Miquel López Crespí - Memòria històrica

El president, dimarts, en el show del Palma Arena, va llevar la legitimitat als ciutadans que reclamen el dret a viure en català. Qui, realment, és el culpable que el president girés la llengua? Els assessors de campanya de Zapatero? La gent de Madrid...? Sor Pepiño Blanco, Er Arfonzo...? Va ésser l'entorn mateix del Molt Honorable? Convindria fer-ho públic, més que res per a saber qui ens menysprea, als mallorquins, d'una manera tan grollera. (Llorenç Capellà)

El míting del senyor Zapatero a Palma va servir per a comprovar que, tocant a la pluralitat lingüística de l'Estat, aquest senyor ens pren el pèl. Se'n fa un tip de parlar del respecte dels socialistes per la pluralitat esmentada i permet (o obliga) que el president de les Illes Balears pronunciï el seu parlament en caraquenyo. (Llorenç Capellà)

El míting del president

Per Llorenç Capellà, escriptor

El míting del senyor Zapatero a Palma va servir per a comprovar que, tocant a la pluralitat lingüística de l'Estat, aquest senyor ens pren el pèl. Se'n fa un tip de parlar del respecte dels socialistes per la pluralitat esmentada i permet (o obliga) que el president de les Illes Balears pronunciï el seu parlament en caraquenyo. No sé què en deu pensar, el Molt Honorable, del paperot que va fer davant vuit mil persones. Probablement res. I aquest és el drama. El president s'imagina que ja en té prou desmarcant-se de l'actitud bel·ligerant del Partit Popular en matèria lingüística per a aspirar a la consideració social d'un mossèn Antoni Maria Alcover. I s'equivoca. El president, dimarts, en el show del Palma Arena, va llevar la legitimitat als ciutadans que reclamen el dret a viure en català. Qui, realment, és el culpable que el president girés la llengua? Els assessors de campanya de Zapatero? La gent de Madrid...? Sor Pepiño Blanco, Er Arfonzo...? Va ésser l'entorn mateix del Molt Honorable? Convindria fer-ho públic, més que res per a saber qui ens menysprea, als mallorquins, d'una manera tan grollera. Tanmateix, qui ens deu una explicació és el president. Amb quins arguments podrem demanar-li a la caixera cubana del súper que faci l'esforç d'entendre's en català, si el president de les Illes Balears, en voler pintar-la, es passa al caraquenyo més aviat que de pressa? Per la mateixa raó, amb quin dret moral podem exigir que en els comerços ens atenguin en la nostra llengua? Com farem entendre als immigrants la conveniència d'aprendre el català? I als policies nacionals? I als guàrdies civils? Tots poden escudar-se en l'exemple del president. Facem com ell, diran. Per què ens hem d'expressar en català, si parlant caraquenyo ens entén fins i tot el lloro de Can Meca? Sí, ja ho sé. Hi ha infinitat d'arguments sòlids per a rebatre aquest punt de vista, però tots toparan amb la manera de procedir de la nostra primera autoritat. Malauradament el Molt Honorable té un visió excessivament funcional dels idiomes. No s'atura a pensar que una paraula és allò que representa, allò que suggereix, allò que evoca. Nosaltres som, en definitiva, fills de la Paraula en majúscula. I la paraula ens lliga als sentiments, als costums, al paisatge, als objectes, als arbres, als núvols i a qualsevol cosa que formi part del paisatge anímic i visual de cadascun. Això és la pàtria: el paisatge que portem a l'ànima. Per aquesta raó volem que se'ns parli en el nostre idioma i no en un altre. I que se'ns hi parli sempre, com també ho vol, que li parlin en el seu, un ciutadà de Logronyo o un altre de Liverpool. Ho entén, Molt Honorable? Per a tenir un idioma que únicament ens serveixi per a demanar un mesclat a qualsevol cafè d'Algaida, no necessitem que l'estatut ens en garanteixi el dret. Ja ho demanàvem així en temps de Franco (un mesclat: no un mojito balear de palo i cassalla) i cap guàrdia civil mai no ens va reclamar els papers.

Diari de Balears (2-III-08)

Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. (Miquel López Crespí)

El PCE contra Izquierda Unida.

Esquerra Unida: rompre amb Madrid

Ángeles Maestro és una antiga dirigent d’IU que ara encapçala el grup “Corriente Roja”. Ángeles Maestro acusa l’actual direcció d’IU haver liquidat el que restava de l’herencia política del PCE d’ençà les traïdes de Santiago Carrillo, pactant amb el franquisme reciclat, en temps de la transició.
Per ara, en el debat de dissolució del PSM com a força política dins un bloc en el qual hi hauria els membres del Partido Comunista de España, tota l’antiga direcció dels prosoviètics mallorquins, el PCB-PCPE que dirigien Miquel Rosselló, Josep Valero, Lila Thomàs, etc., els militants d’EU, Verds i alguns independents, en aquest debat, repetesc, qui porta la iniciativa és, són, sens dubte, els personatges abans esmentats. Fa poc, l’exdirigent del prosoviètic PCB-PCPE Josep Valero teoritzava la necessitat d’anar concretant aquesta nova organització política i, avui mateix, Miquel Rosselló continuava en la seva aposta a favor del bloc. Aposta que, començam a pensar, potser fins i tot és estratègica i no tàctica conjuntural com ens pensàvem fins fa poc.

Dic que potser podria ser l’opció final per a la supervivència dels antics dirigents carrillistes i prosoviètics perquè ells també tenen maror de fons dins Izquierda Unida. Que ningú imagini que són només les organitzacions nacionalistes les que pateixen escissions i greus contradiccions internes! Ni molt manco! Precisament el PCE és una de les organitzacions d’àmbit estatal més expertes quant a divisions, escissions, ruptura de partits i organitzacions i supervivència de la seva burocràcia dirigent (almanco una part de la que es va crear a recer de Santiago Carrillo i tota la vella guàrdia que exterminà els partits marxistes –el POUM, per exemple- i liquidà tants i tants anarquistes –de la CNT-FAI- en temps de la guerra civil). Durant els anys seixanta el PCE tengué desenes d’escissions, concretades en tots els partits comunistes que, davant l’abandonament de la lluita republicana, nacionalista i anticapitalista per part dels carrillistes, formaren diverses organitzacions revolucionàries.

El secretari general del Partido Comunista de España Francesc Frutos acusa l’actual direcció d’IU d’haver portat a la clandestinitat el PCE i, en la festa del partit a Madrid explicà als militans que vol tornar recuperar la memòria històrica d’aquest partit.

Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. Un error que ha fet d’Izquierda Unida una organització completament enfeudada a la socialdemocràcia espanyola, el PSOE, sense cap altre objectiu que, a recer de Zapatero, preservar l’esquifida representació que tenen a les institucions del règim i servir de reserva electoral del sector en teoria més “esquerrà” de l’espectre polític espanyol.

Francesc Frutos i Felipe Alcaraz no estan d’acord amb l’actual direcció d’IU que porta Llamazares i, fent pinça amb els militants de Corriente Roja, amenacen de tornar a reivindicar l’espai que ells anomenen “comunista”. Els dos dirigents del PCE afirmen sense embulls que “no ens agrada l’actual forma d’Izquierda Unida i, per tant, volem canviar-la”. Tot plegat significa un atac frontal a les posicions més reformistes dins d’IU.

En la reunió dels excarrillistes a Madrid, Frutos i Alcaraz han fet públiques les seves intencions de “sortir de la clandestinitat” a la qual havia reduït el Partido Comunista de España l’actual direcció d’IU. En un procés d’autocrítica molt proper, pel que sembla, a les acusacions de liquidacionisme anticomunista explicades per la coordinadora de Corriente Roja Ángeles Maestro, els actuals dirigents del Partido Comunista, esmolant les llances contra Izquierda Unida, han dit, reconeixent l’error que va significat abandonar tota referència al socialisme i al comunisme dins IU: “Estam en un procés especial. El Partido Comunista de España ha decidit sortir d’aquesta segona clandestinitat. La primera va ser amb Franco, la qual es coneix; la segona és sortir de la clandestinitat provocada pel nostre propi error. Havíem pensat que afeblir el partit o amagar-lo era un símbol de força pel que fa a Izquierda Unida, però pensam que ens hem equivocat”.

Amb totes aquestes contradiccions internes no seria estrany que l’antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) que, pel que sabem, no té gaire bones relacions ni amb Corriente Roja de Ángeles Maestro ni amb l’actual secretari general del PCE, Francesc Frutos, hagi decidit fer una passa endavant i, qui sap, hagi decidit refugiar-se ja per sempre dins l’espai nacionalista i ecologista per a provar de subsistir uns anys més a les institucions. Si en un moment varen ser els Verds els que serviren als exdirigents del PCE per a sobreviure, ara, prop de l’extraparlamentarisme més total i definitiu, han trobat en la crisi del PSM la solució a tots els seus problemes interns i de supervivència.

No m’estranyaria que hi hagués certa dosi de sinceritat en aquesta aposta, la final i definitiva aposta dels exdirigents carrillistes de les Illes. Així com dins el PSM hi havia molta gent que no volia caure dins el parany d’Izquierda Unida, com s’ha demostrat amb l’escissió de Mateu Crespí i la constitució d’Entesa per Mallorca, també podem afirmar que Izquierda Unida té els mateixos problemes interns. La marxa d’Esquerra Unida de l’exconsellera de Benestar Social Nanda Caro, les crítiques que els Valero, Cámara i Grosske han tengut i tenen per part de Corriente Roja d’estar supeditats al PSOE i en temps del Pacte acceptar les iniciatives de Maria Antònia Munar i UM, així ho demostra. Ara només mancava que un important sector del Partido Comunista de España també els atacàs per “liquidacionistes”. Qui sap si tots aquests problemes són els que finalment han decantat la fracció de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske a anar tallant amarres amb els seguidors més fidels de Llamazares i de l’espanyolisme més tronat. Però manca visualitzar com pertoca aquest canvi imaginari, una acció definitiva dels personatges de què parlam si volen guanyar credibilitat entre la militància i electorat esquerrà i sobiranista.

Potser seria un bon moment per a Miquel Rosselló i l’actual direcció illenca d’Izquierda Unida de rompre definitivament els llaços que els uneixen a Madrid i fer-ho públic, després de la normal conferència de militants, en una de les rodes de premsa que tan sovint convoquen els nostres antics companys de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Ben cert que aleshores, després d’aquesta ruptura pública, els articles que signen diàriament a favor d'un Bloc Nacionalista tendrien, n’estam ben segurs, una mica més de credibilitat política.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (28-IX-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)