Miquel López Crespí - Memòria històrica

L’excusa per a bastir aquesta obra faraònica que costarà més de mil milions d’euros i trigarà quinze anys a bastir-se és que el port actual, les instal·lacions situades davant Portopí, no reuneixen les condicions adients per a rebre els nous vaixells de passatgers, els ferrys de nou disseny que diuen que s’estan construint però que ningú sap on. Per sort, i és una esperança per a poder començar la lluita en aquest nou front de combat, hem llegit que el col·lectiu d’enginyers navals i els experts del GOB no estan d’acord amb els criteris dels promotors del projecte. (Miquel López Crespí)

La destrucció de la badia de Palma

Ens passen amb cançons. Els polítics oficials llancen contínuament cortines de fum provant de narcotitzar-nos amb les mentides que segrega el poder. Diuen que es controlarà el saqueig de recursos i territori, l’encimentament de les Illes, la cínica prepotència dels especuladors. Però el cert és que malgrat les promeses electorals, els mateixos que encapçalaren algunes de les lluites per salvar la Real, l’esquerra de la moqueta i el cotxe oficial, ara inauguraran l’hospital del PP oblidant la reforma de Son Dureta que era l’alternativa d’Aina Salom i de bona part del PSOE. La destrucció de Son Bosc, denunciada pel GOB; els desastres de “Port Adriano” que encara és sense protegir, immers en un procés de degradació quasi irreversible; la destrucció del Port de Pollença amb la construcció de la nova carretera... I no en parlem de la liquidació de bona part del patrimoni arquitectònic i cultural de Palma. Basta fer una volta per la ciutat per a constatar com els especuladors destrueixen bona part de l’herència que els mestres d’obres, ferrers, fusters i escultors de finals del segle XIX i començament del XX ens llegaren. I què fan les forces progressistes que hem ajudat a gaudir del poder, de la poltrona i la nòmina institucional? Llevat algunes accions concretes per a provar de “quedar bé” amb l’electorat, miren cap a una altra banda i no diuen res. O encara pitjor: si hi ha algú, com per exemple la valenta activista social Aina Calafat i els membres de la Plataforma Salvem la Real, que s’entesta a continuar la lluita per salvar Mallorca, alhora els demonitzen dient que “desestabilitzen la situació” i “fan feina per al PP”. Com quan en temps de l’anterior Pacte de Progrés demonitzaven Els Verds que no volien fer de florero institucional, o a gent com Nanda Caro i tants d’altres que volien impulsar una política progressista. Els vividors de la política en tenien prou amb fer quatre rodes de premsa per a dir que tot anava bé i cobrar els substanciosos sous cada final de mes. Tota la resta, qualsevol exigència de compliment dels pactes acordats o d’avançar en una línia d’esquerra era considerat una provocació i una follia de gent que no tocava de peus a terra. Ben igual que en temps de la transició, quan els mateixos que criminalitzaven Els Verds o Nanda Caro, pactaven amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones demonitzant les persones i partits que volien continuar lluitant en defensa de la República, l’autodeterminació i el socialisme.

He fet aquesta indroducció-recordatori perquè no hi ha dia que els ciutadans i ciutadanes de les Illes no ensopeguem amb un nou ensurt encimentador i destructiu de recursos i territori. Si els mesos passats era la lluita, encapçala pel GOB, per provar d’aturar les bestieses encimentadores de Jaume Carbonero fent el joc als promotors de les Illes, ara sabem que ja ham començat els preparatius per a la destrucció del que ens resta de la badia de Palma. Els plans per a bastir una segona dàrsena, un port gegantí que trigarà prop de quinze anys a bastir-se ja, són aquí. Per ara no hem vist cap polític que piulàs. Sabem que, sortosament i com de costum, el GOB ha començat a hissar la bandera de perill davant el desastre que s’apropa. Però el cert és que la mateixa classe que ha encimentat les Illes ara es prepara per a destruir la badia de Palma. I parlam de destruir perquè els plans faraònics que es preparen no consisteixen a adequar les actuals instal·lacions portuàries fent les pertinents ampliacions. No. Aquí, com si estiguéssim en plena època del bestial “desarrollismo franquista”, el que es tracta és de bastir obres immenses que, sense pensar en les conseqüències que comporten, donin moltes comissions i serveixen, com de costum, per a fer multimilionaris els quatre aprofitats de sempre.

L’excusa per a bastir aquesta obra faraònica que costarà més de mil milions d’euros i trigarà quinze anys a bastir-se és que el port actual, les instal·lacions situades davant Portopí, no reuneixen les condicions adients per a rebre els nous vaixells de passatgers, els ferrys de nou disseny que diuen que s’estan construint però que ningú sap on. Per sort, i és una esperança per a poder començar la lluita en aquest nou front de combat, hem llegit que el col·lectiu d’enginyers navals i els experts del GOB no estan d’acord amb els criteris dels promotors del projecte.

Ens demanam què fa el govern de les Illes i el de l’Estat per aturar les cames a aquesta nova bestiesa especulativa. Els experts que coneixen la qüestió i que no resten lligats als promotors del projecte informen que hi ha moltes maneres d’ampliar i adequar les actuals instal·lacions abans de destruir la badia de Palma. Esperem que s’imposi el seny i que aquesta vegada no guanyin els interessos dels constructors i promotors. En cas contrari, el camí hauria de ser el de la vigilància i mobilització ciutadana per a provar d’impedir aquesta nova malifeta, aquest nou atemptat a la preservació dels nostres minvats recursos i territori.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... (Miquel López Crespí)

Els premis literaris i el control de la cultura

A començaments dels vuitanta érem lluny d'imaginar tota la capacitat manipuladora del comissariat neoparanoucentista. Encara vivíem una mica ancorats en el passat, immersos en la idea que tots els escriptors catalans antifranquistes érem una sola família fent front a la dictadura i la despersonalització colonitzadora. Cert que intuíem coses, evidentment. Qualsevol lletraferit o persona interessada en la literatura ja podia anar copsant certs enlairaments interessats i molts silencis autènticament escandalosos. De totes maneres se notava que érem immersos en les idees i resolucions del Congrés de Cultura Catalana de finals dels setanta. El record de tants d'intel·lectuals que havien treballat, i molts d'ells encara treballaven, pel redreçament nacional i cultural ens feia viure dins una ampolla de vidre: pensar que tots els escriptors nostrats eren del tarannà d'aquells que havien fet tant per normalitzar llengua, novel·la, poesia, teatre, història... la cultura catalana entesa en el seu sentit antropològic, lluny del pansit elitisme dels exquisits. Ben cert que era una apreciació bastant errònia que no ens deixava veure com havia canviat la situació cultural i política amb la consolidació de l'estat de les autonomies i la reforma del règim sorgit de la victòria franquista del 39.

Quant als premis literaris, el control neoparanoucentista era i és semblant a la pressió exercida sobre editorials i suplements culturals. Normalment, ahir com avui, en això no s'ha canviat gaire en els darrers trenta anys, els premis que, diguem-ne, "consagren" eren vigilats a fons. En aquest camp eren -i són encara!- les editorials i els seus equips assessors els que determinen els guanyadors sense que això, moltes vegades, tengui gaire a veure amb la qualitat literària de l'autor guardonat. En els premis dits de "prestigi", aquells que hipotèticament "consagren", les editorials hi juguen fort quant a promocionar els autors més comercials que tenen en el seu llistat. També se sol premiar escriptors que, des del lloc que tenen a les institucions, han fet favors, la majoria de vegades econòmics, a aquestes editorials. Pensem en les substancioses subvencions, en les promocions editorials, en les compres institucionals i els encàrrecs que se solen fer... De fa anys són molts els companys del gremi que ja no perden el temps fent fotocòpies per optar a aquesta mena de premis. Sovint, l'incaut que hi participa de bona fe i que ignora les martingales que s'hi donen, s'estranya quan rep retornats els originals que havia enviat sense que aquests mostrin cap senyal que indiqui que han estat llegits (ni oberts). Aquells originals lliurats al concurs amb tanta il·lusió, pensant que el jurat els estudiaria amb interès, són retornats sense una arruga, sense que es noti res que indiqui que han estat tenguts en consideració. Il·lusió d'incauts pensar que totes les obres són llegides i estudiades amb prou rigor!

La situació cultural és com un cercle infernal. L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... El llistat de les maniobres més diverses que hem vist aquests darrers anys podia allargar-se fins a l'infinit, però el lector una mica assabentat del rerefons del nostre món cultural ja sap perfectament com van aquestes coses. Si finalment aquell autor o autora marginats aconsegueixen anar publicant amb certa regularitat rompent el blocatge del cercle de silenci i rebentista, en aquest mateix moment, com molt bé podeu imaginar, la ràbia produïda per la creixent enveja malaltissa que els domina augmenta fins a límits insospitats. I, precisament per aquest motiu, la ràbia és més intensa, i més ferotges les maniobres contra aquell o aquella que aconsegueix rompre els paranys ordits per tal o qual camarilla. I així fins a l'infinit, sense aturar mai. Analitzau la nòmina de bons escriptors dels Països Catalans, recordau les novel·les, poemaris i peces teatrals que vos han interessat i després ho comparau amb aquells noms que, de forma insistent, són promocionats per les camarilles neoparanoucentistes i comprovareu la veritat d'aquestes afirmacions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Pere Quart, Gabriel Ferrater, Josep Palau i Fabre, Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Blai Bonet, Lluís Alpera, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Joaquim Horta, Francesc Vallverdú, Àlvar Valls, Joan Vinyoli, Ramon Comas...

Poetes catalans del segle XX

Pere Quart (amb Terra de naufragis i Vacances pagades); Gabriel Ferrater (amb Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos, reeditats més endavant, l'any 1968, amb el títol Les dones i els dies) i Josep Palau i Fabre (Imitació de Rosselló-Pòrcel, Càncer i Poemes de l'Alquimista) seran alguns dels llibres de capçalera amb la lectura dels quals fruïm i que van condicionant la nostra incicial vocació poètica i el ressò dels quals podem trobar en molts dels poemaris que hem publicat en aquests darrers anys.

I ara que parlam de Pere Quart pens que potser va ser aquell magnífic poemari (sempre en el prestatge d'"honor" de la meva biblioteca particular) Circumstàncies qui (juntament amb alguns poemaris de Brecht, Maiakovski, Whitman i Neruda) m'ajudaren a entrar per la porta sempre màgica i misteriosa de la poesia.

Vist amb perspectiva històrica, el llibre de Pere Quart és molt i molt curiós. Precisament per la "poètica" que defensa ("tot és poesia, tots els vocables del Diccionari són poètics"), completament coincident amb l'actitud cultural i revolucionària dels situacionistes, els inspiradors del Maig del 68 i de bona part de la contracultura mundial fins als nostres dies. Els situacionistes, concretament un dels dirigents de la Internacional Situacionista, Raoul Vainegem, havia publicat (any 1967, a Gallimard) Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations. Llibre que posteriorment, en traducció espanyola de Javier Urcanibia, va ser editat per l'Editorial Anagrama (l'any 1977) amb el títol Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones.

La definició ("tot és poesia") és un manifest contra els exquisits i marca aquestes dècades de dedicació a la poesia. Just quan els hereus del més ranci simbolisme donen per enterrat el que anomenen "realisme" i malden, des de totes les tribunes que tenen a la seva disposició, contra el "desfasat compromís" de l'intellectual amb el poble, Pere Quart fa esclatar, davant els ulls de tant de miop intencionat, el volcà de Circumstàncies on "tot és poesia" (recordeu: "cada vocable del diccionari és poesia").

La denúncia del racisme i la sàtira contra la burgesia; l'atac punyent a la injustícia social i la colonització arreu del món; la crítica plena d'humor brutal contra el sistema i els seus "intellectuals", els servils, els exquisits; l'anàlisi lúcida damunt el fet religiós... tot és útil per a aquesta "nova poètica situacionista". La qual cosa no vol dir que Pere Quart conegués els situacionistes, ni tan sols que li interessassin els seves propostes polítiques i culturals; parlam només de l'estranya circumstància que fa coincidir la poesia catalana amb l'esclat del maig del 68, amb el triomf de la revolució cubana i algeriana -la descolonització de bona part del Tercer Món-, l'inici de la desestalinització a l'URSS i, el que és també molt important, el començament de l'extensió de la Teologia de l'Alliberament (producte del Concili Vaticà II amb certa unió amb corrents marxistes) per bona part d'Amèrica Llatina.

Crec que, a poc a poc, a grans pinzellades, resumint corrents i aportacions d'escriptors, ens anam apropant a l'origen d'alguns dels poemaris que han sortit aquests anys. Hi ha el ressò igualment de Salvat Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Salvador Espriu... i, no hi mancaria més! de Miquel Martí i Pol, escriptor que en els anys inicials de la nostra dedicació a la poesia publica El poble (1966) i La fàbrica (1969). Aquest és el panorama aproximat dels fils intellectuals que condicionaren (i condicionen) la nostra actitud davant el fet poètic. Tots aquests llibres (igualment la vida i l'exemple personal d'alguns dels seus autors), el material emblemàtic del decenni 1960-1970, són el que marca la nostra generació.

Ara, per acabar, potser seria l'hora de parlar del mestratge concret de Blai Bonet (L'evangeli segons un de tants), de Jaume Vidal Alcover (El dolor de cada dia), de Josep M. Llompart (Poemes de Mondragó)... O de la importància cabdal d'autors com Lluís Alpera (El magre menjar, 1963); Francesc Vallverdú (Qui ulls ha, 1962); Xavier Amorós (Guardeu-me la paraula, 1962); Joan Vinyoli (Realitats, 1963); Ramon Comas (Les paraules no basten, 1963); Joaquim Horta (Paraules per a no dormir, 1960); Àlvar Valls (El carro de la brossa, 1969)... Però això seria allargar massa aquest comentari. Poemes de Mondragó de Josep M. Llompart (1961) és parlar d'ara mateix.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El desmesurat increment del preu dels carburants de l'electricitat o del gas, provenen de la seva injusta gestió, que beneficia les grans empreses multinacionals de l'energia com Repsol, Cepsa, Gas Natural, Iberdrola o Endesa .El creixement dels preus del petroli ataca el poder adquisitiu de la gent més desfavorida, víctima del negoci que les empreses petrolieres fan amb l'alça dels preus. L'altre gran beneficiat és l'Estat, ja que es duu el 40% en impostos del preu del carburant, i l’Estat, no és la ciutadania organitzada, sinó un instrument al servei de la classe dominant. (Llorenç Buades)

EL CAPITALISME GENERA L’ESTAT DE MALESTAR ACTUAL

Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

De vegades va bé ser víctima temporal de fets que trenquen la normalitat de les nostres vides, com són la sequera quan es produeix, les vagues del transport que ocasionen desproveïments o que no permeten la circulació aèria o marítima. També és bo de tant en tant sofrir les conseqüències de les vagues perquè ens ajuden a percebre la importància d'alguns béns i serveis.

A les Balears vivim la crisi del sector del ciment i del totxo que des de fa anys ha liderat el camp inversionista en la generació del màxim benefici. Aquest sector ens ha governat a través dels seus mediadors institucionals, embolicats alguns en casos de corrupció prou coneguts. I d'un refugi inversor a un altre, patim ara les conseqüències especulatives del sector dels derivats del petroli, el gas i les elèctriques, que en part s'han enfortit amb el moviment de capitals procedents de la crisi del totxo.

SENSE SOSTRE

La crisi del totxo, destapada als Estats Units, té el seu orígen en la incapacitat de moltes famílias obreres o amb escassos recursos de plantar cara als pagaments de les hipoteques. Un treballador de McDonalds en Binghamton, Nova York guanyava l'any passat 6 $ per hora, (3, 86 euros) quan l'import mig d'un habitatge amb dues habitacions era de 13,67 $ per hora. (8,80 euros) El 62% dels treballadors i treballadores del comerç detallista tenien sous per sota del salari mínim. Un treballador amb el salari mínim a jornada completa percebia 10.700 $ a l'any (6.885 euros) , quan el llindar oficial de pobresa per a una família de tres persones estava fixat en 15.658 $ anuals. (10.076 euros), xifra que per al seu càlcul no tenia en consideració l’assegurança de salut.

Allò que va succeir als Estats Units s’ha traslladat aquí: per més que es construeixin pisos, no hi ha compradors que puguin accedir a ells amb salaris que no arriben als mil euros al mes. Un pis de protecció oficial de 90 metres quadrats, amb pàrquing té un preu de 170.000 euros segons l' Institut Balear de la Vivenda (Ibavi). Per arribar a pagar aquest preu un mileurista hauria de destinar el seu salari integrament durant 25 anys.

Els preus dels pisos de protecció oficial a final de març de 2008 havien pujat un 9,4 per cent en relació a l’any anterior i en el mercat lliure amb 1030 euros durant 25 anys només es pot comprar un pis que no passi dels 70 metres quadrats.

Els lloguers dels habitatges s'incrementaren un 4,2% en el darrer any a les Illes Balears segons les fonts de l'INE, percentatge equivalent a la inflació, però les pròpies agències han informat que el preu mig del lloguer a Balears es va situar al març de 2008 en 1.136 euros al mes, el que suposa un increment del 7,4% respecte a 2007, quan estava establert en 1.052 euros. Pot semblar excessiu però el fet és que l'Ibavi ha rebutjat per manca d'ingressos 113 de les 224 sol·licituds presentades per a llogar 36 pisos socials del barri de Foners, perquè no arribaven als ingressos mínims de 12.000 euros anuals.

Tenir sostre és un luxe en un Estat que en la lletra constitucional es proclama social i de dret, però que no respecta en els fets drets humans fonamentals com són el del treball i de l’habitatge. Però aquest Estat que ha permès beneficis nets del 27,1 % a FCC durant el 2006, el 38% d’Urbis o els +322,8% d’Acciona el mateix any en referència al 2005, ha fet tot el possible per a la conversió d’un bé d’ús en un valor de canvi que permet tenir més d’un 20% dels habitatges d’Inca (2.274) desocupats.

TREBALL I ATUR

Enguany mateix, hi ha 11.000 habitatges projectats i visats segons el Col·legi d’Aparelladors quan durant l’any 2007 se n’acabaren 8.955. En conseqüència els permisos hi són, i la construcció possible supera en molt la de l’any 2007.

El passat mes de maig es va tancar a les Balears amb 36.439 persones sense feina, 8.194 més que l’ any 2007, la qual cosa representa un increment del 29%. Però el nombre total de contractes es va elevar al maig a 50.205, 9.698 més que el mes anterior; i d'aquests només 7.002 van ser indefinits.

Algú recorda encara quin va ser el motiu de la darrera Reforma Laboral ? No deien els governants i els agents socials (abans sindicats) que es tractava d’una reforma positiva per a posar fi a la precarietat contractual ?

Les xifres de les contractacions indefinides parlen per si mateixes.

Les persones desocupades varen créixer en el sector de la construcció (502 desocupats més). Varen créixer perquè l'obra pública ha baixat, tot i que el conseller d'Economia, Carles Manera,diu que, en el que va d'any, s'ha licitat un 11,6 per cent més d'obra pública que en el mateix període de 2007, amb gairebé 300 milions d'euros assignats al sector privat. En qualsevol cas queda clar que el peix que els polítics ens han venut en les dues darreres eleccions passades, en forma de desenvolupament tramviari i ferroviari no arriba a temps. L’obra pública necessària per a frenar l’atur no arriba , en tant que ha quedat la innecessària (Son Espases).

L'atur masculí s'ha situat a la fi del mes de maig en 18.341 homes i en 18.098 dones. Del total de desocupats de Balears, 5.204 són menors de 25 anys, i d'ells 2.352 són dones i 2.852 són homes. La masculinització de l’atur es tracta d’un canvi a considerar.

I TORNEM A l’INICI

El monoconreu turístic que criticàrem durant molts anys des de la progressia, sembla ser ara el flotador que ens permetrà treure el coll de l’aigua. Però no podem repicar campanes a llarg termini perquè és un sector que depèn totalment del cost dels combustibles del trànsit aeri i marítim. Si el turisme de masses que arriba a les Illes imposa des dels operadors turístics alemanys el “Tot inclòs”, és perquè en els llocs emissors les persones ja no es poden permetre tantes alegries en la despesa turística. Si els preus dels vols i del transport marítim s’encareixen, quin futur té el turisme ?. Diversificar és el camí.

El desmesurat increment del preu dels carburants de l'electricitat o del gas, provenen de la seva injusta gestió, que beneficia les grans empreses multinacionals de l'energia com Repsol, Cepsa, Gas Natural, Iberdrola o Endesa .El creixement dels preus del petroli ataca el poder adquisitiu de la gent més desfavorida, víctima del negoci que les empreses petrolieres fan amb l'alça dels preus. L'altre gran beneficiat és l'Estat, ja que es duu el 40% en impostos del preu del carburant, i l’Estat, no és la ciutadania organitzada, sinó un instrument al servei de la classe dominant.

Si tenen raó els que pregonen que els temps dels combustibles barats han acabat definitivament, tenim motius sobrats per a la preocupació en relació als pilars de la nostra activitat econòmica, i de les nostres formes de vida. Aquestes situacions precisament ens haurien de fer actuar a favor d’una menor dependència que és molt possible si sabem generar ciutats habitables que optimitzin els recursos energètics: tornin a emmagatzemar com es feia abans l’aigua de pluja que es perd tota, optin per les energies renovables en les construccions i per materials que permetin un menor consum, i generin llocs de treball mitjançant l’impuls del transport públic, metro, tramvia i autobús.

Web Ixent (l’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Els pares i alumnes del Manjón, enganyats constantment, sense rebre cap garantia quant a la seguretat dels nostres fills no ens va quedar més remei que anar en manifestació fins a la Casa de la Ciutat per tal d'explicar aquesta greu problemàtica educativa desatesa per les autoritats. Tampoc cap polític, ni del PP ni de l'oposició, no s'havia preocupat de la qüestió fins que anàrem a la seu de l'Ajuntament. Quan els polítics professionals copsaren la greu problemàtica que hi havia al Camp Redó, quan veren les mares indignades per la seguretat dels fills, aleshores i just en aquell moment decidien actuar i demanar la paralització de les obres començades sense cap mesura de seguretat. Sortosament la decidida pressió dels pares del Manjón aconseguí de la batlesa i del regidor d'Urbanisme Javier Rodrigo de Santos un decret que ordenava la paralització d'unes obres tan perilloses per a la integritat física dels alumnes i professors del col·legi amenaçat. (Miquel López Crespí)

Les lluites ciutadanes de l’any 2005: les mares del col·legi Manjón obliguen Catalina Cirer i Rodrigo de Santos a paralitzar les obres que podien haver esbucat el col·legi causant un desastre entre professors i alumnes

La paralització de les obres que afecten la finca del costat del col·legi Manjón i el pati d'aquest centre ha estat una gran victòria i una fita històrica en la defensa dels drets dels ciutadans. Qui signa aquest article, que ha tengut i té filles en aquest centre d'ensenyament, també ha participat en tot el calvari a què l'administració ens ha sotmès últimament. Puc donar fe, perquè n'he estat testimoni directe, de totes les trampes, mentides i excuses de mal pagador amb què ens han volgut entretenir. Mai com en la qüestió de l'esbucament del col·legi Manjón amb finalitats especulatives no s'havia vist tan clarament la indiferència dels propietaris de l'edifici, de la Conselleria d'Educació i de l'Ajuntament envers la seguretat i els drets a l'educació de tota una barriada de Palma. Si no hagués estat per l'actitud decidida de les mares del Manjón, que, preocupades, com és lògic i natural, per la seguretat i una digna educació per als nostres fills, s'han mobilitzat de forma cívica i intel·ligent, no s'hauria aconseguit fer arribar a l'opinió pública aquest greu problema. Les mares del Manjón, desateses i menyspreades per funcionaris ignorants de la problemàtica que sacsejava la populosa barriada de Camp Redó, han sabut defensar els seus drets i els de tots. Si no haguessin anat a l'Ajuntament i aconseguit la paralització de les obres, potser ja s'hauria hagut de lamentar algun accident irreparable.

En l'assemblea celebrada al Col·legi Pius XII de Ciutat els pares del Manjón ja poguérem copsar la inconsistència de les excuses dels propietaris quant a arribar a un acord favorable per a mantenir les instal·lacions del Manjón. Igualment poguérem constatar, davant les constants contradiccions dels funcionaris que ens volien enganyar, com no hi havia cap pla d'emergència quant a la seguretat dels tres-cents cinquanta alumnes del centre afectat per la maniobra especulativa. L'assemblea del Pius XII només serví per a constatar que uns senyors sense escrúpols se'n reien de les necessitats dels ciutadans i ciutadanes de Palma. Les contradiccions dels que ens volien enganyar eren tan evidents que a moments feien autèntica llàstima en constatar el trist paper que havien de representar davant nostre. Els pares i mares del Manjón els assetjàrem amb multitud de preguntes plenes de raó exigint en tot moment la documentació que provàs que existien plans de seguretat ben estudiats i que garantissin la integritat física dels alumnes. L'administració no hi va poder aportar cap prova. Era indignant comprovar amb els teus ulls com, en una barriada com la del Camp Redó, amb greus necessitats educatives, la Conselleria d'Educació, en lloc de proporcionar escoles noves a una població en constant creixement, optava per la via il·lògica de la supressió dels pocs equipaments existents. Recordem que aquest històric centre d'ensenyament acompleix en l'actualitat una gran funció social, ja que és un col·lectiu amb més de vint professors d'indiscutible professionalitat que coneixen a fons la problemàtica dels seus alumnes i les necessitats educatives de la barriada. Un col·lectiu d'ensenyants que, malgrat les promeses de recol·locació, tampoc no veu gens clar el seu futur.

Els pares i alumnes del Manjón, enganyats constantment, sense rebre cap garantia quant a la seguretat dels nostres fills no ens va quedar més remei que anar en manifestació fins a la Casa de la Ciutat per tal d'explicar aquesta greu problemàtica educativa desatesa per les autoritats. Tampoc cap polític, ni del PP ni de l'oposició, no s'havia preocupat de la qüestió fins que anàrem a la seu de l'Ajuntament. Quan els polítics professionals copsaren la greu problemàtica que hi havia al Camp Redó, quan veren les mares indignades per la seguretat dels fills, aleshores i just en aquell moment decidien actuar i demanar la paralització de les obres començades sense cap mesura de seguretat. Sortosament la decidida pressió dels pares del Manjón aconseguí de la batlesa i del regidor d'Urbanisme Javier Rodrigo de Santos un decret que ordenava la paralització d'unes obres tan perilloses per a la integritat física dels alumnes i professors del col·legi amenaçat. Un decret que obliga l'empresa constructora a realitzar l'obra de demolició en dies no lectius i a acabar l'obra iniciada només en període de vacances.

La paralització d'aquestes obres ha estat un gran èxit de la mobilització ciutadana que ha palesat davant tothom la indiferència que les diverses administracions sentien per la problemàtica de la barriada.

Ara, una vegada arreglat, pel que sembla, el problema de la seguretat, cal mirar de trobar una solució a l'evident manca de places escolars de la barriada. Camp Redó no necessita que tanquin col·legis. Camp Redó i tantes altres barriades de Palma el que necessiten són més centres d'educació i d'esbarjo, més dotacions per a modernitzar els centres existents.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-XI-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

El canvi de Govern, pel que fa l’amenaça que pateix Son Bosc, fins ara no s’ha traduït en res. (GOB)

Les Illes i la victòria dels especuladors

Moltes de les plataformes conservacionistes, organitzacions ecologistes i persones que durant els darrers anys s’han mobilitzat per preservar les Illes del constant saqueig de recursos i territori tornen estar preocupades. El ritme de destrucció continua i augmenta malgrat els intents de preservar algunes zones del naufragi. El cert és que el GOB i altres plataformes ecologistes i de defensa de la terra ja han aixecat la veu de protesta. Recentment, i en relació amb la destrucció de Son Bosc, membres del GOB han realitzat una acció simbòlica davant el Consolat per reclamar la protecció d’aquest territori amenaçat. En un comunicat fet públic aquests dies l’organització ecologista ha dit al govern: “Fa 5 anys, Son Bosc va ser declarat Parc Natural. Avui, Son Bosc es pot convertir en un altre cap de golf. Senyors president i consellers, pensen fer vostès alguna cosa”. I afegeix: “El canvi de Govern, pel que fa l’amenaça que pateix Son Bosc, fins ara no s’ha traduït en res”.

De la promesa incomplida de preservar la Real, val més no parlar-ne. És una qüestió que fa empegueir. Mai no s’havia vist tant de cinisme i deixadesa de promeses i principis. Els mateixos que afirmaven voler combatre l’especulació de Son Espases, aturar l’hospital de Jaume Matas i ampliar i modernitzar Son Dureta, ara demonitzen Aina Calafat i tots aquells que encara lluiten per preservar recursos i territori. Recentment el dirigent de la CGT Josep Juárez, en un magnífic article titulat “L’hospital més car del món” ha escrit: “Parlar de Son Espases, amb persones dels partits col·ligats dins l’actual govern de suposat ‘centre esquerra’, és com anomenar la corda a la casa del penjat. Aquest tema sol provocar reaccions de mala consciència i a la defensiva. No cal parlar de l’assumpte, ni molt menys provocar cap debat públic. L’omertà és el millor instrument per continuar escalfant cadira i sou institucional, a major glòria de la butxaca dels especuladors”.

I just ara mateix, acabades d’escriure les retxes de més amunt, m’arriben uns missatges provinents de SOS CAN VAIRET on informen de la destrucció de Port “Adriano” amb una ampliació salvatge i gegantina que ho farà tot malbé i del macroprojecte urbanístic que destruirà, si no ho impedim, una de les nostres barriades més emblemàtiques de Palma: es Jonquet. Tots sabem com es Jonquet és encara una de les poques barriades de la nostra ciutat que conserven el caràcter tradicional: carrerons, placetes, els molins... Ara, la macroconstructora Acciona hi vol construir tres grans blocs d’edificis de luxe, tres plantes de pàrquing i un gran centre comercial de més de 2.100 m2.

En el seu moment ja hem denunciat la destrucció de Palma, l’avenç continuat de l’especulació que amenaça a no deixar cap símbol d’identitat artística i cultural a les nostres barriades. Catalina Cirer va donar tota mena de facilitats als constructors (i destructors!). Ens demanam què fa l’actual consistori progressista al qual hem ajudat a assolir el poder per aturar l’herència destructora del PP. Què passa amb el Jonquet?

Els fets indiquen que la destrucció de les Illes avança i continua al mateix ritme de l’època de Jaume Matas i Rodrigo de Santos. El GOB ja va advertir que la famosa llei Carbonero només servia per afavorir els constructors amb l’excusa de construir habitatges socials. Quin sentit tenia bastir prop de 10.000 habitatges nous destruint el poc sòl rústic que ens resta, quan a les Illes hi ha prop de 100.000 habitatges buits? I què en direm de la follia destructora de Jaume Carbonero en relació a Campos, on el conseller vol construir 450 habitatges, tot colapsant escoles, centres sanitaris d’un poble que ja és completament desbordat? D’on surten els mentiders del tipus Jaume Carbonero que quan són a l'oposició diuen que volen preservar la terra i en gaudir del sou són iguals o pitjors que els depredadors que tots coneixem?

Ara també volen destruir el Port de Pollença, lliurar als especuladors una de les poques zones no saturades. L’excusa amb la qual el Poder vol vendre la malifeta als ciutadans és la de millorar el trànsit de la carretera Port de Pollença-Alcúdia. Es vol eliminar l’actual MA-2220 que uneix les dues poblacions abans esmentades i fer-ne una de nova aprofitant l’actual MA-2201. És una nova destrucció de recursos i territori per permetre més requalificacions de territori amb l’excusa de “millorar” els serveis a la població. Però el GOB i els més diversos experts i coneixedors de la zona ja han qüestionat el macroprojecte. Els veïns del Port de Pollença, els amics d’Urxella, l’esquerra alternativa de les Illes ja han expressat la seva disconformitat quan escriuen, criticant el projecte, que consideren enganyós: “No es parla de les conseqüències d’una carretera nova a través del sòl rústic amb un tràfic intens, i de com afectaria aquest canvi al Port de Pollença que evidentment restaria més aïllat”.

Hem de parlar de gasoducte submarí que proporcionarà 8.000 milions metres cúbics de gas i que permetrà disposar d’energia il·limitada per a continuar l’absurd model actual de creixement il·limitat, heretat de l’època franquista? O de l’ampliació gegantina del Port de Palma, amb unes obres que duraran prop de catorze anys i que poden destruir la imatge actual de la badia? Però, què importa la nostra terra als especuladors i destructores del territori? Res de res. Ja els coneixem prou. Ho hem vist amb els casos de corrupció d’Andratx i Son Oms. I Son Espases ens ha fet constatar com, en el fons, són els grans grups de pressió económica, la banca i el capitalisme estatal i internacional els que dirigeixen de veritat la política de les Illes.

Miquel López Crespí

Jaume Carbonero sembla reivindicar contínuament la política del totxo sense veure els problemes reals que comporten desencertades decisions que pren. El conseller d’Habitatge continua una política que pensàvem deixada de banda, la política d’irracional insostenibilitat promoguda per la dreta depredadora, d’una política que fa malbé el territori i no pensa en les nefastes conseqüències que comporta. La política del “desarrollismo” franquista dels anys seixanta, que no ha cessat mai en aquesta assolellada colònia mediterrània.

Jaume Carbonero i la destrucció de Campos

Dies passats vaig assistir a un bellísim i evocador acte cultural. Era a la Biblioteca de Cort i hi intervenien els escriptors Pere Rosselló Bover, Xavier Abraham i Joan Perelló. Tots bons amics i excel·lents poetes. Entre els poemes llegits --poemes d’amor i melangia, versos dedicats al nostre fugaç pas per la vida... --, també en llegiren de combat, d’enyorança per aquesta Mallorca que dia a dia va morint trossejada per especuladors sense consciència, per lladres i corruptes, els pocavergonyes que destrueixen recursos i territori, encimenten la terra, fan malbé el nostre paisatge. Els haikus de Pere Rosselló Bover són un exemple en aquest sentit; els poemes de Joan Perelló rememorant aquella illa que coneguérem en un passat recent, feien posar la pell de gallina en constatar el que ens han enflocat un exèrcit de malfactors, tants de polítics remeiers d’arenes i cendres que ens passen amb cançons mentre especulen, alguns roben les comptes corrents de les institucions i organitzen orgies sexuals amb els diners dels contribuents.

Mentre escoltava el magnífic recital poètic, absort en aquell ambient tranquil, envoltat de llibres i bons amics, no deixava de pensar en les malifetes del polèmic conseller d’Habitatge del Govern de les Illes. Em referesc a Jaume Carbonero, aquell que vol construir en sòl rústic i que, per a la seva vergonya, hagué de ser frenat en les seves ànsies destructives per Nadal, d’UM, i també, més vergonya encara!, per Rosa Estaràs del PP. Sortosament la irracional llei Carbonero va ser retirada pel Govern, i, amb les aportacions de tots els grups parlamentaris, els partits abans esmentats, però també del Bloc, PSOE i Eivissa pel Canvi, va poder tirar endavant un nou projecte més raonable.

Però Jaume Carbonero ha emproat el poble del nostre amic Joan Perelló i, en una de les seves polèmiques i sempre desencertades disposicions, vol construir 450 nous habitatges quan hi ha un munt de pisos buits al poble.

Recordem, com explica el web Ixent, que voler arribar als divuit mil habitants és un fet d’una irresponsabilitat total. Com ha escrit l’activista i dirigent sindical Llorenç Buades, l’any 2004 Campos tenia 7.998 habitants, i l’any 2007 s’obrí amb 9.018 persones. Els anys 2003 i 2004 s’alçaren 200 habitatges nous al poble. Durant els anys 2005 i 2006 varen ser 577, i durant el 2007 són 476 els habitatges nous visats i en construcció. Ni les indústries làcties, ni les explotacions ramaderes en recessió han generat llocs de treball per a tanta gent. En els darrers anys, a un creixement de 1.020 habitants entre el 2004 i el 2007, han seguit 1.253 habitatges nous: més habitatges que persones.

I, ara, el conseller Jaume Carbonero ha posat en marxa la construcció de 435 habitatges nous.

Si Jaume Carbonero continua amb la seva demencial política de voler construir sense pensar en les conseqüències de les seves decisions només agreujarà els problemes que ja té Campos. Els carrers no bastaran per aparcar els cotxes; les escoles del poble ja estan desbordades, serà necessari –ja ho és!- una ampliació gegantina de l’ambulatori... totes les infraestructures quedaran petites.

Jaume Carbonero sembla reivindicar contínuament la política del totxo sense veure els problemes reals que comporten desencertades decisions que pren. El conseller d’Habitatge continua una política que pensàvem deixada de banda, la política d’irracional insostenibilitat promoguda per la dreta depredadora, d’una política que fa malbé el territori i no pensa en les nefastes conseqüències que comporta. La política del “desarrollismo” franquista dels anys seixanta, que no ha cessat mai en aquesta assolellada colònia mediterrània.

Emportat per una certa tristor, el poeta Joan Perelló deixava constància del seu dolor en uns bells comentaris penjats en el seu blog de BalearWeb: “Les notícies que duu [la premsa] sobre la construcció de 450 vivendes de protecció oficial a la vila de Campos me deixa atordit. Ja hi duiem dies sobre això i sembla que pren malament. No hi veig cap explicació coherent i, en canvi, hi veig molt d’emperons”.

Miquel López Crespí

(13-V-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Només la República podrà agrupar tota la població dels més diversos orígens cap a un objectiu comú. I serà catalana perquè naixerà al nostre país, sorgirà d'una voluntat profunda de la vida associativa dels més diversos racons de la nostra terra, un cop s'haurà organitzat políticament de manera col·lectiva. (Carles Castellanos)

És la República independent que ve...

Per Carles Castellanos i Llorenç, membre del FOCDA i de la Plataforma pel Dret a Decidir, i militant del Moviment de Defensa de la Terra. Publicat a El Punt el 10.6.08

Tota aquesta desorientació del món polític, tot aquest neguit de tants opinadors, tot aquest desassossec de tantes i tantes persones... no és altra cosa que la República catalana independent que ve... Talment com l'infant que al ventre de la mare marraneja i no acaba de sortir a la llum, així és el nou règim polític que vol i no acaba de venir.

Com es pot explicar, si no, la situació actual de desfici i fins de desgavell, en sectors importants i diversos de la nostra societat? Els mals que patim són ben coneguts però constatem dia rere dia que el sistema polític actual no ens ofereix els instruments necessaris per resoldre'ls, i per això es manifesten en forma d'un neguit social engabiat i ofegat.

Empitjorament de la situació social, destrucció de l'entorn, especulació galopant, espoliació fiscal, dèficits de serveis i d'infraestructures, afebliment social de la llengua, tergiversació i restricció dels drets democràtics... (Partits prohibits arbitràriament, joves represaliats per haver-se oposat a la monarquia i empresonats –com en Franki– per haver-se oposat als seus símbols, etc.). Tots són problemes coneguts i reconeguts de manera general però el règim parlamentari monàrquic espanyol ens impedeix, de manera frontal, d'abordar-los, tot barrant el pas a qualsevol sortida democràtica raonable.

La monarquia és justament el pretext i l'instrument de tota mena d'abús, d'injustícia i de manipulació. No té cap altra justificació que l'encotillament de la democràcia. El sistema monàrquic és la voluntat popular castrada, interferida, manipulada i emmordassada. Per això la úRepública vindrà, acabarà venint de manera inexorable. I vindrà per l'evolució dels fets, caurà «com la fruita madura». No hi ha cap altre mitjà de superar la mediocritat del moment present. Sabem a més que la República que ve serà catalana. I serà democràtica, federal i participativa. Només un règim construït de manera neta damunt la voluntat popular pot fer possible l'alliberament de les potencialitats. Només la República podrà agrupar tota la població dels més diversos orígens cap a un objectiu comú. I serà catalana perquè naixerà al nostre país, sorgirà d'una voluntat profunda de la vida associativa dels més diversos racons de la nostra terra, un cop s'haurà organitzat políticament de manera col·lectiva. La República vindrà com a simple resultat de la voluntat popular. En aquest cas la República que vindrà no serà, però, ni la tercera república «espanyola» (ni cap altra république française), perquè cap d'aquests règims no ens pot portar la llibertat i tampoc no hi ha cap seguretat que el sistema polític que prevalgui en el conjunt de l'Estat espanyol arribi a ser a curt o a mitjà termini el republicà.

Per aturar el desànim

Quin sistema pot reequilibrar la societat, harmonitzar les forces, alliberar les energies, quin sistema pot aturar el desànim, restablir la confiança? Només un sistema estrictament democràtic i igualitari pot afavorir la integració política de tota la població àvida de participació popular. La República és el sui iuris, és a dir, el govern d'un mateix basat en la no-dependència de cap altre home. I és, per extensió, l'expressió de l'autodeterminació, del dret de decidir dels pobles i les nacions. Si la República és tot això, i és també això el que vol la immensa majoria de la població catalana... per què no ha de venir?... Per què no ha d'arribar dins el simple termini de temps en què ens posem tots d'acord a voler-la i acollir-la? La República catalana és l'aire nou que tothom reclama i anhela. La República independent és l'única garantia de vida per al nostre país en un sistema econòmic democràtic, igualitari i participatiu, és salvar per al futur la nostra terra, les nostres costes, les nostres muntanyes, els nostres rius. És la pervivència de la nostra llengua en harmonia amb totes les que han vingut i vindran. És convertir la nostra cultura en el gresol de tota convivència.

No hem de tenir por perquè davant la voluntat de tot el poble no hi haurà res que ho pugui aturar. La República no ens ha d'espantar perquè la veiem venir, l'estem gestant, fins i tot sense saber-ho, en la nostra vida social de cada dia. Acabem, doncs, d'endreçar la nostra casa perquè ben aviat hi pugui veure la llum la llibertat.

Web Llibertat.cat

Jornades independentistes a Girona: Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos i Josep de Calasanç Serra.

Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.

L’MDT reuneix Serra, López Crespí, Castellanos i Infante en un acte-debat a Girona

Els ponents analitzaren, a partir de la seva realitat, la situació actual, les causes i perspectives d’alliberament dels Països Catalans

Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.

En el debat, que tingué lloc a les 7 del vespre a la Casa de Cultura de Girona i s’emmarcà dins dels actes de commemoració de la Diada d’enguany, hi intervingueren:

Josep de Calassanç Serra (Perpinyà). Independentista català. Actiu activista cultural de la Catalunya Nord. Membre de Ràdio Arrels, emissora que emet únicament en català i que treballa per la recuperació lingüística, cultural i nacional de Catalunya Nord. És també membre del Casal Jaume I de Perpinyà.

Miquel Lòpez Crespí (Mallorca). Escriptor i col·laborador en diversos diaris i revistes de les Illes. Actiu militant antifranquista. Dirigent de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i del PSM als anys setanta. Membre de l'AELC i de l'Obra Cultural Balear (OCB). En la seva ponència, parlarà sobre el que ha representat per a l’independentisme i la classe treballadora tant les renúncies nacionals i polítiques en la transició com la restauració monàrquica.

Carles Castellanos (Barcelona). Militant de l’MDT. És professor de l’Escola Universitària de Traducció i Interpretació (EUTI) de la UAB. Ha publicat diversos treballs de contingut tant sociopolític com sociolingüístic i lexicogràfic. És membre del Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA) i del Col·lectiu d’Opinió Mata de Jonc. És impulsor, a més, d’iniciatives com el Centre de Recerca i Documentació Pau Vila i el 3r Congrés de Cultura Catalana.

Toni Infante (València). Militant de l’MDT. Reconegut sindicalista del País Valencià. Membre de Coordinadora Sindical Obrera (COS) i impulsor de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de València.

Els ponents, provinents dels diferents territoris històrics del país (Catalunya Nord, les Illes, el Principat i País Valencià), analitzaren, des de l’òptica de l’Esquerra Independentista o de l’Esquerra Nacional, la situació actual de cada territori, les causes d’aquesta situació i les perspectives del procés d’alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Moviment de Defensa de la Terra (MDT)

Girona

La traducció a l'anglès, a l'espanyol, al romanès o al rus de qualsevol obra literària catalana representa un ajut inesperat per a aquell autor. Una forma ben normal de promoció d'una obra determinada. Una promoció desinteressada que no té res a veure amb la creació de valors literaris ficticis, per simple amiguisme o per intercanvi de favors. Ni jo mateix ni molts dels meus amics i amigues escriptors, mancats de qualsevol mena de suport polític o mediàtic, no podem oferir res de res a l'editor; ni compra de llibres, ni proporcionar substancioses subvencions a l'editorial. L´únic que podem donar-li és un original creat amb il·lusió i amor. (Miquel López Crespí)

Els comissaris i el control de la cultura

A vegades els "controladors" de la nostra cultura es troben en situacions "complicades" i s'adonen que no ho poden vigilar tot. És el cas d'aquells premis que encara no són en les seves mans per a donar a amics i endollats, aquelles editorials, petites però de qualitat, que no són sotmeses al dictat dels seus interessos i actuen per lliure, a pit descobert i sense pensar solament en la promoció dels membres d'aquell clan o camarilla ni en les subvencions institucionals. Ho dic en relació a l'oferiment de José Luis Reina, l'editor de La Lucerna, de traduir a l'espanyol L'obscura ànsia del cor (Densa marea de tristeza, en la versió espanyola). És un fet "no controlat" pel comissariat. Un ajut per a qualsevol escriptor. La traducció a l'anglès, a l'espanyol, al romanès o al rus de qualsevol obra literària catalana representa un ajut inesperat per a aquell autor. Una forma ben normal de promoció d'una obra determinada. Una promoció desinteressada que no té res a veure amb la creació de valors literaris ficticis, per simple amiguisme o per intercanvi de favors. Ni jo mateix ni molts dels meus amics i amigues escriptors, mancats de qualsevol mena de suport polític o mediàtic, no podem oferir res de res a l'editor; ni compra de llibres, ni proporcionar substancioses subvencions a l'editorial. L´únic que podem donar-li és un original creat amb il·lusió i amor. La qual cosa vol dir igualment que José Luis Reina és un editor de debò, com els "antics", aquells que no publicaven llibres solament pels diners de la subvenció sinó que fins i tot exposaven les seves minvades reserves econòmiques en l'edició de llibres sense saber mai si algun dia podrien recuperar la inversió efectuada. José Luis Reina edita simplement perquè aquell original li ha agradat.

José Luis Reina em digué que, si comptava amb el meu vist-i-plau, volia portar endavant la feina de traducció amb l'ajut qualificat i inestimable de Pere Gomila, profund coneixedor de les literatures catalana i espanyola. No cal dir que aquests fets animen l'escriptor i faciliten que l'autor carregui piles per a una llarga temporada.

Que el mateix José Luis Reina i l'amic Pere Gomila volguessin portar endavant el projecte de traduir al castellà un dels meus llibres em seduí de seguida i, igualment que succeí fa deu anys quan el professor Díaz de Castro em demanà una obra per a editar a "Poesia de paper", també vaig pensar en L'obscura ànsia del cor. Dit i fet, vaig donar a l'amic Reina un exemplar del poemari guardonat a les Festes Nacionals de la Cultura Catalana Pompeu Fabra i, a poc a poc, la traducció anà avançant fins a esdevenir aquesta realitat que ja tenim a les mans.

La traducció de L'obscura ànsia del cor coincideix igualment amb un curiós i interessant cicle d'altres traduccions d'alguns dels meus llibres de poesia catalana. Concretament algunes traduccions al romanès, a l'anglès i a l'espanyol.

Anem a pams. A començaments de l'any 2003, i dins l'ampli projecte cultural de donar a conèixer els nostres poetes, el Consell Insular de Mallorca i la Fundació ACA editaven un disc compacte meu en la col·lecció "Veu de poeta". Era el número 9 de la col·lecció, i en aquest disc compacte hi ha una antologia formada per poemes del més de quinze poemaris publicats d'ençà l'any 1983. Record que em vaig encarregar d'enregistrar-los a la Fundació ACA, a Búger, una horabaixa de la tardor del 2002, i que per portar-ho endavant vaig comptar en tot moment amb el suport tècnic i amistós d'Antoni Caimari, l'amic i director de la Fundació. Evidentment un altre fet que, imagín, no degué agradar gaire a qui des de sempre ha fet feina per a marginar i silenciar els autors considerats "massa d'esquerres", qui sap si "dissolvents" d'unes determinades "essències" pures de la literatura i no sé quantes ximpleries i xirimandangues semblants.

El disc compacte anava acompanyat d'un petit opuscle que incloïa els poemes recitats per l'autor en tres idiomes: el català original i una traducció de les obres a l'espanyol i a l'anglès. La traducció a l'espanyol anà a càrrec de Nicolau Dols i de Gabriel de la S. T. Sampol, mentre que la versió a l'anglès era feta per la professora Julie Anne Wark Bathgate.

Era el mateix any que la professora Lavinia Dumitrascu m'anunciava la traducció d'uns altres poemes, encàrrec d'una de les revistes culturals més prestigioses de Romania, "Exponto", portaveu de la Unió d'Escriptors de Romania, publicació del Ministeri de Cultura amb el suport igualment de la universitat "Ovidius" de Constanta. Les traduccions de la professora Lavinia Dumitrascu foren publicades en el número 2 de la revista, corresponent als mesos d'abril-juny de 2005.

En el termini d'aproximadament un any, tenir a l'abast tan diverses i excel·lents traduccions era per animar qualsevol poeta. Com agrair la feina desinteressada dels diversos traductors? Pensava en la feina feta en silenci a Romania per la professora Lavinia Dumitrascu, en la de Nicolau Dols, Gabriel de S. T. Sampol, Julie Anne Wark Bathgate, Albert Herranz, José Luis Reina, Pere Gomila... A tot això hauríem d'afegir, i tan sols en el pla estrictament poètic, la publicació per Bromera Edicions del País Valencià del poemari Lletra de batalla que havia guanyat el Premi "Ibn Hazm" a Xàtiva i, més recentment El cant de la sibil·la per Brosquil Edicions, guanyador del Ciutat de Sagunt 2004.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Si els agermanats tenen una placa al que encara és la Plaça del Roser (o Rosari), lloc on habitava l’instador Joanot Colom, que va morir esquarterat i amb el cap penjat dins una gàbia al portal de la muralla de Palma fins al segle XIX és per obra i gràcia d’un regidor de dreta, el senyor Tous . L’esquerra política no ha tingut bemols en 35 anys de democràcia aparent , d’honrar la memòria dels seus, i encara ara no tenen valor per fer-ho. (Llorenç Buades)

En memòria dels revolucionaris que els "políticament correctes" volen que oblidem

Llorenç Buades Castell, Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)

No hi ha a Palma, ni a cap lloc de Mallorca cap carrer en la memòria de Francesc Tomàs, membre del Consell federal de la Federació Regional Espanyola (AIT) i de la FTRE (AIT).

En 33 anys de postfranquisme, el franquisme és ben vigent a les plaques dels nostres carres i en canvi, no hi ha lloc per a les persones més representatives de la Mallorca que ha lluitat per una societat més justa.

L’aculturació franquista i també la democràtica, que a la fi, respon a la mateixa nomenclatura de poder, ha fet tot el possible perquè no hi hagués lloc per a la memòria de les insurreccions populars mallorquines i han venut el tòpic d’una Mallorca passiva, de la calma, perquè interessava als èlits dominants manipular ideològicament al poble.

Aquesta terra és ben lluny de ser una Illa en calma. La repressió feixista és una manifestació evident de la violència de les classes dominants i que la calma que volien era la dels cementiris que nodrien de víctimes innocents.

Ningú no ens instrueix dels poders mafiosos que en temps de la monarquia catalana-aragonesa, del regnat independent de Mallorca, dels Àustries o dels Borbons, han gaudit del poder i que han fet i desfet aprofitant la llunyania dels centres, situats a vegades a Barcelona o València , altres a Perpinyà, i després a Valladolid o Madrid.

Ningú no ens parla de les persones que amb el seu esforç traginaren les pedres per fer la paret seca que s’enfila muntanya amunt.

Algú ens parla del treball esclau ?. El treball esclau va servir i serveix a moltes famílies mallorquines benestants que han heredat els seus béns en bona part sobre la submissió, i va ser vigent durant totes les monarquies, la independent de Mallorca, les catalano-aragoneses, les dels Habsburg o les dels Borbons. I amb elles també hi va haver el Tribunal del Sant Ofici, que totes elles manteniren.

L’esquerra política ha cercat referents en el 1715, data en que perderem les institucions pròpies --pròpies de qui?-- del domini dels Àustries a favor de les centralitzades dels Borbons, però no solen dir que aquest darrer reducte d’oposició als Borbons, va deixar de resistir perquè el rei Carles III (d’Àustria) i el comte de Savellà ens van vendre en funció dels seus interessos. Tampoc ens han explicat que aquell domini institucional propi estava al servei de les màfies locals dels Descatlar o dels Burgues, dels Canamunt o dels Canavall, que moltes vegades s’imposaven als virreis imposats per la monarquia de torn.

Aquests no han de ser els referents de l’esquerra. Els nostres referents a Mallorca s’han de situar bàsicament en les revoltes foranes del segle XIV i XV, i en la Germania de Mallorca, el procés revolucionari que bastí organismes de poder popular durant els anys 1521 a 1523. Però volen que oblidem, i per això no tenim carrers que recordin Joanot Colom, que en temps de la República posava nom a l’actual Plaça d’Espanya.

Si els agermanats tenen una placa al que encara és la Plaça del Roser (o Rosari), lloc on habitava l’instador Joanot Colom, que va morir esquarterat i amb el cap penjat dins una gàbia al portal de la muralla de Palma fins al segle XIX és per obra i gràcia d’un regidor de dreta, el senyor Tous . L’esquerra política no ha tingut bemols en 35 anys de democràcia aparent , d’honrar la memòria dels seus, i encara ara no tenen valor per fer-ho.

Però qui sap a Mallorca qui era Francesc Tomàs ?.

Ho sabem els afiliats i afiliades d’un sindicat anarcosindicalista ?

Recuperem la nostra memòria. La de la història dels obrers i obreres. La primera secció de la Internacional Obrera es va fundar l’any 1869. Aquell mateix any va sortir als carrers de Mallorca, "El Obrero", "órgano de los que ganan el pan con el sudor de su frente" “El Obrero” va ser la primera publicació obrera de les Balears, dirigida per Francesc Tomàs, un picapedrer que era vice-president de l'Escola Democràtico-Republicana de Ciutat .Al mateix temps es posaven en marxa tres societats obreres a Ciutat, les dels sabaters, fusters i picapedrers

El mes de desembre de 1869 un manifest amb una tirada de 2000 exemplars anunciava la formació del Centre Federal de Societats Obreres de Palma. Signaven el manifest, Miquel Payeres, Josep Canyelles, Rafel Alemany, Vicenç Ramon,Josep Rosselló, Joan Sánchez , Lluc Nicolau, Antoni Fullana, Francesc Tomàs, Josep Valls i Josep Roca. Representaven societats de picapedrers, fusters, ebenistes, sabaters, teixidors i ferrers.

El mes de gener de 1870 es va anunciar la constitució d’una societat obrera a Alaró. Durant el primer trimestre de 1870 pintors, calafats, cistellers, forners, adobers, terrissers, argenters, folradors de vidre i corders s’adheriren al Centre Federal de Societats Obreres, adherit als principis de la Internacional Obrera (AIT).

El mes d’abril de 1870 el Centre Federal disposava de 520 sabaters, 151 teixidors, 130 fusters,tapissers i cadirers, 111 picapedrers, 85 adobers, 84 forners, 65 mestres d'aixa, 64 terrissers, 56 obreres, 56 ferrers, 51 obrers de Sa Vileta, 41 cistellers, 39 calafats, 35 capellers, 25 tipògrafs, 25 corders, 22 argenters, 21 esparters, 19 llauners, 14 vidriers, 13 fideuers.

En el Primer Congrés Obrer a l’Estat Espanyol el Centre Federal de Societats Obreres tenia 1627 cotitzants i representava un 10,6% de totes les cotitzacions en tot l'Estat.

Allunyem aleshores els tòpics envers la feblesa del moviment obrer a Mallorca i recuperem memòria i l’estima dels nostres orígens que ens volen fer oblidar.

Web Ixent (Esquerra Alterrnativa de les Illes)