El Bloc no és partidari de governar amb suport del PP

pobler | 10 Novembre, 2008 10:26

El BLOC per Mallorca no és partidari que les forces polítiques del Pacte de Govern cerquin acords globals amb el PP en l´àmbit parlamentari com a fórmula per superar la situació política actual, en què el Govern ha quedat en minoria en el Parlament arran de la situació judicial del diputat Bartomeu Vicens (fins ara adscrit al grup d´UM, i ara suspès de militància d´aquest partit per la seva imputació en el cas Son Oms per corrupció i frau fiscal, pel qual la fiscalia anticorrupció li demana presó cautelar).


El BLOC no és partidari que el Pacte cerqui acords globals amb el PP


La formació considera que, en qualsevol cas, l´estratègia política ha de ser consensuada en el marc del Pacte de governabilitat


El BLOC per Mallorca no és partidari que les forces polítiques del Pacte de Govern cerquin acords globals amb el PP en l´àmbit parlamentari com a fórmula per superar la situació política actual, en què el Govern ha quedat en minoria en el Parlament arran de la situació judicial del diputat Bartomeu Vicens (fins ara adscrit al grup d´UM, i ara suspès de militància d´aquest partit per la seva imputació en el cas Son Oms per corrupció i frau fiscal, pel qual la fiscalia anticorrupció li demana presó cautelar).

El BLOC valora, d´una banda, que les diferències polítiques entre el PP i els partits del Pacte sobre com afrontar els reptes de futur de les Illes Balears són prou importants com per rebutjar aquest plantejament.

En segon lloc, el BLOC considera que la situació de manca de credibilitat del PP, que té diferents causes obertes per casos de corrupció esdevinguts durant la passada legislatura i per les quals no hi ha hagut assumpció de responsabilitats polítiques, no és la conjuntura més adequada per plantejar pactes globals entre aquest partit i les forces progressistes i nacionalistes que conformen la coalició de Govern.

Cal afegir que el BLOC tampoc és partidari de negociar el suport del diputat Vicens. En qualsevol cas, la formació considera que l´estratègia que ha de seguir a partir d´ara el Pacte de governabilitat (signat per PSOE, BLOC, PSM-Verds, Eivissa pel Canvi i UM) per garantir l´estabilitat política i la continuïtat de l´acció de govern haurà de ser consensuada en el marc del Pacte.

Torxa digital (revista del Bloc per Mallorca)


D´ençà el 27 de maig hem escrit nombrosos articles destacant la importància història que té la constitució dels diversos ajuntaments progressistes en relació al redreçament nacional de les Illes, per tal d’avançar en el camí d´enfortir la societat civil i començar a rompre l´hegemonia de la dreta a la nostra terra. És molt important haver aconseguit formar una coalició de centre-esquerra a un dels ajuntaments més importants: el de Ciutat. La constitució de coalicions semblants al Govern i al Consell Insular de Mallorca és igualment decisiva per a capgirar la dinàmica encimentadora, destructora de recursos i de despersonalització i banalització que hem patit amb el govern conservador. (Miquel López Crespí)


Consolidar una nova força política [el Bloc] conseqüent amb les idees republicanes, d´autodeterminació i socialistes, una força capaç de controlar la possible deriva de la socialdemocràcia espanyola cap a l´excessiva complaença amb l´establert, requereix una anàlisi de la realitat acurada i continuada vies d´anar trobant solució a les dificultats que hem apuntat. (Miquel López Crespí)


El futur del Bloc



Gabriel Barceló

D´ençà el 27 de maig hem escrit nombrosos articles destacant la importància història que té la constitució dels diversos ajuntaments progressistes en relació al redreçament nacional de les Illes, per tal d’avançar en el camí d´enfortir la societat civil i començar a rompre l´hegemonia de la dreta a la nostra terra. És molt important haver aconseguit formar una coalició de centre-esquerra a un dels ajuntaments més importants: el de Ciutat. La constitució de coalicions semblants al Govern i al Consell Insular de Mallorca és igualment decisiva per a capgirar la dinàmica encimentadora, destructora de recursos i de despersonalització i banalització que hem patit amb el govern conservador.

Una vegada s´hagin resolt els petits problemes de distribució de les àrees de gestió entre les distintes forces progressistes i centristes, els dirigents del Bloc haurien de començar a analitzar seriosament els resultats electorals. Veure per on es podria anar tapant la important via d´aigua que, per a la coalició a què donam suport, ha significat la pèrdua del 54,60% del seu electorat a Palma. He escrit per endavant que ningú no discuteix l´èxit decisiu que ha significat per a l´esquerra nacionalista i per a la socialdemocràcia espanyola batre a fons el poder hegemònic del PP.

El que voldria dir és que, malgrat l´èxit de la formació de governs progressistes arreu, no hem d´oblidar el que de veritat s´esdevengué el dia de la votació, si, a partir d´ara mateix, volem consolidar el que ha atès el Bloc. Una davallada electoral molt important va ser la de 1999, després que el PSM gestionàs al costat d´UM, el Consell Insular de Mallorca. Aleshores es perderen un diputat, un regidor a l´Ajuntament de Palma i dos mil vots. La constitució del primer Pacte de Progrés, l´accés a la gestió de més àrees de poder institucional, dificultà una valoració adient de la relativa derrota esdevenguda. El 2003 es tornà a perdre un altre diputat i un altre regidor. En aquella ocasió tampoc no es va aprofundir en el problema ni vaig veure cap valoració versemblant del nou retrocés electoral. Aquest 2007, els partits coaligats en el Bloc, candidatura a què hem donat i donam suport, ha perdut a Palma tres dels cinc regidors que tenia, i dos diputats.

Tots aquells que hem demanat que s´avanci en la constitució d´un autèntic bloc d´esquerra nacionalista, d´una força política que, com el Bloc Nacionalista Gallec, vagi més enllà de les coalicions de circumstàncies, voldríem veure que es comença a treballar en aquesta direcció. Pareix que un dels problemes essencials que han condicionat la davallada electoral del Bloc, un entre molts!, ha estat que la coalició s´ha concretat massa tard. Érem molts els que, just després de la derrota progressista del 2003, ja demanàvem anàlisis del que s´havia esdevengut. El retard d´ERC a incorporar-s’hi també ha estat decisiu, juntament amb l´eterna crisi dels Verds.

Sembla que un dels principals problemes de la pèrdua d´electors ve donat per la impossibilitat, almanco a Ciutat, d´unir en una direcció comuna l´electorat procedent d´EU i PSM. La pèrdua de quinze mil vots demostra que han existit moltes fugides d´EU (i PSM) envers el PSOE. El PSM, a part d´haver pogut tenir fugides cap a Aina Calvo, també ha perdut vots en direcció a Unió Mallorquina. Pensem en l´èxit d´UM que, de no tenir representació a Palma, ha passat a tenir dos regidors.

Per provar d´evitar la continuada sangnia de vots i de representants institucionals s´han de cercar solucions des d´ara mateix i no amagar el cap dins l´arena com els estruços, dissimulant aquest problema ben real rere la repartició de les àrees de gestió actuals.

Consolidar una nova força política conseqüent amb les idees republicanes, d´autodeterminació i socialistes, una força capaç de controlar la possible deriva de la socialdemocràcia espanyola cap a l´excessiva complaença amb l´establert, requereix una anàlisi de la realitat acurada i continuada vies d´anar trobant solució a les dificultats que hem apuntat.

Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(21-VIII-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Josep Melià i la nació dels mallorquins (i II)

pobler | 10 Novembre, 2008 07:30

Mateu Morro, exsecretari general del PSM (ho havia estat de l'OEC) especifica el paper cabdal del llibre de Melià en els anys seixanta. A una entrevista que li vaig fer (El Mirall, núm. 55 de juny del 92, pàg 53) afirmava: "Quan feia el cinquè de batxillerat a col.legi Pius XII de Ciutat, ho record molt bé perquè era un 'Dia del llibre', vaig comprar i llegir Les Illes Balears de Bartomeu Barceló i un llibre de Miquel Forteza. Va ser la descoberta sobtada de la nostra cultura. Al Pius XII el Pare Rovira em donà a conèixer Els mallorquins de Josep Melià". (Miquel López Crespí)


Josep Melià i Els Mallorquins (i II)



Mateu Morro, exsecretari general del PSM (ho havia estat de l'OEC) especifica el paper cabdal del llibre de Melià en els anys seixanta. A una entrevista que li vaig fer (El Mirall, núm. 55 de juny del 92, pàg 53) afirmava: "Quan feia el cinquè de batxillerat a col.legi Pius XII de Ciutat, ho record molt bé perquè era un 'Dia del llibre', vaig comprar i llegir Les Illes Balears de Bartomeu Barceló i un llibre de Miquel Forteza. Va ser la descoberta sobtada de la nostra cultura. Al Pius XII el Pare Rovira em donà a conèixer Els mallorquins de Josep Melià".

Jo mateix podria dir el mateix (i per això, en plena dictadura molts copsàrem la importància, per al nostre poble i les classes populars mallorquines, de difondre aquesta eina (Els mallorquins) de lluita pel deslliurament de la nostra terra. En Sebastià Serra, la majoria de socis de l'OCB, el mateix Climent Garau... En Josep M. Llompart ho afirmava repetidament. Només uns homes allunyats del bategar de la nostra terra, poden dir ximpleries com les que comentaven en un altre artlce. Només gent aliena a la lluita contra l'estat centralista i capitalista poden no tenir en compte la importància del coneixement de la història en la creació d'uns corrents alliberadors i revolucionaris. Melià, malgrat pugnàs per a ser elegit "procurador en Cortes" treballava, amb els seus llibres, per aportar elements de judici, d'anàlisi als habitants -tots nosaltres- del trist univers de la dictadura feixista.

Com explicava la revista El Mirall (núm. 58, pàg. 5) en complir-se el XXV aniversari de la publicació de Els mallorquins: "Tot i que Josep Melià afirma que escriví l'obra per aclarir-se ell mateix, el fet és que la donà a la impremta i és a partir d'aquí que l'obra va influir, aclarir, despertar i sobretot ens retornà, a molts de nosaltres, els lligams i les baules amb les nostres arrels, que ens havien estat sistemàticament ocultades i tergiversades per la llarga dictadura militar. L'articulació de La nació dels mallorquins (nom que duria una nova revisió de l'obra), la llengua, la renaixença, les possibilitats de transformació social del que després s'anomenaria el mallorquinisme polític. En definitiva, va desfer moltes traves -tot desemmascarant el procés d'autoodi- que impedien sentir-nos mallorquins sense mediatitzacions alienes i forasteres".

El mateix Joan Fuster (autor de Nosaltres, els valencians, el llibre que inspirà Josep Melià per escriure Els mallorquins) deia en el pròleg a la primera edició (Daedalus, Ciutat de Mallorca, 1967): "Les veritats que un llibre com Els mallorquins posa sobre la taula han de ser, fatalment, veritats amargues: per als uns i per als altres. De l'amargor, però, se'n pot treure coratge positiu o ira traïdora. Melià tindrà ocasió de comprovar-ho. No tardarà a veure's assistit de corroboracions i d'aversions. Polaritzarà, sense voler, i d'una manera emblemàtica, uns corrents d'opinió latents, que Els mallorquins desencadenarà.

'Ja convé que es produeixin aquestes reaccions insolents, siguin congratulatòries, siguin negatives: l'essencial és que la quietud de la bassa domèstica, les aigües fixes de l'abúlia quedin alterades. I quedaran automàticament alterades, revoltades, amb Els mallorquins".

El que no podien esperar ni Joan Fuster ni Josep Melià (ni jo mateix ni cap dels que ajudàrem a vendre quasi clandestinament aquesta obra cabdal entre els mallorquins dels anys seixanta) és que la ràbia, l'odi visceral contra la nostra reconstrucció nacional, la ignorància supina del que en el seu moment va significar aquest llibre per a la lluita envers la democràcia i la llibertat, continuàs fins ara mateix. Els capitostos espanyolistes del carrillisme illenc (PCE) afirmaven, ben alterats, revoltats davant la reivindicació que el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) feia de Els mallorquins: "Aquest autor converteix en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser [Josep Melià], 'procurador en Cortes'". Així, d'aquesta manera simplista, els signants del document contra L'Antifranquisme... pretenien fer-nos oblidar la nostra història més recent, el significat d'algunes lluites progressistes dels anys seixanta, en les quals precisament ells no hi volgueren participar.

Ben allunyat de tot aquest odi visceral contra el llibre i l'autor abans esmentat (Josep Melià), hi ha la clara percepció de Joan Fuster quant a la importància de llibres com Els mallorquins. En el pròleg a l'edició de l'any 67 afirmava, provant de resaltar-ho: "Necessitàvem alguna cosa més. necessitàvem una sinopsi clara, resoluta, puntualitzadora. Els clixés de manufactura literària o patriotera no aprofiten per a res, quan volem encarar-nos seriosament amb unes quantes qüestions capitals. Calia que algú -algú mallorquí- ens proveís d'això: d'un primer instrument d'aproximació. És el que avui ens proporciona Josep Melià".

I és precisament la necessitat imperiosa d'ajudar a difondre entre el poble mallorquí les qüestions que plantejava Melià el què ens impulsà, en aquella època d'oprobi i repressió, a popularitzar tot el possible el llibre que, tan encertadament editava -malgrat els entrebancs de la censura franquista- Bartomeu Barceló a "Daedalus". És el que aleshores no saberen veure els seguidors illencs del tandem Santiago Carrillo-Nicolae Ceausescu. Quan Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida m'ataquen (i a Melià i a Els mallorquins!) en el seu indigerible pamflet del 28-IV-94, l'únic que fan és palesar la seva ignorància i mala fe pel que fa al que era bàsic en la lluita per la llibertat del nostre poble. No és estrany que alguns d’aquests personatges, com dèiem al començament d'aquest article, acabassin participant activament en un partit -el carrillista, el PCE- que en els anys finals de la transició va fer tot el possible per aturar el combat en favor de la República democràtica, que estigué per la reinstauració de la monàrquia borbònica, per la "sagrada unidad de España" i que, en el dia de la seva legalització, celebraren l'esdeveniment enlairant la bandera que havia encapçalat l'extermini de milers i milers de republicans, de nacionalistes, de comunistes, socialistes o anarquistes a totes les seus del seu partit.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

COMUNICAT DAVANT LA PARALITZACIÓ D’EXHUMACIONS DE VÍCTIMES DEL FEIXISME

pobler | 09 Novembre, 2008 11:30

Memòria de Mallorca manifesta la nostra més ferma voluntat de recuperar els nostres familiars desapareguts i cercar la justícia que es mereixen ells i nosaltres mateixos, encara que tinguem que acudir a altres tribunals que defensin efectivament el dret de les víctimes a la Justícia, Veritat i Reparació.


Es inaudit que el Ministeri Fiscal, que ha de velar per la legalitat, inclosa la legalitat internacional, així com també pels interessos dels ciutadans i que hauria d'actuar d'ofici, es dediqui a mantenir una situació anòmala a qualsevol democràcia i a un estat de dret: la de mils de persones detingudes il·legalment i executades extrajudicialment, enterrades a foses comuns il·legals, cunetes i pous, sense que garanteixi una investigació imparcial i completa sobre les circumstàncies de la seva desaparició i s'ofereixi a les seves famílies una reparació justa.


COMUNICAT DAVANT LA PARALITZACIÓ D’EXHUMACIONS


L'Associació Memòria de Mallorca manifesta es seu profund malestar per l'actuació del Ministeri Fiscal al instar la paralització de les exhumacions autoritzades fins el dia d'avui pel Jutjat d'instrucció número 5 en relació al procés sumari 53/08 i la seva més enèrgica protesta per la decisió del Ple de la Sala de lo Penal de la Audiència Nacional al suspendre cautelarment l'obertura de les fosses comunes, com sol·licitaven las parts en el procés.

Aquestes actuacions contradiuen la legalitat internacional i posen de manifest una vegada més el desempar dels familiars dels desapareguts en relació a la guerra civil espanyola, com ha constatat recentment el Comitè de Drets Humans de l'ONU al denunciar els obstacles en que s'han trobat fins ara les famílies amb les seves gestions judicials i administratives per obtindra l'exhumació de les restes i la identificació de les persones desaparegudes. A aquests obstacles hauran ara de afegir la tasca del Ministeri Fiscal i la darrera decisió de la Sala de lo Penal de la Audiència Nacional.


Es inaudit que el Ministeri Fiscal, que ha de velar per la legalitat, inclosa la legalitat internacional, així com també pels interessos dels ciutadans i que hauria d'actuar d'ofici, es dediqui a mantenir una situació anòmala a qualsevol democràcia i a un estat de dret: la de mils de persones detingudes il·legalment i executades extrajudicialment, enterrades a foses comuns il·legals, cunetes i pous, sense que garanteixi una investigació imparcial i completa sobre les circumstàncies de la seva desaparició i s'ofereixi a les seves famílies una reparació justa.

Amb l'auto d'instrucció del 16 d'octubre els familiars dels desapareguts varem aconseguir confiar per primera vegada amb la justícia espanyola al iniciar-se la investigació de crims contra la humanitat que havien quedat amb la més absoluta impunitat en plena democràcia. Paralitzant les exhumacions es trunca la confiança i, el que es més greu, es prolonga la injustícia i la tortura a la que es sotmet a les nostres famílies des de fa 70 anys.

Consideram que la forma en que s'ha actuat vulnera els drets dels denunciants, ja que no s'ha informat ni convocat a totes les parts per prendre aquesta decisió que afecta tant directament a les víctimes, que en aquets moment estan totalment desprotegides.

Per tot això Memòria de Mallorca informa que desprès de reunir-se amb els advocats representants de l'associació presentarà un escrit de queixa a la Audiència Nacional i desprès de rebre la notificació es prendran mesures legals per revocar aquest decisió.

Memòria de Mallorca manifesta la nostra més ferma voluntat de recuperar els nostres familiars desapareguts i cercar la justícia que es mereixen ells i nosaltres mateixos, encara que tinguem que acudir a altres tribunals que defensin efectivament el dret de les víctimes a la Justícia, Veritat i Reparació.

Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca.

Palma (9-XI-08)


El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)


Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares



El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

El nacionalisme a Mallorca: Josep Melià i "Els Mallorquins" (I)

pobler | 09 Novembre, 2008 07:08

Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables d'aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. (Miquel López Crespí)


El nacionalisme a Mallorca: Josep Melià i Els Mallorquins (I)



Josep Melià anava a moltes de les presentacions d'obres de l'escriptor Miquel López Crespí. En la fotografia podem veure a Josep Melià mesos abans de morir fent costat a Miquel López Crespí.

Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols de les meves memòries -a petició del meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hagués pensat s'armàs tal enrenou. Potser imaginàs que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas, tot dient, com sempre: "Mala pesta de rojos que Franco no acabà d'exterminar de rel!". Però no hauria suposat mai que els atacs (bona propaganda del llibre, ja se sap que allò de què no es parla no es ven!) venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors carrillistes -PCE-, que en els darrers anys de la dictadura pactaren amb els hereus del franquisme el manteniment de tots els aparats judicials, administratius, culturals, militars i repressius del feixisme, a més d'acceptar -en la Constitució que ordiren d'esquena al poble- la "sagrada unidad de España", el paper de l'exèrcit franquista en el manteniment d'aquesta "unidad de destino en lo universal", la prohibició de la federació de comunitats autonòmes (un atac directe a la reconstrucció dels Països Catalans), l'acceptació de la bandera de Franco i la monarquia borbònica que ens llegava el dictador (sense lluitar per un referèndum que demanàs al poble si volia o no aquesta monarquia imposada); i, el que era més tràgic en forces que teòricament es reclamaven del "socialisme", signaren una constitució que, en oficialitzar l'economia de mercat com a eterna i immutable, impedia avançar envers una societat sense explotadors ni explotats -ni que fos pacíficament arran d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra.



Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables d'aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada. Jovençans que no varen viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es pensen saber-ho tot. Estudiosos que, pensant que fan història "objectiva" el que basteixen realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE, tot ampliant l'eco de la seva presència, sovint esquifida i superstructural). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que publicaren l'any 1994 els defensors del carrillisme neoestalinista a les Illes (els senyors abans esmentats) ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquests pobres homes quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries o afavoridores dels seus amics o grups polítics amb els quals simpatitzen.

Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes (tipus Thomàs, Ribas, Saoner, etc) va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista [Els mallorquins, de Melià] era un acte antifranquista: "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos 'El Capital'". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dintre" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el Partit dit "Comunista" (PCE) participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per "reformar el sindicalisme des de dintre".

Bé, anem a pams. Com a bons espanyolistes que eren -i alguns ho són encara!- no podien copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Llegint únicament (els senyors Thomàs, Ribas, Saoner i afins) els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... ¿què podien entendre? ¿Quina política havien de fer, de no ser l'afavoridora de "la España eterna" que tots coneixem? És comprensible. Però és evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hagués estat possible sense les importants aportacions -aquesta primera reflexió- de Josep Melià al fet nacional. El mateix PSM-PSI, el reforçament de l'OCB, el gir cada vegada més accentuat envers el nacionalisme de la majoria de partits i organitzacions mallorquines i illenques en aquells anys, no haguessin estat possibles sense la lectura i assimilació d'aquest treball.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

El premi a dBalears

pobler | 08 Novembre, 2008 19:09

Anit dBalears va ser guardonat amb el Premi de la Comunicació 2008 atorgat per l’Associació i el Col·legi Oficial de Publicitaris i Relacions Públiques de les Illes. És un motiu d’extraordinària satisfacció rebre aquest premi. Sobretot perquè a l’hora de concedir-lo els seus responsables han valorat l’esforç que constitueix editar un diari en català en un marc mediàtic dominat pel castellà i, també, per la moderna maquetació i nova orientació informativa. No és senzill editar un producte punter en llengua pròpia que, a més, fa un gran esforç de presentació conforme a les tècniques més modernes i a tot color.


El premi a dBalears


Aquest guardó ha de continuar endavant per oferir un producte punter i modern tant en la forma com en els continguts


Editorial


Anit dBalears va ser guardonat amb el Premi de la Comunicació 2008 atorgat per l’Associació i el Col·legi Oficial de Publicitaris i Relacions Públiques de les Illes. És un motiu d’extraordinària satisfacció rebre aquest premi. Sobretot perquè a l’hora de concedir-lo els seus responsables han valorat l’esforç que constitueix editar un diari en català en un marc mediàtic dominat pel castellà i, també, per la moderna maquetació i nova orientació informativa. No és senzill editar un producte punter en llengua pròpia que, a més, fa un gran esforç de presentació conforme a les tècniques més modernes i a tot color.

Des de la seva aparició en català el 1996 dBalears ha hagut d’obrir molts de camins per aconseguir que una publicació diària en català sigui considerada com un fet normal dins la nostra societat. I assolit aquest primer objectiu, també ens congratula i ens satisfà poder demostrar que tant en la forma com en els continguts podem estar al nivell de les publicacions més avançades de tot l’Estat. Això és bo per a la nostra Comunitat i per a la nostra personalitat com a poble.

dBalears (8-XI-08)


Guillem Frontera, Miquel López Crespí, Ramon Socias i Miquel Ferrà Martorell presentaren Diari de Balears a Sóller


Record ara mateix la meva participació activa en la promoció del primer diari escrit totalment en català. Parl de Diari de Balears, el qual vaig tenir la sort de poder promocionar en la seva presentació a Sóller juntament amb els escriptors Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera. Posteriorment vaig entrar a col·laborar-hi en una secció cultural que tenia per títol "Fets i personatges", i on també escrivien en Pere Fullana, n'Antoni Marimón, n'Antoni Nadal i en Miquel Ferrà Martorell, entre molts d'altres col·laboradors. Era dia vuit d'octubre de l'any 1996. En total vaig escriure-hi, comptant els articles que també sortien a la secció "Opinió", prop de dos-cents treballs. Foren anys d'intensa col·laboració amb l'aventura d'ajudar a consolidar el primer diari en la nostra llengua. La comprensió i l'ajut inestimable de l'amic Pere Fullana i del director, Miquel Serra Magraner, feien la feina amable i engrescadora. (Miquel López Crespí)


Miquel López Crespí, Ramon Socias, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera presentaren Diari de Balears a Sóller.


Record ara mateix la meva participació activa en la promoció del primer diari escrit totalment en català. Parl de Diari de Balears, el qual vaig tenir la sort de poder promocionar en la seva presentació a Sóller juntament amb els escriptors Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera. Posteriorment vaig entrar a col·laborar-hi en una secció cultural que tenia per títol "Fets i personatges", i on també escrivien en Pere Fullana, n'Antoni Marimón, n'Antoni Nadal i en Miquel Ferrà Martorell, entre molts d'altres col·laboradors. Era dia vuit d'octubre de l'any 1996. En total vaig escriure-hi, comptant els articles que també sortien a la secció "Opinió", prop de dos-cents treballs. Foren anys d'intensa col·laboració amb l'aventura d'ajudar a consolidar el primer diari en la nostra llengua. La comprensió i l'ajut inestimable de l'amic Pere Fullana i del director, Miquel Serra Magraner, feien la feina amable i engrescadora.


Però l'aventura d'ajudar a consolidar l´únic diari en la nostra llengua no consistia solament en la publicació diària de les nostres col·laboracions. Quan s'havia d'anar a pobles per a ajudar a la promoció de tan important eina de normalització lingüística i cultural, hi anàvem entusiasmats. Record ara mateix aquella presentació que, amb l'amic Miquel Ferrà Martorell, anàrem a fer a Sóller. El Diari de Balears de 4 de juny de 1997 deixava constància de l'esdeveniment i, en la pàgina 14 de la secció "Local" informava, en crònica de Ll. Garcia: "En el marc del pati del Casal de Cultura-Museu de Sóller va tenir lloc dilluns a vespre la celebració del primer aniversari del Diari de Balears. L'acte va ser molt concorregut, destacant-ni la presència del batle Ramon Socias i dels regidors de l'equip de govern Aina de la Penya, Guillem Bernat i Joan Arbona, a més de moltes altres persones i representants d'entitats culturals i civiques de la Vall, col·laboradors literaris del diari, representació del centenari del setmanari Sóller, etc.
'L'acte va ser presidit pel batle Socias i presentat per l'escriptor Miquel López Crespi. Els membres del consell editorial de Diari de Balears, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera, feren els parlaments".


En els meus arxius conserv encara l'original de la presentació que vaig fer a Sóller. Aleshores, aquell tres de juny de 1997, al el pati del Casal de Cultura-Museu de Sóller, vaig dir, entre d'altres coses: "Una de les ambicions més benvolgudes de tots aquells que un dia, fa molts d'anys, desitjàvem creure amb en país, la seva gent, la seva identitat com a poble i aquesta llengua catalana nostra que ve de Ramon Llull i que els nostres avantpassats ens llegaren com el més preciós dels llegats culturals, teníem la fe que un dia podríem gaudir de mitjans de comunicació en català de Mallorca. Aquesta esperança, moltes vegades per allò de les polítiques errònies i els interessos creats, es difuminava a cada passa, es marcia sota els embats inclements d'uns poders constituïts aliens als nostres somnis de redreçament nacional i cultural. Però a poc a poc el poble, que semblava immers en la indiferència, ha anat, primer, servant llengua i tradicions, i creant, després, nous, diversos canals de comunicació. Sí. Comunicació és la paraula. Una comunitat amb bons mitjans de comunicació (televisió, premsa, ràdio, etc) pot tenir la seguretat que podrà mantindrà la seva història, la consciència de si mateix, i podrà combatre l'onada desnacionalitzadora que patim d'ençà el Decret de Nova Planta, quan ens foren arrabassades les nostres institucions d'autogovern. Ara ja sabem que entre les principals aspiracions de tot poble que s'autoestimi n'hi ha una d'essencial i que té un interès indubtable: posseir, tenir cada dia a l'abast de tothom un diari (o diversos diaris) en la llengua pròpia. És importantíssim, per tant, aconseguir aquesta relació diària, permanent, d'una publicació amb el lector, portant-li dia rere dia tot allò que el preocupa, tot el que pugui contribuir eficaçment a la formació de la seva personalitat com a ciutadà. A mi particularment, com a lector habitual de Diari de Balears, aquesta important iniciativa esdevinguda ja una esplèndida realitat (tenir un diari en la nostra llengua cada dia al carrer), em suposa una fondíssima satisfacció compartida per tots aquells que desitgen saber el que passa en el món i en la seva terra en l'idioma matern. Però aquesta empresa no és ni serà fàcil, ja que, a manca de precedents, el Diari de Balears, s'ha de fer així mateix sense cap model, a cada hora, cada vespre, amb un esforç tècnic de primera magnitud, emprant els més diversos aspectes com és la lexicografia, la terminologia, el tractament de temes, estudiant segon a segon les prioritats informatives, el sentit pedagògic, el caràcter formatiu dels textos, les estratègies de competitivitat amb tota una ingent cobertura informàtica posada al dia amb una actitud exigent de cara a les tecnologies de la informació". [...]


La crònica de Diari de Balears, en fer el resum d'aquell acte cultural, explicava: "Per la seva banda, l'escriptor i col·laborador de Diari de Balears, Miquel López Crespí va destacar la singularitat d'aquest mitjà com a premsa especialitzada en la informació comarcal, una de les claus del seu èxit, sobretot a la Part Forana.

'Finalment, el batle Ramon Socias va expressar unes paraules d'elogi envers la tasca normalitzadora de Diari de Balears com a eina esperada per tothom i passa important per a la definitiva normalització lingüística a les Illes. Socias es va mostrar especialment orgullós que hagi estat una família sollerica la que hagi donat aquesta importantíssima passa per la nostra cultura i llengua.
'A continuació, Ramon Socias va fer entrega d'una placa commemorativa donada per l'Ajuntament al director de Diari de Balears, Miquel Serra, el qual va agrair al batle i al públic la bona acollida que ha tingut a Sóller Diari de Balears, des del seu inici".[...]

Una bona part dels dos-cents articles publicats en la secció "Fets i personatges" de Diari de Balears (i alguns que sortien en la secció "Opinió") eren dins la línia de recordar i aportar elements, producte de la meva investigació i de les meves vivències personals, tant del passat més recent (la transició, per exemple), com d'algun aspecte de la història de les Illes que sempre m'havia interessat. [...]


La relació és podria allargar moltíssim, però no ens volem fer pesats al lector. Més que res es tractava de deixar constància de per on anaven els nostres interessos culturals i històrics en aquelles dades. Els altres centenars d'articles publicats en la secció "Fets i personatges" de Diari de Balears tenien molt a veure amb la història política i cultural dels anys seixanta i setanta (Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, la revista Lluc, els escriptors mallorquins i el compromís polítics, el marxisme a les Illes, la qüestió nacional, el teatre, la plàstica, la novella i la generació dels anys setanta, l'abandonament de la lluita per la República, l'autodeterminaciò i el socialisme per part d'alguns partits de l'esquerra oficial i pro-monàrquica, la meva militància dins del PSM, el compromís de l'intel·lectual català amb la lluita per l'alliberament nacional i social del seu poble...).


Els anys d'il·lusió i intensa feina cultural a les planes de Diari de Balears al costat de col·laboradors com Pere Fullana, Joan Mayol, Nadal Batle, Blai Bonet, Bartomeu Fiol, J. Melià Ques, Joan Pla, Miquel Payeras, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Ferrà, Gregori Mir o Teodor Suau em serviren per a anar acumulant tota una sèrie de materials que varen ser imprescindibles per a anar enllestint algunes de les meves obres d'aquests darrers anys. Em referesc sobretot a l'edició de Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) i No era això: memòria política de la transició(El Jonc, Lleida, 2001) que, ben segur, no haurien pogut ser escrites sense el material acumulat en la feina diària d'enllestir els articles per a Diari de Balears.


Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (1-IV-03)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Clam pel català a sanitat

pobler | 08 Novembre, 2008 12:00

El comitè d’usuaris de la salut pública aplega més de 600 persones davant el Consolat de Mar. Els concentrats hi reivindicaren el dret a ser atesos en llengua catalana als centres sanitaris de Balears


Clam pel català a sanitat


A.P.Ferrando


El Consolat de Mar es convertí ahir horabaixa en un clam per reivindicar el respecte als drets lingüístics en la sanitat pública. Més de sis-centes persones, devers cinc-centes segons la Policia Local i set-centes segons els organitzadors, es concentraren ahir a les 19 hores convocats pel comitè d’usuaris de la salut pública. Amb el lema Hi tenim dret, els manifestants reclamaren al servei de salut de les Illes Balears que garanteixi el dret dels usuaris a ser atesos en català pel personal dels centres sanitaris.

El conegut apotecari i activista cultural Antoni Torrens i la comare Roser Gallardo llegiren el manifest dels organitzadors. A ells els seguí després el parlament del metge Carles Amengual. Torrens afirmà que el català "gairebé no s’usa als serveis públics de salut" i recordà que "molt sovint es produeixen situacions desagradables als centres de salut perquè les persones que parlen en català no hi poden ser ateses". Alhora denuncià l’existència d’un sector –en clara referència al Sindicat mèdic i el Sindicat d’infermeria– interessat a "perpetuar la discriminació als hospitals".

Roser Gallardo demanà "que es prenguin immediatament les mesures adequades per garantir que ningú no serà discriminat per fer servir el català al servei de salut" i exigí que es deixi de fer "política i demagògia" sobre la qüestió. Carles Amengual, un dels organitzadors de la xeremiada que ahir acompanyà la protesta, inicià la seva intervenció parafrasejant en català el mític "I have a dream", de Martin Luther King, lluitador pels drets civils de la comunitat negra als Estats Units. I acabà recordant el "justo derecho de conquista que ara fa 300 anys va voler destruir la nostra nació".


Sonora xeremiada


Una vegada finalitzats els parlaments, i entre crits de Hi tenim dret, s’inicià la sonada de les xeremies, amb la qual els organitzadors donaren per acabada la concentració en un clima d’eufòria continguda. El fet que la protesta ciutadana reunís més del triple de persones que l’organitzada dijous pel Sindicat d’infermeria i el Sindicat mèdic fou interpretat com una victòria per organitzadors i assistents, entre els quals una nutrida representació de professionals sanitaris, de la cultura i del món polític progressista.

Pere Bueno, portaveu del comitè d’usuaris que organitzà la protesta, agraí la "multitudinària" resposta ciutadana a la vegada que assegurà que "els membres més reaccionaris del personal sanitari no podran impedir que els mallorquins, menorquins i pitiüsos es puguin expressar en la seva llengua en l’àmbit sanitari". La concentració es desenvolupà de manera festiva i la massiva assistència obligà la Policia Local a tallar el passeig Sagrera. L’únic incident el protagonitzà un grup de provocadors, entre els quals l’històric falangista Juan Boned Colomar, que foren obligats per la Policia a abandonar l’indret.


Suports polítics, sindicals i culturals


A banda d’usuaris i professionals de la sanitat pública, el món polític i cultural també se sumà a la reivindicació dels drets lingüístics. Nanda Ramon, regidora del Bloc a Palma, assegurà que "com a país tenim dret que l’Administració serveixi a la ciutadania en la llengua pròpia". En la mateixa línia es manifestà Antoni Alorda, diputat del Bloc al Parlament, qui afegí que "sap greu que hi hagi determinats sectors que cerquin el conflicte i la confrontació". Del Bloc també hi eren Joan Lladó, conseller d’Interior del Consell de Mallorca; Antoni Bennàssar director general de l’Oficina dels drets del menor pel Bloc, i Antoni Verger, director general de Mobilitat.

També s’hi deixaren veure Joan Tardà, portaveu d’Esquerra a les Corts espanyoles; Biel Huguet, d’Entesa; i Jaume Sastre, del Lobby per la Independència, qui declarà que "ha arribat l’hora que tant els ciutadans com l’Administració perdin la por". No hi faltaren tampoc representants sindicals, com ara Sebastià Serra (STEI-i) i Pep Juàrez (CGT), l’activista d’origen senegalès Madiop Diagne, com també membres del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans i de l’organització juvenil Maulets. Escriptors com Sebastià Sansó, Gabriel Florit, Àngel Terron i el músic Joan Moll també volgueren fer públic el seu suport a la convocatòria del comitè d’usuaris de la salut pública.


Cap acreditació fins al 2011


El personal sanitari que vulgui optar a una plaça de treball fixa en el servei de salut de les Illes Balears (Ib-Salut) tindrà fins a l’any 2011 per acreditar el nivell de català exigit segons el decret que prepara la Conselleria de Salut i Consum. Així ho afirmà ahir el conseller de Salut i Consum, Vicenç Thomàs, arran de les crítiques vessades pels representants del Sindicat d’infermeria (Satse) i el Sindicat mèdic, que es concentraren dijous horabaixa. El director general del servei de salut, Josep M. Pomar, puntualitzà que les oposicions es duran a terme previsiblement la primavera de 2009 i aquells metges i infermers que les aprovin tindran fins al 2011 per assolir el certificat B que, com a màxim, se’ls exigirà. En canvi, el personal no sanitari (administratius i zeladors) sí que haurà d’acreditar el certificat corresponent.


Una primera passa


El conseller Thomàs recordà que el futur decret, que és previst que estigui aprovat abans de les vacances de Nadal, és "una primera passa cap a la normalització lingüística" en la sanitat pública balear. Així, recordà tota la normativa, tant estatal com autonòmica, que obliga a establir l’acreditació de català per als treballadors públics de la Comunitat Autònoma.

Assegurà que Salut és conscient de la necessitat de "flexibilitat" per afavorir l’arribada de més metges a Balears, per la qual cosa instà els sindicats a aprovar el decret, "ja que ens permetrà rebaixar les exigències" de català per als futurs processos de selecció de personal. D’aquesta manera, Thomàs assegurà que l’objectiu del decret és "conjugar" el compliment de la legalitat amb les necessitats assistencials. En aquest sentit, Josep M. Pomar qualificà el decret de "moratòria" per l’aplicació dels requisits de català , que preveu la normativa autonòmica.


Cursos de llengua


D’altra banda, Pomar va anunciar que l’Ib-Salut prepara una bateria extraordinària de cursos per als treballadors perquè puguin assolir els nivells de català exigits. Els cursos seran presentats dilluns en la reunió de la mesa sectorial.


"Prioritzam l’assistència sanitària"


PALMA "Aquest Govern prioritza l’assistència sanitària per damunt de qualsevol altra consideració, com puguin ser els coneixements de català". La portaveu de l’Executiu, Joana Barceló, reiterà ahir aquesta idea a l’hora de valorar la polèmica generada entorn del decret que ha de regular l’exigència lingüística al personal sanitari. Amb tot, Barceló apuntà que l’esmentada normativa és "d’obligat compliment", perquè no fa res més que desenvolupar la Llei de normalització lingüística aprovada per unanimitat de totes les forces polítiques l’any 1986. A més d’això, recordà que l’anterior decret aprovat pel PP que eximia dels coneixements del català els professionals sanitaris ha quedat derogat per una sentència judicial en contra./p>

Entrant en el fons de la qüestió, Barceló assenyalà que a l’esborrany del decret aprovat "no existeix" el requisit d’acreditar prèviament els coneixements de català per poder accedir a un plaça en el sistema sanitari públic, sinó que es dóna un termini de dos anys per poder acreditar uns coneixements lingüístics que la portaveu considerà com a "molt bàsics". Indicà que el decret també oferirà la possibilitat de fer una prova específica i voluntària de nivell per als professionals.

Sobre el posicionament del Govern davant les protestes que ha generat el projecte de decret entre determinats àmbits del sector sanitari i social, Barceló manifestà que "esperam que es pugui treballar i arribar a acords, però és fonament entendre que les lleis s’han de complir i que l’objectiu del Govern és prioritzar l’assistència sanitària per damunt de la justificació del català".

dBalears (8-XI-08)


Memòria historica de la lluita en defensa del català


Josep Massot i Muntaner Miquel López Crespí, Cecili Buele Ramis, Pere Rosselló Bover, Miquel Serra Magraner, Josep Guia, JERC-Illes, Joves de Mallorca per la Llengua, STEI-Illes, la Plataforma d'Estudiants per la Llengua, Maulets, ERC-Illes...


MANIFEST


Per

Miquel López Crespí


José Maria Rodríguez, conseller d'Interior i Funció Pública del Govern i secretari general del Partit Popular de les Illes ha anunciat l'aprovació d'un decret que retallarà l'exigència del nivell de català per a accedir a l'administració de la Comunitat Autònoma (no sembla que vulguin retallar el nivell d'exigència de l'espanyol, en canvi). I, per a més inri, la premsa informa que l'espanyol tornarà als premis Ciutat de Palma per primer cop des del 1979. Tot un premeditat atacat contra el timidíssim procés de normalització lingüística que havia encetat el mateix PP. El que més ha sorprès d'aquests nous atemptats que es preparen contra la llengua catalana ha estat l'escassedat i tímidesa de la protesta d'alguns sectors que haurien de ser el capdavanters de la defensa de la nostra cultura.[...]


La situació del català és delicada i som encara lluny d'aquella necessària normalització cultural per la qual fa tants d'anys que lluitam. Sovint ens adormen amb flors i violes. L'actual defensa del bilingüisme per part del PP és un atac ben premeditat a la línia de flotació de la nostra cultura. Les declaracions de membres destacats del PSOE com Damià Cànoves, per exemple, dient a la premsa sense cap mena de vergonya que el PSOE "està contra tots els nacionalismes, el català i el d'aquí inclosos", demostren quin és el tipus de dirigents polítics que, en campanya electoral, tenen la barra de dir que lluiten pels nostres drets democràtics. L'actual posició de l'UGT a favor de les mesures discriminatòries contra el català decretades pel PP (en nom de la lluita contra la discriminació!) ja ens demostra per enèsima vegada el que podem esperar d'aquest personal.


Les declaracions de Lorenzo Bravo, secretari general d'UGT, palesen una indiferència envers la defensa del català (o una bel·ligerància a penes vetlada) vertaderament esgarrifosa. En declaracions fetes a Diari de Balears el vint-i-sis de juliol de 2003 empra els mateixos conceptes de la dreta cavernària és a dir parla d'"imposició del català", per tal de justificar les mesures del secretari general del PP contra el català. Bravo afirma, quan el periodista li demana si la postura d'UGT no és una defensa del bilingüisme: "És absurd parlar de bilingüisme o de normalització lingüística, hem de parlar de convivència. Hem de defensar el català amb normalitat, sense imposar-lo. Ara, totes les institucions han de fomentar-lo, i UGT, que n' és una, la primera. Del contrari, el català no té futur".


Ben al contrari que el senyor Bravo nosaltres pensam que són precisament actituds covardes i, en definitiva, contràries a la necessària normalització del català, el que posa en perill la nostra cultura. És absurd parlar de normalització lingüística! Cal tenir una mentalitat neoliberal dura per a deixar a la llei de la selva el futur de la nostra llengua mentre tot, de la legalitat vigent a la inèrcia social, de la iniciativa política als interessos macroeconòmics, imposa molt activament una llengua que no és pas la pròpia d'aquest país, sinó la pròpia de tots aqueixos poders foranis que tenen la paella pel mànec i encara es fan els màrtirs si els ve a tomb.


I, per dir-hi clar: ja que tant creuen en el "bilingüisme", ¿per què aquest només és aplicable als catalonòfons? ¿Com es pot parlar a aquestes alçades del "bilingüisme" com d'un fet natural en aquesta societat, quan tothom està en condicions de saber que és el resultat d'una imposició històrica? Qui pretenen enganar amb la desgastada retòrica bilingüista, quan malvivim un procés de substitució del català pel monolingüisme espanyol?


Ja que tant creuen en la "llibertat" de tothom, ¿com es pot "imposar" el català a un país de llengua catalana? ¿Com ha de ser "discriminatori" el fet de garantir a tothom l'accés a la llengua del país on hom viu? Es nega el català, en el seu domini lingüístic, allò que es garanteix a l'espanyol al seu territori... i al nostre.


I, ja que creuen tant en la "convivència", ¿qui és que trenta la convivència, sinó qui va imposant en terra d'altri? ¿Qui discrimina, sinó qui nega el dret a la integració en aquells qui han vengut en cerca de vida millor? ¿Qui agredeix, sinó aquell qui, en nom d'un nacionalisme imperialista, mira de manipular barroerament els no catalanòfons contra la nova pàtria que han triat?


Aquells qui estan confortablement instal·ats en sectors de poder no semblen haver sentit mai a parlar de la imposició de l'espanyol, tant històrica com actual. I és que el nacionalisme del poder és molt còmode, certament. Del poder de debò: aquell que no és "ni del Principat, ni d'aquí".


Com explica Diari de Balears (24-VII-03), els Joves de Mallorca per la Llengua han estat un dels primers collectius que han reaccionat contra aquestes agressions a la llengua catalana. Deia el diari: "Els Joves de Mallorca per la Llengua varen manifestar la seva preocupació per l'anunci del decret que redueix els requisits de coneixement del català per a l'accés a l'Administració pública de les Balears. Aquesta entitat considera que la reducció del nivell màxim de coneixement del català, des del C (mitjà) al B (bàsic), 'no garanteix un domini suficient del català escrit'. L'organització demana al Govern que 'recapaciti i faci enrere el projecte de decret; que prengui, en tot cas, mesures per er avançar dins l'Administració pública la llengua que es troba en situació d'inferirioritat social'".


Per això, perquè la situació és prou greu, tot el que sigui defensar, promocionar, impulsar la cultura catalana ens és necessari i no en podem prescindir sota amenaça d'extinció.


Rebaixar a un nivell bàsic el coneixement de català que es requereix per a opositar a una plaça laboral de l'Administració autonòmica és un atac frontal a la llengua davant el qual no podem romandre indiferents; potenciar el bilingüisme fent retornar l'espanyol als premis Ciutat de Palma, acabant així amb vint-i-quatre anys d'història monolingüe catalana és posar fre al tímid procés de normalització cultural actual. Més encara: constitueix una regressió històrica inadmissible, perquè, en comptes de fer un esprint normalitzador, que és el que necessitam, s'hi força la marxa enrere, és a dir, se'ns obliga a renunciar a les escasses victòries ateses. Com si el pas dels anys hagués d'animar-nos, no ja a consolidar la nostra llengua, sinó a abandonar-la. Com si, en comptes d'anar avançant en l'aprofundiment social de la democràcia, haguéssim d'anar renunciant a les llibertats una a una.


Per això, perquè vivim en ple estat d'excepció contra la llengua catalana, és que trobam més necessari que mai impulsar novament i portar a tots els indrets de la nostra societat la "Proclama per l'ensenyament del català" que signaren, entre moltes altres persones i organitzacions culturals i polítiques, Josep Massot i Muntaner, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà Fornés, Miquel Serra Magraner, Lluís Arola Ferrer, Gabriel Oliver-Biel Majoral, Rosa Calafat Vila, Cecili Buele Ramis, Biel Florit, Pere Rosselló Bover, Josep Guia, JERC-Illes, Joves de Mallorca per la Llengua, STEI-Illes, la Plataforma d'Estudiants per la Llengua, Maulets, ERC-Illes, Esquerra Valenciana... Deia aquella "Proclama" que avui tornam a fer més nostra que mai:
"Sabem que vivim una situació delicada, però també que el redreçament de la llengua catalana és possible i que és ineludible prendre les mesures mínimes immediatament. Ara es dóna una situació favorable per emprendre aquestes mesures, amb el pacte de progrés al govern, ja que tots els grups que en formen part han manifestat la necessitat de normalitzar el català.
'És imprescindible normalitzar l'ensenyament de les Illes Balears amb vista a un futur pròxim i llunyà; i la normalització que sempre han reclamat les forces cíviques és un ensenyament plenament en català. Emparant-nos en la situació de l'ensenyament al Principat de Catalunya, constatam que és possible legalment i realment fer un ensenyament d'aquest tipus (fet bàsic, encara que no suficient per a la integració dels no-cataloparlants i per a la no desintegració de la comunitat lingüística catalana).
'Per tot això apel·lam a la voluntat de tots els individus i col·lectius i demanam un decret que asseguri que l'ensenyament a tots els nivells i a tots els centres de les Illes Balears es vehiculi íntegrament en català i que tingui en compte la realitat cultural -geogràfica, històrica, literària, etc. de totes les terres de parla catalana.
L'aplicació d'aquest decret s'hauria de fer progressivament, a fi d'evitar traumes, però sense dilacions".


Per això, mesures anticatalanes, mesures contra tot el poble de les Illes, com la de rebaixar el nivell d'exigència de la nostra llengua per a accedir a la funció pública o fer retornar l'espanyol als premis Ciutat de Palma, són, insistim-hi, autèntiques agressions contra el procés de normalització que no poden quedar sense resposta.


Publicat en la revista L'Estel(1-IX-03).P. 27.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Les màfies culturals

pobler | 08 Novembre, 2008 07:42

Una certa normalització cultural, una cultura menys endogàmica, amb menys màfies culturals, amb més “normalitat” i manco censura dels clans i camarilles damunt els nostres escriptors, segurament possibilitarien l’avenç en la possibilitat de la professionalització dels escriptors catalans. Els nostres autors no haurien de dedicar-se a altres professions, a perdre molts temps creatiu en tasques que no tenen res a veure amb el seu sentiment profund com a creadors. Una venda regular de les obres dels autors nostrats, el sentir-se recolzat per un cobrament regular de drets d’autor, donaria seguretat els escriptors, els permetria aprofundir i millorar molt més les seves obres, consolidaria la literatura catalana fins a límits mai imaginables. (Miquel López Crespí)


Problemes de l´escriptor català



Molts dels poemes que es poden trobar a l’antologia Els naufragis lents (Palma, El Tall, 2008) provenen d’alguns poemaris que, editats a València, a Andorra o a Barcelona han tengut poca difusió. La publicació d’aquest llibre a l’editorial El Tall m’oferia la possibilitat d’anar a la recerca del passat, d’enfrontar-me novament amb moltes de les poesies escrites en els setanta i començaments dels vuitanta.

Hi ha tres poemaris essencials en aquest aspecte, tres llibres guardonats amb el Premi Grandalla de Poesia, lliurat en el Principat d’Andorra. Es tracta de Les Plèiades (Andorra, Cercle de les Arts i de les Lletres, 1991), Els poemes de l’horabaixa (Andorra, Cercle de les Arts i de les Lletres, 1994) i Llibre de pregàries (Andorra, Cercle de les Arts i de les Lletres, 2000).

En l’antologia publicada per El Tall també he inclòs alguns poemes de Temps moderns (homenatge al cinema) (Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, 2003) i Les ciutats imaginades (Tarragona, Cossetània Edicions, 2006). Però, com he dit més amunt, el gruix dels poemes de l’antologia Els naufragis lents corresponen a Les Plèiades, Els poemes de l’horabaixa i Llibre de pregàries.



Tres poetes mallorquins: Miquel López Crespí, Tomeu Fiol i Damià Pons

Aquests llibres tenen una història una mica especial ja que, amb prop de cent pàgines per volum i una quantitat semblant de poemes, conserven bona part de la meva producció poètica dels anys setanta i mitjans dels vuitanta. Les bases del Premi Grandalla de poesia del Principat d’Andorra són una mica especials, ben diferents a totes les altres del nostre domini lingüístic. Normalment, a qualsevol part dels Països Catalans, les bases especifiquen que l’original presentat al concurs ha de tenir el nombre de poemes “corresponents a un llibre normal de poesia”. És a dir, per entendre’ns, entre un mínim de trenta poemes i un màxim d’uns quaranta. Però a Andorra demanen un mínim... de setanta poemes! La qual cosa vol dir que un concursant ha de presentar un equivalent a dos o tres poemaris. Mai no m’he explicat per què demanen tanta obra poètica quan, amb vint poemes, ja n’hi hauria prou per a saber la vàlua del poeta. Misteris dels organitzadors dels certàmens literaris! El cert és que per aquestes concretes circumstanciés Les Plèiades, dividit en tres parts ben diferenciades, és format per tres poemaris agrupats sota el títol general que dóna nom al llibre. El primer llibre és Joc final, el segon Imatges i el tercer Conjurs. Amb el volum Els poemes de l’horabaixa ens trobam amb el mateix. El llibre és format pels poemaris Una calma somrient, Els itineraris de la memòria i Abismes. Quant a Llibre de pregàries, els poemaris que conté només són dos: Absències i Temps clos.

En total són vuit llibres, quasi vint anys de treball poètic!, obra prou desconeguda pel públic lector illenc i que, per això mateix, he volgut que alguns dels poemes més representatius que contenen puguin ser coneguts mitjançat l’antologia d’El Tall Els naufragis lents.

El desconeixement d’aquests poemaris es deu, essencialment i sobretot, als típics problemes de la lluita per supervivència quotidiana de l’escriptor nostrat, a la manca d’un nombre elevat de lectors de poesia, o de novel·la! Un problema, la manca de lectors, que fa pràcticament impossible la professionalització de l’escriptor, la dedicació absoluta al treball creatiu. Una certa normalització cultural, una cultura menys endogàmica, amb menys màfies culturals, amb més “normalitat” i manco censura dels clans i camarilles damunt els nostres escriptors, segurament possibilitarien l’avenç en la possibilitat de la professionalització dels escriptors catalans. Els nostres autors no haurien de dedicar-se a altres professions, a perdre molts temps creatiu en tasques que no tenen res a veure amb el seu sentiment profund com a creadors. Una venda regular de les obres dels autors nostrats, el sentir-se recolzat per un cobrament regular de drets d’autor, donaria seguretat els escriptors, els permetria aprofundir i millorar molt més les seves obres, consolidaria la literatura catalana fins a límits mai imaginables.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

ES JONQUET I LA DESTRUCCIÓ DE PALMA (GOB, ARCA i AAVV des Jonquet)

pobler | 07 Novembre, 2008 20:02

L’AJUNTAMENT DE PALMA NO VOL PROTEGIR COM CAL LA BARRIADA DES JONQUET


Redueix la proposta de delimitació de la zona que s'ha de declarar bé d'interès cultural (BIC) a la mínima expressió.


____________________________________________________________________

La Plataforma “Salvem Es Jonquet” formada per les organitzacions GOB, ARCA i AAVV des Jonquet , volem manifestar la nostra preocupació envers les notícies que ens han arribat de l’ Ajuntament de Palma (regidories de Cultura i Urbanisme) respecte a la declaració de BIC de la barriada.

L’Ajuntament de Palma ha elaborat un informe “preceptiu” sobre la declaració de BIC des Jonquet que:

a) REDUEIX la DELIMITACIÖ de BIC proposada pel Consell Insular de Mallorca a la mínima expressió, i deixa únicament als molins i talús coma a zona monumental, i la resta de barriada com a zona d’influència. AIXÓ DEMOSTRA QUE AQUEST AJUNTAMENT TÉ POC INTERÈS PER a la protecció d’aquesta BARRIADA EMBLEMÀTICA de Palma , i se limita a fer una operació “cosmètica” i de “mínims” .

b) DONA L’ESQUENA A UNA PROPOSTA REALITZADA DES DE PATRIMONI DEL CONSELL DE MALLORCA DE DELIMITACIÓ DE L'ÀMBIT DE BIC, basada amb estudis històrics de gran calat cultural i patrimonial.

c) DONA L’ESQUENA A LA POSSIBILITAT DE VALORITZAR UNA ZONA CARACTERÍSTICA I PATRIMONIAL DE LA NOSTRA CIUTAT per gaudiment dels ciutadans illencs i els turistes que ens visiten.

d) I DONA L’ESQUENA A UN CLAM D’UNA PART DE LA CIUTADANIA PER PROTEGIR EL NOSTRE PATRIMONI, LA NOSTRA CULTURA , LA NOSTRA HISTORIA I FER DE PALMA UNA CIUTAT MÉS HABITABLE.


L’ Ajuntament demostra no estar a l’altura de les circumstàncies en protecció del patrimoni de Palma . En el nou model de ciutat que tant ens parla la batlessa , no s’hi troba la barriada des Jonquet.

La Plataforma té previst demanar una entrevista amb la batlessa de Palma per conèixer les raons per les quals els informes realitzats per aquest Ajuntament rebaixen la protecció d'Es Jonquet, i per donar-li a conèixer les nostres propostes envers el tema.

Esperem que el Consell de Mallorca sigui més ambiciós i no es torni endarrera amb la delimitació i proposta de declaració de BIC de la barriada d’ Es Jonquet, i demostri que a Mallorca tenim un administració pública capaç de protegir el patrimoni històric i cultural de la ciutat de Palma.

Blog GOB


Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història, sense consciència del valuós passat arquitectònic que desapareix amb cada dia que passa. (Miquel López Crespí)


El PP i la destrucció de Palma.


En d’altres articles hem parlat d’Andratx i de l’especulació urbanística, de la destrucció de recursos i territori per part d’encimentadors sense escrúpols, alguns dels quals, cas d’Eugenio Hidalgo, per exemple, ja a anat a la presó i és en procés d´investigació per part de la Fiscalia Anticorrupció. Però l’especulació, la utilització fraudulenta de lleis plenes d’ambigüitat, no solament s’estén per la costa i l’interior de Mallorca: Palma tampoc no se salva de la destrucció d´un patrimoni cultural importantíssim. Alguns arquitectes i constructors són sovint respectuosos en determinades tasques de restauració d'edificis antics, i la feina que fan és digna i útil per a la societat. Al costat d’aquestes actuacions professionals, fetes després d´un acurat estudi de les possibilitats de l’edifici a reformar, ens trobam amb un atac en tota regla per part dels especuladors contra munió d’edificis singulars. Sembla com si a ningú no li importàs servar una part considerable de la nostra història. Moltes vegades, no hi ha dubte, els edificis que ensorren les excavadores no tenen gaire valor històric; però als especuladors, com és evident, només els importa el preu del metre quadrat del terreny a construir, el que valdrà cada pis o garatge que posaran en venda una vegada finida la demolició i bastida la nova finca. És el que hem vist durant tots aquests anys de frenètica activitat especulativa.

Recentment, i ho podem comprovar a cada dia que passa si param una mica d’esment en el tipus d’edificis que ensorren les grues, el salvatgisme en la destrucció del patrimoni cultural i artístic de Palma pren una força inusitada. Ho havia vist en barriades en les quals he viscut. Parl de Santa Catalina, de Son Serra i la Vileta, de Son Rapinya, del carrer de Blanquerna i la barriada de Santa Pagesa... La febre especulativa amenaça a no deixar cap edifici del primer terç del segle XX dempeus. Els edificis més sol·licitats pels especuladors són les plantes baixes o habitatges d´un pis o dos i que tenguin possibilitats de construir-hi cinc o sis plantes. Les cases, algunes d´incalculable valor històric, destruïdes pels especuladors són, sobretot, a les construïdes entre els anys deu i trenta del segle passat. No fa gaire dies les grues ensorraren una meravella de l’any vint just al costat de cada meva. Vaig deixar la feina per anar a veure la destrossa pensant que hauria d’escriure un article de denúncia. L’edifici ensorrat no era cap joia modernista o racionalista, d’aquestes que, en cas de ser ensorrades, poden provocar manifestacions o cartes als diaris. Segurament no era una casa catalogada com a edifici d’especial protecció. Però per a qui signa aquest article, amb la seva destrucció es feia malbé una part important de la història de Mallorca de començaments del segle XX. La casa, com tantes altres, era en perfecte estat de conservació i com en moltes edificacions d’aquella època hom hi podia admirar el treball dels picapedrers amb el marès, dels ferrers amb el ferro forjat de balconades, dels fusters en les portes, bigues i arrambadors de nord, dels vidriers amb el vidre esmerilat, els vidres de coloraines per a les portes de nord de les cambres. No em parlem de les rajoles mallorquines, quasi noves després de més de vuitanta anys de fregadís de passes. Com vos explicava una mica més amunt, el cas d’esbucament d’aquesta casa, ben igual que els centenars que han estat esfondrades en aquests darrers anys, posa en evidència com, quasi sense adonar-nos, desapareixen alguns dels fonaments d’identitat cultural més dignes d’apreciar i tenir en compte per qualsevol poble culte i que estimi el seu patrimoni.

Mentre veia com, implacables, les màquines dels especuladors ensorraven la nostra història, em demanava què saben del nostre poble els Hidalgos que aquests dies ha portat a la presó la Fiscalia Anticorrupció i tots els Hidalgos que encara romanen en llibertat, amb Ferraris al garatge i quadres d’alta cotització, el valor cultural dels quals desconeixen, penjats en els lavabos dels seus xalets de nou-rics. Aquesta casa esbucada al carrer de Blanquerna, com moltes que he vist desaparèixer a Santa Catalina, a Son Serra i la Vileta, a totes les barriades de Palma, portava, a les seves parets i portes, en el ferro forjat, en el vidre curosament treballat, el record dels oficis d‘una Mallorca que mor a ritme accelerat. Imagín que deu ser cosa no solament de l’especulació urbanística, sinó també de la postmodernitat. L’amnèsia decretada en temps de la transició també té altres equivalents en la creació, per part del poder, de tota una sèrie d’especialistes intel·lectuals graduats en la professió de la mistificació històrica. Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història, sense consciència del valuós passat arquitectònic que desapareix amb cada dia que passa.

Al final, tots els malfactors treballen conjuntament per assolir el seu objectiu. Alguns polítics, fent costat als encimentadors i en no promulgar unes lleis adients que tenguin cura del nostre patrimoni i evitin les destruccions que hem vist en aquests darrers anys, donen suport a la mundialització especulativa i a l’amnèsia generalitzada. Amb cada bocí de paisatge destruït pels especuladors, amb cada casa singular ensorrada per aquells que només pensen en el preu del metro quadrat construït, desapareixen algunes de les nostres senyes d’identitat més importants. Senyes d´identitat que hauríem de provar de salvar si de veritat volem deixar un país humanament habitable als nostres fills.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (20-XII-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Manifestació 15-N: Crisi?...Que la paguin els bancs!

pobler | 07 Novembre, 2008 17:03

Manifestació 15-N: Crisi?...Que la paguin els bancs!


Omplim els carrers de Palma! Plaça Espanya, 17h.


Fa més d’un any que l’economia financera-especulativa global s’està desplomant. Va començar amb la crisi de les subprime als Estats Units i s’ha escampat a tot el planeta, esdevenint una crisi urbana, social, alimentària, energètica, ecològica.... En definitiva, una crisi del capitalisme neoliberal i sobretot, una crisi sistèmica i estructural, que malgrat els intents no s’arregla ni amb injeccions de liquidesa.

I mentre salvar de la crisi als bancs d'Estats Units ha costat 700.000 milions de dòlars, i el govern de l'estat espanyol ha avalat la banca amb 100.000 milions d'euros, es precaritza cada vegada més el treball i la vida. S'aproven noves directives europees perquè treballem una jornada de 65 hores, per reprimir i expulsar treballadors immigrants ("Directiva de la Vergonya") o per privatitzar i deslocalitzar els serveis públics (Directiva Bolkestein) mentre es van perdent milers de llocs de treball cada dia. L'atur s'enfila, com ho feren els preus dels habitatges, que ara tampoc podem pagar.

El 15 de novembre es reuneixen a Washington els "líders mundials per a preparar un nou pla per la crisi", un pla per a decidir com ens faran pagar una crisi que ells han creat. El G-20 ha de 'refundar al capitalisme' perquè, fins i tot, ells mateixos assumeixen que aquesta crisi no té volta enrere.

Els moviments socials ja varem sortir al carrer per exigir el dret a l’habitatge digne i denunciar la bombolla especulativa i, ara que es punxa, ens n'hem de fer càrrec la gent treballadora?

El 15-N tornam a sortir al carrer a totes les ciutats d’arreu del planeta en resposta a la cimera del G-20 a Washington. No volem una 'refundació del capitalisme', altres crisis ja han demostrat que no funciona. No volem seguir socialitzant les pèrdues i que esprivatitzin els guanys.

La crisi?... que la paguin els bancs!

Si t’has quedat sense feina, si no pots pagar la hipoteca, si no arribes a final de mes, si només tens temps per treballar, si la vida precària t’ofega.... Afegeix-te a l’Assemblea de Moviments Anticapitalistes. El 15-N només és el punt de partida d’un nou escenari de lluita. Sortim al carrer!

Passa-ho! Tradueix-lo! Adapta-ho! i que tremoli la banca.


Ciutat de Mallorca, 15 novembre de 2008

Assemblea de Moviments Anticapitalistes


Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

El 19è Congrés del PSM i la lluita contra la corrupció a les Illes

pobler | 07 Novembre, 2008 12:14

El PSM-EN centra la campanya del 19è Congrés en la lluita contra la corrupció i presenta el contracte dels càrrecs públics com a garantia de transparència


Biel Barceló: "durant els 32 anys d'història del PSM-EN la nostra gent mai no ha posat la mà a la caixa: no tots els polítics som iguals"



Fira de Frankfurt 2007. Gabriel Barceló (a l´esquerra), secretari general del PSM amb l´escriptor Miquel López Crespí en un acte a la Literaturhaus de Frankfurt.

El secretari general del PSM-EN, Biel Barceló, acompanyat pels membres de l'Executiva dels nacionalistes i consellers del Govern Francesca Vives i Gabriel Vicens, ha presentat avui la campanya publicitària del 19è Congrés del partit, que se celebrarà el cap de setmana del 15 i 16 de novembre. La campanya té l'eslògan: "Tots són iguals, t'ho creus? No a la corrupció" i consisteix bàsicament en l'exposició d'OPIS a tot el territori de Mallorca durant la propera setmana (els dies previs al Congrés), amb la imatge gràfica del Congrés, el logotip del PSM i l'eslògan. Barceló ha assenyalat que la campanya té un doble objectiu: "d'una banda, donar a conèixer el Congrés del PSM, i de l'altra reivindicar el PSM com un partit diferent als altres, que sempre s'ha caracteritzat per defensar els seus principis nacionalistes, progressistes i ecologistes des del més ferm compromís amb els valors de l'ètica política i l'honradesa. Durant els 32 anys d'història del PSM-EN, la nostra gent mai no ha posat la mà a la caixa".

El secretari general dels nacionalistes i candidat a la reelecció ha explicat que, en aquest Congrés, "el PSM-EN ha de repensar l'esquerra i el nacionalisme partint de la radicalitat democràtica, amb un compromís inequívoc amb la transparència, amb l'honradesa i amb l'ètica política". Biel Barceló ha apuntat que "aquest compromís es fa més necessari que mai especialment en el moment polític que vivim, en què proliferen els casos de corrupció política i en què el Parlament compta ja amb 5 diputats que, tot i que en graus diversos, estan imputats en diferents causes per delictes de corrupció. En aquests moments hi ha una crisi de confiança dels ciutadans en la Política, i hi ha una crisi de credibilitat del conjunt de la classe política. En el PSM-EN som ben conscients que calen gestos i compromisos clars, i hem d'assumir la responsabilitat d'aconseguir que la ciutadania d'aquest país recuperi la confiança en la Política i en la Democràcia. Perquè no tots els polítics són iguals".

Biel Barceló també ha presentat la proposta de contracte del càrrec públic del PSM-EN, que forma part de la ponència d'organització que haurà de ser debatuda i aprovada en el Congrés. Aquest contracte, de ser aprovat, haurà de ser signat per tots els càrrecs públics del partit, i regula les competències, els drets i els deures dels representants polítics del PSM a les institucions. "Representa el compromís dels càrrecs públics amb el projecte polític que representa el PSM-EN i amb el conjunt de la societat, i és una garantia de transparència i de servei públic", ha explicat Barceló.

El contracte estipula, entre altres qüestions, l'obligació de declarar les fonts d'ingressos econòmics i patrimonials en ser elegits càrrecs públics, d'informar de la gestió desenvolupada als afiliats, a la ciutadania i moviments socials i als òrgans competents del partit o de mantenir el càrrec a disposició del partit. En aquest sentit, Biel Barceló ha assumit el compromís que, si és reelegit com a secretari general, actuarà amb contundència si es donàs cap cas de presumpta corrupció: "en cas que un càrrec públic del PSM-EN fos inculpat per delictes de corrupció, hauria de dimitir i el partit prendria mesures cautelars".

@ PSM-Entensa Nacionalita d'Inca. Dissenyat i desenvolupat per Blogosfera PSM. Administrar

Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida.


Ningú no podrà negar -per això hi ha les hemeroteques-, que molts dels prop de set-cents articles que he publicat aquests darrers anys tant a Diari de Balears com, més recentment, en El Mundo-El Día de Baleares han estat escrits en una línia de clar suport crític al nacionalisme d'esquerres, PSM i ERC especialment, i, en el seu moment, d'ajut al Pacte de Progrés, malgrat totes les contradiccions i mancances que demostrà en el seu moment l'esquerra nominal d'aquesta terra. Els advertiments i suports sempre han anat en la línia d'enfortir el nacionalisme, l'esquerra i l'ecologisme de les Illes, amenaçats en tot moment per aquelles forces que només són en la política per a viure del romanço, l'engany i la mentida. I, també per això mateix, sempre hem advertit de les maniobres destructives, les campanyes rebentistes, els plans dels poders econòmics i mediàtics per a ensorrar els trenta anys d'història del nacionalisme d'esquerres illenc. Malauradament moltes de les nostres advertències s'han fet realitat. Els grups de pressió i especulatius, els servils a les ordres d'obscurs interessos polítics, ja s'han llevat la careta i parlen obertament de la possible desaparició del PSM. Per a ningú no és cap secret que els més beneficiats de l'operació serien UM, el PSOE i Izquierda Unida. Aquesta darrera ja va aconseguir un bon bocí del pastís quan, mitjançant la coalició "Progressistes", aconseguí que l'espanyolíssim Llamazares formàs grup parlamentari propi per a posteriorment votar contra els drets nacionals d'Euskadi. Tot un èxit per a un personal que d'ençà la transició no ha fet més que refermar els pactes establerts per Santiago Carrillo amb el franquisme reciclat.


Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida, sigui quin sigui l'invent que els Cámara, Grosske i Rosselló es treguin del capell. Ara mateix, just en el moment que escric aquestes retxes, un nombrós grup de militants i simpatitzants del PSM estan signant un manifest públic per a lliurar al Consell de Direcció Política del PSM demanant seny i que no es tiri per la borda l'esforç fet pel nacionalisme d'esquerra en aquestes darreres dècades. Aquest nombrós grup de militants s'adona a la perfecció, talment com nosaltres ja havíem advertit any rere any, dels poderosos interessos que mouen les cordes dels qui volen acabar amb el seu partit. Tothom amb dos dits de seny sap ben bé que el projecte que ordeixen els grups de pressió econòmics de les Illes, des del PP fins a la socialdemocràcia passant per UM, és acabar amb la història de lluita contínua dels homes i dones, dels col·lectius que han constituït la columna vertebral de la resistència dels mallorquins a la depredació del nostre territori i la nostra cultura.


Els signants del manifest de defensa del nacionalisme d'esquerres, i més concretament del PSM, afirmen que són moltes les forces polítiques que pensen sobreviure damunt les despulles del PSM. La nostra preocupació, diuen, "és conseqüència de veure com perilla que l'espai socioelectoral que fins ara ha ocupat el nacionalisme d'esquerres del PSM es repartesqui entre EU-Els Verds, el sector 'nacionalista' del PSOE i Esquerra Republicana de Catalunya. Això, dit amb el respecte que ens mereixen aquestes formacions polítiques, amb cada una de les quals ens uneixen determinades sensibilitats i afinitats socials i programàtiques. Però cap d'aquestes sensibilitats i afinitats és capaç d'abraçar l'espai sociològic i electoral que fins ara ha reunit el PSM ni les seves possibilitats d'eixamplar la base social".


Pens que els grups de pressió, les organitzacions polítiques, els grans poders mediàtics al servei dels interessos especulatius de la dreta que ja canten victòria, s'equivoquen molt. Tot aquest personal que ja compta els vots i els diputats de més que traurà xuclant un espai nacionalista que ha de desaparèixer no coneixen prou bé el tarannà militant de la base social del PSM. En temps de la transició, i ho record a la perfecció perquè qui signa aquest article llavors formava part de la direcció del partit, les campanyes rebentistes conjuntes del franquisme reciclat amb PSOE i PCE no aconseguiren rompre la columna vertebral del nacionalisme d'esquerres. Si no ho aconseguiren aleshores quan el PSM era una formació que just acabava de néixer... com ho podrien aconseguir ara amb els centenars de quadres i provats militants de què disposa? Els homes i dones del PSM no ignoren que en aquests moments es juga molt més que la desaparició o consolidació d'un partit polític. La desaparició o la marginalització del PSM seria, ni més ni manco, com diu el Manifest que circula per Mallorca, "la fi d'una manera de veure Mallorca i, molt possiblement, de la Mallorca per a la qual hem lluitat". I serà per això mateix que el PSM no caurà en mans d'UM, del PSOE ni d'Esquerra Unida.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


Els plans dels sectors reaccionaris, dels grans poders econòmics i mediàtics de les Illes, fins i tot de sectors de la socialdemocràcia espanyola, aquell sector que pensa engreixar amb les despulles del nacionalisme d'esquerra, són a punt, pensen, d'aconseguir el seu somni d'anys i més anys: enviar a la marginació i l'extraparlamentarisme el PSM. Altres pensen que una bona forma de neutralitzar aquesta organització seria aconseguir que caigués en els paranys d'EU. Seria una forma, com ha passat amb Els Verds de Margalida Rosselló, per a tenir-los lligats per a sempre a la socialdemocràcia espanyola. (Miquel López Crespí)

Articles en defensa del PSM i de suport al nacionalisme d’esquerra

La marginació de Mateu Morro



Mateu Morro.

En unes declaracions publicades en el suplement "Presencia" de Diari de Balears, l'exsecretari general del PSM, Mateu Morro, es mostra molt dolgut per la marginació que, afirma, ha sofert des que va ser substituït al capdavant de la formació nacionalista. Mateu Morro diu en aquesta entrevista que comentam: "Després de 30 anys d'afiliació i 17 de secretari general, em feia il·lusió, encara que fos per coherència biogràfica, continuar, en el nivell que col·lectivament es decidís, participant en el projecte [del PSM]. Aquí va ser quan Nanda Ramon, Pere Sampol, Antoni Alorda, Biel Vicens -el grup que ara dirigeix el partit- degué considerar que la renovació s'havia de visualitzar". L'exsecretari general, parlant amb el periodista, diu que aquesta exclusió ha estat "un cop, el més fort que m'he duit en la meva experiència política".

Tot plegat ens indica que alguna cosa ha fallat i falla dins del PSM. I ho podem dir des d'una posició de lleialtat i de constant suport crític als amics i amigues que conformen aquest col·lectiu polític per al qual hem demanat el vot en nombroses ocasions i que hem encoratjat en moments ben difícils. Pere Sampol, Biel Vicens, Miquel Àngel M. Ballester, Antoni Alorda i tots els dirigents del partit saben a la perfecció que qui signa aquest article ha estat un dels pocs comentaristes polítics que els ha donat suport quan han estat sotmesos a les acostumades campanyes rebentistes per part dels poders fàctics i mediàtics de les Illes. I és precisament des d'aquesta posició de suport crític que els demana públicament si no era possible trobar una solució menys traumàtica per a la "renovació" del partit.

La situació política de les Illes és prou complicada, la consolidació cada vegada més evident del bipartidisme PP-PSOE amb la frontissa afegida d'UM que, en uns moments pacta a conveniència amb la dreta i en altres circumstàncies amb l'esquerra oficial, ens porta a pensar que els temps no estan per a prescindir d'homes tan valuosos per a la causa com Mateu Morro. Si el PSM tengué el seu moment de màxima esplendor l'any 1995 va ser precisament per la seva capacitat de síntesis, per la forma que va saber sumar forces i sensibilitats en la gestació d'un projecte nacionalista ecologista i d'esquerra. Un projecte que esdevingué atractiu per a una part considerable de la nostra societat. Estranyament, com tots sabem, els anys de gestió institucional, tant al Consell Insular de Mallorca com al Govern de les Illes, no serviren per a consolidar l'organització, els punts pels quals el poble havia lluitat i votat.

Ara, després de la desfeta del Pacte de Progrés, després de la derrota del el nacionalisme d'esquerres, pel que sembla som a punt d'entrar novament en una etapa igualment tenebrosa com ho va ser la que protagonitzà Gabriel Cañellas. Els plans dels sectors reaccionaris, dels grans poders econòmics i mediàtics de les Illes, fins i tot de sectors de la socialdemocràcia espanyola, aquell sector que pensa engreixar amb les despulles del nacionalisme d'esquerra, són a punt, pensen, d'aconseguir el seu somni d'anys i més anys: enviar a la marginació i l'extraparlamentarisme el PSM. Altres pensen que una bona forma de neutralitzar aquesta organització seria aconseguir que caigués en els paranys d'EU. Seria una forma, com ha passat amb Els Verds de Margalida Rosselló, per a tenir-los lligats per a sempre a la socialdemocràcia espanyola. Qui no coneix els pactes secrets i no tan secrets entre Llamazares i el PSOE? Però per aconseguir neutralitzar primer, i acabar després amb el nacionalisme progressista, s'ha de fer feina per anar marginant els homes i dones que, històricament, s'han oposat amb força i decisió a totes aquestes continuades maniobres d'absorció i vampirització. Mateu Morro era un dels caps que calia tallar per a poder continuar amb els plans de neutralització d'una opció clarament d'esquerres i nacionalista. L'actual direcció del PSM, els amics i amigues que actualment conformen la direcció d'aquest partit, haurien d'estar ben assabentats del que s'ordeix en els despatxos del poder econòmic, polític i mediàtic de les Illes. Saber a la perfecció a qui beneficien certes depuracions. Bastaria repassar la premsa d'aquests darrers anys, analitzar els comentaris que s'han publicat per a provar de neutralitzar la línia independent del PSM, per a obrir els ulls quant al futur i endevinar els motius dels somriures actuals, del goig i la satisfacció que han sentit tots els enemics de l'esquerra amb la marginació de Mateu Morro.

Els propers anys es presenten molt difícils, complicats, i molts dels que donam suport al nacionalisme d'esquerres pensam que som en un moment històric, a una cruïlla decisiva per a la supervivència d'una força nacionalista a la nostra terra

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (17-VI-05)

"Executar les roges embarassades a fi que mai no puguin néixer revolucionaris" (Alexandre Dumas, fill)

pobler | 07 Novembre, 2008 07:49

Volia copsar, imaginar les reaccions d'una revolucionària de 1848 davant l'acció del poble armat. Ara, ja no es tracta de fer la revolució només mitjançant l'amor universal predicat pels fourieristes, lluitar per aconseguir el vot per a la dona... El temps s'ha avançat de segles. París ja no és aquella ciutat on la baronessa Dudevant pot discutir de política fins a altes hores de la nit o, amb el darrer amor, sentir el ressò de les seves botes clavetejades damunt les llambordes de les avingudes parisenques. La revolució no és pel vot, pel divorci, per abolir els títols aristocràtics. Ara la revolta s'ha tornat perillosa per a George Sand i per a alguns dels seus amics, sobretot per a Dumas fill que, des de Versalles, demana l'execució de les "roges embarassades" a fi que mai no puguin néixer revolucionaris per al futur. (Miquel López Crespí)


George Sand i la Comuna de París


El punt de partença de les novelles El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand se situa precisament al final de la vida de George Sand, a Nohant, el casal de l'escriptora, a les acaballes de l'hivern de 1876. És aleshores quan, envoltada de la família, amb la majoria d'amics i amors desapareguts, la baronessa Dudevant reflexiona sobre la seva vida, la literatura, els terratrèmols polítics i personals en les quals ha participat al llarg dels anys.

Gran part del material novellat és basat en fets històrics documentats, en els treballs de molts estudiosos de la Comuna; aquí podríem citar la famosa Historia de la Comuna de 1871 de Lisagaray (Madrid, Artiach editorial, 1970), l'estudi d'Albert Ollivier La Comuna (Madrid. Alianza Editorial, 1967), Los poetas de la Comuna, un llibre presentat per Maurice Choury, amb pròleg de Jean-Pierre Chabrol (Barcelona, José Batlló, editor, 1975) a part dels treballs de Marx com La guerra civil en Francia inclós en les Obras escogidas (II) de Marx y Engels (Moscou, Editorial Progreso, 1979), i la prou comeguda L'Estat i la revolució de Lenin, un resum de l'experiència revolucionària de la Comuna que s'inclou en el volum segon de V.I. Lenin: Obras escogidas en tres tomos (Moscou, Editorial Progreso, 1970). Malgrat això, el cert és que el novellista ha deixat volar la imaginació i, sense perdre la línia verídica que situa els personatges en la història, ha volgut crear escenes i passatges que, com és evident en un relat de ficció, no tenen res a veure amb una minuciosa realitat històrica.

És el cas del fantàstic viatge de Sand a l'interior de la Comuna, en ple govern revolucionari, quan el poble armat de París combat l'imperialisme prussià i la burgesia de Versalles. Malgrat que sé ben bé quina era la posició de George Sand respecte a la Comuna, cal dir que per a mi ha estat una aventura romàntica i de gran valor creatiu imaginar una Sand lluny del pragmatisme dels seus darrers anys. Uns anys finals en què sabem ben bé com era molt lluny de les dèries de revolta universal de la joventut, malgrat que, per a tranquillitzar la seva consciència, l'any 1870 encara escrivia que era "de les més roges". Vana illusió! Sand, i ho escriu per activa i per passiva, ja no és la dona del 1848 que agita a les masses parisenques i que ocupa amb elles l'Assemblea Nacional exigint l'enviament d'un exèrcit per a alliberar Polònia de la tirania russa.

Sand, a Nohant, com també es pot copsar en diversos capítols de les novelles abans esmentades, viu dels records d'un passat que li sembla cada vegada més i més evanescent. Somnia els amors esvanits, els amics que ja han desaparegut. Fa vida familiar. "No entenc res del que s'esdevé a París", escriu, referint-se als esdeveniments revolucionaris de març de 1871. Fa temps que ha perdut el contacte amb la realitat política del moment. Els fets de París li semblen una carnisseria, una brutalitat, una macabra reedició del 93, i, si ja el 1848 s'havia sentit oposada a determinats sectors d'esquerra republicans, especialment als seguidors de Blanqui i als partidaris d'una dictadura popular, ara, recordem que parlam del 1871, després de la desfeta de l'exèrcit francès davant els prussians, el fets de la proclamació del primer govern obrer en la història de la humanitat li queden molt llunyans. Cap al 1870 escriu al seu estimat Flaubert i li narra la malaltia del seu fill, Maurice. Li explica que, en aquells moments, només viu per a la família. Escriu: "Quan ell s'acuba, totes morim: mare, esposa, filles. Aurore diu que voldria estar malalta enlloc del seu pare. Els cinc ens estimam tant, amb tanta intensitat que la sagrada literatura, com vostè l'anomena, ocupa solament un lloc secundari en la meva vida. Sempre he estimat a algú més que a la literatura; i a la meva família més que res".

Aquesta és la situació psicològica de Sand en els seus darrers anys. I, tanmateix, és el món que he volgut ressuscitar en El darrer hivern i en Corambé: el dietari de George Sand. Cap a l'any 1872 aquesta accentuació del seu pensament envers el passat es fa cada vegada més i més intensa. Turguénev visita Nohant i, al costat de Sand, passen el temps rememorant els amics que ja no hi són. Chopin hi és sempre present en els seus records malgrat la violència de la ruptura sentimental que tengué amb el músic. Ruptura que, segurament, precipità la mort de Chopin.

En aquesta època, les pàgines del diari de Sand que reprodueix Belinda Jack en el seu George Sand (pag. 367) palesen aquesta immersió en els records, en la vida passada. Després de la visita de Pauline Viardot, una de les seves antigues amants, quan aquesta li canta algunes cançons del temps passat, Sand escriu: "Quin dia, quina emoció, quina penetració musical!". I, un poc endavant, recordant les excursions al riu Indre amb els amics, recorda la seva presència intensa a Nohant amb aquestes paraules: "Mentre estic dins l'aigua, pens en tots aquells que nedaren amb nosaltres en el passat: Pauline i la seva mare, Chopin, Delacroix, el meu germà. Anàvem a nedar fins i tot de nit. Veníem a peu i tornàvem de la mateixa manera. Tots han mort. Tots excepte Madame Viardot i jo mateixa".

Però jo la volia fer rejovenir d'un cop. La volia fer veure, agafada ben fort de les mans del novellista i de Vaneau, posant en escena un imaginari i fantasmal darrer amor, el resultat pràctic de quasi un segle de formació d'una autèntica consciència revolucionària a França. Volia copsar, imaginar les reaccions d'una revolucionària de 1848 davant l'acció del poble armat. Ara, ja no es tracta de fer la revolució només mitjançant l'amor universal predicat pels fourieristes, lluitar per aconseguir el vot per a la dona... El temps s'ha avançat de segles. París ja no és aquella ciutat on la baronessa Dudevant pot discutir de política fins a altes hores de la nit o, amb el darrer amor, sentir el ressò de les seves botes clavetejades damunt les llambordes de les avingudes parisenques. La revolució no és pel vot, pel divorci, per abolir els títols aristocràtics. Ara la revolta s'ha tornat perillosa per a George Sand i per a alguns dels seus amics, sobretot per a Dumas fill que, des de Versalles, demana l'execució de les "roges embarassades" a fi que mai no puguin néixer revolucionaris per al futur.

Per primer cop en la història, el març-abril de 1871, la bandera roja regna en els carrers de París i Europa tremola, conté l'alè. Sand només sap veure incendis i robatoris, "violència", arreu. Ara, les noies de les fàbriques porten un fusell a la mà i surten amb els seus companys cap al front que és a prop, al costat de pares, nuvis i germans. "París ha enfollit!", escriu la baronessa.

Efectivament, ara, els treballadors i treballadores demanen... el cel! Escriu a Flaubert, horroritzada, els comuners... expropien els capitalistes! Li diu: "Actuen de forma independent, amenacen, detenen, jutgen. Estan impedint que els tribunals funcionin. Anaren a treure un milió del banc, cinc-cents mil de Rotchild. La gent resta atemorida; cedeix. La lluita és al carrer; prengueren foc a la plaça de Vendôme i mataren moltes persones (...) Són ridículs i brutals; la impressió és que no tenen ni idea del que han de fer amb el seu cop".

En les novelles, Vaneau és el jove revolucionari que la visita d'amagat a Nohant i aconsegueix fer-la anar a París en un fantasmal viatge que ens ressuscita les assemblees dels barris i de l' Hôtel de Ville, la mítica figura de Dombrowski, el record de la revolució de 1848, de la qual una Sand encesa i apassionada escriu el decret de supressió dels títols de noblesa. En El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand podem situar-nos, amb la imaginació, enmig d'aquella experiència del poble de París que encengué la imaginació del món. Una experiència que marcà amb el seu esclat de claror totes les revolucions del segle XX, especialment la soviètica del disset i els fets de Catalunya i de l'estat espanyol de 1936.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Els crims de l'imperialisme ianqui (recordatori)

pobler | 06 Novembre, 2008 21:59

La nostra generació recorda encara els cinc milions de morts causats per l'imperialisme ianqui quan bombardejà salvatgement el poble de Vietnam que lluitava per la seva llibertat i independència


A favor del poble estato-unidenc i contra l'imperialisme ianqui


Vivim encara sota l'impacte del brutal atemptat que ha enfonsat dos dels símbols més importants dels EUA: les torres bessones de Nova York i l'edifici del Pentàgon, a Washington. No cal dir que lamentam profundament els milers de víctimes innocents que han mort en aquest atac al cor dels Estats Units. Sempre, en tot moment de la nostra vida, hem fet costat a les víctimes que les guerres de rapinya ordides per les multinacionals capitalistes i imperialistes ianquis, per l'imperialisme rus (la invasió de Txecoslovàquia l'any 1968, la d'Hongria el 1956, la d'Afganistan l'any 1979), per l'imperialisme europeu (França, Anglaterra, Espanya...). Sabem els milions de víctimes que han costat a la humanitat totes les guerres mundials fetes per les gran potències a fi de repartir-se les riqueses del món. Els estats més poderosos de la terra mai no han tengut escrúpols a l'hora de la rapinya. Milions i milions d'homes i dones han mort a conseqüència de les guerres decretades pels estats majors de la banca internacional i els seus governs. La nostra generació recorda encara els cinc milions de morts causats per l'imperialisme ianqui quan bombardejà salvatgement el poble de Vietnam que lluitava per la seva llibertat i independència. Els EUA llançaren sobre els vietnamites més bombes que les que caigueren durant tota la Segona Guerra Mundial. Vietnam, en mans dels botxins del Pentàgon, esdevingué una nafra oberta de la humanitat on els famosos estrategs del sistema provaren les armes químiques, els efectes del napalm damunt la població civil i la natura. Encara avui hi ha milers d'infants que moren a causa dels efectes de la cruel guerra química contra els pobles ordenada per la Casa Blanca.


Tots els antiimperialistes, els amants de la llibertat dels pobles, hem sentit profundament la mort dels innocents que treballaven en les torres bessones de Nova York. Som una generació acostumada a veure patir la humanitat sota el poder dels imperis, sigui aquest el ianqui, el rus, l'anglès, el francès o l'espanyol. Qui no recorda en aquests moments la història del gegant del Nord? Al costat d'una vessant progressista que englobaria des dels pares fundadors dels EUA en el segle XVIII (la poderosa influència que exercí la revolució independentista dels estat-unidencs en la Revolució Francesa) fins a Lincoln i la guerra de secessió contra l'esclavisme del sud (amb victòria del nord antiesclavista); des de les lluites de la classe obrera estato-unidenca i sectors progressistes d'aquell immens país contra el racisme, la xenofòbia, l'explotació capitalista... ¿Com no recordar el centenars d'invasions armades de l'imperialisme ianqui arreu del món? Només a l'Amèrica Llatina es poden contabilitzar més de cent desembarcaments de l'exèrcit dels EUA en aquells pobles, a part dels centenars de cops d'Estat sagnants ordits des de Washington i les ambaixades estato-unidenques de cada Estat envaït.

Sabem que, al costat de tota la vessant progressista de determinats sectors estato-unidencs, existeix la realitat del que han fet les classes dominats de l'imperi contra els pobles indis de Nord-amèrica (els sioux, els mohicans...) i contra el món sencer. En el segle XIX, els "valents" soldats de la Cavalleria Lleugera ianqui extreien amb punyal les vagines de les dones i allotes indíes per fer-ne bosses per al tabac! Recordam igualment l'esclavatge de la població negra (tants als EUA com a la resta del món), els segles d'assassinats de negres (penjats, esquarterats de viu en viu, cremats amb benzina per a diversió de protestants reaccionaris, racistes de cabells rossos i ulls blaus que res haurien d'envejar a les hosts hitlerianes en llurs dèria racista).


Posteriorment, en temps de la guerra freda, el sistema capitalista i imperialista ianqui s'especialitzà a promoure centenars de sagnants cops d'estat arreu del món i en l'ajut a tota mena de règims corruptes i criminals. Ja en temps de la guerra civil, quan els diferents pobles de l'estat espanyol lluitaven contra el feixisme, el petroli que emprava l'exèrcit de Franco provenia dels EUA. Els avions que bombardejaren Gernika, els pobles i ciutats dels Països Catalans, de Castella, era benzina aportada a baix preu pel capitalisme ianqui a fi d'acabar amb la democràcia. És un gran mentida propagar que els EUA són "els gran defensors de la llibertat". Franco i la seva criminal dictadura es va poder consolidar gràcies a l'ajut estato-unidenc. Posteriorment, quan el règim franquista romania aïllat per la seva collaboració decidida al costat de Hitler i Mussolini (recordem l'enviament de la "División Azul" a lluitar contra l'URSS) els EUA, mitjançant els acords militars amb la dictadura franquista, injectaren milions de dòlars en l'arruïnada economia franquista. Va ser el capitalisme estato-unidenc qui, amb aquesta signatura l'any 1953, salvà novament el feixisme espanyol i li donà ales (per a la repressió contra els antifeixistes i contra les nacions oprimides per l'estat espanyol). D'ençà el final de la Segona Guerra Mundial no hi hagué règim feixista o dictatorial en el món que no rebés l'ajut de l'imperialisme estato-unidenc, dels sectors més agressius del Pentàgon. No en parlem de l'ajut dels EUA al corrupte règim de Sang Gaishek, a la Xina, i que costà milions de morts. Els feixistes del règim proianqui tallaven el cap als comunistes i progressistes xinesos enmig del carrer per tal d'atemorir el poble... Ja l'any 1927, els reaccionaris xinesos -teledirigits per la banca ianqui- llançaven els marxistes i treballadors progressistes vius dins de les locomotores a Xangai i a moltes altres ciutats de la Xina. K. S. Karol ho detallà a la perfecció en la seva impressionant obra La Xina de Mao que publicà Edició de Materials a Barcelona l'any 1967.


Qui no recorda el sagnant cop d'estat organitzat per al CIA ianqui contra el govern populisto-nacionalista d'Indonèsia l'any 1968? Tan sols en una setmana, els mercenaris feixistes, l'exèrcit dirigit per generals ensinistrats pels ianquis, assassinaren més de mig milió de persones pertot d'Indonesia. Els rius anaven plens de cadàvers i durant dies les aigües van ser roges, de tanta sang.


D'ençà aquesta data no hi hagué en el món cop d'estat, matança generalitzada de progressistes (comunistes, socialistes, cristians anticapitalistes...) que no fos ordida pel Pentàgon. El cop de Pinochet a Xile, l'assassinat del president Allende (democràticament elegit pel poble xilè), els milers de morts que hi hagué posteriorment en la brutal repressió de l'any 1973; les matances a l'Argentina fetes per la junta militar que presidí Videla (els feixistes argentins, manats per especialistes de la CIA ianqui, obrien la panxa de les preses i presos acusats de "marxistes"; les noies eren violades per cans policíacs; els fills eren segrestats i repartits entre els militars...). Abans, a l'any 1954, hi havia hagut la intervenció ianqui contra Jacobo Arbenz i el govern progressista que governava Guatemala... I encara molt abans, en els anys vint i trenta, l'assassinat del líder patriòtic de Nicaragua, el general d'homes lliures Sandino aliminat pels Somoza (manats per l'imperialisme ianqui). El 1964, ja hi havia hagut el brutal cop d'estat del Brasil amb milers i milers de progressistes assassinats... Sense anar a cercar les intervencions militars imperialistes del segle XIX, els cops d'estat proianquis, la sang vessada d'ençà el final de la Segona Guerra Mundial es fa infinit (Turquia, Grècia, Uruguai, Haití, els atacs contra Cuba, El Salvador, la República Dominicana...). El manteniment de Puerto Rico com a colònia de l'imperi contra la voluntat dels seus habitants; les condemnes a mort, a presó pèrpetua, dels nacionalistes d'aquest poble oprimit per l'amo del Nord... La invasió de Playa Girón per part de mercenaris cubans ensinistrats en tota forma de matar per la CIA ianqui; el sosteniment de tots els règims corruptes del món i l'ensinistrament (precisament al Panamà) de tota l'oficilialitat colpista mundial (Escuela de las Américas); l'ajut en milions de milions de dòlars a tots els exèrcits del món que lluiten contra els revolucionaris (o contra el clergat catòlic progressista: l'assassinat del bisbe Romero a El Salvador -i de milers d'esquerrans d'aquest país-; l'extermini de la guerrilla nacionalista i progressista en tots els països d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia. Aquesta ha estat la funció essencial de l'imperialisme ianqui en l'època contemporània: collaborar amb els imperialistes de l'antiga URSS i europeus per a mantenir el sistema d'explotació capitalista arreu del món.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Una mazurka de Chopin (vídeo)

pobler | 06 Novembre, 2008 10:46

"Comunista", "immoral", "immunda", són alguns dels insults que, durant tota la seva vida, hagué de patir el nostre personatge. Però George Sand, malgrat totes les campanyes rebentistes que hagué de patir per part de la reacció, és un dels escriptors que, fent indestriable vida i obra, illumina, amb totes les seves contradiccions i amb la força del seu geni i la seva personalitat, tot el segle XIX, els principals esdeveniments polítics de l'època que, recordem, és l´època de la consolidació del socialisme i de l'anarquisme. (Miquel López Crespí)


George Sand i Frédéric Chopin: dues novelles


La complexa personalitat de George Sand, exemple paradigmàtic de la generació de romàntics de 1830, dóna per a escriure diverses novelles. Quan a finals de 1997 em vaig enfrontar per primera vegada amb el personatge de cara a una aproximació novellada a la història de la seva vida i a la seva intensa relació amb la literatura, el periodisme i la política, no imaginava que això em dominàs de forma tan absorbent de com ho va fer. El fruit d'aquests anys de recerques, d'immerssió en la França i la Mallorca del segle XIX, són les novelles El darrer hivern, Premi "Roc Boronat 2003", que ha de publicar Edicions Proa de Barcelona, i Corambé: el dietari de George Sand, guardonada a Andorra i que ha de publicar Pagès Editors de Lleida.

Dues novelles. En resum: quatre-centes cinquanta pàgines parlant del món apassionat de l'escriptora francesa i, especialment, de la seva conflictiva relació amb el músic polonès Frédéric Chopin. I també, com hem apuntat en altres articles, una provatura de navegar pel subconscient de la republicana baronessa Dudevant, aferrissada "comunista" per als burgesos de La Châtre, i "la más inmunda de las mugeres", com va escriure Josep Maria Quadrado en el setmanari La Palma del 5 de maig de 1841, en aquell l'article ferotge titulat "A Jorge Sand. Vindicación". Quadrado digué aleshores de Sand: "Jorge Sand es la mas immoral de los escritores, y Madame Dudevant la más inmunda de las mugeres".

"Comunista", "immoral", "immunda", són alguns dels insults que, durant tota la seva vida, hagué de patir el nostre personatge. Però George Sand, malgrat totes les campanyes rebentistes que hagué de patir per part de la reacció, és un dels escriptors que, fent indestriable vida i obra, illumina, amb totes les seves contradiccions i amb la força del seu geni i la seva personalitat, tot el segle XIX, els principals esdeveniments polítics de l'època que, recordem, és l´època de la consolidació del socialisme i de l'anarquisme.

Des de 1831, data de la publicació de la seva primera novella, escrita conjuntament amb Jules Sandeau, fins l'any de la seva mort en el seu casalot de Nohant el 1876, Sand és talment una bíblia republicana per als seus contemporanis, un exemple de militància antimonàrquica, feminista i literària per a bona part dels sectors intellectuals i polítics oposats al clericalisme i la reacció a tota Europa. També, i per descomptat, un escriptor que es llegeix amb deler i s'imita des de París a Moscou. Lélia és una d'aquestes "bíblies" a Rússia. Una frase d'aquesta novella, la famosa dita de Sand "La llibertat tan sols pot assolir-se mitjançant un terratrèmol social i la revolució", esdevé màxima que serven en el cor els més grans escriptors russos. Dostoievski, Gorki, Turguénev, Belinski, Herzen i Bakunin són alguns dels grans intellectuals russos que han estimat George Sand. Només Tolstoi s'oposà, des del seu especial cristianisme, a l'exemple "dissolvent" que significava aleshores l'escriptora francesa.

Per a copsar la influència de Sand a mitjans del segle XIX basta recordar la carta que la seva amiga i famosa cantant i actriu Pauline Viardot li va enviar des de Moscou l'any 1847. La carta deia: "Aquí [Rússia] tradueixen les teves obres de seguida que surten. (...) Tothom les llegeix, des d'una punta a l'altra de l'escala social. (...) Els homes t'adoren. (...) Les dones t'idolatren. (...) En síntesi, a Rússia reines més que el tsar".

Pens que s'han de relativitzar molt les crítiques negatives que des dels sectors més retardataris de la societat es feren i s'han fet a George Sand.

He de confessar ben sincerament que, des de feia molts d'anys, des de molt abans de començar a redactar les dues novelles que comentam, el personatge Sand i, evidentment, tot el dinou francès que l'envolta, en tenien corprès. No endebades alguns dels amics, amants i companys de viatge de George Sand formen part del nostre món cultural i sentimental. Parlam de Flaubert, Listz, Turguénev, Lamartine, Hugo, Michelet, Balzac, Delacroix, Musset, Mérimée, Blanqui, Sue, Marx, Chopin, Pierre Leroux, Sainte-Beuve, Alexandre Dumas (pare i fill), Sarah Bernhardt, Heine, Baudelaire, Edmond i Jules de Goncourt, Gautier, Taine entre centenars i centenars d'altres personatges de les arts i de la política del moment.

Un hivern a Mallorca de George Sand és, conjuntament amb El 93 de Victor Hugo, un dels nostres primers llibres de capçalera; i la Cartoixa de Valldemossa, l'indret on l'escriptora romangué, juntament amb Frédéric Chopin, l'hivern de 1838-39, és a quinze minuts de casa amb cotxe. I no en parlem de la música de Chopin, part indestriable del nostre bastiment espiritual!

No era estrany, doncs, que en el meu subconscient, a través dels anys, s'anàs perfilant la necessitat d'escriure, de vessar en forma literària, l'experiència que el coneixement de l'obra i la vida de Sand m'havia proporcionat.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Un mulato, president dels EUA!

pobler | 06 Novembre, 2008 07:00

Amb molt d'avantatge sobre el seu adversari polític republicà, ha guanyat les eleccions per a presidir la nació més poderosa de la terra, els EUA, el primer afro-americà de la història: el demòcrata Barack Hussein Obama Jr -un mulato, d'ascendència keniana amb barreja nordamericana, fill de pare negre (de Nyangoma Kogelo) i mare blanca (de Kansas)-.


Un mulato, president dels EUA!


Avui és un dia particularment significatiu per a mi.

Amb molt d'avantatge sobre el seu adversari polític republicà, ha guanyat les eleccions per a presidir la nació més poderosa de la terra, els EUA, el primer afro-americà de la història: el demòcrata Barack Hussein Obama Jr -un mulato, d'ascendència keniana amb barreja nordamericana, fill de pare negre (de Nyangoma Kogelo) i mare blanca (de Kansas)-.

En vull deixar constància escrita en aquest blog meu, d'aquest fet i aquesta fita tan rellevants.

Durant aquests darrers cinc anys, m'he afanyat a escampar arreu de la xarxa un nom que porta precisament aquestes característiques, aframericanet.

He pretès, i continuo pretenent encara, retre un homenatge modest i senzill a l'Àfrica negra i a l'Amèrica Llatina indígena, on vaig tenir l'oportunitat d'atansar-me a la dècada dels anys setanta.

Aframericanet esdevé, també, aquell pseudònim que, durant la dictadura franquista, jo mateix emprava a l'hora de signar qualque escrit meu que es feia públic aleshores en algun diari de Mallorca: A. Fr. Amer i Canet!

Sempre m'ha apassionat enormement la lluita per la llibertat, per la justícia i per la solidaritat! I més ara!

Per això, avui estic molt content, com mai. M'alegra enormement haver tengut la gran sort de veure i viure de prop aquest esdeveniment (a les 4:30 de la matinada!). El poble nord-americà ha dit la seva darrera paraula. Una paraula força significativa per a la comunitat afro-americana.

Si se'm permet la gosadia, des d'aquest blog meu, només li vull fer un prec a qui ha estat triat avui per a la Presidència nordamericana: que, en acostar-se el segon centenari del seu naixement, s'afanyi a imitar i seguir les passes de qui fou el setzè president dels Estats Units, el seu antecessor en el càrrec Abraham Lincoln, del partit republicà!

Gràcies a aquest president, Barack Obama s'ha trobat, dècades després, amb les portes ben obertes perquè, abolida l'esclavitud negra, un mulato com ell hagi pogut accedir a succeir-lo en el càrrec.

Desig de bon de veres que el quarantaquatrè president dels EUA s'atreveixi i es posi a fer el mateix. Ja no amb l'esclavitud negra (desapareguda del mapa de la història), sinó amb la igualment horrible situació que pateixen tantes persones, encara ara, recloses a tantíssimes presons nordamericanes en ple segle XXI, que viuen i pateixen l'esclavatge de veure's sotmeses a la tortura i a la pena de mort...

I ja que hi som. Que no s'acontenti a ser el primer mulato que arriba a la presidència dels EUA. Que s'afanyi, igualment, a passar a la història com el primer president dels Estats Units d'Amèrica que ha contribuït a fer de l'Organització de Nacions Unides -amb seu al territori seu- el primer Govern Global del Món.

Que s'atreveixi a atorgar-li la primera i la darrera paraula en les grans qüestions que afecten el conjunt de la humanitat: amb els 8 Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni inclosos, per a l'any 2015!

Si més no que es noti al continent africà, d'on també li ha arribat un alè de vida!

Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, 5 de novembre de 2008

Blog Aframericanet


No és el poble de Nova York, Kentucky, Arkansas, Nebraska, Los Angeles o Florida, el culpable de tots els crims contra la humanitat causats pel Pentàgon. Els únics culpables dels milions i milions de morts que l'imperialisme ha fet arreu del món són les classes dominats de l'imperi, el capitalisme ianqui, el racisme que ha dominat el règim dels EUA a través de tota la seva tenebrosa història d'agressions i intervencions militars. (Miquel López Crespí)


Defensa dels Estats Units


No és el poble de Nova York, Kentucky, Arkansas, Nebraska, Los Angeles o Florida, el culpable de tots els crims contra la humanitat causats pel Pentàgon. Els únics culpables dels milions i milions de morts que l'imperialisme ha fet arreu del món són les classes dominats de l'imperi, el capitalisme ianqui, el racisme que ha dominat el règim dels EUA a través de tota la seva tenebrosa història d'agressions i intervencions militars.

Ens estimam el poble estato-unidenc per damunt de tot. Aquell poble que ha sabut lluitar contra el nazisme i el feixisme a Europa i contra l'imperialisme japonès en el Pacífic; ens estimam a fons el record dels milers d'antifeixistes de la Brigada Internacional "Lincoln" que vengué a lluitar contra Franco l'any 1936 (hi ha un llibre molt interessant al respecte: Voluntarios norteamericanos en la guerra civil española, de Cecil Eby, publicat per Edicions Acervo l'any 1974); recordam amb afecte els intellectuals i treballadors, els sindicalistes i membres de partits d'esquerra estato-unidencs repressaliats en temps del maccarthysme; present en tot moment el llegat de Martin Luther King, la seva ferma lluita (i que li costa la mort a mans dels feixistes proimperialistes ianquis) en defensa dels drets civils dels milions de ciutadans estato-unidencs que, a causa del color de la seva pell, eren privats dels seus drets més elementals per part del racisme ianqui. Pensam igualment en els revolucionaris dels EUA de totes les tendències (els Panteres Negres, els trosquistes detinguts i empresonats; els anarquistes com Sacco i Vanzetti i milers i milers més assassinats "legalment" en milers de falsos judicis); recordam el llegat combatiu de Malcolm X i de tants d'altres de revolucionaris dels EUA; estimam el marxisme estato-unidenc, un dels més brillants del món, que, amb obres com les de Sweezy, Genovese, Nicolaus, Gould i tants d'altres, ens ha donat armes analítiques d'importància decisiva.

Com deia més amunt, els esquerrans i antiimperialistes d'arreu del món en sentim hereus d'aquesta herència progressista. Una herència que prové de la guerra d'independència (l'exemple heroic dels patriotes de 1776-1783 que canta Walt Whitman en els seus poemaris). Un llegat que passa pels combats del segle XIX (la guerra civil) contra l'esclavisme del sud i arriba fins als socialistes, anarquistes i comunistes dels anys vint i trenta, als brigadistes internacionals que lluitaren per la nostra llibertat i la llibertat de la humanitat l'any 1936.

De sempre hem estimat tot aquest component progressista del poble nord-americà. La intellectualitat progressista i avançada sempre va ser crítica amb el sistema imperialista ianqui (des de diverses perspèctives i no sempre des de l'esquerra). Parlam de les obres, assaigs, articles de James Baldwin, Edward Albee, Leroi Jones, Susan Sontag, Normam Mailer, Bernard Malamud, Arthur Miller, Allen Ginsberg, John Updike, Mary Mac Carthy, el mateix Malcolm X...

El cinema ianqui, les aportacions d'algunes de les produccions d'aquesta indústria a l'avenç dels pobles i a la seva autoconsciència progressista des de Chaplin a Stanley Kubrick, forma part igualment de la nostra mitologia pro-estatounidenca. ¿Qui no recorda que Humphrey Bogart prengué una posició activa -amb recollida de diners inclosa, amb manifestacions davant al Casa Blanca- per tal de defensar la República espanyola amenaçada pel feixisme? ¿Quants de guionistes, directors i actors estato-unidencs no es jugaren la vida i anys de presó, l'acomiadament de la feina, pet tal d'ajudar tots els moviments d'esquerra i antiimperialistes de l'època, sobretot en temps de les persecucions marcartistes? ¿Com no valorar, estimar a fons aquesta valuosa aportació a la causa de l'alliberament dels pobles?

¿Què no deven sentimentalment a Casablanca, el film que dirigí l'any 1942 el director Michael Curtiz i que protagonitzaren Humphrey Bogart i Ingrid Bergman?

Els directors Otto Preminger, Howard Hawks, Josef Von Sternberg, Fritz Lang, Fred Zinnemann, Ernst Lubitsch, King Vidor, Frank Capra o el mateix Orson Welles ens ajudaven a conèixer a fons l'ànima del poble estato-unidenc (malgrat les fortes limitacions culturals i polítiques imposades per la censura dels comissaris de la indústria del cine).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Breviari contra els servils: dietaris d'autors de les Illes

pobler | 05 Novembre, 2008 18:09

No tot el que he anat escrivint en aquests darrers trenta anys s'ha servat en les polsoses carpetes del meu estudi. Ni molt manco! Però rellegint el material de Breviari contra els servils constat que, en aquesta conjuntura política (i personal!) concreta, m'ha interessat publicar essencialment les notes de finals dels vuitanta i començaments del noranta. El motiu per haver escollit aquestes carpetes d'apunts i no unes altres? No us ho sabria explicar amb exactitud. (Miquel López Crespí)


Breviari contra els servils: dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie (Editorial Calima)



Em demanen alguns lectors la data exacta del començament de Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie, que acaba de publicar [2202] l'Editorial Calima de Ciutat de Mallorca. El recull de materials que ha editat Calima forma part del caramull de notes (i carpetes!) que des de sempre (potser d'abans i tot de la publicació del meu primer llibre) he anat escrivint sense interrupció. Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. Amb el temps alguna d'aquestes simples reflexions de viatge (escrita a un aeroport, a la taula d'un cafè de qualsevol ciutat) serviren per enllestir un poema o foren l'inici d'una narració curta. En aquest Breviari contra els servils es poden trobar igualment alguns esbossos del que després han estat novelles i obres teatrals. També s'hi poden trobar reflexions escrites des de la literatura de l'absurd com des de la reflexió existencialista, sense oblidar el component bàsic situacionista de bona part dels meus llibres. Però no tot ha servit per enllestir aquesta primer "dietari del temps de la barbàrie". Altres notes foren llençades als fems. No tot el que he anat escrivint en aquests darrers trenta anys s'ha servat en les polsoses carpetes del meu estudi. Ni molt manco! Però rellegint el material de Breviari contra els servils constat que, en aquesta conjuntura política (i personal!) concreta, m'ha interessat publicar essencialment les notes de finals dels vuitanta i començaments del noranta. El motiu per haver escollit aquestes carpetes d'apunts i no unes altres? No us ho sabria explicar amb exactitud.

De sempre m'ha interessat llegir, aprofundir en els diaris de tota mena de personatges històrics i, molt especialment, en els dels escriptors. I en aquesta afecció meva, els Diaris de París (1941-1944) d'Ernst Jünger són al costat dels Diaris: 1910-1923 de Franz Kafka. El llistat de diaris que he llegir aquests darrers anys és nombrós, i en tots ells sempre he trobat aquell punt d'inflexió que m'ha fet reflexionar i m'ha servit per afinar la meva percepció del món. Record ara mateix el perdurable efecte de llibres com Viure al dia de Paul Auster, El subratllat és meu de l'escriptora russa "blanca" Nina Berbèrova, el Dietari (1953-1956) de Witold Gombrowicz, el Diari d'André Gide, sense oblidar l'imprescindible Quadern gris de Josep Pla o els diaris de Manuel de Pedrolo.

Són uns noms i unes obres agafades ben a l'atzar, sense fer una recerca exhaustiva en les prestatges de la meva biblioteca particular. És evident que no he volgut seguir cap "model" en especial en la redacció del meu Breviari contra els servils.

Només he volgut citar uns noms per a ver veure al lector el meu interès pels aspectes més "personals" de molts dels autors que admir (o pels que tenc un accentuat menyspreu: seria el cas del Diari de Goebbels o el Vive peligrosamente, d'aquell altre nazi que tenia per nom Otto Skorzeny).

La intenció de les notes que vaig escrivint d'ençà finals dels anys seixanta no volen ser cap mena de "memòries" a l'estil, per exemple de La força de les coses de Simone de Beauvoir. No és aquesta la intenció del meu dietari. Aquí es tracta, més que res, de provar de deixar constància de determinades impressions, de les percepcions més efímeres i evanescents de la consciència (si bé qualsevol autor de debò pot resumir en quatre retxes tota la complexitat d'una situació personal, política o cultural).

Breviari contra els servils és també un bon exemple del resultat de les traïdes culturals i polítiques de la transició en la consciència d'un militant d'esquerres. I, sense pensar-ho gaire, vaig decidir que podria ser útil fins i tot com a document de l' època incerta i tenebrosa que ens ha tocat viure: la mundialització capitalista, la desfeta de tantes i tantes organitzacions revolucionàries, el pragmatisme més barroer aplicat a la política quotidiana, l'enlairament d'un exèrcit de cínics i servils al capdamunt de moltes de les institucions que, en teoria, haurien d'haver servit per avançar en el nostre deslliurament nacional i social i que, en mans d'aquesta gent sense principis (a no ser els diners i l'exercici del poder) han servit i serveixen per a consolidar encara més el sistema heretat de la victòria franquista.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

El PSOE de les Illes governarà amb suport del PP

pobler | 05 Novembre, 2008 12:29

Pactes balears PSOE-PP?


Miquel Payeras


Ja s’ha comentat en articles anteriors, el primer de fa un any, que la relació entre PSOE i PP d’ençà que Rosa Estaràs és al capdavant del partit conservador ha canviat molt. Que la relació personal entre Francesc Antich i ella no té res a veure amb com es relacionaren en el passat el mateix Antich amb Jaume Matas (1996-2007), o els antecessors del socialista amb els respectius governs que els tocaren en sort, presidits per Gabriel Cañellas (1983-1995). El canvi es pogué copsar en el debat de política general de 2007.

La relació més normalitzada s’ha concretat en alguns punts com les reunions bilaterals que han mantengut ambdós líders i, també, en el vot favorable del PP a la llei d’habitatge. Però ha estat per la crisi sobrevenguda per la greu situació processal de Bartomeu Vicens quan el tracte educat Antich-Estaràs ha superat l’estadi inicial per entrar en una fase de potencial gran calat polític. En els dies del passat debat de política general, tot d’una de conèixer-se que el cas Vicens anava al Tribunal Superior i després que Antich demanàs la seva dimissió, la presidenta del PP va fer arribar al president del Govern la seva bona predisposició a arribar a acords i que no passàs ànsia per una moció de censura que no pensava presentar en cap cas.

Així i tot, el PSOE va mantenir l’actitud d’acotar la relació amb el PP als aspectes ja coneguts. En fer els conservadors una oferta pública de col·laboració, els socialistes la dejectaren immediatament, el 27 d’octubre. Però només quatre dies després, el 31, Antich deia, després del Consell de Govern, que caldria "parlar i negociar amb tots els grups", en referència al PP, perquè, com és prou conegut, és l’únic que està a l’oposició, si bé és cert que té doble presència en grups, el propi i el seu adherit polític de l’Agrupació Independent Popular de Formentera, que és al mixt. Més encara, el president digué, en un moment determinat, que per ventura s’havia usat en excés les acusacions de corrupció en la guerra entre els partits. Vol dir tot això que estam davant d’una nova fase de relació entre PSOE i PP a Balears?

No es pot concloure, encara, que sigui així però sí que és ver que com a mínim hi ha, en els dos partits, un nombre creixent de persones que pensen que ha arribat l’hora d’acabar amb la situació anterior: la de la incapacitat d’arribar a acords bàsics entre ambdues formacions. Situació que ha estat la norma d’ençà del 1983, a excepció d’alguns pocs casos. L’excusa és assegurar la sacrosanta "estabilitat". Així en diuen en públic. En privat, no s’estan d’explicar la raó profunda: que mentre tots dos es barallin i se suportin sobre UM, els més perjudicats són ells. Ja veurem què en queda de tot aquest nou ambient aparentment favorable als pactes PP-PSOE. Però si més no és cert que com mai en parlen, s’han acabat els temps en què el PP estava aïllat i el PSOE així el volia mantenir.

dBalears (5-XI-08)


El PSOE, pel que hem comprovat, l´únic que va fer va ser agafar la pancarta de forma oportunista per fer creure que lluitaria per salvar la Real. Innocents, alguns ens ho creguérem. Però només volien els nostres vots; ja tenien pensat seguir amb el projecte de Jaume Matas, és a dir, amb el famós Hospital de Referència a Son Espases. Ara ho hem pogut comprovar. (Miquel López Crespí)


El PSOE va ben errat si creu que els milers de votants progressistes que li donaren suport per a acabar amb l´especulació i la destrucció de recursos i territori oblidaran tan fàcilment aquesta traïda a les promeses de la passada campanya electoral. Va ben errat si es pensa que en el futur li donaran el vot per a continuar amb l´especulació i amb la destrucció de recursos i territori només perquè l´encapçali el PSOE i no el PP. La legislatura comença molt malament. (Miquel López Crespí)


El Pacte farà l´hospital del PP



Jaume Matas i Francesc Antich.

D´ençà l´inici del nou curs polític, acabades les vacances, molts activistes de les plataformes que han portat a coll la lluita en defensa dels nostres escassos recursos naturals i que s´han mobilitzat en defensa del territori, anaven constatant les mentides i subterfugis dels polítics professionals per tal de romandre en nòmina. Molts ja oloraven les traïdes en referència a Son Espases, ses Fontanelles i el mal anomenat “Port Adriano”. En el fons, com molt bé escrivia Xisco Sastre, de Salvem la Real, qui en aquests quatre anys de destrucció de la terra ha portat la lluita contra el PP per a preservar Mallorca de la salvatge especulació que patim han estat les plataformes ciutadanes. Té raó. El PSOE, pel que hem comprovat, l´únic que va fer va ser agafar la pancarta de forma oportunista per fer creure que lluitaria per salvar la Real. Innocents, alguns ens ho creguérem. Però només volien els nostres vots; ja tenien pensat seguir amb el projecte de Jaume Matas, és a dir, amb el famós Hospital de Referència a Son Espases. Ara ho hem pogut comprovar. Ningú no ignora que l´autèntica oposició a la dreta depredadora ha consistit en els activistes i simpatitzants de les plataformes antiautopista d´Eivissa, de Mallorca, la plataforma S.O.S. Can Vairet, la plataforma Cinturó-NO, la plataforma de ses Fontanelles, la plataforma Parc-Si i també la plataforma Salvem la Real, entre moltes altres. Aquests col·lectius, juntament amb el GOB, l´OCB, els Joves d´Esquerra Nacionalista, la CGT, el sindicat STEI, el que demanen als actuals governants és que siguin coherents i compleixin les promeses fetes a l´electorat. Promeses que, no ho haurien d´oblidar, els serviren per a arribar al poder, a la gestió del govern de les Illes, el Consell Insular de Mallorca i nombroses batlies. Unes quotes de poder institucional com mai no s´havia vist.



Manifestació per salvar la Real de l´especulació promoguda per Jaume Matas. El Pacte ha decidit continuar endavant amb el projecte estrella del PP: fer l´hospital de referència a Son Espases.

Antich comença malament cedint davant els poders fàctics de les Illes, davant la banca i els especuladors, davant els grans constructors que no pensen en el futur de Mallorca, en la manca de recursos i territori que patim. En el programa electoral del PSOE per a les autonòmiques de 2007, el votant progressista va poder llegir: “Un hospital de primer nivel, el Hospital Son Dureta, que cuente con toda la tecnología moderna que nuestra población precisa. Un hospital moderno, confortable, líder entre los grandes hospitales españoles, con una mayoría de habitaciones individuales y con un acceso confortable en todas las áreas: urgencias, consultas externas y áreas de información y ubicabo en la finca de Son Dureta”.

Els mallorquins i mallorquines que hem sortit al carrer per a defensar el nostre restam profundament decebuts per la decisió final del PSOE de tirar endavant el projecte estel·lar del PP i l´hospital que es bastirà a la Real. Abans de decidir-se per Son Espases ja sentíem alguns dirigents socialistes dient que “si perdem el vot de tres o quatre mil ‘radicals’ en guanyarem vint mil dels antics votants del PP”. Tot plegat, a part de ser unes afirmacions plenes de cinisme, és l´expressió d´una coneguda i reaccionaria forma de fer política que no ens agrada i que voldríem veure foragitada de la nostra terra. O d´altres afirmacions, igualment cíniques i barroeres, afirmant que “d´aquí a quatre anys ningú no se’n recordarà d´aquesta pol·lèmica i, com en el cas de la incineradora de Son Reus, els mateixos dirigents que es manifesten en contra aniran a inaugurar l´hospital”.

Tots aquells i aquelles que durant quatre anys (i tots els anys anteriors!) han sortit al carrer per a preservar recursos i territori, en lluita contra les maniobres especulatives i la corrupció que tot ho encercla, pensam que més d´una vegada la història no es repeteix. Si el PSM començà a perdre vots i representació institucional amb la seva claudicació davant les maniobres de PSOE-UM, no vol dir que ara ho faci. La direcció política dels nacionalistes d´esquerra no és la mateixa d´aquells temps, i molts dirigents actuals del PSM saben a la perfecció que no poden iniciar aquesta legislatura caminant damunt les cendres de l´esperança popular.

El PSOE va ben errat si creu que els milers de votants progressistes que li donaren suport per a acabar amb l´especulació i la destrucció de recursos i territori oblidaran tan fàcilment aquesta traïda a les promeses de la passada campanya electoral. Va ben errat si es pensa que en el futur li donaran el vot per a continuar amb l´especulació i amb la destrucció de recursos i territori només perquè l´encapçali el PSOE i no el PP. La legislatura comença molt malament.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

El descrèdit de Francina Armengol (PSOE) i la destrucció de Mallorca

pobler | 05 Novembre, 2008 07:58

Des del GOB consideram que el projecte de camp de golf presentat per Camp de Golf Son Baco S.A. representa una incidència molt greu i un impacte inassumible tant pel que fa a incidència territorial i paisatgística, com per la greu afectació que representa als recursos naturals, especialment l'aigua (el municipi de Campos és dels que pateixen més manca de pluges anuals, manco de 400mm/anuals considerat pels experts; clima mediterrani de tipus semi-àrid) i també, i molt especialment, pel fet de que implica construir de bell nou un nucli urbà nou dins fora vila, a banda de que suposa una transformació radical del paisatge agrícola i rural típic de la zona d’Es Palmer, a part de destrossar la qualitat visual de la Serreta que corona aquestes terres. (GOB)


Camp de Golf de Son Baco


EL GOB RECLAMA EL COMPLIMENT DE LA LEGALITAT AL GOVERN ARMENGOL


Després de la decebedora i indignant actuació del Consell respecte aquest assumpte, el GOB demana al Consell que a la propera Comissió Política acordi caducar la declaració d'interès general de Son Baco i compleixi així amb la legalitat i amb la paraula de la presidenta Armengol.


Ja fa dues ocasions que el GOB reclama al Consell de Mallorca que, complint amb la legalitat, iniciï l'expedient de caducitat del camp de golf de Son Baco, pel fet de no haver complit els terminis per demanar llicència a l'ajuntament ni iniciar les obres, un cop concedida la declaració d'interès general per part del Consell de Mallorca.

El 18 d'abril de 2007, el GOB va presentar una instància sol·licitant al Consell de Mallorca l'obertura, tramitació i conclusió del procediment administratiu per declarar la caducitat de la declaració d'interès general del camp de golf de Son Baco, a Campos. El passat 30 de setembre, el GOB va reiterar aquesta petició en no tenir constància de que s'hagués iniciat el procediment des del Consell de Mallorca-

El passat 10 d'octubre - després de la ponència tècnica en que, a petició del GOB, es va votar a favor de l'inici de l'expedient de caducitat - en la Comissió Política, el PSOE inexplicablement va retirar de l'ordre del dia el punt relatiu a l'inici de l'expedient de caducitat del camp de golf de Son Baco. La retirada d’aquest punt de l’ordre del dia per part de la consellera Dubón és una greu passa en fals.

Per aquest motiu, després de la decebedora i indignant actuació del Consell respecte aquest assumpte, avui el GOB ha reiterat a la ponència tècnica d'urbanisme del Consell de Mallorca, que aquesta entitat acordi a la propera Comissió Política prevista per dia 14 de novembre l'inici de l'expedient de caducitat de la declaració d'interès general de Son Baco i compleixi així amb la legalitat i amb la paraula de la presidenta Armengol.


EL CAMP DE GOLF DE SON BACO, UN IMPACTE INASSUMIBLE


Des del GOB consideram que el projecte de camp de golf presentat per Camp de Golf Son Baco S.A. representa una incidència molt greu i un impacte inassumible tant pel que fa a incidència territorial i paisatgística, com per la greu afectació que representa als recursos naturals, especialment l'aigua (el municipi de Campos és dels que pateixen més manca de pluges anuals, manco de 400mm/anuals considerat pels experts; clima mediterrani de tipus semi-àrid) i també, i molt especialment, pel fet de que implica construir de bell nou un nucli urbà nou dins fora vila, a banda de que suposa una transformació radical del paisatge agrícola i rural típic de la zona d’Es Palmer, a part de destrossar la qualitat visual de la Serreta que corona aquestes terres.


INCOMPLIMENT DE NORMES LEGALS


Per altra banda, la tramitació d’aquest camp de golf arrossega nombroses irregularitats i incompliments legals:

La construcció d'un camp de golf amb oferta complementària contradiu la nova Llei 4/2008, de 14 de maig, de mesures urgents per a un desenvolupament territorial sostenible a les Illes Balears La creació d’un nou nucli urbà i de població, contradiu les DOT

La seva localització es fa enfora de zones turístiques, contradient el que diu el Pla Territorial

Per tot això i tenint en compte a més, que no s'han iniciat les obres, consideram que l'interès general d'aquest camp de golf ha caducat i per tant, és el moment que des del Consell de Mallorca es facin les passes necessàries per aturar aquest projecte d'una vegada per totes.


EL DESCRÈDIT DE LA SRA. ARMENGOL


Al seu discurs d’investidura, la Presidenta Francina Armengol prometé impedir que els camps de golf incloguin oferta complementària revisant a més, i d'acord amb aquest criteri “els expedients pendents", com és el Camp de Golf de Son Baco, que va iniciar la seva tramitació l'any 1991.

Per altra banda també prometé no fer el segon cinturó, promoure el transport públic, protegir el territori, eliminar les Àrees de Reconversió Territorial, cercar el consens i la sostenibilitat... La credibilitat de la Sra. Armengol queda de cada dia més en entredit.

Ja són massa vegades que el discurs i els fets van per camins oposats.

Web GOB


Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora. (Miquel López Crespí)


Salvem Mallorca! Contra el Segon Cinturó



Quan els votants progressistes, les plataformes antiautovies o per salvar la Real; quan sindicats com la CGT, STEI o milers de persones independents, però amants de la terra, espesses la indignació i desencís que senten per la claudicació del Pacte davant els poders fàctics de les Illes per la qüestió de Son Espases, ho fan pensant en l´obscur futur que s´apropa. Son Espases, no ho oblidem, era el test per a constatar si realment es podria avançar en el camí de la preservació del territori i dels nostres minvats recursos naturals, o tot es reduïa a les mentides acostumades. El dirigent d´EU Eberhard Grosske ho diu amb unes altres paraules en el seu blog personal quan demana retirar el projecte de llei del sòl presentat per UM, i textualment afirma que “Son Espases és una empenta objectiva al Segon Cinturó”. Precisament aquesta és la qüestió, el nus del problema que visualitza la claudicació del Pacte fent l´hospital del PP. La indignació popular per la claudicació del PSOE davant els poders especulatius que tots coneixem fa témer el pitjor. Ja no és solament la retirada covarda de l´ecotaxa per a “quedar bé” davant la patronal hotelera. Tothom veu ben clarament, i l´apunt d´Eberhard Grosske ho concreta a la perfecció, que després de ses Fontanelles, Son Espases, el mal anomenat “Port Adriano”, hi vénen de seguida el Segon Cinturó, la Façana Marítima, l´ampliació del port de Palma fins a límits de bogeria inimaginables, el gasoducte... El gasoducte, que representa l´arribada d´energia per a un creixement il·limitat i insostenible: més dessaladores per quan manqui l´aigua, més forns per a cremar els residus que ens envaeixen arreu, més fàbriques d´electricitat per a donar resposta a una demanda sempre en augment, ja que el creixement descontrolat no atura.

Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora.

Si el govern del Pacte no va recuperant la credibilitat que ha perdut (molts sectors que donaren suport a les forces progressistes per a foragitar el PP de les institucions ara els diuen “traïdors” i “covards” sense cap mena de contemplació), el desencís anirà augmentant en detriment de l´enfortiment de la societat civil. A menys que els polítics del règim, siguin de dreta o de l´esquerra oficial, el que vulguin sigui precisament això: contribuir a desmobilitzar la societat civil a fi de poder fer la migdiada tranquils i satisfets, sense haver d´estar fiscalitzats pels votants, per les plataformes de lluita que dinamitzen i donen vida a la nostra societat. Per a aquells que s´han enriquit amb la gestió del règim posant-se al servei dels grups especulatius i encimentadors, les plataformes ciutadanes només serien un estri, un objecte que, com un plat o un tassó de plàstic, es llencen als fems una vegada que s´han emprat.

Per això mateix, perquè Son Espases era el test que permetria visualitzar si aquesta vegada el canvi promès era de veritat o una de les mentides a les quals ens tenen acostumats els vividors del romanço, molts sectors socials demanen coherència i dignitat, no solament al PSOE sinó també als socis de govern, és a dir, al Bloc. Hi ha sectors d´EU, la CGT, la Plataforma Salvem la Real, independents, ecologistes de totes les tendències, que demanen insistentment la sortida dels consellers del Bloc del govern PSOE-UM.

Ens demanam si el president Antich serà capaç de redreçar l´actual sotregada.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (23-X-07)


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Història del primer Pacte: acumular càrrecs o fer país?

pobler | 04 Novembre, 2008 16:41

Els partits no poden ser el cau d'unes elits inamovibles, unes simples màquines electorals, la propietat exclusiva d'unes executives eternes que només s'animen en el moment de fer les llistes. S'hauria d'aconseguir la participació activa dels ciutadans mitjançant una sèrie d'iniciatives democràtiques que donin vida a l'esclerosi de les maquinàries en el poder mitjançant multitud d'iniciatives populars... La batalla per les llistes electorals obertes, per a les primàries en tots els partits, per fer que les associacions culturals, juvenils, sindicals, professionals es comprometin activament en la defensa de les llibertats, per implantar uns pressuposts més participatius, fent palès que, també a les nostres illes, un altre món és possible. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica del primer Pacte de Progrés: la defensa del Pacte.

Acumular càrrecs o fer país?


Els escriptors mallorquins i la política: Llorenç Capellà i Miquel López Crespí.



Francesc Antich

Un article de Llorenç Capellà publicat recentment ("Governar o fer país") enceta un debat que crec de gran importància. L'escriptor i amic analitza la situació política actual, especialment el paper d'Els Verds i del PSM en el Pacte, i es demana si la gran qüestió de la política autonòmica es redueix tan sols a gestionar, sense fer gaire soroll "afegint oli als engranatges que grinyolaven del Consolat de Mar" (la qual cosa hauria fet el PSM en opinió de Llorenç Capellà) o ser exigent i avançar, com Els Verds, el l'execució d' un programa (en aquest cas la preservació dels nostres recursos i territori) caigui qui caigui, malgrat que sovint "no bastin una dotzena de cabassos per a recollir els renecs dels seus agreujats".

Vet aquí com Llorenç Capellà situa de nou el problema de certa esquerra oficial, les seves mancances i debilitats just en el moment en el qual, aquesta esquerra ha assolit el grau més alt de poder institucional de la seva història. Sovint, ho comprovam cada dia, els aparells en el poder aparells imaginen que gestionar l'existent és fer política d'esquerres. Com si no fos tasca normal dels nostres funcionaris l'aconseguir que l'ensenyament, la sanitat, la cultura, el medi ambient, benestar social, treball o obres públiques marxin a la perfecció. Moltes vegades confonen la feina de provar de resoldre els problemes dels ciutadans amb un "canvi de societat" de connotacions històriques.

Llorenç Capellà, en el començament del seu article, en posava un exemple clar i llampant quan deia, parlant del rebuig de Jordi Pujol a la proposta del PP d'entrar en el govern espanyol: "L'objectiu de CIU no era acumular càrrecs, sinó fer país". Afirmacions que serveixen per a mesurar la distància infinita que hi ha entre els polítics de la burgesia del Principat i els nostres aprenents de bruixots. Aquí, a diferència de Pujol, el que és considerat "políticament correcte" és precisament el contrari del que afirma el dirigent del Principat. Com més càrrecs aconsegueixes en les negociacions, com més sous pots repartir entre els teus, més encertes en la línia política i més t'allunyes de l'"utopisme esquerranós i nacional". "Fer país" a les Illes encara és considerat una forma de perillosa utopia que no porta enlloc. Una recent història del PSM que circula entre nosaltres en fa bandera, de tot aquest pragmatisme d'anar per casa, i situa les idees de reconstrucció nacional, socialisme, república o autodeterminació en el camp de l'"ultraesquerranisme social i nacional". Per mi ha estat molt curiós llegir aquesta obra on, fent directa referència a qui signa el present article, l'estudiós considera "verbalisme extremista" el que Gabriel Alomar, Emili Darder, Josep M. Llompart o Joan Fuster ens ensenyaren amb el seu exemple personal. Ens demanam si es pot "fer país" atacant d'aquesta manera els qui, com el mateix Llorenç Capellà, Antoni Serra, Jaume Santandreu, Isabel Clara-Simó, Gabriel Janer Manila, Jaume Fuster i els centenars d'intellectuals catalans -per no dir milers!-, participaren al Congrés de Cultura Catalana dels anys de la transició lluitant precisament per portar endavant les idees ara considerades "extremistes". La lluita per una constitució que reconegui el dret a l'autodeterminació i la possibilitat de la federació entre els diferents Països Catalans és el més "normal" que hom pugui defensar en una societat democràtica i no té res a veure amb cap mena de "retòrica extremista".

Demonitzant l'esquerra progressista no podem "fer país". En confondre de forma permanent la lluita pels més essencials principis democràtics amb "integrisme ideològic" no anam a part ni banda. Jordi Pujol deu ser, per aquests sectors enemics de la coherència en els principis, un element perillossíssim.

Aleshores, si entenem com un "gran avenç" en la història d'un collectiu la plasmació concreta (en forma de càrrecs i de sous) de l'abandonament de tota idea de lluita conseqüent per uns objectius nacionals i socials, poca cosa haurem entès del que significa "fer país".

Josep Portella, el conseller de cultura del Consell Insular de Menorca escrivia al respecte en el llibre El repte del 2003: reflexions i propostes: "Un partit polític, un govern que respon -com el nostre- a una suma de diferents partits polítics, no ha de pretendre, únicament, realitzar la millor gestió possible, promoure iniciatives per respondre a la multitud de qüestions que una societat com la nostra planteja, sinó que també ha de saber projectar futur. Projectar futur, que per a mi significa anar més enllà de la simple planificació, és avui una actitud revolucionària. És així perquè una de les bases de la política conservadora és, precisament, la de situar-se únicament en el moment present, en la gestió... no existeixen ideologies, per tant, només es jutjaran els resultats econòmics".

Josep Portella té tota la raó del món. L'esquerra ha de tenir una ideologia, unes senyes d'identitat pròpies. Per això cal recuperar moltes de les reivindicacions del temps de la transició que no s'aconseguiren, ofegades per tones del més barroer pragmatisme. L'esquerra hauria d'aprendre a reinterpretar la realitat per a copsar-la de forma nova, lluny d'aquesta criminalització constant de la utopia i de les idees d'avenç nacional i social. S'ha d'ampliar i renovar la nostra democràcia (pensar en la millora democràtica no és caure en cap "extremisme verbalista", en cap "fonamentalisme forasenyat"). S'ha de recuperar la política per als ciutadans. Regenerar l'ambient que envolta els que gestionen el poder. Evitar que els electors hagin de pensar allò tan conegut de "tots són iguals; només els importa el sou". Els partits no poden ser el cau d'unes elits inamovibles, unes simples màquines electorals, la propietat exclusiva d'unes executives eternes que només s'animen en el moment de fer les llistes. S'hauria d'aconseguir la participació activa dels ciutadans mitjançant una sèrie d'iniciatives democràtiques que donin vida a l'esclerosi de les maquinàries en el poder mitjançant multitud d'iniciatives populars... La batalla per les llistes electorals obertes, per a les primàries en tots els partits, per fer que les associacions culturals, juvenils, sindicals, professionals es comprometin activament en la defensa de les llibertats, per implantar uns pressuposts més participatius, fent palès que, també a les nostres illes, un altre món és possible. Tot és útil per a consolidar, fer avançar i ampliar la democràcia. I el nacionalisme d'esquerres hauria de ser el més obert a totes aquestes propostes de renovació de la societat. Restar aturats en el recompte dels càrrecs, marginar la lluita per "fer país" de debò, demonitzar com a "fonamentalista" qui manté l'esperança en la transformació de la societat, en les idees i l'exemple que várem heretat de Gabriel Alomar i Joan Fuster no ens és útil per bastir el futur. En les passades eleccions el PSM va perdre un diputat. En les properes en podria perdre un altre de no situar l'eix de la feina en la transformació de la societat. El camí del "pragmatisme"... és sempre el més adient per a triomfar? Tan sols era una pregunta.

Miquel López Crespí

(4-III-02)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Més corrupció política a les Illes: una brutor que mai no acaba

pobler | 04 Novembre, 2008 10:39

Males olors, males sensacions. Recull de notícies de la tardor.


Per Llorenç Buades Castell


1 d'octubre de 2008. - És detingut Kurt Viaene, que va ser director general de Promoció Industrial en el segon Govern de Jaume Matas arran de les actuacions de la Fiscalia Anticorrupció en l'operació Scala, que investiga el pagament de comissions.

4 d'octubre de 2008. - La Fiscalia desenterra 240 mil euros que Antònia Ordinas i la seva esposa, Isabel Rosselló tenien amagats a la finca on tenen fixada la seva residència, a Pòrtol.

8 d'octubre de 2008. -Amnistia Internacional acusa al Govern espanyol de no haver "adoptat ni una sola mesura efectiva" per impedir que la CIA torni a utilitzar els aeroports i l'espai aeri espanyol per realitzar detencions il·legals.

11 d'octubre de 2008. - És detingut el regidor d'Iurreta, Fernando Borja Ulibarri (PSE-EE), acusat d'un presumpte delicte d'agressió sexual a la seva escorta.

11 d'octubre de 2008. - La policia registra les cases i empreses d'Alfredo Conde Bonnín, directiu d'IB3 i d'Elisabeth Diéguez.

13 d'octubre de 2008. -La Policia trobà en un domicili de la urbanització de La Torre més d’un centenar de valuoses peces procedents d’espoliacions de jaciments submarins.

14 d'octubre de 2008. - Anticorrupció implica Tomeu Vicens, diputat d’UM, i l’expresident del Parlament Maximilià Morales en una suposada trama de corrupció en la requalificació i urbanització de Son Oms.

15 d'octubre de 2008. - El Consorci per al Desenvolupament Econòmic de les Illes Balears (CDEIB) pagava tres oficines a Nova York, Los Angeles i Bonn (Alemanya) que no tenien utilitat pública,i els seus responsables treballaven per a una empresa privada d'Antònia Ordines.

16 d'octubre de 2008. - Els encausats del cas Scala presumptament cobraren i es repartiren el 40% dels pressupostos del CDEIB en comissions.

16 d'octubre de 2008. - Spanair pacta 242 acomiadaments i 351 trasllats de treballadors amb alguns sindicats.

16 d'octubre de 2008. - L’aerolínia espanyola establerta a Palma LTE Internacional Airways comunica a la Direcció General d’Aviació Civil la suspensió de les seves operacions.

16 d'octubre de 2008. - Ladrillerías Mallorquinas presenta un ERO que pot afectar un 30% de la plantilla formada per un centenar de treballadors.

17 d'octubre de 2008. - Josep Juan Cardona, exconseller d’Indústria i Comerç durant la legislatura de Jaume Matas, està imputat en el cas per la presumpta adjudicació irregular de contractes des presumpta adjudicació irregular de contractes des del CDEIB.

17 d'octubre de 2008. -Un grup de treballadors de l'aerolínia Futura accedeixen a les oficines de la companyia a Palma, on han causat desperfectes al mobiliari i esbroncat a diversos directius en protesta per la desfeta de l'empresa.

18 d'octubre de 2008. - Garzón fa escorcollar la casa del parlamentari rus Vladisnav Reznik a Calvià, en relació a possibles vinculacions amb la màfia russa.

19 d'octubre de 2008. - Bartomeu Vicens i la seva esposa Antònia Martorell van invertir 54.000 euros en el paradís fiscal de les Illes Caiman i van comprar béns per 732.000 euros, mentre el marit era conseller de Territori del Consell de Mallorca en la passada legislatura. Bartomeu Vicens va comprar un cotxe per 37.000 euros, un segon vehicle de 17.700 euros; un habitatge amb aparcament de 158.000 euros; un local, aparcament i traster de 139.000 euros; dos pàrquings i altre traster per 21.000 euros i una nau per 360.000 euros.

19 d'octubre de 2008. - El magistrat Juan Ignacio Lope, instructor del cas Són Oms, decreta l'embargament cautelar dels béns a nom d'Antònia Martorell, esposa del parlamentari autonòmic d'Unió Mallorquina, Bartomeu Vicens i de l'empresa Metalumba.

21 d'octubre de 2008. –b El regidor del PP de Lloseta Felip Ferré declara davant la jutgessa Piedad Marín i el fiscal Anticorrupció Pedro Horrach i surt en llibertat amb càrrecs després de reafirmar l’existència de la trama de les comissions il·legals

22 d'octubre de 2008. - Antònia Martorell, l'esposa de Vicens haurà de pagar una fiança de 40.000 euros per a evitar la presó per la seva implicació en el cas Són Oms.

23 d'octubre de 2008. - L’expresident del Parlament, Maximilià Morales (UM) i el misser Jaume Montis declaren com a imputats en el cas Son Oms i surten en llibertat amb càrrecs.

El mateix dia Jaume Gil, exdirector general de Política Lingüística durant el Govern de Jaume Matas, és imputat d’haver format part de la trama de corrupció al CDEIB.

24 d'octubre de 2008. - Un testimoni manifesta davant el jutge que l’empresari hoteler Miquel Ramis, que adquirí la nau de Llucmajor per 1,5 milions d’euros, li va dir en el transcurs d’un sopar que havia pagat aquesta comissió de 3000.000 € a Cardona.

26 d'octubre de 2008. - El 'Grup d'Estudis de sa Natura', GEN, sol·licita la imputació de l'expresident del Consell d'Eivissa, Pere Palau, i l'exconseller de Patrimoni, Joan Marí Tur, per presumptes delictes contra el patrimoni històric a les obres de les autovies de l'illa.

27 d'octubre de 2008. – Unió Mallorquina suspèn de militància el seu diputat, Tomeu Vicens, principal imputat en el cas Son Oms, i l’obliga a abandonar el seu grup per passar al grup mixt.

28 d'octubre de 2008. - La Fiscalia Anticorrupció demana una condemna conjunta de 22 anys i mig de presó per a l’exbatle d’Andratx, Eugenio Hidalgo, el seu germà Carlos i l’excap d’Urbanisme de l’Ajuntament d’Andratx Jaume Massot per la construcció del restaurant El Grillo.

29 d'octubre de 2008. - El jutge José Espinosa cita a declarar el president del Consell d’Eivissa i també diputat del PSIB, Xico Tarrés, pel presumpte cobrament de comissions il·legals al cas Eivissa Centre.

31 d'octubre de 2008. - IB3 acomiada a un total de 14 treballadors

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


Rodrigo de Santos, Damià Vidal, Eugenio Hidalgo, el Pla Territorial de Mallorca, l’afer Rasputin, el “Cas Cavallistes”, les orgies sexuals, la cocaïna...


El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros. (Miquel López Crespí)


La corrupció política del PP



Rodrigo de Santos

D’ençà que el PP va perdre les eleccions autonòmiques i estatals, no guanya per a ensurts. Ara ja no es tracta solament d’aquelles antigues històries, quan el gerent d’IBATUR carregava al Govern de les Illes els capricis de Moscou. Parlam del conegut afer Rasputin. Tot el que va descobrint la Fiscalia Anticorrupció i el Grup de Delinqüència Econòmica, i que surt dia a dia en tots els mitjans d'informació, amenaça de deixar en no-res, talment fossin entreteniments de simples afeccionats, el cas Rasputin i la corrupció urbanística detectada a l´Ajuntament d’Andratx, els desastres i negocis tèrbols d’Eugeni Hidalgo, fill predilecte, entre molts d’altres aprofitats semblants, del govern de Jaume Matas. Els setanta mil euros malversats per Rodrigo de Santos per a pagar les seves particulars orgies sexuals... què són al costat dels 700.000 euros que, per ara, la Fiscalia Anticorrupció ha comprovat que havia defraudat Damià Vidal, l’exdirector gerent de Bitel?

El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros.

A la crisi interna del PP, al debat polític entre Mariano Rajoy i Esperança Aguirre que amenaça de dividir-lo, li surten més forats pertot arreu. Resta per investigar la qüestió Turisme Jove, una història que xuclava dos milions d’euros del pressupost i generava un forat financer de sis milions. I, parlant novament de Rodrigo de Santos... què fer amb aquell altre forat, el milió i mig d’euros per aconseguir un joc infantil per a un parc de Palma? Què en podríem dir de la història dels falsos certificats de l´anomenat “Cas Cavallistes”? I els cobraments per accelerar llicències, descoberts a l’Ajuntament de Palma, a l’època de Catalina Cirer’? I què passarà amb la història encara inacabada de Can Domenge?

Tot plegat és com un malson. Però no solament per al PP i els responsables de les malifetes de què parlam. És un malson per al sofert contribuent, que ara ja sap, constata, com molts dels seus diners, com una tallada important del que pagam a les institucions, se’n va en disbauxes sexuals, orgies de tota mena, cocaïna, cotxes tot terreny, capricis en floristeries, restaurants i supermercats. Sense parlar de les despeses a benzineres. En el cas concret de Damià Vidal, la Fiscalia Anticorrupció diu que, a part de les transferències de diners públics al seu compte corrent, l’exgerent està presumptament implicat en el pagament de tots aquests “petits capricis” amb la targeta visa de Bitel. Ben igual que quan Rodríguez de Santos pagava les factures de la bugaderia amb la seva tarja de l’Ajuntament de Palma.

Què passa a Mallorca per a haver trobat tota aquesta problemàtica –i la que vendrà!- de cop? D’on surten aquests polítics i gestors sense escrúpols, aquests aprenents de iupis que volen gaudir dels privilegis dels gàngsters del passat i d’algun multimilionari del present amb els nostres diners, amb el que pagam els soferts ciutadans i ciutadanes de la nostra terra

Ens demanam si no serà a causa d’una manca de principis ètics, d’una manca absoluta de moral. Executius mancats de cultura i de la més mínima estimació per Mallorca. Parlam de la “cultura” de la destrucció de recursos i territori, el salvatgisme desenfrenat per a fer-se rics en pocs anys. I quan no es poden fer rics especulant, destruint les Illes, entren a sac en els diners públics, emprant la visa oficial, falsificant factures, requalificant el territori.

Davant aquesta situació d’emergència cal, com ja hem demanat moltes vegades, donar un actiu suport a la Fiscalia Anticorrupció, dotar-la de més mitjans, pressupost, personal, oficines... Cal que els governs augmentin les penes de presó per aquests delictes, que els jutges no donin possibilitat a l’excusa ni a les falses justificacions dels malfactors.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-IV-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

300 anys de lluita contra la monarquia dels borbons

pobler | 04 Novembre, 2008 07:43

Era normal que en un disc en què es ret homenatge als 300 anys de lluita contra la monarquia dels Borbons, els mateixos que fa de l’anomenada batalla d’Almansa, hi aparegués la figura de Toni Roig, líder d’Al-Mayurqa i un dels lluitadors més incansables dels Països Catalans.


A tots els lluitadors


Núria Martí


Era normal que en un disc en què es ret homenatge als 300 anys de lluita contra la monarquia dels Borbons, els mateixos que fa de l’anomenada batalla d’Almansa, hi aparegués la figura de Toni Roig, líder d’Al-Mayurqa i un dels lluitadors més incansables dels Països Catalans. Era normal i així ha estat. Ahir sortí a la venda 300 anys, el segon disc de la banda Aramateix que, amb el també sempre lluitador incansable Francesc Ribera Titot, commemora el 300è aniversari de l’ocupació borbònica al País Valencià, a Catalunya i a les Illes Balears. Entre els 14 temes que l’integren –"que s’han interpretar sempre des de l’optimisme", aclareix la banda–, també hi ha Lluitadors, d’Al-Mayurqa, amb música i lletra de Toni Roig. "Vaig tenir la sort de participar en l’homenatge que li van retre al teatre Principal i al Palau de la Música, i tot d’una vaig tenir la certesa que havia de ser dins el disc", explica Francesc Ribera Titot, que veu en aquest petit homenatge "un relleu" a l’hora de "rellançar les seves idees, que en definitiva també són les nostres".

Aramateix és una formació hereva de la banda bergadana Brams. El seu primer disc, Aramateix, sortí la primavera del 2007 "com una prova, una cosa indefinida". Ara, amb aquest segon cedé, el grup de Ribera ha aconseguit un treball coherent que, sense ser monotemàtic, gira i torna a diferents conceptes reivindicatius dels Països Catalans. "És el disc més coherent que he fet mai, fins i tot contant l’època de Brams", especifica Titot. Un disc que, a més, ha gaudit de la col·laboració de més de 130 persones: des de la coral Canta Canta de Perpinyà, fins als Maulets d’Osona i la coral Giner del Micalet a València. Una mescla ben curiosa que dóna una sonoritat especial a l’ska rock aborigen d’Aramateix. "I deim aborigen des de la normalitat, perquè sí que és cert que utilitzam elements de la música tradicional i popular, però no per fer-ne bandera (ja que aleshores ho estaríem convertint en alguna cosa estrambòtica), sinó que ho feim de manera corrent", aclareix Titot.


Homenatges


300 anys és, com ja hem dit, un disc commemoratiu d’una lluita que va començar fa 300 anys i que encara continua. Però a més és un disc d’homenatges. A Toni Roig ("a tots els companys que lluitàreu, deixàreu la vida per una il·lusió", de la cançó Lluitadors); al conjunt osonenc Els esquirols ("Podran cosir-te els llavis però d’altres s’obriran,i clamaran invictes la terra, llibertat", del tema Et Cobriran de Blasmes); i a Lluís Maria Xirinacs, a qui Titot dedica la cançó Plany ("Has marxat de sobte i a corre-cuita, i al bosc d’arrels profundes te n’has anat de vacances, però ha brotat saviesa, amistat i lluita i al bosc d’arrels profundes hi ha un nou pi amb tres branques").

Tanmateix, la versió d’un dels temes mítics d’Al-Mayurqa no és l’única referència a Mallorca d’aquest treball. També hi ha una cançó, reconeix Titot, que fou creada a Palma tot prenent una pomada. No és estrany, doncs, endevinar que El vol del xoriguer és el tema pensat i parit a les nostres contrades. "Em va venir la lletra tot d’una en un bar de Ciutat. Vaig telefonar al meu compositor i, encara no m’havia acabat la pomada, que ja em trucava una altra vegada per cantar-me la cançó". "Veig ciutats indefenses, contra les quals tothom es veu valent, inhumanes i propenses, que hi visquin persones i no gent...", diuen els primers versos.

dBalears (4-XI-08)


Adhesió de Miquel López Crespí al manifest "Mallorca per la República" signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d'Esquerra Unida, CGT i Els Verds.


Jo també sóc antimonàrquic/a



Mentre escric aquestes retxes tenc damunt la taula la invitació oficial que Su Alteza Real el Príncipe de Asturias y en su nombre El jefe de La Casa de S.M. el Rey m'han fet arribar per anar al sopar que Sus Altezas ofereixen al món de la cultura de les Illes dia 10 de maig a les 21,30 hores. La festeta ha d'esdevenir-se al Palau de l'Almudaina. La Casa de S.M. el Rey ha estat summament insistent en les convidades a escriptors i altres intel·lectuals de les Illes. Es pot dir que el telèfon de moltes de les cases del gremi de la ploma ha sonat en moltíssimes ocasions, ja que, de no trobar-te quan trucaven, insistien i insistien fins a localitzar-te. En un determinat moment vaig arribar a pensar si La Casa de S.M. el Rey y Sus Altezas tenien por de sopar sols.


No he anat a sopar amb Sus Altezas per conviccions republicanes i perquè representen oficialíssimament un Estat que oprimeix el nostre poble i un règim instaurat per la voluntat d'un dictador feixista. En efecte, nostra terra i la nostra cultura tenen molts problemes de supervivència i, precisament, molts d'aquests problemes provenen de la pèrdua de la nostra independència, és a dir, de l'arribada al poder dels borbons arran de la guerra de Successió. Que l'actual monarquia borbònica sigui una imposició de la dictadura feixista del general Franco no fa sinó continuar amb la trista història d'opressió i persecució que ha sofert i sofreix el nostre poble d'ençà data tan infausta.


Compartesc el contingut del manifest republicà signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d'Esquerra Unida, CGT i Els Verds. És evident que, com els signants del manifest, consider que els republicans de les Illes no podem anar a retre tribut d'acatament a persones que estan per damunt dels altres ciutadans i ciutadanes. Consider completament antidemocràtic que una persona, simplement per ser el fill de son pare, gaudeixi de privilegis superiors a la resta dels ciutadans. I si defensam la República ho fem, com diu el manifest de les forces antifeixistes i republicanes, perquè la defensa de la República comporta igualment la defensa d'un conjunt de valors democràtics (i cívics) que ens importen moltíssim com poden ser la igualtat, la llibertat, el laïcisme i la justicia social.


Quin sentit tendria, per als republicans, anar a retre tribut d'acatament a qui representa precisament tot allò contra el qual lluitam? Com va dir l'editorial de Diari de Balears de 9 de maig parlant del príncep d'Astúries: "...no se li pot edulcorar una realitat que presenta aspectes molt alarmants: des del retrocés de les iniciatives de desenvolupament sostenible fins a problemes d'imatge causats pel desbordament del consum de territori, per l'estacionalitat, amb la consegüent congestió estival; de pèrdua d'encant i de qualitat de vida, d'atractiu, en definitiva; o problemes de supervivència de la llengua i la cultura pròpia del país, per al·ludir tan sols als més presents en els nostres mitjans de comunicació".


Pens que anar al sopar de Sus Altezas podria significar, en la línia del que escriu l'editorial de Diari de Balears, alimentar la confusió fent creure que tot el món de la cultura accepta la falsa realitat de munió d'actes protocolaris buits de contingut, de centenars de paraules corteses i buides igualment, de bons propòsits, de tantes i tantes vaguetats afalagadores que només serveixen per a dissimular els nostres greus problemes nacionals i socials. D'altra banda, ¿en quina mena de mentalitat pre-capitalista entra la idea que les coses potser s'arreglaran anant a parlar amb Nostre Senyor lo Rei?


Som molts els companys del món de cultura que no hem volgut participar en aquesta ficció. Una forma com una altra de recordar el nostre desacord amb el resultat dels pactes de la transició del franquisme reciclat amb PCE i PSOE per a convalidar la restauració franquista de la monarquia i barrar així el pas a un referèndum que permetés constatar quina era la voluntat del poble quant a la forma d'Estat. Referèndum que no es va poder fer precisament per aquesta estreta aliança entre els hereus del franquisme i els membres d'una esquerra oficial que volia gaudir ràpidament de l'usdefruit de sous i poltrones institucionals.


La nostra cultura, el català, com escriu Diari de Balears, és en perill de fragmentació. Nosaltres, els nacionalistes d'esquerra, els republicans de les Illes, no estam, en aquestes circumstàncies, per a retre cap mena d'acatament als borbons. I com diu l'editorial ja citat: "En el nostre estat actual, no ens podem permetre el luxe de perdre ni la més mínima ocasió per divulgar urbi et orbi la realitat d'aquesta comunitat, abocada, en un futur no gens llunyà, a haver de lamentar que el país hagi estat pres com a botí per una classe dirigent de voracitat insaciable". Per la independència, la república, i el socialisme!


Miquel López Crespí


Palma, 10 de maig del 2005


Publicat en la revista L'Estel. 1-VI-05. P.20.


Els protagonistes de La conspiració, evidentment, són fills de la Revolució Francesa, i propaguen les idees de Marat i Robespierre, tradueixen la Constitució de 1793 i la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, però són també els hereus, el resultat final de les aportacions de Spinoza, Grotius, Descartes, Locke, Newton i Jean-Jacques Rousseau al deslliurament intel·lectual, polític i econòmic de la humanitat. (Miquel López Crespí)


Mallorca contra els borbons: la novel·la històrica en la literatura catalana contemporània


La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)



Miquel de Sureda de Montaner, el Joan Baptista Marià Picornell Gomila de la història real, la vida del qual i la dels seus amics, els conspiradors contra el rei Carles IV, hem novel·lat al llibre La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) són exemples cabdals d´intel·lectuals i homes del poble il·lustrats.


Si volia aprofundir en el pensament dels il·lustrats catalans i espanyols del segle XVIII havia de viatjar en el temps, retrocedir molt enrere, més enllà dels llibres i discursos de Marat, Robespierre i Babeuf, llibres i opuscles, cartes i discursos que solament representaven l'expressió política de més d´un segle de lluita cultural contra el poder de l’Església i la monarquia absoluta. A l’estat espanyol l’atac contra les concepcions endarrerides del clergat vaticanista i el poder de la Inquisició comença no solament amb la introducció i traducció de certs tractats luterans del segle XVI: aquest aspecte només seria el començament de la provatura de minar les bases del reaccionarisme cultural fomentat pel Vaticà.


Pens que fóra absurd fer una relació exhaustiva dels llibres d´història o de les obres de poesia, novel·la o teatre que hem llegit per a atrevir-nos a bastir La conspiració o qualsevol altra novel·la històrica. Escriptors admirables com William Faulkner, Maria Aurèlia Capmany, Günter Grass. Issaak Bàbel, Alejo Carpentier, Thomas Mann, Alberto Moravia, Jaume Vidal Alcover, Lev Tolstoi, Maksim Gorki o el mateix Gabriel García Márquez, entre molts d’altres, ham parlat de la necessitat de la informació i la formació per a provar d´enllestir una novel·la història.


En el cas que ens ocupa, comentar els orígens de La conspiració, aquesta tasca inicial de formació i informació no va ser excessivament complicada perquè el tema, la Il·lustració, la Revolució Francesa, l’obra de Jean-Jacques Rousseau, Marat, Robespierre, la França de finals del segle XVIII i començaments del XIX, el coneixement de l’obra de Jean-Jacques Rousseau, ens són prou coneguts des de l’adolescència. Les lectures que dels socialistes utòpics anam fent d’ençà mitjans dels anys seixanta, aquella recerca d´obres de Babeuf, Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Robert Owen, Étienne Cabet o la mateixa George Sand, filla predilecta de tots els utopistes esmentats, ja ens anaven fornint les dades que més endavant necessitàrem per a plantejar moltes de les novel·les històriques que hem escrit en aquests darrers anys.


L’herència cultural i política de què provenen Miquel Sureda i Montaner i els seus companys maçons, protagonistes de La conspiració, és el Renaixement. Homes i dones que en el segle XVI haurien pogut estar al costat dels protestants luterans quan aquests lluitaven contra la corrupció vaticanista, o ben a prop d´intel·lectuals com Francis Bacon, quan aquest començà a qüestionar el domini aristotèlic damunt el pensament universal i propugnà que l´única font de coneixement fiable era l´observació directa de la Naturalesa. La Il·lustració, la gran revolució cultural que té lloc a França durant tot el segle XVIII i que prepara l’adveniment de la República i la Constitució republicana de 1793, comença a bastir-se amb el pensament d´homes com Bacon, però també amb els descobriments científics d´Isaac Newton i el descobriment de la Llei de la gravetat. No cal repetir el que ja hem indicat més amunt. Però són generacions i generacions d’investigadors de tots els aspectes de la ciència els que van preparant, tant l’adveniment del Segle de les Llums, com l’aparició de persones com els protagonistes de La conspiració. Recordem, per acabar, alguns dels trets essencials d’aquest lent avanç cap a la comprensió científica dels fets socials i de la Natura. Als Països Baixos la ciència política surt amb força del fang de la tenebror de l’Edat Mitjana, i Grotius defineix molts dels actuals conceptes del dret natural, aportació que liquida la bruixeria conceptual, que tant afavoria els interessos de les classes dominants de totes les èpoques en recolzar les lleis en els decrets bíblics. René Descartes, enfonsava igualment tota la metafísica de la teologia escolàstica en afirmar que l´home adquiria els coneixements mitjançant els sentits. Spinoza, en considerar diví l´Univers que ens envolta impulsa un panteisme allunyat del dogma escolàstic catòlic i contribueix igualment a dinamitar el món de creences que sostenia tot l’entramat ideològic, és a dir, polític, religiós i cultural, en què recolzava l’Antic Règim.

Els protagonistes de La conspiració, evidentment, són fills de la Revolució Francesa, i propaguen les idees de Marat i Robespierre, tradueixen la Constitució de 1793 i la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, però són també els hereus, el resultat final de les aportacions de Spinoza, Grotius, Descartes, Locke, Newton i Jean-Jacques Rousseau al deslliurament intel·lectual, polític i econòmic de la humanitat.


Miquel López Crespí


Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic: editorialantinea@gmail.com

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Defensa del PSM (dos articles)

pobler | 03 Novembre, 2008 18:37

Els grups de pressió i especulatius, els servils a les ordres d'obscurs interessos polítics, ja s'han llevat la careta i parlen obertament de la possible desaparició del PSM. Per a ningú no és cap secret que els més beneficiats de l'operació serien UM, el PSOE i Izquierda Unida. Aquesta darrera ja va aconseguir un bon bocí del pastís quan, mitjançant la coalició "Progressistes", aconseguí que l'espanyolíssim Llamazares formàs grup parlamentari propi per a posteriorment votar contra els drets nacionals d'Euskadi. Tot un èxit per a un personal que d'ençà la transició no ha fet més que refermar els pactes establerts per Santiago Carrillo amb el franquisme reciclat. (Miquel López Crespí)


Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida.


Defensa del PSM (un article d’octubre de 2005)


Ningú no podrà negar -per això hi ha les hemeroteques-, que molts dels prop de set-cents articles que he publicat aquests darrers anys tant a Diari de Balears com, més recentment, en El Mundo-El Día de Baleares han estat escrits en una línia de clar suport crític al nacionalisme d'esquerres, PSM i ERC especialment, i, en el seu moment, d'ajut al Pacte de Progrés, malgrat totes les contradiccions i mancances que demostrà en el seu moment l'esquerra nominal d'aquesta terra. Els advertiments i suports sempre han anat en la línia d'enfortir el nacionalisme, l'esquerra i l'ecologisme de les Illes, amenaçats en tot moment per aquelles forces que només són en la política per a viure del romanço, l'engany i la mentida. I, també per això mateix, sempre hem advertit de les maniobres destructives, les campanyes rebentistes, els plans dels poders econòmics i mediàtics per a ensorrar els trenta anys d'història del nacionalisme d'esquerres illenc. Malauradament moltes de les nostres advertències s'han fet realitat. Els grups de pressió i especulatius, els servils a les ordres d'obscurs interessos polítics, ja s'han llevat la careta i parlen obertament de la possible desaparició del PSM. Per a ningú no és cap secret que els més beneficiats de l'operació serien UM, el PSOE i Izquierda Unida. Aquesta darrera ja va aconseguir un bon bocí del pastís quan, mitjançant la coalició "Progressistes", aconseguí que l'espanyolíssim Llamazares formàs grup parlamentari propi per a posteriorment votar contra els drets nacionals d'Euskadi. Tot un èxit per a un personal que d'ençà la transició no ha fet més que refermar els pactes establerts per Santiago Carrillo amb el franquisme reciclat.


Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida, sigui quin sigui l'invent que els Cámara, Grosske i Rosselló es treguin del capell. Ara mateix, just en el moment que escric aquestes retxes, un nombrós grup de militants i simpatitzants del PSM estan signant un manifest públic per a lliurar al Consell de Direcció Política del PSM demanant seny i que no es tiri per la borda l'esforç fet pel nacionalisme d'esquerra en aquestes darreres dècades. Aquest nombrós grup de militants s'adona a la perfecció, talment com nosaltres ja havíem advertit any rere any, dels poderosos interessos que mouen les cordes dels qui volen acabar amb el seu partit. Tothom amb dos dits de seny sap ben bé que el projecte que ordeixen els grups de pressió econòmics de les Illes, des del PP fins a la socialdemocràcia passant per UM, és acabar amb la història de lluita contínua dels homes i dones, dels col·lectius que han constituït la columna vertebral de la resistència dels mallorquins a la depredació del nostre territori i la nostra cultura.


Els signants del manifest de defensa del nacionalisme d'esquerres, i més concretament del PSM, afirmen que són moltes les forces polítiques que pensen sobreviure damunt les despulles del PSM. La nostra preocupació, diuen, "és conseqüència de veure com perilla que l'espai socioelectoral que fins ara ha ocupat el nacionalisme d'esquerres del PSM es repartesqui entre EU-Els Verds, el sector 'nacionalista' del PSOE i Esquerra Republicana de Catalunya. Això, dit amb el respecte que ens mereixen aquestes formacions polítiques, amb cada una de les quals ens uneixen determinades sensibilitats i afinitats socials i programàtiques. Però cap d'aquestes sensibilitats i afinitats és capaç d'abraçar l'espai sociològic i electoral que fins ara ha reunit el PSM ni les seves possibilitats d'eixamplar la base social".


Pens que els grups de pressió, les organitzacions polítiques, els grans poders mediàtics al servei dels interessos especulatius de la dreta que ja canten victòria, s'equivoquen molt. Tot aquest personal que ja compta els vots i els diputats de més que traurà xuclant un espai nacionalista que ha de desaparèixer no coneixen prou bé el tarannà militant de la base social del PSM. En temps de la transició, i ho record a la perfecció perquè qui signa aquest article llavors formava part de la direcció del partit, les campanyes rebentistes conjuntes del franquisme reciclat amb PSOE i PCE no aconseguiren rompre la columna vertebral del nacionalisme d'esquerres. Si no ho aconseguiren aleshores quan el PSM era una formació que just acabava de néixer... com ho podrien aconseguir ara amb els centenars de quadres i provats militants de què disposa? Els homes i dones del PSM no ignoren que en aquests moments es juga molt més que la desaparició o consolidació d'un partit polític. La desaparició o la marginalització del PSM seria, ni més ni manco, com diu el Manifest que circula per Mallorca, "la fi d'una manera de veure Mallorca i, molt possiblement, de la Mallorca per a la qual hem lluitat". I serà per això mateix que el PSM no caurà en mans d'UM, del PSOE ni d'Esquerra Unida.


Miquel López Crespí


Tothom era damunt nostre per provar de barrar el pas a l’herència política d’Emili Darder i Gabriel Alomar, que era el que aleshores representava el PSM. Sempre recordaré l’alegria que vaig tenir quan, després de coordinar la campanya electoral de 1979, poguérem treure el primer regidor d’esquerra nacionalista a l’Ajuntament de Ciutat, l’amic Jaume Obrador, i Biel Majoral i Pere Llinàs com a consellers del Consell Insular de Mallorca. Més de vint-i-cinc mil vots per a una força política sense diners de la banca, ni espanyola ni internacional, sense propaganda televisiva, era una fita històrica que ens sorprengué fins a nosaltres mateixos. (Miquel López Crespí)


Defensa del PSM


El IV Congrés del PSM (Inca, 1978) va elegir una direcció formada per Eberhard Grosske, Miquel López Crespí, Joan Perelló, Jaume Obrador, Margalida Bujosa, Joan Mesquida, Jaume Montcades, Rafel Oliver, J. A. Adrover i Francesc Mengod. En la fotografia podem veure el moment de la votació.

Ningú no dubta de la greu crisi que està patint el PSM, l’organització que durant aquests darrers trenta anys ha estat la capdavantera del nacionalisme progressista i alhora de la lluita contra les injustícies de la societat capitalista, provant de bastir sempre un món més just i solidari. Potser per això mateix, perquè durant dècades el PSM ha representat una de les avantguardes més combatives en la defensa de la nostra cultura i per la preservació dels nostres minvats recursos naturals que ens preocupa, i molt!, el seu futur. A més, com a persones que sempre li hem donat suport públic és normal que expressem la nostra preocupació. I aquest sentiment no és tan sols producte romàntic del record d’aquells anys de militància, quan el PSM era un grup encara extraparlamentari, marginat i atacat per la dreta, aleshores representada per UCD i AP, i per certa esquerra ansiosa de trepitjar moqueta i anar amb cotxe oficial. Tothom era damunt nostre per provar de barrar el pas a l’herència política d’Emili Darder i Gabriel Alomar, que era el que aleshores representava el PSM. Sempre recordaré l’alegria que vaig tenir quan, després de coordinar la campanya electoral de 1979, poguérem treure el primer regidor d’esquerra nacionalista a l’Ajuntament de Ciutat, l’amic Jaume Obrador, i Biel Majoral i Pere Llinàs com a consellers del Consell Insular de Mallorca. Més de vint-i-cinc mil vots per a una força política sense diners de la banca, ni espanyola ni internacional, sense propaganda televisiva, era una fita històrica que ens sorprengué fins a nosaltres mateixos.


Eberhard Grosske (recolzat en el 2CV) i Miquel López Crespí (en el centre de la fotografia) davant l'Ajuntament de Ciutat el dia que sortí elegit Jaume Obrador, primer regidor nacionalista del PSM i exdirigent de barris de l'OEC. Els militants del PSM sortiren al carrer a celebrar la victòria de l'esquerra.

No es tracta, com deia, del romanticisme nostàlgic que una persona pot sentir en recordar els anys de la joventut. El PSM va significar i significa molt en la històrica recent de Mallorca. En els anys posteriors de la transició, després de les traïdes del PCE i del PSOE a les idees de República, autodeterminació i socialisme, molts militants de l’esquerra alternativa mallorquina ens refugiàvem sota les sigles del PSM per a provar de servar, per al futur, les idees i principis que els aspirants a sous i poltrones abandonaven de seguida que oloraven els privilegis que s’aconseguien seguint les instruccions del franquisme reciclat, la socialdemocràcia espanyola o el carrillisme.

Hi ha molt més que tot això en la nostra preocupació pel futur del nacionalisme progressista a les Illes. No cal dir que, com tants d’amics i militants, hem estat testimonis de les maniobres més recents per a neutralitzar el partit fundat per Sebastià Serra i dirigit durant tants d’anys per Mateu Morro i Pere Sampol, entre molts d’altres companys. Directament o indirectament, mostrant la cara o d’amagat, conspirant, pegant ganivetades sempre que podien, tant la dreta com l’esquerra oficial han fet tot el possible per dinamitar el normal funcionament del PSM. Hem de recordar les campanyes de premsa orquestrades des de les oficines dels autèntics poders fàctics de les nostres Illes? Qualsevol persona preocupada per l’ampliació i consolidació del nacionalisme progressista sap a la perfecció, i segurament recorda molt bé, les desenes d’articles escrits per a augmentar les dificultats internes del PSM i, si era possible, per a dividir-lo i neutralitzar-lo. Les hemeroteques en són plenes de tots aquests pamflets per a barrar el pas a una força política que representava el mur que impedia el total control de Mallorca per part del caciquisme nostrat o de les forces econòmiques i polítiques alienes a la nostra terra.

Però aquesta introducció fent referència a la nostra preocupació pel futur del PSM té relació amb un pensament que vull expressar d´una manera clara i llampant. Em referesc al silenci que, davant la crisi actual, serven molts dels antics dirigents del partit. Silenci que, ho he de dir sincerament, encara no sé a quins motius o raons de força major obeeix. Crec que en situacions històriques com aquestes, quan, ho hem vist ara mateix, diverses agrupacions abandonen el PSM per estar en desacord amb la idea de dissoldre’s com a partit juntament amb Esquerra Unida, en moments tan greus i preocupants com aquests, repetesc, és quan s’hauria de sentir la veu d’aquells que fundaren el partit, d’aquells que durant més de vint anys han dirigit l’organització. Ara em vénen a la memòria els noms de dos bons amics com han estat sempre Sebastià Serra i Mateu Morro. Però podríem parlar també de Pere Sampol, Joan Mayol, Maria Antònia Vadell, Antoni Alorda o tots aquells dirigents i càrrecs públics que han tengut, i molts d’ells tenen encara, una representació institucional prou significativa.

Pens que aquests excel·lents amics i companys haurien de deixar la por, si és que en tenen, i sortir a la palestra a dir la seva, a opinar sobre el possible futur del nacionalisme progressista a les Illes, a analitzar els fets que s’esdevenen, tant en relació amb la coalició electoral del 2007 com en relació a la creació d´un bloc com a nova força política mallorquina.

Mateu Morro, Sebastià Serra i tants i tants intel·lectuals i professionals, la veu dels quals és necessària en aquests moments... ¿tenen por d’interferir en els debats de l’actual direcció amb les seves reflexions? Que algú els pogués acusar d’ingerència? Qui sap si esperen a opinar per a després de les eleccions i així ningú els podria fer responsables del que s’esdevengui el maig de 2007. És una opció que puc entendre però que no compartesc: la situació del nacionalisme progressista a la nostra terra és prou greu per a anar amb certs miraments i determinats prejudicis. La dreta, els poders fàctics que volen acabar amb el PSM, els partits per als quals el nacionalisme progressista sempre ha significat un entrebanc, no en tenen cap, de mirament, per a fer-lo desaparèixer definitivament del mapa polític.

Crec, i molts de companys i companyes així m’ho han dit, que hi ha un cert deure de la direcció històrica del PSM amb aquests militants que, durant prop de trenta anys, els han seguit i votat segurs que l’organització que dirigien era una eina eficaç per a la tasca de deslliurament nacional i social del nostre poble. Som moltes les persones que voldríem, doncs, llegir una explicació dels fets que s’esdevenen en els darrers temps. Una explicació sincera, constructiva, oberta al futur, que serveixi per a consolidar i desenvolupar tot el que ha donat de positiu en aquests darrers trenta anys el PSM a Mallorca i a les Illes en general.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (4-X-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

El primer Pacte de Progrés i la defensa de l'ecotaxa: la por de l'esquerra del règim

pobler | 03 Novembre, 2008 16:47

En la reunió amb els empresaris el president Antich digué que, a conseqüència de la crisi mundial, l'ecotaxa possiblement seria ralentitzada. Indubtablement aquestes "oportunes" declaracions del president serviren per a posar oli a les deteriorades relacions del Consolat de Mar amb l'hostaleria. Josep Oliver, president de les Associacions Empresarials de Balears (CAEB) acollí amb extraordinàries mostres de satisfacció l'inesperat gir estratègic d'Antich. Posteriorment (el 26-X-01) s'informava que: "el Govern introduirà una esmena en els Pressuposts per suspendre l'aplicació de l'ecotaxa". (Miquel López Crespí)


Pensam que seria molt greu abandonar el que era el "projecte estrella" de la legislatura. Fins ara mateix, la possibilitat d'aconseguir unes pessetes (cent vuitanta per turista) per a millores de les infraestructures fetes malbé per dotze milions de visitants, demostrava un tarannà diferent del dels governs conservadors. Ja sabem que l'ecotaxa no era el sistema perfecte -ni molt manco!- per a solucionar dècades de desgavell turístic. Però podia ser un inici si es combinava amb el control de l'oferta illegal de xalets i apartaments. Aquest era el nus de la qüestió: aconseguir que la patronal d'hostelaria no se sentís castigada per la llei del govern. (Miquel López Crespí)


Història del Pacte de Progrés: el president Antich i l'ecotaxa


Només manquen divuit mesos per a les properes eleccions autonòmiques, la prova de foc del Pacte de Progrés. Cada vegada resulta més complicat explicar a la gent que durant la legislatura progressista s'ha avançat en la solució dels problemes de les Illes. És hora de fer recompte de les materialitzacions concretes que es poden oferir als electors. Suposam que això serà el que farà el president Antich en el debat del proper dia nou. La premsa ha informat que l'equip de la Presidència ja fa temps que hi està fent feina: recopilació d'informes de les conselleries, recompte de coses fetes, contacte directe telefònic amb els consellers i directors generals per a poder oferir a les ciutadanes i ciutadans un panorama una mica afalagador referent als compromisos pactats l'any 1999... Però els problemes sempre hi són presents. Ara es fan unes declaracions i a l'endemà en podem sentir unes altres. En la reunió amb els empresaris el president Antich digué que, a conseqüència de la crisi mundial, l'ecotaxa possiblement seria ralentitzada. Indubtablement aquestes "oportunes" declaracions del president serviren per a posar oli a les deteriorades relacions del Consolat de Mar amb l'hostaleria. Josep Oliver, president de les Associacions Empresarials de Balears (CAEB) acollí amb extraordinàries mostres de satisfacció l'inesperat gir estratègic d'Antich. Posteriorment (el 26-X-01) s'informava que: "el Govern introduirà una esmena en els Pressuposts per suspendre l'aplicació de l'ecotaxa". Al mateix temps, i per a complicar una mica més la situació en reunió amb els sindicats, el president Antich deia tot el contrari. Hauríem d'aclarir aquesta qüestió d'una vegada per totes i no variar de cantent segons quin sigui el sector que tenim al davant. Aquesta decissió del Govern ha suposat -no hi ha cap dubte al respecte!- un important acostament de l'executiu balear als poders fàctics econòmics i més concretament al sector hoteler.

Pensam que seria molt greu abandonar el que era el "projecte estrella" de la legislatura. Fins ara mateix, la possibilitat d'aconseguir unes pessetes (cent vuitanta per turista) per a millores de les infraestructures fetes malbé per dotze milions de visitants, demostrava un tarannà diferent del dels governs conservadors. Ja sabem que l'ecotaxa no era el sistema perfecte -ni molt manco!- per a solucionar dècades de desgavell turístic. Però podia ser un inici si es combinava amb el control de l'oferta illegal de xalets i apartaments. Aquest era el nus de la qüestió: aconseguir que la patronal d'hostelaria no se sentís castigada per la llei del govern.

De cop i volta, les contradictòries declaracions del president Antich davant la patronal portaren la preocupació a molts sectors progressistes. La premsa deia avui mateix (27-X-01): "Els Verds están dispuestos a iniciar una nueva batalla interna en el Pacte para evitar que sus socios de gobierno aprueben una enmienda en los presupuestos para aparcar la aplicación de la ecotaxa". Esquerra Unida també ha declarat que considerava un error estratègic anunciar la suspensió de l'impost. La primera lectura que fem de les declaracions del president és la que ja ha fet tothom: nova claudicació de l'executiu davant els grans poders econòmics. I, el més trist de tot el que comentam: haver de recórrer una altra vegada a la crisi mundial, a la guerra contra l'Afganistan, a l'esbucament de les Torres Bessones de Nova York, com a sistema permanent de justificació. Antich declarava que "la suspensión de la ecotaxa es 'una sensibilidad' para estar 'al lado del sector turístico'".

És massa evident (i ja ho comenta molta gent propera als plantejaments del Pacte) que Antich sembla que només esperava una excusa per a començar la marxa enrere.

Sabem que s'han fet passes importants en matèria de normalizació lingüística, benestar social, medi ambient... però no basta. L'electorat progressista demana un avenç que sigui palpable. Lluny de les habituals declaracions de bona voluntat no es veuen per part ni banda millores en aspectes essencials de la vida dels ciutadans de les Illes. El collapse de les carreteres és ja un fet que dificulta la vida quotidiana dels que vivim en aquesta terra. Part dels ingressos d'aquesta ajornada ecotaxa havien d'anar, entre altres coses, cap a millores concretes.

Mentre Antich feia les sorprenents declaracions que analitzam ("para estar al lado del sector turístico"), Maria Antònia Munar era a Madrid i aconseguia un nou èxit mediàtic en anunciar la compra de Raixa per part del Ministeri de Medi Ambient. Munar continuava, lentament, però inexorablement, amb la seva política de ressuscitar Jaume Mates i el PP. Cada nou dinar, cada nova entrevista, només serveix per a consolidar un PP que, per l'estiu, estava tan tocat d'ala que ja hi havia un ferm moviment intern per anar bastint el PPIB (el Partit Popular de les Illes Balears): més de dotze diputats i desenes de regidors i batles donaven suport al projecte. El primer dinar Matas-Munar aturà en sec la maniobra i el sector "madrileny" del PP es tornà a consolidar. Posteriorment l'abstenció d'UM en el Consell propicià una nova victòria dels homes de Matas: s'aconseguia treure endavant dues propostes. Un somni inimaginable només feia un parell de mesos! Per si encara mancava cap cosa en aquesta hàbil aproximació, la reunió de dimecres dia disset d'octubre consolidava aquesta mena de trobades i treia definitivament de la convalescència un Jaume Matas massa tocat pel cas Mapau, la rebellió de les seves bases i la llunyania de Mallorca. La consolidació de José María Rodríguez esdevingut nou secretari general del PP balear podria ser una de les conseqüències polítiques del suport que Munar ha donat a Matas aquestes setmanes.

Munar tornava ser el polític intelligent i astut que hem conegut en els darrers anys. Mentre ataca sense miraments l'ala esquerra del Pacte (Esquerra Unida i Els Verds) i provava d'atemorir Antich, de fet concretava diversos aspectes d'un possible pacte UM-PP en el 2003 i demostrava a tothom que qui manava de veritat a les Illes era ella i ningú més.

A tot això el PSOE és lent. I, el que és pitjor, a la vista dels seus possibles votants, de l'electoral en general, va abandonant posicions que semblaven de principi.

Els Verds, vist i constatat el desgavell, la situació de continu deteriorament del Pacte, demanaven una reunió de tots els partits per a analitzar la situació i mirar de trobar solucions. També exigien una trobada especial PSOE-Verds per tractar qüestions d'interès comú a ambdues formacions.

La consellera verda Margarida Rosselló declarava recentment que no volien governar "a qualsevol preu". I és que, de no mudar amb urgència determinades formes d'exercir el poder, la gent començarà a demanar responsabilitats polítiques.

A només divuit mesos de les eleccions comença a ser hora de concretar una política alternativa. Gestionar per gestionar ho pot fer qualsevol. No és aquest el problema. Es tracta de provar de fer una cosa més seriosa: controlar el saqueig de recursos i territori, millorar les infraestrcutures, dotar de més recursos sanitat, benestar social, ensenyament; aturar l'accelerat procés de destrucció de la nostra cultura adequant una encertada política d'integració de la immigració lluny de qualsevol provatura racistoide... Cada vegada manquen menys mesos per al nou examen electoral. Antich hauria d'escoltar menys Munar i els poders fàctics i més els seus socis.

Miquel López Crespí

(1-XI-01)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

La narrativa insular del segle XX: un recull de contes

pobler | 03 Novembre, 2008 12:00

En aquesta antologia el lector pot trobar quaranta-quatre narracions seleccionades de diferents llibres meus publicats entre 1973 i 1993. Hi ha igualment alguns contes que es publiquen per primera vegada. Concretament els titulats “Parets de foc”, “Lídia”, “L’ermità” i “La mort”. Quatre narracions escrites a mitjans dels anys vuitanta. La majoria de les narracions seleccionades, és a dir, trenta-vuit, corresponen, doncs, a nou llibres editats entre començaments dels setanta i principis del noranta. (Miquel López Crespí)


L’Antologia Un viatge imaginari i altres narracions



Pere Rosselló Bover, director de les col·leccions Tià de sa Real i El Turó

La col·lecció Tià de sa Real que tan encertadament dirigeix l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover acaba de publicar una antologia de narracions meves titulada Un viatge imaginari i altres narracions. En aquesta antologia el lector pot trobar quaranta-quatre narracions seleccionades de diferents llibres meus publicats entre 1973 i 1993. Hi ha igualment alguns contes que es publiquen per primera vegada. Concretament els titulats “Parets de foc”, “Lídia”, “L’ermità” i “La mort”. Quatre narracions escrites a mitjans dels anys vuitanta. La majoria de les narracions seleccionades, és a dir, trenta-vuit, corresponen, doncs, a nou llibres editats entre començaments dels setanta i principis del noranta.



La llista de llibres i de contes és la següent: de A preu fet (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1973), llibre que guanyà el Premi de Narrativa “Llorenç Riber 1972”, les narracions “Saor Éire”, “Cançons d’anar a marjal”, “Decapvespre”, “La invitació”, “Lluna de mel a Castella” i “La llibertat”; del llibre La guerra just acaba de començar (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1974), recull de contes que obtengué el Premi de Narrativa “Ciutat de Manacor 1973” amb un jurat format per Blai Bonet, Guillem Lluís Díaz-Plaja, Josep Melià, Antoni Serra i Manuel Vázquez Montalbán, les narracions “La guerra just acaba de començar”, “Genteta de Ciutat (I)”, “Passa que...” i “Fugir”; del llibre Diari de la darrera resistència (Fundació Cultural Tavernes de la Valldigna, València, 1987), les narracions “Una dona mallorquina”, “Els darrers militants”, “Parella”, “La manifestació”, “La difícil subsistència”, “Malson”, “Parelles modernes” i “Pares i fills”; del llibre Paisatges de sorra (Ajuntament de Gandia, València, 1987), recull de contes que va guanyar el VIII Premi Joanot Martorell, atorgat per un jurat format per Josep Iborra, Encarna Santceloni, Bernat Capó, Alfons Sánchez i Ignasi Mora, les narracions “La pel·lícula d’aquesta nit”, “Els diners del premi”, “Desaparegut” i “Una història d’amor”; del llibre Notícies d´enlloc (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1987), Premi de les Lletres 1987 atorgat per un jurat format per Josep M. Llompart, Pau Faner, Francisco Díaz de Castro i Jaume Adrover, les narracions “Una bona carrera”, “Genteta de Ciutat (2)”, “Acqua alta”, “L’aire s’omplia de la fosca més densa” i “Missatge xifrat”; del llibre Necrològiques (Amós Belinchón Editor, València, 1988), Premi Ciutat de València Constantí Llompart 1988 atorgat per un jurat format per Ferran Torrent, Martín Quirós Palau i Joaquim Soler, les narracions “La força del record”, “Escriptors”, “Un viatge imaginari”, “El darrer guerriller”, “Atemptat”, “Una fotografia clandestina”, “La cambra dels quinze”, “El viatge” i “Carta personal”; del llibre Històries del desencís (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 1995) la narració “El talp”; del llibre Vida d’artista (Llibres del Segle, Lleida, 1995), Premi Serra i Moret de la Generalitat de Catalunya atorgat per un jurat format per Isabel-Clara Simó, Francesc Candel, Joaquim Ferrer, Miquel Porter Moix, Pilarín Bayès, Albert Jané, Oleguer Sarsanedes i Antoni Kirchner, la narració “Tertúlia literària”; del llibre Crònica de la pesta (Llibres del Segle, Girona, 1993), la narració”El mecanisme del temps”.

Han quedat al marge de l’antologia, alguns contes del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola (Editorial Laia, Barcelona, 1984), que havia considerat de bon començament.

Es tracta, en definitiva d´un ampli mostrari del que vaig anar escrivint des de mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart i alguns altres amics m’encoratjaren al conreu de la literatura.

Una mostra de la narrativa d´un escriptor, qui signa aquest article, que els especialistes en l’estudi de la literatura catalana han situat en el que s’ha denominat “Generació literària dels anys 70” i en la qual l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Defensa dels Estats Units: 1 vídeo de Pete Seeger dedicat a les Brigades Internacionals

pobler | 03 Novembre, 2008 07:43

No és el poble de Nova York, Kentucky, Arkansas, Nebraska, Los Angeles o Florida, el culpable de tots els crims contra la humanitat causats pel Pentàgon. Els únics culpables dels milions i milions de morts que l'imperialisme ha fet arreu del món són les classes dominats de l'imperi, el capitalisme ianqui, el racisme que ha dominat el règim dels EUA a través de tota la seva tenebrosa història d'agressions i intervencions militars. (Miquel López Crespí)


Defensa dels Estats Units


No és el poble de Nova York, Kentucky, Arkansas, Nebraska, Los Angeles o Florida, el culpable de tots els crims contra la humanitat causats pel Pentàgon. Els únics culpables dels milions i milions de morts que l'imperialisme ha fet arreu del món són les classes dominats de l'imperi, el capitalisme ianqui, el racisme que ha dominat el règim dels EUA a través de tota la seva tenebrosa història d'agressions i intervencions militars.

Ens estimam el poble estato-unidenc per damunt de tot. Aquell poble que ha sabut lluitar contra el nazisme i el feixisme a Europa i contra l'imperialisme japonès en el Pacífic; ens estimam a fons el record dels milers d'antifeixistes de la Brigada Internacional "Lincoln" que vengué a lluitar contra Franco l'any 1936 (hi ha un llibre molt interessant al respecte: Voluntarios norteamericanos en la guerra civil española, de Cecil Eby, publicat per Edicions Acervo l'any 1974); recordam amb afecte els intellectuals i treballadors, els sindicalistes i membres de partits d'esquerra estato-unidencs repressaliats en temps del maccarthysme; present en tot moment el llegat de Martin Luther King, la seva ferma lluita (i que li costa la mort a mans dels feixistes proimperialistes ianquis) en defensa dels drets civils dels milions de ciutadans estato-unidencs que, a causa del color de la seva pell, eren privats dels seus drets més elementals per part del racisme ianqui. Pensam igualment en els revolucionaris dels EUA de totes les tendències (els Panteres Negres, els trosquistes detinguts i empresonats; els anarquistes com Sacco i Vanzetti i milers i milers més assassinats "legalment" en milers de falsos judicis); recordam el llegat combatiu de Malcolm X i de tants d'altres de revolucionaris dels EUA; estimam el marxisme estato-unidenc, un dels més brillants del món, que, amb obres com les de Sweezy, Genovese, Nicolaus, Gould i tants d'altres, ens ha donat armes analítiques d'importància decisiva.

Com deia més amunt, els esquerrans i antiimperialistes d'arreu del món en sentim hereus d'aquesta herència progressista. Una herència que prové de la guerra d'independència (l'exemple heroic dels patriotes de 1776-1783 que canta Walt Whitman en els seus poemaris). Un llegat que passa pels combats del segle XIX (la guerra civil) contra l'esclavisme del sud i arriba fins als socialistes, anarquistes i comunistes dels anys vint i trenta, als brigadistes internacionals que lluitaren per la nostra llibertat i la llibertat de la humanitat l'any 1936.

De sempre hem estimat tot aquest component progressista del poble nord-americà. La intellectualitat progressista i avançada sempre va ser crítica amb el sistema imperialista ianqui (des de diverses perspèctives i no sempre des de l'esquerra). Parlam de les obres, assaigs, articles de James Baldwin, Edward Albee, Leroi Jones, Susan Sontag, Normam Mailer, Bernard Malamud, Arthur Miller, Allen Ginsberg, John Updike, Mary Mac Carthy, el mateix Malcolm X...

El cinema ianqui, les aportacions d'algunes de les produccions d'aquesta indústria a l'avenç dels pobles i a la seva autoconsciència progressista des de Chaplin a Stanley Kubrick, forma part igualment de la nostra mitologia pro-estatounidenca. ¿Qui no recorda que Humphrey Bogart prengué una posició activa -amb recollida de diners inclosa, amb manifestacions davant al Casa Blanca- per tal de defensar la República espanyola amenaçada pel feixisme? ¿Quants de guionistes, directors i actors estato-unidencs no es jugaren la vida i anys de presó, l'acomiadament de la feina, pet tal d'ajudar tots els moviments d'esquerra i antiimperialistes de l'època, sobretot en temps de les persecucions marcartistes? ¿Com no valorar, estimar a fons aquesta valuosa aportació a la causa de l'alliberament dels pobles?

¿Què no deven sentimentalment a Casablanca, el film que dirigí l'any 1942 el director Michael Curtiz i que protagonitzaren Humphrey Bogart i Ingrid Bergman?

Els directors Otto Preminger, Howard Hawks, Josef Von Sternberg, Fritz Lang, Fred Zinnemann, Ernst Lubitsch, King Vidor, Frank Capra o el mateix Orson Welles ens ajudaven a conèixer a fons l'ànima del poble estato-unidenc (malgrat les fortes limitacions culturals i polítiques imposades per la censura dels comissaris de la indústria del cine).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Sa Pobla (1956): la capsa dels tresors i el cavallet de cartró

pobler | 02 Novembre, 2008 18:41

Dins una capsa de llauna que abans havia servit per a guardar les gal·letes d’Inca, hi tenia els meus cromos, ben acolorits, amb animals salvatges, la història de les races humanes, els futbolistes del moment... Aquelles meravelles que em descobrien l’existència d´una fauna desconeguda i misteriosa, de continents amb homes i dones que vivien nus, a la selva, de rostres estranys, amb plomes al cap i llances i arcs amb fletxes. Un món ple de cocodrils i elefants, serps verinoses i lleons salvatges pasturant per les grans planures africanes. Cromos que eren amagats en l’alumini que envoltava les xocolatines que la mare em comprava alguna vegada per a berenar. Un luxe, comprar xocolata a la botiga del costat! (Miquel López Crespí)


El cavallet de cartró



La riquesa d´un infant sovint no anava més enllà de la pilota de drap, la baldufa amb què jugàvem pels nostres carrers sense asfaltar, el cavallet de cartró que, un any que obtenguérem molt bones notes, ens portaren els reis d’Orient.

El cavallet de cartró que un ruixat va fer malbé!

L’havia deixat enmig del pati i quan aquella nit començà la tempesta ningú no es recordà d’anar a cercar-lo. Encara sent damunt les galtes, davallant fins als llavis, la saladina de les llàgrimes rajant sense aturar fins que l´oncle, en veure’m tan amoïnat, començà a fer-ne un de fusta amb la llenya d´un tronc que teníem al llenyer i les fustes de quatre caixons de material del taller del pare. Un cavallet amb rodes que em durà molts d’anys i que fins i tot m’acompanyava cada dia, quan anava a dormir, situat al racó de la cambra, vora les joguines més estimades: l’avió que em regalà la padrina quan vaig fer els set anys, el joc de fustes de coloraines per a bastir edificis sorprenents, palaus, cases i ponts damunt rius imaginaris.

Les riqueses de la infantesa!



Dins una capsa de llauna que abans havia servit per a guardar les gal·letes d’Inca, hi tenia els meus cromos, ben acolorits, amb animals salvatges, la història de les races humanes, els futbolistes del moment... Aquelles meravelles que em descobrien l’existència d´una fauna desconeguda i misteriosa, de continents amb homes i dones que vivien nus, a la selva, de rostres estranys, amb plomes al cap i llances i arcs amb fletxes. Un món ple de cocodrils i elefants, serps verinoses i lleons salvatges pasturant per les grans planures africanes. Cromos que eren amagats en l’alumini que envoltava les xocolatines que la mare em comprava alguna vegada per a berenar. Un luxe, comprar xocolata a la botiga del costat! Sovint el nostre berenar de l´horabaixa no consistia en res més que un bocí de pa amb oli i una mica de sucre. Però quin plaer, el pa amb oli i sucre després d’haver estat hores jugant i la fam, insaciable, et rosega el ventre i et menjaries qualsevol cosa! No era cada dia, que podíem anar a comprar una pastilla de xocolata amb cromos a dintre! Per això cada dibuix que sortia de l’estoig de paper d’alumini era més preciós, talment una joia introbable, la porta a tots els misteris, com una entrada que ens permetia viatjar en canoa a peu pels fabulosos mons de la jungla i les altes muntanyes curulles de neu, els grans deserts africans o, girant el full de l'àlbum, visitar les grans piràmides, caminar dalt de la Gran Murada de la Xina i, com si llegíssim una novel·la de Jules Verne, pujar al coet que ens faria anar a la Lluna, davallar a les profunditats de la Terra.

No hi havia cap misteri, cap possible viatge que no hi fos dins la capsa dels tresors.



Els cromos i la baldufa espanyada que algú em fa fer malbé jugant al carrer. Les bolles de fang i de cristall amb les quals jugàvem, posseïts per la dèria de guanyar-ne una més, cada vegada que aconseguíem vèncer els amics en el joc. I les copinyes que havíem portat de la platja el darrer diumenge d´un estiu pretèrit que s´ha fet fonedís amb el pas dels anys. Tot plegat, al costat dels bocins de llapis de coloraines i tres o quatre soldadets de plom que, dissimuladament, havia robat de l´esplendorós i invencible exèrcit del meu millor amic. Després, no sé ni com ni el perquè, tot desaparegué de sobte. Inexplicablement, sense adonar-nos del que s’esdevenia, s’esfondraven les coartades tan difícilment bastides. I és avui, no sé encara els motius, mentre anava mirant les fotografies antigues, les cartes esgrogueïdes dels pares i els oncles, que tot ha retornat a la memòria.

Com cercar a les palpentes un món enfonsat sota les aigües.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 
Powered by MallorcaWeb