Miquel López Crespí - Memòria històrica

La foto de certs polítics de les Illes Balears acostant-se a manifestants -gent concentrada a la via pública, amb la intenció de rebutjar obertament l'aplicació de la "Directiva de la Vergonya", aprovada en seu parlamentària a Brussel·les-, resulta més que oiosa i repugnant als ulls de segons qui. (Cecili Buele)

Pros i contres, amb la Directiva europea de la Vergonya

A les mogudes organitzades contra la implantació imminent de la "Directiva europea de la Vergonya", és bo que se sàpiga qui és qui.

Certament, una imatge val més que mil paraules. I, com va dir aquell, un vot val molt més que milers d'imatges i paraules! En vera democràcia, clar!

La foto de certs polítics de les Illes Balears acostant-se a manifestants -gent concentrada a la via pública, amb la intenció de rebutjar obertament l'aplicació de la "Directiva de la Vergonya", aprovada en seu parlamentària a Brussel·les-, resulta més que oiosa i repugnant als ulls de segons qui.

Si més no, perquè s'hi mira de tapar allò que resulta més valuós en democràcia: el vot emès "lliurement" pel grup parlamentari al qual s'integra un partit polític qualsevol.

Així com hi ha polítics que no se n'amaguen, donen la cara i responen dels seus actes i dels seus vots públicament: "He votat que sí, sense vergonya, a favor del que algun creatiu ha anomenat "Directiva de la Vergonya".... (Ignasi Guardans, diputat al Parlament Europeu per CIU, integrat en el grup parlamentari europeu ALDE (Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa)

D'altres n'hi ha que, no solament miren de dissimular i d'amagar la seva alçada de mà espúria, amb la qual han llançat la pedra contra els elements més febles i indefensos de les nostres societats: immigrants sense recursos ni papers per obtenir-ne! Es volen fer fotos amb els qui votarien en contra!

El passat mes de juny, dels 785 eurodiputats que ocupen escó parlamentari a Brussel·les,
367 voten a favor de la Directiva de la Vergonya
(32 eurodiputats socialistes=16 PSC-PSOE)
206 voten en contra
(106 eurodiputats socialistes=1 PSC-PSOE=Josep Borrell)
109 s'hi abstenen
(45 eurodiputats socialistes=2 PSC-PSOE)
Més de 100 eurodiputats de grups polític diversos no voten!

Si fas números i calcules què hagués passat, si els 32 eurodiputats socialistes haguessin votat en contra o simplement s'hi haguessin abstengut... t'adones que haguessis vist un Parlament europeu majoritàriament desfavorable a la Directiva de la Vergonya!

Aleshores, com és possible que, després d'empènyer i aconseguir que el Parlament Europeu faci una passa tan transcendent en la manca de respecte pels drets humans, -oferint-hi 32 vots que hi resulten indispensables- membres del PSOE s'avenguin, ara, a voler fer creure a la ciutadania que ells també s'hi sumen, a les manifestacions i concentracions en contra, d'aquestes conseqüències negatives que certament tothom sap que se'n deriven?!

La política d'immigració comuna, a Europa, no pot començar pitjor de com s'ha fet: amb una passa tan insultant, prepotent i repressiva, com la realitzada "conjuntament" entre els grups polítics més representatius de l'Estat espanyol i de les Illes.

El PP i el PSOE, de bracet, per enfrontar-se a l'element més feble! Com en altres ocasions...

És bo que se sàpiga que, gràcies a aquests 32 vots socialistes, el mes de juny passat Europa aprova la Directiva de la Vergonya, que tantes entitats cíviques, a Mallorca i fora de Mallorca, rebutgen per inhumana i vergonyosa.

Serà bo que es tengui en compte, quan s'acosten altra volta els moments més decisius per tornar a triar qui ens representi al Parlament Europeu.

Més que valorar-ne les fotos que es van fent, caldrà mirar-ne els vots que emeten!

La composició del Parlament Europeu, en aquests moments, el darrer any de la legislatura que s'acaba ve a ser aquesta més o manco:

01 Grup polític PPE-DE -Partit Popular Europeu+Demòcrates Europeus- (PP):
288 eurodiputats (vota a favor de la Directiva europea de la Vergonya)

02 Grup polític SOCIALISTA (PSIB-PSOE):
216 eurodiputats (vota a favor, i en contra i s'absté, davant la Directiva europea de la Vergonya)

03 Grup polític ALDE -Aliança de Liberals i Demòcrates per Europa-
(UM): 99 eurodiputats (vota a favor de la Directiva de la Vergonya)

04 Grup polític UEN -Unió de l'Europa de les Nacions-:
43 (se'n reparteix el vot)

05 Grup polític -VERDS-ALE (ERC, PSM):
proposa que es retiri la Directiva de Retorns i vota en contra (43)

06 Grup polític IUE-IVN -Esquerra Unitària Europea/Esquerra Verda Nòrdica- (EU-V):
41 eurodiputats (s'oposa a la Directiva de la Vergonya i vota en contra)

07 Grup polític ID -Independència i Democràcia- :
22 (se'n reparteix el vot)

08 Grup polític No inscrits:
32 (se'n reparteix el vot)

Tenir-ho ben present, potser que resulti ser un bon test, a l'hora de triar amb molt més seny qui ens ha de representar al Parlament d'Europa l'any que ve!

Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, juliol de 2008

Blog Aframericanet http://aframericanet.cecili.cat/post/54298

Els anys de preparació que comporta cada obra i algunes, sense exageració, són el producte de l'experiència vital i humana d'una vida, fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat. Com he escrit una mica més amunt, els problemes sorgeixen quan has de portar una novel·la de quatre-centes pàgines a l'editorial. Aleshores, si no ets un escriptor de best-sellers o amb prou endoll institucional perquè algú del poder doni suport a una edició d'aquesta grandària, l'editor posa cara de prunes agres i et demana si els vols arruïnar amb tant de material escrit. (Miquel López Crespí)

Els premis literaris i els problemes de l'escriptor català (pàgines del meu dietari)

La realitat és que no sé començar a escriure una novel·la històrica sense un treball previ de documentació, de planificació dels capítols i de sinopsi de l 'obra i dels personatges. Segurament, com m'ha passat en nombroses ocasions, al final de tanta feina solament empraré una part d'aquest material, però el meu sistema d'escriure m'ha anat acostumant a fer-ho sobre la base d'aquests fonaments. És el que vaig fer amb novel·les com Estiu de foc (Columna, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa, Barcelona, 2003), Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Mallorca, 2005) i Damunt l'altura (Pagès Editors, Lleida, 2006).

Els anys de preparació que comporta cada obra i algunes, sense exageració, són el producte de l'experiència vital i humana d'una vida, fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat. Com he escrit una mica més amunt, els problemes sorgeixen quan has de portar una novel·la de quatre-centes pàgines a l'editorial. Aleshores, si no ets un escriptor de best-sellers o amb prou endoll institucional perquè algú del poder doni suport a una edició d'aquesta grandària, l'editor posa cara de prunes agres i et demana si els vols arruïnar amb tant de material escrit.

L'exigència editorial d'un nombre determinat de pàgines és un condicionament que tanmateix tens en compte en la fase inicial de redacció del llibre. Vulguis no vulguis, per molt de temps que tenguis pel davant, per molt que estiguis immers en la fondària de la història que relates, el cert és que, pensant en la possibilitat d'edició, sempre tens presents els entrebancs que et pot posar l'editor quan li lliuris l'original. Els condicionaments del mercat, els vicis editorials establerts, et limiten, en certa mesura, i aquesta dura realitat, per molt que ho intentis deixar a un costat, plana com una pesada llosa al damunt de l'escriptor. Però aquestes dificultats, amb tots els problemes que se'n deriven, no haurien d'impedir que l'autor exhaureixi al màxim totes les possibilitats que dóna la història que vol narrar. Per això, quan he escrit alguna de les novel·les que he citat anteriorment no m'he posat cap límit, ni en el temps que em portaria la redacció ni en la llargària de l'obra. Ans al contrari, segurament m'hauria agradat tenir encara més temps i, per tant, més possibilitats per a indagar en tots i cada un dels personatges i les accions que obre cada obra una vegada iniciat el procés creatiu.

I, per això mateix, les novel·les que he citat sempre han tengut problemes, tant per a la seva edició com per a presentar-les a algun dels concursos literaris existents.

Si fas novel·les de més de quatre-centes pàgines, tendràs problemes, tant amb els editors com amb la seva hipotètica presentació a un concurs literari. La majoria dels concursos tenen per norma situar un límit de cent cinquanta pàgines per a poder-hi participar; altres, més generosos, amplien les possibilitats fins a dues-centes, però tot el que sobrepassi aquestes limitacions ja resulta problemàtic. La "justificació" que se sol donar és que els jurats no tendrien temps per a llegir un munt de novel·les tan extenses. Per a desgràcia de crèduls concursants, entre els quals, ho he de reconèixer, em puc situar jo mateix, no sempre determinats membres del jurat llegeixen les nostres obres malgrat que aquestes siguin curtes. Tot concursant amb un mínim d'experiència s'ha trobat amb la desagradable sorpresa, en demanar que li retornin els originals presentats a tal o qual premi, que l'obra retornada li arriba sense cap signe de manipulació, intacta, sense arrugues, talment com la va lliurar el seu dia. Tot plegat, signe evident que algun dels membres d'aquell jurat només ha llegit, i a voltes ni això!, el llibre del seu endollat deixant de banda el gruix dels concursants.

Les batalles, els enfrontaments en les deliberacions d'un jurat per a lliurar un guardó, a vegades no es lliuren per valorar una determinada qualitat literària. Aniria ben errat qui s'imaginàs tanta justícia. Sovint dos clans literaris o dues camarilles editorials pugnen per col·locar el seu recomanat. La qualitat és el que menys importa i, evidentment, tota aquesta genteta demostra que no ha llegit les obres presentades al concurs i que el que volia era guardonar el seu amic o a l'endollat de l'editorial o institució corresponent. Altres vegades, en no arribar a cap acord i esdevenir molt enfrontats els interessos en joc, hi ha premis que es declaren deserts. En la majoria d'ocasions tampoc sol ser veritat que, com diu el comunicat final, "entre les obres presentades no n'hi havia cap de qualitat suficient per a ser guardonada". Tot plegat, una mentida més. El que hi havia era un profund desacord entre els membres del jurat, ja que cada un dels clans el que volia era donar al premi a un dels seus. Res d'importar a ningú "la qualitat" d'unes obres que, com hem dit, sovint ni s'han llegit.

Però parlàvem dels problemes que comporta per a un autor escriure novel·les una mica més extenses del que es considerat "raonable" pel món editorial i pels organitzadors dels diversos concursos literaris existents al llarg dels Països Catalans.

Imaginau les poques possibilitat d'editar que haurien tengut Marcel Proust, Stendhal, Lev Tolstoi, Mikhaïl Xólokhov o Ramon Llull si s'haguessin trobat amb editor amb aquestes concepcions. Joyce, com és sabut, s'hagué de pagar l'edició del seu Ulisses, i molts dels altres escriptors citats tengueren la sort de comptar amb editors amics, influències polítiques, cas de Xólokhov, o molts recursos econòmics, com va ser el cas de Lev Tolstoi en el seu temps. Els autors catalans d'ara mateix no tenim aquestes possibilitats i, condicionats com estam per la realitat cultural i editorial del nostre país, mai no podem tenir la seguretat que les nostres obres sortiran editades tal com les hem escrites.

Aquest problema, el nombre de pàgines que accepten editorials i concursos, condicionà la publicació de novel·les com Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts, El darrer hivern de Chopin i George Sand, Corambé: el dietari de George Sand i, també Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera i Damunt l'altura.

Parlarem una mica de la història d'aquestes dues últimes novel·les.

Quan m'arribaren a les mans les bases del premi de novel·la Ciutat de Pollença ja feia un parell d'anys que treballava en el projecte de novel·lar la vida de Miquel Costa i Llobera. Es pot dir que ja tenia l'obra quasi enllestida. Havia escrit una obra d'aproximadament cinc-centes pàgines i era a la fase de correccions i retallades de certes repeticions que anava trobant i que, com és evident, no m'acabaven d'agradar. Com tot escriptor sap, si coneix de veritat el seu ofici, en un determinat moment de la creació literària el problema no és, ni molt manco, continuar amb la redacció de la novel·la, sinó saber tallar el que s'ha escrit de sobrer. L'art, en aquest precís instant, consisteix a saber ben bé quins són els paràgrafs o fins i tot els capítols que s'han de suprimir. Fragments estimats de l'obra, escrits, ningú no ho dubta, amb amor i sacrifici i que, en un primer moment, podien semblar essencials i que ara, acabant la redacció definitiva, hom comprova que no aporten res o aporten molt menys del que imaginàvem en el moment de redactar-los.

Si no record malament, les bases del Premi de Novel·la Ciutat de Pollença demanaven solament unes cent cinquanta pàgines. El premi, a part de comportar una substanciosa dotació econòmica, establia l'edició de la novel·la que havia de ser publicada per El Gall Editor, l'editorial que porta endavant l'amic Gracià Sánchez. Com en altres ocasions em trobava davant el dilema, si volia concursar, de fer una lectura molt selectiva del treball que ja tenia enllestit i presentar el que considerava més essencial.

Finalment l'obra quedà finalista i va ser editada per l'editorial de Pollença abans esmentada en el mes de juny de 2005. Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera agrupa dinou capítols, les dues-centes trenta-quatre pàgines del llibre que abasten la vida del conegut autor de "Lo Pi de Formentor", l'autor de Poesies, Horacianes i tants d'altres llibres cabdals en el nostre ressorgiment cultural i nacional.

L'obra, i en parlar de l'obra ara ja no ens referirem solament a Defalliment, sinó a la novel·la completa de la qual forma part Damunt l'altura, el llibre que acaba d'editar Pagès Editors de Lleida, és una reflexió sobre la problemàtica d'un escriptor catòlic de finals del segle XIX i començaments del XX.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Manifest commemoratiu del 18 de juliol de 2008

(Dia Europeu de condemna del Règim Franquista)

És avui un dia per commemorar, per recordar, però no pas per celebrar. No són poques les dates en la història universal que han passat a formar part de llista de dies de la ignomínia: El 18 de juliol de 1936, és per desgràcia i per mèrits propis, una de les dates destacades d’aquesta funesta relació. Aquell dia, esclatà una guerra incivil, brutal i inhumana, que desembocà en una dictadura militar, repressora i assassina, que va fer retrocedir la societat espanyola decennis en els seus aspectes econòmics, culturals, de sociabilitat i convivència, en política i el que és més terrorífic, en el camp dels drets humans.

La mort del dictador, per causes naturals, suposà la fi del seu règim de terror opressor, però no representà la desaparició del seu llegat. Aquest llegat és ben viu avui en dia, en ple s. XXI, en molts de carrers i espais públics de les nostres ciutats i pobles. Però, el que és més trist, és que tot això esta passant en una societat que es diu a si mateixa, moderna, lliure i, el que és pitjor, es defineix com DEMOCRÀTICA¡¡¡

Part d’aquest llegat és simbòlic. Però no és ni innocent ni inofensiu. La simbologia Franquista és ben viva a Ciutat de Mallorca i en molts de pobles de les Illes Balears. Dins un mateix espai, com el del Cementeri de Ciutat, podem trobar el monumental mausoleu dels Aviadors Feixistes Italians morts durant la guerra civil al servei de Franco, que contrasta vivament amb la quasi oblidada i gens dignificada fossa comuna, on hi romanen centenars, pot ser milers de demòcrates Republicans, assassinats pels Feixistes Espanyols i el seus aliats Italians.

La “Creu dels Caídos”, el monument al Creuer “Baleares” de Sa Faixina, el monolit dels “Jinetes de Alcalá” de la Plaça de Santa Catalina o el C/ Garcia Morato de La Soledat, són alguns exemples d’aquesta incompleta llista monumental del Franquisme a Ciutat. Un problemàtic llegat simbòlic, al qual les diferents administracions democràtiques municipals i autonòmiques no han pogut, o no n’han sabut o no han volgut, donar solució. Els darrers episodis del monuments als “Caidos Por Dios y Por España” de Santa Maria del Camí i de Ciutat de Mallorca, són dos clars i clamorosos exemples de la incompetència política per donar una solució satisfactòria a aquesta vergonya, que podem qualificar d’única a l’Europa del s. XXI.

També volem aprofitar aquesta data ignominiosa, per condemnar un cop més el cop d’estat cívicomilitar del 18 de juliol de 1936 i la dictadura del General Francisco Franco. No hem d’oblidar que ara fa 2 anys el Consell d’Europa, a proposta del Eurodiputat Maltès Leo Brincat, declarà el 18 de juliol, tots els 18 de juliol, com el dia Europeu de Condemna del Franquisme. Sense cap mena de dubte, podem fer nostres les conclusions d’aquella proposta parlamentaria que, entre d’altres, exigia de les autoritats Europees i Espanyoles:

1-Que no es posin més excuses a l’hora d’ajudar de totes les formes possibles a els associacions dedicades a Recuperar la Memòria Històrica de les víctimes de la guerra civil i de la repressió Franquista.

2-La creació d’una comissió Europea i espanyola, que investigui els crims contra els drets humans comesos pels Feixistes, durant la guerra civil espanyola i la dictadura militar.

3-Que es posi a l’abast dels investigadors i historiadors tota la documentació relativa a aquells anys, en especial aquella relacionada amb la repressió Franquista. Així mateix s’ha de posar a l’abast dels historiadors i investigadors, tota aquella documentació, que essent pública, roman en mans de particulars o societats privades, especialment aquella conservada per la Fundación Nacional Francisco Franco.

4-La localització, exhumació i identificació, tant de les fosses comunes, com de les restes de les víctimes Republicanes de la guerra civil enterrades de manera ignominiosa a milers de fosses comunes.

5- La creació d’una comissió de la Veritat i que es revisi com s’explica i s’ensenya la guerra civil i la dictadura als centres educatius.

i 6- La retirada immediata de tota la simbologia Franquista, que encara avui en dia, 70 anys després de la fi de la guerra civil i més de 30 anys des de la mort del dictador, podem trobar als carres i places dels pobles i ciutats de l’estat espanyol.

A dia d’avui, aquestes conclusions no són una realitat i gairebé no s’ha fet quasi cap punt dels anteriorment indicats. Ni la tan airejada Llei de la Memòria Històrica, aprovada pel Govern Central, ha estat capaç de donar satisfacció a les demandes de la majoria de les associacions de Memòria Històrica ni de la societat civil.

Els desapareguts de la guerra civil encara són això: Desapareguts. Son víctimes de la guerra i de la dictadura i ara també ho són de la democràcia.

Els papers de la repressió, gairebé l’únic camí que ens quedar per saber la veritat, segueixen sense classificar, en ocasions en mans de particulars. Els carrers són plens de símbols del Feixisme. La comissió de la veritat Espanyola i Europea, es una utopia més, només una declaració de bones intencions que roman en l’oblit.

En definitiva, el Franquisme es legal a dia d’avui, les seves sentències judicials son “jurídicament vàlides”, alguns del seus hereus segueixen on sempre i a cops ens volen donar lliçons de democràcia. Les seves lleis han estat derogades, no pas abolides com s’hauria d’haver fet. El Franquisme no va tenir mai legalitat ni legitimitat. Una condemna de més o de manco, no ens retornarà els nostres desapareguts, no ens durà les veritats sobre la repressió, no eliminarà la Simbologia Franquista. Una condemna del Règim Franquista, pot ser no servirà per res. Les nostres víctimes han de menester més fets i manco paraules. Han de menester politiques clares, directes i contundents i que solucionin d’una vegada per totes, sense trampes ni subterfugis legals ni gramaticals, els problemes heretats del passat dictatorial.

PROU DILACIONS, PROU DIVAGACIONS, VOLEM SOLUCIONS JA¡¡¡¡¡

Volem i desitgem que aquest 18 de juliol, no sigui un dia més.

Volem que avui tot comenci a canviar.

Volem que aquest dia de juliol, sia el punt d’inflexió, el principi del final del llegat Franquista.

Volem que a partir d’avui mateix, les autoritats politiques competents es posin a disposició de la societat per donar respostes a les demandes d’una reparació de les víctimes del Franquisme, amb veritat, amb justícia i amb una més que necessària reparació moral, juridica i legal de les víctimes Republicanes de la guerra civil i la dictadura Franquista.

Moltes Gràcies

Associació Memòria de Mallorca, Juliol de 2008.

Les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nulles informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat encapçalant el combat en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat). (Miquel López Crespí)

Per la substititució de tots els noms imposats pel feixisme a les nostres places i carrers. Memòria històrica de la transició

L'OEC repartí milers de fulls volants per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí unes meravelloses aferratines que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització. Aferratina que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

Josep M. Llompart, que no veia gens clar les dilacions del Pacte Autonòmic, em convidà a escriure a la secció que tenia en el diari Última Hora, "La Columna de Foc". Oferiment que vaig acceptar ben de grat perquè, en aquelles alçades de la reforma, eren pocs els mitjans que se'ns oferien als revolucionaris mallorquins. Com ja he explicat amb detall a L'Antifranquisme a Mallorca (l950-1970), les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nulles informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat encapçalant el combat en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat; silenci damunt les activitats de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants; tampoc no existíem ni a Sanitat, ni a pobles; a Menorca, l'OEC era una força determinant i també planava el silenci damunt la nostra lluita.

1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

No és estrany que actualment els historiadors propers al PCE, persones, en definitiva que no visqueren aquells esdeveniments, ara, consultant els diaris de l'època o parlant solament amb protagonistes d'un partit (especialment partidaris del carrillisme illenc) es pensin que tot a Mallorca fou obra del PCE. Però del subjectivisme i parcialitat d'alguns estudiosos que afavoreixen amb els seus escrits, una tan sols de les moltes forces de l'esquerra mallorquina que ajudaren a bastir el moviment obrer i popular de les nostres Illes, en parlarem més endavant.

En aquest capítol volíem deixar constància del creixent mur de silenci que -des dels mitjans de comunicació oficials- s'anava fent entorn de les opcions autènticament esquerranes (parlam de partits i organitzacions tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT, etc, etc).

Un exemple evident del que estam escrivint va ser -entre moltes altres- la campanya de mesos que porta OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)...- per a anar esborrant de la nostra Ciutat l'empremta -en la rotulació d'avingudes i places- dels quaranta anys d'opressió feixista.

L'OEC repartí milers de fulls volants per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí unes meravelloses aferratines que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització. Aferratina que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el Secretari General de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.

'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el mitjà ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.

'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".

La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc- fou un punt de referència combatiu; només sortí reflectida en un parell de retxes a Baleares i a Última Hora. Vegem, per exemple, què en deia aquest darrer diari (26-V-1978). A un raconet (i això ho feien amb totes les notícies referents a l'esquerra revolucionària mentre empraven primeres pàgines i grans titulars per a promocionar qualsevol dels nous personatges que calia enlairar a causa del seus acords amb la reforma del franquisme que portava a terme la classe dominant) es podia llegir, dificultosament: "Cambio de nombres de calles y plazas. La Organització d'Esquerra Comunista ha dirigido un escrito al alcalde de Ciutat, Paulino Buchens, proponiendo el cambio de los nombres de calles y plazas, a fin de, entre otras cosas, terminar con el 'continuat procés de destrucció i despersonalització, aguditzat per la victòria feixista...'

'La OEC propone la formación de una comisión integrada por la Obra Cultural Balear y personalidades de marcada significación cultural en las Islas. La OEC piensa que una comisión con el trabajo de elaborar una nomenclatura alternativa para calles y plazas ofrecería garantías de efectividad a los nuevos y necesarios Ayuntamientos democráticos". Això era tot. I ens podíem donar per satisfets per haver sortit en una ressenya a un racó del diari! Durant anys, i a mesura que s'anava consolidant la monarquia impulsada bàsicament per PCE i PSOE, AP i UCD (els partits dels consens), això era el màxim a què podíem aspirar els partits que lluitàvem per l'autodeterminació, la república i el socialisme.

Miquel López Crespí

Del llibreNo era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

La figura de Miquel Sureda de Montaner, protagonista d'aquesta novel·la, serveix a l'autor per fer palès que el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, -amb la seva pràctica antiborbònica, de lluita per la igualtat i pel repartiment de la riquesa que produeix la societat-, s'assembla moltíssim al que es produeix a l'Estat espanyol amb motiu de la guerra civil del 36 al 39, o a les propostes anticapitalistes que el millor de la generació del 68 defensa els anys seixanta i setanta del segle passat, tant a Europa com a Amèrica Llatina. (Cecili Buele)

"París 1793". Novel·la històrica catalana, de Miquel López Crespí

Per Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca

Vet ací alguns apunts que em venen al cap, un cop acab de llegir la darrera novel·la publicada recentment pel bon company i prolífic escriptor de les lletres catalanes, el pobler mallorquí Miquel López Crespí.

1. Tragí de la lluita política a la novel·lística catalana

Amb grans dosis de seny, i moltes senyes ben marcades, Miquel López Crespí continua entusiasmat, i entusiasmant alhora, amb la publicació d'un llibre que té molt a veure amb determinats aspectes de la revolució republicana, els drets humans, o la democràcia ciutadana als Països Catalans.

L'estiu de 2008 s'afanya a publicar una novel·la històrica, que s'ho paga de llegir i comentar.

Una més, que passa a engrandir la ja ben extensa llista de novel·les lopezcrespianes sobre assumptes ben diversos. A diferència d'altres, aquesta gira entorn d'un personatge mallorquí del segle XVIII, "de família benestant". L'autor procura traure'l de l'oblit, volent fer-ne present la gesta als ulls i la ment de la gent dels nostres dies que s'hi vulgui atansar.

Es tracta del ciutadà Joan Baptista Marià Picornell i Gomila, metge i polític mallorquí, nascut a Palma l'any 1757, format a la Universitat Salamanca, interessat en la pedagogia i l'escriptura, amb idees que nodreixen conspiracions antimonàrquiques -com resumeix la Vikipèdia catalana-.

Condemnat a presó perpètua, és traslladat a La Guaira (Veneçuela) on manté contactes amb rebels patriotes i capitaneja revoltes independentistes. Un cop sufocat l'intent revolucionari, fuig a les Antilles. Hi difon la seva ideologia republicana inspirada en els ideals de la Revolució Francesa. Fracassat, s'encamina cap als EUA. Posteriorment a Cuba. Hi mor l'any 1825, a San Fernando de Nuevitas.

A la novel·la, Miquel López Crespí, fa comparèixer aquest personatge amb el pseudònim "Miquel Sureda de Montaner". Pertany a una de les famílies acomodades de Mallorca: "Els Sureda de Montaner érem una família emparentada amb les nissagues més poderoses de Ciutat. Lligams que procedien del temps de la conquesta..." (pàg. 184).

Miquel Sureda de Montaner segons l'autor d'aquesta novel·la històrica catalana, és un d'aquells joves que a la seva època "segueixen minut a minut el que s'esdevé a França, i és capaç de viatjar a qualsevol indret del món on es lluita contra la tirania" (pàg. 126).

2. Dosis grans d'erudició

L'elaboració d'aquesta novel·la traspua dosis considerables d'erudició. Pàgina rere pàgina, l'autor s'hi mostra singularment erudit. Tant pel que fa a la coneixença de corrents ideològics de l'època, com pel que respecta als personatges més representatius, com pel que té a veure amb l'entorn de tot plegat.

Identificant-se, molt sovint, amb el mateix protagonista de la novel·la, apareix com a bon coneixedor de dades i de fets que tenen a veure amb indrets que s'hi esmenten, tan nostres com són ara Barcelona, Cerdanya, Palma (Bosc de Bellver, Castell de Sant Carles, el Call), Mallorca (Escorca, Felanitx, Lluc, Miramar, Puig Major, Randa, Santa Margalida, sa Pobla), Perpinyà, Puigcerdà, València o Vall d'Aran...

O també d'altres indrets continentals d'Europa (Anglaterra, Anvers, Avinyó, Baiona, Batàvia, Bèlgica, Bordeus, Cadis, Chartres, Cisalpina, Gènova, Gibraltar, Ginebra, Istambul, La Granja, Lió, Londres, Madrid i Salamanca -d'estudiant, també-, Marsella, Milà, Moulins, Nantes, Normandia, Orléans, París, Renània, Roma, Rússia, Sant Sebastià, Savoia, Seurre, Sevilla, Suïssa, Toló, la Toscana, Tours, Vaticà o Venècia.

O fins i tot de terres d'Amèrica Llatina com Buenos Aires, Cuba, Santo Domingo, Mèxic (Yucatan), Veneçuela (Apure, Barinas, Bucaramanga, Caraques, Coro, Cumanà, Guanare, Guarané, Maracaibo, Mèrida, San Cristóbal, Trujillo, o Yaruro).

O de la mateixa d'Àfrica, com Canàries, Egipte, Guinea, Madagascar...

Tot això, ben situat a l'època que envolta el mític 1789 de la Revolució Francesa! Més concretament l'any de la Constitució i Manifest republicà que porta, quatre anys després, cap a la proclamació fallida de la República Catalana, impulsada i promoguda al Principat, sense cap casta d'èxit, des de l'altra banda dels Pirineus, l'any 1793...

En aquest àmbit, revoltes com les d'Amèrica Llatina, Andalusia, Catalunya, Galícia, Occitània, Portugal o el Rosselló, són al punt de mira preferent del protagonista mallorquí, Miquel Sureda de Montaner, cap de colla d'un grapat de revolucionaris que conspiren contra el rei espanyol Carles IV, amb l'objectiu de fer de Catalunya una nació lliure i acabar amb l'existència dels borbons.

Sureda de Montaner aprèn a moure's clandestinament pertot allà on va, sobretot a l'hora de fer les primeres passes per organitzar-se contra la monarquia borbònica i aconseguir la llibertat de Catalunya.

Arriba a ser detingut, torturat, condemnat a morir a la forca, com acostuma a fer-se aleshores amb els criminals pitjors. Indultat al darrer moment, veu que tots els seus béns li són confiscats i que els seus familiars són desterrats lluny de ca seva. Ell mateix és deportat a un penal sudamericà, a la jungla de Veneçuela, on arriba en un vaixell, encadenat i engrillonat dins d'una gàbia. Aconsegueix escapar de la presó i s'apunta a participar en l'alliberament dels pobles d'Amèrica Llatina amb Simon Bolívar...

L'acta d'acusació, redactada per inquisidors i jutges de l'Audiència de Madrid, deixa constància fefaent d'armes trobades i de llibres seleccionats a través d'anys de recerques i viatges a l'estranger del protagonista...

Els llibres, tema i assumpte que acostuma a tractar l'autor amb gran estimació i profunda delicadesa, es converteixen per al protagonista de la novel·la en les proves més evidents, indiscutibles, de la perillositat de la conspiració, als ulls del Tribunal...

3. Memòria de lluites revolucionàries

"París 1793" forma part d'una sèrie llarga d'obres històriques que s'emmarquen dins la intenció concreta, que manté l'autor, de recuperar la memòria històrica de gestes revolucionàries, de moments cabdals per als avanços més rellevants de la humanitat...

La figura de Miquel Sureda de Montaner, protagonista d'aquesta novel·la, serveix a l'autor per fer palès que el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, -amb la seva pràctica antiborbònica, de lluita per la igualtat i pel repartiment de la riquesa que produeix la societat-, s'assembla moltíssim al que es produeix a l'Estat espanyol amb motiu de la guerra civil del 36 al 39, o a les propostes anticapitalistes que el millor de la generació del 68 defensa els anys seixanta i setanta del segle passat, tant a Europa com a Amèrica Llatina.

En aquesta novel·la, com en altres obres seves, Miquel López Crespí no deixa d'assenyalar amb nitidesa mediterrània les tres cares, els tres caires que té, i que pot mostrar en qualsevol moment, qualsevol moneda.

D'una banda, la cara.

Representada en aquesta ocasió per qui manté l'afany de voler sembrar pertot arreu les dosis més elevades d'ignorància generalitzada possibles, des dels estaments més elevats de la societat: monarquia, església, noblesa, aristocràcia, papes, reis, ducs, bisbes, comtes i marquesos, virreis, poderosos, barons, inquisidors, frares i monges, moral cristiana, senyors de possessió, comissaris, oficials, canonges de la Seu, governadors, militars, censors, virreis, agutzils, botiflers, índex de llibres, trones d'esglésies, escoles de teologia, guàrdies, recaptadors d'impostos, botiguers, patricis, advocats, propietaris de plantacions...

D'una altra banda, la creu.

Representada pel món de la il·lustració, que vol fer llum sobre la realitat crua i dura que pateix la humanitat, i s'afanya a aconseguir mitjans eficients que portin a superar-la transformant-la. Ciència, filosofia, medecina, crítics, heretges, conspiradors, antireligiosos, lògies, astrònoms, matemàtics, físics, químics... Gent afanyada a recercar l'alliberament de la humanitat al més alt nivell possible, mirant d'ensorrar "el tèrbol passat inquisitorial, el bàrbar reialme de la ignorància i l'obscurantisme que representava la sagrada unió entre el clergat i l'aristocràcia espanyola" (pàg. 92).

I, finalment, el cantell de la moneda.

Representat pel poble: pagesos i menestrals, pastors, missatges, porquerets, hortolans, caçadors, criades, xuetes, pescadors, soldats, conspiradors, jueus conversos, esclaus, pobres que demanen almoina, presos, dones que han esperat un canvi social inajornable, infants, desheretats, obrers, jornalers, multituds afamegades, picapedrers, teixidors, negres revoltats a les colònies, mariners, revolucionaris, indis, esclaus, treballadors, joves desemparats, serventes, assemblees populars... On rau i roman, sobretot, -tant per al protagonista com per a l'autor del llibre- la dosi més elevada i profunda de saviesa humana i de cultura enriquidora a destriar-hi.

4. Gent que fa història republicana

Al costat del protagonista mallorquí, Miquel Sureda de Montaner, hi compareixen molts d'altres personatges d'arreu del Planeta que, d'una manera o una altra, s'hi relacionen.

D'entre aquests, cal esmentar-ne:

Membres de la família... "Tots nosaltres érem fills il·legítims d'àvies i mares que havien entretingut els tedis amb l'administrador de les finques o qualsevol servent. La nostra nissaga pretesament immaculada no era més que el resultat final de generacions d'aristòcrates enganats tradicionalment per esposes i amants..." (pag. 64)

Dones enaltides... Tot i que no siguin gaire nombroses les dones que apareixen amb nom i llinatges en el decurs de la novel·la -una quinzena de dones enfront de més d'un centenar d'homes-, el paper que hi exerceixen elles, tanmateix, sobresurt ben rellevant. En àmbits diversos, i en tasques diferents.

Sobretot pel que fa a les dones de poble, les més modestes i senzilles, les que esdevenen i es comporten com les més fermes lluitadores. Se'n remarca la participació activa, intensa i aferrissada en les lluites més decidides, orientades clarament a enderrocar el règim caduc i a instaurar-ne un altre de novell.

Colla d'amics conspiradors... Companys i germans de lògies diverses, escampades arreu d'Europa, que s'ajuden mútuament a introduir obres prohibides dins l'Espanya catòlica, llibres considerats perillosos, escrits que figuren a l'índex de les prohibicions decretades per autoritats militars, civils i eclesiàstiques d'aleshores.

Mestres ideòlegs del moment.. Com Robespierre, Saint-Just i Marat, -el triumvirat sanguinari-; com Hébert i Chaumette; hi sobresurt també Rousseau... També Napoleó i els seus somnis de modernització de l'armament pesat, l'artilleria... També Sade, amb la força penetrant dels seus escrits... on l'autor s'hi atura una mica més detengudament.

Hi reconeix la confiança que manté el marquès en la força dels seus escrits, tot i la destrucció dels seus estimats originals per part de la seva esposa. Un cop dur del qual mai no es recupera i que en refreda per sempre les complicades relacions que hi manté. Davant la major desgràcia de la seva vida, amb més de catorze anys de feina intensa ben perduda, prova de recuperar-ne l'obra de dècades que li han destruït...

Del marquès de Sade, se'n remarca, a la novel·la històrica de Miquel López Crespí, el projecte per a la millora de la salut mental dels ciutadans francesos... la seva visió d'un futur, imaginari, existent només en la seva imaginació, pel qual un equip assenyat d'arquitectes fan sorgir, de les naus immenses de catedrals i esglésies, edificis nous consagrats a l'ensenyament, la protecció del petit comerç i l'artesania, llars de persones d'edat, grans biblioteques, teatres gratuïts, llocs d'oci, espais d'encontres juvenils, sales de ball i d'esbarjos amorosos...

5. Llibres i fusells, a mode de cloenda

Si algun element em queda clar, en el decurs de la lectura d'aquest llibre, és el model republicà de societat que s'hi projecta i s'hi proclama.

No és cosa d'ara, solament. Ja fa molta d'estona que la pervivència d'un model d'estat com l'espanyol, visceralment monàrquic, continua engolint-se durant segles altres models de República Catalana somniada, planejada i plantejada, imaginada i proclamada...

Des de fa temps, també, s'hi mou i s'hi belluga una munió de gent agosarada que roman "al servei de la creació d'un estol de repúbliques lliures que han de ser el fonament d'un món nou" (pàg. 196), a l'interior d'Europa en el futur.

Es valora i considera, sobretot, que la força de la paraula i la cultura esdevenen del tot imprescindibles, a l'hora de bastir noves societats republicanes. Tant a Europa com a Amèrica Llatina. Paraula i cultura, imprescindibles, sí.

Ho manifesta el protagonista de la novel·la, quan roman reclòs al penal immund, enmig de la jungla veneçolana: "Que la República Catalana no hagués pogut consolidar-se ampliant-se fins a València, les Illes i les nostres terres en mans dels francesos, no volia dir que les idees per les quals sempre havíem lluitat no haguessin arrelat a Amèrica. Ho vèiem cada dia amb els nostres ulls..." (pàg. 201)

La força de la paraula i la cultura, és clar i evident que resulta indispensable a l'hora de bastir un model de societat republicana. Els fets demostren, també, que ambdós elements mai no resulten totalment suficients.

Hi calen altres eines. Gairebé sempre es fa precís l'ús de la força de les armes!

Aquesta fe en les possibilitats reals de transformació de la política, mitjançant la utilització de les armes i els exèrcits, porta a reconèixer en novel·la que "un poble desarmat és un poble sense futur, sotmès per a tota l'eternitat als seus dominadors" (pàg. 175).

El protagonista mallorquí de la novel·la, Miquel Sureda de Montaner, n'és testimoni viu i ben directe.

En proclamar-se a París "el dret a la insurrecció armada contra els governants que no complissin el mandat encomanat", és a dir, "el dret inalienable dels pobles a la insurrecció armada contra els seus governants quan aquests es desviassin del camí marcat per les assemblees d'electors, pels diputats elegits pel poble", s'hi reconeix clarament que a la vora de cada llibre, també, hi ha d'haver el fusell de combatent per la llibertat! [...]

Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, juliol de 2008

Blog Promocat - http://promocat.cecili.cat/post/54261

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El PSM demana a l'Ajuntament de Palma que compleixi la llei de normalització lingüística

Biel Barceló ” estem en desacord amb una sèrie d’actuacions que es duen a terme sobretot a l’Ajuntament de Palma  i el Govern de les Illes Balears”

L’executiva del Partit Socialista de Mallorca reunida ahir va acordar demanar a les institucions el compliment de la llei de normalització lingüística després d’un any de Govern. El partit nacionalista lamenta que en moltes àrees de govern s’està produint un retrocés en el foment de la llengua catalana i insta a tenir un canvi d’actitud a favor de la llengua pròpia de les Illes Balears. El PSM considera que les institucions han de ser un exemple de pedagogia de la llengua pròpia com a element integrador en la nostra societat.

 

El secretari general dels nacionalistes Biel Barceló ha manifestat que” estem en desacord amb una sèrie d’actuacions que s’estan duent a terme sobretot a l’Ajuntament de Palma i al Govern de les Illes Balears. És incomprensible que l’Ajuntament de Palma, amb àrees quasi sempre responsabilitat del PSOE, hi hagi un retrocés en la normalització lingüística. El darrer exemple és el conveni signat entre l’EMT i una emisora privada que emet en castellà. A més, molta informació institucional  d’aquestes regiduries és només en castellà”.

 

Pel que fa al Govern de les Illes Balears, Barceló ha insistit que “ ha d’haver-hi un canvi d’actitud profund, la senyora Nàjera encara s’expressa quasi sempre en castellà i el discurs del president Antich a l’Expo de Saragossa, adreçat majoritàriament a la delegació balear, va ser íntegrament en castellà”. El líder nacionalista ha finalitzat dient que “ si no hi ha un canvi d’actitud, sobretot per part del PSOE, es fa molt difícil la tasca de sensibilització i de foment de la llengua catalana per part de les direccions de política lingüística  a les diferentes administracions. També cal incidir que actualment la nostra llengua rep atacs continus i injustificats per part de la dreta nacionalista espanyola, per aquest motiu és més necessària que mai la voluntat de potenciar per part de les administracions balears la nostra llengua ”

Blog PSM-Palma http://psmdepalma.balearweb.net/post/53847

Benvolguts companys:

Des de Calvià ja vos vàrem advertir, tot d'una que es va comfirmar el desembarcament dels calvianers a Ciutat, que amb aquesta tropa ho passaríeu magre. Com a Portaveu de la Plataforma Calvià per la Llengua em sembla bé qualsevol iniciativa favorable a la nostra llengua. Endavant i ànim. Però crec que el problema trascendeix l'àmbit purament lingüístic. La setmana passada vaig parlar amb na Dolors Fortesa Rei i ja li vaig dir que la política de comunicació del Bloc, per exemple, em semabla nefasta. Crec que quan vàreu negociar l'acord de govern, no vàreu preveure bé o no vàreu tenir l'energia necessària, per garantir la presència permanent de la gestió del Bloc als mitjans de comunicació públics, IB3 i TV de Mallorca. L'abús que fa el PSOE d'aquests mitjans no té nom. Quan no és en Zapatero, és algun dels seus ministres i sinó en Joan Mesquida, i quan no és el PSOE de Madrid és quelcom relacionat amb Montilla. De la presència permanent de Francina, Nájera, Antich o d'algun dels seus múltiples directors generals, no en parlem. El cas és que per una vegada que surt un representant del Bloc, surten 6 socialistes i dos populars. Sí, perquè encara que sembli mentida, hi tenen més presència els populars que la gent del Bloc. Programes de Miquel Payeras al marge. No entraré a discutir sobre la projecció comunicativa d'aquests mitjans públics, clarament orientada a divulgar els valors nacionals i simbòlics d'Espanya, perquè no ho paga. Tan sols vull dir que és un desastre. Sé que no és fàcil, la vostra feina, però és que crec que no es tracta que sigui fàcil ni difícil, crec que tot es qüestió de fer-se respectar. Si esperau a marcar distàncies el darrer any de legislatura, ningú no ho prendrà en consideració. Contestau, si voleu, aquesta pregunta: estau en condicions de poder oferir res que sigui substancial al poble ? He dit substancial i poble. Després de l'afer de Son Espases, us costarà molt, moltíssim, recuperar credibilitat. No entenc com ho fareu si teniu poc marge de maniobra i ni tan sols podeu comunicar res d'una manera permanent i entenadora.Com és possible que el PSOE s'hagi fet amb la iniciativa de comunicar els avantatges de la millora de finançament ? Com és que ningú no contesta que ha estat gràcies a la reivindicació històrica del PSM o ERC que ara poder exigir amb normalitat un dret ? És necessari haver d'escolar o legir, cada tres setmanes, les collonades d'en Grosske -insuperable aquella de dir que es considera ciutadà del món però vol que guany la selecció espanyola-, sense que ningú no repliqui ? Tanta contradicció serà mala de pair. Per acabar, només una altra pregunta. Si el BLOC fa perdre qualque votació a Armengol, a Calvo o a Antich, ni que sigui una, és ver que es produirà una mena sinistre total ? Gràcies per haver-me donat l'oportunitat d'expressar-me.

Jaume Vicens Escandell (Blog PSM-Palma)

Francesc Antich i el nou Govern han de ser sensibles a les exigències de les organitzacions culturals, sindicals, polítiques i professionals de les Illes que exigeixen un respecte pel català. A part de la legislació d’ obligat compliment, existeix la qüestió de l´exemple personal que els diputats i portaveus d´esquerra han de donar a la població. Com a exemple per als ciutadans i ciutadanes és summament important una actitud enfocada diàriament a valorar i prestigiar la nostra cultura. En aquest sentit, és bàsic l´exemple que puguin donar els portaveus del Govern, tots els representants institucionals. (Miquel López Crespí)

La lluita en defensa del català i els errors del Pacte PSOE-UM-Bloc

Margarita Nájera

Francesc Antich

El nomenament de Margarita Nájera com a portaveu del nou Govern i la seva manca de coneixença de la llengua catalana està creant les primeres friccions en el Pacte de centreesquerra que just acaba de constituir-se. Organitzacions culturals, partits polítics i intel·lectuals de totes les professions restam molt preocupats per l´estranya situació en què ens trobam després d´haver donat suport a unes forces que, l´endemà d´assolir el poder, sembla que resten insensibles a la lluita històrica en defensa de la nostra identitat cultural. Ja sabíem que el pacte per l´estatut PP-PSOE havia deixat alguns flancs de la llengua sense protegir. Però la gent i els col·lectius socials que havien criticat aquests fets el que no es podien imaginar era que el president Francesc Antich nomenàs per a un càrrec notori, precisament el de portaveu del Govern, una persona que porta trenta anys a les Illes exercint de polític professional i que en tot aquest temps no s´ha dignat a aprendre el català.

Les opcions personals quant a la llengua a emprar per una persona són una cosa. Si la dirigent del PSOE Margarita Nájera vol parlar sempre en castellà és una opció particular. El problema, com molt bé apuntaven l´Obra Cultural Balear i els Joves de Mallorca per la Llengua, és quan aquest polític esdevé portaveu d´un Govern i, per a més inri, incompleix, i activament el decret 100 de la Llei de Normalització Lingüística que obliga els càrrecs públics a expressar-se en llengua catalana. L´exdirigent del PSM Pere Muñoz va ser un dels primers publicistes que va parlar de la qüestió en un excel·lent article titulat “Llengua i país”. Pere Muñoz parlava del problema que representen actituds com les de Margarita Nájera, Manolo Cámara o qualsevol altre portaveu institucional que no porti a la pràctica de la gestió quotidiana el decret 100. Pere Muñoz deia: “Si ells no són exemple, no acompleixen la normativa i no parlen en català a les seves intervencions als mitjans, difícilment la llengua avançarà. I no avançar significa retrocedir”.

Posteriorment a aquestes declaracions, han estat l´Obra Cultural Balear, els Joves de Mallorca per la Llengua i el JEN-PSM, els que han demanat i demanen al nou Govern que faci complir la Llei de Normalització Lingüística. De la victòria militar del general Franco i el feixisme damunt les forces d´esquerra fins als darrers governs conservadors, la llengua i la cultura pròpia de les Illes ha retrocedit a marxes forçades. No és de rebut que un dels primers gests del Govern de centreesquerra sigui el de la indiferència i els menysteniment de la nostra cultura. Quines són les intencions del PSOE quan comet aquests greus errors? Com escrivia molt encertadament Guillem Frontera en l´article ”Govern amb veu externa”, fins i tot el PP sempre ha nomenat portaveus catalano parlants, de Manuel Ferrer fins a Joan Flaquer. A què treu cap aquesta malifeta de voler fer menys que Jaume Matas? Com diu Guillem Frontera: “Margarita Nájera ja du a Mallorca els anys suficients per gaudir d´un grau excel·lent de coneixement de la llengua pròpia de les Balears. No es pot refugiar en cap excusa”.

Francesc Antich i el nou Govern han de ser sensibles a les exigències de les organitzacions culturals, sindicals, polítiques i professionals de les Illes que exigeixen un respecte pel català. A part de la legislació d’ obligat compliment, existeix la qüestió de l´exemple personal que els diputats i portaveus d´esquerra han de donar a la població. Com a exemple per als ciutadans i ciutadanes és summament important una actitud enfocada diàriament a valorar i prestigiar la nostra cultura. En aquest sentit, és bàsic l´exemple que puguin donar els portaveus del Govern, tots els representants institucionals.

No recorda el PSOE, el president Francesc Antich, tota la sèrie d´agressions que la llengua catalana ha patit a través dels anys, l´esforç fet per generacions d´illencs per a recuperar el nostre patrimoni cultural? Per això és molt encertada l´opinió dels Joves de Mallorca per la llengua quan demanen insistentment que els nous càrrecs vetllin per la llengua de la nostra terra i facin feina per una plena normalització.

Som moltíssimes les persones i col·lectius socials que pensam que si és aquesta la “normalitat” que desitja Francesc Antich, alguna cosa al respecte hauran de fer el Bloc, PSM, EU-els Verds, ERC i tots els ciutadans que lluitam per la plena normalització de la cultura i llengua pròpies.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (17-VII-07)

Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica

Literatura catalana moderna – Illes

Memòria històrica – Illes

És evident que "Ses Casetes" de sa Pobla només existeixen en la nostra memòria. Els meravellesos estius dels anys cinquanta, una realitat mitificada per la nostàlgia, ja només són record. Ara, quan pas prop del Gran Canal, veig que tot ha desaparegut irremissiblement. Aquell bocí de la badia d'Alcúdia, prop de s'Albufera, ja no és meu, ja no és dels poblers. Un exèrcit de nouvinguts de tot el món, tones de ciment armat, desenes i desenes d'hotels, milers i milers de cotxes, camions i autobusos, urbanitzacions salvatges, sales de festes cridaneres, munió d'hamburgeseries i botigues de souvenirs han fet malbé les nostres vivències més estimades. (Miquel López Crespí)

Mallorca sense turistes. "Ses Casetes" de sa Pobla i aquells estius dels anys cinquanta. En la fotografia podem veure l'escriptor Miquel López Crespí, la seva mare Francesca Crespí Caldés i Francesca López Crespí.

És evident que "Ses Casetes" de sa Pobla només existeixen en la nostra memòria. Els meravellesos estius dels anys cinquanta, una realitat mitificada per la nostàlgia, ja només són record. Ara, quan pas prop del Gran Canal, veig que tot ha desaparegut irremissiblement. Aquell bocí de la badia d'Alcúdia, prop de s'Albufera, ja no és meu, ja no és dels poblers. Un exèrcit de nouvinguts de tot el món, tones de ciment armat, desenes i desenes d'hotels, milers i milers de cotxes, camions i autobusos, urbanitzacions salvatges, sales de festes cridaneres, munió d'hamburgeseries i botigues de souvenirs han fet malbé les nostres vivències més estimades. Els pins ja no són dels poblers o dels mureros. Ni la platja. Ni el blau tan enyorat ni el verd maragda de la mar. No hi resta ja res d'aquella lluna plena d'agost que vèiem al costat del "Bar Figuera" (s'"Hotel Figuera" de madó Varela), enmig de "Ses Casetes", mentre l'amo en Jaume (l'espòs de madó Maria) entonava alguna de les velles cançons pageses amb la seva ximbomba.

Són imatges dels cinquanta. L'estiu de 1954 jo tenia vuit anys. Record a la perfecció els preparatius de la família per anar a passar unes setmanes a "Ses Casetes". S'ha de dir que a "Ses Casetes" hi anàvem els poblers més acostats a la pagesia; no hi mancava alguna família benestant, evidentment, però els "rics" tenien xalet a Can Picafort, al Port d'Alcúdia, a Aucanada, sa Marina, Llenaire, el Port de Pollença... "Ses Casetes" eren poblades sobretot per gent treballadora i pagesa. Davall els entelats del "Bar Figuera", a l'horabaixa, s'hi ajuntaven a beure un cafè, una copa de conyac o cassalla, el botiguer, el petit comerciant, el pagès pobler que venia a pegar un cop d'ull als fills (en tenia cura la padrina o el padrí), ja que precisament era a l'estiu quan hi havia més feina a sa marjal. El pagès venia a "Ses Casetes", els diumenges, a fer la paella sota els pins, vora la platja. A la platja encara existia la famosa separació per a homes (a una part) i dones (a l'altra). Ben igual que a l'església de sa Pobla, on la gent anava a missa ben separats. Separats els matrimonis, els fills. Ah! La "moralitat" de l'església catòlica després d'haver beneit com a "croada en defensa de la fe" una guerra civil que costà mig milió de morts! Deia que la gent venia a "Ses Casetes" amb el carro, amb bicicleta (alguns a peu!). Cotxes només hi havia el de l'amo en Jaume del "Bar Figuera" (la "catedral", el lloc més important de Ses Casetes). Un atrotinat automòbil dels anys trenta que anava i venia (sovint quedava aturat per la polsosa carretera que portava de sa Pobla al Gran Canal) portant el correu, la picadura de tabac o les famoses cigarretes "Ideales", la imprescindible "grassiosa", la pinya o el sifó dels nostres dinars i sopars, fil de canya de pescar, llaunes de conserves, arròs, "espicis"... tot el que es podia necessitar en aquella improvisada ciutat estiuenca feta de canyes, sacs, uralita, lona enquitranada i llistons de fusta. Una casa ("caseta") ocasional que només servia per a una temporada i, a diferència dels mureros ("Ses Casetes" de Muro, prop de Can Picafort), les nostres s'havien de fer a cada començament d'estiu.

Aleshores (mitjans dels cinquanta, quan nosaltres encara no havíem fet els deus anys) "Ses Casetes" eren una ciutat immensa (o almanco a nosaltres així ens ho semblava). Malgrat que en els moments de màxima "construcció" només hi solia haver unes cinquanta barraques, el cert és que per als infants era un món inabastable.

Aquell poblat era situat (més ben dit estava encaixonat) prop del pont del Gran Canal, entre la carretera que anava (i encara va) del Port d'Alcúdia a Can Picafort i sa platja. Els seus límits eren ben concrets. Des de la Caseta dels Pescadors i la de la Guàrdia Civil, prop del Canal Gran fins a la caseta d'en Soler a l'altre extrem, s'hi trobaven les prop de cinquanta construccions provisionals de "Ses Casetes". Els dies de festa encara eren moltes més, les efímeres edificacions de canya i sacs. Entre els pins s'hi collocaven envelats (fets només per a un dia o dos), i la família hi romania sota, ben al costat dels carros i les bèsties (el cavall o la somereta, que de tot n'hi havia). No record haver-hi vist mai ponis, però someretes que cavalcàvem a pèl (quan ens deixaven) sí que n'hi havia moltes i eren, indiscutiblement, el mitjà popular de comunicació amb sa Pobla més conegut.

Miquel López Crespí.

Del llibre Temps i gent de sa Pobla. Sa Pobla (Mallorca), Col·lecció Uialfàs, 2002. Pàgs. 171-173.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)