Miquel López Crespí - Memòria històrica

Fornades de iupis amants de la camisa d’importació, la gran fotografia en color, el cotxe oficial, els viatges, els bons sous i la manca de principis s’ensenyorien de molts llocs de direcció. Es continuava demonitzant els autèntics principis de canvi i justícia social. Aquesta esquerra oficial enlairava intel·lectuals postmoderns quan no reaccionaris de provada pràctica en aquesta feina. Les idees republicanes, ecologistes i autènticament socialistes eren escarnides contínuament com en els pitjors anys de la transició. No existia cap autocrítica. L´únic que es valorava era la quantitat d’endollats que cada partit podia situar a recer del poder. L’oportunisme més barroer, la vulgaritat i la ignorància en tots els camps -literari, polític...- campava arreu, i una cort de servils i menfotisties, ben pagats per les arques institucionals, lloava a qui comandava i repartia sous i privilegis, condemnant a la marginalitat els pocs intel·lectuals que ens atrevíem a dissentir o a explicar que aquell no ens semblava el camí més correcte per a anar bastint un país, la consciència d’un poble. (Miquel López Crespí)

M’atreviria a afirmar que ja som en un nou cicle històric, una nova època de la política espanyola i de les Illes. La transició, és a dir, la restauració borbònica de finals dels anys setanta, es consolidà mitjançant la destrucció i sobre les ruïnes del moviment obrer i popular de finals de la dictadura. Els pactes entre l’esquerra oficial i el franquisme reciclat portaren a la desaparició gairebé total de l’esperit republicà, dels partits marxistes revolucionaris, de les experiències de democràcia directa tipus Vitòria l’any 1976...

Els mitjans de comunicació es cansaren de riure’s de partits que, com el PTE i ORT plegats, “només” obtingueren cinc-cents mil vots, és a dir, quasi els mateixos que ha obtengut en les passades eleccions Izquierda Unida. A les Illes, el conjunt de vots dels diversos partits d’esquerra alternativa sumava, aproximadament, els vuit o nou mil que ara [eleccions europees] han tret Esquerra Unida, el PSM, els Verds i ERC. Els mil dos-cents o dos mil vots eren el “normal”, sense diners per a la campanya, sense mitjans de cap tipus, per a organitzacions com el POSI, l’OEC o les diverses tendències del trotsquisme. Grosske, Cámara i Miquel Rosselló han tret a Palma els mateixos vots que qualsevol grup de l’esquerra revolucionària d’aquells anys.

Ningú no es demana com ha estat possible aquesta davallada tan espectacular i com costa tant a les burocràcies dirigents diggerir la nova realitat. Per quins motius s’ha consolidat el bipartidisme PP-PSOE fins al grau que contemplam ara mateix? El sistema... ja no necessita “ajudants”? En el passat PCE i PSOE s’ocuparen de demobiltzar el poble, foren els encarregats de fer la feina bruta que, per manca de credibilitat, no podia fer la dreta. Es tractava d’acabar amb el protagonisme del moviment veïnal, de desprestigiar les idees marxistes, republicanes, antisistema que hi pogués haver en la societat. El gran moviment sociopolític existent fou dividit i manipulat; els corrents crítics i renovadors foren expulsats dels sindicats. Si abans el procés de liquidació dels aspectes rupturistes del moviment popular anà a càrrec principalment de PCE i PSOE, ara el règim es veu amb força per a iniciar la nova etapa exclusivamebnt amb la participació conjunta de PP i PSOE, sense necessitat, en aquesta conjuntura concreta, dels “minoritaris”, els extraparlamentaris del proper futur.

Pel que veiem, sembla ja no són necessaris els grupets del 3,25% del 2,35% dels vots. En aquests moments històrics, tots aquells grups que en els darrers temps superaven l’amoïnador 5% de la regla d’Hond, es troben en la difícil i perillosa situació de constatar que potser no hi arribin ja mai més. Els nervis vénen en veure que poden ser a punt de la desaparició històrica si es consolida l’actual bipartidisme regnant.

De cop i volta totes aquelles organitzacions que s’havien instal·lat còmodament en la gestió del sistema, els que durant un quart de segle anaren amollant les amarres dels seus principis fundacionals i la ideologia que els féu ser el que eren, es troben amb un peu a fora de les institucions que amb tanta valentia i honradesa han defensat. En un passat recent, les hemeroteques són plenes d’articles al respecte, hi hagué advertiments que ningú no va escoltar. Semblava que tots els dirigents, tant els de primera línia com els de segona, havien enfollit totalment i absolutament. Era un horrorós panorama postmodern on l’ únic que comptava era l’adaptació al règim sorgit de la reforma de finals dels setanta. Fornades de iupis amants de la camisa d’importació, la gran fotografia en color, el cotxe oficial, els viatges, els bons sous i la manca de principis s’ensenyorien de molts llocs de direcció. Es continuava demonitzant els autèntics principis de canvi i justícia social. Aquesta esquerra oficial enlairava intel·lectuals postmoderns quan no reaccionaris de provada pràctica en aquesta feina. Les idees republicanes, ecologistes i autènticament socialistes eren escarnides contínuament com en els pitjors anys de la transició. No existia cap autocrítica. L´únic que es valorava era la quantitat d’endollats que cada partit podia situar a recer del poder. L’oportunisme més barroer, la vulgaritat i la ignorància en tots els camps -literari, polític...- campava arreu, i una cort de servils i menfotisties, ben pagats per les arques institucionals, lloava a qui comandava i repartia sous i privilegis, condemnant a la marginalitat els pocs intel·lectuals que ens atrevíem a dissentir o a explicar que aquell no ens semblava el camí més correcte per a anar bastint un país, la consciència d’un poble.

El somni s’ha acabat. De cop i volta el sistema ja no necessita els “petits”. El bipartidisme actual demostra que els poders fàctics han anat fent el seu camí mentre la pretesa esquerra gaudia, còmplice, d’uns privilegis que els semblaven eterns. Ara ja no hi ha sous ni llocs d’assessorament ben pagats. I les bregues, a l’interior dels partits, el penós espectacle que contemplam, comença precisament just en el moment que ja no queda res per a repartir... de no ser vendre al millor postor el patrimoni polític difícilment acumulat per centenars d’honrats militants.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-VI-04)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els directors Otto Preminger, Howard Hawks, Josef Von Sternberg, Fritz Lang, Fred Zinnemann, Ernst Lubitsch, King Vidor, Frank Capra o el mateix Orson Welles ens ajudaven a conèixer a fons l'ànima del poble estato-unidenc (malgrat les fortes limitacions culturals i polítiques imposades per la censura dels comissaris de la indústria del cine). (Miquel López Crespí)

La cultura progressista dels Estats Units

(Article escrit després de l´atac contra les torres bessones de Nova York)

Vagi per endavant la nostra condemna als brutals atacs contra les torres bessones de Nova York, els atemptats que han sofert els EUA. És una acció injusta contra la població civil estato-unidenca. No és el poble de Nova York, Kentucky, Arkansas, Nebraska, Los Angeles o Florida, el culpable de tots els crims contra la humanitat que ha fet el capitalisme ianqui (Vietnam, Amèrica Llatina, Indonèsia, els cops d'Estat ordits pels EUA...). Els únics culpables dels milions i milions de morts que l'imperialisme ha fet arreu del món són les classes dominats de l'imperi.

Ens estimam el poble estato-unidenc per damunt de tot. Aquell poble que ha sabut lluitar contra el nazisme i el feixisme a Europa i contra l'imperialisme japonès en el Pacífic; ens estimam a fons el record dels milers d'antifeixistes de la Brigada Internacional "Lincoln" que vengué a lluitar contra Franco l'any 1936 (hi ha un llibre molt interessant al respecte: Voluntarios norteamericanos en la guerra civil española, de Cecil Eby, publicat per Edicions Acervo l'any 1974); recordam amb afecte els intellectuals i treballadors, els sindicalistes i membres de partits d'esquerra estato-unidencs repressaliats en temps del maccarthysme; tenim present en tot moment el llegat de Martin Luther King, la seva ferma lluita (i que li costa la mort a mans dels feixistes proimperialistes ianquis) en defensa dels drets civils dels milions de ciutadans estato-unidencs que, a causa del color de la seva pell, eren privats dels seus drets més elementals per part del racisme ianqui. Pensam igualment en els revolucionaris dels EUA de totes les tendències (els trosquistes detinguts i empresonats; els anarquistes com Sacco i Vanzetti i tants i tants d'assassinats "legalment" en milers de falsos judicis); recordam el llegat combatiu de Malcolm X; estimam el marxisme estato-unidenc, un dels més brillants del món, que, amb obres com les de Sweezy, Genovese, Nicolaus, Gould i tants d'altres, ens ha donat armes analítiques d'importància decisiva.

Com deia més amunt, els esquerrans i antiimperialistes d'arreu del món en sentim hereus d'aquesta herència progressista. Una herència que prové de la guerra d'independència (l'exemple heroic dels patriotes de 1776-1783 que canta Walt Whitman en els seus poemaris). Un llegat que passa pels combats del segle XIX (la guerra civil) contra l'esclavisme del sud i arriba fins als socialistes, anarquistes i comunistes dels anys vint i trenta, als brigadistes internacionals que lluitaren per la nostra llibertat i la llibertat de la humanitat l'any 1936.

De sempre hem estimat tot aquest component progressista del poble nord-americà. Amants aferrissats, deixebles del gran poeta Walt Witman, d'ençà els anys seixanta ja ens delia i emocionava seguir des de la foscor de la dictadura feixista espanyola (sostinguda i pagada pel govern estato-unidenc, no ho oblidem!) la literatura d'aquell gran país. ¿Com no recordar amb emoció la recerca dels llibres dels autors compromesos d'aquella època, les aferrissades discussions sobre les diverses concepcions entorn el compromís de l'escriptor amb el seu poble?

La intellectualitat progressista i avançada sempre va ser crítica amb el sistema imperialista ianqui (des de diverses perspèctives i no sempre des de l'esquerra). Parlam de les obres, assaigs, articles de James Baldwin, Edward Albee, Leroi Jones, Susan Sontag, Normam Mailer, Bernard Malamud, Arthur Miller, Allen Ginsberg, John Updike, Mary Mac Carthy, el mateix Malcolm X...

El cinema ianqui, les aportacions d'algunes de les produccions d'aquesta indústria a l'avenç dels pobles i a la seva autoconsciència progressista des de Chaplin a Stanley Kubrick, forma part igualment de la nostra mitologia pro-estatounidenca. ¿Qui no recorda que Humphrey Bogart prengué una posició activa -amb recollida de diners inclosa, amb manifestacions davant al Casa Blanca- per tal de defensar la República espanyola amenaçada pel feixisme? ¿Quants de guionistes, directors i actors estato-unidencs no es jugaren la vida i anys de presó, l'acomiadament de la feina, pet tal d'ajudar tots els moviments d'esquerra i antiimperialistes de l'època, sobretot en temps de les persecucions marcartistes? ¿Com no valorar, estimar a fons aquesta valuosa aportació a la causa de l'alliberament dels pobles? Per això estimam els Estats Units d'Amèrica, els sectors progressistes i antifeixistes de la seva societat. Formen, no cal dir-ho, part indestriable de la nostra cultura i de la nostra vida.

Nosaltres no seríem els mateixos sense haver assimilat a fons, no solament l'heroica història del poble estato-unidenc contra la reacció, el racisme i el feixisme interior, sinó tot el que el cinema ens proporcionava en aquest sentit. Ciutadà Kane d'Orson Welles era ja una premonició del poder que arribarien a assolir les màfies capitalistes de control de les consciències (per a nosaltres una de les pellícules més importants de la història del cinema). ¿Què no deven sentimentalment a Casablanca, el film que dirigí l'any 1942 el director Michael Curtiz i que protagonitzaren Humphrey Bogart i Ingrid Bergman?

Els directors Otto Preminger, Howard Hawks, Josef Von Sternberg, Fritz Lang, Fred Zinnemann, Ernst Lubitsch, King Vidor, Frank Capra o el mateix Orson Welles ens ajudaven a conèixer a fons l'ànima del poble estato-unidenc (malgrat les fortes limitacions culturals i polítiques imposades per la censura dels comissaris de la indústria del cine).

Hem explicat una mica tot això per a diferenciar el que és el nostre deute i reconeixement envers la cultura progressista d'aquell gran país i el que són les seves classes dominants i la brutal política de saqueig i extermini contra el pobles d'Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica que ha practicat i practica el seu govern.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Qui signa aquest article vol expressar públicament el seu suport a la candidatura d´Unitat per les Illes tot adherint-se al manifest que s´ha fet públic aquests dies i que han signat PSM-Entesa Nacionalista, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca, Unió Mallorquina i els Verds de Menorca, en la línia, com diu el document presentat a la premsa, de rompre l´actual bipartidisme actualment hegemònic. Com diu el manifest d´Unitat per les Illes: “Aquest bipartidisme del nacionalisme espanyol és una greu amenaça, no només per a la nostra pervivència com a poble, sinó també per al desenvolupament econòmic sostenible, per a la protecció del territori, per a la cohesió i la justícia socials, i per a la continuïtat de la nostra llengua i la nostra cultura i la seva generalització com a vehicle d´integració i de cohesió social”. (Miquel López Crespí)

Per definició, les aliances entre partits responen a la situació política concreta de cada moment històric. Molts sectors que hem donat --i donam, en el marc de les Illes!-- suport crític al Bloc, ara trobam que, en vistes a les properes eleccions generals, el que més convé al poble de les Illes és donar suport a aquelles plataformes, en aquest cas Unitat per les Illes, que prioritzin la lluita per trencar l´actual tendència al bipartidisme PP-PSOE. I que ho facin en nom de la reconstrucció nacional. Tot això, com acabam de dir, no vol dir oblidar el suport sempre actiu que des de l´esquerra nacionalista hem donat i donam a les plataformes de lluita activa, les organitzacions culturals, ecologistes, sindicals i estudiantils que porten a coll el combat quotidià per un món més just i solidari i en defensa de la llengua i la cultura catalanes. (Miquel López Crespí)

El que hauria de fer EU, en la línia que han suggerit sovint Gabriel Barceló i alguns comentaristes polítics i forces de l´esquerra nacional, és anar creant les condicions per a anar tallant la seva dependència d´una organització estatal com és Izquierda Unida. La creació d´un nou tipus d´Alternativa de les Illes, independent de Madrid, podria ser el camí de la futura integració d´EU en l´ampli bloc d´esquerra nacionalista i progressista que –esperem-ho-- s´anirà consolidant després de les eleccions del mes de març. (Miquel López Crespí)

Manifest de suport de l´escriptor Miquel López Crespí a la coalició Unitat per les Illes

Per definició, les aliances entre partits responen a la situació política concreta de cada moment històric. Molts sectors que hem donat --i donam, en el marc de les Illes!-- suport crític al Bloc, ara trobam que, en vistes a les properes eleccions generals, el que més convé al poble de les Illes és donar suport a aquelles plataformes, en aquest cas Unitat per les Illes, que prioritzin la lluita per trencar l´actual tendència al bipartidisme PP-PSOE. I que ho facin en nom de la reconstrucció nacional. Tot això, com acabam de dir, no vol dir oblidar el suport sempre actiu que des de l´esquerra nacionalista hem donat i donam a les plataformes de lluita activa, les organitzacions culturals, ecologistes, sindicals i estudiantils que porten a coll el combat quotidià per un món més just i solidari i en defensa de la llengua i la cultura catalanes.

Cal dir que molts d´aquests sectors que som al costat de les forces nacionalistes i progressistes hauríem volgut veure que, en el combat contra l´imperialisme que ens colonitza, hi eren també els companys i companyes d´Izquierda Unida, pels quals hem demanat el vot en anteriors eleccions (concretament en el cas de Progressistes i del Bloc per Mallorca). Sovint hem escrit, record ara mateix nombrosos articles publicats en aquests darrers anys, que la direcció d´Esquerra Unida hauria d´anar tallant amarres amb Madrid, anar fent passes per a esdevenir una força nacional que, a poc a poc, pogués ser un instrument útil per a bastir un poderós bloc d´esquerra nacionalista de les Illes. Però les coses no han rutllat com volíem els simpatitzants i votants del nacionalisme progressista. I, en vistes a les pròximes eleccions generals, qui ha fet passes per a bastir una plataforma que faci front al poderós bipartidisme PP-PSOE han estat el PSM-Entesa Nacionalista, Unió Mallorquina, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca i els Verds de Mallorca. També se sap que en els propers dies s´hi afegiran altres organitzacions d´esquerra nacionalista i ecologista i els més diversos col·lectius socials que aquests anys han lluitat i lluiten en defensa del nostre territori, llengua i cultura.

Des de diversos sectors estatistes, els més reticents al sobiranisme, s´ha criticat la constitució d´aquesta àmplia coalició nacionalista i progressista. Són els mateixos que, des de fa molts d´anys, ja els va bé governar gràcies a les iniciatives polítiques d´UM i de Maria Antònia Munar, però que ara troben reticències a l´hora d´enfortir una aliança que pugni pel nostre redreçament nacional. Si UM els dóna suport per a fruir del poder, UM és un partit de centredreta útil per a foragitar el PP de les institucions i bàsic per a enfortir la democràcia i el teixit social de les Illes. Tant a l´anterior Pacte de Progrés com a l´actual Pacte de Governabilitat, els grups i les persones que ara critiquen les forces nacionalistes i progressistes que han constituït Unitat per les Illes sempre han fet bondat a l´ombra de les iniciatives de Maria Antònia Munar. Ningú mai no ha dimitit o ha marxat a casa seva per no voler col·laborar amb uns governs constituïts per la voluntat d´UM. Crec que aquests crítics a la constitució de l´actual plataforma nacionalista haurien de ser força més coherents. I, sense entrar a defensar determinats aspectes reprovables de l´organització munarista, sí que hem de saber que Unió Mallorquina ha servit i serveix perquè Esquerra Unida tengui actualment a les Illes les quotes de poder més grans que mai no ha tengut en la seva història.

El que no poden pretendre aquells que no tenen valor abastament per a rompre les seves dependències polítiques és que organitzacions amb més de trenta anys de lluita pel nacionalisme i per un món més just i solidari i que, en una conjuntura ben concreta s´uniren a EU per a foragitar el PP de les institucions, puguin conformar-se a veure com els quaranta mil vots de la coalició Progressistes serveixen eternament a un partit estatal, en aquest cas el de Llamazares, per a formar grup parlamentari propi. Grup, el de Llamazares, que, amb els vots del nacionalisme progressista, vota juntament amb el PP i el PSOE contra el Pla Ibarretxe i contra els drets nacionals del poble basc.

El que hauria de fer EU, en la línia que han suggerit sovint Gabriel Barceló i alguns comentaristes polítics i forces de l´esquerra nacional, és anar creant les condicions per a anar tallant la seva dependència d´una organització estatal com és Izquierda Unida. La creació d´un nou tipus d´Alternativa de les Illes, independent de Madrid, podria ser el camí de la futura integració d´EU en l´ampli bloc d´esquerra nacionalista i progressista que –esperem-ho-- s´anirà consolidant després de les eleccions del mes de març.

L´objectiu de la construcció nacional ha de convocar totes les formacions polítiques, col·lectius i persones que hi vulguin participar, sense oblidar tampoc la participació d´Esquerra Unida quan talli les seves dependències a forces alienes a la nostra terra.

Qui signa aquest article vol expressar públicament el seu suport a la candidatura d´Unitat per les Illes tot adherint-se al manifest que s´ha fet públic aquests dies i que han signat PSM-Entesa Nacionalista, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca, Unió Mallorquina i els Verds de Menorca, en la línia, com diu el document presentat a la premsa, de rompre l´actual bipartidisme actualment hegemònic. Com diu el manifest d´Unitat per les Illes: “Aquest bipartidisme del nacionalisme espanyol és una greu amenaça, no només per a la nostra pervivència com a poble, sinó també per al desenvolupament econòmic sostenible, per a la protecció del territori, per a la cohesió i la justícia socials, i per a la continuïtat de la nostra llengua i la nostra cultura i la seva generalització com a vehicle d´integració i de cohesió social”.

Miquel López Crespí

Palma (Mallorca), 23 de gener de 2008

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Destacats membres del món de la cultura signen un manifest a favor d'Unitat com a "instrument de canvi" front a les "iniciatives de despersonalització i banalització del nostre país"

Unitat per les Illes rep el suport d'una quarentena d'intel·lectuals

Aina Ferrer Torrens, Alfred Bosch i Pasqual, Antoni Marimon, Antoni Torrens, Antònia Vicens, Bernat Nadal, Bernat Joan, Biel Florit, Carme Llull, Cathy Sweeney, Conxa Forteza Bruno, Damià Pons Pons, Francesca Palou, Guillem Frontera, Hèctor López Bofill, Hilari de Cara, Isabel Peñarrubia, Jaume Rosselló Mir, Jaume Sastre, Joan Lacomba, Joan Lladonet, Joan Miralles, Joan Perelló, Josep Antoni Grimalt, Josep Lladó, Josep Palou, Josep Rosselló, Lluís Maicas, Manel Marí, Maria Victòria Secall, Marquet Pasqual, Marta Elka, Miquel Àngel Vidal Pons, Miquel Bezares Portell, Miquel Cardell Santandreu, Miquel López Crespí, Nofre Pons, Oriol Jonqueres, Pere Antoni Pons, Pere Morey Cervera, Rafel Crespí Ramis, Sebastià Alzamora, Sebastià Sansó, Vicenç Calonge.

Unitat per les Illes ha rebut el suport de més de quaranta escriptors, artistes, professors, periodistes i altres destacats membres del món de la cultura de les Illes Balears (i també d'altres territoris de parla catalana). Alguns d'ells s'han reunit avui amb els candidats d'Unitat al Congrés, Pere Sampol i Margalida Miquel, i al Senat, Helena Inglada i Jaume Sansó; reunió a la qual han acudit també dirigents polítics dels partits que donen suport a la candidatura, com ara Joana Lluïsa Mascaró (consellera de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca) o Nanda Ramon (regidora de Cultura de l'Ajuntament de Palma), entre d'altres.

Unitat per les Illes ha rebut el suport de: Aina Ferrer Torrens, Alfred Bosch i Pasqual, Antoni Marimon, Antoni Torrens, Antònia Vicens, Bernat Nadal, Bernat Joan, Biel Florit, Carme Llull, Cathy Sweeney, Conxa Forteza Bruno, Damià Pons Pons, Francesca Palou, Guillem Frontera, Hèctor López Bofill, Hilari de Cara, Isabel Peñarrubia, Jaume Rosselló Mir, Jaume Sastre, Joan Lacomba, Joan Lladonet, Joan Miralles, Joan Perelló, Josep Antoni Grimalt, Josep Lladó, Josep Palou, Josep Rosselló, Lluís Maicas, Manel Marí, Maria Victòria Secall, Marquet Pasqual, Marta Elka, Miquel Àngel Vidal Pons, Miquel Bezares Portell, Miquel Cardell Santandreu, Miquel López Crespí, Nofre Pons, Oriol Jonqueres, Pere Antoni Pons, Pere Morey Cervera, Rafel Crespí Ramis, Sebastià Alzamora, Sebastià Sansó, Vicenç Calonge.

Aquests escriptors i intel·lectuals han signat un manifest de suport a Unitat per les Illes en què afirmen que la candidatura unitària "ha nascut de la il·lusió i d'una gran fe en el nostre poble. Un gran poble que creix obrint els braços a tothom, a tota la bona gent que vol ser d'aquí. Un poble que no vol reunciar, i que si van mal dades sap ajuntar esforços per alçar la veu on calgui i dir que volem continuar sent qui som, que estam cansats que ens espoliïn els recursos i la calma, que estam farts de no poder decidir el futur i que volem comandar a ca nostra". El manifest apunta que Unitat per les Illes és un "instrument de canvi en positiu a favor del nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura", front a "les iniciatives de despersonalització i banalització del nostre país" (per a més informació:

(http://www.unitatxilles.cat/manifest.php).

Dividir el moviment obrer en nombrosos sindicats de gestió, demonitzar les idees marxistes i acabar amb la memòria històrica d'amplis sectors del poble, enterrar sota tones de ciment armat les experiències consellistes dels treballadors, fer retrocedir el sentiment republicà, eren algunes de les tasques encomanades a les burocràcies sindicals i polítiques que s'estrenaven signant l'antipopular Pacte de la Moncloa. (Miquel López Crespí

El teatre modern a Mallorca: memòria històrica de la transició

Amb la recent publicació de l'obra de teatre Carrer de Blanquerna es tanca, crec que definitivament, el cicle iniciat a mitjans dels vuitanta, quan vaig començar a escriure la trilogia conformada per aquest llibre i per Acte únic (Ciutat de Mallorca, Universitat de les Illes Balears, 2000) i Els anys del desig més ardent (Ciutat de Mallorca, Universitat de les Illes Balears, 2004). Les tres obres fan referència a la mal anomenada transició, en realitat una nova restauració, la restauració borbònica feta seguint els plans del general Franco. El pacte entre l'esquerra nominal i els franquistes reciclats va significar una convalidació "democràtica" de certs aspectes essencials del franquisme. N'he parlat extensament en el llibre No era això: memòria política de la transició, editat per Edicions El Jonc l'any 2001.

Recordem que els eixos bàsics del pacte de 1978 van ser garantir "la sagrada unidad de España", l'economia de mercat, és a dir, la propietat privada sobre els mitjans de producció, i la monarquia. L'acceptació, per part de la burgesia espanyola, a la qual havia anat tan bé amb el franquisme, de la legalització dels partits que acceptaven aquests punts, una vegada criminalitzada l'esquerra revolucionària, eren imprescindibles per aturar l'autoorganització popular de mitjans dels setanta. Es tractava d'aturar el procés d'empenta republicana, independentista i d'enfortiment de les experiències unitàries, consellistes i de democràcia directa, de les quals s'havia dotat el moviment obrer i popular. Era imprescindible per al capitalisme espanyol, primer neutralitzar i després destruir aquest tipus de lluites i d'organització per a poder iniciar una nova etapa política que li garantís la supervivència i perpetuació. La restauració de la monarquia, amb el suport total de l'esquerra nominal, només tenia aquest objectiu.

Per tal d'acabar amb el protagonisme del consellisme i les experiències d'unitat obrera i popular semblants a les de Gasteiz l'any 1976, per posar un exemple, era imprescindible la legalització i enlairament dels partits que acceptaven les regles del joc pactades. Enfortir un tipus de sindicalisme homologable a l'existent a l'Europa capitalista era un altre punt essencial del pacte. Només unes burocràcies sindicals legalitzades i amb tot el suport del règim, amb fortes subvencions econòmiques, podien portar endavant la tasca de depurar dels sindicats tots aquells elements d'esquerra que pugnaven per la defensa dels interessos del poble. Dividir el moviment obrer en nombrosos sindicats de gestió, demonitzar les idees marxistes i acabar amb la memòria històrica d'amplis sectors del poble, enterrar sota tones de ciment armat les experiències consellistes dels treballadors, fer retrocedir el sentiment republicà, eren algunes de les tasques encomanades a les burocràcies sindicals i polítiques que s'estrenaven signant l'antipopular Pacte de la Moncloa.

Una història prou sabuda, la traïda de la transició, i que ha estat tractada per nombrosos polítics i historiadors allunyats del poder. Una realitat històrica que, per cert, tan sols en els darrers anys ha començat a treure el nas.

Record que entre els primers que denunciaren tantes renúncies i abandonaments, a part dels partits revolucionaris que encara eren perseguits, criminalitzats de forma constant, hi hagué Gregorio Morán. En el llibre El precio de la transición (Barcelona, Editorial Planeta, 1991) es va atrevir a denunciar la mentida, els pactes secrets entre la pseudoesquerra i els hereus del "Movimiento". Gregorio Morán va tenir el valor d'escriure sense concessions, amb el bisturí de la seva esmolada memòria, explicant les misèries d'uns dirigents polítics que, com Felipe González o Santiago Carrillo, eren capaços de qualsevol cosa per a instal·lar-se a les institucions.

Aquest és el tèrbol panorama polític que condicionà la joventut militant dels protagonistes de l'obra Carrer de Blanquerna. Per cert, i ja que parlam d'aquesta obra, podríem explicar l'origen del títol al lector curiós. En temps del franquisme, com a moltes cases d'altres militants antifeixistes, hi hagué a casa meva, com podeu imaginar, moltes reunions polítiques. Vivia a un pis que feia cantonada entre el carrer d'Antoni Marquès Marquès de Ciutat de Mallorca i el carrer de Blanquerna. En un moment determinat, i per parlar solament d'un fet mínimament rellevant, tenguérem una reunió que decidí la fundació de la revista dels comunistes de les Illes (OEC). La revista dels consellistes illencs portà per títol Democràcia Proletària i, com he dit, es fundà en una reunió d'aquest pis que feia cantonada amb el carrer de Blanquerna. Doncs bé, en record de tots aquells anys de reunió i d'enfebrades esperances revolucionàries vaig posar el nom del carrer a l'obra de teatre. Passats els anys, són les mateixes persones que lluitaren per un món més just i solidari les que ara, esdevenguts personatges teatrals, es tornen a reunir en una casa del carrer de Blanquerna per a rememorar aquella època.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

La localització d'aquesta fossa fa pensar si no es tracta del lloc on enterrarren el líder del POUM Andreu Nin, que segons els documents que donaren a conèixer Dolors Genovès i Llibert Ferri en el documental , va ser torturat i finalment assassinat per ordre del general Orlov, que actuava en nom d'Stalin, a Alcalá de Henares el juny de 1937. Nin és un dels personatges més importants del marxisme revolucionari de la primera meitad del segle XX.

L'Exèrcit troba una fossa comuna on hi pot haver les restes d'Andreu Nin

Segons l’Operació Nikolai, va ser torturat i finalment assassinat en aquell indret per Orlov

L'Exèrcit espanyol de Terra ha trobat restes d'una antiga fossa comuna durant unes obres que es realitzen a la unitat de serveis de la base Primo de Rivera a Alcalá de Henares. A la fossa, s'hi poden haver trobat restes del líder del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), Andreu Nin, assassinat el 1937.La troballa serà ara investigada per un jutge togat militar, segons fonts militars. Les fonts consultades assenyalaren que el descobriment s'havia produït l'11 de febrer durant les obres per construir un mur perimetral al nord-est de la base militar.

Els operaris, que treballen amb màquines, no es temeren en un primer moment de la presència de restes òssies humanes, fet que descobriren posteriorment membres del personal civil i militar de la Brigada. Els fets es posaren tot d'una en coneixença dels superiors de la caserna Primo de Rivera, que els exposaren al Jutjat militar número 11. El titular del jutjat castrense es dirigí a la zona, acompanyat per agents de la Policia Judicial, un metge forense i un secretari judicial d'Alcalá de Henares.

L'equip dirigit pel magistrat procedí a la recollida de les restes òssies, obrí diligències prèvies per aclarir la troballa i ordenà la paralització de les obres perquè s'efectuàs una inspecció més intensa de tot el terreny, segons les mateixes fonts militars. Un diari de tirada estatal, que avançà la troballa en la seva edició de dimecres, assegura que la fossa es troba al lloc que es vincula a la desaparició el 1937 d'Andreu Nin. De la mateixa manera, informa que la fossa, situada a dos o tres metres de profunditat, contenia una «munió» d'ossos que poden correspondre a cinc persones, inclosos uns cranis amb un orifici de bala i dues tíbies rompudes, a més de restes de roba. Dos dels cadàvers poden ser de joves i, a més, els seus maxil·lars conserven peces dentals. El diari espanyol assenyala també que la situació en la qual apareixien disposades les restes humanes, col·locades sense gens d'ordre, evidenciaria que el seu enterrament va ser clandestí, i fins i tot podria haver succeït que la fossa hagués estat oberta i clausurada diverses vegades per tal de posar-hi més cadàvers. La localització d'aquesta fossa fa pensar si no es tracta del lloc on enterrarren el líder del POUM Andreu Nin, que segons els documents que donaren a conèixer Dolors Genovès i Llibert Ferri en el documental , va ser torturat i finalment assassinat per ordre del general Orlov, que actuava en nom d'Stalin, a Alcalá de Henares el juny de 1937. Nin és un dels personatges més importants del marxisme revolucionari de la primera meitad del segle XX.

Diari de Balears (7-III-08)

Dissabte 16 juny. Acte d'homenatge a Andreu Nin i Camilo Berneri.

Serà a les 12 horas del dissabte 16 de juny a l'exterior del Palau de la Virreina (Rambles).

Gran acte d'homenatge a Andreu Nin i Camilo Berneri.

A iniciativa de la Fundació Andreu Nin s’ha organitzat un acte d’homenatge a Andreu Nin i a l’anarquista italià Camilo Berneri, que en tindrà lloc el dia 12-06-06 en l’entrada del Palau de la Virreina, al mateix lloc on Nin va ser raptat fa setanta anys al mig d’un campanya estaliniana contra els "trotskistes" i els "incontrolats"; es compta amb la presència de Wilebaldo Solano i d’altres testimonis de la tragèdia revolucionària; l’actriu Carme Sansa llegirà un Manifest firmat per nombroses personalitats de tot l’Estat, i actuarà la banda musical "Les Trintxeras". També estan previstos altres actes en el Vendrell, lloc de naixement d’Andreu Nin.

“Les diverses entitats socials, polítiques i culturals, així com les persones que donen el seu suport a aquest acte que pretén recordar encara que sigui tardanament el patètic i aclaparador significat assassinat d’Andreu Nin i Camillo Berneri, els més coneguts entre els molts altres que van seguir les jornades de maig de 1937 a Barcelona i en altres ciutats de Catalunya, assassinats tots ells en nom de la República, i fins i tot del socialisme. És precisament per la República i pel socialisme que creem necessari de dur a terme un gest que ja s’hauria d’haver fet el 1937, el 1938, que hauria agradat realitzar en qualsevol altra data com a expressió d’una defensa necessària de la memòria contra la calúmnia i l’oblit, com una expressió d’un drama històric sobre el qual volem projectar el sentiment emancipador que els correspon.

Certament, ha passat molt temps, moltes vides, però la persistència de la memòria adquireix tot el seu sentit des del moment en què tant Berneri com Nin, representen dues biografies que condensaven moltes de les virtuts més excelses del pensament lliure i del moviment obrer, dues figures de projecció universal que més allà de qualsevol debat o discrepància puntual i sempre legitima, donaven glòria al seu temps, i reforçaven els criteris de la convergència i de la unitat entre marxistes oberts i anarquistes antidogmàtics. Encara que sigui molt succintament, volem recordar alguns traços històrics que no són tot el conegut que haguessin de ser.

Andreu Nin (El Vendrell, 1892-Alcalá de Henares, 1937), mestre de professió, militant abnegat la trajectòria militant del qual es remunta a la "Setmana Tràgica", i que va destacar com a republicà federal, després com a socialista internacionalista durant la "Gran Guerra", que va ser receptari general de la CNT en els anys del pistolerisme patronal, cofundador del partit comunista, secretari de la Internacional Sindical Roja, comunista antistalinista des d’intervingut els anys vint, amic i traductor de León Trotsky, cofundador i líder del POUM amb Joaquín Maurín, conseller de Justícia de la Generalitat, reconegut traductor del rus al castellà i al català, autor d’obres de la importància d’ els moviments d’emancipació nacional i les dictadures de nostres dies. La seva mort s’inscriu en la mateixa instantània que la de la vella guàrdia bolxevic, i va ser en bona part, obra dels mateixos que van assassinar Trotsky.

Una mica més jove, Camillo Berneri (Lodi, Itàlia, 1897-1937) Camilo Berneri provenia d’una família d’intel·lectuals d’esquerres. El seu avi va ser company de Garibaldi. La seva mare una notable escriptora feminista (Camilo escriurà també un llibre sobre l’emancipació de la dona) la seva filla María Luisa serà l’autora de "Viatge a través de la utopia" Camilo va militar en les Joventuts Socialistes, fins i tot la "Gran Guerra". Després es farà un anarquista "revisionista", molt obert (Salvemini dirà d’ell: "...s’interessava de tot amb avidesa insaciable. Mentre molts anarquistes són com una casa en la qual les finestres sobre el carrer són tapiades... ell tenia obertes totes les finestres") Deixeble de Luigi Fabbri, Camilo sacrificarà la seva vocació de vida intel·lectual per la més urgent de l’acció directa. En l’exili, Berneri es va convertir en un dels enemics més actius del feixisme i el dictador mai no li va perdonar la seva obra "Mussolini en camisa".

En esclatar la guerra civil es va traslladar immediatament a Espanya i va lluitar al front d’Osca. Nomenat comissari de la columna italiana de la CNT, va publicar a Barcelona la seva revista "Guerra vaig donar Classe", en la qual Berneri afirmés que aquella era una guerra internacional, " I per tant són decisius els factors exteriors i la política internacional»; és, també una guerra de classes. Aquest llibertari "consejista" o "sovietiste", que glossa amb emoció el record de Gramsci i que defensa l’honor revolucionari del POUM, serà assassinat la nit del 5 al 6 de maig al costat del seu camarada Barbieri. Qui el va matar? Se sap que va ser detingut per una patrulla que es va identificar amb les sigles de la UGT, i que la seva mort va ser celebrada per l’estalinisme.

Amb aquest homenatge es tracta de realçar a través de dos personatges tan nostres i tan especialment emblemàtics més per les seves vides que per les seves morts, la vigència dels ideals de llibertat, igualtat i fraternitat que comprenen -inequívocament- els de la natural pluralitat en els mètodes i les vies per avançar per aquest camí, i per proclamar bé alt un "mai més" a uns mètodes que van ser tant més ignominiosa per tal com van ser perpetrades en nom de la República i del socialisme.”

Llegir 'Manifest 16 de juny':

Revolta Global

1994: atacs carrillistes (PCE) contra l'esquerra revolucionària de les Illes(I)

"El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".

"En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)

A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.

Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida.

El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).

'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".

En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).

Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".

I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.

Miquel López Crespí

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Destacats membres del món de la cultura signen un manifest a favor d'Unitat com a "instrument de canvi" front a les "iniciatives de despersonalització i banalització del nostre país"

Unitat per les Illes rep el suport d'una quarentena d'intel·lectuals

Aina Ferrer Torrens, Alfred Bosch i Pasqual, Antoni Marimon, Antoni Torrens, Antònia Vicens, Bernat Nadal, Bernat Joan, Biel Florit, Carme Llull, Cathy Sweeney, Conxa Forteza Bruno, Damià Pons Pons, Francesca Palou, Guillem Frontera, Hèctor López Bofill, Hilari de Cara, Isabel Peñarrubia, Jaume Rosselló Mir, Jaume Sastre, Joan Lacomba, Joan Lladonet, Joan Miralles, Joan Perelló, Josep Antoni Grimalt, Josep Lladó, Josep Palou, Josep Rosselló, Lluís Maicas, Manel Marí, Maria Victòria Secall, Marquet Pasqual, Marta Elka, Miquel Àngel Vidal Pons, Miquel Bezares Portell, Miquel Cardell Santandreu, Miquel López Crespí, Nofre Pons, Oriol Jonqueres, Pere Antoni Pons, Pere Morey Cervera, Rafel Crespí Ramis, Sebastià Alzamora, Sebastià Sansó, Vicenç Calonge.

Unitat per les Illes ha rebut el suport de més de quaranta escriptors, artistes, professors, periodistes i altres destacats membres del món de la cultura de les Illes Balears (i també d'altres territoris de parla catalana). Alguns d'ells s'han reunit avui amb els candidats d'Unitat al Congrés, Pere Sampol i Margalida Miquel, i al Senat, Helena Inglada i Jaume Sansó; reunió a la qual han acudit també dirigents polítics dels partits que donen suport a la candidatura, com ara Joana Lluïsa Mascaró (consellera de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca) o Nanda Ramon (regidora de Cultura de l'Ajuntament de Palma), entre d'altres.

Unitat per les Illes ha rebut el suport de: Aina Ferrer Torrens, Alfred Bosch i Pasqual, Antoni Marimon, Antoni Torrens, Antònia Vicens, Bernat Nadal, Bernat Joan, Biel Florit, Carme Llull, Cathy Sweeney, Conxa Forteza Bruno, Damià Pons Pons, Francesca Palou, Guillem Frontera, Hèctor López Bofill, Hilari de Cara, Isabel Peñarrubia, Jaume Rosselló Mir, Jaume Sastre, Joan Lacomba, Joan Lladonet, Joan Miralles, Joan Perelló, Josep Antoni Grimalt, Josep Lladó, Josep Palou, Josep Rosselló, Lluís Maicas, Manel Marí, Maria Victòria Secall, Marquet Pasqual, Marta Elka, Miquel Àngel Vidal Pons, Miquel Bezares Portell, Miquel Cardell Santandreu, Miquel López Crespí, Nofre Pons, Oriol Jonqueres, Pere Antoni Pons, Pere Morey Cervera, Rafel Crespí Ramis, Sebastià Alzamora, Sebastià Sansó, Vicenç Calonge.

Aquests escriptors i intel·lectuals han signat un manifest de suport a Unitat per les Illes en què afirmen que la candidatura unitària "ha nascut de la il·lusió i d'una gran fe en el nostre poble. Un gran poble que creix obrint els braços a tothom, a tota la bona gent que vol ser d'aquí. Un poble que no vol reunciar, i que si van mal dades sap ajuntar esforços per alçar la veu on calgui i dir que volem continuar sent qui som, que estam cansats que ens espoliïn els recursos i la calma, que estam farts de no poder decidir el futur i que volem comandar a ca nostra". El manifest apunta que Unitat per les Illes és un "instrument de canvi en positiu a favor del nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura", front a "les iniciatives de despersonalització i banalització del nostre país" (per a més informació:

(http://www.unitatxilles.cat/manifest.php).

Des de diversos sectors estatistes, els més reticents al sobiranisme, s´ha criticat la constitució d´aquesta àmplia coalició nacionalista i progressista. Són els mateixos que, des de fa molts d´anys, ja els va bé governar gràcies a les iniciatives polítiques d´UM i de Maria Antònia Munar, però que ara troben reticències a l´hora d´enfortir una aliança que pugni pel nostre redreçament nacional. Si UM els dóna suport per a fruir del poder, UM és un partit de centredreta útil per a foragitar el PP de les institucions i bàsic per a enfortir la democràcia i el teixit social de les Illes. Tant a l´anterior Pacte de Progrés com a l´actual Pacte de Governabilitat, els grups i les persones que ara critiquen les forces nacionalistes i progressistes que han constituït Unitat per les Illes sempre han fet bondat a l´ombra de les iniciatives de Maria Antònia Munar. (Miquel López Crespí)

Contra el bipartidisme PP-PSOE: Unitat per les Illes

Per definició, les aliances entre partits responen a la situació política concreta de cada moment històric. Molts sectors que hem donat --i donam, en el marc de les Illes!-- suport crític al Bloc, ara trobam que, en vistes a les properes eleccions generals, el que més convé al poble de les Illes és donar suport a aquelles plataformes, en aquest cas Unitat per les Illes, que prioritzin la lluita per trencar l´actual tendència al bipartidisme PP-PSOE. I que ho facin en nom de la reconstrucció nacional. Tot això, com acabam de dir, no vol dir oblidar el suport sempre actiu que des de l´esquerra nacionalista hem donat i donam a les plataformes de lluita activa, les organitzacions culturals, ecologistes, sindicals i estudiantils que porten a coll el combat quotidià per un món més just i solidari i en defensa de la llengua i la cultura catalanes.

Cal dir que molts d´aquests sectors que som al costat de les forces nacionalistes i progressistes hauríem volgut veure que, en el combat contra el centralisme, hi eren també els companys i companyes d´Izquierda Unida, pels quals hem demanat el vot en anteriors eleccions (concretament en el cas de Progressistes i del Bloc per Mallorca). Sovint hem escrit, record ara mateix nombrosos articles publicats en aquests darrers anys, que la direcció d´Esquerra Unida hauria d´anar tallant amarres amb Madrid, anar fent passes per a esdevenir una força nacional que, a poc a poc, pogués ser un instrument útil per a bastir un poderós bloc d´esquerra nacionalista de les Illes. Però les coses no han rutllat com volíem els simpatitzants i votants del nacionalisme progressista. I, en vistes a les pròximes eleccions generals, qui ha fet passes per a bastir una plataforma que faci front al poderós bipartidisme PP-PSOE han estat el PSM-Entesa Nacionalista, Unió Mallorquina, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca i els Verds de Mallorca.

Des de diversos sectors estatistes, els més reticents al sobiranisme, s´ha criticat la constitució d´aquesta àmplia coalició nacionalista i progressista. Són els mateixos que, des de fa molts d´anys, ja els va bé governar gràcies a les iniciatives polítiques d´UM i de Maria Antònia Munar, però que ara troben reticències a l´hora d´enfortir una aliança que pugni pel nostre redreçament nacional. Si UM els dóna suport per a fruir del poder, UM és un partit de centredreta útil per a foragitar el PP de les institucions i bàsic per a enfortir la democràcia i el teixit social de les Illes. Tant a l´anterior Pacte de Progrés com a l´actual Pacte de Governabilitat, els grups i les persones que ara critiquen les forces nacionalistes i progressistes que han constituït Unitat per les Illes sempre han fet bondat a l´ombra de les iniciatives de Maria Antònia Munar. Ningú mai no ha dimitit o ha marxat a casa seva per no voler col·laborar amb uns governs constituïts per la voluntat d´UM. Crec que aquests crítics a la constitució de l´actual plataforma nacionalista haurien de ser força més coherents. I, sense entrar a defensar determinats aspectes reprovables de l´organització munarista, sí que hem de saber que Unió Mallorquina ha servit i serveix perquè Esquerra Unida tengui actualment a les Illes les quotes de poder més grans que mai no ha tengut en la seva història.

El que no poden pretendre aquells que no tenen valor abastament per a rompre les seves dependències polítiques és que organitzacions amb més de trenta anys de lluita pel nacionalisme i per un món més just i solidari i que, en una conjuntura ben concreta s´uniren a EU per a foragitar el PP de les institucions, puguin conformar-se a veure com els quaranta mil vots de la coalició Progressistes serveixen eternament a un partit estatal, en aquest cas el de Llamazares, per a formar grup parlamentari propi. Grup, el de Llamazares, que, amb els vots del nacionalisme progressista, vota juntament amb el PP i el PSOE contra el Pla Ibarretxe i contra els drets nacionals del poble basc.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-I-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

El GAD (Grup per a l'Alliberament de la Dona), va ser constituït a Ciutat per dones militants d'OEC, MCI i independents.

Contra el masclisme. La fundació del GAD (i III)

El GAD (Grup per a l'Alliberament de la Dona), va ser constituït a Ciutat per dones militants d'OEC i del MCI, així com per nombroses independents. Una de les seves fundadores va ser la dirigent comunista mallorquina Margarida Chicano Sansó (del Comitè de Direcció Política de les Illes de l'OEC). De seguida el col·lectiu de dones revolucionàries organitzà nombroses activitats -conferències, manifestacions, repartides de fulls volants, muntatge d'una assessoria jurídica per a la dona- i es començà a sensibilitzar l'opinió pública mallorquina sobre una problemàtica -la feminista- molt marginal en l'esquema de funcionament dels partits obrers d'aleshores. Abundaven en aquells temps -com si fos ara mateix!- les agressions a la dona -assassinats, maltractaments, etc-. Feia poc (parlam de febrer de 1979) que havia estat assassinada una dona nomenada Cornelia Arends. El GAD es mobilitzà de seguida (l'ajudà en la tasca el Col·lectiu Pelvis). El diumenge dia quatre de febrer de 1979 el diari Balears entrevista (en treball realitzat per la seva col·laboradora Elena Checa) una de les fundadores del GAD (Margarida Chicano) i una representant del Col·lectiu Pelvis. El titular de l'entrevista deia: "Queremos poder ir por la calle sin tener miedo" i les representants del feminisme illenc explicaven més endavant la seva ferma decisió de sortir al carrer per a protestar de la violència que s'exercia contra les dones. Deia Elena Checa: "Hasta ahora, en las Islas no se había hecho ningún acto de este tipo. 'Nos estamos acostumbrando a esta agresividad como algo cotidiano y ya casi nos parece normal hasta que se viole y se mate a las mujeres, sobre todo si son extranjeras'. Extranjeras o nacionales, las feministas han llegado a la conclusión de que es el momento de decir ¡basta!". La colaboradora de Baleares continuava reproduïnt les opinions del GAD i el Co·lectiu Pelvis: "Sólo poco a poco y con la lucha de las propias mujeres, se podrán ir cambiando las cosas. Además, hace falta que exista un reconocimiento legal de los derechos de la mujer a todos los niveles y los cauces para poder hacer valer esos derechos".

Dia cinc de febrer de 1979 coneix, doncs, la més important manifestació de la dona realitzada mai a les Illes. Rere una pancarta que porta escrit "Prou d'agressions. Prou violacions", l'esforç de les dones comunistes d'OEC i MCI, així com les nombroses independents que militen en el GAD i en el Col·lectiu Pelvis, fan sentir la seva veu. Però de tot això en parlàrem en propers articles.

El diari Baleares (article d'Elena Checa; fotografies de Juanet) deixava constància (dia sis de febrer de 1979) d'aquesta important mobilització de la dona mallorquina. Deia la periodista sota el titular "Manifestación contra las agresiones a la mujer": "Estamos aquí reunidas para rendir homenaje a todas las víctimas y para dejar constancia de que no nos resignamos". Les manifestants (unes tres-centes segons uns mitjans d'informació; unes cinc-centes segons uns altres) es manifestaren partint de la Plaça de Cort i pels carrers de Colom i de Sant Miquel fins arribar a la plaça d'Espanya, on cremaren un munt de revistes pornogràfiques com a protesta per la utilització que el sistema capitalista i aquesta societat burgesa i masclista feien -i fan- del cos de la dona.

En honor de la dona assassinada, Cornelia, es va dipositar una corona de flors a l'estany de la plaça.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Ara tothom ha entès que les flotes del segle XXI són els mateixos avions estato-unidencs (i també poden ser els avions europeus, aquests que porten la gent de vacances a l'estat espanyol, a les Illes, a Grècia o Itàlia). Deu persones (diuen els tècnics militars), enverinant les aigües de les principals ciutats del món (París, Londres, Tòquio, Moscou, Nova York), poden matar milions i milions d'essers humans en segons. La guerra química també és a l'abast de la mà de qualsevol grupet de fanàtics que vulguin passar a la història amb un acte espectacular com el de l'atac al Pentàgon i a les torres bessones. L'arsenal d'armes químiques i bactereològiques és del més barats que hi ha en el mercat. (Miquel López Crespí)

Les guerres del segle XXI (I)

Els analistes polítics d'arreu del món diuen que, amb la destrucció de les torres bessones del World Trade Center i la destrucció de bona part del Pentàgon (el cervell militar de la major potència del planeta) el món ha entrat en una nova era. I més que l'elevat nombre de víctimes innocents (el doble que durant l'atac japonès a Pearl Harbour, ja que allà en tengué dues mil tres-centes) el que destaquen són diversos punts tremendament significatius.

Tothom coincideix en la crítica a les diverses institucions policíaques i de seguretat dels EUA (començant pel FBI i acabant amb la CIA) i, el que és més significatiu, en la possibilitat que s'hagi entrat en una nova forma de fer la guerra. El baix cost econòmic i en vides humanes que han tengut els atacants al Pentàgon i a les torres bessones (unes dues-centes pessetes els cúters; dues-centes seixanta mil aprendre a pilotar un avió en les escoles de vol estato-unidenques) crea molts interrogants als estrategs del món sencer. Si un escamot de divuit persones (amb suport logístic d'una cinquantena de collaboradors) és capaç de fer més mal al cor del capitalisme mundial que tota la potència del nazisme hitlerià o l'imperialisme japonès (que mai no pogueren atacar en territori estato-unidenc)... què es pot esdevenir a parir d'ara mateix?

Sembla que els gran imperis (entre els quals els EUA) s'havien preparat per a un tipus de guerra en la qual grans exèrcits s'enfrontarien a altres grans exèrcits (hi hauria per ambdues parts milers de míssils amb càrregues nuclears; submarins atòmics, bases gegantines per a bombardejaments masius...). Era una estratègia basada en l'existència de dues superpotències. L'escut antimissils patrocinat per Reagan (i que vol portar endavant Bush junior) anava encara en aquesta direcció.

Però tot ha mudat amb l'atac suïcida dels kamikazes que s'han llançat contra el Pentàgon i el centre neuràlgic del capitalisme mundial, a Nova York.

Diuen els comentaristes que el món occidental no està preparat per a fer front a un tipus de "guerra dels pobres" com el que hem tengut la desgràcia de contemplar aquests dies per les pantalles de televisió. Malgrat que la guerra de represàlia que en aquests moments està preparant al Casa Blanca tengués èxit (liquidar físicament els militants de qualsevol grup musulmà considerat integrista i, en opinió ianqui, proper al terrorisme)... qui pot assegurar que qualsevol grupet de dues o tres persones no continuen amb aquest tipus de guerra? Seria un autèntic problema per a l'occident ric, per a aquells estats que viuen del saqueig de les matèries primeres i del treball esclau de les nacions del tercer món, si s'hagués d'enfrontar amb més atacs de nous escamots suïcides. Ara, els milions i milions d'habitants de la pobresa, els candidats a la mort de fam, per malaltia, per subdesenvolupament pur i simple (manca de medicines; a Iraq no pot entrar ni el lleixiu ja que és considerat element per a fabricar armes químiques, i hi han mort en un any cent mil infants a conseqüència del blocatge estato-unidenc), saben que poden colpejar sense cap cost el cor de l'enemic.

És el que ha ensenyat la televisió a tota aquesta humanitat inexistent, que mor cada dia sense sortir per les pantalles, que no té veu ni ningú no se'n preocupa d'ells.

Ara tothom ha entès que les flotes del segle XXI són els mateixos avions estato-unidencs (i també poden ser els avions europeus, aquests que porten la gent de vacances a l'estat espanyol, a les Illes, a Grècia o Itàlia). Deu persones (diuen els tècnics militars), enverinant les aigües de les principals ciutats del món (París, Londres, Tòquio, Moscou, Nova York), poden matar milions i milions d'essers humans en segons. La guerra química també és a l'abast de la mà de qualsevol grupet de fanàtics que vulguin passar a la història amb un acte espectacular com el de l'atac al Pentàgon i a les torres bessones. L'arsenal d'armes químiques i bactereològiques és del més barats que hi ha en el mercat.

Hi ha indicis que apunten que productes químics com el clostridi i el botulí (entre molts d'altres) fabricats a la República Txeca ja són en mans de diversos grups terroristes. Basta una petita quantitat d'aquests mortífers elements amollats al bell mig d'una gran ciutat per destruir tota la vida que hi pugui haver en aquell indret.

Què les tropes ianquis puguin trobar i matar Mohammed bin Laden (acusat de ser el cap de l'organització que ha ensorrat les torres bessones de Nova York i ha convertit en runes bona part del Pentàgon) no solucionarà res en aquest nou marc de la guerra universal que s'apropa. Les tropes dels EUA poden conquerir l'Afganistan (sobretot si s'empren bombes atòmiques); poden segrestar i liquidar físicament milers d'hipotètics integristes islàmics, arrasar les seus de totes les organitzacions que simpatitzin amb aquesta manera radical de viure el fenomen religiós... però com impedir tota mena d'atemptats en el futur?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Més d’un crític ha remarcat que el conte, o narració curta, gaudeix de ple reconeixement com a gènere major en literatures tan importants i tan internacionalment consolidades com la francesa, l’anglosaxona o l’alemanya, mentre que en el món cultural català tendeix a ésser percebut com a gènere menor o com a provatura per a la “narrativa de debò”, que fóra privativament la novel·la. Que aquesta percepció catalana és errònia ho demostra un enorme corpus contístic internacional en què no falten pas noms de l’espai català, i de ben destacats, com ara el de Pere Calders. En aquesta llista de mestres del conte (si més no a escala catalana, per a començar) hauríem d’incloure Miquel López Crespí. (Ferran Lupescu)

Un viatge imaginari i altres narracions (Palma, Fundació Sa Nostra, 2007)

Un pròleg que té voluntat de pròleg

Per Ferran Lupescu, poeta i investigador. Premi de Poesia Josep M. López Picó 1996

L´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover va presentar les obres de Cristina Salom, Francesc Casasnovas, Miquel López Crespí i Joan Guasp.
El present és un llibre important: reuneix alguns dels millors contes d’un dels millors contistes catalans de la segona meitat del segle XX. Dit altrament: per via d’aplec, les pàgines que hi segueixen són d’una intensitat literària excepcional.

Puc dir-ho amb coneixement de causa: modestament he tingut part en la compilació d’aquesta antologia, i feia molts anys que en defensava la necessitat. Així com he pressionat l’autor perquè es decidís a publicar-la, així l’autor m’exigeix ara (molt amablement, però m’exigeix) uns mots introductoris que orientin el lector sobre l’obra que té a les mans; allò que se’n diu un pròleg. M’hi poso amb autèntica fruïció: aquest és un pròleg que té voluntat de pròleg.

Més d’un crític ha remarcat que el conte, o narració curta, gaudeix de ple reconeixement com a gènere major en literatures tan importants i tan internacionalment consolidades com la francesa, l’anglosaxona o l’alemanya, mentre que en el món cultural català tendeix a ésser percebut com a gènere menor o com a provatura per a la “narrativa de debò”, que fóra privativament la novel·la. Que aquesta percepció catalana és errònia ho demostra un enorme corpus contístic internacional en què no falten pas noms de l’espai català, i de ben destacats, com ara el de Pere Calders. En aquesta llista de mestres del conte (si més no a escala catalana, per a començar) hauríem d’incloure Miquel López Crespí.

Miquel López Crespí (sa Pobla, 194X), autor força conegut però insuficientment reconegut, duu a coll una llista impressionant de premis atorgats i de bibliografia publicada, i ha conreat tots els gèneres literaris: poesia, narrativa, teatre, assaig... Amb tot, s’ha dedicat preferentment al conte, cas que, si no és insòlit en la seva generació (la cèlebre Generació dels Setanta) i en les veïnes, poc n’hi falta. I hom diria que és en el conte on la seva creativitat es desplega amb la màxima llibertat i on la seva veu, sempre notable, excel·leix.

Dues característiques destaquen d’antuvi en la producció contística de l’autor: la qualitat intrínsecament artística i un cert tipus de diversitat interna (començant pel to emprat i per la matèria tractada) que reposa en la unicitat de veu creativa, desplegada, al seu torn, amb la màxima varietat de matisos, però (ho hem dit alguna altra volta) sempre reconeixible com ella mateixa. Provaré d’explicar-me. La prosa de l’autor flueix amb plasticitat, àgil i carregada de referents, tant en la narració planera, enganyosament planera, d’esdeveniments quotidians on es quintaessencialitza el drama (o la tragicomèdia) de l’home actual, com en aqueixes elevades abstraccions líriques, paorosament líriques, que ens entaforen en una realitat ben concreta. Així, la unitat de fons i forma hi batega dialècticament amb l’univers que s’hi recrea. Agafem, per exemple, dues petites obres mestres tan diferents entre si com “El viatge” i “La pel·lícula d’aquesta nit”; difícilment poden donar-se dos universos expressius més diversos –no en podríem dir “distants”-- i alhora tan emparentats per un mateix calfred a l’espinada: els uneix la veu de l’autor, i el seu món.

Perquè –sap greu haver-ho d’explicitar, però en la conjuntura actual ha esdevingut indispensable— l’obra de López Crespí s’emmarca de ple en l’estricta modernitat, en el camp de dispersió de l’avantguardisme del Nou-cents; per a dir-ho sintèticament, respon (“com un cas de manual”) a la màxima de Walt Whitman segons la qual “qui toca un llibre toca un home”; que és tant com dir que equidista de dos paradigmes morts: l’un, el carquisme teranyinaire; l’altre, les peces no menys formòliques d’aquells que relloguen la literatura per a monologar sobre llur autisme o per a proclamar ben alt que no tenen absolutament res a dir. I, ara que hi penso, certament en la passió creativa de López Crespí hi ha alguna cosa de la torrencialitat whitmaniana. O del nostre Estellés.

Si, com defensem ací, el millor de l’obra de Miquel López Crespí té tots els números per a perdurar en el temps i per a universalitzar-se, això és, com s’esdevé sovint en l’alta literatura, perquè emana d’un autor profundament arrelat en un lloc i en un temps: en el seu cas, la Mallorca coetània.

En efecte, López Crespí, a poc a poc i tal vegada sense proposar-s’ho, ens ha anat narrant l’evolució de la societat mallorquina dels anys seixanta ençà, amb la fidelitat, el detallisme i la minuciositat que donen el dia a dia i la realitat immediata damunt un autor que s’hi ha implicat vitalment, i no tan sols com a observador ni menys encara com a entomòleg de tornada de tot. També en aquest sentit l’obra de l’autor té una vàlua excepcional, en la mesura que –crítics dixit-- la literatura (i no diguem ja la bona literatura) ens ensenya més (i més gràficament) sobre una època que moltes pàgines d’anàlisi històrica.

En la mesura que la història d’aquest país nostre és dolorosa, i em refereixo a la història recent, l’obra de López Crespí és lleialment dolorosa, per allò que (re)presenta i per la indignació ètico-moral que hi traspua. Per dir-ho gràficament, aquest país nostre l’han desviat del camí tendencialment lluminós que tendia a prendre, i l’han forçat a seguir carreteres secundàries i carrerons foscos que, tot fa sospitar-ho, menen a via morta. El resultat és i ha estat palpablement ferotge, en els grans trets macrosocials i en la biografia personal de milions d’individus. La gent, diguem-ne, més activa, més directament implicada, no n’ha sortit pas incòlume: multitud d’individus s’hi han deixat la pell, o han surat en l’exacta mesura de llur baixesa, o, entremig, i qui sap si més agrament, han optat per canviar també de tren i de via just a temps de trair-se a si mateixos tot renunciant de la mateixa feta a l’antiquada facultat de raciocini. Per dir-ho així, l’aire que es respirava al país (de la mentalitat i les actituds als principis ètics, dels referents político-culturals a les formes d‘organizació o de descomposició col·lectives) dibuixava un món el 1975 que no era el de, posem-ne, 1985, el qual, al seu torn, deu semblar la marcianeria mateixa al jovent d’avui. Processos anàlegs s’han desenvolupat paral·lelament pertot del centre del Sistema, en aquestes dècades d’opulenta misèria, però, és clar, no sempre comportant la dinamitació minuciosa d’una nació sencera, com és el nostre cas. Bé. Tot plegat són fenòmens complexíssims de transformació social, molt difícils de representar, de denotar comprensivament, en una síntesi panoràmica, sigui des de l’òptica analítica de la ciència o des de l’aproximació intuïtiva de l’art. Ara: és justament això el que ens brinda Miquel López Crespí. D’ací la referència de més amunt a la unitat dialèctica entre fons i forma, entre concreció i abstracció; d’ací aqueixa mallorquinitat irreductible que duu en si l’experiència tota de la catalanitat contemporània i acaba traduint-se en universalitat perdurable.

En darrera instància, però, tot aquest edifici, insistim-hi, se sosté en un puntal d’enunciació ben simple: el fet que les pàgines ofertes més avall són, ni més ni menys, i sobretot, literatura, i de la bona. I a més, diguem-ho d’un cop, són entretingudes d’allò més. Al capdavall, es tracta d’unes pàgines d’intensitat literària excepcional: algunes de les millors pàgines d’un dels millors narradors catalans de la segona meitat del segle XX. Teniu a les mans un llibre important (“qui toca un llibre toca un home”). Capbusseu-vos-hi; l’experiència s’ho val.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)