Miquel López Crespí - Memòria històrica

Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. (Miquel López Crespí)

Mallorca 1968: Gramsci i la Revista Lluc (pàgines del meu dietari)

Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. A Barcelona, per exemple, la manifestació de l'Onze de Setembre de 1964 (ens arribaven ecos per Ràdio Espanya Independent, Ràdio Moscou, París, Londres o Praga, o pels amics que hi tenien algun contacte), resultà una lliçó important per a la policia. La concurrència a la manifestació antifeixista (malgrat el perill que comportava: detencions, possibles tortures, pèrdua de la feina, etc, etc) fou nombrosíssima. La premsa estrangera dedicà igualment un gran espai al renaixement (ja constatat els anys anteriors) de la consciència antifranquista dels pobles de l'Estat i principalment del catalans.

El 15 d'octubre del mateix any (parlam de 1965) es complien vint-i-cinc anys de la mort de Lluís Companys. Tots coneixíem la història de la seva mort tràgica i alhora heroica. Reclamat pel govern feixista de la burgesia espanyola, el president de la Generalitat fou detingut a Bretanya per la policia de Pétain, lliurat a la Gestapo i conduït a Barcelona. Un tribunal militar el condemnà a morir afusellat. En la farsa de judici fou acusat de "rebel.lió militar" pels mateixos militars que se sublevaren contra la República i les institucions d'autogovern del nostre poble. En l'aniversari d'aquella iniquitat, alguns grups de catòlics (progressistes influïts per les resolucions del Concili Vaticà II) adreçaren una crida a quatre-cents pares conciliars reunits a Roma. El text, escrit en francès, recordava les circumstàncies de la mort de Companys.

A Ciutat una colla d'amics (els germans Pere i Biel Noguera, Frederic Suau, Guillem Frontera, n'Adela Caselles, en Sebastià Puigserver, el poeta i cantautor inquer Antoni Alomar ens solíem veure i petar la xerrada cultural i antifranquista en el pis de Frederic Suau, en el carrer de Joan Crespí de Ciutat. Guillem Frontera (abans de guanyar el Ciutat de Palma 1968 amb Els carnissers) havia esdevingut un dels poetes més coneguts del moment. Ell i en Jaume Pomar dirigien la col.lecció de poesia "La Sínia" (1965-68). A "La Sínia" en Guillem publicaria A ritme de mitja mort (1965) i El temps feixuc (1966), i en Jaume Tota la ira dels justos (1967), poemari que recull altres treballs d'en Pomar (u>Finestres a la llum, A vint anys i un dia, Poemes a Michelle i L'esperança enfonsada). Aquest poemari Tota la ira dels justos) guanyaria el premi Ciutat de Palma de poesia l'any 1966.

Per altra banda, "La Sínia" també editaria dos llibres emblemàtics d'aquella època. Ens referim a Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera i Calaloscans de Bartomeu Fiol.

Amb en Frederic comentàvem els darrers llibres (fos novel.la, assaig, marxisme o poesia) que ens havien sobtat. Record que per la primavera-estiu del seixanta-vuit comentàvem sovint els escrits de Gramsci. Començàvem a estar una mica preocupats per l'estret economicisme (pensar només en les reivindicacions salarials) de les naixents organitzacions revolucionàries mallorquines (embrions, és clar, grupets de tres o quatre amics que el que més fèiem era sortir a pintar consignes en pro de la llibertat o la República a les nits).

Tot era molt fantasmal aleshores. Però es començava a consolidar aquella nefasta idea (que tant combateren Lenin o els situacionistes) que només la lluita per un sou més elevat és l'"autèntica" lluita revolucionària. Gramsci prioritzava (i això ens feia pensar, ens aguditzava la intel.ligència) aspectes de la lluita de classes política, cultural i ideològica, que les naixents burocràcies reformistes no tenien en compte. És cert que en la Itàlia del compromís històric amb el Vaticà (aliança dels "comunistes" amb la democràciacristiana vaticanista), els dirigents del PCI havien fet una lectura reformista de Gramsci (accentuació dels aspectes electoralistes de la lluita obrera, com si només importàs ocupar poltrones a les institucions de l'Estat capitalista). No era aquesta la lectura que en fèiem els revolucionaris. Almanco no era aquest el tema de les nostres discussions. Que jo recordi, era ben lluny de les nostres intencions aigualir les troballes de Marx o Lenin, de Fanon o Malcolm X, del Che o de György Luckács, amb una lectura reformista del gran dirigent comunista italià, segrestat i vilipendiant pel feixisme mussolinià.

Ens interessava especialment el paper que Gramsci atribuïa al partit polític del poble treballador. Per a Gramsci, el partit ja no era, solament, l'avantguarda popular en la lluita per l'alliberament nacional i social, sinó que havia d'esdevenir "l'intel.lectual orgànic" del poble. Alhora, el gran revolucionari italià analitzava (en l'obra El Príncep modern) el paper dels intel.lectuals clàssics en la formació (o deformació) de la consciència popular. Per a Gramsci, en el segle XX, l'encarregat de deslliurar el poble de la seva secular opressió a mans de les classes dominants ja no pot ser un home, un Cap, un Cèsar (un President, diríem ara), sinó que ha d'ésser un grup, un col.lectiu i, més concretament, un "intel.lectual col.lectiu": el partit polític.

Es tracta que el partit lluiti (igual que ho fa en primera línia en contra de l'explotació de l'home per l'home, o de l'opressió nacional) per anar creant un nou tipus d'home i de dona allunyats del sotmetiment moral i cultural a les reaccionàries idees de la burgesia i els seus intel.lectuals (els sacerdots, entre ells).

Per a Gramsci, els intel.lectuals no són simplement els especialistes en l'elaboració de conceptes: són tots els qui participen en l'organització concreta del consentiment, no sols en sentit ideològic, sinó també en sentit institucional i fins i tot administratiu. Copsàvem així -estudiant les obres del gran teòric italià empresonat per la burgesia feixista- el paper que els intel.lectuals (professors, escriptors, periodistes, dirigents de tot tipus, sacerdots, mestres, administratius...) exercien en l'organització del consentiment dels governats i, per tant, en la consolidació i reproducció del poder de les classes dominants (tant en temps de dictadura feixista de la burgesia com en temps de dictadura democràtica de les classes opressores).

Era evident per a nosaltres, els joves revolucionaris mallorquins de començaments dels anys seixanta, que la destrucció del poder terrorista del gran capital no seria possible sense que el partit treballàs en la direcció d'aconseguir la ruptura ideològica, política i cultural de les classes oprimides amb les concepcions del món reaccionàries que propagaven (des de la premsa, la televisió, l'escola, o la universitat) els intel.lectuals orgànics dels opressors. S'havia d'anar treballant cap a la ruptura de l'hegemonia política i ideològica de la classe dominant. Per això, escrivia Gramsci, cal un nou tipus d'intel.lectual, col.lectiu com el que serveix d'instrument a la classe dominant, i com ell inserit en la realitat viva del país, però, al revés d'ell, no per a consolidar-la, sinó per a transformar-la. El proletariat, les classes populars, només podran encapçalar el nou bloc històric si és capaç de superar la visió estretament corporativa, sindicalista, economicista, i d'arribar a una visió global, nacional i universalista del procés històric. Aquest és el sentit exacte de la fórmula leninista: "...els obrers no poden tenir consciència socialista. Aquesta només pot ésser introduïda des de fora". I, per a Gramsci, l'"introductor" d'aquesta consciència, d'aquesta perspectiva global, nacional i universalista, és el partit polític de les classes oprimides pel capitalisme, el seu "intel.lectual col.lectiu" orgànic.

Dins d'aquesta perspectiva -aprofundir dins del pensament gramscià- la "batalla" pel control (polític, ideològic) de la revista Lluc era el tema de conversa de totes les nostres reunions. Una quimera, tot plegat (que l'esquerra antifeixista pogués arribar a controlar un òrgan de l'Església), ara que ho miram amb la perspectiva de trenta anys. Però en aquells moments, allò era per a nosaltres el màxim de la lluita política, cultural i ideològica que es podia donar a Mallorca i a les Illes en aquella conjuntura concreta.

Aqueixes il.lusions (de controlar la revista) són insinuades per Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Els mallorquins i la llengua autòctona (apartat "Una nova etapa de Lluc", pàgs. 172-175), quan diu: "A partir de gener de 1968, Mallorca té -pràcticament per primera vegada des del 1936- una revista mensual en la nostra llengua. Lluc, que en els seus cinquanta anys d'existència ja havia passat per diferents etapes de bilingüisme i per fluctuacions motivades per circumstàncies diverses, ha iniciat una època nova sota la direcció -teòrica si més no, fins al 1970- del P. Cristòfor Veny, Missioner dels Sagrats Cors, i -per exigències de la llei de premsa- del periodista Gabriel Fuster i Mayans (més conegut pel seu pseudònim literari Gafim) (...) Després d'uns sèrie de vicissituds que no ve a tomb de detallar, la redacció està pràcticament en mans del poeta Miquel Gayà, antic 'blauet' de Lluc".

Imagineu-vos la "batalla" de l'any 1968! Allò que per a algun sector de la nostra cultura constituïa una "renovació", per a nosaltres -fills de Fanon i els agermanats, hereus dels republicans assassinats per Falange, el nacional-catolicisme i els militars a l'any 36 era pur i simple continuisme.

Els nostres "oponents" a la reacció política i cultural eren precisament l'avantguarda autèntica de la lluita contra tot el que representaven els senyors abans esmentats. Parl d'intel.lectuals del tipus Jaume Adrover, Josep M. Llompart, Frederic Suau, Ramon Oró i molts d'altres, dels quals parlarem en els proper capítol.

Ara -imaginem que som a dia 15 d'abril de 1968- la batalla entre la reacció i el progressisme només és a punt de començar. Totes les possibilitats resten obertes a l'esperança. Els homes i les dones que intel.lectualment, des de finals dels anys cinquanta i durant tots els anys seixanta, han portat a coll l'esforç de la lluita per la nostra llibertat... ¿podran vèncer la reacció clerical-reaccionària? La reunió constitutiva del nou consell de redacció de Lluc ha estat convocada per dia 16 d'abril de 1968 a les 10, 30 de la nit.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Moll ens permet una inicial aproximació a Joan Coromines (El que s'ha de saber de la llengua catalana!), Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Salvador Galmés, Josep M. Llompart de la Peña, Manuel de Pedrolo, Alexandre Cirici Pellicer, Enric Moreu-Rey, Jaume Vidal Alcover, Miquel Porter-Moix, Ferran Soldevilla, Jordi Sarsanedas... Alhora que les traduccions que s'hi publiquen de Samuel Beckett, Carlo Goldoni, Thomas Mann, Miquel Maurette, etc, ens aproximen als corrents més importants de la literatura universal. (Miquel López Crespí)

L' Editorial Moll ha fet 75 anys: homenatge (I)

Record a la perfecció la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, dels llibres que editava Francesc de B. Moll en la collecció "Les Illes d'Or". Parl d'obres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, una apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l'existència d'un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: "Tractant-se de l'obra d'un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l'ordre, l'estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec. Això fa que la seva biografia alcoveriana sigui d'una amenitat insuperable i s'apoderi completament, des de les primeres pàgines, de l'atenció del lector".

La tasca d'editor de Francesc de B. Moll duta a terme en els anys de la més fosca repressió franquista (el quadrienni 1949-1952) és fonamental per a anar creant els fonaments de la represa culturals dels anys seixanta. Alhora que la titànica capacitat de feina de Francesc de B. Moll prosseguia la tasca del Diccionari i s'anaven publicant les Rondaies de mossèn Alcover, la collecció "Les Illes d'Or" arribava al número 50. Els eixos de la feina cultural d'aquest quadrienni, en paraules del mateix Francesc de B. Moll, eren els següents (vegeu Els altres quaranta anys. pàg. 128): "1ª, demostrar que, a més de les rondaies, es podien llegir en mallorquí altres coses, que eren poesia, teatre, novella i assaig, o sigui, les quatre branques bàsiques d'una literatura;

'2ª, mantenir i escampar les obres dels grans autors, alguns dels quals eren coneguts de molt abans però poc divulgats (com Costa i Llobera, Joan Alcover i Miquel Sants Oliver) i altres que eren pràcticament inèdits (com Salvador Galmés i Ruiz Pablo).

'i 3ª, donar a conèixer els autors vivents i els valors nous, que eren el ferment i l'estímul de la continuïtat: aquest era el cas de Guillem Colom amb Cançons de la terra, de Marià Villangómez amb Terra i somni, de Joaquim Verdaguer amb Tres històries ferestes, de Joan Bonet amb Els nins, de Llorenç Moyà amb La bona terra, de Llorenç Villalonga amb La novella de Palmira, de Gafim amb Tres viatges amb calma, de Blai Bonet amb Entre el coral i l'espiga, i de l'Antologia collectiva de poetes de postguerra amb comentari de Manuel Sanchis Guarner".

En Literatura catalana contemporània(Curial, 1971) i en l'apartat "Filòlegs i erudits" (pàg. 419), Joan Fuster escrivia, en reconeixement de la tasca del nostre lingüista: "Francesc de B. Moll (Ciutadella, 1903), deixeble i collaborador d'Antoni M. Alcover, ha publicat molts treballs de dialectologia, onomàstica, història de la llengua, fonètica, etc: Gramática histórica catalana (1952), Els llinatges catalans (1959), Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears (1968). Fóra impossible de citar-los tots. Ha continuat i ha acabat el monumental Diccionari català-valencià-balear d'Alcover, que, en les seves mans, ha guanyat una severitat científica impensable en el famós canonge de Manacor. Moll ha incorporat el Diccionari a l'ortodòxia ortogràfica de l'Institut. Des de Mallorca, a més, ha dut a terme una heroica tasca editorial -les Biblioteques 'Les Illes d'Or' (1934), 'Raixa' (1954), 'Els treballs i els dies' (1963)...- d'una importància encara no prou valorada".

Efectivament, el naixement i consolidació de la collecció de llibres de butxaca "Raixa" (juliol de 1954) marca una fita encara no prou valorada en la història de la represa cultural esdevinguda de mans de Francesc de B. Moll. Freqüentar Llibres Mallorca en temps de la dictadura ens permet anar formant, a poc a poc a conseqüència de les nostres minvades possibilitats econòmiques, la nostra "biblioteca bàsica" d'autors catalans. Moll ens permet una inicial aproximació a Joan Coromines (El que s'ha de saber de la llengua catalana!), Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Salvador Galmés, Josep M. Llompart de la Peña, Manuel de Pedrolo, Alexandre Cirici Pellicer, Enric Moreu-Rey, Jaume Vidal Alcover, Miquel Porter-Moix, Ferran Soldevilla, Jordi Sarsanedas... Alhora que les traduccions que s'hi publiquen de Samuel Beckett, Carlo Goldoni, Thomas Mann, Miquel Maurette, etc, ens aproximen als corrents més importants de la literatura universal.

Amb la perspectiva que ens donen els anys, podem afirmar que Llibres Mallorca era l'indret que ens obria la porta a tots els misteris, als enfonys ocults de la nostra cultura, la "base d'operacions" des de la qual podíem furgar en un ric passat cultural que ens negava la dictadura. Posteriorment, amb l'edició (sempre a l'Editorial del senyor Francesc) de Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975), valuoses memòries que incomprensiblement no han estat reeditades encara, poguérem anar avançant en la història de la recuperació de les nostres senyes d'identitat. Són els nostres anys, diríem-ne de "formació": lectura dels clàssics del pensament socialista català i internacional, la primera militància dins organitzacions de lluita antifeixista i, també, de les primeres detencions i dificultats amb la policia política. De tot això n'hem parlat en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Lleonard Muntaner, Editor); Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i No era això: memòria política de la transició (El Jonc, 2001).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Facerias era un home d’acció. Però també era un bon organitzador, d’una altra manera no hauria sobreviscut tant de temps. Va néixer a Barcelona, el 6 de gener de 1920. El 1936 era afiliat al sindicat de la Fusta de la CNT i a les Joventuts Llibertaries del Poble Sec. En començar la guerra s’allistà a la Columna Ascaso i lluità al front d’Aragó. En les acaballes de la guerra, l’any 1939, fou fet presoner. La seva parella i filla petita marxaren cap a França i no es va tornà a sapiguer rés. Probablement perderen la vida en el camí.

51 Aniversari de l'assesinat de Facerias a Nou Barris

Josep Lluís Facerias va morir a en una emboscada que les forces de seguretat del Estat l’hi van parar el 30 d’agost de 1957 (demà fa 51 anys) a l’encreuament dels carrers Pi i Molist i Pg. Verdum. Al que ara anomenem districte de Nou Barris i llavores era les afores de Sant Andreu. Al terra de la Plaça de las Madres de Mayo una placa ho recorda ...

Era conegut com a “Face” o “Petronio” i fou, juntament amb Quico Sabater un important guerriller urbà en la dècada dels 40 i 50. La lluita del franquisme contra la republicà no acabà el 1939. La repressió no es va aturar, i en aquest context apareix el maquis. Recolzat a Catalunya per la proximitat amb la frontera de l’Estat francès.

Facerias era un home d’acció. Però també era un bon organitzador, d’una altra manera no hauria sobreviscut tant de temps. Va néixer a Barcelona, el 6 de gener de 1920. El 1936 era afiliat al sindicat de la Fusta de la CNT i a les Joventuts Llibertaries del Poble Sec. En començar la guerra s’allistà a la Columna Ascaso i lluità al front d’Aragó. En les acaballes de la guerra, l’any 1939, fou fet presoner. La seva parella i filla petita marxaren cap a França i no es va tornà a sapiguer rés. Probablement perderen la vida en el camí.

Facerias va anar a parar a diferents camps de concentració i de treball i en arribar la seva lleva va passar de presoner a soldat, a l’unitat de transports militars a Barcelona. Es va llicenciar el 1945.

S’incorpora al sindicat d’Indústries gràfiques de la CNT i treballa de cambrer. Dedicat en el seu temps lliure a l’activitat clandestina. Acabava la Segona Guerra Mundial i s’esperava que fos el preludi de la caiguda de la dictadura. Un moment per intensificar la resistència interior a partir dels Grups de Defensa.

Col•labora i treballa en molts projectes i fou detingut el 1946 i alliberat el 47. El mateix any 1947 organitzà un grup guerriller i duen a terme la primera acció. Atraquen la fabrica Hispano-Olivetti. Els atracaments tenien per objectiu “requisar” els fons necessaris per a continuar la lluita, però també per sufragar despeses polítiques (edició de propaganda, ...) i solidàries (diners per els presos i els seus familiars, ...). La manca de recursos, juntament amb les constants caigudes i detencions, son una constant dels grups de guerrilla urbana.

El grup de Facerias també organitza sabotatges i actes de resistència però el seu treball no podia estar al marge de les disputes internes al moviment llibertari.

En moltes ocasions van estar a punt de detenir-lo o de matar-lo i no foren pocs els seus companys que van caure. Ja sigui per participar en activitats polítiques, establir contactes, o per desaparèixer en els moments més compromesos, en Facerias creuava de vegades els Pirineus.

El 1952 ho va tornar a fer. Però ara ni a França es trobava segur. La possibilitat de que pogués ser extradit davant la passivitat de uns dirigents anarquistes que no l’hi tenien simpatia (l’any 53 desautoritzarien la lluita armada), el decidí a traslladar-se a Itàlia. On va formar part dels Grups Anarquistes d’Acció Proletària.

Facerias tingué una actuació destacada i polèmica en el anarquisme italià. Per una banda patrocina l’iniciativa de fer un Campament-Trobada de la Joventut anarquista. Però per l’altra banda els seus mètodes “d’expropiació” donaven lloc a confusió. A Itàlia el anarquisme no era clandestí i per tant atracar bancs no encaixava amb la seva realitat. Per una altra banda, Facerias, com a guerriller a temps complert (com a perseguit per la policia no podia ser guerriller i treballador a l’hora), vivia també dels fruits de la “expropiació”. Això generava mals entesos amb els seus col•laboradors italians, i permetia a els seus detractors de desqualificar la seva feina política.

Facerias tornà a Barcelona. Inicialment havia de tornar amb Quico Sabater però aquest l’hi posa com a condició que no parles amb la direcció del moviment anarquista a França. En fer-ho Quico considerà que havia actuat de manera deslleial cap a ell.

Facerias es van amagar a una cabana-xalet entre els arbres de Sant Medir. Els companys amb els que travessa la frontera foren detinguts. Però el no ho sàvia quan el matí del 30 d’agost de 1957 es dirigia cap a una cita a Pi i Molist amb Passeig Verdum, davant del Mental (actual Seu del Districte). L’hi disparen, no veu d’on. Està ferit, i el tornen a disparar. Facerias prova de fugir i salta es deixa caure per la rampa d’un solar quatre metres per sota del carrer. Prova de treure una bomba de mà, però els trets continuen, de les finestres de la vorera del davant i del carrer Nil. Facerias cau, mort amb la bomba a la mà i amb nou impactes de bala.

A les finestres, terrats i carrers adjacents la policia i la Guàrdia civil. L’emboscada ha estat un èxit. Facerias es mort. Només queden dos grups guerrillers a Catalunya, el de Quico Sabater i el de Ramon Vila Capdevila.

Blog Miquel Roman (VilaWeb 29-VIII-08)

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. (Miquel López Crespí)

Homenatge al meu pare, Paulino López, un dels primers voluntaris de la Columna de Hierro i presoner llibertari a sa Pobla (Mallorca), en els anys 40.

Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada. Records d´un escriptor pobler.

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Des del GOB consideram que ja hi ha prou camps de golf a Mallorca. Que els impactes que representa la construcció de camps de golf no compensen la destrucció de més àrees rurals o espais naturals de l'illa, i que els arguments que s'han exposats durant tants anys per part de promotors, constructors i urbanitzadors, no justifiquen l'autorització de més camps de golf. (GOB)

Mallorca no necessita més camps de golf

Mallorca ja té prou camps de golf i cal preservar les àrees rurals i els recursos hídrics per damunt dels projectes que destrueixen i hipotequen el territori.

El GOB presenta l'informe "Els camps de golf a Mallorca" amb informació actualitzada i mapes sobre camps de golf existents, projectes i canvis en la normativa relativa a aquests projectes. Així mateix presenta informació detallada dels impactes d'aquests projectes, tant des del punt de vista territorial i paisatgístic (amenaça a àrees rurals, destrucció d'espais naturals, il·legalitats associades a aquests tipus de projectes..) com des del punt de vista, especialment, de la seva afectació als recursos hídrics.

ELS CAMPS DE GOLF A MALLORCA

L'Onze de Setembre de 1978 un jove de setze anys militant de la Unió de Joventuts Marxistes-Leninistes va morir assassinat per la policia. Gustau Muñoz participava en una manifestació convocada pel Partit Comunista (Internacionalista) i fou ferit mortalment per una bala. Els responsables polítics i policials d'aleshores quedaren impunes del crim. Avui, trenta anys després, dos actes recorden la mort del jove a mans dels 'grisos'.

El primer serà avui, al carrer de Ferran número 34 de Barcelona, l'indret on Gustau Muñoz fou assasinat per la policia. A les onze del matí diversos col·lectius, companys i familiars d'en Gustau faran l'habitual ofrena floral en homenatge al jove.

Dissabte, al Pati llimona és previst de fer un acte de record on hi participaran el germà de Gustau Muñoz, l'advocat Josep Maria Loperena, i un ex-militant del PC (I).

Ambdós homenatges volen denunciar l'oblit institucional dels assassinats policials durant la transició.

Una altra víctima de la transició

Gustau Muñoz morí abatut per un tret de la policia quan participava en una manifestació no oficial en la primera Diada amb la Generalitat acabada de restaurar. El noi fugia d'una càrrega policíaca en la protesta que es feia en contra de 'les forces d'ocupació' i que demanava la llibertat dels presos polítics catalans empresonats.

Els familiars del jove de setze anys només aconseguiren que una comissió investigadora decidís en quinze dies que havia estat un agent de la 'policia secreta'. Aquest només fou processat per una imprudència temerària, car al·legà que actuava en defensa pròpia.

Els familiars i companys de Gustau Muñoz mai van creure la versió dels fets i consideren que els responsables foren els qui ordenaren a la policia que obrís foc contra els manifestants, és a dir, el governador civil espanyol, José María Belloch Puig, i el ministre espanyol de Governació, Rodolfo Martín Villa.

Web VilaWeb

Memòria històrica: la transició.

Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.

En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!

Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.

Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

He pensat en aquelles tètriques setmanes de 1975, la desesperança per provar de salvar les seves vides. Les pintades en la nit, les repartides clandestines de fulls, tot allò que volia expressar la nostra indignada protesta. Nits vora la ràdio escoltant les emissores estrangeres que informaven de mobilitzacions arreu de l'Estat i a l'estranger. A Lisboa, els manifestants, indignats, assaltaven i cremaven l'ambaixada franquista... Milers i milers d'antifranquistes visquérem, sense dormir, en tensió, la nit més llarga dels darrers anys de la dictadura. Tothom pendent d'un darrer gest (que mai no va arribar): l'anulació de les penes de mort per part del vell i decrèpit general assassí. Ràdio París, la BBC de Londres, les emissores d'un Portugal ja lliure, alliberat del feixisme, informaven de manifestacions populars a Madrid, a Euskadi (amb una vaga general de més de dos-cents mil treballadors), a Catalunya (només a la SEAT hi ha assemblees amb més de deu mil obrers). (Miquel López Crespí)

Tres dels cinc antifeixistes assassinats per la dictadura del general Franco: Xose Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón Garcia Sanz.

Lucila Aragó, una bona amiga valenciana, companya en la lluita per la llibertat i el socialisme, m'envia, setembre de 2000, un sentit manifest tot recordant les darreres execucions de la dictadura; em diu que segurament sortirà a la premsa. Juntament amb Lucila, signen l'article altres militants d'aquells anys heroics, la majoria membres del PCE(ml) i del FRAP: Víctor Baeta, Amparo Garrigós, Dolors Calatayud, Àngel Yébenes, Miguel Morata, Alejandro Mayordomo, José Luís Piquer... Diu el document (sota el títol Els darrers afusellats del franquisme): "A primeres hores del dia 27 de setembre de 1975, a Burgos, Cerdanyola i Madrid, foren afusellats cinc joves: José Huberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo pertanyien al FRAP; Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui eren d'ETA. Fins l´últim moment es van succeir les protestes en molts llocs del món: París, Lisboa, Roma... Alguns governs retiraren les seues delegacions diplomàtiques. Però el franquisme s'afanyava a acabar els seus dies com els havia començat: imposant la seva força a sang i foc.

'Els judicis mancaren de tota garantia legal. Els tribunals estigueren formats per militars amb molta pressa per dictar sentència. La denominada llei antiterrorista, per la qual es va jutjar i executar aquests cinc joves de famílies humils i treballadores, formava part del mateix arsenal de lleis repressives pel qual el règim de Franco va condemnar milers d'obrers, sindicalistes i intel·lectuals que en aquells moments lluitaven contra la dictadura.

'Ni les sol·licituds de commutació de condemna, ni les reaccions internacionals obtingueren resposta. Els cinc joves antifranquistes caigueren abatuts pels trets dels escamots d'afusellament. Les penes de mort, que Franco i els seus ministres havien signat, s'executaren. Foren les últimes condemnes a mort d'una dictadura que, ja en fase terminal, es regirava contra aquells que no acceptaven la seua continuïtat, contra els qui des de l'oposició antifranquista lluitaven llavors per la ruptura democràtica i no per una transició pactada, que deixés impune el règim i aquells que el sustentaven.

'Pocs dies després, el 1 d'octubre, des del balcó del Palacio de Oriente Franco, acompanyat dels seus ministres, dels seus generals i del seu successor, per ell mateix designat i aleshores Príncep Joan Carles, i ara actual rei, presidien una de les seues concentracions patriòtiques, un intent d'autoafirmació enfront les democràcies europees que havien retirat els seus ambaixadors; enfront els demòcrates que repudiaven aquells recents assassinats; enfront els que aspiraven a conquerir autèntiques llibertats democràtiques, individuals i col·lectives, per a tots. Només principis democràtics era allò que reivindicaven aquells cinc joves.

'El silenci, que després va sorgir, del pacte per legitimar la monarquia amb una constitució, retallada i vigilada, a canvi de la legalització dels partits, va impedir a posteriori que es revisessin les condemnes a mort. I encara continua pendent ara, en el temps que Pinochet -que llavors compartia amb Franco poder i ideologia- o els militars argentins de "la Junta", estan ja seguts en el banc dels acusats. Aquella "Espanya del borrón y cuenta nueva" continua essent la mateixa d'ara que impedeix la rehabilitació de lluitadors demòcrates com Julián Grimau, Puig Antich i tants d'altres que, com els cinc joves del 75, van ser els autèntics continuadors de la resistència al franquisme.

'Han passat vint-i-cinc anys. Avui, aquells companys, afusellats al trencar l'alba del 27 de setembre de 1975, podrien estar amb nosaltres, xerrant sobre aquells temps i continuant treballant per un món més just i lliure. Però foren condemnats a mort i afusellats. Ells, com tanta gent, homes i dones que patiren tortures, anys de presó, exilis... cercant camins de llibertat, han sigut, són, la sal de la terra. Sense ells, tal vegada, el pragmatisme de "el possible" hauria sigut un etern mur de contenció.

'José Humberto Baena, Ramón Garcia Sanz, José Luis Sánchez Bravo, Juan Paredes Manot, Ángel Otaegui... no vos oblidem. València, 14 de setembre del 2000."

Per uns moments, llegint el manifest de Lucila Aragó em vénen a la memòria munió de records, la presència dels darrers antifeixistes assassinats per la dictadura. He pensat en aquelles tètriques setmanes de 1975, la desesperança per provar de salvar les seves vides. Les pintades en la nit, les repartides clandestines de fulls, tot allò que volia expressar la nostra indignada protesta. Nits vora la ràdio escoltant les emissores estrangeres que informaven de mobilitzacions arreu de l'Estat i a l'estranger. A Lisboa, els manifestants, indignats, assaltaven i cremaven l'ambaixada franquista... Milers i milers d'antifranquistes visquérem, sense dormir, en tensió, la nit més llarga dels darrers anys de la dictadura. Tothom pendent d'un darrer gest (que mai no va arribar): l'anulació de les penes de mort per part del vell i decrèpit general assassí. Ràdio París, la BBC de Londres, les emissores d'un Portugal ja lliure, alliberat del feixisme, informaven de manifestacions populars a Madrid, a Euskadi (amb una vaga general de més de dos-cents mil treballadors), a Catalunya (només a la SEAT hi ha assemblees amb més de deu mil obrers).

El mateix dia 27 hi ha enfrontaments amb la policia a les Rambles de Barcelona, a Sabadell, Terrassa, Badalona, Santa Coloma, Vic, Cerdanyola... València, Vigo, Ourense... Les anècdotes de solidaritat són infinites. Entre els centenars i centenars d'accions de protesta contra els crims del règim de Franco cal recordar (per copsar l'amplària de la indignació popular) que els jugadors de futbol A. Aguirre i Sergio Manzanera sortien a jugar un partit de primera divisió amb roba de dol. Van ser immediatment detinguts per a policia. A Burgos, les forces repressives hagueren de tancar la fàbrica Firestone...

El PCE, com sempre, es desmarcà de les grans manifestacions de solidaritat amb els condemnats a mort pel feixisme. Com explica a la perfecció un conegut assaig que analitza els anys de la dictadura, el llibre FRAP: 27 de septiembre de 1975 (Vanguardia Obrera, 1985) en el capítol "Intentos desesperados del PCE y del PSOE para boicotear las movilizaciones" (pàginas 195-198): "La dirección del PCE comprometida en la maniobra por las alturas con sectores de la oligarquía y de la derecha para efectuar la transición monárquica, y queriéndose desmarcar abiertamente de las organizaciones revolucionarias para no asustar a sus compinches, impartió la orden a sus afiliados de boicotear y oponerse a las movilizaciones contra los Consejos de Guerra, las penas de muerte y contra los fusilamientos, utilizando el argumento de que las acciones del FRAP eran 'terroristas' y hacían el juego a la derecha.

'El Comité Ejecutivo del PCE publicó una declaración en la que se decía textualmente que 'el PCE condena con todas sus fuerzas una vez más, estos métodos terroristas' y el señor Santiago Carrillo, por entonces secretario de esa organización y en nombre de todos los que por entonces la compartían (Gallego, Azcárate, Romero Marín, López Raimundo, Sánchez Montero, etc), hizo unas declaraciones al periódico italiano L'Europeo en la que dijo: 'yo no comprendo ni a los vascos ni a los guerrilleros del FRAP" y añadió sobre las acciones armadas [contra el feixisme] "¿A quién sirven?, ¿a quién sino al gobierno y a la policía? En algunos casos pienso si esto no será obra del gobierno, de la policía...'.

'Esta es la posición que mantuvo oficialmente Mundo Obrero que, por ejemplo, en un artículo de Carrillo en la segunda semana de septiembre, decía, refiriéndose al FRAP: 'Tenemos que condenar sin ninguna vacilación ese terrorismo'...

'Esta actitud tuvo sus repercusiones en diverso sentido. Ya se ha visto el boicot que organizaron los abogados del PCE a la hora de defender a militantes del FRAP en los Consejos de Guerra. También en las reuniones de fuerzas [polítiques] intentaron oponerse a las movilizaciones... en muchas ocasiones, la actividad de zapa de los revisionistas del PCE contribuyó a sembrar la confusión, a desorientar a sectores populares, a impedir que se movilizasen para salvar la vida a los luchadores antifascistas condenados a muerte. Pero en ese boicot, no sólo participaron los revisionistas del PCE... la llamada 'Junta Democràtica" que dirigía el PCE y la llamada 'Convergencía' o 'Plataforma' encabezada por el PSOE, hicieron una declaración conjunta el 18 de septiembre [de 1975]: en ella no había ni una sola palabra contra las penas de muerte".

És el mateix que s'esdevingué quan l'assassinat (un any abans) del revolucionari anarquista català Salvador Puig Antich. Tampoc el carrillisme volgué fer res en favor del jove antifeixista. I a Palma, record a la perfecció els problemes que tengué la meva bona amiga Lieta López, l'esposa de l'home que va ser l'ànima de la resistència cultural antifranquista en temps de la dictadura, en Jaume Adrover. Lieta ser detinguda i acusada falsament de ser una "peligrosa terrorista"... pel simple fet d'haver-hi a casa seva unes cartes de l'escriptor Alfonso Sastre! Lieta López no obtengué en cap moment la normal solidaritat que hauria d'haver trobat entre les forces de l'oposició, especialment el PCE a les Illes. Misèries que tothom ja coneix: ganes d'arribar al poder al preu que sigui, malgrat fos deixant sols, davant els murs d'execució, els joves més valents de la generació dels anys setanta! La indiferència del carrillisme i la socialdemòcracia enfront els darrers crims del feixisme no aturà, emperò, les mobilitzacions populars ni a l'Estat espanyol ni a la resta del món. De Londres a Pequín, de Marsella al Japó, de Lisboa a l'Havana, de Xile als EUA, de Berlín a Milà, arreu la gent va sortir al carrer en un intent desesperat de salvar la vida dels cinc revolucionaris que havien estat condemnats a mort en infames consells de guerra sense cap garantia legal. París, Marsella, Tolosa de Llenguadoc, eren flames enceses, guspires solidàries en la llarga nit del 27 de setembre de 1975. A Suècia, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, els Països Baixos... al Canadà i a Veneçuela hi hagué concentracions massives de manifestants i provatures d'assalt a les ambaixades de la dictadura (com la que s'esdevingué a Lisboa). És evident que si PCE i PSOE no haguessin estat fermats de mans i peus al franquisme reciclat haurien pogut (actuant conjuntament amb les altres forces d'esquerra) bastir un ampli moviment de resistència antifeixista. L'esforç unitari antirepressiu hauria servit per a colpejar fort la dictadura en el camí en el camí d'avançar envers la república i el socialisme. Però no era aquesta la voluntat dels dirigents del PCE i del PSOE. La direcció que havien escollit, des de feina molt de temps, no era el de la lluita conseqüent contra el feixisme; ben al contrari: la seva funció era precisament ajudar la burgesia a aturar l'onada revolucionària que durant la transició colpejava el sistema i posava en perill la maniobra del capitalisme espanyol: canviar alguna per a deixar l'essencial del règim sorgit de la victòria reaccionària de 1939.

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

La demagògia del conseller amb les seves acostumades cortines de fum per amagar els errors i desastres als quals ens té acostumats queia del seu pes. El problema, i ja ho ha vist tothom, no era “afavorir els interessos dels més desvalguts construint habitatges de baix cost”. Aquestes eren les excuses de mal pagador del conseller. Del que es tractava, i el GOB ja ho digué en el seu moment, era d’activar el sector de la construcció en uns moments en què començava a haver-hi problemes seriosos per a la política del totxo i el ciment. En la patètica compareixença de Jaume Carbonero fent costat a promotors i constructors ho hem pogut constatar ben clarament. (Miquel López Crespí)

Les mentides de Carbonero

La imatge que ha sortit en els diaris aquests dies, la del conseller d’Habitatge envoltat de promotors i constructors, era autènticament patètica. Totes les mentides del conseller, la famosa “Llei Carbonero” que va haver de ser retirada a instàncies d´UM, el Bloc, Eivissa pel Canvi i el PP –quina vergonya que fins i tot na Rosa Estaràs t’hagi de dir que vols encimentar les Illes, destruint més i més sòl rústic!- quedaven al descobert.

Ja feia setmanes que el GOB havia denunciat l’absurditat d’aquesta llei que, finalment, va ser retirada. L’organització ecologista ja havia dit que si es portava endavant aquest desastre d’iniciativa, destruint més sòl rústic a les Illes, tan sols s'aconseguiria consolidar l’absurd model desenvolupista que patim i afavorir els interessos de promotors i constructors. La demagògia del conseller amb les seves acostumades cortines de fum per amagar els errors i desastres als quals ens té acostumats queia del seu pes. El problema, i ja ho ha vist tothom, no era “afavorir els interessos dels més desvalguts construint habitatges de baix cost”. Aquestes eren les excuses de mal pagador del conseller. Del que es tractava, i el GOB ja ho digué en el seu moment, era d’activar el sector de la construcció en uns moments en què començava a haver-hi problemes seriosos per a la política del totxo i el ciment. En la patètica compareixença de Jaume Carbonero fent costat a promotors i constructors ho hem pogut constatar ben clarament. Els titulars dels mitjans de comunicació expliquen, breument, tot el bessó de les intencions del personatge: “Carbonero explicó ayer a promotores y constructores las ventajas en edificabilidad y cómo agilizará la recalificación de suelo”. Els periodistes que assistiren a aquesta reunió del conseller amb els constructors i promotors deixen ben aclarida la qüestió, tot el que fa referència al suport de la conselleria d’Habitatge a aquests sectors, quan escriuen que la reunió, els acords, les conclusions que s’han tret van adreçades a accelerar la construcció en uns moments de crisi de l’activitat relacionada amb el totxo i el formigó. Com diuen els periodistes: “Otro de los aspectos clave en la tramitación de las viviendas de protección oficial será la agilización en los procesos administrativos con el objetivo de acelerar su construcción en el actual contexto de desplome de la actividad”.

Vet aquí el que sempre havien dit els més diversos sectors ecologistes, el que deixa ben aclarit l'excel·lent article de Macià Blázquez “El faraó Francesc Antich” i l´informe del GOB de juliol de 2008 “Mallorca, un toc d’alerta”. En aquest informe el GOB explica que són precisament els moments de crisi com els actuals els que poden afavorir un replantejament de l’absurd model de desenvolupisme que hem patit fins ara mateix i que, pel que constatam, vol continuar Jaume Carbonero amb les seves mesures tan desencertades. No és el moment de fer costat als que volen continuar amb models desfasats de recursos i territori. Es tracta precisament de fer el contrari del que ha fet el conseller d’Habitatge amb la patètica compareixença davant els mitjans de comunicació que comentam. Ara és el moment de desmarcar-se d´un model que ja s’ha demostrat obsolet. Tots els ciutadans i ciutadanes de les Illes hauríem de recordar diàriament als partits del Govern que ja fa més d´un any que es va signar el “Pacte de governabilitat per a la sostenibilitat de les Illes Balears” i és ben hora de començar a posar fil a l`agulla, aturar els peus a polítics que no entenen –o no volen entendre!- que és el moment d’aturar el desgavell que patim. La societat civil, els milers i milers de manifestants que han sortit al carrer per aturar les malifetes de la dreta depredadora, també han de restar vigilants quant a la continuació de polítiques absurdes; hom pensa en les propostes en qüestió de carreteres (conveni de carreteres, Segon Cinturó...), creixements urbanístics (Llei Carbonero), macroampliació d'infraestructures com el cas del Port de Palma, inacció en l’ampliació d’Espais Protegits...

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-IX-08)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora. (Miquel López Crespí)

Salvem Mallorca! Contra el Segon Cinturó

Quan els votants progressistes, les plataformes antiautovies o per salvar la Real; quan sindicats com la CGT, STEI o milers de persones independents, però amants de la terra, espesses la indignació i desencís que senten per la claudicació del Pacte davant els poders fàctics de les Illes per la qüestió de Son Espases, ho fan pensant en l´obscur futur que s´apropa. Son Espases, no ho oblidem, era el test per a constatar si realment es podria avançar en el camí de la preservació del territori i dels nostres minvats recursos naturals, o tot es reduïa a les mentides acostumades. El dirigent d´EU Eberhard Grosske ho diu amb unes altres paraules en el seu blog personal quan demana retirar el projecte de llei del sòl presentat per UM, i textualment afirma que “Son Espases és una empenta objectiva al Segon Cinturó”. Precisament aquesta és la qüestió, el nus del problema que visualitza la claudicació del Pacte fent l´hospital del PP. La indignació popular per la claudicació del PSOE davant els poders especulatius que tots coneixem fa témer el pitjor. Ja no és solament la retirada covarda de l´ecotaxa per a “quedar bé” davant la patronal hotelera. Tothom veu ben clarament, i l´apunt d´Eberhard Grosske ho concreta a la perfecció, que després de ses Fontanelles, Son Espases, el mal anomenat “Port Adriano”, hi vénen de seguida el Segon Cinturó, la Façana Marítima, l´ampliació del port de Palma fins a límits de bogeria inimaginables, el gasoducte... El gasoducte, que representa l´arribada d´energia per a un creixement il·limitat i insostenible: més dessaladores per quan manqui l´aigua, més forns per a cremar els residus que ens envaeixen arreu, més fàbriques d´electricitat per a donar resposta a una demanda sempre en augment, ja que el creixement descontrolat no atura.

Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora.

Si el govern del Pacte no va recuperant la credibilitat que ha perdut (molts sectors que donaren suport a les forces progressistes per a foragitar el PP de les institucions ara els diuen “traïdors” i “covards” sense cap mena de contemplació), el desencís anirà augmentant en detriment de l´enfortiment de la societat civil. A menys que els polítics del règim, siguin de dreta o de l´esquerra oficial, el que vulguin sigui precisament això: contribuir a desmobilitzar la societat civil a fi de poder fer la migdiada tranquils i satisfets, sense haver d´estar fiscalitzats pels votants, per les plataformes de lluita que dinamitzen i donen vida a la nostra societat. Per a aquells que s´han enriquit amb la gestió del règim posant-se al servei dels grups especulatius i encimentadors, les plataformes ciutadanes només serien un estri, un objecte que, com un plat o un tassó de plàstic, es llencen als fems una vegada que s´han emprat.

Per això mateix, perquè Son Espases era el test que permetria visualitzar si aquesta vegada el canvi promès era de veritat o una de les mentides a les quals ens tenen acostumats els vividors del romanço, molts sectors socials demanen coherència i dignitat, no solament al PSOE sinó també als socis de govern, és a dir, al Bloc. Hi ha sectors d´EU, la CGT, la Plataforma Salvem la Real, independents, ecologistes de totes les tendències, que demanen insistentment la sortida dels consellers del Bloc del govern PSOE-UM.

Ens demanam si el president Antich serà capaç de redreçar l´actual sotregada.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (23-X-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Sirera anuncia el boicot del PP a la Fira de Frankfurt.

"ÉS UNA MOSTRA DE SECTARISME"

El president del PP, Daniel Sirera, ha anunciat que el seu grup parlamentari "no acompanyarà la delegació oficial de la Generalitat ni del Parlament" a la Fira de Frankfurt perquè considera que "és una altra mostra de sectarisme". El líder dels populars catalans ha assegurat que "l'espectacle que hem viscut amb el tema de la fira de Frankfurt ha estat especialment lamentable", ja que "el principals autors catalans en vendes com Ruiz Zafón o Falcones no hi seran perquè escriuen en castellà". En aquest sentit, ha dit que aquesta fira "no serà un fidel mirall de la realitat cultural catalana" perquè "si no hi és la cultura catalana escrita en castellà estarem enganyant a tots els visitants".

Web E-Notícies

Defensa de la cultura catalana. Declaracions d´escriptors de les Illes que participen a la Fira de Frankfurt: Carme Riera, Guillem Frontera, Miquel López Crespí, Antoni Vidal Ferrando...

Vidal Ferrando: “Crec que la Fira és una gran festa de la cultura en general”.

Per Laura Acedo

Antoni Vidal Ferrando

Pel que fa a la presència d´Antoni Vidal Ferrando al que descriu com “una festa de la cultura”, l´escriptor fa referència a la importància de la participació de la llengua i la literatura catalanes a l´esdeveniment. “És important que algú ens convidi en aquest tipus d´actes en algun moment, perquè la nostra cultura sigui la protagonista fora del país”.

L´escriptor esmenta, en referència a la seva participació, individualment parlant, que “la qüestió personal queda en aquesta fira un a mica en segon terme”. D´altra banda, afirma que està “convençut que la meva obra no és a Frankfurt on esdevindrà més important del que ara pot ser”.

Quant a l´assistència del grup dels 130 escriptors en llengua catalana, considera que el viatge i l´estada a Frankfurt “serà una oportunitat per reunir-nos un gran grup d´amics i compartir amb ells la possibilitat de conèixer la fira i la ciutat. “Personalment, hi aportaré tot el que pugui per aconseguir donar a conèixer-nos aprofitant el protagonisme d´enguany de la llengua catalana”, apunta el mallorquí.

Frankfurt pot resultar un bon aparador de la llengua i la cultura catalanes.

Diari de Balears (28-IX-07)

López Crespí: “No ha de ser una cita que creï competència entre els escriptors”.

Per Laura Acedo

Miquel López Crespí forma part dels cent trenta escriptors en llengua catalana que participen a la Fira de Frankfurt, “una fira que sens dubte és una finestra al món literari, que permetrà donar a conèixer la nostra llengua i cultura, sempre entesa d´una manera global”.

Un dels fets que destaca de fira és “que en aquest cas no s´ha centralitzat l´elecció dels representants, s´ha donat importància a la participació de membres de la Catalunya Central, les Balears, Catalunya Nord, el País Valencià, etc”.

Malgrat tot, l´escriptor vol que quedi força clar el seu suport a tots aquells escriptors que no han estat seleccionats per poder assistir a la fita literària, doncs “la feina que hem de fer els escriptors que anem a Frankfurt és en representació de tots aquells que escrivim en català, no és tracta d´una presència personalitzada per anar a publicitar els nostres llibres sinó quelcom global a favor de la nostra llengua i cultura”.

La de Frankfurt ha de ser “una cita que no creï competència entre els escriptors, ans al contrari, ha de fomentar els llaços, la col·laboració i el treball conjunt a favor del desenvolupament de la nostra llengua i cultura”, sentencià.

Diari de Balears (26-IX-07)

Carme Riera: “És una oportunitat per difondre el català arreu del món”.

Per Laura Acedo

L´escriptora mallorquina forma part d´aquest grup d´autors literaris en llengua catalana que defensaran l´any català a la Fira de Frankfurt. El seu és, sens dubte, un dels noms que integren la llista dels assistents des del primer moment.

Quant a l´esdeveniment, Carme Riera el defineix com “un enorme aparador de novetats i de compra i venda de drets” que espera “que serveixi per difondre arreu d´Europa i del món una llengua i una literatura com la catalana” amb una història i una realitat excel·lent, quantitativa i qualitativament parlant.

L´escriptora té “obra traduïda a l´alemany però a causa que es tracta d´una de les fires més importants del món en el seu sector, esper que representants d´altres idiomes es puguin interessar per les meves obres”, afirmà.

Així mateix, l´escriptora mallorquina considera molt important que es potenciïn les anomenades llengües sense estat, com és el cas de la llengua catalana, i en concret aquesta “Fira de Frankfurt representa una bona oportunitat per mostrar-se a l´immens públic que s´hi congrega”, destacà Riera.

Diari de Balears (29-IX-07)

Guillem Frontera: “Un excel·lent mostrador de la cultura catalana”.

Frankfurt

Per M. M. Rayó

Guillem Frontera està “molt agraït” que l´Institut Ramon Llull i l´Institut d´Estudis Baleàrics “hagin tingut l´amabilitat de convidar-me a la Fira de Frankfurt”. L´escriptor assegura que assisteix a la trobada amb molt de gust i que, malgrat que “no esper res a nivell personal”, desitja “que Frankfurt es converteixi en un excel·lent mostrador per a la cultura catalana”.

L´escriptor mallorquí, nascut a Ariany i amb obres traduïdes al castellà, a l´italià i al francès, creu que la fira servirà per evidenciar que “som una cultura amb una llengua pròpia i que el que volem”, afegeix, “és que aquesta llengua es pugui desenvolupar amb tota normalitat”. Per Guillem Frontera, el fet que una llengua no pugui desenvolupar-se amb normalitat implica “o bé que s´acabi extingint i diluint-se o bé que s´hagi de treballar fins a aconseguir aquesta normalitat·.

L´escriptor afirma que és difícil valorar la Fira de Frankfurt abans que es dugui a terme, però insisteix en el fet que no es tracta tant de la promoció cultural com de “promoure la nostra llengua i la nostra cultura”.

Diari de Balears (25-IX-07)

Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver, Carme Riera...

Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt

Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)

A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...

Alemany

L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.

Castellà

Poesia:

Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.

Narrativa:

Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.

Francès:

Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.

Romanès:

Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.

Italià:

Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.

La brutalitat de la campanya espanyolista contra la presència catalana a la Fira de Frankfurt arribà, en certs moments, al paroxisme, i, en veure que era impossible barrar el pas al previsible èxit de la mostra de la cultura catalana a Alemanya, les quotes d´insults i desqualificacions contra alguns dels nostres representants més destacats augmentaren dia a dia en virulència i intensitat. És el cas concret de la brutalitat emprada per Juan Marsé contra la gran escriptora catalana i destacada activista que sempre ha lluitat en defensa dels nostres drets nacionals i socials Isabel-Clara Simó. (Miquel López Crespí)

En aquesta campanya de desprestigi també han participat, malgrat que sigui de forma indirecta i inconscient, alguns dels nostres escriptors, empipats per no haver estat convidats. Han estat molt pocs, sortosament. Pocs però sorollosos; i amb els seus atacs han fet pinça amb els espanyols reforçant la campanya contra la cultura catalana. (Miquel López Crespí)

La Fira de Frankfurt i la campanya espanyola contra la cultura catalana

El director de l´Institut Ramon Llull (IRL) ha qualificat d´”èxit indiscutible” la presència de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. Un èxit que ha destacat bona part de la premsa del Principat i de molts estats europeus i que podem confirmar tots i cada un dels escriptors que hem participat en les diverses activitats que s´han organitzat al recinte firal. N´hem parlat a la Literaturhaus i en els altres indrets on hi ha hagut una presència brillant i alhora aclaparadora dels representants de la nostra mil·lenària cultura. Però ha estat un èxit aconseguit en lluita contra les forces de l´espanyolisme i alguns quintacolumnistes que teníem i tenim a les pròpies fileres.

Anem a pams. Comencem a reflexionar damunt tot el que s´ha esdevengut aquests dies a Alemanya i l´estat espanyol en relació a la Fira. De bon principi, quan fa mesos es començà a perfilar, en tota la seva amplària, la presència d´intel·lectuals catalans a la fira del llibre més important del món, la potència mediàtica espanyola, amb tentacles arreu, des del poder polític i econòmic, amb la força manipuladora que permet el control de la majoria de mitjans de comunicació de l´estat, inicià la tasca de dinamitar i boicotejar la presència de la cultura catalana a Alemanya. Amb la intenció gens amagada de desprestigiar la fira s´organitzaren polèmiques en relació a si eren o no “escriptors catalans” aquells que, girant l´espatlla a la nostra realitat nacional i la nostra cultura, empren el castellà per a bastir la seva obra literària. Utilitzant els noms d´Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Marsé, Enrique Vila-Matas, Carlos Ruiz-Zafón i d´altres escriptors, ordiren una brutal campanya mediàtica contra el “sectarisme” dels catalans i, més concretament, contra els organitzadors de la nostra participació a la Fira de Frankfurt. Determinats sectors de la premsa principatina i estatal magnificaren fins a extrems increïbles la polèmica encetada pels nostres enemics i s´escrigueren centenars d´articles contra la llarga llista d´autors catalans participants en la fira que eren d´igual o de major qualitat literària que els espanyols esmentats però que, precisament per ser fidels a la seva llengua i a la seva cultura, mai no han tengut el suport econòmic i mediàtic de l´estat espanyol.

La brutalitat de la campanya espanyolista contra la presència catalana a la Fira de Frankfurt arribà, en certs moments, al paroxisme, i, en veure que era impossible barrar el pas al previsible èxit de la mostra de la cultura catalana a Alemanya, les quotes d´insults i desqualificacions contra alguns dels nostres representants més destacats augmentaren dia a dia en virulència i intensitat. És el cas concret de la brutalitat emprada per Juan Marsé contra la gran escriptora catalana i destacada activista que sempre ha lluitat en defensa dels nostres drets nacionals i socials Isabel-Clara Simó. Com a un dels principals capdavanters de la lluita contra la nostra presència a la Fira de Frankfurt, Juan Marsé havia dit que “cedia el seu lloc a Frankfurt a qualsevol escriptor o escriptora catalans que no siguin Isabel-Clara Simó o Salvador Sostres”. Les declaracions de Juan Marsé contra Isabel-Clara Simó i Salvador Sostres no significaven res en especial, res que no coneguéssim o que no haguéssim patit en carn pròpia: era un esglaó més per a ampliar i magnificar la lluita contra la participació de la cultura catalana a Frankfurt. Qualsevol pretext servia i serveix per a embrutar la cultura catalana o la pràctica artística de la intel·lectualitat de la nació. La qüestió essencial de la campanya rebentista era mantenir viva la flama del combat que defineix els catalans i els seus representants culturals com a sectaris i dogmàtics, com a gent endarrerida i curta de mires que no veu més enllà del seu llombrígol. Segons això, no considerar Marsé, Goytisolo, Mendoza, Vila-Matas o Ruiz-Zafón com a escriptors catalans situava els organitzadors de la presència catalana a la fira com a un grup sectari proper a la follia. L´objectiu dels nostres enemics --que sortosament no s´ha aconseguit!-- era presentar la cultura catalana, en plena Alemanya, davant el món sencer, com a un no-res provincià enfront la presumpta excel·lència de la cultura espanyola i els (no menys presumptes) quinientos millones, etc., etc. Se cercava, sobretot, mostrar la cultura catalana com a branca regional de la cultura espanyola, és a dir, negar l´existència d´una cultura catalana independent. I a més, és clar, se cercava fragmentar-la territorialment (català = ‘principatí i prou’ = ‘no valencià, etc.). Ja se sap: els catalans no podem eixir a l´exterior; si ho fem, hem de ser espanyols (o francesos, etc.). I només poden ser catalans aquells que diguin les autoritats espanyoles: el bloc que va de Salses a Guadamar és massa potent per a empassar-se’l.

Isabel-Clara Simó contestava a un amargat i verinós Juan Marsé amb aquestes senzilles i planeres paraules: “Em sobta que la meva presència li molesti. L´he insultat mai? Li he fet algun mal? Em pot dir un sol article meu que sigui ofensiu, agressiu o malvat? Si els meus articles li molesten, per què em llegeix?”. L´escriptora continuava la seva contesta afegint: “No tinc al meu costat cap grup de pressió, ni cap mena, directa ni indirecta, de poder. Què l´ofèn, doncs, de mi? La meva ideologia? No creu que fer ús de la meva llibertat és un dret meu i un dret seu? “.

Tanmateix és inútil provar de convèncer els nostres enemics declarats. La funció de la polèmica provant d´embrutar la participació de Catalunya a Frankfurt era precisament aquesta i no cap altra: escampar brutor arreu per aconseguir barrar el pas al nostre avenç nacional i cultural. No ho han aconseguit, evidentment, però ho han provat i ho continuen intentant amb totes les armes que tenen a l’abast.

En aquesta campanya de desprestigi també han participat, malgrat que sigui de forma indirecta i inconscient, alguns dels nostres escriptors, empipats per no haver estat convidats. Han estat molt pocs, sortosament. Pocs però sorollosos; i amb els seus atacs han fet pinça amb els espanyols reforçant la campanya contra la cultura catalana. Vagi per endavant que hom comprèn que aquests pocs companys del gremi s´hagin enfadat per no haver pogut anar a la fira. Però aquests amics del gremi haurien d´entendre que és completament impossible portar a Alemanya els més de mil autors que escriuen en català. Tots sabem que molts dels que no hi han pogut anar són igual de bons o, fins i tot, millors que els que hi ha anat. Sabem a la perfecció que sovint el protagonisme mediàtic d´alguna “star” és això solament, més protagonisme mediàtic que no pas qualitat literària. Però tot aquell qui estima de veritat l´art, la literatura, sap valorar la qualitat literària existent a Catalunya molt més enllà de modes ocasionals. En aquest cas, i més que res a conseqüència de la campanya espanyola contra la presència de la cultura catalana a Frankfurt, del que es tractava era de fer pinya entre tots nosaltres per a poder mostrar a Europa i al món la vitalitat de l´inabastable món català, la riquesa d´un univers que, com explicava l´eurodiputat d´ERC Bernat Joan, “representa la manifestació col·lectiva d´una entitat compartida (entre les Illes Balears i Pitiüses, Catalunya, Andorra, la Franja de Ponent, el País Valencià i l´Alguer)”.

Podem comprendre que determinats companys s´hagin sentit una mica oblidats, abandonats. I qui no se sent oblidat o marginat en una societat capitalista plena d´injustícies, com a habitants d´un país, el nostre, esclafat des de fa tres-cents anys per l´ocupació espanyola i francesa? Nosaltres mateixos hem escrit nombrosos articles sobre les deficiències existents en la promoció cultural dels nostres escriptors, criticant l´excessiu barcelonisme en la presència literària catalana, l´oblit en aquesta promoció de les Illes, el País Valencià, la Franja de Ponent, Andorra, la Catalunya Nord o l´Alguer. Però, com la hem apuntat, en aquesta ocasió es tractava de tancar files davant la ferotge embranzida de l´enemic, i no ajudar-lo a obrir escletxes en les nostres defenses, fent pinça amb ell.

Per a tot escriptor català hauria d´haver estat motiu d´orgull saber que dins la Fira del Llibre més important del món, la presència catalana ha estat aclaparadora. I, també, com molt bé explicava Bernat Joan, que “durant els darrers dos anys s´hagin publicat [a Alemanya] més de trenta assaigs intentant explicar la realitat dels Països Catalans al públic alemany” representava i representa un èxit indiscutible de la nostra promoció europea, estri de primeríssim ordre si volem sortir algun dia de l´encerclament cultural ordit per l´estat espanyol.

Pens que molts d´aquests companys, els que han fet el joc a l´espanyolisme més tronat, s´han errat de bon de veres. I ho lament sincerament. Mai la frustració, les ganes, compresibles per altra banda, de gaudir d´un cert protagonisme personal, haurien de ser més importants que els interessos generals de la nació.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Quaranta-dos anys després dels primers contactes amb Josep M. Llompart podem copsar, malgrat les crítiques que en aquest sentit va tenir en vida i continua patint de mort, com bona part de la literatura contemporània de les Illes i bona part de la del Principat i País Valencià es va anar bastint lentament gràcies a la seva feina d´animar, aconsellar i formar els joves d’aquella època. Moltes de les lectures de formació de mitjans dels anys seixanta són fetes pels seus amables suggeriments. (Miquel López Crespí)

L’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) i les traduccions

1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

Temps enrere escrivia: “Talment fer un llarg viatge a la recerca d'una civilització perduda! Trobar novament els poemes, els sentiments que et bategaren fa trenta anys o més! Tot plegat, pura arqueologia sentimental, però també una possibilitat de concretar alguns dels aspectes que m'han impulsat a escriure poesia, a viure la literatura en el sentit més estimat dels modernistes, en la línia marcada per Maragall quan demanava una escriptura de la ‘paraula viva’ lluny de la falsa retòrica dels exquisits”. Aquestes eren les paraules amb què, a sol·licitud de l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover començava la introducció de la meva Antologia (1972-2002), apareguda el 2003 a la col·lecció El Turó. Ara, cinc anys després, podria tornar començar unes notes referents a El mecanismo del tiempo amb la mateixa recomanació, perquè quan l’escriptor Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em demanaren que començàs a preparar aquesta nova antologia el que vaig fer va ser continuar la feina començada l´any 2000 amb Antologia (1972-2002).

La diferència era que ara tenia més pàgines a la meva disposició i, per tant, podia donar una visió una mica més àmplia del que ha estat la meva feina poètica de mitjans dels anys seixanta fins al present. I també em permetria, i això sí que ho considerava prou important per a anar deixant material informatiu per als futurs estudiosos del fet literari a les Illes, situar a l´inici de la selecció de cada poemari les dates de redacció i de publicació. Un fet a tenir en compte, perquè sovint, i s’esdevé en molts d’escriptors, la data de publicació d´un poemari no correspon amb l’any o anys en què foren escrits els poemes. L’encàrrec de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em permetria deixar solucionat aquest petit problema ja per sempre.

Per fer més entenedor el que vull dir basta explicar que, per exemple, el poemari Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia Marià Manent de l’any 1983 i que va ser publicat per l’Editorial Oikos-Tau de Barcelona el mateix any, és compost per poemes escrits entre els anys 1970 i 1977.

El cas del poemari Cercle clos, que guanyà el Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó l’any 2001 i que publicà l’Institut Menorquí d’Estudis en la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau, és un cas semblant. El poemari, escrit en la mateixa època que Foc i fum no va ser publicat fins... el 2002! És a dir, quasi trenta anys després. L’antologia publicada per Calambur Editoria en la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares, la selecció i traducció d’alguns dels meus poemes en el llibre titulat El mecanismo del tiempo(El mecanisme del temps) m´ha permès solucionar aquest petit problema que, com deia, aclareix dades de la creació dels meus poemaris que d´una altra manera quedarien en l’obscuritat. Per posar-ne un exemple: el lector que ara llegís Cercle clos (2002) podria arribar a la conclusió que el meu treball no ha evolucionat d’ençà començaments dels vuitanta, quan va sortir Foc i fum a Oikos Tau.

La publicació de El mecanisme del temps (El mecanismo del tiempo) m’ha fet recordar igualment alguns fets i esdeveniments relacionats amb aquests darrers trenta anys de dedicació a la poesia. En el llibre, una antologia de poemes de dinou poemaris escrits des del 1970 fins al 2005, es pot trobar, de forma resumida, el resultat d´una pràctica poètica que comença a mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart, després de llegir els nostres primers treballs, ens encoratja, com a tants d’altres escriptors mallorquins, a continuar conreant les lletres. Quaranta-dos anys després dels primers contactes amb Josep M. Llompart podem copsar, malgrat les crítiques que en aquest sentit va tenir en vida i continua patint de mort, com bona part de la literatura contemporània de les Illes i bona part de la del Principat i País Valencià es va anar bastint lentament gràcies a la seva feina d´animar, aconsellar i formar els joves d’aquella època. Moltes de les lectures de formació de mitjans dels anys seixanta són fetes pels seus amables suggeriments.

I quines són, de forma resumida, aquestes influències poètiques? Jo crec, i ho he dit més d´una vegada, i qui ha llegit algun dels meus poemaris ho sap perfectament, que en aquests trenta tants d’anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurisma poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom. Naturalment, aquesta és tan sols una llista mínima, escadussera i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta. Les referències de la poesia insular que tenim a començaments dels anys seixanta són, segurament, les que trobam en la selecció d’autors nostrats feta per Manuel Sanchis Guarner: Els poetes insulars de postguerra (1951).

Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-IX-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Mallorca i la solidaritat amb Xile (1977)

"Finalment s'aconseguí muntar una acció de protesta contra la dictadura del General Pinochet. Com informava José Jaume en el Diario de Mallorca (13-IX-1977): 'El consul [de Xile], Fernando Cosmelli, recibió a una representación de los manifestantes' I, en lletres més grosses: 'Concentración ante el Consulado de Chile' on, entre d'altres coses donava compte de els gestions que en Mateu Ensenyat i jo mateix (ambdós de l'OEC) realitzàrem davant la delegació. Explicant els inicials incidents de la concentració, Diario de Mallorca senyalava: 'Fuerzas de la Policía Armada tenían perfectamente controlados des de mucho antes de la hora fijada para el inicio de la concentración -siete y media de la tarde- los accesos al Consulado de Chile, sitado en la confluencia de la Rambla con Vía Alemania. Al hacer acto de presencia... el dirigente de la OIC, Miguel López Crespí, se personó el delegado especial de la Dirección General de Seguridad, Pérez Angulo, quien dialogó con los manifestantes permitiéndoles llevar a cabo sus propósitos...'". (Miquel López Crespí)

Record a la perfecció com les JEC, pel setembre de 1977 foren l'avantguarda de la lluita en record de Xile. S'apropava el quart aniversari del cop d'Estat de la burgesia xilena contra l'esquerra a aquell país d'Amèrica Llatina que havia volgut enfrontar-se amb les multinacionals i els nordamericans. El Govern de la Unitat Popular volgué nacionalitzar la indústria del coure (en mans del capitalisme internacional). Allò va significar la sentència de mort de la democràcia xilena. Aquest mínim intent per a provar de disposar d'alguna de les riqueses naturals del país, de bastir una independència econòmica lluny de la formalitat d'himnes i banderes (en teoria, tots els països ho són d'independents, mentre no vulguin modificar l'estatus socioeconòmic dictac per l'imperialisme). El sagnant cop d'estat costà la vida, no sols al president constitucional, el socialista Salvador Allende (que morí, metralleta en mà defensant la llibertat) sinó a més de trenta mil antifeixistes xilens. A ciutat, en aquest quart aniversari, hi havia poques ganes de muntar res. Vista aquesta indiferència solidària davant la lluita del poble xilè, uns quants militants de l'OEC, juntament amb na Caterina Mir, en Macià Abraham, en Sergio López, en Francesc Gutíerrez, en Salvadro Arias, na Conxa Nadal (entre d'altres), tots de les JEC, decidirem muntar un grup de solidaritat. De part de l'OEC, un dels més actius participants en el grup ("Grup de solidaritat amb el poble xilé) va ser l'historiador Mateu Ensenyat (aleshores un estudiant que entrà a militar a l'OEC provinent de Bandera Roja). Mentre en Mateu Ensenyat i jo mateix, anaven i veníem de Copystant -on Teresa Nieto feinejava imprimint el material que demanàvem a la seva impremta-, les JEC, a mesura que s'apropava l'aniversari del cop ,començaren a repartir per barriades i instituts diversos comunicats i fulls volants (alguns dels quals encara conserv entre la immensa paperassa del meu arxiu).

Finalment aconseguiren muntar una acció de protesta contra la dictadura del General Pinochet. Com informava José Jaume en el Diario de Mallorca (13-IX-1977): "El consul [de Xile], Fernando Cosmelli, recibió a una representación de los manifestantes" I, en lletres més grosses: "Concentración ante el Consulado de Chile" on, entre d'altres coses donava compte de els gestions que en Mateu Ensenyat i jo mateix (ambdós de l'OEC) realitzàrem davant la delegació. Explicant els inicials incidents de la concentració, Diario de Mallorca senyalava: "Fuerzas de la Policía Armada tenían perfectamente controlados des de mucho antes de la hora fijada para el inicio de la concentración -siete y media de la tarde- los accesos al Consulado de Chile, sitado en la confluencia de la Rambla con Vía Alemania. Al hacer acto de presencia... el dirigente de la OIC, Miguel López Crespí, se personó el delegado especial de la Dirección General de Seguridad, Pérez Angulo, quien dialogó con los manifestantes permitiéndoles llevar a cabo sus propósitos...". I, més endant, José Jaume precisava: "Fernando Cosmelli cónsul de la República de Chile en Baleares, recibiò en su despacho a una comisión -parecía presidirla Miguel López Crespí, del denominado 'Grupo de Solidaridad con el Pueblo Chileno'-, quien le hizo entrega de un comunicado en el que se solicita 'plenas libertades de reunión, expresión y manifestación para el pueblo chileno; inmediata puesta en libertad de todos los luchadores antifascistas que en estos momentos abarrotan las cárceles de Chile; una explicación comprobable de la situación de los miles de luchadores desaparecidos y la no intervención USA en Chile".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Com no podia ser d’altra manera, la bombolla del capitalisme financeritzat ens ha esclatat també a la cara del poble català, alhora que l’estat espanyol reconeixia públicament una part de l’espoliació a què ens té sotmesos. Tots dos fets han deixat palès, per una banda, que tot i les suposades bondats del capitalisme especulatiu, aquest sistema s’ha demostrat esgotat per a donar resposta positiva a les necessitats de la humanitat i, per l’altra, que les institucions autonòmiques no serveixen més que per a apaivagar i controlar les possibles explosions de ràbia d’un poble que continua conquerit i dominat, explotat i espoliat, dividit i subjugat per dues potències estrangeres i un sistema social, polític, administratiu i judicial injust. (MDT)

Capitalisme, explotació i espoliació [o] Socialisme i Independència, dues maneres d’afrontar el futur (MDT )

Per la República Socialista dels Països Catalans

Com no podia ser d’altra manera, la bombolla del capitalisme financeritzat ens ha esclatat també a la cara del poble català, alhora que l’estat espanyol reconeixia públicament una part de l’espoliació a què ens té sotmesos. Tots dos fets han deixat palès, per una banda, que tot i les suposades bondats del capitalisme especulatiu, aquest sistema s’ha demostrat esgotat per a donar resposta positiva a les necessitats de la humanitat i, per l’altra, que les institucions autonòmiques no serveixen més que per a apaivagar i controlar les possibles explosions de ràbia d’un poble que continua conquerit i dominat, explotat i espoliat, dividit i subjugat per dues potències estrangeres i un sistema social, polític, administratiu i judicial injust. Una ràpida mirada a l’interior mateix d’Espanya o França serveix per a comprovar que malgrat que les seves classes treballadores també pateixen l’explotació capitalista, tot intent de comparació en termes reals se’ns torna dramàtic: els seus sectors subordinats no només no estan conquerits, sinó que observem que, en general, participen de manera important en la dominació damunt altres pobles; no són globalment espoliats, sinó que accepten que siguem espoliats nosaltres i d’altres; no estan dividits sinó que col·laboren a crear lleis, jutges i exèrcits per a imposar-nos la seva unitat. I rere aquesta comparació odiosa i aclaridora emergeix amb força el veritable sentit de l’estranya fidelitat que aguanta el sistema i la legalitat espanyola o francesa, el sentit profund de les institucions autonòmiques o departamentals que no és cap altre que mantenir-nos dividits, sotmesos i submisos.

Per a quan una política i uns polítics al servei del poble català? Per a quan una política al servei de la classe treballadora? Per a quan la unitat dels Països Catalans? Per a quan la independència? Ras i curt: això serà quan el poble ens alliberem de la submissió ideològica al poder establert, quan el poble ens rebel·lem, quan decidim que sols nosaltres hem de decidir el nostre destí.

No hi ha altra sortida, o el poble ens desempalleguem de les cadenes físiques i mentals que ens oprimeixen o restarem conformats i acovardits en una cel·la cada vegada més petita i fosca. Cal que ens capfiquem a pintar o reformar la cel·la? Cal que negociem l’uniforme dels zeladors que ens vigilen? O pitjor encara: cal que donem suport als caps dels zeladors quan estan negociant el seus privilegis i les nostres discriminacions?.

Davant d’aquesta situació podem continuar justificant-nos amb enganys de tot tipus: que la política és molt complicada, que tots els polítics són iguals, que ara no és possible però tot arribarà, que ara cal la unitat de tots i totes (amb els zeladors?), o allò tan ridícul de: ens hem de plantar!, volem que la cel·la siga més gran!. També podem continuar embolicant-nos amb les cadenes d’or del consumisme, i posar-nos com a objectiu vital arribar a final de mes havent pagat els terminis corresponents.

O podem començar a recuperar la dignitat i plenitud personal i col·lectiva. Res més i res menys, allò que han sabut fer altres generacions de treballadors i treballadores catalans, els nostres avantpassats. I, des d’eixa dignitat i plenitud recuperada, donar el pas a l’autoorganització popular per posar la política al servei del poble i l’economia al servei de les persones.

Organitzar-nos sí, als centres de treball i als barris, als pobles i a la universitat, als sindicats de classe, a les organitzacions de dones i a les organitzacions polítiques de base, assembleàries i participatives. Si continuem sense fer política, la política continuaran fent-la contra nosaltres. No és veritat que no hi haja alternatives: el moviment sindical, quan no està presoner dels sindicalisme groc, demostra que és possible plantar cara, com ara els i les treballadores de TMB o de l’aeroport del Prat; o la mobilització permanent de les dones per la igualtat de gènere; o l’avanç continuat de les CUP a pobles i comarques, que demostren que l’independentisme sí que sap fer política sense renunciar a la defensa intransigent dels interessos populars.

Sí que hi ha alternatives. Ens cal la participació, l’organització i ens cal sobretot la Unitat Popular que, com expressió política del poble, canalitze la força generada en cada lluita individual i sobretot col·lectiva. I ens cal treballar també, ja des d’ara mateix, per una veritable ruptura democràtica que ens porti a la República catalana, popular, independent, com a instrument polític que ha d’obrir les portes al nostre alliberament.

Visca els Països Catalans independents i socialistes!

Web Moviment de Defensa de la Terra (MDT)

Jornades independentistes a Girona: Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos i Josep de Calasanç Serra.

Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.

L’MDT reuneix Serra, López Crespí, Castellanos i Infante en un acte-debat a Girona

Els ponents analitzaren, a partir de la seva realitat, la situació actual, les causes i perspectives d’alliberament dels Països Catalans

Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.

En el debat, que tingué lloc a les 7 del vespre a la Casa de Cultura de Girona i s’emmarcà dins dels actes de commemoració de la Diada d’enguany, hi intervingueren:

Josep de Calassanç Serra (Perpinyà). Independentista català. Actiu activista cultural de la Catalunya Nord. Membre de Ràdio Arrels, emissora que emet únicament en català i que treballa per la recuperació lingüística, cultural i nacional de Catalunya Nord. És també membre del Casal Jaume I de Perpinyà.

Miquel Lòpez Crespí (Mallorca). Escriptor i col·laborador en diversos diaris i revistes de les Illes. Actiu militant antifranquista. Dirigent de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i del PSM als anys setanta. Membre de l'AELC i de l'Obra Cultural Balear (OCB). En la seva ponència, parlarà sobre el que ha representat per a l’independentisme i la classe treballadora tant les renúncies nacionals i polítiques en la transició com la restauració monàrquica.

Carles Castellanos (Barcelona). Militant de l’MDT. És professor de l’Escola Universitària de Traducció i Interpretació (EUTI) de la UAB. Ha publicat diversos treballs de contingut tant sociopolític com sociolingüístic i lexicogràfic. És membre del Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA) i del Col·lectiu d’Opinió Mata de Jonc. És impulsor, a més, d’iniciatives com el Centre de Recerca i Documentació Pau Vila i el 3r Congrés de Cultura Catalana.

Toni Infante (València). Militant de l’MDT. Reconegut sindicalista del País Valencià. Membre de Coordinadora Sindical Obrera (COS) i impulsor de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de València.

Els ponents, provinents dels diferents territoris històrics del país (Catalunya Nord, les Illes, el Principat i País Valencià), analitzaren, des de l’òptica de l’Esquerra Independentista o de l’Esquerra Nacional, la situació actual de cada territori, les causes d’aquesta situació i les perspectives del procés d’alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Moviment de Defensa de la Terra (MDT)

Girona

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els subjectes dòcils, passius i acrítics amb les direccions partidàries i socials, no fan res més que repetir els mecanismes dels esquemes de dominació imposats tradicionalment. I en aquest camp s'ha d'incloure a tots aquells que durant molts anys practiquen l'empirisme, l'oportunisme i l'immediatisme. Tots ells hipotequen el discurs necessari, la reivindicació justa, i en definitiva deixen de banda la veritat en favor d'un tacticisme miserable. No hi veuen dos dits més enllà del nas. Tota aquesta gent empirista, oportunista i immediatista que per por a tal o qual cosa- -sempre hi ha motius-- frena la lliure expressió i combat l'acció dels sectors més dinàmics i avançats dels moviments socials, traiciona valors en favor de posicions tàctiques, només fa el joc a la dreta quan no juga directament el paper de la dreta. (Llorenç Buades)

La veritat és i serà sempre imprescindible per al canvi social cap a una societat socialista. Qui renuncia a la veritat per raons tàctiques, mai no permetrà avançar cap a una societat més justa.

La burocràcia institucional de l'esquerra, sempre ha actuat en contra de la transformació social en un sentit socialista.

Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Moltes de les persones que es consideraven marxistes en els anys setanta, en realitat mai no llegiren massa a Marx, ni tampoc a cap dels clàssics del moviment socialista. Només digerien les lectures que havien fet els seus dirigents i aplicaven les seves consignes mecànicament, perquè moltes de les organitzacions obreres que es proclamaven del camp de la revolució, no repetien res més que les estructures piramidals, i a la fi estructures de poder ben vigents encara als partits avui, que les organitzacions socialdemòcrates o estalinistes sempre han potenciat.

Els subjectes dòcils, passius i acrítics amb les direccions partidàries i socials, no fan res més que repetir els mecanismes dels esquemes de dominació imposats tradicionalment. I en aquest camp s'ha d'incloure a tots aquells que durant molts anys practiquen l'empirisme, l'oportunisme i l'immediatisme. Tots ells hipotequen el discurs necessari, la reivindicació justa, i en definitiva deixen de banda la veritat en favor d'un tacticisme miserable. No hi veuen dos dits més enllà del nas.

Tota aquesta gent empirista, oportunista i immediatista que per por a tal o qual cosa- -sempre hi ha motius-- frena la lliure expressió i combat l'acció dels sectors més dinàmics i avançats dels moviments socials, traiciona valors en favor de posicions tàctiques, només fa el joc a la dreta quan no juga directament el paper de la dreta.

Mai no he considerat favorablement els corrents maoïstes, perquè no són més que derivacions de l'estalinisme. Mao, que s'oposà a Stalin, ho va fer amb els mateixos criteris de Stalin, perquè havia mamat estalinisme, perquè la seva lectura i interpretació del marxisme era fonamentalment estalinista. Els partits maoïstes de l'Estat Espanyol es perderen perquè practicaven l'empirisme, perquè no eren ni varen ser mai marxistes.

Mai no he considerat que les organitzacions socialdemòcrates siguin diferent de l'estalinisme perquè es fonamenten igualment en una estructura de dominació interna burocràtica. A títol d'exemple més proper em vull referir al congrés que els sectors d'esquerra del Partit Socialista guanyaren a les Illes Balears a les darreries de la República. Eren els sectors més joves, oposats al prietisme i partidaris de Largo Caballero. Es tractava de joves que s'oposaven al tacticisme de la direcció del partit que durant molts anys havia practicat el marchisme (partidaris de Joan March). Però aquells joves, i aquells militants que desitjaven un canvi en el partit i que el guanyaren, no el pogueren gestionar perquè a la fi, qui feia i desfeia era la burocràcia orgànica que tenia una llarga tradició de control de l'aparell. Ben aviat aquella burocràcia orgànica recuperà el control del partit i la va mantenir fins al moment de la revolta franquista.

Si l'esquerra del Partit Socialista hagués dirigit el partit com corresponia democràticament, el cop de Goded s'hauria enfrontat d'entrada amb una oposició que podria haver situat Mallorca en el camp de la república com va passar a altres indrets on l'esquerra obrera radical va saber reaccionar i guanyar-se el control que les institucions havien perdut.

Les burocràcies polítiques institucionals de l'esquerra han jugat un paper nefast en l'existència del moviment obrer, des del moment que votaren els crèdits de guerra en la Primera Gran Guerra Mundial i trencaren amb l'internacionalisme socialista per tal de col·locar-se a favor de les seves burgesies nacionals.

Les burocràcies polítiques institucionals de l'esquerra mai no han actuat en favor de la transformació social, ni de la revolució, més aviat han fet el discurs i la pràctica que més servia als interessos mesquins de salvaguardar o obtenir alguns privilegis.

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitaslista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

A Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)

Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)

Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

Miquel López Crespí

És evident que quan el poder paga i fa propaganda d'un tipus determinat d'obra literària i de comportament intel·lectual ho fa amb doble intenció: promocionar aquell que li interessa situar com a referència cultural d'una societat i alhora, amb aquest mateix enlairament, aconseguir, en un efecte invers, marginar, silenciar, anar situant fora de la societat els intel·lectuals considerats dissolvents i perillosos. Dissolvents i perillosos, però també possibles alternatives culturals als endollats. L'enlairament d'uns amaga quasi sempre el fet de l'ensorrament dels altres. Ho hem comprovat en veure la desvergonyida promoció de tota mena de menfotistes i servils en aquest temps de la postmodernitat que encara ens aclapara. Promocionar els postmoderns i tota la colla de cínics i oportunistes que hem de patir ha significat també el relatiu oblit de l'exemple cívic i l'obra valuosíssima de grans escriptors de l'alçada de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Gabriel Alomar, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Montserrat Roig o Pere Quart. La llista podria allargar-se fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Imagín, i basta llegir qualsevol història seriosa de la literatura i l'art, que sempre i en qualsevol època i circumstància el poder ha fet el que ha volgut amb els diners i amb la promoció de qui considera útil per als seus interessos. Però que el domini del poder sobre la cultura hagi estat una constant de les classes dominants a través de tota la història de la humanitat no vol dir que no analitzem, comentem i, en la mesura de les nostres possibilitats, provem de combatre aquesta tendència tan perniciosa. (Miquel López Crespí)

El poder institucional, la força del món mediàtic, revistes, diaris, televisió, ràdio, són prou forts per a silenciar el noranta per cent dels d'escriptors o artistes de vàlua dels Països Catalans. No vol dir tot això que entre els endollats no hi hagi algun valor interessant. N'hi ha, evidentment. Però l'exèrcit d'autors i autores iguals o millors que els endollats poblen la llarga llista de silenciats i marginats. (Miquel López Crespí)

La situació cultural. El poder polític i la cultura

El poder polític, malgrat que a primera vista i per a un observador despistat sembli un poder aliè al fet literari, no ho és tant ni ho ha estat mai. No importa que anem a repassar els clàssics de l'anàlisi de la superestructura del sistema. ¿Qui no recorda els estudis de Gramsci sobre el paper dels intel·lectuals en la societat de classes, sobre la funció concreta de la política, la religió catòlica i el Vaticà!, en la conformació del món cultural d'un país?

No importa recórrer als clàssics per a copsar l'estreta relació entre determinats intel·lectuals promocionats pel poder polític i aquest mateix poder polític. Si ens fixam atentament com funciona el repartiment dels diners dels pressuposts de cultura o analitzam quin escriptors són promocionats pels poders fàctics culturals, aquell o aquella que el poder "consagra", constatarem com, sovint, en un parell de mesos, es creen o es proven d'enfonsar determinats valors literaris. Amb el suport del poder polític, amb la insistència mediàtica, amb la promoció contínua que comporta esser sempre al costat de les autoritats acadèmiques, institucionals; amb una intel·ligent utilització dels premis que "consagren" i que tothom sap a qui aniran abans que es lliurin públicament; amb l'edició de les obres completes; amb barra lliure per a organitzar trobades de promoció literària, festivals de poesia, exposicions literàries controlades; per a repartir espais televisius, manar en les principals revistes subvencionades; amb un exèrcit de servils que lloa cada dia qualsevol cosa escrita pel personatge a promocionar pel poder i amb quatre medalles institucionals, aquests, els endollats de ministeris i conselleries de cultura, universitats i altres indrets des d'on els poders fàctics culturals exerceixen el seu domini, són convertits en els "únics" escriptors possibles. Ho podem constatar diàriament veient la llista dels autors inclosos en determinades col·leccions literàries, les exposicions pseudoobjectives, els viatges de promoció a l'estranger, les obres subvencionades... basta saber llegir les informacions que surten cada dia als diaris o ens arriben per correu, a casa nostra. És molt senzill constatar el control interessat que qui mana exerceix damunt el món cultural. I el poder, sigui aquest de dretes o d'esquerra, sigui la banca o una institució, un gran grup mediàtic o un grup editor, sempre té servils a les ordres, oportunistes que saben estar a recer de qui paga i comanda.

Són personatges vius, ràpids i actius com un depredador que va de caça. No perden oportunitat. Saben que acostant-se a qui exerceix el poder ells faran carrera i, de rebot, ajudaran a fer-la a tots els amics de la seca confraria. Ho hem vist en el passat i ens hem adonat que amb els anys la situació no ha mudat gaire. Desapareixen uns personatges però sempre n'hi ha uns altres de disposats a servir els que tenen la paella pel mànec.

Cal dir que aquest control de la cultura pel poder polític i els comissaris neoparanoucentistes, malgrat que és bo de conèixer si un pertany al món de la cultura i porta dècades veient el desolador panorama que descrivim, és molt mal d'esbrinar per part del públic en general. El poder institucional, la força del món mediàtic, revistes, diaris, televisió, ràdio, són prou forts per a silenciar el noranta per cent dels d'escriptors o artistes de vàlua dels Països Catalans. No vol dir tot això que entre els endollats no hi hagi algun valor interessant. N'hi ha, evidentment. Però l'exèrcit d'autors i autores iguals o millors que els endollats poblen la llarga llista de silenciats i marginats.

Bé, aquestes retxes només anaven enfocades a ressaltar les injustícies culturals que es poden fer quan es manegen els pressuposts públics i quan, més que una visió àmplia i lliure de la cultura, vas pel món amb les ulleres del prejudici cultural i polític.

Imagín, i basta llegir qualsevol història seriosa de la literatura i l'art, que sempre i en qualsevol època i circumstància el poder ha fet el que ha volgut amb els diners i amb la promoció de qui considera útil per als seus interessos. Però que el domini del poder sobre la cultura hagi estat una constant de les classes dominants a través de tota la història de la humanitat no vol dir que no analitzem, comentem i, en la mesura de les nostres possibilitats, provem de combatre aquesta tendència tan perniciosa.

És evident que quan el poder paga i fa propaganda d'un tipus determinat d'obra literària i de comportament intel·lectual ho fa amb doble intenció: promocionar aquell que li interessa situar com a referència cultural d'una societat i alhora, amb aquest mateix enlairament, aconseguir, en un efecte invers, marginar, silenciar, anar situant fora de la societat els intel·lectuals considerats dissolvents i perillosos. Dissolvents i perillosos, però també possibles alternatives culturals als endollats. L'enlairament d'uns amaga quasi sempre el fet de l'ensorrament dels altres. Ho hem comprovat en veure la desvergonyida promoció de tota mena de menfotistes i servils en aquest temps de la postmodernitat que encara ens aclapara. Promocionar els postmoderns i tota la colla de cínics i oportunistes que hem de patir ha significat també el relatiu oblit de l'exemple cívic i l'obra valuosíssima de grans escriptors de l'alçada de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Gabriel Alomar, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Montserrat Roig o Pere Quart. La llista podria allargar-se fins a l'infinit.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (29-III-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

...el que han de tenir clar les forces polítiques és que ja no hi valen excuses, el que no comenci aquest curs ja haurà de quedar per a la següent legislatura. El canvi promès s’ha de començar a notar. En cas contrari, la majoria de progrés no repetirà. Cal que ho tenguin clar. (Tribuna Mallorca)

Editorial (Tribuna Mallorca)

Ja no hi valen excuses

Els pactes progressistes i nacionalistes compleixen un any de trajectòria. Durant aquest temps, la sensació entre diversos sectors de la societat civil ha estat d’inactivitat. Si bé aquest Govern representa un canvi respecte a la corrupció de l’època matista, els resultats fins ara són escassos. Pot ser la causa sigui que el partit majoritari, el PSOE, viu en una bombolla després dels seus històrics resultats a les eleccions espanyoles i ja dóna per guanyades les properes autonòmiques. Però com demostra la història recent de Balears, un excés de confiança pot ser equivocat. No hi ajuda tampoc el desconcert intern dins la resta de partits: els membres del Bloc es debaten entre la incertesa i el dubte, mentre que UM s’enfronta a una crisi interna sense precedents. La manca dels recursos promesos des de Madrid, a més, impedeix dur a terme moltes de les polítiques promeses. En qualsevol cas, el que han de tenir clar les forces polítiques és que ja no hi valen excuses, el que no comenci aquest curs ja haurà de quedar per a la següent legislatura. El canvi promès s’ha de començar a notar. En cas contrari, la majoria de progrés no repetirà. Cal que ho tenguin clar.

Web Tribuna Mallorca

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)

Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat

Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?

La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(6-XI-07)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)

Jovellanos, a debat

La Caixa s’afegeix als actes de commemoració de l’alliberament de l’il·lustrat amb un cicle de conferències

Francesca Marí

Els estratagemes de Godoy per allunyar de la societat el pensament de Baltasar Melchor Gaspar María de Jove Llanos y Ramírez (1744-1811) no "funcionaren" del tot. Jovellanos fou reclòs a Mallorca, però malgrat aquest aïllament, no n’aconseguiren l’exclusió civil i intel·lectual.

Dos-cents anys després del seu alliberament del castell de Bellver, Palma recorda la fita i ho fa donant a conèixer la seva obra i figura a través d’un seguit d’actes. Des de la fortificació illenca el pensador asturià va impulsar una mentalitat nova en sintonia amb la cultura i el pensament que regnava a la majoria d’Europa.

És precisament aquest pensament el que centrarà el cicle de conferències "Jovellanos a Mallorca i les noves tendències", que es durà a terme des del 16 de setembre fins al 16 d’octubre al centre de la Caixa i fora del programa d’actes oficials de l’Ajuntament de Palma.

Emilio Bejarano ha estat el coordinador de les deu conferències que entremesclaran filosofia, literatura, política o ciències socials. Les jornades recordaran la reclusió del pensador il·lustrat, a Valldemossa (març de 1801) i al castell de Bellver. Durant set anys l’escriptor, jurista i polític convisqué entre les parets del primer pis de la fortificació fins que el 6 d’abril de 1808 fou alliberat.

Ara bé, aquest cicle de xerrades no només recorda els fets històrics, sinó que també vol donar a conèixer la influència política, del pensament i l’art que tingué un dels representants més destacats de la Il·lustració espanyola.

El pròxim dimarts, dia 16, es donarà el sus al cicle amb la conferència "El pensament polític de Jovellanos", a càrrec del doctor en dret Manuel Álvarez-Valdés. El seguirà el professor d’història de la UIB, Miquel Deià, amb "Una societat en declivi de l’Antic Règim: Mallorca en l’època de la reclusió de Jovellanos" (dijous, 18 de setembre).

El vessant de l’art també centrarà una de les xerrades amb la catedràtica Catalina Cantarelles, mentre que la visió de la literatura de Jovellanos serà descrita pel professor de la universitat d’Oviedo, Jesús Menéndez Peláez.

El cicle es tancarà dia 16 d’octubre amb el doctor en Història i premi de la Fundació Foro Jovellanos del Principat d’Astúries, Emilio Bejarano sobre "Jovellanos i la historiografia". Totes les xerrades, obertes al públic i de franc, seran a les 20 hores.

Alguns dies després que finalitzi el cicle i dins el programa d’activitats Any Jovellanos que organitza l’Ajuntament ciutadà, el castell de Bellver acollirà una nova exposició sobre la seva figura i l’abundant llegat que deixà.

dBalears (3-IX-08)

Karl Marx no dubta mai de situar Gaspar Melchor de Jovellanos com a capdavanter del sector més progressista de tots aquells que s´oposen a l´Antic Règim, a les claudicacions de les classes dominants espanyoles davant França, als errors que, al seu parer, han comès els il·lustrats de bona fe que confien en les possibles reformes progressistes de Napoleó. En aquest estudi, Marx explica que, malgrat que la direcció política d’oposició a la invasió francesa és en mans de sectors profundament imbuïts de prejudicis religiosos i inquisitorials, hi ha també una minoria il·lustrada que participa en la sublevació popular i considera l´inici de la guerra com el començament del final de l´Antic Règim i l´inici de la regeneració política, cultural i econòmica de l´estat: el començament, en paraules de Marx, de la “revolució espanyola” antifeudal i anticlerical (Miquel López Crespí)

2008: l´Any de Jovellanos a Palma

Karl Marx i Jovellanos (I)

La importància cabdal del famós estudi de Jovellanos Informe en el expediente de Ley Agraria de 1795 –n´hem parlat més extensament en un comentari anterior— va merèixer un interessant article publicat per Karl Marx en el New York Daily Tribune (25-IX-1854).

En parlar de les possibilitats de canvi social que s´obrien a l´estat amb la revolta popular contra la dominació francesa i contra els sectors de les classes dominants –clergat, terratinents, aristocràcia feudal--, que es posa –juntament amb una grapada d´il·lustrats— al servei de Napoleó de i Josep I, la nova monarquia imposada a Baiona amb la forçada abdicació de Carles IV, Marx destaca la importància històrica de l´Informe de Jovellanos.

Karl Marx no dubta mai de situar Gaspar Melchor de Jovellanos com a capdavanter del sector més progressista de tots aquells que s´oposen a l´Antic Règim, a les claudicacions de les classes dominants espanyoles davant França, als errors que, al seu parer, han comès els il·lustrats de bona fe que confien en les possibles reformes progressistes de Napoleó. En aquest estudi, Marx explica que, malgrat que la direcció política d’oposició a la invasió francesa és en mans de sectors profundament imbuïts de prejudicis religiosos i inquisitorials, hi ha també una minoria il·lustrada que participa en la sublevació popular i considera l´inici de la guerra com el començament del final de l´Antic Règim i l´inici de la regeneració política, cultural i econòmica de l´estat: el començament, en paraules de Marx, de la “revolució espanyola” antifeudal i anticlerical.

Karl Marx escriu: “Componien aquesta minoria els habitants dels ports de mar, de les ciutats comercials i part de les capitals de província, on, sota el regnat de Carles III, s´havien desenvolupat fins a cert punt les condicions materials de la societat moderna. Els donava suport la part més culta de les classes superiors i mitjanes –escriptors, metges, advocats i fins i tot clergues-, per als quals els Pirineus no havien estat prou barrera contra la invasió de la filosofia del segle XVIII. Autèntica declaració de principis d´aquesta facció és el cèlebre report de Jovellanos sobre la millora de l´agricultura i la llei agrària, publicat en 1795 i elaborat per ordre del Consejo Real de Castilla”.

Jovellanos proposa, a part d´una modernització del sistema d´imposts, reforçar les mesures proposades en el seu Informe amb una reforma radical de l´ensenyament, donant molta més importància a les matèries científiques que no a la indigesta escolàstica clerical del moment. A tots aquests sistemes de modernització s´hauria d´afegir un pla d´inversions de l´estat per a crear les infraestructures –comunicacions, ports, sistemes de reguis...— que puguin treure definitivament “Espanya” del seu crònic endarreriment econòmic i cultural.

Karl Marx és un dels primers investigadors que saben veure la importància històrica de les aportacions de Gaspar Melchor de Jovellanos en el desenvolupament i consolidació de les idees de progrés en lluita contra l´obscurantisme clerical-feudal. En parla sovint en la seva època de corresponsal del New York Daily Tribune, quan analitza els avenços de les forces progressistes a l´estat espanyol durant el segle XIX. Aquestes valoracions referents a Jovellanos es poden trobar –ja n´hem parlat més amunt-- en la recopilació d´articles del New York Daily Tribune titulada La Revolución en España (Moscú, Editorial Progreso, 1974). Concretament en l´article del New York Daily Tribune de 27-X-1854 podem trobar aquesta clarivident anàlisi del gran filòsof i economista alemany en referència al paper de Floridablanca i Jovellanos en la seva època: “Floridablanca i Jovellanos representen un antagonisme pertanyent al període del segle XVIII que precedí la revolució francesa. El primer era un buròcrata plebeu; el segon, un filantrop aristocràtic. Floridablanca era partidari i executor del despotisme il·lustrat que representaven Pombal, Frederic II i Josep II; Jovellanos era un ‘amic del poble’, el qual esperava elevar a la llibertat mitjançant una successió de lleis econòmiques, aplicades amb la màxima prudència, i per la propaganda literària de doctrines generoses. Ambdós eren oposats a les tradicions del feudalisme, procurant l´un esbrossar el terreny al poder monàrquic i provant l´altre de deslliurar la societat civil d´aqueixes traves. El paper de cadascun en la història de llur país s´ajustava a la diversitat de llurs opinions. Floridablanca gaudí d´un poder suprem com a primer ministre de Carlos III, i el seu govern esdevingué despòtic en la mesura que trobà resistència. Jovellanos, la carrera ministerial del qual sota Carles IV fou de curta durada, conquetí influència sobre el poble espanyol no pas com a ministre, sinó com a savi; no pas amb els seus decrets, sinó amb els seus escrits”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Una reial ordre donada el dia 20 de març de 1413 a Barcelona per Ferran de Trastamara i un fragment del “Cronicon Maioricense” contextualitzen, extraordinàriament, la narració fantàstica de les vivències d'un bandejat, a la seva terra, supervivent de l'aventura d'anar a la recerca d'un món millor. (Agustí Baró)

La Ciutat del Sol

Acab de rebre aquest comentari que fa n'Agustí Baró -des de la presó de Palma- al llibre de Miquel López Crespí. Alhora que em diu que l'acaba de llegir i que en recomana la lectura:

Una reial ordre donada el dia 20 de març de 1413 a Barcelona per Ferran de Trastamara i un fragment del “Cronicon Maioricense” contextualitzen, extraordinàriament, la narració fantàstica de les vivències d'un bandejat, a la seva terra, supervivent de l'aventura d'anar a la recerca d'un món millor.

Moltes són les històries que podem trobar als prestatges sobre el descobriment del nou món. La Ciutat del Sol n'és una que ens la conta en primera persona, fent-nos aterrar de peus a terra, i, en comptes de parlar-nos d'evangelitzar i convertir heretges, ens fa reflexionar sobre la realitat d'una humanitat dividida entre pobres i rics, esclaus i senyors, sotmesos i poderosos, on la febre d'obtenir riqueses pot més que els millors pensaments.

Perfectament ambientada en un moment històric en què la Mediterrània n'és el centre, del vell món, les vivències que ens narra el protagonista transcendeixen en el temps, universalitzant el desig de no sols somniar un món on l'home pugui ser lliure sense por a presons, repressions ni turments, somniar en un món en el qual es pugui viure del que ens ofereix la natura mitjançant l'esforç, i tenir per norma suprema la igualtat i la llibertat de ser qui som.

En recomano coratjosament la lectura.

Agustí Baró Bauló

Blog promocat http://promocat.cecili.cat/post/56531

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Jaume Vidal Alcover fa una sèrie d’articles on analitza la narrativa catalana de Mallorca alhora que Damià Ferrà-Pons, juntament amb Francesc de B. Moll, ridiculitzen els gonellistes mallorquins amb un parell de magistrals articles damunt la llengua catalana fent palesa la ignorància i mala fe dels enemics de la nostra normalització lingüística i cultural. També Francesc de B. Moll se’n riu de les posicions dels “arabistes”, un grup cultural sorgit al voltant de les idees de l’historiador Miquel Barceló que treia el cap per aquells anys. Després de l’article de Francesc de B. Moll “Mallorca turmedista” (20-IV-72) ja ningú mai més va insistir en aquelles dèries tan de moda entre quatre escriptors nostrats. (Miquel López Crespí)

Mallorca 1970: cultura i subversió

Entestats a provar de bastir una literatura rupturista envers la tradició de l’Escola Mallorquina, envers la narrativa rural i conservadora, amb l’herència literària de rendistes i terratinents, ens passàrem els anys de l’adolescència i joventut estudiant les avantguardes literàries i artístiques catalanes i del món. Potser tot començà amb la primera i inicial lectura de Whitman, el moviment Dadà, els manifests de Breton, el descobriment de Joan Salvat Papasseit, el futurisme soviètic i l’impressionisme alemany. Sense oblidar Lautréamont, Rimbaud, Sade, Jarry, Jacques Vaché, Jacques Rigaut, René Crevel.

La Llibreria Logos, el coneixement de l´ofici de llibreter de Domingo Perelló, ens permetia gaudir del privilegi d’aconseguir llibres, introbables en el mercat espanyol, de Khlébnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade i Jean Cocteau. Llegir els primers manifests dels constructivistes, impressionistes, futuristes, expressionistes i dadaistes va ser summament important per anar donant un cos teòric als nostres primers escrits de narrativa experimental. Conèixer Toller i Bertolt Brecht, submergir-se en l’ambient cultural i polític de la República de Weimar o del París de començament del segle XX. Descobrir intel·lectuals xinesos com Lu Xun. Llegir Sobre la classe intel·lectual (València, Tres i Quatre, 1973).

En aquells començaments dels anys setanta ens trobàvem sovint amb Xim Rada i Paco Monge. Venien a cercar-me a Llibreria Logos i anàvem a petar la conversa a algun bar proper a la redacció de Diario de Mallorca, que aleshores estava situada al bell mig de Via Roma. Sovint hi participava Damià Huguet quan venia a Palma a comprar llibres o deixar els articles a la redacció, si no els havia enviat per correu. Discutíem, entre altres temes que ja no record, sobre els socialistes utòpics, de Saint-Simon fins a Fourier, anant a la recerca de la subjectivitat reprimida pel capitalisme i per les burocràcies del socialisme degenerat. Anagrama havia publicat un llibre prou interessant al respecte: em referesc a l’obra de Dominique Desanti Los socialistas utópicos (1973). En Paco Monge havia escrit recentment, parl del maig del 74, un interessant article sobre Fourier titulat “Dudar de la civilización” que, en una època d’exacerbat economicisme en les incipients organitzacions antifeixistes del moment, ens ajudava a descobrir aspectes imprescindibles de la historia de la ideologia socialista, de la subjectivitat humana.

Comentàvem fins a altes hores de la nit les novetats editorials del moment. Els Textos sobre la producción artística de Marx i Engels ens permetien endinsar-nos en els problemes del llenguatge, de la superstructura cultural de la societat burgesa, de les relacions entre l’art i l’economia d´una societat concreta. Núria Aramon i Stein acabava de traduir un important opuscle de György Lukács en els Quaderns 3 i 4 de València: El gran octubre de 1917 i la literatura contemporània (1973). Hores de debat sobre les concepcions de Marx i Engels en referència a la cultura grega, al Renaixement italià, al paper de Shakespeare en la història de la literatura mundial. Molt importants les aportacions de Marx i Engels quant al romanticisme, a Carlyle, Chateaubriand, Wagner, Balzac, Diderot. En un viatge que vaig ver a Londres l’any 1970 vaig poder comprar els escrits sobre literatura de Trotski, els quals, sota el títol Literatura y revolución: otros escritos sobre la literatura y el arte havia acabat de publicar Ediciones Ruedo Ibérico de París. Aquesta obra, les reflexiones de Trotski sobre art i literatura, aportava elements importants sobre el paper dels intel·lectuals en la construcció del socialisme. El concepte de bloc històric de les classes populars oposat al bloc de les classes dominants, el paper dels intel·lectuals en construcció de la superstructura ideològica, els conceptes d’Antonio Gramsci quant a la necessària revolució cultural per anar modificat el poder i control de la burgesia i del capitalisme damunt les consciències, ja hi són presents en els estudis del dirigent de l’Exèrcit Roig damunt art i literatura. Lectures de Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs. Comentam els articles de les revistes Tel Quel, Cahiers de Cinema, Serra d’Or i els números de Pekin informa i China que ens tenen al dia de la marxa de la Gran Revolució Cultural Proletària a la Xina. Monge escriu sobre Hölderlin, Strindberg, Spinoza, Andreu Nin i Grombrowicz. Albertí parla de Joan Salvat Papasseit. Damià Huguet escriu de Godard (1-VII-71), damunt el nou cinema alemany (25-IV-71). Jaume Vidal Alcover fa una sèrie d’articles on analitza la narrativa catalana de Mallorca alhora que Damià Ferrà-Pons, juntament amb Francesc de B. Moll, ridiculitzen els gonellistes mallorquins amb un parell de magistrals articles damunt la llengua catalana fent palesa la ignorància i mala fe dels enemics de la nostra normalització lingüística i cultural. També Francesc de B. Moll se’n riu de les posicions dels “arabistes”, un grup cultural sorgit al voltant de les idees de l’historiador Miquel Barceló que treia el cap per aquells anys. Després de l’article de Francesc de B. Moll “Mallorca turmedista” (20-IV-72) ja ningú mai més va insistir en aquelles dèries tan de moda entre quatre escriptors nostrats.

Jo havia acabat de guanyar el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 amb el recull de contes La guerra just acaba de començar. A conseqüència d’aquest premi literari m’entrevistaren Jaume Pomar i Margalida Capellà. Jaume Pomar titulava l’entrevista “Miquel López Crespí: Premi Ciutat de Manacor 1973” (26-VII-73) i Margalida Capellà titulava la seva “López Crespí: pol·lèmic” (13-XII-73). Jo aprofitava les entrevistes per parlar dels trencaments literaris existents en les obres que escrivia en aquell temps. Volia deixar constància de la nostra manera diferent de copsar el fet literari explicant com la jove narrativa catalana tenia poc a veure amb l’herència clerical i conservadora del passat. O almanco així ho volíem creure aquells i aquelles que ens endinsàvem en les senderes d´un cert experimentalisme literari. En efecte, ens sentíem profundament units a Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, però res no ens seduïa dels versets que feien Maria Antònia Salvà i Llorenç Riber, per dir uns noms que poden fer entendre la meva posició cultural a començaments dels anys setanta.

(2-IX-08)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

«PER LA MALLORCA QUE ENS MEREIXEM»

Per evitar més creixement urbanístic

Per evitar l'autovia inca-manacor

Perquè el 2on cinturó no és la solució...

El GOB recorda al Consell de Mallorca les assignatures pendents en la revisió del Pla Territorial de Mallorca.

Reprenent les propostes concretes sorgides arrel de la manifestació de març de 2007 que va treure 50.000 persones al carrer contra les actuacions i polítiques territorials del govern i Consell d'aquell moment, el GOB vol recordar al Consell de Mallorca que el Pla Territorial és precisament l'eina per establir un canvi de model i una ruptura amb aquella política depredadora del territori.

Per això, el GOB té en marxa la campanya "Per la Mallorca que ens mereixem", perquè tots aquells que estimam Mallorca necessitam veure una ruptura amb aquest passat recent i estar tranquils de que les portes no es deixen obertes per a futurs nous desbarats.

Recordam que alguns d'aquests desbarats encara es troben previstos en l'actual Pla Territorial de Mallorca i no s'han previst canviar ni revisar en la proposta de modificació puntual aprovada inicialment el passat mes de juliol pel Consell de Mallorca.

És per això que consideram imprescindible fer una modificació en profunditat del Pla Territorial, per revisar, regularitzar i en alguns casos eliminar propostes del Pla, encara vigent aprovat, per UM-PP.

QUÈ DEMANAM

- Eliminar les Àrees de Reconversió Territorial. La modificació plantejada pel Consell de Mallorca, no les el•limina sinó que les manté, la qual cosa representa un incompliment flagrant de l'acord de governabilitat acordat entre les forces del pacte, en que s'especificava que es plantejaria la modificació del PTM amb l'objectiu de eliminar les Àrees de Reconversió Territorial.

- Eliminar el projecte d'autovia Inca- Manacor. Tot i que Francina Armengol potser no té intenció d'executar aquesta via dins aquesta legislatura no podem oblidar que, malgrat la mobilització permanent protagonitzada per la "Plataforma Autovia NO" (22,000signatures, 50,000 persones al carrer) i fins i tot mocions contràries de gran part de l'Ajuntament de la zona, el Consell segueix mantenint aquesta proposta de construir l'autovia entre Inca Manacor.

- Eliminar el projecte de 2on cinturó per Palma. Tot i que el Consell sembla haver descartat la proposta de l'anterior legislatura pel traçat de 2on cinturó, aquesta infrastructura segueix essent contemplada en el Pla Territorial de Mallorca i es probable que els arguments per justificar-la durant aquesta legislatura siguin els accessos al nou hospital de Son Espases que s'ha construït sense tenir els accessos resolts. - Revisar els sostres de creixement que preveu el PTM Recordem que les previsions de creixement del Pla Territorial de Mallorca són de 5.000 ha en 10 anys, 500 hectàrees en un any i 15.000 m2 cada dia Amb el PTM cada dia se podrien urbanitzar i edificar l’equivalent a tres camps de futbol.

PER UNA NOVA POLÍTICA TERRITORIAL

Per tot això i per regularitzar la implantació de polígons industrials, camps de golf, equipaments en sòl rústic d'una manera racional i adaptada a les vertaderes necessitats de Mallorca, recordam al Consell que l'acord de governabilitat era una eina extraordinària per a sentar les bases per a una nova política territorial per a Mallorca. Però, amb l'acord pres respecte la modificació del PTM, es posa de manifest que l’aplicació està sent molt diferent a la lletra escrita.

Per tot això, sota el lema "Per la Mallorca que ens mereixem", el GOB ha posat en marxa una campanya a través d'internet per demanar que executin amb valentia els acords assumits a l'acord de governabilitat del Consell de Mallorca i que es replantegin la modificació en profunditat del Pla Territorial de Mallorca per eliminar definitivament les Àrees de Reconversió Territorial i assentar les bases d 'un model territorial més sostenible.

PER LA MALLORCA QUE ENS MEREIXEM

La campanya consisteix amb l'habilitació d'un petit espai a la plana web del GOB (http://www.gobmallorca.com/ptm) amb informació sobre els arguments pels quals el GOB demana al Consell de Mallorca, una modificació en profunditat del Pla Territorial de Mallorca i la demanda dels objectius concrets que s'haurien d'implantar per establir un nou model territorial més sostenible per Mallorca. L'espai inclou una carta que amb un “clic” de ratolí s'enviarà al Presidència del Consell de Mallorca i a Conselleria d'Urbanisme i Ordenació del Territori de la mateixa institució.

Web GOB

Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora. (Miquel López Crespí)

Salvem Mallorca! Contra el Segon Cinturó

Quan els votants progressistes, les plataformes antiautovies o per salvar la Real; quan sindicats com la CGT, STEI o milers de persones independents, però amants de la terra, espesses la indignació i desencís que senten per la claudicació del Pacte davant els poders fàctics de les Illes per la qüestió de Son Espases, ho fan pensant en l´obscur futur que s´apropa. Son Espases, no ho oblidem, era el test per a constatar si realment es podria avançar en el camí de la preservació del territori i dels nostres minvats recursos naturals, o tot es reduïa a les mentides acostumades. El dirigent d´EU Eberhard Grosske ho diu amb unes altres paraules en el seu blog personal quan demana retirar el projecte de llei del sòl presentat per UM, i textualment afirma que “Son Espases és una empenta objectiva al Segon Cinturó”. Precisament aquesta és la qüestió, el nus del problema que visualitza la claudicació del Pacte fent l´hospital del PP. La indignació popular per la claudicació del PSOE davant els poders especulatius que tots coneixem fa témer el pitjor. Ja no és solament la retirada covarda de l´ecotaxa per a “quedar bé” davant la patronal hotelera. Tothom veu ben clarament, i l´apunt d´Eberhard Grosske ho concreta a la perfecció, que després de ses Fontanelles, Son Espases, el mal anomenat “Port Adriano”, hi vénen de seguida el Segon Cinturó, la Façana Marítima, l´ampliació del port de Palma fins a límits de bogeria inimaginables, el gasoducte... El gasoducte, que representa l´arribada d´energia per a un creixement il·limitat i insostenible: més dessaladores per quan manqui l´aigua, més forns per a cremar els residus que ens envaeixen arreu, més fàbriques d´electricitat per a donar resposta a una demanda sempre en augment, ja que el creixement descontrolat no atura.

Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora.

Si el govern del Pacte no va recuperant la credibilitat que ha perdut (molts sectors que donaren suport a les forces progressistes per a foragitar el PP de les institucions ara els diuen “traïdors” i “covards” sense cap mena de contemplació), el desencís anirà augmentant en detriment de l´enfortiment de la societat civil. A menys que els polítics del règim, siguin de dreta o de l´esquerra oficial, el que vulguin sigui precisament això: contribuir a desmobilitzar la societat civil a fi de poder fer la migdiada tranquils i satisfets, sense haver d´estar fiscalitzats pels votants, per les plataformes de lluita que dinamitzen i donen vida a la nostra societat. Per a aquells que s´han enriquit amb la gestió del règim posant-se al servei dels grups especulatius i encimentadors, les plataformes ciutadanes només serien un estri, un objecte que, com un plat o un tassó de plàstic, es llencen als fems una vegada que s´han emprat.

Per això mateix, perquè Son Espases era el test que permetria visualitzar si aquesta vegada el canvi promès era de veritat o una de les mentides a les quals ens tenen acostumats els vividors del romanço, molts sectors socials demanen coherència i dignitat, no solament al PSOE sinó també als socis de govern, és a dir, al Bloc. Hi ha sectors d´EU, la CGT, la Plataforma Salvem la Real, independents, ecologistes de totes les tendències, que demanen insistentment la sortida dels consellers del Bloc del govern PSOE-UM.

Ens demanam si el president Antich serà capaç de redreçar l´actual sotregada.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (23-X-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

La coneguda posició anticomunista del cinema hollivudenc fa que una experiència com la de Rojos sigui considerada una "fita històrica" dins la cinematografia d'aquell país. En el fascicle que li va dedicar el diari El País corresponent a la recopilació titulada El siglo XX a traves del cine, es fa la següent anàlisi de la pellícula: "El mero hecho de que Rojos fuera rodada en Estados Unidos (ampliamente proyectada y premiada, además) constituye por sí mismo un verdadero fenómeno, y ello porque la historia que la película cuenta es una de las más subversivas para la sociedad estadounidense de este siglo: la Revolución de Octubre, que dará lugar al primer Estado comunista de la Tierra, considerada a través de la peripecia personal y hasta de los ojos, de un norteamericano, John Reed, periodista, activista, fustigador del imperialismo de EEUU, apasionado defensor de la revolución bolchevique y uno de los fundadores del comunismo en su país". (Miquel López Crespí)

Les pel·lícules de la nostra vida (i II)

Cinema revolucionari i cinema comercial

A mitjans dels seixanta i començaments dels setanta, que són els anys bàsics de la nostra formació (o deformació!) cinematogràfica, vivim, mitjançant les revistes Triunfo i Nuestro cine, els debats que hi ha entorn del "nou cinema alemany", els nous corrents del cinema hongarès procedents de directors com Kosa, Szabo, Sará, etc. Hem vist igualment les primeres pellícules de Bertolucci i Bellocchio, el començament del "Nôvo Cinema" brasiler, les provatures del cinema espanyol, l'experiència del "New American Cinema"... Amb Cuba, Xina i alguns països africans i llationamericans constatam com alguns directors, amb ajut de distribuïdores alternatives, proven de rompre el brutal monopoli hollivudenc.

Són uns anys força creatius. Com si el foc que alimenta l'heroic poble del Vietnam enfrontant-se cada dia contra l'imperialisme donàs ales a tots els creadors del món per a, seguint els grans mestres dels inicis de la Revolució Soviètica, bastir una cinematografia, i de rebot, un art, revolucionari.

No és, per tant, un debat abstracte. Ans al contrari, la creació d'un front cultural antiimperialista, solidari amb els pobles que lluiten contra el feixisme i l'imperialisme, esdevé el primer deure solidari de tot autèntic creador.

Però el temps ha passat de forma inexorable. L'ensorrament de la carcassa del que quedava d'experiència de l'octubre soviètic no va fer més que confirmar el que havia escrit Lev Trotski a finals dels anys vint en La revolució traïda. El triomf mundial del capitalisme sembla ha servit no per fer avançar les propostes de renovació cultural i artístiques, sinó que, avui podem constatar com la pesada llosa del reaccionarisme i la comercialitat més vulgar campa arreu enterrant sota tones de ciment armat les esperances d'una nova civilització i una nova cultura.

En l'actualitat som lluny de les experiències d'Eisenstein, Kubrick, Buñuel, Tiniànov, Dziga Vertov, Orson Welles, Chaplin o qualsevol dels clàssics que han conformat la memòria i la vida del bon espectador.

Un exemple paradigmàtic del que explicam seria comparar dues pellícules de tema aparentment semblant: la Revolució d'Octubre. Parlam, i els exemples podrien multiplicar-se, de l'Octubre d'Eisenstein i de Rojos, el film que, amb un pressupost d'uns quaranta-tres milions de dòlars, l'actor i director Warren Beatty va rodar l'any 1981. Evidentment les dues pellícules només ens serveixen per a illustrar el debat, indagar el que pot restar en la societat actual de la flama del passat, analitzar la realitat autèntica d'algunes de les propostes que, com Rojos, volen passar per "rupturistes" quan, al nostre parer, no deixen de ser unes propotes ben intencionades, no ho negarem, però que no tenen res a veure amb la creació d'una alternativa semblant a la pràctica del disset o amb el contingut de les alternatives que sorgiren en els seixanta.

Mentre el primer, Eisenstein, treballa sobre la base de dominar la tècnica cinematogràfica per a aconseguir transformar-la en un sentit més i més avançat i vol revolucionar l'estètica i la mateixa concepció del fet cinematogràfic, Warren Beatty, amb la millor voluntat del món, no va anar més enllà, com hem dit, de la realització d'un producte comercial "digne", que a ser possible guanyi molts d'òscars i que, mitjançant una promoció adequada, permeti als productors rescabalar-se uns bons guanys. Pensam que aquesta i no cap altra era la intenció del Beatty director i productor.

Rojos, la pellícula sobre la vida de John Reed que volem comentar, com a exemple paradigmàtic de cinema comercial amb mala anomenada d'honradesa, no s'escapa de la llei de ferro de la indústria hollivudenca. El film va optar en el seu moment a dotze dels òscars de l'Acadèmia nord-americana, dels quals va rebre tres: al director, Warren Beaty, a l'actriu Maureen Stapleton i a la fotografia.

Rojos ens permet situar a la perfecció el problema del cinema pretesament "revolucionari" dins de la indústria nord-americana. Però... ¿qui és aquest estrany director que vol portar a la pantalla la vida d'un comunista com John Reed i, de passada, parlar de la Revolució Soviètica?

Les enciclopèdies ens informen que Beatty va néixer a Richmond l'any 1937 i, descobrim que és germà d'una de les actrius, Shirley MacLaine, que més ens interessaren en els anys setanta. Beatty va tenir un paper en la mítica Esplendor en la yerba (1961) i posteriorment el poguérem veure a Bonnie and Clyde (1967), Los vividores (òscar a la seva feina com a actor) i Shampoo (1975). El seu debut com a director comença amb El cielo puede esperar (1978). És després d'aquesta pellícula quan comença la llarga preparació de Rojos.

Així i tot, la coneguda posició anticomunista del cinema hollivudenc fa que una experiència com la de Rojos sigui considerada una "fita històrica" dins la cinematografia d'aquell país. En el fascicle que li va dedicar el diari El País corresponent a la recopilació titulada El siglo XX a traves del cine, es fa la següent anàlisi de la pellícula: "El mero hecho de que Rojos fuera rodada en Estados Unidos (ampliamente proyectada y premiada, además) constituye por sí mismo un verdadero fenómeno, y ello porque la historia que la película cuenta es una de las más subversivas para la sociedad estadounidense de este siglo: la Revolución de Octubre, que dará lugar al primer Estado comunista de la Tierra, considerada a través de la peripecia personal y hasta de los ojos, de un norteamericano, John Reed, periodista, activista, fustigador del imperialismo de EEUU, apasionado defensor de la revolución bolchevique y uno de los fundadores del comunismo en su país".

Pensam que les "bones intencions" ni la, no ho discutirem, honradesa de Warren Beatty, no són suficients per a qualificar alegrement de "revolucionari" Rojos. Que signifiqui una fita històrica en el context d'una producció majoritàriament anticomunista, ho podem acceptar. Anar més enllà potser seria fer massa concessions.

És evident que ambdós cinemes, el soviètic dels anys vint i el comercial dels anys vuitanta i noranta, neixen en circumsrtàncies polítiques completament oposades. I, igualment, aquesta via pretesament "alternativa" no connecta amb cap de les propostes dels anys seixanta. Malgrat que sovint, amb totes les seves contradiccions, la "nouvelle vague" francesa (Godard, Rouch, Rivette, Truffaut, Melville, Resnais, Rohmer, Kast...) no deixava de tenir un peu en el cinema comercial, aspirava a marcar un nou rumb en la cinematografia mundial. Un "nou rumb" en llenguatge filmic i en continguts.

Aleshores tots els comentaristes reconeixien les aportacions creatives del "nôvo cinema" brasiler o del cinema cubà sorgit amb la revolució cubana. Manuel Pérez Estremera escrivia en el pròleg a Problemas del nuevo cine: "El movimiento ha tenido una vitalidad y una capacidad expresiva propias y nadie puede discutir, como totalidad, su papel revolucionario dentro del cine latinoamericano en cuando a creación de una forma expresiva nacional, de un ámbito cultural anticolonizador y de unas nuevas posibilidades de trabajo".

El cinema presament "rupturista" del moment tampoc no té res a veure amb les experiències avantguardistes dels anys vint. La revolució soviètica abans de la burocratització estaliniana és un terratrèmol polític, econòmic i cultural d'aquells que només es donen una vegada cada cinc-cents anys. L'URSS d'abans dels judicis de Moscou del trenta-set, d'abans que la burocràcia pseudocomunista usurpàs l'exercici del poder proletari i transformàs el poder del poble en la dictadura d'un sol home, com escriu Trotski, és un laboratori que permet el desenvolupament de les formes de govern més avançades de l'època, el poder dels consells obrers, i consolida una avantguarda cinematogràfica, pictòrica, literària, arquitectònica i teatral sota la influència de la qual naveguen encara els creadors actuals. En el llibre Reflexiones de un cineasta (Artiach Editorial, Madrid, 1970), Eisenstein explica a fons el procés de filmació de pellícules històriques com La vaga (1924), El cuirassat Potemkim (1925), Octubre (1928), L'antic i el nou (1929), Viva México! (pellícula inacabada), Aleksander Nevski (1938) i Ivan el Terrible (1944).

Si exceptuam les pellícules d'Eisenstein dels anys trenta i quaranta, fetes ja en el període estalinià i sota el control dels comissaris culturals de la GPU que tants problemes causaren als creadors soviètics concretats en presó, exili i mort per a molts, cal matitzar que en temps de Lenin i Trotski existeix una sintonia quasi perfecta entre la voluntat de canvi del nou cinema soviètic i la direcció bolxevic.

Les experiències cinematogràfiques de Tiniànov, Kuleixov, Vertov, Nedobrovo, Eisenstein, Púdovkin, Dovjenko, com les de Maiakovski en teatre i poesia o els d'Issak Bàbel en narrativa, són l'expressió artística de les noves classes populars que han assolit el poder a l'antic imperi tsarista. Com explica el mateix Eisenstein en Del teatre i del cinema (1934), la nova situació política, la fi del capitalisme a Rússia, ha creat també un nou llenguatge cinematogràfic al servei de la filosofia i la ideologia de les classes revolucionàries.

Una cinematografia al servei de la Revolució Mundial. Som lluny de l'estret nacionalisme granrus denunciat per Lenin i que, a partir de la burocratització de la Revolució, practicarà Stalin i la seva colla de deixebles.

Un cinema revolucionari tant en l'aspecte formal com en l'aspecte de contingut. Posteriorment, amb la consolidació de la contrarevolució burocràtica, aquests aspectes rupturistes amb el passat conservador de la cultura esdevendran un somni llunyà. Trotski, malgrat ser en la pràctica, el representat més avançat juntament amb Lenin de la Revolució Socialista Mundial, tampoc no se salvarà de caure en posicions ben errades en el camp cultural. L'atac que fa a l'ala esquerra de la revolució artística, les condemnes contra el Proletkult, partidaris de la cultura proletària, són molt discutibles i, malgrat la seva aparatositat "marxista", no deixen de semblar-se a les típiques acusacions de l'escolàstica vaticana contra heretges i lliurepensadors. Basta repassar aquella històrica recopilació d'articles titulada Literatura y revolución. Otros escritos sobre la literatura y el arte (París, Ruedo Ibérico, 1969) en la qual, al costat de treballs autènticament enriquidors del debat damunt l'art i la cultura, trobam opinions molt discutibles. En l'article "El suicido de Maiakovski" Trotski evidencia la seva incomprensió del futurisme rus i la revolució poètica i teatral que representen Maiakovski i tots els sectors d'artistes propers al Proletkult i la Lef. Per una part, Lenin i Trotski creen l'instrument polític, el partit bolxevic capaç de derrotar l'imperialisme i el capitalisme en l'Estat més gran del món i atorguen al proletariat i a les masses treballadores i colonitzades la capacitat de superar políticament i militarment la burgesia, però li neguen aquest mateix paper dirigent i transformador en el camp cultural i artístic. És una contradicció molt evident no resolta encara en el camp del marxisme revolucionari.

Recordem igualment un dels llibres bàsics de Lenin i del marxisme revolucionari. Ens referim a L'Estat i la revolució, adequació de la pràctica de la Comuna a l'època de l'imperialisme i del capitalisme de començaments del segle XX. Tothom recordarà com, en aquesta obra cabdal del pensament revolucionari mundial, Lenin afirma que amb el poder obrer l'estat podrà ser dirigit per qualsevol treballador i posa l'exemple de la cuinera.

La contradicció que destacam quant a la crítica de les posicions Proletkult va precisament en aquest sentit. Mentre s'atorga a qualsevol treballador la possibilitat de dirigir el futur estat dels consells, per altra banda no es veu correcte que determinats sectors culturals s'organitzin en destacaments d'avantguarda cultural.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. (Miquel López Crespí)

La destrucció de Pollença (dos vídeos de PJGarci i un de Toni Roig)

Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. (Miquel López Crespí)

El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constatar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord. (Miquel López Crespí)

Son Espases: Toni Roig en el record

Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca.

Mateu Morro, Jaume Santandreu, Miquel López Crespí i Toni Roig el dia de la presentació del llibre de López Crespí No era això: memòria política de la transició.

Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.

No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior.

El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (16-X-07)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)