Falange Auténtica reivindica l'escriptor Llorenç Villalonga

pobler | 04 Desembre, 2008 12:56

Recuerdo a Llorenç Villalonga (Falange Auténtica)


La Fundación Casa-Museo Villalonga (www.cmvillalonga.org) ha organizado un viaje a París para recrear los lugares que el escritor balear Llorenç Villalonga (Mallorca, 1897-1980) vivió, al mismo tiempo que profundizar sobre la influencia de la capital francesa en su vida y obra.

Además de su brillante obra literaria, tanto en castellano como en mallorquín, entre cuya producción más destacada podemos señalar Bearn, Mort de Dama o Un Verano en Mallorca, Villalonga fue un falangista de la primera época, firme defensor del mensaje social joseantoniano como instrumento para edificar un estado moderno, superador de la injusticia y del secular atraso español. Esto le llevó a alejarse, trás la Guerra Civil, de la deriva conservadora y autoritaria del Régimen instaurado por el General Franco, incompatible con las ansias regeneracionistas de la auténtica Falange y el talante abierto del propio Villalonga, afianzado sin duda en los ambientes intelectuales del Barrio Latino o la Plaza de la Vandöme que frecuentó en la Ciudad de la Luz.

En FALANGE AUTÉNTICA queremos reivindicar, una vez más, a esos camaradas comprometidos con una idea de España y del falangismo con los que nos sentimos identificados, donde la tolerancia, el librepensamiento y el respeto no son incompatibles con nuestro proyecto político para nuestra Nación.

Web Falange Auténtica


Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa”. (Miquel López Crespí)


Llorenç Villalonga i el feixisme militant



Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Antònia Ordinas surt de la presó en espera de ser jutjada per presumpta corrupció. Ha hagut de pagar 100.000 euros de fiança

pobler | 04 Desembre, 2008 06:47

Antònia Ordinas surt de la presó en espera de ser jutjada per presumpta corrupció


Ha hagut de pagar 100.000 euros de fiança


L'ex-gerent del Consorci per al Desenvolupament Econòmic de les Illes Balears (CDEIB), Antònia Ordinas, ha sortit de la presó de Palma, després que la seva defensa hagi pagat la fiança de 100.000 euros requerida ahir. Ordinas, que ha estat dos mesos empresonada, és acusada de malversació de diners públics. L'ex-parella d'Ordinas, Isabel Rosselló, i l'ex-director general de Promoción Industrial del govern de Jaume Matas, Kurt Viaene, van sortir ahir. Rosselló va pagar 6.000 euros de fiança i Viaene 100.000, com Ordinas.


Acusació de malversació de diners públics


Ordinas, Rosselló i Viaene han estat a presó des de principi d'octubre acusats de malversació de diners públics, en el marc de l'operació Scala, sobre un presumpte cas de corrupció al CDEIB gestada en la passada legislatura i en què es podrien haver malversat fins a cinc milions d'euros. La jutgessa va decretar ahir llibertat sota fiança perquè considera que ja no hi ha cap risc per a la instrucció de la investigació.

VilaWeb

Rodrigo de Santos, Damià Vidal, Eugeni Hidalgo, Bitel, l’afer Rasputin, els “pelotazos” del Pla Territorial, les orgies sexuals, la cocaïna, les factures falses, la destrucció de Mallorca...


La corrupció del PP: orgies sexuals, cocaïna, especulació urbanística...



Rodrigo de Santos

D’ençà que el PP va perdre les eleccions autonòmiques i estatals, no guanya per a ensurts. Ara ja no es tracta solament d’aquelles antigues històries, quan el gerent d’IBATUR carregava al Govern de les Illes els capricis de Moscou. Parlam del conegut afer Rasputin. Tot el que va descobrint la Fiscalia Anticorrupció i el Grup de Delinqüència Econòmica, i que surt dia a dia en tots els mitjans d'informació, amenaça de deixar en no-res, talment fossin entreteniments de simples afeccionats, el cas Rasputin i la corrupció urbanística detectada a l´Ajuntament d’Andratx, els desastres i negocis tèrbols d’Eugeni Hidalgo, fill predilecte, entre molts d’altres aprofitats semblants, del govern de Jaume Matas. Els setanta mil euros malversats per Rodrigo de Santos per a pagar les seves particulars orgies sexuals... què són al costat dels 700.000 euros que, per ara, la Fiscalia Anticorrupció ha comprovat que havia defraudat Damià Vidal, l’exdirector gerent de Bitel?

La Fiscalia investiga un caramull de factures falses, autocobraments, estranys informes de seguretat informàtica... Tot un entramat d´amiguisme que malversava els diners que religiosament pagam els contribuents. Com informen la Fiscalia i els mitjans de comunicació: “Damià Vidal s’enriquí a través de l’empresa de manera progressiva, afegint doblers de Bitel al seu compte en concepte de ‘gratificacions’, ‘hores extres’, ‘dedicació exclusiva’, ‘plus de responsabilitat ‘ o ‘plus de distància’, entre altres pretextos que mai no cobrà cap altre gerent de l’empresa”.

El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros.

A la crisi interna del PP, al debat polític entre Mariano Rajoy i Esperança Aguirre que amenaça de dividir-lo, li surten més forats pertot arreu. Resta per investigar la qüestió Turisme Jove, una història que xuclava dos milions d’euros del pressupost i generava un forat financer de sis milions. I, parlant novament de Rodrigo de Santos... què fer amb aquell altre forat, el milió i mig d’euros per aconseguir un joc infantil per a un parc de Palma? Què en podríem dir de la història dels falsos certificats de l´anomenat “Cas Cavallistes”? I els cobraments per accelerar llicències, descoberts a l’Ajuntament de Palma, a l’època de Catalina Cirer’? I què passarà amb la història encara inacabada de Can Domenge?

Tot plegat és com un malson. Però no solament per al PP i els responsables de les malifetes de què parlam. És un malson per al sofert contribuent, que ara ja sap, constata, com molts dels seus diners, com una tallada important del que pagam a les institucions, se’n va en disbauxes sexuals, orgies de tota mena, cocaïna, cotxes tot terreny, capricis en floristeries, restaurants i supermercats. Sense parlar de les despeses a benzineres. En el cas concret de Damià Vidal, la Fiscalia Anticorrupció diu que, a part de les transferències de diners públics al seu compte corrent, l’exgerent està presumptament implicat en el pagament de tots aquests “petits capricis” amb la targeta visa de Bitel. Ben igual que quan Rodríguez de Santos pagava les factures de la bugaderia amb la seva tarja de l’Ajuntament de Palma.

Què passa a Mallorca per a haver trobat tota aquesta problemàtica –i la que vendrà!- de cop? D’on surten aquests polítics i gestors sense escrúpols, aquests aprenents de iupis que volen gaudir dels privilegis dels gàngsters del passat i d’algun multimilionari del present amb els nostres diners, amb el que pagam els soferts ciutadans i ciutadanes de la nostra terra? Què s’ha fet malament en tots aquests anys perquè surti aquest increïble exèrcit de lladres, pocavergonyes i aprofitats?

Ens demanam si no serà a causa d’una manca de principis ètics, d’una manca absoluta de moral. Executius mancats de cultura i de la més mínima estimació per Mallorca. Parlam de la “cultura” de la destrucció de recursos i territori, el salvatgisme desenfrenat per a fer-se rics en pocs anys. I quan no es poden fer rics especulant, destruint les Illes, entren a sac en els diners públics, emprant la visa oficial, falsificant factures, requalificant el territori. Quan no es poden extreure plusvàlues desorbitades, com les d’Hidalgo, a Andratx, n’hi ha que ho fan per la via ràpida i volen fer-se seus els comptes corrents de les empreses que gestionen.

Davant aquesta situació d’emergència cal, com ja hem demanat moltes vegades, donar un actiu suport a la Fiscalia Anticorrupció, dotar-la de més mitjans, pressupost, personal, oficines... Cal que els governs augmentin les penes de presó per aquests delictes, que els jutges no donin possibilitat a l’excusa ni a les falses justificacions dels malfactors. Només d’aquesta manera podrem avançar com pertoca en la necessària tasca de salut pública que la nostra societat necessita i exigeix.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Sa Pobla i la revista Vialfàs en els anys 50: memòria d'un poble mallorquí

pobler | 03 Desembre, 2008 19:13

En les pàgines de Vialfàs hi ha història de sis anys de vida poblera. Una bona part de les famílies de sa Pobla tenim gent que hi surt ressenyada sigui per un naixement, un casament, un viatge, una activitat cultural o professional o una defunció. Igualment que Sa Marjal de mossèn Joan Parera Sansó o El Terruño servaven el record de les activitats dels nostres pares i padrins, a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta era Vialfàs qui acomplia a la perfecció aquesta important funció". (Miquel López Crespí)


Sa Pobla i la revista Vialfàs.


Vialfàs va ser una de les revistes que més influència va tenir en la meva joventut. Va aparèixer a sa Pobla de la mà d'Alexandre Ballester i el primer número sortí al carrer dia vint-i-dos de març de 1957. Escrita en castellà, per obligació de l'època -en ple reialme del nacional-catolicisme i del franquisme més virulent-, la revista, malgrat les normals limitacions de la censura, va ser un interessant experiment cultural i humà que ens permet reconstruir com era el nostre poble (i Mallorca!) en aquells anys de tenebror, repressió contra la nostra cultura i manca absoluta de llibertat.

Vialfàs era una publicació que continuava una llarga tradició poblera de revistes entre les quals podríem destacar les imprescindibles Sa Marjal, El Terruño o Horizontes Nuevos. Potser la que més recordi sigui Sa Marjal, ja que, per les golfes de can Verdera on jugava amb els amics del carrers de la Muntanya, Fadrins, Rosari, Marina o Escola, hi vaig trobar números endarrerits d'aquella important publicació que dirigí mossèm Parera i Sansó d'ençà el gener de 1909 fins al gener de 1929. Jo tenia vuit o nou anys i, per l'edat, no podia valorar el significat cultural dels papers que ens servien, d'amagat de la família, per a fer vaixells i avions que des del terrat dels padrins de can Verdera llançàvem al carrer quan passava un carro o un amic.


1956. Sa Pobla i l'any de la neu. Escola Graduada de sa Pobla.

A les golfes de can Verdera hi havia alguns munts de llibres i de revistes del temps del meu oncle-avi Miquel Crespí i Pons, el famós batle Verdera que havia contribuït a bastir l'Escola Graduada de sa Pobla. Història -la de la construcció de l'Escola Graduada que ha estat estudiada per Maria Antònia Roig en un llibre que va publicar recentment l'Ajuntament. Record números de la revista Unión Patriotica que defensava les "realitzacions" de la dictadura del general Miquel Primo de Rivera; sobretot un que la família guardava com si fos una joia i en l'elaboració del qual havien intervingut uns periodistes i fotògrafs vinguts expressament des de Madrid el dia de la inauguració de l'escola. Aqueixa inauguració tengué lloc el 10 de setembre de 1929, segons consta en el llibre d'Actes de la Comissió Municipal Permanent, del qual ens transcriu Maria Antònia Roig: "Seguidamente el Sr. Alcalde [Miquel Crespí i Pons] expuso: que para el día de mañana diez de los corrientes a las quince y media, está anunciada la visita a esta villa de S.A.R. el Infante Dn. Jaime de Borbón y de Battemberg hijo segundo de nuestro augusto mobarca Dn. Alfonso XII (q.D.g.) al cual acompañará el Exmo. Sr. Presidente del Consejo de Ministros Dn. Miguel Primo de Rivera y Orbanija y primeras autoridades de esta província con objeto de inaugurar la Escuela Graduada que este Ayuntamiento ha construido".

Notícies d'importància cabdal per a la vida d'un poble que, revistes com Sa Marjal o El Terruño i més endavant Vialfàs, ajudaven a fer passar a la història.

Vialfàs, com dèiem una mica més amunt, va néixer de l'esperit emprenedor d'Alexandre Ballester i comptà, des del primer moment, amb el suport entusiasta d'una extensa colla de collaboradors. Alexandre Cuéllar, que aleshores exercia de secretari de l'Ajuntament de sa Pobla, va ser una d'aquestes ànimes entestades en la dèria del periodisme i la literatura (guanyà en el seu moment un premi Ciutat de Palma). Cuéllar signava els seus escrits com "A.C" i com "Aries". També, des del primer número de Vialfàs podem constatar la participaciò d'Eugeni Triay Anglada (que era "A.TA", "A. Triay", "TA" o "Merlin"; de Jaume Gelabert Martorell, de Ramón Beltran ("Olímpico" i "Tanusio"); de Guillem Torres Siquier ("Guiem")... Si fullejam el números de la collecció de Vialfàs podem llegir igualment articles de Miquel Castanyer, Bartomeu Siquier, Miquel Pomar ("P.C."); Bartomeu Torres Gost, Lluís Ripoll, Bernardí Cladera, Jaume Sánchez... Més endavant hi entraren a collaborar Guillem Llinàs, Jaume Obrador, Rafel Franch, Jordi Soler, Melsion Tugores, Sebastià Gallardo, Joan Torres Gost, Joan Payeras... Posteriorment hi varen escriure uns jovençans avui prou coneguts en el món cultural i literari; ens referim a Pere Bonnín, Miquel Segura i Rafel Socias... Sense oblidar tampoc l'ajut inestimable del fotògraf Emili Cervera.

En les pàgines de Vialfàs hi ha història de sis anys de vida poblera. Una bona part de les famílies de sa Pobla tenim gent que hi surt ressenyada sigui per un naixement, un casament, un viatge, una activitat cultural o professional o una defunció. Igualment que Sa Marjal de mossèn Joan Parera Sansó o El Terruño servaven el record de les activitats dels nostres pares i padrins, a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta era Vialfàs qui acomplia a la perfecció aquesta important funció. A Vialfàs hi ha la notícia de la mort a mitjans de juliols de mil nou-cents cinquanta-nou del meu oncle Miquel Crespí Caldés. Morí en un desgraciat accident en un revolt de Son Tut, prop del cementiri del poble, a l'edat de trenta anys. També hi trobam, al costat de la inauguració i activitats de l'Escola de Música de sa Pobla que dirigia el professor Gaspar Aguiló, les informacions referents als primers èxits acadèmics de la meva germana Francesca López Crespí.

Però al costat d'aquestes anècdotes personals i que afecten a cada una de les famílies de sa Pobla, el més destacable de la revista Vialfàs és que, ara que han passat tants d'anys, ens permet realitzar un viatge a través del temps i de l'espai: aprofundir en la cultura i la política de la nostra societat, saber com érem nosaltres mateixos fa mig segle. Vialfàs ens permet aprofundir en qui som i d'on provenim.

Miquel López Crespí

El GOB insta al Consell de Mallorca a no dir mentides ni confondre als ciutadans

pobler | 03 Desembre, 2008 10:43

EL GOB INSTA, UN COP MÉS, AL CONSELL DE MALLORCA A MODIFICAR LES SEVES POLÍTIQUES RESIDUS O, COM A MÍNIM, A NO DIR MENTIDES NI CONFONDRE ALS CIUTADANS.

Dia d'Acció global contra la incineració

EL GOB DENUNCIA UN COP MÉS LA PERVERSIÓ DEL MODEL DE GESTIÓ DE RESIDUS BASAT EN LA INCINERACIÓ.

No es pot parlar de sostenibilitat quan es parla d'incineració.

En el Dia d'Acció Global contra la incineració, que es celebra anualment i que ja va per la seva setena edició, el GOB reitera la denuncia vers la irresponsable promoció i financiació de la incineració com a model de gestió de residus a Mallorca. El GOB exigeix alternatives adreçades a una política de "residu zero": prevenció, minimització, reutilització i reciclatge de residus.


LES RAONS

1er. La incineració no és un model ni avançat ni sostenible per a la gestió dels residus a les Illes Balears, sinó tot el contrari.

· La incineració és incompatible amb el reciclatge i la reutilització. Els objectius del Consell és passar d'incinerar un 32% dels RSU a incinerar-ne un 62% al 2013, clarament l'aposta és per la INCINERACIÓ i no pel reciclatge. Les inversions que ara es fan per ampliació la incineradora es veuran amortitzades i més justificades quan més residus es cremin.

· El passat mes de juny, la Comissió Europea va treure la Directiva de Residus que estableix l'bjectiu del 50% de reutilització i reciclatge de RSU pel 2020. Apostar per seguir incrementant la incineració, no és un avanç sinó un retrocés que ens posa en evidència davant de la comunitat internacional.

· Es parla de ”abocament zero” pervertint, per similitud, el missatge de “residu zero” que és pel que aposten els països avançats en matèria de residus i medi ambient. “Residu zero” és disminuir la producció de residus i apostar de manera decidida per la reutilització i el reciclatge; “abocament zero” és un frau: · 1er, perquè no és veritat que es deixi'n d'abocar residus. De fet, la clausura de Son Reus, ve acompanyada d'una obertura d'un nou abocador – que inicialment havia de ser de 2.000m2 i que actualment ja es preveu de 80.000m2 – posant de manifest l'absència de polítiques adreçades a la minimització dels residus i del reciclatge · 2on perquè les restes de cendres i escòries derivades de la incineració seguiran sent abocades de manera controlada pel fet de ser un residu tòxic i perillós.

2on. L'electricitat que es genera cremant fems no és neta ni renovable

La incineradora de Son Reus ha estat denunciada en diverses ocasions per Greenpeace i el GOB des d'abans de la seva construcció l'any 1990. Les dioxines i furans que es generen en la incineració tenen una elevada toxicitat i es troben recollides al Conveni de Estocolom sobre Composts Orgànics Persistents. Els seus efectes sobre la salut són càncer, danys als sistema immunològic, reproductor, endocrí i nerviós i alteracions del desenvolupament intel·lectual infantil.

Segons TIRME (dades de 2007), de les 569.245 tones de residus generades en la illa de Mallorca, 318.015 acaben incinerades. Això provoca la generació de 76.670 tones d'escòries i 31.895 de cendres cimentades. Les cendres i escòries contenen substàncies d'elevada toxicitat amb metalls pesats (cadmi, plom, mercuri, crom, coure) i acumulen fins a més del 90% de les dioxines i furans que es generen en la incineradora a causa dels filtres que fan que les emissions per la xemeneia sigui menors.

No existeixen nivells segurs d'emissió per a aquest tipus de substàncies, perquè tarden dècades en degradar-se, són biocamulativas i es concentren en tots els organismes de la cadena alimentària augmentant en les últimes baules com l'ésser humà.

3er. L'electricitat que es generarà al 2010 no arribarà ni a un 5% de l'electricitat que demanden els habitatges de Palma.

Segons dades del Pla Director Sectorial Energètic, al 2003 la crema de fems va generar aproximadament 131.000 MWh. Quan s'hagi culminat l'ampliació de la incineradora, es generaran aproximadament 300.000 MWh/any i això dista molt dels 1.732.246 MWh any que consumí Palma ja en el 2005.

En aquest sentit demanam al Consell que no digui mentides per justificar l'exagerada inversió i aposta per la incineració i per la rendibilitat de l'empresa concessionària TIRME.


EL GOB INSTA, UN COP MÉS, AL CONSELL DE MALLORCA A MODIFICAR LES SEVES POLÍTIQUES RESIDUS O, COM A MÍNIM, A NO DIR MENTIDES NI CONFONDRE ALS CIUTADANS.

El GOB insta una vegada més al Consell de Mallorca a replantejar-se la seva aposta de futur en matèria de residus a Mallorca, a donar una informació clara i a no confondre al ciutadà (una política basada en la incineració no és compatible amb una política de gestió i tractament enfocada cap a la reducció i el reciclatge, no hem d'oblidar que quan més cremen, més guanyen!) i la generació d’electricitat (45 MW de potència vs el 1.500 MW que es preveuen tenir instal·lats al 2015) no justifiquen aquesta aposta tan important (política i d’inversió) per la incineració.

Web GOB

4 vídeos: La Revolució a Catalunya (1937) i l'assassinat d'Andreu Nin

pobler | 03 Desembre, 2008 07:30

Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937) (Miquel López Crespí)


L’assassinat d’Andreu Nin i els Fets de Maig de 1937


Imaginava que, a aquestes alçades de la història, el fet històric de la complicitat absoluta de la direcció estalinista del PCE i del PSUC amb la GPU soviètica i els botxins enviats per Stalin per a matar Andreu Nin era quelcom que ja no s’havia de discutir per l’abundor de proves històriques que hi ha al respecte. Però sembla que alguns historiadors propers al PCE no coneixen l’amplíssima bibliografia sobre la matèria publicada d'ençà fa més de quaranta anys a Catalunya i l’Estat espanyol. La majoria són llibres que llegíem a finals dels seixanta i començaments del setanta.

En referència als assassinats de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937 George Orwell ens va deixar aquella meravellosa i instructiva obra titulada Homenatge a Catalunya que demostra, sense cap mena de dubtes, el paper dels estalinistes espanyols i catalans, és a dir, del PCE-PSUC, en la repressió dels anarquistes i comunistes del POUM.

El paper sinistre en la criminalització dels antifeixistes del POUM i la CNT i la part que els estalinistes tengueren en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i centenars d’anarquistes i poumistes és documentat en nombroses obres de l’historiador Víctor Alba, concretament en El marxisme a Catalunya (Barcelona. Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels volums Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín.

L’Editorial Ruedo Ibérico, famosa a les darreries del franquisme per les eines imprescindibles de recerca que posava al nostre abast, publicava una documentació precisa quant als elements de l’estalinisme espanyol que, fent de sicaris de la policia política soviètica, treballaren activament en la criminalització de la CNT-FAI i també del POUM. El llibre, eina bàsica per a copsar el paper del PCE en l’assassinat i persecució dels revolucionaris de l’Estat espanyol que no obeïen a Moscou és de l’historiador Andrés Suárez i porta per títol El proceso contra el POUM: un episodio de la Revolución Española.

Recentment, el col·lectiu de recerca històrica “La Trinxera” ha estudiat l’assassinat d’Andreu Nin i ha publicat les seves conclusions en el web de la Fundació Andreu Nin. El treball porta per títol “La desaparició d’Andreu Nin” i confirma que Nin, després de ser segrestat a Barcelona el 16 de juny de 1937, va ser traslladat primer a València i posteriorment a una txeca estalinista del PCE, la mansió dels aristòcrates i menbres de la direcció del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura).

Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937).


Com deia al començament d’aquesta nota, la bibliografia que hem consultat d’ençà els anys seixanta i setanta és tan extensa que no es pot resumir en aquestes breus retxes. En la història de Burnet Bolloten La Revolución Española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil 1936-1939 (Barcelona, Editorial Grijalbo, 1980), i en el capítol –entre d’altres- “Catalunya: revolución y contrarevolución” (pàgs. 515-558) podem seguir pas a pas les campanyes de “Mundo Obrero” (portaveu del PCE), de Santiago Carrillo, la Passionària, José Díaz i tota la plana major dels companys de viatge de la policia secreta d’Stalin, quant a criminalitzar i demanar l’extermini del POUM i d’Andreu Nin. Les hemeroteques serven la memòria històrica d’aquesta incitació diària al crim. Mai, cap dirigent del PCE-PSUC ha demanat perdó per aquests crims comesos contra els revolucionaris de l’Estat espanyol!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

1978: La lluita per una Constitució autènticament democràtica

pobler | 02 Desembre, 2008 20:59

Els partits de la "unió sagrada" (AP, UCD, PSOE i PCE) estaven d'acord a salvaguardar tots els aparats d'Estat repressius; a evitar la depuració d'assassins i torturadors feixistes; a mantenir la sagrada unidad de España; a enterrar la lluita històrica dels pobles de l'Estat en contra de la monarquia borbònica; a acceptar la "economia de lliure mercat" (capitalisme); a consentir que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa Constitució; etc, etc. Per a aprofundir en les deficiències democràtiques de la Constitució espanyola de 1978 hom pot consultar La Constitució: les raons del NO, d’Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté (Barcelona, La Magrana, 1978), i Constitución: paquete de enmiendas, de Lluís M. Xirinacs (Madrid, edició de l’autor, 1978). (Miquel López Crespí)


La lluita per una Constitució autènticament democràtica.



Acció en defensa de la República a les avingudes de Palma (Mallorca) a mitjans dels anys setanta. L’escriptor Miquel López Crespí en el moment de vendre premsa antifeixista instants abans de ser detingut i torturat per la Brigada Social del règim franquista.

1978 va esser també l'any de la lluita per una Constitució autènticament democràtica. En els capítols anteriors hem parlat àmpliament del paper cabdal del PSM(PSI), OEC, MCI, PSAN, trotsquistes, independents sense partit, etc, en la tasca d'anar clarificant les mancances democràtiques del projecte pactat pels partits que acceptaven la conservació de l’essencial del passat franquista (dins les nostres migrades possibilitats, perquè la premsa oficial marginava o silenciava tant com podia les nostres posicions, fent, d'altra banda, propaganda contínua d'un PCE i un PSOE que aplaudien les forces repressives a places i carrers de l'Estat). Els partits de la "unió sagrada" (AP, UCD, PSOE i PCE) estaven d'acord a salvaguardar tots els aparats d'Estat repressius; a evitar la depuració d'assassins i torturadors feixistes; a mantenir la sagrada unidad de España; a enterrar la lluita històrica dels pobles de l'Estat en contra de la monarquia borbònica; a acceptar la "economia de lliure mercat" (capitalisme); a consentir que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa Constitució; etc, etc. Per a aprofundir en les deficiències democràtiques de la Constitució espanyola de 1978 hom pot consultar La Constitució: les raons del NO, d’Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté (Barcelona, La Magrana, 1978), i Constitución: paquete de enmiendas, de Lluís M. Xirinacs (Madrid, edició de l’autor, 1978).


Carrillo (PCE) i Adolfo Suárez, representant del franquisme reciclat pactaren l’acceptació de la monarquia borbònica, la “sagrada unidad de España” y el manteniment del sistema capitalista.

Manuel Fraga Iribarne, d’AP, i Jordi Solé Tura, servil del carrillisme (PCE-PSUC), foren els principals cappares d’aqueixa Constitució, juntament amb Gabriel Cisneros, José Pedro Pérez-Llorca i Miguel Herrero de Miñón, d’UCD, Gregorio Peces Barba, del PSOE, i Miquel Roca Junyent, de CDC.

A aquelles alçades de la reforma era evident -a mesura que s'apropava desembre- que l'aprovació de la Constitució consensuada era un element clau en la culminació del canvi de les formes de dominació de classe, produït per la impossibilitat, per part de la burgesia franquista, de mantenir el poder amb les velles formes. La Constitució que ordien en secret seria la llei que fonamentaria les altres lleis, i tot plegat aniria delimitant jurídicament la vida política del futur.

En el cas de l'Estat espanyol, la Constitució seria l'expressió jurídica del nou model de dominació capitalista que ens enflocaven les classes dominants amb l'ajut de la pseudoesquerra que havia abandonat tots els principis i reivindicacions històriques del poble. Aviat començaria la nefasta política del pelotazo: l'enriquiment ràpid i sense escrúpols que hem vist en els catorze anys de regnat "socialista", amb Fileses, Juan Guerres, Roldans, Galindos, terrorisme d'Estat (GAL) amb joves trobats amb un tret al clotell, etc, etc. Els feixistes, reciclats o no, ja havien tingut quaranta anys per a dedicar-se a aqueixes tasques.


Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició, una història alternativa de la restauració borbònica, llibre bàsic per a copsar l’alçada de les renúncies i traïdes de la transició.

Un text constitucional, per tant, no és bàsicament ni decisivament el resultat de l'equilibri de les forces parlamentàries, sinó que expressa fonamentalment la relació de forces concreta entre classes dominants i dominades i entre les nacions de l'Estat, com a resultat d'una confrontació d'interessos oposats.

El text constitucional responia a la urgència que tenia la burgesia per a reorganitzar l'aparat de l'Estat amb l’objectiu de fer front a la profunda crisi, no solament econòmica, sinó global, de la societat capitalista, i a l'augment previsible de la lluita de masses contra el sistema.

A l'any 1978 era també, el text constitucional, expressió jurídica de les necessitats d'acumulació del capital. La classe dominant volia, en aquelles circumstàncies polítiques, limitar al màxim les llibertats dels treballadors, deixar el marge més ampli a l'arbitrarietat del poder i posar els més grans obstacles a possibles mesures de transformació econòmica i social. És a dir, reforçar i consolidar el seu Estat, cedint solament allò que era imprescindible, per tal de mantenir el poder.

Per a nosaltres, per al moviment obrer i popular, i especialment per a l’OEC, es tractava de garantir les llibertats fonamentals per a anar avançant vers el socialisme i el poder dels treballadors (la federació de repúbliques socialistes ibèriques basades en els Consells Obrers). Havíem de posar els màxims límits a l'arbitrarietat dels nous hereus del franquisme i limitar al màxim els possibles obstacles jurídics que podrien impedir en un moment polític favorable l'adopció de mesures de transformació econòmica i social. Això, en definitiva, no era un secret per a ningú, i per això mateix burgesia i reformisme provaven de silenciar-nos i criminalitzar-nos. Volíem, aquesta era la nostra lluita, debilitar al màxim l'Estat burgès.

El que caracteritzava la Constitució que els partits de la unió sagrada ens presentaven a l'aprovació era que havia estat la mateixa classe dominant sorgida dels quaranta anys de dictadura franquista la que dirigia i controlava la reforma. La pretesa esquerra consensuant renunciava, de principi, a defensar i mantenir davant el capitalisme i els hereus del règim dictatorial una posició de classe conseqüent en el curs d'aquell procés.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

El capitalisme: la seva crisi i la nostra

pobler | 02 Desembre, 2008 16:22

El capitalisme no caurà per si sol. Perquè no només es tracta de debatre sobre sistemes i models econòmics, o sobre l'ètica o la indecència dels gestors de torn. Tot això és útil, si serveix per a elevar la consciència de la ciutadania, com a element de l'acció política. No ens oblidem que el capitalisme s'ha mantingut, en les seves diferents versions al llarg de la història, no amb arguments ni raons, sinó per la força d'un sistema de dominació política, social, econòmica, informativa i militar, accentuada actualment en una situació mundial unipolar. I no desapareixerà, si no som capaços que així sigui.


LA SEVA CRISI, I LA NOSTRA


Estem assistint al que molt probablement sigui el major saqueig de fons públics de la història. Si hem de fer cas a les xifres facilitades per alguns mitjans, el total de diners públics destinats a tapar la crisi financera (els anomenats “plans de rescat”), s'eleva a 7 bilions d'euros! (diari “Público”, 27-11-08). Però el sistema financer internacional segueix llançant sense descans indicadors de crisi, fins i tot després de la cimera del “G-20”, convocada per Bush el passat 15 de novembre. Així les coses, aquest immens robatori pot acabar sent, a més d'escandalós, inútil respecte als objectius anunciats, ja que tota aquesta muntanya de diners es malbarata en un pou que sembla no tenir fons. No podíem esperar altra cosa de tant de “líder” junt. No hauríem de confiar el parc de bombers a una colla de piròmans.

Per descomptat, cap dels assistents a la reunió de Bush ha gosat discutir la premissa que aquest va plantejar, d'entrada, com innegociable: el no qüestionament del lliure mercat, allò que esdevé, justament, com la causa de la crisi. Així les coses, cap preguntar-nos quins objectius, realment, tenia aquest conclave de “refundació del capitalisme”. Segons sembla ha cobert tres, i cap sa: 1er.- Garantir políticament la continuïtat del sistema capitalista, fins i tot en la seva actual versió, donant continuïtat a organismes com el FMI, entre altres instruments del neo-liberalisme, i reajustant, en tot cas, els engranatges de control i supervisió, certament desbaratats amb l'última orgia especulativa. 2on.- Acordar i coordinar l'operació global d'apropiació de fons públics que, de moment, pot situar-se al voltant de l'astronòmica xifra assenyalada anteriorment, i 3er.- Escenificar el “fermall d'or” (mai millor dit) del negre període de vuit anys del mandat de l'amfitrió, George Bush. Un individu que, dit sigui de passada, fa ja temps que hauria d'estar davant un tribunal, depurant les seves responsabilitats criminals.

Capítol a banda mereix l'espectacle ofert pel govern de Rodríguez Zapatero, amb els ímprobes esforços per a tenir una cadira, o un tabulet, o el que sigui, en la cimera de Washington. Amb el consens del seu particular “G-8+1” (Santander, BBVA, Caja Madrid, La Caixa, CC.OO., UGT, CEOE i CEPYME, més Mariano Rajoy), el govern espanyol, d'un partit que es diu socialista i obrer, primer perd el cul per asseure's en la taula dels amos i, una vegada allí via Sarkozy, treu pit per la “política de supervisió del Banc d'Espanya” (el president del qual demana cada dia acomiadaments més barats), que ha permès la “robustesa del sistema financer espanyol”, model a seguir, segons diuen. I anuncia mesures d'ajudes públiques, tant directes, en avals o fiscals (un total de 319.000 milions d'euros, segons les fonts a dalt citades), als bancs i a l’empresariat, per a enfortir el ja de per si mateix “robust” sistema, encara que els hipotecats segueixin en la ruïna, i milers d'ells engreixin diàriament les llistes de l'atur.

“La monarquia és el règim de la bancocràcia”, que diria Proudon, fa cent cinquanta anys. En la bancocràcia imperant en l’anomenat regne d'Espanya, les “subprime” no estan, certament, en les entitats financeres. Ja s'han encarregat aquestes, a l'hora de prestar-te un, enxampar-te tres, com demostren els molt sanejats índexs de morositat, a pesar de la crisi. Les veritables “subprime”, letalment tòxiques per a moltes economies de gent treballadora, estan en cada hipoteca sobre habitatge sobrevalorada, amb elevats interessos referenciats en la base del negoci bancari, “l’euribor”. Si el sistema capitalista es caracteritza per convertir els drets de la gent en negoci privat, aquesta no és una excepció: el dret bàsic a un habitatge digne, reconegut fins i tot per la constitució-parany que ara compleix trenta anys (“Tots els espanyols tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat...”, Art. 47 CE), s'acaba convertint en un negoci per a bancs i immobiliàries, mitjançant l'especulació, prohibida expressament per la mateixa norma constitucional, però permesa de facto.

Així les coses, les ajudes “als particulars i a les famílies”, anunciades amb molta fanfàrria pel govern espanyol, en realitat no van més enllà de la possibilitat del pagament ajornat (fins al 50%, per dos anys) de les quotes hipotecàries dels ciutadans, i no la seva condonació, encara que fos només en part. I tot això amb la garantia de l'Institut de Crèdit Oficial, per a major glòria i acomodament de les cúpules bancàries privades que, d'aquesta manera, s'asseguren el cobrament dels deutes, almenys de moment. O sigui, pa per a avui i fam per a demà. Mentrestant, aquesta mateixa banca, en règim de monopoli i amb l'excusa de la crisi “de confiança”, tanca l'aixeta del crèdit a particulars, autònoms o petites i mitjanes empreses, on descansa el gruix de l’anomenada “economia productiva” (el 80% del total de l'ocupació, a l'estat espanyol), provocant la destrucció alarmant de llocs de treball i, per tant, el conseqüent empobriment del conjunt de la classe treballadora. El parany de la crisi es tanca quan tot això provoca que la població vegi reduïda dràsticament la seva capacitat adquisitiva. I mentre la crisi de sobreproducció ompli els magatzems de productes que ningú compra, les empreses (com a conseqüència d'això o aprofitant el moment, que de tot hi ha) presenten ERE’s o altres mecanismes d'acomiadament de treballadors. I l'atur es multiplica.

Un tendeix a pensar que potser aquesta fase del capitalisme, qualificada com crisi, no sigui tan espontània ni casual. De fet, encara no hem vist a cap multimilionari arruïnat pegar-se un tir, ni llançar-se de cap des de l'alt d'un gratacel, com fa vuitanta anys. Tampoc hem vist processar ni ficar entre reixes als responsables de tan gran disbarat, que hi han. Per contra, hi ha notícies de luxosos sopars d'executius delinqüents, a uns quants milers d'euros el cobert, per a celebrar els fabulosos regals governamentals. Tot molt estrany. O no tant, si explorem la hipòtesi que potser certs elements d'aquesta crisi estaven més o menys previstos, o que fins i tot algun hagi estat provocat. D’altra banda, no hi ha cap contradicció, en la conducta dels fins a ara paladins neo-con, acudint a les arques públiques, perquè els gestors del capitalisme mai han fet gala, precisament, de principis ètics, i sí de molta desimboltura, i pocs escrúpols, davant els diners fàcils. Si ara se’l poden permetre, per què van a renunciar a apropiar-se de l'erari públic, lliurat per governs servils, a un i a altre costat de l'Atlàntic?

El fins a aquí dit, només aborda part dels aspectes complexos d'una situació, que se'ns vol fer veure com una crisi notable, però passatgera, del sistema financer, quan en realitat no deixa de ser una fase aguda de l'activitat, habitualment depredadora, del capitalisme. Aquest sistema suposa, en si mateix, una crisi permanent, en les vides i drets de la immensa majoria de treballadors i ciutadans. Però actualment, la crisi mundial també té les seves derivacions catastròfiques a curt i mig termini, en el terreny alimentari, energètic o ecològic. Per això, ara no ens podem permetre el luxe de distreure'ns en batalles parcials i inconnexes, quan el domini del sistema capitalista es revela en forma d'amenaça real, immediata i global.

Avui dia, qui fins fa ben poc exercien com a gurus del pensament únic, s'amaguen en les tertúlies, s'arruguen en els debats i, en general, no s'atreveixen a enfrontar-se dialècticament, als arguments dels crítics amb el capital. A aquest sistema se li estan veient, encara més si cap, les seves vergonyes. I fins en els grans mitjans sorgeixen veus, més o menys oportunistes, que denuncien els creixents desequilibris i les inquietants perspectives. El recordar que, amb només una part dels fons públics ara tudats, es podria eradicar definitivament la pobresa, la fam i les deficiències sanitàries de tot el món, sacseja la consciència de tot aquell que la tingui. I és que, mentre es balafien bilions d'euros en “salvar” banquers, hi ha mil milions de víctimes de la fam (registrats oficialment per l'ONU) i moren cada dia desenes de milers de persones, especialment infants, per aquesta causa.

Però, per més desacreditat que pugui estar el sistema i els seus gestors, el capitalisme no caurà per si sol. Perquè no només es tracta de debatre sobre sistemes i models econòmics, o sobre l'ètica o la indecència dels gestors de torn. Tot això és útil, si serveix per a elevar la consciència de la ciutadania, com a element de l'acció política. No ens oblidem que el capitalisme s'ha mantingut, en les seves diferents versions al llarg de la història, no amb arguments ni raons, sinó per la força d'un sistema de dominació política, social, econòmica, informativa i militar, accentuada actualment en una situació mundial unipolar. I no desapareixerà, si no som capaços que així sigui.

I és aquí on hem de reconèixer que la seva crisi no ha d'ocultar la nostra, la de tots i totes els qui ens oposem i ens rebel·lem contra els designis del capital i el seu mercat. La crisi d'incapacitat i dispersió dels moviments socials, de les organitzacions obreres, de les entitats ciutadanes, ecologistes, feministes, juvenils, estudiantils, culturals... que acompanya a la crisi del capital, i facilita que aquesta caigui sobre les nostres esquenes. Tant l’anomenada esquerra parlamentària, com les burocràcies sindicals i bona part de les en altre temps ONG’s, tots ells han abandonat definitivament la seva condició anticapitalista, si és que alguna vegada la van tenir. Als moviments d'oposició al sistema, a l'esquerra anticapitalista, ens segueixen sobrant les raons, però mancam, de moment, de la unitat i la força necessària, més enllà de l'útil i imprescindible tasca quotidiana de la defensa dels nostres drets, que no és poc. Però, de moment, no anam més enllà de l'activitat defensiva. És imprescindible, per tant, passar a l'ofensiva, construint un projecte alternatiu al capitalisme des de fòrums unitaris i horitzontals, globalitzant l'acció social i política, generant espais de confiança, protagonisme i participació de la gent treballadora. Fent cada vegada més creïble i propera la possibilitat de derrotar al sistema. Treballant per la Vaga General, com a primera i imprescindible eina política al servei dels treballadors i de les classes populars.

Des de la Federació del Sector Financer de la CGT (FESIBAC), i sota el lema “Que la crisi la paguin els especuladors”, s'ha llançat un missatge clar, en ocasió de la crisi financera, tant als treballadors del sector com al conjunt de la societat: “Oposició a injeccions de fons públics per a dividends privats, prioritat d'aquests fons per a les necessitats socials; eliminació de salaris milionaris i contractes blindats dels executius i directius; defensa dels serveis públics (inclòs el del crèdit i les assegurances, a través de la propietat pública de la banca); autogestió pels treballadors en les institucions financeres, com alternativa al tancament d'empreses del sector; oposició als projectes de privatització de les Caixes d'Estalvi, supressió dels paradisos fiscals, de les contractes i subcontractes, de les ETT i de l’externalizació de serveis bancaris... Amb l'objectiu d’invertir la tendència de la destrucció d'ocupació en el sector i la individualització de les condicions de treball, es planteja el reforçar la defensa col·lectiva dels drets; el manteniment de tots els llocs de treball, la conversió en indefinida de la contractació temporal; l'oposició als “acomiadaments objectius” i ERE’s; la formació adequada i prevenció de riscs laborals, físics o psicològics; la defensa del poder adquisitiu, la supressió dels “conceptes voluntaris” i el repartiment equitatiu de la massa salarial, i la reducció de la jornada laboral i les hores extraordinàries...”

La proposta de FESIBAC-CGT no és només un missatge sectorial, sinó que pretén també contribuir a la conformació de l'acció sindical comuna de tota la Confederació. En aquests moments de crisis capitalista, però també de recomposició dels moviments alternatius, a la CGT li correspon jugar un paper crucial. Hem de valorar el nostre potencial com força social lliure, llibertària i anticapitalista. La claredat i credibilitat del nostre missatge, i de la nostra acció, va en augment. Aprofitem-les per a fer possible, com més aviat, la fi a la barbàrie.

Pep Juárez, Secretari d’Acció Sindical de FESIBAC-CGT.

Novembre de 2008

La destruccuó de Mallorca i el GOB: cal un toc d'alerta davant les polítiques territorials i ambientals del Govern i Consell

pobler | 02 Desembre, 2008 09:50

En definitiva, des del GOB entenem que la situació de crisi hauria de fer obrir els ulls als nous governants i obligar a revisar el model territorial, econòmic i social en la seva globalitat i descobrir les arrels que marquen les directrius que ens han duit a la crisi econòmica i ecològica i que massa sovint tenim la impressió que es pretenen continuar, lluny de reconduir la nostra societat cap a la sostenibilitat (GOB)


El GOB considera que cal un toc d'alerta davant les polítiques territorials i ambientals del Govern i Consell després d'aquest primer any de legislatura


Considera preocupant el fet que els nous governants perdin la possibilitat d'aprofitar la situació actual de crisi per revisar el model territorial, econòmic i social, desmarcar-se de les polítiques de les lesgislatures anteriors i apostar vertaderament per la sostenibilitat.



Des del GOB presentam avui un informe en el que revisam la situació actual de les polítiques que de manera directa o indirecta afecten el territori: les polítiques que marquen les directrius sobre el territori, les accions referides a espais naturals, i l'enfocament de les grans infrastructures, algunes d'elles vinculades a les polítiques de gestió dels recursos naturals.

En aquest sentit revisam quins han estat els principals aspectes desenvolupats en l'àmbit de la protecció d'indrets amenaçats, alhora que qüestionam la intervenció del Govern en l'àmbit de la crisi de la construcció i la continuïtat per part del Consell de Mallorca amb el model territorial del Pla Territorial de Mallorca aprovat per PP-UM (que inclou les polèmiques àrees de reconversió territorial), criticam la continuïtat de la línia marcada pel partit popular pel que fa a la protecció d'espais naturals, i la continuïtat també de les polítiques sectorials de gestió dels recursos naturals i d'algunes de les infrastructures més impactants que ja foren plantejades en l'època Mates i que el Govern ni qüestiona, ni revisa, senzillament assumeix.


Els principals aspectes tractats a l'informe:

POLÍTIQUES TERRITORIALS

-

Més creixement urbanístic AMB DOBLERS PÚBLICS

- Modificació puntual del Pla Territorial de Mallorca: EL MANTENIMENT DE LES POLÈMIQUES ÀREES DE RECONVERSIÓ TERRITORIAL.

- La desclassificació d'Es Guix: una excepció a celebrar dins una modificació que no s’entén


ESPAIS NATURALS


-

Protecció dels espais naturals ES SEGUEIX LA LÍNIA MARCADA PEL PARTIT POPULAR

- Son Bosc DE PARC NATURAL A CAMP DE GOLF


TRANSPORTS


-

Nou conveni de carreteres: 2ON CINTURÓ

- Ampliació del Port de Palma MÉS CREIXEMENT, MÉS INSOSTENIBILITAT I LA PRIVATITZACIÓ DE LES INSTAL•LACIONS DEL PORT

- Ampliació de l'Aeroport


ALTRES INFRASTRUCTURES


-

Polígons industrials a cada racó SENSE REGULAR ENCARA

- Més pedreres al Pla de Mallorca UN SECTOR QUE “FA POR” AL NOU GOVERN?

- Més Infrastructures energètiques I PARCS FOTOVOLTAICS EN SOL RÚSTIC

- Infrastructures hidràuliques. DESSALADORES: EL FUTUR DE L'AIGUA PLANTEJAT

- Residus CONTINUÏTAT DE L'APOSTA PER LA INCINERACIÓ


Conclusions


Des del GOB consideram que la situació actual de crisi hauria d'obligar a replantejar el camí que estem disposats a córrer, ara, i més enllà dels tres anys d'aquesta legislatura.

Des del GOB ens preocupen els indicis que ens duen a pensar que, de moment, no s'han revisat les arrels de fons per tal d'establir una nova manera de fer en les polítiques territorials ni en aquelles sectorials que en podrien esdevenir límits naturals i racionals, i que molt sovint han estat criticats pels partits que ara ocupen els càrrecs de govern.

En definitiva, des del GOB entenem que la situació de crisi hauria de fer obrir els ulls als nous governants i obligar a revisar el model territorial, econòmic i social en la seva globalitat i descobrir les arrels que marquen les directrius que ens han duit a la crisi econòmica i ecològica i que massa sovint tenim la impressió que es pretenen continuar, lluny de reconduir la nostra societat cap a la sostenibilitat.

Podeu consultar l'informe complet a: www.gobmallorca.com/premsa/informejuliol2008

Web GOB (16-VII-08)


De la promesa incomplida de preservar la Real, val més no parlar-ne. És una qüestió que fa empegueir. Mai no s’havia vist tant de cinisme i deixadesa de promeses i principis. Els mateixos que afirmaven voler combatre l’especulació de Son Espases, aturar l’hospital de Jaume Matas i ampliar i modernitzar Son Dureta, ara demonitzen Aina Calafat i tots aquells que encara lluiten per preservar recursos i territori. (Miquel López Crespí)


La victòria dels especuladors i la destrucció de Mallorca




El ritme de destrucció de les Illes continua i augmenta malgrat els intents de preservars algunes zones del naufragi. El cert és que el GOB i altres plataformes ecologistes i de defensa de la terra ja han aixecat la veu de protesta. Recentment, i en relació amb la destrucció de Son Bosc, membres del GOB han realitzat una acció simbòlica davant el Consolat per reclamar la protecció d’aquest territori amenaçat. En un comunicat fet públic aquests dies l’organització ecologista ha dit al govern: “Fa 5 anys, Son Bosc va ser declarat Parc Natural. Avui, Son Bosc es pot convertir en un altre cap de golf. Senyors president i consellers, pensen fer vostès alguna cosa”. I afegeix: “El canvi de Govern, pel que fa l’amenaça que pateix Son Bosc, fins ara no s’ha traduït en res”.

De la promesa incomplida de preservar la Real, val més no parlar-ne. És una qüestió que fa empegueir. Mai no s’havia vist tant de cinisme i deixadesa de promeses i principis. Els mateixos que afirmaven voler combatre l’especulació de Son Espases, aturar l’hospital de Jaume Matas i ampliar i modernitzar Son Dureta, ara demonitzen Aina Calafat i tots aquells que encara lluiten per preservar recursos i territori. Recentment el dirigent de la CGT Josep Juárez, en un magnífic article titulat “L’hospital més car del món” ha escrit: “Parlar de Son Espases, amb persones dels partits col·ligats dins l’actual govern de suposat ‘centre esquerra’, és com anomenar la corda a la casa del penjat. Aquest tema sol provocar reaccions de mala consciència i a la defensiva. No cal parlar de l’assumpte, ni molt menys provocar cap debat públic. L’omertà és el millor instrument per continuar escalfant cadira i sou institucional, a major glòria de la butxaca dels especuladors”.

I just ara mateix, acabades d’escriure les retxes de més amunt, m’arriben uns missatges provinents de SOS CAN VAIRET on informen de la destrucció de Port “Adriano” amb una ampliació salvatge i gegantina que ho farà tot malbé.

En el seu moment ja hem denunciat la destrucció de Palma, l’avenç continuat de l’especulació que amenaça a no deixar cap símbol d’identitat artística i cultural a les nostres barriades. Catalina Cirer va donar tota mena de facilitats als constructors (i destructors!).

El GOB ja va advertir que la famosa llei Carbonero només servia per afavorir els constructors amb l’excusa de construir habitatges socials. Quin sentit tenia bastir prop de 10.000 habitatges nous destruint el poc sòl rústic que ens resta, quan a les Illes hi ha prop de 100.000 habitatges buits? I què en direm de la follia destructora de Jaume Carbonero en relació a Campos, on el conseller vol construir 450 habitatges, tot colapsant escoles, centres sanitaris d’un poble que ja és completament desbordat? D’on surten els mentiders del tipus Jaume Carbonero que quan són a l'oposició diuen que volen preservar la terra i en gaudir del sou són iguals o pitjors que els depredadors que tots coneixem?

Ara també volen destruir el Port de Pollença, lliurar als especuladors una de les poques zones no saturades. L’excusa amb la qual el Poder vol vendre la malifeta als ciutadans és la de millorar el trànsit de la carretera Port de Pollença-Alcúdia. Es vol eliminar l’actual MA-2220 que uneix les dues poblacions abans esmentades i fer-ne una de nova aprofitant l’actual MA-2201. És una nova destrucció de recursos i territori per permetre més requalificacions de territori amb l’excusa de “millorar” els serveis a la població. Però el GOB i els més diversos experts i coneixedors de la zona ja han qüestionat el macroprojecte. Els veïns del Port de Pollença, els amics d’Urxella, l’esquerra alternativa de les Illes ja han expressat la seva disconformitat quan escriuen, criticant el projecte, que consideren enganyós: “No es parla de les conseqüències d’una carretera nova a través del sòl rústic amb un tràfic intens, i de com afectaria aquest canvi al Port de Pollença que evidentment restaria més aïllat”.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de baleares (17-VI-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Cecili Buele, Costa i Llobera i la novel·la històrica a les Illes

pobler | 01 Desembre, 2008 21:26

Defallimentens permet realitzar un extens i profund viatge per les idees i esdeveniments que commocionaren la vida mallorquina i espanyola de finals del segle XIX i començament del XX. (Cecili Buele)


La novel·la històrica a les Illes.



D'esquerra a dreta: Buele, Puigcercós i Lasagabaster en el Congrés de Diputats.

Per Cecili Buele exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca.


El Gall Editor, l'editorial de Pollença que tan encertadament dirigeix Gracià Sánchez, acaba de publicar Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Aquesta obra que ha escrit Miquel López Crespí -l'escriptor mallorquí de la vila de sa Pobla, geogràficament molt apropada a la del mossèn Costa i Llobera pollencí- presenta la figura d'aquest sacerdot, ja envellit, nomenat canonge de la seu Catedral de Mallorca, qui, a l'edat de seixanta anys, recorda en veu alta -per escrit- alguns pensaments, visions i records de la seva vida passada.[...]


Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Defalliment.

L'autor del llibre fa tota la impressió d'haver aconseguit, amb molta cura i dedicació, posar-se dins la pell mateixa del protagonista. I això, d'una manera força admirable.

Defalliment, la novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí a El Gall Editor, ens permet realitzar un extens i profund viatge per les idees i esdeveniments que commocionaren la vida mallorquina i espanyola de finals del segle XIX i començament del XX. Al llarg de l'obra, l'autor apel·la sovint, i al·ludeix profusament, als diversos corrents de pensament que, a partir de la Revolució Francesa, es desenvolupen al llarg del segle XIX. L'autor no ens parla solament de l'anarquisme i el socialisme, idees que tenien en tensió tot el conservadurisme mundial i, també i sobretot, l'Església Catòlica. Miquel López Crespí, per la importància que tengué en la vida de Costa i Llobera, ens informa igualment del krausisme. Bastà a Costa un lleuger contacte d'estudiant amb la filosofia de Carl Cristian Friedrich Krause per restar tota la vida amb la por dintre del cos pensant si s'hauria "contagiat" d'idees tan agosarades.

Tot i que als Països Catalans aquest moviment no arriba a tenir especial ressò, el krausisme repercuteix d'alguna manera en l'ètica i la pedagogia, i representa un intent de renovació intel·lectual espanyola, pel caire moderat, i d'harmonització entre racionalisme i un cert esperit místic antieclesial però no ateu. Una ideologia que serveix de base al liberalisme espanyol i desemboca en el republicanisme, àdhuc en el socialisme democràtic.

Amb tots aquests ingredients, a mesura que hom s'endinsa en la lectura del llibre, s'adona de certes reflexions que l'autor posa en la ment del protagonista i que s'identifiquen, també, amb reflexions que l'autor mateix aplica a situacions concretes de la vida literària de qualsevol època. Els problemes que sacsegen Costa i Llobera, les contradiccions que reflecteixen les notes dels seus dietaris, el fan un autor d'un tarannà ben contemporani. És un escriptor ben allunyat de qualsevol dèria de trasbalsar el món o la societat amb la seva literatura com pensaven, per exemple, els romàntics francesos de la generació de Víctor Hugo o George Sand. El món de Costa i Llobera és tot un altre, arrelat amb força a la terra, Mallorca i la cultura catalana i als mites clàssics de Grècia i Roma. Costa i Llobera, i l'escriptor Miquel López Crespí ho ha sabut novel·lar molt bé; Costa s'aferra a la tradició grecollatina precisament per a combatre els "perills" que arriben de la França revolucionària. Potser ell no és del tot conscient, de la lluita titànica que porta per a provar de salvar la "bellesa" del sobtat atac dels bàrbars que vénen del nord; però posteriorment el noucentisme principatí, en el seu combat contra el modernisme, trobarà en l'obra i en la pràctica literària de Costa i Llobera armes essencials per a lluitar contra la "dissolució social" que pot portar l'avenç de determinat tipus de literatura

Aspecte essencial de la novel·la de Miquel López Crespí és l'acurada descripció del món cultural i literari català que envolta Miquel Costa i Llobera. I també la problemàtica personal d'un autor de vena com ho era el poeta de Pollença. Defalliment és una obra que ens sorprèn a cada moment, no solament per la brillant elegància del llenguatge emprat pel nostre autor. sinó també per la profunda labor d'investigació que ha portat abans Miquel López Crespí per a envestir la vida d'un personatge tan paradigmàtic. A Defalliment ens trobam un Costa preocupat per totes les qüestions que afecten l'escriptura. En els diversos capítols de la novel·la ensopegam contínuament amb un poeta preocupat pel paper dels autors clàssics i moderns en la conformació de la literatura contemporània. De gran força són també les acurades descripcions sobre els problemes que comporta editar un llibre, damunt la vanitat dels escriptors i la banalitat de l'evanescent glòria literària. En la novel·la ens trobam amb un Costa preocupat per a esbrinar com quedarà el seu poemari, demanant a l'editor informació sobre la qualitat del paper i l'enquadernació, la participació o no en els certàmens literaris.

Al costat d'aquesta seriosa aproximació a la vida i obra literària de Costa hi ha també un continuat descens en la més fonda intimitat personal de l'autor de "Lo Pi de Formentor". Si anam aprofundint en els diversos capítols de la novel·la que comentam ens adonam com mossèn Costa reconeix, per exemple, la pròpia ineptitud davant la tasca gegantina que li correspon a l'hora d'administrar la finca i les possessions familiars, Manifesta que no sap com s'ha de moure enmig de tantes responsabilitats. Contínuament cerca escapolir-se del maneig dels negocis de casa seva. Es confessa públicament completament negat per a les coses d'aquest món. [...]

Al costat de les profundes digressions filosòfiques i literàries de mossèn Costa, ben al costat, s'hi troba la humanitat que ha fet possible la poesia i també, la vida mateixa de l'autor de Pollença. Són els al·lots que li porten les maletes, els cecs que cerquen a les palpentes signes, indicis que els permetin saber on es troben. Els criadets de la còmoda residència d'estudiants, aquells que serveixen el menjar a la taula dels senyorets mentre aquests discuteixen de Lamartine, Dumas o Hugo. Les dones de la neteja, amb el rostre interrogant quan veuen la blan cor de la tela d'en Costa tacada amb la sang que li han deixat ben marcada els seus cilicis. Arreu de les pàgines de Defalliment la presència ben visible de gent desvalguda, aixecant amb suor eternes arquitectures fetes sense plànols, seguint solament les indicacions dels vents i del sol. Gent senzilla del poble, que no ha après en cap llibre res de tot allò que sap. Habitants desvalguts, gent sense casa, folls i leprosos. Homes sense casa i sense amor, tapats amb quatre parracs. Homes sense nom i sense propietats, que s'aixequen cada dia morts de son i de gana per anar a treballar terres que no són ni seran mai seves ni dels seus fills. Humanitat sense propietats, que ha de sobreviure sense cap petita botiga i que només pot menjar llogant-se en una possessió de la contrada pel que vulguin oferir els senyors. Humils, veïns de Pollença o de qualsevol indret, que s'interroguen respecte a les injustícies de la vida. Humils habitants de la contrada, el ferrer, el mestre d'aixa, el pescador, el menestral. Pagesos que no saben llegir ni escriure. Pobres, amitgers i jornalers, anant i venint cap baix i en aparent humilitat. Una munió de gent que depèn de Can Costa per a la subsistència. Vells silenciosos, esperant la mort, asseguts en els freds bancs del pati de la Misericòrdia. Vells de mirada perduda... Indigents, menjats per les puces i per la brutor, demanant almoina a mossèn Costa pels carrers de Ciutat.

Sens dubte Defalliment és un curiós viatge a les entranyes d'un autor, en aquest cas de Miquel Costa i Llobera, però també i sobretot, una visió ben lúcida de la societat que l'alletà, el sostingué i, amb el seu treball callat i humil, l'ajudà a bastir una obra literària que encara perdura.

Palma, març de 2005

Els polítics del règim: sous i privilegis

pobler | 01 Desembre, 2008 06:52

Els millors sous al Parlament i els pitjors a Cort


Amb tot, el batle de Calvià, Carlos Delgado, lidera el rànquing dels polítics més ben pagats de Balears


Q.TORRES. Palma.


L'increment de les retribucions al Consell de Mallorca que es completà dilluns passat no converteix, ni de bon tros, la institució insular en aquella que millor paga els seus polítics. Al Parlament és on es troben els més ben pagats i a l'Ajuntament de Palma, els pitjors. Amb tot, el batle de Calvià és qui està millor remunerat, cobra 90.000 euros bruts anuals.

Per darrera d'ell se situa la presidenta del Parlament, Maria Antònia Munar, amb 87.729 euros, seguida dels vicepresidents i secretaris de la cambra i dels portaveus dels grups, que perceben 72.627 euros a l'any. Tots es posaren d'acord a principi de curs per incrementar les retribucions un 10%. Després de tots ells arriba el president del Govern, amb 72.071 euros.

Per tant, la portaveu del PP al Parlament, Rosa Estaràs, o el portaveu del Bloc, Biel Barceló, reben un sou millor que el del president del Govern. Amb tot, el president percep dietes d'assistència als plens de la cambra autonòmica, igual que els presidents insulars o consellers, que els acaben d'arrodonir els ingressos. Els diputats sense dedicació exclusiva cobren dietes d'assistència a actes parlamentaris, però poden optar per una dieta global de 5.501 euros anuals.

Darrera del president del Govern, els millors pagats són els portaveus adjunts del Parlament, que cobren 68.441 euros anuals. El portaveu adjunt del PP, Joan Flaquer, veu millorades les seves retribucions gràcies al fet que és conseller del Consell de Mallorca. D'allà rep 18.500 euros a l'any, igual que el socialista Pere Joan Martorell, que millora el sou de 54.729 euros que té com a director general.

La presidenta del Consell de Mallorca, Francina Armengol, no apareix fins al lloc 18. Cobra 68.337 euros anuals, un sou lleugerament superior al de la presidenta de Menorca, Joana Barceló (65.077 euros a l'any). Ambdues s'han incrementat el sou.

No s'incrementà el salari la batlessa de Palma, Aina Calvo, que no apareix fins al lloc 24 d'aquest rànquing d'elaboració pròpia. Cobra 63.768 euros cada any, menys que els vicepresidents del Consell de Mallorca (64.267 euros), tot i gestionar un pressupost que duplica el de la institució insular. Els diputats rasos reben 61.727 euros a l'any, una mica més que els consellers dels governs insulars de Menorca (61.594) o de Mallorca (61.108). En canvi, els consellers del Govern balear cobren menys que els seus homòlegs dels consells. S'enduen 60.697 euros bruts.

Si la portaveu de l'oposició al Parlament, Rosa Estaràs, té el segon millor sou de la cambra, el portaveu del PP al Consell, Jaume Font, cobra el mateix que els membres del govern insular, 61.108 euros. A Palma passa el mateix, Catalina Cirer té el mateix salari que els regidors del Govern, 54.660 euros.El rànquing no inclou el sou dels polítics que depenen de l'Estat, com el delegat del Govern o els diputats al Congrés o senadors, que cobren uns 55.000 euros.Un dels polítics amb més incidència en l'actualitat informativa, Miquel Nadal, és en canvi dels que menys cobra. Rep 27.314 ? anuals com a regidor de Palma amb dedicació parcial.

Diari de Balears (11-IV-08)


He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb l’herència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica i amb el pragmatisme més barroer i mancat de principis, sempre, no en mancaria més, al servei incondicional del règim. Cal dir que molts d’aquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de l’extraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, s’apunten a les nostres lluites omplint-se la boca de la recuperació de la memòria històrica. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes (PCE), l’avantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra l’esquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. (Miquel López Crespí)


Els sous dels nostres polítics



Santiago Carrilo (PCE) i Adolfo Suárez, el darrer cap del "glorioso Movimiento Nacional". Els pactes del franquisme reciclat amb els oportunistes han significat que durant trenta anys els vividors s'han enriquit amb les renuncies i traïdes del temps de la transició.

He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb l’herència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica i amb el pragmatisme més barroer i mancat de principis, sempre, no en mancaria més, al servei incondicional del règim. Cal dir que molts d’aquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de l’extraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, s’apunten a les nostres lluites omplint-se la boca de la recuperació de la memòria històrica. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes (PCE), l’avantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra l’esquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. Dic tot això perquè encara estic sorprès després d’haver llegit la relació del que cobren i cobraran molts dels nostres polítics. Ho he llegit al Diari de Girona i encara no puc creure que la política oficial doni per a tant. Segons s’hi diu, el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, cobrarà un sou que, quines coses més curioses!, serà 35.697 euros inferior a la pensió que rebrà el president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Segons queda recollit en els Pressupostos Generals de l’Estat, Zapatero cobrarà el proper any 89.303,28 euros en dotze mensualitats. La seva retribució continua sent inferior a la de les principals autoritats del Poder Judicial i del Consell Econòmic i Social (CES), entre d’altres. Aquesta assignació, com dèiem, queda força lluny de la que rebrà Maragall quan deixi la presidència de la Generalitat: el president percebrà un sou de 125.000 euros anuals durant la propera legislatura i, segons el que va aprovar en el seu moment el Parlament, posteriorment tendrà dret a un pagament vitalici de 94.000 euros, quantitat també, segons informa el diari citat, superior al sou del president del Govern central. Aquesta pensió supera fins i tot el sou que tenen els ministres de l’executiu de Zapatero.

Com deia al començament de l’article, hom procedeix d´una generació de militants antifranquistes per als quals el servei al poble es feia, a vegades, a costa de la pròpia vida. Quants d’esquerrans de la generació de lluitadors republicans no hauré conegut que varen estar anys i més anys a la presó i que, en sortir, i això els que sortien!, malmesa la salut, encara posaven part dels seus esquifits ingressos per a pagar diaris clandestins o fulls volanders que servien per a lluitar contra la dictadura. Fins a mitjans dels anys setanta, una vegada consolidada la reforma del sistema, en els anys de la transició, ningú de l’esquerra antifeixista hauria pogut imaginar les fortunes que es feren amb el correu de la política. Per a la gent que cada dos per tres érem a comissaria per haver estat a l’avantguarda de la lluita per la llibertat, fora incomprensible que hom pogués enriquir-se amb la renúncia d´idees i principis. Ja sabíem que la dreta, els quaranta anys de la dictadura així ho demostren, emprava la política per a especular i guanyar diners amb moltíssimes operacions d’origen dubtós. La corrupció del franquisme o els que, sense cap mena de vergonya, se’n sentien els hereus, no ens sorprenia. El que ens va sobtar, i encara a aquestes alçades de la nostra vida ens sorprèn, va ser constatar com l’abandonament de la lluita per la República per part dels PCE-PSOE, l’oblit del combat per la unitat sindical per part dels dirigents de CC.OO i UGT, la renúncia al dret d’autodeterminació per als pobles de l’estat espanyol significava en la pràctica, no un “assenyat pragmatisme” com predicaven els corifeus de la mistificació, sinó la possibilitat de viure tota la vida sense treballar com els altres mortals, dedicant-se exclusivament al servei del règim sorgit de la reforma. Trenta anys d’ençà les primeres eleccions democràtiques que, amb l’ajut de tots aquells que foren prou espavilats per a veure les possibilitats de profit personal que se’ls obrien al davant, saberen adequar ràpidament el seu al que el capitalisme victoriós l’any 1977 necessitava per a consolidar el seu sistema de dominació política. No és estranys que aquest mateix règim pagui amb tan bons emoluments tan fidels servidors! I que, si cal, sigui capaç de fer doctor honoris causa aquell qui va començar la seva carrera política manant l’extermini dels comunistes del POUM, o els anarquistes de la CNT en els Fets de Maig de 1937, cas recent de Santiago Carrillo. Com no han de fer doctor honoris causa o pagar bons a aquells que porten prop de setanta anys dedicats a apagar l’esperit de revolta dels pobles de l’estat! No en mancaria d’altra!

Diari de Girona ens informa de les grans pagues que cobren els polítics professionals de l’Estat espanyol. Diu que els vicepresidents del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega i Pedro Solbes, veuran augmentat el salari en 1.645,92 euros, fet pel qual percebran 83.936,16 euros. Els ministres tendran un sou de 78.791,28 euros, circumstància que representa un increment de 1.545 euros respecte a l’actual exercici. Capítol a part són els alts càrrecs com el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) serà, un any més, el càrrec més ben pagat, amb 142.080,06 euros.

A continuació, com continua informant Diari de Girona “se situen els vicepresidents del Constitucional, amb un sou de 134.091,30 euros; els seus presidents de secció, amb 127.971,54 euros, i els magistrats, amb 121.851,90 euros. Tant el president del Tribunal de Comptes com els seus consellers guanyaran l'any que ve 121.443,56 euros, mentre els vocals del CGPJ en percebran 121.088,94. El Fiscal General de l'Estat tindrà un sou similar, amb 121.125,48 euros, una mica més que el president de l'Audiència Nacional i els presidents de Sala del Suprem, que cobraran 118.271,1 euros. Finalment, el salari del president del Consell d'Estat serà de 83,936,16 euros, el mateix que els vicepresidents del Govern. Tots els alts càrrecs de les institucions de l'Estat veuran incrementat el seu sou en un dos per cent, si bé en el cas del president del Consell Econòmic i Social (CES) serà d'un 1,98 per cent, fet que suposarà un salari de 91.698,12 euros Dotació per als expresidents Quant a la dotació prevista per als expresidents del Govern (Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González i José María Aznar), la quantia global pressupostada en el projecte per a l´any 2007 s'ha fixat en 360.620 euros, el mateix que enguany”.

No és estrany, amb aquests sous i privilegis, que hi hagi tantes batalles per a encapçalar les llistes electorals o situar-se a recer dels partits del règim! En aquests darrers trenta anys n’hem vistes de verdes i de morades, però el reialme dels cínics i menfotistes s’ha mantingut ferm, com una murada, en defensa de sous i privilegis. No és estranys que tots aquells grups o persones que volíem servar la lluita republicana i un autèntic programa d’esquerra alternativa patíssim –i patim encara!- les campanyes rebentistes de tots els oportunistes i vividors. Tampoc no ens estranya gaire. Han de defensar els privilegis obtinguts amb totes les seves forces! Ah! Si un dia el poble descobrís la seva mentida! I per a la seva desgràcia, malgrat que ja hagin fet fortuna amb la mentida i la traïció, aquest dia ja és aquí.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (10-X-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Homenatge a Damià Huguet

pobler | 30 Novembre, 2008 12:40

El món del subconscient, els somnis, les al.lucinacions que sovint el posseïen i el feien viatjar envers dimensions inèdites de l'esperit. Una imatge d'un film, un esmunyedís record de la infància, la visió d'un rostre entre penombres, la sang d'un animal just acabat d'escorxar... tot pot esdevenir poesia pura, sentiment autèntic transformat en paraula..." (Miquel López Crespí)


Damià Huguet.



Ho record com si fos ara mateix. Una horabaixa amb pluja. Finals d'octubre de 1984. Havíem quedat citats al Bar Modern, a la plaça de Santa Eulàlia. Havíem de parlar de poesia, de la vida, del passat (els festivals de París i Venècia), de la col.lecció Guaret... Es tractava d'enllestir una entrevista per a la secció "Cultura" del diari Última Hora. Les meves primerenques relacions amb Damià Huguet eren de començaments dels anys setanta. L'època de Turmeda (el famós Poesia 72, amb poemaris dels mateix Huguet, de Josep Albertí i de Bernat Nadal). Després, col.laborant en el suplement cultural del Diario de Mallorca (pàgines que dirigia l'amic Xim Rada), petàvem la conserva poètico-cultural, i sovint política, en els barets la Rambla, o en els del carrer dels Oms, quan venia a cercar material prohibit a les golfes de la Llibreria Logos on jo aleshores treballava.

Però no ens deixem portar per la nostàlgia. Com en comentava recentment l'amic Mateu Morro, llavors podrien dir: "Novament les dèries d'en Miquel". Hem dit que avui parlaríem de la darrera entrevista que li vaig fer a Damià Huguet. Es tracta d' una llarga conversa que es perllongà fins molt tard i que, en un petit resum, sortí publicada diumenge dia 4 de novembre de 1984. Explicant el seu primigeni compromís amb la nostra cultura capolada segle rere segle per aquesta dreta apàtrida que ens domina, àvida de sang (recordeu 1936), del guany ràpid ("balearització" és la paraula que designa, a nivell mundial, la destrucció d'una terra), en Damià em parlava de les primeres conferències quasi clandestines que es feien a Campos a la meitat dels anys seixanta. Descobria la història amagada del nostre poble, els primers llibres de Blai Bonet, les inicials lectures de Joan Alcover, Brossa, Foix, Rosselló-Pòrcel, Estellés... Damià, no cal descobrir-ho a aquestes alçades de la nostra història, no entenia la cultura com a quelcom d'excloent. Lluny del seu tarannà la dèria xenofoba d'alguns ignorants neonazis que mostren menyspreu per Vallejo, Cervantes o Blas de Otero perquè escrivien en castellà. En Damià sempre em reconegué el mestratge que, damunt la seva obra, les seves concepcions literàries, exerciren César Vallejo, Blas de Otero, Dylan Thomas, el mateix Neruda.

Aquella horabaixa plujosa parlàrem, emperò, de la influència que en la seva obra tenia el cinema. És quan em confessà que sense haver vist Joan Vigo no hauria pogut escriure mai Els calls del manobre. Ofici de sords surt de la seva ànima després de les experiències de les biennals cinematogràfiques de París i Venècia. Llavors parlàrem de la influència que tengué en la nostra generació (els homes i dones que començàrem a escriure a finals dels seixanta i començaments del setanta) les pel.lícules de Jean-Luc Godard, Marco Ferreri, Louis Malle, el Truffaut senzill d'abans del cinema a escarada, Win Wenders...

El seu "mètode de treball" era molt especial, semblant a molts altres genis de la creació poètica. M'explicà la importància que tenia per a ell tot el món del subconscient, els somnis, les al.lucinacions que sovint el posseïen i el feien viatjar envers dimensions inèdites de l'esperit. Una imatge d'un film, un esmunyedís record de la infància, la visió d'un rostre entre penombres, la sang d'un animal just acabat d'escorxar... tot pot esdevenir poesia pura, sentiment autèntic transformat en paraula... D'altra banda, quan li entrava la depressió podia restar mesos i mesos sense poder lligar dos mots. En aquestes circumstàncies no s'atrevia a escriure res. Contemplava el paper en blanc durant hores i hores.

Miquel López Crespí

El pacte secret Antich-Munar - Història del primer Pacte de Progrés

pobler | 29 Novembre, 2008 16:15

El Pacte secret Antich-Munar ja havia estat denunciat en el seu moment mitjançant una carta pública pel secretari general del PSM, Mateu Morro. Hi hagué gent que no ho volia creure. Ara, ja surt en els llibres i és evidència certa. Però el vertaderament sorprenent en l'estudi del professor Joaquín Valdivielso és la denúncia de les "imposicions" de certs poders fàctics als membres del Pacte i, pel que sembla i hem comprovat, aquests acceptaren sense gaire problemes. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Els secrets del Pacte de Progrés (un article de gener de 2002)



Joanquín Valdivielso, professor de Filosofia Moral i Política de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i collaborador del Gabinet Tècnic i de la Secretaria de Medi Ambient de CC.OO. de les Illes és un d'aquells intellectuals, cosa rara, que no s'han lliurat a les privilegiades incitacions del Poder. D'ençà de la transició pactada entre els franquistes reciclats i els nous aspirants a sous i poltrones (un quart de segle d'abandonaments continuats de totes les idees, principis i reivindicacions històriques del moviment obrer), són pocs els intellectuals no absorbits per les diverses burocràcies dominants (polítiques, sindicals, acadèmiques...). En aquests vint-i-cinc anys de domini aclaparador de l'amnèsia i de la manipulació permanent de la nostra història, trobar aquestes "rares avis" d'esperit crític i independent com Joaquín Valdivieso és cosa digna de ser ressenyada i comentada.

En el capítol "Poder y hegemonía en la batalla de la ecotaxa" del llibre ¿A qué llamamos ecotasa? (Monograma Editores, Palma 2001) trobam una confirmació prou clara del que acabam de dir. La seva anàlisi de l'ecotxa és seriosa i segurament una de les aportacions científiques més importants a la qüestió de totes les que hem estudiat fins ara mateix. Però el que ens sorprèn més de la important anàlisi del professor Joanquín Valdivielso no és solament el material de debat que aporta al problema (que ja és prou valuós) sinó la valentia amb la qual afronta la gènesi d'alguns dels problemes del Pacte de Progrés.

Normalment els "intellectuals orgànics" a sou del sistema solen teoritzar la gènesi i postgerior desenvolupament de les repartides d'àrees de poder de 1999 en termes d'experiència personal místico-religiosa que esdevé, convenientment vestida amb les oportunes cites i els quatre noms de rigor, un fet històric d'"abast universal". En els laberíntics escrits d'algun sacerdot de la cúria al servei del zapaterisme hem cregut intuir com, una història que va néixer a Formentera, passava a les Illes per, després de "conquerir" el Principat (via Maragall i els seus "Ciutadans per al canvi"), serviria per acabar amb l'hegemonia del PP a Madrid i l'Estat Espanyol. Aquesta "experiència única" mitjançant el "socialisme llibertari zapaterista" (??) seria el mirall en el qual s'haurien de contemplar Europa, Amèrica, la Lluna i el planeta Mart. És la "quarta via al socialisme" (?) preconitzada pels hereus dels responsables de la nostra entrada a l'OTAN, dels casos Filesa, Gal, Roldán, de tants recursos d'inconstitucionalitat contra la nostra llengua i mil històries semblants més.

Bé, no tenim res a dir quant a creences místico-religioses. Tothom és lliure de pensar que la secta amb la qual combrega és la única dipositaria de la veritat divina. Però nosaltres, incrèduls des del temps de Demòcrit, seguidors de determinades escoles materialistes allunyades del fum de l'encens que surt des temples on els Suprems Pontífexs atorguen almoines als seus fidels servidors, som lluny d'aquesta barroera mitificació ideològica segregada pel poder per a justificar ben concrets estatus socials i polítics.

Anem a pams. El que ens ha agradat de l'estudi del professor Joaquín Valdivielso a estat (a part de la seva encertada anàlisi damunt l'ecotaxa) aquesta intenció materialista d'anar llevant vels i boirona damunt el famós Pacte de Progrés que, en el seu estudi, esdevé un simple repartiment de substanciosos sous i privilegis entre els diferents partits signants dels acords de 1999. Diu el professor Valdivielso: "El resto de instituciones, de mayor y menor peso, en el Govern se repartieron entre los partidos como estancos cerrados, tras un regateo de meses en que las cartas a repartir incluían no sólo conselelries sino senadores, consejos de administración en cajas de ahorros, etc. Del reparto, Els Verds se hicieron con la Conselleria de Medi Ambient; EU con Trabajo y Bienestar Social; PSM, entre otras, con Educación; y, PSOE con el grueso, del que destaca Turismo. El acuerdo, por lo que podemos suponer dificilísimo, conjugaba en parte las aspiraciones de cada uno y el peso que los electores le habían dado en el Parlament, con el elemento distorsionante de que fue pactado prácticamente a solas por Antich y Munar, que, por ejemplo, se negaba a negociar 'con verdes y rojos'".

Tot plegat prou conegut pel ciutadà de les Illes. Però Joaquín Valdivielso també resaltà en el seu estudi una evidència nova, poc estudiada, resultant dels acords de 1999: el paper preponderant que es donà a UM i Maria Antònia Munar. La qual cosa, evidentement, deixà en situació subordinada al PSOE, Els Verds, EU i COP envers la dreta representada per Munar.

El Pacte Antich-Munar funcionà a la perfecció: "...merced a contrapartidas desmesuradas (el control casi absoluto de un Consell de Mallorca con conpetencias multiplicadas y sin una cámara de control al gobierno) en relación al peso electoral del partido [UM], Munar aceptó a regañadientes dar un apoyo al Pacte que cuestiona y condiciona regularmente".

El Pacte secret Antich-Munar ja havia estat denunciat en el seu moment mitjançant una carta pública pel secretari general del PSM, Mateu Morro. Hi hagué gent que no ho volia creure. Ara, ja surt en els llibres i és evidència certa. Però el vertaderament sorprenent en l'estudi del professor Joaquín Valdivielso és la denúncia de les "imposicions" de certs poders fàctics als membres del Pacte i, pel que sembla i hem comprovat, aquests acceptaren sense gaire problemes.

Valdivielso explica aquests "misteris" tan poc coneguts en les pàgines 13-14 del llibre que comentam: "Podemos suponer que las negociaciones y el reparto posterior de cargos se hicieron bajo presiones adicionales, como las de sindicatos, asociaciones ecologistas, grupos mediáticos y, no menos, grupos empresariales. Por ejemplo, como han desvelado posteriormente protagonistas destacados, GESA (Endesa) vetó que Industria fuese a 'manos comunistas'. Más aún, y para volver a lo nuestro, las patronales hoteleras hicieron fuerza para que se hiciera con turismo Celestí Alomar, que ya había colaborado en la misma en el equipo de Cladera, en época del PP. Los propios hoteleros han señalado que 'teníamos toda la confianza en él', que 'era es nostro homo'. A nadie se le pasó por la cabeza que pudiera haber una confrontación entre Alomar, representante a la vez del PSOE y del Govern, y los hoteleros".

Que nosaltres sapiguem encara ningú no ha sortit a desmentir les afirmacions del professor Joaquín Valdivielso. Però els democrates de les llles, la gent que des de fa dècades hem donat suport al progressisme i a l'esquerra autèntica de la nostra terra ens agradaria saber què s'esdevingué de veritat el 1999. I, a part, del Pacte ja comprovat i denunciat pel PSM entre n'Antich i na Munar per a beneficiar-se de la majoria de privilegis polítics i econòmics que comporta la "sagrada unió" d'interessos, voldríem saber el significat de pactar consellers al gust de la patronal d'hostaleria i altres poders fàctics de les Illes. És d'agrair la valentia intellectual del professor Joaquín Valdiviesso denunciant públicament fets que, fins ara mateix, només eren rumors del carrer i que ara són confirmacions en tota regla.

Miquel López Crespí

(14-I-02)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll)

pobler | 29 Novembre, 2008 08:16

Llorenç Villalonga, Miquel López Crespí, Jaume Vidal Alcover, Salvador Galmés, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Antoni Serra, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galnés i Neus Canyelles.


Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet.

Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió.



Aquesta antologia de relats constitueix una mostra molt representativa de la narrativa breu a les nostres Illes des de principis del segle XX fins a l’actualitat, i permet observar l’evolució de la nostra literatura des del modernisme, passant pel boom dels anys 70, fins a les manifestacions actuals dels autors més joves.

El llibre es complementa amb una breu introducció a càrrec de Bartomeu Carrió i unes propostes didàctiques de Francesc Vernet. (Editorial Moll)


El boom narratiu de les Illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner i Miquel López Crespí.


Entre 1968 i 1980 es produeix l’anomenat boom de la narrativa illenca, tant pel que fa a la publicació de llibres (9 cada any) com pels premis que guanyen els autors. És una generació d’escriptors influïts per les revoltes de maig del 69 a París: tenen esperit rebel, de ruptura. D’altra banda, volen viure de la literatura: fan periodisme, es presenten a premis literaris a les Illes i a Barcelona. Es diferencien de la generació de postguerra pel fet que són escriptors que, sovint, només es dediquen a la narrativa. A la generació anterior, la majoria eren poetes (Vidal Alcover, Riera, Blai Bonet...). Solen ser escriptors prolífics: publiquen molts llibres de narracions i començaren a escriure joves, devers els vint anys.

Els temes més freqüents d’aquesta narrativa són:

a) els canvis socials provocats pel turisme: la burgesia substitueix l’aristocràcia i la societat rural canvia. La Mallorca de l’antic règim a la fi desapareix. Arriben onades d’immigració que no seran integrades.

b) això provoca, també, una crisi de valors, religiosa, un trencament generacional accentuat i canvis de costums sexuals.

c) la guerra civil des de la perspectiva dels vençuts, les atrocitats dels feixistes.

d) La mitificació de paisatges locals: l’Andratx de Baltasar Porcel o el Manacor de Maria Antònia Oliver.

e) El rebel que s’enfronta violentament al món que l’envolta i fracassa. Aquest xoc entre l´individu i la societat està basat en l’existencialisme.

f) La influència de la narrativa llatinoamericana: el realisme màgic. S’arriba a dir que els illencs són els sud-americans de la literatura catalana.

Després de la mort del dictador, el general Franco, el nou panorama polític va canviar la concepció de la literatura: es va acabar la censura i, també, la literatura per aconseguir objectius polítics. Molts d’aquests escriptors, en esgotar els temes de crítica i de protesta, després de veure que no poden canviar la societat amb la literatura, han evolucionat cap a altres camins: l’experimentació textual (Antònia Vicens, Biel Mesquida), la prosa poètica (Gabriel Janer), la novel·la de gènere (Antoni Serra) o la novel·la històrica (Carme Riera). Un cas diferent seria el de Miquel López Crespí, que fa una crítica de les renúncies de la transició a la democràcia.

A més dels seleccionats per a l’antologia, també han escrit narrativa breu altres escriptors d’aquesta generació com Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Miquel Ferrà, Valentí Puig i Xesca Ensenyat.

Narrativa Breu a les Illes Balears (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 2006)


Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés, Neus Canyelles i Salvador Galmés.


Un recorregut interessant per la narrativa breu a les nostres illes


Per Josep Antoni Calvo i Femenies, professor de l´IES Marratxí



Llorenç Villalonga

Un dels principals problemes que afecten els professors de llengua dels nostres instituts és la qüestió de les lectures. De vegades, es recomanen llibres que avorreixen els alumnes perquè no es tenen en compte les seves inquietuds. En altres ocasions, s´agafen llibres, gairebé a l´atzar, d´entre les que ofereixen les mateixes editorials que fan els llibres de text, simplement, perquè aquestes regalen diccionaris o CDs interactius que gairebé no es mira ningú. A més a més, a les nostres contrades hi ha tendència a ignorar els propis autors, com si no fossin prou bons, a favor d´unes obretes d´autors que generen llibres suposadament juvenils que poc o gens tenen a veure amb la literatura mínimament seriosa, cosa que, sovint, els vacuna en contra de la lectura per a la resta de la seva vida.

Tanta sort, però, que de vegades apareixen al mercat llibres que són una glopadeta d´aire fresc. Em referesc al llibre Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll, 2006) a cura de Francesc Vernet. Aquest volum ens ofereix un tast d´alguns dels nostres narradors illencs. Les narracions breus que ens ofereixen són dels autors següents: Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles. Tots ells, d´estils molt diferents, són presentats abans de la narració amb una nota biogràfica breu, on s´ofereixen algunes dades bàsiques i algunes pinzellades sobre les característiques de cada autor. El llibre compta amb una introducció a càrrec de Bartomeu Carrió que es divideix en quatre apartats: 1. Els precedents: costumisme, modernisme i entreguerres. Salvador Galmés i Llorenç Villalonga; 2. La postguerra. La generació dels 50. Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel; 3. El boom narratiu a les illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera i Pau Faner; 4. Els anys 80 i 90. Antoni Marí, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.



Cal afegir que el llibre es complementa amb unes propostes didàctiques de Francesc Vernet per a cadascun dels contes; a més a més, el llibre també inclou un glossari de tècniques narratives (molt clar i entenedor per a alumnes d´ESO) on s´expliquen, a grans trets, les diferents tècniques: el punt de vista narratiu (primera o tercera persona), l´estil (directe, indirecte o indirecte lliure), el temps literari (lineal, retrospectiu o acronològic), el to narratiu (irònic, dramàtic o líric) i el desenllanç (obert o tancat).

Un dels valors d´aquest llibre (que jo recomanaria per a quart d´ESO) és la possibilitat que tenen els alumnes s´assaborir estils molt diferents d´autors nostres dels quals, és probable, que no n´hagin sentit parlar mai. A banda d´això, si teniu en compte que les narracions són breus, es pot optar, si ens interessa, per fer la lectura d´alguns contes a classe, per tal de comentar-los amb l´alumnat. Evidentment, entre les narracions que ens ofereix el llibre, els nostres alumnes en trobaran qualcuna que, potser, els interessarà. És possible que, més endavant, siguin els alumnes mateixos que voldran conèixer més a fons els nostres narradors i no els relacionaran només, com ha passat qualque pic, amb la placa d´un carrer o amb el nom d´un centre educatiu.

Narrativa breu a les Illes Balears a cura de Francesc Vernet. Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet. Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió. Col·lecció Sol Alt, 12. Editorial Moll. Mallorca, 2006. 10 euros.

30 anys de Constitució Espanyola: qui en vol més?

pobler | 28 Novembre, 2008 16:06

L'Estat espanyol no és un sistema polític pròpiament democràtic. Sorgit del franquisme sense ruptura, s'ha aguantat en tres columnes bàsiques de caràcter oligàrquic, amb lleus maquillatges: la monarquia constitucionalista, l'Estat de les Autonomies i la aconfessionalitat. Aquests elements disfressen i reforcen el que és realment un poder, en molts aspectes, absolut, centralitzador i espanyolitzador, i contemporitzador amb la religió catòlica. Neguen així la democràcia, l'autodeterminació dels pobles i la laïcitat. (Carles Castellanos)

30 anys de Constitució Espanyola: qui en vol més?


Per Carles Castellanos, professor de l'UAB i membre de l'Associació Manuel Gonzàlez i Alba. Publicat a la secció "Tribuna" de El Punt el 19 de novembre de 2008



Girona 2007: Jornades independentistes amb Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra.

Ens l'havien defensada com un instrument que havia de portar a una gestió democràtica de la vida pública en què la nació catalana podria viure lliurement. Experiències amargues indiquen que el raonament del mal menor no va ser encertat.

Aquest 6 de desembre ja farà trenta anys que la nostra vida política dins l'Estat espanyol és regida per aquesta norma fonamental. Els partidaris d'aquest text ens l'havien defensat com l'instrument que ens havia de portar a una gestió democràtica de la nostra vida pública, dins la qual la nació catalana podria viure lliurement. Sortíem del franquisme i alguns creien que qualsevol cosa podia ser defensada com a millor. Però, després de tots aquests anys d'experiències amargues repetides, és evident que el raonament del «mal menor» no va ser gens encertat. És hora que això es reconegui sense reserves i que es passi a fer una altra mena de política, sobre unes bases sòlides.

En primer lloc, diguem la veritat: l'Estat espanyol no és un sistema polític pròpiament democràtic. Sorgit del franquisme sense ruptura, s'ha aguantat en tres columnes bàsiques de caràcter oligàrquic, amb lleus maquillatges: la monarquia constitucionalista, l'Estat de les Autonomies i la aconfessionalitat. Aquests elements disfressen i reforcen el que és realment un poder, en molts aspectes, absolut, centralitzador i espanyolitzador, i contemporitzador amb la religió catòlica. Neguen així la democràcia, l'autodeterminació dels pobles i la laïcitat.

La Constitució Espanyola és l'embolcall legal de tot aquest ordre injust. Així ho perceben tots els espanyolistes defensors i beneficiaris d'aquest estat de coses, que amb una mà enarboren el text constitucional com si fos un dogma sagrat mentre que amb l'altra s'embutxaquen els diners que ens han robat. I així ho sentim en la pròpia pell els qui en som les víctimes. I la figura del rei d'Espanya és «la cirereta» que corona aquest pastís enverinat. Per això ningú que tingui un punt d'honestedat democràtica no pot defensar la monarquia hispànica, ningú que se senti català i ciutadà lliure, amb dos dits de front, no n'ha de voler res més d'aquest color.

Fer política amb majúscules L'error que hem comès les catalanes i els catalans col·lectivament quan hem tingut moments d'una certa llibertat d'expressió, ha estat el de no enfrontar-nos amb els nostres veritables problemes; ens hem mantingut majoritàriament reduïts a «la petita política», a la pràctica del famós «peix al cove», a reivindicacions socials i culturals disperses, i hem cedit la «gran política» als nostres enemics. Però ara ja es pot veure ben clar que l'única política que marca seriosament les nostres vides és tot allò que defineix el nostre marc de poder general. Si tenim dèficits de serveis socials o d'infraestructures, n'és l'espoliació fiscal de l'Estat espanyol la causa principal. Si la situació social de la llengua és precària, és l'Estat espanyol i els seus defensors allò que impedeix fer polítiques serioses d'educació, d'immigració, de mitjans de comunicació, d'indústries culturals, de difusió de la nostra llengua dins la seva pròpia àrea lingüística, fragmentada per imperatiu constitucional espanyol. Si hi ha mancances democràtiques en tants aspectes de la vida pública, l'origen n'és el mateix Estat democràticament malformat.

La Constitució Espanyola ens diu clarament que no tenim cap més alternativa. Per arribar a la societat democràtica i justa per la qual tantes persones treballem, només ens queda la independència.

Prou de mals menors La política amb majúscules es fa tan sols amb accions que portin cap a aquest objectiu alliberador bàsic. Prou de «mals menors» que prolonguen el nostre mal. No podem caure en l'engany d'ajudar amb el nostre vot partits que actuen contra la nostra identitat nacional (com el PSC-PSOE amb la seva obsessió per espanyolitzar els mitjans de comunicació) per molt que es presentin com «el mal menor» que alterna amb el PP; i ningú no hauria de donar tampoc suport a d'altres partits mentre no estiguin disposats a proclamar la independència i a pactar només amb aquells que reconeguin el dret d'autodeterminació. Ara no n'hi ha de partits així als parlaments regionals. Caldrà, doncs, que canviïn o que siguin substituïts per partits nous. No ens desviem darrere falses polítiques. Fem política amb majúscules. Comencem a fer passos segurs cap a la independència.

Web Llibertat.cat


Campanyes rebentistes contra l'esquerra alternativa i revolucionària de les Illes

pobler | 28 Novembre, 2008 10:07

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)


Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.


Disn aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

La Revolució Francesa i els mallorquins: La Conspiració i la novel·la històrica a les Illes

pobler | 27 Novembre, 2008 20:18

Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana. (Miquel López Crespí)


Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)



Robespierre

La novel·la històrica mallorquina i la Revolució Francesa: La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)


L’eix de la novel·la La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua.

Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l’estat absolutista i les monarquies feudals i que a l’estat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.

Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana.

En el llibre abans citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents d’aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten l’exercit francès dels Pirineus a “Proclamar la República catalana mitjançant l’educació i les baionetes”. Per a formació político-ideològica d’aquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada “Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica”. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: “Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força”.

Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat l’any 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? El Picornell Gomila real va passar a la història no solament per haver estat de la famosa conspiració de Sant Blai sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per l’alliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, document adjunt a l’edició de la Constitució Francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar que en els protagonistes de La conspiració com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En “Lo Catala Republica”, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: “La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França alashores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat”. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: “La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles”. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: “Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció”.

Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de La conspiració, creguin amb els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.

Hem volgut parlar d’aquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció l’esperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal d’esdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de l’ensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic: editorialantinea@gmail.com

Telèfon: 964-450085

Poetes illencs: Damià Pons, Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Miquel Mestre, Miquel López Crespí, Guillem Soler i Joan Perelló

pobler | 27 Novembre, 2008 16:28

10 POETES MALLORQUINS DELS ANYS 70. EDICIÓ A CURA DE PERE ROSSELLÓ BOVER (DIARI DE BALEARS, CIUTAT DE MALLORCA, 2006)


DAMIÀ PONS I PONS, MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ, JAUME POMAR, GUILLEM CABRER, GABRIEL FLORIT, JAUME MESQUIDA SANSÓ, BERNAT NADAL, MIQUEL MESTRE, GUILLEM SOLER I JOAN PERELLÓ



ELS ANYS DEL CANVI

Els anys 60 varen suposar per a la cultura catalana un moment de recuperació i de creixement, després de la dura repressió a què havia estat sotmesa des de la Guerra Civil. En aquesta dècada la literatura catalana va recobrar la seva capacitat de forjar nous mites capaços de substituir els de les generacions modernista i noucentista, que havien capitalitzat el món literari fins aquest moment. La mitificació de poetes com Salvador Espriu, “Pere Quart” o J. V. Foix i de novel·listes com Mercè Rodoreda o Llorenç Villalonga, que ja escrivien abans de 1936, palesa la capacitat del món cultural català d’adaptar-se al nou context, tot i xocar amb l’oposició de l’Estat. La reactivació econòmica dels anys 60, en bona mesura motivada per l’expansió del turisme, va tenir un paper cabdal en aquest recobrament. El règim franquista, per tal de no quedar aïllat de la resta dels països occidentals, es va veure obligat a flexibilitzar-se amb mesures com la Llei de Premsa i Impremta de 1966, que moderava els mecanismes de la censura. Aquesta nova conjuntura era igualment aprofitada pels elements més actius de la cultura catalana amb la creació d’institucions com l’Obra Cultural Balear (1962), amb l’extensió dels cursos de llengua catalana que es venien impartint des de la clandestinitat dels anys 40, la conversió de la revista Lluc en una publicació en català o amb l’aparició del fenomen de la Nova Cançó. El món literari també assolia un creixement insòlit, amb un avanç editorial que implicava l’abandonament d’uns esquemes de “resistència” per tal d’adoptar-ne uns altres propis d’una indústria competitiva. El naixement a Barcelona l’any 1962 d’Edicions 62 és l’exemple més representatiu d’aquest canvi.

Tanmateix, les transformacions del món literari anaven molt més enllà. De fet, afectaven la concepció mateixa de la literatura, la manera d’acarar-s’hi i de concebre-la. En el camp de la poesia, la reivindicació d’una lírica basada en un llenguatge metafòric per part dels poetes de la generació dels 50 (Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà...) havia suposat la sortida de la immobilitat estètica en què havia caigut l’Escola Mallorquina. L’entrada al final dels anys 50 i, sobretot, ja als 60 del realisme històric, tot i no arribar a quallar, suposava un intent d’actualització i d’aproximació a les modes europees de l’època. Així mateix, el realisme –malgrat donar més bons resultats en el terreny de la narrativa que no pas en la poesia– introduïa un llenguatge i uns objectius nous i, sobretot, retornava als escriptors la funció del compromís en la lluita per millorar la societat. De fet, amb el temps aquest compromís fou un dels llegats del realisme històric a la literatura dels decennis següents.

Ara bé, els fets històrics que tenien lloc arreu d’occident havien d’afectar directament les generacions més joves dels Països Catalans. La guerra del Vietnam, el Concili Vaticà II, la invasió de Txecoslovàquia per la URSS, la revolta del maig del 68 a París, l’aparició del moviment hippie... conduïen a un replantejament de les relacions entre els intel·lectuals –identificats tant amb els moviments obrers com amb els que reivindicaven una nova manera de viure– i el poder. L’art no podia esser aliè a aquestes transformacions i, per tant, no podia restar ancorat en l’estètica realista, que havia resultat excessivament limitadora. La creació artística s’havia de fer ressò dels nous avanços tecnològics i dels canvis introduïts en terrenys com la publicitat o els mitjans de comunicació. Calia igualment recuperar la imaginació i la fantasia com a parts essencials del nostre llegat cultural, viu en les llegendes i en les rondalles populars. El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d’una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut. Tanmateix, cal assenyalar que el coneixement que aleshores es tenia del que ocorria fora de l’Estat espanyol era totalment deficient. Els principals corrents i modes d’Europa arribaven tard i amb moltes dificultats. D’aquí que les provatures per bastir un art i una poesia d’acord amb els temps que corrien sovint no passassin del terreny de les bones intencions.

LA RENOVACIÓ REALISTA

L’obtenció del premi Joan Salvat-Papasseit per Una bella història (1962), de Miquel Bauçà, s’ha considerat la primera fita del nou realisme poètic a Mallorca, si bé aquest també es reflectí en la producció dels autors de la generació dels 50. Ara bé, la renovació poètica dels anys 60 a l’illa va comptar sobretot amb la col·lecció “La Sínia”, publicada per l’Editorial Daedalus i dirigida per Guillem Frontera i Jaume Pomar. Des del 1965 “La Sínia” va treure a la llum alguns poemaris i alguns autors que destacaven precisament pel seu caràcter renovador. Així, va donar a conèixer poetes aleshores desconeguts, com Miquel Àngel Riera (Poemes a Nai, 1965) i Bartomeu Fiol (Calaloscans, 1966), i també va esdevenir una plataforma del realisme amb l’edició d’El poble (1966), de Miquel Martí Pol, i dels primers poemaris d’una sèrie de poetes joves: A ritme de mitja mort (1965) i El temps feixuc (1966), de Guillem Frontera; Tota la ira dels justos (1967), de Jaume Pomar; Perquè cal ser covard (1967), de Josep Melià; i Horitzons de pedra (1969), de Francesc Barceló. Ara bé, l’estètica realista no va arrelar plenament i tampoc no va produir cap llibre de gran transcendència. A diferència de la narrativa mallorquina, que a final dels anys 60 va créixer espectacularment amb l’aparició de tota una promoció de novel·listes, la poesia de les generacions més joves encara va tardar uns anys a prendre embranzida.

Entre els poetes més influïts pel realisme durant aquests anys destaca Jaume Pomar (Palma, 1943), que es donà a conèixer amb Tota la ira justos (1966) i Amb la mort amorosament (1969). A aquests poemaris seguí una obra abundant, que ha anat apareixent de manera ininterrompuda: Història personal (1979), Carisma del desert (1987), Elegies (1987), Imatge de la por (1987), Les quatre estacions (1991), Llavis de marbre blanc (1992), Frontissa (1993) i La Sínia de les Hores (1997). A Retorn a casa (1992) antologà algunes de les seves millors peces. La seva poesia es caracteritza per la reflexió existencial i per l’actitud de rebel·lia davant la societat, herència del realisme històric. Tot i això, la seva obra ha evolucionat d’una denúncia directa, generalment en vers lliure, fins a un major conreu de la forma. També ha destacat com a narrador i prosista amb Un dia o altre acabaré de legionari (1988), El temps que fuig (1997) i En Josep J., xueta (2002). Entre d’altres activitats literàries, una part de la seva dedicació s’ha centrat en la traducció i en l’estudi de Llorenç Villalonga.

També cal incloure dins aquest corrent realista la poesia de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), un dels escriptors més polifacètics de les nostres lletres, que ha obtengut nombrosos guardons. Compromès amb els moviments polítics de l’esquerra progressista, va dur una intensa activitat política a la clandestinitat durant el franquisme i la transició democràtica. En poesia ha tret Foc i fum (1983), Diari de la darrera resistència (1987), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003) i Lletra de batalla (2004). La seva poesia destaca per l’ús d’un llenguatge directe, en què tant apareixen temes biogràfics –com els viatges o el cinema–, com la denúncia social. Ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003). Fruit del seu compromís polític i social, l’obra narrativa de López Crespí s’inscriu en el realisme, al qual incorpora noves tècniques experimentals. També és autor d’un gran nombre de novel·les, obres teatrals i llibres d’assaig.

Pere Rosselló Bover

Miquel Rosselló (EU) i el Bloc dels prosoviètics

pobler | 27 Novembre, 2008 09:46

La passada del PCB [Miquel Rosselló, Lila Thomàs, Josep Valero...] per les urnes l’any 1989 només li va aportar 1041 vots, i els dirigents del PCB, trencat i vençut a les urnes va decidir fer un gir polític d’aproximació al PCIB, de manera que l’any 1993 ja va donar suport electoral a Esquerra Unida, tot i que el seu projecte anava més enllà de la mateixa Esquerra Unida.

El mes de gener de 1993 la publicació “Nuevo Rumbo” del PCPE, publicava un article de Miquel Rosselló titulat “Avances en la unidad de la izquierda en Baleares” on analitzava que el procés d’atomització de l’esquerra transformadora feia inviable la seva incidència en la vida política i social de les Illes, i que el IV Congrés del seu partit havia optat per la construcció d’una alternativa fonamentada en tres pilars: l’esquerra tradicional, l’esquerra nacionalista i l’ecologisme d’esquerra. (Llorenç Buades)


Amb el Bloc es fa realitat el projecte polític del Partit dels Comunistes de les Balears (PCB-PCPE) de l’any 1993.


Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)



Al final de 1983 es celebrà la VIª Conferència del PCIB on s’imposà la majoria oficialista que gaudia del control de l’aparell del partit i que era contrària a les propostes suposadament “renovadores” del secretari general del PCE, Gerardo Iglesias. Aquest fet provocà el trencament de la majoria del PCIB amb el PCE i el mes de juny de 1984 la majoria (Francisca Bosch, Miquel Rosselló, Pep Valero, Lila Thomàs eren els seus dirigents) optà per sumar-se al Partit Comunista dels Pobles d’Espanya, dirigit per Ignacio Gallego que tenia un nucli a Mallorca dirigit per Enrique Acosta Olmos, antic sindicalista a les CC.OO.



Aleshores el poder en el Kremlin estava en mans de Kostantin Chernenko, un home de l’equip de Breznev, i el PCPE es caracteritzava per la seva sintonia amb els mandataris del Kremlin, en tant que al PCIB hi quedava preferentment la gent que es movia en el món sindical de les CC.OO. dirigit per Manolo Cámara, els més “eurocomunistas”. La major part de l’aparell sindical de les CC.OO., vinculada al PCIB decidí sostenir el PCE de Gerardo Iglesias.

L’existència de dos blocs dins el PCE a les Illes, denominació del partit l’any 1976, era una realitat que anava més enllà dels criteris polítics, pel control de l’aparell. Aleshores hi havia ja el que es coneixia com el “bunquer”, significat per la gent que optaria més tard pel PCB, i els “renovadors” (Manolo Cámara, Ignasi Ribas, Vílchez, Victorí Planells i altres).

L’enfrontament entre les dues faccions va ser dur i s’arribà a les denúncies judicials per la titularitat de la seu del Triquet. Al final el PCB va aconseguir un gran local al carrer de Lluís Martí, perquè el seu gir suposadament esquerrà i crític amb els Pactes de la Moncloa , havia encisat a una bona part de les bases molt pro-soviètica.

Cada Primer de Maig, el PCB desfilava amb els pioners (infants vinculats al partit) en una expressió d’autodesenvolupament militant. El PCB havia recuperat una bona part de la militància perduda en els anys del desencís provocats pel pacte amb el franquisme.

L’any 1988 el PCB va tenir un trencament que va generar l’Organització Comunista de Balears que, mancada d’una connexió arreu l’estat acabaria en part dins el PCE-marxista-leninista que sostenia les propostes de Ramiz Alia, dirigent albanès després de la mort d’Enver Hoxha l’any 1985. De l’OCB va ser Isidre Forteza, actual membre d’Alternativa, i antic militant del Moviment Comunista ,tot i que no va militar al PCE-ml.

La passada del PCB per les urnes l’any 1989 només li va aportar 1041 vots, i els dirigents del PCB, trencat i vençut a les urnes va decidir fer un gir polític d’aproximació al PCIB, de manera que l’any 1993 ja va donar suport electoral a Esquerra Unida, tot i que el seu projecte anava més enllà de la mateixa Esquerra Unida.

El mes de gener de 1993 la publicació “Nuevo Rumbo” del PCPE, publicava un article de Miquel Rosselló titulat “Avances en la unidad de la izquierda en Baleares” on analitzava que el procés d’atomització de l’esquerra transformadora feia inviable la seva incidència en la vida política i social de les Illes, i que el IV Congrés del seu partit havia optat per la construcció d’una alternativa fonamentada en tres pilars: l’esquerra tradicional, l’esquerra nacionalista i l’ecologisme d’esquerra.

En el mateix article, Miquel Rosselló deia que aquest bloc alternatiu havia de fer una política d’aliances amb l’esquerra reformista per tal d’enfrontar-se al les polítiques conservadores.

Miquel Rosselló deia en l’article que en aquest procés hi havien de participar col·lectius polítics i persones sense partit, a partir d’un funcionament escrupolosament democràtic i plural, sense hegemonismes. Optava per un projecte arrelat al carrer i a la societat civil sense oblidar el treball institucional.

Aquest projecte havia de tenir relació amb les forces transformadores arreu l’Estat i especialment amb IU.

El mes d’abril de 1993 en un nou article a Nuevo Rumbo, Miquel Rosselló expressava de nou les mateixes idees i feia constar que el fet nacional havia de tenir un pes decisiu en el projecte, i afegia un quart pilar, els moviments socials.

Han passat gairebé 14 anys perquè el projecte del Partit dels Comunistes de Balears s'expressés tal com és ara.

En qualsevol cas no hi ha pilar dins el projecte per aquells i aquelles que es defineixen per l'esquerra revolucionària, un espai que resta buit a les Illes Balears i a bona part de l'Estat Espanyol . Aquest espai no és sostenible dins un bloc que és molt similar al projecte ICV-EUiA, i on els espais de l'esquerra realment transformadora i revolucionària només juguen un paper marginal al servei del conseller de l'Interior, repressor d'anarquistes i okupes.

Obrir un espai propi per a l'esquerra alternativa de veritat no pot passar per conjuntar les forces dels qui opten per les polítiques de pactes socials i sosteniment de les privatitzacions amb les que representen l' esquerra sindical i social. No hi ha lloc per les dues forces al mateix temps, fet que opera en benefici de forces sindicals com la CGT i la CNT que amb un missatge anarco-sindicalista expressen de veritat el lloc abandonat per una esquerra revolucionària de caire marxista que mancada d'un projecte propi viu de la pràctica parasitària en altres organitzacions.

Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


Els prosoviètics (PCB-PCPE) i Aurora Picornell: records dels anys vuitanta


N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia.(Miquel López Crespí)



El Molinar, Ciutat de Mallorca (15-III-1987): intervenció de l'escriptor Miquel López Crespí en defensa de la República i de la dirigent comunista Aurora Picornell assassinada pels feixistes en temps de la guerra civil.

Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosseló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.


Ciutat de Mallorca (5-II-1985). Francesca Bosch i Miquel López Crespí el dia de la presentació a la premsa de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà Francesca Bosch abandonà el carrillisme (PCE) s'establiren molt bones relacions de col·laboració entre l'antiga dirigent carrillista i l'escriptor Miquel López Crespí per a servar la memòria republicana del nostre poble.

A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l'èxit que per a ella significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d'autodeterminació, canvi i progrés social. En fundar l'Ateneu Popular Aurora Picornell sabíem que una època grisa s'apropava. Es tornaven a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s'hi veien fogueres amb llibres i persones. Els atacs constants contra la immigració! Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, atacaven -ataquen encara!- a les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.

Francesca Bosch, una de les principals impulsores de l'Ateneu actuava com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d'una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers. M'ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, a les de l'Ateneu Aurora Picornell (algunes de les quals les fèiem a casa del recordat company, el tinent Rafel Morales, espòs de n'Assumpta Massanet): "Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n'adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l'eurocomunisme-. Unes posicions que l'únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col.locar ramats d'oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble" (Última Hora, 12-II-84).

Dins la línia de defensar aquestes idees de justícia social i de combat permanent contra les desigualtats organitzàrem la presentació de l'Ateneu. La primera reunió informativa per a la premsa tengué lloc en el local del PCB (carrer Sindicat, 74, 1er, Ciutat de Mallorca) a les 17h. del dimarts dia 5 de març de 1985. Ens encarregàrem de la presentació Francesca Bosch i jo mateix. Isabel Fernández i Joan Torres, del diari Última Hora cobriren la informació que sortí publicada dia 6-III-85.

En els darrers anys de la seva vida, Francesca Bosch, ajudant a enfortir l'experiment del PCPE(PCB), treballant activament per a l'Ateneu Popular, dirigint "Nostra Paraula", participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut, quan ajudà el pactisme antirepublicà de Santiago Carrillo.

Ja fa més de dos lustres. Era el matí de dia 17 de gener de 1987. Les nou en punt. L'indret: un conegut bar de la plaça de Santa Eulàlia. Feia temps que l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", del qual érem màxims responsables Lila Thomàs, Francesca Bosch i jo mateix, tenia la intenció de retre un homenatge a la dirigent comunista, defensora dels drets dels treballadors de les Illes, Aurora Picornell. N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia. A poc a poc, aquell matí del 17 de gener, començaren a comparèixer els intel.lectuals i dirigents de l'esquerra mallorquina que moments després aniríem a veure el batle de Ciutat, Ramon Aguiló, per a demanar-li que el consistori dedicàs un carrer a la dirigent obrera assassinada pels feixistes.

El primer a comparèixer va ser Guillem Gayà, membre del PCB, antic dirigent comunista mallorquí (ingressà en el PCE l'any 1931). Després, l'estimada i recordada Maria Plaza, la vídua del dirigent socialista Andreu Crespí. A poc a poc hi comparegueren en Josep M. Llompart de la Peña, en Gabriel Janer Manila, en Miquel Ferrà i Martorell, n'Antoni Serra, en Ferran Gomila, en Guillem Ramis (del Moviment Comunista de les Illes, MCI), la mateixa Francesca Bosch, en Bartomeu Sancho (del PASOC) i alguns altres polítics i intel.lectuals.

El mateix dia (17-I-87), coincidint amb la reunió abans esmentada en el bar de la plaça de Santa Eulàlia, el diari Baleares es feia ressò de la campanya de divulgació que, des de feia setmanes, portaven a terme la direcció i els socis de l´Ateneu Popular "Aurora Picornell". Record ara mateix les innumerables reunions per a concretar detalls fetes a casa de l'inoblidable company d'esperances i de lluites, el tinent Rafel Morales i la seva esposa, n'Assumpta Massanet. Reunions on hi eren presents recordats amics de lluita del temps de la República, com el ja traspassat Gaspar Soler, o amics com Manel Domènech, la mateixa Francesca Bosch, en Pep Valero, na Lila Thomàs, en Miquel Rosselló, etc, etc. L'endemà, el mateix diari Baleares escriu (amb una fotografia en la qual es pot veure Ramon Aguiló, Josep M. Llompart, Lila Thomàs, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Ferran Gomila i Bartomeu Sancho): "El poeta y escritor Josep M. Llompart de la Peña, leyó, en nombre del grupo de personas que acudieron a Cort, la solicitud al alcalde. Llompart puso de relieve que el consistorio presidido por Aguiló había dedicado diferentes calles y plazas de la ciudad a la memoria de personas que se habían destacado por defender los intereses democráticos durante el período republicano".

Record que n´Aguiló acceptà de seguida la nostra proposició. No hi hagué cap entrebanc per la seva part. El diari recull fidelment les paraules del batle: "Transmitiré a mis compañeros de corporación este deseo, y tengo la seguridad que será bien acogido". En efecte, com hem dit abans, no hi hagué cap problema per part de l'Ajuntament de Ciutat per a dedicar un carrer de la barriada del Molinar a n'Aurora Picornell.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 261-264.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

La defensa de la dona a les Illes: el GAD (Grup per l'Alliberament de la Dona (i III)

pobler | 27 Novembre, 2008 07:17

El GAD (Grup per a l'Alliberament de la Dona), va ser constituït a Ciutat per dones militants d'OEC, MCI i independents.



Una de les primeres reunions del Grup per l'Alliberament de la Dona (GAD) en el seu local del carrer de la Imprempta, número 1 de Ciutat de Mallorca. Margarida Chicano Sansó és la primera de l'esquerra.

El GAD (Grup per a l'Alliberament de la Dona), va ser constituït a Ciutat per dones militants d'OEC i del MCI, així com per nombroses independents. Una de les seves fundadores va ser la dirigent comunista mallorquina Margarida Chicano Sansó (del Comitè de Direcció Política de les Illes de l'OEC). De seguida el col·lectiu de dones revolucionàries organitzà nombroses activitats -conferències, manifestacions, repartides de fulls volants, muntatge d'una assessoria jurídica per a la dona- i es començà a sensibilitzar l'opinió pública mallorquina sobre una problemàtica -la feminista- molt marginal en l'esquema de funcionament dels partits obrers d'aleshores. Abundaven en aquells temps -com si fos ara mateix!- les agressions a la dona -assassinats, maltractaments, etc-. Feia poc (parlam de febrer de 1979) que havia estat assassinada una dona nomenada Cornelia Arends. El GAD es mobilitzà de seguida (l'ajudà en la tasca el Col·lectiu Pelvis). El diumenge dia quatre de febrer de 1979 el diari Balears entrevista (en treball realitzat per la seva col·laboradora Elena Checa) una de les fundadores del GAD (Margarida Chicano) i una representant del Col·lectiu Pelvis. El titular de l'entrevista deia: "Queremos poder ir por la calle sin tener miedo" i les representants del feminisme illenc explicaven més endavant la seva ferma decisió de sortir al carrer per a protestar de la violència que s'exercia contra les dones. Deia Elena Checa: "Hasta ahora, en las Islas no se había hecho ningún acto de este tipo. 'Nos estamos acostumbrando a esta agresividad como algo cotidiano y ya casi nos parece normal hasta que se viole y se mate a las mujeres, sobre todo si son extranjeras'. Extranjeras o nacionales, las feministas han llegado a la conclusión de que es el momento de decir ¡basta!". La colaboradora de Baleares continuava reproduïnt les opinions del GAD i el Co·lectiu Pelvis: "Sólo poco a poco y con la lucha de las propias mujeres, se podrán ir cambiando las cosas. Además, hace falta que exista un reconocimiento legal de los derechos de la mujer a todos los niveles y los cauces para poder hacer valer esos derechos".

Dia cinc de febrer de 1979 coneix, doncs, la més important manifestació de la dona realitzada mai a les Illes. Rere una pancarta que porta escrit "Prou d'agressions. Prou violacions", l'esforç de les dones comunistes d'OEC i MCI, així com les nombroses independents que militen en el GAD i en el Col·lectiu Pelvis, fan sentir la seva veu. Però de tot això en parlàrem en propers articles.

El diari Baleares (article d'Elena Checa; fotografies de Juanet) deixava constància (dia sis de febrer de 1979) d'aquesta important mobilització de la dona mallorquina. Deia la periodista sota el titular "Manifestación contra las agresiones a la mujer": "Estamos aquí reunidas para rendir homenaje a todas las víctimas y para dejar constancia de que no nos resignamos". Les manifestants (unes tres-centes segons uns mitjans d'informació; unes cinc-centes segons uns altres) es manifestaren partint de la Plaça de Cort i pels carrers de Colom i de Sant Miquel fins arribar a la plaça d'Espanya, on cremaren un munt de revistes pornogràfiques com a protesta per la utilització que el sistema capitalista i aquesta societat burgesa i masclista feien -i fan- del cos de la dona.

En honor de la dona assassinada, Cornelia, es va dipositar una corona de flors a l'estany de la plaça.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

La defensa de la dona a les Illes: el GAD (Grup per l'Alliberament de la Dona) (II)

pobler | 26 Novembre, 2008 16:04

La incorporació de la dona a la lluita política és una condició necessària per a un moviment veritablement revolucionari



Ciutat de Mallorca 1978. Una de les primeres manifestacions feministes fetes a Palma (Mallorca) amb participació de militants del GAD.

Per al marxisme clàssic, l'emancipació femenina és una de les tasques fonamentals de la revolució socialista, i la incorporació de la dona a la lluita política és una condició necessària per a un moviment veritablement revolucionari. Però com podem comprovar, tant ahir com avui, entre el marxisme i el feminisme en abstracte hi ha diferències bàsiques.

Com escriu el dirigent comunista (membre del POR, partit de tendència trotsquista), A. Van den Eynde en el seu llibre Petit vocabulari polític de marxisme, Edicions de 1984 (Barcelona 1998): "El feminisme aspira a l'alliberament complet de la dona sota el capitalisme. Per això acaba confonent la simple igualtat de drets amb la igualtat real orientant-se cap a la minoria de dones que, excepcionalment, poden escapar-se de la condició comuna del seu sexe en la societat establerta, o que poden si més no intentar-ho. El marxisme, en canvi, considera que les condicions prèvies per a la superació de la família burgesa i per a l'emancipació real de la dona són la socialització dels mitjans de producció i, sobre aquesta base, la desaparició de l'economia domèstica familiar dins l'economia socialitzada. El marxisme lluita perquè, sota el capitalisme, es reconegui la plena igualtat de la dona amb l'home políticament, formalment, quant a drets; la igualtat real, però, només l'espera del socialisme".

Aquest era, aproximadament, el nucli de les discussions d'aquells anys (1978-1981). En el fons, les militants del GAD de formació no marxista pel que de veritat lluitaven (malgrat fos inconscientment) era per intentar treure les dones obreres de les organitzacions de classe (partits i sindicats) amb l'objectiu d'agrupar-les al costat de dones burgeses o petit-burgeses.

Dèiem que el feminisme burgès, objectivament, allò que cercava era separar la dona treballadora de les organitzacions proletàries. En les entrevistes que hem enregistrat, la dirigent comunista i cofundadora del GAD Margarida Chicano Sansó confirma aquesta apreciació afirmant que algunes de les militants del GAD, efectivament, no tenien clara l'evident diferència entre una dona treballadora i una senyora burgesa de Jaume III o Son Armadans. Els sectors més lúcids de les dones revolucionàries tampoc no veien amb gaire bons ulls la introducció de conflictes entre sexes al si del moviment obrer.

En el fons, tot i la feina conjunta pels problemes de cada dia (lluita contra les violacions, en favor del divorci i per l'avortament lliure i gratuït, etc) aquestes dues concepcions divergents coexistiren dins del GAD fins a la seva dissolució el 1981. Malgrat les contínues temptatives de conviure conciliant feminisme burgès i marxisme revolucionari, les diferències esclataven -i esclaten!- a cada pas. En el fons aquest debat encara no resolt demostra ben clarament que es tracta de dues concepcions diferents de l'alliberament de la dona: una concepció idealista i burgesa i una concepció materialista, obrera. Avui dia, el simple "feminisme" en abstracte s'ha convertit en un tòpic comú als partits de dreta i esquerra (de tot l'arc parlamentari de defensors del sistema capitalista).

Qui signa aquest article pensa emperò, que, malgrat cert electoralisme -la utilització del problema real de la dona treballadora sota el capitalisme-, aquesta situació real de la dona és encara un problema no resolt pel capitalisme i per tant d'una rabiosa actualitat. Malgrat totes les seves contradiccions -fruit, en el fons, d'un moviment ric en accions i en debats-, el GAD sempre donà suport decidit al moviment obrer i popular, de què formava part indestriable. Dins aquesta línia, estudiant la premsa de l'època -concretament el diari Baleares de dia tres de maig de 1978- podem trobar un aclaridor comunicat del GAD en favor dels drets de la dona treballadora i en solidaritat amb el Primer de Maig (jornada internacional dels treballadors de tot el món): "El Grup per l'Alliberament de la Dona (GAD, que participó activamente en la manifestación unitaria del Primero de Mayo) quiere añadir a las reivindicaciones generales de toda la clase trabajadora -a las que se adhiere- una serie de aspectos que consideramos necesarios para mejorar la situación de la mujer". I aquí podem comprovar la influència del sector marxista revolucionari del GAD, ja que concreta reivindicacions essencials per a la dona treballadora. Reivindica el GAD: "El derecho a un puesto de trabajo para cada mujer y la no discriminación salarial y profesional por razón del sexo. Los objetivos a conseguir serían: A igual trabajo igual salario y revisión de todos los convenios que no contemplen esta situación. Formación profesional y posibilidades de promoción dentro de las empresas así como el acceso a trabajos más cualificados". I el comunicat continuava, ara ja dins del marc d ela dona en general: "Desde el punto de vista de la mujer como 'ama de casa', reivindican también la creación de servicios domésticos colectivos y gratuitos (guarderias, lavanderías, comedores, etc)". En darrera instància el GAD exigia: "El derecho a la libre sindicación y a la participación política y ciudadana de la mujer y el respeto a sus organizaciones autónomas".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

La defensa de la dona a les Illes: el GAD (Grup per l'Alliberament de la Dona ) (I)

pobler | 26 Novembre, 2008 12:18

Margarida Chicano Sansó: l'OEC i el GAD.


De ben jove s'encarregà de feines importants dins la tasca de consolidar el comunisme mallorquí (OEC): responsable de sanitat; correu per portar propaganda antifeixista des de la península en temps del franquisme; membre del Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics. Participà activament en l'organització del GAD.


En diferents articles d'aquesta història de l'Antifranquisme a Mallorca hem parlat sovint de l'estret economicisme (pensar que tan sols la lluita per augment de sou era lluita classista contra el sistema) que dominava la majoria dels partits comunistes (OEC inclosa). Sortosament sempre hi havia sectors (estudiants, dones, ecologistes...) més intel·ligents que no pas els comitès executius. Per aquesta manca de sensibilitat dels partits comunistes envers la problemàtica de la dona sorgeix l'any 1978 (a iniciativa de determinats col·lectius de militants d'OEC, MCI i grups de dones independents) el GAD (Grup per a l'Alliberament de la Dona). Per a servar la independència del naixent moviment feminista envers els respectius partits (en aquest cas de l'OEC i del MCI), el GAD -que inicialment s'organitzà de forma assembleari- llogà un pis en el carrer de la Impremta, número 1, de Ciutat (concretament damunt l'actual seu de l'OCB). Una de les fundadores del GAD fou Margarida Chicano Sansó (la qual ens ha proporcionat el seu arxiu particular amb documents, premsa, fotografies, etc, estris indispensables que ens permeten anar bastint aquest treball i els que seguiran).


1978: Margarida Chicano en una reunió del GAD en el carrer de la Impremta, número 1 de Ciutat de Mallorca.

Margarida Chicano Sansó era una destacada dirigent del comunisme mallorquí (OEC) que provenia dels grups de cristians pel socialisme

Margarida Chicano Sansó era una destacada dirigent del comunisme mallorquí (OEC) que provenia dels grups de cristians pel socialisme sorgits a ran de la influència, a les Illes, del Concili Vaticà II. Són aquestes organitzacions catòliques (JOC), fortament anticapitalistes i antifeixistes, les que seran l'embrió de tot el moviment popular no estalinista (en parlar d'estalinisme i carrillisme parlam del PCE). Margarida Chicano va néixer a Ciutat el vint-i-u d'octubre de l'any 1957, i de ben jove s'encarregà de feines importants dins la tasca de consolidar el comunisme mallorquí (OEC): responsable de sanitat; correu per portar propaganda antifeixista des de la península en els anys finals del franquisme; membre del Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics. Participà activament en l'organització del GAD. Segons ens explica aquesta dirigent comunista (cintes enregistrades el vint d'agost de 1995 i el dotze de setembre de 1997, el GAD, amb el temps, s'organitzà en grups de treball (per cada problemàtica concreta) i s'especialitzà en la reivindicació dels drets laborals, familiars i sexuals de la dona. S'impulsaren campanyes favorables al divorci, en favor de l'avortament i per anar explicant la problemàtica sexual de la dona ja des dels instituts. El grup edità nombrosos fulls explicatius d'aquests problemes i prioritzà en tot moment les xerrades informatives a les barriades populars. El GAD igualment, entre moltes altres activitats, organitzà una assessoria jurídica per a la dona ja que, en aquella època (parlam dels anys 1978-80), no hi havia la quantitat d'organismes oficials que ja han fet seva part de les reivindicacions de les comunistes mallorquines (OEC-MCI). Entre les diverses activitats polítiques que portava a terme, Margarida Chicano s'encarregava igualment del servei de premsa de l'Agrupació Feminista de l'OEC. Com a una de les responsables més destacades d'aquest sector, elaborà nombrosos documents referents a la situació de la dona mallorquina i participà en els debats constitucionals del moment. En un article (Baleares, trenta de maig de 1978) titulat "La situació de la dona en el projecte constitucional" escrivia: "La Constitució [per a ser autènticament democràtica] ha de reconèixer els drets democràtics de la dona en la família, la igualtat de deures i obligacions dels components de la parella en tots els aspectes de la vida familiar... així com el dret democràtic a la separació matrimonial".

Les dones de formació marxista (com ho eren les militants i dirigents de l'OEC i del MCI) prioritzaven sempre, en qualsevol moment i circumstància, la problemàtica de la dona treballadora

La concreció d'agrupacions de dones dins dels partits comunistes creava problemes. Igual que hi havia aferrissades discussions en el mateix GAD (Grup d'Alliberament de la Dona). En el fons, les dones de formació marxista (com ho eren les militants i dirigents de l'OEC i del MCI) prioritzaven sempre, en qualsevol moment i circumstància, la problemàtica de la dona treballadora. Les associades al GAD independents o que no havien tengut mai cap contacte amb el món obrer o amb els sectors populars illencs (fàbriques, hotels, pagesia, etc) volien discutir sempre de la "dona" en abstracte i arribaven a equiparar els "problemes" de la dona empresària amb els de l'obrera. Però això era un debat enriquidor, i algunes de les dones que amb els anys, entrarien a formar part de les burocràcies del poder (sigui PSOE o PP) aprengueren els fonaments del seu "modus vivendi" actual en aquells voluntariosos debats feministes de 1978 (els quals eren herència directa del maig de 1968). El debat entre les línies del feminisme marxista i del feminisme burgès ve, doncs, d'aquella època que a vegades ens pareix tan allunyada. En llenguatge col·loquial, en les discussions que podem tenir cada dia en el carrer o en la feina, hom anomena feministes tots els partidaris de la igualtat entre la dona i l'home, sense entrar en distincions. Però com ja demostraven les discussions del GAD l'any 1978 en el seu local del carrer de la Impremta, 1, per als marxistes era i és una definició que, de tan general, no té gaire significat polític. Precisem doncs, per anar aclarint conceptes. Feminisme és el moviment polític que es fixa com a objectiu l'emancipació de la dona envers l'home, per damunt o al marge de diferències de classe.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

La força dels records: poesia mallorquina i resistència

pobler | 26 Novembre, 2008 07:34

Les ciutats imaginades és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals?. (Miquel López Crespí)


Poesia mallorquina i resistència: la força dels records


Les ciutats imaginades, com abans El cant de la sibil·la, Temps moderns: homenatge al cinema o Calendaris de sal són part, els fonaments essencials, del mur que, per a servar il·lusions i bellesa, esperances i promeses, els juraments que mai no hem volgut trair, hem anat bastint al llarg dels anys. Fonaments de la resistència com abans havien estat els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa, Llibre de Pregàries, Tatuatges, El cicle dels insectes, Planisferi de mars i distàncies o Un violí en el crepuscle.

Finalment ens adonam que hem viscut per a salvaguardar les dèbils empremtes de la nostra fugissera presència sobre la terra. "Et record a Saqqarà / caminant descalça / sobre l'arena del desert que ha envaït els antics temples, / les tombes excavades en la roca calcària.". O, com escrivim en el poema "Intuint la mar al fons dels teus ulls": "Caminar senzillament a l'atzar intuint la mar al fons dels teus ulls. / No saber res de les hores quan ens aturam sota els xiprers / i et veig el pit tremolant sota la camisa humida per la suada.".

Escriure, talment participar en una batalla contra el temps que marceix les roses, desfà les més belles promeses i juraments. Com sentir el batec de la sang dominant venes i nervis en les primeres i llunyanes enrampades del plaer: "És el formigueig del plaer pujant per l'espinada, / els llavis mormolant paraules en inintel·ligibles idiomes desconeguts".

Però crec que seria bo precisar que malgrat la nostàlgia pel temps esvanit, mai no hem deixat de banda els principis de justícia, llibertat i dignitat amb els quals ens alletaren els homes i dones que, malauradament per a la pàtria, perderen la guerra. La reflexió íntima i personal fent referència a les vivències amoroses, als viatges, als amics que ens han ajudat a resistir fins el dia d'avui, són una realitat que l'escriptor palesa a cada pàgina de Les ciutats imaginades i de molts dels altres poemaris publicats aquests darrers anys. Malgrat que, en una lectura apressada del llibre, pugui semblar que són allunyats de qualsevol intenció cívica, no és així ni molt manco. Ho podem constatar en el poema "El formigueig del plaer" on el poeta descobreix al lector els motius de les fugides i escriu, tot explicant l'origen primigeni d'alguns d'aquells viatges: "Pels racons més inversemblants dels carrers que trepitjam / cercam indicis, / rastres concrets que ens permetin saber / on neixen les emocions, / els poderosos càntics on fructifica la revolta".



L'escriptor Miquel López Crespí (a la dreta de la fotografia), guanyà, amb el poemari Les ciutats imaginades el Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005, un dels més prestigiosos dels Països Catalans. El llibre ha estat publicat per Cossetània Edicions.

Vet aquí la motivació, el nucli de moltes de les accions del poeta al llarg de breu temps que li va ser concedit damunt la terra. Els poemariLes ciutats imaginades no vol ser, ni molt manco, un catàleg de lamentacions, l'acurada expressió del plorinyar d'un vell recordant els dies joiosos de la seva joventut. Evidentment els poemes que conformen el llibre evoquen el passat, els amors i desamors que ens han agombolat, el record dels familiars desapareguts, juntament amb llurs idees i il·lusions, en els grans forats negres dels calendaris. Però evidenciant la presència final de la Mort, l'arribada de l'Oblit més i més fosc, també volen deixar constància de la perenne actualitat de la Revolta malgrat dècades de traïdes i tones d'estèril desencís promogut pels vencedors.

L'autor no vol oblidar res, no "passa de res", no creu ni ha cregut mai que el component cívic de la poesia hagi estat "superat" com afirmen tots aquells que critiquen i silencien Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski, per dir solament uns noms prou coneguts i importants, dient que són expressió d'un "desfasat realisme". Quines ximpleries per a amagar la buidor i la reacció cultural i política!

Llegint Les ciutats imaginades ens adonarem com mai, en cap dels poemaris escrits, el poeta ha baixat la guàrdia ni ha cedit als cants de sirena dels postmoderns. Aquesta afirmació la volem deixar ben aclarida per tal que no hi hagi cap mena de dubte ni confusió. En arribar a Dublín, el primer que fèiem era anar per uns moments als indrets on moriren, defensant la llibertat, els rebels que comandaven James Connolly i Michael Collins. O, a Barcelona, en el Fossar de les Moreres, saber exactament d'on venim i on volem anar. Lluís Companys, torturat i afusellat al castell de Montjuïc. Lluís Companys i milers de patriotes i antifeixistes arreu de l'estat i arreu del món. Una presència inquietant, la seva, la de tots els homes i dones que, lluny de cap mena d'egoisme, han donat el més valuós d'ells mateixos, la seva vida, en la lluita per una humanitat nova, per un món sense injustícies socials ni opressions nacionals.

Com, em deman, no havíem de servar un record emocionat en llur memòria? Els versos finals del poema "Els plànols de les ciutats perdudes" ho deixen ben explicat: "Sobtadament, / retornant de la letargia / de tants hiverns desconcertants, són aquí de nou, / llurs siluetes fonedisses a la cua de l'autobús, / caminant al nostre costat.".


Es tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d'il·lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí. En els versos de "Viatge a la Comuna" el poeta concreta quin era i és el seu món cultural i polític. L'autor mai no amaga d'on procedeix, de quina història se sent hereu, quin són els seus i qui són els enemics. ¿O no és una declaració de principis anar a posar un ramell de flors al mur del cementiri de Père Lachaise on la burgesia francesa afusellà els homes i les dones que aixecaren per primera vegada la bandera roja del proletariat universal? Recordem els versos finals del poema: "Novament l'endiumenjada presència de Louise Michel / i Eugène Pottier, / de Jules Vallès i Paul Verlaine, / de Rimbaud i Victor Hugo".

Tanmateix... ¿podríem escriure un poemari sense aquesta mena de referències als esdeveniments històrics que ens condicionaren i condicionen encara? Com separar el món personal del poeta de la realitat que l'ha fet fer ser com és? Quina mena de monstre seria aquell escriptor que s'hagués sotmès a aquesta mena de lobotomia? Com deixar de banda la presència de tot el món cultural i polític que ens ha ajudat a alimentar les bateries de l'esperança i de la il·lusió? O no hem bategat per les idees de la llibertat i la justícia social amb la mateixa força i intensitat que ho hem fet pel nostre primer amor, per servar els pètals de les roses? Per això, com hem escrit una mica més amunt, en el poema "Viatge a la Comuna", l'autor de Les ciutats imaginades no amaga ges ni mica les seves intencions quan, un matí qualsevol, en arribar a París, el primer que fa és caminar pels estrets carrerons del cementiri de Père Lachaise "amb ramell de flors vermelles a les mans, / avançant enmig de les tombes de Chopin i Balzac, / Rossini i Colette, / Flaubert i Édith Piaf", demanant-se, enmig de la grisor del present: "On trobar la tomba dels federats, / el record desesperadament lluminós / d'aquells que ens precediren en el combat?".


Les ciutats imaginades és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals? Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectats i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? Ningú no va sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? ¿Qui no vol recordar i per què no vol recordar l'esforç, la lluita dels millors homes i dones de la nostra generació, de les generacions que ens precediren, de les multituds revoltades arreu del món a través de la història o ara mateix?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

No basta anar a votar: després de les eleccions la lluita contínua més forta que mai

pobler | 25 Novembre, 2008 22:07

La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans. En la defensa del territori i els nostres recursos no hi ha treva que valgui. L´esquerra que ha obtengut les actes de diputat ha de saber que el poble l´ha votada per tal que porti endavant aquesta política d´aturar d´una vegada per sempre l´actual desgavell urbanístic. (Miquel López Crespí)


Després de les eleccions: la lluita contínua (30-V-07)



Com de costum després d´unes eleccions, sigui quin sigui el resultat, el poble, la societat civil, les organitzacions, plataformes, partits i sindicats entestats en la feina d’aturar la destrucció de la nostra terra, el saqueig constant de recursos i territori, a consolidar l´avenç del nacionalisme d´esquerra, el republicanisme, el socialisme i l´ecologisme, ens trobam amb tota la feina per fer. Ara que ha callat el soroll dels altaveus, que les caravanes electorals no circulen pels carrers i avingudes dels nostres pobles i ciutats, és el moment de la reflexió. Una reflexió que, com escrivia en un article anterior, voldria anar molt més enllà dels resultats obtenguts per les diverses forces que s´han presentat a l'examen de les urnes.

Ara ja sabem els resultats de la dreta, els vots i diputats que han obtengut el PSOE, UM i el Bloc. Els estats majors de tots els partits amb representació institucional comencen a fer els seus plans, analitzen les possibilitats o no de les aliances postelectorals existents. Algunes altres organitzacions hauran de romandre en l´oposició conformant-se amb els diputats i regidors que han obtengut i hauran de començar a pensar quin ha de ser el seu futur, quina política serà la necessària per a continuar el combat per a transformació de la nostra societat en un sentit progressista.

Però sigui quin sigui el govern que es pugui constituir en les pròximes setmanes, el cert és que, com apuntava una mica més amunt, per a les forces de l´esquerra alternativa, per a les organitzacions ecologistes, culturals, polítiques i sindicals que han estat en el carrer en les darreres dècades, el camí és el de sempre, idèntic i invariable: no defallir mai en el combat per l´autoorganització dels sectors populars, continuar amb la consolidació de totes les plataformes de lluita existents, ampliar encara més els blocs que s´han format per a fer front en el camp electoral a la dreta, augmentar els punts de convergència amb els grups, col·lectius i persones independents que volen canviar l´actual model de desenvolupament insostenible i perjudicial per al país.

La dreta ja sabem el que farà: continuarà amb el model actual, ampliant fins a graus d´autèntica follia els aspectes més depredadors i desenvolupistes de la seva pràctica, sense pensar mai en una profunda reorientació del model econòmic, polític, cultural i territorial existent. A l´esquerra oficial, i per a la qual hem demanat el vot, li hem d’exigir que sigui coherent amb les promeses electorals, amb els programes que ha presentat als electors. Els polítics professionals haurien de saber, no haurien d´ignorar, que els votam perquè portin endavant els programes de lluita que han dit que defensarien.

El poble sap a la perfecció que comença una nova etapa, una etapa per la qual ja hem passat moltes vegades després de les anteriors convocatòries electorals. Els problemes no s´han solucionat pel fet d´haver anar a votar dia 27. La consecució de quotes cada vegada més i més elevades d´autogovern, d´aprofundiment de les justes exigències per tal que l´Estat espanyol reconegui el dret de les nacions que el formen a decidir el propi destí en el camí de l´autodeterminació, són fites encara per a aconseguir.

La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans. En la defensa del territori i els nostres recursos no hi ha treva que valgui. L´esquerra que ha obtengut les actes de diputat ha de saber que el poble l´ha votada per tal que porti endavant aquesta política d´aturar d´una vegada per sempre l´actual desgavell urbanístic.

Davant l´avenç de la banalització i despersonalització programada i impulsada des de tots els poders, cal agrupar forces en el camí de la defensa aferrissada dels nostres trets d´identitat històrica i la preservació de la llengua catalana, reforçant els nostres vincles d´unió amb el País Valencià i el Principat.

La lluita per la recuperació de la memòria històrica de l´esquerra, el combat republicà, tot allò que va ser oblidat en temps de la transició i que ara amplis sectors de la joventut i la població en general han fet seus, ha de ser igualment tasca prioritària dels diputats progressistes elegits dia 27. S´hauria d´avançar vers una nova i defintiva transició, recuperar els trenta anys perduts i evitar que els diputats no tornin enrere o oblidin les promeses de redreçament nacional i social.

Avançar en la necessària unitat de l´esquerra abandonant l’antiga política de pactes amb la dreta i la patronal a fi d’impulsar un model d´economia social que defensi els interessos dels treballadors i treballadores. El futur hauria de ser lluny d´aquell sindicalisme de gestió que tan bé ha servit els interessos del capital i de les elits sindicals i tan poc ha servit per a acabar amb la precarietat i sinistralitat laboral.

Podríem parlar igualment de l´impuls que s´ha de donar a l´ecologisme polític, en crisi precisament per les contradiccions ocasionades per la seva participació electoral, al feminisme, a l´aprofundiment de la democràcia en el camí d´acabar amb l´antidemocràtica Llei d´Hondt, les llistes tancades, l’elaboració de les quals és sempre en mans d´un petit comitè de dirigents, sovint lluny de l´alè vivificador del carrer i lloc de producció i estudi.

El recompte de vots ha acabat. La lluita del poble pels seus interessos, com de costum, des de temps immemorial, just acaba de començar altra vegada.

Miquel López Crespí

Carles Manera (PSOE) i la defensa dels autors mallorquins

pobler | 25 Novembre, 2008 16:03

El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d'aquestes col·leccions. Els cacics comarcals controlen així una parcel·la significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n'està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d'autors que paguen als crítics per tal de "quedar bé". Se'n podria escriure un llibre de la "feina" de clans i camarilles per promocionar "un nou valor", per silenciar-ne a un altre, d'oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d'obligat compliment. (Carles Manera)


López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa. (Carles Manera)


Veus literàries: Miquel López Crespí


Per Carles Manera, historiador i doctor en història per la Universitat de les Illes Balears (UIB)



Que tota activitat social crea grups i grupets no és una novetat. Les capelletes i camarilles són ben corrents en tots els camps professionals (metges, professors, arquitectes, etc). De les capelletes i camarilles no se'n lliuren ni partits polítics ni sindicats obrers. I el camp de la cultura no n'es una excepció. Per a l'escriptor interessat entrar a elles esdevé un exercici "lingüístic" en el sentit fisiològic de l'accepció, una garantia segura de publicar i de relacionar-se amb aquest concret món intel·lectual. Fixau-vos en els títols que es publiquen cada any a Mallorca, i comprovareu que en un 70 per cent els noms són els mateixos que l'anterior, i també són gairebé sempre les mateixes col·leccions literàries que els editen. El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d'aquestes col·leccions. Els cacics comarcals controlen així una parcel·la significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n'està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d'autors que paguen als crítics per tal de "quedar bé". Se'n podria escriure un llibre de la "feina" de clans i camarilles per promocionar "un nou valor", per silenciar-ne a un altre, d'oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d'obligat compliment.


Miquel López Crespí a mitjants dels anys vuitanta encapçalant una manifestació per la pau i contra l'OTAN. Era l´època quan Carles Manera va escriure aquest article referent a l'escriptor de sa Pobla. Aleshores els dos intel·lectuals mallorquins representaven l'avantguarda illenca de la lluita pel socialisme i l'antifeixisme i antiimperialisme militant, tasca que han continuat des de les diverses plataformes d´intervenció pública on han actuat sempre en el sentit de fer avançar les forces progressistes i d'esquerra de les Illes.

En aquest context l'aparició de dues obres (L'Illa en calma i Foc i fum) d'un autor oblidat i silenciat per determinades esferes culturals illenques, no deixa d'esser un focus d'interès per pròxims i aliens al nostre panorama literari. Miquel López Crespí, home d'una indubtable capacitat creativa, amb vint-i-set premis assolits arreu dels Països Catalans i l'Estat espanyol, amb sis llibres publicats i altres a punt de sortir, esdevé un dels autors més guardonat en la història de les lletres mallorquines. Això motiva enveges i gelosies dels homeneus de sempre. A López Crespí no li perdonen l'èxit dins el seu camp, però sobretot el manteniment de les mateixes idees polítiques que defensava fa prop de vint anys. Pragmatisme i transició -oh, màgiques paraules!- estan renyades, en quant als conceptes filosòfics i polítics més profunds, amb l'autor de sa Pobla. Els seus detractors tàcits (que li donen una hipòcrita abraçada al carrer) o públics (que el voldrien veure davant un escamot d'afusellament), tenen un nus a la panxa cada vegada que la premsa anuncia que López Crespí, de sa Pobla, ha obtingut el premi.... Paradoxalment -o no tant- la marginació d'aquest autor que no té vergonya -ai las!- de confessar-se comunista, es fa palesa a Mallorca, l'Illa en calma que narra en el seu llibre publicat per la Diputació de València. Nogesmenys, i malgrat un cert i intencionat arraconament pels homes de les torres d'ivori, López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa. (1)

(1) Article publicat l'any 1984 en el suplement Cultura del diari Última Hora


Llibres com el de López Crespí representen una contribució important que, si més no, poden incitar al debat sobre una fase històrica cabdal. Debat que manca, i molt, entre els nostres intel.lectuals, en el sentit gramscià del terme. Aquesta mena d'assaigs personalitzats, com el que ha fet en Miquel, quan encara molts dels protagonistes que apareixen al llibre hi són vius i poden contrastar el que allà s'indica, constitueix un saludable exercici que caldria sovintejar amb un objectiu palès pels historiadors: en aquest cas concret, reflexionar seriosament sobre l'articulació de la lluita antifranquista a Mallorca. (Carles Manera)


Carles Manera: contra el dogmatisme i el sectarisme. Defensa de la memòria històrica de l’antifranquisme de les Illes



1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

L’any 1994, concretament en el mes d’abril, hi hagué una brutal campanya d'alguns membres de l'antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) i sectaris afins que, mitjançant una sèrie de pamflets, calúmnies, mentides i tota classe de tergiversacions arribaren a afirmar que "els partits a l'esquerra dels PCE fèiem el joc al franquisme policíac". Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signada per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Posteriorment s’hi afegí el dirigent carrillista Pep Víchez.

Aleshores vaig poder sentit de ben a prop la solidaritat de l'amic Carles Manera. El brutal atac del carrillisme contra la meva persona i contra el llibre que m'acabava d'editar Lleonard Muntaner, L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), va omplir pàgines i pàgines de la premsa de l'any 1994 (ajudant emperò, de forma indirecta, a fer famós i exhaurir el llibre que volien silenciar). En aquella concreta conjuntura Carles Manera va publicar un interessant article parlant de la importància de les històries personals en la reconstrucció del nostre passat més recent. Era una bufetada al dogmatisme i a la mala fe.


Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

Aquest article, titulat "Antifranquisme i lluita cultural" va ser publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 13 d'abril de 1994. Vet aquí alguns dels fragments que, de forma indirecta però molt efectiva, ajudaren a fer callar -i avergonyir- els calumniadors i envejosos que, plens de mala fe, havien provat d'embrutar la memòria història de l'esquerra revolucionària de les Illes, de l'antifeixisme combatent.

Aquest article de Carles Manera, deia: "Convé assenyalar que l'obra de López Crespí és, sobretot, un recull de records vivencials de forma molt subjectiva: el mateix Miquel ho explicita en les primeres planes del treball, car afirma que no persegueix escriure un llibre d'història 'objectiu' (tots sabem que la història objectiva no existeix). Des d'un punt de vista historiogràfic, la recuperació de les històries particulars de persones que visqueren processos concrets és un fenomen que els col.legues britànics coneixen prou bé. El mestre Eric Hobsbawm, amb els seus estudis sobre el món del treball, ja incidia en el tema de forma palesa. Per cert, el vell professor segueix lúcid com sempre: el darrer que acaba de publicar sobre una nova política per a l'esquerra radical no té desperdici i encaixa força amb el tema que tracta López Crespí. Alguns dels deixebles de Hobsbawm, creadors del History Worshop (una experiència única adreçada a historiar les vides d'obrers i obreres a l'Anglaterra cada cop menys industrial del present segle) han perllongat una tasca d'arrels pregones al seu país. Encapçalat per un innovador Ralph Samuel, constant reivindicador de la història popular, el HW s'ha erigit en certa forma en la veu del passat, amb la rigorosa utilització de la història oral en la que el grup n'és expert: Paul Thompson ho demostrà fa uns anys a unes jornades sobre el tema al Monestir de La Real. La tradició marxista dels historiadors socials anglesos ha emfasitzat la necessitat de reivindicar aquest nivell experiencial, ric i poderós, per tal de conèixer el costat generalment ocult en els llibres de text: el dels protagonistes anònims. Aquest instrumental heterodox es troba també a les mans d'historiadors no marxistes, com ara Peter Laslett i membres significatius del Cambridge Group, que han desenvolupat una tasca encomiable de recuperació de vides quotidianes i d'experiències puntuals.

'A casa nostra ens trobem a anys llum de tot això. Però llibres com el de López Crespí representen una contribució important que, si més no, poden incitar al debat sobre una fase històrica cabdal. Debat que manca, i molt, entre els nostres intel.lectuals, en el sentit gramscià del terme. Aquesta mena d'assaigs personalitzats, com el que ha fet en Miquel, quan encara molts dels protagonistes que apareixen al llibre hi són vius i poden contrastar el que allà s'indica, constitueix un saludable exercici que caldria sovintejar amb un objectiu palès pels historiadors: en aquest cas concret, reflexionar seriosament sobre l'articulació de la lluita antifranquista a Mallorca. [] El llibre de López Crespí, escrit en un estil clar, directe i sense concessions, no deixa de costat les expressions de combat pròpies de la més estricta clandestinitat. Penso que això li pot llevar força als ulls dels lectors més joves, que no visqueren ni de rampellada els fets que es detallen. Però els que coneixem, en major o menor grau, alguns dels esdeveniments presentats per l'autor hem sentit una mena de nostàlgia, barrejada amb somriures de complicitat, quan es llegeixen certs episodis, talment epopeies d'una resistència probablement molt mitificada... En aquest sentit, l'estil d'Antoni Serra al seu Gràcies, no volem flors em sembla més distant i objectiu, sense que resti valors a la fiabilitat de López Crespí, ni clara subjectivitat a l'obra de Serra. Són dues maneres d'exposar experiències pròpies que afectaren a les mateixes persones que apareixen a les seves respectives obres".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

A la recerca del temps perdut: el Maig del 68, Irlanda, Moscou, Roma, París, Venècia...

pobler | 25 Novembre, 2008 10:08

Aleshores marxar de viatge, fugir per uns dies del tancat ambient opressiu d'una capital de províncies en poder dels vencedors de la guerra civil, amb la presència omnipotent de la Brigada Social del règim franquista, era, indiscutiblement, penetrar en una galàxia de llibertat. Aquella antiga sensació de deixar endarrere els tricornis de la Guàrdia Civil a la frontera, queda reflectida en els primers versos del poema "El color ardent", on podem llegir: "En deixar darrere l'obscura frontera enfilferrada / tot mudava al nostre entorn. / Com si algú molt poderós ens hagués arrencat de les tenebres / d'una manotada, / amb la força d'un furient huracà. / Et mirava als ulls sense arribar a creure / que existís la possibilitat de fugir". (Miquel López Crespí)


Maig del 68. L'optimisme que posseeix l'esperit del jovent regnava arreu i semblava que cap núvol de tempesta podria marcir aquella esplendent joventut molt lluny encara dels primers símptomes de la vellesa i el desencís. L'amor hi era, radiant, al costat nostre, i res podia presagiar encara la lenta agonia de promeses i juraments. Com llegir en el poema "Tot tenia un sentit exacte": "La teva boca era un brillant símbol lliurat a excitants / divinitats capbussades en la fondària de les ones, / badant-se com els pètals de les roses.". (Miquel López Crespí)


Les ciutats imaginades: a la recerca del temps perdut.


En el segon poema del llibre Les ciutats imaginades, el que porta per títol "La recerca de l'imprevist", podem trobar, talment un manifest que exposa de forma clara i llampant el desig de l'autor, les motivacions, el significat del llibre editat per Cossetània Edicions. Diu el poema: "Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat, / les primaveres de vent càlid colpejant el rostre, / la neu d'Irlanda acompanyant la nostra retina sense descans. / Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l'estiu, / la boirina d'una Venècia eternament inundada. / La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós / a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand. / Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere, / continuar el viatge a la recerca de l'imprevist. / Es tractava d'aconseguir que, / almanco, / canviàs la naturalesa immutable / del món que ens alletà d'infants, / el cel, / els camins, / els homes i dones que trobàvem al davant.".


A Les ciutats imaginades hi ha referències concretes a molts dels indrets visitats per l'autor. El nom d'una ciutat, d'un carrer, d'un monument, d'una església... A unes ciutats hi vaig estar molt temps. En unes altres només hi vaig romandre el temps efímer que hi passa un turista quan hi va de vacances. En algunes, al contrari, hi vaig deixar part de la meva vida, ja que als carrers, a les places d'aquests pobles i ciutats que conegueren els anys més feliços, o imaginàriament feliços del poeta, s'esdevengueren fets cabdals en la vida personal de l'autor. Un poemari, doncs, amb la presència dels amors viscuts, dels amics i familiars esvanits en el temps... Una època, també, de viatges quasi clandestins a la recerca de llibres i revistes amb els quals alimentar la set de llibertat i de cultura d'uns joves mallorquins que acabaven de complir divuit, dinou o vint anys.

Aleshores marxar de viatge, fugir per uns dies del tancat ambient opressiu d'una capital de províncies en poder dels vencedors de la guerra civil, amb la presència omnipotent de la Brigada Social del règim franquista, era, indiscutiblement, penetrar en una galàxia de llibertat. Aquella antiga sensació de deixar endarrere els tricornis de la Guàrdia Civil a la frontera, queda reflectida en els primers versos del poema "El color ardent", on podem llegir: "En deixar darrere l'obscura frontera enfilferrada / tot mudava al nostre entorn. / Com si algú molt poderós ens hagués arrencat de les tenebres / d'una manotada, / amb la força d'un furient huracà. / Et mirava als ulls sense arribar a creure / que existís la possibilitat de fugir".

La fugida a la recerca de no se sap quina mena de paradís perdut. Qui sap si anar a la recerca de la llibertat perduda l'any 1939 amb la victòria militar de la burgesia i el feixisme. Cap a mitjans dels anys seixanta ja havíem patit en pròpia carn les urpades de la repressió feixista, tortures i detencions per part de la Brigada Social i, com el pare i els oncles quan lluitaven amb les armes en la mà per la llibertat, ja sabíem a quina trinxera havíem de combatre tot el que ens restàs de vida.

Maig del 68. L'optimisme que posseeix l'esperit del jovent regnava arreu i semblava que cap núvol de tempesta podria marcir aquella esplendent joventut molt lluny encara dels primers símptomes de la vellesa i el desencís. L'amor hi era, radiant, al costat nostre, i res podia presagiar encara la lenta agonia de promeses i juraments. Com llegir en el poema "Tot tenia un sentit exacte": "La teva boca era un brillant símbol lliurat a excitants / divinitats capbussades en la fondària de les ones, / badant-se com els pètals de les roses.".

Heràclit, François Villon i Jorge Manrique, com diuen Xavier Macià i Núria Perpinyà en el llibre La poesia de Gabriel Ferrater (Barcelona, Edicions 62, 1986) "son alguns dels molts poetes i pensadors que han estat preocupats pel pas inexorable del temps, o dit altrament, pel seu caràcter furiosament efímer" (pàg. 77). Però deixar constància de la desintegració del temps, de les persones, de les idees que havien de trasbalsar el món, recrear aquesta fugacitat, provar de recuperar, sempre inútilment, mitjançant el conreu de la paraula, el caramull de sentiments i emocions que alletaren la nostra joventut, no és una tasca senzilla ni basta sentir fortament el pes de la nostàlgia per a escriure poesia, plorinyant davant l'avenç inexorable de les manetes del rellotge. Som en el moment precís de trobar la forma adient, la paraula justa i exacta per a bastir la senzillesa del verb, per construir aquella experiència útil als lectors i qui sap si universal. Aquesta és la tasca fonamental de l'autor que, segur del seu ofici, ha de treballar la llengua talment l'argenter treballa l'or i la plata. Tota la resta, tot el que no sigui anar per aquest camí, serà potser un caramull de bones intencions més o manco ben escrites però només això: bones intencions literàries.

Que el poeta s'aferri al passat, seguint el tòpic de "qualsevol, temps passat va ser millor" anant a la recerca, com aquells antics cercadors d'or del "paradís perdut", potser és un tòpic literari. No ho negaré. Un tòpic al qual han recorregut tots els escriptors d'ençà que el món és món. En molts dels poemaris que tracten aquests temes trobarem sempre, com a Les ciutats imaginades, una immersió en l'adolescència i la joventut. Quan hom escriu, conscient dels matemàtics cicles de l'existència, sent aquesta amarga percepció de la lenta, però segura destrucció de la vida. La vida personal de l'autor, la vida de la família, la vida dels pobles i de les societats que ens han fet tal com som. Podrem pensar que tanmateix, malgrat la mort de les persones, la Vida, en majúscules, o l'existència dels pobles, malgrat les guerres, l'opressió i els dictadors, sura sempre. No obstant aquesta constatació, una realitat evident, el cert és que sentir com la senectut personal arriba lenta, implacable, és força dur. I, per molt que ens puguem il·lusionar pensant que la Vida reneix en cada una de les persones que neixen al costat, ningú pot obviar el dolor estrictament personal que comporta veure, sentir, patir la mort dels teus, constatar la teva pròpia decadència física. És precisament la constatació ben real que mai més no tornarà aquell paradís perdut de la joventut, el motor que impulsa la creació. Poesia, doncs a la recerca del tòpic però ben real "paradís perdut". Poesia a la "recerca del temps perdut", com va provar de fer de forma magistral i inigualable Marcel Proust amb les seves novel·les.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 
Powered by MallorcaWeb