Miquel López Crespí - Memòria històrica

Ens trobam davant un nou incompliment com el de Son Espases? Ja està bé que s’hagi aconseguit la desclasificació des Guix, tothom ho ha celebrat, però al pacte entre els socis de govern, allò que ens varen fer creure, allò perquè sortirem al carrer tants i tants de milers de mallorquins i mallorquines era per salvar La Real, per no fer l’hospital de Jaume Matas, per aconseguir eliminar les Àrees de Reconversió Territorial. A vegades sembla que els polítics professionals ens tenen per beneits, que no tenim memòria i poden fer i desfer com volen, sense atendre a les conseqüències dels seus actes. (Miquel López Crespí)

Les claudicacions del Govern de les Illes

Les anomenades Àrees de Reconversió Territorial, que varen constituir una de les “propostes-estrelles” del Pla aprovat per UM-PP, no seran eliminades. És una nova victòria d´Unió Mallorquina i del PP, amb el consentiment dels partits que governen en el Consell de Mallorca.

Sortosament, el GOB, com ja ho va fer en el seu moment amb l’absurda llei Carbonero, una absurda llei desenvolupista que afavoria els interessos dels promotors i destruïa més sòl rústic, més territori, més recursos, ha alçat la veu i ha denunciat el desastre que pot significar l’incompliment d´un dels punts essencials del pacte de governabilitat que signaren l’any passat PSOE, Bloc i UM. En declaracions a la premsa, els portaveus del GOB han denunciat que la presidenta del Consell, Francina Armengol, “ha donat el braç a tòrcer davant les pressions d’UM per no eliminar les àrees de reconversió territorial incloses al Pla Territorial de Mallorca”.

Ens trobam davant un nou incompliment com el de Son Espases? Ja està bé que s’hagi aconseguit la desclasificació des Guix, tothom ho ha celebrat, però al pacte entre els socis de govern, allò que ens varen fer creure, allò perquè sortirem al carrer tants i tants de milers de mallorquins i mallorquines era per salvar La Real, per no fer l’hospital de Jaume Matas, per aconseguir eliminar les Àrees de Reconversió Territorial. A vegades sembla que els polítics professionals ens tenen per beneits, que no tenim memòria i poden fer i desfer com volen, sense atendre a les conseqüències dels seus actes.

Davant aquesta nova claudicació als poders fàctics encimentadors de les Illes, el GOB ha fet públic un dur comunicat de protesta en el qual mostra tot el seu desencís i decepció davant tants incompliments de promeses electorals. Sota un rncapçalament que diu “El GOB considera un greu error i un incompliment el no eliminar les ART” explica el significat de tot aquest embalum que, en el fons, pot amagar tèrboles operacions especulatives al servei dels destructors de les Illes. Com diu l’organització ecologista: “A aquestes ‘operacions de millora de la qualitat urbanística’ se’ls assignava el 30% del creixement de sòl urbà previst pel Pla. En realitat, el Pla utilitzava aquesta etiqueta per referir-se a operacions ben dubtoses, que han motivat, en alguns casos, la seva investigació per part de la justícia i en relació a la qual hi ha imputats alts càrrecs d’UM i PP”.

Però, talment com va acórrer amb el cas de la famosa llei del conseller d’Habitatge Jaume Carbonero, quan ens volia fer creure que la construcció en sòl rústic era per afavorir l’accés a l'habitatge de les classes populars, mentida que també va ser denunciada pel GOB, ara, altra volta, els polítics als quals hem ajudat a assolir la gestió del sistema ens expliquen romanços de mal pagador. Amb la “fórmula” màgica, en realitat una mala rondalla per a infants, que l’acord de l’actual equip de govern significa “que en les Àrees de Reconversió Territorial (ART) no es podrà construir en la present legislatura”, pretenen entabanar-nos.

Però Miquel Àngel March ho deixà ben aclarit en la seva compareixença davant els mitjans de comunicació quan qualificà aquest acord trampós d’”intolerable” i un “pas endarrere” en les promeses fetes quant a promoure des de les institucions un canvi del model territorial que s’ha anat desenvolupant fins ara mateix. Per a Miquel Àngel March aquestes famoses Àrees de Reconversió són l’excusa per a continuar urbanitzant les Illes en classificar el sòl rústic com a urbanitzable. I no parlem de les investigacions de la Fiscalia Anticorrupció al respecte, amb munió de polítics en actiu que són imputats d’accions il·legals.

Tot plegat, com en el cas de Son Espases o el de la construcció del camp de golf de Son Bosc, les obres del qual començaran el mes vinent, ens torna a fer veure les mentides de molts dels polítics professionals que, amb el nostre vot i suport, hem situat a recer del poder pensant que podrien fer una política diferent de la que ens tenien acostumats els partits de dreta.

Que no ens vénguin amb cançons! Si no s’eliminen aquestes Àrees de Reconversió, i l’acord actual ni les suspèn ni les elimina, el que ha fet aquesta gent és deixar les portes obertes per a l’encimentació futura. Caldria demanar als partits del pacte de governabilitat que siguin més coherents en el seguiment del que prometen i en el compliment dels acords signats. En cas contrari, l’electorat progressista arribarà a la conclusió que, com en el cas de Son Espases, els nous gestors que imaginàvem que aturarien l’encimentament actual, l´únic que fan és continuar l’anterior política depredadora. No era això, companys, no era això!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... (Miquel López Crespí)

El control de la cultura

A començaments dels vuitanta érem lluny d'imaginar tota la capacitat manipuladora del comissariat neoparanoucentista. Encara vivíem una mica ancorats en el passat, immersos en la idea que tots els escriptors catalans antifranquistes érem una sola família fent front a la dictadura i la despersonalització colonitzadora. Cert que intuíem coses, evidentment. Qualsevol lletraferit o persona interessada en la literatura ja podia anar copsant certs enlairaments interessats i molts silencis autènticament escandalosos. De totes maneres se notava que érem immersos en les idees i resolucions del Congrés de Cultura Catalana de finals dels setanta. El record de tants d'intel·lectuals que havien treballat, i molts d'ells encara treballaven, pel redreçament nacional i cultural ens feia viure dins una ampolla de vidre: pensar que tots els escriptors nostrats eren del tarannà d'aquells que havien fet tant per normalitzar llengua, novel·la, poesia, teatre, història... la cultura catalana entesa en el seu sentit antropològic, lluny del pansit elitisme dels exquisits. Ben cert que era una apreciació bastant errònia que no ens deixava veure com havia canviat la situació cultural i política amb la consolidació de l'estat de les autonomies i la reforma del règim sorgit de la victòria franquista del 39.

Quant als premis literaris, el control neoparanoucentista era i és semblant a la pressió exercida sobre editorials i suplements culturals. Normalment, ahir com avui, en això no s'ha canviat gaire en els darrers trenta anys, els premis que, diguem-ne, "consagren" eren vigilats a fons. En aquest camp eren -i són encara!- les editorials i els seus equips assessors els que determinen els guanyadors sense que això, moltes vegades, tengui gaire a veure amb la qualitat literària de l'autor guardonat. En els premis dits de "prestigi", aquells que hipotèticament "consagren", les editorials hi juguen fort quant a promocionar els autors més comercials que tenen en el seu llistat. També se sol premiar escriptors que, des del lloc que tenen a les institucions, han fet favors, la majoria de vegades econòmics, a aquestes editorials. Pensem en les substancioses subvencions, en les promocions editorials, en les compres institucionals i els encàrrecs que se solen fer... De fa anys són molts els companys del gremi que ja no perden el temps fent fotocòpies per optar a aquesta mena de premis. Sovint, l'incaut que hi participa de bona fe i que ignora les martingales que s'hi donen, s'estranya quan rep retornats els originals que havia enviat sense que aquests mostrin cap senyal que indiqui que han estat llegits (ni oberts). Aquells originals lliurats al concurs amb tanta il·lusió, pensant que el jurat els estudiaria amb interès, són retornats sense una arruga, sense que es noti res que indiqui que han estat tenguts en consideració. Il·lusió d'incauts pensar que totes les obres són llegides i estudiades amb prou rigor!

La situació cultural és com un cercle infernal. L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... El llistat de les maniobres més diverses que hem vist aquests darrers anys podia allargar-se fins a l'infinit, però el lector una mica assabentat del rerefons del nostre món cultural ja sap perfectament com van aquestes coses. Si finalment aquell autor o autora marginats aconsegueixen anar publicant amb certa regularitat rompent el blocatge del cercle de silenci i rebentista, en aquest mateix moment, com molt bé podeu imaginar, la ràbia produïda per la creixent enveja malaltissa que els domina augmenta fins a límits insospitats. I, precisament per aquest motiu, la ràbia és més intensa, i més ferotges les maniobres contra aquell o aquella que aconsegueix rompre els paranys ordits per tal o qual camarilla. I així fins a l'infinit, sense aturar mai. Analitzau la nòmina de bons escriptors dels Països Catalans, recordau les novel·les, poemaris i peces teatrals que vos han interessat i després ho comparau amb aquells noms que, de forma insistent, són promocionats per les camarilles neoparanoucentistes i comprovareu la veritat d'aquestes afirmacions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art. (Miquel López Crespí)

Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia. (Miquel López Crespí)

La revolució Internet: contra els enemics dels escriptors mallorquins

Internet és una eina que ha ajudat i ajuda a la democratització de la cultura. Pel que fa a la literatura, als llocs web que tenen la majoria d'autors i que porten la més diversa informació, han servit per a rompre l'estricte control de determinats clans i elits culturals; el control abusiu d'aquells que, des del poder mediàtic i institucional, sentenciaven qui era el que podia existir en el món de la ploma i qui era el condemnat a desaparèixer. Un bon sistema, en definitiva, per a tallar l'herba sota els peus de tota mena de manipuladors del fet artístic i literari.

Un dels principals problemes que tenia l'autor de vena, l'escriptor que no acceptava els estrets i sectaris cànons del paranoucentisme i la postmodernitat dominants era el fer arribar a l'hipotètic públic lector la notícia referent a l'aparició d'una determinada obra. De fora estant, és difícil entendre el nivell de prepotència que contra l'autor i el creador en general s'ha exercit i s'exerceix encara. La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art.

Els anys posteriors a la restauració monàrquica ens demostraren fins a límits inimaginables el que era i el que significava el control del paranoucentisme sobre la literatura. El ferreny domini de les pàgines de cultura, dels suplements o les revistes culturals i, de rebot, de determinades institucions serví per a demonitzar aquell o aquella que no combregava amb el credo oficial de la reacció que ens aclaparava i, en determinats aspectes, ens aclapara encara. De cop i volta, el silenci sobre l'obra de Salvador Espriu, Manel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló o Josep M. Llompart es va fer evident amb tota la seva virulència. Durant un quart de segle, el comissariat que hem patit i patim ha maldat i malda per desertitzar la nostra cultura de les veus més punyents, autèntiques i discrepants. Conec alguns companys de dèries literàries que farts de tanta martingala i manipulació han deixat d'escriure. Supòs que és el que volen els malfactors: desfer-se de la competència literària i política; consolidar el reialme de la mediocritat i les màfies culturals. I, com en temps de la transició, quan s'enterraren sota tones de ciment armat les idees de ruptura, socialisme i republicanisme, els sicaris pugnen per bastir una literatura no conflictiva, suau i edulcorada que barri el pas a la subversió que l'art autèntic representa.

Però vet aquí que la revolució Internet tira pel terra els plans de control tan treballosament bastits. De cop i volta, la manipulació del suplement de cultura ja no basta. L'autor que vol fer arribar una informació, no solament a Catalunya, sinó a qualsevol persona de la resta del món, si ha tengut esment a arxivar les adreces adequades (premsa, mitjans de comunicació, sectors professionals, grups culturals, lectors en general...), en segons pot enviat la notícia de l'aparició del llibre, el poemari o l'obra de teatre a quatre o cinc mil persones. Ja no hi ha obres silenciades! Internet té més difusió que qualsevol revisteta o suplement per als amiguets.

Aquest fet, juntament amb l'existència dels llocs web d'autors, ajuda a fer bocins els plans del comissariat. Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia.

Tot ha mudat. L'autor arriba en un moment a cinc mil possibles lectors. Pot proporcionar informació de primera mà a lectors de tot el planeta. En un moment la notícia de l'aparició d'aquell llibre és a l'ordinador de milers d'interessats en el fet cultural. Per si mancava alguna cosa, els llocs web, les revistes alternatives, ofereixen un material inabastable que, per la seva solidesa i seriositat han ensorrat igualment les més ferotges campanyes rebentistes dels malfactors. Al lloc web o a la revista alternativa, el lector pot consultar les opinions contrastades de multitud d'especialistes en el fet literari. Internet ajuda, doncs, a dinamitzar de forma efectiva el nostre somort panorama cultural.

Miquel López Crespí

(26-V-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Des dels despatxos d´aquells arquitectes progressistes s´ordien algunes de les sortides per a repartir fulls clandestins i per a fer pintades contra la dictadura més sonades del moment. També s´organitzà la campanya per provar de salvar la vida a Salvador Puig Antich, i moltes altres accions que portaven de cap la Brigada Social del règim i els serveis d´informació de la Guàrdia Civil. (Miquel López Crespí)

Palma: la plaça de Santa Eulàlia i l’antifranquisme

A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, el bar Modern, a la plaça de Santa Eulàlia, era un indret on ens reuníem a petar la conversa una munió de jovençans de totes les tendències polítiques del moment. En definitiva, el catalanisme i l´antifeixisme de l´època. Recordem que els carrillistes (PCE) tenien un local clandestí en el carrer de Zavellà, quasi tocant el darrere de l´església; per altra banda, els sectors més propers al consellisme, a l´anarquisme o al maoisme solíem tenir com a “centre d´operacions” la cooperativa d´arquitectes progressistes del carrer Estudi General, un pis molt gran i modern on treballaven els arquitectes Neus Inyesta, Guillem Oliver, Carlos Garcia Delgado, Manolo Cabellos... També hi compareixia Joana Roca, que després esdevendria una aferrissada maoista, cervell i organitzadora de l´exposició dels avanços xinesos i de la Revolució Cultural que es muntà en el Col·legi Oficial d´Arquitectes de Balears. En aquesta cooperativa, on vaig treballar uns quants d anys fent de delineant, s´organitzaven trobades amb grups d´obrers revolucionaris, sectors que havien tallat amb la política de reconciliació amb la burgesia i de pactes amb els sectors “aperturistes” del franquisme que propugnaven els carrillistes. Des dels despatxos d´aquells arquitectes progressistes s´ordien algunes de les sortides per a repartir fulls clandestins i per a fer pintades contra la dictadura més sonades del moment. També s´organitzà la campanya per provar de salvar la vida a Salvador Puig Antich, i moltes altres accions que portaven de cap la Brigada Social del règim i els serveis d´informació de la Guàrdia Civil.

El bar Modern era un centre de reunió de primer ordre. Imagín, es pot dir que no hi tenc cap dubte!, que la Brigada Social, que tenia el seu tenebrós cau ben a prop, en el carrer de la Soledat, número 5, hi devia tenir uns agents disfressats d´estudiants per a vigilar-nos. No solament hi anàvem aquells que treballàvem en la cooperativa dels arquitectes progressistes del carrer de l´Estudi General; també hi podies ensopegar amb tota la plana del carrillisme (PCE) illenc, començant per Francesca Bosch i acabant amb en Pep Vílchez, en Manolo Cámara o en Pep Valero i na Catalina Moragues. En Josep M. Llompart i el senyor Francesc de B. Moll s´hi aturaven un moment per a fer el cafetet abans d´anar a l´Editorial Moll. També els joves poetes hi feien tertúlia. Allà, a les cadires i taules del Modern, podies veure els joves poetes del moment. Ara mateix record Lleonard Muntaner, Damià Pons, Joan Perelló i Guillem Soler amb el llibre que havien escrit conjuntament, Temptant l´equilibri, que era la revelació del moment. A una altra taula hi podies veure na Joana Serra de Gayeta enllestint les seves entrevistes per a la revista Cort; més enllà, els estalinistes del PCE (ML-LP) reparaven una repartida de fulls volanders; més enllà, el pintor Gerard Mates havia trobat Miquel Morell, Manuel Picó, Miquel Àngel Femenies o Miquel Barceló, un jove desconegut en aquells moments, i petaven la conversa damunt art. No cal dir que Bernat Homar, el director de teatre que treballava a la llibreria Llibres Mallorca, també hi tenia les seves reunions, ben igual que Pere Noguera, amb el seus actors. El pintor i escultor Pere Martínez Pavia, director del grup de mímica Farsa, es reunia allà mateix abans de començar els assaigs, que normalment es feien ben al costat, al saló d´actes del col·legi de Sant Francesc. Amb el temps hi comparegueren alguns membres del grup trotsquista PORE, on militava l´estudiant Ramon Molina. Més endavant també hi hagué trobades de les Plataformes d´Estudiants Anticapitalistes i de l´OEC, l´Organitzaciò d´Esquerra Comunista, el partit on jo militava.

Va ser l´època, ara ja parl de l´any 1970, en què el professor Bartomeu Barceló ens dóna, als que treballàvem a la llibreria l´Ull de Vidre, bona part del fons editorial de Daedalus a fi de repartir-lo de forma gratuïta entre la gent per a donar a conèixer aquella nova llibreria progressista de Palma.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-VII-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Pere Rosselló Bover fa una acurada anàlisi de l´evolució de la poesia mallorquina des dels anys seixanta, “els anys del canvi”, en les seves paraules, fins a les noves incorporacions dels vuitanta. Pere Rosselló Bover situa el gruix d´aquests poetes de la generació dels setanta com a hereus, amb totes les seves contradiccions, del mestratge de Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà. Hauríem de tenir en compte que, molts d´aquests poetes dels anys cinquanta, seixanta i setanta resten units pel fil que els ferma de forma indissoluble al mestratge sempre present de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. (Miquel López Crespí)

Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló: 10 poetes mallorquins dels anys 70

La Biblioteca d´Escriptors Mallorquins ha publicat recentment el llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006). El volum, amb pròleg i selecció de poemes a cura de l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, reuneix unes mostres prou significatives de l´obra dels poetes Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló.

En el pròleg, Pere Rosselló Bover fa una acurada anàlisi de l´evolució de la poesia mallorquina des dels anys seixanta, “els anys del canvi”, en les seves paraules, fins a les noves incorporacions dels vuitanta. Pere Rosselló Bover situa el gruix d´aquests poetes de la generació dels setanta com a hereus, amb totes les seves contradiccions, del mestratge de Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà. Hauríem de tenir en compte que, molts d´aquests poetes dels anys cinquanta, seixanta i setanta resten units pel fil que els ferma de forma indissoluble al mestratge sempre present de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Després de Rosselló-Pòrcel i entre els autors mallorquins, ens interessen i influeixen, almanco personalment, llibres com El dolor de cada dia (1957) de Jaume Vidal Alcover; Comèdia (1960), de Blai Bonet; El cop a la terra (1962), de Marià Villangómez; i La Terra d´Argensa (1972) de Josep M. Llompart.

Parlar dels poetes dels anys seixanta i setanta és, com explica Pere Rosselló Bover en el llibre que comentam, descriure “els anys del canvi”. Com escriu l´escriptor i catedràtic: “Els anys 60 varen suposar per a la cultura catalana un moment de recuperació i de creixement, després de la dura repressió a què havia estat sotmesa des de la Guerra Civil”.

No cal dir que els autors de la generació dels anys setanta són fills igualment de les complicades circumstàncies polítiques i culturals del moment, hereus del desgavell produït per la sublevació feixista contra la república i, també, de les circumstàncies culturals i polítiques de la postguerra..

Aleshores l´aparició de poemaris com Una bella història (1962) de Miquel Bauçà i les inicials provatures literàries de Jaume Pomar, Guillem Frontera i Miquel Àngel Riera coincideixen amb les nostres primeres detencions i interrogatoris per part de la Brigada Social, la Gestapo del règim franquista. Per a alguns joves escriptors de mitjans dels seixanta, el “compromís” amb la renovació de la nostra cultura i la llibertat anava molt més enllà de la simple experimentació formal, de l'etèria protesta poètica plasmada en un llibret que poca gent llegiria.

Com explica en el pròleg l´autor de la selecció poètica 10 poetes mallorquins dels anys 70, no es tractava solament d´una ruptura formal amb la ideologia i l’estètica de l´Escola Mallorquina. Ara “calia igualment recuperar la imaginació i la fantasia com a parts essencials del nostre llegat cultural, viu en les llegendes i en les rondalles populars. El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”.

En l´apartat “La renovació realista”, després de parlar de Miquel Bauçà, Guillem Frontera, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Martí i Pol, Josep Melià i Francesc Barceló, Però Rosselló Bover situa Jaume Pomar i Miquel López Crespí entre alguns dels poetes més influïts pel realisme durant aquests anys. En parlar de la meva obra diu: “La seva poesia destaca per l´ús d´un llenguatge directe, en què tant apareixen temes biogràfics –com els viatges o el cinema--, com la denúncia social. Ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003). Fruit del seu compromís polític i social, l´obra narrativa de López Crespí s´inscriu en el realisme, al qual incorpora tècniques experimentals. També és autor d´un gran nombre de novel·les, obres teatrals i llibres d´assaig”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Avui fa 31 anys que uns joves llibertaris provinents del moviment Terra i Llibertat varen ocupar sa Dragonera. Aquell 7-7-77, una data màgica, uns 30 joves desembarcaren a sa Dragonera per tal d'ocupar-la i declarar-la lliure d'especulació urbanística i retornar-la al poble.

Dragonera pels dragons... (7/7/77 - 7/7/08)

Avui fa 31 anys que uns joves llibertaris provinents del moviment Terra i Llibertat varen ocupar sa Dragonera. Aquell 7-7-77, una data màgica, uns 30 joves desembarcaren a sa Dragonera per tal d'ocupar-la i declarar-la lliure d'especulació urbanística i retornar-la al poble.

Els projectes que hi havia sobre sa Dragonera eren els causants d'aquella ocupació. PAMESA, empresa constructora, volia construir a l'illot cinc urbanitzacions, dos ports, dues centrals potabilitzadores d'aigua, una planta empaquetadora de fems, carreteres, un heliport, volien dur l'energia necessària mitjançant un cable des de Mallorca...

Abans, però, d'aquesta ocupació ja s'havia iniciat un procés legal mitjançant al·legacions contra els planejaments urbanístics per part de col·lectius com el GOB, l'OCB, el COAB, la Societat d'Història Natural...

Aquell dia de juliol fou un punt d'inflexió en la lluita per sa Dragonera. A partir d'aquí Dragonera fou un tema que arrelà dins la consciència col·lectiva de tots els mallorquins.

Des de 1977 fins a 1987, quan el Tribunal Suprem donà la raó als ecologistes i suprimí els plans urnanístics sobre l'illot, es succeiren moltes accions legals i burocràtiques, però també actes d'acció directa fets majoritàriament per Terra i Llibertat. Entre d'altres coses feren manifestacions i concentracions, anaren a la Diputació a llegir un manifest, ocuparen la torre del Castell de Bellver, feren cercaviles, feren una processó de laments, un enterrament fictici de PAMESA, festivals de música... i fins hi tot una segona ocupació entre desembre de 1978 i gener de 1979.

Totes aquestes accions, burocràtiques i imaginatives, foren fonamentals per donar una força mai vista fins aleshores a un moviment per salvar de la destrucció un paratge natural.

Dragonera va ser comprada pel Consell al 1988 i no fou fins al 1995 que fou declarada Parc Natural.

Val la pena visitar-la i contemplar tota la bellesa i tota la riquesa natural per la qual més de trenta anys enrere lluitaren milers de persones, ja sigui signant, donant queviures i diners a pobles i mercats, o ja sigui ocupant l'illa, fent al·legacions o simplement assistint a alguna de les nombroses manifestacions a cridar allò de DRAGONERA PES DRAGONS!

Blog Urxella - http://alternativa.balearweb.net/post/53721

Aleshores marxar de viatge, fugir per uns dies del tancat ambient opressiu d'una capital de províncies en poder dels vencedors de la guerra civil, amb la presència omnipotent de la Brigada Social del règim franquista, era, indiscutiblement, penetrar en una galàxia de llibertat. Aquella antiga sensació de deixar endarrere els tricornis de la Guàrdia Civil a la frontera, queda reflectida en els primers versos del poema "El color ardent", on podem llegir: "En deixar darrere l'obscura frontera enfilferrada / tot mudava al nostre entorn. / Com si algú molt poderós ens hagués arrencat de les tenebres / d'una manotada, / amb la força d'un furient huracà. / Et mirava als ulls sense arribar a creure / que existís la possibilitat de fugir". (Miquel López Crespí)

Maig del 68. L'optimisme que posseeix l'esperit del jovent regnava arreu i semblava que cap núvol de tempesta podria marcir aquella esplendent joventut molt lluny encara dels primers símptomes de la vellesa i el desencís. L'amor hi era, radiant, al costat nostre, i res podia presagiar encara la lenta agonia de promeses i juraments. Com llegir en el poema "Tot tenia un sentit exacte": "La teva boca era un brillant símbol lliurat a excitants / divinitats capbussades en la fondària de les ones, / badant-se com els pètals de les roses.". (Miquel López Crespí)

Les ciutats imaginades: a la recerca del paradís perdut

En el segon poema del llibre Les ciutats imaginades, el que porta per títol "La recerca de l'imprevist", podem trobar, talment un manifest que exposa de forma clara i llampant el desig de l'autor, les motivacions, el significat del llibre editat per Cossetània Edicions. Diu el poema: "Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat, / les primaveres de vent càlid colpejant el rostre, / la neu d'Irlanda acompanyant la nostra retina sense descans. / Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l'estiu, / la boirina d'una Venècia eternament inundada. / La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós / a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand. / Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere, / continuar el viatge a la recerca de l'imprevist. / Es tractava d'aconseguir que, / almanco, / canviàs la naturalesa immutable / del món que ens alletà d'infants, / el cel, / els camins, / els homes i dones que trobàvem al davant.".

A Les ciutats imaginades hi ha referències concretes a molts dels indrets visitats per l'autor. El nom d'una ciutat, d'un carrer, d'un monument, d'una església... A unes ciutats hi vaig estar molt temps. En unes altres només hi vaig romandre el temps efímer que hi passa un turista quan hi va de vacances. En algunes, al contrari, hi vaig deixar part de la meva vida, ja que als carrers, a les places d'aquests pobles i ciutats que conegueren els anys més feliços, o imaginàriament feliços del poeta, s'esdevengueren fets cabdals en la vida personal de l'autor. Un poemari, doncs, amb la presència dels amors viscuts, dels amics i familiars esvanits en el temps... Una època, també, de viatges quasi clandestins a la recerca de llibres i revistes amb els quals alimentar la set de llibertat i de cultura d'uns joves mallorquins que acabaven de complir divuit, dinou o vint anys.

Aleshores marxar de viatge, fugir per uns dies del tancat ambient opressiu d'una capital de províncies en poder dels vencedors de la guerra civil, amb la presència omnipotent de la Brigada Social del règim franquista, era, indiscutiblement, penetrar en una galàxia de llibertat. Aquella antiga sensació de deixar endarrere els tricornis de la Guàrdia Civil a la frontera, queda reflectida en els primers versos del poema "El color ardent", on podem llegir: "En deixar darrere l'obscura frontera enfilferrada / tot mudava al nostre entorn. / Com si algú molt poderós ens hagués arrencat de les tenebres / d'una manotada, / amb la força d'un furient huracà. / Et mirava als ulls sense arribar a creure / que existís la possibilitat de fugir".

La fugida a la recerca de no se sap quina mena de paradís perdut. Qui sap si anar a la recerca de la llibertat perduda l'any 1939 amb la victòria militar de la burgesia i el feixisme. Cap a mitjans dels anys seixanta ja havíem patit en pròpia carn les urpades de la repressió feixista, tortures i detencions per part de la Brigada Social i, com el pare i els oncles quan lluitaven amb les armes en la mà per la llibertat, ja sabíem a quina trinxera havíem de combatre tot el que ens restàs de vida.

Maig del 68. L'optimisme que posseeix l'esperit del jovent regnava arreu i semblava que cap núvol de tempesta podria marcir aquella esplendent joventut molt lluny encara dels primers símptomes de la vellesa i el desencís. L'amor hi era, radiant, al costat nostre, i res podia presagiar encara la lenta agonia de promeses i juraments. Com llegir en el poema "Tot tenia un sentit exacte": "La teva boca era un brillant símbol lliurat a excitants / divinitats capbussades en la fondària de les ones, / badant-se com els pètals de les roses.".

Heràclit, François Villon i Jorge Manrique, com diuen Xavier Macià i Núria Perpinyà en el llibre La poesia de Gabriel Ferrater (Barcelona, Edicions 62, 1986) "son alguns dels molts poetes i pensadors que han estat preocupats pel pas inexorable del temps, o dit altrament, pel seu caràcter furiosament efímer" (pàg. 77). Però deixar constància de la desintegració del temps, de les persones, de les idees que havien de trasbalsar el món, recrear aquesta fugacitat, provar de recuperar, sempre inútilment, mitjançant el conreu de la paraula, el caramull de sentiments i emocions que alletaren la nostra joventut, no és una tasca senzilla ni basta sentir fortament el pes de la nostàlgia per a escriure poesia, plorinyant davant l'avenç inexorable de les manetes del rellotge. Som en el moment precís de trobar la forma adient, la paraula justa i exacta per a bastir la senzillesa del verb, per construir aquella experiència útil als lectors i qui sap si universal. Aquesta és la tasca fonamental de l'autor que, segur del seu ofici, ha de treballar la llengua talment l'argenter treballa l'or i la plata. Tota la resta, tot el que no sigui anar per aquest camí, serà potser un caramull de bones intencions més o manco ben escrites però només això: bones intencions literàries.

Que el poeta s'aferri al passat, seguint el tòpic de "qualsevol, temps passat va ser millor" anant a la recerca, com aquells antics cercadors d'or del "paradís perdut", potser és un tòpic literari. No ho negaré. Un tòpic al qual han recorregut tots els escriptors d'ençà que el món és món. En molts dels poemaris que tracten aquests temes trobarem sempre, com a Les ciutats imaginades, una immersió en l'adolescència i la joventut. Quan hom escriu, conscient dels matemàtics cicles de l'existència, sent aquesta amarga percepció de la lenta, però segura destrucció de la vida. La vida personal de l'autor, la vida de la família, la vida dels pobles i de les societats que ens han fet tal com som. Podrem pensar que tanmateix, malgrat la mort de les persones, la Vida, en majúscules, o l'existència dels pobles, malgrat les guerres, l'opressió i els dictadors, sura sempre. No obstant aquesta constatació, una realitat evident, el cert és que sentir com la senectut personal arriba lenta, implacable, és força dur. I, per molt que ens puguem il·lusionar pensant que la Vida reneix en cada una de les persones que neixen al costat, ningú pot obviar el dolor estrictament personal que comporta veure, sentir, patir la mort dels teus, constatar la teva pròpia decadència física. És precisament la constatació ben real que mai més no tornarà aquell paradís perdut de la joventut, el motor que impulsa la creació. Poesia, doncs a la recerca del tòpic però ben real "paradís perdut". Poesia a la "recerca del temps perdut", com va provar de fer de forma magistral i inigualable Marcel Proust amb les seves novel·les.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Com a persones marginades i oprimides, avui no podem deixar d’estar al costat d’altres marginats/oprimits com són els immigrants, els de sostre precari, els de la feina esclavista i, per no allargar-nos aquí, tots els sotmesos a la invasió de forces centralitzadores i uniformadores. La llibertat és per a tothom!

Manifest diada de l’alliberament GLTB

Benvingudes totes,

Benvingudes i gràcies per venir i acompanyar-nos en aquesta jornada de lluita i celebració que és el 28 de juny, Diada Internacional per l’Alliberament de Gais, Lesbianes i homes i dones Transsexuals.

Som conscients de l’esforç que heu fet a deixar les vostres activitats de cap de setmana per venir a passar la tarda amb nosaltres. Som conscients que és un doble esforç perquè sabem que els poders públics, els mitjans de comunicació mass media (premsa, ràdio, televisió) i alguna que altra associació també, estan fent l’impossible per convèncer-nos que ja està tot assolit en aquest Estat, que ja no cal lluitar per res més, i només ens queda gaudir d’uns minsos drets que pretesament ens han de satisfer en tota dimensió.

Nosaltres i vosaltres, però, sabem que això no és així. A tots nosaltres, que estem avui a la plaça de Sant Jaume no ens enganyen i sabem que el que ens han donat, un escanyolit matrimoni civil i una insultant llei d’identitat de gènere, no vol dir res.

I per què, els que composem la CU 28 de juny, creiem això? -direu. Doncs bé, aquí van algunes raons:

• Perquè creiem que l'educació sexual a les escoles, sobretot a les d'influència cristiana, és absolutament reaccionaria i per descomptat, no ensenya el total d’opcions, impedint el total desenvolupament de la sexualitat dels nostres infants. Volem una educació sexual completa, oberta i honesta!

• Perquè creiem que cada cop se li està donant més poder a l’Església perquè esdevingui un ens “ordenador” de la nostra vida afectiva i ens digui el que està bé i el que està malament (tot i que no cal recordar que el seus membres no són pas un bon exemple de complir el que prediquen). Volem l’estat laic ja!

• Perquè creiem que l’estat no posa els mitjans suficients per evitar les agressions cap a homes i dones transsexuals, lesbianes i gais. Ans al contrari, permet que mitjans públics -i privats- de mass media, continuïn fent-nos escarni per aconseguir la rialla fàcil.

• Perquè les fòbies campen lliures entre els cossos de seguretat. Recordem aquí el company Maro, transsexual masculí, represaliat i agredit per la Guàrdia Urbana d’aquesta ciutat per la seva identitat sexual (cas pendent de judici).

• Perquè creiem que calen campanyes serioses de sensibilització de les persones envers els que no seguim l'hetero-normativitat; calen polítiques que desterrin d’un cop per sempre la discriminació social a la feina, al barri, a l’escola, al bar de la cantonada...

• Perquè estem farts de la doble moral de determinades personalitats polítiques, com la vicepresidenta d’Espanya, la Sra. Fernández de la Vega, que primer diu que els “homosexuals” li cauen molt bé i després s’afanya a assegurar-nos que ella no ho és, no fos cosa que...

• Perquè com a persones marginades i oprimides, avui no podem deixar d’estar al costat d’altres marginats/oprimits com són els immigrants, els de sostre precari, els de la feina esclavista i, per no allargar-nos aquí, tots els sotmesos a la invasió de forces centralitzadores i uniformadores. La llibertat és per a tothom!

Bé, podríem continuar i continuar perquè tots sabem que la llista és molt llarga, però també hem de tenir temps per a la festa, així que, abans d’acabar,volem demanar-vos uns moments d’especial atenció per totes les víctimes de la incomprensió heterosexista que han mort, cremats vius, a mans de l’Església, aquesta mateixa que encara s’alimenta dels diners de l’Estat –els nostres diners- . Us n'anirem dient alguns noms.

- Bartolomé Juárez, cremat viu a València el 24 de juny de 1574

- José Estravagante i Bartolomé Teixidor, cremats al 1621

- Joan Beltran, de 16 anys condemnat a galeres, 100 fuetades i desterrament

- Juan de Quevedo cremat viu el 30 de març de 1579

- Miquel Costa cremat viu el 5 de juny de 1536 a València

Cal afegir les víctimes de la barbàrie feixista. Assassins de la Segona República, els fills i nets dels quals encara avui dominen el panorama públic d’aquest trist Estat que és Espanya i que ens ofega constantment. Visca Catalunya!

Comissió Unitària 28 de juny

Web del Moviment de Defensa de la Terra (MDT)

Les curses de bous són, efectivament, una tradició centenària a l’Estat Espanyol; és així i d'aquesta manera l'hem de valorar, com una tradició històrica. No obstant això, no hem d'oblidar que qualsevol costum, conducta, comportament, no es pot mantenir in aeternum pel fet de ser tradicional, com ho demostra el fet que un gran nombre de pràctiques tan tradicionals al llarg de la nostra història, com l'esclavitud, les execucions públiques, la subordinació de les dones als homes, la mateixa pena de mort, les mutilacions practicades als delinqüents o la tan nostra matança pública del porc, estan ara prohibides per llei. Les curses de toros han de ser part de la nostra història, no del nostre present.

Adhesió al manifest antitaurí i contra maltractaments d'animals

Un bon grapat de persones de diferents entitats sensibles als maltractaments d'animals, i amb ganes de fer qualque acció més per frenar aquestes pràctiques abusives, han elaborat un Manifest (i proposta de moció a la vegada) amb la intenció de sol·licitar a tots els grups polítics de l' Ajuntament de Palma que la defensin i aprovin al ple.

S'hi adjunta el document en qüestió i se sol·licita l'adhesió personal i col·lectiva (via email o telefònica), amb la finalitat que la demanda tingui el major suport possible per a la seva aprovació.

Tl - 655 792 136 / nicoibarra@terra.es / nicoibarra@ono.com

S'adrecen als diversos grups municipals presents a l'Ajuntament de Palma, amb aquests termes:

“Des de Palma no podem deixar de fer-nos ressò dels fets que al terreny dels drets dels animals s'estan succeint al nostre estat. Després de les declaracions de diferents ciutats contràries a les curses de toros i del debat que s'ha suscitat des de tots els mitjans de comunicació respecte a la possibilitat de prohibir–les per llei, creiem convenient fer-vos arribar les següents reflexions i propostes de moció.

1. Les curses de bous són, efectivament, una tradició centenària a l’Estat Espanyol; és així i d'aquesta manera l'hem de valorar, com una tradició històrica. No obstant això, no hem d'oblidar que qualsevol costum, conducta, comportament, no es pot mantenir in aeternum pel fet de ser tradicional, com ho demostra el fet que un gran nombre de pràctiques tan tradicionals al llarg de la nostra història, com l'esclavitud, les execucions públiques, la subordinació de les dones als homes, la mateixa pena de mort, les mutilacions practicades als delinqüents o la tan nostra matança pública del porc, estan ara prohibides per llei. Les curses de toros han de ser part de la nostra història, no del nostre present.

2. La creació artística s'empobreix quan se sotmet a regulacions, és cert. Però també és cert que quan la creació artística sobrepassa els límits del que l'ètica imposa a qualsevol conducta humana, llavors s'ha de sotmetre l'art a la reflexió moral. És a dir, per més que algú pugui considerar artístiques les curses de toros, els valors fonamentals de la nostra societat ens obliguen a rebutjar-les, per a no caure en greus contradiccions.

3. Cap animal no ha de ser sotmès a maltractaments: ni els animals salvatges, per als quals hem de conservar el medi amb la finalitat de permetre'ls viure d'acord amb les seves necessitats; ni als animals domèstics, pel benestar dels quals els que exercim d'amos hem de vetllar; ni els animals de granja que decidim criar per alimentar-nos, als quals devem com a mínim unes condicions dignes de vida espai suficient per realitzar exercici, una alimentació completa i, finalment, un sacrifici ràpid i indolor.

4. Els representants polítics d'un poble tenen el dret i l'obligació de ser pioners en la promoció dels valors positius a la ciutadania. Una societat moderna, com la nostra, no es pot permetre fissures al terreny dels drets dels animals i seria un error terrible no fer tot el que estigui a les nostres mans per defensar aquells que no disposen de veu ni vot. El que hauríem de valorar en un polític és la valentia de prendre decisions en consciència, encara que aquestes puguin resultar no grates en algun sector de la població.

Ja que entenem que hem d'avançar en els drets dels animals, per evitar-los sofriment inútil i menys per diversió; recordant aquí la frase de Gandhi: "Un país, una civilització es pot jutjar per la forma com tracta els seus animals".

És per això que proposem:

• Primer:- Que Palma es declari ciutat contrària a les curses de bous i amiga dels animals.
• Segon:- Que l'Ajuntament de Palma no sigui còmplice d'un espectacle cruel com el de les curses de braus ni de cap altre espectacle on es torturin animals.
• Tercer. - Que l'Ajuntament de Palma no permeti els anuncis en els mitjans públics municipals de curses de toros ni de cap altre espectacle que produeixi la mort i/o el dolor a animals i que, també, es tingui en compte aquesta moció quan es reguli la publicitat en espais públics.
• Quart. - Que s'insti el Govern de Les Illes Balears a prohibir les curses de bous i tots aquells espectacles on es produeixi la mort o la tortura d'un animal.
• Cinquè. - Que s'insti la Delegació del Govern de l'Estat i al mateix Govern de les Illes Balears perquè facin complir la "Llei 17/2006, Integral de l'atenció i dels drets de la infantesa i l'adolescència de Les Illes Balears", impedint l'accés de menors a espectacles violents (les curses de bous).
• Sisè. - Que s’estudiï reconvertir l'actual plaça de bous en un espai social polivalent, obert tot l'any als ciutadans, eliminant les molèsties que el seu ús actual genera als veïns de la zona.

Blog Picalsud - http://cil.cecili.cat/post/53752

Miquel López Crespí, amb DNI 41.373.644W s'adhereix al manifest en contra dels maltractaments dels animals i antitaurí.

Signat a Palma el 7 de Juliol de 2008.

Miquel López Crespí

La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals". El que privava era el "consens" amb el franquisme reciclat. L'oblit dels fets més destacats del moviment obrer i popular, de la lluita de les nacions oprimides de l'estat, era a l'odre del dia, presentat com a exemple de seny i "lucidesa política". (Miquel López Crespí)

Cultura catalana i marginació literària: Ferran Lupescu

És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria n'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant un suplement de cultura en un diari de Ciutat. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals". El que privava era el "consens" amb el franquisme reciclat. L'oblit dels fets més destacats del moviment obrer i popular, de la lluita de les nacions oprimides de l'estat, era a l'odre del dia, presentat com a exemple de seny i "lucidesa política". Els partits i organitzacions de l'esquerra revolucionària havien estat blasmats com a "organitzacions de quatre folls il·luminats" que "no tocaven de peus a terra". Els cínics i menfotistes, tota la colla de vividors del romanço que, juntament amb els hereus del franquisme, hem vist engreixar, satisfets, durant aquest darrer quart de segle, vinclaven l'esquena davant la patronal, els borbons i l'imperialisme mundial.

És quan, esmorteïda l'embranzida dels anys setanta, recuper lentament la meva antiga tasca d'escriptor. Aleshores, a part d'escriure articles de crítica literària i d'història, m'encarregava de les entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans. Però en tractar-se d'un autor que tant t'ha influït i influeix encara en la meva vida és molt complicat concretar la data, l'any exacte d'aquesta coneixença. Sovint tenc la sensació, com quan parles d'Espriu, Lorca, Kafka, Brecht o Maiakovski, que som germans i ens hem alletat plegats. Pens que mai no podria arribar a esbrinar amb certesa, amb certa seguretat, el dia aquell que per primera vegada vaig llegir un poema d'Arxipèlag o de Cadàvers. Determinades "concrecions" quasi matemàtiques potser es poden fer amb gent i fets que t'han influït de forma minsa o superficial; però hi ha llibres, formes d'actuar, concepcions del món, pràctiques culturals i polítiques, que arriben a formar part tant i tant de la teva vida, condicionen de manera tan intensa el teu comportament quotidià, que, amb el pas del temps, es fa difícil dir d'aquell autor: "el vaig conèixer dia tres d'abril de l'any vuitanta quatre".

En el cas del poeta i investigador Ferran Lupescu seria simplificar massa reduir la seva coneixença a un dia i hora dels calendaris. En aquells temps foscos de la victòria de l'oportunisme i la postmodernitat de mitjans dels vuitanta va ser connectar amb una nova generació d'intel·lectuals de debò. Un raig de llum, en definitiva, quan ja començaves a defallir, a pensar que tants d'anys de lluita no havien servit de res, a no ser per engreixar els cínics i menfotistes. Crec que el conec de sempre, com si formàs part de la meva vida des de la meva infantesa, com si fos un més de la meva família, algú amb el qual has viscut d'ençà que obrires els ulls a la lluita per la llibertat i la independència. És el mateix que em passa amb clàssics com Anselm Turmeda, Gabriel Alomar, Joan Fuster o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Tots ells, Lupescu inclòs, formen part de la gran família que ens manté desperts en aquest indret de la trinxera des d'on provam de combatre les insídies i constants envestides de l'enemic.

Ferran Lupescu és autor de poemaris únics i indispensables. En referesc a les obres L'últim dels dàlmates (autoantologia poètica 1978-1982), Vuit poemes desolats, Arxipèlag (Premi Acadèmia dels Nocturns 1986), Cadàvers (Premi Josep M. López-Picó 1996), La senyoreta elidida / Adam Smith, Regiones de Valencia y Murcia (Dolços lleures de la gleva), L'ombra de la lluna damunt la terra / Intensa rereguarda, Poemes del desert, L´últim amor del comissari Lupescu, Això s'anomena aurora (en curs d'elaboració)... En un article titulat "Ferran Lupescu i la poesia" publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 14-XI-04, qui signa aquestes notes havia definit la producció del poeta i investigador com a "intensa". Evidentment, i això mateix havia quedat ben especificat en l'article, volia dir que Ferran Lupescu es dedica des de fa molts d'anys intensament a la literatura i a la investigació; que no és cap hobby. Lupescu ha treballat força anys en matèries d'història general i cultural dels Països Catalans, i és l'autor d'una de les millors històries del procés revolucionari soviètic que he llegit mai. Em referesc a Els dies d'un nou planeta: cronologia d'història soviètica (nov. 1917-març 1939), encara inèdita.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Ca'n Guixa i Ca'n Pelut (el "Principal" i el "Coliseum") eren els cines de la nostra infància i adolescència poblera. Dues i tres pessetes costava anar al "galliner" amb els amics (Miquel Crespí, Sebastià Bennàssar...). Aleshores érem infants, uns jovençans que jugàvem a la pilota enmig de carrers -alguns encara sense asfaltar- i ens delíem per anar a contemplar els "quadros" d'aquestes cines. Els "quadros" eren les fotografies de la pel·lícula que els propietaris dels cines posaven a unes posts que penjaven a la façana. "Quadros" la majoria de vegades en blanc i negre i, més endavant, pintats a imitació del tecnicolor. (Miquel López Crespí)

Ca'n Guixa i Ca'n Pelut (el "Principal" i el "Coliseum") eren els cines de la nostra infància i adolescència poblera. Dues i tres pessetes costava anar al "galliner" amb els amics (Miquel Crespí, Sebastià Bennàssar...). Aleshores érem infants, uns jovençans que jugàvem a la pilota enmig de carrers -alguns encara sense asfaltar- i ens delíem per anar a contemplar els "quadros" d'aquestes cines. Els "quadros" eren les fotografies de la pel·lícula que els propietaris dels cines posaven a unes posts que penjaven a la façana. "Quadros" la majoria de vegades en blanc i negre i, més endavant, pintats a imitació del tecnicolor.

Una mica abans que entenguéssim que allò que anàvem a veure era una "espanyolada" (sempre consideràvem les pel·lícules estrangeres molt millors!), el cine, per a nosaltres, era anar a veure una pel·lícula de gàngsters o policies, una d'espases o de romans... També -i eren les que més ens agradaven- les del "oeste" o de "vaqueros". Els més entesos de la meva colla -la del carrer Muntanya- estaven "especialitzats" en obres de "misteri", de "fer riure", "revistes" i "drames"... Les de "terror" (especialment les diferents versions de Dràcula) també ens seduïen malgrat que després, en arribar a ca nostra, al vespre, posàvem cadires rere la porta de de la nostra habitació! "Verdes", no n'hi havia (per allò de la ferotge censura que, sabíem, tot ho tallava). Però ja pels dotze o tretze anys, per a esbrinar si hi havia cap possibilitat o no de besada, ens apropàvem fins al portalam de l'església. Allà -ulls ben oberts- si copsàvem, al costat del nom del film, un "3" o, molt millor!, un "3 R", ja sabíem que, amb sort, podríem olorar alguna cosa. Veure, no. No ens deixaven entrar. En això sí que eren inflexibles els porters de Ca'n Guixa i Ca'n Pelut! Però anant a mirar els "quadros" de la façana potser poguéssim observar, amb plaer infinit, l'exuberant pitrera de Marilyn Monroe.

Llunyans capvespres de diumenge amb les inversemblants històries de les "heroïcitats" del franquisme a la pantalla; les mentides de pel·lícules com Raza (1941), un film de José Luis Sáenz de Heredia que portà ala pantalla un text històric: el de "Jaime de Andrade", pseudònim sota el qual s'amagava el "geni" de Franco.

Film, aquest, que, com diu Emilio Sanz de Soto en Cine español (Ed. Ministerio de Cultura, 1988), seria important per a arribar la tortuosa psicologia d'un frustrat com el general Franco. Escriu Sanz de Soto: "Lo que entonces ignoraba el general Franco era que esta película, con el tiempo. iría adquiriendo una importancia decisiva para la más honda comprensión de todas sus frustraciones. Más que una película es una radiografia: desde la familia que le hubiese gustado tener hasta el personaje -incluso físico- que le hubiese gustado ser, el José Churruca que interpreta Alfredo Mayo. En este sentido, la película sobrepasa, con mucho, los valores cinematográficos -los tiene por momentos- para convertirse en una obra de incalculable valor psicoanalítico. Y lo significativo de ella no es tanto lo que el general Franco quiso ocultar, pues no oculta nada, sino lo que muy a pesar suyo deja transparentar". Però tot això, aquesta lectura intel·lectual, nosaltres, infants d'onze i dotze anys, no la fèiem en veure Alfredo Mayo, valent, oferint el seu pit d'heroi feixista a les bales dels "dolents" (és a dir els republicans, els marxistes, els anarquistes: resumint, el pare i els oncle.

Altres films d'aquest tipus (exacerbada exaltació feixista) són: Frente de Madrid (Edgar Neville, 1939); Sin novedad en el Alcázar (Augusto Genina); El santuario no se rinde (Arturo Ruiz Castillo); Los últimos de Filipinas (Antonio Roman); Escuadrilla (delmateix Roman) i A mí la Legión (Juan de Orduña). A tota aquesta parafernàlia de mentides franquistes hi cal afegir les preteses comèdies d'humor -còpia dolenta del cine dels EUA- parlant d'inexistents paradisos imaginaris. Recordem que a nivell de l'Estat són els anys de la més salvatge repressió contra els vençuts en la guerra civil (els partits obrers; els defensors de la República). Lustres de fam i d'estraperlo, de misèries inenarrables per als pobles de totes les nacions de l'Estat i especialment per als sectors populars. Un dels màxims exponents d'aquesta comedieta intranscendent -simple còpia mal feta de la ianqui, com dèiem més amunt- era, sens dubte, Rafael Gil. Em vénen a la memòria títols com El hombre que se quiso matar, Viaje sin destino, Huella de luz, El fantasma de doña Juanita... Tota una sèrie de films que pretenien allunyar la població dels problemes de cada dia: la manca de llibertat, el racionament, les humiliacions quotidianes a què es veia sotmès el poble per part dels vencedors. Però si en alguna de les pel·lícules de Gil podem trobar encara alguna espurna de primigènia espontaneïtat serà -cap als anys cinquanta- amb la "comedia Dibildos" (recordem la intranscendència barroera de pel·lícules com Ana dice sí, Luna de miel, Muchachas de uniforme, Las chicas de la cruz roja...).

Però no avancem esdeveniments. Parlàvem de les pel·lícules de propaganda franquista que vèiem a sa Pobla a començaments dels anys cinquanta i fins ben entrants els seixantes: Raza, El Alcázar no se rinde, Frente de Madrid, A mí la Legión, Escuadrilla... Evidentment, eren films que no ens afectaren gaire, perquè, fill d'un exmilitar republicà -represaliat pel franquisme-, jo sabia, de molt jove, que tot allò que s'esdevenia a la pantalla era una gran mentida i m'ho mirava com qui veu ploure ben protegit davall el porxo. Anys endavant (a mitjans dels anys seixanta, com a membre del Cine Club Universitari que dirigia, entre d'altres, Paco Llinàs) vaig poder anar aprofundint en la història i gènesi de tota aquella gran farsa "històrica" (els bons eren sempre els defensors de l'ordre constituït; els dolents eren els maçons, republicans i comunistes).

José Luis Sáenz de Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera) obtingué -treballant per a Falange Española y de las JONS- el càrrec de Cap de producció del Departamento Nacional de Cinematografía del nou règim. En Franco li demana que porti a la pantalla Raza, la novel·la que el dictador havia escrit amagat sota el pseudònim de "Jaime de Andrade". Cal dir que aquesta pel·lícula d'encàrrec no serà precisament la seva millor obra. Malgrat la ideologia d'aquest director tan lligat a la dictadura, Sáenz de Heredia basteix les millors obres a partir del 1948 (quan funda una productora pròpia: Chapalo Films). És quan dóna llum a dues de les seves millors produccions: Historias de la radio i Faustina.

Més endavant torna a encapçalar les campanyes de promoció del règim feixista i a mitjans dels seixanta dirigeix el documental Franco, ese hombre dins el marc del 25è aniversari de l'exaltació de la victòria damunt el poble.

Parlant de Raza (protagonitzada per un antic oficial feixista: Alfredo Mayo) em ve a la memòria l'agradable sorpresa que tenguérem en veure com els directors progressistes de finals dels seixantes (Saura, especialment) "recuperaven" aquest excel·lent actor i li oferien oportunitats que l'home sabé aprofitar. Per exemple, aquella magistral La caza (1965), o la no menys important Peppermint frappé (1967).

Però els nostres primers anys de cine són els de les pel·lícules que vèiem a Ca'n Guixa, a Ca'n Pelut, en el cinema a l'aire lliure Gardenia (en la carretera de Muro) i, a mitjans dels cinquanta, en el Salón Montaña (inaugurat el set de juny de mil nou-cents cinquanta-cinc). Un poc més tard els poblers gaudiríem d'un luxuriós cine, el Montecarlo; el dia de la inauguració patí un incendi -sense víctimes-; s'havia de projectar la famosa La túnica sagrada. Però fou un problema solucionat de seguida.

Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares) ens anam empassolant -sense creure en el que ens mostren- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta líniea d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei de tan tèrbols interessos: la mistificació històrica, la mentida més barroera. Els nostres pares, una bona part de la nostra família -la de procedència peninsular- havia lluitat en primera línia per a defensar els drets i llibertats dels treballadors, el règim republicà. El "meu" heroi no podia ser mai els estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el meu pare i els meus oncles. Jo, malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim d'opressió que patíem.

Menció a part mereixeria un film -igualment de propaganda- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyola" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats espanyols comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes -el poble tagàlog de les Felipines- dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i España (una guerra fomentada, com la de Cuba, pels nord-americans) fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen i resisteixen sense voler saber de cap mena de rendició. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment (jo tenia onze anys la primera vegada que la vaig veure). Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.

Quan Basilio Martín Patino, en les darreries del franquisme, realitzà una obra mestra, Canciones para después de una guerra, va incloure un fragment de Los últimos de Filipinas i, concretament, la cançó de Nani Fernández. De cop i volta, tota la infància i adolescència passada a sa Pobla em vengué de nou. I, ara -any 1998- per a escriure aquest article no he anat a cercar cap enciclopèdia del cinema. M'ha bastant, novament, posar el CD amb les cançons de la pel·lícula de Patino. I, com en un somni, misteriosament, provinent d'aquella llunyana postguerra que alletà la nostra infància, han tornat -sentint Yo te diré- noms d'actors, músiques, el sabor dels caramels que feien a Can Calent i que es venien -a vegades dins una senalla de vímet, altres damunt una petita tauleta- a l'entrada de Ca'n Guixa i Ca'n Pelut. I amb el record del sabor dels caramels de Can Calent, el record dels grans plafons amb els quadres -pintats a mà- dels films que es projectaven aquell dia.

Però no hem de mitificar el treball dels intel·lectuals del règim franquista. Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".

"Espanyolades". Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis del Sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors de la postguerra: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia de l'Estat, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits diàlegs -discursos gens amagats- dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona..

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. (Miquel López Crespí)

Miquel Rosselló en el record. Els anys de lluita contra l´eurocomunisme i l´abandonament del PCE de la lluita per la República, l´autodeterminació i el socialisme.

Article publicat l´any 2002 quan Miquel Rosselló era Conseller de Treball del Govern de les Illes.

Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. La història de la degeneració i liquidació final del partit de Lenin i Trotski a mans dels botxins estalinistes es pot estudiar a El Partido Bolchevique de Pierre Broué (Editorial Ayuso, 1974); Stalin: una biografia política d'Isaac Deutscher (Edició de Materials, 1967); Nuestra propia gente d'Elisabeth K. Poretski (Zero, 1972); Que juzgue la historia de Roy A. Medvédev (Destino, 1977); El año I de la revolución rusa de Victor Serge (Siglo XXI, 1972), en la imprescindible obra de Trotski La revolució traïda (de què hi ha diverses edicions en espanyol).

L'any 1978 hi hagué la ferotge campanya contra les idees socialistes d'Octubre en la qual participaren activament tots els que després marxarien del PCE per a entrar en el PCPE-PCB prosoviètic d'Ignacio Gallego. Jo mai vaig militar en aquest "experiment" dels excarrillistes dels quals eren capdavanters eminents Miquel Rosselló, Francesca Bosch, Josep Valero i Lila Thomàs entre molts d'altres exeurocomunistes.

La ruptura dins del PCE (començada a principis de 1984) agafà una forta embranzida amb l'informe de Josep Valero al Comitè d'Illes del PCIB llegit el 3 de juny de 1984. En l'informe que ofiliza la ruptura dels eurocomunistes de les Illes i que enfronta el grup Valero-Rosselló-Thomàs amb el format pels seguidors de Manolo Càmara i en Pep Vilchez es fa una autocrítica dels greus "errors" polítics que s'ha comés contribuint a la consolidació del projecte de Santiago Carrillo (abandonament dels principis del socialisme científic, de la lluita per la Repúblcia i l'autodeterminació, minusvaloració de l'internacionalisme...). L'informe de Josep Valero en contra de la política del PCE és aprovat sense gaire discussió. En l'executiva del PCIB que romprà tots els vincles amb el PCE (aleshores governat per Gerardo Iglesias) hi ha en Miquel Rosselló (com a secretari d'organització) i Lila Thomàs com a responsable de política cultural. Francesca Bosch és nomenada directora de Nostra Paraula; Sofia Sintes es confirma com a responsable del PCIB a Menorca.

La mateixa direcció històrica que havia ajudat a enterrar l'herència de la revolució d'octubre en la conferència del PCIB celebrada en el Poble Espanyol l'any 1978, ara, fent un gir de cent vuitanta graus, deia tot el contrari. Feia sis anys, sota vigilància del "comissari" carrillista Zaldívar (posteriorment un trànsfuga ben pagat pel PSOE), havien atacat a mort les concepcions antisistema, definides com a "superades". Ara, Josep Valero, flanquejat per Miquel Rosselló, deia tot el contrari. L'informe contra l'eurocomunisme carrillista de dia 3 de juny de 1984 diu: "Tal como señala Lenin en El Estado y la Revolución: '...circunscribir el marxismo a la teoría de a lucha de clases es limitar el marxismo, tergiversarlo, reducirlo a algo que la burguesía puede aceptar. Marxista sólo es el que hace extensivo el reconocimiento de la lucha de clases al reconocimiento de la dictadura del proletariado... [...]".

Recodem que en temps de la transició el PCE i els seus dirigents (els del PCIB inclosos!) feien públic el seu abandonament de qualsevol principi de transformació de la societat de classes (en la teoria i en la pràctica). La política de "reconciliación nacional" amb la burgesia i el franquisme, els antipopulars Pactes de la Moncloa, la supeditació del PCE als plans de Suárez havia desprestigiat completament aquesta organització davant les avantguardes revolucionàries de l'Estat espanyol.

En el reportatge titulat "La pautas de una semana movida" publicat en el número 12 de Nostra Paraula (juny de 1984) podem llegir un resum dels greus enfrontaments entre Miquel Rosselló i els "reformistes" (el grup Càmara-Vilchez). Els principals esdeveniments tengueren lloc en les "batalles" per "ocupar" la seu central del PCIB (en el carrer del Sindicat, damunt el bar Triquet) i a Son Espanyolet, on, per provar de conservar el local per al seu grup, Manolo Càmara i els seus amics (com informa Nostra Paraula) van rompre el pany de la porta. Aquest intent de controlar el local de Son Espanyolet acabà amb una denúncia de Miquel Rosselló contra l'actual senador per les Illes, Manolo Càmara, en el Jutjat de Guàrdia.

Vaig viure molt de prop aquests esdeveniments, ja que, sense ser militant del PCE, alguns independents d'esquerra tenguérem uns inicials contactes amb Miquel Rosselló, Francesca Bosch i Josep Valero per analitzar les possibilitats de crear un Ateneu Popular (que després tendria per nom Aurora Picornell) en vista a servar les tradicions republicanes del nostre poble fetes malbé pel PCE i pel PSOE. En la idea de bastir aquest Ateneu (del qual vaig ser vicepresident) coincidíem amb l'amic Carles Manera (que aleshores ja collaborava a Nostra Paraula), Isidre Forteza (un antic dirigent del MCI), el tinent Rafel Morales, en Manel Domènech, na Lila Thomàs i un munt l'illusionats companys i companyes entestats a recuperar les millors tradicions del moviment obrer.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (28-X-02)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. (Miquel López Crespí)

Menorca en el record (pàgines del meu dietari)

L'art implicat! La política feta només per a servir el poble, mai per cobrar bons sous i fruir dels privilegis que comporta la gestió del sistema. La festa dels al·lots de les escoles des Castell participant en les activitats lúdiques organitzades pels grups del moviment per la pau als quals donaven suport Miquel Vanrell i Francesc Calvet! Que lluny eren aquelles actuacions plenes de riquesa creativa i d'imaginació desbordant de la concepció de l'art com un simple producte de mercat, de l'artista al servei de galeries i especuladors sense escrúpols, d'una concepció estantissa de la pintura i l'escultura enfocada solament envers un consum passiu de l'obra pictòrica o escultòrica. Com se'n reia Francesc Calvet de les trampes ordides pels comerciants de l'art, com sabia sortir de tota mena de paranys, amb l'agilitat i la vivor d'un guerriller del Vietnam en temps de la invasió ianqui o d'un combatent de la resistència contra el hitlerisme. Calvet colpejava en el moment i l'instant que menys s'ho esperaven els agents de la superstructura mercantil de l'art integrat.

Joan F. López Casasnovas defineix molt bé el caràcter de Francesc Calvet en l'article que hem citat, quan escriu: "En Francesc era un artista, un creador, i, com a tal, el seu gust i talent el duien a observar la realitat, la qual cosa no permet gaire alegries: misèria i sofriment per tot, incivilitat, ignorància, totes les formes de barbàrie, un sentit degradat de la solidaritat i la justícia, l'apoteosi del mal gust... Tot açò afligeix el cor i empeny cap a la malenconia i el tancament misantrop. Però no. En Quico era un rebel i sabia fer bona la dita gramsciana: al pessimisme de la raó contraposava amb fúria l'optimisme de la voluntat. Tenia tot el coratge dels creadors, que saben que la realitat és superable. Coratge per superar tot allò que posa la racionalitat contra les cordes; coratge per fer front al desconcert dels aparells conceptuals més establerts: contra la cultura de la dominació, de l'odi a l'altre".

Tots aquests pensaments em vengueren de sobte, quan em vaig assabentar de la mort dels dos companys de dèries culturals, en obrir les carpetes amb les fotografies fetes a Menorca a ran del Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó que vaig guanyar l'any 2001, llavors de la meva participació en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans, l'ànima del qual era, sense cap mena de dubte, l'amic Miquel Vanrell... Tenc al meu davant les fotografies que ens vàrem fer quan l'Ateneu de Maó em Lliurà el Premi de Literatura de l'any 2001 pel meu poemari Cercle clos, l'obra que posteriorment edità l'Institut Menorquí d'Estudis en la seva prestigiosa col·lecció de poesia "Xibau". El jurat del Premi era format per Damià Borràs, Elisa Fernández, Elisa Pons, Miquel Àngel Limón i Maite Salord. Record les converses i contactes amb Josefina Salord, una de les persones que més ha fet en el camp de la recerca històrica menorquina. Tots plegats uns grans amics que, juntament amb Miquel Vanrell i Francesc Calvet, amb la confiança demostrada per la teva obra, t'ajuden a sobreviure en un món no sempre ric en amistats d'aquesta categoria.

El dia del lliurament del premi, al saló d'actes de l'Ateneu de Maó, també hi eren presents molts d'altres amics menorquins. Des de l'admirat Joan F. López Casasnovas fins a l'aleshores secretari general del PSM, Bartomeu Febrer, al qual ja havia conegut a les darreries del franquisme ja que ambdós militàvem en la mateixa organització antifeixista: l'OEC.

Ho he deixat escrit en diversos articles. Feia molts d'anys que Menorca, els menorquins i menorquines tenien i tenen una estreta relació amb el començament de la meva dedicació a la literatura. Com no recordar aquell llunyà Premi Especial Born de Teatre a Ciutadella per l'obra Les Germanies! Quan encara tens vint anys aquests premis tenen una importància cabdal en el teu decantament per l'ofici d'escriure. He de reconèixer que en els meus començaments vaig tenir molta sort. Haver guanyat de jovenet el Ciutat de Palma, el Premi de Teatre "Carles Arniches" en català a Alacant, l'Especial Born de Menorca o el Ciutat de Manacor de l'any 1973, entre molts d'altres, et feia pensar que si gent com Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Josep Melià, Ricard Salvat, José Monleón o Manuel Vázquez Montalbán et guardonaven, alguna cosa hi devia haver en els teus escrits. Els premis literaris, en una cultura amb tantes mancances com la nostra, una cultura perseguida i minoritzada durant tants i tants d'anys, d'ençà el decret de Nova Planta per a ser més exactes, serveixen, com a mal menor, per a bastir certa superstructura cultural de resistència enfront a l'ocupació, sovint dictatorial i impertinent, d'aquells prepotents que ens volen exterminar.

Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. Dies d'estada a Menorca de mans de Miquel Vanrell i de Francesc Calvet que ens mostraven els secrets de la possessió de Mongofre, indret on anàrem a dinar i on, abans i després de la trobada, parlàvem de l'art i la poesia, de la funció de l'intel·lectual en aquest segle XXI que començava, dels records de la lluita antifranquista en la qual Miquel Vanrell, tant a Mallorca com a Menorca, havia tengut una participació tan activa.

Francesc Calvet i Miquel Vanrell eren d'aquella classe de persones que ja quasi no en trobes. Cada vegada n'estic més convençut. Però el temps ha mudat irremeiablement i ara mateix, pel que veiem i pel que surt cada dia als diaris, determinats gestors culturals si no tenen una bona paga no mouen un dit per a res.

Miquel Vanrell provenia de les posicions esquerranes del carrillisme del temps de la transició, però mai no va quedar fossilitzat, aturat en un moment concret del passat, en una antiga i desfasada conjuntura política. El seu tarannà crític, no dogmàtic, obert a la crítica, a l'aprenentatge continuat, al debat fraternal entre amics i companys de lluita, el va fer estar sempre en tensió, mai adormit seguint velles i arnades consignes. En un moment determinat, quan buròcrates i vividors del romanço, aquells que solament són en la política activa per a fruir dels sous i privilegis que atorga el poder als seus servidors, el volgueren fer combregar amb rodes de molí, abandonà el PCE. No va marxar ell solament. Tota una sèrie de valuosos militants esquerrans seguiren l'exemple de Miquel Vanrell i, al marge de les burocràcies partidistes, continuaren actuant pel seu compte sempre donant suport a una política socialista i nacionalista d'esquerra, sempre construint teixit associatiu, consciència social, mai destruint com sol fer sempre la burocràcia entestada a no davallar mai de la poltrona.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

L’actual sobiranisme català té –també– una arrel leninista. I, sens dubte, des de 1714, Catalunya no ha gaudit mai de tanta sobirania com en els primers mesos de la guerra contra el feixisme espanyol, tot coincidint amb la presència d’Andreu Nin –i també de tots els seus errors– al govern de la Generalitat, com a conseller de Justícia. (Oriol Junqueres)

Baules leninistes

Per Oriol Junqueres, Historiador i Professor de l'UAB

El 7 de novembre de 1879 neix Trotski, un dels artífexs indiscutibles de la Revolució Russa. El mateix dia de l’any 1917, es produeix l’assalt al Palau d’Hivern, símbol del poder absolut dels tsars de totes les Rússies. Sens dubte, el millor regal d’aniversari per aquest líder revolucionari. El món retruny amb el naixement del primer estat socialista de la història.

I Trotski hi juga un paper decisiu, especialment com a cap de l’Exèrcit Roig. De fet, el procés revolucionari tan sols es podrà consolidar després d’una llarga i sagnant guerra civil, on sovint s’haurà d’enfrontar amb enemics molt superiors en nombre i en recursos. Durant tot aquest període, a més del carisma entre els soldats, destaca per la seva constància i per la seva capacitat organitzativa i intel•lectual. I, en aquest sentit, per exemple, insta els escriptors comunistes a estudiar els autors clàssics i molt especialment Dante. El seu prestigi és tan immens que ni tan sols la llosa del silenci i de l’oprobi estalinista ha pogut esborrar-lo de la història.

A Catalunya, ningú resta indiferent davant l’impacte de la revolució soviètica. Entre els detractors destaca l’anarcosindicalista Àngel Pestaña. Després de cinc mesos a Moscou, com a delegat de la CNT al II Congrés del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, aprofita una “estada” a la presó Model de Barcelona per escriure 70 días en Rusia. Lo que yo vi (1924), on carrega contra la dictadura d’un Partit Comunista, cada cop més indestriable de l’Estat. Entre els partidaris, en canvi, hi trobem Andreu Nin i Joaquim Maurín, que l’estiu de 1921 assisteixen com a delegats al Primer Congrés de la Internacional Sindical Roja, celebrat a Moscou. De fet, Nin n’esdevindrà un dels principals dirigents i viurà nou anys a Rússia, en contacte amb els líders de la revolució. Especialment amb Trotski, a qui tradueix al català i al castellà. Tal com fa amb Tolstoi i Dostoievski. Tant Nin com Maurín provenen de l’anarcosindicalisme, són mestres de professió i tenen com a llibre de capçalera L’estat i la revolució de Lenin.

Malgrat tenir un bagatge força semblant i un horitzó no pas del tot diferent, tots dos fan una lectura de la revolució molt diferent de la de Pestaña. Prova evident de la complexitat dels esdeveniments i de les interpretacions ideològiques. I, probablement, Maurín és un dels millors exemples de la necessitat d’adaptar-se a una realitat tan dinàmica com la d’aquells anys, en defensar l’acostament de marxisme i anarquisme, el pacte amb el republicanisme d’esquerres i l’autodeterminació de Catalunya.

L’impacte de la revolució soviètica és tan colossal que fins i tot Francesc Macià –poc sospitós de tenir simpatia vers el comunisme– viatja a Moscou a sol•licitar suport per a l’alliberament nacional de Catalunya. Andreu Nin li fa d’intèrpret, i Josep Carner-Ribalta deixa testimoni a les seves memòries de les paraules que els adreça el dissortat Zinoviev: “Digui als catalans que no hi ha ningú més partidari de la seva independència que nosaltres”. Poc després, un catòlic d’ordre com Ventura Gassol tradueix Lenin de Gorki.

El 1930, amb el títol El comunisme i la qüestió nacional, apareix una antologia de textos editada per Jordi Arquer, que el 1931 col·labora en la constitució del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i escriu l’opuscle Los comunistas ante el problema de las nacionalidades ibéricas. Quatre anys després, Nin escriu Els moviments d’emancipació nacional i, conjuntament amb Arquer i Maurín, impulsen la fundació de l’antiestalinista Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Un antiestalinisme que, arran dels fets de maig de 1937 –amb la consegüent il·legalització del POUM–, Nin pagarà amb la seva vida. I, així, s’anticipa tres anys a l’assassinat del propi Trotski, a mans de Ramon Mercader.

Sigui com sigui, l’actual sobiranisme català té –també– una arrel leninista. I, sens dubte, des de 1714, Catalunya no ha gaudit mai de tanta sobirania com en els primers mesos de la guerra contra el feixisme espanyol, tot coincidint amb la presència d’Andreu Nin –i també de tots els seus errors– al govern de la Generalitat, com a conseller de Justícia.

http://www.llibertat.cat/content/view/2170/1/

Web Llibertat.cat

Advertència: El manifest que es presenta és una resposta al “Manifiesto por una lengua común” que trobareu al Google, firmat per alguns lletraferits que s’han apuntat també a l’espanyolisme excloent i a l’imperialisme lingüístic, amb arguments als quals se’ls pot donar-la volta i serveixen per la defensa de la nostra llengua.

Manifest en defensa de la llengua pròpia dins els pobles de parla catalana

Advertència:
El manifest que es presenta és una resposta al “Manifiesto por una lengua común” que trobareu al Google, firmat per alguns lletraferits que s’han apuntat també a l’espanyolisme excloent i a l’imperialisme lingüístic, amb arguments als quals se’ls pot donar-la volta i serveixen per la defensa de la nostra llengua.

En general s’ha procurat emprar les mateixes paraules, per tant encara resultarà més clara la contraposició si es llegeixen simultàniament els dos manifests.

Des de fa molts anys hi ha prou raons per preocupar-se dins el nostres pobles per la situació general i institucional de la llengua catalana, la única llengua històrica i pròpia dels ciutadans dels països de parla catalana, on, a més, tothom parla també el castellà. És clar, no es tracta d’un desfici sols cultural – el nostre idioma fa segles que sofreix un assetjament de l’estat espanyol – sinó una inquietud estrictament política: es refereix al seu paper com a llengua principal de comunicació democràtica dins els nostres territoris, així com dels drets educatius i cívics dels qui la tenen com a llengua materna i com un deure de justícia d’aquells que volen conviure dins els territoris de parla catalana, tenint-la com a vincle preferent d’expressió, comprensió i comunicació, també com una mostra de respecte a la cultura que els ha acollit.

Com a punt de partida, establirem una sèrie de premisses:

1.- Totes les llengües oficials dins l’Estat són “igualment espanyoles” (?) i mereixen protecció institucional com a patrimoni de l’humanitat, però sols una és la pròpia de determinades comunitats històriques, per tant, sols la llengua d’aquestes comunitats és la que es pot exigir als qui viuen dins elles, encara que tots els catalanoparlants coneguin el castellà. Es a dir, hi ha una injusta asimetria, quan es pretén imposar una llengua aliena, perquè a Espanya hi ha diverses realitats culturals, però hi ha una cultura que es vol imposar damunt les altres, pressuposant que això és el més democràtic. Un país que compta amb diferents llengües és un país amb una major riquesa per la diversitat i la democràcia, amb més raó si aquesta llengua, com la catalana, té tota una història de persecució.

2.- Els drets lingüístics són a la vegada individuals i col·lectius, si sols fossin un dret individual no es podria parlar de llengües oficials o cooficials. Per tant, els ciutadans que parlam català tenim el dret de rebre l’educació i ser atesos per l’administració en la nostra llengua, i el castellà no té dret a voler-se imposar dins el nostre territori lingüístic, com ho ha fet durant segles i ho segueix fent en l’educació, informació, institucions... en detriment del català, posant obstacles a una justa normalització lingüística.

3.- Com és lògic, les nostres comunitats lingüístiques aspiren que tots els conciutadans arribin a conèixer la nostra llengua, així com tots els catalanoparlants coneixem el castellà, malgrat no sigui la llengua del nostre territori. Però tal aspiració es veu frustrada per desinterès, i moltes vegades per falta de respecte, d’una gran part dels castellanoparlants que viuen a les nostres comunitats, esperonejats pels defensors d’un imperialisme lingüístic castellà. No és lògic suposar que hi haurà molts ciutadans establerts a la nostra comunitat que pretenguin desenvolupar la vida sense fer el mínim esforç, ni per cortesia, per aprendre la nostra llengua, com element d’integració i fruïció de la nostra cultura. Que es pretengui aconseguir un bilingüisme, que ja tenim, no justifica voler que la nostra educació i les relacions amb l’Administració hagi de ser en castellà. Convé recordar que la imposició històrica del castellà dins els nostres territoris ha fet molt de mal a la sana integració i convivència.

4.- Certament, l’article tercer, apartat 3, de la Constitució diu que “les distintes modalitats lingüístiques són un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. No hi ha res que dir a aquesta disposició, no generosa, sinó simplement justa, que pareixia que podia acabar amb els entrebancs i dificultats que patien aquestes llengües. Però no veig per enlloc aquest respecte i protecció per part de l’Estat i tampoc per part de la majoria dels que parlen castellà. És un frau i una deslleialtat pretendre que el castellà ha estat i és el maltractat, discriminat, menyspreat i marginat.

Per consegüent, els que parlam català, en qualsevol de les varietats, demanam, si és precís, una modificació constitucional, en els següents punts:

1.Plantejar clarament els drets lingüístics de les comunitats històriques que tenen una llengua pròpia distinta de la castellana en el seu espai territorial, d’acord amb la “Declaració Universal dels drets lingüístics”de 1996, “El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics” de 1976, “Drets del Pobles” 1976 (Arts.2,13 i15), “El Pacte Internacional de drets econòmics, socials i culturals”, i la Resolució 47/135 de 1992, tots ells de la ONU. La llengua catalana se l’ha de suposar per qualsevol efecte a tots el ciutadans del territoris de parla catalana.

2.Dins els Països Catalans, tots els ciutadans tenen dret a ser educats en llengua catalana, sia la que sia la llengua materna. El castellà serà part dels plans d’estudis, però mai com a llengua vehicular exclusiva, que per altra part tothom coneix suficientment.

3.Seria educat, al manco, que a tots els territoris de l’Estat espanyol qualsevol catalanoparlant pogués ser atès institucionalment també en català. Això no vol dir que tots el funcionaris hagin d’aprendre català, sinó que sempre hi hagi personal capacitat en català.

4.La retolació dels edificis públics oficials i de les vies públiques, les comunicacions administratives, la informació a la ciutadania en els territoris de parla catalana podran ser sols en català, però també bilingües.

5.Els representants polítics, dins el territoris de parla catalana, empraran el català quan es tracti de funcions institucionals autonòmiques, com es lògic. Seria normal que també ho poguessin fer al Parlament de l’Estat espanyol.

Mariano Moragues

Nota:
L’Article 6 de “La Declaració Universal dels Drets Lingüístics” de 1996 patrocinada per l’UNESCO, que reuní 61 ONG, 30 Centres PEN i 40 experts en dret lingüístic de tot el món diu:
“Aquesta declaració exclou que una llengua pugui ser considerada pròpia d’un territori pel sol fet de ser l’oficial de l’Estat o de tenir tradició de ser emprada dins aquest territori com a llengua administrativa de certes activitats culturals”.
(No pot ser més clar i pertinent)

Blog Promocat - http://promocat.cecili.cat/post/53553

Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Ja feia dècades -d'ençà de la guerra civil!- que l'estalinisme i el reformisme socialdemòcrata blasmaven contra el marxisme revolucionari, contra el leninisme, contra les idees revolucionàries de Marx, Engels, Gramsci, Trotski, Rosa Luxemburg i tot pensador antisistema com pogués haver-hi en el planeta. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intellectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer. I, per això mateix, de seguida que ens proposà que l'ajudàssim en la tasca de construir una organització solidària amb la revolució cubana i els moviments de lluita del Tercer Món, ens afegírem a la proposta sense cap mena de problema. (Miquel López Crespí)

Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (i III)

Per això, cap a mitjans dels anys vuitanta, ens interessava molt la recuperació dels clàssics del pensament revolucionari mundial que provava de fer l'amic Carles Manera. La recuperació de la teoria de Che Guevara des de les pàgines de cultura del diari Última Hora era una aprova del que comentam. Eren unes idees valentes i que es feien notar en una època de gris oportunisme on el sistema només premiava i enlairava -electoralment, professionalment- qui més servil havia estat amb els interessos del bloc dominat que portà endavant la reforma del franquisme i la restauració monàrquica.

En l'article titulat "Che Guevara, teoria i acció I" publicat a Última Hora el 13 d'abril de 1984, Carles Manera explicava el seu interès per recuperar el pensament del famós guerriller, escrivint: "Els texts del Che suposen una alenada d'aire fresc en uns instants completament marcats per la desesperança, concretada en les escandaloses xifres de l'atur (això sí és inseguretat ciutadana...), nulles perspectives de treball, o fortes despeses en armament quan les mínimes condicions per viure amb dignitat no es garantitzen ni amb una carta constitucional. A més hem d'afegir la realitat aigualida d'un socialisme irreal; i la manca d'una vertadera avantguarda que aglutini els interessos de les classes populars impulsant un procés de clarificació ideològica i, per tant, fonamentant un possible canvi: un canvi que no tan sols esdevengui 'slogan' de campanya electoral". I afegia, per arrodonir encara més el que pretenia amb la seva defensa de la ideologia i acció revolucionàries del Che: "... les idees del Che no són 'recuperables', no es poden transformar en articles de consum inofensius. Constitueixen una herència que, com la de Marx, Lenin, Trotski, Rosa Luxemburg o Gramsci, contribueix a interpretar però també a transformar el món. En el Che trobam la rigorosa coherència, total i monolítica, entre la teoria i la pràctica, entre la paraula i l'acció. Partint d'un marxisme ortodox però ferotgement antidogmàtic, Ernesto Guevara aporta a la teoria revolucionària una amplitud de vessants sorgides de la pròpia capacitat de treball i síntesi de l'autor: des del tractament de problemes tècnics de l'administració financera, fins a l'obsessió per la tàctica i estratègia militar, sense oblidar les qüestions filosòfiques que implica el futur comunista. Tot i així, la contribució original del Che es concentra en tres apartats que tractarem en successius treballs: la significació humana del comunisme, l'economia política dels règims de transició al socialisme i l'estratègia militar de la revolució al Tercer Món".

L'article de Carles Manera (el primer de la sèrie que es va publicar a Última Hora) reivindicava el pensament revolucionari i "marxista-leninista" del Che "en unes circumstàncies en què reformisme i pragmatisme esdevenen la pràctica política habitual".

No és gens estrany, doncs, que en la defensa del pensament i la pràctica revolucionària mundial heretada de Marx, Engels, Trotski, Rosa Luxemburg, Gramsci i Che Guevara coincidíssim amb l'amic Carles Manera als voltants del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, els Comitès de Defensa d'Amèrica Llatina, la solidaritat amb la revolució sandinista a Nicaragua i de suport al poble del Salvador, per la seu del PCPE-PCB, la redacció de Nostra Paraula, les manifestacions contra l'imperialisme ianqui i en la batalla de recuperar el marxisme fet malbé, com deia en Carles "pel reformisme i el pragmatisme" que, indubtablement, després de les traïdes del PCE i el PSOE en temps de la transició tenien noms concrets en dirigents com Santiago Carrillo o Felipe González, per posar noms a qui oblidà la lluita per la república i el socialisme.

Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Ja feia dècades -d'ençà de la guerra civil!- que l'estalinisme i el reformisme socialdemòcrata blasmaven contra el marxisme revolucionari, contra el leninisme, contra les idees revolucionàries de Marx, Engels, Gramsci, Trotski, Rosa Luxemburg i tot pensador antisistema com pogués haver-hi en el planeta. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intellectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer. I, per això mateix, de seguida que ens proposà que l'ajudàssim en la tasca de construir una organització solidària amb la revolució cubana i els moviments de lluita del Tercer Món, ens afegírem a la proposta sense cap mena de problema.

Quina era la idea que Carles Manera tenia, l'any 1984, del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba just acabat de fundar? En l'entrevista abans esmentada i publicada sota el pseudònim de Joan Pere Bach, Carles Manera declarava: "El mes de setembre de 1983 vaig viatjar a Cuba, amb una brigada de treball. Jo, que ja coneixia els problemes del Tercer Món, em vaig assabentar de les diferències existents entre Cuba i els altres països de l' àrea del Carib... No hi ha fam, ni atur, ni misèria... La creació d'un Casal era necessària per a fomentar els nexes culturals entre els mallorquins i els cubans, realitzar intercanvis de tot tipus, i al mateix temps posar a l'abast de la gent la informació precisa sobre la construcció del socialisme a Cuba. Tot això tenint en compte la necessària tasca del Casal quant a internacionalisme i ajut vers els pobles oprimits per l'imperialisme ianqui a tota Amèrica Central. A hores d'ara tenim més de quatre-cents socis i ja hem realitzat nombroses xerrades per tots els pobles de l'illa (recentment s'ha constituït el Casal a Menorca amb notable èxit)".

Totes aquestes coincidències culturals i polítiques amb l'amic Carles Manera s'anaren ampliant amb el temps. Prova del que dic és l'article que sota el títol "López Crespí: un llop solidari" Carles Manera publicava en el diari Última Hora. L'article deia així: "Que tota activitat social crea grups i grupets no és una novetat. Les capelletes i camarilles són ben corrents en tots els camps professionals (metges, professors, arquitectes, etc). De les capelletes i camarilles no se'n lliuren ni partits polítics ni sindicats obrers. I el camp de la cultura no n'es una excepció. Per a l'escriptor interessat entrar a elles esdevé un exercici 'lingüístic' en el sentit fisiològic de l'accepció, una garantia segura de publicar i de relacionar-se amb aquest concret món intellectual. Fixau-vos en els títols que es publiquen cada any a Mallorca, i comprovareu que en un 70 per cent els noms són els mateixos que l'anterior, i també són gairebé sempre les mateixes colleccions literàries que els editen. El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d'aquestes colleccions. Els cacics comarcals controlen així una parcella significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n'està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d'autors que paguen als crítics per tal de 'quedar bé'. Se'n podria escriure un llibre de la 'feina' de clans i camarilles per promocionar 'un nou valor', per silenciar-ne a un altre, d'oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d'obligat compliment.

'En aquest context l'aparició de dues obres (L'Illa en calma i Foc i fum) d'un autor oblidat i silenciat per determinades esferes culturals illenques, no deixa d'esser un focus d'interès per pròxims i aliens al nostre panorama literari. Miquel López Crespí, home d'una indubtable capacitat creativa, amb vint-i-set premis assolits arreu dels Països Catalans i l'Estat espanyol, amb sis llibres publicats i altres a punt de sortir, esdevé un dels autors més guardonat en la història de les lletres mallorquines. Això motiva enveges i gelosies dels homeneus de sempre. A López Crespí no li perdonen l'èxit dins el seu camp, però sobretot el manteniment de les mateixes idees polítiques que defensava fa prop de vint anys. Pragmatisme i transició -oh, màgiques paraules!- estan renyades, en quant als conceptes filosòfics i polítics més profunds, amb l'autor de sa Pobla. Els seus detractors tàcits (que li donen una hipòcrita abraçada al carrer) o públics (que el voldrien veure davant un escamot d'afusellament), tenen un nus a la panxa cada vegada que la premsa anuncia que López Crespí, de sa Pobla, ha obtingut el premi.... Paradoxalment -o no tant- la marginació d'aquest autor que no té vergonya -ai las!- de confessar-se comunista, es fa palesa a Mallorca, l'Illa en calma que narra en el seu llibre publicat per la Diputació de València. Nogensmenys, i malgrat un cert i intencionat arraconament pels homes de les torres d'ivori, López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)