Miquel López Crespí - Memòria històrica

Manifest commemoratiu del 18 de juliol de 2008

(Dia Europeu de condemna del Règim Franquista)

És avui un dia per commemorar, per recordar, però no pas per celebrar. No són poques les dates en la història universal que han passat a formar part de llista de dies de la ignomínia: El 18 de juliol de 1936, és per desgràcia i per mèrits propis, una de les dates destacades d’aquesta funesta relació. Aquell dia, esclatà una guerra incivil, brutal i inhumana, que desembocà en una dictadura militar, repressora i assassina, que va fer retrocedir la societat espanyola decennis en els seus aspectes econòmics, culturals, de sociabilitat i convivència, en política i el que és més terrorífic, en el camp dels drets humans.

La mort del dictador, per causes naturals, suposà la fi del seu règim de terror opressor, però no representà la desaparició del seu llegat. Aquest llegat és ben viu avui en dia, en ple s. XXI, en molts de carrers i espais públics de les nostres ciutats i pobles. Però, el que és més trist, és que tot això esta passant en una societat que es diu a si mateixa, moderna, lliure i, el que és pitjor, es defineix com DEMOCRÀTICA¡¡¡

Part d’aquest llegat és simbòlic. Però no és ni innocent ni inofensiu. La simbologia Franquista és ben viva a Ciutat de Mallorca i en molts de pobles de les Illes Balears. Dins un mateix espai, com el del Cementeri de Ciutat, podem trobar el monumental mausoleu dels Aviadors Feixistes Italians morts durant la guerra civil al servei de Franco, que contrasta vivament amb la quasi oblidada i gens dignificada fossa comuna, on hi romanen centenars, pot ser milers de demòcrates Republicans, assassinats pels Feixistes Espanyols i el seus aliats Italians.

La “Creu dels Caídos”, el monument al Creuer “Baleares” de Sa Faixina, el monolit dels “Jinetes de Alcalá” de la Plaça de Santa Catalina o el C/ Garcia Morato de La Soledat, són alguns exemples d’aquesta incompleta llista monumental del Franquisme a Ciutat. Un problemàtic llegat simbòlic, al qual les diferents administracions democràtiques municipals i autonòmiques no han pogut, o no n’han sabut o no han volgut, donar solució. Els darrers episodis del monuments als “Caidos Por Dios y Por España” de Santa Maria del Camí i de Ciutat de Mallorca, són dos clars i clamorosos exemples de la incompetència política per donar una solució satisfactòria a aquesta vergonya, que podem qualificar d’única a l’Europa del s. XXI.

També volem aprofitar aquesta data ignominiosa, per condemnar un cop més el cop d’estat cívicomilitar del 18 de juliol de 1936 i la dictadura del General Francisco Franco. No hem d’oblidar que ara fa 2 anys el Consell d’Europa, a proposta del Eurodiputat Maltès Leo Brincat, declarà el 18 de juliol, tots els 18 de juliol, com el dia Europeu de Condemna del Franquisme. Sense cap mena de dubte, podem fer nostres les conclusions d’aquella proposta parlamentaria que, entre d’altres, exigia de les autoritats Europees i Espanyoles:

1-Que no es posin més excuses a l’hora d’ajudar de totes les formes possibles a els associacions dedicades a Recuperar la Memòria Històrica de les víctimes de la guerra civil i de la repressió Franquista.

2-La creació d’una comissió Europea i espanyola, que investigui els crims contra els drets humans comesos pels Feixistes, durant la guerra civil espanyola i la dictadura militar.

3-Que es posi a l’abast dels investigadors i historiadors tota la documentació relativa a aquells anys, en especial aquella relacionada amb la repressió Franquista. Així mateix s’ha de posar a l’abast dels historiadors i investigadors, tota aquella documentació, que essent pública, roman en mans de particulars o societats privades, especialment aquella conservada per la Fundación Nacional Francisco Franco.

4-La localització, exhumació i identificació, tant de les fosses comunes, com de les restes de les víctimes Republicanes de la guerra civil enterrades de manera ignominiosa a milers de fosses comunes.

5- La creació d’una comissió de la Veritat i que es revisi com s’explica i s’ensenya la guerra civil i la dictadura als centres educatius.

i 6- La retirada immediata de tota la simbologia Franquista, que encara avui en dia, 70 anys després de la fi de la guerra civil i més de 30 anys des de la mort del dictador, podem trobar als carres i places dels pobles i ciutats de l’estat espanyol.

A dia d’avui, aquestes conclusions no són una realitat i gairebé no s’ha fet quasi cap punt dels anteriorment indicats. Ni la tan airejada Llei de la Memòria Històrica, aprovada pel Govern Central, ha estat capaç de donar satisfacció a les demandes de la majoria de les associacions de Memòria Històrica ni de la societat civil.

Els desapareguts de la guerra civil encara són això: Desapareguts. Son víctimes de la guerra i de la dictadura i ara també ho són de la democràcia.

Els papers de la repressió, gairebé l’únic camí que ens quedar per saber la veritat, segueixen sense classificar, en ocasions en mans de particulars. Els carrers són plens de símbols del Feixisme. La comissió de la veritat Espanyola i Europea, es una utopia més, només una declaració de bones intencions que roman en l’oblit.

En definitiva, el Franquisme es legal a dia d’avui, les seves sentències judicials son “jurídicament vàlides”, alguns del seus hereus segueixen on sempre i a cops ens volen donar lliçons de democràcia. Les seves lleis han estat derogades, no pas abolides com s’hauria d’haver fet. El Franquisme no va tenir mai legalitat ni legitimitat. Una condemna de més o de manco, no ens retornarà els nostres desapareguts, no ens durà les veritats sobre la repressió, no eliminarà la Simbologia Franquista. Una condemna del Règim Franquista, pot ser no servirà per res. Les nostres víctimes han de menester més fets i manco paraules. Han de menester politiques clares, directes i contundents i que solucionin d’una vegada per totes, sense trampes ni subterfugis legals ni gramaticals, els problemes heretats del passat dictatorial.

PROU DILACIONS, PROU DIVAGACIONS, VOLEM SOLUCIONS JA¡¡¡¡¡

Volem i desitgem que aquest 18 de juliol, no sigui un dia més.

Volem que avui tot comenci a canviar.

Volem que aquest dia de juliol, sia el punt d’inflexió, el principi del final del llegat Franquista.

Volem que a partir d’avui mateix, les autoritats politiques competents es posin a disposició de la societat per donar respostes a les demandes d’una reparació de les víctimes del Franquisme, amb veritat, amb justícia i amb una més que necessària reparació moral, juridica i legal de les víctimes Republicanes de la guerra civil i la dictadura Franquista.

Moltes Gràcies

Associació Memòria de Mallorca, Juliol de 2008.

Les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nulles informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat encapçalant el combat en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat). (Miquel López Crespí)

Per la substititució de tots els noms imposats pel feixisme a les nostres places i carrers. Memòria històrica de la transició

Josep M. Llompart, que no veia gens clar les dilacions del Pacte Autonòmic, em convidà a escriure a la secció que tenia en el diari Última Hora, "La Columna de Foc". Oferiment que vaig acceptar ben de grat perquè, en aquelles alçades de la reforma, eren pocs els mitjans que se'ns oferien als revolucionaris mallorquins. Com ja he explicat amb detall a L'Antifranquisme a Mallorca (l950-1970), les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nulles informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat encapçalant el combat en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat; silenci damunt les activitats de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants; tampoc no existíem ni a Sanitat, ni a pobles; a Menorca, l'OEC era una força determinant i també planava el silenci damunt la nostra lluita.

No és estrany que actualment els historiadors propers al PCE, persones, en definitiva que no visqueren aquells esdeveniments, ara, consultant els diaris de l'època o parlant solament amb protagonistes d'un partit (especialment partidaris del carrillisme illenc) es pensin que tot a Mallorca fou obra del PCE. Però del subjectivisme i parcialitat d'alguns estudiosos que afavoreixen amb els seus escrits, una tan sols de les moltes forces de l'esquerra mallorquina que ajudaren a bastir el moviment obrer i popular de les nostres Illes, en parlarem més endavant.

En aquest capítol volíem deixar constància del creixent mur de silenci que -des dels mitjans de comunicació oficials- s'anava fent entorn de les opcions autènticament esquerranes (parlam de partits i organitzacions tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT, etc, etc).

Un exemple evident del que estam escrivint va ser -entre moltes altres- la campanya de mesos que porta OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)...- per a anar esborrant de la nostra Ciutat l'empremta -en la rotulació d'avingudes i places- dels quaranta anys d'opressió feixista.

L'OEC repartí milers de fulls volants per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí unes meravelloses aferratines que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització. Aferratina que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el Secretari General de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.

'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el mitjà ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.

'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".

La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc- fou un punt de referència combatiu; només sortí reflectida en un parell de retxes a Baleares i a Última Hora. Vegem, per exemple, què en deia aquest darrer diari (26-V-1978). A un raconet (i això ho feien amb totes les notícies referents a l'esquerra revolucionària mentre empraven primeres pàgines i grans titulars per a promocionar qualsevol dels nous personatges que calia enlairar a causa del seus acords amb la reforma del franquisme que portava a terme la classe dominant) es podia llegir, dificultosament: "Cambio de nombres de calles y plazas. La Organització d'Esquerra Comunista ha dirigido un escrito al alcalde de Ciutat, Paulino Buchens, proponiendo el cambio de los nombres de calles y plazas, a fin de, entre otras cosas, terminar con el 'continuat procés de destrucció i despersonalització, aguditzat per la victòria feixista...'

'La OEC propone la formación de una comisión integrada por la Obra Cultural Balear y personalidades de marcada significación cultural en las Islas. La OEC piensa que una comisión con el trabajo de elaborar una nomenclatura alternativa para calles y plazas ofrecería garantías de efectividad a los nuevos y necesarios Ayuntamientos democráticos". Això era tot. I ens podíem donar per satisfets per haver sortit en una ressenya a un racó del diari! Durant anys, i a mesura que s'anava consolidant la monarquia impulsada bàsicament per PCE i PSOE, AP i UCD (els partits dels consens), això era el màxim a què podíem aspirar els partits que lluitàvem per l'autodeterminació, la república i el socialisme.

Miquel López Crespí

Del llibreNo era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)