Miquel López Crespí - Memòria històrica

La trobada, a més de posar en contacte els escriptors entre si i amb la societat, enguany s’enmarca en els actes que s´han anat organitzant amb motiu del 800 aniversari del naixement del rei Jaume I, el rei En Jaume, personatge cabdal de la nostra història i lligat al món de la literatura amb la seva crònica Llibre dels fets. (Sebastià Gallardo)

Els escriptors mallorquins i el rei Jaume I: els Encrontres d´Escriptors (sa Pobla, 2008)

Alexandre Ballester, Miquel López Crespí, Rosa Planas, Lleonard Muntaner, Miquel Segura, Rafel Socias, Guillem Muntaner...

Un any més, de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de sa Pobla ens disposam a preparar l’Encontre d’Escriptors, que enguany assolirà la seva dotzena edició. La trobada, a més de posar en contacte els escriptors entre si i amb la societat, enguany s’enmarca en els actes que s´han anat organitzant amb motiu del 800 aniversari del naixement del rei Jaume I, el rei En Jaume, personatge cabdal de la nostra història i lligat al món de la literatura amb la seva crònica Llibre dels fets.

Pel que fa a l’estructura pròpiament de l’Encontre, hem previst la tradicional visita dels escriptors, que així ho vulguin, als centres educatius de Primària i Secundària del poble, per tal que expressin la seva valoració sobre aspectes històrics, literaris o personals relacionats amb la figura del rei En Jaume.

Els Encontres d’Escriptors: Miquel López Crespí, Rafel Socias, Rosa Maria Planas i Lleonard Muntaner amb el president de l´OCB Jaume Mateu.

Els actes prevists per a aqueixa jornada [23 d’abril] són els següents:

10 h. -Recepció dels escriptors al vestíbul de l’Ajuntament.

11-11.30h. –Visita dels escriptors als centres educatius.

12.30h. –Davant la casa consistorial, lectura de l’acta del jurat del premi Alexandre Ballester de narrativa curta.

-Consideracions sobre la figura del rei En Jaume. Lectura d’alguns passatges del Llibre dels fets.

14.00h- -Dinar.

Durant tot el dia, exposició de llibres i obres de les diferents editorials i activitats diverses de caire festiu i de promoció de la lectura a sa plaça Major de sa Pobla.

Sebastià Gallardo

Regidor d’Educació i Cultura de l’Ajuntament de sa Pobla (Mallorca)

Sa Pobla i els Encontres d'Escriptors Mallorquins

Alguns dels escriptors participants a les Trobades de sa Pobla. D'esquerra a dreta: Miquel López Crespí, Francesc Gost, Rosa Planas i Alexandre Ballester.

Per a començar a escriure aquest article he obert una de les meves carpetes de retalls de diaris, cartes, fotografies, cartells... És tot el que fa referència a la història dels Encontres d'Escriptors Poblers. Una trobada anual de tots els escriptors de sa Pobla (i els "adoptats", perquè han guanyat el Premi de Narrativa Alexandre Ballester o n'han format part del jurat, l'editor dels llibres guardonats, etc.) que cada any ens reuneix ineluctablement d'ençà el 1997.

En aquesta carpeta encara tenc, com un petit tresor, el primer paper, escrit a mà!, que em va fer arribar l'Ajuntament de sa Pobla. Són les primeres notes, els primers esbossos del que amb els anys serà una brillant realitat cultural mallorquina. El paper, són les primeres "instruccions" per als escriptors de sa Pobla, diu: "Dia 23. Sant Jordi. Festa del Llibre. I Encontre d'Escriptors Poblers". Posteriorment, detallant l'horari de feina per a aquell dia de 1997, especifica les nostres "tasques" : "A les deu, a la Casa Consistorial el batle don Jaume Font rebrà els escriptors. De les onze a les dotze hores del matí els escriptors, prèvia distribució, aniran als centres escolars. De dotze a tretze hores: entrevistes als mitjans de comunicació. De tretze a catorze hores; signatura de llibres a les paradetes de la Plaça Major". Després del dinar, a les disset hores, "a la Biblioteca Municipal, els escriptors es trobaran amb alumnes i participaran en un colloqui".

La idea de reunir en un Encontre anual tots els nostres autors es va anar congriant en una sèrie de reunions entre el batle Jaume Font, aquell que aleshores era el regidor de Cultura, el metge Antoni Serra i Mir, l'escriptor Alexandre Ballester, el director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla Ramon Molina i el també escriptor Francesc Gost.

Per poc que reflexioneu una mica en aquesta idea podreu copsar la importància que, primer per a donar a conèixer l'obra dels autors mallorquins entre els poblers, ha tengut i té; i, segon, el servei cultural que fan els Encontres per a ampliar igualment entre els alumnes d'escoles i instituts el coneixement dels nostres clàssics. Normalment, a part de la signatura de llibres dels autors convidats a les tauletes de la plaça Major de sa Pobla, l'Encontre serveix també per a parlar a les escoles i instituts de Ramon Llull, Francesc de Borja Moll, Miquel Costa i Llobera, del rei Jaume II i la fundació de sa Pobla... Evidentment, aquests Encontres anuals no reporten cap benefici econòmic a l'autor. És una feina desinteressada en pro de la cultura catalana, tant per part dels organitzadors com per part dels autors convidats. En una època en la qual qualsevol endollat d'un alt funcionari polític, només per simple amiguisme, pot veure publicades les seves obres completes o anar a Moscou, Berlín o Londres, despeses pagades -hotel de primera, menjar de franc- a presentar les seves obres traduïdes al rus, a l'alemany o al romanès, el fet que els autors poblers es paguin el viatge a sa Pobla (des de Saragossa, cas de Rafel Socias; des de Barcelona, cas de Pere Bonnín) per amor al llibre, per deferència a la cultura catalana que estimen, és un bon símptoma. Una demostració que, per sort, en la nostra cultura encara hi ha molta gent que treballa pel país sense pensar en endolls. Però ja diuen que en aquest món hi ha classes i classes. Deu ser això mateix: uns, que aprofiten el que poden de les institucions; altres, que estimen el català per damunt de tot.

L'Ajuntament de sa Pobla, en efecte, no paga en diners l'esforç dels seus autors (un dia donant conferències gratuïtes a escoles i instituts), però sí que treballa activament en la promoció de la cultura i els escriptors. L'Ajuntament, no solament coordina amb els mestres i professors la preparació de cada Dia del Llibre i l'estudi d'un dels nostres clàssics o un aspecte destacat de la nostra història. Fa més encara: edita un magnífic cartell que informa tot el poble de les activitats concretes de cada Encontre. Avisa i coordina la presència dels mitjans de comunicació -premsa, ràdio, televisió- que, aquell dia, demanen i informen damunt la vida i l'obra dels autors presents en la diada cultural.

Cada Encontre serveix, emperò, no solament per a donar a conèixer els autors entre les noves generacions de poblers; també és summament útil per a tractar determinades qüestions històriques o donar relleu a persones que, des de la seva professió, també han lluitat per la cultura i per la nostra història.

Per això també s'ha portat a escoles i instituts l'activitat cultural i periodística de determinats poblers. Record a la perfecció aquell any -1998- que dedicàrem a la tasca dels corresponsals de premsa i ràdio. Aleshores s'explicà als estudiants com era el periodisme en temps del franquisme, la tasca que es feia per a donar a conèixer els esdeveniments poblers a la resta de les Illes, tant fossin notícies de cultura, com esportives, econòmiques o de succeïts, que de tot n'hi havia.

En aquests primers Encontres, érem molt pocs els autors assistents. Si llegim el Butlletí Municipal de sa Pobla, concretament el número 19, 4) de maig de 1997, trobarem un article titulat "Per l'abril... llibres i roses" (pàg. 4), on l'autor (o autora!) anònim escriu: "Enguany aquesta diada [la Festa del Llibre] ha assolit un alt nivell, tant organitzatiu com de participació ciutadana. L'Ajuntament ha promogut el I Encontre d'Escriptors Poblers, no hi eren tots, però per començar no ha estat malament, es va comptar amb la presència d'Alexandre Ballester, Pere Bonnín, Miquel López Crespí, Miquel Segura i Rafel Socias.

'La recepció, l'entranyable encontre amb els escriptors locals, es va fer al vestíbul de l'Ajuntament, el batle dirigí unes paraules de salutació als convidats els quals foren obsequiats amb una escultura en bronze, reproducció d'una peça de l'escultor poblers, Rafel Caldés, per expressar la gratitud per la seva presència a sa Pobla".

Tots els Encontres han estat sempre importants per a renovar aquest contacte anual dels escriptors poblers amb els seus conciutadans. Ara, a mesura que passen els anys, ja anam per la setena trobada!, els records es van acaramullant en un tot indestriable. Pens ara mateix en l'Encontre de l'any 2000 dedicat als set-cents anys de sa Pobla, els dedicats a l'obra i vida de Ramon Llull, de Miquel Costa i Llobera amb motiu del vuitantè aniversari de la seva mort...

Miquel López Crespí

(27-VIII-03)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Josep Pla entrava a Barcelona, el gener de l'any trenta-nou, rere els mercenaris moros, els voluntaris italians i les tropes de Yagüe i Solchaga. Arribava, per tant, amb els que es disposaven a suprimir la Generalitat i emmordassar les llibertats públiques. Josep Termes escriu que «a Catalunya també l'esquerra (en referència a Espanya) fou derrotada, però més àmpliament ho fou la catalanitat, fos del signe que fos i, amb ella, la llengua». Tanmateix, Jordi Pujol no té inconvenient a afirmar que Pla va «fer país» més que ningú altre. Giovanni Cattini, aventura una xifra de morts i d'exiliats catalans que oscil·la entre 130.000 i 150.000. Això no és impediment perquè l'Honorable qualifiqui Pla com «un demócrata a pesar de sus deslices con el franquismo». (Llorenç Capellà)

Homenatge a Pla amb sal i pebre

Per Llorenç Capellà, escriptor

Josep Pla entrava a Barcelona, el gener de l'any trenta-nou, rere els mercenaris moros, els voluntaris italians i les tropes de Yagüe i Solchaga. Arribava, per tant, amb els que es disposaven a suprimir la Generalitat i emmordassar les llibertats públiques. Josep Termes escriu que «a Catalunya també l'esquerra (en referència a Espanya) fou derrotada, però més àmpliament ho fou la catalanitat, fos del signe que fos i, amb ella, la llengua». Tanmateix, Jordi Pujol no té inconvenient a afirmar que Pla va «fer país» més que ningú altre. Giovanni Cattini, aventura una xifra de morts i d'exiliats catalans que oscil·la entre 130.000 i 150.000. Això no és impediment perquè l'Honorable qualifiqui Pla com «un demócrata a pesar de sus deslices con el franquismo».

Continuem? Tocant a la fugida de la població civil cap a la frontera francesa, Pi i Sunyer es demanava quina era la causa que provocava aquell exili en massa. I arribava a la conclusió següent: «La primera era la por. La segona, una reacció instintiva de la nostra gent, liberal d'idees, democràtica de caràcter, catalana de sentiment». En canvi, Pujol afirma que el liberal era Pla, atès que no s'està de definir-lo com «un catalanista conservador, escéptico y liberal». Tot plegat ens aboca a pensar que l'Honorable pateix de moaisme, que és un mal que comença a afectar, de manera alarmant, una part de la historiografia espanyola. La tesi de Pío Moa és insostenible, però força atractiva per a aquells que, tocant al paper del revoltats, intenten harmonitzar ètica i conveniència. Ja ho sabeu: la Guerra Civil va començar l'any trenta-quatre, a Astúries i Catalunya, i els instigadors en són el PSOE i ERC. D'aquí a afirmar que Companys va ésser afusellat justament i que la repressió franquista és la conseqüència lògica d'un estat de desordre insostenible hi ha una passa. Que molts ja han fet, és clar. Les declaracions de Pujol fan part de la conferència que va pronunciar a CaixaForum, de Madrid, entorn de la figura de Pla. Va titular-la El escritor y el hombre, i va suposar l'inici d'un cicle, coordinat per Baltasar Porcel, que tindrà un ponent de luxe, Josemari Aznar. Ara em sortiré del guió per contar-vos una història. En realitat és un rumor que va circular pels cenacles literaris fa una vintena d'anys. En una mateixa ciutat hi havia dos escriptors d'èxit i, per motius que desconec, estaven enemistats. Quan un d'ells va finir, els amics decidiren proposar al batlle que li dediqués un carrer. Cal suposar que la iniciativa devia arribar a oïdes de l'altre escriptor, que immediatament va idear la manera de contrarestar-la. De manera que va presentar una proposta, avançant-se a tothom, indicant-ne, fins i tot, el possible emplaçament. El batlle va acceptar-la de bon grat, sense estalviar-se elogis envers la generositat del proposant. I no va reparar que el carrer proposat era un lloc de pas, el racó més inhòspit del poble. No sé si Porcel pretenia carregar-se Pla per allò que el fill ha de matar el pare -en aquest cas la còpia a l'original-, però entre les justificacions pujolianes d'una frivolitat absoluta i les lloances que, sens dubte, li dedicarà el professor de Georgetow, estic convençut que Pla, allà baix, sota terra, passarà un neguit de no dir i es clavarà la boina a tall de celles perquè ni els morts no el reconeguin. Però no vull ésser maliciós. Pensem que Porcel ha dissenyat un cicle en sintonia amb el seu caràcter provocatiu i un xic burleta. En aquest cas, avís per a navegants. Que vagi amb compte el Consell de Mallorca a contractar-lo com a organitzador del cicle Azul d'homenatges que tot just acaba d'encetar amb el de dona Maria Antònia Salvà. Tindria penques de convidar una supervivent de la Secció Femenina per parlar de la senyora de sa Llapassa. I de confiar els pertinents elogis a Riber i Estelrich a un capellà de sotana i a un falangista estantís respectivament. El nacionalisme cruixiria. I amb motiu. Acabaria l'any 2008 amb la virginitat intel·lectual perduda.

Diari de Balears (13-IV-08)

Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)

Llorenç Villalonga i el feixisme militant

Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

La Comissió de la Dignitat reclama el retorn de la resta de papers a Lleida

L'estat espanyol reté encara dos milions de documents · La Comissió portarà el cas als tribunals

La Comissió de la Dignitat ha reclamat avui a Lleida el retorn dels 'papers' de Salamanca que falten per tornar en un acte a la Seu Vella. La Comissió ha recordat que, si bé una llei de novembre de 2005 va aprovar-ne la devolució, fins ara només ha arribat un petit percentatge de documents que eren propietat de la Generalitat, i encara falten dos milions de documents de particulars.

Toni Cruanyes, portaveu de l'organització, ha dit que el retorn dels papers està blocat des d'octubre de 2006, una situació, ha dit, 'incomprensible': 'No s'entén que un govern aprovi una llei i després no la compleixi', ha assegurat. La Comissió portarà el govern davant l'Audiència Nacional espanyola si no s'accelera el retorn dels documents que van ser expol·liats a Catalunya. El president del Parlament, Ernest Benach, ha dit que la devolució dels papers era un acte de 'justícia legal', i ha instat el govern espanyol a complir la llei.

L’acte ha recordat també el setantè aniversari de l’inici de l’expol·liació a Lleida per les tropes feixistes. Així, s’inaugurarà una escultura, ‘El més petit de tots’, una obra de l’escultor Antonio Paredes, que fou símbol de la resistència catalanista durant la guerra. Per a l’ocasió s’ha recuperat, a més, la cançó que hi fa referència, ‘El més petit de tots’, amb lletra de Pere Quart.

A l’acte hi han participat representants d’institucions del país: el batlle de Lleida, Àngel Ros; el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach; el vocal del Consell General del Poder Judicial, Alfons López Tena; el rector de la Universitat de Lleida (Udl), Joan Viñas; el president del Consell Social de la Udl; el president de la Cambra de Comerç de Lleida; diputats; historiadors com Manuel Lladonosa; el poeta Jordi Pàmias, i els escriptors Josep Vallverdú, Jaume Cabré, Pep Coll i Josep Varela, entre d'altres.

VilaWeb (12-IV-08)

Els manuscrits de Ara, a qui toca?, juntament amb els de Les Germanies (que havia guanyat el premi de teatre de més prestigi en aquells temps, el Born, de Ciutadella), Estiu de foc i alguns altres materials de poesia i narrativa em desaparegueren pels anys setanta en uns d'aquells nombrosos escorcolls de la Brigada Social. Mai no he pogut recuperar aquestes obres malgrat que, una vegada consolidada la reforma, ho vaig intentar. Ningú no sabia res d'uns papers segrestats per la Social! Originals de teatre? Em miraren com si hagués perdut l'enteniment. De les obres segrestades (i segurament cremades o perdudes per aquests sicaris) només em resta l'esborrany de Les Germanies. (Miquel López Crespí)

No sé si encara hi seré a temps de reclamar els papers que em segrestà la Brigada Social. Aquests anys, participant en les campanyes de reclamació dels papers de la República segrestats per les forces franquistes, parl de l'ajut solidari que hem donat tants d'esquerrans illencs a la Comissió de la Dignitat, entestada, com pertoca, a recuperar els papers existents als arxius de Salamanca, he pensant sovint en els meus originals, en les revistes robades, en les obres de teatre i les narracions que mai més no vaig poder recuperar. (Miquel López Crespí)

Carrer de la Soledat, número 2 a Palma (Mallorca). Oficines de la Brigada Político-Social de la dictadura franquista. Indret on va ser interrogat i torturat l'escriptor Miquel López Crespí i on desaparegueren molts dels seus originals literaris, revistes, documents personals, llibres...

Les meves primeres obres de teatre (Ara, a qui toca, Les germanies, Estiu de foc, Autòpsia a la matinada...) anaven en una línia de defugir la podridura de determinat "teatre" idiotitzador (segons quines obres del teatre "rekional", que deia Josep M. Llompart). Dia 7 d'octubre de 1972, a Alacant, guanyava el premi de teatre en català "Carlos Arniches" (era el primer any què es convocava en la nostra llengua). A l'endemà, tots els diaris de la península (i a les Illes Diario de Mallorca) informaven de la notícia. En la mateixa convocatòria guanyava el premi en espanyol J. D. Sutton amb la seva obra Mañana. Els jurats del meu primer premi teatral havien estat en aquells moments les figures màximes de la cultura catalana i de l'espanyola progressista. Em referesc als directors i autors Ricard Salvat, José Monleón i Sanchis Sinisterra (un gran autor de València que ja havia guanyat el Carlos Arniches -versió castellana- l'any 1968 amb l'obra Tú, no importa quién).

Record que Ara, a qui toca? era una obra experimental. Els crítics d'aleshores parlaven de certa influència del teatre de Brecht, Anouilh, Ionesco, Beckett, etc. Els manuscrits de Ara, a qui toca?, juntament amb els de Les Germanies (que havia guanyat el premi de teatre de més prestigi en aquells temps, el Born, de Ciutadella), Estiu de foc i alguns altres materials de poesia i narrativa em desaparegueren pels anys setanta en uns d'aquells nombrosos escorcolls de la Brigada Social. Mai no he pogut recuperar aquestes obres malgrat que, una vegada consolidada la reforma, ho vaig intentar. Ningú no sabia res d'uns papers segrestats per la Social! Originals de teatre? Em miraren com si hagués perdut l'enteniment. De les obres segrestades (i segurament cremades o perdudes per aquests sicaris) només em resta l'esborrany de Les Germanies.

No sé si encara hi seré a temps de reclamar els papers que em segrestà la Brigada Social. Aquests anys, participant en les campanyes de reclamació dels papers de la República segrestats per les forces franquistes, parl de l'ajut solidari que hem donat tants d'esquerrans illencs a la Comissió de la Dignitat, entestada, com pertoca, a recuperar els papers existents als arxius de Salamanca, he pensant sovint en els meus originals, en les revistes robades, en les obres de teatre i les narracions que mai més no vaig poder recuperar.

No em puc conformar amb un esborray d'unes obres guardonades a Alacant i a Menorca. Vull, i ho deman públicament, la devolució del que em va ser robat a la força i amb nocturnitat. En aquell temps no solament et venien a detenir per haver lluitat per la llibertat, sinó que a la tortura física que significaven les detencions a altes hores de la nit, l'anada, amb els sicaris al darrere, fins als soteranis de Govern Civil, els brutals interrogatoris, s'havia d'afegir la desaparició en mans de la policia política d'obres literàries que havia costat anys escriure. Per tant jo no em vull conformar amb aquest esborrany que he trobat en una de les meves antigues carpetes. Vull els meus originals, tots, sense que em manqui cap ni un i, també, les revistes de la guerra civil que em segrestaren. Revistes que són d'un valor incalculable, almanco, sentimentament i culturalment.

L'esborrany de Les Germanies que he trobat té unes cinquanta pàgines i permet una llunyana aproximació al que va ser l'obra guardonada a Menorca i que, com he explicat més amunt, desaparegué en mans de la Brigada Social. Record a la perfecció que el projecte inicial de Les Germanies sofrí moltes modificacions i ben cert que el material conservat -per miracle!- a una de les carpetes que no escorcollaren els sicaris, és només una pàl.lida aproximació al que degué ser l'obra un pic acabada; malgrat que sempre he pensat que no hi ha mai cap obra "acabada". Sempre he estat partidari de l'obra "oberta". Per entendre'ns: "oberta" a les suggerències creatives dels col.lectius que l'han de representar, als grups (en els anys setanta) interessats en la seva promoció i difusió, o a les idees de directors, actors o públic en general (públic conscienciat, és clar). Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou.

Vull intentar reconstruir la història de la meva dedicació al teatre, saber exactament quines obres meves eren guardonades en els anys setanta i, per aconseguir unir novament els fills trencats per les detencions, em cal, com ja he explicat, la devolució de tots els meus papers segrestats.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-IV-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Record de Jaume Fuster, a deu anys de la mort

L'empremta de Jaume Fuster en la literatura i la vida cultural del país no s'ha esborrat. A deu anys de la mort, diferents institucions volen recordar l'escriptor i impulsor de nombrosos projectes, com la mateixa Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual fou membre fundador, primer secretari i president, o la Institució de les Lletres Catalanes, que va ajudar a recuperar el 1987. Aquestes dues institucions li han organitzat un acte d'homenatge, que es farà avui a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, amb una exposició bibliogràfica, una lectura de textos, i una taula rodona amb diferents personalitats vinculades a Fuster o la seva obra: Pep Albanell, Josep Gifreu, Jaume Pérez Montaner i Joan Solà.

Fuster, nascut el 1945 a Barcelona, sempre tingué clara la vocació literària, fruit de la passió que sentia pels còmics, els llibres d'aventures i les pel·lícules de lladres i serenos, que s'empassava àvidament els grisos diumenges de la Barcelona franquista. Fuster, doncs, va cultivar el gènere de la novel·la negra, amb no poques influències del cinema, al mateix temps que s'implicava activament en la resistència cultural i literària.

Un dels màxims valors de l'obra de Fuster és haver creat una llengua popular per a la novel·la policíaca, 'el mateix que en Puyal ha fet amb el llenguatge del futbol', diu Montserrat Bayà, coordinadora de l'AELC. Paraules com 'foscam', per pistola, o 'manso', porten l'empremta de l'escriptor.

Entre les seves novel·les més conegudes hi ha les protagonitzades pel detectiu Lluís Arquer (un homenatge al Lew Archer de Ross Macdonald), però Fuster no es va dedicar només a la novel·la negra.

Algunes de les seves obres més recordades són 'De mica en mica s'omple la pica' (Edicions 62, 1971), 'L'illa de les tres taronges' (Planeta, 1983), 'Les cartes d'Hèrcules Poirot' (Edicions 62, 1983), Vida de gos i altres claus de vidre (La Magrana, 1989), 'El jardí de les palmeres' (Planeta, 1993), premi Ramon Llull. Fuster també va escriure una sèrie televisiva, 'Les claus de vidre', basada en l'obra homònima, que es projectarà aquests dies a la biblioteca com a part de l'homenatge.

Web AELC

Es confessava terriblement influït pel maig del 68, (com matisava), per la màgia (mitificada després) dels seixantes. I els noms que sempre sortien dels seus llavis, en parlar d'autors estimats, eren, sense dubtar ni un segon, Hammett, Green, Tolkien, Pedrolo, Joan Fuster, Maria Aurèlia Campmany... I no negava la influència decisiva que, en la seva obra, havien tengut les lluites d'alliberament nacional de tots els pobles del món, l'acció política dels radicals italians, dels verds alemanys... (Miquel López Crespí)

Jaume Fuster: compromís polític i literari.

En Jaume em deia que segurament va voler ser escriptor des de la infància. Explicava que, anant i venint d'escola, amb els companys del barri, els contava munió de faules; ja s'encetava la seva vocació literària. Després varen ser les redaccions escolars, les primeres col.laboracions en una revista d'ex-alumnnes del col.legi, més tard Presència i el primer llibre, una Breu història del teatre català, publicada l'any 1967. El 1971 surt la primera novel.la: Abans del foc, un relat generacional sobre les lluites universitàries, la presa de consciència política i els inicis d'escriptor. L'any següent s'edita De mica en mica s'omple la pica, la seva primera novel.la policíaca i un petit clàssic contemporani. A partir d'aquest moment la producció literària de Jaume Fuster s'amplia i es consolida arreu dels Països Catalans. És traduït al francès, a l'anglès i a l'italià. S'editen (entre molts d'altres llibres): La corona valenciana (1982); L'Illa de les Tres Taronges (1983); Les cartes d'Hércules Poirot (1983); Les claus de vidre, L'anell de ferro; La matèria dels somnis; Sota el signe de sagitari; Quan traslladeu el meu fèretre... Casat amb la nostra bona amiga, l'escriptora Maria Antònia Oliver, Jaume Fuster residia a Barcelona i feia llargues estades a Bianiali (Sencelles).

Miquel López Crespí, Maria Antònia Oliver i Pep Lluís Aguiló moments abans d´embarcar camí de la Fira del Llibre de Frankfurt.

L'any 1976 havia guanyat el Premi Ciutat de Palma de novel.la (Tarda, sessió contínua, 3,45) i el de la Crítica del Serra d'Or de traducció de novel.la (Bella del Senyor). Per a Jaume Fuster, lluny de certes "exquisitats" dels "elegits", la literatura -m'ho deia fa uns anys en una conversa de tarda plujosa, en el Bar Bosch de Ciutat-, era una doble professió: professió de fe en les paraules per a contar històries i professió-ofici per a guanyar-se la vida. Escriure era el seu sistema personal de comunicar-se amb els altres i amb ell mateix, de proposar-se i proposar-nos jocs que ens alleugerissin la vida honorablement i d'exorcitzar els seus dimonis personals i col.lectius. Es confessava terriblement influït pel maig del 68, (com matisava), per la màgia (mitificada després) dels seixantes. I els noms que sempre sortien dels seus llavis, en parlar d'autors estimats, eren, sense dubtar ni un segon, Hammett, Green, Tolkien, Pedrolo, Joan Fuster, Maria Aurèlia Campmany... I no negava la influència decisiva que, en la seva obra, havien tengut les lluites d'alliberament nacional de tots els pobles del món, l'acció política dels radicals italians, dels verds alemanys...

Una mica desencisat de com havia anat la reforma del sistema de dominació de la burgesia (1976-77), enyorava amb tota la seva força sentimental els anys de lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans. Ell, que havia treballat intensament en el Congrés de Cultura Catalana (del qual ens deixà un magnífic reportatge històric: El Congrés de Cultura Catalana, Laia, 1978), pensava que seria útil tornar a les resolucions d'aquest històric Congrés i no se'n podia avenir de les renúncies dels nostres escriptors que aleshores havien lluitat per anar bastint una literatura nacional-popular. Opinava que mai com fins ara no havíem patit una agressió espanyolista tan forta, fins i tot des de l'interior de les nostres files. Sovint, duit per un cert pessimisme lúcid, confessava que vivíem una època de confusió ideològica que fa difícil veure la llum. Aleshores, en arribar aquí, et mirava de fit a fit i, per no desanimar-te encara més, concretava, sorneguer: "Ja saps que la creació és dubte, confusió, caos. Potser per això aquesta pot esdevenir una bona època per a la creació literària. El temps -i els crítics, ai las!- ens ho diran".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Homenatge a Maria Antònia Oliver

Margarita Aritzeta repassà la trajectòria de l'escriptora manacorina

M.NADAL. Lloseta.

Dins el marc de la celebració del Festival de Novel·la Negra Catalana, Lloseta Negra 2007, que se celebra durant aquests dies al petit municipi del Raiguer, ahir se celebrà un dels actes més emotius del festival: l'homenatge a l'escriptora manacorina Maria Antònia Oliver. A l'acte assistiren diverses persones destacades dins el món de la literatura a Mallorca.

La també escriptora Margarita Aritzeta fou l'encarregada d'encetar l'acte i féu un repàs de la trajectòria de Maria Antònia Oliver, sens dubte una autora ben destacada de la novel·la negra en català. Aritzeta parlà, com no podia ser d'altra manera, de les tres obres de novel·la negra de l'homenatjada Estudi en lila, Antípodes i El sol que fa l'ànec. Margarita Aritzeta destacà que «Maria Antònia Oliver ha sabut crear un univers literari en el qual sempre està molt present la seva illa de Mallorca», a través de l'heroïna Lònia Guiu, protagonista de les obres de novel·la negra, «una dona temerària i sensual, feminista i, a vegades, agressiva», segons la descrigué Aritzeta.

A més, l'escriptora catalana explicà que «les obres d'Oliver es basen en les coordinades espai-temps» i afegí que «les obres de Maria Antònia Oliver sempre passen a Mallorca, o a Mallorca i a Austràlia, o a Mallorca i a Barcelona, però sempre hi ha l'Illa present. Pel que fa al temps, l'escriptora basa les seves obres durant el darrer terç del segle XX i reflecteix els problemes socials que es viuen a les seves obres com pot ser el cas de Chernobyl que es troba reflectit al llibre Antípodes». Després de la intervenció de Margarita Aritzeta, Anna i Joana Cortils realitzaren una lectura dramatitzada d'alguns fragments de les novel·les que conformen l'obra de Maria Antònia Oliver amb la música de fons del compositor Josep Gomis. Finalment, i per concloure l'homenatge, el regidor de Cultura de Lloseta, Pere Joan Martorell, lliurà a Oliver una pintura damunt tela de Pere Capellà, que visiblament emocionada, agraí l'acte d'ahir vespre, on es destacà l'obra de l'autora.

Diari de Balears (24-XI-07)

El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època. (Miquel López Crespí)

Les ciutats imaginades el món dels somnis i del desig

L’autor de Les ciutats imaginades era a Venècia a començaments dels anys setanta.

En el llibre Les ciutats imaginades, el poemari que ha editat recentment Cossetània Edicions de Tarragona, la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure en el poema "Estació d'Austerlitz", on hom recorda els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: "Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.".

El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època.

En el llibre que ha editat recentment Brosquil Edicions del País Valencià, El cant de la sibil·la, eren Mallorca i els paisatges de la infantesa els protagonistes essencials de la majoria de poemes. Tanmateix, els records, inexorablement, et portaven a altres indrets, a altres contrades amb idèntica o superior càrrega de sentiments i evocacions que els indrets mallorquins. Per això, i de forma quasi simultània, s'anaven congriant els poemes dedicats a Lisboa o París, a Roma o Atenes, al Caire o Venècia. En un determinat moment, després d'anys i més anys d'anar acumulant poemes, vaig decidir-me per bastir dos poemaris amb temàtiques una mica diferenciades. Tanmateix l'alè vital que viatja per les pàgines dels dos llibres és el mateix. Si s'analitzen amb cura aquests poemaris es veurà que, de la feina feta en aquells anys, podrien haver sortit dos llibres amb una perfecta mescladissa de temes i situacions. L'opció que vaig escollir era una entre moltes i no vol dir que fos la més encertada. Separar els poemes per les temàtiques i continguts no vol dir que sigui el millor sistema per a construir un poemari dens i coherent. No. Senzillament, fent ús de la llibertat creativa, qui sap si una de les poques que ens resten!, vaig fer aquesta opció com n'hauria fet una de diferent i per això, de la feina de selecció, anaren sortint els llibres que he escrit al llarg d'aquests darrers anys: El cant de la sibil·la. Temps moderns: homenatge al cinema, Calendaris de sal (inèdit encara en aquests moments) i Les ciutats imaginades.

Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005.

Però no tot són ciutats pels carrers de les quals el poeta hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor del poemari a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. Hi ha uns versos que ho deixen tot ben indicat. En el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur" llegim: "Ara caminàvem per la ciutat en flames / de la nostra imaginació desfermada.". I, un poc més endavant, es pot anar aprofundint en la intenció de l'autor: "Talment com si en lloc d'agafar el tren / haguéssim pujat dalt un estrany giny que ens portava / a una nova dimensió del temps i de l'espai". En resum, són viatges imaginaris a situacions i indrets que han condicionat i condicionen encara l'existència de l'autor: el París de la Revolució de 1789 o de la Comuna de 1871 sense mancar-hi el Moscou de l'any 1917, quan semblava que el món, com diu la lletra de la Internacional, havia de canviar de base i els que avui no són res demà serien tot.

Aquest imaginari viatge al París de la revolució del segle XVIII el podem trobar en el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur". De cop i volta, de forma sobtada, el lector que tengui l'esperit obert i l'ànim disposat per a fruir de les propostes que hi ha en el poemari es pot trobar enmig de la gran revolució parisenca. S'hi diu: "El roig sol naixent il·lumina la sorollosa festa del poble. / Dringadissa de luxoses vaixelles trencades. / Hi ha sorprenents balls d'al·lotes nues, / capcinejant, / indicant el camí. / Els crits de 'A la Bastilla!' fan tremolar les parets de les cases".

La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. I tot això malgrat que el poema "Record de Saqqarà" palesa la inutilitat de l'intent quan llegim: "Vana provatura de recapturar el temps esvanit / amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules / esclatant sorollosament damunt aquests fulls.". Versos escrits en moments de forta melangia i sobtat pessimisme. ¿Els resultats final de la feina poètica de prop de quaranta anys, la vida d'un escriptor es redueix, doncs, a constatar la "vana provatura" de recapturar el temps esvanit "amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules"?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Els millors sous al Parlament i els pitjors a Cort

Amb tot, el batle de Calvià, Carlos Delgado, lidera el rànquing dels polítics més ben pagats de Balears

Q.TORRES. Palma.

L'increment de les retribucions al Consell de Mallorca que es completà dilluns passat no converteix, ni de bon tros, la institució insular en aquella que millor paga els seus polítics. Al Parlament és on es troben els més ben pagats i a l'Ajuntament de Palma, els pitjors. Amb tot, el batle de Calvià és qui està millor remunerat, cobra 90.000 euros bruts anuals.

Per darrera d'ell se situa la presidenta del Parlament, Maria Antònia Munar, amb 87.729 euros, seguida dels vicepresidents i secretaris de la cambra i dels portaveus dels grups, que perceben 72.627 euros a l'any. Tots es posaren d'acord a principi de curs per incrementar les retribucions un 10%. Després de tots ells arriba el president del Govern, amb 72.071 euros.

Per tant, la portaveu del PP al Parlament, Rosa Estaràs, o el portaveu del Bloc, Biel Barceló, reben un sou millor que el del president del Govern. Amb tot, el president percep dietes d'assistència als plens de la cambra autonòmica, igual que els presidents insulars o consellers, que els acaben d'arrodonir els ingressos. Els diputats sense dedicació exclusiva cobren dietes d'assistència a actes parlamentaris, però poden optar per una dieta global de 5.501 euros anuals.

Darrera del president del Govern, els millors pagats són els portaveus adjunts del Parlament, que cobren 68.441 euros anuals. El portaveu adjunt del PP, Joan Flaquer, veu millorades les seves retribucions gràcies al fet que és conseller del Consell de Mallorca. D'allà rep 18.500 euros a l'any, igual que el socialista Pere Joan Martorell, que millora el sou de 54.729 euros que té com a director general.

La presidenta del Consell de Mallorca, Francina Armengol, no apareix fins al lloc 18. Cobra 68.337 euros anuals, un sou lleugerament superior al de la presidenta de Menorca, Joana Barceló (65.077 euros a l'any). Ambdues s'han incrementat el sou.

No s'incrementà el salari la batlessa de Palma, Aina Calvo, que no apareix fins al lloc 24 d'aquest rànquing d'elaboració pròpia. Cobra 63.768 euros cada any, menys que els vicepresidents del Consell de Mallorca (64.267 euros), tot i gestionar un pressupost que duplica el de la institució insular. Els diputats rasos reben 61.727 euros a l'any, una mica més que els consellers dels governs insulars de Menorca (61.594) o de Mallorca (61.108). En canvi, els consellers del Govern balear cobren menys que els seus homòlegs dels consells. S'enduen 60.697 euros bruts.

Si la portaveu de l'oposició al Parlament, Rosa Estaràs, té el segon millor sou de la cambra, el portaveu del PP al Consell, Jaume Font, cobra el mateix que els membres del govern insular, 61.108 euros. A Palma passa el mateix, Catalina Cirer té el mateix salari que els regidors del Govern, 54.660 euros.El rànquing no inclou el sou dels polítics que depenen de l'Estat, com el delegat del Govern o els diputats al Congrés o senadors, que cobren uns 55.000 euros.Un dels polítics amb més incidència en l'actualitat informativa, Miquel Nadal, és en canvi dels que menys cobra. Rep 27.314 ? anuals com a regidor de Palma amb dedicació parcial.

Diari de Balears (11-IV-08)

He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb l’herència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica i amb el pragmatisme més barroer i mancat de principis, sempre, no en mancaria més, al servei incondicional del règim. Cal dir que molts d’aquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de l’extraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, s’apunten a les nostres lluites omplint-se la boca de la recuperació de la memòria històrica. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes (PCE), l’avantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra l’esquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. (Miquel López Crespí)

Els sous dels nostres polítics

Santiago Carrilo (PCE) i Adolfo Suárez, el darrer cap del "glorioso Movimiento Nacional". Els pactes del franquisme reciclat amb els oportunistes han significat que durant trenta anys els vividors s'han enriquit amb les renuncies i traïdes del temps de la transició.

He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb l’herència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica i amb el pragmatisme més barroer i mancat de principis, sempre, no en mancaria més, al servei incondicional del règim. Cal dir que molts d’aquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de l’extraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, s’apunten a les nostres lluites omplint-se la boca de la recuperació de la memòria històrica. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes (PCE), l’avantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra l’esquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. Dic tot això perquè encara estic sorprès després d’haver llegit la relació del que cobren i cobraran molts dels nostres polítics. Ho he llegit al Diari de Girona i encara no puc creure que la política oficial doni per a tant. Segons s’hi diu, el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, cobrarà un sou que, quines coses més curioses!, serà 35.697 euros inferior a la pensió que rebrà el president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Segons queda recollit en els Pressupostos Generals de l’Estat, Zapatero cobrarà el proper any 89.303,28 euros en dotze mensualitats. La seva retribució continua sent inferior a la de les principals autoritats del Poder Judicial i del Consell Econòmic i Social (CES), entre d’altres. Aquesta assignació, com dèiem, queda força lluny de la que rebrà Maragall quan deixi la presidència de la Generalitat: el president percebrà un sou de 125.000 euros anuals durant la propera legislatura i, segons el que va aprovar en el seu moment el Parlament, posteriorment tendrà dret a un pagament vitalici de 94.000 euros, quantitat també, segons informa el diari citat, superior al sou del president del Govern central. Aquesta pensió supera fins i tot el sou que tenen els ministres de l’executiu de Zapatero.

Com deia al començament de l’article, hom procedeix d´una generació de militants antifranquistes per als quals el servei al poble es feia, a vegades, a costa de la pròpia vida. Quants d’esquerrans de la generació de lluitadors republicans no hauré conegut que varen estar anys i més anys a la presó i que, en sortir, i això els que sortien!, malmesa la salut, encara posaven part dels seus esquifits ingressos per a pagar diaris clandestins o fulls volanders que servien per a lluitar contra la dictadura. Fins a mitjans dels anys setanta, una vegada consolidada la reforma del sistema, en els anys de la transició, ningú de l’esquerra antifeixista hauria pogut imaginar les fortunes que es feren amb el correu de la política. Per a la gent que cada dos per tres érem a comissaria per haver estat a l’avantguarda de la lluita per la llibertat, fora incomprensible que hom pogués enriquir-se amb la renúncia d´idees i principis. Ja sabíem que la dreta, els quaranta anys de la dictadura així ho demostren, emprava la política per a especular i guanyar diners amb moltíssimes operacions d’origen dubtós. La corrupció del franquisme o els que, sense cap mena de vergonya, se’n sentien els hereus, no ens sorprenia. El que ens va sobtar, i encara a aquestes alçades de la nostra vida ens sorprèn, va ser constatar com l’abandonament de la lluita per la República per part dels PCE-PSOE, l’oblit del combat per la unitat sindical per part dels dirigents de CC.OO i UGT, la renúncia al dret d’autodeterminació per als pobles de l’estat espanyol significava en la pràctica, no un “assenyat pragmatisme” com predicaven els corifeus de la mistificació, sinó la possibilitat de viure tota la vida sense treballar com els altres mortals, dedicant-se exclusivament al servei del règim sorgit de la reforma. Trenta anys d’ençà les primeres eleccions democràtiques que, amb l’ajut de tots aquells que foren prou espavilats per a veure les possibilitats de profit personal que se’ls obrien al davant, saberen adequar ràpidament el seu al que el capitalisme victoriós l’any 1977 necessitava per a consolidar el seu sistema de dominació política. No és estranys que aquest mateix règim pagui amb tan bons emoluments tan fidels servidors! I que, si cal, sigui capaç de fer doctor honoris causa aquell qui va començar la seva carrera política manant l’extermini dels comunistes del POUM, o els anarquistes de la CNT en els Fets de Maig de 1937, cas recent de Santiago Carrillo. Com no han de fer doctor honoris causa o pagar bons a aquells que porten prop de setanta anys dedicats a apagar l’esperit de revolta dels pobles de l’estat! No en mancaria d’altra!

Diari de Girona ens informa de les grans pagues que cobren els polítics professionals de l’Estat espanyol. Diu que els vicepresidents del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega i Pedro Solbes, veuran augmentat el salari en 1.645,92 euros, fet pel qual percebran 83.936,16 euros. Els ministres tendran un sou de 78.791,28 euros, circumstància que representa un increment de 1.545 euros respecte a l’actual exercici. Capítol a part són els alts càrrecs com el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) serà, un any més, el càrrec més ben pagat, amb 142.080,06 euros.

A continuació, com continua informant Diari de Girona “se situen els vicepresidents del Constitucional, amb un sou de 134.091,30 euros; els seus presidents de secció, amb 127.971,54 euros, i els magistrats, amb 121.851,90 euros. Tant el president del Tribunal de Comptes com els seus consellers guanyaran l'any que ve 121.443,56 euros, mentre els vocals del CGPJ en percebran 121.088,94. El Fiscal General de l'Estat tindrà un sou similar, amb 121.125,48 euros, una mica més que el president de l'Audiència Nacional i els presidents de Sala del Suprem, que cobraran 118.271,1 euros. Finalment, el salari del president del Consell d'Estat serà de 83,936,16 euros, el mateix que els vicepresidents del Govern. Tots els alts càrrecs de les institucions de l'Estat veuran incrementat el seu sou en un dos per cent, si bé en el cas del president del Consell Econòmic i Social (CES) serà d'un 1,98 per cent, fet que suposarà un salari de 91.698,12 euros Dotació per als expresidents Quant a la dotació prevista per als expresidents del Govern (Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González i José María Aznar), la quantia global pressupostada en el projecte per a l´any 2007 s'ha fixat en 360.620 euros, el mateix que enguany”.

No és estrany, amb aquests sous i privilegis, que hi hagi tantes batalles per a encapçalar les llistes electorals o situar-se a recer dels partits del règim! En aquests darrers trenta anys n’hem vistes de verdes i de morades, però el reialme dels cínics i menfotistes s’ha mantingut ferm, com una murada, en defensa de sous i privilegis. No és estranys que tots aquells grups o persones que volíem servar la lluita republicana i un autèntic programa d’esquerra alternativa patíssim –i patim encara!- les campanyes rebentistes de tots els oportunistes i vividors. Tampoc no ens estranya gaire. Han de defensar els privilegis obtinguts amb totes les seves forces! Ah! Si un dia el poble descobrís la seva mentida! I per a la seva desgràcia, malgrat que ja hagin fet fortuna amb la mentida i la traïció, aquest dia ja és aquí.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (10-X-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Agenda d'actes republicans 2008

       Institucions, Associacions i Col·lectius que han organitzat, participat o col·laborat amb l’Associació Memòria de Mallorca per la realització d’aquests actes: Ajuntament d’Alaró, Ajuntament de Palma, Ajuntament de Petra, Ajuntament de Pollença,Iniciativa Ciutadana per Pollença,  Ajuntament de Porreres, Associació Pinyol Vermell de Sa Pobla, Comissió 14 d’abril de Santa Maria, Comitè de Son Coletes de Manacor, Institut Balear de la Dona, Institut de Bendinat de Calvià, Institut Josep Sureda Blanes de Palma, Institut Politècnic de Palma, Comissió Memòria Històrica de Búger, OCB de Binissalem i OCB de Sencelles.

11 D’ABRIL

Porreres,  Museu i Fons artístic a les 20’30h:Lectura Manifest i Conferencia “EL PROCÉS DE LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA” a càrrec de Tomeu Garí.

 Pollença, DOCUMENTAL: AIGUA CLARA (2007). Dir. CARMELO CONVALIA. Col.loqui a continuació. En el Club Pollença. A les 21.00h. Documental sobre el cmp de concentració de Sa Colònia
 

12 D’ABRIL.

Bosc de la Memòria a les 10’30h:Tres Pobles per Sa República: Calvià, Pollença i Sa Pobla: Parlament i lectura Manifest per Manel Suárez de Memòria de Mallorca, ofrena floral, recital poètic, actuacions musicals.

Si voleu venir (bus, 3 €). Sortida a les 9 del monument i tornam a l'hora de dinar. Per apuntar-se 619689179 o iniciativaciutadana@hotmail.com

13 D’ABRIL.

Porreres, Oratori de la Creu a les 11h. Homenatge a les Víctimes. Lectura Manifest per Tomeu Garí de Memòria de Mallorca. Pendent de confirmar dia i hora.

Alaró, al Cementiri Municipal a les 11h. Homenatge a les Víctimes. Lectura Manifest per Marçal Iserm de Memòria de Mallorca.Pendent de confirmar dia, hora i lloc.

Manacor, al Cementiri de Son Coletes a les 12h: Homenatge a les Víctimes de Manacor, col·locació escultura a les víctimes, xeremies, ofrena floral i parlaments.Lectura Manifest per Tomeu Garí de Memòria de Mallorca.

Búger, Plaça de l’Ajuntament a les 12h: Lectura Manifest 14 d’abril per Biel Noguera de Memòria de Mallorca  i xeremies.

 Pollença, a la Plaça dels Seglars a les 18h:Parlament i lectura Manifest per Leni Jordà i Maria  Antònia Oliver de Memòria de Mallorca, ofrena floral i recital poètic.

Santa Maria del Camí, al Cementiri Municipal a les 18h. Parlament i lectura Manifest per Maria Antònia Oliver de Memòria de Mallorca, ofrena floral i xeremies.

Binissalem, Cementiri Municipal a les 19h: Parlaments i ofrena floral. Lectura Manifest 14 d’abril per Josep Suàrez de Memòria de Mallorca

Palma per Sa República:

• A la Sala de Cultura de l’Institut Balear de la Dona a les 18h: Inauguració Exposició  “LES PRESONS FRANQUISTES DE DONES”
• Institut Politècnic a  les 19h: Conferencia a càrrec de Manel Suárez i Maria Antònia Oliver  LA REPRESSIÓ A PALMA, PRESONS I CEMENTIRI DE CIUTAT. Projecció del reportatge de Daniel Gutman “OMBRES A L’ILLA DEL SOL”.  L’Institut Politècnic fou inaugurat per la República i enguany compleix el seu 75e. aniversari.
• Plaça de Cort a les 20’30h: Parlament i lectura Manifest per Dolors Cabello i Maria Antònia Oliver de Memòria de Mallorca i actuacions musicals.

14 D'ABRIL

Pollença  a la Plaça dels Seglars a les 20h:Celebració republicana. Recital poètic i música republicana.

16 D’ABRIL.

Palma. Institut Josep Sureda i Blanes a les 11h: Xerrada als al·lots i al·lotes de tercer i quart de Secundaria sobre “LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA” a càrrec de Libertario Gelabert i Peter de Echave de Memòria de Mallorca.

18 D’ABRIL.

Petra, Cementiri Municipal a les 19h:

• Parlaments i Ofrena floral. Actuació musical a càrrec dels Xeremiers de Petra
• Sala de Plens de l’Ajuntament antic a les 19’30h lectura Manifest per Leni Jordà i Conferencia “LES PRESONS FRANQUISTES A MALLORCA” a càrrec de Manel Suárez.

Senselles,  Saló d’actes del Quarter a les 20’30h:

Conferencia “PER LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA” i lectura Manifest a càrrec de Tomeu Garí i Maria Antònia Oliver. Projecció del reportatge de Daniel Gutman “ OMBRES A L’ILLA DEL SOL”.

 Pollença, a les 20:30 al Centre Cultural. Xerrada Guillem Cifre de Colonya i la República.

22 D’ABRIL.

Palma: Institut de Bendinat a les 13h:Conferencia pels alumnes de segon de batxiller “LA REPRESSIÓ FRANQUISTA I LA SIMBOLOGIA FRANQUISTA” a càrrec de Manel Suarez i Maria Antònia Oliver de Memòria de Mallorca.

24 D’ABRIL.

Sa Pobla, Espai Jove Sa Congregació a les 20’30: Lectura Manifest 14 d’Abril per Antònia Mercadal de Memòria de Mallorca  i Conferencia “ESTUDI SOBRE LA SIMBOLOGIA FRANQUISTA” a càrrec de Marçal Iserm. Projecció del documental “CASAS VIEJAS. EL GRITO DEL SUR.” de Basilio Martín Patiño.

 Pollença, a les 20:00 a la sala de plens, el grup Alternativa Esquerra Unida -Els Verds presenta una moció demanant a l'Ajuntament que es manifesti a favor de totes les iniciatives polítiques i ciutadanes de caràcter pacifico i democràtic a favor de la República i es sumi als Ajuntaments i càrrecs públics que des del 26 de Juliol de 2007demanen un Procés Constituent que permeti la instauració a l'Estat espanyol de la III República.

 

 

 

 

 

 

 

Blog Urxella (10-IV-08)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. (Miquel López Crespí)

Un míting per l’amnistia (1976)

1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".

Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica

Celestí Alomar en temps de la transició. Quan l´Assemblea Democràtica de Mallorca no volgué fer res pels presos polítics republicans

El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.

L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge, l'actual Conseller de Turisme del Govern Balear, i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".

Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:

'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.

'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.

'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.

'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:

' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.

'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.

'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?

'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'.

Joan Coll Andreu".

Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (16-VIII-02)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Nanda Ramon, Cecili Buele, Eberhard Gosske, Jordi Bayona, Urxella, Emylse, Aina Calafat, Gabriel Barceló, Ixent, Drets Humans, OCB, CNT, Miquel Àngel Llauger...

Però potser amb la mateixa força o més que la dels polítics oficials, destaquen els blogs dels moviments alternatius, de les persones i col·lectius que sempre són a la trinxera en lluita per una societat més justa i solidària hi hagi qui hi hagi en el poder, en l´usdefruit de les nòmines institucionals. Pens ara mateix en la feinada dels blogs dels homes i dones d´Urxella, els blogs de Cecili Buele, d´Aina Calafat, de la CNT, de Drets Humans, el blog de l’esquerra alternativa Ixent, els dels moviments ecologistes, de protecció del territori i la cultura com el GOB, l´OCB i tants d´altres que sempre són actualitzats amb propostes noves i renovadores. (Miquel López Crespí)

Els blogs polítics mallorquins

Gabriel Barceló

Avui dia ja és un costum establert anar a mirar el que s´anomena “la blogosfera” i, com abans hom consultava els diaris, ara el ciutadà s´entreté una estona llegint els que polítics, escriptors o simples ciutadans i ciutadanes pengen als seus blogs particulars. El món dels blogs, ho he escrit en diverses ocasions, ha permès democratitzar moltíssim la informació que filtren els grans mitjans de comunicació escrits i televisius. Per als polítics del règim, Internet permet ampliar l’àrea d´influència i completar amb una informació més personal el que declaren als òrgans de difusió al seu servei. Per als militants i activistes de l´esquerra alternativa, per als moviments antisistema, per a l´esquerra que no cobra del règim, Internet és una eina excel·lent per a arribar a un públic que tenen vetat des de la premsa oficial i les grans cadenes de ràdio i televisió. Per a escriptors, músics, pintors, artistes de qualsevol disciplina que no siguin amics dels clans i camarilles que controlen la difusió de la cultura, els blogs són una bona arma, un estri indispensable d´intervenció per a combatre el silenciament sovint decretat per alguna de les mediocritats que exerceixen de comissaris de la banalitat regnant.

Però en el món dels blogs polítics s´esdevenen fets molt curiosos si una persona els segueix amb atenció. Si restam vigilants davant el que es diu i escriu en els blogs d´alguns representants de l´esquerra oficial veurem com, abans de les eleccions, tot són denúncies, declaracions de bones intencions, promeses a l´elector, nombrosos plans per a solucionar els problemes de la nostra terra. Prometen aliances indestructibles, canviar tot el que ha fet de dolent el PP, solucions a tota cosa mal feta i esguerrada que hi hagi al costat. Els actius personatges que aspiren a la poltrona i al sou oficial ens volen semblar constants en la seva feina: no hi ha dia en què no escriguin unes retxes, facin una proposta que pot semblar engrescadora, prometin el canvi del món. Els veus actius i, fins i tot, agosarats. Pens ara mateix en el blog personal de l´actual diputat Miquel Àngel Llauger, que, abans d´obtenir l´acta, escrivia quasi cada dia i, una vegada acomodat a les institucions, va plantar una fotografia d´una platja del Carib al blog --sí, d´aquelles de les agències de viatges: arena blanca i palmeres-- i plegà de la feina en el blog del 9 de juliol al 21 de setembre de 2007.

Aquest, potser, juntament amb la poca activitat del de Jordi Bayona, seria el cas més cridaner dels canvis que s'esdevenen a la blogosfera i la diferència existent entre romandre a l´oposició i gaudir dels sous i privilegis que atorga la gestió del règim. Cal dir, emperò, que no tothom s´agafa les llargues vacances de Miquel Àngel Llauger. Polítics com Eberhard Grosske, Nanda Ramon i Gabriel Barceló actualitzen quasi diàriament els blogs. Grosske i Biel Barceló són dos dels polítics que mantenen una relació prou intensa amb l´actualitat política del dia. Altres, com Nanda Ramon, se centren més que res en les activitats culturals dels seus respectius departaments i àrees de gestió.

Però potser amb la mateixa força o més que la dels polítics oficials, destaquen els blogs dels moviments alternatius, de les persones i col·lectius que sempre són a la trinxera en lluita per una societat més justa i solidària hi hagi qui hi hagi en el poder, en l´usdefruit de les nòmines institucionals. Pens ara mateix en la feinada dels blogs dels homes i dones d´Urxella, els blogs de Cecili Buele, d´Aina Calafat, de la CNT, de Drets Humans, el blog de l’esquerra alternativa Ixent, els dels moviments ecologistes, de protecció del territori i la cultura com el GOB, l´OCB i tants d´altres que sempre són actualitzats amb propostes noves i renovadores.

Però tornant als blogs dels polítics oficials, el que sorprèn, si una persona és atenta seguidora del que proposen, és la por que tenen a debatre problemes d´actualitat. Vagi per endavant que els blogs de Grosske, Emylse, Urxella i Ixent situen més d´una vegada els problemes candents de la necessària renovació de l´esquerra. No sempre és així. També se constata com molts dirigents callen com a morts davant situacions que preocupen a militants de tots els partits nacionalistes i d´esquerra, a un bon sector de la societat civil de les Illes. En alguns blogs dels polítics professionals manca la més mínima autocrítica pels errors comesos. Hi ha partits que, malgrat que siguin en l´usdefruit de sous i privilegis, han perdut el 60% del seu electorat i no han piulat i, molt manco, ha dimitit cap responsable d’un desastre tan gran. Com si res ho s´hagués esdevengut! Com si tenguessin la cara de ciment armat! Aquests silencis covards d´alguns polítics oficials es constaten totalment i absolutament quant al silenci que encercla l´abandonament de les grans lluites d’un passant recent: Per exemple: Son Espases.

Els seguidors dels blogs veiem com, polítics que abans encapçalaven la lluita contra l´hospital del PP i el “pelotazo” urbanístic, ara callen, no diuen res, procuren oblidar que Son Espases va ser una de les lluites emblemàtiques del poble mallorquí que serví per a foragitar la dreta de la majoria d´institucions de les Illes.

La blogosfera, el món dels blogs, és un univers viu, dinàmic, atractiu i que, amb el que s´hi escriu o amb els reveladors silencis que constatam, ens permet entendre millor la realitat que ens envolta i, per altra banda, fa possible el seguiment dels moviments alternatius de la nostra societat, sovint silenciats i demonitzats per tots aquells que són al servei del règim.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Durant molts d´anys aquestes detencions no sortiren als diaris oficials. Tan sols després de la mort del dictador i coincidint que es preparaven les eleccions de 1977, es va poder filtrar alguna notícia quant a detencions de membres de l´esquerra revolucionària de les Illes. Però el cert és que, amb tot l´embalum de promocionar Santiago Carrillo i Felipe González, les ordres a les redaccions eren de no parlar de nosaltres, a no ser per a situar-nos com a folls eixelebrats. (Miquel López Crespí)

La premsa d´esquerra en temps de la dictadura i la transició (i II)

Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Repartíem fulls volanders per fàbriques, barris, pobles, instituts, hotels de les zones turístiques. Hores de discussions per a redactar el contingut del full volander –sempre hi havia un matís en què no acabàvem de posar-nos d´acord, un punt que volíem afegir-, per a picar-lo i editar-lo a ciclostil, per a muntar els piquets, les cites de seguretat si érem detinguts. S´improvisaven mítings d´un parell de minuts enmig dels carrers, a la plaça d´Espanya, a les avingudes, a la porta dels instituts i fàbriques, a la cuina dels hotels... Teníem llogats uns altaveus que, amb el suport d´una bateria de cotxe que jo portava sempre a la maleta del meu atrotinat Simca 1000, eren sovint en acció. En més d´una ocasió, Mateu Ramis, antic missioner al Perú i que va ser per una curta temporada secretari general de l´OEC, em portava els altaveus a l´indret acordat. A la plaça d’Espanya en férem molts, de mítings improvisats! Era el moment en què els connectava a la bateria i, de cop i volta, m´en record com si fos ara mateix!, les consignes republicanes o contra la construcció de l´autopista d´Inca i en defensa de la terra, se sentien per tota la plaça. Eren uns moments, perquè de seguida i per por a una detenció –com va passar més d´una vegada- l´invent era desmuntat i marxàvem cap a un altre indret.

Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

No cal dir que les detencions eren nombroses, així com les confiscacions de material, de les nostres publicacions, els cartells que havíem de penjar aquell dia. De cop i volta, si ens aglapia la Brigada Social, o membres dels serveis de la Policia Armada o la Guàrdia Civil, el treball de dies i setmanes desapareixia sense que haguéssim pogut fer arribar la nostra veu al poble. Durant molts d´anys aquestes detencions no sortiren als diaris oficials. Tan sols després de la mort del dictador i coincidint que es preparaven les eleccions de 1977, es va poder filtrar alguna notícia quant a detencions de membres de l´esquerra revolucionària de les Illes. Però el cert és que, amb tot l´embalum de promocionar Santiago Carrillo i Felipe González, les ordres a les redaccions eren de no parlar de nosaltres, a no ser per a situar-nos com a folls eixelebrats. A mesura que s´ampliava i consolidava la reforma del règim, un silenci de tomba s´estenia per damunt dels partits que no acceptaven les exigències dels franquistes reciclats

Sortosament en els meus arxius he trobat un retall de diari de l´època, d´Última Hora (15-IV-1977) que, sota el titular “Detenidos por vender prensa de partido”, explica: “Seis militantes de la Organización de Izquierda Comunista, OIC, fueron detenidos ayer en las inmediaciones de la plaza de España y de la puerta de San Antonio, cuando estaban vendiendo los órganos de prensa del Partido, ‘La Voz de los Trabajadores” y Democracia Proletària. Entre los detenidos se halla Miquel López Crespí.

‘Estas detenciones hay que añadirlas a las sufridas por un militante y un simpatizante del Partido del Trabajo de España, cuando vendían también la prensa de su partido ‘El correo del Pueblo', y a las que se vienen produciendo estos días en distintos lugares del estado español. [...] Detenciones que, por otra parte, han motivado la difusión de comunicados de los partidos afectados. OIC afirma: ‘Manifestamos nuestra firme decisión de continuar luchando abiertamente por la libertad de todas las organizaciones y partidos obreros y populares. Recluyendo a los partidos obreros en las catacumbas de la clandestinidad, no se puede construir ninguna democracia real. En todo caso permanentizar viejos modelos que han demostrado ya su caducidad’”.

També Diario de Mallorca (15-IV-1977) informava molt breument de les detencions: “En la plaza de España y Puerta de San Antonio: retenidos seis militantes de la OICE”. La nota de la redacció del diaria deia: “Según informaciones llegadas a nuestra redacción, alrededor de las 18,15 de la tarde de ayer fueron retenidos Miguel López Crespí y otros cinco militantes de la OICE, cuando procedían a la venta de ejemplares de las publicaciones Democràcia Proletària i ‘La Voz de los Trabajadores’, al tiempo que procedían a la instalación de unas pancartas solicitando la legalización de todos los partidos políticos. Los hechos ocurrieron en la plaza de España y puerta de San Antonio”.

Però el més normal era el silenci i la criminalització dels partits de l´esquerra revolucionària.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)