Miquel López Crespí - Memòria històrica

Dins una capsa de llauna que abans havia servit per a guardar les gal·letes d’Inca, hi tenia els meus cromos, ben acolorits, amb animals salvatges, la història de les races humanes, els futbolistes del moment... Aquelles meravelles que em descobrien l’existència d´una fauna desconeguda i misteriosa, de continents amb homes i dones que vivien nus, a la selva, de rostres estranys, amb plomes al cap i llances i arcs amb fletxes. Un món ple de cocodrils i elefants, serps verinoses i lleons salvatges pasturant per les grans planures africanes. Cromos que eren amagats en l’alumini que envoltava les xocolatines que la mare em comprava alguna vegada per a berenar. Un luxe, comprar xocolata a la botiga del costat! (Miquel López Crespí)

El cavallet de cartró

La riquesa d´un infant sovint no anava més enllà de la pilota de drap, la baldufa amb què jugàvem pels nostres carrers sense asfaltar, el cavallet de cartró que, un any que obtenguérem molt bones notes, ens portaren els reis d’Orient.

El cavallet de cartró que un ruixat va fer malbé!

L’havia deixat enmig del pati i quan aquella nit començà la tempesta ningú no es recordà d’anar a cercar-lo. Encara sent damunt les galtes, davallant fins als llavis, la saladina de les llàgrimes rajant sense aturar fins que l´oncle, en veure’m tan amoïnat, començà a fer-ne un de fusta amb la llenya d´un tronc que teníem al llenyer i les fustes de quatre caixons de material del taller del pare. Un cavallet amb rodes que em durà molts d’anys i que fins i tot m’acompanyava cada dia, quan anava a dormir, situat al racó de la cambra, vora les joguines més estimades: l’avió que em regalà la padrina quan vaig fer els set anys, el joc de fustes de coloraines per a bastir edificis sorprenents, palaus, cases i ponts damunt rius imaginaris.

Les riqueses de la infantesa!

Dins una capsa de llauna que abans havia servit per a guardar les gal·letes d’Inca, hi tenia els meus cromos, ben acolorits, amb animals salvatges, la història de les races humanes, els futbolistes del moment... Aquelles meravelles que em descobrien l’existència d´una fauna desconeguda i misteriosa, de continents amb homes i dones que vivien nus, a la selva, de rostres estranys, amb plomes al cap i llances i arcs amb fletxes. Un món ple de cocodrils i elefants, serps verinoses i lleons salvatges pasturant per les grans planures africanes. Cromos que eren amagats en l’alumini que envoltava les xocolatines que la mare em comprava alguna vegada per a berenar. Un luxe, comprar xocolata a la botiga del costat! Sovint el nostre berenar de l´horabaixa no consistia en res més que un bocí de pa amb oli i una mica de sucre. Però quin plaer, el pa amb oli i sucre després d’haver estat hores jugant i la fam, insaciable, et rosega el ventre i et menjaries qualsevol cosa! No era cada dia, que podíem anar a comprar una pastilla de xocolata amb cromos a dintre! Per això cada dibuix que sortia de l’estoig de paper d’alumini era més preciós, talment una joia introbable, la porta a tots els misteris, com una entrada que ens permetia viatjar en canoa a peu pels fabulosos mons de la jungla i les altes muntanyes curulles de neu, els grans deserts africans o, girant el full de l'àlbum, visitar les grans piràmides, caminar dalt de la Gran Murada de la Xina i, com si llegíssim una novel·la de Jules Verne, pujar al coet que ens faria anar a la Lluna, davallar a les profunditats de la Terra.

No hi havia cap misteri, cap possible viatge que no hi fos dins la capsa dels tresors.

Els cromos i la baldufa espanyada que algú em fa fer malbé jugant al carrer. Les bolles de fang i de cristall amb les quals jugàvem, posseïts per la dèria de guanyar-ne una més, cada vegada que aconseguíem vèncer els amics en el joc. I les copinyes que havíem portat de la platja el darrer diumenge d´un estiu pretèrit que s´ha fet fonedís amb el pas dels anys. Tot plegat, al costat dels bocins de llapis de coloraines i tres o quatre soldadets de plom que, dissimuladament, havia robat de l´esplendorós i invencible exèrcit del meu millor amic. Després, no sé ni com ni el perquè, tot desaparegué de sobte. Inexplicablement, sense adonar-nos del que s’esdevenia, s’esfondraven les coartades tan difícilment bastides. I és avui, no sé encara els motius, mentre anava mirant les fotografies antigues, les cartes esgrogueïdes dels pares i els oncles, que tot ha retornat a la memòria.

Com cercar a les palpentes un món enfonsat sota les aigües.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)