L'atemptat contra l'Editorial Moll i els nazifeixistes de les Illes
pobler | 18 Octubre, 2008 11:12 |
En el fons, des de les nostres posicions culturals i polítiques divergents sempre coincidíem en el que és essencial: la defensa aferrissada de la llengua catalana, l'exigència de més autogovern per a la nostra terra i, també, per què no dir-ho?, ens unia i uneix la dèria per la literatura. Perquè Miquel Julià, a més d'un activista en defensa de la cultura catalana, és, igualment, un incansable conreador dels més diversos gèneres literaris i ha excellit tant en la poesia com en l'assaig de forma força prou interessant. (Miquel López Crespí)
L'atemptat contra l'Editorial Moll i la lluita contra el nazifeixisme a Mallorca
Si ara us hagués de concretar exactament el dia, el mes i l'any que vaig començar a coincidir en la lluita pels nostres drets nacionals i en defensa de la cultura catalana amb l'amic Miquel Julià, no us ho sabria dir amb certitud. Són ja tants d'anys! Ben cert que deu fer més d'una dècada quan vaig començar a llegir les seves interessants collaboracions en el diari Última Hora, de Ciutat. Posteriorment, en la batalla en defensa de la llibertat d'expressió i dels mitjans de comunicació catalans, el combat per L'Estel (que aleshores s'anomenava S'Arenal de Mallorca), que determinats espanyolistes de totes les tendències! s'entestaven a silenciar, coincidírem igualment. He parlat de tot això en el capítol "En defensa del català. El 'Comité de defensa de s'Arenal de Mallorca" del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
Posteriorment ens trobàrem en totes les Diades en defensa de la llengua catalana i l'autogovern que convocava l'OCB, en les manifestacions per la Independència de cada final d'any, a la redacció de L'Estel, quan Miquel Julià portava a l'amic Mateu Joan Florit les seves collaboracions i, qui signa aquest article, les meves.
En el fons, des de les nostres posicions culturals i polítiques divergents sempre coincidíem en el que és essencial: la defensa aferrissada de la llengua catalana, l'exigència de més autogovern per a la nostra terra i, també, per què no dir-ho?, ens unia i uneix la dèria per la literatura. Perquè Miquel Julià, a més d'un activista en defensa de la cultura catalana, és, igualment, un incansable conreador dels més diversos gèneres literaris i ha excellit tant en la poesia com en l'assaig de forma força prou interessant.
Més encara. Tots sabem com resulta de difícil a la nostra terra aconseguir dels nostres intellectuals (escriptors, metges, arquitectes...) un compromís actiu amb el poble i la lluita pel nostre deslliurament nacional i social. En temps de la dictadura franquista, si exceptuam els exemples de Josep M. Llompart, Jaume Adrover i uns quants més, sobraven els dits d'una mà per a comptar qui era de veritat actiu en el combat antifeixista. Més tard arribà la democràcia pactada entre el franquisme reciclat i els nous aspirants a l'exercici del poder. Aleshores, si exceptuam els intellectuals que continuaren la seva tasca en l'OCB, algunes organitzacions d'esquerra, sindicats i ONG, el silenci i la manca de compromís actiu continuà. Per això, quan hi hagué l'atemptat contra l'Editorial Moll -era l'any 1997-, el silenci semblava que seria la norma general novament.
Però tornem a l'atemptat contra l'Editorial Moll. Aquesta bestial provocació de la ultradreta era una agressió contra un dels fonaments essencials de la cultura catalana a les Illes. Hem escrit sovint sobre la importància històrica de l'obra de Francesc de B. Moll (la represa del Diccionari, les rondalles, les gramàtiques normatives, les colleccions literàries d'Editorial Moll, la Fundació de l'OCB i centenars d'activitats semblants de valor inabastable), i per això mateix no podíem romandre indiferents al salvatgisme neonazi desfermat, en forma de foc, contra l'Editorial Moll. De tota la gent a la qual vaig trucar, el més receptiu, qui no oposà cap mena d'entrebanc per a signar públicament un comunicat de repulsa, va ser l'amic Miquel Julià i Prohens. La carta, de la qual serv l'original que signàrem en el bar de davall de casa meva, va sortir publicada al Diari de Balears dia tres de maig de 1997 i, posteriorment, en altres diaris i revistes de les Illes. El manifest de condemna contra la brutal agressió feixista signat per Miquel Julià i per l'autor d'aquest article dia primer de maig de 1997, deia, sota el titular "Editorial Moll: les rels d'un atemptat": "'Llastimosa manera d'entendre la intervenció cultural i demostració d'una gran càrrega d'autoodi', declarava el President de la Comissió de Cultura i Patrimoni, Damià Pons; 'Encara hi ha intolerància dins la nostra societat', afirmava la Presidenta del CIM; accions d'un grup marginal i covard', deia Eberhard Grosske, després de conèixer l'atemptat contra l'Editorial Moll i contra la nostra pròpia llengua i cultura mallorquina.
'Per molt que sembli mentida, els hereus dels vencedors en la guerra civil contra el poble (1936-39), la nissaga dels violents que el vint-i-quatre de febrer proppassat va fer seixanta anys que afusellà un metge modèlic i ciutadà exemplar, Emili Darder, i altres, com Pere Reus, jutge de pau i home d'enorme prestigi moral, pel sol fet d'esser polítics d'esquerres i intellectuals mallorquinistes, aquella nissaga avui encara perviu i també s'alimenta de la mateixa carronya de llavors, de l'odi contra les realitats mallorquines i les arrels catalanes d'aquest poble.
'Volem denunciar i rebutjar l'atemptat contra l'Editorial Moll, recentment perpretat, i la violència de tots aquests grupets antimallorquins (ells s'autoanomenen 'anticatalans') i de tots els enemics de la justícia i la pau. Al mateix temps demanam a la Delegada del Govern, Catalina Cirer, que posi remei a uns brots de violència de conseqüències imprevisibles".
A hores d'ara, encara esperam que altres intellectuals, en teoria "dels nostres", es mobilitzin contra la violència feixista en contra de la nostra cultura.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) |
Retroenllaços (0)
Miquel de Palol i els Premis Mallorca 2008
pobler | 18 Octubre, 2008 06:55 |
L'illa dels morts és una novel·la complexa, multiforme, gairebé inabastable, que té com a punt de partida la confluència d'un grup nombrós de personatges en una vella masia. Els esdeveniments que protagonitzen, sempre sorprenents, dibuixen una xarxa de relacions gairebé infinita que condueixen el lector cap a un món imaginari que només es regeix per les normes que la mateixa narració dicta. (Jurat del Premi de Novel·la)
Miquel de Palol: premi de novel·la en els Premis Mallorca 2008
En nom del jurat del Premi de Novel·la, Joan Mas i Vives va fer aquest parlament explicant la decisió que atorgà a Miquel de Palol el preciat guardó literari. Aquest escrit va ser llegit la nit del lliurament des Premis Mallorca (13-X-08) en el marc inigualable del Teatre Principal de Palma (Mallorca). El jurat del Premi de Novel·la era format per Joan Mas i Vives, Pilar Arnau, Mercè Ibarz, Miquel López Crespí i Josep Piera.
L'illa dels morts és una novel·la complexa, multiforme, gairebé inabastable, que té com a punt de partida la confluència d'un grup nombrós de personatges en una vella masia. Els esdeveniments que protagonitzen, sempre sorprenents, dibuixen una xarxa de relacions gairebé infinita que condueixen el lector cap a un món imaginari que només es regeix per les normes que la mateixa narració dicta. Així, es troben immersos en un joc, de vegades macabre, de vegades lúbric, més sovint purament especulatiu, en el qual els debats teòrics troben el contrapunt en unes pràctiques de comportament individual o de convivència poc previsibles fora de l'àmbit que l'obra construeix, sempre a favor d'una atmosfera densa, barroca i decadent, que en algun moment resulta asfixiant. La intriga gairebé de novel·la policíaca, la incursió constant en l'àmbit de l'esoterisme i de les societats secretes, la tendència dels personatges cap a una sexualitat directa i primària o la teorització que fa que sempre puguin anar més enllà en la persecució del refinament intel·lectual, són alguns dels ingredients més destacats de l'obra. També són molt nombrosos els recursos narratius que l'autor fa servir, caracteritzats per la convicció que en la descripció d'un objecte, encara que sigui un artefacte narratiu, compten més les perspectives adoptades que la naturalesa mateixa de tal objecte. Per això, entre el mal·labarisme virtuós i la lògica abstracta, el cadenat de narracions simultànies o successives sembla indicar que res no es nega a l'ambició de l'autor, seduït pel risc de l'aventura expressiva extrema.
Felicitats a qui ha demostrat tenir l'alè suficient per habitar aquesta L'illa dels morts.
Mots també reivindicatius, com els de Joan Carles Bellviure, que donà les gràcies "per aquest premi minoritari, en una llengua minoritària i en un país que no deixen existir"; i els de Gemma Pasqual, que dedicà el guardó a tots els que, "malgrat el PP i malgrat la pluja", sortiren pels carrers de València el passat 9 d’octubre per reivindicar la unitat dels Països Catalans. (Núria Martí)
Nit literària al teatre Principal
Miquel de Palol s’endú el premi Mallorca de narrativa, valorat en 70.000 euros. Gemma Pasqual i Bernat Nadal s’emportaren el de novel·la juvenil i poesia, respectivament, mentre que Joan Carles Bellviure i Josep Maria Miró compartiren, ex aequo, els premis de textos dramàtics 2008
Per Núria Martí
No podia ser que en un any en què els premis Mallorca de creació literària anaven dedicats a les lletres femenines, no gaudíssim de l’alegria que sentí la primera dona guanyadora d’un dels seus guardons. I així va ser. La valenciana Gemma Pasqual fou la primera dona que pujà a l’escenari a recollir un dels guardons que, des de fa ja quatre anys, atorga el Consell de Mallorca. Ho féu, precisament, en la nova modalitat de literatura juvenil i rebé un premi valorat en 10.000 euros per la seva obra E=mc2.
Tampoc no podia ser que, en quatre anys de premis, no hagués anat a parar encara cap guardó en mans d’un mallorquí. El manacorí Bernat Nadal, amb el seu poemari Oratori d’atricions, trencà el malefici i donà finalment un Mallorca per a les lletres de la nostra illa.
El premi gros, però, el Mallorca de narrativa (valorat en 70.000 euros i sent així el segon més ben dotat de les lletres catalanes), volà cap al Principat de la mà de Miquel de Palol per L’illa dels morts.
Tanmateix, no s’acabaren aquí els premis perquè, com ja passà l’any passat, el teatre Principal aprofità per repartir els seus premis en textos dramàtics 2008. Foren dos, ex aequo, els afortunats de pujar a l’escenari a recollir-los: Joan Carles Bellviure i Josep_Maria Miró.
Paraules manllevades
Un darrere l’altre, els diferents premiats anaren pujant a recollir l’estatueta de Toni Ferragut a l’escenari del teatre Principal, en una gala marcada pels homenatges i les paraules manllevades. Paraules com les de Maria Antònia Salvà, que sortiren de la boca de Maria Antònia Oliver i d’Antònia Vicens en un interessant documental sobre la dona i la literatura i que serví per obrir l’acte, dedicat en bona part a la dona. Paraules de Miquel Àngel Riera i Najat El Hachmi, que parafrasejà el discurs de la consellera de Cultura, Joana Lluïsa Mascaró, en què feia un clar brindis cap a la unitat de la llengua i la cultura catalanes, "des del naixement de La Bressola a Perpinyà, fins als versos de Vicent Andrés Estallés al País Valencià". Paraules també de Blai Bonet, Rosselló-Pòrcel i Joan Alcover que Pep Tosar recità acompanyat de la dolça veu de Maria Lerrea i, en definitiva, paraules que omplen i ompliran pàgines i més pàgines dels presents i futurs premis Mallorca.
Mots també reivindicatius, com els de Joan Carles Bellviure, que donà les gràcies "per aquest premi minoritari, en una llengua minoritària i en un país que no deixen existir"; i els de Gemma Pasqual, que dedicà el guardó a tots els que, "malgrat el PP i malgrat la pluja", sortiren pels carrers de València el passat 9 d’octubre per reivindicar la unitat dels Països Catalans.
dBalears (14-X-08)
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La resistència antifranquista i el teatre modern a Mallorca (i IV)
pobler | 17 Octubre, 2008 17:51 |
Ara, a qui toca?
, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou. Després, amb Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma de teatre 1974) havia continuat amb la meva particular provatura de remoure l'estantís panorama teatral illenc. No sabia encara la capacitat de silenciament i de marginació de les obres autènticament rupturistes i revolucionaries que tenien les nostres classes dominants i els seus servents intel.lectuals". (Miquel López Crespí)
Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou. Després, amb Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma de teatre 1974) havia continuat amb la meva particular provatura de remoure l'estantís panorama teatral illenc. No sabia encara la capacitat de silenciament i de marginació de les obres autènticament rupturistes i revolucionaries que tenien les nostres classes dominants i els seus servents intel.lectuals. Llavors, a l'any 1975, una nova obra -en la línia del que estava fent Joan Soler i Antich, al qual no coneixia-, Les Germanies, obtenia el premi especial Born a Ciutadella. A l'endemà, el diari Baleares, en una entrevista feta pel seu col.laborador Damià Caubet, titulava a tota plana: "Miguel López Crespí, acaparador de premios literarios. LAS LUCHAS DE CLASES SIEMPRE HAN EXISTIDO EN MALLORCA. Con Les Germanies acaba de ganar el 'Especial Borne 1975' de Ciudadela". Potser fos en aquell moment que les "forces vives" (per a no dir mortes) de la nostra cultura decidiren marginar, silenciar el meu teatre. Ja ho estaven fent amb Alexandre Ballester i amb Joan Soler i Antich; ara ho començaven a fer amb la meva obra teatral, i poc temps després ho farien amb el teatre de Llorenç Capellà i altres autors d'avantguarda mallorquins.
En l'entrevista explicava al lector la temàtica de l'obra guardonada amb el Born. Contava a Damià Caubet que Les Germanies era una espècie de collage amb mescladissa de diverses situacions conflictives (la lluita de classes) esdevengudes al llarg del temps en la nostra història. Concretament es feia menció als agermanats, protagonistes d'un alçament popular que, a principis del segle XVI, constituí -com explica l'historiador Josep Juan Vidal- "un dels múltiples conflictes socials, que des del segle XIV, s'escamparen per Europa... Els promotors d'aquest alçament foren menestrals i pagesos, grups que aleshores integraven la major part de la població mallorquina. Les reivindicacions econòmiques els portaren a enfrontar-se amb els membres de les classes privilegiades (cavallers, ciutadans, eclesiàstics, mercaders...) en una lluita armada que pel seu caràcter violent assolí la forma d'una guerra civil" (la forma màxima de la lluita de classes, que dirien els clàssics dels marxisme).
En la revolta dels agermanats s'insertaven escenes de la guerra del 1936-1939 amb la sagnant repressió feixista contra el poble mallorquí i les seves organitzacions (partits, sindicats, ateneus, cooperatives obreres, etc, etc). La idea central que cohesionava tot el conjunt de Les Germanies era la unificació escènica, en una mateixa narració, dels fets del segle XVI i del segle XX. Es tractava de lligar totes les lluites que històricament havia desenvolupat el nostre poble a través dels segles amb la que en aquells moments (començaments dels anys setanta) es donava tant a les Illes com a la resta de l'Estat.
Potser el pla general de l'obra era massa ambiciós, massa agosarat per a un aprenent d'escriptor com ho era jo en aquells moments. El cert és que Les Germanies destacà entre totes les obres presentades al Born i el jurat decidí concedir-me aquest guardó especial. Feia poc havia vist a l'estranger algunes produccions del Berliner Ensembler que dirigien els successors de Bertolt Brecht, i sens dubte jo estava completament influit per la forma de dirigir i d'interpretar dels alemanys. El Congrés de Cultura Catalana deia d'aquesta mena de teatre experimental en què jo, instintivament, em situava: "Totes aquestes circumstàncies [maig del 68, etc] determinen el naixement [a les Illes] d'un teatre espontani, intuïtiu, que si bé continua fent-se de manera 'amateur', pren consciència de les possibilitats de comunicació social que ofereix el teatre. Es tracta d'un teatre compromès políticament i estèticament amb els nous corrents d'arreu dels Països Catalans". Jo encara em definia (any 1975) com un seguidor del Teatre-document: parlava de Peter Weiss, m'havia seduït Piscator... Igualment llegíem els textos de Meyerhold, Maiakovski... Als sectors espanyolistes (dominants en la majoria dels nostres mitjans de comunicació) i als agents al servei de la promoció de qualsevol escriptor mesetari que pogués existir (és a dir, d'escriptors de dretes i feixistes, perquè la cultura espanyola d'esquerres també era silenciada) no els queia gens simpàtic que em definís com a autor exclusivament en català. Un jove autor mallorquí que defensàs el català no agradava gens ni mica. I menys encara si parlava de la lluita de classes, del dret dels pobles a l'autodeterminació, de la lluita per la llibertat, contra la censura, contra el teatre de l'autoodi (el teatre 'regional') que tant agradava als sectors més reaccionaris del franquisme.
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Al servei de Falange Española: Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà, Joan Estelrich, Llorenç Villalonga...
pobler | 17 Octubre, 2008 08:14 |
Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? (Llorenç Capellà)
Riber, Salvà i el trenta-sis
Per Llorenç Capellà, escriptor
Arnau Company acaba de publicar una biografia, sòlida i ben estructurada, d'Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma. Darder va ésser un home força vinculat al món de la cultura i, tant des de l'Associació per la Cultura de Mallorca com des de l'Ajuntament, va promoure homenatges a Costa, Alcover, Marian Aguiló i altres prohoms de la literatura. Un dels arguments que s'esgrimiren contra ell, en la pantomima de judici que el va sentenciar a mort, va ésser el seu catalanisme militant, cosa que va provocar la befa de l'advocat defensor, l'enginyer Eusebi Pascual, aleshores incorporat a l'exèrcit amb el grau de tinent. Arnau Company se'n fa ressò, d'aquest detall. Després de recordar que Llorenç Riber va ésser nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, Pascual va enumerar una sèrie d'escriptors nada sospechosos com Guillem Colom, Elvir Sans Rosselló, Joan Ramis d'Ayreflor i altres. En realitat la llista s'hauria pogut fer inacabable. Què en direm de Tous i Maroto, d'Aina de Villalonga, de Gabriel Cortès? O de Joaquim Verdaguer, de Joan Estelrich, dels germans Villalonga...?
Igualment Eusebi Pascual pensava en Maria Antònia Salvà i el seu germà Antoni, atès el prestigi literari d'ella i el canvi de camisa, espectacular, d'ell. Miquel Ferrà en va deixar constància, d'aquest nou look ideològic, en uns versos dolguts: Companyó qui ens has deixat/ quan el cel s'entenebria,/ quan l'Estel, velat de sang,/ un fum d'odis obscuria,/ tu que a l'hora del gran dol/ abandones la família/ i la nostra antiga fe/ en la prova renuncies. Josep Massot afirma que Miquel Gayà i Guillem Colom li garantiren que Ferrà es referia a Antoni Salvà. Altres opinen que feia referència a Llorenç Riber. Tant se val. A ambdós el poema els escau com un vestit fet a mida que, a més a més, poden compartir des del moment que el Consell de Mallorca prepara, per a la primeria d'abril, una exposició dedicada conjuntament a l'erudit de Campanet i a dona Maria Antònia. L'un i l'altra moriren enguany fa cinquanta anys, heus ací el motiu que els ajuntin. També en fa setanta del traspàs de Rosselló-Pòrcel. I cent del naixement de Mercè Rodoreda, però aquesta havia nascut a Barcelona, en lloc de a Felanitx o a Valldemossa, la qual cosa deu anul·lar qualsevol possibilitat d'homenatge institucional. En fi...! Tornem a Riber i a Maria Antònia Salvà.
En tenir notícia que el Consell s'havia proposat no deixar passar per alt l'efemèride, vaig pensar que la casualitat ens brindava la possibilitat de lligar caps entorn de la postura dels intel·lectuals mallorquins davant el cop d'Estat del trenta-sis. Tant Riber com els germans Salvà s'instal·laren còmodament en el nou ordre. No va ésser impediment que tots ells haguessin publicat a La Nostra Terra, una revista de la qual Antoni Salvà va ésser director, ni que haguessin mantingut una actitud cívica i intel·lectual que, en llenguatge d'ara, qualificaríem de nacionalista. Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? Em resisteixo a creure-ho. No puc entendre que Alemanya es negui a passar pàgina en la biografia de Günter Grass sense aclarir el seu passat nazi, i que nosaltres passem per alt les col·laboracions de Riber a Acción Española o Aquí Estamos, òrgans de la dreta més salvatge. Si ho continuem fent, renunciarem a algunes de les claus més determinants de la nostra història. Atesa la vàlua literària, tant de Riber com de Maria Antònia Salvà, la seva col·laboració, a voltes entusiàstica, amb els colpistes, canta més que la de molts d'altres. Cal remarcar-ho, perquè en realitat va ésser el món literari mallorquí en bloc -descomptant algunes excepcions conegudes de tothom-, qui va donar suport a un cop d'Estat que ens qüestionava llibertat, identitat i llengua. I la represa, a la postguerra, va fer-se de la mà de la mateixa gent que, d'una manera tèbia o compromesa, col·laborava amb la Dictadura. Aquesta realitat, mala de pair i sovint oblidada en evitació de digestions feixugues, no s'ha quedat en una anècdota, sinó que ha condicionat la forma d'interpretar el país del catalanisme militant. Vulgues no vulgues, els trenta anys darrers de vida política i social mallorquina no s'entenen si no és explorant en els plecs, dissimulats, d'aquesta època.
Diari de Balears (9-III-08)
No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda
'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'. (Miquel López Crespí)
Els escriptors catalans i el feixisme: Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Joan Estelrich...
Per Miquel López Crespí , escriptor
El 1955, editat per l'Editorial Moll, sortiren a la llum unes memòries de Maria Antònia Salvà amb el títol Entre el record i l'enyorança. Aquest llibret és molt important per a conèixer a fons la vida i especialment les condicions socioeconòmiques que possibiliten l'obra d'aquesta poetessa de l'Escola Mallorquina. Dos capítols són essencials.
Com explica la GEM parlant de la poesia de l'autora que ens ocupa: "El paisatge, tractat autònomament i des d'un punt de vista idíllic, esdevé objecte d'atenció constant i és, sovint, el reflex del seu món interior. Hi és palesa una religiositat profunda". Constatar, per boca de la poetessa, quines eren les condicions de vida de la gent que feia feina en les possessions mallorquines de finals del segle XIX i començaments del XX ens permet copsar -per contraposició- on se sustentava el seu amor pel paisatge, aquesta "visió idíllica" de la terra de la qual estaven imbuïts els propietaris.
El "motor", la "màquina humana" que en aquella època creava i produïa la riquesa de què fruïen els senyors, eren, com molt bé explica Maria Antònia Salvà, "els missatges llogats per tot l'any i els jornalers contractats a tant el jornal, pel temps que fossin necessaris". Alhora, els missatges se subdividien en parellers (llauradors que menaven cada un un parell de bísties per la conró de les terres) i guardians (els qui tenien al càrrec les guardes del bestiar).
A les propietats de Maria Antònia Salvà hi havia també el pareller major, el pareller segon i el pareller tercer, que menaven els respectius parells de mules. S'hi afegia encara un altre pareller, el del cavall i l'ase (sementals) i encara el bover, que menava un parell de bous; total, cinc parellers d'arada, que, com ens explica la poetessa, "bé s'havien de mester pel cultiu dels amples sementers de conradís".
Venien llavors els guardians: l'oguer, el mosso de l'oguer, els pastors (del bestiar de llana), o sia, el de l'esplet, el de la bassiva, el porquer; total, cinc guardians. "I encara el garriguer, el moliner, que era també l'hortolà, el volando (o sia, un allot al servei de tothom) i la criada".
Aquestes excellents condicions per a la feina intellectual permeten que la nostra poetessa basteixi diversos llibres que sintetitzen la seva experiència estètica. Parlam d'obres com Poesies (1910), Espiques d'Or (1926), u>El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946), Cel d'horabaixa (1948), Lluneta de pagès (1952), etc, etc.
En el capítol que comentam ("Missatges"), M. Antònia Salvà conta com la soldada als missatges es pagava el dia de Sant Miquel i quan, els dissabtes horabaixa, afaitats i mudats amb la roba neta, marxaven cap a casa seva, "se'ls donava a cada un pa". Es curiós constatar això: "Els pans que es donaven als missatges eren més grossos que els dels jornalers". Per les festes de Nadal es lliurava a cada un dels missatges dos pans de blat, un pa de xeixa, una coca bamba i una pesada de carn. A les criades se'ls donava, a més, una coca de torró i un paquetet de neules.
No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda 'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'.
'El desembre de 1936 escriví una poesia humorística, El meu 'Copeo', arran d'una malaltia que l'obligava a fer règim durant les festes de Nadal, i no hi mancava una allusió a Franco, 'el General / de l'Espanya una':
'Benhaja el mortal
que avui per sa boca
pot tastar sa coca
del temps de Nadal;
que a mi, amb el meu mal,
per no estar dejuna,
patorrat em cal
de farina bruna
Farineta bruna,
oli sense sal...
Visca el General
de l'Espanya una!
Farineta bruna,
oli sense sal,
això és lo que em cal.Visca el General!'
'Durant tota la guerra, Maria Antònia mantingué la seva adhesió a Franco, com demostra la seva correspondència i el pròleg en castellà que el 1938 posà a las Poesías del seu parent Lluís Ripoll i López, mort l'any anterior al front del Jarama".
Un altre cas de flagrant collaboració amb el feixisme és el de Llorenç Riber i Campins. Ho explica amb molt de detall Josep Massot i Muntaner a Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). A les pàgs. 165-166, escriu: "Però aviat envià [Llorenç Riber] articles a la revista falangista de Mallorca, Aquí estamos, collaborà des del final de 1938 al Servicio Nacional de Prensa -lliurant treballs al 'semanario para el extranjero' del Servei- i publicà altres articles a la premsa de Palma... Tot plegat fou suficient perquè un article anònim de la Gaceta Regional de Salamanca arran de La Liberación de Cataluña, en cantar les absoltes de la cultura catalana, es referís amb elogi a l'actitud de 'normalitat nacional' riberiana: "...hoy se salvan los que en Cataluña han mantenido o han cabado por seguir una línea de normalidad nacional: Eugenio d'Ors, José Pla, Ferando Valls [Taberner], Lorenzo Riber...'".
Actituds com les de Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, els germans Villalonga, etc., són les ajudaren al feixisme a mantenir durant dècades el poble mallorquí -i concretament la dona mallorquina- en una situació d'endarreriment social i cultural del qual només ha començat a sortir a ran de l'embranzida turística. Aquesta embranzida, amb totes les seves contradiccions, amb el terrible cost d'haver destruït, en bona part, la nostra terra -la famosa balearització-, ha permès, emperò, rompre el cicle de la misèria que des de temps immemorial era el pa nostre de cada dia de les nostres classes populars. Recentment, Gina Garcías (Palma, 1954), investigadora i periodista, ha estudiat aquesta problemàtica. Gina Garcías ha publicat (entre d'altres llibres) Calvià, del verde al azul, en collaboració amb Sebastià Verd; i diversos estudis sobre la situació de les dones, comMallorquines d'avui (1982), La desigualtat en xifres (1993), Les mallorquines d'avui (1987), Ramón Aguiló (1996), etc. Sincerament crec que no s'ha fet justícia amb una obra com Les mallorquines d'avui. Aquesta és, pens, una de les aportacions més importants al coneixement de la dona illenca que s'han escrit en els darrers temps. Saber que més del setanta-u per cent dels analfabets mallorquins són dones i que, en canvi, menys d'una tercera part dels titulats superiors pertanyen al sexe femení, és important per a copsar en tota la seva amplitud la problemàtica de la dona. Personalment -ara que estic enfeinat en la redacció de la cinquena part de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-197O)-, el capítol "L'educació de les mallorquines" (pàgs. 11-20) m'ha servit moltíssim per a copsar el nefast paper de l'església en el retardament del procés d'incorporació de la dona a l'activitat pública.
En acabar la guerra que la dreta feixista ordí contra el poble treballador (1936-1939), és a dir, a començaments dels anys quaranta, un 23 % de la població adulta mallorquina era analfabeta; d'aquest percentatge, un 28 % eren dones. El 1950 els analfabets eren el 17 %, entre els homes; la xifra d'analfabetisme entre les dones continuava en el 28 %. L'autora analitza a fons el procés pel qual el feixisme i l'Església Catòlica a Mallorca s'uneixen per a continuar mantenint la dona en el seu paper clàssic de submissió, tot negant-li l'escola i el coneixement. Aquesta política feixista i clerical (defensada a fons per intellectuals reaccionaris del tipus Llorenç Riber, Miguel i Llorenç Villalonga, la mateixa Maria Antònia Salvà, Joan Estelrich -secretari de Cambó, agent del franquisme-... ha portat com a conseqüència que, avui dia, més del setanta per cent de les mallorquines en edat de treballar romanen encara recloses en l'estreta funció de mestresses de casa, no arriben al deu per cent les que participen en política i molt poques tenen un lloc rellevant en la vida social, econòmica i cultural de les Illes. De l'any 1939 fins a començaments dels setanta, franquisme i clergat dificulten l'accés de la dona als instruments de coneixement (escola). Es tractava, per al feixisme i el nacionalcatolicisme, de conformar la dona en el paper "històric" de mestressa de casa. Com explica la nostra investigadora: "Les mallorquines que avui són adultes i que pogueren assistir a l'escola, varen anar majoritàriament a centres religiosos en què rebien un programa d'estudis distint al dels centres masculins i orientat a mantenir-les en el mateix paper que havien representat les seves mares". És el paper concret representat per matèries com les "labores del hogar", la "formación cívico-social" o, fins i tot, assignatures especialment programades per a elles com l'Educació Física, el Dibuix o les "Lecturas recomendadas". També, des de la trona, l'escola o el receptor de ràdio, el franquisme i el clergat varen difondre la imatge del "modelo de mujer española". El conreu de l'oració substituïa el de la ciència. En temps de la República i la guerra, els rojos havien comès l'"error" de "masculinitzar" la dona (és a dir, d'incorporar-la a la producció, a l'ensenyament, a la política, a la cultura, en definitiva).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. (Llorenç Capellà)
Gent que ha estimat el país
Per Llorenç Capellà, escriptor
La moda de retre homenatge i, per tant, de recordar els escriptors amb motiu del centenari del naixement o de la seva mort, comporta un exercici d'aproximació a l'època que varen viure. Si l'època en qüestió inclou la convulsió de la Guerra Civil, els judicis ètics són inevitables. Si a més a més les conseqüències d'aquesta guerra encara incideixen directament en la convivència quotidiana, la normalització lingüística i la configuració del país, l'opció ideològica que prengueren en aquells moments té una lectura actual, atès que estem immersos en el procés d'engegar tot allò que va paralitzar-se. De manera que la lectura que en facem, d'aquest passat i d'aquestes biografies, influirà, poc o molt, en les actituds individuals i col·lectives que en matèria de llengua, cultura i poble adoptem d'ara endavant. Tanmateix, no afinem gaire. En pocs dies UH ha publicat dos articles que he de qualificar de decebedors, atenent a la vàlua intel·lectual dels seus signants. Un l'ha escrit el pedagog Llorenç Vidal en referència a Llorenç Riber; l'altre, un dels caps visibles del PSM, el polític Antoni Alorda, que parla de Joan Estelrich. Tant Riber com Estelrich ens han llegat una obra important que ja forma part del patrimoni de la cultura catalana. Malauradament el quefer literari no és l'única cosa que els uneix, perquè també comparteixen un suport entusiàstic als colpistes que acabaren amb la República i implantaren una dictadura, tan cruel com obtusa, per la via de les armes. Això vol dir que ambdós apostaren per la repressió enfront de la llibertat; pel feixisme enfront de la pluralitat ideològica i religiosa; per la prohibició de la llengua catalana, la persecució de qualsevol identitat nacional que en el si de l'Estat no fos l'espanyola i tantes altres coses empobridores.
Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. I per tal de defugir qualsevol dubte sobre els seus sentiments més sincers, va creure adient reblar el clau: «Elle n'est pas conquisse. Elle est libérée». En fi...! Curiosament, Vidal i Alorda defensen Riber i Estelrich respectivament, adduint l'amor que professaren al país. Llorenç Vidal ho fa en un to força agressiu, en afirmar que Riber «puesto que las normas de la más elemental convivencia democrática nos exigen la tolerancia y aborrecen el fundamentalismo intransiguente, los prejuicios y la marginación por motivos ideológicos, debe ser reivindicado en esta su isla natal, a la que él tanto amó». Pel que fa a Alorda, també ens recorda l'amor d'Estelrich pel país, tot i que ho fa amb una cautela que és de justícia reconèixer. Probablement ambdós, Vidal i Alorda, l'encerten. Riber i Estelrich estimaven el país. Però, quin país? Tant l'un com l'altre procuren deixar-nos-ho ben clar. Per a comprovar-ho, no cal més que recórrer a les publicacions de Josep Massot. Escriu Riber: «la isla de Mallorca era la frontera de la fidelidad, el límite sagrado de la hispanidad entre Cataluña proterva y Menorca la rebelde» (Arriba, 1942). I Estelrich no dubta ni un moment a l'hora de ficar els peus a la galleda: «Dentro de pocos días lanzo una revista, en París, de propaganda de nuestro glorioso movimiento nacional. No fuera yo buen mallorquín si no consagrase en ese primer número una página a Mallorca y a su lealtad» (carta a Félix Escalas,1937). És evident quin era el país de l'un i de l'altre. Tanmateix, no vull acabar aquest article sense fer una altra referència al d'Antoni Alorda. El dirigent del PSM conclou la seva reflexió amb una pregunta als lectors. «I si s'aconseguís recuperar-los?», ens demana. I jo li responc: falsejant la història? I en benefici de qui o de què...? Amic, no embullem la troca.
Diari de Balears (11-V-08)
Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)
Llorenç Villalonga i el feixisme militant
Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.
Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".
Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).
No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La resistència antifranquista i el teatre modern a Mallorca (III)
pobler | 17 Octubre, 2008 05:15 |
(Resolucions del Congrés de Cultura Catalana, 1977)
La resistència antifranquista i el teatre modern a Mallorca (III)
Com molts ponents del Congrés de Cultura Catalana (vegeu Resolucions, 3, juny de 1977), nosaltres opinàvem que el teatre català a les Illes patia (com pateix encara!) mancances greus i substancials. El seu redreçament exigia (i exigeix!) un replantejament global i profund. Ben cert que als "exquisits", als escriptors que consideraven la seva obra al marge i per damunt les circumstàncies històrico-socials que patíem en aquell temps (la brutal dictadura feixista de la burgesia espanyola), no els importava gaire la situació de lluita del poble treballador i els pobles de l'Estat per la llibertat. No em parlem, si els haguéssim demanat si es volien organitzar en un partit d'esquerres per a combatre a favor de l'autodeterminació o en contra de la societat de classes o la cultura burgesa. Ben al contrari que tota aquesta colla d'il.lustres menfotistes, nosaltres lluitàvem en molts fronts alhora. Deixant a part la nostra militància en organitzacions revolucionàries anticapitalistes i antifeixistes, en el camp cultural (i sovint al marge de les prioritats del nostre partit, l'OEC) estàvem plenament implicats en un fort combat cultural contra les concepcions i obstacles del franquisme.
Enteníem que la llibertat, aplicada al teatre, significava, entre moltes d'altres coses:
a) Desaparició del sindicat vertical -desaparició efectiva, volem dir- i possibilitat d'organització lliure dels treballadors del teatre d'acord amb llurs interessos i llur visió de la realitat, i possibilitat alhora de treball conjunt dins unes estructures reivindicatives autènticament democràtiques.
b) Desaparició de la censura. De tota censura. De la que es feia a Madrid, i de l'originada a cada poble, a cada ciutat, a cada "província", per les autoritats "competents" (els permisos gubernativos, per exemple). De la directa i de la indirecta (pressions, amenaces, control policial, etc).
c) Democratització de la Societat d'Autors com a primer pas cap a la remodelació a fons d'aquest organisme, incloent-hi la possibilitat de la seva desaparició (obra de teatre com a patrimoni públic en una societat avançada socialment i políticament).
d) Control democràtic de les sales públiques i gestió democràtica d'aquestes en tant que entitats de servei públic, no com a negoci; i, alhora, foment de tota mena d'acció cooperativa.
El Congrés de Cultura Catalana analitzava igualment que, a Mallorca, Menorca i Eivissa, la majoria de grups teatrals eren d'aficionats (incloent-hi aquells grups que van des dels amateurs fins als nascuts a partir de la necessitat d'omplir un temps de lleure d'una gent durant un període mes o menys curt). Tornàvem ensopegar amb el teatre de l'autoodi, el teatre rekional. Aleshores, malgrat l'exemple i la lluita d'alguns grups i autors (Ballester, Soler i Antich, Llorenç Capellà, López Crespí...) constatàvem què la majoria de grups teatrals, en el moment de triar les obres per a representar, escollien les que:
a) Ocupaven un nombre elevat de components del grup (molts personatges).
b) Tenien poc de gruix interpretatiu (farses, sainets, etc). c) Es podien representar damunt escenaris tradicional (sense gaire complicacions en la decoració, etc).
En definitiva, tornàvem a trobar-nos, com hem dit abans, encarats amb el teatre "regional": tota la colla de sainets costumistes on es feia i fa burla de la gent procedent de la ruralia. Josep M. Llompart -ho hem explicat en els capítols anteriors- havia batejat aquest tipus de teatre amb el nom de "teatre d'autoodi".
En l'apartat "El teatre 'regional'", el Congrés de Cultura Catalana (pàgs. 142-143 de Resolucions, 3) havia dit:
"Aquesta mena de teatre és l'invent d'una força social reaccionària a la qual interessa reduir a segona categoria tota manifestació de cultura del poble illenc, que d'alguna manera podria desencadenar la presa de consciència d'un 'orgull de poble' que necessàriament contravendria els interessos de la classe dominant. Aquest tipus de teatre s'ha donat, bàsicament, a Mallorca, tot i que aquests darrers temps s'ha trasplantat, a Menorca, a Ciutadella concretament, on es munta, s'estrena i és portat posteriorment a Ciutat de Mallorca.
'En definitiva, es tracta d'un teatre que sota el pretext de situacions còmiques o ridícules (tradicionals al sainet) per tal de divertir el 'poble', ha tingut la clara finalitat de menysprear i ridiculitzar les classes populars illenques, la seva tradició cultural i la seva llengua, convertida en aquestes obres en un vulgar 'patois' dialectal, sense capacitat d'expressió d'alta cultura".
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La resistència antifranquista i el teatre modern a Mallorca (II)
pobler | 16 Octubre, 2008 15:13 |
En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista. (Miquel López Crespí)
La resistència antifranquista i el teatre modern a Mallorca (II)
Record que Ara, a qui toca? era una obra experimental. Els crítics d'aleshores parlaven de certa influència del teatre de Brecht, Anouill, Ionesco, Beccket, etc. Els papers on havia escrit Ara, a qui toca?, juntament amb els de Les Germanies (que més endavant guanyaria el premi de teatre de més prestigi en aquells temps, el premi especial Born, de Ciutadella), Estiu de foc i alguns altres materials de poesia i narrativa em desaparegueren pels anys setanta-cinc/setanta-sis en uns d'aquells nombrosos escorcolls de la Brigada Social i dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil. Mai no he pogut recuperar aquestes obres malgrat que, una vegada consolidada la reforma, ho vaig intentar. Ningú no sabia res d'uns papers segrestats per la Social! Originals de teatre? Em miraren com si hagués perdut l'enteniment. De les obres segrestades (i segurament cremades o perdudes per aquests sicaris del nazi-feixisme) només em resta l'esborrany de Les Germanies. Aquest esborrany té unes quaranta o cinquanta pàgines i permet una llunyana aproximació al que va ser l'obra guardonada a Menorca. Dic "una llunyana aproximació" perquè record a la perfecció que el projecte inicial sofrí moltes modificacions i ben cert que el material conservat -per miracle! a una de les carpetes que no escorcollaren els sicaris, és només una pàl.lida aproximació al que degué ser l'obra una vegada acabada; malgrat que sempre he pensat que no hi ha mai cap obra "acabada". Sempre he estat partidari de l'obra "oberta". Per entendre'ns: "oberta" a les suggerències creatives dels col.lectius que l'han de representar, als grups revolucionaris (en els anys setanta) interessats en la seva promoció i difusió o a les idees de directors, actors o públic en general (públic conscienciat, és clar).
En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista. Bertolt Brecht havia escrit a un amic, parlant del problema de la relació entre l'art i la política (febrer de 1938): "Com puc mantenir allunyades aquestes coses [el sofriment del poble alemany sota el nazisme] dels meus escrits? I arreu on miri, si miro una mica més enllà d'on acaba aquest estret, veig la get sotmesa a aquests sofriments. I si el sentiment d'humanitat és destruït, l'art deixa d'existir. Compondre paraules belles no és art. Com podrà l'art commoure els homes, si ell mateix no es commou per la sort dels homes? Si jo mateix em tanco davant els sofriments dels homes, com s'obrirà el cor dels homes davant els meus escrits? I si no m'esforço a trobar un camí perquè surtin de llurs sofriments, com trobaran el camí dels meus escrits?".
Nosaltres (juntament amb n'Alexandre Ballester, en Joan Soler Antich o en Llorenç Capellà) reaccionàvem en contra de la grolleria de l'autoodi estupidititzador. Josep M. Llompart escrivia en "Present i futur del teatre mallorquí": "Els nostres autors -em referesc, naturalment, als autors amb un mínim o un màxim d'honestedat- varen reaccionar, de fa temps, contra la ignomínia del 'teatre regional'". El mateix Llompart ens havia dit en nombroses ocasions que "avui, el vertader teatre mallorquí no existeix". Potser ingènuament la nostra intenció era ajudar a crear aquest "teatre nacional-popular" que pensàvem necessitava el nostre poble. Quan l'editorial Daedalus publicà les obres teatrals de Baltasar Porcel, per uns moments ens miràrem dins d'aquell miratge que prometia ser esplendorós. Llompart havia escrit parlant de l'obra de Porcel La simbomba fosca: "Aquesta darrera obra d'En Porcel, supera encara, d'un bon tros, l'encert primerenc de Els condemnats. Tots els qui assistírem a la lectura vàrem romandre literalment amb la boca oberta. A l'hora dels comentaris sonaven els noms de Samuel Beckett, Ionesco, John Osborne. Això ja és dir-ho tot".
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Els 17.000 militants del PP: la dreta i la corrupció política a les Illes
pobler | 16 Octubre, 2008 10:46 |
17.000 militants
La notícia que el PP creix en militància després de tots els escàndols que els afecten bé mereix una reflexió.
És cert que els nombres poden estar maquillats i que de vegades són les batalles internes, com les que ha viscut i viu el PP illenc, les que estimulen (a cada facció) a fer militants, però, es facin les precisions que es facin, el nombre és espectacular i la continuïtat (em costa dir-ne lleialtat atesa la naturalesa de les crítiques a la que es veu sotmès el PP) és una dada a tenir molt present.
Mentrestant, al nacionalisme, i en concret al nacionalisme progressista, li costa remuntar posicions. Sembla com si l'exigència de canvi la capitalitzés el PSOE (amb una pujada de vots molt important).
Constatam que les informacions sobre corrupció tenen una conseqüència paradoxal: no afecten dràsticament a la dreta, tot i ser-ne la màxima protagonista, i, en canvi, alimenten el desànim "polític" dels col·lectius més combatius de la nostra societat. Pareix que els que volen aportar més valor afegit a la política s'entretenguin a cercar ossos en el lleu. I en troben molts. Entenem-nos, les crítiques poden ser ben lúcides; els motius de desencís i allunyament, o els de no aproximació, poden estar ben justificats, fins i tot l'aparició de nous partits més "autèntics" (en el sentit que sigui) sempre es pot explicar, però la conseqüència última és que fan la seva contribució (destacable) al trist bipartidisme. Com la fa l'aversió a la militància de moltes persones progressistes, compromeses amb el país i implicades socialment.
Si una part significativa de la gent ecologista i progressista que vol treballar pel dret a decidir i les senyes d'identitat del país, s'afiliés, la capacitat de transformació (d'ells sobre el partit i) del partit sobre la societat es multiplicaria, i les nostres propostes guanyarien en legitimitat social. Cal treballar-hi més, molt més.
http://tonialorda.balearweb.net/post/58732 Blog Toni Alorda
Rodrigo de Santos, Damià Vidal, Eugenio Hidalgo, el Pla Territorial de Mallorca, l’afer Rasputin, el “Cas Cavallistes”, les orgies sexuals, la cocaïna...
El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros. (Miquel López Crespí)
La corrupció política del PP
D’ençà que el PP va perdre les eleccions autonòmiques i estatals, no guanya per a ensurts. Ara ja no es tracta solament d’aquelles antigues històries, quan el gerent d’IBATUR carregava al Govern de les Illes els capricis de Moscou. Parlam del conegut afer Rasputin. Tot el que va descobrint la Fiscalia Anticorrupció i el Grup de Delinqüència Econòmica, i que surt dia a dia en tots els mitjans d'informació, amenaça de deixar en no-res, talment fossin entreteniments de simples afeccionats, el cas Rasputin i la corrupció urbanística detectada a l´Ajuntament d’Andratx, els desastres i negocis tèrbols d’Eugeni Hidalgo, fill predilecte, entre molts d’altres aprofitats semblants, del govern de Jaume Matas. Els setanta mil euros malversats per Rodrigo de Santos per a pagar les seves particulars orgies sexuals... què són al costat dels 700.000 euros que, per ara, la Fiscalia Anticorrupció ha comprovat que havia defraudat Damià Vidal, l’exdirector gerent de Bitel?
El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros.
A la crisi interna del PP, al debat polític entre Mariano Rajoy i Esperança Aguirre que amenaça de dividir-lo, li surten més forats pertot arreu. Resta per investigar la qüestió Turisme Jove, una història que xuclava dos milions d’euros del pressupost i generava un forat financer de sis milions. I, parlant novament de Rodrigo de Santos... què fer amb aquell altre forat, el milió i mig d’euros per aconseguir un joc infantil per a un parc de Palma? Què en podríem dir de la història dels falsos certificats de l´anomenat “Cas Cavallistes”? I els cobraments per accelerar llicències, descoberts a l’Ajuntament de Palma, a l’època de Catalina Cirer’? I què passarà amb la història encara inacabada de Can Domenge?
Tot plegat és com un malson. Però no solament per al PP i els responsables de les malifetes de què parlam. És un malson per al sofert contribuent, que ara ja sap, constata, com molts dels seus diners, com una tallada important del que pagam a les institucions, se’n va en disbauxes sexuals, orgies de tota mena, cocaïna, cotxes tot terreny, capricis en floristeries, restaurants i supermercats. Sense parlar de les despeses a benzineres. En el cas concret de Damià Vidal, la Fiscalia Anticorrupció diu que, a part de les transferències de diners públics al seu compte corrent, l’exgerent està presumptament implicat en el pagament de tots aquests “petits capricis” amb la targeta visa de Bitel. Ben igual que quan Rodríguez de Santos pagava les factures de la bugaderia amb la seva tarja de l’Ajuntament de Palma.
Què passa a Mallorca per a haver trobat tota aquesta problemàtica –i la que vendrà!- de cop? D’on surten aquests polítics i gestors sense escrúpols, aquests aprenents de iupis que volen gaudir dels privilegis dels gàngsters del passat i d’algun multimilionari del present amb els nostres diners, amb el que pagam els soferts ciutadans i ciutadanes de la nostra terra
Ens demanam si no serà a causa d’una manca de principis ètics, d’una manca absoluta de moral. Executius mancats de cultura i de la més mínima estimació per Mallorca. Parlam de la “cultura” de la destrucció de recursos i territori, el salvatgisme desenfrenat per a fer-se rics en pocs anys. I quan no es poden fer rics especulant, destruint les Illes, entren a sac en els diners públics, emprant la visa oficial, falsificant factures, requalificant el territori.
Davant aquesta situació d’emergència cal, com ja hem demanat moltes vegades, donar un actiu suport a la Fiscalia Anticorrupció, dotar-la de més mitjans, pressupost, personal, oficines... Cal que els governs augmentin les penes de presó per aquests delictes, que els jutges no donin possibilitat a l’excusa ni a les falses justificacions dels malfactors.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-IV-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Quatre escriptors mallorquins (pàgines del meu dietari)
pobler | 16 Octubre, 2008 06:26 |
Memòria de la generació literària dels 70
Quatre escriptors mallorquins (pàgines del meu dietari)
La "novetat" de l'any 1976 era el sorgiment d'alguns autors nous en el panorama literari mallorquí. En Miquel Mas, na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló i jo mateix publicàvem a Campos en una coneguda impremta dirigida per Sebastià Roig i que ja es coneixia per l'"Editorial Roig", tres llibres de "combat" (o almanco aquesta era la nostra intenció; que es parlàs de la nostra aportació a la literatura catalana).
Els llibres editats eren Baf de llavis de Joan Perelló; Massa temps amb els ulls tancats, de Miquel Mas Ferra, que sortia juntament amb Nosaltres esperàvem Míster Marshall de na Joana Serra de Gayeta; i el meu drama (guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de teatre), que portava per títol Autòpsia a la matinada i, en certa manera, abundava en indèntica temàtica i estructura teatral de Ara, a qui toca? que havia obtingut el Premi "Carles Arniches 1972" de l'Ajuntament d'Alacant per a obres en català.
La presentació es va fer d'una manera ben informal al baret Es Pou Bo, que en Climent Picornell tenia a Gènova. Era dia 22 d'abril de 1976. Posteriorment muntàrem una tauleta al Born i el dia del Llibre, quan començàvem a vendre els primers exemplars, la policia vengué i ens manà retirar-la. Haguérem d'anar a un racó, davant de l'antic Bar Antonio, a la cantonada del carrer San Felio.
Sortosament, aquell moment de la repressió contra la nostra cultura va poder ser captat pel fotògraf de la Revista Cort, on aleshores jo escrivia. Amb un titular sensacionalista que deia: "Dia del Llibre: Ajuntament: la cultura fa nosa!" la revista escrivia (crec que era una nota redactada per na Joana Serra de Gayeta): "Tot just iniciat el Dia del Llibre, En Sergio capta aquesta curiosa instantània. Quaranta vuit hores abans s'havia advertit als firaires sindicats de la prohibició adoptada per l'Ajuntament. La taula amb edicions mallorquines de l'Impremta Roig, de Campos, no estava formada per professionals, és per això que en no saber-ho, allà s'installaren. Vist el qual varen ésser convidats, amablement, per funcionaris policíacs a desallotjar i 'marginats' a un lloc de pas, com és la voravia, a la confluència d'es Born amb San Felio. Inútil explicar la perplexitat que va causar tal decisió per part de l'Administració local. El no permetre que paratges tan idonis, com són el Born i les Rambles, per convertir-se en una autèntica fira del llibre -en un dels contadíssims dies en que la 'cultura' fa un voltí pel carrer- no deixa de ser sorprenent".
En la fotografia que publicava Cort es podien veure na Carme Lacort, na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló, en Miquel Mas i jo mateix, ajudats per l'escultor Pere Martínez Pavia que passava casualment per aquell indret i ens ajudà a transportar els llibrets en el forçós "acomiadament" policíac.
Aleshores, "marginats" i vigilats per la policia (no fos cosa que tornàssim a posar la taula al Born), hi comparegué el periodista Joan Pla, del diari Baleares, i ens entrevistà.
Una entrevista ràpida, de circumstàncies, però que demostra ben clar quines eren les idees d'uns joves autors mallorquins de mitjans dels setanta. Les respostes d'en Miquel Mas, na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló o les meves pròpies contestes demostren, si ho analitzam tants d'anys després dels esdeveniments que comentam, unes ganes immenses d'iniciar una nova època cultural i política, defugir el menfotisme i reaccionarisme de determinats autors del passat. Volem una literatura catalana lliure, compromesa, solidària amb el seu poble (ja es parla de "classe obrera i poble treballador"!). Unes respostes, les dels quatre, ben en la línia política dels combats per la llibertat que s'esdevenien a les Illes i arreu de l'Estat espanyol en aquelles concretes coordenades històriques.
Vet aquí algunes de les enceses respostes a Joan Pla fetes per Miquel Mas, Joan Perelló, Joana Serra de Gayeta i per qui signa aquest article i publicades en el diari Baleares el mes d'abril de 1976 coincidint amb la Festa del Llibre:
Joana Serra de Gayeta: "La lluita per la nostra llengua l'hem de fer entre tots: polítics i escriptors. Sempre he respirat el meu idioma: el català. I un aclariment: no pens que la meva llengua hagi de ser el català. El català ÉS la meva llengua".
En Pla demana a Miquel Mas el que significa per a ell ser un escriptor compromès i en Miquel li contesta: "Aquell qui escriu des d'una perspectiva coherent, des de la realitat històrica de la seva societat, la societat en què viu. Per tant és un escriptor compromès aquell que fa seu, sense oblidar les qüestions de rigor artístic, el problema del país".
Posteriorment Joan Perelló afegia la seva opinió al que ja havien dit na Joana i en Miquel i puntualitzava: "Un escriptor ha de ser polític sempre i per sempre, si bé ja sabem que la funció de l'escriptor és la d'escriure. Però almanco, com a persona, ha de manifestar-se contínuament com a polític".
Les qüestions més abundoses feien referència, evidentment, al necessari compromís de l'intellectual català amb el seu poble i la lluita antifeixista. Tots plegats no parlàvem per parlar. En Miquel Mas actua ben al costat del carrillisme. Na Joana Serra de Gayeta ajudà les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes malgrat que fos de forma indirecta quan era professora a l'Escola de Magisteri. Posteriorment treballà activament en el Congrés de Cultura Catalana. En Joan Perelló entrà a militar en el PSM i va ser regidor de Ciutat per aquest partit.
Uns joves escriptors que, almanco en aquells moments i pel que fèiem i explicavem a la premsa, no teníem res a veure amb la pansida herència de la dreta mallorquina. Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Porcel (o Joan Fuster al País Valencià i Salvador Espriu al Principat) eren els nostres intellectuals més admirats, l'exemple que volíem imitar costàs el que costàs.
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Lluís Companys: herois catalans assassinats pel feixisme (2 vídeos)
pobler | 15 Octubre, 2008 16:51 |
Lluís Companys: herois catalans assassinats pel feixisme
Homenatge
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
PSM, partit lliure de corrupció
pobler | 15 Octubre, 2008 10:46 |
PSM, partit lliure de corrupció
Ara farà 32 anys de la creació del PSI, el partit que, al cap de poc temps, va acabar essent el PSM. La història del PSM va lligada a la història de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i aquesta, amb casos de corrupció des dels temps de Gabriel Cañellas, fins als de Jaume Matas. També al PSOE i a UM els han plogut casos: els primers, amb els nombrosos casos de corrupció dels temps de Felipe González, i els segons, encara ara són l'objectiu de la Fiscalia.
El PSM ho pot dir ben clar: EN 32 ANYS, no hi ha hagut mai una sola sospita de corrupció entre els seus afiliats. No tots els polítics són iguals: la gent del PSM pot bravejar de ser honrada i d'estar al servei dels ciutadans.
http://psmdepalma.balearweb.net/post/58335 Blog PSM de Palma (Mallorca)
Defensa del PSM (un article de l'any 2006)
Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida.
Ningú no podrà negar -per això hi ha les hemeroteques-, que molts dels prop de set-cents articles que he publicat aquests darrers anys tant a Diari de Balears com, més recentment, en El Mundo-El Día de Baleares han estat escrits en una línia de clar suport crític al nacionalisme d'esquerres, PSM i ERC especialment, i, en el seu moment, d'ajut al Pacte de Progrés, malgrat totes les contradiccions i mancances que demostrà en el seu moment l'esquerra nominal d'aquesta terra. Els advertiments i suports sempre han anat en la línia d'enfortir el nacionalisme, l'esquerra i l'ecologisme de les Illes, amenaçats en tot moment per aquelles forces que només són en la política per a viure del romanço, l'engany i la mentida. I, també per això mateix, sempre hem advertit de les maniobres destructives, les campanyes rebentistes, els plans dels poders econòmics i mediàtics per a ensorrar els trenta anys d'història del nacionalisme d'esquerres illenc. Malauradament moltes de les nostres advertències s'han fet realitat. Els grups de pressió i especulatius, els servils a les ordres d'obscurs interessos polítics, ja s'han llevat la careta i parlen obertament de la possible desaparició del PSM. Per a ningú no és cap secret que els més beneficiats de l'operació serien UM, el PSOE i Izquierda Unida. Aquesta darrera ja va aconseguir un bon bocí del pastís quan, mitjançant la coalició "Progressistes", aconseguí que l'espanyolíssim Llamazares formàs grup parlamentari propi per a posteriorment votar contra els drets nacionals d'Euskadi. Tot un èxit per a un personal que d'ençà la transició no ha fet més que refermar els pactes establerts per Santiago Carrillo amb el franquisme reciclat.
Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida, sigui quin sigui l'invent que els Cámara, Grosske i Rosselló es treguin del capell. Ara mateix, just en el moment que escric aquestes retxes, un nombrós grup de militants i simpatitzants del PSM estan signant un manifest públic per a lliurar al Consell de Direcció Política del PSM demanant seny i que no es tiri per la borda l'esforç fet pel nacionalisme d'esquerra en aquestes darreres dècades. Aquest nombrós grup de militants s'adona a la perfecció, talment com nosaltres ja havíem advertit any rere any, dels poderosos interessos que mouen les cordes dels qui volen acabar amb el seu partit. Tothom amb dos dits de seny sap ben bé que el projecte que ordeixen els grups de pressió econòmics de les Illes, des del PP fins a la socialdemocràcia passant per UM, és acabar amb la història de lluita contínua dels homes i dones, dels col·lectius que han constituït la columna vertebral de la resistència dels mallorquins a la depredació del nostre territori i la nostra cultura.
Els signants del manifest de defensa del nacionalisme d'esquerres, i més concretament del PSM, afirmen que són moltes les forces polítiques que pensen sobreviure damunt les despulles del PSM. La nostra preocupació, diuen, "és conseqüència de veure com perilla que l'espai socioelectoral que fins ara ha ocupat el nacionalisme d'esquerres del PSM es repartesqui entre EU-Els Verds, el sector 'nacionalista' del PSOE i Esquerra Republicana de Catalunya. Això, dit amb el respecte que ens mereixen aquestes formacions polítiques, amb cada una de les quals ens uneixen determinades sensibilitats i afinitats socials i programàtiques. Però cap d'aquestes sensibilitats i afinitats és capaç d'abraçar l'espai sociològic i electoral que fins ara ha reunit el PSM ni les seves possibilitats d'eixamplar la base social".
Pens que els grups de pressió, les organitzacions polítiques, els grans poders mediàtics al servei dels interessos especulatius de la dreta que ja canten victòria, s'equivoquen molt. Tot aquest personal que ja compta els vots i els diputats de més que traurà xuclant un espai nacionalista que ha de desaparèixer no coneixen prou bé el tarannà militant de la base social del PSM. En temps de la transició, i ho record a la perfecció perquè qui signa aquest article llavors formava part de la direcció del partit, les campanyes rebentistes conjuntes del franquisme reciclat amb PSOE i PCE no aconseguiren rompre la columna vertebral del nacionalisme d'esquerres. Si no ho aconseguiren aleshores quan el PSM era una formació que just acabava de néixer... com ho podrien aconseguir ara amb els centenars de quadres i provats militants de què disposa? Els homes i dones del PSM no ignoren que en aquests moments es juga molt més que la desaparició o consolidació d'un partit polític. La desaparició o la marginalització del PSM seria, ni més ni manco, com diu el Manifest que circula per Mallorca, "la fi d'una manera de veure Mallorca i, molt possiblement, de la Mallorca per a la qual hem lluitat". I serà per això mateix que el PSM no caurà en mans d'UM, del PSOE ni d'Esquerra Unida.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Les dones mallorquines i la defensa de la cultura catalana: Aina Montaner
pobler | 15 Octubre, 2008 06:29 |
Aquells eren uns anys de lluita antifeixista intensa. En els baixos de la llibreria Tous discutim els articles que sortiran en el suplement de cultura del diari UH on aleshores escrivíem al costat d'Alfonso Sastre, Blai Bonet, Carlos Alvarez, Francisco Candel, Santiago Miró, Antoni Lluc-Ferrer, Joan Mas i Vives, Carlos Meneses, Lleonard Muntaner, Enrique Molina Campos, Antoni Serra, Josep Alberti, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart i tants i tants d'amics del moment. (Miquel López Crespí)
Aina Montaner i la cultura a Mallorca
Són anys de necrològiques constants. Recentment havia d'escriure sobre Encarna Viñas. Avui ens toca parlar d'Aina Montaner. El records es van acaramullant de forma inabastable. Aina Montaner, des de la seva tornada a Mallorca l'any 1971, esdevé, indubtablement, una ferma i autèntica dinamitzadora cultural. I, ara, amb la seva desaparició física, és quan més es nota el buit immens que ens ha deixat.
Aina Montaner participà activament en la represa cultural i política de la Mallorca de començaments dels anys setanta. De la lluita cultural i clandestina de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta n'he parlat en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma de Mallorca, El Tall Editorial, 1994), Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000), No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001) i, molt més recentment, en Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma de Mallorca, Edicions Cort, 2003). Els dos capítols de Cultura i antifranquisme dedicats a la història de les Aules de Poesia, Teatre i Novella, ens poden donar una idea aproximada de l'enrarit i repressiu ambient cultural de la Palma de finals dels seixanta, just quan n'Aina havia acabat els estudis a Barcelona i es decidia a retornar a Mallorca.
Els començaments dels setanta van estretament lligats a les activitats de les llibreries l'Ull de Vidre i Tous, a la creació dels primers embrions de partits revolucionaris antifeixistes, a la preparació del Congrés de Cultura Catalana, a la consolidació de l'OCB i a l'ampliació de la represa editorial catalana a les Illes amb editorials que com Daedalus, que dirigeix Tomeu Barceló, i Turmeda, en la qual és un personatge decisiu i imprescindible Aina Montaner.
D'aquests anys de represa i consolidació cultural catalana en podem trobar una excellent informació en el llibre de Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003), que acaba d'editar Documenta Balear.
La Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novella, de l'actualització de la revista Lluc (vegeu el capítol "1968: Gramsci i la renovació de la revista Lluc"), de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior. Com he escrit una mica més amunt, el professor Pere Rosselló Bover sintetitza molt bé tot aquest procés en el llibre La cultura a Mallorca (1936-2003).
Des de 1971 fins al 2004 la nostra amistat es va anar afermant i consolidant. A mitjans dels setanta, com a autor amb solament tres llibres publicats, solia anar a casa seva, en el piset que tenia amb el seu company en el carrer Joan Crespí i parlàvem de literatura, política, els esdeveniments internacionals que commocionaven el món. Recordem que era el temps de la guerra del Vietnam, l'experiència de Salvador Allende, la represa de la lluita popular contra la dictadura, el Congrés de Cultura Catalana, el naixement dels primers partits comunistes i antifeixistes a les Illes. Malgrat que ella en un temps hagués estat més propera al PSUC i jo militàs en una organització de tendència consellista i trotsquista, l'OEC, mai tenguérem cap diferència essencial en les valoracions del moment. Dona d'un tarannà democràtic per excellència, era ben lluny del dogmatisme i la vulgaritat del carrillisme illenc.
Vivíem la nit franquista, però el cert és que tots, n'Aina la primera, teníem grans esperances en la possibilitat que la democràcia ens ajudàs en la consecució del nostre redreçament nacional i social. Encara no havíem vist ni patit les tones de cinisme i oportunisme que copsaríem poc després, amb l'abandó de la majoria d'ideals rupturistes, socialistes, nacionalistes i republicans per part d'aquells que feien dels pactes amb el franquisme reciclat la base de la seva economia particular. Servils de tota mena i condició que renunciaven a tota idea anticapitalista o socialisme per tal de gaudir de bon sou institucional, cotxe i moqueta oficial.
Aquells eren uns anys de lluita antifeixista intensa. En els baixos de la llibreria Tous discutim els articles que sortiran en el suplement de cultura del diari UH on aleshores escrivíem al costat d'Alfonso Sastre, Blai Bonet, Carlos Alvarez, Francisco Candel, Santiago Miró, Antoni Lluc-Ferrer, Joan Mas i Vives, Carlos Meneses, Lleonard Muntaner, Enrique Molina Campos, Antoni Serra, Josep Alberti, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart i tants i tants d'amics del moment. Els diumenges, per distreure'ns una mica de tanta literatura i tanta política, anàvem d'excursió amb un grup d'amics entre els quals hi havia l'economista Pere Carles, la professora Cathy Sweeney, l'escriptor Antoni Serra i el que va ser conseller del Pacte de Progrés, Xisco Quetglas.
Aina Montaner ha estat una de les màximes impulsores de la nostra normalització lingüística. L'exdiputat del PSM i actual membre de la direcció d'ERC Cecili Buele, ha escrit d'Aina Montaner: "Molt bona companya de feina. Funcionària competent. Professora singular. Lingüista inigualable. Contribuí directament en la tasca àrdua de fer normal l'ús de la llengua catalana a l'Administració autonòmica, des dels inicis". I continua fent una sentida recordança de l'amiga desapareguda: "Dona lluitadora, companya treballadora, funcionària professional, lingüista experta, professora competent... i tantes d'altres coses en la vida, ens ha deixat fa poc. Se n'ha anat ben lluny. Ha mort fa poques hores. Deixa tot un seguit d'accions, fets, noms, paraules o persones que, ben segur, contribuiran a mantenir-ne ben viu el bon record".
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
El GOB i el descrèdit de Francina Armengol
pobler | 14 Octubre, 2008 16:12 |
El GOB reclama el compliment de la legalitat al govern Armengol
EL GOB CONSIDERA INDIGNANT I DECEBEDORA L'ACTUACIÓ DEL CONSELL RESPECTE EL CAMP DE GOLF DE SON BACO.
Un descrèdit més als compromisos assumits per la Presidenta Francina Armengol de canvi de model territorial i protecció del territori.
Son Baco és la darrera de la, ja per desgràcia, llarga llista de descrèdits de la presidenta Armengol: Son Bosc, modificació del Pla Territorial de Mallorca, Àrees de Reconversió Territorial, 2on cinturó, la benedicció de la urbanització de Can Domenge... i ara Son Baco: un camp de golf en sòl rústic i amb oferta complementària que, per llei, ja no és possible, però que inexplicablement no és aturat per la Comissió política d'Urbanisme, tot i tenir l'informe tècnic a favor de la caducitat del projecte.
El GOB reclama al la presidenta Armengol que compleixi amb la seva paraula. Al seu discurs d’investidura prometé impedir que els camps de golf incloguin oferta complementària revisant “els expedients pendents”, no fer el segon cinturó, promoure el transport públic, protegir el territori, eliminar les Àrees de Reconversió Territorial, cercar el consens i la sostenibilitat... La credibilitat d’Armengol queda de cada dia més en entredit.
EL CAS INEXPLICABLE DEL CAMP DE GOLF DE SON BACO
El projecte del Golf de Son Baco implica la construcció d’un camp de golf amb oferta complementària dins Sòl Rústic General-Forestal (SRG-F) al municipi de Campos dins les finques de Son Baco i Es Pi ocupant una extensió d’unes 65 hectàrees. El projecte preveu un camp de golf de 18 forats, amb una seu social, una casa de vigilants, un hotel, 12 edificis d'apartaments, una cafeteria, un pavelló de vestuaris, una piscina d’uns 350 m2 i diverses pistes de tenis. En total unes 328 places turístiques noves.
Aquest projecte tramita en l'actualitat la llicència d'activitats a l'Ajuntament de Campos, però el Consell de Mallorca, hauria pogut evitar això si en el seu moment, tal i com li va sol•licitar el GOB el més d'abril del 2007, hagués iniciat l'expedient de caducitat per no haver sol•licitat el permís d'obres 6 mesos després de que li concedissin l'interès general. La Llei 6/1997 de Sòl Rustic de les Illes Balears obliga al seu article 37 a iniciar l’expedient de caducitat de les declaracions d’interès general transcorregut un termini màxim de sis mesos sense que s’iniciï el tràmit de sol•licitud de la llicència.
Així doncs, és clar que el projecte de camp golf de Son Baco excedeix els teminis legals i el Consell n’ha de tramitar la caducitat, atenent a la reiterada petició (abril de 2007 i octubre de 2008) del GOB.
El GOB havia proposat a la ponència tecnica d'urbanisme del passat dilluns 6 d'octubre, iniciar la caducitat de l'expedient del camp de golf de Son Baco i la votació tecnica va sortir amb majoria a favor de la caducitat. Inexplicablement doncs, la Comissió política va retirar aquest punt de la reunió del divendres.La retirada d’aquest punt de l’ordre del dia per part de la consellera Dubón és una greu passa en fals. El GOB reclama el compliment de la legalitat i dels compromisos electorals al govern Armengol.
Des del GOB consideram que el Consell, i especialment la Consellera Dubón, ha de donar explicacions d'una decissió purament política que no s'entèn i que es contradiu amb el discurs que el mateix Consell de Mallorca, en boca de la presidenta en el seu discurs d'investidura, feia contrària als camps de golf amb oferta complementària.
JA SÓN MASSA VEGADES QUE EL DISCURS I ELS FETS VAN PER CAMINS OPOSATS
Ja són massa vegades, les que hem vist a la presidenta Armengol, faltar als seus compromisos de canvi de model territorial i de protecció del territori: • Son Bosc: el Consell de Mallorca, va anunciar públicament que posaria el contenciós a la llicència d'obra concedida per part de l'Ajuntament de Muro, tal i com havia manifestat la consellera Dubón des d'un bon principi, per acabar cedint a les pressions d'UM i ni tan sols posar el contenciós a una llicència amb un rosari d'informes que confirmen la seva il•legalitat. De no ser, per una nova troballa de població d'orquídia, les obres - volem pensar que el Govern hauria fet alguna cosa abans - haurien haurien pogut començar al setembre.
• Les Àrees de Reconversió Territorial: ha estat el més flagrant dels incompliments d'un dels compromissos assumits pel pacte de governabilitat: modificar el Pla Territorial de Mallorca, amb l'objectiu d'eliminar les ART. Representaven un objectiu clau per rompre amb un model territorial marcat per l'especulació i la corrupció urbanística i fer un pas decidit cap un canvi de model territorial. Un objectiu que ha quedat saldat en una modificació ridícula del Pla Territorial de Mallorca que no ha qüestionat res de l'anterior Pla PP-UM i que li dona continuïtat.
• 2on cinturó: al seu discurs d'investidura la Presidenta Armengol afirmava: «eliminarem definitivament del Pla de carreteres i del Pla territorial l'autopista d'Inca a Manacor, i abandonarem també el projecte de segon cinturó de Palma prioritzant alhora les obres puntuals a les entrades i sortides de Palma per fer front als problemes de trànsit existents, així com treballarem de valent en l'estudi de mobilitat que ens ha d'aportar solucions definitives a la problemàtica dels accessos a Ciutat». A dia d'avui ens trobam amb la Presidenta, presentant un nou projecte de 2on cinturó (o el que li vulguin dir) improvitzat, sense ni tan sols haver elaborat l'esmentat i indispensable estudi de mobilitat dels accessos a Palma.
El GOB DEMANA CLARETAT I COMPROMÍS PER SALVAR LA SEVA CREDIBILITAT.
Per tot això el GOB considera que és el moment de donar explicacions i de passar del discurs a l'acció valenta i decidida que faci reals els seus compromisos si és que volen fer real la protecció del territori i no volen perdre la credibilitat del projecte polític que encapçalen per Mallorca.
Web GOB
´
De la promesa incomplida de preservar la Real, val més no parlar-ne. És una qüestió que fa empegueir. Mai no s’havia vist tant de cinisme i deixadesa de promeses i principis. Els mateixos que afirmaven voler combatre l’especulació de Son Espases, aturar l’hospital de Jaume Matas i ampliar i modernitzar Son Dureta, ara demonitzen Aina Calafat i tots aquells que encara lluiten per preservar recursos i territori. (Miquel López Crespí)
La victòria dels especuladors i la destrucció de Mallorca
El ritme de destrucció de les Illes continua i augmenta malgrat els intents de preservars algunes zones del naufragi. El cert és que el GOB i altres plataformes ecologistes i de defensa de la terra ja han aixecat la veu de protesta. Recentment, i en relació amb la destrucció de Son Bosc, membres del GOB han realitzat una acció simbòlica davant el Consolat per reclamar la protecció d’aquest territori amenaçat. En un comunicat fet públic aquests dies l’organització ecologista ha dit al govern: “Fa 5 anys, Son Bosc va ser declarat Parc Natural. Avui, Son Bosc es pot convertir en un altre cap de golf. Senyors president i consellers, pensen fer vostès alguna cosa”. I afegeix: “El canvi de Govern, pel que fa l’amenaça que pateix Son Bosc, fins ara no s’ha traduït en res”.
De la promesa incomplida de preservar la Real, val més no parlar-ne. És una qüestió que fa empegueir. Mai no s’havia vist tant de cinisme i deixadesa de promeses i principis. Els mateixos que afirmaven voler combatre l’especulació de Son Espases, aturar l’hospital de Jaume Matas i ampliar i modernitzar Son Dureta, ara demonitzen Aina Calafat i tots aquells que encara lluiten per preservar recursos i territori. Recentment el dirigent de la CGT Josep Juárez, en un magnífic article titulat “L’hospital més car del món” ha escrit: “Parlar de Son Espases, amb persones dels partits col·ligats dins l’actual govern de suposat ‘centre esquerra’, és com anomenar la corda a la casa del penjat. Aquest tema sol provocar reaccions de mala consciència i a la defensiva. No cal parlar de l’assumpte, ni molt menys provocar cap debat públic. L’omertà és el millor instrument per continuar escalfant cadira i sou institucional, a major glòria de la butxaca dels especuladors”.
I just ara mateix, acabades d’escriure les retxes de més amunt, m’arriben uns missatges provinents de SOS CAN VAIRET on informen de la destrucció de Port “Adriano” amb una ampliació salvatge i gegantina que ho farà tot malbé.
En el seu moment ja hem denunciat la destrucció de Palma, l’avenç continuat de l’especulació que amenaça a no deixar cap símbol d’identitat artística i cultural a les nostres barriades. Catalina Cirer va donar tota mena de facilitats als constructors (i destructors!).
El GOB ja va advertir que la famosa llei Carbonero només servia per afavorir els constructors amb l’excusa de construir habitatges socials. Quin sentit tenia bastir prop de 10.000 habitatges nous destruint el poc sòl rústic que ens resta, quan a les Illes hi ha prop de 100.000 habitatges buits? I què en direm de la follia destructora de Jaume Carbonero en relació a Campos, on el conseller vol construir 450 habitatges, tot colapsant escoles, centres sanitaris d’un poble que ja és completament desbordat? D’on surten els mentiders del tipus Jaume Carbonero que quan són a l'oposició diuen que volen preservar la terra i en gaudir del sou són iguals o pitjors que els depredadors que tots coneixem?
Ara també volen destruir el Port de Pollença, lliurar als especuladors una de les poques zones no saturades. L’excusa amb la qual el Poder vol vendre la malifeta als ciutadans és la de millorar el trànsit de la carretera Port de Pollença-Alcúdia. Es vol eliminar l’actual MA-2220 que uneix les dues poblacions abans esmentades i fer-ne una de nova aprofitant l’actual MA-2201. És una nova destrucció de recursos i territori per permetre més requalificacions de territori amb l’excusa de “millorar” els serveis a la població. Però el GOB i els més diversos experts i coneixedors de la zona ja han qüestionat el macroprojecte. Els veïns del Port de Pollença, els amics d’Urxella, l’esquerra alternativa de les Illes ja han expressat la seva disconformitat quan escriuen, criticant el projecte, que consideren enganyós: “No es parla de les conseqüències d’una carretera nova a través del sòl rústic amb un tràfic intens, i de com afectaria aquest canvi al Port de Pollença que evidentment restaria més aïllat”.
Publicat en El Mundo-El Día de baleares (17-VI-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Comentaris (2) |
Retroenllaços (0)
Premis Mallorca 2008: Miquel de Palol guanya el premi de novel·la
pobler | 14 Octubre, 2008 11:37 |
Mots també reivindicatius, com els de Joan Carles Bellviure, que donà les gràcies "per aquest premi minoritari, en una llengua minoritària i en un país que no deixen existir"; i els de Gemma Pasqual, que dedicà el guardó a tots els que, "malgrat el PP i malgrat la pluja", sortiren pels carrers de València el passat 9 d’octubre per reivindicar la unitat dels Països Catalans. (Núria Martí)
Nit literària al teatre Principal
Miquel de Palol s’endú el premi Mallorca de narrativa, valorat en 70.000 euros. Gemma Pasqual i Bernat Nadal s’emportaren el de novel·la juvenil i poesia, respectivament, mentre que Joan Carles Bellviure i Josep Maria Miró compartiren, ex aequo, els premis de textos dramàtics 2008
Per Núria Martí
No podia ser que en un any en què els premis Mallorca de creació literària anaven dedicats a les lletres femenines, no gaudíssim de l’alegria que sentí la primera dona guanyadora d’un dels seus guardons. I així va ser. La valenciana Gemma Pasqual fou la primera dona que pujà a l’escenari a recollir un dels guardons que, des de fa ja quatre anys, atorga el Consell de Mallorca. Ho féu, precisament, en la nova modalitat de literatura juvenil i rebé un premi valorat en 10.000 euros per la seva obra E=mc2.
Tampoc no podia ser que, en quatre anys de premis, no hagués anat a parar encara cap guardó en mans d’un mallorquí. El manacorí Bernat Nadal, amb el seu poemari Oratori d’atricions, trencà el malefici i donà finalment un Mallorca per a les lletres de la nostra illa.
El premi gros, però, el Mallorca de narrativa (valorat en 70.000 euros i sent així el segon més ben dotat de les lletres catalanes), volà cap al Principat de la mà de Miquel de Palol per L’illa dels morts.
Tanmateix, no s’acabaren aquí els premis perquè, com ja passà l’any passat, el teatre Principal aprofità per repartir els seus premis en textos dramàtics 2008. Foren dos, ex aequo, els afortunats de pujar a l’escenari a recollir-los: Joan Carles Bellviure i Josep_Maria Miró.
Paraules manllevades
Un darrere l’altre, els diferents premiats anaren pujant a recollir l’estatueta de Toni Ferragut a l’escenari del teatre Principal, en una gala marcada pels homenatges i les paraules manllevades. Paraules com les de Maria Antònia Salvà, que sortiren de la boca de Maria Antònia Oliver i d’Antònia Vicens en un interessant documental sobre la dona i la literatura i que serví per obrir l’acte, dedicat en bona part a la dona. Paraules de Miquel Àngel Riera i Najat El Hachmi, que parafrasejà el discurs de la consellera de Cultura, Joana Lluïsa Mascaró, en què feia un clar brindis cap a la unitat de la llengua i la cultura catalanes, "des del naixement de La Bressola a Perpinyà, fins als versos de Vicent Andrés Estallés al País Valencià". Paraules també de Blai Bonet, Rosselló-Pòrcel i Joan Alcover que Pep Tosar recità acompanyat de la dolça veu de Maria Lerrea i, en definitiva, paraules que omplen i ompliran pàgines i més pàgines dels presents i futurs premis Mallorca.
Mots també reivindicatius, com els de Joan Carles Bellviure, que donà les gràcies "per aquest premi minoritari, en una llengua minoritària i en un país que no deixen existir"; i els de Gemma Pasqual, que dedicà el guardó a tots els que, "malgrat el PP i malgrat la pluja", sortiren pels carrers de València el passat 9 d’octubre per reivindicar la unitat dels Països Catalans.
dBalears (14-X-08)
Enguany s’han presentat als Premis Mallorca un total de 20 obres de narrativa, 37 de poesia i 10 de narrativa juvenil. Els guanyadors es donaran a conèixer el mateix dilluns, dia 13 d’octubre, després de la deliberació del jurat, que està format en la modalitat de narrativa per Joan Mas i Vives, que l’ha presidit, Pilar Arnau, Mercè Ibarz, Miquel López Crespí i Josep Piera; el de poesia Miquel Bezares, que l’ha presidit, Josep Lluís Aguiló, Maria Fullana, Marta Pessarrodona i Antoni Vidal Ferrando, i el de narrativa juvenil Catalina Valriu, que n’ha estat la presidenta, Elisabet Abeyà, Iolanda Bonet, Manel Joan i Arinyó i Emili Teixidor. Quant al Premi Teatre Principal de Text Dramàtics 2008, s’hi ha presentat un total de 28 obres i el jurat ha estat conformat per Caterina Alorda, Francesc M. Rotger, Mateu Grau, Joseph R. Cerdà i Joan Arrom.
Lliurament dels Premis Mallorca de creació literària 2008
La vicepresidenta i la consellera de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca, Joana Lluïsa Mascaró, amb la directora insular de Política Lingüística, Rosa Barceló, i el director gerent de la Fundació Teatre Principal, Joan Arrom ha presentat avui dematí l’acte de lliurament dels Premis Mallorca de Creació Literària 2008 i el Premi Teatre Principal de Texts Dramàtics, que tindrà lloc dilluns, dia 13 d’octubre, a les 20.30 h, al Teatre Principal.
En aquesta quarta edició dels Premis Mallorca de Creació Literària, s’hi ha incorporat una nova modalitat, la de narrativa juvenil, ja que després de la consolidació d’aquests guardons literaris en les categories de narrativa i poesia, el Consell de Mallorca ha volgut continuar apostant pel foment de la producció literària, en aquest cas, destinada a un públic d’entre 12 i 16 anys.
Enguany s’han presentat als Premis Mallorca un total de 20 obres de narrativa, 37 de poesia i 10 de narrativa juvenil. Els guanyadors es donaran a conèixer el mateix dilluns, dia 13 d’octubre, després de la deliberació del jurat, que està format en la modalitat de narrativa per Joan Mas i Vives, que l’ha presidit, Pilar Arnau, Mercè Ibarz, Miquel López Crespí i Josep Piera; el de poesia Miquel Bezares, que l’ha presidit, Josep Lluís Aguiló, Maria Fullana, Marta Pessarrodona i Antoni Vidal Ferrando, i el de narrativa juvenil Catalina Valriu, que n’ha estat la presidenta, Elisabet Abeyà, Iolanda Bonet, Manel Joan i Arinyó i Emili Teixidor. Quant al Premi Teatre Principal de Text Dramàtics 2008, s’hi ha presentat un total de 28 obres i el jurat ha estat conformat per Caterina Alorda, Francesc M. Rotger, Mateu Grau, Joseph R. Cerdà i Joan Arrom.
Durant aquesta quarta cerimònia de lliurament dels Premis Mallorca de Creació Literària, seguint amb el projecte iniciat pel Departament de Cultura i Patrimoni «Mallorca, terra de literatura» es retrà homenatge als escriptors i les escriptores que han deixat una important petjada en la literatura catalana del final del segle XIX i principi del XX.
Les vertaderes protagonistes de l’acte dels Premis Mallorca, però, seran les dones, les creadores de literatura que en moltes ocasions hagueren d’amagar-se rere pseudònims per fer realitat el somni de tot escriptor, que és veure la seva obra publicada. Aquest tribut vindrà de la mà de l’audiovisual Dona i literatura, del qual són protagonistes des de Maria Antònia Salvà a Mercè Rodoreda o Maria Mayol i Maria Mercè Marçal, per citar les més properes, però també d’altres com Virginia Wolff o Doris Lessing.
A més, aquesta gran festa de la literatura i les paraules que són els Premis Mallorca dedicaran un espai al teatre i, en concret, al teatre combinat amb la música. Serà de mà de l’actor i director Pep Tosar, el qual, acompanyat de Maria Lorea, interpretarà Costa i Llobera, Blai Bonet i Joan Alcover, entre d’altres.
Web Tribuna Mallorca
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Pollença i el caciquisme irrespirable: el camí públic de Ternelles tancat (Blog Urxella)
pobler | 14 Octubre, 2008 06:32 |
CAMÍ PÚBLIC DE TERNELLES TANCAT i 6. (Blog Urxella)
El primer de tot volíem donar les gràcies a tota la gent que va venir ahir a l’excursió a la barrera de na Leonor.
Per la meva part és la primera i darrera excursió que faig a aquesta barrera, la propera vegada o bé la barrera estarà oberta o la saltaré. Sí ni la llei ( que no justícia) ni les institucions són capaces de defensar els interessos comuns, i a més a més actuen d’una manera servil i rastrera, com al cas del Director General de Biodiversitat no ens resta més que obrir o saltar i posar fi a aquest caciquisme irrespirable.
La veritat que m’esperava trobar la barrera tancada, ja que la família March és molta família, i ni tan sols un dia són capaços de baixar del seu pedestal de prepotència, sustentat i suportat no només pels seus doblers i influències sinó també pels nostres doblers, ja que s’ha demostrat que les institucions públiques són al seu servei.
El que no m’esperava mai era trobar-me a agents de medi ambient públics com si fossin una empresa de seguretat privada a la barrera per evitar el nostre pas. Això és fer mofa i escarni dels ciutadans, com és possible que una institució pública defensi la usurpació d’un camí públic? Inconcebible però cert.
Distinguireu als agents de medi ambient del guarda de na Leonor per què van de verd, encara que la seva feina era la mateixa.
L’actuació del Director general de diversitat, Miquel Ferrà Jaume (membre de l’executiva d’UM, igual que el nostre batle) ha estat simplement vomitiva . Ja és surrealista que actuant d'ofici segons ell perquè algú l'havia informat de la convocatòria al Bloc de camins públics i oberts avisés divendres migdia de què l’activitat organitzada podia estar afectada per la normativa esmentada, i l'autorització per poder realitzar-la hauria de ser atorgada per l' organisme gestor deis Espais Naturals Protegits (Espais de Natura Balear).(Podeu llegir la comunicació del director en pdf).
Immediatament la plataforma pro camins públics i obert va respondre al Director General de Biodiversitat sense obtenir cap resposta (aquesta gent només és agil amb les peticions dels senyors no dels vassalls).
Miquel Ferrà Jaume, director general de Biodiversitat de la Conselleria de Medi Ambient del Govern balear i company d'executiva del nostre batle. Pagat per nosaltres però al servei de na Leonor.
Evidentment res haurien de dir de les formes si el comportament del Director General de Biodiversitat fos tan eficaç i eficient a altres casos, però sense anar més enfora hem de recordar que va ser la Plataforma pro-camins públic i obert i nosaltres els que varen denunciar les obres il·legals fetes a Ternelles, on eren el Director i els seus agents?, on són quan els amics de la família es desplacen en quads, o quatre per quatre per la zona protegida? Quan cada any van milers de persones a recollir el pí per les festes de S. Antoni es demana algú tipus de permís?
Com ha valorat la direcció de biodiversitat l’impacte de milers de persona amb coets, petards i de bauxa? És aquest inferior al de centenars d’excursionistes amants de la natura?
Respecte al fons del tema podeu llegir la carta que va enviar en Miquel Ferrà, es diu clarament; la major part de l’excursió anava per zones d’us compatible, travessant algunes zones d’ús limitat ( a aquestes zones l’excursió a peu és una activitat permesa i ja al seu tram final (castell del Rei) arribava a una zona d’exclusió. Si no és podia arribar al castell zona d’exclusió no havia cap problema.(podeu consultar el PORN, boib, pdf) Però els agents de medi ambient no s’han col·locat a la zona d’exclusió ni tan sol a les zones d’ús limitat o compatible sinó just al costat de la barrera i el guarda de na Leonor, o sigui realment la seva funció era clara.
Mapa del PORN que marca les zones, hauria de marcar a partir de la barrera com zona d'exclusió pels que no són coneguts de na Leonor.
També resulta curiosa la ràpida presència de la guàrdia civil quan un grup d’excursionistes ha entrat pel torrent, es veu que tenien l’argument mediambiental ben aprés per que deien que anaven a defensar als ferrerets.
Ara ens resta la publicació al BOIB de l’acord de l’Ajuntament i que el batle decreti l’obertura de la barrera, al meu cas estic cansat d’aquesta presa de pèl i ja he dit o la barrera s’obrirà o la saltarem.
Pdt. Resulta molt trist que dels 17 regidor que varem aprovar per unanimitat la inclusió del camí de Ternelles com camí públic al catàleg a l’excursió només hagi hagut dos; un servidor i en Juanjo Mir del PSOE.
Joan Crespí llegint el comunicat de la plataforma.
Centenar d'excursionistes sense poder gaudir d'un dia de passeig per la prepotència de na Leonor amb el suport i convivència de les institucions públiques. Com podeu observar és clar que és gent molt perillosa .
http://alternativa.balearweb.net/post/58594 Blog Urxella
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) |
Retroenllaços (0)
La resistència antifranquista i el teatre modern a Mallorca (I)
pobler | 13 Octubre, 2008 23:27 |
"Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest 'teatre'. Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): 'El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre". (Miquel López Crespí)
Josep M. Llompart tenia molt mala opinió de l'anomenat "teatre regional". En un article titulat "Present i futur del teatre mallorquí" (vegeu el llibre Mallorca, teatre pàgs. 37-60) Llompart era molt més que dur. Senzillament, les seves asseveracions que compartíem i compartim, eren lapidàries. Escrivia: "La situació [del teatre mallorquí] -tots ho sabem- és aquesta: a Mallorca vàrem tenir, i tenim, una poesia normal i, en certs moments, d'envejable alçada; tenim ja una novel.la que pot mirar amb seguretat i amb esperança cap al futur; vàrem tenir un inici, tan modest i humil com es vulgui però autèntic, de teatre; avui, emperò, el vertader teatre mallorquí no existeix. Ocupant el seu lloc hi ha una cosa, probablement a punt de morir, que li diuen 'teatre regional', o sigui, un teatre que ja va néixer amb el cap baix, humiliat, ferit per aquest adjectiu, 'regional', que, tenguem-ho ben present, mata tot quant toca". Llompart sap molt bé que aquest teatre de l'autoodi (el teatre rekional) té poc o no res a veure amb l'autèntic sainet costumista. El costumisme tenia i té coses vertaderament importants, aportacions bàsiques per a conèixer els costums d'un temps i d'una societat determinats. En les bones peces del sainet del XIX trobarem sempre una intenció satírica, de critica social basada la majoria de vegades en la comicitat. Per això Llompart salva el teatre d'en Pere d'Alcàntara Penya i d'en Bartomeu Ferrà ("teatre humil, però de veres").
Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest "teatre". Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): "El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre. El nostre sainet tractava amb amor, amb tendresa, els seus personatges; respectava i enaltia la seva dignitat d'homes. El 'teatre regional' els tracta amb tota la crueltat del menyspreu; vol que tot un poble faci burla d'ell mateix, de les seves coses més sagrades i entranyables. El 'teatre regional' és això: la suplantació de la rialla moralitzadora per la rialla idiotitzadora".
Les meves primeres obres de teatre (Ara, a qui toca, Les germanies, Estiu de foc, Autòpsia a la matinada...) anaven en aquesta línia: defugir tota la podridura d'aquest "teatre" idiotitzador (que deia Josep M. Llompart). Dia 7 d'octubre de 1972, a Alacant, guanyava el premi de teatre en català "Carlos Arniches" (era el primer any què es convocava en la nostra llengua). A l'endemà, tots els diaris de la península (i a les Illes Diario de Mallorca) informaven de la notícia. En la mateixa convocatòria guanyava el premi en espanyol J. D. Sutton amb la seva obra Mañana. Els jurats del meu primer premi teatral havien estat en aquells moments les figures màximes de la cultura catalana i de l'espanyola progressista. Em referesc als directors i autors Ricard Salvat, José Monleón i Sanchís Sinisterra (un gran autor de València que ja havia guanyat el Carlos Arniches -versió castellana- l'any 1968 amb l'obra Tú, no importa quién).
Cal dir que els tres autors i membres del jurat que em guardonaren aconseguiren -i això era vertaderament important en aquells anys de repressió i d'entrebancs envers la nostra cultura per part del feixisme- que, juntament amb el premi en espanyol hi hagués també un altre en català. Els tres homes de teatre aconseguiren guanyar aquesta important batalla per la llengua i per la llibertat argumentant l'èxit de públic de El retaule del flautista a tota l'àrea dels Països Catalans. Els franquistes de l'Ajuntament d'Alacant no tenien ni idea del que significava per al poble El retaule... En Ricard Salvat i en José Monleón els hi mostraven fotografies amb les cues de gent i insinuaven què, de guardonar i estrenar una obra en català, ells, com a regidors, podrien fer-se famosos... qui sap si Hollywood els enviaria a demanar per portar a la pantalla l'obra premiada! Pobres! S'ho cregueren ben a les totes!
A nivell de simple recordatori, cal dir que la casualitat de guanyar aquest premi de teatre vengué donada per la publicació a la revista Lluc (maig de 1972) de les bases del concurs. Consultant la col.lecció de Lluc, a la pàgina 24 d'aquest mes de maig s'hi pot trobar la nota que dóna informació del primer concurs de teatre en català des de la guerra civil. Textualment la nota deia: "Alacant: Per primera vegada un premi de teatre en català" I ampliava més endavant l'escrit enviat per un corresponsal "del País Valencià": "L'Ajuntament d'Alacant convoca el I Premi de Teatre Carles Arniches, exclusivament per a obres em llengua catalana, al qual podran concórrer els autors que ho desitgin, de tots els Països Catalans".
Ara, quan ho penses, fan riure aquestes anècdotes de començaments dels anys setanta. Però aleshores eren batalles molt importants en defensa de la nostra llengua, una passa important en la lluita per la nostra llibertat com a persones i com a poble.
Els titulars de l'entrevista amb Sanchís Sinisterra, deien, amb lletres de motllo (La Verdad, 7-X-1972): "El Premio Arniches podrá hacer una gran labor en la potenciación de la lengua valenciana". A Mallorca i molts indrets de l'Estat alguns partits de la clandestinitat encara no havien ni estudiat ni molt manco posat en pràctica una necessària normalització (escriure en català) de les seves publicacions. Dins la mateixa organització -aleshores OICE (OEC)- on vaig militar més endavant, aquesta qüestió no estava gens aclarida. No em parlem dins del carrillisme espanyol i en alguns partits maoistes i estalinistes! Per tant, la meva obra, obrint els premis de teatre d'Alacant al català, aconseguia escletxes de llibertat i normalització en moments ben crítics i problemàtics per a la nostra supervivència com a poble.
Pel que fa a la qualitat de les obres presentades al premi en la seva vessant "valenciana", en José Monleón, parlant a la mateixa entrevista abans esmentada, deixava ben clara l'alta qualitat de la majoria d'obres. Més endavant, quan el periodista demana a Sinisterra la història dels premis en català, l'entrevistat aclareix: "La idea surgió de Monleón y los otros miembros del jurado del año pasado y creo que hay que felicitarles. Alicante está viviendo la problemática de su propia lengua y creo que el Arniches puede hacer una gran labor para potenciarla; el Arniches le dará una mayor raigambre y contribuirá a activar este proceso de desarrollo".
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La societat civil homenatja Lluís Maria Xirinacs, mort l'any passat
pobler | 13 Octubre, 2008 14:57 |
Els oportunistes, la xurma sense principis que es disposava a llançar-se damunt sous i poltrones institucionals oblidant els quaranta anys de lluita antifeixista, dirien que "el PSM i Xirinacs han hecho apología del terrorisme". El fet era que, seguint les grans lliçons històriques (la lluita dels nordamericans contra la Corona britànica; la radicalitat burgesa a França l'any 1793 en contra la monarquia i les parasitàries castes aristocràtiques; les ensenyances del Concili Vaticà II que consagraven el dret de l'home i dels pobles a sublevar-se -per tots els mitjans- contra els règims tirànics), Xirinacs s'havia atrevit a esmentar la justa violència dels oprimits contra els opressors. Bastà aquest breu esment dels drets dels homes i dels pobles a la rebellió per a criminalitzar-nos d'una manera vergonyosa! (Miquel López Crespí)
La societat civil homenatja Lluís Maria Xirinacs, mort l'any passat
Les entrades de l'acte s'han exhaurit
Lluís Maria Xirinacs rebrà avui un homenatge de la societat civil. Al cap de poc més d'un any de la seva mort, algunes personalitats de la cultura, de la comunicació i de l'àmbit associatiu participaran en aquest acte de record que serà, segons els organitzadors, 'transgressor' i 'sense nostàlgia ni folclorisme'. A l'homenatge, que es farà al Palau de la Música, no hi haurà ni fila zero, ni partits polítics, com hauria volgut en Xirinacs.
Els ponents escollits, ho són per dos motius, ha explicat a VilaWeb Àlex Fenoll, activista sabadellenc, empresari i ànima de la iniciativa. Són bons oradors i tenen una història personal lligada a l'independentisme: Josep Puigbò, mossèn Josep Dalmau, Josep Guia, Lluís Planes, Víctor Alexandre, Rosa Calafat, Arcadi Oliveres, Oriol Junqueras i Lluís Soler. També s'han implicat a fons en l'organització de l'homenatge Joel Joan (la seva companyia Arriska en fa la producció), Lluís Brunet, fotògraf, Joan Carles Doval, de Picap, Núria Roig, de Germanies, Roc Aguilera i Toni Fusté Events, a més de la Fundació Lluís Maria Xirinacs.
Amb l'homenatge els organitzadors volen fer conèixer la figura de l'ex-senador a les noves generacions; com, diu Fenoll, 'una sola persona pot canviar el destí del nostre poble'. I és que 'un dels grans mals de la nostra societat és la manca de transmissió de valors entre generacions, per això es cometen errors'.
Els ponents faran un repàs de la vida de Xirinacs, complementat amb les intervencions d'alguns personatges enregistrades en vídeo (Antoni Bassas, Oleguer Preses, Rita Marzoa, Josep Cuní, Teresa Rebull, Eliseu Climent i molts més). Aquestes intervencions aniran acompanyades, sense pausa, d'actuacions musicals de Maria del Mar Bonet, Feliu Ventura, Obrint Pas, Aramateix, la coral Sant Jordi, etc. Els assistents, 1.800, rebran un exemplar de la revista Ordint la trama, amb un especial dedicat a Xirinacs.
Retransmissions a tot el país
La gran resposta del públic (les entrades van exhaurir-se en quatre dies) ha fet necessària la transmissió en directe de l'acte, que es podrà seguir des d'algunes sales de cinemes i de centres culturals de tot el país: Octubre de Cultura Contemporània de València, la seu de l'Obra Cultural Balear de Palma, el Casal Jaume I de Perpinyà, Cinemes Catalunya de Berga, Cinemes Guiu de la Seu d'Urgell, Cinemes Rambla de Lleida, Cinemes Urgell de Mollerussa, Cinemes Kyton de Palamós i el Cinema Majestic de Tàrrega.
VilaWeb
Els oportunistes, la xurma sense principis que es disposava a llançar-se damunt sous i poltrones institucionals oblidant els quaranta anys de lluita antifeixista, dirien que "el PSM i Xirinacs han hecho apología del terrorisme". El fet era que, seguint les grans lliçons històriques (la lluita dels nordamericans contra la Corona britànica; la radicalitat burgesa a França l'any 1793 en contra la monarquia i les parasitàries castes aristocràtiques; les ensenyances del Concili Vaticà II que consagraven el dret de l'home i dels pobles a sublevar-se -per tots els mitjans- contra els règims tirànics), Xirinacs s'havia atrevit a esmentar la justa violència dels oprimits contra els opressors. Bastà aquest breu esment dels drets dels homes i dels pobles a la rebellió per a criminalitzar-nos d'una manera vergonyosa! (Miquel López Crespí)
Acte de Sobirania.
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
Des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un indivitu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l´univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau,
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d´agost de 2007
Xirinacs amb el PSM
Era la nit del 17 de novembre de 1978. Lluís Maria Xirinacs havia vengut a Mallorca a donar suport a la lluita del PSM (i altres grups que no acceptaven els pactes i claudicacions amb el franquisme reciclat) en favor d'una Constitució que reconegués el dret de les nacions oprimides a l'autodeterminació. També volíem que, després d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra, es pogués avançar lliurement envers una societat diferent, més justa que la societat de classes basada en l'explotació del treballador. La Constitució pactada d'esquena del poble entre forces pretesament d'esquerres, la burgesia basca i catalana i els hereus del franquisme consagrava el sistema capitalista com a únic model vàlid (la qual cosa impossibilitava una lluita legal cap al socialisme).
A l'endemà del mítings a l'Escola "Gabriel Alzamora", els oportunistes, la xurma sense principis que es disposava a llançar-se damunt sous i poltrones institucionals oblidant els quaranta anys de lluita antifeixista, dirien que "el PSM i Xirinacs han hecho apología del terrorisme". El fet era que, seguint les grans lliçons històriques (la lluita dels nordamericans contra la Corona britànica; la radicalitat burgesa a França l'any 1793 en contra la monarquia i les parasitàries castes aristocràtiques; les ensenyances del Concili Vaticà II que consagraven el dret de l'home i dels pobles a sublevar-se -per tots els mitjans- contra els règims tirànics), Xirinacs s'havia atrevit a esmentar la justa violència dels oprimits contra els opressors. Bastà aquest breu esment dels drets dels homes i dels pobles a la rebellió per a criminalitzar-nos d'una manera vergonyosa!
Però aquella nit Xirinacs era amb nosaltres, amb l'esquerra mallorquina que no pactava amb els botxins i els seus hereus. Recordava les seves primeres obres. L'any 1968, Lluís Maria Xirinacs havia guanyat el premi "Carles Cardó" amb l'obra Secularització i cristianisme. Activista cultural de primer ordre, em deia en una carta escrita el l'u de novembre del 1993: "No sóc un escriptor literari. Sóc escriptor de batalla". ¿Què podien saber els gasetillers a sou del poder, els que ens acusaven de fer "apologia del terrorisme", de voler bastir un "partit d'illuminats", el que significava la presència de Xirinacs entre nosaltres l'hivern de 1978? La mala fe, l'enveja contra qualsevol principi desinteressat i noble, ha estat sempre la divisa dels servils. Xirinacs era -i és!- uns dels nostres grans intellectuals. Entre les obres més importants podríem destacar Subjecte (1975); L'espectacle obsessiu (1976); Entro en el gran buit (1976). Més endavant publicà Futur d'Església, un estudi sobre el cristianisme de les Comunitats Cristianes de Base, vetat fins al 1976 per la censura civil i eclesiàstica. El 1977 s'edita Vaga de fam per Catalunya, crònica d'una vaga de fam a propòsit del procés de Burgos (n'hi hagué traduccions al francès -Les Edicions Ouvrieres de Parrís-, l'italià -Coines Edizioni de Roma- i al castellà -Akal de Madrid). L'any 1978, quan vengué a donar suport el PSM, havia publicat Constitució. Paquet d'esmenes, amb la relació i justificació de cent trenta-quatre esmenes al projecte de Constitució espanyola centralista, antisocialista i antirepublicana. L'any 1993 "Llibres del Segle" edità la primera part de La traïció dels líders, crònica de la transició política a Catalunya i de totes les renúncies fetes pels partits que pactaren amb el sistema sous i poltrones com a preu a llurs traïdes.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Comentaris (2) |
Retroenllaços (0)
El 19è Congrés del PSM i la defensa del nacionalisme d'esquerra
pobler | 13 Octubre, 2008 07:08 |
El PSM-EN encara el 19è Congrés amb l'objectiu d'enfortir-se per donar resposta als nous reptes
Biel Barceló, Joana Lluïsa Mascaró i Nanda Ramon presenten els continguts del Congrés dels nacionalistes, que se celebrarà a Palma els propers 15 i 16 de novembre
Biel Barceló, Nanda Ramon i Joana Lluïsa Mascaró, secretari general, vicesecretària general i presidenta del PSM-EN, respectivament, han presentat avui en roda de premsa els objectius i els continguts polítics del 19è Congrés del PSM-EN, que se celebrarà a l'Escola d'Hoteleria de la UIB (Palma) els propers 15 i 16 de novembre. Barceló, qui es presentarà a la reelecció com a secretari general, ha explicat que l'objectiu bàsic és "enfortir el PSM-EN com a instrument polític útil, al servei de les persones i al servei d'un projecte de país, per donar resposta als nous reptes de la societat actual".
En el Congrés es debatran dues ponències, que ja són a disposició de la militància. Biel Barceló és el ponent de la ponència política, que ha estat coordinada per Xavier Bacigalupe i duu per títol "PSM-EN, obert als canvis del segle XXI". El coordinador de la ponència d'organització ("Una organització per participar, participar per decidir") és Joan Antoni Salas.
La ponència política planteja una actualització de l'ideari del PSM-EN: un nou projecte nacional, un nou projecte d'esquerra, un nou projecte econòmic i ecològic. Pel que fa a la renovació de la proposta política nacionalista, Biel Barceló ha explicat que la ponència fa èmfasi en la defensa del "dret de decidir com a expressió de la voluntat política dels ciutadans d'aquest país", tot posant com a exemples dues qüestions d'actualitat: la necessitat que les Illes Balears es puguin dotar d'un finançament just i aconsegueixin la gestió dels aeroports. També apunta la consideració de la llengua catalana com a "instrument de cohesió i d'integració social per a totes les persones, independentment del seu origen, en una societat cada vegada més diversa".
La ponència política també proposa repensar l'esquerra en la societat actual. El secretari general nacionalista ha explicat que la nova esquerra que representa el PSM-EN "ha de liderar la recuperació de la confiança dels ciutadans en la política i en la democràcia, partint de la radicalitat democràtica per aplicar polítiques participatives, i amb un compromís inequívoc amb la transparència, amb l'honestedat i amb l'ètica política". Al mateix temps, Barceló ha reivindicat una esquerra que lideri la "cultura del pacte", i que promogui governs plurals progressistes.
En tercer lloc, la ponència planteja un nou projecte econòmic i ecològic que doni resposta a la situació actual: "la crisi econòmica que vivim ha de donar pas a un nou model de creixement, que sigui sostenible i respectuós amb el nostre territori", ha dit Biel Barceló.
D'altra banda, la ponència d'organització es proposa "definir i executar una estratègia organitzativa que garanteixi la implantació territorial, el treball amb els sectors pròxims i amb els nostres votants, així com mantenir una feina institucional coherent i coordinada". En aquest sentit, Biel Barceló ha apuntat que "l'objectiu d'enfortir el PSM-EN és compatible amb la continuïtat del BLOC per Mallorca com a coalició. Perquè el BLOC tengui bona salut, és important que els partits que l'integren siguin forts". El secretari general dels nacionalistes també ha detacat la importància d'enfortir la Federació Entesa Nacionalista (formada pel PSM de Mallorca, el PSM de Menorca, l'Entesa Nacionalista i Ecologista d'Eivissa i Unió d'Independents d'Artà) com a "projecte de l'esquerra nacionalista amb presència a totes les Illes Balears".
Al seu torn, Nanda Ramon ha explicat que el lema del Congrés és "terra, país i progrés", en referència a les tres "potes" ideològiques que defineixen l'ideari polític del partit, i ha apuntat que la imatge del Congrés, que té el taronja com a color corporatiu, il•lustra "les polítiques de proximitat i la concreció de les solucions dels problemes dels ciutadans i de les ciutadanes" que caracteritzen l'acció política del PSM-EN.
Joana Lluïsa Mascaró, per la seva banda, ha criticat els darrers casos de corrupció que afecten el Partit Popular, i ha lamentat que els populars generalitzin les acusacions de corrupció a tots els partits: "no és cert que tots els polítics siguem iguals, malgrat que alguns estan interessats en fer-ho creure. La gent del PSM-EN sempre hem estat compromesos amb l'honestedat i amb l'ètica política, i això és una de les coses que ens ha distingit de la resta de partits d'aquest país".
Les dues ponències, així com el calendari precongressual i la proposta de reglament del 19è Congrés del PSM-EN, estan des d'avui disponibles a la pàgina web del partit.
Blog PSM-Entesa Nacionalista
Defensa del PSM (un article de l'any 2006)
Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida.
Ningú no podrà negar -per això hi ha les hemeroteques-, que molts dels prop de set-cents articles que he publicat aquests darrers anys tant a Diari de Balears com, més recentment, en El Mundo-El Día de Baleares han estat escrits en una línia de clar suport crític al nacionalisme d'esquerres, PSM i ERC especialment, i, en el seu moment, d'ajut al Pacte de Progrés, malgrat totes les contradiccions i mancances que demostrà en el seu moment l'esquerra nominal d'aquesta terra. Els advertiments i suports sempre han anat en la línia d'enfortir el nacionalisme, l'esquerra i l'ecologisme de les Illes, amenaçats en tot moment per aquelles forces que només són en la política per a viure del romanço, l'engany i la mentida. I, també per això mateix, sempre hem advertit de les maniobres destructives, les campanyes rebentistes, els plans dels poders econòmics i mediàtics per a ensorrar els trenta anys d'història del nacionalisme d'esquerres illenc. Malauradament moltes de les nostres advertències s'han fet realitat. Els grups de pressió i especulatius, els servils a les ordres d'obscurs interessos polítics, ja s'han llevat la careta i parlen obertament de la possible desaparició del PSM. Per a ningú no és cap secret que els més beneficiats de l'operació serien UM, el PSOE i Izquierda Unida. Aquesta darrera ja va aconseguir un bon bocí del pastís quan, mitjançant la coalició "Progressistes", aconseguí que l'espanyolíssim Llamazares formàs grup parlamentari propi per a posteriorment votar contra els drets nacionals d'Euskadi. Tot un èxit per a un personal que d'ençà la transició no ha fet més que refermar els pactes establerts per Santiago Carrillo amb el franquisme reciclat.
Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida, sigui quin sigui l'invent que els Cámara, Grosske i Rosselló es treguin del capell. Ara mateix, just en el moment que escric aquestes retxes, un nombrós grup de militants i simpatitzants del PSM estan signant un manifest públic per a lliurar al Consell de Direcció Política del PSM demanant seny i que no es tiri per la borda l'esforç fet pel nacionalisme d'esquerra en aquestes darreres dècades. Aquest nombrós grup de militants s'adona a la perfecció, talment com nosaltres ja havíem advertit any rere any, dels poderosos interessos que mouen les cordes dels qui volen acabar amb el seu partit. Tothom amb dos dits de seny sap ben bé que el projecte que ordeixen els grups de pressió econòmics de les Illes, des del PP fins a la socialdemocràcia passant per UM, és acabar amb la història de lluita contínua dels homes i dones, dels col·lectius que han constituït la columna vertebral de la resistència dels mallorquins a la depredació del nostre territori i la nostra cultura.
Els signants del manifest de defensa del nacionalisme d'esquerres, i més concretament del PSM, afirmen que són moltes les forces polítiques que pensen sobreviure damunt les despulles del PSM. La nostra preocupació, diuen, "és conseqüència de veure com perilla que l'espai socioelectoral que fins ara ha ocupat el nacionalisme d'esquerres del PSM es repartesqui entre EU-Els Verds, el sector 'nacionalista' del PSOE i Esquerra Republicana de Catalunya. Això, dit amb el respecte que ens mereixen aquestes formacions polítiques, amb cada una de les quals ens uneixen determinades sensibilitats i afinitats socials i programàtiques. Però cap d'aquestes sensibilitats i afinitats és capaç d'abraçar l'espai sociològic i electoral que fins ara ha reunit el PSM ni les seves possibilitats d'eixamplar la base social".
Pens que els grups de pressió, les organitzacions polítiques, els grans poders mediàtics al servei dels interessos especulatius de la dreta que ja canten victòria, s'equivoquen molt. Tot aquest personal que ja compta els vots i els diputats de més que traurà xuclant un espai nacionalista que ha de desaparèixer no coneixen prou bé el tarannà militant de la base social del PSM. En temps de la transició, i ho record a la perfecció perquè qui signa aquest article llavors formava part de la direcció del partit, les campanyes rebentistes conjuntes del franquisme reciclat amb PSOE i PCE no aconseguiren rompre la columna vertebral del nacionalisme d'esquerres. Si no ho aconseguiren aleshores quan el PSM era una formació que just acabava de néixer... com ho podrien aconseguir ara amb els centenars de quadres i provats militants de què disposa? Els homes i dones del PSM no ignoren que en aquests moments es juga molt més que la desaparició o consolidació d'un partit polític. La desaparició o la marginalització del PSM seria, ni més ni manco, com diu el Manifest que circula per Mallorca, "la fi d'una manera de veure Mallorca i, molt possiblement, de la Mallorca per a la qual hem lluitat". I serà per això mateix que el PSM no caurà en mans d'UM, del PSOE ni d'Esquerra Unida.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) |
Retroenllaços (0)
Maria Antònia Munar i els escriptors mallorquins
pobler | 12 Octubre, 2008 18:07 |
...aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista. (Maria Antònia Munar)
Literatura mallorquina i compromís polític
Presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
Per Maria Antònia Munar, presidenta del Consell Insular de Mallorca (1)
Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d'alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intellectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l'encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d'aquí ve l'homenatge. (Maria Antònia Munar)
Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país. (Maria Antònia Munar)
Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (...) Recordem que ell és l'home que amb motiu de la Diada Popular per la Llengua va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. (Maria Antònia Munar)
Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes i ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig (L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), No era això: memòria política de la transició, Acte únic, Rituals, Estat d'excepció, Breviari contra els servils, etc). També ha collaborat amb centenars d'articles a diversos mitjans de comunicació escrits (Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...).
Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (...) Recordem que ell és l'home que amb motiu de la Diada Popular per la Llengua va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. És per aquesta raó que és per mi un honor poder fer la presentació d'aquest llibre. L'autor aporta dades que serveixen per descobrir la realitat dels nostres lletraferits més compromesos. Mitjançant un llenguatge directe, converteix l'obra en una eina de consulta per a lectores i lectors que desitgen descobrir una realitat de Mallorca que encara desconeixen i que poden o no compartir, però que els ajudarà a comprendre els compromisos polítics dels seus literats mallorquins.
Miquel López Crespí és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes en totes les seves vessants, poesia, narrativa, novella, assaig, teatre... Com a polític, és un dels qui més m'han criticat a través dels seus escrits d'opinió publicats als mitjans de comunicació de Mallorca. He de dir, emperò, que aquestes crítiques em serveixen per enfortir, rectificar o continuar les tasques que haig de dur a terme com a Presidenta del Consell de Mallorca, evidentment, amb la voluntat de millorar i no pas de caminar cap a la marginació política. Així doncs, malgrat les dificultats d'un procés polític de vertader compromís amb el destí de Mallorca, finalment vencerà la força de la raó per damunt de la raó de la força perquè el poble sap que li convé i que és ell mateix qui pot decidir el nostre futur.
Els capítols que conformen l'obra es fan curts tot i que serveixen per fer un exercici de memòria històrica nacional i per recuperar els autors mallorquins dedicats a la lluita constant per la vertadera cultura i llengua de la nostra terra i aquells que han contribuït a eliminar l'estigma mallorquí de l'autoodi.
Literatua mallorquina i compromís polític és un personal punt de vista que ens acosta a una part de la història dels nostres escriptors. Crespí se serveix de la seva biografia per donar un context particular a cada capítol i submergeix el lector, en aquest cas lectora, dins d'un passat únic. Aquest llibre és la història de com la política ha influït els nostres literats i com han fet ús de la seva ploma per crear consciència política al llarg del temps.
Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d'alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intellectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l'encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d'aquí ve l'homenatge.
El llibre és un recorregut pel passat que permet entendre la lluita per la llibertat cultural del temps franquista fins als nostres dies. Passant pel cinema, la poesia, la novella, el teatre -no se'n deixa cap-, fa una immensa crítica i repassa amb nostàlgia un temps que ja no tornarà. Perquè la lluita encara no s'ha acabat, tot i que avui en dia han canviat els objectius. Encara hem de seguir fent feina per dignificar i promoure la tasca dels nostres escriptors, artistes i intellectuals contemporanis.
Queda molt per fer a Mallorca i per als mallorquins i, per això, no podem enyorar un temps passat de feina clandestina ni mitificar uns anys de resistència política, sense continuar la lluita diària per la cultura o sense que els institucions oficials -que tant de rebuig generen a López Crespí- continuïn implicant-se. És feina dels intellectuals però també de les institucions que ens governen seguir lluitant per la llibertat cultural i lengüística. Perquè la cultura viva significa treballar per Mallorca. Vol dir fer i no dir. Suposa construir el nostre futur.
Literatura mallorquina i compromís polític insta a recuperar l'encís de la cultura popular versus la cultura de les classes dominants mallorquines. (...) Sense embuts i sense omissions explícites, diu les coses a la cara i amb valor. López Crespí parla de la revista Triunfo com un eix fonamental per a la democràcia, de la seva estada a la presó de Palma, dels inicis de de l'Obra Cultural Balear (una iniciativa de Francesc de Borja Moll que serà homenatjat pel Consell de Mallorca en la Diada d'enguany) i de la seva feina per fomentar la llengua i la cultura autòctona. En definitiva, és un escriptor apassionat.
Miquel no oblida reflectir, per altra banda, els problemes dels escriptors mallorquins per traspassar la línia de la mar i per assolir un públic més ampli. Els escriptors mallorquins tenen dificultats per representar Mallorca fora de la nostra illa i per poder viure de la seva feina. Els nostres autors teatrals, poetes i novellistes han sofert el menyspreu constant per ser considerats autors d'una literatura regional i de segona. Precisament, des del Consell de Mallorca sempre hem volgut que es faci sentir la veu dels nostres mallorquins. Es tracta d'això, de posar la nostra cultura al nivell que es mereix mitjançant el compromís amb el poble. Volem un món literari allunyat del provincianisme que tan durament critica Miquel López Crespí i alçar la nostra literatura a un alt nivell.
Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país.
(1) Presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart dia deu de setembre de 2003 en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca.
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La professionalització de l'escriptor català a debat
pobler | 12 Octubre, 2008 06:22 |
Anys abans del Congrés de Cultura Catalana ja es parlava de la necessitat d'ampliar l'àrea d'influència de la cultura catalana. Era necessari de superar el petit cercle d'iniciats: s'havia d'aconseguir penetrar en les àmplies capes de la població, vèncer la dinàmica de llegir solament en castellà, obrir els ulls de la gent quant a l'existència d'una cultura soterrada per les armes. (Miquel López Crespí)
La lluita per la professionalització de l’escriptor mallorquí
Ciutat de Mallorca (21-VI-02). Llorenç Capellà, Joan Cerdà, Rosa Maria Colom i Víctor Gayà presentaren l'obra La novel·la de Miquel López Crespí.
Fa un cert temps tengué lloc la presentació del meu llibre La novella, editat per "Res Publica Edicions", i la taula rodona damunt els problemes de l'escriptor català. En la taula rodona i posterior debat participaren els escriptors Llorenç Capellà, Rosa Maria Colom, Víctor Gayà, Miquel Julià, Joan Cerdà i qui signa aquest article. Es tractava d'analitzar els problemes que comportava (i comporta!) escriure en una llengua en procés de normalització, una llengua "que havia perdut la guerra", en paraules d'aquell temps. Repetíem, amb més d'un quart de segle de diferència, una altra trobada feta també amb escriptors mallorquins en el soterrani de la Llibreria Tous de Ciutat. Aleshores, com a joves escriptors volíem també aprofundir en la problemàtica de la professionalització dels nostres escriptors. Sabíem que en les cultures normalitzades un autor, malgrat que fos amb certes dificultats, podia viure (més o manco) de la seva producció. Aquí, a Mallorca, la cosa semblava impossible.
Aquesta qüestió ens interessava molt. Formava part indestriable de la nostra lluita quotidiana. Per això en Santiago Miró organitzà la trobada d'escriptors de la Llibreria Tous (important centre de subversió a començaments dels anys setanta) coincidint amb la festa del Dia del Llibre. Hi érem presents: Llorenç Capellà, Antoni Serra, Damià Ferrà-Ponç, Joan Miralles, Jaume Pomar i qui signa aquest article. Hi comparegué uns moments Miquel Àngel Riera. No hi vengueren, tot i estant anunciada llur presència, en Miquel Gayà, en Gaspar Sabater i en Cristòfol Serra.
En aquell temps, en parlar dels nostres problemes culturals ja s'analitzaven les dificultats de la professionalització de l'escriptor català a conseqüència de la marginació a què sotmetia el poder la producció en català: edicions de tirada reduïda, dificultats per a la distribució, potenciació de l'espanyol...
Anys abans del Congrés de Cultura Catalana ja es parlava de la necessitat d'ampliar l'àrea d'influència de la cultura catalana. Era necessari de superar el petit cercle d'iniciats: s'havia d'aconseguir penetrar en les àmplies capes de la població, vèncer la dinàmica de llegir solament en castellà, obrir els ulls de la gent quant a l'existència d'una cultura soterrada per les armes.
Però tornem al començament d'aquest article. En la trobada d'escriptors a la Llibreria Tous (Llorenç Capellà, Jaume Pomar, Antoni Serra, Damià Ferrà-Ponç, Joan Miralles, Miquel Àngel Riera) i que va sortir publicada amb els titulars "Mesa 'quadrada' en torno al escritor mallorquín", els problemes evidenciats eren els mateixos que ja s'havien assenyalat a finals dels anys seixanta en nombrosos estudis i articles.
Si exceptuam el cas d'un home de bona posició social com era el cas de Miquel Àngel Riera, que, en els cinc minuts que estigué amb nosaltres, expressà la seva opinió en contra la professionalització de l'escriptor català, tots els altres intellectuals presents feren sentir les seves opinions, extremadament crítiques amb la situació a què el feixisme havia reduït la nostra cultura. En el fons, tota aquella sèrie de debats i trobades per a analitzar la situació de la nostra cultura no eren més que excuses per a criticar de forma indirecta el feixisme que ens tenia agafats pel coll.
En aquests debats s'intenta evidenciar els problemes derivats de la manca d'una necessària normalització cultural. Es parla de les edicions de més de deu mil exemplars a França. "Livre de Poche" ja feia aquestes edicions mentre que a Mallorca i Principat, un "gran èxit" era aconseguir vendre mil o dos mil exemplars. Els presents analitzàrem el paper del "betseller" venut a milers en els supermercats. En aquell any el cas del llibre Odessa era paradigmàtic.
Per ver veure a fons la misèria institucional envers la cultura Antoni Serra posà damunt la taula algunes xifres que evidenciaven, davant qui encara no ho conegués, la militància del feixisme contra els nostres intellectuals i la cultura. Digué l'escriptor Antoni Serra (i transcric els textos en espanyol, tal com aparegueren publicats): "En el sesenta y nueve se destinaron -puede que me equivoque de diez mil pesetas de diferencia- para los deportes cinquenta mil pesetas. En promoción para la cultura fueron destinadas treinta mil".
Llorenç Capellà era un dels més crítics davant la situació de marginació de l'escriptor català a les Illes. En aquell moment s'analitzà la manca d'interès per la nostra cultura dels nous rics que començaven a sorgir com a bolets a conseqüència de la riquesa generada pel turisme de masses. Deia l'amic Llorenç: "Mallorca, un país que, como ha dicho Miquel López Crespí, produce una cantidad considerable de divisas, en donde se ha formado una nueva burguesía y en donde han surgido nuevos millonarios, ¿qué ha hecho para hacer participe de su riqueza a sus escritores?".
Reconec que aleshores érem ben illusos i pensàvem en termes de burgesia del Principat o de la resta d'Europa. Trenta anys després d'aquests debats encara no s'ha vist per part ni banda el naixement d'unes classes burgeses preocupades per la conservació i desenvolupament de la nostra cultura. Tornam a estar com sempre: quatre professionals, escriptors, alguns sectors de les classes mitjanes s'apunten a l'OCB, al PSM, conreen la nostra llengua, s'escriu en català. Però la "gran revolució" que esperàvem fa tres dècades, la participació activa de tota la nostra societat en la recuperació de la nostra llengua, en l'ampliació del nostre mercat editorial fent possible la professionalització de l'escriptor, encara ha de venir.
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Lliurament dels Premis Mallorca de creació literària 2008
pobler | 11 Octubre, 2008 15:07 |
Enguany s’han presentat als Premis Mallorca un total de 20 obres de narrativa, 37 de poesia i 10 de narrativa juvenil. Els guanyadors es donaran a conèixer el mateix dilluns, dia 13 d’octubre, després de la deliberació del jurat, que està format en la modalitat de narrativa per Joan Mas i Vives, que l’ha presidit, Pilar Arnau, Mercè Ibarz, Miquel López Crespí i Josep Piera; el de poesia Miquel Bezares, que l’ha presidit, Josep Lluís Aguiló, Maria Fullana, Marta Pessarrodona i Antoni Vidal Ferrando, i el de narrativa juvenil Catalina Valriu, que n’ha estat la presidenta, Elisabet Abeyà, Iolanda Bonet, Manel Joan i Arinyó i Emili Teixidor. Quant al Premi Teatre Principal de Text Dramàtics 2008, s’hi ha presentat un total de 28 obres i el jurat ha estat conformat per Caterina Alorda, Francesc M. Rotger, Mateu Grau, Joseph R. Cerdà i Joan Arrom.
Lliurament dels Premis Mallorca de creació literària 2008
La vicepresidenta i la consellera de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca, Joana Lluïsa Mascaró, amb la directora insular de Política Lingüística, Rosa Barceló, i el director gerent de la Fundació Teatre Principal, Joan Arrom ha presentat avui dematí l’acte de lliurament dels Premis Mallorca de Creació Literària 2008 i el Premi Teatre Principal de Texts Dramàtics, que tindrà lloc dilluns, dia 13 d’octubre, a les 20.30 h, al Teatre Principal.
En aquesta quarta edició dels Premis Mallorca de Creació Literària, s’hi ha incorporat una nova modalitat, la de narrativa juvenil, ja que després de la consolidació d’aquests guardons literaris en les categories de narrativa i poesia, el Consell de Mallorca ha volgut continuar apostant pel foment de la producció literària, en aquest cas, destinada a un públic d’entre 12 i 16 anys.
Enguany s’han presentat als Premis Mallorca un total de 20 obres de narrativa, 37 de poesia i 10 de narrativa juvenil. Els guanyadors es donaran a conèixer el mateix dilluns, dia 13 d’octubre, després de la deliberació del jurat, que està format en la modalitat de narrativa per Joan Mas i Vives, que l’ha presidit, Pilar Arnau, Mercè Ibarz, Miquel López Crespí i Josep Piera; el de poesia Miquel Bezares, que l’ha presidit, Josep Lluís Aguiló, Maria Fullana, Marta Pessarrodona i Antoni Vidal Ferrando, i el de narrativa juvenil Catalina Valriu, que n’ha estat la presidenta, Elisabet Abeyà, Iolanda Bonet, Manel Joan i Arinyó i Emili Teixidor. Quant al Premi Teatre Principal de Text Dramàtics 2008, s’hi ha presentat un total de 28 obres i el jurat ha estat conformat per Caterina Alorda, Francesc M. Rotger, Mateu Grau, Joseph R. Cerdà i Joan Arrom.
Durant aquesta quarta cerimònia de lliurament dels Premis Mallorca de Creació Literària, seguint amb el projecte iniciat pel Departament de Cultura i Patrimoni «Mallorca, terra de literatura» es retrà homenatge als escriptors i les escriptores que han deixat una important petjada en la literatura catalana del final del segle XIX i principi del XX.
Les vertaderes protagonistes de l’acte dels Premis Mallorca, però, seran les dones, les creadores de literatura que en moltes ocasions hagueren d’amagar-se rere pseudònims per fer realitat el somni de tot escriptor, que és veure la seva obra publicada. Aquest tribut vindrà de la mà de l’audiovisual Dona i literatura, del qual són protagonistes des de Maria Antònia Salvà a Mercè Rodoreda o Maria Mayol i Maria Mercè Marçal, per citar les més properes, però també d’altres com Virginia Wolff o Doris Lessing.
A més, aquesta gran festa de la literatura i les paraules que són els Premis Mallorca dedicaran un espai al teatre i, en concret, al teatre combinat amb la música. Serà de mà de l’actor i director Pep Tosar, el qual, acompanyat de Maria Lorea, interpretarà Costa i Llobera, Blai Bonet i Joan Alcover, entre d’altres.
Web Tribuna Mallorca
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Quatre guardons per la quarta nit dels Premis Mallorca
pobler | 11 Octubre, 2008 06:53 |
Enguany hi ha hagut 20 obres en l’apartat de narrativa, 37 de poesia i 10 de narrativa juvenil. La guanyadora de la primera categoria s’endurà 70.000 euros i les altres dues 10.000 cada una. Pel que fa al premi de textos dramàtics, al qual aspiren 28 candidats, té una dotació de 6.000 euros.
Quatre guardons per la quarta nit dels Premis Mallorca
Per Arnau Busquets
Quarta edició i quatre premiats. Aquest dilluns, al teatre Principal de Palma, es lliuraran els Premis Mallorca de creació literària i el Premi Teatre Principal de texts dramàtics. Si tot va segons està previst, serà el primer pic que s’entreguin tots quatre alhora.En la primera edició, l’any 2005, només es va entregar una distinció, la de poesia, perquè l’altra categoria, de narrativa, va quedar deserta. El 2006, es van poder atorgar ambdues. Per a la cerimònia de l’any passat, es va decidir fer coincidir els Premis Mallorca amb l’històric premi Teatre Principal de text dramàtics, però enguany s’hi afegeix el Premi de narrativa infantil i juvenil, de nova creació, amb obres adreçades a nins d’entre sis i dotze anys.
Nit de la llengua
La consellera de Cultura i Patrimoni del Consell, Joana Lluïsa Mascaró, va remarcar la voluntat d’aquests guardons de "donar prestigi a l’ús del català i a la creació literària feta en aquesta llengua", mitjançant una "nit de la llengua i la cultura catalanes".
Enguany hi ha hagut 20 obres en l’apartat de narrativa, 37 de poesia i 10 de narrativa juvenil. La guanyadora de la primera categoria s’endurà 70.000 euros i les altres dues 10.000 cada una. Pel que fa al premi de textos dramàtics, al qual aspiren 28 candidats, té una dotació de 6.000 euros. El president de la Fundació Teatre Principal, Joan Arrom, destacà que enguany s’ha demanat al jurat que esculli el vencedor sense centrar-se de manera exclusiva en el valor literari i cercant un text que es pugui representar al Principal.
Dones escriptores
La vetlada servirà per fer un homenatge a les dones escriptores a través de la projecció del document audiovisual Dona i literatura. D’altra banda, l’actor i director Pep Tosar, acompanyat per Maria Lorea, interpretarà textos mallorquins unint teatre i música.
dBalears (11-X-08)
Pilar Arnau, Mercè Ibarz, Miquel López Crespí, Josep Piera i Joan Mas i Vives (jurat del Premi Mallorca 2008 de Narrativa); Josep Lluís Aguiló, Maria Fullana, Marta Pessarrodona, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Bezares (jurat del Premi Mallorca 2008 de Poesia)
Consell de Mallorca
Departament de Cultura i Patrimoni
Direcció Insular de Política Lingüística
Sr. Miquel López Crespí
Antoni Marquès Marquès, 20, 4t, 1ª
07003-PALMA
Distingit senyor,
Vull agrair-vos personalment la deferència que heu tingut amb el Consell de Mallorca en acceptar fer part del Jurat dels Premis Mallorca, creats per la primera institució de l´illa. Estic segura que a poc a poc seran un referent de prestigi i que aporten cada anys a la cultura catalana una peça que consolida el bastió de la normalització lingüística que, des del Departament de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca i, especialment, des de la Direcció Insular de Política Lingüística, volem construir per reforçar la identitat del nostre poble.
Finalment, el nomenament dels jurats dels Premis Mallorca 2008 de Creació Literària ha quedat com segueix:
Jurat del Premi Mallorca 2008 de Narrativa: Pilar Arnau, Mercè Ibarz, Miquel López Crespí, Josep Piera i Joan Mas i Vives, que el presidirà. Joan Obrador farà les funcions de secretaria.
Jurat Premi Mallorca 2008 de Poesia. Josep Lluís Aguiló, Maria Fullana, Marta Pessarrodona, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Bezares, que el presidirà. Carme Bennàssar farà les funcions de secretaria.
Segurament, la segona quinzena de setembre tornareu a rebre notícies nostres per a posar data a la reunió de la qual ha de sortir el nom de l’obra guanyadora dels Premis Mallorca d’enguany.
Rebeu una atenta salutació amb el desig que passeu un bon estiu i no dubteu a posar-vos en contacte amb nosaltres per a qualsevol dubte o aclariment.
Joana Lluïsa Mascaró Melià
Consellera de Cultura i Patrimoni
Palma, 11 de juliol de 2008-07
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Comentaris (2) |
Retroenllaços (0)
El Govern fomenta la caça d'aus migratòries
pobler | 10 Octubre, 2008 14:13 |
El GOB insta la Conselleria de Turisme a no possibilitar a la finca pública de Son Real la caça de tords amb filats ni cap altre tipus de caça. Davant la manca a Mallorca de zones on la fauna pugui refugiar-se durant aquests mesos de caça, el GOB proposa que Son Real sigui declarat Refugi de Fauna. (GOB)
Cas que la Conselleria de Turisme segueixi endavant amb aquesta iniciativa, el GOB es plantejarà difondre aquesta informació als països emissors de turistes cap a Mallorca. No tenim cap dubte que iniciatives com aquesta de la Conselleria de Turisme no són precisament la millor manera de millorar la qualitat turística. (GOB)
INESTUR facilita 50 colls a la finca pública de Son Real, per a la caça de tords
Aquesta finca es gestiona amb la “targeta verda”. Saben els turistes compradors de la “targeta” que amb els seus doblers es gestiona una finca
on el Govern fomenta la caça d’aus migratòries?
El GOB insta la Conselleria de Turisme a declarar Son Real com a Refugi de Fauna
---
Avui apareix publicat a la premsa un anunci de la Conselleria de Turisme, on s’informa que l’Inestur posa a disposició dels caçadors 50 colls per a la caça de tords a la finca pública de Son Real (Santa Margalida). L’Institut d’Estratègia Turística (Inestur) depèn de la Conselleria de Turisme, i té com a funció fonamental la millora de la qualitat turística.
La finca de Son Real es va comprar amb doblers recaptats per l’ecotaxa, i posteriorment passà a ser gestionada per la Fundació pel Desenvolupament Sostenible de les Illes Balears (impulsora de la Targeta Verda).
En opinió del GOB, no ens sembla gens adequat que una finca comprada i gestionada fonamentalment amb doblers dels turistes que ens visiten, i per a fins de millora ambiental, sigui ara dedicada a la caça d’aus migratòries, en concret la caça de tords amb filats. Recordem que la sensibilitat envers la fauna que tenen els turistes nòrdics que ens visiten és molt superior a la nostra, i que precisament als seus països els tords hi crien i són espècies protegides. Així, els compradors de la Targeta Verda difícilment podran entendre i acceptar que amb els seus doblers es gestiona una finca on es fomenta la caça d’aus migratòries. Recordem també que la caça a coll, pel fet d’utilitzar xarxes, és un tipus de caça ben qüestionada per la directiva europea de conservació de les aus (79/409/CEE), i aquí es pot practicar de forma excepcional.
Davant això, el GOB insta la Conselleria de Turisme a no possibilitar a la finca pública de Son Real la caça de tords amb filats ni cap altre tipus de caça. Davant la manca a Mallorca de zones on la fauna pugui refugiar-se durant aquests mesos de caça, el GOB proposa que Son Real sigui declarat Refugi de Fauna.
Cas que la Conselleria de Turisme segueixi endavant amb aquesta iniciativa, el GOB es plantejarà difondre aquesta informació als països emissors de turistes cap a Mallorca. No tenim cap dubte que iniciatives com aquesta de la Conselleria de Turisme no són precisament la millor manera de millorar la qualitat turística.
Web GOB
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) |
Retroenllaços (0)
Cort toma la creu dels Caídos
pobler | 10 Octubre, 2008 09:05 |
La regidoria de Patrimoni retira el monument feixista, sense avís previ, emparant-se en la Llei de memòria històrica.
Cort féu retirar ahir la creu dels Caídos de davant la Seu emparant-se en la Llei de memòria històrica. Un equip de la brigada municipal inicià les obres de desfeta a les 8.00 hores del matí, sense que l’Ajuntament no hagués avisat abans la ciutadania i, devers migdia, tan sols quedava un munt de runa en el lloc que el monument ocupava d’ençà del 1938.
"Hem procedit a la retirada en funció d’un decret municipal per aplicar la Llei. Uns dies abans férem saber que llevaríem la creu al Bisbat de Mallorca, a la Comandància General i a Patrimoni Nacional que, al cap i a la fi, han estat els veïnats més afectats per les obres", manifestà ahir la regidora de Patrimoni i Cultura, Nanda Ramon, responsable de l’àrea encarregada de tot el procés.
L’Ajuntament informà en un comunicat que, "el cronista de la Ciutat, Bartomeu Bestard, i l’arqueòloga municipal, Magdalena Riera, emeteren informes favorables perquè es retiràs" el símbol feixista. El document de Riera esmenta que "la creu només s’hauria de conservar en la seva ubicació originària si concórressin raons artístiques, arquitectòniques o artisticoreligioses protegides per llei, cosa que no apareix a la bibliografia científica ni a la legislació vigent". En aquest mateix sentit, el text de Bestard descriu el conjunt de la creu com un "element simbòlic i no artístic".
Tots els elements (creu, base de pedra i làpida amb la inscripció "A los caídos por Dios y por la Patria") són ara al magatzem municipal de Son Pacs, sota la cústodia del cronista esmentat. En els propers dies, Cort instal·larà uns pilons de pedra al lloc que ha quedat buit per evitar que algun cotxe pogués caure per l’escalonada del mirador. Segons l’Ajuntament, la retirada no afectarà l’escenificació del Via Crucis de Llorenç Moyà, que s’hi representa per Pasqua.
Amb aquesta acció, l’equip que encapçala Aina Calvo complau les demandes de ciutadans i associacions que el llarg dels darrers anys han demanat l’eliminació dels símbols franquistes de la ciutat. El 2006, en temps de Catalina Cirer, la creu fou retirada durant uns pocs dies del seu emplaçament originari per restaurar-la, envernissar-la i retor-la al seu lloc.
dBalears (10-X-08)
Llorenç Capella i Miquel López Crespí demanen la demolició de tots els monuments imposats pel feixisme
El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)
Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares
El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.
Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.
Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.
El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.
El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.
Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.
La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mathaussen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls. És lamentable. Però, què hi farem? (Llorenç Capellà, Diari de Balears)
Cort i sa Feixina
Elena de Souchère va visitar Madrid i Barcelona, l'any 1938, enviada per l'Éviel des Peuples, un diari francès de tendència democristiana. Ara, els seus articles (traduïts al castellà) s'han recopilat en un llibre titulat Lo que han visto mis ojos (Galaxia Gutenberg, 2007). Naturalment, en recomano la lectura, perquè tot allò que veuen els ulls d'una persona de divuit anys li arriba a l'ànima sense passar per cap filtre ideològic o d'interessos partidistes. Bé, anem per feina. Una de les coses que va veure la periodista francesa té un interès remarcable per a nosaltres, els mallorquins, des del moment que Cort fa la farina blana en el tema de la demolició del monòlit de sa Feixina. Hem d'anar a la pàgina 103. Diu textualment: La mañana del 6 de marzo de 1938 en la plaza Cataluña se formaron pequeños grupos. Todo el mundo llevaba el ejemplar de La Vanguardia que informaba del naufragio del Baleares. Tot seguit fa algunes referències a la història del creuer i afegeix: El Baleares era el barco que vigilaba para que los convoyes de víveres no pudieran llegar a Barcelona... Y no hay peor enemigo que el ladrón de víveres cuando las despensas y los almacenes están vacíos. Barcelona pasaba hambre. De manera que la gent que s'arremolinava a la plaça de Catalunya va respirar alleugerida en saber que el Baleares s'havia enfonsat. Perquè la fam que patia, i a la qual la condemnava el vaixell que Palma homenatja des de fa cinquanta anys, era una fam canina. Continuo transcrivint Elena de Souchère: Y de pronto, al llegar a la plaza Cataluña, un grupo de niños con el vientre inflado, la cabeza rapada y los ojos enrojecidos te miraban fijamente... Comprabas un helado de vainilla y los niños te acosaban a gritos. El helado pasaba de mano en mano, se les derretía entre los dedos, y en la acera quedaba sólo una mancha amarillenta por la que pasaban los dedos mugrientos y se los chupaban ávidamente. En fi...! Si a aquest testimoni sobre les activitats bèl·liques del Baleares, no gaire glorioses, hi afegim el bombardeig de la població de Màlaga que abandonava la ciutat per la carretera de la costa fugint dels moros, comprendrem que el monòlit de sa Feixina no té espai a la iconografia monumentalista de la Palma democràtica. Ho record, una vegada més, perquè una enquesta del diari Última Hora, entre diverses personalitats de la política i de la cultura, encén totes les alarmes dels que, confiant en les promeses de l'esquerra, n'esperaven un dia o l'altre la demolició. Gairebé tots els entrevistats advoquen per la continuïtat adduint raons artístiques o de reconciliació. Artístiques? Arno Breker va ésser un escultor infinitament més valorat que Ortells, i digueu-me quantes de les obres que va esculpir en honor del feixisme poden veure's a les places de Berlín. Que en prengui nota la batllessa, la senyora Calvo, a qui veig força preocupada davant la possibilitat que un escalfament ideològic repercuteixi en l'empobriment monumental de la ciutat. Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mathaussen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls. És lamentable. Però, què hi farem?
Llorenç Capellà. Escriptor.
Diari de Balears (6-XI-07)
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Ernesto Che Guevara: 41 anys d'ençà el seu assassinat. Homenatge al lluitador exemplar (i II)
pobler | 10 Octubre, 2008 05:28 |
A Xile, l'any setanta (pel setembre) una coalició esquerrana guanya les eleccions i pareix que permet el que s'anomena la "via xilena al socialisme". És un somni que dura poc. De seguida que el nou govern prova de tocar alguna multinacional (el control del coure per part dels ianquis és total), el govern democràtic (i els seus dirigents: Allende) són, de fet, condemnats a mort per l'imperialisme. L'ambaixada ianqui dirigeix en els anys setanta un procés (amb la complicitat dels partits de la dreta i extrema dreta i sectors de l'exèrcit) contra el govern socialista de Salvador Allende. Finalment els EUA donen l'ordre del cop i l'exèrcit, comandat per l'assassí Pinochet, se subleva (11 de setembre de 1973) i inicia una ferotge repressió contra les forces populars (marxistes i cristians compromesos amb el procés de canvi) que porta a la mort a milers i milers de xilens i xilenes. Novament és la cara bestial de l'imperialisme que sotmet per la força (i amb rius de sang) les nacions d'Amèrica Llatina (i del món). Recordem, malgrat sigui de passada, que els EUA han efectuat més de cent invasions armades contra els pobles del sud (sense comptar els nombrosos cops d'estat patrocinats i dirigits des de les seves ambaixades). (Miquel López Crespí)
Ernesto Che Guevara i la lluita anticapitalista i antiimperialista en els anys seixanta i setanta (i II)
La situació a l'Amèrica Llatina (augment progressiu dels moviments guerrillers i populars contra el capitalisme i l'imperialisme ianqui) era madura per a l'avenç de la Teologia de l'Alliberament i les Comunitats Cristianes de Base (que amb el temps anirien confluint amb les lluites encapçalades per comunistes de totes les tendències). Un capellà del Perú, Gustavo Gutiérrez, teoritzà (juliol de 1968) en la conferència "Hacia una Teología de la Liberación" aquestes implicacions socials del nou pensament cristià: "...encontrar un lenguaje sobre Dios que nazca desde la situación y sufrimientos creados por la pobreza injusta en que viven las grandes mayorías (razas despreciadas, clases sociales explotadas, culturas marginadas, discriminación de la mujer). Pero que sea, al mismo tiempo, un discurso alimentado por la esperanza que levanta un pueblo en lucha por su liberación...".
Com explica Marta Harnecker en el seu assaig La izquierda en el umbral del siglo XXI: haciendo posible lo imposible (vegeu pàgs. 29-30): "Esta inmersión en el mundo de los pobres y de los oprimidos hace del discurso teológico un discurso comprometido y con un sentido práctico. Hay un interés objetivo por la eficacia, porque [finalmente] lo que cuenta, no es tanto la reflexión teológica, sino la liberación concreta de los pobres. Es esta liberación [...] la que anticipa el Reino y agrada a Dios [...].
El món viu, en tensió revolucionària, l'heroica experiència del poble de Vietnam fent front a una de les majors potències imperialistes de la història: els EUA. El Che Guevara, finits els compromisos que tenia amb la revolució cubana, és a Bolívia a impulsar el combat per anar creant "un, dos, tres Vietnams" i ajudar així aquell poble d'herois que s'està enfrontant als ianquis i als seus sanguinaris designis. A Bolívia, amb uns destacaments militars ensinistrats per la CIA, el Che i el grup de guerrilleres que comanda cauen en una trampa i moren assassinats d'un tret al cap (com moriran -i moren encara!- tants de revolucionaris de tot el món que gosen enfrontar-ne als carnisseres ensinistrats pel Pentàgon). Però l'assassinat del Che a mans de la CIA no atura (ans al contrari, no fa més que enfortir) els diversos moviments guerrillers antiimperialistes i anticapitalistes. La Teologia de l'Alliberament fa el seu efecte dividint i subdividint algunes de les organitzacions de la democràcia cristiana existents. D'origen cristià són el MAPU i la Izquierda Cristiana, a Xile; Acción Popular, al Brasil, ajunta forces procedents d'Acció Catòlica i moltes comunitats cristianes de base. Els Grups d'Acció Unificadora (GAU) de l'Uruguai també provenen d'aquest cristianisme crític. És el moment d'accions conjuntes cristiano-marxistes entre moviments del tipus abans esmentat amb gent de forta formació marxista-leninista (en alguns casos d'origen peronista, com els Montoneros). Arran d'aquesta unitat d'acció (sovint contradictòria) s'inicien les grans ofensives contra els governs-lacais a les ordes dels ianquis. Els Tupamaros passen a portar l'avantguarda de la lluita antisistema a l'Uruguai; a l'Argentina són els trotsquistes del Ejército Revolucionario del Pueblo (ERP) i els Montoneros (peronistes) els que, amb els cristians de base i altres militants independents, porten a coll la lluita contra els governs corruptes posats pels EUA o les assassines dictadures militars que imposa la CIA aquí i allà. Al Brasil porta endavant la lluita Acció Alliberadora Nacional (dirigida per Marighella); i a Xile, el MIR esdevé una avantguarda revolucionària cada vegada més sòlida.
Amb el temps es van consolidant diverses estratègies per a arribar al poder. Les provatures guerrilleres són sistemàticament perseguides per exèrcits i forces repressives ensinistrades per especialistes ianquis. La liquidació i extermini físic (com el que s'esdevingué amb el Che o el sacerdot Camilo Torres a Colòmbia) marca la "via ianqui a la pau". Sovint, vistes aquestes perspectives d'anihilació total, diversos collectius socialdemòcrates, socialistes i/o cristians, cerquen en les "vies legals" la possibilitat de rompre amb la dependència de l'imperialisme. A Xile, l'any setanta (pel setembre) una coalició esquerrana guanya les eleccions i pareix que permet el que s'anomena la "via xilena al socialisme". És un somni que dura poc. De seguida que el nou govern prova de tocar alguna multinacional (el control del coure per part dels ianquis és total), el govern democràtic (i els seus dirigents: Allende) són, de fet, condemnats a mort per l'imperialisme. L'ambaixada ianqui dirigeix en els anys setanta un procés (amb la complicitat dels partits de la dreta i extrema dreta i sectors de l'exèrcit) contra el govern socialista de Salvador Allende. Finalment els EUA donen l'ordre del cop i l'exèrcit, comandat per l'assassí Pinochet, se subleva (11 de setembre de 1973) i inicia una ferotge repressió contra les forces populars (marxistes i cristians compromesos amb el procés de canvi) que porta a la mort a milers i milers de xilens i xilenes. Novament és la cara bestial de l'imperialisme que sotmet per la força (i amb rius de sang) les nacions d'Amèrica Llatina (i del món). Recordem, malgrat sigui de passada, que els EUA han efectuat més de cent invasions armades contra els pobles del sud (sense comptar els nombrosos cops d'estat patrocinats i dirigits des de les seves ambaixades).
A Vietnam l'imperialisme, malgrat que ha llençat més tones de bombes (i de napalm!) que tot el que es llançà durant la segona guerra mundial, es veu que perd la guerra d'agressió. Cuba (la revolució ha expropiat les grans multinacionals dels EUA) s'ha consolidat després de la vergonya derrota de l'expedició anticubana muntada per la CIA. Washington creu que és l'hora d'acabar amb les floritures democràtiques. És el moment dels cops d'Estat i de la sang a lloure. Cop d'estat a Xile (1973) amb milers d'assassinats per la dictadura militar; cops d'estat a l'Uruguai (1973) i a l'Argentina (1974). Al Brasil la CIA ja havia organitzat una ferotge matança d'opositors esquerrans l'any 1964. A Bolívia, Hugo Bánzer (dirigit per l'ambaixador dels EUA) comença la matança de revolucionaris l'any 1971.
Els sofriments que aquestes dictadures pro ianquis han causat als pobles no té nom. La sang vessada: infinita. És l'hora de les tortures, dels desapareguts a Xile, Bolívia, Argentina, Uruguai, Brasil... Poca cosa tenen a envejar els assassins ensinistrats pels assessors ianquis a les SS hitlerianes. Fa vint-i-cinc anys que els supervivents d'aquest genocidi contra l'esquerra marxista i contra els cristians compromesos (o simples persones progressistes independents) és comentat pels mitjans informatius d'arreu del món. La recent batalla per aconseguir jutjar el criminal Pinochet és una bona aprova de la sensibilització mundial quant a aquelles carnisseries... Només intellectuals servils que treballin (conscientment o inconscientment) per l'imperialisme poden provar d'ocultar i dissimular tanta infàmia, tants crims contra els drets més elementals de les persones.
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Nanda Ramon: felicitacions! S'ha retirat la Cruz de los Caídos del carrer del Mirador de Palma!
pobler | 09 Octubre, 2008 17:48 |
LA CREU
Avui de matí, la brigada municipal ha procedit a retirar la Cruz de los Caídos del carrer del Mirador de Palma, situada entre la Seu i l'Almudaina.
Es dóna així compliment a la Llei de Memòria Històrica, que demana la retirada dels símbols vinculats a la dictadura i la repressió. És aquesta una passa més en l'adequació dels elements públics als valors democràtics. Una passa que s'ha fet amb fermesa i serenor i a la llum de la reflexió i la documentació, ja que la mateixa llei preveu exceptuar-ne l'aplicació en el cas que els monuments franquistes poguessin contenir elements patrimonials o artístics que fessin recomanable la seva conservació i protecció.
Els informes i la documentació aportada en aquests cas, però, deixen clar que no hi concorren (ni en el planejament, ni en el catàleg, ni en la bibliografia acadèmica) cap d'aquests valors. Així, doncs, s'havia de procedir a la seva retirada.
Per a mi és sobretot important en tant que representa avançar perquè els elements públics de la ciutat simbolitzin i homenatgin valors compartits i que siguin espais de trobada i no de confrontació o exclusió.
http://www.nanda.cat/post/58474 Blog Nanda Ramon
En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. (Miquel López Crespí)
La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT... (Miquel López Crespí)
Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma
En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.
Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.
Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.
La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT...
Una campanya de mesos que portà OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)... -per a anar esborrant de la nostra ciutat l'empremta dels quaranta anys d'opressió quant a la retolació d´avingudes, carrers i places.
L'OEC repartí milers de fulls volanders per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí uns autoadhesius meravellosos que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització; autoadhesiu que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.
Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el secretari general de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.
'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el medi ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.
'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".
La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc.- fou un punt de referència combatiu en aquella època de brutal desmemòria històrica practicada pels partits del règim.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) |
Retroenllaços (0)
Menú
Cerca
Calendari
| « | Abril 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
| 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
| 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
| 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
| 27 | 28 | 29 | 30 | |||
Recentment
- Crònica sentimental de les tertúlies clandestines a les llibreries de Palma (Mallorca) – Anys 70 (Pàgines del meu dietari)
- Illes - La guerra civil i la novel·la històrica
- Pere Rosselló Bover i els escriptors de la generació literària dels 70: Miquel López Crespí
- La generació literària dels 70 i el compromís polític - Records de l´escriptor Miquel López Crespí
- Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)
- Llorenç Villalonga i el feixisme - Onada Edicions publica Les vertaderes memòries de Salvador Orlan
- Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)
- Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (II)
- Subversió i narrativa experimental en els anys 70 i 80 (I)
- Mallorca, 1936 - El darrer Primer de Maig de la República
- Crònica sentimental de les tertúlies clandestines a les llibreries de Palma (Mallorca) – Anys 70 (Pàgines del meu dietari)
- Narrativa insular del segle XX: Un viatge imaginari i altres narracions
- Tal com èrem (Palma, Anys 70) – La Brigada Social i les tortures – Crònica sentimental de la transició -
- Les cròniques d´una Mallorca ja desapareguda - Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Un viatge al futur
- Sade, Marx, Villa, Zapata, Durruti, Trostki, Sandino... - Les falses memòries de Felipe González (XIV)
- La generació literària dels 70 - El meu primer Premi Ciutat de Palma
- La generació literària dels 70 i el compromís polític - Records de l´escriptor Miquel López Crespí
- Portugal 1974 - La Revolució dels Clavells i la Cultura
- Recuperar la nostra memòria històrica: Fets i personatges (El Tall Editorial), de l’escriptor Miquel López Crespí
- Detencions i interrogatoris - El compromís polític de la generació literària dels anys 70
- Crònica sentimental de les tertúlies clandestines a les llibreries de Palma (Mallorca) – Anys 70 (Pàgines del meu dietari)
- Els premis literaris i el control de la cultura
- La npvel·la històrica a les Illes - Articles de Pere Antoni Pons, Jaume Vicens, Mateu Morro, Pere Rosselló Bover, Jaume Obrador, Eduard Riudavets Florit... - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí -
- La generació literària dels 70 i el compromís polític - Records de l´escriptor Miquel López Crespí
- Sa Pobla (1940) i els presoners republicans - Memòria dels vençuts
- La poesia catalana contemporània i la memòria històrica: Espais secrets
- Cròniques d´una Mallorca ja desapareguda
- El meu primer Premi Ciutat de Palma
- Guillem Frontera, Miquel López Crespí, Pere Rosselló Bover i la generació literària dels anys 70
- Els hereus del POUM a les Illes: l'Organització d' Esquerra Comunista (OEC)
- El Maig del 68, els situacionistes i la poesia mallorquina contemporània
- Els altres comunistes i la transició
- Pau Faner, Joan Martorell, Raphel Pherrer i Eduard Riudavets comenten el llibre de Miquel López Crespí Camins literaris (Ona Mediterrània Edicions)
- Literatura catalana i novel·la històrica
- París i els autors de sa Pobla
Categories
- Pàgines del meu dietari [146]
- Sa Pobla i la literatura mallorquina [451]
- General [180]
- Memòria històrica [2069]
- La generació literària dels 70 i els viatges [19]
- Literatura [2586]
- Fets i personatges [961]
- Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 [44]
- Sa Pobla, la guerra i els camps de concentració feixistes (records del pare) [41]
- Defensa de la terra [179]
- Mallorca: el paradís perdut [43]
- Història del nostres Pactes de Progrés (1999-2003 i 2007-2011) [57]
- Miquel López Crespí i els viatges - Records d´un escriptor de la generació literària dels 70 [72]
- Sa Pobla i Mallorca - Articles [634]
- La literatura catalana de Mallorca i la memòria històrica [9]
- Mallorca - Crònica sentimental dels anys 60 i 70 [94]
- Cinema [53]
- Articles [467]
- Opinions i actualitat polÃtica [936]
- L´Antifranquisme a Mallorca (records de l´escriptor Miquel López Crespí) [6]
- Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil [8]
- El món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 novel·lat per Miquel López Crespí [1]
- Les falses memòries de Felipe Gozález [20]
Els meus enllaços
Recomanats
- Aframericanet
- agustí baró
- Antifeixistes
- Articles de la campanya Salvem la Real
- Articles d´actualitat política
- Arxiu d'autors marxistes
- El Talp
- Els comunistes de les Illes (LCR)
- Els Fideus. Memòria històrica
- encaptivitat
- ERC Illes
- Francesc Matas Salla (Partit Obrer Revolucionari - POR)
- Fundación Andreu Nin
- Gabriel Janer Manila
- GOB
- Insurgente
- Ixent -Esquerra anticapitalista
- joanot colom
- La transició (la restauració borbònica)
- Literatura catalana
- Literatura catalana contemporània - Illes
- Literatura catalana moderna - Illes
- Llibertat.cat - Esquerra Independentista
- Llibres de Miquel López Crespí
- Llorenç Capellà
- Mallorca republicana
- Maulets
- MDT (Moviment de Defensa de la Terra)
- Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca
- Memòria històrica de les Illes Balears
- Miquel López Crespí a Facebook
- nodo50-contrainformació a la xarxa
- Nubulaya
- Obra Cultural Balear (OCB)
- Per la Independència
- Per la independència i la república
- Per una esquerra alternativa
- Pere Capellà
- Pere Rosselló Bover
- Picalsud
- PSAN
- PSM
- Textos clàssics de l´esquerra
- Web de l'escriptor Antoni Vidal Ferrando
- Web de l'escriptor Miquel López Crespí
Comentaris recents
- Francesc: per record i reflexió dels horrors que allí hi hagué.
- Cati: Estic molt interessada en tot el q envoltavel Salvador Puig...
- Antoni Ramis Caldentey: Bon dia Miquel, dues preguntes: 1 El diari original està...
- Martí Canyelles: Molt interessant Miquel. Vaig llegint els teus articles i per...
- Lourdes Masip Torres: Jo vaig néixer a l'any 50 i el teu relat és clavat als meus...
- Montserrat: Estic investigant sobre el mitjà de subsistència a Sa Pobla en...
- Vela: Miquel, et dono l'enhorabona per aquesta distinció, considero...
- cucut: N'Eberhard Grosske té por que els de Podem el deixin sense cap...
- Assumpció Cantalozella: Miquel, Tens molt de material interessant. Sou...
- Jesús García Marín: Estimat Miquel Algo le pasa al blog porque no salen las...
- Vela: Sí, els dono la meva enhorabona, senyors i senyores que es...
- Vela: Sí, els dono la meva enhorabona, senyors i senyores que es...
- Enrique: Me complace dirigirme a usted con respeto, y sin ánimo de...
- martí: la placa jo no l'he vista mai. hi ha una foto a la Gran...
- Jesús García Marín: Todas una institución cultural de Balears. Creo que en este caso...
- Bernat Muniesa: Durant el procés i assassinat de Salvador Puig Antich el rol...
- Carme: Veient com estan les coses ara a les Illes, no puc sentir altra...
- Manel: M'agrada aquest terme damunt el que reflexiones a l'article....
- Assumpció ( Sunsi Massanet): Esteus articles em fan veure coses q intuia però no tenia...
- Vela: No, no tenen vergonya: ni aquells que, sense cap mirament han...
- Brhm: Aquest reconeixement ve un poc tard, sobretot en una època en la...
- Vela: Amb aquest comentari, vull expressar la meva tristor per la...
- Pepet: Aquest Carbonero ha cobrat, amb els resultats de les darreres...
- Bernat Muniesa: La Transacció fou BORBÓN Y CUENTA NUEVA, Soc completament d'acor...
- Diari de Balears: Cal intervenir a Líbia Miquel Àngel Llauger |...
- A Puig: Pot ser vos interessarà això: ...
- xavier: Ho reconec... sóc un il·lús. Jo em pensava que els premis de...
- Isabel Mut: Em cansa que per lloar els poetes com Blai Bonet hagem de...
- Un decebut de la lataforma: Però aquesta dona encara defensa l'entorn de La Real? pensava...
- peptorro: Sí, aquests governs que s'anomenen democràtics, tenen un bon mal...
- dBalears: El GOB diu que el segon cinturó incompleix la Llei d'Ordenació...
- Tribuna Mallorca: La Sibil·la i la recuperació de l’autoestima El vespre del...
- tomeu: Crec que és un exercici molt adient, fer memòria, ara en penjaré...
- Antoni Alorda: Més sobre la unitat de l'esquerra nacionalista tonialorda...
- carme andreu rosell: amb homes com tu el mon seria millor gracies per ser en aquest...
- Carme: Hola Miquel, m'ha agradat molt l'article, i volia fer-te una...
- Núria Roig (F. Randa): Llibre exhaurit. Actualment intentem informatitzar els llibres...
- Laura Solà: Hola, fa molt de temps que busco el llibre "La traïció...
- L'AJM demana la protecció i revaloració de l'àrea rural del barri: L'AJM demana la protecció i revaloració de l'àrea rural del...
- Diario de Mallorca: Carbonero contrata a un compañero para un proyecto en el que...
- Siau qui sou: És igual qui guanyi o perdi, els polítics no tenen cap obra...
- Rosa Grifell: Sóc una gran admiradora del teu blog i la teva trajectòria....
- Manel: No podem oblidar que el PSM forma part del govern que ha decidit...
- IB3: UGT acusa el conseller Jaume Carbonero de “tirar els doblers”...
- Seba: Hola Oliverio, exactamente, estamos hablando del mismo José...
- Seba: Hola Oliverio, exactamente, es el mismo José Reche García, vivió...
- Cil: A veure si ens hi veim, idò, Miquel, a la mani més...
- dBalears: PSM: cap a una alternativa real La formació du a terme el...
- Crònica.cat: El PSM-EN retarda la unitat de l'esquerra nacional a les...
- El Mundo -El Día de Baleares: Principio de acuerdo preelectoral entre PSM, Verds e Iniciativa...