries de Felipe Gozález [20]

Els meus enllaços

Recomanats

Aframericanet

agustí baró

Antifeixistes

Articles de la campanya Salvem la Real

Articles d´actualitat política

Arxiu d'autors marxistes

El Talp

Els comunistes de les Illes (LCR)

Els Fideus. Memòria històrica

encaptivitat

ERC Illes

Francesc Matas Salla (Partit Obrer Revolucionari - POR)

Fundación Andreu Nin

Gabriel Janer Manila

GOB

Insurgente

Ixent -Esquerra anticapitalista

joanot colom

La transició (la restauració borbònica)

Literatura catalana

Literatura catalana contemporània - Illes

Literatura catalana moderna - Illes

Llibertat.cat - Esquerra Independentista

Llibres de Miquel López Crespí

Llorenç Capellà

Mallorca republicana

Maulets

MDT (Moviment de Defensa de la Terra)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca

Memòria històrica de les Illes Balears

Miquel López Crespí a Facebook

nodo50-contrainformació a la xarxa

Nubulaya

Obra Cultural Balear (OCB)

Per la Independència

Per la independència i la república

Per una esquerra alternativa

Pere Capellà

Pere Rosselló Bover

Picalsud

PSAN

PSM

Textos clàssics de l´esquerra

Web de l'escriptor Antoni Vidal Ferrando

Web de l'escriptor Miquel López Crespí

Comentaris recents

Francesc: per record i reflexió dels horrors que allí hi hagué.

Cati: Estic molt interessada en tot el q envoltavel Salvador Puig...

Antoni Ramis Caldentey: Bon dia Miquel, dues preguntes: 1 El diari original està...

Martí Canyelles: Molt interessant Miquel. Vaig llegint els teus articles i per...

Lourdes Masip Torres: Jo vaig néixer a l'any 50 i el teu relat és clavat als meus...

Montserrat: Estic investigant sobre el mitjà de subsistència a Sa Pobla en...

Vela: Miquel, et dono l'enhorabona per aquesta distinció, considero...

cucut: N'Eberhard Grosske té por que els de Podem el deixin sense cap...

Assumpció Cantalozella: Miquel, Tens molt de material interessant. Sou...

Jesús García Marín: Estimat Miquel Algo le pasa al blog porque no salen las...

Vela: Sí, els dono la meva enhorabona, senyors i senyores que es...

Vela: Sí, els dono la meva enhorabona, senyors i senyores que es...

Enrique: Me complace dirigirme a usted con respeto, y sin ánimo de...

martí: la placa jo no l'he vista mai. hi ha una foto a la Gran...

Jesús García Marín: Todas una institución cultural de Balears. Creo que en este caso...

Bernat Muniesa: Durant el procés i assassinat de Salvador Puig Antich el rol...

Carme: Veient com estan les coses ara a les Illes, no puc sentir altra...

Manel: M'agrada aquest terme damunt el que reflexiones a l'article....

Assumpció ( Sunsi Massanet): Esteus articles em fan veure coses q intuia però no tenia...

Vela: No, no tenen vergonya: ni aquells que, sense cap mirament han...

Brhm: Aquest reconeixement ve un poc tard, sobretot en una època en la...

Vela: Amb aquest comentari, vull expressar la meva tristor per la...

Pepet: Aquest Carbonero ha cobrat, amb els resultats de les darreres...

Bernat Muniesa: La Transacció fou BORBÓN Y CUENTA NUEVA, Soc completament d'acor...

Diari de Balears: Cal intervenir a Líbia  Miquel Àngel Llauger |...

A Puig: Pot ser vos interessarà això: ...

xavier: Ho reconec... sóc un il·lús. Jo em pensava que els premis de...

Isabel Mut: Em cansa que per lloar els poetes com Blai Bonet hagem de...

Un decebut de la lataforma: Però aquesta dona encara defensa l'entorn de La Real? pensava...

peptorro: Sí, aquests governs que s'anomenen democràtics, tenen un bon mal...

dBalears: El GOB diu que el segon cinturó incompleix la Llei d'Ordenació...

Tribuna Mallorca: La Sibil·la i la recuperació de l’autoestima El vespre del...

tomeu: Crec que és un exercici molt adient, fer memòria, ara en penjaré...

Antoni Alorda: Més sobre la unitat de l'esquerra nacionalista tonialorda...

carme andreu rosell: amb homes com tu el mon seria millor gracies per ser en aquest...

Carme: Hola Miquel, m'ha agradat molt l'article, i volia fer-te una...

Núria Roig (F. Randa): Llibre exhaurit. Actualment intentem informatitzar els llibres...

Laura Solà: Hola, fa molt de temps que busco el llibre "La traïció...

L'AJM demana la protecció i revaloració de l'àrea rural del barri: L'AJM demana la protecció i revaloració de l'àrea rural del...

Diario de Mallorca: Carbonero contrata a un compañero para un proyecto en el que...

Siau qui sou: És igual qui guanyi o perdi, els polítics no tenen cap obra...

Rosa Grifell: Sóc una gran admiradora del teu blog i la teva trajectòria....

Manel: No podem oblidar que el PSM forma part del govern que ha decidit...

IB3: UGT acusa el conseller Jaume Carbonero de “tirar els doblers”...

Seba: Hola Oliverio, exactamente, estamos hablando del mismo José...

Seba: Hola Oliverio, exactamente, es el mismo José Reche García, vivió...

Cil: A veure si ens hi veim, idò, Miquel, a la mani més...

dBalears: PSM: cap a una alternativa real La formació du a terme el...

Crònica.cat: El PSM-EN retarda la unitat de l'esquerra nacional a les...

El Mundo -El Día de Baleares: Principio de acuerdo preelectoral entre PSM, Verds e Iniciativa...

Subscripció

RSS 0.90

RSS 1.0

RSS 2.0

XML

Comentaris recents