Miquel López Crespí - Memòria històrica

Les novel·les Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle) – Novel·lar el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca -

Per Miquel López Crespí, escriptor

Fa uns dies, una periodista em demanava per quins motius havia novel·lat aquells anys decisius [el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca]. Li vaig respondre que no ho sabia amb certitud. Potser perquè la vida s’acaba i volem deixar constància del temps que ens ha tocat viure? Ja hem fet els setanta anys. Hem escrit poesia, novel·la, poesia, assaig i sovint ens hem notats summament influïts per aquella època. Recordeu que som fills de la postguerra. Els historiadors, les enciclopèdies literàries, ens defineixen com a membres de la “generació literària dels 70”, malgrat que molts dels autors situats en aquestes coordenades tenguem idees literàries i polítiques divergents. Potser l´únic que ens unifica és època, la situació concreta de la nostra formació en els 50 i 60. Tots, sigui quin sigui el camí que hem escollit, ens hem alletat en els mateixos ambients i, llevat algunes excepcions, som de les mateixes classes socials. Ho he escrit en diversos articles i n’he deixat constància en llibres com Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Cort Edicions), No era això: memòria política de la transició (El Jonc Edicions), L’antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial), Cultura i transició a Mallorca (Roig Editorial) i Novel·la, poesia i teatre (memòries 1968-2008) (El Tall Editorial). (Miquel López Crespí)

Si hagués de respondre a la pregunta quin personatge de les novel·les Allò que el vent no s´endugué (El Tall ·Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle) consider més important, crec que seria difícil esbrinar-ho. Estim molt els meus personatges, tant els autèntics com els de ficció. Tots són bastits amb sang i carn del meu cos. Formen part indestriable de la meva vida. Entre els personatges reals destacaria la presència (amb noms canviats, evidentment) de Mateu Morro, Josep Capó, Jaume Obrador, Andreu Ferret, Domingo Morales, Isidre Forteza, Antoni Mir i tants i tants amics i amigues del món. Sense oblidar l’exèrcit de “secundaris”, de militants de base que encapçalen les lluites d’aquells anys de lluita contínua per la Llibertat.

És evident que em sent molt identificat amb aquests personatges que he anomenat; però sovint els protagonistes d' Allò que el vent no s´endugué i Joc d´escacs només són l’excusa per avançar, a través del record, per l’atmosfera d´una època irrepetible. En aquestes novel·les testimoni no hi surten directament Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, el Che, Andreu Nin, Trotski, els meus pares, l’oncle José, que va ser cap de transmissions de la 22a Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República... ni Lenin ni Karl Marx! Però la seva presència, l’empremta que deixaren en els nostres esperits d’adolescent, hi és present amb força, condicionant tot el panorama d’aquestes obres. Ben igual que la presència de la guerra civil, el Maig del 68, els anys de la Nova Cançó, la Revolució Russa, les lectures d’autors catalans, espanyols i d’arreu del món. La formació cultural i política de l’autor afecta, com és normal, el desenvolupament de les obres literàries. Qui pot escapar de les influències exteriors, de la realitat que l’envolta, com una xarxa invisible, però poderosa?

El meu llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008, El Tall Editorial) situa l’origen de la nostra dedicació a la literatura i avança informació de primera mà sobre els darrers llibres publicats. Vist amb perspectiva històrica, les meves primeres narracions (les que podem trobar en els llibres Notícies d’enlloc i La guerra just acaba de començar, així com també les obres de teatre Autòpsia a la matinada, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, Atzucac...), a més de voler representar una ruptura estètica amb el passat, un combat per anar trobant un nou codi narratiu entroncat als corrents de la literatura mundial que m’interessen, són igualment un manifest subversiu contra el feixisme i contra la podridura ideològica del capitalisme que li dóna suport. La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres, també esdevé una ruptura personal, activa, contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Per això l’estreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres s’havia acabat la “torre d’ivori” en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. No res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop d’estat del general Franco, cas concret d’intel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants d’altres.

De la situació cultural i política que condicionà bona part de la generació literària dels 70 en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El Talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’han fet recordar amb precisió des de quins fonaments començ a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que em condicionen els primers llibres, la decisió d’entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article citat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.

‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col·laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.

‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King.

‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl·lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.

A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos a qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.

‘Els grans fets artístics col·lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il·lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.

‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il·lusionada dels seixanta”.

És aleshores, sota aquestes influències, que començ a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).

M’he allargat una mica parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors d’una herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge d’alguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, l’art com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. És evident que aquesta concepció de l’art, la cultura i la política no s’hauria pogut consolidar en la nostra forma de ser i pensar sense haver estudiat l’obra d’Antonio Gramsci. El famós llibre de Maria Antonietta Macciochi Gramsci y la revolución de occidente (Madrid, Siglo XXI de España, 1976) ens resumia de forma clara i didàctica tot el que, amb els anys, havíem pogut anar llegint de l’intel·lectual marxista represaliat pel feixisme italià. Els estudis gramscians sobre la superestructura ideològica de la societat capitalista, l’aprofundiment en les qüestions de l’hegemonia cultural i política del bloc històric de les classes populars, el paper de l’intel·lectual en les societats de classes, la necessària creació d’una cultura nacional-popular, feien del tot coincidents les tesis gramscianes amb bona part de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana. Començàvem a aprofundir en la nostra dèria literària sense cap il·lusió quant a la pretesa “independència” de l’intel·lectual en una societat de classes i, molt manco, en una societat feixista com era l’Estat espanyol d’aleshores. De cop i volta fins i tot els nostres clàssics, Ramon Llull per exemple, agafaven una altra volada, eren entesos des d’una nova perspectiva. Ramon Llull, Ramon lo Foll, l’il·luminat, posseït per la dèria de la fe cristiana, era un clar exponent, amb totes les seves contradiccions i conflictes, del que era un intel·lectual compromès totalment i absolutament amb una determinada concepció del món. Nosaltres, llunyans fills d’un dels màxims constructors de la llengua catalana, volíem, ja des dels primers llibres, seguir, amb uns altres objectius, evidentment, la línia marcada per Ramon Llull quan, mitjançant la seva apologètica literària, vol conquerir el món per a la fe cristiana. Nosaltres el volem conquerir per a ampliar i consolidar qualsevol espai de llibertat i de progrés nacional i social. El seu exemple, la forma de concebre la funció de la literatura, el feia molt proper. Com un germà gran, un mestre del qual mai no deixaríem d’aprendre.

Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que la història de la literatura així ens ho confirma: les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari d’un autor, les motivacions conscients i subconscients que l’impulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més d’una vegada, l’escriptor basteix columnes de fum al seu voltant per tal de dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses. Basta llegir l’obra de Llorenç Villalonga Falses memòries de Salvador Orlan (Barcelona, Club Editor, 1982) per a constatar els esforços, prioritaris en molts dels escrits del famós escriptor, per a dissimular moltes de les seves autèntiques motivacions literàries i polítiques. Un dels assagistes que més s’ha aproximat al coneixement de les coartades d’uns determinats escriptors ha estat Roger Poole, que, en la seva magistral obra assagística La Virginia Woolf desconocida (Madrid, Alianza Editorial, 1982) ens ha ajudat a rellegir l’obra de Woolf. Sense estudiar a fons aquesta aportació de Roger Poole a l’obra de Virginia Woolf poc podrem entendre de les motivacions internes que li feien escriure unes obres i no unes altres. La metodologia analítica de Roger Poole encerta a la perfecció a l’hora de relacionar l’obra escrita de l’autora anglesa amb tots i cada un dels problemes personals que sacsejaren l’existència de l’autora de Les ones, La senyora Dalloway o Diari d’una escriptora.

Fa uns dies, una periodista em demanava per quins motius havia novel·lat aquells anys decisius. Li vaig respondre que no ho sabia amb certitud. Potser perquè la vida s’acaba i volem deixar constància del temps que ens ha tocat viure? Ja hem fet els setanta anys. Hem escrit poesia, novel·la, poesia, assaig i sovint ens hem notats summament influïts per aquella època. Recordeu que som fills de la postguerra. Els historiadors, les enciclopèdies literàries, ens defineixen com a membres de la “generació literària dels 70”, malgrat que molts dels autors situats en aquestes coordenades tenguem idees literàries i polítiques divergents. Potser l´únic que ens unifica és època, la situació concreta de la nostra formació en els 50 i 60. Tots, sigui quin sigui el camí que hem escollit, ens hem alletat en els mateixos ambients i, llevat algunes excepcions, som de les mateixes classes socials. Ho he escrit en diversos articles i n’he deixat constància en llibres com Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Cort Edicions), No era això: memòria política de la transició (El Jonc Edicions), L’antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial), Cultura i transició a Mallorca (Roig Editorial) i Novel·la, poesia i teatre (memòries 1968-2008) (El Tall Editorial).

Possiblement les novel·les Allò que el vent no s’endugué i Joc d’escacs, ben igual que les obres de teatre Carrer de Blanquerna, Acte únic i Els anys del desig més ardent (i alguns dels meus poemaris) volen ser una provatura, qui sap si inútil, de barrar el pas a la desmemòria, al discórrer inexorable dels anys. Aleshores érem joves, teníem vint anys i volíem canviar el món malgrat que fos al preu de la nostra vida! Quan et trobes sol, a casa, davant el paper en blanc, veient com avancen, inexorables, les manetes del rellotge, et sents com un nàufrag provant de sobreviure enmig d´una tempestat. Què va ser de les paraules enceses d’aquelles reunions clandestines, dels mítings a la facultat o d’amagats al bosc on ens reuníem, els habitatges clandestins, els congressos fets als llocs més inversemblants: l’església del poble, un convent de monges... Qui podria saber en el futur com eren aquells anys prenyats d´esperances de llibertat? I dels amors que agombolaren els anys juvenils? Què restaria en el futur dels encesos juraments, de les primeres besades enamorades, del ressò de la veu que ens ensenyà que existien mons desconeguts més enllà de la grisa vida quotidiana que ens encerclava? Tot plegat és una desesperada fugida de la Mort que ens persegueix, ansiosa per veure la nostra sang, per convertir la nostra vida en cendres?

No us ho sabria dir. Per a mi sempre ha estat un misteri endevinar on neix la força misteriosa que obliga un creador a escriure, cantar, compondre, pintar, esculpir.

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

La nostra victòria

La feina, la supervivència quotidiana d’una persona depenia d’una simple insinuació. Una paraula era suficient per portar una família a la misèria i la desesperació. Una indicació, un simple gest amb la mà assenyalant aquella casa bastava per enfonsar totes les esperances de les persones marcades. Els cavalls de la Dissort i la Mort anaven a lloure i ningú no podia fer res contra la follia desbordada. Els instints més primitius de les persones eren en llibertat i cap autoritat no podia aturar la voluntat de qui volgués fer mal.

Per quins motius criticaren d’una manera tan forassenyada Mort de dama?

Realment no es podia salvar res del meu llibre? Els estantissos regionalistes de pa amb fonteta em negaven el pa i sal. Era una guerra a mort. Aprofitaren per parlar en contra meva amb tothom qui coneixien. Aquell reduït cercle d’aspirants a la immortalitat literària em girà l’esquena i quan em veien pel carrer canviaven de voravia per no haver de topar-se amb mi.

Per a ells, per a la colla que acceptava les valoracions de Miquel Ferrà, Mort de dama no valia un ral. Afirmaven que mai no seria un escriptor de debò. Almanco ells no em volien donar l’aprovació per a l’exercici de les lletres! Si no era dels seus no era escriptor. Així de senzill, malgrat que hagués escrit la millor novel•la mallorquina dels darrers anys.

Els diàlegs? Tampoc no valien un cèntim. Eren d’un mal gust deplorable, afirmaven, cofois. Deien que les escenes de la novel•la estaven mancades de realisme i les paròdies demostraven una gran manca d’enginy, per la qual cosa la meva obra era tan falsa, tan agra, tan descolorida, que feia pena.

En resum: Salvador Orlan havia de desaparèixer del mapa. Mai no seria un escriptor de debò. Els prejudicis que dominaven el seu estret esperit de secta no els deixaven veure els possibles encerts que podia haver-hi al llibre.

Cecs a tot el que no era la revisteta i les seves reunions, m’havien situat en la llista dels condemnats. Jo no havia d’aixecar cap. Ni aigua, m’havien de donar! Aquella crítica de Miquel Ferrà equivalia a una sentència de mort cultural.

Encara que no ho faig fer coneixedor, les crítiques, tot el que digueren de mi, em va fer molt de mal.

Ells eren els pontífexs de la veritat absoluta. El meu llenguatge era d’una indigència summa, xericaven, sense descans. Per aquell grupet d’escriptors de tercera categoria Mort de dama era un pamflet indigne que mai no aconseguiria ser considerat una novel•la de debò. Em recomanaven abandonar les lletres. El camp de la creació literària mai no seria el meu, afirmaven, amb ràbia i un posat d’odi intens en cada una de les seves afirmacions.

Els socialistes havien escrit que em penjarien; els regionalistes em feien la vida impossible. Aquesta era la situació en què em trobava pocs mesos abans de començar la guerra. És estrany que, per passar l’estona, per fugir una mica de tot aquest ambient enrarit, fes una revista, Brisas, una publicació que vaig voler lliure, alegre, divertida? Amb Brisas m’entretenia, era un bàlsam per defugir les impertinències dels uns i els altres.

Com patiren tots aquells que no em podien veure quan, el juliol del trenta-sis, el meu germà Miquel va ser nomenat Cap de Premsa i Informació de la Comandància Militar de les Balears! El sacerdot Antoni Pons, un gran amic d’Emili Darder, va empal•lidir la primera vegada que em va veure amb l’uniforme de Falange passejant pel Born.

Amb un segon vaig copsar que havia entès la fondària de la seva derrota. Era indubtable que nosaltres érem els guanyadors. Vaig riure quan va passar pel meu costat, cap baix, sense gosar dir paraula. Per fer més gran la nostra victòria el vaig saludar efusivament i encara vaig tenir humor per dir-li, sorneguer:

-No passi ànsia. Tot s’arreglarà. Si els signants de la Resposta als Catalans fan una carta pública explicant els seus errors i oferint-se per fer feina amb les forces salvadores d’Espanya, no hi haurà més problemes. Però la carta de reconeixement d’errors s’ha de fer aviat.

El pobre sacerdot no sabia què dir. No gosava obrir boca.

-Ho digui a Miquel Ferrà. Per Comandància Militar tenen ganes de fer un escarment. No sé fins quan els podré tenir entretinguts amb el debat que surt pels diaris. Convé no perdre temps.

Acotà el cap, com si estigués empegueït.

Qui sap! Potser es pensà que el podríem detenir allà mateix.

Es perdé per un carreró proper a la plaça de Reina sense haver obert la boca. Tan sols vaig ser a temps de veure com feia un dèbil moviment afirmatiu amb el cap.

Pareixia una rata fugint del moix. I, en aquest cas, el moix era jo.

En Miquel, el germà, sempre feia una gran riallada quan xerrava de la por dels signants de la carta, les corregudes per desdir-se, per provar de quedar bé amb les noves autoritats.

-Corren com si fossin rates escaldades. Has vist la carta que els ha fet signar Miquel Ferrà? Demanen perdó. S’avenen a fer el que els hem demanat. Però no calia que fossin tan servils. Has vist com han traït els amics, els que no pogueren córrer per signar la petició de perdó? Vols dir que tenien necessitat de dir, acusant els altres: “Cada cual responderá de la intención con que lo suscribiera. Nosotros respondemos de la nuestra, que no pudo ser más limpia. De la sangrienta traición a su letra y a su espíritu, cúlpese no más a los que la perpretaron”.

En Miquel em mirà de fit a fit, interrogant.

-Ho has sentit? “De la sangrienta traición a su letra y a su espítitu, cúlpese no más a los que la perpretaron”. I ho signen en el moment en què Emili Darder i tants d’altres són en perill. És com si venguéssin a dir. “Nosaltres som uns bons al•lots, són aquells altres els dolents. Els esquerrans, els autèntics separatistes, els catalanistes de debò com Darder”.

No m’havia adonat del significat de la frase. De sobte copsava la crueltat d’aquella afirmació. No havien pensat en els signants que eren empresonats!

Per uns instants vaig pensar amb la força de la por. De quina manera havien interioritzat el pànic que anava a lloure pels carrers. Estaven atemorits. Només pensaven a salvar la pell, la família, les propietats que poguessin tenir.

Els havia de recriminar la misèria humana que demostraven? No fèiem tots el mateix? Si ells eren uns covards... no ho era jo també, servil a les indicacions de qui manava i ordenava les detencions i desaparicions? Qui no tenia por en aquells moments, quan cada nit senties els motors dels camions carregats de gent que portaven a matar davant els murs del cementiri? Com no havies de viure enmig del pànic si se sentien, nítids, precisos, els trets dels escamots d’execució, els crits dels homes i les dones que morien, amb les mans fermades a l’espatlla, amb un crit de Visca la República! que m’arribava, potent, al•lucinant, al despatx del Manicomi? No sabia quina resposta havia de donar al germà.

-Tenen por –vaig dir.

-Sí, tenen molta por –em contestà, encenent una cigarreta. Però amb aquestes afirmacions lliuren als llops els seus companys.

Aspirà amb força el fum i el va retenir per uns segons dins els pulmons, talment esperàs l’efecte de la nicotina dins la sang abans de prosseguir.

Deixà la carta dels signants de la Resposta als Catalans damunt la taula i agafà el cinturó amb la pistola de l’uniforme. Marxava cap a Comandància Militar. El procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume i els altres implicats en el cop d’estat que havien de donar els comunistes i la maçoneria continuava.

-Quina riallada no farà el coronell Tamarit... i Francesc Barrado!

No volia criticar els que eren emportats per la por. Jo també tenia por. Tots érem enmig d’una cruïlla de camins i si t’erraves en la direcció que havies pres no podies saber quin seria el teu final. Com l’equilibrista que avança per sobre una corda fluixa, amb temor d’estavellar-se contra el terra en qualsevol instant.

Així to tot, ara érem nosaltres, els germans Orlan, els que podíem dir que eren ells els que no servien de res, un grupet errat, equivocat, aliat amb els enemics de Mallorca, amb els catalans que venien a bombardejar l’Illa. Igual que els anarquistes que tiraven bombes al Liceu. Gent que donava suport a qui venia a matar mallorquins. Quatre arreplegats que no havien entès la tasca salvadora i alliberadora del general Franco.

Qui podia portar la contrària als germans Orlan?

Des del poder que ens donava la nova situació podíem atorgar o llevar la facultat d’escriure, de publicar.

La feina, la supervivència quotidiana d’una persona depenia d’una simple insinuació. Una paraula era suficient per portar una família a la misèria i la desesperació. Una indicació, un simple gest amb la mà assenyalant aquella casa bastava per enfonsar totes les esperances de les persones marcades. Els cavalls de la Dissort i la Mort anaven a lloure i ningú no podia fer res contra la follia desbordada. Els instints més primitius de les persones eren en llibertat i cap autoritat no podia aturar la voluntat de qui volgués fer mal.

Els col•laboradors de La Nostra Terra que m’havien negat el pa i la sal durant anys i més anys ara eren uns personatges ridículs, insignificants, als quals podies fer anar amunt i avall com si fossin titelles.

On havia quedat l’aire de superioritat que tenien mesos abans de la guerra? On la mirada altiva d’aquells professors, els periodistes, els investigadors que pretenien saber més que ningú, que et miraven amb orgullosa suficiència?

Jo no era tan poderós com en Miquel, el germà. Però amb qualsevol suggeriment que hagués fet en aquelles dramàtiques circumstàncies els hauria pogut fer callar definitivament. Molta gent moria per una carta anònima, pels motius més inversemblants: algun veí que havia dit que aquell no havia anat a missa o en temps de la República feia befa de les processons. Bastava per obligar-lo a beure un litre d’oli de ricí o enviar-lo a Can Mir, al castell de Bellver.

Els meus enemics del passat, els quatre fanàtics entestats en aquesta cacera de bruixes que mai no fineix, diuen que amb els nostres articles els férem perdre la feina, que alguns emmalaltiren, i que d’altres deixaren de conrear les lletres per sempre.

Afirmen que he contribuït a la destrucció de la cultura catalana. Salvador Orlan seria culpable de la desfeta catalanista del trenta-sis. Mai no m’ho han perdonat. Des de les pàgines on escriuen, malden per recordar uns temps que haurien d’estar definitivament oblidats. Els meus perseguidors haurien de deixar anar les seves dèries. A qui importa la vida personal d’un autor, pensar si té un gra en el nas, si és alt o baixet? D’un autor ha d’interessar la qualitat de la seva obra literària. Mai si li agrada el color roig o el blau. L’obra és l´únic important. Tota la resta és pura anècdota. Una insignificança.

Encara avui, quan escric aquestes retxes, ignoren de quina tempesta vaig salvar tanta gent! Es queixen i no saben de què. Cert que els més sensibles patiren en veure alguns noms en els diaris, en sentir les nostres recriminacions. Ho entenc. No és fàcil mantenir la serenitat, un estat d’ànim tranquil quan, de nit, sents els trets dels escamots que maten els amics.

Però la repressió contra els signants de la Resposta als Catalans hauria pogut ser més feresta. Si m’ataquen dient que vaig agreujar la situació dels regionalistes és que no saben quina era la situació del moment. El coronell Tamarit els podria haver portat a l’escorxador, com ho va fer amb Emili Darder, el batle de Palma. Darder havia signat el document i el mataren. Tots haurien pogut acabar a la presó. Sortosament, en Miquel Ferrà els cridà a l’ordre i, reunits a la biblioteca de la Diputació, redactaren la famosa carta que proclamava el seu penediment.

Això els va salvar del pitjor.

Sentíem l’alè dels milicians rojos al clotell. Hi hagué dies en què tots els que ens havíem apuntat al Moviment ens consideràrem morts. I si els rojos haguessin conquerit Manacor? Què hauria estat de nosaltres si Bayo, reforçat per tropes i més armament, hagués derrotat aquelles primeres columnes que García Ruiz envià a combatre el desembarcament? Com mantenir la serenor, la sang freda, no cometre injustícies quan ets tu mateix que et sents en perill? Sabíem que, si vencien els rojos, seríem nosaltres els morts a qualsevol cuneta dels afores.

En Miquel era més dur que jo. Durant un temps, fins que vaig anar a viure a Bearn, hagueren de patir les nostres constants recriminacions. La truita s’havia girat! Ara érem nosaltres, els germans Orlan qui comandàvem, qui teníem a l’abast tots els mitjans de comunicació de Mallorca, la ràdio, els diaris. Érem nosaltres qui els podíem assenyalar amb el dit davant la societat, atacar-los d’haver col•laborat amb la Generalitat de Catalunya, identificar-los com a amics dels que manaven els avions a bombardejar-nos cada dia.

Molts, cap baix, trists, vengueren a demanar el carnet de Falange. Altres ens serviren en tasques de rereguarda. Unes tasques del tot lloables que els salvaren d’haver de patir qualsevol entrebanc. Jo havia fet uns versets als joves falangistes que pacificaven Palma. Ara, Maria Antònia Salvà també escrivia poemes al general Franco. Una bona part dels signants fou delmada per la guerra: Emili Darder, mort, assegut a una cadira, perquè no podia aguantar-se dret, al cementiri de Palma. Altres acabaren exiliats. Gabriel Alomar, a Egipte, com a ambaixador de la República. Sabia que Ernest Maria Dethorey vivia a Suècia. Altres demanaren el carnet i es feren falangistes.

La majoria d’intel•lectuals de reconegut prestigi eren al nostre costat. No solament Joaquim Verdaguer. També Joan Estelrich que, des de París, va dirigir la campanya contra Georges Bernanos i Les grands cimetières sous la lune. Llorenç Riber es posà incondicionalment al servei del Moviment.

Alfonso Zayas no volgué que tot aquella allau de nous conversos entrassin en massa al partit. Em digué que cada cas seria estudiat en particular. I així es va fer. Potser hauria estat massa vergonyós, per a ells mateixos, acceptar-los tots plegats. Fer-los desfilar pels carrers de Palma, en grup, camisa blava i boina roja de requetè després de la derrota de Bayo.

La història podria haver tengut una fotografia que mai no es va fer però que a ningú hauria estranyat. Una fotografia on haguéssim pogut sortir retratats el Marquès de Zayas, el tinent coronell García Ruiz, el Comte Rossi, el pare Julià Adrover Llaneras, que beneí totes les accions dels Dragones de la Muerte i jo mateix, l’il•lustre i conegut escriptor mallorquí Salvador Orlan. No hi podrien haver mancat el vicari general castrense Francesc Sureda Blanes, els meus germans Miquel i Guillem, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà al costat del coronell Tamarit i de Josep Zafortesa, responsable dels requetès. Podia haver-hi igualment l’amic Mateu Palmer, el cap de les milícies falangistes i dels Dragones de la Muerte. José Antonio Primo de Rivera hauria parlat de la sagrada unidad de las fuerzas más sanas de la sociedad, aquellas que son la vanguardia de la regeneración y salvación de España.

Pagaren ben cares les crítiques a Mort de dama, la signatura de la Resposta als Catalans! I encara vaig haver t’aturar Tamarit! Ben cert que els hauria tancat a la presó! El coronell deia que no eren creïbles aquelles cartes de penediment. No volia creure de cap de les maneres el que jo li deia. Afirmava, nerviós, que no podíem confiar en una gent que canvia d’idees en vint-i-quatre hores. Ahir amb els catalanistes, avui amb Espanya,

Personatges de missa i comunió diària, molts dels redactors de La Nostra Terra s’escandalitzaven davant les provatures tipogràfiques de Brisas o en veure una noia alemanya fumar a la terrassa de l’hotel Victòria. Gent que encara mirava la platja, els hotels com a quelcom de demoníac i perniciós. A alguns indrets de la badia d’Alcúdia, el Port de Pollença, Can Picafort, s’usava posar un llarg passadís de canyís enmig de la mar per a separar el lloc on nedaven els homes i les dones. El pecat, la luxúria dels cossos nus! La platja i l’esport com a camins de perdició. La bellesa dels homes i les dones, la nuesa d’Adam i Eva portaren la humanitat a perdre el Paradís, a entrar en el reialme de la condemnació eterna. En aquell temps, les platges tenien la mateixa divisió entre els sexes que les esglésies. Més endavant m’avorrí l’abundor d’hotels, el fals progressisme de les dones que entenien per modernitat mostrar les cuixes i els pits, fumar més que un carreter, pronunciar paraulotes. Però en els anys vint, a Mallorca, amb tanta falsa beateria, amb una cultura regionalista de floretes i rosari, anar a nedar a la piscina de l’hotel Victòria era sentir-se lliure, viure en unes altres coordenades del temps i l’espai. La primera entrevista a la ballarina Eva Tay! Un horabaixa espectacular, amb tots els colors roigs del cel menjant-se, afamegats, la silueta impressionant del castell de Bellver. L’havia citada per a una de les meves entrevistes. Portava un vestit verd, prou curtet. Mostrava els genolls, un gran atreviment en aquells dies, quan la moral era valorada pels centímetres de roba que tapava la carn de les dones. Va ser el moment en què em va seduir, que vaig pensar que partir amb ella, lluny dels avorrits indrets que coneixia, seria com descobrir un univers nou?

Citava els meus entrevistats a les terrasses del Victòria i del cafè Alhambra. Quins debats més enriquidors sobre boxa amb Mompó i Martí! El comte Karol Nowina inaugurà les vetllades de lluita lliure a Palma. M’estimava molt més parlar amb ell dels trucs que emprava per animar els afeccionats que no de la qüestió de si convenia o no l’estatut d’autonomia per a les Balears. Quin avorriment, els regionalistes amb la consecució de l’estatutet! No podia suportat tant de catalanisme estantís. I els mallorquins, sense voler-se adonar que, si seguien pel camí que ens marcaven de Barcelona, esdevendrien una colònia de Catalunya.

No els ho podies fer entendre! Eren rucs com una somera, tots amb cucales, sense veure res més que el que els indicaven quatre demagogs que venien a fer propaganda des de la península.

Aquella placidesa d’abans de la guerra, malgrat els aldarulls d’alguna manifestació demanant pa, escoles, hospitals! A Mallorca ningú no es conformava amb el que tenia. Tothom volia ser ric, com si els jornalers, qualsevol sabater o guixaire hagués nascut senyor de possessió! La gent exigia, volia!, tenir hospitals barats, escoles gratuïtes, vacances, una jornada laboral de vuit hores. Ho discutíem sovint a la tertúlia, l’avanç de la rebel•lió de les masses, que havia escrit Ortega i Gasset, es palpava en l’ambient. La nostra placidesa, l’herència d’una Mallorca idíl•lica, ordenada i feliç era a punt de sucumbir sota la influència de les idees promogudes per quatre ignorants que pretenien salvar el món.

Millor refugiar-me en la redacció de la revista, entrevistar el comte Keyserling, Bernard Shaw, escoltar els recitals de poesia d’Emilia Bernal... qualsevol cosa era més interessant que seguir les banalitats de la política espanyola i balear.

Per defugir l’estantís ambient provincià sovint anava a visitar l’escriptora cubana Emilia Bernal, apassionada i excitada sempre per la poesia. Una dona exuberant, rebutjada per la societat illenca, com tot el que era innovació, aventura, modernitat. Va ser quan vaig conèixer la ballarina alemanya Eva Tay. Qui sap si va ser la història d’aquell fill que no volgué tenir amb mi, d´un avort que jo no desitjava, el que em va fer escriptor! Sovint pens si el fet d’anar desesperat a la recerca del temps perdut no neix precisament d’aquesta sensació punyent que sents en saber que no tendràs descendència, que el teu món desapareixerà irremissiblement engolit pel pas dels anys. Fins i tot, en els moments més feliços, a Bearn, aquella l’Arcàdia feliç de la guerra, una suor freda em paralitzava i em feia caure, sec, al balancí on feia la migdiada, si pensava en el bòtil de vidre on havia vist el meu fill de cinc mesos.

Desaparèixer del món sense deixar-ne la més mínima petjada? Feia estona que Maria Antònia i jo sabíem que no podríem tenir descendència. Qualsevol pobrissó veí nostre ens podria refregar per la cara al•lots juganers, feliços i alegres malgrat les mancances de l’època. Els mirava amb enveja quan, morts de fam, venien a casa a demanar una mica de pa amb una rialla als llavis. Sempre els vaig donar el que tenia: no era molt, perquè aleshores els nostres ingressos eren esquifits. Però els que venien a veure’ns, els que tocaven a la porta, sempre sortien amb qualque cosa, fos el bocí de pa que demanaven, un parell de taronges, els caramels que els delien.

Maria Antònia i jo semblava que ho teníem tot. Bona posició, cases, terres per a mantenir més d’una família. Per quins motius els déus ens havien negat la riquesa més gran de la terra, el goig de poder gaudir de la rialla d’un infant que porti la teva sang?

Mai no he pogut riure amb la sensació de ser autènticament feliç. D’ençà de l’avortament d’Eva Tay sabia que la felicitat em seria negada. A qui podria deixar l’herència del que havia viscut, les sensacions que jo havia sentit, la idea de les coses que m’havien agradat i desagradat? Tot esdevendria un munt de pols a una tomba oblidada del cementiri de Palma? Quatre ossos i cendres que espargiria el vent? Això era la vida, el motiu de tanta lluita, de tant d’esforç per acabar una carrera, per escriure durant tants d’anys?

En morir, una petita nota necrològica a les darreres pàgines del diari i pocs dies després l’oblit més glacial, el silenci més absolut.

Mirava els mobles antics, els cortinatges de vellut, les caixes plenes de roba, els paisatges penjats a les parets, obscurs, sense saber què representaven, quasi invisibles, tapats pel fum i la pols de generacions i generacions. Quants d’ulls no havien vist aquelles marines, els sants penjats de les parets, els retrats de familiars dels quals ja no queda ni el record. Contemplava les caixes amb els llençols brodats a mà per expertes al•lotes que havien feinejat per a la família durant anys incomptables, els aparadors amb la vaixella antiga, els canelobres de plata que només s’encenien quan hi havia un venturós naixement a la casa, els antiquíssims llibres d’oracions de l’àvia...

La suor freda que amenaçava paralitzar-me el cor em feia seure, extenuat, com si hagués de fer el darrer alè en el balancí de la saleta d’estar.

Era quan Maria Antònia, amatent, s’apropava al balancí i em posava suaument la mà al front dient-me:

-Salvador... què tens? Una altra vegada la febre? Per què no vas a Palma i parles amb Mateu Palmer, que és bon amic teu? I si ell no endevina el que tens sempre et pot recomanar algun metge conegut.

Anava un moment fins a la cuina a cercar més aigua freda.

Refredava el bocí de roba blanca que em posava damunt el front. Quan notava que estava una mica millor, que la febre havia minvat una mica, afegia:

-Podràs saber molt de psicologia, entendre la gent que ha perdut l’enteniment, No t’ho negaré. Però, de medicina general, no saps res de res. Na Francesca, la cuinera, en sap molt més. T’ho puc ben assegurar.

Per tranquil•litzar-la li deia que no tenia res, que m’anava passant.

Tanmateix... què li havia de dir? Que tenia por a la mort? Que somniava amb aquells que desapareixien per les carreteres i caminois de Mallorca? Que el casal era poblat per veus d’un altre món, per Xima, que compareixia de bracet d’Antonio Espina, l’exgovernador de Balears que volia suïcidar-se per no haver lliurat armes al poble? No podia parlar-li de la sang que denunciava Georges Bernanos a Les grands cimetières sous la lune. Com explicar-li que els meus, els falangistes, també feien pujar al camió Colometa, la meva núvia dels deu anys?

Hi havia tants de records que em mantenien fermat al balancí! La sensació ben real que en morir no quedaria res del nostre món, de la vida personal i familiar, de les cases, dels objectes que ens han envoltat els pocs anys que dura la nostra existència sobre la terra. El fill que mai no vaig tenir! Per quins motius Eva Tay no em preguntà el volia? Qui sap, de jove ets capaç d’embarcar-te en qualsevol follia sense atenir-te a les conseqüències. I si hagués marxat amb ella envers un país desconegut, a qualsevol indret d’Amèrica Llatina? Podia haver obert consulta a Xile, Mèxic o Buenos Aires. Tanmateix... què m´unia a Mallorca? Les bregues amb els regionalistes, les polèmiques amb els socialistes de Palma? La responsabilitat de portar endavant Brisas tampoc no era res tan important com per a impedir-me marxar a l’estranger amb Eva Tay i el fill que mai no va néixer.

Escriure per compensar el buit que la manca de descendència m’ha produït? Des de quan m’he sentit un estrany a la meva terra? Potser des de sempre, des del dia que, dempeus, cavalcant, agafat a les poderoses espatlles d’Antonio, l’ajudant del pare, amb el vent que em pegava, furient, al rostre, sabia que els moments de joia i llibertat són curts. I que, indubtablement, minuts després d’aquella sensació esclatant de plenitud, la severa veu del meu progenitor em cridaria per anar a fer els deures del col•legi i renyar- me per la manca de concentració en els problemes de matemàtiques, els exercicis de grec i llatí.

Jo només volia sentir el vent en el rostre, sentir-me lliure com els àngels.

La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) - Pere Rossselló Bover – L´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover analitza el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla - Miquel López Crespí: Visions literàries de Sa Pobla (Sa Pobla: Ajuntament de Sa Pobla, 2018) «Col·lecció Uialfàs», 5. -

Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers. (Pere Rosselló Bover)

Visions literàries de Sa Pobla, a diferència del que algú podria pensar a partir del títol, no és cap llibre de caràcter local, nostàlgic, sobre un passat enyorat. De fet, tampoc no és ben bé un retrat només de Sa Pobla, sinó que pràcticament tot el que en diu podria ser l’anàlisi de la vida quotidiana de qualsevol poble de Mallorca durant els anys més durs de la postguerra.

Miquel López Crespí ha bastit aquest llibre de records, seus i dels seus familiars més propers, a partir de retalls d’altres obres pròpies. Una part dels capítols provenen d’Els crepuscles més pàl·lids (2009), una novel·la construïda a partir de la biografia del seu pare, que havia estat presoner republicà i que va patir la repressió franquista. D’altres capítols, en canvi, tenen l’origen en un altre llibre, essencialment autobiogràfic, a hores d’ara encara inèdit.

És per aquest motiu que el lector es trobarà en aquest llibre amb una diversitat de veus narratives que parlen i que, entre totes, ens fan un fris del que fou la vida diària de la gent de Sa Pobla durant aquells anys llargs i foscos. Si bé la majoria de les vegades ens apareix una veu narrativa en primera persona, que coincideix amb la de l’autor, en altres ocasions són altres personatges de l’entorn familiar (la mare, la padrina, el pare, etc.) els que ens ofereixen el seu testimoni. Naturalment, d’aquesta manera Miquel López Crespí ens pots oferir una visió molt més completa i complexa que la que en podria tenir un infant de la postguerra, com era ell en aquells anys.

Visions literàries de Sa Pobla és, com hem dit, un retrat de la vida de la gent del poble en uns anys difícils. Però també es podria llegir, potser per l’origen dels capítols que l’autor ha triat, com una novel·la sense un argument concret i, sobretot, sense intriga. De fet, és una “novel·la” que es tanca amb l’episodi que dóna lloc a tota la història: el moment en què son pare i sa mare es coneixen en la platja d’Alcúdia, que és, de fet, quan s’inicia la història d’amor de la qual naixerà el nostre escriptor. Tanmateix, aquest viatge no es du a terme d’una manera cronològica, sinó que, constantment, anam avançant i retrocedint en el temps, perquè el llibre està ordenat més bé per motius temàtics. Fins i tot, assistim a fets que tenen lloc abans de la guerra civil, però que ja anuncien el que ocorrerà més tard.

Visions literàries de Sa Pobla entra de ple en la denominada literatura autobiogràfica. Potser no es pot considerar una autèntica autobiografia perquè, com hem dit, l’autor i el narrador no sempre coincideixen. Tanmateix, hi ha un cert pacte autobiogràfic: els lectors sabem que l’autor ens conta uns fets que han ocorregut realment i que, encara que no tots els hagi viscut ell mateix, altres els han protagonitzat persones del seu entorn. La veracitat, per tant, hi és implícita i els possibles detalls que siguin fruit de la imaginació del novel·lista no desmenteixen la veritat essencial del que s’afirma en el text.

Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.

Miquel López Crespí ens ofereix el retrat de la postguerra més sòrdida i més miserable vista pels ulls d’un infant d’una família que havia viscut els fets des dels dos costats. Mentre que la mare procedia d’una família benestant, alguns membres de la qual –com el batle Miquel Crespí Pons Verdera− havien contribuït a millorar la vida del poble durant la dictadura de Primo de Rivera; el pare, en canvi, era, com hem dit, un presoner republicà, que havia estat traslladat a Mallorca per fer feines com a càstig a les ordres de les autoritats feixistes. Contra l’apropiació, el control i la tergiversació de la memòria col·lectiva que la dictadura franquista va practicar, els nostres escriptors compromesos han fet surar la veritat històrica. Per aquest motiu López Crespí manté una actitud de recerca de la veritat per sobre de qualsevol partidisme, la qual cosa el du tant a denunciar la violència extrema dels crims del franquisme, com a lloar la bona feina per al bé del país que, abans de la guerra, havien fet alguns dels representants de la dreta regionalista. La crueltat dels feixistes envers les víctimes i els seus familiars i descendents sols s’explica per un odi profund i irracional.

A Visions literàries de Sa Pobla assistim, com hem dit, al retrat de la vida quotidiana de la gent d’un poble de l’època preturística: els durs treballs del camp, els jornals magres, les festes del poble, el cinema, el control de l’església, el poder de les classes altes, els jocs dels infants, la persecució dels xuetes, les supersticions, les feines casolanes, etc. Es tracta d’un món esvaït, que l’autor ens presenta des d’una actitud ambivalent: perquè, per un costat, és el temps irrecuperable de la infantesa; però, per altre, és un temps de repressió i de pobresa, de por i d’anul·lació de la llibertat.

Hi ha molts de motius per llegir Visions literàries de Sa Pobla. Però més enllà del que hom hi vulgui cercar, també hi pot trobar l’eficàcia d’una prosa senzilla amb què l’autor assoleix una comunicació directa amb el lector, basada en la sinceritat i en la complicitat. Hi trobam una veu amiga que ens parla a cau d’orella per fer-nos saber tots els patiments i els goigs que el vent ja fa temps que s’emportà.

Pere Rosselló Bover (Juny 2018)

Viatges - Records de Grècia (un petit tast de Llibre de viatges, El Tall Editorial)

Em tornen a la memòria els bellíssims matins navegant suaument prop de la costa. Cada estiu, la mar Mediterrània en calma obri els seus immensos i amorosos braços i ens portà complaent més enllà. Una mar tranquil.la, de dibuix d’àmfora grega, blava, lluent. El suau balanceig del iot ens tombava, primer a babord, després a estribord. El sol queia a plom, inclement, mentre ens refugiàvem a l’ombra protectora de l’envelat que havíem situat just al centre de la coberta. Impossible descriure l’esplet de sensacions, la immensitat de la mar, del mutisme en què restàvem les nits de lluna plena. Tot allò, el silenci, les petites badies de la costa grega, era un bàlsam, una medecina per als nostres esperits cansats. (Miquel López Crespí)

Quan sortírem del port de Palma l’estiu del setanta-nou, no sabíem quan tornaríem. Volíem fugir, era l’únic que ens importava. Teníem la sensació que ens embarcàvem per a no regressar. Deixàvem al darrere el que més havíem estimat dels nostres esforços juvenils: quinze anys de treballs i de lluita clandestina que, vista la situació del moment, no havien servit de res i molt manco havien apropat aquell món just que somniàvem. Consolidada la reforma, situats els nous demòcrates a les poltrones institucionals, desfets la majoria de grups revolucionaris en no haver pogut resistir l’onada oportunista que ens envaïa, esdevinguts tants companys excel.lents pares de família, bons ciutadans complidors de les lleis al peu de lletra; oblidat, en definitiva, l’antic esperit de revolta, voler continuar, nosaltres sols, hagués estat la rialla de tothom.

Per sort, els amics d’aventura eren bons mariners. En llurs respectives famílies hi havia hagut antics i experimentats constructors de vaixells, d’aquells que en els segles XVIII i XIX anaven fins a Cuba i Filipines. Es tractava de la incipient burgesia comercial mallorquina que féu els primers diners amb el comerç del sucre, el rom i l’exportació (pel seu compte i risc) fent d’intermediaris dels propietaris de teixits catalans. Hereus d’una vella nissaga marinera, pensàrem, sense por d’errar, que ens podíem confiar a les seves mans. Na Maria, la meva al.lota, companya de partit, estava tan traumatitzada de com havia anat la transició que, igual com jo, s’aferrà desesperadament a la idea del viatge, per veure d’oblidar -de ser possible- tanta martingala i traïció.

Oblidar! Aquest era el mot, la sensació que més ens unia en aquells precisos moments, quan el iot, farcit de queviures, aigua i tota mena de llibres (com havíem cuidat la nostra biblioteca de viatgers!) abandonava el port en direcció desconeguda. Miràvem amb una certa tristor el conegut paisatge que en els darrers anys ens havia agombolat. Record que ens agafàrem fort de les mans quan l’illa anà quedant enrere, perdent-se en la llunyania. Si ens hi posàvem a reflexionar, la nostra partida era una fugida covarda. Però la terra i els homes ens havien demostrat fins al súmmum que no en volien saber res, de les nostres cabòries juvenils de transformar el món, fer-lo més habitable, més a la mida de tothom. Aquella pseudollibertat pactada per les altures, als despatxos del franquisme; les noves institucions, a les quals, talment fossin immenses mamelles, s’aferraven una bona colla de revolucionaris del passat, només havien significat posar un prim llençol damunt les ferides del poble. Continuava més forta que mai la moral de la porcella i els diners. Augmentava l’especulació urbanística, el culte a la pesseta, la destrucció continuada de l’entorn, els plans faraònics de fer hotels fins en el racó més amagat de les illes. Voler continuar vivint arran seu era indubtablement fer-los el joc, ser còmplices d’un crim col.lectiu que venia de molt lluny, fins i tot del temps de la guerra, quan els pares d’aquests nous aprofitats començaren a enriquir-se mitjançant la sang dels nostres morts. No. Ara que ja no hi havia res a fer no podíem fer-nos comparses de tot el que anava succeint dia a dia davant dels nostres ulls. Que les il.lusions de canvi no haguessin reeixit no volia dir que estiguéssim obligats a claudicar. De cap de les maneres no ens conformàvem a viure acotant el cap davant de la seva presencia, dir “us votarem”, “que bé ho feu”, “estem a les vostres ordres”. Era massa, per a les nostres forces, anar a votar-los puntualment, veure’ls cada dia dient mentides per la televisió, pels diaris. Continuar engreixant-los amb els impostos, amb la nostra resignada existència. Per això consideràrem que era millor fugir, no ser-hi al seu carnaval, a la propera moixiganga de sobrassada i botifarrons. Que gaudissin sols de la festa de focs d’artifici on celebraven els beneficis obtinguts amb el nostre silenci.

Em tornen a la memòria els bellíssims matins navegant suaument prop de la costa. Cada estiu, la mar Mediterrània en calma obri els seus immensos i amorosos braços i ens portà complaent més enllà. Una mar tranquil.la, de dibuix d’àmfora grega, blava, lluent. El suau balanceig del iot ens tombava, primer a babord, després a estribord. El sol queia a plom, inclement, mentre ens refugiàvem a l’ombra protectora de l’envelat que havíem situat just al centre de la coberta. Impossible descriure l’esplet de sensacions, la immensitat de la mar, del mutisme en què restàvem les nits de lluna plena. Tot allò, el silenci, les petites badies de la costa grega, era un bàlsam, una medecina per als nostres esperits cansats. Al començament del viatge, de tant en tant encara posàvem la ràdio per a escoltar les notícies, els fets del món, fins que, al cap d’uns dies, comprenguérem que era un error continuar amb aquests absurds lligams que, malgrat la distància, ens continuaven fermant a uns homes i a unes històries de les quals, al cap i a la fi, fugíem, deixant al darrere tanta distància i tant de mar com podíem.

Atnaklis és un paradís de prop de trenta quilòmetres quadrats, situat estratègicament al costat de Creta, enmig d’un gran arxipèlag d’illes semblants. Al portet hi havia un petit poblat de minúscules casetes blanques, ombrejades de parres i arbres fruiters, on vivien uns mil habitants. La gent, allunyada encara de l’onada turística que commou tota la costa mediterrània, subsistia de conrear un mínim de blat -del qual feien el seu increïble pa blanc-, unes poques vinyes, figueres i, sobretot, de la pesca. Aquestes eren les riqueses essencials d’Atnaklis, invariables i eternes d’ençà el temps en què es construí el Partenó d’Atenes. Només el portet, amb algun iot d’estranyes contrades, o el bar, l’únic bar del poble, amb la televisió, algun cotxe vell, palesava la marxa i la influència del progrés dins aquella somorta i alhora feliç societat conservada, increïblement, com una preciosa joia del passat en un museu. L’església ortodoxa, vella i esplendorosa herència dels bizantins, vigilava, de feia segles i segles, dalt del pujolet a la dreta del port, l’existència tranquil.la i sense sotracs d’homes i dones que ens miraven com si just haguéssim desembarcat d’una nau extraterrestre.

Els dos mesos que ja durava el viatge, la fugida, ens anaven curant les ferides de la pell i de l’esperit. Ens transformaven, sense quasi adonar-nos-en. Els moviments corporals, lents i fatigats, de quan abandonàrem el port de Palma, havien esdevingut, amb el pas de les setmanes, l’aire de la mar, el sol i l’exercici continuat, gestos de moixos a l’aguait de caça. Vèiem ben clarament com la idea de fugir havia resultat un encert. Oblidàvem amb rapidesa els milers de reunions, les hores i hores de fum, les corregudes davant la policia, els interrogatoris quan érem detinguts, els mesos de presó del temps de la dictadura. A la tarda, post el sol, acaronats per la fresca brisa marina de l’Egeu, enraonàvem de com podíem haver oblidat les poques coses vertaderes que donen sentit a la vida -l’aire, el sol, la mar- i viscut tants d’anys enmig de l’intricat laberint partidari, el món de les escissions sense fi. Na Maria, l’al.lota, marcava emperò el límit de les reflexions, fet-nos tornar a la realitat exacta d’aquells dies. Reivindicàvem, en el combat diari, la memòria dels damnats, els malaguanyats perdedors que ens havien precedit. Demostrar a tothom que les idees per les quals havien lluitat i havien estat empresonats, afusellats, eren justes. N’érem els descendents conscients. I era per això que lluitàrem oblidant altres aspectes més vitals de l’existència com hagués pogut ser una carrera, un futur econòmic segur, família, fills. Ens adonàvem, quan ja no hi havia res a fer, que havíem treballat perquè se n’aprofitessin quatre nou-vinguts que pujaren al carro quan ja estava tot fet. Aquestes eren algunes de les nostres freqüents reflexions quan davallàvem del iot i caminàvem junts pels carrers acabats de regar d’Atnaklis, al capvespre. L’estimada Atnaklis, la vellíssima ciutat grega que també havia sofert el poder i el domini turc, venecià i alemany (En la segona guerra mundial Atnaklis fou la base d’operacions des de la qual els nazis atacaren Creta). Però ara era l’Edèn tranquil i misteriós que ens acollia després de tan llarg viatge. La petita i amada Ítaca del poema de Kavafis.

Per altra banda, el viatge feia que ens retrobéssim. Havíem viscut anys difícils, amb poques gratificacions personals. Fèiem l’amor a altes hores de la nit, després de llargues reunions que duraven fins a la matinada, en els llocs més inversemblants, poc propicis per a estimar-se o estar junts. En quinze anys no havíem tingut un temps “nostre”, un temps per a anar a passejar, fer plans particulars, per llegir res que no fos aplicable, d’immediat, a la lluita. La natura salvatge de la Mediterrània, la mar sempre blava, les illes perdudes, les cales tan sols habitades per un parell de famílies de pescadors, ens feien copsar, de nou, emocions, sentiments que ja havíem quasi oblidat però que encara romanien als llims de la nostra memòria. La vida, la vida que bategava arreu, idèntica en la seva claror i bellesa sublim, en la seva crueltat i que no té confins, que prescindeix de totes les fronteres. Es viu, es lluita, es mor, s’és feliç o dissortat tant a Mallorca com a Grècia. El dolor és igual a tots els països i la necessitat inajornable de sentir l’alè vital bategant als polsos il.lumina els ulls de qualsevol persona que aconsegueix viure malgrat els obscurs designis dels poderosos.

Caminàvem fins a restar exhausts. Avançàvem fins a la línia malva de l’horitzó, fins a esgotar-nos. Potser era la nostra manera d’oblidar els anys d’immobilitat forçosa a l’illa de les esperances fallides, la nostra terra inexistent. I tanmateix, per molt que cerquéssim pels racons més amagats de la Mediterrània, tot, absolutament tot, ens recordava les illes. El color del cel, les oliveres enfilant-se pels pujols, les figueres i els emparrats donant ombra a les blanques casetes de camp amb les finestres pintades de blau. Ens adonàvem de la blancor fervent d’un cel de nacre pur. Si la mar resta asserenada, igual com a Mallorca, des de Sicília a Grècia, des de les costes africanes d’Alger a Alexandria, l’aigua claríssima per la qual navegaren les naus romanes i bizantines, les naus catalanes i dels víkings o la flota de l’Islam, és transparent fins a vint metres de profunditat; i si hi mires atentament, pel costat del iot veus les pedres del fons, les petxines, els exèrcits de peixos de tots els colors, talment un planeta gran, immens, inabastable com la mateixa terra. Reialme perfecte del silenci en què moltes de nits de lluna plena ens submergíem quan havíem acabat de llegir alguna pàgina de Durrell, Catul, els antics poetes grecs o, simplement, després d’haver estat hores i hores en silenci, contemplant la posta de sol, sempre nova, sempre diferent, rutilant quan nosaltres, per art de màgia i encantaments, malefici bruixeril, esdevinguts per uns moments antics guerrers de periclitades batalles, ens perdíem dins les ones per a tornar a sortir, al cap d’una estona, nus, xops d’estrelles, ressorgint a la vida.

Sense cap mena de dubte, fruir d’aquest viatge, tenir la possibilitat de realitzar-lo, pareixia convertir-nos en una mena de privilegiats. Era, en efecte, un avantatge de rics la nostra fugida en iot? Al cap i a la fi, el vaixell era propietat dels pares d’un dels companys. Avui costa molt més un cotxe nou d’importació, d’aquests que estan aparcats, sense emprar, als carrers de les nostres ciutats. No teníem tampoc cap obligació amb una feina determinada. Cap de nosaltres, esdevinguts revolucionaris professionals en l’adolescència, no havíem tingut temps ni ganes d’acabar cap carrera. La lluita clandestina ens féu oblidar qualsevol aspecte del nostre futur personal. Que podien significar, per a nosaltres, en aquells anys, uns estudis, un títol per a penjar al despatx, davant la tempesta col.lectiva que havia de venir? Si havíem de canviar, en un sentit progressista, el contingut dels llibres d’estudi… )quina importància podia tenir aplicar-se en anar a unes classes, parar esment a unes lliçons avorrides o realitzar uns exàmens, en què no crèiem, cada final de curs? Vivíem de feines ocasionals, d’estar uns mesos despatxant a una botiga, de fer de missatgers, enquestadors, de pintar pisos, repartir propaganda a les bústies. Qualsevol cosa ens anava bé si ajudava a arribar a final de mes i a portar unes pessetes a l’organització. Tanmateix no teníem l’obligació de muntar el pis com uns petit-burgesos que aspiren a semblar milionaris. Pagàvem lloguers molt petits per pisos singulars que moblàvem només amb un matalàs, un parell de cadires velles dels encants i molts de cartells revolucionaris per les parets. Era tota la nostra riquesa: els cartells dels indrets, països i situacions més inversemblants. En teníem del Vietnam, Xina, la guerra del trenta-sis, el maig del 68, la revolució portuguesa. A la cuina, presidint, un pòster que ens dugué un amic que havia estat a Pequín en temps de la famosa Revolució Cultural mostrava una jove guàrdia roja aixafant, d’un fort cop de puny, la burocràcia que volia viure a expenses del poble. Per això no era cap privilegi embarcar. Per això el viatge. Perquè no deixàvem res al darrere ni esperàvem tampoc gaire cosa del futur que ens havien programat. Per totes aquestes coses ens fou possible embarcar, fugir, enlairar les veles i sortir a la mar lliure a la recerca… a la recerca, ara ho veig ben clarament, de nosaltres mateixos, perduts en qualsevol entreforc dels camins del passat.

Després d’anys i més anys d’emprar paraules i més paraules, finalment, ens enteníem amb la mirada o amb un gest imperceptible. Pareixia que estàvem exhausts per culpa de tanta xerrameca inútil. Procedíem d’una generació que havia confiat tant en els mots! Ens havíem cregut tan de veres que podríem canviar el món, les persones, amb la simple explicació de la veritat! Però ara, coneguts els resultats, en desconfiàvem totalment i, fent un gir de cent vuitanta graus, havíem esdevinguts silenciosos, com la pedra, els arbres, les petxines del fons de la mar. Llegir poesia sota la lluna blanca d’agost i la mar encalmada… tret d’això ens bastava mirar-nos al fons dels ulls per a saber què pensava, què volia cada un de nosaltres. Apreníem a parlar d’una altra manera, amb l’esperit, amb l’ànima; potser també amb el cos, amb la punta dels dits, quan en silenci acaronava el mugró erecte de l’al.lota que es deixava fer mentre el nostre interior, enfosquit fins aleshores, esclatava en llums multicolors que només nosaltres podíem percebre.

La mar, el iot, Grècia, tot el que ens voltava, estava posseït d’un llenguatge secret i misteriós, talment un jeroglífic que pugnava per ser desxifrat. Record que les primeres setmanes aprenguérem a conèixer els innombrables sorolls de les ones quan acaronaven la nau. Més endavant, quan la mar anava picada i feia gronxar el iot, anàrem endevinant el significat ocult de totes les seves veus. Les velles fustes dels flancs responien ara amablement, ara aïrades, a les envestides de les ones, i llavors escoltàvem en silenci el desacostumat concert entre el vaixell i la mar. Altres vegades, les converses entre les ones i el iot s’ampliaven, altres essers, altres forces s’hi ajuntaven i es muntava una simfonia semblant a una orquestra de deu mil violins. El renou sord i sec de les ones, colpejant, sens misericòrdia, a babord i estribord, les veus agudes dels pals, afegint-s’hi i dient la seva, les ràfegues de vent participant-hi també entremig, la pluja a barrals damunt coberta, les veles esteses donant raó, ara als uns, ara als altres, i nosaltres, atents, sense perdre detall, aprenent aquest nou llenguatge que ningú mai no ens havia ensenyat i que ara, enmig de la tempesta que començava, se’ns presentava resplendent, davant els nostres ulls, convidant-nos a la participació, obrint, en unes hores, els mil forats tapats de les portes d’una percepció feta malbé pels anys de vida ciutadana.

Després de la sortida de Palma, el primer portet que tocàrem fou Amilcari, a l’illa gran de Sicília. Hi veig encara les muntanyes aproximant-se com fantasmes posseïts de vida a través de la boira matinenca, les serralades coronades de neu que s’aixecaven, en les altures, sobre ones suaus i cases. Els camps cultivats començaven a distingir-se ara i adés, allà lluny, en la nova illa que s’acostava a mesura que el iot arribava a les tranquil.les aigües de la badia. D’ençà d’aquell dia, quantes cales, quants ports, illes, paratges nous no conegueren els nostres ulls tan cansats!

El més impressionant i inoblidable del viatge, allò que de veritat ens feia enfrontar-nos amb la natura i el seu esclat de bellesa, amb tota la seva indomable força brutal, era el fet de trobar-nos sols en la tempesta. De primer era una ona, gran, imposant, posseïda, que sorgia del fons, impulsada pel vent, per misterioses forces marines i, com una muntanya, s’alçava ferotge omplint l’horitzó ja gris d’escuma. El iot vacil.lava un moment, quan l’ona s’estavellava contra el seu flanc o quan l’aixecava i el feia cavalcar damunt la seva espinada eriçada de blancors sinistres. Aquest era l’inici temible del que vindria irremeiablement després, quan tot xisclava i ens miràvem l’un a l’altre demanant-nos si en sortiríem, si, tal volta, la mar ens consideraria enemics i ens enfonsaria per sempre. Però tot això eren interrogants sense respostes. Just havíem començat a capficar-nos en la metafísica de les preguntes quan, de sobte, el celistre, furiós, xiulant com un bromalló de fletxes, venia, veloç, al nostre encontre. Just teníem el temps de fer les quatre coses precises, arriar veles, afermar el timó amb la corda de seguretat. El iot ja romania totalment a mercè de la gropada, i si haguéssim estat creients només ens hauria calgut resar als déus innombrables perquè els poders de les tenebres marines ens fossin propicis. El vaixell era llavors com un cavall salvatge que algú de l’altre món volgués domar. S’aixecava, enlairat per les ones, fins a alçades increïbles i ens encongia la por. Xisclaven, desesperades, plenes de paor, totes les seves fustes, s’escorava perillosament a babord i estribord o, com un animal ferit de mort, tornava a pujar, a situar-se fins a aconseguir la vertical abans de caure altra vegada cap a l’interior llòbrec de noves fondalades immenses, en caigudes eternes sense principi i sense final. Aquests dies de fatiga física ens obligaven, passat el temporal, a cercar amb urgència refugi al primer port que trobàvem per a provar de curar les ferides de la vella nau, experta també en mil viatges de contraban carregada de tabac i queviures, en burlar la vigilància de la guàrdia civil en la llarga postguerra que ens engendrà; però, pel que vèiem i constatàvem, dòcil davant la possibilitat d’anar cap a la mort si alguna vegada la mar li volia fer la darrera jugada en un joc d’escacs sense trampes ni amagatois.

Malgrat els mesos meravellosos passats al iot, anant de port en port, recuperant-nos de les ferides encara obertes al nostre esperit, érem sabedors, no ens podíem enganar al respecte, que un dia o altre hauríem de regressar. No hi volíem pensar. Amb cada nou dia que naixia el nostre desig era allunyar-nos més i més de les costes de la terra inexistent. Sabíem un fet, n’érem ben conscients: tanmateix el vent del destí ens tornaria a portar fins a les conegudes arrels encara xopes de sang i d’esperances desfetes. A l’illa gran, a l’illa embruixada de la qual provàvem inútilment de fugir, hi havia les tombes inconegudes dels nostres. Tanmateix, el carrer de la desgràcia antiga ho era també de la nostra infantesa, quan jugàvem a canviar el món, provant de bastir una terra desvetllada i feliç. Era inútil intentar oblidar el carrer de la primera besada, la platja on estimàrem d’antuvi prop de les pedres vellíssimes del talaiot. Ressorgia en el record la tomba abandonada dels guerrers fenicis a Son Bauló, les murades d’Alcúdia fent front a l’endemesa pagesa, la plaça on cridàrem per primera vegada Llibertat!, la caserna de les tortures policíaques, la presó, l’escola on ens ensenyaren les mentides que un dia haurem de derruir… Els enganys! Qui no se’n recorda de tots els enganys que ens han barrat el pas durant segles? El governador, l’escriptor Antonio Espina, ens va enganar, ens digué que no hi hauria sublevació, que els militars eren fidels defensors de la legalitat republicana! Estèrils les súpliques de n’Aurora Picornell, dels camarades que anaren a cercar armes. Cap fusell per als treballadors, tan sols consignes de paciència i resignació. El mateix sermó que havien fet sempre els capellans, des de la fondària dels segles, des de totes les trones i esglésies del pla i la muntanya. Tanmateix venim d’aquella llarga derrota i a ella haurem de tornar de seguida que els vents canviessin de direcció. Llavors ens acomiadaríem dels amics que havíem fet, dels paisatges desconeguts que havien contemplat els nostres ulls, i enfilaríem altra volta cap a les conegudes muntanyes de l’estimada terra, cap al port que espera sempre el regrés dels seus.

No puc recordar exactament ni el dia, ni el mes ni l’any del retorn. Però regressàrem tal com està escrit al llibre de les profecies del nostre poble. Tornàrem, com ho fan els vells guerrers després de conquerir mons de somni. Vet-nos aquí de nou trepitjant els carrerons familiars i desesperançats. A vegades, quan ens retrobam amb els companys, parlam d’aquella fugida a l’aventura. I ens demanam, sense poder contestar a la pregunta, el perquè de la folla eixida. Potser fos per causa de l’enyorança. Nostàlgia envers les runes de les quimeres del passat? Podia ser molt bé. Finalment compreníem com ens estimàvem aquelles antigues illes de tribus lliures, de foners que s’enfrontaven a les naus romanes. Una Mallorca en lluita diària contra les incursions dels sarraïns, els senyors feudals, l’església, la Inquisició. La Mallorca pagesa de les germanies, dels gremis, la Mallorca de menestrals i obrers que, amb molt d’esforç, s’agrupen, s’unifiquen per a fer front a les injustícies dels cacics. Quina diferència amb aquesta illa d’ara, llibertina i sense consciència, vestida de carnaval i que es ven al millor postor. Els somnis malmesos de l’immemorial passat de resistència ens eren més estimats que aquesta eixorca opulència aconseguida damunt la mort i la destrucció dels nostres millors fills. Retrocedíem doncs a l’encontre amb el poble, a unir-nos altre pic a les seves esperances amagades. I també a viure i morir dins un espai etern de dies iguals, de mesos sempre idèntics entre collita i collita, entre guerra i guerra. Els nous conqueridors no porten llança i cavall com a l’Edat Mitjana o fusells com en el trenta-sis. Però són igualment identificables darrere llurs computadores alemanyes o japoneses, amb els seus plànols, quadriculant l’illa. Vet-los aquí, de nou, disfressats. Xerrameca buida des de la tribuna del Parlament, mentre les excavadores entren als horts del pla, destruint marges, casetes de camp, ametllers, sembrats, fent malbé les terres que abans alimentaren els combats dels avantpassats. Ara ho veig clarament. Per això el regrés. Per fer cos amb els que encara resisteixen l’endemesa enemiga. No puc recordar ni el dia, ni el mes, ni l’any de la nostra tornada. Però tornàrem. Altre cop, davant l’esguard, l’illa màgica, resplendent com el primer minut de la creació enmig de la boirina del matí. A mesura que ens hi apropàvem distingíem amb més precisió els detalls i matisos de la costa que abandonàrem un dia llunyà. Travessat el canal de Menorca ja ens trobàrem amb els primers llaüts de pescadors provinents d’Alcúdia, Pollença, la Colònia de Sant Pere. La mar semblava d’estany brillant. Reverberació dels turons dins del blau profund de la mar. Llarga, uniforme, arenosa platja d’Alcúdia vista de lluny a mesura que ens acostàvem al port. L’església. Les verdes pinedes on jugàvem en una jovenesa que ens semblava eterna. Les primeres vacances abans de les lluites, abans de qualsevol partida, de totes les tornades. Processó de carros els diumenges d’estiu sota els pins de l’Albufera a ses Casetes de sa Pobla. Les dones preparaven el menjar mentre nosaltres ens perdíem per les dunes, a la recerca d’impossibles ciutats fantasmes amagades sota l’arena. Retrocedir. Mentre el iot s’atracava a l’escullera, pensàvem, per uns instants, que tot podia tornar, els amics malaguanyats, la refulgència d’ambre, daurada, dolça i serena que feria els nostres ulls antics sorpresos davant les meravelles increïbles del món. Es gravaven a foc dins del cervell els primers records, les inicials tonalitats i olors. Aquella claror era la mateixa llum que ens il.luminava de ple quan lentament entràvem al port. Al rostre dels vells que ens miraven mentre desmuntàvem les veles, la lluor acostumada. La seva qualitat especialíssima donant color exacte i precís a les coses que ens envolten. I la mirada es calma després de la tempesta. Altre pic els pobles del pla. Pobles fets amb suor de generacions, pedra a pedra, ferms, aixecant-se damunt la terra, elegants, sobris, senzills. Regressàrem sabent que res no havia canviat en els darrers temps. Que ens esperava el mateix. Aixecar de bell nou els edificis ensorrats de les il.lusions, amb el cor ben alt, l’esperança ferma, les mans buides de res que no fos aquest amor que esclata pels porus de la pell. Remembrar, com si fos ara mateix, com si no haguessin passat els anys, que en arribar a Ciutat, el primer que férem fou portar un ram d’esponerosos clavells rojos a la paret del cementiri on moriren els condemnats, i on, cada primavera, entre les escletxes de les pedres i el forat de les bales, nien tot de margarides grogues com el sol que cada matí s’eleva, lluminós, ocupant el seu lloc en el blau permanent del cel.

Tornàvem amb els nostres. Irremeiablement per sempre, fins que l’hora última dels rellotges ens cridés a compartir els segles amb ells.

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Una pistola al cap (un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)

Què cercaven? Diners amagats entre les pàgines de les novel·les de Gorki, Tolstoi i Valle-Inclán? Amagades instruccions de la conspiració comunista de la qual ens acusaven? Llançaven al carrer les publicacions de l’editorial Cenit, Tierra y Libertad, Revista Blanca. Trepitjaven les obres d’Anselmo Lorenzo, Federico Urales, Álvarez del Vayo, Gabriel Alomar, Marcelino Domingo... Portaven una llista amb els autors que consideraven subversius. Vaig sentir que parlaven d’Antonio Machado i Federico García Lorca talment fossin dos dimonis. En el carrer ja cremaven les obres de Largo Caballero, Lenin, Trotski, Rosa Lusemburg, Fernando de los Ríos i John Reed. La novel·la de Stendhal, El Roig i el Negre, els semblava un tractat d’anarquisme. Dostoievski, un bolxevic. Rússia, el perill, la cultura a exterminar. Els noms i cognoms eslaus esdevenien l’enemic a vèncer. (Miquel López Crespí)

Em costà acostumar-me a l’obscuritat de l’entrada. Quan els meus ulls pogueren veure-hi, tenia al davant una escena que no oblidaré mai. Na Isabel i el pare estaven drets, amb les mans fermades amb filferro. Dins casa nostra, el desordre era total. Un grup nombrós de falangistes anaven amunt i avall obrint armaris a culatades, llançant els llibres al terra. Havien romput els vidres dels prestatges amb els fusells. Cercaven documents comprometedors, diners o tot alhora? En Joan Rupit, un veí a les ordres d’en Martí Cerol, davallà del pis de dalt mostrant el joier de la família.

Ens miràrem sense poder creure-ho. Pensaven robar-nos les joies? No els bastaven la destrossa, els calaixos oberts, les cortines espanyades, les detencions. Encara volien extremar les humiliacions?

En veure-ho, la padrina no pogué contenir-se. Dreta davall l’arc de l’entrada, els digué en veu alta:

-Lladres! Deixau el que no es vostre allà on ho heu trobat. No teniu vergonya!

En Joan Rupit mostrava les arracades i les botonades amb un somriure de satisfacció.

-Ja ho veieu –deia als seus homes-. Els xuetes no fan feina però gaudeixen de tot el que volen: or, plata, llibres, cotxe... Sempre han anat vius. Sense haver d’anar a suar a l’hort saben aprofitar-se de la feina dels pagesos. Són els propietaris dels magatzems més importants d’exportació de patates i mongetes. S’han convertit en senyors. Les filles dels comerciants no han anat mai a regar ni sembrar a marjal. Tampoc les veureu a l’hora de batre, sota el sol abrusador de l’estiu, porgant el blat, ventant el gra. Aquestes al·lotes estudien música, van a Magisteri, saben idiomes. Que no heu vist quina pell més blanca que tenen? Sempre a casa seva, llegint, portant els comptes del negoci de la família.

Una història prou coneguda. Quan podríem viure en pau, sense recordar constantment la cremadissa de l’any 1691? Sempre la presència aclaparadora de La Fe Triunfante del pare Garau. Un llibre que ens ha perseguit durant segles. La seva ombra sangonosa torna a través dels anys. Un malson del qual mai no ens podem desfer. Quan ja creus que tot s’ha acabat, els sacerdots recorden novament els cognoms maleïts, els sambenets penjats a l’església dels dominics.

Els inquisidors aquí, de nou, amb camisa blava i fusells a les mans.

El pare, envoltat de falangistes armats, suportava amb silenci aquella humiliació. Què podíem fer amb tantes pistoles i baionetes que ens apuntaven directament al pit? Vaig notar que tenia els ulls humits. Hauria començat a cridar amb totes les meves forces. Volia pegar els homes que estaven destruint la família, que insultaven les persones que més estimava.

Pensava en la tempesta que ens queia al damunt. No podia consentir el que em veia forçada a contemplar. Si hagués pogut hauria deslliurat na Isabel i el pare del filferro que els lligava les mans. Els botxins, sense cap mena de consideració, l’havien estret amb força. Tenien sang a les mans i no es queixaven. Sabia que els feia més mal el que estaven veient. Però no hi podíem fer res. Eren massa fusells contra les nostres mans nues, la desesperació que ens dominava.

De cop i volta estava navegant per l’interior d’un inesperat malson. Veia com anaven llançant els llibres que trobaven als prestatges al terra. Em preguntava per quin estrany submón viatjava, per quines obscures escales de l’infern havia davallat fins a ensopegar amb els missatgers de la Mort. El que m’envoltava s’assemblava als documentals sobre el triomf del nazisme a Alemanya. El mateix que havíem vist a les projeccions sobre la victòria de Hitler l’any trenta-tres. Els uniformes eren diferents però el que feien els escamots d’assalt hitlerians i falangistes no es diferenciava en res. Idèntics rostres plens d’ira arrabassant els cartells de les seus socialistes i comunistes. La fúria a l’hora de les detencions, els insults, els cops. A Berlín, Frankfurt i Hamburg, els esquerrans, juntament amb els jueus, són obligats a netejar els carrers agenollats damunt les llambordes, mentre són escarnits per un públic que gaudeix contemplant com pateixen. Al·lots i al·lotes de cabells rossos riuen, feliços, en veure com els detinguts són obligats a portar una estrella de David damunt el pit. A uns altres els fan portar grans cartells de cartró amb la paraula “Comunista”. Del darrer documental que veiérem feia uns mesos, poc abans del Primer de Maig, record els camions amb les unitats d’assalt de les SA arribant davant els locals dels partits marxistes, les biblioteques que s’havien de netejar de bolxevisme i judaisme. Ben igual que els que han destrossat casa nostra. Joves enviats pels senyors i la rectoria. Exaltats ansiosos de fer mal. Una joventut ensinistrada per a acabar, mitjançant la violència, amb qualsevol idea de justícia social. Des del Ministeri de Propaganda, Goebels parla d’acabar amb l’``art degenerat”, amb la influència del socialisme judaic dins la cultura d’Alemanya. Dóna ordres de ser implacables amb la música de jazz, amb les creacions de negres i altres races que considera inferiors. Asseguts a la sala de projeccions de la Casa del Poble poguérem veure com els nazis llançaven els mobles i els llibres per les finestres i posteriorment, talment feres sense control, calaven foc a les enormes muntanyes de volums amb les obres dels grans intel·lectuals alemanys i estrangers considerats “perillosos” .

Ara s’esdevenia el mateix a Palma, al nostre poble!

Miraven entre les fulles.

Què cercaven? Diners amagats entre les pàgines de les novel·les de Gorki, Tolstoi i Valle-Inclán? Amagades instruccions de la conspiració comunista de la qual ens acusaven? Llançaven al carrer les publicacions de l’editorial Cenit, Tierra y Libertad, Revista Blanca. Trepitjaven les obres d’Anselmo Lorenzo, Federico Urales, Álvarez del Vayo, Gabriel Alomar, Marcelino Domingo... Portaven una llista amb els autors que consideraven subversius. Vaig sentir que parlaven d’Antonio Machado i Federico García Lorca talment fossin dos dimonis. En el carrer ja cremaven les obres de Largo Caballero, Lenin, Trotski, Rosa Lusemburg, Fernando de los Ríos i John Reed. La novel·la de Stendhal, El Roig i el Negre, els semblava un tractat d’anarquisme. Dostoievski, un bolxevic. Rússia, el perill, la cultura a exterminar. Els noms i cognoms eslaus esdevenien l’enemic a vèncer.

No em vaig poder contenir:

-No vos basta robar les joies de la família? També voleu acabar amb la cultura, com els feixistes de Mussolini a Itàlia i els nazis a Alemanya? Sembla que he perdut l’enteniment! El Roig i el Negre és una novel·la, no un llibre escrit per Proudhom o Bakunin!

En Joan Rupit em mirà amb ràbia continguda. Envermellí, talment li hagués pegat un cop enmig del rostre. Quasi podia sentir els batecs del seu cor, excitat, dominat per aquella ànsia de fer mal, d’imposar la seva voluntat.

-Llibres? Cultura? –i mirava els homes que l’acompanyaven com si nosaltres haguéssim perdut el cap.

Escopia les paraules com si fossin pedres.

-Tanmateix no ens enganyaràs. El perill ve de Rússia. Ho sabem. Ens ho ha dit el rector. Els mestres, periodistes, polítics i escriptors sou culpables de l’anarquia regnant! És a conseqüència dels vostres diaris, de les classes nocturnes a l’Ateneu que l’exèrcit ha hagut de sortir al carrer per salvar les propietats dels bons ciutadans, la santa fe catòlica.

Des de l’indret on em trobava vaig veure com s’agenollava per agafar alguns dels volums que havien tret de la nostra biblioteca. En Joan Rupit sostenia a les mans uns llibres de poemes de Miguel Hernández i Rafael Alberti.

-Amb aquest fems heu omplert el cap als pobres jornalers! –cridava, enfurismat-. Quin sentit tenia ensenyar de llegir i escriure amb fragments d’obres de Bakunin i Marx? Adoctrinar aprofitant les ànsies de saber dels desgraciats. Sabem ben bé quines han estat les vostres tàctiques. Fer creure als toixarruts que voleu ajudar-los només per aconseguir que participin a les vagues contra els senyors que donaven feina, pa i menjar per als seus fills!

Estava davant meu, embogit.

-Bastir falses il·lusions en el cap dels pobres? –continuava, encès-. Per què no et dedicares a fer classes a qualsevol institut de Palma? Potser tot hauria estat ben diferent sense tants de llibres perniciosos, sense mestres com tu i la teva germana.

D’una manotada llançà al terra el volum de poesia que tenia a les mans.

-Ara tendrem molta feina segant la mala herba que heu fet créixer al camp en aquests anys d’infausta República!

La mare plorava desconsoladament.

La padrina Margalida resava el rosari amb els ulls esperitats, com si no sabés el que passava. Des de feia temps estava malament de salut. La inesperada invasió de la casa agreujava encara més la seva situació. I, ara, haver de veure com fermaven els fills i la néta amb filferro la feia empal·lidir. Els tractaven talment fossin lladres o assassins. Veient el que feia aquella gernació d’homes armats, empitjoraria. Bastava veure el tremolor de les seves mans, la mirada ansiosa, el dolor que traspuava el seu rostre. No tenien pietat de veure una dona d’edat, malalta? Com era possible tanta insensibilitat, tal grau de maldat?

En Joan Rupit va mostrar als seus homes el joier que havia davallat de l’habitació dels pares:

-Veieu? Un munt de joies! Possiblement haurien servit per comprar armes per als comunistes! Les hem de portar al local juntament amb totes les que trobem al negoci d’aquest xuetó.

S’aturà un moment i continuà, somrient.

-Imaginàveu que no descobriríem els vostres plans? Ho sabem tot. A la cambra de na Isabel hem trobat un munt d’exemplars de Nostra Paraula, la revista del PCE. Ara, en arribar a l’Ajuntament vos prendrem declaració. Volem saber els plans que teníeu a l’hora de cremar l’església i matar el senyor rector.

Mentre parlava anava agafant les arracades de la mare i la padrina, les polseres d’or heretades dels avantpassats. Vaig veure com es posava a la butxaca les botonades dels padrins. Unes joies que sempre havíem estimat, més que pel valor econòmic que tenien, pel que sentimentalment representaven. El petit tresor que contenia la capsa que mostrava en Joan Rupit significava l’esforç d’unes quantes generacions, el fruit de dècades de fer feina sense descans.

Impossible contenir la meva indignació.

-No estau avergonyits? Robar a la casa d’una família que no ha fet mai mal a ningú, rompre els mobles a culatades, com si fóssiu bèsties. Els animals no tenen un cor tan dolent, serien incapaços de fer patir ningú.

Potser no ho hauria d’haver fet mai. Tenia al meu davant el pare i la germana amenaçats pels fusells, a punt de ser portats no sabíem encara a quin tenebrós indret. I si les paraules que acabava de pronunciar agreujaven més la situació? No era una imprudència per part meva? Però l’escena em sublevava. Més que fer-me tenir por, els fets que contemplava m’enervaven fins a límits insospitats, posaven en tensió el meu esperit rebel. Hauria estat capaç de fer qualsevol cosa. Inconsciència de la joventut? Possiblement. El rostre de la mare era un quadre. Tremolava. Amb la mirada em deia que callàs, que estàvem en perill. El padrí havia pogut marxar. Potser el millor fos entretenir-los amb qualque conversa banal. El pare i na Isabel ja estaven detinguts. Ara ens podien agafar a nosaltres, a les tres dones que quedàvem. Si hi havia sort el padrí podria amagar-se a la muntanya. Tenia amics al port. Qui sap si podria fugir de Mallorca amb una barqueta.

De cop i volta els falangistes es giraren cap a l’indret on jo estava recolzada, amb el braç en el piano de l’entrada. Recordaré per sempre els seus rostres. Els que havien begut m’aguantaren la mirada, sorneguers. El que apuntava la meva germana amb el fusell escopí damunt les rajoles acabades de fregar. En Pancuit i en Robiolet, dos coneguts de la infantesa, acotaren el cap, com si els quedàs encara una mica de vergonya.

Qui no s’acovardà va ser en Joan Rupit.

Em mirà desafiant.

Es va treure la pistola de la cartutxera i, amb l’or de la família dins la butxaca, s’apropà al lloc on jo romania dreta. Els que vigilaven la porta també feren unes passes cap endavant, amenaçadors.

Què ocorria?

No podia reconèixer en Joanet de quan érem infants. Què havia succeït al poble per aconseguir convertir les persones en animals? Caminava lentament vers l’indret on em trobava, recolzada en el piano que el pare m’havia comprat el dia que feia els vint anys, el primer d’abril del trenta-sis. D’ençà que tenia consciència, el meu somni era saber música. Desitjava poder acompanyar al piano les cançons de l’Orfeó, fer concerts, entretenir els amics, organitzar recitals i així poder recollir diners per als presos polítics i publicar les revistes de les nostres organitzacions. Sovint anàvem mancats de diners i aquell em semblava un bon sistema per a recaptar unes pessetes.

N’Andreu estava encantat amb la meva idea. El negoci del pare rutllava a la perfecció i per això mateix la família m’havia regalat el piano.

De sobte vaig ser conscient del que s’esdevenia. En Joan Rupit m’apuntava al cap amb la pistola. Vaig sentir el fred de l’acer damunt el front.

A poc a poc, pronunciant les paraules una a una, em digué:

-Tu, Caterina, ets la que més ha de callar. Ara mateix podria fermar-te, com he fet amb el teu pare i la teva germana. O et penses que som ximples? Els companys de Palma han ocupat les seus dels partits i sindicats que donaven suport al Front Popular. Hem tengut sort. Encara no havien cremat la llista d’afiliats. Tenim els noms. Ningú no escaparà! I la teva germana Isabel és la màxima responsable del jovent esquerrà de la comarca. Vés a saber si va ser la culpable de la destrucció de la creu d’entrada al poble! L’hem de detenir, interrogar i enviar a la comissaria de Francesc Barrado. Aquestes són les instruccions que ens han donat.

Notava com, de forma inconscient, palpava l’or que ens havia robat i que portava dins les butxaques.

-En Barrado sap perfectament el que s’ha de fer amb tots vosaltres. Tanmateix sou uns rojos que volíeu fer la Repartidora –afegí-. N’Andreuet, el teu promès, ha marxat amb els carrabiners i els socialistes. El padrí ha estat el més viu. No l’hem trobat. Sembla que ha botat per la finestra i possiblement pensa amagar-se en alguna cova de la muntanya. Ja caurà en els nostres mans. Els que van a cercar els fugitius no van de bromes. No tenen les meves consideracions. Els que surten de nit a la recerca dels que han marxat ho fan com si anassin de cacera. Sí, ho heu sentit bé: de cacera. Talment anar a matar conills. I tenen bona punteria, us ho puc ben assegurar!

Apropà la cara a la meva i vaig poder sentir la pudor de conyac barat que sortia de la seva boca. Sentia el canó de la pistola en el cap. Em feia mal. “Em deixarà una marca al front”, pensava, sense gosar fer un moviment.

-Val més que callis –afegí novament-. Amb el teu pare president de La Societat, la germana comunista, el nuvi fugint amb els carrabiners, puc fer el que vulgui amb vosaltres. Ara mateix us podria matar com si fóssiu rates.

Deixà d’apuntar-me i retrocedí vers a l’indret on es trobaven el pare i la germana. Rigué, alhora que feia un senyal als seus, com dient-los que se'ls podien emportar.

-Començarem els interrogatoris amb aquests dos. Al teu padrí ja li demanarem comptes més endavant. Això si el porten viu a l’ajuntament.

Tornà a mirar-me de fit a fit.

-Per ara no et faig res. Ja sé que ets igual de perillosa que els altres. A mi no m’enganyes amb aquest posat de nineta bona al·lota. Sou com el dimoni, que sovint es vesteix d’àngel per a fer més mal a la gent! I nosaltres no deixarem cap diable damunt la terra, per molt que vulgui disfressar la seva presència. La teva llibertat és provisional. No cantis victòria. Són nombrosos els detinguts i tenim un excés de feina amb les declaracions. Et vendrem a cercar quan pertoqui.

Se’n portaren el pare i na Isabel ben fermats. Només poguérem acomiadar-nos amb la mirada. El pare no pogué abraçar la padrina, que plorava a un racó de la cuina.

Coneixia la meva germana profundament. La notava ferma, serena. El pare també es mantenia aparentment tranquil. Crec que encara no podien imaginar el seu destí. Provava de consolar-me pensant que el padrí havia pogut amagar-se. Possiblement no el trobassin. Coneixia nombrosos amagatalls secrets a la muntanya, coves desconegudes per a tothom, secrets rierols d’aigua... Jo coneixia cada un dels enfonys on podia restar ocult. Ben cert que posarien vigilància a la casa i que, si ens deixaven en llibertat, farien que algú ens seguís. I, si aconseguíem despistar els cruels perseguidors sempre podríem deixar queviures en indrets que només coneixia el padrí.

Malgrat el valor aparent, em sentia commocionada.

Ara el problema més important era saber què volien fer amb la germana i el pare.

La mare continuava plorant. “Els mataran”, deia sense poder contenir el riu de llàgrimes que li regalimaven per les galtes.

Per quins motius no em portaven amb ells? A què esperaven? Quines intencions tenien? Què volien fer amb nosaltres? D’en Joan Rupit recordava que jugava amb na Isabel i tota la colla del nostre carrer. La mare li havia donat berenar, dues llesques de pa amb botifarró o xocolata!, en moltes ocasions. Quantes vegades no comparegué per la cuina, afamegat, suplicant per aquelles pastilles de xocolata que tant li agradaven!

Però ara s’emportava la família envers un destí incert. Amenaçava a enviar els falangistes a caçar el padrí, “com si fos un conill”, digué.

El padrí, un home que l’havia tengut damunt els genolls! Com era possible una transformació tan radical del cor de les persones? Que s’esdevenia dins l’ànima de la gent? Com era possible que en uns dies s’oblidassin anys d’amistat, els jocs de la infantesa, els favors fets a través dels anys?

Els plors de la mare em portaren de nou a la realitat.

No podia romandre tancada a casa o la pena i la depressió em paralitzarien. Era necessari sortir fos com fos del pou profund de la desesperació. Què més ens podien fer? Portar-me a la presó? I què importava si ja havien detingut el pare i na Isabel, m’havien amenaçat de mort?

Volia saber on els portaven costàs el que costàs.

De la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

Tanmateix, la senyora Ramon encara aposta per la contextualització, perquè probablement pensa que, dels temes espinosos, si se'n parla poc, millor. I no sempre és així. El monòlit al Baleares tan sols es podria contextualitzar amb la llegenda següent: "En record d'una societat moralment malalta, perquè no va dubtar a adoctrinar els menors amb el credo feixista, ni a exposar-los a la mort física en benefici d'uns ideals d'inspiració totalitària que implicaven la supressió de les llibertats públiques". I la senyora Ramon no ho farà mai de mai. Quan la regidora parla de contextualització, pensa en com va de bé afegir aigua al lleixiu per a rebaixar-lo. I és cert. Però el monument al Baleares s'ha d'enderrocar. Molts de columnistes han aportat infinitat de motius, perquè l'Ajuntament el faci desaparèixer sense manies. Els bombardejos de Tarragona o de la costa valenciana, per exemple. O la matança de centenars de civils a la carretera de Màlaga a Almeria. Tanmateix, no s'ha parlat gaire de la manipulació ideològica dels Fletxes Navals. (Llorenç Capellà)

Enderrocament o contextualització

Per Llorenç Capellà | 18/08/2009 |

Nanda Ramon ha dit en roda de premsa que encara no sap què fer amb el monument de la Feixina. Té un dilema: pot optar per enderrocar-lo o per contextualitzar-lo; i que faci una cosa o l'altra depèn, en bona part, de l'opinió dels seus assessors. Doncs bé, convé que l'encertin, els assessors, perquè aquesta decisió marcarà definitivament el pas de la senyora Ramon per Cort. No hauria d'ésser així, però la polèmica s'ha orquestrat tan malament des de la mateixa regidoria de Cultura que s'ha convertit en una bomba de rellotgeria. Ho sento per Nanda, que va acceptar fer part de la candidatura del Bloc il·lusionada amb la possibilitat de treballar per Palma (cosa que ha fet, i força bé) i no amb la d'anar a la guerra. Però els problemes vénen quan vénen i cal acarar-los amb seny. La Feixina sols té una sortida digna, l'enderrocament.

Tanmateix, la senyora Ramon encara aposta per la contextualització, perquè probablement pensa que, dels temes espinosos, si se'n parla poc, millor. I no sempre és així. El monòlit al Baleares tan sols es podria contextualitzar amb la llegenda següent: "En record d'una societat moralment malalta, perquè no va dubtar a adoctrinar els menors amb el credo feixista, ni a exposar-los a la mort física en benefici d'uns ideals d'inspiració totalitària que implicaven la supressió de les llibertats públiques". I la senyora Ramon no ho farà mai de mai. Quan la regidora parla de contextualització, pensa en com va de bé afegir aigua al lleixiu per a rebaixar-lo. I és cert. Però el monument al Baleares s'ha d'enderrocar. Molts de columnistes han aportat infinitat de motius, perquè l'Ajuntament el faci desaparèixer sense manies. Els bombardejos de Tarragona o de la costa valenciana, per exemple. O la matança de centenars de civils a la carretera de Màlaga a Almeria. Tanmateix, no s'ha parlat gaire de la manipulació ideològica dels Fletxes Navals.

I cal fer-ho. Si tant voleu per deixar sense arguments de caire sentimental a Cort en la seva resistència numantina de la Feixina. Ja sabeu: els al·lots s'havien embarcat en el Baleares per jugar a fer de soldats i, en definitiva, no deixaven d'ésser al·lots. Cap referència, per tant, al fet que tots els tractats internacionals en defensa dels drets humans condemnen els governs que permeten que els menors vagin a la guerra. Però anem per feina. L'historiador Jeroni Fullana, a Los Flechas Navales de Baleares (Lleonard Muntaner, 2005), els desmunta tots. Els arguments que pretenen endolcir la cosa, ja m'enteneu. I probablement ho fa sense pretendre-ho, cosa que confereix més importància a la seva aportació. Els Fletxes s'allistaven a partir dels catorze anys, una bestiesa. I eren ensinistrats en les feines marineres, "sin mermar en nada el ideario de Falange que dio origen a la escuela". Això explica que entre els benefactors de l'escola esmentada -instal·lada en el vaixell Unión- figuressin Alfonso de Zayas i Martí Pou, dos personatges força significatius de la dreta mallorquina més sinistra. Zayas ha d'ésser considerat un dels dissenyadors de la repressió que va suposar més de mil morts.

Pou va ésser un criminal, un pinxo. Imaginem, fredament, la instrucció que reberen aquests al·lots, els Fletxes, tant els que moriren a bord del Baleares com els que aconseguiren sobreviure, per a satisfer les exigències ideològiques de Zayas o de Pou. No ho dubti, senyora Ramon, els ensenyaven la cara més fosca de la vida. L'himne que els identificava diu bestieses d'aquest gruix: "Orgulloso a la Marina/ mi vida tengo que dar". Heus ací una apologia de la mort, repetida una i altra vegada de manera banal en infinitat de cançons. En aquestes altres estrofes hi és tot: "Arriba nuestro Caudillo./ Arriba nuestra bandera/ que es la bandera de Cristo". És a dir: pàtria, Don Francisco, l'Església... Uf! I els receptors, infants de 14 a 16 anys. Veritat que ho troba vergonyós, senyora Ramon? Tanmateix, allò del llibre de Fullana que causa més impacte en el lector és la transcripció de la carta que, amb data del 14 de març de 1938, adreçaren Pere Roca i Mateu Matas al responsable de l'Escola de Fletxes Navals.

Ambdós havien perdut un infant en el Baleares, i li diuen: "... lo que sentimos en el alma no es la pérdida de un pedazo de nuestro corazón allí en alta mar, sino el no tener otro muchacho útil para servir en los Ejércitos del Bien". Senyora Ramon, recorda que li he parlat d'una societat malalta...? Amb aquesta cita en té una prova definitiva. El monument de la Feixina fa empegueir, fins i tot, a una dreta amb seny. Allò que passa, i possiblement compartirà el matís, és que ja no sabem on s'amaga aquesta dreta ni si existeix o ha existit realment.

dBalears

Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Mort de dama

De cop i volta s’esvania el posat liberal que a vegades havia cultivat. On restava el record dels tea-partys de l’Hotel Victòria parlant de Keyserling, Bergson, Spengler? Les amables discussions analitzant el primitivisme d’Homer, Dant, Shakespeare, Goethe? S’escandalitzaven quan criticava els clàssics, aquells escriptors que alguns tertulians consideraven genis de la literatura. El Quixot sempre em va semblar una síntesi indigerible del castellanisme. Una novel•la amb una pobresa de matisos al•lucinant! I tothom considera Cervantes una figura de la literatura universal.

Potser fos un absurd afiliar-me a Falange, provar de salvar una Mallorca que tanmateix només existia en la meva imaginació.

Qui sap! La vida és una bogeria.

Si hagués estat a Barcelona... m’hauria fet de la CNT, del POUM, d’Estat Català? Qui ho podria creure? Amb els anys, i més que res per quedar bé amb els que publicaven i enlairaven la meva obra, vaig afirmar que, si hagués viscut a la zona en mans d’Azaña i els rojos hauria estat republicà. Mallorca va fer costat a Franco i em vaig fer del Moviment. Era excusa per dissimular el meu passat falangista. Xerrar per xerrar. Però tothom s’ho cregué. “És un cínic”, afirmaven. I quedaven tan feliços, sense anar a aprofundir res més. “No té ideologia. Salvador Orlan està sempre amb qui guanya”. Ximples, es pensaven que em coneixien.

Aquestes opinions servien els meus propòsits. Es tractava de fer oblidar el passat, dissimular els fets de la guerra. Que ningú no recordàs el que havia escrit en els anys trenta. No vaig tenir gaires problemes, Els catalans són tan crèduls! Acceptaren a les bones tot el que vaig dir. La crítica va ser prou generosa en la consideració de les meves novel•les.

No, no crec que, en cas de romandre a Barcelona en temps de la guerra, hagués agafat el carnet d’alguna organització esquerrana. No crec que el meu oportunisme, que diria Baltasar Porcel, arribàs fins al punt d’agafar el carnet de qui em volia mal. No anaren al domicili de Llorenç Riber? No cremaren els mobles, robaren els llibres de la seva biblioteca? Què li haurien fet si els milicians l’haguessin trobat?

No cal tenir molta imaginació per endevinar-ho.

Era massa conegut per fer creure a anarquistes i comunistes que m’havia fet dels seus. Ningú no ho creuria i, molt manco, els mallorquins que fugiren de Mallorca i que residien a la capital de Catalunya. Quants d’ells no haurien participat en un judici en contra meva! Això si hagués tengut el privilegi de ser jutjat, cosa que dubt!

Un fill de militar i germà de dos militars, col•laborador dels diaris de dretes... Els articles del trenta-quatre atacant el Govern de la República... Les polèmiques amb els catalanistes...

Un intel•lectual amb aquestes connotacions... on podia situar-se en el moment que esclatà el Moviment? Amic d’Alfonso de Zayas, el cap de Falange, de Georges Bernanos, Camelot du Roi, de tota la colla d’eixelebrats mallorquins que defensaven el pensament clar i esperançador de José Antonio Primo de Rivera... Era massa evident quin lloc de la trinxera ocuparia quan arribàs el moment de la veritat.

De cop i volta s’esvania el posat liberal que a vegades havia cultivat. On restava el record dels tea-partys de l’Hotel Victòria parlant de Keyserling, Bergson, Spengler? Les amables discussions analitzant el primitivisme d’Homer, Dant, Shakespeare, Goethe? S’escandalitzaven quan criticava els clàssics, aquells escriptors que alguns tertulians consideraven genis de la literatura. El Quixot sempre em va semblar una síntesi indigerible del castellanisme. Una novel•la amb una pobresa de matisos al•lucinant! I tothom considera Cervantes una figura de la literatura universal.

No ho podia entendre.

Com la discussió amb el batle de Palma, Emili Darder. Era a la Casa del Libro, a un racó del Born. El batle, que havia vengut a la presentació de Brisas, acabava de comprar una obra de Tolstoi. Vaig veure el títol de la coberta: Resurrecció. Em mirà somrient i apropant-se a l’indret on jo fullejava la darrera novetat de José Ortega y Gasset. Joiós, mostrant-me el llibre, em digué:

-Salvador, ja sé que les obres de contingut social no t’agraden. He llegit sovint els teus articles atacant Víctor Hugo, Remarque, Blasco Ibáñez, Tolstoi... i Cervantes, Shakespeare, Dant i Homer! No et prives de res!

El vaig saludar cordialment. Emili Darder era un esquerrà entestat en impossibles quimeres: la solució dels problemes de salut dels més desvalguts, de l’alfabetització del poble... “Arribar a la igualtat mitjançant la cultura”. Els coneixia, tots aquests utopistes que volien salvar la humanitat. Gent amb estudis que no entenia que és precisament l’aparent desigualtat que ells combaten el que enriqueix la vida. Què faríem a una societat on tothom fos metge, professor, enginyer? Qui treballaria la terra, bastiria els edificis, sortiria a la nit a recollir els fems que deixam al portal?

Era un absurd, una bogeria voler igualar mitjançant decrets i a la força l’espontaneïtat de la vida. La vida, i Darwin va proporcionar nombroses proves al respecte, és la lluita per la supervivència del més fort, del més apte. Voler acabar amb aquest combat etern per a la supervivència del més apte és anar contra les lleis de la natura. Quina societat pot subsistir si desapareix la riquesa que ofereix la diversitat social, els distints oficis, les tasques diferenciades que desenvolupen els diversos estaments socials? La igualtat que volgueren implantar a la França Revolucionària del noranta-tres em feia estremir. Sortosament, Napoleó acabà amb moltes d’aquelles absurditats dels jacobins. El dia que mataren Marat, quan Robespierre i tot els seus anaren a la guillotina, començà a restablir-se l’equilibri trastocat per la Revolució. És prou evident que França ja no va ser mai més la societat del passat, amb tota aquella riquesa cultural esbucada per la follia dels demagogs i les verduleres de París.

L’igualitarisme soviètic encara era més espantós. Lenin i Trotsqui havien perfeccionat la màquina del terror igualitari. Les txeques de Moscou i Leningrad no tenien res a envejar als decrets del Comitè de Salut Pública parisenc! Emili Darder, els fanàtics catalanistes i socialistes de Palma, aquells que pugnaven per anar controlant les nostres institucions, no s’adonaven que, amb l’alfabetització general i gratuïta obrien pas a l’esperit de chauffer que ja omplia places i carrers, escoles i institucions. Amb la República, l’esperit sentimental i poc cultivat de la xurma havia arribat a apoderar-se del Parlament, del govern, de l’Estat!

Què li havia de dir? Tanmateix no m’entendria. Només li vaig comentar que m’estimava molt més llegir Proust, Flaubert, Racine o Lafayette que Tolstoi, Víctor Hugo, Dostoievski, el bolxevic Màksim Gorki.

L’ensenyament públic que defensava Emili Darder podia significar el final del necessari elitisme i aristocratisme en el camp de la cultura. És evident, no ho vaig negar mai, que la burgesia, els nous rics, necessiten empleats amb estudis. L’alfabetització mai no va ser una prioritat de les monarquies del segle XVIII. Ni els passava pel cap la idea d’ensenyar a llegir i escriure els toixarruts! La idea és dels burgesos que volen tenir servidors eficients. Empleats que portin la comptabilitat dels negocis, que puguin llegir les instruccions per fer funcionar la nova maquinària industrial. Saber lletra per a poder comprar els diaris i llibres que publiquen les seves empreses editorials. L’alfabetització era una necessitat burgesa, no de la humanitat. El món ha funcionat durant milers d’anys amb la majoria de la població sense saber llegir i escriure. Amb el temps, el democratisme polític que portà la Revolució Francesa esdevengué un atac directe a la línia de flotació de la cultura de qualitat. Amb la generalització dels estudis i la creació de noves escoles, instituts i universitats, el fill de l’amitger podia estudiar a Barcelona o Madrid, acabar una carrera. Qualsevol home provinent de les classes baixes, ho vérem en temps de la República, arribava a considerar-se igual que nosaltres, semblant als professionals provinents de nissagues consolidades a través dels segles.

Era un absurd considerar que el fill del porquer de la possessió, pel simple fet d’haver estudiat una carrera, pogués opinar en igualtat de condicions de qualsevol qüestió. A les tertúlies em repel•lien aquests nous vinguts. Mai no vaig voler discutir res amb ells. Em repugnava aquella suficiència. Era de riure. Voler debatre com si fos un dels nostres. Oblidant que els seus pares, que netejaven les solls del casal, no podien ser iguals que els nostres, provinents de famílies del temps de la conquesta. L'elegància del viure, el comportament en societat, els matisos en les converses, les subtilitats del llenguatge, la forma d’asseure’s a una cadira, d’agafar la mà d’una senyora, de dirigir-se a les persones són accions que no s’aprenen a una escola de protocol per molts diners que puguis tenir.

La malaltia del segle ha estat que els pobres vulguin ser com nosaltres.

Tots els mals i desastres vénen d’aquesta concepció del món.

Les idees igualitàries d’Emili Darder i els seus amics portaren al desordre i l’anarquia republicana.

Com fer-li entendre una realitat tan senzilla? Com de costum, somriuria des de la seguretat dels seus dogmes culturals i polítics.

El vaig deixar, feliç amb la novel•la de Tolstoi.

Però feia anys d’aquella conversa amb Emili Darder.

Quan el tancaren a la presó m’arribaren notícies sobre la seva situació. Deien que estava malalt, molt delicat. Que l’hivern que va passar a una cel•la del castell de Bellver empitjorà la seva salut fins a límits perillosos. L’hagueren de traslladar a l’hospital de la Sang. La mare només el podia ullar des de la placeta de la Misericòrdia, davant l’hospital. Hi anava amb un nét, un infant de set o vuit anys. La vaig veure una vegada que era a l’Hospital a fer unes feines.

-És la mare d’Emili Darder –em digué fluixet, un metge amic. Ve sovint, amb el nét. Plora tot el dia, asseguda en el banc de pedra que hi ha a la plaça. Ningú no gosa ni dir-li bon dia. Molts d’amics fan com si no la coneguessin. Ningú no vol saber res dels empresonats.

L’amic em dugué a un racó de l’entrada. I mirant a dreta i esquerra, amb por que ningú no el sentís, afegí:

-Quan era batle tothom anava a veure’l. I Emili Darder en va fer molts, de favors. Tothom ho sap. Ara, fixa’t com és la gent, ningú no l’ha conegut, ningú mai no ha anat a trucar a la porta de casa seva.

Vaig guaitar a la plaça i vaig veure la mare de l’empresonat a un racó. Crec que resava el rosari. Plorava desconsoladament, en silenci. Com si també estigués prohibit plorar per tenir un fill en condiciones tan lamentables.

Si l’oficial de guàrdia estava de bones, feia que Emili Darder passàs per davant d’una finestra. La mare el podia veure aquest breu instant. I no era tots els dies!

En uns mesos la vida havia fet un canvi absolut. Com si un terratrèmol inesperat hagués escombrat, en minuts, tot el que havia estat el nostre passat.

Qui podia haver imaginat que caminaríem per Ciutat d’uniforme, al costat dels Dragones de la Muerte, ben a prop del Comte Rossi i el coronell Tamarit? Per molt que m’ho haguessin jurat no ho hauria cregut.

On restava el record d’aquelles discussions eternes sobre la França del Grand Siècle, els debats sobre el paper de Voltaire en la cultura francesa? La llangor dels dies d’hivern, amb Eva Tay al Lena’s Bar. En aquella època va ser quan em digué que estava embarassada i que possiblement tendríem un fill.

La notícia em deixà aturat per uns moments. Igual que si hagués rebut un cop de puny enmig de la cara. De bon començament no vaig saber com reaccionar. Record el rostre d’Eva Tay com si fos ara mateix. Tremolava. Potser tenia una mica de febre. S’aferrava amb força al meu braç, com algú que demana protecció.

Mai no l’havia vist tan preocupada.

-Si vols, anam a l’hotel i parlam un moment –li vaig dir, procurant tranquil•litzar-la una mica.

Després vaig afegir, just a cau d’orella.

-És una notícia inesperada. Un fet que pot trastocar les nostres vides. I si marxàssim a l’Havana, a Mèxic, i provàssim de reorganitzar-ho tot? Què et sembla la idea? Començar de bell nou a una ciutat on ningú no ens conegui i tot sigui nou per a nosaltres.

Eva Tay no responia, continuava tremolant al meu costat, sense pronunciar cap paraula.

Jo estava decidit a marxar amb ella allà on fos. Qualsevol lloc m’anava bé. Estava cansat de les cales d’aigua transparent mallorquines, dels ametllers en flor, de les pagesetes cantades per Maria Antònia Salvà, dels poemes insubstancials de tant deixeble de Costa i Llobera. Fart d’una Mallorca de tarja postal. Paisatge idíl•lic per a turista nord-americana, per a matrimonis anglesos i francesos a la recerca del sol de la Mediterrània.

Marxar, fugir definitivament dels carrers ombrívols del barri de la Seu, dels moixos que et trobes quan surts a fer un tomb, dels canonges que caminen resant, amb el rosari a la mà, talment fóssim en temps de la reina Isabel II.

Però Eva Tay no deia res. Continuava callada. Per què no em mirava als ulls? Què tenia realment? Quin món interior la tenia trasbalsada, completament canviada? On havia desaparegut la seva rialla, la confiança que sempre reflectia el seu rostre?

Aquella actitud em preocupava. Alguna cosa no rutllava. Volia o no volia tenir l’infant, el meu primer fill?

Feia fred. Li vaig posar l’abric a les espatlles. Em donà les gràcies amb una besada als llavis.

-Salvador, estic gelada –em digué, amb una veu molt apagada. Tenc por al futur, al fill, a la vida, al món que ens volta.

-Por... i ara què dius? –vaig articular amb certa dificultat-. Precisament ara és el moment de prendre les grans decisions.

Dies després tots els meus plans s’ensorraren de forma inexorable.

Eva Tay volgué avortar./p> El record d’aquell fill perdut mai no m’ha abandonat.

Quantes maneres té un home de lluitar contra el buit i la soledat? Moltes. Un dia hauré de fer una novel•la al respecte. O, qui sap, potser ja estan fetes. És ben possible que tota la meva obra sigui producte d’aquest combat continuat per vèncer el buit de l’existència.

Aleshores encara no coneixia les exigències de la nostàlgia. On havia desaparegut Eva Tay, quan va ser que es va fer fonedissa, com si mai no hagués existit?

Ara era amb Emilia Bernal corrent, descalços, pels passadissos de l’Hotel Mediterrani abans que fos ocupat pels primaris del Comte Rossi. Ningú que no hagi conegut la Mallorca d’abans de la guerra no podrà saber què era la felicitat. Acaronar els pits d’una dona després de la dutxa, fumant una cigarreta egípcia. Besar-la al final d’una partida de tennis, haver fet deu piscines amunt i avall. On desaparegueren aquells llunyans amors, per quina escletxa del temps han marxat per a no regressar? I les converses amables i intel•ligents amb Erwin Hubert, Elisabeth Ringer, Cittadini? Qui recorda les festes de Roberto Ramanugé, que havia comprat la Fortalesa d’Albercutx?

Ramanugé portava dones esplèndides a la Fortalesa. Dones que semblaven belles estàtues gregues. Dones esveltes, altes, d’uns ulls verdosos sorprenents. D’on treia aquells exemplars meravellosos, unes rosses nòrdiques que mai no havíem vist per Palma? Hi havia indrets de plaers ocults que nosaltres desconeixíem? On romanien amagades aquestes belleses espectaculars. Preguntes sense resposta. Un misteri que mai vaig poder descobrir. Quan li fèiem alguna pregunta al respecte, Ramanugé feia un estrany somriure. Mai no contestà els nostres interrogants. El cert és que les feia ballar a la claror de la lluna, nues, només vestides amb vestits transparents que res no ocultaven. Sovint em convidava, i quan hi anava feia que l’orquestrina, després del tango i el foxtrot, interpretàs alguna peça de Gounod i Offenbach.

-Y ahora –deia en castellà-, escucharemos unas selectas piezas de música francesa en honor de nuestro prestigioso médico, el conocido escritor Salvador Orlan, que hoy está con nosotros.

Hi havia xiulets, aplaudiments. Algú em feia arribar un platet d’argent amb unes retxes de cocaïna. Hi havia diners a lloure. Dones, i no solament les misterioses al•lotes rosses vingudes d’un nord llunyà, també dames de l’aristocràcia palmesana que havien deixat els marits a casa dient que anaven a uns cursets amb les monges. El vici sap inventar moltes mentides. Els homes són tan ximples!

Als grans saraus de La Fortalesa hi acudien pintors, parelles de noies bellíssimes que es besaven a la vista de tothom. Homes ben fornits, de perfecta musculatura i de llavis pintats de vermell, passejaven entre els convidats oferint paradisos de prohibida luxúria a qui volgués.

Tot esvanit, perdut en la cendra de les hores.

En temps de la guerra, la Comandància Militar de Balears situà una metralladora en el mateix lloc on, uns anys abans, el plaer, en totes les seves accepcions, triomfava en nits d’eterna disbauxa.

Com podria recuperar el temps esvanit, els rostres, les mirades, aquell univers ple d’una frivolitat exultant, un món que semblava que mai desapareixeria del meu costat?

Quin terratrèmol constant, la vida quotidiana!

Llegir José Ortega y Gasset, Gregorio Marañón, Xènius, per acabar defensant els seguidors de Hilter i Mussolini.

És vàlid, com a justificació, dir que alguns col•laboradors de La Nostra Terra també es feren falangistes, també demanaren l’ingrés a Falange?

No, no és el mateix. Jo ho vaig fer per pròpia voluntat. Ningú no em va amenaçar, cap intel•lectual de les illes escrigué en els diaris condicionant-me, dient que m’havia d’afiliar o la meva vida perillava. Els membres de l’Associació per la Cultura vengueren a demanar el carnet obligats pels meus articles i els del meu germà Miquel. Estàvem en guerra i les pressions eren prou fortes. El coronell Tamarit els volia tancar a la presó, foragitar-los de Mallorca per traïdors.

No, no era el mateix apuntar-te de la manera que jo ho vaig fer. Era completament diferent. Per als regionalistes era un acte d’humiliació. Venien a demanar perdó amb els ulls baixos i una pistola a l’esquena. Sabien que havien perdut. Nosaltres érem els guanyadors. Havien de callar, comparèixer, suplicants, esperant el perdó. L’ambient no era propici per a mantenir actes suïcides de valentia. Hi anava la vida. Bastava veure el que s’esdevenia amb Emili Darder. Processat, tot el que havia fet al llarg de la vida en defensa del catalanisme ara esdevenia una prova contundent de la seva maldat. Comprar llibres en català per a la biblioteca del Círculo Mallorquín, un pecat mortal! El fiscal s’hi acarnissava amb tots aquests detalls. Haver signat la carta de resposta als catalans bastava per perdre la feina, per ser foragitat de l’escola, el despatx on treballaves. Talment t’haguessin trobat el carnet de la CNT o del Partit Comunista. Ben igual. Sense cap diferència. Comunistes i catalanistes, defensors de La Nostra Terra o de Nostra Paraula, igualment considerats perillosos, aptes per a ser empresonats.

En la vida hi ha instants únics, aquells que defineixen per sempre el tarannà d’una persona. Moments en els quals no hi ha amagatalls on puguis refugiar-te. És el que va esdevenir-se aquí quan arribà l’hora de les autèntiques definicions, del final de la buida xerrameca dels polítics. El moment del fusell i l’acció directa. L’instant definitiu dels punys i les pistoles, que deia José Antonio. Tanmateix, no vaig fer res que no estigués determinat des del meu naixement. Res que no hagués estat condicionat per la família, l’educació, la formació que havia rebut, la classe social a la qual pertanyia.

Els socialistes mallorquins, els redactors de El Obrero Balear... no m’havien demanat públicament –corria l’any trenta-quatre i els rojos avançaven per Astúries a cop de cartutxos de dinamita- que hauria d’estar tancat, amb camisa de força i que, quan arribàs l’hora de la Revolució em penjarien d’un arbre?

Què fer en aquelles circumstàncies? Esperar, assegut al Círculo Mallorquín, l’hora de la revenja? Que venguessin a cercar-me per posar-me la camisa de força o la corda al coll?

Jo volia escriure.

Fer una novel•la que em fes oblidar els mals records de Mort de dama. Tants d’enemics per haver escrit una història irònica? Per haver volgut distreure’m brodant, damunt el paper, amb una certa dosi de menfotisme, el món tancat i impermeable a les influències exteriors dels col•laboradors de La Nostra Terra? Realment, hi havia per tant? Mitificar la figura de la meva tieta Rosa Ribera, fer broma amb alguns personatges de l’Associació per la Cultura era tan dolent? Tots plegats, com un eixam d’abelles, entestats a enfonsar-me com a escriptor, a no deixar-me respirar. Miquel Ferrà, des de El Día, volent girar la truita, escrivint que el provincià era jo, que mai no havia conegut la realitat del país i per això mateix la meva ignorància feia que reaccionàs amb una fòbia pobra d’ironia. I, com eren els meus personatges? Ferrà m’acusava de presentar uns protagonistes inversemblants, uns ninots buits de substància humana, bons per posar dalt una figuera. És el que més em va doldre. Jo sabia tot el que hi havia de veritat, de sentiment, en la recreació del món de la tieta Rosa Ribera. I quant a la crítica als versets dels ametllers en flor... ignoraven el meu coneixement de l’obra de Maria Antònia Salvà? No era lliure de posar en solfa el que consideràs ranci, estereotipat, mancat d’alè?

M’atacaren sense cap mena de pietat, amb totes les armes de què disposaven aleshores. Justa revenja pel meu menysteniment, per les crítiques a què sempre els havia sotmès?

Qui sap! Ara, passats els anys, és molt difícil esbrinar els motius reals de cada atac. Per a ells jo era quasi un estranger, un ignorant de tot el que s’havia fet i escrit a Mallorca, un esnob espanyol indigne de figurar en la nòmina d’autors mallorquins.

D’on sorgia tanta ràbia? Què intuïen en la meva literatura? Potser els va fer mal ensopegar amb la millor novel•la escrita a Mallorca. Miquel Ferrà era un intel•lectual prou intel•ligent per a no entendre el valor de Mort de dama. S’atemorí davant les meves possibilitats literàries? Va veure de seguida que cap dels seus amics podria escriure res de semblant, que tots serien escombrats per la història i que només romandria Salvador Orlan?

Els escriptors tenim un sisè sentit. Sabem olorar d’on prové el perill. Cal fixar-s’hi bé, en les crítiques literàries, per a copsar el fons de les meves afirmacions. Normalment se sol enlairar l’escriptor mediocre, l’autor de poca volada que no molesta, el que no representarà cap perill el dia de demà. Aprenents que no passaran a la història de la literatura! També s’enlairen autors situats a recer del poder i dels quals pots esperar que et tornin el favor. No cerqueu objectivitat, justícia, una visió freda i estudiada en les opinions de la majoria de crítics.

I molt manco espereu res de bo d’aquells que, en una època llunyana, volgueren ser autors i no han fet res. Aquests darrers solen ser els pitjors. Enverinats de veure com les editorials publiquen llibres i més llibres, com altres guanyen premis, són reconeguts, viatgen a l’estranger, fan conferències, s’entesten en la teoria que tots són dolents i no hi ha res de bo sota el cel. Només solen escriure bé dels autors amb poca obra escrita, dels que moriren en la indigència i patiren alguna malaltia mortal. Els crítics amargats, els escriptors frustrats enlairen solament aquells que moriren sense deixar gaire cosa escrita. Tota la resta no importa, no és vàlida en el camp de la literatura. Potser seria un tema prou interessant a nivell psiquiàtric: la follia dels escriptors, la bogeria de la pseudocrítica contemporània, la mentira en el camp literari.

Amb els anys he arribat a pensar que els atacs contra la meva primera novel•la eren producte d’aquesta sensibilitat especial, d’haver copsat el perill que representava Salvador Orlan. Qualsevol excusa és vàlida per provar d’ensorrar el competidor. Amb Mort de dama, Salvador Orlan esdevenia un entrebanc que calia abatre sense cap mirament.

Crec que intuïren que els enterraria tots, que si em deixaven respirar podria capgirar el que havia estat la novel•leta rural mallorquina. Per això feren el possible per desanimar-me, per fer-me callar. És la tàctica acostumada contra l’escriptor que promet, que pot fer mal als grupets que controlen la situació cultural en un determinat moment. Si ataques l’autor que pot fer-te ombra tot just quan comença a escriure, quan ha publicat els primers llibres, jugues amb la possibilitat que deixi el conreu de la literatura, que pensi que no està preparat, que mai no serà un escriptor de veritat.

Si interioritza les crítiques dels contraris mai no aixecarà cap. S’ha de saber superar les trampes parades o, en cas contrari, l’enfonsaran. Les crítiques no són mai neutrals. Els atacs tenen un sentit ben precís. Si els enemics s’adonen de la teva sensibilitat i constaten que t’afecta el que puguin opinar de la teva obra estàs perdut! Ja saben per on començar l’enderrocament de la teva personalitat.

Els efectes a una crítica destructiva solen ser immediats. Alguns autors emmalalteixen; altres no tornen a agafar la ploma. Els més resistents es recuperen lentament i continuen amb la tasca.

Fer-me callar, que deixàs d’escriure... Era aquesta la intenció del grup de Miquel Ferrà? Acabar, de bon començament, amb les meves potencialitats literàries?

Els ho vaig fer pagar molt car.

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Jo volia escriure (XXX) - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Era arribada l´hora de partir. Havia estat una experiència inoblidable malgrat que no hagués pogut solucionar cap dels problemes que em rosegaven per dins. El quadern per a escriure els contes, els records, el començament d´una novel·la, restava en blanc. Tan sols quatre burots a la primera pàgina palesaven l´esforç per pouar en el meu interior. Les preocupacions pel futur, el patiment pels problemes de la família, la dèria per la política, l´enyor dels amics del grup Nova Mallorca, no havien deixat que em concentràs com pertocava. Fins i tot la lectura m´era difícil i qualsevol cosa em distreia. Ben igual que al col·legi, quan no podia seguir les explicacions dels professors pels mateixos motius: estar sempre en una altra dimensió del temps i l´espai. Com si no fos d´aquest món, com si visqués en una galàxia paral·lela, enmig de mil històries que a ningú no importaven. (Miquel López Crespí)

Era arribada l´hora de partir. Havia estat una experiència inoblidable malgrat que no hagués pogut solucionar cap dels problemes que em rosegaven per dins. El quadern per a escriure els contes, els records, el començament d´una novel·la, restava en blanc. Tan sols quatre burots a la primera pàgina palesaven l´esforç per pouar en el meu interior. Les preocupacions pel futur, el patiment pels problemes de la família, la dèria per la política, l´enyor dels amics del grup Nova Mallorca, no havien deixat que em concentràs com pertocava. Fins i tot la lectura m´era difícil i qualsevol cosa em distreia. Ben igual que al col·legi, quan no podia seguir les explicacions dels professors pels mateixos motius: estar sempre en una altra dimensió del temps i l´espai. Com si no fos d´aquest món, com si visqués en una galàxia paral·lela, enmig de mil històries que a ningú no importaven.

La padrina Martina anà a la recepció a pagar el que devíem. N´Antoni ens atengué com de costum, amablement. “Esper que tornin aquest Nadal per veure la Sibil·la. Si volen quedar-hi a dormir basta que m´ho diguin un parell de dies abans. A l´hivern, ja ho saben, sempre tenim habitacions disponibles”.

Anàrem a la cuina que havíem llogat, a recollir els queviures sobrers. La majoria de paquets que havíem portat estaven intactes. El formatge maonès just era començat. En vaig fer un bolic per lliurar-lo a mestre Nofre Crespí. Tot era en perfectes condiciones i si no el volien vendre al bar el podrien lliurar al pastor, en Felipet.

Mancaven unes hores per a agafar la camiona fins a Inca. I, després... el tren fins a Palma!

Al bar hi hagué tristesa. Era evident que ja formàvem part de la família. Havíem compartit tants dies! Les xerrades a la nit, quan diluviava o nevava de forma contínua eren presents en l´acomiadament. Mestre Nofre i na Margalida deixaren el que feien rere el mostrador per romandre al costat nostre. Madò Juliana es netejava les llàgrimes que li queien, abundoses, per les galtes.

Moments abans, aprofitant que la padrina parlava amb na Margalida, m´havia apropat a la cuina per dir a madó Juliana que m´encalentís un poc d´aigua per fer el beuratge amb les herbes del vell combatent republicà. Li vaig dir que era un antic medicament per si em marejava en el viatge. L´amic Ferrer em digué que l´efecte tan sols es notava al cap de trenta minuts i, en algunes ocasions, trigava una hora o més. Malgrat que m´havia explicat que la reacció era segura, jo no ho tenia gens clar: eren massa anys de visitar mèdiums i curanderes de bracet de la padrina, herboristeries de Palma, Inca i Manacor, i mai no havia estat testimoni de res que em fes creure en efectes sobrenaturals.

Tanmateix no m´era cap problema provar d´endevinar el futur provant la màgica metzina. Què em podria fer? No res. Com prendre un cafè o, si tenia cap propietat especial, adormir-me, talment hagués pres una tassa de valeriana, única herba que havia comprovat que tenia efectes reals.

Queia una brusca finíssima que et penetrava fins al moll dels ossos. Per això havíem estat esperant la camiona a l´interior solitari del bar. En Felipet pasturava les ovelles pels camps del costat de la Font Coberta i en adonar-se que marxàvem vengué a acomiadar-se. Dos guàrdies civils esperaven també el moment de davallar fins a Inca. Margalida els serví un cafè amb llet amb unes ensaïmades. Vendria algú més? Com de costum, a l´hivern, molt poca gent pujava en la camiona fins al santuari. Pedrona, l´al·lota que cada dia portava els productes del forn des d´Inca romania a recer, a la sala gran del bar, esperant l´hora de tornar al poble. Es fregava les mans al costat de la foganya que en Nofre encenia ben d´hora.

En aquelles èpoques de l´any hi compareixien alguns turistes en cotxes de lloguer; més que visitants emprant el transport públic. A començaments dels seixanta començava a haver-hi alguns Seats 600, el vehicle de moda i que era l´orgull dels primers mallorquins que superaven econòmicament la dura postguerra que, a poc a poc, s´anava deixant enrere.

Hi hagué les paraules rituals d´acomiadament, la promesa de tornar per Nadal a sentir la Sibil·la com de costum. Feia poc temps que esperàvem. El conductor de la camiona tocà un parell de vegades el clàxon indicant que ja era hora de marxar. Els guàrdies civils hi pujaren primer, amb els seus grans mosquetons i, sense dir res, s´instal·laren al darrere, tot continuant la conversa. L´accent andalús en delatava la procedència. Comentaven que no tendrien vacances fins a l´estiu. Un dels guàrdies havia tengut un fill a Granada i tenia ganes de conèixer-lo. L´altre el provava de convèncer que fes venir la família i així els podria veure cada setmana, quan lliuràs en el servei.

La xerrameca dels civils no m´interessava. Vaig ajudar la padrina a acomodar-se en un seient del davant, prop de na Pedrona. Jo no podia anar al darrere: em marejava. Si no anava prop de xofer vomitava. L´únic que em permetia fer viatges en cotxe o en camiones era situar-me en els primers seients podent veure la carretera. Com si fos jo mateix que manàs el vehicle.

Quan el conductor engegà el motor, i mentre fèiem la volta per la plaça dels porxets, encara vaig ser a temps de veure com madò Juliana, mestre Nofre i na Margalida ens saludaven. Els diguérem adéu igualment, entristits, i, en tombar cap a la sortida de la plaça, desaparegueren de la nostra visió.

Havien estat unes setmanes profitoses. Malgrat que el meu quadern romania en blanc, el temps de reflexió em situava en una posició millor per a afrontar el futur. Em sentia més unit a la família, a la seva història. Havia aprofundit molt més en la situació patida pels padrins i els pares. Era com si una poderosa escombra hagués netejat cendres, el record del col·legi.

Sortint per l´arc d´entrada a la plaça, fent una ullada final a l´abeurador, a la impressionant façana del santuari, contemplant la meravella dels porxets, l´efecte de les herbes que m´havia lliurat el vell republicà començaren a fer efecte. De quin món ignot de les selves de Veneçuela procedien? Quina tribu amagada en els racons més allunyats dels boscos havia creat aquella eina meravellosa per a indagar el fons de la ment? Imaginava segles de coneixement de la natura, les plantes, la força medicinal de determinades herbes: conèixer les propietats de les fulles d´aquell arbust, la rel de curiosos arbres que donaven fruits capaços de transportar-te enllà de l´estret redol de les cabanes de palla. Per quins motius moltes de les recomanacions de les curanderes no funcionaven? No coneixien les metzines fetes pels habitants de les àmplies planures americanes, els supervivents amagats a les coves de les més altes muntanyes? D´on neix aquest coneixement inexistent a les nostres contrades? Possiblement, en segles anteriors, abans del naixement de la medicina moderna, del negoci que avui dia representa guarir malalts, també hi hagué homes i dones especialitzats a trobar a remeis casolans.

Però feia temps. La Inquisició portà a les fogueres bruixes i curanderes acusades d´heretgia, de contactes amb el diable. Sota el poder de la creu es convertí en fum el vell saber de les generacions antigues. Les cases dels estudiosos, dels coneixedors de les propietats de plantes i constel·lacions, foren cremades ben igual que els seus propietaris. Masses incultes manipulades per agents de l´aristocràcia i el clergat entraven a degolla en el call dels jueus, tallaven el cap a homes i dones, feien grans foguerons amb els llibres trobats a les cases.

A Veneçuela encara no han arribat els conqueridors. És molt abans de la construcció d´edificis de pedra, de la divisió de la societat entre els que treballaven la terra i els que pensen i inventen déus al capdamunt de gegantines piràmides bastides a força de fuetades i treball esclau. Som a una societat de pescadors i caçadors. Es surt a caçar i es reparteix el producte entre els components de la tribu. Ja tenen flabiols i rudimentaris tambors. L´al·lotea juga, nua, per l´interior de la gran cabana comunal. Després de l´àpat hi haurà un lliurament col·lectiu de les misterioses herbes aromàtiques. Satisfetes les necessitats essencials del dia, arriba l´hora de viatjar més enllà del tancat espai on la tribu sobreviu d´ençà mil·lennis.

El soroll grinyolaire del vell motor, el seu ritme monòton i cansat, ajudava a condormir-me. L´interior de la camiona semblava un espai separat del temps. Les respiracions entelaven els vidres. Augmentava el ruixat. La pluja intensa i la boira que cobria els camps no et deixaven veure res. Tan sols arbres fugissers que esdevenen fantasmes fonedissos. El ressò dels trons en la distancia feia encara més impressionant el viatge de retorn.

Notava que, progressivament, anava perdent la consciència i m´embarcava en un espai prou conegut. Com en els viatges a l´interior del cambril de la Verge. Una pèrdua de contacte amb la realitat que m´envoltava, una immersió dins l´Ignot. Talment una selva poblada d´arbres altíssims, una exuberant vegetació en la qual t´havies d´obrir pas a cop de matxet.

Em veig a casa, reunit amb la família, parlant del meu futur. El pare no troba cap altra solució que portar-me al taller, comprovada la meva insistència a no tornar al col·legi. Em matriculen en una acadèmia particular confiant que pugui anar acabant el batxiller. Durant anys, abans d´anar al servei militar, visc tranquil ajudant la família. El taller de cotxes necessita una persona per anar i cercar els vehicles, encarregar-se de la compra de materials, portar l´administració. Em sent útil. Estudio per lliure. A vegades, pel juny, he suspès alguna assignatura. Però sense presses, ajudat pels professors de l´acadèmia, puc acabar el batxiller. Els professors són persones d´un fort tarannà antifranquista. Ho sé de seguida en comprovar com i què expliquen a les lliçons, com tracten la història, la importància que donen a determinades qüestions. Ens parlen de la rebel·lió d´Espàrtac, la guerra de les Germanies i els Comuners de Castella. La colonització d´Amèrica és definida com a genocidi. De la guerra civil, poques coses; encertades insinuacions. Not que tenen una mica de por, per si de cas hi ha entre nosaltres el fill d´algun falangista que els pugui denunciar. Però resta evidenciada la tasca pedagògica del règim republicà, la construcció d´escoles, l´aprovació del vot a la dona... I, el més important, em puc retrobar novament amb els amics del grup Nova Mallorca. Els dissabtes ens trobam amb Pep Balaguer, l´especialista en històries sobre la Segona Guerra Mundial, Salvador Tries i Sebastià Terrades que, malgrat que el grup ja s´ha dissolt, continua inventant estranys ginys per a fer propaganda contra el règim quan es donin les circumstàncies adients. És l´inventor d´un curiós aparell que, fet amb unes molles i unes fustes, situat al terrat d´un edifici, és capaç de llançar desenes de fulls volanders al carrer sense que la policia et pugui trobar. El sistema funciona mitjançant una corda i una cigarreta: s´encen la cigarreta al costat del cordill; mentre es va consumint la corda et dóna temps a fugir del lloc de l´acció. Quan el caliu arriba fins al fil, aquest es romp i les molles expulsen els fulls arreu.

Els dissabtes són els nostres dies d´acció. Ens uneix la dèria d'avançar en el coneixement de la situació del poble. Ens reunim amb altres companys que s´han afegit a la colla en el Bar Nilo de les avingudes, en el Cristall, en el Niza. Inventam enquestes fictícies per poder entrar a les cases i comprovar quina és la situació de les famílies més desvalgudes. Anam a Son Gotleu, el Molinar, el Puig de Sant Pere, la Calatrava, les barriades de Son Serra, Son Roca, la Vileta, Son Rapinya. Els demanam quina és la situació del suministrament d´aigua, si estan satisfets amb el transport públic, si hi ha rates, si troben a faltar cap servei essencial, si les escoles són prou eficients. Pens a elaborar articles per a Ràdio Espanya Independent si puc treure les conclusions adients.

Un sotrac inesperat em fa sortir per uns instants de l´estat letàrgic on em trob, del món dels somnis on es desenvolupa la meva vida. El conductor ens indica que el motor necessita aigua. S´ha encalentit massa. Amb la mirada enterbolida, llevant el tel del vidre amb la mà, veig el carrer principal de Caimari tot desert. El xofer entra a un bar il·luminat amb uns gèlids tubs de neó. Pel costat de la camiona passa un al·lotell amb un sac damunt el cap per a protegir-se de la pluja. Ens miram de fit a fit. Juganer, em fa quatre jutipiris amb les mans davant el nas. Jo també li trec la llengua i fuig rient-se de mi.

Quant de temps estam aturats a Caimari? No ho sé. Crec que el conductor ha aprofitat la parada per a fer un tallat. Els guàrdies civils també surten a estirar les cames. Però el fred i la pluja els fan pujar novament al vehicle.

Esperam a poder continuar el viatge. La padrina, en veure´m adormit, m´ha posat l´abric damunt l´esquena i, instintivament, sent que una calentor vivificadora s´apodera del meu cos.

El sol ha desaparegut rere els gegantins arbres de la selva. Se senten tambors i una tonada desconeguda. On sóc? Pensava que érem a l´interior de la camiona, anant cap a Inca. Imaginava que ens havíem aturat un moment a Caimari per a posar aigua al motor del vell vehicle que cada dia fa el camí Inca-Lluc. Potser m´he errat. Com si no sabés qui sóc, d´on vénc, cap on anam. Al final del camí, en la llunyana distància, distingesc una clariana, una gran cabana on la gent, envoltant una foganya, beu un estrany beuratge i toca uns primitius instruments musicals: carabasses amb llavors, tambors fets amb la pell de diversos animals, petxines marines que parlen. Joves índies completament nues i que només porten sofisticades polseres i plomes que els adornen la llarga cabellera cantussegen melodies sorgides del fons dels segles. Lentament m´aprop al portal de la gran casa col·lectiva. En veure´m m´assenyalen un lloc al costat del foc i m´ofereixen el mateix que beuen. Una jove de resplendents ulls verds fa una inclinació amb el cap i pronuncia paraules que no entenc.

La gent em fa lloc i somriu. Tots plegats ens submergim en els nostres somnis respectius. L´efecte de les herbes ens transporta a fantasmals reialmes mai assolibles en una altra situació. En la meva ment es confon el ritme dels tambors i els flabiols fets de canya amb el soroll del motor de la camiona que es posa novament en marxa. Vull aferrar-me a algun lloc concret i no puc. Ara ja és impossible tornar a un estat anterior, als moments d´abans d´ingerir el beuratge. La força d´aquest líquid misteriós m´ha transformat i no puc controlar la consciència. És com si algú hagués sortit del meu cos i marxàs a velocitat vertiginosa sense que pugui agafar-lo, fer que retorni a l´interior de la meva sang. Talment veure córrer el torrent de sant Miquel a una velocitat inusitada. Com aturar la força desfermada de les aigües? M´adon que els anys passen al meu davant a la mateixa velocitat. De cop i volta m´arriba una citació oficial per anar a fer el servei militar. Dos anys inútils a Cartagena on ens ensenyen a matar, a manejar les armes, a disparar contra un hipotètic enemic que vol destruir Espanya. Desfilades, crits guturals de sergents sense ànima. I, un dia, em trob dins d´un vaixell regressant a casa.

Li explic al pare que he trobat feina a una llibreria de Palma. Em paguen bé i el treball és més descansat que el del taller. Li not una brillantor als ulls. No s´esperava aquesta sobtada ruptura. S´havia fet a la idea que seria el continuador de la saga familiar. El negoci de pintura rutllava a la perfecció i la meva vida restaria assegurada per sempre si el continuava portant fins a la jubilació. Però no em retreu res. Accepta la meva decisió i em desitja sort.

Començ a fer feina enmig de llibres. A la nit, una hora abans de tancar el negoci, amb el propietari i els clients afeccionats a fer tertúlia literària, encetam animades converses on comentam les darreres novetats. Hi compareixen clients de totes les tendències ideològiques i polítiques. Josep M. Llompart, l´home que m´obrirà els ulls en referència a la cultura catalana contesta, burleta, a les enverinades afirmacions de Cristóbal Serra contra la vàlua de la nostra literatura. Hi ve a comprar llibres Xim Rada, el director de la secció de Cultura de Diario de Mallorca, que, amable, em diu que comenci a escriure-hi cada setmana.

Xim Rada em demana algunes crítiques i opinions sobre la literatura d’Amèrica Llatina, el famós boom de la novel·la llatinoamericana, i, també, sobre novetats catalanes i espanyoles del moment. Ara, després del maig del 68, està de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Són anys de descobriments intel·lectuals i de debats apassionats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessen Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que hem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encercla. M’interessen els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marshall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estan de moda.

Em deman si he descobert el meu autèntic camí. Em trob bé entre llibres, comentant les darreres novetats, participant a les tertúlies de l´horabaixa, escrivint a Diario de Mallorca. Not que, dins meu, de forma completament espontània, es van acumulant multitud d´experiències que, a poc a poc, es concretaran en les meves primeres narracions, els primers llibres. Com oblidar el coneixement, les xerrades literàries i polítiques amb Damià Huguet, Josep M. Llompart, Jaume Fuster, Gregori Mir, Damià Ferrà-Pons? En el fons corca dins meu un cert sentiment de culpabilitat per haver abandonat el taller del pare i l´oncle. Sé que ells restaven feliços si em tenien al costat. La meva presència els donava un cert sentiment de seguretat. Tots els homes de la família fent pinya, fent feina plegats! Però no ignor que la meva vocació es va definint. Indubtablement, el món de les lletres m´estira amb una força que jo no puc dominar. El sou de la llibreria juntament amb el que guany amb les col·laboracions a la premsa em permet una certa independència personal. A partir d´aquell instant començaran les primeres relacions amoroses, el lloguer d´un pis en un cèntric indret de Palma. Començ a entendre l´origen dels meus problemes amb el col·legi i els professors. Totes les meves dificultats d´adolescent venien precisament d´aquesta dèria interior que em feia anar en una determinada direcció. I aquesta direcció era, sens dubte, la literatura.

De la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)

En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.

El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Llegir Marcel Proust

La infantesa, aquell moment únic en què tot es bellesa i meravella. No deu ser la literatura, el que he anat escrivint, una forma desesperada per provar de servar els moments bells de l’existència? Una inútil lluita contra l’implacable pas dels minuts, de les hores, dels dies que avancen, immisericordes, com un esmolat exèrcit d'assassins. Una munió de criminals que amenaça a devorar-ho tot. Record una criada que em deia que, si a la nit ens miram al mirall, ens surten els dimonis. Supersticiós, sempre he procurat no mirar-hi a l’hora foscant. Potser hi sortirien els fantasmes que poblaven els porxos de Bearn.

Per quins motius sempre m’he posat al costat del guanyador, mai del vençut, d’aquell que no té poder? Deu ser l’oportunisme del qual m’acusen els enemics? A quin escriptor han atacat mai de forma tan forassenyada? Per què, sempre, la persecució en contra meva? Els exemplars de Mort de dama llançats al mar, les amenaces dels socialistes de Palma de penjar-me d’un arbre, les acusacions de col•laborar en la destrucció de la cultura catalana... Per quins motius perdura encara la rancúnia? Què volen els meus perseguidors? Esborrar-me de la història de la literatura?

Ho tenen molt difícil. La feina que ha fet la major part de la intel•lectualitat catalana és aquí. Ja no la poden esborrar. El dia que a Barcelona consagraren Bearn com una de les millors novel•les de la història de la literatura, els enemics perderen el combat. No solament no havien aconseguit silenciar-me. Per a més inri, els fills dels inquisidors havien d’estudiar la meva vida i la meva obra si volien aprovar el curs.

Per això la ràbia.

En algun moment vaig dubtar de la decisió d’afiliar-me a Falange, ho reconec.

I si m’hagués equivocat?

Em preguntava si no m’hauria jugat la vida, el futur, en una loteria diabòlica, en un joc de cartes sense sentit, on tot era trucat i els homes que s’atrevien a participar-hi eren folls, havien perdut l’enteniment. I si es giràs la truita?

La por altra volta, navegant per venes i nervis. Quan desembarcaren els rojos, el dia que em vaig assabentar que cinc o sis mil expedicionaris enviats per la Generalitat de Catalunya trepitjaven terra mallorquina, em vaig atemorir de veritat. Vaig perdre l’alè. Hi cabia la possibilitat que l’exèrcit i les milícies falangistes no els poguessin aturar. Què passaria si conquerien Manacor, si en un parell de dies arribaven a Palma?

El temor planava arreu. Molts es penedien d’haver donat un suport públic al Moviment. Qui podia imaginar l’aventura del capità Bayo, la follia dels catalans volent conquerir les Illes! El malson de la Gran Catalunya esdevengut realitat!

No podia dormir pensant en un futur que s’albirava negre, problemàtic en cas d'un avanç continuat de les forces republicanes. Va ser l´única vegada que vaig veure els germans preocupats.

En Guillem m’ho digué un matí, mentre berenàvem. Estava nerviós. Li havien comanat la defensa d’Antoni Mateu, l’exbatlle d’Inca, i no tenia un minut de descans.

-Els rojos no m’agafaran viu, en pots tenir la més absoluta seguretat. O moriré en el front, provant de foragitar-los de Mallorca o em pegaré un tret al cap. No vull que puguin fer befa de mi, passejant-me, fermat, pels carrers. No vull ser la rialla de les peixateres de Palma, assegut al banc dels acusats, escopit a la cara per la xurma comunista del Pont d’Inca i Santa Catalina.

Semblava parlar amb ell mateix.

Es girà cap a l’indret on jo romania, al final de la taula:

-Pensa el que has de fer. Si no els aturam ara mateix, si aconsegueixen avançar, estam perduts. Una vegada conquerida Manacor avançaran cap a Palma. Madrid enviarà més reforços. Aleshores ja no hi haurà res a fer. Et vendran a cercar. Ho pots anar pensant. Et coneixen massa. Has escrit massa articles contra l’esquerra i el català. Seràs el primer a caure. Diuen que les emissions de ràdio se senten molt bé a Menorca i, quan hi ha bon temps, a Barcelona i València.

El mirava preocupat. En Guillem tenia raó. Tothom sabia qui era Salvador Orlan. “L’avantguarda de l’anticatalanisme a les Illes”, com havia escrit més d’una vegada en els diaris de Palma.

Tenia por. Aquell temor continuat era com un cuc que em rosegava per dintre i que em feia mal, em mantenia en tensió. En política mai no podem dir “d’aquesta aigua no en beuré”. I, malgrat que poguéssim aturar els expedicionaris de Bayo, malgrat que obtenguéssim una aclaparadora victòria... qui sap el que podia esdevenir-se amb el nou règim. Poderosos imperis, societats que pareixien eternes s’havien ensorrat en un no-res. Roma, Grècia, Egipte, Bizanci... tot s’havia fet fonedís. Res no quedava en el Fòrum Romà que recordàs Cèsar. Un caramull de runes. Les rates corren per les grans avingudes on desfilaven els exèrcits que havien conquerit les Gàl•lies, aportant tant d’or i milers d’esclaus a Roma. Vaig anar dues vegades a la capital d’Itàlia. Per l’octubre del trenta-nou i l’any cinquanta. Sempre la mateixa decepció: arribar a un indret per trobar el mateix que deixes enrere. El Fòrum Romà, el Palazzo de Settimi Sever són un munt de pedres. El Colosseum, una simple pedrera de la qual s’han proveït els romans per fer les seves cases des de temps immemorial. Algú, a l’època de Cèsar i Dioclecià hauria pogut imaginar que no en restaria res, de tanta grandesa? I, el que és pitjor, que a les runes dels temples pagans els cristians donarien de menjar als porcs, que hi hauria estables per als cavalls?

Relativitat del poder. Pensar en la caiguda dels imperis! Basta veure les estàtues trossejades dels emperadors que pots trobar a qualsevol racó de les ciutats italianes! I això si no han fet servir el marbre per a fer-hi calç! Què importa l’art a qui pateix fam? El poble no té sentiments. Els senyors de Bearn sempre ho havien dit: “Pots besar els pobres, però mai donar-los la mà”. Cap confiança en aquells que et miren amb enveja, que volen apropiar-se del que és teu de generacions ençà. El socialisme és la doctrina de l’enveja. I pensar que tota aquesta absurditat de l’igualitarisme va començar amb l’evangeli! El comunisme del nou Testament! Repartir als pobres, tenir cura dels vells i els malalts. Crist amb el fuet a la mà, com Marat des de les tribunes dels clubs jacobins de París. Foragitar els especuladors del Temple. Explicar que serà més difícil que un ric entri en el reialme del Senyor que no pas un camell pel forat d’una agulla.

Sovint mirava els dibuixos i fotografies de l’antic Egipte. A les Piràmides, no en restava res, dels cossos primorosament embalsamats dels grans faraons. Els lladres de tombes havien profanat els amagatalls més secrets de reis i reines, de grans sacerdots, per a robar-hi l’or, les maragdes, el marfil...

A Luxor, prop del Nil, l’arena del desert havia omplert les immenses cambres del temple on centenars de sacerdots lloaven els déus-cocodril, els déus-hipopòtam... Qui hauria dit mai que, per les cambres del Louvre, a les mateixes habitacions on dormia Lluís XIV, el Rei Sol, les verduleres de París arrencarien les cortines dels grans salons reials per fer-se vestits? Ningú ho hauria cregut. Les cortines de les cambres reials per fer les banderes on brodaven les consignes revolucionàries que dictaven girondins i jacobins abans que tots fossin portats a la guillotina, ben igual que ells hi havien portat Maria Antonieta i Lluís XVI!

El temps, un àcid maleït que tot s’ho menja.

La infantesa, aquell moment únic en què tot es bellesa i meravella. No deu ser la literatura, el que he anat escrivint, una forma desesperada per provar de servar els moments bells de l’existència? Una inútil lluita contra l’implacable pas dels minuts, de les hores, dels dies que avancen, immisericordes, com un esmolat exèrcit d'assassins. Una munió de criminals que amenaça a devorar-ho tot. Record una criada que em deia que, si a la nit ens miram al mirall, ens surten els dimonis. Supersticiós, sempre he procurat no mirar-hi a l’hora foscant. Potser hi sortirien els fantasmes que poblaven els porxos de Bearn.

La por i el sentiment de culpa que ens inculquen de petits i que sempre, com a senyal indeleble del domini d’allò misteriós, portarem damunt nosaltres. La sensació de culpa que el cristianisme ha bastit dins els nostres cors. Aleshores era pecat menjar la xocolata i tirar el pa a un racó, donar-lo als cans del carrer. La infantesa i els amors folls. Una vegada vaig robar una ombrel•la de casa per donar-la a una vídua que tenia una pell que em recordava el melicotó. La pell de melicotó de la veïna. Era A Corunya, quan ja sabia veure el món des de la gropa del cavall del pare.

Qui era, que són els que volen esborrar els records? Quina mena de literatura realista, sense substància, sense psicologia, vol fer desaparèixer els matisos existents en la vida de les persones?

Lluitava contra els rojos perquè imaginava que volien acabar amb el meu món? La vida tranquil•la d’un infant de casa bona, els records d’una adolescència despreocupada, sense gaire problemes econòmics? Segurament. Què es podia esperar d’un fill alletat per militars? Un pare que volia que jo fos militar. No ho aconseguí. Li vaig sortir rebel. O vago, com deia ell. Sempre amb el mateix retret: “Si no ets sacerdot, advocat o militar no seràs res”. Quina desil•lusió que tengué amb mi! Voler ser metge! Sortosament per a ell, en Miquel i en Guillem, els germans, sí que seguiren les seves recomanacions.

Érem una família que mai no patí fam. El pare era un militar de bona posició. Quan morí l’àvia Catalina, heretà vint-i-set quarterades de terra. No era una possessió però sí que, tot plegat, la posició del pare a l’exèrcit, l’herència, ens situava lluny de qualsevol mena d’estretor.

Quan tornàrem de la Corunya, on havia estat destinat, teníem quatre criats i criades i una institutriu estrangera que ens ensenyava francès. Madame Alcántara ens començà a instruir amb La fée de la fontaine, amb Télémaque, de l’Abbé Fénélon... Aquelles primeres lectures de François de Salignac de la Mothe... A la Corunya, Antonio, l’assistent del pare, m’ensenyà a volar, a ser lliure anant dempeus damunt la gropa del cavall... Quina sensació de joia i llibertat! Veure el món des de tan amunt! Et senties superior, valent, com un àngel que tenia poder damunt els mortals que havien de caminar, tocar amb els peus a terra.

Sempre em vaig considerar. En cap moment vaig saber què era tenir la més mínima necessitat material. Per això mateix, de ben jove, vaig aprendre a distingir les mirades d’enveja i odi que trobava pel carrer, quan amb els amics de l’institut, ben mudats i clenxinats, sortíem a presumir de vestit nou o d’aquelles sabates de xarol, brillantíssimes, tan netes que t’hi podies mirar com si fossin un espill. Dolenties d’infant. Volent-se fer-se valer, amb els nostres vestits, davant aquells desgraciats que anaven descalços o amb espardenyes foradades.

Els fills del picapedrer, en Bielet i en Toniet, miraven el pa amb xocolata que m’havia donat la mare en sortir d’escola. Alguna vegada, i solament per jugar, per distreure’m amb la seva desesperació, llançava el pa amb sobrassada als cans del carrer. Aleshores, ambdós, talment fossin moguts per un poderós ressort interior, es llançaven a una lluita ferotge contra els cans, que també estaven tan afamegats com ells. Mirava la brega des del portal de casa, des de la seguretat que em donava poder refugiar-me en qualsevol moment a recer del pare i la mare, que eren a uns metres d’allà on jo em trobava, al primer pis de la finca. Mirava en Bielet i en Toniet barallar-se amb els cans que, rabiosos, es giraven i mossegaven els infants. La pols del carrer cobria la brega. Tanmateix jo sabia que els dos desgraciats acabarien guanyant el combat. A coces, a pedrades, amb l’improvisat garrot que havien fet amb la branca d’un pi, aconseguien foragitar els cans, que fugien, vençuts, ferits per la ràbia d’uns infants morts de fam.

En Bielet i En Toniet es repartien el pa i les restes de sobrassada que havien pogut trobar enmig de la pols del carrer. Ho feien net amb les mans i s’ho repartien com a bons germans. Era quan es giraven cap a l’indret des del qual jo contemplava l’escena. Era una mirada d’odi que mai no he pogut oblidar. Com si em volguessin matar en aquell mateix instant.

Anys després, el Primer de Maig del trenta-sis, pocs abans de començar la guerra, vaig tornar a ensopegar amb la seva mirada. Jo era a un racó del cafè Alhambra, llegint el diari, mirant de reüll com anava la manifestació quan em veieren. Portaven la pancarta dels comunistes on demanaven la llibertat del dirigent marxista alemany detingut per Hitler: Ernst Thälmann. No sé com pogueren veure’m, assegut, amb els amics de la tertúlia. El cert és que, sense deixar la formació, mirant-me fixament des de la distància, separats per les vidrieres del cafè, aixecaren el puny i pronunciaren unes paraules que no vaig poder sentir.

No vaig sentir les frases que pronunciaven contra els desenfeinats que romaníem dins l’ambient protector del bar. Però ho podia ben imaginar: “Aviat us arribarà l’hora! S’acabarà l’Espanya dels paràsits i els aprofitats!” o qualsevol consigna semblant, igual de vulgar i miserable.

Em vaig fer falangista per això? Perquè recordava la mirada d’aquells dos al•lots pobres barallant-se amb els cans per un bocí de pa brut i ara els veia, units a una multitud amenaçadora, fitant-me els ulls, amenaçant-me amb el puny tancat? Perquè sabia que un dia seria el de la venjança dels desvalguts si no hi havia ordre i disciplina en el món? La gent que té fam... podria mai administrar justícia, tenir serenor per valorar la vida? Ho dubtava. Els fets de 1789 a França i la Revolució bolxevic a Rússia demostraven que els afamegats no perdonen. I, la mirada, els gests dels dos antics veïns així m’ho confirmaven.

Els imperis ensorrats, els grans poders que es desfan com el sucre dins l’aigua... Era el pensament que em dominava durant tota la guerra en els anys posteriors.

Pensava que tot allò que nosaltres havíem instaurat amb la força de les armes podia esvanir-se en un moment.

Ningú no sabia, malgrat la victòria del trenta-nou, si els guanyadors romandríem en el poder molts d’anys. A mesura que la guerra avançava -i semblava evident que Franco venceria els republicans-, constataves com els nous militants de Falange Española Tradicionalista y de las JONS no eren aquells il•lusionats esperits de les primeres fornades. Alfonso Zayas, que imaginava un canvi radical de la societat; Ives, l’eixelebrat fill de Georges Bernanos, al qual més d’una vegada li vaig haver de dir que s’embotonàs bé la camisa blava. “Els senyors, els esperits selectes que han d’educar les masses no van amb el pit obert, com si fossin uns d’aquests anarquistes descamisats que ens envaïren”. Callava, acceptant les recomanacions que li feia.

Jo ja era ben granat quan em vaig apuntar a l’organització que havia fundat José Antonio. No era un jovenet il•lús, com Ives, com els germans Barberà, com tants d’altres fills d’amics i companys, amb els quals havíem compartit xerrades a casa dels seus pares, tertúlies literàries parlant contra la darrera novel•la realista i costumista apareguda a les llibreries Més d’una vegada, després d’una passejada per Palma amb Zayas, sentia com la sang em pujava al rostre i era ben conscient de l’absurditat del meu comportament. Com si fóssim bolxevics, comunistes! Voler canviar el món, parlar d’una Revolució Nacional, d’una Revolució que hauria d’acabar amb les injustícies del liberalisme, de l’inútil parlamentarisme que ens havia portat al caos...

Una majoria s’apuntava a Falange per oportunisme. Què sabien del pensament de José Antonio, de la necessitat d’acabar amb certes injustícies existents? Medrar al costat de qui comanda. Aprofitar-se de les despulles de la brega entre germans. Matar la competència amb l’excusa de la maçoneria i el comunisme. Fer tot el possible per apropiar-se de la casa. Dels horts dels desapareguts a les carreteres i caminois de l’illa. Les fondàries de la misèria humana eren insondables. Mai no podies penetrar a fons en el subconscient d’unes persones que estaven en disposició de fer el pitjor per satisfer el desig de poder i riquesa. Volíem netejar la nostra societat de la inutilitat liberal, del corromput parlamentarisme que de res no servia i, sense anar-ho a cercar, havíem obert l’aixeta dels instints més brutals, del salvatgisme més desenfrenat. Sí, els atlètics i bells al•lots de Falange havien netejat Palma en un parell de setmanes. A les nits, mentre feia les guàrdies al manicomi sentia, potents, els trets dels escamots d’execució. El cementiri de Palma, l’indret on els portaven a matar era tan proper a les finestres del despatx que, quan disparaven contra els desgraciats que havien de morir aquella nit, la taula on llegia Marcel Proust tremolava imperceptiblement. Els vidres de la finestra feien un soroll intens, talment hagués esclatat un llamp molt proper.

Em preguntava si hauria de passar tota la guerra així. Veient circular els camions amb els condemnats per davant la Clínica Mental, sentint les descàrregues dels fusells, la veu de l’oficial dient: “Carguen, apunten... ¡fuego!”. En aquelles nits d’estiu, els renous arribaven fins al despatx augmentats pel silenci que envaïa la ciutat. Algunes vegades, enmig de la fondària infinita de la nit se sentien les exclamacions, els darrers crits dels que morien. Uns maleïen els botxins; altres cridaven la mare; els més valents, potser els més fanàtics, morien exclamant visques a la República, a la llibertat i al socialisme.

Impossible llegir en aquelles circumstàncies.

Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil - La Fe Triunfante -(vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

Com si no hagués passat el temps. Ens trobàvem de nou en el dia de l’assalt al Call, de les cremadisses al bosc de Bellver. Tornarem al passat? Els nous inquisidors ens vendran a cercar, ens portaran emmanillats a l’Ajuntament, a les presons de Palma? Hi haurà corrua de presoners pels carrers del poble? Altra volta els condemnats, mans fermades, sentint en la carn les fuetades dels botxins, les escopinades dels desgraciats que calmaven la seva ràbia fent el que volien els poderosos?

El padrí Rafel era ben conscient del que podria passar. No estava tranquil a la taula. S’aixecava, nerviós, i guaitava per la finestra. Encara se sentien els trets provinents de la caserna dels carrabiners. N’Antònia, la veïna, ja no plorava, però els gemecs d’en Sebastianet, un dels fills del sergent Llodrà, arribaven amb tota la seva càrrega de fatals premonicions.

El padrí no deixava de mormolar. Anava amunt i avall del menjador, pensatiu, sense poder restar quiet ni un moment. De cop i volta s’aturà. El rellotge de paret acabava de tocar les dues del migdia. Sense cap mena d’introducció, mirant primerament el pare i després a tots nosaltres, ens digué:

-Haurem d’amagar-nos el més aviat millor. La gent de dretes és dolenta. No us podeu imaginar fins on són capaços d’arribar. Aquesta vegada serà pitjor que en els anys de la dictadura de Primo de Rivera. En tenc la més completa seguretat.

Es returà uns segons. Anà fins als prestatges on el pare tenia els llibres i agafà un volum. Era una antiga edició de La Fe Triunfante, del pare Garau. Una història que vaig llegir quan era adolescent i que explicava fil per randa els patiments dels nostres avantpassats en mans de la Inquisició.

Ens mostrà el llibre.

Em sabia de memòria cada una de les imatges que portava: la creu diabòlica de la Inquisició, els gravats de les processons amb els sacerdots i soldats encerclant els reus, els dibuixos dels condemnats cremant a les fogueres del bosc de Bellver... Un calfred em recorregué el cos. Tornaríem a les persecucions, a l’assalt de cases i propietats?

-O ja no recordau els antics patiments? –digué, apropant-se a la taula-. No només ens perseguiran per haver donat suport a l’esquerra. La venjança serà igual o pitjor que en temps dels assalts al Call. Sacerdots i senyors de possessió atiaran l’odi del pagès en contra nostra. Des del fons d’una història que alguns, innocents!, pensaven oblidada, ressuscitaran els vells prejudicis. “No fan feina de sol a sol! Són els descendents dels que mataren Nostre Senyor Jesucrist. Mestres, comerciants, argenters, professors de música. Tenen botigues de roba, joieries. Viuen sense vinclar l’esquena, a l’ombra dels seus negocis, mentre nosaltres patim la xafogor dels mesos d’estiu i el fred de l’hivern”, diran al cafè, en els rancis salons de l’aristocràcia.

El padrí tenia raó. Els xuetes sempre teníem la culpa de totes les desgràcies. El rector, des de la trona, ho recordava sovint: “Els israelites mataren Jesucrist. Roma no va ser culpable. Els romans ho deixaren a voluntat del poble jueu. Van ser les tribus d’Israel les que decidiren la tortura i mort del fill de Déu. Mai no ho hem d’oblidar!”.

Tothom se senyava quan, irat, recordava els dogmes de l’església catòlica. Per als pagesos, el Mal es personificava en nosaltres, els descendents dels jueus conversos a la força en el segle XIV.

Quina edat tenia quan em vaig fer conscient que els companys de classe em miraven malament? A casa ja m’havien advertit que si alguna vegada em passava res, m’insultaven sense motiu, no en fes cas. El pare em parlà de l’enveja, de la dolentia que campava arreu, ensenyorint-se del cor de les persones atiada pels obscurs poders que ens dominaven. Crec que em volia anar preparant pel moment en el qual algú de l’escola pronunciaria, amb menyspreu, com si escopís al terra, la fatídica paraula: “Xuetona!”.

I el dia arribà, inexorable.

Va ser la setmana en què vaig treure les millors notes de la classe, poc després que la directora del col·legi em felicitàs públicament.

L’alegria no em va durar gaire.

Just en davallar al carrer un grup d’al·lotes m’envoltà com un estol de corbs afamegats. Començaren a pegar-me amb els llibres. Alguna, més dolenta encara, tragué la regla que empràvem a matemàtiques cercant de fer-me més mal.

-Xueta beneita, xuetona creguda! –començaren a cantar, plantades al meu davant, barrant-me el pas, sense deixar-me marxar. -Ets una bamba creguda. Et donen bones notes perquè el teu pare fa regals al mestre! Comprau els aprovats! Pagau per fer creure que en sabeu més que els altres! –deien, esvalotades, talment diables just acabats de sortir de l’infern.

No sé com vaig aconseguir alliberar-me d’aquella cruel persecució.

En arribar a casa les llàgrimes en rodolaven per les galtes, talment un torrent desfermat. Malgrat les advertències familiars, la constatació de la crua realitat aconseguí foradar les meves dèbils defenses. Potser no creia que pogués existir tanta maldat en el cor del jovent que m’envoltava. Els pares sempre m’havien protegit de la inclemència exterior. Què podia saber dels odis que produeix la frustració de les persones?

El dia que havia aprovat les assignatures amb matrícula d’honor es convertí en un dels moments més trists de la meva existència.

No sé quant de temps vaig romandre tancada dins l’habitació aferrada a les pepones de la infantesa.

La paraula “xuetona” ressonava com una poderosa explosió dins del meu cervell.

A partir d’aquell moment mai no vaig deixar de pensar en les desgràcies que, des d’èpoques immemorials, havien caigut sobre el nostre poble.

Sis-cents anys de constants humiliacions.

Com si no hagués passat el temps. Ens trobàvem de nou en el dia de l’assalt al Call, de les cremadisses al bosc de Bellver. Tornarem al passat? Els nous inquisidors ens vendran a cercar, ens portaran emmanillats a l’Ajuntament, a les presons de Palma? Hi haurà corrua de presoners pels carrers del poble? Altra volta els condemnats, mans fermades, sentint en la carn les fuetades dels botxins, les escopinades dels desgraciats que calmaven la seva ràbia fent el que volien els poderosos?

Els plors dels fills del sergent Llodrà em feien patir. Una premonició de la tragèdia que s’apropava?

Les tenebres giravoltant en el buit. La història girava en espiral i ens feia retrocedir fins als segles de les conversions aconseguides pel terror, la tortura als soterranis de la Casa Negra? Altra volta plors i llàgrimes, soroll de tambors, homes armats que destrossaran els negocis bastits enmig de tantes dificultats, fent malbé els objectes que hem apreciat, causant un immens dolor a les persones que més estimam?

Ho puc imaginar a la perfecció. No cal llegir altra volta els antics llibres. Desfilades de presoners anant a les fogueres enmig dels crits i la gatzara de la gent. Una alegria, comprovar com els maleïts xuetes, els homes i dones de fines mans, els que no han anat a llogar-se mai a la plaça Major, són ara empresonats i escarnits per les noves autoritats.

L’enveja tornaria a caure, furient, implacable, damunt les nostres cases. Els esquerrans serien perseguits. Ja havíem vist com actuava l’exèrcit contra els rebels d’Astúries. Detencions indiscriminades. La Legión entrant a mata-degolla als pobles ocupats pels treballadors. Franco i López Ochoa manant afusellar els detinguts. Aquesta vegada la repressió seria més intensa, més planificada. Les instruccions serien les d’acabar amb qualsevol possible enemic. Ressuscitaria la brutalitat del passat.

El padrí ens volia fer entendre que, malgrat les aparences, l’església ens continuava marcant amb l’estigma de la mort de Jesús. Mirava la coberta de La Fe Triunfante.

Talment un gran mirall on poguessis veure reflectit tot el que s’esdevendria a partir del moment del pànic i els trets.

Potser el pare i la mare pensassin que la sublevació a Àfrica només duraria dos dies. I si fos una aventura com la del general Sanjurjo? Jo era més pessimista. Em dominava la sensació que, en poques hores, el món que coneixíem s’ensorraria totalment. El pare intentava trobar una escletxa d’esperança. Deia que malgrat que els militars triomfassin al Marroc, s’apoderassin de Ceuta i Melilla... com podrien travessar l’estret de Gibraltar? Amb quins vaixells?

Encara ignoràvem la complicitat del nazisme i el feixisme amb els sublevats. Itàlia era al darrere dels enemics de la República. Mussolini i el somni imperial del Mare Nostrum! Nosaltres no podíem imaginar que les potències que donaven suport a Franco anaven preparant el domini del món, les bases per a una futura guerra europea.

Ben aviat es va saber que els italians havien proporcionat els avions que serviren per situar una bona part de l’Exèrcit espanyol d’Àfrica a la Península. Joan March garantí, amb la seva fortuna, la compra d’armes i material bèl·lic per als colpistes. Com els avions que Ciano i el Govern italià enviaren a Mallorca per a fer front al desembarcament republicà del mes d’agost. Què podíem fer amb les mans buides, davant l’embranzida dels canons i les metralladores que ocupaven carrers i avingudes?

Posàrem la ràdio.

Tot indicava que Madrid i Barcelona resistien.

Podria ser que a Mallorca la revolta tan sols duràs uns dies? Qui eren els falangistes, d’on sortien? Quatre eixelebrats que anaven a fer pràctiques de tir a la garriga? Impossible que poguessin derrotar la força dels partits d’esquerra i els sindicats. Si els defensors de la llibertat ens uníem decretant la vaga general... què farien? Haurien de matar tothom!

Una vegada, després de la victòria del Front Popular, el febrer del trenta-sis, Alfonso Zayas i alguns dels seus vengueren a fer un míting antirepublicà. Només pogueren omplir dues fileres de butaques del cine. Els aldarulls foren sonats. Els joves socialistes, molts d’afiliats de l’Ateneu, anaren al teatre i començaren a xiular i a pegar cops al terra. Alguns companys portaren ous podrits, que llançaren a l’escenari. Hi hagué bufetades i insults i finalment els partidaris de Falange hagueren de marxar enmig d’un diluvi de pedrades.

Diuen que, sortint del poble, Zayas encara va dir, guaitant per una de les finestres del cotxe, que mai no oblidaria el rostre dels provocadors, aquell “indigne esdeveniment”. Qui era ell per parlar de “dignitat”! Quina vergonya! Un home que covava un odi inabastable contra la democràcia i els treballadors. Un personatge que ensinistrava els seus seguidors per a matar els opositors!

-Per ara heu guanyat –escopí, amenaçador-. Avui sou més i nosaltres anam sense armes. Ja veurem com acaba la batalla. Sabem qui ha vengut a interrompre l’acte. Hem vist qui sou. Tenim apuntats tots els vostres noms.

Sota les pedrades dels esquerrans de l’Ateneu, el vehicle de Zayas accelerà, però encara hi hagué temps per sentir alguna de les seves recomanacions.

-En tornar... i no trigarem gaire, no ens treureu del teatre com avui. En podeu tenir la més completa seguretat! –digué, des de la distància.

Els cotxes es perderen pels revolts dels camins. Alguns dels joves de l’Ateneu hi anaren al darrere fins que es cansaren i tornaren.

Eren feliços. Ho podies veure en els seus rostres.

Suats però alegres, segurs que el futur ens somreia, que tots plegats seríem capaços de vèncer qualsevol dificultat que se’ns presentàs pel davant.

-Aquests no tornaran a fer mítings –exclamaven, talment haguessin obtingut una gran victòria.

Andreu, el nuvi, no ho veia des d’un punt tan optimista.

-Cal estar previnguts –ens digué-. La propera vegada vendran armats i amb els militars.

Passaren els mesos i mai no férem res per a poder fer front a l’anunciada endemesa d’Alfonso Zayas.

De la novel·la de Miquel López Crespí Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

Els anys de preparació que comporta cada obra i algunes, sense exageració, són el producte de l'experiència vital i humana d'una vida, fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat. Com he escrit una mica més amunt, els problemes sorgeixen quan has de portar una novel·la de quatre-centes pàgines a l'editorial. Aleshores, si no ets un escriptor de best-sellers o amb prou endoll institucional perquè algú del poder doni suport a una edició d'aquesta grandària, l'editor posa cara de prunes agres i et demana si els vols arruïnar amb tant de material escrit. (Miquel López Crespí)

Els premis literaris i els problemes de l'escriptor català (pàgines del meu dietari)

La realitat és que no sé començar a escriure una novel·la històrica sense un treball previ de documentació, de planificació dels capítols i de sinopsi de l 'obra i dels personatges. Segurament, com m'ha passat en nombroses ocasions, al final de tanta feina solament empraré una part d'aquest material, però el meu sistema d'escriure m'ha anat acostumant a fer-ho sobre la base d'aquests fonaments. És el que vaig fer amb novel·les com Estiu de foc (Columna, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa, Barcelona, 2003), Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Mallorca, 2005) i Damunt l'altura (Pagès Editors, Lleida, 2006).

Els anys de preparació que comporta cada obra i algunes, sense exageració, són el producte de l'experiència vital i humana d'una vida, fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat. Com he escrit una mica més amunt, els problemes sorgeixen quan has de portar una novel·la de quatre-centes pàgines a l'editorial. Aleshores, si no ets un escriptor de best-sellers o amb prou endoll institucional perquè algú del poder doni suport a una edició d'aquesta grandària, l'editor posa cara de prunes agres i et demana si els vols arruïnar amb tant de material escrit.

L'exigència editorial d'un nombre determinat de pàgines és un condicionament que tanmateix tens en compte en la fase inicial de redacció del llibre. Vulguis no vulguis, per molt de temps que tenguis pel davant, per molt que estiguis immers en la fondària de la història que relates, el cert és que, pensant en la possibilitat d'edició, sempre tens presents els entrebancs que et pot posar l'editor quan li lliuris l'original. Els condicionaments del mercat, els vicis editorials establerts, et limiten, en certa mesura, i aquesta dura realitat, per molt que ho intentis deixar a un costat, plana com una pesada llosa al damunt de l'escriptor. Però aquestes dificultats, amb tots els problemes que se'n deriven, no haurien d'impedir que l'autor exhaureixi al màxim totes les possibilitats que dóna la història que vol narrar. Per això, quan he escrit alguna de les novel·les que he citat anteriorment no m'he posat cap límit, ni en el temps que em portaria la redacció ni en la llargària de l'obra. Ans al contrari, segurament m'hauria agradat tenir encara més temps i, per tant, més possibilitats per a indagar en tots i cada un dels personatges i les accions que obre cada obra una vegada iniciat el procés creatiu.

I, per això mateix, les novel·les que he citat sempre han tengut problemes, tant per a la seva edició com per a presentar-les a algun dels concursos literaris existents.

Si fas novel·les de més de quatre-centes pàgines, tendràs problemes, tant amb els editors com amb la seva hipotètica presentació a un concurs literari. La majoria dels concursos tenen per norma situar un límit de cent cinquanta pàgines per a poder-hi participar; altres, més generosos, amplien les possibilitats fins a dues-centes, però tot el que sobrepassi aquestes limitacions ja resulta problemàtic. La "justificació" que se sol donar és que els jurats no tendrien temps per a llegir un munt de novel·les tan extenses. Per a desgràcia de crèduls concursants, entre els quals, ho he de reconèixer, em puc situar jo mateix, no sempre determinats membres del jurat llegeixen les nostres obres malgrat que aquestes siguin curtes. Tot concursant amb un mínim d'experiència s'ha trobat amb la desagradable sorpresa, en demanar que li retornin els originals presentats a tal o qual premi, que l'obra retornada li arriba sense cap signe de manipulació, intacta, sense arrugues, talment com la va lliurar el seu dia. Tot plegat, signe evident que algun dels membres d'aquell jurat només ha llegit, i a voltes ni això!, el llibre del seu endollat deixant de banda el gruix dels concursants.

Les batalles, els enfrontaments en les deliberacions d'un jurat per a lliurar un guardó, a vegades no es lliuren per valorar una determinada qualitat literària. Aniria ben errat qui s'imaginàs tanta justícia. Sovint dos clans literaris o dues camarilles editorials pugnen per col·locar el seu recomanat. La qualitat és el que menys importa i, evidentment, tota aquesta genteta demostra que no ha llegit les obres presentades al concurs i que el que volia era guardonar el seu amic o a l'endollat de l'editorial o institució corresponent. Altres vegades, en no arribar a cap acord i esdevenir molt enfrontats els interessos en joc, hi ha premis que es declaren deserts. En la majoria d'ocasions tampoc sol ser veritat que, com diu el comunicat final, "entre les obres presentades no n'hi havia cap de qualitat suficient per a ser guardonada". Tot plegat, una mentida més. El que hi havia era un profund desacord entre els membres del jurat, ja que cada un dels clans el que volia era donar al premi a un dels seus. Res d'importar a ningú "la qualitat" d'unes obres que, com hem dit, sovint ni s'han llegit.

Però parlàvem dels problemes que comporta per a un autor escriure novel·les una mica més extenses del que es considerat "raonable" pel món editorial i pels organitzadors dels diversos concursos literaris existents al llarg dels Països Catalans.

Imaginau les poques possibilitat d'editar que haurien tengut Marcel Proust, Stendhal, Lev Tolstoi, Mikhaïl Xólokhov o Ramon Llull si s'haguessin trobat amb editor amb aquestes concepcions. Joyce, com és sabut, s'hagué de pagar l'edició del seu Ulisses, i molts dels altres escriptors citats tengueren la sort de comptar amb editors amics, influències polítiques, cas de Xólokhov, o molts recursos econòmics, com va ser el cas de Lev Tolstoi en el seu temps. Els autors catalans d'ara mateix no tenim aquestes possibilitats i, condicionats com estam per la realitat cultural i editorial del nostre país, mai no podem tenir la seguretat que les nostres obres sortiran editades tal com les hem escrites.

Aquest problema, el nombre de pàgines que accepten editorials i concursos, condicionà la publicació de novel·les com Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts, El darrer hivern de Chopin i George Sand, Corambé: el dietari de George Sand i, també Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera i Damunt l'altura.

Parlarem una mica de la història d'aquestes dues últimes novel·les.

Quan m'arribaren a les mans les bases del premi de novel·la Ciutat de Pollença ja feia un parell d'anys que treballava en el projecte de novel·lar la vida de Miquel Costa i Llobera. Es pot dir que ja tenia l'obra quasi enllestida. Havia escrit una obra d'aproximadament cinc-centes pàgines i era a la fase de correccions i retallades de certes repeticions que anava trobant i que, com és evident, no m'acabaven d'agradar. Com tot escriptor sap, si coneix de veritat el seu ofici, en un determinat moment de la creació literària el problema no és, ni molt manco, continuar amb la redacció de la novel·la, sinó saber tallar el que s'ha escrit de sobrer. L'art, en aquest precís instant, consisteix a saber ben bé quins són els paràgrafs o fins i tot els capítols que s'han de suprimir. Fragments estimats de l'obra, escrits, ningú no ho dubta, amb amor i sacrifici i que, en un primer moment, podien semblar essencials i que ara, acabant la redacció definitiva, hom comprova que no aporten res o aporten molt menys del que imaginàvem en el moment de redactar-los.

Si no record malament, les bases del Premi de Novel·la Ciutat de Pollença demanaven solament unes cent cinquanta pàgines. El premi, a part de comportar una substanciosa dotació econòmica, establia l'edició de la novel·la que havia de ser publicada per El Gall Editor, l'editorial que porta endavant l'amic Gracià Sánchez. Com en altres ocasions em trobava davant el dilema, si volia concursar, de fer una lectura molt selectiva del treball que ja tenia enllestit i presentar el que considerava més essencial.

Finalment l'obra quedà finalista i va ser editada per l'editorial de Pollença abans esmentada en el mes de juny de 2005. Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera agrupa dinou capítols, les dues-centes trenta-quatre pàgines del llibre que abasten la vida del conegut autor de "Lo Pi de Formentor", l'autor de Poesies, Horacianes i tants d'altres llibres cabdals en el nostre ressorgiment cultural i nacional.

L'obra, i en parlar de l'obra ara ja no ens referirem solament a Defalliment, sinó a la novel·la completa de la qual forma part Damunt l'altura, el llibre que acaba d'editar Pagès Editors de Lleida, és una reflexió sobre la problemàtica d'un escriptor catòlic de finals del segle XIX i començaments del XX.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (i III) - (un petit tast de Llibre de viatges, El Tall Editorial)

Les accions del maquis eren ràpides, inesperades. Quaranta o cinquanta guerrillers es concentraven en un indret determinat i, com a fantasmes sorgits de les fondàries del bosc, assaltaven les casernes de la Guàrdia Civil per apoderar-se de les armes i requisar tot el menjar que podien trobar. Sovint, agafats de sorpresa, els civils de la caserna es rendien sense disparar. Segons qui era el cap de la guerrilla, solament donava ordres per a reunir els habitants del llogaret enmig de la plaça. Es llegia un manifest a favor de la República i contra Franco. Els homes del destacament que havien davallat al poble col·locaven banderes republicanes al balcó de l’Ajuntament. Es cremaven els retrats de Franco i José Antonio, els arxius de Falange. En altres ocasions s’establien forts combats a tot o res, desesperats. No hi havia pietat pels ferits. Els Guàrdies Civils o els maquis agafats en els enfrontaments eren rematats d’un tret al cap en el mateix indret de la batalla. Els pagesos amics ens narraven els assalts de la guerrilla a la recerca de subsistències o diners. Uns sacs de mongetes o de blat portats per mules fins als amagatalls de les muntanyes, significaven resistir un parell de mesos més en els caus que tenien en els roquissars. L’arribada de les unitats guerrilleres a determinats tallers en el moment de lliurar el pagament als obrers, dinamitar la caixa forta dels bancs, les confiscacions de joies als pagesos benestants, assaltar els trens que portaven saques amb les pagues dels militars o els sous dels obrers de les poques fàbriques existents a les rodalies... eren alguns dels sistemes emprats per proveir-se de diners. En sentir un tret d’avís disparat per alguns dels maquis que vigilaven l’assalt, els altres desapareixen cap a la serralada. Sovint, la Guàrdia Civil, excepte que comptàs amb forces superiors, no s’atrevia a perseguir-los. Era el moment d’enterrar els morts, de fer els informes corresponents per enviar a Madrid. Plors entre els partidaris del règim, alegria amagada entre aquells que tenien familiars afusellats pels guanyadors o fills i esposos tancats a les presons de la dictadura. (Miquel López Crespí)

La meva alegria, en una tèrbola època de por i de grisor absoluta! Possiblement era producte d´una certa inconsciència juvenil, l’enamorament que em posseïa, el fet d’haver pogut sortir per primera vegada en ma vida de l´illa. Jo no havia patit en la meva carn el grau de sofriment i humiliacions que queien, implacables, sobre els vençuts. Mai no m’he sentit vençuda i, molt manco, sense forces per continuar endavant. Era esquerpa, rebel, ho reconec. Mai ningú, a Mallorca, m’havia fet acotar el cap. No era cap mèrit especial. Ho sabia, era la meva situació social la que m’ajudava a ser altiva, segura de mi mateixa. Qui podia dir res a una filla de Can Ximbó, una al·lota que portava a les venes la sang d´una de les més antigues nissagues del poble? Mai ningú no havia gosat humiliar-me, portar-me la contrària.

A Castella, la por més profunda regnava arreu.

Una por que patíem no solament els que havien perdut la guerra, com l’home i la família. També tenien por els guanyadors malgrat el posat cínic i desimbolt que lluïen pel carrer. Qui podia garantir la seguretat al batlle, als regidors posats per Falange Española en aquelles contrades abandonades de la mà de Déu? A les poblacions més importants hi havia la caserna de la Guàrdia Civil, els destacaments que sortien per anar a cercar els guerrillers. A d’altres indrets, els falangistes no tenien tanta protecció. Estaven sols, a casa seva, armats, vigilants, però una pistola no garantia la seguretat. Els assalts del maquis en aquests petits llogarets eren constants i, així com la Guàrdia Civil primer disparava als sospitosos i després demanava, igualment feien els combatents de les muntanyes. Pels comentaris que els pagesos que venien a moldre feien en veu baixa, mirant endavant i endarrere, sabíem qui havia estat el darrer batlle afusellat per la guerrilla. Tampoc no se’n salvaven els sacerdots ni qualsevol que fos considerat un actiu col·laborador del règim franquista.

Les accions del maquis eren ràpides, inesperades. Quaranta o cinquanta guerrillers es concentraven en un indret determinat i, com a fantasmes sorgits de les fondàries del bosc, assaltaven les casernes de la Guàrdia Civil per apoderar-se de les armes i requisar tot el menjar que podien trobar. Sovint, agafats de sorpresa, els civils de la caserna es rendien sense disparar. Segons qui era el cap de la guerrilla, solament donava ordres per a reunir els habitants del llogaret enmig de la plaça. Es llegia un manifest a favor de la República i contra Franco. Els homes del destacament que havien davallat al poble col·locaven banderes republicanes al balcó de l’Ajuntament. Es cremaven els retrats de Franco i José Antonio, els arxius de Falange. En altres ocasions s’establien forts combats a tot o res, desesperats. No hi havia pietat pels ferits. Els Guàrdies Civils o els maquis agafats en els enfrontaments eren rematats d’un tret al cap en el mateix indret de la batalla. Els pagesos amics ens narraven els assalts de la guerrilla a la recerca de subsistències o diners. Uns sacs de mongetes o de blat portats per mules fins als amagatalls de les muntanyes, significaven resistir un parell de mesos més en els caus que tenien en els roquissars. L’arribada de les unitats guerrilleres a determinats tallers en el moment de lliurar el pagament als obrers, dinamitar la caixa forta dels bancs, les confiscacions de joies als pagesos benestants, assaltar els trens que portaven saques amb les pagues dels militars o els sous dels obrers de les poques fàbriques existents a les rodalies... eren alguns dels sistemes emprats per proveir-se de diners. En sentir un tret d’avís disparat per alguns dels maquis que vigilaven l’assalt, els altres desapareixen cap a la serralada. Sovint, la Guàrdia Civil, excepte que comptàs amb forces superiors, no s’atrevia a perseguir-los. Era el moment d’enterrar els morts, de fer els informes corresponents per enviar a Madrid. Plors entre els partidaris del règim, alegria amagada entre aquells que tenien familiars afusellats pels guanyadors o fills i esposos tancats a les presons de la dictadura.

En arribar la nit començaven les preocupacions. Xiulava el vent damunt les teulades. Ens miràvem als ulls en silenci. M´apropava al meu home i, sense parlar, li demanava què faríem. El xiscle de les òlibes, enfilades al capdamunt dels arbres centenaris, cobraven significats estranys. A Mallorca, el cant de l´òliba sempre havia estat signe de mals averanys, una premonició de mort o de desgràcies. A les serralades de Castella, el crit esdevenia un trencaclosques mal d´ajuntar. Era, efectivament, el senyal inconfusible de l´animal que cercava ratapinyades en la fondària de la nit o, com podria ser el cas, el secret llenguatge nocturn de la Guàrdia Civil o els guerrillers? Qui ho podia saber? Començava a adonar-me de la difícil situació en què ens trobàvem. Què fer si algú, desconegut, tocava a la porta? Com reaccionar perquè no ens costàs la vida? Més d´una vegada, algun grup armat havia arribat, de matinada, fins al molí, demanant menjar. Com endevinar si era el maquis o els civils disfressats? Al principi de la nostra arribada al poble, quan encara no sabíem el que s’esdevenia a la contrada realment, quins eren els límits de salvatgisme i crueltat existents, donàrem queviures als que venien en nom del maquis. Ens hauria pogut costar la vida. El meu home tenia cosins a les muntanyes. No sabíem que aquell simple fet, el proporcionar una poc de farina o un bocí de pernil a qui t’ho demanava en la nit era pena de mort. Els germans ens ho feren saber i, de seguida, actuàrem amb extremada precaució. Però quan començàrem a saber que alguns dels nostres veïns havien estat morts per la Guàrdia Civil per haver proporcionat provisions a la guerrilla començàrem a pensar molt seriosament a tornar a Mallorca. Un dia o l’altre podríem caure en algun parany muntat per les unitats especialitzades en la repressió del maquis. Cada dia ens arribaven noves de veïns executats davant el portal de casa seva per haver volgut ajudar la guerrilla. Mataven els pagesos davant els fills, les al·lotes embarassades, els joves. Res no assaciava la set de venjança de les forces enviades per acabar amb els guerrillers. L’exèrcit i els sometents de falangistes tenien carta blanca per fer el que volguessin. Acabar amb els “bandolers”, era prioritari en aquells primers anys de la postguerra. Tot era permès i qualsevol càstig, per ferotge i brutal que fos, s´aplicava d´immediat, sense haver de demanar permís als jutges ni emprar cap mena de formalitat. Era la llei de l´extermini, de segar la resistència d’arrel.

Cada volta la situació esdevenia més problemàtica. Els membres dels serveis especials de la Guàrdia Civil sovint es disfressaven, fent creure que feinejaven de traginers o de comerciants. Anaven per les cases de pagès a recaptar informació. Altres es feien passar per guerrillers. Si, com nosaltres que ho havíem fet més d´una vegada, aquell llenyataire, el pastor o el moliner s’avenia a donar menjar als qui li ho demanaven, podia ser executat al moment. Com saber, a les tres de la matinada, si els que trucaven a la porta eren guerrillers o membres de les patrulles de l’exèrcit? Vivíem dominats per aquest insoluble dilema. Va ser quan els germans també començaren a pensar a deixar el poble i anar a cercar feina a Barcelona. Mònica, la mare, era la primera que volia que marxàssim. Els tres fills s’havien salvat de morir a la guerra. Eren l´única família sortada de la zona. Qui més patí era va ser el meu home, amb els anys passats al camp de treball. Així i tot era evident que els moliners tengueren una sort extraordinària. Els sogres n’eren ben conscients i no desitjaven que s’esdevengués quelcom d’inesperat. Imaginaven que, lluny del poble, si aconseguien trobar feina a la ciutat, podrien passar desapercebuts.

Na Mònica deia que la situació no era tranquil·la, que alguna mala ànima podria bastir la denúncia més inesperada, recordar que els seus fills havien lluitat amb els comunistes i els anarquistes. Volia que els tres provassin de refer la vida lluny de la contrada. No tenia por a romandre al molí, amb l´home. Vivien per als fills i si aquests estaven bé, allunyats del perill que rondava pel llogaret ja eren feliços.

El que m'atemoria de veres eren aquelles serps grosses i llargues que trobaves pertot arreu i el seu xiulet. Quin xiulo, les serps, si t’hi apropaves! Un dia me'n vaig trobar una d'enrotllada prop de la cisterna. Tot era nou per a mi i, malgrat la guerra que rondava per les muntanyes, el paisatge, el clima, era un món nou, estrany i alhora suggeridor que em tenien fascinada. Les reaccions de la gent: un llibre obert per estudiar la maldat, i també la capacitat de sacrifici de la humanitat. I la neu, caient sense aturar, durant setmanes senceres! A Mallorca, si no eres d´un poble muntanyenc, només veies la neu cada vint anys o més. T’havies de conformar contemplant els cims blancs del Puig Major, la serralada de Tramuntana, tan lluny dels pobles del Pla. De joves encara anàvem amb carro arreu, no és com ara que en una hora de cotxe pots arribar sense cap mena d’esforç a Lluc.

En el passat no era així.

Anar a veure la verge de Lluc, pujar pels estrets caminois de la serra era una aventura que durava un parell de dies, amb parada als hostals de la carretera, cançons dalt dels carros, joia per haver deixat per uns dies la dura feina camperola.

Al poble del meu home la neu començava a caure a mitjans d´octubre, de forma continuada, intermitent. De Nadal a març els camins tornaven intransitables. Davant la porta del molí, l’alçada de la neu arribava als dos metres. Mai no havia vist aquelles nevades! No podíem sortir de la casa en setmanes. Tots feinejaven amb les pales per obrir un caminoi i poder anar fins a l’estable on teníem els animals. Pel que fa a la resta, ens passaven les setmanes que durava la nevada tancats dins del molí. Guaitàvem el blanc paisatge, embadalits. Ens estimàvem intensament. Llegíem tota mena de llibres i el munt de revistes endarrerides que teníem a l’abast. Si no hi havia feina, el meu home pintava quadres, com quan el vaig conèixer, sota les pinedes de la badia d’Alcúdia. Els germans s’entretenien fent sants de fusta que, en arribar la primavera baixaven a vendre als botiguers d’objectes religiosos de València. Al matí, de seguida que ens despertàvem obria la porta i agafava uns bons bocins de gel fondre’ls dins l’olla. Així teníem aigua per a tot el dia. Quina alegria pensar que no tenia cap altra obligació que estar al costat de la persona que estimaves, veure com creava paisatges amb el pinzell, mirar per la finestra veient caure la neu, silenciosa, cobrint ermites i caminois, els petits llogarets que s’albiraven des de la finestra del molí. Només sentia el batec del meu cor anant a mil per hora desitjant que, la felicitat que gaudia, no acabàs mai. Si fos una beata hagués resat el rosari cada dia, per aconseguir-ho! De no haver estat per la guerra a les muntanyes, hauria volgut no marxar mai del poblet, restar sempre al costat de l’espòs, tenint totes les hores per contemplar el paisatge, els arbres blancs, les llunyanes xemeneies dels pobles perduts per valls i muntanyes anunciant indrets encara més misteriosos, ànimes amb les seves històries bategant al costat de les foganyes.

La felicitat que jo sentia en el fons del cor era una joia que poca gent coneixia. Bastava mirar el trist posat de les dones endolades que em miraven sense arribar a entendre l'origen de la meva rialla als llavis. Era la felicitat d´una núvia acabada de casar. Com ho podien entendre si tot ho havien perdut? Així i tot m’estimaven perquè m’havia casat amb un dels seus. Per a ells ja pertanyia a la gran família dels vençuts.

Però jo anava en bicicleta i a la postguerra poques dones hi anaven. Jo no era del poble i no havia viscut ni els bombardeigs ni, posteriorment, les pallisses i afusellaments. La meva vida era completament oberta a l´esperança. Cantava, quan al matí veia el cap endormiscat del meu marit i sentia el renou de l'aigua del riu que feia girar les pales del molí de moldre.

Sense adonar-nos del pas del temps, enamorats com estàvem, potser que, de forma inconscient, havíem bastit un món fet a la nostra mida. Després d’aquella trobada sobtada a la platja, el dia que vaig acompanyar el pare a cercar algues per a l’hort, les hores només tenien un sentit per a mi: trobar temps per estar al seu costat, per parlar amb ell, per sentir-li explicar tantes històries sobre la República, el món del futur pel qual lluitaven. La meva família, malgrat una inicial oposició, acabà per acostumar-se a la idea que la filla sortia amb un presoner. Tanmateix, n´hi havia molts que s’havien adaptat completament als costums del poble i s’havien casat amb al·lotes de la comarca. A mesura que anaven passant els anys i arribaven les ordres des de la península d’alliberar els presos, a l’estació sempre podies ensopegar amb la mateixa escena de llàgrimes i acomiadaments. Els que s’havien integrat, casant-se o trobant un treball al poble, anaven a veure sortir el tren que s’emportava els sobrevivents i que tornaven a Bilbao, Pamplona, Donosti o Santander. Si podia deixar l’hort, acompanyava el teu pare a l’estació. Hi anàvem plegats, parlant del que faríem nosaltres quan ens casàssim i poguéssim marxar. Ambdós volíem reconstruir la nostra vida lluny del record de tants d’anys mancats de llibertat.

A l’estació, els homes es feien el valent, provant de deturar les llàgrimes que pugnaven per sortir, imparables, si no fos per un poderós esforç de voluntat. Els homes no podien plorar. S´havien de contenir, fent-se els valents. Els veies nerviosos. Entre la guerra i el temps de treballs forçats havien passat set o vuit anys mancats de llibertat. I gràcies que ningú no els havia denunciat o atribuït algun inexistent delicte.

Els cinc anys passats en el camp havien passat d´una volada.

Quan el comandament del camp li lliurà l’ordre de llibertat, no ho podíem creure. La guerra mundial havia finit amb la victòria dels aliats. Al poble, a poc a poc, quasi de forma imperceptible, els falangistes havien reduït les aparicions públiques. Encara n’hi havia que portaven la camisa blava i la gorra roja dels requetès, però d’altres anaren deixant l´uniforme arraconat al racó més amagat de les golfes. Després de la derrota dels alemanys a Stalingrad, ja es va fer més notori aquest canvi d’actituds. Els més fanàtics, il·lusos, somniaven amb les misterioses armes secretes de Hitler, les bombes d´increïble potència que en un parell de setmanes capgirarien la guerra. Al bar, els pragmàtics, els que ja havien deixat de posar-se la camisa blava, els escoltaven amb mitja rialleta als llavis, sorneguers. El rector encara feia misses i organitzava rosaris pels valents voluntaris de la División Azul que, predicava, “donaven la seva vida per defensar el cristianisme amenaçat de mort per la barbàrie dels bolxevics”. Només els més exaltats anaven encara cada 20 de novembre, l’aniversari de l’afusellament de José Antonio, a cantar el Cara al sol al teatre del poble, a escoltar la lectura del discurs fundacional de Falange.

Quan ens trobàvem amb el teu pare, ens fartàvem de riure comentant les falses esperances dels guanyadors, ara amb la por dins el cor, passant pena pel que farien amb ells, els aliats, si desembarcaven a Mallorca.

L´esperança covava a l´interior de les cases.

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (II) - Un petit tast de Llibre de viatges (El Tall Editorial)

Els maquis operaven per les muntanyes i de tant en tant sentíem el renou dels combats. De nit, camions de soldats arribant al poble. Escorcolls, detencions de veïns a qualsevol hora del dia. Pallisses i brutals interrogatoris a la caserna de la Guàrdia Civil. Se sentien els crits dels torturats d´un quilòmetre enfora. Un hivern, la guerrilla, segurament espitjada per la fam, comparegué al molí i s’endugué el blat i els pernils amb la colla de mules que portaven. Una altra vegada, quan tornava del riu, vaig veure unes mongetes amb barba de dies i el cul d'una metralladora per davall de les faldilles. El maquis era arreu. Com si visqués al nostre costat. O, qui sap, amagats sota terra. El meu home sempre duia el matxet els vespres quan havíem de davallar al poble per a qualsevol urgència. Les serralades eren plenes de combatents republicans que no havien volgut lliurar les armes a l’enemic. Sabien el que els esperava si queien en mans dels guanyadors i per això mateix molts preferiren continuar lluitant amb les armes a la mà. Morir per morir, havien escollit el cara a cara, l’enfrontament directe amb els que els perseguien. Sempre existia l´esperança d´un desembarcament aliat a Andalusia, a les costes del País Valencià o les Illes. La fi del feixisme, a Itàlia, havia començat amb l´arribada de les tropes anglo-americanes al nord d´Àfrica. A mitjans dels anys quaranta després de la derrota dels exèrcits alemanys a Stalingrad... Qui podia sospitar que el règim de Franco no fos aïllat i enderrocat per les potències aliades? (Miquel López Crespí)

Els maquis operaven per les muntanyes i de tant en tant sentíem el renou dels combats. De nit, camions de soldats arribant al poble. Escorcolls, detencions de veïns a qualsevol hora del dia. Pallisses i brutals interrogatoris a la caserna de la Guàrdia Civil. Se sentien els crits dels torturats d´un quilòmetre enfora. Un hivern, la guerrilla, segurament espitjada per la fam, comparegué al molí i s’endugué el blat i els pernils amb la colla de mules que portaven. Una altra vegada, quan tornava del riu, vaig veure unes mongetes amb barba de dies i el cul d'una metralladora per davall de les faldilles. El maquis era arreu. Com si visqués al nostre costat. O, qui sap, amagats sota terra. El meu home sempre duia el matxet els vespres quan havíem de davallar al poble per a qualsevol urgència. Les serralades eren plenes de combatents republicans que no havien volgut lliurar les armes a l’enemic. Sabien el que els esperava si queien en mans dels guanyadors i per això mateix molts preferiren continuar lluitant amb les armes a la mà. Morir per morir, havien escollit el cara a cara, l’enfrontament directe amb els que els perseguien. Sempre existia l´esperança d´un desembarcament aliat a Andalusia, a les costes del País Valencià o les Illes. La fi del feixisme, a Itàlia, havia començat amb l´arribada de les tropes anglo-americanes al nord d´Àfrica. A mitjans dels anys quaranta després de la derrota dels exèrcits alemanys a Stalingrad... Qui podia sospitar que el règim de Franco no fos aïllat i enderrocat per les potències aliades?

Els assalts als locals de Falange eren abundosos. A poc a poc, s’accentuà la presència de la Guàrdia Civil i l’exèrcit. La caserna n’augmentà la dotació i, de mitja dotzena d´homes va passar a tenir-ne més de trenta. Pel poble compareixia gent sospitosa, viatjants que anaven casa per casa a vendre productes inversemblants: curiosos raspalls de dents de coloraines que s’espanyaven en dos dies; plomes estilogràfiques que no necessitaven tinta; líquids d’imaginaris poders màgics que servien, deien, per llevar les taques a la roba sense haver de rentar-la; llums de carbur amb formes mai vistes, hams d’estranys dibuixos que en teoria eren útils per a pescar alhora peixos i anguiles... Ningú no sabia si eren autèntics viatjants o membres disfressats del servei d´informació de la Guàrdia Civil per poder entrar més fàcilment a cases i negocis. Per si de cas, quan algú desconegut entrava en una taverna o un comerç, cessaven les converses i la gent començava a parlar del temps i de qualsevol qüestió irrellevant. Un món d’espionatge i sospita contínua que enraria l’ambient i complicava les relacions personals.

Els guerrillers havien cobrat força amb les derrotes dels alemanys i la caiguda de Berlín. N’hi havia que, després d’haver lluitat contra els nazis a França o Rússia, travessaven els Pirineus a peu i, de la manera que podien, amb documentació falsa, arribaven als seus pobles o a l’indret on els enviaven les organitzacions de l’exili. Organitzaven o reforçaven els grups de combat per atacar aquells que col·laboraven amb els falangistes.

Ho vàrem anar comprovant a mesura que passaven els dies. La nostra situació era compromesa i delicada. Després, molts d’anys més tard, vàrem saber que érem ben a prop d’una de les bases guerrilleres més importants de la contrada. Teníem el molí a menys d´un quilòmetre d’on estaven amagats els membres del maquis i nosaltres no ho sabíem, malgrat que el meu home i els germans ho sospitaven. Haguéssim estat cecs de no veure aquelles ombres misterioses que passaven prop del molí. Teníem les nostres sospites, però no podíem saber si eren membres dels escamots especials de la Guàrdia Civil. Aquestes unitats es disfressaven de pagesos, de pastors o de llenyataires. Anaven d´un poble a l’altre amb càrregues de llenya o pins fent veure que negociaven la venda de fusta per a les industries del moble de València o combustible per als forns.

Responíem al “bona nit”, amb certa por, sense poder saber mai qui era qui ens saludava o a qui responíem nosaltres.

Em parlàvem al costat de la llar, mentre sentíem els trets dels enfrontaments amb la Guàrdia Civil.

-Hi ha combats prop del castell. Demà sabrem qui ha guanyat.

Guanyàs qui guanyàs, al matí tothom ho sabria. Si els morts eren guerrillers, els deixaven uns dies al bell mig de la plaça, allargassats, amb un rètol damunt el pit que deia “Bandolero”. Els cans s’hi apropaven i compixaven els cadàvers foradats per les bales o destrossats per les bombes de mà. Volien que la vista pública dels morts servís de lliçó, perquè hom s’adonàs del que significava oposar-se a Franco. Cercaven els maquis com els assenyats cans eivissencs van rere les llebres. Torturaven els pastors, els carboners per tal de trobar informació per saber per on capllevaven. Aleshores ajuntaven la majoria de forces de la comarca i, sense demanar que es rendissin o deixassin les armes, la feina era matar-los allà on els trobaven, sense presoners. En alguns pobles, la Guàrdia Civil no volia enterrar els guerrillers morts. Deixaven que els cossos es podrissin a la vista de la gent. Cap familiar podia apropar-se a tapar els cadàvers amb un llençol o portar-los al cementiri. Els sacerdots no els volien enterrar en lloc sagrat. Normalment, i vaig veure molts foguerons, els portaven al corral dels suïcidats i els cremaven amb petroli. El fum es podia veure des de molts quilòmetres de distància. Els sobrevivents, si és que en aquell combat algú havia pogut escapar del setge de la Guàrdia Civil, els que encara romanien amagats a les muntanyes, podien contemplar la columna de fum que pujava, amenaçadora, vers el cel. El fum certificava quin seria el destí final d'aquells que havien gosat agafar les armes per lluitar contra el règim. Arreu se sentia l´olor de carn cremada mesclada amb petroli. Si el vent bufava en direcció al poble, la gent s’havia de tapar el nas amb un mocador. Durant unes hores llargues, eternes, no senties la flaire dels pins o el romaní del bosc.

Sovint detenien la dona, la mare, els fills dels que havien estat caçats per la Guàrdia Civil. Se sabia de gent que havia mort a les casernes a conseqüència de les pallisses o a la presó, on eren condemnats a llargs anys de presidi per haver donat suport a la guerrilla.

Plors a les cases dels morts i flaire de carn cremada.

Tenia ganes de vomitar.

Em vaig negar a anar a missa, a ajuntar-me amb aquells falsos beats que vivien, panxacontents, indiferents al sofriment de la població. Hipòcrites que es donaven copets pel pit, però que fruïen intensament en veure com mataven els guerrillers.

Tant m’era el que pensasin les senyoretes del poble. Jo no les saludava quan ens topàvem pel carrer. Elles tampoc no em dirigien la paraula perquè m’havia casat amb un republicà i ningú no sabia si el dia menys esperat també tocarien a la porta del molí per anar a cercar-lo.

Un dia havia davallat al poble per deixar una carta per a la família. Els vidres de la finestra de correus eren tancats. Els pocs clients que eren en la petita habitació, als baixos de l’Ajuntament, miraven en silenci la columna de fum que s’enlairava fins als núvols. De cop i volta, talment caigués una pedregada o una poderosa calabruixada, vaig notar com les espurnes del fogueró copejaven els vidres. Tothom escoltava en silenci la sinistra i inesperada música. Mai no havia sentit tan dins meu la pena i el dolor. Jo no coneixia de res els guerrillers que cremaven en un corral dels afores. Però les seves cendres em parlaven i les veus que sentia, els cops contra els vidres, em xiuxiuejaven en la mateixa llengua del meu marit i em feien arribar, des de l’univers dels desapareguts, una munió de somnis inabastables, un univers esplendent d’idees de justícia i llibertat que arribava amb les guspires del foc. Era el llenguatge secret de les cendres! La demostració que res podia fer callar la veu del poble! Per un moment vaig creure en la reencarnació, en la transmutació dels cossos i les ànimes. Aquell renou era com un Morse invisible, com les paraules d´una telegrafia sense fils escrivint un missatge que només uns pocs sabíem llegir, copsar-ne el significat. O potser era tot el poble el que sabia llegir en les cendres que escampava el vent? Per què callava la gent, per quins motius els tallers havien deixat de treballar, què era el que feia que no es sentís el soroll del martell del ferrer?

Se sentien gemecs desesperats en una casa del costat.

Un home molt vell que era al meu costat digué, sense baixar gens ni mica la veu, com si parlàs per a ell mateix.

-Són els plors de Maria Antònia, la dona del sabater. Tota la vida treballant de sol a sol, fent jornals a les cases dels rics per ajudar l’home i poder surar la filla que ara crema, al corral, amb els que fa uns dies matà la Guàrdia Civil. Mercedes López Sánchez, 24 anys. El seu company morí en la conquesta de Terol. Era soldat de la XXII Brigada Mixta, la que comandava el capità Francisco Galán, el germà de Fermín, l´heroi de la revolta de Jaca.

Si qualque falangista l’hagués sentit pronunciar la paraula “heroi” referint-se a Fermín Galán, l’hagués pogut matar d´un tret davant tothom i ningú no hagués demanat cap responsabilitat. Aleshores, la vida no valia dos rals i eren en mans del primer caprici dels guanyadors, d´una denúncia d´algú que et volgués perjudicar.

No solament morien guerrillers en aquells anys. També vaig veure guàrdies civils i falangistes, el batle, el secretari de l’Ajuntament, penjats d´un arbre amb un cartell que deia “Per haver col·laborat amb la dictadura”. O altres, morts per haver parlant i denunciat els guerrillers.

S’esdevenien fets molts estranys, membres de la guerrilla que, penedits, tornaven al poble. Jo vaig conèixer en Joan de la ferreria. Un antic cenetista que marxà a les muntanyes en acabar la guerra. Tothom sabia que era amb els maquis i la gent del poble, d’amagat de les autoritats, li feia arribar una mica de blat, alguns diners, les millors tallades de la matança del porc a la seva mare. Però no tots els que havien marxat a les muntanyes eren capaços de resistir la duresa d’aquella vida. Jo ja era al poble quan un dia el meu home m’indicà que el fill del ferrer havia tornat. Anava ben vestit, sense rastre de tortures ni patiments. També es veren alguns detalls que no passaren desapercebuts en una època curulla de misèries i dificultats. De sobte posà cortines noves a la casa de la mare, i la fusteria començà a bastir tota una sèrie de mobles nous, prou cars per a una persona a la qual no se li coneixia cap mena d´ingrés i que, en altres circumstàncies hauria d’estar mort per haver col·laborat amb el maquis o, almanco, tancat a la presó. Em sobtà que ningú del poble el saludàs, exceptuant els falangistes i el rector, quan el trobaven pel carrer.

El meu home em digué:

-Ha traït els de les muntanyes. No gaudirà gaire del que li han donat per haver denunciat els nostres. És un home sentenciat. Quan menys ho esperi, rebrà dos trets al cap. Ja no hi haurà mai calma per a ell. Tot el que li resti de vida haurà de vigilar les ombres, el soroll del vent. Els arbres, les roques, l´ombra de les cases poden amagar els guerrillers a l’aguait. I els amics de la infantesa que ja no et saluden quan ensopeguen amb ell pel carrer. I la primera al·lota, aquella noia amb qui sortia a passejar quan tenien quinze anys i que ara, en veure’l li escup als peus com a senyal inequívoc de tot el menyspreu que sent per ell. Fins i tot la Guàrdia Civil que li ha donat una pistola perquè pugui protegir-se, el saluden sorneguers, com si pensassin: “Quin miracle, encara no l’han mort! Ja no poden trigar gaire”.

Els sogres varen ser els primers que ens aconsellaren regressar a Mallorca. Malgrat no poguessin portar el molí, podien defensar-se amb les quatre coses que sembraven a l’hortet. I tenien el corral, amb gallines i conills. Tanmateix, el moldre ja no donava com en el passat. Començava a ser un negoci ruïnós. Amb la guerra, els pobles havien quedat despoblats. Els camps, ara abandonats, eren a mans de falangistes i requetès que es feien amb les propietats dels republicans. Quin negoci, la guerra! Sovint pensàvem què havíem de fer davant una situació tant preocupant. Malgrat que no hi havia cap acusació concreta contra la família del meu home, la situació no deixava de ser angoixosa. La més mínima sospita de col·laboració amb el maquis ens hauria pogut costar la vida. I jo tampoc no n’hauria sortit ben parada, per molt que tothom sabia que “la mallorquina” just acabada d’arribar al poble, era filla d´una coneguda família conservadora.

Començàrem a pensar seriosament en les recomanacions dels sogres. Em resistia a prendre aquella decisió. Ja havia començat a estimar una terra que havia fet meva des del moment que vaig conèixer el meu home. Els turons, les muntanyes, les valls que descobríem quan sortíem a trescar món, em tenien corpresa. El paisatge era tan diferent al Pla de Mallorca! Sentia que formava part dels humils llogarets que trescava a peu, dels rius; propera al pastor que ens feia compartir el bocí de pa, el formatge que tenia. Els al·lotets desvalguts que compareixen pel molí a cercar unes grapades de blat, mig quilo de farina, ja eren com si fossin fills meus. Donar suport als fills dels republicans morts o represaliats no era ben vist, entre les autoritats de la contrada,. M´era ben indiferent el que poguessin pensar de mi les esposes i filles dels caps de Falange! Havia fet nombroses amigues entre les dones que anaven a rentar la roba al riu, just al costat del molí. Un dia que rentàvem a la vorera del riu, Joana, una veïna que perdé l´home a la batalla de l’Ebre i que, amb dos fills petits, sobrevivia fent alguns jornals pels rics, em féu unes confidències que em sobtaren.

-Va ser una alegria poder tornar a veure sa i estalvi el fill de la Mònica. En acabar la guerra arribà la notícia que l’havien tancat a Alacant. Algú el va veure entre la corrua de presoners que eren portats, a cops, a punta de baioneta fins al camp d´Albatera. Altres digueren que l´havien mort els falangistes que anaven a caçar rojos als centres d´internament. Posteriorment la teva sogra ens digué que era a Porlier. Informacions procedents del Socors Roig clandestí! Porlier és una de les presons més sinistres de Madrid. No volguérem preocupar la Mònica, però tothom imaginava el pitjor. Finalment ens assabentàrem que era a Mallorca. Els germans anaren a veure'l per la primavera del 41. En tornar ens tranquil·litzàrem. Semblava que es trobava prou bé i no hi havia cap acusació greu en contra seva. La família del teu home no havia tengut morts a la guerra. Jo no havia tengut tanta sort. El que més ens sobtà, quan comparegueres pel poble, va ser la teva alegria, la felicitat que traspuava el teu rostre. No podies amagar la joia que t’emplenava quan passejaves agafada de la mà amb el fill de la Mònica. Que en el poble hi hagués una persona jove, rient! Com abans de la guerra i de totes les desgràcies! Feia anys que no havíem vist riure ningú, excepte els falangistes. D´entre els nostres, ningú no reia. El pes de la derrota i la repressió queia, com una llosa damunt la gent. Quina enveja més sana, en constatar l´alegria que portaves dins i que et vessava pels ulls! Va ser com si un raig de sol fes desaparèixer la fosca més densa. Tu no te n’adonaves, la teva vitalitat produïa ones de calor que ens feia confiar en l’endemà, a tenir esperança en l’arribada d´un temps millors.

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (I) - (un petit tast de Llibre de viatges, El Tall Editorial)

Ens perdíem per carrers plens de cases abandonades, sense teulada. Els casals en runes palesaven l´existència de velles nissagues, grans riqueses que el pas inexorable del temps esvaní, talment el sol del matí se’n porta la boirina que cobreix les serralades. D´on sorgí, a l´antigor, el poder que evidenciaven els escuts nobiliaris tallats en pedra viva, coberts de verdet, altius encara, dalt les entrades dels palaus sense portes? Quins foren els motius de la decadència? Mirava les esglésies fetes malbé pel vent i la pluja, les tempestes de neu que tot ho cobrien a l’hivern. Els convents en runes, els claustres deserts, sense rastre de portes a les cambres on resaren i es flagel·laren generacions de monges de clausura. El meu home m’ensenyava la història de cada poblet abandonat, em feia copsar la corprenedora bellesa, la importància dels bocins de pintures murals que es conservaven a les parets dels temples. Arreu, quasi irrecognoscibles, els bancs de fusta corcats, desfets per la inclemència dels anys, les bigues caigudes a terra, els sants de guix desfigurats per dècades de pluja caient sense aturar. Seguia les explicacions, del meu home. El veia feliç de trobar-se entre els seus després de la forçada absència. Dalt d’algun turó, les runes d´una ermita del segle XII o XIII, palesaven la importància del cristianisme i les ordes militars en la guerra contra els musulmans. (Miquel López Crespí)

De nit no hi havia llum a cap poble de la comarca. Fèiem de moliners i els pagesos dels voltants ens duien el blat a moldre. Els camperols pagaven la feina amb sacs de blat, amb sucre i, quan en tenien, amb mel. Fèiem uns grans torrons amb mel i sucre i els posàvem a refredar sobre muntanyes de neu: sempre recordaré aquella neu tan blanca, el fred que gelava. M´arraulia a prop del meu home i ell em donava calor agafant-me, ben fort, entre els braços. Sensació de joia i de felicitat absoluta. La vida, l´existència d´una persona cobra sentit si hom pot gaudir de moments semblants. Per rentar-te els matins, primer havies d'encendre foc i fondre l'aigua glaçada. No record d´on ni com aconseguíem el cafè. Eren temps de privacions. El meu home, reia, sense voler contestar-me quan li ho demanava. Què hauria pagat, on l´havia anat a cercar, a quins deutes s´hauria compromès per trobar-ne un paquet? De bon matí, el marit feia una bona cafetera i em portava el desdejuni al llit. Pa torrat al caliu, pernil, pastissos fets al forn del molí. Teníem dos cans i tres moixos que anaven a lloure per la casa i, en sentir la flaire de la pitança, deixondits, pegaven un bot damunt el llit i em disputaven les menges. Aleshores em quedava mirant per la finestra; tot era blanc, blanc a molts de quilòmetres al voltant. Quan feia sol arribava a fer mal als ulls. Com les façanes emblanquinades de les cases d´Alcanada, a Mallorca. El mateix esclat brillant de claror en la retina. De sobte, recordava els estius al xalet de l´oncle Miquel Crespí. Les ulleres de sol que em va regalar, enveja de les amigues de la meva edat. Ningú no portava aleshores ulleres de sol. Capricis de rics. En el molí vivíem bé malgrat que, arreu, tan sols veies dones endolades, dones amb l'home o el fill mort a qualsevol trinxera. Famílies on quasi tothom havia estat afusellat. Quina angoixa i profunda tristor en el rostre dels sobrevivents! Mai no havia vist tanta gent endolada! També hi havia exiliats patint a França, Mèxic, Rússia, qui sap! Nosaltres vivíem la lluna de mel i la nostra felicitat s´estroncava en adonar-nos dels nins magres que ens allargaven la mà demanant almoina, un bocí de pa.

Arreu, cares fosques, trets en la nit, llàgrimes en els veïns que ens contemplaven, desesperats.

Molts de guàrdies civils, patrulles militars -això sí que ho tenc ben present en la memòria- una munió de guàrdies civils i patrulles militars pels pobles sense jovent, curulls de velles silencioses, talment estàtues tallades en pedra viva, amb interrogants a la mirada, demanant en silenci pel fill tancat a la presó, pels familiars que eren a les muntanyes.

El teu pare s’ho mirava tot amb els ulls esglaiats. De cop i volta, ara ho comprenc, copsava la grandària de la derrota.

Potser va ser un error provar de reconstruir la vida que havia portat al poble, retrobar-se amb la família i els amics, tornar a posar en marxa el molí de farina. Malgrat haver viscut a fons la repressió, pens que encara no havia copsat a fons els canvis esdevenguts als pobles, la ruptura que significà la guerra. Res ja no era ni seria igual. Ho havies de viure, palpar, contemplar amb els ulls les arestes de l´infern. No el vaig voler desanimar perquè jo era la primera que volia marxar de Mallorca. Una fugida envers el desconegut? El cert era que desitjava deixar al darrere el que havia viscut fins aleshores. Estava cansada, avorrida de tanta hipocresia i mentides, de la feina de sol a sol, dels rosaris de les Filles de Maria, dels sermons del rector, dels deures i obligacions de les afiliades d’Acció Catòlica, de no poder anar a ballar a la Plaça, de considerar la rialla un pecat, de les llambregades valorant la possible herència, la capacitat de feina dels meus braços. En aparença, una al·lota de casa bona tenia el món obert al davant. No era veritat. Hagués tengut l´univers a l´abast si els pares m’haguessin fet estudiar una carrera, a Palma o Barcelona. Així sí que hauria pogut guaitar el que hi havia més enllà de la creu del terme. Algunes de les meves amigues, amb menys possibilitats que nosaltres, estudiaren a l’Institut, a Ciutat. Jo vaig haver de deixar els estudis de seguida. Saber llegir i escriure, fer quatre números, ja era massa per a una dona del meu temps. L’església i les monges tampoc no eren cap suport per a la dona mallorquina dels anys vint. Ans al contrari, els sacerdots, des de la trona, predicaven que les al·lotes només s’havien de preocupar de la llar. Anar a missa, cosir, planxar, tenir cura de l’espòs i els fills. La resta era pecaminós. El pecat! Qualsevol fet, per senzill que fos, podia portar-te a l´infern: somriure, cantar, passejar amb els joves coneguts, anar al teatre, nedar, córrer, olorar les flors, gaudir del paisatge... què era el que no era pecaminós, condemnat per l'església? Una dona havia de caminar sense alçar els ulls del terra, sense mirar mai els homes directament a la cara. A les festes, per Sant Jaume, podies anar a veure la banda de música de l´Ajuntament si hi anaves al costat dels pares, sempre sota la vigilància de la mare. Anar a lloure, riure els acudits dels al·lots que t´anaven al darrere, tan sols ho podien fer les jornaleres, les filles de casa pobra, les noies que mai no serien admeses com a membres d´Acció Catòlica o del selecte grup de les Filles de Maria.

Ell vivia en preocupació constant pels pares, pels germans. Patia, en no saber què seria de la família sense el suport que sempre els havia donat. Feia el possible perquè no m´adonàs del que sentia, de les seves contradiccions internes. Però no em podia enganyar. Notava que, per dins, el rosegava un desig d’ajudar els germans. Abans de la guerra, el molí fariner era un negoci relatiu. Donava per menjar, per fer algun petit estalvi. Una economia de supervivència. La família feia funcionar el molí talment com al meu poble els pagesos sostenen la casa: tothom fent feina, contribuint a portar els horts o el negoci amb energia i dedicació absoluta. Portar la terra requereix l’esforç de tothom. Des dels més joves als més vells. En cas contrari la finca no pot funcionar.

La feina, al molí, era ben igual.

Marxàrem sense saber l’exacta fondària dels canvis esdevenguts amb la derrota de la República. Des de Mallorca, el temps que durà la Guerra Mundial, durant els anys que romangué en el camp de treball, ho podia endevinar. Eren intuïcions. Arribaven notícies fragmentàries. Els presoners, mitjançant les informacions proporcionades per les noves remeses de condemnats, talment aquell que va ajuntant les peces d´un trencaclosques, anaven reconstruint el que s’esdevenia als seus pobles. Així i tot, era una lleugera aproximació del que passava de veritat. Quan algun estiu els germans anaven a veure’l al camp, li ho explicaven. Per això sabia quants amics havien mort en el front, eren a la presó o havien estat afusellats. Eren noves dels escapats a França, al Marroc. Li feien arribar noticies dels que preferiren tornar a agafar les armes i anar a les muntanyes. El maquis actuava intensament en aquella zona fronterera amb València. Ningú no desconeixia que hi havia forts enfrontaments entre els maquis i la Guàrdia Civil.

Els germans ens havien contat el que s’esdevenia al poble. Així i tot, malgrat les informacions de primera mà, des de l´illa no podíem saber com es vivia el dia a dia a Castella. Ha estat necessari el pas dels anys, que morís Franco i que alguns joves historiadors volguessin investigar el paper de la guerrilla a la postguerra, per copsar el que de veritat s´esdevengué, la càrrega de sofriment que comportà la desfeta republicana i la magnitud de la repressió. Ningú, encara que visqués en aquells indrets, podia saber el que de veritat s’esdevenia a les muntanyes.

Amb na Mònica, la mare, hi restaven els dos germans del meu home. El molí era als afores, just on començava la serralada que, poblada de pins i vells roures, pujava fins a tocar el cel. Mai no havia vist muntanyes tan altes! Les nostres, a Mallorca, fins i tot el Puig Major, semblaven turonets davant l’altura de les altíssimes formacions rocoses que tenia al meu davant. Univers de boscúries impenetrables, poblades solament per colles de carboners i llenyataires, que havien quedat quasi despoblades després de la guerra. Les terres havien estat col·lectivitzades per la CNT i la UGT. La cooperativa de carboners s’encarregava d’enviar carbó als habitants de Madrid assetjats per les tropes franquistes i, una bona part de les colles de joves llenyataires, eren a les milícies. Molts ja no tornaren i els pocs que sobrevisqueren a la guerra, foren afusellats en els quaranta.

En arribar poble i durant les primeres setmanes, tot foren descobriments. Un món nou, desconegut, talment un llibre obert, s´obria davant els meus ulls. Aquelles valls i serralades eren plens de pobles abandonats, de mil·lenàries esglésies en runes, de castells d’altes torres damunt d’increïbles altures, bastits en els llocs més inaccessible dels roquissars.

Lluna de mel en plena postguerra.

Provar de ser feliços quan la majoria plorava els morts.

Els absurds de la vida!

Una felicitat quasi perfecta si no hagués estat per la difícil situació que es vivia sota el signe d’una postguerra que semblava no finiria mai.

Ens perdíem per carrers plens de cases abandonades, sense teulada. Els casals en runes palesaven l´existència de velles nissagues, grans riqueses que el pas inexorable del temps esvaní, talment el sol del matí se’n porta la boirina que cobreix les serralades. D´on sorgí, a l´antigor, el poder que evidenciaven els escuts nobiliaris tallats en pedra viva, coberts de verdet, altius encara, dalt les entrades dels palaus sense portes? Quins foren els motius de la decadència? Mirava les esglésies fetes malbé pel vent i la pluja, les tempestes de neu que tot ho cobrien a l’hivern. Els convents en runes, els claustres deserts, sense rastre de portes a les cambres on resaren i es flagel·laren generacions de monges de clausura. El meu home m’ensenyava la història de cada poblet abandonat, em feia copsar la corprenedora bellesa, la importància dels bocins de pintures murals que es conservaven a les parets dels temples. Arreu, quasi irrecognoscibles, els bancs de fusta corcats, desfets per la inclemència dels anys, les bigues caigudes a terra, els sants de guix desfigurats per dècades de pluja caient sense aturar. Seguia les explicacions, del meu home. El veia feliç de trobar-se entre els seus després de la forçada absència. Dalt d’algun turó, les runes d´una ermita del segle XII o XIII, palesaven la importància del cristianisme i les ordes militars en la guerra contra els musulmans.

El meu home m’ho explicava, content d’haver pogut retrobar novament els amagatalls secrets de la infantesa, les terres que conegueren els primers jocs o les caminades, amb el seu pare, per anar a comprar carbó o portar carregaments de pedres, dels edificis senyorials en runes, per fer cases per als pagesos.

Se’n reia, sorneguer, del final que havien tengut els grans palaus, les lloses bellament cisellades de les tombes de ducs i marquesos.

-Davant la fam i la necessitat no hi ha art ni joia arquitectònica que valgui –em deia, palpant amb les mans els relleus finament treballats de les columnes del claustre abandonat, les estàtues cobertes de verdet de vells cementiris envaïts per les arrels i els arbres dels boscos.

Després d´un silenci atent, afegia, amb veu tranquil·la:

-Pensa que aquests homes havien viscut abandonats de la mà de Déu durant generacions i generacions. La picota enmig de la plaça els recordava quin havia estat el destí dels avantpassats, dels nostres avantpassats! Segles de treballar de sol a sol pels senyors, patint sota el domini de l’església, útils tan sols com a carn de canó per a les guerres de l’imperi, per anar a morir a Amèrica o a Flandes o, en cas d’expressar la més mínima protesta, engrillonats en una galera de per vida. I, els que romanien al poble, fent feina al camp, tenint cura dels ramats dels marquesos, portant el producte de l´esforç quotidià al pati del castell per rebre a canvi una petita almoina.

Des dels amplis finestrals sense vidres, sense portes, fitant el pla i les muntanyes des d’aquelles àmplies sales abandonades, continuava dient-me, submergit enmig de la munió d´esplendents records que el dominaven:

-Per què ens hauríem d’estranyar que no tenguessin cap mena de respecte per servar l’herència arquitectònica dels que consideraven els seus botxins? Durant dècades, les pedres dels palaus en runes, els blocs de granit i marbre dels castells i convents foren transportats amb carro fins a les planures on vivia el poble i serviren per anar bastint els humils habitatges de la pagesia. Sovint, professors de ciutat s’espantaven, en veure les làpides de marbre emprades per fer abeuradors per a les vaques, solls per als porcs. Potser era una forma instintiva de venjança. El treball realitzat per un antic familiar del moliner o del carboner ara, segles després, era útil als descendents per provar de sobreviure en el present.

Callava uns instant, i afegia:

-D´infant, amb la colla d´amics, en acabar l´escola, veníem fins a les esglésies en runes. En aquell temps encara podies trobar, pel terra, els tubs d´estany dels grans orgues destrossats. Els fèiem servir de trompetes d´una imaginària banda de música que interpretava desafinats concerts sense cap ni peus. Jugar d’amagatotis entre els tombes dels cementiris abandonats. Algun company, el més valent i eixerit, compareixia poc després amb la rentada calavera d´un mort ignot, qui sap si un antiquíssim familiar, els ossos del qual ara ens servien d´improvisada joguina. Quan més temps quedàvem entre les descurades tombes, més valents ens sentíem. Jocs per sentir-te home abans d´hora, malgrat la por viatjàs per dins i pugnàssim perquè ningú no se n’adonàs.

Imaginàvem les festes, la música antiga, les rialles de comtes i marquesos, poderosos, en els anys de màxim poder. I la picota enmig de les places plenes d’herba indicant el destí que esperava a qui gosàs oposar-se als desigs de qui manava. Un altiu univers que va desaparèixer, engolit per la voracitat dels anys. Què en restava de l´altiu poderiu basat en el treball dels pagesos i menestrals, en les expedicions contra els reialmes àrabs dels voltants? Algun porc senglar furgava amb el morro entre el fang dels grans salons senyorials que conegueren els àpats de la victòria sobre els sarraïns, les festes ofertes als reis de Castella o d’Aragó quan venien de cacera. Les serps niaven als racons de les llars ja per sempre apagades, sense caliu. Alguna vegada ensopegaven amb velles espases rovellades, inservibles canelobres que mai més no il·luminarien les alegries i misèries dels poderosos.

A vegades trobàvem algun pastor que coneixia l´home, que l´havia vist jugar, amb la colla d´amics per aquelles boscúries. Compartíem el pa i el formatge, asseguts a la gran pedra que sostenia la picota de la plaça abandonada, es passaven hores rememorant el passat, com era la vida abans de l’alçament militar. Sorgien novament els noms dels amics desapareguts, dels homes i dones que havien estat companys d´infantesa del meu home i que, a d’adolescents compartiren idees i esperances.

En parlar de l´Ateneu, de la venguda al poble de Federico García Lorca i els actors i actrius de La Barraca, baixaven la veu, mirant endavant i endarrere, com si, de sobte, pogués comparèixer la Guàrdia Civil.

A la tardor el temps era inestable i, setmanes abans de les grans nevades, el vent i els aiguats queien sense interrupció formant rius en els indrets menys inesperats. Es desbordaven rierols, els torrents que davallaven de les muntanyes fins a les fèrtils planures que albiràvem des de dalt de les murades d’algun castell de la serra.

En ploure, ens agafàvem de les mans i corríem a refugiar-nos on podíem. Alguna de les cases abandonades, portes obertes a tots els vents del món, encara conservava part de la teulada i ens permetia protegir-nos del ruixat.

El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la). -

La meva covardia

M’han dit covard i traïdor per provar d’ensorrar la meva obra. No saben que fent aquestes afirmacions no m’insulten. Sempre he reconegut la meva covardia. Tothom ho sap. No he presumit de valent ni en temps de la guerra ni ara mateix. La covardia forma part de la meva personalitat. Com la por als canvis sobtats, a les revolucions, a la grolleria, a la mala educació. Quina beneitura els que s’imaginen que poden fer trontollar el meu esperit amb aquestes ximpleries!.. A mi m’han reconegut en vida. Quan els meus crítics siguin pols, un nom que ningú no recorda, jo seré en el cor, dins l’ànima dels lectors que arreu del món es continuaran llegint les meves obres. L’esquerra, els catalanistes, els pitjors enemics que mai no he tengut em faran homenatges, enlairaran cada dia la meva figura, els estudiants de Mallorca faran cua davant la casa on vaig escriure Bearn. Ho sé cert. Ho veig en somnis.

Teníem por a un canvi de la situació. Por que Franco perdés la guerra. I, en els anys quaranta, en temps de la Segona Guerra Mundial, preocupació per un possible desembarcament aliat a Mallorca. Aquell temor que et rosegava per dins va fer que s’anàs refredant el meu entusiasme inicial per Falange Española. Almanco aquella Falange de consignes, discursos oficials, desfilades militars pels carrers de Palma.

Que mai he criticat el règim? Ho reconec. I per això sóc un covard? Qui no ha viscut els anys d’anarquia de la República no pot copsar la tranquil•litat dels anys posteriors a la fi de la guerra. Mallorca era una Arcàdia feliç, com he deixat escrit a les meves falses memòries. Sempre vaig estar al costat de Franco i el Moviment.

Diuen que sempre he estat un oportunista a recer de qui comandava, sense criticar cap injustícia, al servei dels poderosos. Possiblement. Ho diu molta gent que m’ha conegut de prop. Alguns ho han deixat escrit. Són molts els que m’han traït al llarg de tots aquests anys de lluita literària. Ho han dit i ho han escrit persones que havia tengut per amigues. No et pots fiar de ningú i manco dels escriptors. És la raça més oportunista i desprovista de sentiments que pots trobar damunt la terra.

Entre escriptors pot haver-hi una unió momentània per fer front a un competidor més poderós, per provar d’anihilar el poder de l’endollat més aviciat. Sempre serà una aliança conjuntural. Quan ha passat el perill, aquella amistat que semblava eterna, torna a fer-se fonedissa, s’esvaneix com la boira amb els primers raigs de sol.

M’han dit covard i traïdor per provar d’ensorrar la meva obra. No saben que fent aquestes afirmacions no m’insulten. Sempre he reconegut la meva covardia. Tothom ho sap. No he presumit de valent ni en temps de la guerra ni ara mateix. La covardia forma part de la meva personalitat. Com la por als canvis sobtats, a les revolucions, a la grolleria, a la mala educació. Quina beneitura els que s’imaginen que poden fer trontollar el meu esperit amb aquestes ximpleries!.. A mi m’han reconegut en vida. Quan els meus crítics siguin pols, un nom que ningú no recorda, jo seré en el cor, dins l’ànima dels lectors que arreu del món es continuaran llegint les meves obres. L’esquerra, els catalanistes, els pitjors enemics que mai no he tengut em faran homenatges, enlairaran cada dia la meva figura, els estudiants de Mallorca faran cua davant la casa on vaig escriure Bearn. Ho sé cert. Ho veig en somnis.

Aquesta certitud els desespera.

Covard i traïdor? Em fan riure. Nosaltres guanyàrem la guerra. Hem viscut quaranta anys en pau i tranquil•litat gaudint de les rendes que ens volien robar els rojos.

Covard, traïdor, oportunista?

Què volien? Que perdés el temps rere utopies impossibles, defensant els miserables? Com hauria pogut bastir la meva obra? Mai no he estat cap eixelebrat que vulgui morir lluitant per unes idees. En la meva psicologia hi ha algun component felí, dels moixos que tant m’agraden. La por a tot allò misteriós i desconegut, al que no coneixes, ha dominat sempre el meu esperit.

És molt fàcil opinar des del present, quan els tambors de guerra ja no sonen i les desfilades militars han desaparegut del Born i les Avingudes. Ara em diuen covard per no haver provat de salvar les vides d’alguns amics i professors. Altres, més radicals, afirmen que sóc un traïdor a Mallorca per haver-me posat l’uniforme dels guanyadors.

Els crítics del present em fan riure. Un home de bona posició, educat en un ambient d’amor a les tradicions, de respecte a Espanya... com havia de fer costat als incendiaris d’esglésies i convents, als salvatges que ens volien prendre les propietats, posar-nos a fer feina? Els col•lectivistes de totes les tendències volien instaurar una disciplina de caserna, acabar amb dos mil anys de cultura occidental.

Voldria saber quina hauria estat l’actitud dels que em crucifiquen si s’haguessin trobat enmig d’aquell sarau. Acceptarien sense oferir la més mínima resistència haver de treballar per l’Estat, quasi sense sou, com un esclau en temps del feudalisme? Voldrien veure les dones treballant com si fossin homes, monstres asexuats? Qui desitja viure en un gran camp de concentració, privat de llibertat, sotmès al fuet del comissari de torn, amb por de ser detingut per la txeca, enviat a Sibèria per tota l’existència?

Mai no he negat la meva por. Teníem una por immensa al socialisme, als obrers de Santa Catalina i es Molinar, als pagesos de Porreres i sa Pobla, a les modistes i els manobres de Palma. Els havia vist desfilant, els Primers de Maig, amenaçants, alçant el puny, cantant La Internacional. Per això em vaig fer falangista. Per aquest motiu he defensat sempre el règim del general Franco.

Provàrem de salvar el més essencial de la humanitat: la propietat, la família, la religió, la unitat d’Espanya. És un pecat provar de preservar la cultura, tot el que t’ha alletat? Si això és un pecat, és evident que sóc culpable.

Les pors eren múltiples. Temor als rojos i pànic a la possibilitat que els militars volguessin que actuàs de forma més decidida en defensa del Moviment. Alfonso Zayas i el coronell Tamarit eren insaciables. No els bastava res del que feies cada dia. Sempre en volien més. Exigien una dedicació absoluta. Si no seguies el seu ritme et consideraven tebi, propens a la traïció. Un escapista, un home que no era de fiar. Coincidien amb els meus actuals detractors. Sempre les acusacions de voler romandre al marge, d’escapolir-me de les meves responsabilitats, de veure la cursa de braus des de la barrera.

M’havia posat la camisa blava, era al seu costat el dia de la desfilada de la victòria per les avingudes. Escrivia tot el que volien.

Què més volien? Fins a quin punt volien forçar la meva adhesió al Moviment?

No ho podria dir amb exactitud quan vaig adonar-me del perill que corria amb la meva participació activa a favor dels sublevats. Passejar pel Born de Palma, anar a missa els diumenges a la Seu vestit amb l’uniforme de Falange era molt compromès. Ser amic de Lluís Zaforteza, Mateu Palmer, Ricardo Fernández Tamarit, Alfonso Zayas era prou seriós. Una guerra no s’ha guanyat fins que el general victoriós no escriu el parte final. La situació política podia canviar en uns dies. En un determinat moment, el suport d’Alemanya i Itàlia, l’ajut de Portugal, tot ens afavoria. França, el Front Popular de Lleó Blum tampoc no s’implicava excessivament en el suport a Madrid. Les fronteres franceses romanien tancades sense deixar entrar armes a la zona roja. La República depenia solament de la fe dels milicians i del material bèl•lic que, amb dificultats, li feien arribar els bolxevics.

Seria sempre així, la bona sort continuaria al nostre costat?

Aleshores no podíem preveure els vents de la història. I, per això mateix, la por.

Ens preguntàvem què podia esdevenir-se si França decidia obrir les fronteres al material de guerra que havia comprat el govern republicà. A Perpinyà hi romanien els trens aturats, amb tot de tancs, avions i metralladores que podien ser decisius per capgirar la situació militar. Josep Pla, des de Marsella, informava Burgos dels vaixells que romanien a l’espera del permís adient per a poder descarregar la seva càrrega de municions i queviures en els ports de Barcelona i València. Moscou, arriscant-se un poc més, podia donar un suport més actiu als republicans, deixant de banda el temor a rompre determinades aliances amb França i Anglaterra.

I si esclatava una guerra europea i Itàlia i Alemanya haguessin de retirar les tropes que lluitaven a Espanya? Franco podria derrotar els rojos solament amb el suport de moros, requetès i falangistes?

Altres companys de partit eren més despreocupats. Els més místics confiaven amb el suport de l’església catòlica.

-Amb Déu i el Papa al nostre costat, la victòria és segura –afirmaven sense cap dubte en el to de veu.

No s’adonaven del perill que significava haver-se destacat tant en la defensa d’unes idees. Passejaven exultants, lluint el jou i les fletxes brodats en vermell damunt la tela blava de la camisa. Ben igual que el que feia jo. Amb la diferència que la meva alegria era més aparent que real. La retirada de l’expedició del capità Bayo ens va fer respirar amb més tranquil•litat. Va ser com si ens hagués tocat la loteria. Els mirava i em mirava a mi mateix. El punyalet florentí que em penjava per la cintura, la boina roja del requetè. I el fusell quan anava a fer guàrdies al Mercat Central. Podia haver-hi signes més evidents de compromís amb el Moviment?

Ser amic íntim del cap dels falangistes, Alfonso Zayas, haver fet les lloances als metges falangistes que participaren en la campanya contra Bayo. I si algú, en el futur, em retreia els panegírics a Mateu Palmer, cap de les milícies de Falange i els sinistres Dragones de la Muerte?

Quanta gent no llegia el que publicava als diaris? Cada article, una prova irrefutable de la meva adhesió a Moviment. Pensava que els republicans podrien fer el mateix que nosaltres férem a Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni M. Ques. Adjuntar qualsevol escrit al procés. Que un testimoni hagués vist els inculpats en una manifestació, participat en un míting electoral servia per anar acumulant anys de condemna. La mort, en el cas d’Emili Darder.

Quants d’anys de condemna em podrien caure per la meva actitud a favor dels sublevats? Què haguessin fet amb mi les vídues dels milers de desapareguts? Quina mena de pietat podria esperar quan tothom sabia que els escamots de Falange, no solament es dedicaven a matar. Els voluntaris de la Mort anaven més enllà. Fins a límits increïbles de sadisme i perversió. En Miquel, el germà, m’ho digué sovint:

-El que més em preocupa és la deshumanització dels escamots de pacificació. En aquesta guerra només haurien de matar. Per quins motius s’acarnissen amb els detinguts, els torturen, els tallen les parts, els claven tatxes al cap, els arrosseguen vius, fermats, al camí, fins que només resten unes despulles irreconeixibles?

Em mirava, preocupat.

-T’hauries pogut imaginar mai la bestialitat dels mallorquins? No ho puc entendre. Una cosa és la netedat de la mort. Els rojos saben que els anirem a cercar, que són homes sense sortida. Molts moren amb el puny tancat, cridant ¡Visca la República! o ¡Visca el comunisme! Respect el seu valor. Fins i tot puc acceptar que ens escupin a la cara quan els matam. Fins aquí, tot perfecte. Són les regles de la guerra. Nosaltres hem guanyat; ells han perdut. Però... la tortura? Com pot ser que la humanitat hagi caigut tan baix? Què queda de la cavallerositat del passat?

S’aturava uns moments i després prosseguia, continuant la conversa iniciada:

-On és el nostre cristianisme, en què han acabat les ensenyances dels sacerdots? Els militars hem estat educats per tractar l’enemic com si fos un igual. Però no tothom és un cavaller. La xurma tot ho contagia. Els baixos instints de la gent del poble! Amb una altra mena d’educació no seria necessària tanta crueltat.

No sabia què contestar. Quan vaig escriure el poema als falangistes els considerava uns déus, els joves del futur, els herois d’una nova civilització, aristocràtes de nou encuny que vigoritzarien i enfortirien l’Espanya de demà.

Georges Bernanos, des de París, ens refregava per la cara la realitat de les nostres utopies. Ens comparava amb els pitjors assassins. Ell, que desitjava un escarment exemplar per acabar amb el socialisme! Ara, des de la distància, des de la seguretat de París ens volia ensenyar a combatre els rojos!

A Palma vivíem encerclats per la por. La por a les possibles responsabilitats pel que podria esdevenir-se si la guerra mundial era guanyada pels aliats. Em dominaven tot de pensaments obsessius. A Bearn, assegut al balancí de la clasta, sense voler dir res a Maria Antònia, pensava en el que s’esdevendria si caigués el règim de Franco.

Si els americans haguessin desembarcat a Alcúdia i els rojos, ressuscitats de les tombes, ens haguessin portat als tribunals, com a Nuremberg... com justificar el suport a Barrado, considerat un criminal de guerra pels sectors de l’esquerra nostàlgica, els que tenen per ofici el rancor, la memòria? Com justificar les xerrades amb Lluís Zaforteza i el coronell Tamarit? Què fer davant l’embranzida del ranci dogmatisme que no entén de situacions especials ni de matisos? Perdonaran mai els elogis a Barrado del qual vaig dir “que tan excelentes servicios está prestando a la causa”? Com justificar aquests elogis escrits en El Día. Què contestar quan em demanassin si no sabia en què consistien aquests famosos “servicios a la causa” que jo exalçava diàriament a la premsa i la ràdio? Quina ignorància podia al•legar? Com podria justificar-me davant les generacions futures? Per quins motius vaig ser al costat d’aquells que mataven i mai al costat de les víctimes?

El món cultural i polític de la Palma dels anys 70 en la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) --

Per Jaume Obrador Soler, primer regidor del PSM a l´Ajuntament de Palma i expresident de Veïns Sense Fronteres -

En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l’estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània! (Jaume Obrador)

Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel·la Allò que el vent no s’endugué, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel·les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-me. Era lògicament el moment de demostrar-li l’amistat que fa tants d’anys que ens uneix.

Estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions... No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català i OICE en castellà) era aleshores un partit clandestí que intentava lluitar per una societat justa.

En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

L´autor de la novel·la ha deixat escrit l´ambient cultural d´aquella època en nombrosos articles. Record ara mateix la sèrie titulada “Contracultura i subversió en els anys 70”. Com diu Miquel López Crespi: “Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors `heretges´ com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Eren anys de descobriments intel·lectuals i d’apassionats debats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessaven Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que havíem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encerclava. M’interessaven els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marsall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estaven de moda. Comentàvem aquestes qüestions amb el col·laboradors de les pàgines de Cultura de Diario de Mallorca a Llibreria Logos o en els bars dels voltants on ens reuníem sovint per enllestir el contingut del suplement). En aquell temps, escrivint des d´una perspectiva marxista no dogmàtica, pensàvem que anàvem en camí de trobar respostes a problemes que Marx ja havia plantejat a La ideologia alemanya i Marcuse en la seva obra L’home unidimensional.

´Entestats a provar de bastir una literatura rupturista envers la tradició de l’Escola Mallorquina, envers la narrativa rural i conservadora, amb l’herència literària de rendistes i terratinents com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera o feixistes com els germans Villalonga, ens passàrem els anys de l’adolescència i joventut estudiant les avantguardes literàries i artístiques catalanes i del món. Potser tot començà amb la primera i inicial lectura de Whitman, el moviment Dadà, els manifests de Breton, el descobriment de Joan Salvat Papasseit, el futurisme soviètic i l’impressionisme alemany. Sense oblidar Lautréamont, Rimbaud, Sade.

`La Llibreria Logos, el coneixement de l´ofici de llibreter de Domingo Perelló, ens permetia gaudir del privilegi d’aconseguir llibres, introbables en el mercat espanyol, de Khlébnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade i Jean Cocteau. Llegir els primers manifests dels constructivistes, impressionistes, futuristes, expressionistes i dadaistes va ser summament important per anar donant un cos teòric als nostres primers escrits de narrativa experimental. Conèixer Toller i Bertolt Brecht, submergir-se en l’ambient cultural i polític de la República de Weimar o del París de començament del segle XX. Descobrir intel·lectuals xinesos com Lu Xun. Llegir Sobre la classe intel·lectual (València, Tres i Quatre, 1973)”.

He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l’estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri. El consultori, gràcies a les lluites populars, sindicals i professionals, amb el temps va anar evolucionant cap a un nou concepte de salut i dels serveis que l’estat de benestar hauria de garantir. Així es com aquells consultoris es convertiren en els actuals centres de salut.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a què anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris per millorar les condicions de vida de les capes populars i que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col·lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anèctota principal de la novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Per això decidírem fer una conferència de premsa. Era imprescindible explicar les línies fonamentals del partit. Fou, com diu en Miquel, el Comitè de Direcció del partit qui així ho decidí, i en Miquel (juntament amb Mateu Morro) romangué encarregat d’organitzar-la. No veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner a Burundi, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl·lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi...era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls...”.

Aleshores, l´autor d´Allò que el vent no s´endugué vivia també enmig d´una intensa activitat cultural. En Miquel havia guanyat els primers premis de narrativa i teatre, havia publicat a Turmeda dos llibres de narracions, col·laborava d´ençà finals dels seixanta en els suplements de cultura dels diaris Última Hora i Diario de Mallorca, publicava reportatges a la revista Cort, sense deixar d´escriure intensament a la nostra premsa clandestina.

Com ell mateix explica a “Contracultura i subversió”: “En aquells començaments dels anys setanta ens trobàvem sovint amb Xim Rada i Paco Monge. Venien a cercar-me a la Llibreria Logos i anàvem a petar (?) la conversa a algun bar proper a la redacció de Diario de Mallorca, que aleshores estava situada al bell mig de Via Roma. Sovint hi participava Damià Huguet quan venia a Palma a comprar llibres o deixar els articles a la redacció, si no els havia enviat per correu. Discutíem, entre altres temes que ja no record, sobre els socialistes utòpics, de Saint-Simon fins a Fourier, anant a la recerca de la subjectivitat reprimida pel capitalisme i per les burocràcies del socialisme degenerat. Anagrama havia publicat un llibre prou interessant al respecte: em referesc a l’obra de Dominique Desanti Los socialistas utópicos (1973).

`Comentàvem fins a altes hores de la nit les novetats editorials del moment. Els Textos sobre la producció artística de Marx i Engels ens permetien endinsar-nos en els problemes del llenguatge, de la superstructura cultural de la societat burgesa, de les relacions entre l’art i l’economia d´una societat concreta. Núria Aramon i Stein acabava de traduir un important opuscle de György Lukács en els Quaderns 3 i 4 de València: El gran octubre de 1917 i la literatura contemporània (1973). Hores de debat sobre les concepcions de Marx i Engels en referència a la cultura grega, al Renaixement italià, al paper de Shakespeare en la història de la literatura mundial. Molt importants les aportacions de Marx i Engels quant al romanticisme, a Carlyle, Chateaubriand, Wagner, Balzac, Diderot. En un viatge que vaig fer a Londres l’any 1970 vaig poder comprar els escrits sobre literatura de Trotski, els quals, sota el títol Literatura y revolución: otros escritos sobre la literatura y el arte havia acabat de publicar Ediciones Ruedo Ibérico de París. Aquesta obra, les reflexions de Trotski sobre art i literatura, aportava elements importants sobre el paper dels intel·lectuals en la construcció del socialisme. El concepte de bloc històric de les classes populars oposat al bloc de les classes dominants, el paper dels intel·lectuals en construcció de la superstructura ideològica, els conceptes d’Antonio Gramsci quant a la necessària revolució cultural per anar modificant el poder i control de la burgesia i del capitalisme damunt les consciències, ja hi són presents en els estudis del dirigent de l’Exèrcit Roig damunt art i literatura. Lectures de Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs. Comentam els articles de les revistes Tel Quel, Cahiers de Cinema, Serra d’Or i els números de Pekin informa i China que ens tenen al dia de la marxa de la Gran Revolució Cultural Proletària a la Xina”.

En Miquel diu en un capítol de la novel·la: “Estava decidit. Convocaríem una roda de premsa clandestina per provar de sortir en els diaris. El debat havia durat setmanes i ara, a la reunió definitiva, el comitè de direcció ho aprovà”.

Record les corregudes per canviar el lloc de la presentació perquè un periodista havia publicat, probablement sense cap mala intenció, l’indret on es faria la conferència de premsa. Miquel compta en tot detall què va passar i la decepció que tinguérem quan vàrem veure la poca premsa present. Record, com si fos ahir, que durant la roda de premsa un periodista ens va demanar si volíem que posàs els noms de les tres persones que havíem participat a la conferència de premsa. Un dels presents digué que sí, que era important que ens coneguessin, precisament en moments de tanta convulsió i maniobra política.

L’endemà els diaris publicaren els tres noms del suposat servei de premsa. A casa de Miquel es presentà la brigada social a les nou del matí. A mi no me pogueren trobar fins al vespre, atès que la meva companya, quan hi va anar la policia de bon matí, va dir que no em veia fins al vespre, perquè aleshores ensenyava a conduir cotxe i no aniria casa fins a les vuit.

Allò que el vent no s´endugué em va recordar fil per randa com va començar la història de què en Miquel m´hagués volgut fer un protagonista destacat.

Quan al vespre vaig arribar a casa, la meva companya m’advertí que la policia havia vengut al matí i que tornaria a presentar-s´hi ben aviat. No existien encara els mòbils per poder-me avisar. Efectivament, minut per minut, la policia toca el timbre de la porta i jo em poso en les seves mans. Em fan entrar dins un cotxe i cap al soterrani del Govern Civil. Allà em tanquen dins una cel·la on hi havia un gran nombre de persones, sobretot joves. Durant la nit sentíem tocar de tant en tant a la porta. Era per cridar alguna de les persones que estaven amb nosaltres. I els que quedaven ens contaven els sofriments que ens esperaven. Deien que amb barres de ferro et pegaven sobre els dits del peu per fer-te cantar. Aleshores jo tenia ben present el “Manual de seguretat per als militants de l’Organització d´Esquerra Comunista”.

Passàrem tota la nit a l’espera que ens cridassin. Això augmentava la pressió i l’angoixa. No ens cridaren fins al mati, i fou Miquel el primer a ser interrogat. L’interrogatori durà unes sis hores, que em resultaren interminables. Jo sospitava que l’intentaven fer cantar. Havíem inventat una persona que ens havia connectat: Cristòfol. Nosaltres ens havíem de mantenir en la coartada: no sabíem res de l’organització. El que fèiem era només passar comunicats, atès que figuràvem com a servei de premsa.

Quan Miquel tornà de l’interrogatori vaig constatar que anava d’un costat a l’altre, com si tengués dificultats per caminar. La por de la tortura em penetrà fins al moll dels ossos. D’immediat vaig pensar que l’havien apallissat fortament. Per això, quan la policia hagué tancat la porta de les cel·les, amb veu baixa per evitar que la policia ens sentís, vaig demanar a Miquel, que estava a una altra cel·la, com li havia anat, atès que pensava que l’havien malmenat. I ell, ben tranquil, em contestà que no hi havia hagut cap problema i que l’únic que havíem de fer era mantenir-nos ferms en la coartada del company que ens havia contactat, Cristòfol. Jo no m’ho acabava de creure, tal com havia vist que caminava Miquel. Però unes paraules seves em varen convèncer: li havien llevat les ulleres i, com que tenia una gran problema a la vista, no hi veia bé i, per això, caminava fent el gambirot.

Crec que la novel·la Allò que el vent no s´endugué és més que una excel·lent obra de creació literària, un document d´una època irrepetible. La història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. En Miquel sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva nova obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col·lectiva”. No cal dir que pens el mateix. Sense els seus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança.

Allò que el vent no s´endugué ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superstructura. Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme. Els protagonistes de la novel·la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant!

En Miquel em fa recordar les meves primeres detencions, l´estada comuna als soterranis de la Brigada Social, les cel·les de la presó de Palma. Amb la novel·la al davant, tot se´m torna a fer present. Com si aquelles detencions fossin d´ara mateix.

Record que em feren davallar per unes escales i vaig començar a veure instruments de tortura, tal com eren descrits en el citat manual de seguretat.

La presa de les empremtes només era l’inici. L’interrogatori va començar dins una sala on hi havia sis policies de la Brigada Social. Anaven canviant de posició, mentre em feien l’interrogatori. Les primeres paraules dels interrogadors foren com era possible que una persona que havia estat sacerdot i missioner hagués esdevengut comunista. Els canvis de posició dels policies m’ajudaven a relaxar-me i, a poc a poc, vaig anar controlant la situació. El problema esdevengué espinós quan començaren a demanar-me coses sobre la persona que ens havia contactat. Duia o no corbata? De quin color duia la camisa? Portava americana? Duia sabates o espardenyes? De quin color?...I per si no bastava, m’acusaren de ser la persona que havia contactat els altres membres del partit. I així durant unes sis hores, que em varen semblar una eternitat.

Quan hi havia algun acte terrorista o alguna acció en algun altre indret de l’estat que posàs en perill el règim, tot d’una ens cridaven i cap als soterranis de Govern civil. La primera vegada vàrem passar la nit sense estar abrigats i sense res que ens servís de coixí. Però les altres vegades, que foren bastantes, ja anàvem preparats amb un anorac per poder-hi posar el cap com a coixí.

Quan no ens ho esperàvem, després de la manifestació contra la carestia de vida, que es féu el 12 de novembre de 1976, va arribar una carta a cada un dels suposats membres del servei de premsa. La carta deia que el 23 de novembre havíem d’ingressar a la presó i que abans havíem de passar pels jutjats. Moltes companyes i companys volgueren acomiadar-se de nosaltres abans que ingressàssim a la presó. Ens feren una autèntica festa i només es sentien, a la sortida dels jutjats, les mamballetes dels nostres militants. Curiosament no ens engrillonaren.

El vehicle que ens portava a poc a poc s’anava apropant a la presó de Palma, on seríem reclosos. Tres dies quedàvem tancats dins les anomenades cel·les de càstig. Dintre hi havia un matalàs estret, prim i brut, sense cap llençol ni manta. També s’hi trobava un wàter del qual sortia una aixeta i era en el mateix lloc on havies de defecar i a la vegada beure. Per cert no hi havia paper higiènic i l’havies de comprar, si tenies diners per adquirir-lo. Cada un cert temps, i bastantes vegades diàriament, un funcionari de la presó obria un forat de la porta i estaves obligat a posar-te dempeus. Durant els dies que vaig passar dins la cel·la de càstig vaig aprofitar per escriure un diari. Record que un funcionari de la presó, quan s’havia ja decidit que seríem alliberats el 24 de desembre, m’amenaçà dient que, si m’atrevia a treure algun escrit quan sortís de la presó, ell estava disposat a xapar-me pel mig. No vaig fer cas de la l’amenaça i me vaig enginyar per treure el diari dels tres dies que havia passat dins la cel·la. El motiu era que el considerava molt important, per tal que, amb el pas del temps, no se m’oblidassin els detalls d’aquella situació tan angoixant.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel·la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel·la Allò que el vent no s´endugué són una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

L´autor de la novel·la que comentam m´ha dit que va aprofitar els dos anys inútils que el franquisme li va fer perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre li han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella, Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

El llibre m´ha fet recordar la manifestació que, una vegada per setmana, feien els nostres militants enfront de la presó, amenaçats per les metralletes dels vigilants. De manera especial record el dia que una joveneta de Son Cladera de només quinze anys, sobre les espatlles dels manifestants, s’atreví a escriure sobre les totxanes de la façana de la presó una frase molt significativa: LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS.

Un altre moment que mai podré oblidar és quan els companys polítics empresonats m’encarregaren llegir un llarg memoràndum en presència de la direcció de la presó. L’havíem preparat amb molta cura per explicar les nostres reivindicacions. Era impressionant veure com un simple pres es trobava davant tota la direcció de la presó: director, sots-director, capellà, infermer...Vaig llegir fil per randa el memoràndum i, quan vaig haver acabat, un dels dirigents s’atreví a increpar-me, dient: “Has oblidat que ets un delinqüent”. Només em mancava sentir aquestes paraules per saltar com un lleó. Quin podia ser el delicte de defensar la llibertat? “Vostè sap que estam a un moment de transició i que es preparen canvis polítics importants? Podria ser que els que avui estam a la presó per motius polítics, aviat siguem els responsables d’administrar la justícia”. El dirigent va quedar callat, sense paraula. A partir d’aquell moment ens concediren totes les nostres reivindicacions.

Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem, mentint...”. I avui, gràcies a llibres com Allò que el vent no s´endugué ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

Jaume Obrador (22-​​​08-2017)

La generació literària des 70 i la narrativa insular del segle XX – Parets de foc (El Tall Editorial) – Articles d´Eduard Riudavets Florit, Antoni Vidal Ferrando, Clara Ferrer i Miquel López Crespi

La revista Iris de Menorca i el recull de narracions de Miquel López Crespí Parets de foc (El Tall Editorial)

PARETS DE FOC, Per Eduard Riudavets Florit

Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents. (Eduard Riudavets Florit)

Estava convençut que no em decebria. Donava per fet que m’agradaria. He llegit, i ressenyat a aquesta secció, algunes de les obres de Miquel López Crespí i per tant conec, ni que sigui un xic, la seva obra literària. Estava segur, llavors, que gaudiria de la lectura de Parets de Foc, l’últim, per ara, dels seus llibres.

Allò que no m’esperava, ni de bon tros, és la sorpresa que m’he emportat. Un altre cop López Crespí va més enllà d’allò que es podia esperar i ens regala un excepcional recull de relats que no permeten restar indiferent, que forcen a obrir els ulls, que ens interpel•len directament i sense concessions. I potser allò que més sobta és saber que aquests relats –narracions, evocacions, vivències, reflexions, records – foren escrits els anys 70 i 80 del passat segle i, malgrat això, no poden ser més d’actualitat.

Si, al seu moment, aquests textos tenien la voluntat, brillantment assolida, de trencar amb els esquemes de la pansida narrativa naturalista que dominava el panorama literari d’aquells anys, i fer-ho des de l’experimentació rupturista, en llegir-los ara ens sentim absolutament identificats amb les idees que ens exposen. Avui, quan la conxorxa, que va fer possible la gran mentida sacralitzada de la transició, s’esqueixa per tots els costats, els relats de Parets de foc, ens posen davant els ulls les misèries del poder, l’ofegor eterna dels explotats, la necessitat d’una veritable –i no només cosmètica- ruptura amb el passat.

No penseu, però, que López Crespí exerceix d’àugur visionari, res d’això. Simplement la fèrria coherència de les seves idees, el rebuig a la claudicació, el manteniment, contra l’embat de tots els vents, de la seva visió rebel, han fet que el temps i els esdeveniments li donin la raó.

Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents.

Si més no, ara em permetreu una apreciació estrictament personal. Una història obscura, un relat on es barreja el present i al passat, m’ha fascinat. És una d’aquelles històries que arriben, esmolades i sense anestèsia, al més profund de les entranyes. No me n’he pogut estar de fer-vos-ho saber.

Cal cloure ja aquesta ressenya i no hi ha millor manera que amb unes paraules del mateix autor,

“Un vertader poeta, un narrador extraordinari, sorgeix de la fondària de les seves pròpies vivències personals, de l’assimilació d’una intransferible experiència: la realitat que l’envolta. Si vol defugir el seu propi món, la pluja de sentiments que l’alletaren des de la infància, segurament podrà escriure llibres d’èxit conjuntural, però mai una obra que perduri”.

Sense pretendre-ho, López Crespi es defineix a ell mateix en aquest paràgraf. Ell és el vertader poeta, el narrador extraordinari, i no tinc cap mena de dubte que la seva obra perdurarà.

Parets de foc, un llibre que cal llegir. Llegiu-lo, us ho recoman de tot cor.

Eduard Riudavets Florits (Revista Iris de Menorca, 4-9-2020)

Alguns dels meus lectors - Antoni Vidal Ferrando i el meu llibre de narracions Parets de foc (El Tall Editorial)

Amic Miquel,

  Només uns mots per felicitar-te per les teves “Parets de foc”. Pots estar ben content d’aquest nou llibre. Realment, ha estat un plaer llegir-lo. Entre dones i homes crucificats en rodes de carro, entre interns del manicomi que mengen flors o teixeixen cistells amb les onades de la mar, entre volcans ocults sota la terra humida, ecos perduts de Grândola, Vila Morena, escriptors revolucionaris que només saben dir “tèbia besada de la mitjanit” o aspirants al Nobel de literatura que es renten i perfumen les mans abans d’obrir un llibre, hi he trobat moltes coses: idees, sentiment, ironia, humor, lirisme i un indomable esperit crític que, endemés, no comet l’error de parlar des de les seves secrecions biliars ni des de l’odi (jo diria que, fins i tot dins els moments més lacerants, hi he trobat més tendresa, més nostàlgia, que indignació). Però encara no he dit el que més valor de les teves “parets”, que també és el que més valor de qualsevol obra literària: que sigui ver, que neixi d’alguna necessitat. I, en aquest sentit, els teus relats són ben vius: vibren, respiren, interpel·len, sacsegen, qüestionen, es lamenten, donen testimoni. Segons com, pens que hi contes allò que jo ja fa estona que també intent contar quan escric, i que ja ho intentava Leonardo Sciascia quan parlava de la seva Sicília: la derrota de la raó i el triomf dels deliris, dels traumes,  de les ambicions i de les contradiccions dels humans.

  Una abraçada i enhorabona!

  Antoni Vidal Ferrando (8-IX-2020

Última Hora entrevista l´escriptor Miquel López Crespí - Una entrevista de la periodista Clara Ferrer

López Crespí publica Parets de foc, el inicio de una trilogía “experimental”

En este primer libro el autor apuesta por “recuperar la literatura rupturista de los 70 i 80” – En estes tres volumenes, el escritor tratará temas como el sexo, la política y la religión. En el libro el escritor funde técnicas en un collage de teatro, prosa, poesía, misivas o dietarios. (Clara Ferrer)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) regresa al género de los relatos breves con Parets de foc (El Tall Editorial). Es la primera entrega de una trilogía (con la que el prolífico autor intenta “recuperar la narrativa experimental y rupturista de los 70 i 80”, y que se basa en dietarios y documentos encontrados de aquella época y escritos por él mismo. La mayoría de los cuentos són inéditos, mientras que otros responden a algunas antologías publicadas entre los años 70 y la actualidad.

“Junto a escritores como Llorenç Capellà, Antònia Vicens, Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver o Guillem Frontera empezabamos a escribir de manera diferente a lo que hacía la Escola Mallorquina, con autores como Costa i Llobera, Llorenç Riber o Maria Antònia Salvà”, explica.

“Nos parecía que tenía un formalismo técnico interesant, pero que era vacio de contenido. Estábamos influidos por las vanguardias europeas y españolas y pensábamos que Mallorca estaba atrasada, pues la narrativa mallorquina eclesiàstica no trataba temas que nos interesaban, como la sexualidad, la política, la crítica social o la religión”, apunta. “Se trataba de cuestionar la herencia recibida, con la misma fuerza con la misma fuerza que lo hacían grupos de artistas como Equip Crònica, el colectivo Criada i Art Pobra”, insiste.

Así, en los 17 cuentos de Parets de foc, cada uno de un estilo diferente, López Crespí funde técnicas y formatos, como un collage, teatro, prosa, poesía, casrtas, dietarios y conversaciones de viajes e incluso incluye una especie de decálogo para quien quiere dedicarse a la escritura (Per a qui vulgui dedicar-se al dur ofici d´escriptor).

Mientras, sigue indagando en sus recuerdos para “volver a dar vida a esa literatura rupturista”, pues hace ya más de diez años que no se presenta a ningún concurso literario. Con todo, ya son muchos los premios que ha conseguido en su dilatada carrera de cerca de 50 años, entre ellos el Ciutat de Palma (narrativa y teatro), el Joanot Martorell, el Joan Ballester o el Ciutat de Manacor. (UH, 18-8-2020)

Parets de foc (El Tall Editorial)

La publicació del recull de narracions Partes de foc (El Tall Editorial) i i els altres llibres de narracions que sortiran l´any vinent corresponen al meu interès per deixar constància de la meva particular narrativa rupturista dels anys 70 i 80. La majoria de contes experimentals d´aquests llibres evidencien el desig (i el de tants d´altres autors de la meva generació) de defugir el pansit naturalisme de tants d´escriptors nostrats encara lligats a l´herència de l´Escola mallorquina. La majoria d´aquestes narracions són inèdites. D´altres han estat recuperades d´algunes de les antologies publicades entre els anys 70 i el present. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80

És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel•lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

De tota aquesta problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.

‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col•laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.

‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl•lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.

A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.

‘Els grans fets artístics col•lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il•lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.

‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il•lusionada dels seixanta.

‘Conclusions artístiques tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.

‘Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan”.

És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).

En els fulls de promoció de Notícies d’enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies d’enlloc el portarà a ‘La misteriosa estació’ on l’espera un món inversemblant, diferent i alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió d’aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d’aquella revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà distreure amb la descripció que l’autor fa del nostre món cultural fet d’amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat s’evidència a ‘L’important és participar’, però això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al•lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra ‘Estimada burocràcia’ que cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest obra al•lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic ‘Cop d’estat’ on són assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí eixelebrat que se’n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts ‘bons vivants’ que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!

‘Si per desgràcia totes aquestes narracions no l’han aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie estato-unidenca, trobarà, a ‘Acqua alta’, la possibilitat de perdre’s pels laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge”.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Illes - Novetats editorials - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Dietari de succeïts de Mallorca

La fam torna sacsejar el comú. Hi ha hagut constants rebel.lions de pagesos al pla i a la muntanya. Forns, magatzems, palaus, possessions de nobles i terratinents han estat assaltats per la població i lo Gran i General Consell ha pres mesures especials per provar de contenir la xurma avalotada. Arriben noves de vint-i-quatre llauradors penjats i esquarterats a Pollença per haver participat en la revolta. Els capdavanters del motí han estat ajusticiats en el camí que va de Pollença a Sa Pobla i els principals instadors de la sedició foren enforcats a la mateixa plaça del poble.

Davant la greu situació que ens aclapara, les autoritats romanen en sessió permanent. El Tribunals del Sant Ofici i el Lloctinent Reial no aturen ni de dia ni de nit en llur tasca d'escalivar agitadors, jueus i heretges, així com tota mena de gentussa de mal viure i pobra condició. Un esclau procedent de Tartària, propietat de l'insigne patrici Bartomeu Conillers, fou penjat davant la Porta del Moll per haver-li robat una gallina amb excusa de fam pels seus fills; i una dona que havia enganat al seu home fou cremada viva al raval de Santa Caterina. Diversos captius russos i moros, entre els quals una al.lota de molt bon veure, foren condemnats a tallar-los la llengua per haver proferit blasfèmies contra la Santíssima Mare de Déu. També un pagès de Campos fou condemnat a mort per cridar a la rebel.lió, i tres menestrals de Ciutat penjats a la Volta d'en Rexardo per haver escrit proclames contra el Sant Ofici.

El Papa Calixte III dóna a Roma butlla i deu mil anys d'indulgència plenària a qualsevol home o fembra del regne que treballi gratuïtament en la construcció de nous ports. A causa de l'abandonament i les constants tempestes resten fets malbé i els navilis d'altres comarques cristianes no hi poden amarrar amb facilitat. Cal tenir en compte que la nostra abundor actual és produïda -d'ençà de la crisi de l'agricultura- per la permanent arribada de viatgers, de peregrins que vénen a veure el cos incorrupte del Rei Jaume II o el de la Santa de Costix. A més, hem de pensar amb el caramull d'or i plata que deixen a hostals i tavernes els navegants venecians i florentins que tenen base a Mallorca per comerciar amb l'infidel.

Es fa públic un ban del Sant Ofici informant de la terrible conjura de jueus i agermanats que tenien intenció de trastornar el Regne. Per la púrria detinguda pels agutzils, per les declaracions fetes sota tortura als nombrosos presoners en mans de la Inquisició, sembla que, a més de voler subvertir els fonaments de la nostra santa fe cristiana, catòlica i apostòlica, els conjurats, a les ordres del Dimoni i altres poders infernals, volien mudar les lleis i fer un repartiment de cases, terres i tota mena de propietats entre els més miserables. Posaven com a dèbil excusa per a llurs malifetes algunes epístoles mal interpretades, paraules canviades dels Evangelis i l'exemple de Nostre Senyor Jesucrist expulsant els mercaders del Temple de Jerusalem. Per sort, un captiu moro, assabentat de tan ferestos plans, els denuncià oportunament, i fins ara són ja més de tres-centes les detencions. Amb excusa de fam i misèria, quins grans crims por arribar a imaginar la humanitat.

Fou una jornada joiosa amb gran i solemne Auto de Fe davant la Porta Plegadissa amb més de vint heretges i cismàtics cremats vius en càstig a llurs monstruosos crims. Els bons cristians, amants de la sàvia jurisdicció i fidelíssims a l'omnipotència de la Santa Inquisició, no ens hem d'atemorir ni dubtar mai davant la justa aplicació de la Llei. Escric aquestes reflexions perquè alguns cavallers, alguns frares inexperts, més d'un militar bregat en les guerres d'Itàlia, comentaven d'amagat que era una desmesurada crueltat cremar vius al.lots i al.lotes "amb l'única prova de declaracions fetes sota terribles tortures". Quina poca fe! Molt poc en saben de com s'expressa la voluntat de Déu, car és mitjançant el patiment com es pot treure Llucifer de les ànimes condemnades de l'infidel. I, si per humà error morís cap innocent -cosa poc probable, tanta és la maldat de la turbamulta-, caldria tenir en compte que ha estat un cristià sacrifici per posar a cobro de temptacions tot el ramat. Quanta debilitat hi ha encara als nostres cors, quan uns xiscles de jueus o captius serveixen com a excusa per proposar mitigar la potestat de la Justícia i de la Llei!

La potència del Dimoni, de l'heretgia, de les forces del Mal, arriba fins als racons més llunyans de la nostra cristianíssima terra. Ens hem assabentat de l'espaventós crim d'un pagès de Fornalutx -al qual li han tallat la mà dreta i després l'han enforcat a la plaça del llogaret- que havia pegat una bastonada a la verge del santuari amb l'excusa que portava molt d'or i argent mentre "la gent moria per falta de blat" a cases i possessions.

Es reuneix en sessió plenària lo Gran i General Consell per aprovar els nous impostos que calen per pagar part de les despeses del casament del Príncep Felip, el qual properament s'esposarà amb l'hereva del regne de Grècia. Són necessaris més de quatre-cents milions i ja hi ha hagut protestes de nobles i rics comerciants que voldrien veure disminuïdes llurs taxes i imposicions. Després de molts de dies d'animat debat, s'ha trobat una justa solució: en lloc de carregar despeses a la noblesa i comerciants, s'augmentarà el preu del forment i queviures de primera necessitat. Així, en menys d'un any, els recaptadors reials tindran a disposició l'alta suma a què ens obliga l'enllaç matrimonial. Tots els membres del Gran i General Consell han aprovat mesures tan justes amb absoluta unanimitat.

A causa de les terribles commocions que sacsegen aquest Regne, augmenten les colles de bandejats que atemoreixen la població tant al pla com a la muntanya. Són constants els atemptats contra les autoritats del Sant Ofici, aristòcrates i cavallers. Aviat caldrà posar guàrdies permanents davant les mansions de la gent principal, car no passa un dia sense que un tret d'arcabús, una ganivetada a traïció, no acabi amb la vida dels més bons cristians i servidors reials. Temps difícils vivim, quan els homes no es conformen amb les proves i sacrificis que ens mana Déu Nostre Senyor i encara cerquen fer maldat. Heretges, jueus i esclaus, pagesos incultes, menestrals envejosos, que de tot quant hi ha de dolent i esguerrat donen la culpa a la sàvia potestat, en lloc de mirar llurs pecats com a vertadera causa de la fam i la pestilència que ens té aclaparats. El noble cavaller Safortesa diu que, de continuar així els esdeveniments, caldrà enviar a demanar soldats de Nàpols i Castella per preservar la seguretat i defensar les propietats.

La fam i la pesta fan desvariejar la població. Corren rumors que a les nits surten monstres, animals alats de les clavegueres, els quals se'n porten els infants. L'altre dia, al Born, hi hagué gran avalot, car uns veïnats veieren -ho juren i perjuren- una bèstia immunda de dos cap caps que volia endur-se a una nina de cinc anys. El Sant Ofici no sap que pensar. Molts nobles diuen que val més que la turba cregui en dèries de monstres i fantasmes que no pensi que són els rics comerciants i propietaris qui tenen la culpa de la fam. Els més malpensats conten que tots aquests esgarrifosos rums-rums surten del palau del Lloctinent. Pareix que paga gent pobra i de baixa condició i la fa sortir al carrer per atemorir i entretenir la multitud.

El Bisbe, a la Seu, ens ha confortat i a l'homilia ha parlat del perill constant que per a la nostra Santa Fe representen els hebreus. Encès, posseït per l'esperit diví ha dit que de la llavor criminal que assassinà a Jesucrist res de bo no en pot sortir. Al Call circulen llibres prohibits, satànics vademècums que consulten quan es reuneixen en secret. Receptaris i tractats diabòlics explicant que, enllà l'horitzó, hi ha regions diferents a la nostra, on totes les idees són respectades i no hi ha persecucions ni coneixen l'existència del Sant Ofici. Segons conta el Bisbe, són molt perilloses les notícies que els israelites propaguen i semblen ordenades per Luter i altres heretges servidors del Dimoni. Posà l'exemple del Rabí Leví, que no es volgué convertir després de les darreres cremadisses. A casa seva els agutzils trobaren cartes i discursos on narrava com, en altres països, els sefardites havien pogut progressar per no haver de viure sota el domini del Sant Ofici. La impremta, la llibertat religiosa, són un exemple, explicava el renegat, del progrés a què pot aspirar la humanitat se s'alliberava del poder del Vaticà. El Bisbe, cristianíssim, acabà l'homilia cridant a mantenir la vigilància de les autoritats damunt els habitants del Call i exhortant tots els jueus a una prompta i sincera conversió si volien servar vides i propietats.

Ban del Lloctiment Reial -amb aprovació de la cúria- manant fer les execucions i esquarteraments fora de Ciutat, a esser possible al bosc de Bellver, per la brutor i perill per a la salut dels bons cristians representa tenir tanta gentalla enforcada i esquarterada al bell mig de places i carrers. Era ferest -sobretot a l'estiu- veure els cans afamegats arrossegar bocins de cadàver vers l'interior de palaus i casots. Calia trobar-hi alguna mesura adient. Causà commoció, l'altre diumenge, enmig de la sant missa, veure com un dels cans del comte d'Aiamans entrava amb el cap d'una al.lota xueta a menjar-se'l davant l'altar major. Molts nobles s'aixecaren misericordiosament dels seients per treure'l de l'església. Més d'una dama principal, d'aquestes que no s'atemoreixen d'esquarteraments o degolladisses generals, s'acubaren en haver de sofrir espectacle tan esgarrifós.

Es mana obrir grans fosses comunes als afores de les murades i als vilatges (especialment a Inca, Manacor, Petra, Pollença i Montuïri) a causa de l'exorbitant mortaldat produïda per la fam i la pestilència. El Bisbe ens ha portat de Roma una butlla papal per la qual hom dóna cinc mil dies d'indulgència plenària a qualsevulla que hi vulgui contribuir amb feina, carros o bestiar. També, i dins el mateix ordre de fets, lo Gran i General Consell mana fer recapte de calç per tirar damunt els cadàvers a fi d'impedir la fatal contaminació que amenaça amb estendre, encara més, les cruels plagues enviades per Déu a fi de provar la rectitud de nostra fe.

Sa Pobla - Els diumenges dels anys 50 i el poder de l´Església: la Congregació -

Quan els nostres amics partien cap a la Congregació, nosaltres marxàvem cap al cine. Es tractava de comprovar si aquella tarda hi havia algun porter conegut que, una vegada començada la projecció, ens deixàs entrar a veure alguna pel·lícula “no recomanada”. Ens delia veure les interpretacions d´Ava Gardner, Marilyn Monroe, Anna Magnani, Sofia Loren... Per a nosaltres el món màgic de la pantalla era la porta oberta al paradís, al cel que ens predicaven des de la trona. Els dimonis que incitaven al pecat (les actrius abans esmentades) eren autèntics àngels, la més exacta encarnació de la bellesa. (Miquel López Crespí)

A casa mai no em feren cap discurs antireligiós, però creixies alletat per la idea que les predicacions de la trona eren rondalles superficials que no afectaven el teu comportament. Anàrem poques vegades a la doctrina del diumenge, un truc emprat per la rectoria per retenir els al·lots a l´edifici de la Congregació. L´essencial era que no anàssim al cine. El cine era sempre pecaminós, malgrat fos autoritzat per la mateixa església! Si anàvem a sentir els sermons de la Congregació et donaven un cartonet amb un número. Els havies de guardar i, en arribar els Reis, pel gener, el podies bescanviar per una joguina.

Joguines de l´església? No en volíem! Ens estimàvem més jugar als quatre cantons al carrer, a indis i vaquers en els jardins de l´Escola Graduada, amb una pilota feta amb draps, que no haver de sentir els sermons!

Per això anàvem a la porta del temple on, cada setmana, el rector hi situava un full amb les qualificacions morals que li mereixien les pel·lícules. Hi havia les autoritzades per a “menors” (nosaltres!) i les considerades de categòria 1, 2, 3 i 3R. Les 3R (que volia dir Mayores con reparos), eren a les hi anava més gent, sempre a la recerca d´una besada no censurada, uns vestits escotats (Anna Magnani en Arròs amarg!), algun crim on el gàngster era tractat amb una certa introspecció psicològica.

Quan els nostres amics partien cap a la Congregació, nosaltres marxàvem cap al cine. Es tractava de comprovar si aquella tarda hi havia algun porter conegut que, una vegada començada la projecció, ens deixàs entrar a veure alguna pel·lícula “no recomanada”. Ens delia veure les interpretacions d´Ava Gardner, Marilyn Monroe, Anna Magnani, Sofia Loren... Per a nosaltres el món màgic de la pantalla era la porta oberta al paradís, al cel que ens predicaven des de la trona. Els dimonis que incitaven al pecat (les actrius abans esmentades) eren autèntics àngels, la més exacta encarnació de la bellesa.

Com hauríem anat mai a les sales fosques dels sermons, a sentir les narracions prou conegudes de les calderes de l´infern, de l´aigua bullint, del foc etern?

Sé, sense cap mena de dubte, que els pares s´estimaven més veure´ns al cine que no pas a recer dels sacerdots.

Quin tipus de moral ens havia d´ensenyar l´església catòlica? Bastava veure, constatar el tipus de vida que portaven els pares per a saber el que era bo i dolent, què beneficiava o perjudicava l´home. No necessitàvem que ens fessin repetir de memòria els deu manaments per a comprendre la necessitat de donar suport als dèbils, ajudar els familiars, els desvalguts, combatre la injustícia. És curiós comprovar com la lectura del Quixot a dotze o tretze anys ens confirmava, malgrat no poguéssim aprofundir en tota la fondària del pensament de Cervantes, que el món feia temps que era injust i la maldat planava, poderosa, per camps i ciutats. M´identificava amb el foll lector de llibres de cavalleries a la recerca sempre d´un univers imaginari, el paradís somniat per tots els utopistes que han existit damunt la terra; una terra, per desgràcia, esborrada feia temps dels calendaris. La batalla del Quixot amb els molins de vent ens semblava, en la nostra imaginació infantil, el combat dels pares contra els mercenaris de Franco, els tancs italians, l´aviació alemanya, en temps de la guerra civil.

Ens delia la descripció d´una societat hipòcrita i materialista, els entrebancs del nostre heroi per a retre culte a una bellesa mai trobada, la il·lusió per una Dulcinea inexistent. Talment la generació d´expresoners reunits a Can Ripoll parlant a cau d´orella de repartiments de terres, escoles públiques, teatre popular, universitats gratuïtes per a tots els treballadors. Com estimava sentir les històries dels expresoners republicans! Quants exemples d´heroisme vaig sentir en aquelles horabaixes lentes, en acabar les classes a l´institut de la plaça del Mercat! Joves que es jugaven la vida per anar a recuperar el cos del company caigut en terra de ningú i que gemegava demanant auxili! Els portalliteres, sota les bales enemigues, morint a vegades en l´intent de recuperar els ferits. Les lectures de la poesia de Miguel Hernández, Rafael Alberti a recer de les trinxeres, entre batalla i batalla. Ensenyar de llegir i escriure al soldat que no en sabia malgrat tenir la seguretat que tant mestre com alumne podien morir en les properes hores. Imaginava al pare, alt i prim, amb la seva veu poderosa, cantant àries de les sarsueles més populars dels anys trenta. Cançons de La Dolorosa mesclades amb el ressò de la Internacional, mentre avançaven cap a Terol aquell fred hivern del 37. I el que més sobtava la meva imaginació infantil: sentir parlar d´esglésies i catedrals convertides en hospitals, mercats per al poble, biblioteques, ateneus populars, escoles, cines i teatres per a l´esbarjo de la gent.

Com no havia de ser atractiu aquell univers de novel·la? Què tenia a veure amb les obligades visites a l´església cada dijous horabaixa, amb els sermons del diumenge a la Congregació? Resar a poc a poc, lentíssimament, el rosari? Esperar que, des de la trona, el pare Bonnín demanàs a algú el pare nostre i si no te´l sabies romandre, l´hora de la doctrina, agonellat damunt les fredes rajoles del temple? Aguantar altra volta l´advertiment que, si agafàvem una poma, uns ametllons d´un hort que no fos el nostre, seríem eternament a l´infern? Descripció minuciosa, sàdica, d´infants xisclant dins les calderes d´aigua bullent de Satanàs. Les tenalles de ferro roent arrabassant la mà que ha agafat la poma, el codony o ha volgut tastar unes cireres!

Tot un caramull d´explicacions que, de petit, m´atemorien, em feien allunyar cada vegada més de les portes d´aquella església plagada de sangonosos crists crucificats, verges amb el cor rajant sang damunt el pit, santsebastians clivellats de fletxes, innombrables màrtirs torturats pels romans, cremats a les graelles i que, resant amb devoció, deia el rector, ens alliberarien de la fam i les malalties i ens aproparien al regne del Senyor on romandríem pels segles dels segles gaudint de l'eterna felicitat.

La padrina sí que era religiosa, posseïda sempre per una estranya devoció que combinava certes ensenyances catòliques amb els mites propagats per mèdiums i endevins. Creure en les reencarnacions no li impedia d´anar a missa. Em coneixia, volia que hi anàs cada diumenge. El seu sistema per a saber si hi anava o no era demanar-me pel color de la casulla del rector. Pobra dona, quantes vegades no la vaig enganyar! Em bastava anar fins al portal de l´església, guaitar per a saber com anava vestit el capellà i, en ser hora, tornar a casa contestant a la pregunta.

Em regalava una ensaïmada just acabada de sortir del forn, sucosa i tendra. Restava feliç, satisfeta per la meva bondat. Era el seu nét aviciat.

No va saber mai que els diumenges no anàvem a missa. Amb els amics de la colla érem sempre al mercat, enmig de les paradetes dels pagesos que venien al poble a vendre fruita i animals, roba de feina, estris pel camp. La nostra única dèria era copsar si havien comparegut les al·lotes que ens agradaven: na Joaneta de Can Mussol, na Margalida de Can Feliu, n´Antònia de Can Julivert...

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la). -

La Nostra Terra

No volia polemitzar amb els seguidors de Miquel Ferrà, amb la gent agrupada en torn de La Nostra Terra... quin sentit tendria fer-ho? Érem contraris d’ençà de feia molts d’anys i ja ens havíem dit tot el que ens havíem de dir a través de les pàgines de El Día. El meu rebuig a aprendre la llengua vernacla que els regionalistes batiaven com a català... El mallorquí, ho vaig deixar escrit en nombrosos articles, resultava impropi per expressar coses subtils o senzillament immaterials. De catalans, mai n’hem tengut res. Els col•laboradors de La Nostra Terra, els seguidors de Miquel Ferrà, no podien veure els germans Orlan. Ens tenien per castellanistes i això que cap d’aquells crítics seria capaç d’escriure una novel•la com Mort de dama, la primera novel•la mallorquina del segle XX!

En aquell temps jo no militava activament en cap organització política. Alfonso Zayas m’havia dit si volia anar a les reunions que feien els falangistes a la casa de Georges Bernanos. Els convidava Ives, el fill. Però l’escriptor hi estava d’acord.

Pocs mesos abans de la guerra era lluny d’imaginar que en poques setmanes aniria d’uniforme, amb la camisa blava, passejant pel Born.

Mai no vaig anar a les reunions que organitzava Alfonso Zayas. Només parlaven de punys i pistoles. Volien fer un escarment que duràs generacions. Com el de les Germanies.

Zayas no amagava les seves intencions, en cas de poder consolidar un règim a l’estil de Hitler i Mussolini.

-Un bon escarment. Penjar els agitadors més coneguts de cada poble a la vorera dels camins. Fer igual que l’Emperador Carles I. Netejar els pobles, a poc a poc, sense que quedi ningú que pugui servir de llavor per al dia de demà. Fer net sense contemplacions. Acabar amb el separatisme, la maçoneria i el comunisme. S’han de fer llistes. Cada camarada ha de saber qui són els elements perillosos que viuen al seu carrer, al barri. S’ha de parlar amb la gent d’ordre, fer arxius, contactar amb el rector de la parròquia, els militants de la CEDA, els propietaris que s’han vist amenaçats pels vaguistes... Aquesta feina és importantíssima. No ha de passar igual que en temps de Primo de Rivera. No basta solament enviar a l’exili quatre intel•lectuals, els dirigents sindicals i polítics més coneguts. Es tracta d’aconseguir tallar de rel la subversió. Volem una pau duradora. El país necessita un segle per a poder reconstruir-se.

Trobava que exagerava.

Sempre vaig pensar que amb un parell d’agitadors tancats a la presó ja bastaria. Mai no m’hauria imaginat la sang que, en pocs mesos, aniria a lloure pels camins de Mallorca.

Potser Zayas i els seus estaven més en contacte amb la realitat de cada dia. Vetllaven davant les esglésies, s’entrenaven militarment, compraven armes d’amagat. Les al•lotes de la noblesa s’entretenien brodant el jou i les fletxes als uniformes de Falange que haurien de portar les futures milícies.

Molts dels meus amics i coneguts participaven activament en tot aquell cerimonial subversiu. Alguns donaven diners per a comprar armes. Però tothom vivia immers en una mena d’eterna conspiració antirepublicana. Les dames de l'aristocràcia de més edat resaven el rosari, tot implorant la protecció divina.

Quan anaves a visitar un familiar, sempre havies d’escoltar la mateixa pregunta:

-Salvador... ja t’has fet de Falange? Un home de la teva categoria, un escriptor tan reconegut s’hi ha d’apuntar. Els intel•lectuals no han de romandre indiferents als patiments del país. El deure d’un escriptor és fer costat al seu poble. És indigne d’un autor com toca refugiar-se en el despatx quan la civilització és a punt de desaparèixer. Mira el que s’ha esdevengut a Rússia. Cal prendre partit, Salvador. Amb els rojos o amb els blaus. No hi ha zones neutres. Cap neutralitat és possible en aquestes circumstàncies.

Definir-me? I per què ho havia de fer?

L’ambient de Palma no m’agradava. Per això vaig escriure a Elenor Sackett. Volia casar-me amb ella. Una al•lota rica, anar a viure als Estats Units... la idea em semblava molt encertada. Tanmateix... què faria a Mallorca si no marxava? Anar cada dia al despatx a sentir les follies de quatre desenfeinades riques? Vigilar els malalts del manicomi? Veure com tremolaven quan els posàvem els electroxocs? Mai no m’agradà fer de metge. Era un ofici com qualsevol altre. Et proporcionava quatre pessetes per a sobreviure. Sabia que mai em podria fer ric amb la medicina. I, el que era pitjor, tampoc no ignorava que, si cada dia havia d’anar a la feina tampoc no podria escriure. I jo volia escriure, fer novel•les, ser un escriptor famós, respectat fins i tot pels socis de l’Associació per la Cultura de Mallorca. Potser ningú no em creurà. Però un dels meus somnis era aconseguir ser considerat per aquells que m’atacaven tant, per tots els que em negaven el pa i la sal.

Sabia que ho aconseguiria. Necessitava temps, trobar l’enfony, el refugi adient per a dedicar-me a la literatura.

Mentre arribava el moment de poder bastir la meva obra m’entretenia fent enrabiar els localistes que escrivien a La Nostra Terra, els amants dels cocarrois, l’ensaïmada, el ball de bot i la processó de la Beateta. Quines pretensions d’elevat intel•lectualisme! Tanmateix, jo sabia ben bé per quins motius escrivien en català. Si haguessin escrit en castellà o francès, els seus escrits no haurien destacat gens ni mica. Portaven incrustat el localisme en els gens. Però divagant en català tenien un públic fidel, addicte a la causa de la subordinació de les Balears al dictat de l’esquerra i el separatisme català.

Amb els anys, preocupats per les crítiques que feia a la seva manca de perspectives, començaren a publicar algunes traduccions de Leopardi, Mallarmé, Valery, Spengler, Shelley... No em convencien. Sempre acabaven rimant flor i cor, floreta i nineta, extasiats davant les meravelles poètiques de qualsevol Aina Cohen del moment.

M’avorrien. No volien acceptar que les pageses de Mallorca ja no ballaven boleros i que els xofers ja sabien parlar anglès.

No tenien sentit de l’humor.

Eren massa pretensiosos, tancats en el seu petit món provincial.

De què parlar, què havíem de discutir si desconeixien els fonaments de la cultura occidental, si s’estimaven molt més escriure en un idioma sense projecció internacional que fer-ho en castellà o en anglès? A Mort de dama els havia retratat massa bé. Mai no em perdonarien que els hagués caricaturitzat.

Beats, La Nostra Terra rebutjà un article meu en el qual parlava d’alguns aspectes de la problemàtica sexual en la societat moderna.

M’ho rebutjaren sense miraments dient-me, sorneguers, que, amb la publicació d’aquell article perdrien la majoria de subscriptors de la publicació.

M’estimava més entretenir-me amb les ocurrències, els pousse-café, que anava publicant a Brisas. Beneitures d’aquest tipus: “Presentacions: Sols en cas de terratrèmol és admissible conversar amb gent no presentada” o “La nostra amiga Bella Cara es troba restablerta de la insignificant lesió que es produí en un dels seus dits agradosos. Després de deplorar l’accident, celebram la curació”.

Si no hagués esclatat la guerra hauria pogut continuar amb aquell entreteniment!

Però sempre hi havia pèrdues econòmiques malgrat la gran quantitat d’anunciants que teníem. A mi mai no m’agradà el nom que li posaren els propietaris de la publicació. Davant els fets consumats només em restaven dues alternatives: o marxar o callar. Vaig fer tot el possible per fer-los veure la banalitat d’aquella capçalera: Brisas. Quin nom!

No em volgueren escoltar.

Volien una publicació “primaveral” i aquell nom els tenia encaptivats! Vaig decidir seguir el corrent de qui pagava. Durant els anys que sortí publicada vaig poder fer quasi el que volia. Fotografies espectaculars de Sybille von Kaskel i Rul•lan, escrits de Miquel Àngel Colomar, Jacob Sureda, Federico García Lorca, Aldous Huxley, Paul Morand, Vicente Huidobro... Un luxe, tots aquells escriptors, les fotografies que anàvem publicant. Em delia per cada número que sortia. Em passava hores mirant la revista. Una joia per a la vista. Era la publicació més moderna de Mallorca, editada amb una abundor de mitjans que em sorprenia.

Brisas volia ser tot el contrari de les revistes que es publicaven aleshores: les ràncies i avorrides publicacions dels regionalistes mallorquins, amb els seus eterns poemes als ametllers en flor, el paisatge de Formentor, la bellesa de les ermites de Mallorca, el record estantís d´unes pansides glòries del passat... la conquesta de Mallorca per les tropes del rei Jaume I, la tragèdia de la batalla de Llucmajor, quan Mallorca deixà de ser regne independent, els desastres de les Germanies, sovint lloades igualment pels primaris de l’esquerra... Sempre amb les seves declaracions de fidelitat eterna a Catalunya, com si els mallorquins tenguéssim res a veure amb els catalans! Fins i tot s’arribà a fer un Congrés de Metges de Llengua Catalana! Talment la medicina tengués res a veure amb les llengües!

Aquell fanatisme m’horroritzava. Semblava que els regionalistes estiguessin privats d’enteniment. On era el seny de què presumien tant? Es tancaven dins la misèria d´una llengua a mig fer! De què servia el mallorquí, quines obres de vàlua havia produït? Ho vaig deixar escrit a El Día que “aparte de algunos atisbos líricos estimables, se nos sirven las más insustanciales floretes y las más relamidas confituras”. ¿Aquests rucs no entenien que, si guanyaven un dia els partidaris de l’estatut, de la segregació d’Espanya, l’absorció de la nostra terra per Catalunya seria l’inici de la nostra desintegració i desfeta com a poble diferenciat? Com no podien copsar que els catalans destruirien el mallorquí i després substituirien els nostres costums i tradicions pels seus?

No ho volien entendre.

Una visió del món cosmopolita, la lectura de qualsevol llibre que no fos un dels manifests procatalanistes que publicaven, els seus versets a pinedes i oliveres, era considerat un atac directe a la seva línia de flotació.

Mai no vaig tenir res en comú amb ells. Els desencontres eren constants i duren fins el dia d’avui malgrat que passats els anys, hagin reconegut la vàlua de la meva obra literària i alguns –no tots, evidentment!—mai no es cansin d’enlairar Bearn com l’obra més important de la novel•lística catalana del segle XX.

Qui ho hauria dit en temps de la guerra, quan el meu germà Miquel i jo mateix escrivíem criticant els signants de la Resposta als Catalans. Guillem Colom, Francesc de B. Moll, Jaume Busquets, Miquel Dolç... no se’n podien avenir d’aquest canvi en la consideració de la meva obra. Abans era el dimoni espanyolista, el culpable de la persecució a la cultura catalana, el cervell, juntament amb el meu germà Miquel i el coronell Tamarit d’una campanya d’extermini contra els membres de l’Associació per la Cultura de Mallorca, contra els col•laboradors de La Nostra Terra.

Amb els anys, aquesta valoració, els prejudicis, la caça de bruixes a la qual vaig estar sotmès anaren cessant. M’enlairaven els mateixos que abans m’atacaven. Bona part de la intel•lectualitat catalana demanava més i més obres meves. Sense adonar-me’n, m’anava convertint en un clàssic. S’havia esdevengut un miracle! Jo mateix no sabia els motius d’aquella estranya transformació. Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover em deien que havia tengut sort. En els anys cinquanta no existia una narrativa moderna mallorquina.

Qui primer m’ho va fer notar va ser Baltasar Porcel que, cínic, m’animava a seguir les indicacions que m’arribaven de Barcelona.

-Aprofita, Salvador. És el teu moment. A Barcelona volen un escriptor modern, un autor que els serveixi per a situar en el temps la Mallorca que està morint amb el turisme. Bearn els serveix a la perfecció. A ningú no importa el teu passat falangista. El règim s’està obrint. Comencen a publicar-se molts llibres en català. Ha sorgit un ampli públic lector. Els mallorquins som una novetat exòtica. En aquests moments Salvador Orlan és l’home necessari, el novel•lista que necessiten per posar noms d’autors contemporanis a les enciclopèdies que comencen a redactar-se.

Porcel era un cínic, sempre a la recerca del poder. Però sabia quines portes s’havien de tocar per aconseguir anomenada, que a Catalunya fossis considerat un escriptor de debò.

De cop i volta, passats els anys, d‘enemic aferrissat de la cultura catalana m’havia convertit en uns dels més grans autors del Principat. Ni jo mateix ho podia creure. Després d’haver fet tants d’esforços per ser considerat dins la literatura espanyola eren els editors i escriptors de Barcelona els que recomanaven la meva obra!

Però no avancem els esdeveniments.

Brisas va ser un entreteniment que m’allunyava de la vulgaritat regnant en matèria de publicacions a Palma. Aquells indigeribles pamflets socialistes i anarquistes que picapedrers, cambrers i tota mena d’empleats compraven quan tenien uns cèntims sobrers! Fins i tot les revistes republicanes eren plenes de crides a esotèriques reivindicacions populars, a vagues generals, a la persecució d’aquells estaments que, per la seva feina i dedicació, havien assolit un determinat estat de riquesa. Ni el regionalisme ni la “lluita de classes” dels marxistes mai no m’interessaren. Als primers, els inefables seguidors de Maria Antònia Salvà, ja els havia caricaturitzat a Mort de dama, la novel•la que em prologà Gabriel Alomar. Els altres, els socialistes, feia anys que m’havien amenaçat des de les pàgines de El Obrero Balear. Els havia foragitat de la meva existència. El marxisme, com a teoria i com a pràctica, no em produïa ni fred ni calor. Si de cas una indiferència absoluta. Un producte del judaisme i del germanisme, una mescla indigerible de la filosofia clàssica alemanya i el revolucionarisme francès amb afegit d’economia anglesa. Els jueus, en aquest cas Karl Marx, eren únics per apropiar-se de les troballes intel•lectuals de la humanitat.

No volia polemitzar amb els seguidors de Miquel Ferrà, amb la gent agrupada en torn de La Nostra Terra... quin sentit tendria fer-ho? Érem contraris d’ençà de feia molts d’anys i ja ens havíem dit tot el que ens havíem de dir a través de les pàgines de El Día. El meu rebuig a aprendre la llengua vernacla que els regionalistes batiaven com a català... El mallorquí, ho vaig deixar escrit en nombrosos articles, resultava impropi per expressar coses subtils o senzillament immaterials. De catalans, mai n’hem tengut res. Els col•laboradors de La Nostra Terra, els seguidors de Miquel Ferrà, no podien veure els germans Orlan. Ens tenien per castellanistes i això que cap d’aquells crítics seria capaç d’escriure una novel•la com Mort de dama, la primera novel•la mallorquina del segle XX!

Desesperats, portats per l’enveja, consideraren la meva obra com un insult i deixaren de saludar-me.

Eren escriptors frustrats, autors de poca volada que mai no arribarien a res. I ho sabien. El coneixement de les pròpies limitacions els feia enfollir.

Catalanistes i esquerrans creaven un ambient irrespirable, tancat, opressiu. Brisas hauria de ser, i crec que ho vaig aconseguir, una glopada d’aire pur, intranscendent, enmig de tanta demagògia i fanatisme.

Bernanos havia estat un destacat enemic de les beneitures democràtiques molts abans que nosaltres! Malgrat certa pedanteria, producte de ser conscient del seu saber intel•lectual, l’escoltàvem en silenci, en la seguretat que sempre aprendríem qüestions de certa transcendència, sabent que aquell dia no marxaríem a casa sense haver après una munió de coneixements històrics i polítics. Ives, el fill, compareixia sovint per casa meva a demanar-me diners o a menjar, va ser dels primers que s’apuntà Falange, molt abans de l’esclafit de la guerra. Jeanne, l’esposa de Bernanos, descendia d’un germà de la mítica Joana d’Arc. Podia haver-hi una família més “respectable” dins l’ambient que ens envoltava? Que sempre anàs curts de diners, afamat per guanyar una pesseta amb un llibre o escrivint articles no feia que li tenguéssim menys consideració. En aquella època tampoc no ens sobraven les pessetes i, quan anàrem a viure a Bearn, només teníem el just per viure. Si no hagués estat pels pagesos que conreaven les nostres terres i ens portaven els queviures, no sé que hauríem fet. Per això les dificultats econòmiques que pogués patir la família de Bernanos no eren res d’especial per a tots aquells sectors que patíem les conseqüències de la guerra.

Les nostres converses recordaven el passat resplendent d’aquella França d’abans de la Revolució. Com no havíem de coincidir en tantes qüestions! Pel setembre del trenta-sis participàrem junts en l’homenatge a Ramiro de Maeztu. Maeztu, ambaixador de la dictadura de Primo de Rivera a l’Argentina, defensava aquella idea genial, el concepte d’Hispanidad, per a definir les aportacions del pensament espanyol a la cultura mundial. Havia estat assassinat pels rojos poc temps després d’haver començat l’Alçament. El meu germà Miquel li va traduir un article a l’espanyol que sortí publicat en El Día. Record encara aquelles línies en honor de l’admirat intel•lectual desaparegut:

D’on, com, quan sorgí el canvi que el va fer mudar d’opinió quant a la necessitat que els militars donassin un cop d’estat contra la República espanyola? La sang que va veure per les carreteres de l’illa quan anava amunt i avall amb un paper oficial de Zayas que li permetia tenir privilegis especials, avantatges que cap estranger a no ser ell podia fruir en aquelles circumstàncies especials? Els falangistes m’enviaren a fer guàrdies al Mercat Central. El meu deure consistia a tenir cura de coves de cebes i sacs de patates, però era la meva forma de contribuir a l’èxit dels militars sublevats. Bernanos patia d’insomni. Hi havia dies que no podia dormir i, més d’una vegada, a mitjanit, amb el paper que Zayas li havia signat per si l’aturaven les patrulles de control, compareixia pel Mercat i petàvem la conversa. Sovint parlàvem de la necessitat que tenia Europa d’un nou ordre, d´uns règims prou autoritaris per a fer front a la infiltració bolxevic. L’ateisme marxista, el culte al poder de les masses, que ja havia denunciat de forma magistral José Ortega y Gasset a les obres España invertebrada, La deshumanización del arte i La rebelión de las masas eren arreu, enverinant la dolcesa del viure d’abans dels terratrèmols revolucionaris. Sempre havia admirat la clarividència d’Ortega y Gasset y també la d’Eugeni d’Ors. Ara que ho pens, passats tants d’anys des del temps que rememor, veig que les idees d’Ortega m’influïren molt. A Barcelona l’havia llegit amb força interès; a Madrid vaig acabar de fer-me’n un ferm seguidor.

La mediocritat i la vulgaritat que traspuava la societat en què vivíem ens repugnava. Coincidíem en l’apreciació del món meravellós de l’annciene regim, de la felicitat que hauria comportat viure en la França aristocràtica d’abans de la Revolució. Pensàvem semblant en referència a moltes de les aportacions de Spengler i Waldo Frank al pensament universal. La Revolució Soviètica que tant ens atemoria era per a nosaltres la continuació dels excessos de Marat i Robespierre ampliats fins a l’infinit. Amb la diferència que els descamisats que Napoleó havia sabut controlar i portar a lluitar en les infinites guerres decretades per l’emperador, ara, amb la bandera roja i un caramull de tancs i avions, desfilaven per la Plaça Roja de Moscou desafiant la civilització cristiana occidental. Discutíem a fons La decadència d’Occident d’Oswald Spengler i compartíem la majoria d’opinions del pensador alemany que el trenta-dos havia votat els nazis però més endavant, molest per la política de Hitler contra els jueus, deixà escrites les seves principals diferències amb els nacionalistes hitlerians. Ens sentíem croats en defensa d´un món que, com afirmava Spengler, anava cap a l’extinció en cas que no hi hagués un moviment regenerador que salvàs la humanitat de l’abisme a què era abocada.

En aquelles llargues discussions nocturnes o, de dia, quan ens trobàvem al Formentor, donàvem per entès que, per salvar la nostra civilització, les normals diferències socials, les maneres de ser i comportar-se, la finesa que només s’adquireix per la sang, mai pels diners, hauríem d’emprar, si era necessari, tots els mitjans al nostre abast. Els Camelots du Roi on havia militat Bernanos... no eren els equivalents als esquadristes italians que aturaren i feren retrocedir el poder del socialisme a Itàlia, de les SS hitlerianes que, amb Himmler al front, apallissaren, detingueren i empresonaren la major part dels seguirs del bolxevisme a Alemanya? No érem tots plegats, falangistes, Camelots du roi, els Dragones de la Muerte del Comte Rossi, el pare Adrover, els herois que salvarien el món de la decadència a què era sotmès per la perniciosa influència de les idees dissolvents procedents de la Revolució Francesa?

Em preguntava què havíem fet malament a Mallorca. Per quins motius Bernanos i la seva família marxaren tan precipitadament. La nostra amistat era prou ferma, almanco així m’ho semblava, fins que ens llançà a la cara, sense pietat, el seu llibre.

Va ser un cop del qual vaig trigar molt temps a recuperar-me.

On havien quedat les nostres innumerables xerrades amistoses, els passeigs pel Born, les amables tertúlies del cafè Alhambra? Ja no recordava quan, amb Madame Bernanos, vèiem desfilar el seu fill, Ives, i tots, jo el primer, aplaudíem sense parar el pas marcial dels voluntaris de Falange que havien aturat catalans i marxistes a Portocristo?

El llibre de Bernanos retratava una Mallorca desconeguda. Amb una prosa àgil i brillant, les terribles acusacions que ens feia anaven envoltades de substancioses reflexions sobre la infantesa, la llibertat, l’honor, la por, l’angoixa, el suïcidi, la mort... tots els grans temes que tractàvem als cafès de prop del Líric. Bernanos era, indiscutiblement, un gran escriptor i amb aquella obra ho demostrava novament. Però mai no ho vaig voler reconèixer públicament.

Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60 - (Vet aquí un petit tast del llibre Visions literàries de sa Pobla, Llorenç Gelabert Editor)

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)

Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

No hi havia temps per res més.

Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.

Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.

És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent. Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Sor Coloma- (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Sor Coloma avançava pels estrets passadissos de la presó. Caminava lleugera, amb el rosari a la mà, obrint les portes que tancaven les diferents sales de l’infernal indret. Mentre penetraven en aquell món d’infinits patiments, de tristor elevada al límit, veia córrer les xinxes per les blanques parets que encerclaven tantes vides amenaçades. Un fred misteriós, una estranya humitat sorgida des de les fondàries dels segles em va recórrer l’espinada. Xinxes i fam, rates guaitant des dels enfonys, la Mort esperant amagada a qualsevol racó amb violent desig d’acabar amb les víctimes que el destí senyalava. (Miquel López Crespí)

Sor Coloma avançava pels estrets passadissos de la presó. Caminava lleugera, amb el rosari a la mà, obrint les portes que tancaven les diferents sales de l’infernal indret. Mentre penetraven en aquell món d’infinits patiments, de tristor elevada al límit, veia córrer les xinxes per les blanques parets que encerclaven tantes vides amenaçades. Un fred misteriós, una estranya humitat sorgida des de les fondàries dels segles em va recórrer l’espinada. Xinxes i fam, rates guaitant des dels enfonys, la Mort esperant amagada a qualsevol racó amb violent desig d’acabar amb les víctimes que el destí senyalava.

La monja caminava més aviat que jo. Em feia senyes amb la mà indicant que m’apressàs. Se sentia el soroll de les preses anant als seus quefers. Veia les monges fent el primer recompte. Les encarregades de la neteja iniciaven la tasca encomanada. Les que servien l’aigua bruta que donaven en substitució del cafè i la llet repartien el beuratge a les dones encara mig adormides. La campaneta del pati anunciava la primera missa. Prometia ser un dia d’un blau intens, immaculat. Els primers raigs de sol començaven a il·luminar els passadissos que fins aquell moment havien rebut l’esmorteïda llum d’unes bombetes de vint vats, brutes de pols.

Munió de detingudes feinejaven en les immenses sales.

Em preguntaven amb la mirada què hi feia tan d’hora a la presó. Era evident que no em portaven detinguda. Les monges tractaven les presoneres de forma diferent. Sor Coloma no sabia gaire detalls de la meva vida. Solament que era neboda d’un proveïdor i que la meva germana estava tancada. Tenia concedits vint minuts d’entrevista. Un privilegi en aquelles circumstàncies! Si no hagués estat per aquest permís especial hauria hagut d’esperar el meu torn, fer cua, estar hores, tal vegada dies, entre les famílies que també volien parlar amb les internades a la força.

Per ampliar la capacitat del centre, el director va manar llevar les parets que separaven les antigues habitacions. Així hi cabia més gent. En el terra podies veure encara les marques que havien deixat els mitjans de les cambres i els salons desapareguts. Ningú no s’havia preocupat d’enrajolar novament. El que importava a les autoritats era fer espai. Cada dia portaven més dones. Procedien de tots els pobles de les Illes i, també, dels indrets de la Península que eren en mans de Franco i els generals facciosos. A través dels vidres dels dormitoris podia entrellucar les cares tristes de tantes persones privades de llibertat. Plegaven les pobres màrfegues de palla i les fermaven amb una corda. Com seria l’hivern per a les sobrevivents de les sortides nocturnes vers el camí sense tornada? Quantes de les que anaven apressades a complir les obligacions que les monges els assignaven arribarien al proper Nadal? Sabies quan entraves però mai quan podries retornar a casa teva. La vida, esdevinguda un trist joc d’atzar. Jo podia estar ara al costat de la meva germana, ser una de les preses que plegaven les màrfegues. Romandre provisionalment en llibertat era una simple casualitat. Per haver ensenyat de llegir i escriure a un Ateneu considerat d’esquerra m’haurien pogut matar, com a tants d’altres. Si era viva, si encara restava al carrer era per l’estranya voluntat d’en Martí Cerol i la seva guarda de cans de caça. Em deixaven a lloure per a saber si anava a veure el padrí Rafel? Volien tenir controlats els meus hipotètics contactes? Acumulaven proves per a poder acusar-me amb més força? Difícil trobar un dèbil raig de claror enmig de la foscor. Haurien d’imaginar que procuraria no fer cas passa en fals i que no comprometria ningú que ja no fos a la llista dels esquerrans. Tanmateix, els amics i coneguts que visitava estaven en la mateixa posició que la nostra família. Tots plegats vivíem en la incertesa, ignorant per on bufaria el vent de la tempesta.

Mataven amb qualsevol excusa. I no sempre era per qüestions polítiques. Dues al·lotes s’ajuntaren per denunciar en Jordi Suquet pel fet que a unes festes de Sant Jaume no les volgué treure a ballar. Li anaven al darrere. No podien consentir que s’estimàs més sortir amb n’Antònia Oliver, la Sucrera. Les dues riques eren amigues i tenien famílies de bona posició. Juraren venjar-se del jove. El verí de l’enveja omplia la seva ànima tèrbola. Estaven d’acord que qui fos més viva es quedàs amb el jove però mai no seria pera n’Antònia Sucrera.

Tractaven les persones com si fossin objectes, talment els seus pares manaven els missatges. Com podien permetre que un jovençà, un simple barber, el fill d’una casa que no tenia ni un solc de terra, s’hagués atrevit a dir no a les filles d’un senyor de possessió?

Ho pagaria car. Per a elles era un atreviment que no podia perdonar-se. Els pobres havien de sentir el pes del poder damunt les esquenes. Talment una jornalera que s’atrevís a mirar cara a cara el propietari que la llogava.

A l’inici del Moviment l’acusaren d’haver dit que, si guanyaven els rojos, matarien els sacerdots i els rics. Una mentida, evidentment. Mai no ho diguérem ni a l’Ateneu ni a cap reunió política. Com ho podia pensar en Jordi, un jove que no pertanyia a cap partit del Front Popular? Tothom sabia que era una falsedat ordida per aquelles senyoretes desenfeinades. Ningú no ignorava que la detenció d’en Jordi Suquet era una venjança personal. Ho sabien fins i tot els militars que reberen la denúncia. Ningú no va moure una mà per salvar-lo de la mort. La mare del pobre al·lot anà a les cases de les dues serpents i, plorant, els demanà que anassin a retractar-se de la declaració. Mai no ho volgueren fer. Tenien l’ànima podrida, la sang enverinada. Anaren fins a la presó d’Inca, al claustre de Sant Domingo, per veure com el treien per portar-lo a la paret del cementiri.

Sortosament, poguérem fer arribar a na Isabel un petit matalàs de llana. Al poble, durant les llargues nits d’espera, tenint esment de la padrina i el padrí Rafel, parant atenció als exaltats que ens vigilaven, la mare en va fer tres: un per al pare, l’altre per a n’Andreu i, amb la mateixa llana del que tenia a casa, un per na Isabel.

No podíem fer gaire més. Tan sols ens deixaven portar la roba neta una vegada a la setmana. No volia imaginar-me com era la vida dels presos sense familiars a Mallorca. Qui en tenia cura? Talment viatjar per l’interior d’una gran cambra de tortura. No era d’estranyar, doncs, que hi hagués xinxes entrellucades en el llindar de les portes. M’haurien entrat a la roba? Les sentia pujar per la meva espinada, avançant cap a les aixelles, a la recerca de la calentor de l’entrecuix. Instintivament, em vaig començar a gratar. Sor Coloma rigué.

-Les xinxes? Ja t’han atacat? –comentà, amb una rialla als llavis mentre continuàvem caminant cap al locutori.

Vaig pensar que havia trabucat. A què venia aquella rialla? També gaudia amb el dolor, amb el sofriment dels altres?

Per a ella tot era ben normal. Les xinxes i les rates, l’olor de menjar ranci que omplia les sales de la presó, els plors dels infants gemegant de fam, la desesperació de les mares en veure com morien els fills per manca d’una adequada alimentació eren petits sacrificis que enviava el Senyor per enfortir l’ànima de les presoneres.

Sor Coloma, agitant les claus de les portes que anava obrint com si fos la creu alliberadora del Moviment, anava dient, talment parlàs per a ella mateixa:

-Són terribles. Moltes nits, quan estic de guàrdia, m’he de tancar a la cambra de la governanta i, despullada, les cerc una a una. A les sales, les preses fan el mateix. No podem dormir, torturades per aquestes enviades del dimoni. Et deixen el cos nafrat. Fan ferides tan grans com les faves.

La monja s’excitava en parlar del patiment produït per les xinxes. Em vaig fixar que et mirava sense veure’t realment. On fixava els ulls? En quin món vivia?

De sobte, m’agafà molt fort les mans i em digué, esperitada:

-El dolor de les ferides produïdes pel cilici i els paràsits em transporta a un estat d’èxtasi especial. Sent que el patiment m’apropa a Déu. Per uns moments puc sentir en la meva carn el mateix que degué sentir Nostre Senyor quan era crucificat pels romans. Només podem assolir el Cel, gaudir de la presència dels àngels i arcàngels, de la companyia resplendent de la Verge i tots els sants mitjançant el patiment. Per això faig dejuni cada setmana. Durant un dia només menj una mica de pa amb aigua. Així puc donar un plat més a alguna de les presoneres convertides al cristianisme.

Na Isabel devia patir el mateix que el pare i n’Andreu, ben igual que els tancats a Can Mir. Els falangistes que esperaven a la porta de les presons no amagaven les intencions que portaven. Fermaven els presos que sortien en pretesa llibertat amb filferros i cordes. Els lligaven les mans al darrere. Els pujaven als vehicles a culatades.

La tortura, beneïda per les germanes de la Caritat!

Després de la fam i la brutor venien els sermons de monges i sacerdots provant de convertir aquelles dones a la bondat de l’Església catòlica. Podria resistir na Isabel unes condicions tan adverses? Com era possible sobreviure sense el més petit suport de l’exterior?

Tremolava, malgrat el meu posat de segura indiferència, la màscara que em posava per no fer palesa la meva intranquil·litat. Qui sap si en els propers dies jo o la mare seríem detingudes, portades a la mateixa sala on estava na Isabel! Em torturava la idea que a la família no pogués restar ningú que tengués cura del padrí Rafel. Si ens enviaven a Can Sales hauria de sortir de l’amagatall, lliurar-se a les autoritats. I que seria de la padrina Margalida, que havia perdut l’enteniment? La portarien al manicomi? No volia pensar en el que li podia passar a l’oncle Joan. Ell era qui manco relació tenia amb l’esquerra. Però bastava que fos familiar d’algun sospitós per a veure’s implicat en la repressió.

Sentia les recomanacions de sor Coloma com qui sent ploure. No podia entendre com les religioses feien de carcelleres sense cap mena de remordiment, pensant que feien un bé a l’Església, que ajudaven a salvar ànimes. No veien res més enllà de tenir les detingudes agenollades davant l’altar, fer-les anar a missa cada dia, convèncer les antigues militants de la Lliga Laica a convertir-se al catolicisme. Eren insensibles al dolor humà? Què els havien ensenyat per arribar a creure que aquelles dones que patien la tortura de la incomunicació, vigilades per soldats i falangistes, les pageses i empleades eren persones dolentes i que volien fer mal a la humanitat?

Caminàvem de presa en direcció al locutori. Semblava que sor Coloma no em volia deixar veure res de la vida diària de la presó. Nerviosa, amb la mà esquerra m’indicava que anàs més aviat. Però no jo no perdia detall: les cues immenses davant els serveis que s’endevinaven bruts, els petits bocins de roba que servien de tovallola... L’oncle Joan m’havia comentat la manca de llet per als infants que estaven tancats amb les seves mares. Com podien alimentar les criatures, per quins motius no garantien uns tassons diaris de llet? M’arribava flaire de malta. Als matins només donaven un poc d’aigua calenta amb una mica de gust de malta. I un bocí de pa dur. Això era tot el berenar fins als moniatos del migdia! Na Isabel podria resistir millor que la majoria de preses que l’envoltaven. Sovint, quan m’aixecava per preparar el menjar per als nostres presos, l’oncle Joan ja m’ho tenia preparat. Les truites, el bocí de formatge i sobrassada per a Can Mir, els ous i un parell de pomes per a na Isabel. D’ençà de les detencions, l’oncle estava summament intranquil. Preocupat, només pensava en els detinguts, en el que podia esdevenir-se amb el padrí Rafel si el trobaven amagat a la soll.

Sor Coloma va veure que posava cara d’espant en constatar les condicions en què es trobaven els centenars de dones acaramullades de mala manera per les cambres de Can Sales.

-No et pensis que estan tan malament. Les germanes de la Caritat els tenim esment sense tenir en compte el crim que hagin comès. Quan estic de guàrdia vaig i vénc per totes les habitacions. Mir si estan bé, si necessiten res. Alguna no pot dormir. Dóna voltes en la màrfega. Potser està malament de salut. Qui sap si pateix remordiments pel que ha fet als bons cristians. Sé que n’han portades de molt dolentes. El pitjor de la societat. Algunes ajudaren a posar una bomba a la capella del cementiri d’Esporles; altres, les més endimoniades, pintaven la falç i el martell a les façanes de les esglésies de Palma. Són conegudes pels vicis que practicaven. El rector de cada poble ens ha fet arribar informes ben precisos al respecte: les que no anaven a missa i els agradaven els balls pecaminosos; les que reberen informacions de les sectes protestants sense dir res a l’Església; aquelles que participaven en les excursions organitzades pels ateneus, per la Casa del Poble; les que participaren en vagues i manifestacions... Representen les mil formes que adopta Satanàs quan davalla a la terra per a fer mal als catòlics.

Sor Coloma se senyava un munt de vegades, talment hagués vist una aparició diabòlica.

-Són ànimes descarrilades, persones equivocades que hem de provar de salvar –continuava, mentre ens apropàvem al locutori-. De nit, en no poder agafar la son, em criden: “Sor Coloma, no puc aclucar els ulls! Em fa mal la panxa”. Aleshores els faig una tasseta d’herbes per calmar els nervis. Tenim, ben a prop, una herboristeria que ens dóna tot el que ja no poden vendre. Al cap d’una estona es tranquil·litzen. Es dormen com si fossin unes santes. Amb aquests mitjans ja he aconseguit un parell de conversions! Al cap d’uns dies, em vénen a veure, humils, i em demanen per anar a confessar i combregar. No totes són unes endimoniades. Algunes patiren influències pernicioses en la joventut i ara han trobat el vertader camí, la sortida del laberint on romanien presoneres. Can Sales ha estat un bàlsam, una autèntica oportunitat per trobar el camí de la realització personal i la salvació. Hi ha cors bons, no en tenc cap dubte. I la nostra tasca es trobar-los enmig de tantes pecadores. A veure si un dia puc convèncer la teva germana! Llàstima que s’hagi deixat influenciar tant per n’Aurora Picornell!

Finalment arribàrem al locutori. Una reixa em separava de na Isabel. Quant temps feia que no la veia? Ja no sabia quants dies i setmanes! Era com si hagués passat una eternitat! En uns mesos la vida havia canviat d’una manera irreversible. El negoci del pare, destrossat i la casa on teníem la joieria, convertida en local de Falange. El cotxe, requisat, el padrí amagat, cercat arreu com si fos una fera, un lladre, un autèntic assassí. El món a l’inrevés! Els que iniciaren el cop d’Estat acusaven les persones que no feren res de preparar una matança, escopien els que defensaven la llibertat. I, feresta, la xurma moguda per la rectoria enlairava els que convertien la vida quotidiana en un infern.

Fins quan seria possible resistir tan brutal onada de bogeria? Em demanava per la capacitat de resistència de l’ésser humà. El simple fet de restar dempeus, de mirar de fit a fit els que destruïen la teva vida, ja era una heroïcitat sublim.

Na Isabel no podia dominar la seva ansietat. Els ulls li brillaven intensament. Vaig veure que estava a punt de plorar. Era valenta. La més resistent de la família. Volia dissimular el seu patiment. Però a mi no em podia enganyar. En aquells instants estava més preocupada pel que pogués passar al pare i al padrí que no pas per ella mateixa.

Va córrer cap a la reixa en un intent de donar-me la mà, d’apropar-se, de sentir la calentor d’un cos amic. Sor Coloma es plantà davant la reixa.

-Podeu parlar des d’una determinada distància. Però res d’apropar-se al reixat. Està prohibit passar paperets, unes pessetes d’amagat. Aquí tot s’ha de fer pels conductes reglamentaris. Si voleu escriure o enviar uns cèntims ho podeu fer. Si es tracta de diners, els puc fer arribar a sor Maria Xamena Fiol, que és l’encarregada. Ho guarda i dóna els cupons equivalents al que necessiten per a comprar a l’economat. Pel reixat, res de res. Hem tengut infinitat de problemes i vos assegur que no tornarà a ocórrer. Les comunistes s’envien missatges fins i tot dins els plecs de la roba, amb una simple estreta de mans. Vés a saber que poden dir-se! Podrien ordir malifetes, atacar la religió! No ho podem consentir! Hem de restar atentes, vigilants!

Ens va fer seure a una passa de les reixes.

Jo veia que la meva germana era a punt de plorar.

-Isabel –li vaig dir, emocionada de veure-la després de tant temps-. No et preocupis. Tothom està bé. Avui he anat a Can Mir i el pare m’ha dit que, amb el que li duc cada setmana, no els manca res. Ara l'han posat d’ajudant del cuiner i es passa el dia pelant moniatos.

Na Isabel rigué. A la fi havia aconseguit que el rostre se li il·luminàs!

-No puc imaginar el pare pelant moniatos! –deia, ja més tranquil·la-. De fer arracades i polseres, collars i botonades d’or a fer de cuiner! Com m’agradaria veure’l, poder abraçar-lo amb totes les meves forces, que sentís que l’estim més que mai.

-L’oncle Joan m’ha dit que anirà al despatx d’un tinent, un cosí llunyà de la família, per demanar-li què podem fer per aconseguir treure-us de la presó. No us poden acusar de res greu. Aviat tot s’aclarirà i acabarà el malson.

-La fotografia amb n’Aurora Picornell. No ho recordes? Les beates del poble ho recordaven el dia de la nostra detenció. Sortí publicada a Nostra Paraula –em contestà na Isabel.

Tanmateix, i malgrat no ho diguéssim, tots sabíem que el problema anava més enllà de la famosa fotografia a la Casa del Poble, del míting a favor dels represaliats en la Revolució d’Astúries, en el qual havia participat na Isabel. Qui ignorava el paper fonamental de la meva germana en la consolidació de l’esquerra del poble, en la fundació del grup de Dones per la Llibertat? La dreta no oblidava ni perdonava res. Ara passaven factura de les conferències arreu de Mallorca sobre higiene sexual i prevenció de les malalties venèries que el rector i el catolicisme militant consideraren una incitació a la prostitució. Els desenfeinats socis del Círculo Mercantil recordaven la vaga de les recollidores d’olives, el suport de na Isabel al comitè de dones que encapçalà una lluita que es va convertir en referent per a la comarca. Na Isabel representava el que més odiaven les forces d’ordre, els hereus de la Inquisició. Una dona amb carrera a una terra que sovint semblava que no havia sortit de l’Edat Mitjana? Una xuetona, una Tarongí que s’atrevia a alçar la veu contra el que era considerat just, etern i immutable? Descendents dels jueus conversos entestats a ensenyar de llegir i escriure els toixarruts? De què poden servir els llibres als jornalers? Quina follia! Predicar l’autogestió, el cooperativisme, la solidaritat entre les persones, oposant la ciència a les eternes veritats de la religió?

Ben cert que sor Coloma pensava igual que els nostres botxins.

No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai. (Miquel López Crespí)

El dietarisme a les Illes: records dels anys 70

En llibres de narracions com La guerra just acaba de començar hi ha molt de l’experimentalisme que vaig practicar en aquells començaments dels anys setanta. I, què vull dir exactament amb la paraula “experimentalisme”? Em referesc, i ho he explicat en altres articles, a portar a la pràctica moltes de les idees que, i ara ho veig amb certa perspectiva històrica, s’havien congriat en la meva imaginació a ran d’haver fet meves moltes de les idees rupturistes de les avantguardes literàries i artístiques de començaments del segle XX, passades pel sedàs del situacionisme –Guy Debord, Raul Vaneigem!—i la militància antifeixista. Pens en els contes guardonats amb el Ciutat de Manacor per un jurat format per Manuel Vázquez Moltalbán, Blai Bonet, Antoni Serra, Josep Melià i Guillem Lluís Díaz-Plaja. Narracions com “El grup”, “La guerra just acaba de començar”, “Amb els ulls plens de pànic”, “La presó”, “Aquesta illa on et duré”, “La nostra herència”, “Pàgines d´un diari”, “Ningú no romp el silenci”, “Genteta de Ciutat”, “L’home que cada dia anava a comprar el diari”, “Notícia dels escriptors illencs”, “La Perla Balear”, “Passa que...” i “Fugir”, ho demostren. És la influència del surrealisme, de certs aspectes del nouveau roman i, més que res, de les teoritzacions artístiques del situacionisme, com ja he dit. El collage esdevé element essencial de moltes d’aquestes narracions. L’autor ho adverteix ben explícitament en la introducció de La guerra just acaba de començar quan escriu: “Per a la realització d’algunes de les narracions d’aquest llibre s’han utilitzat fragments dels següents materials: La isla de la calma (Santiago Rossinyol); Socialisme, sindicalisme i comunisme a Mallorca (Pere Gabriel); Gent del carrer (Antoni Serra); Los grandes cementerios bajo la Luna (Bernanos); Guia Turistica y comercial de Mallorca 1943; La Nostra Terra (Novembre 1934); Joanot Colom (Oliver)”. El conte de La guerra just acaba de començar titulat “La Perla Balear” és bastit quasi completament amb fragments de la Guia Turistica y comercial 1943, i el titulat “Aquesta illa on et duré” es va fer com una mena de collage amb frases agafades a l’atzar dels diaris. També s’hi troben paràgrafs complets de determinats llibres que llegia en el moment exacte de posar-me a escriure. Altres narracions del llibre són simples pràctiques d’escriptura automàtica seguint les instruccions de Breton als inicials components dels grups surrealistes. A vegades una aplicació mecànica de les instruccions que Freud donava als seus pacients per a aprofundir en el subconscient de les persones... També s’hi poden trobar contes escrits a partir de fragments de cartes personals i altres experiments, alguns fins i tot d’utilització de la tipografia per ressaltar més allò que l’autor vol expressar. Però no em semblava el més adient considerar que els jocs tipogràfics fossin l´únic sistema, o el sistema més important, per eixamplar els límits del codi lingüístic de l’escriptor. Segurament mai em va interessar a fons la simple experimentació textual. Crec que en aquell temps els jocs tipogràfics ens semblaven desfasats, fora d’època, un vulgar seguidisme de determinades pràctiques parisenques de començament de segle XX. No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai.

Però el que em seduïa més en el moment d’escriure els contes que conformen La guerra just acaba de començar era la idea que la narració, el llibre, no es bastia com un intent de construir una “joia” literària experimental de validesa eterna. Ni molt manco! L’autor volia emprar, i de fet així ho feia, la literatura per establir un diàleg de complicitat amb el lector. El lector esdevenia així confident de dèries amoroses, polítiques, culturals de l’escriptor. Els experiments fets aleshores s’inscrivien, doncs, en el marc d´una concepció efímera del fet literari, quasi situacionista, i la importància del text no consistia tant en la simple experimentació formal, sinó en el fet que les narracions esdevenien una part activa d’una revolta global, d’acord amb les noves sensibilitats sorgides a ran d´una nova situació històrica i cultural.

Amb l’agreujament de la lluita de classes cultural, política i econòmica també s’anaren modificant alguns dels pressupòsits inicials que teníem quan començarem a escriure a finals dels anys seixanta. L’augment dels crims de la dictadura, l’assassinat d’obrers a les fàbriques en vaga, la mort a garrot vil de l’anarquista Puig Antich, els afusellats del 27 de setembre de 1975, les declaracions de l'almirall Carrero Blanco i altres jerarques del règim dient que mai hi hauria democràcia a l’estat espanyol, feien que ens anàssim implicant més i més en la militància antifeixista. Record que molts companys de “revolta textual i literària”, molts “revolucionaris de tipografia”, amics de xerrada de cafè, no volgueren fer aquest pas en el camí d´una autèntic combat contra la putrefacció regnant, tant política com cultural. Sembla que no anaven més enllà de la provatura malgirbada, de l’avorrit entreteniment de senyorets desenfeinats. Quants pamflets “rupturistes”, copiats del moviment Dadà, dels surrealistes dels anys vint no eren sinó l’expressió enrabiada d´una malaltissa enveja contra els grans escriptors del moment. Ràbia contra Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés... la impotència d’escriure res de vàlid, ni comparable en aquests grans autors es concretava en aquells jocs de mans lluny de qualsevol ruptura seriosa envers la societat capitalista.

La implicació personal en la lluita subversiva per a mudar la cultura burgesa, la pseudocultura produïda pel feixisme i els intel·lectuals de dreta, va ser el pas que alguns férem. Aleshores, fent costat als companys i companyes de partit, a conseqüència de la participació en centenars de reunions clandestines, en accions enmig del carrer, també anà variant la meva concepció del que era art i literatura experimental.

Fent nostres molts conceptes del teatre de la guerrilla, dels futuristes russos del 17, del teatre d’agitació polític català i espanyol del temps de la guerra civil, de les propostes de Raul Vaneigem i de Guy Debord, els situacionistes que impregnaren amb les seves idees el Maig del 68, vaig passar a considerar “nova cultura revolucionària”, “art experimental”, “teatre subversiu” molt del que fèiem a fàbriques, hotels, facultats, carrers i indrets clandestins de reunió. Hi ha dos llibres bàsics per a copsar aquest canvi de percepció, descobrir l’explicació de perquè, a mesura que s’anava complicant la lluita contra la dictadura, també s’anava modificant la nostra concepció quant als experiments de simple “revolta” de saló. Els dos llibres que entre molts d’altres ens condicionaren i condicionen encara eren La société du spectacle de Guy Debord i el famós Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations que havia estat publicat per Edicions Gallimard de París el 67, un any abans dels esdeveniments dels Fets de Maig parisencs de 1968. I com ens havien fet canviar la sensibilitat artística i política els llibres dels situacionistes?

La realitat que ens encerclava era vista aleshores des d’una òptica diferent. Caldria recordar l’ambient “teatral” existent en les assembles d’estudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passió i una creativitat revolucionària avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat d’enterrar la Revolució els menfotistes i endollats del règim. Hom recorda com si fos ahir mateix els cartells subversius penjats a les parets, les cançons revolucionàries cantades pels improvisats cors de les assemblees, pels participants a les manifestacions il·legals. Tot cobrava un sentit quasi èpic, experimental: la intervenció dels delegats de curs, de les comissions de col·lectius solidaris que venien a parlar a l’assemblea per a exposar els problemes des d´un hotel o des de les associacions clandestines de barris. O, també, del més diversos comitès de solidaritat amb col·lectius represaliats pel feixisme, i de presos polítics. Recordem com, dalt l’escenari de la sala d’actes, els estudiants que sabien cantar interpretaven les cançons de Raimon, Lluís Llach, tonades de la guerra civil, els himnes de les brigades internacionals. Era una època en què molts estudiants i obrers, nombrosos ciutadans i ciutadanes antifeixistes sabien de memòria el repertori d´himnes del moviment revolucionari mundial. Des d’Els Segadors fins a La Internacional, passat per l´himne de la CNT, La Jove Guàrdia o algunes cançons d’Eisler. Jo m´ho mirava des de la butaca, esperant el meu torn per intervenir, si és que aquell dia em tocava dir res. Veia el desenvolupament de l’assemblea com si fos una gran obra de teatre escrita per tothom, una obra del nou teatre, la vida de la nova societat que el poble bastia amb la seva lluita, amb bocins de la seva vida.

La revolta quotidiana, la subversió practicada pels sectors més combatius del poble, eren situacionisme pur! Com podíem haver escrit un guió, per molt “obert” que fos, que hagués estat capaç d’incorporar tanta vitalitat, tan gran quantitat de matisos? I això sense tenir en compte la mateixa ruptura del concepte d’actor professional, com a persona “diferent” del poble, dels treballadors! Aquesta, i no unes altres, eren les nostres “experimentacions” del moment, el que de veritat ens seduïa, el canvi cultural subversiu al qual lliuràrem els millors anys de la nostra joventut.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Les llibreries de Palma en els 70: Logos i l´Ull de Vidre - Lluita política i cultural en temps de la dictadura franquista -

Librerías de Palma en los años 70: Logos y l´Ull de Vidre

Por José Mª Gago González (historiador)

Si los editores jugaron un papel destacado en la difusión cultural de los años sesenta, setenta y ochenta en las Islas, como en general lo hicieron en toda España, a través de unos libros escritos en catalán, unos catálogos diversos y novedosos que recogían las inquietudes literarias isleñas y enlazaban esos mismos repertorios con las tendencias culturales y literarias europeas de la segunda mitad del siglo XX, potenciando lengua, cultura e identidad nacional, que chocaba frontalmente con las ideas del régimen franquista. Los libreros no les fueron a la zaga de la mencionada difusión y recuperación cultural, a través de esos centros de sociabilidad que son las librerías. Librerías que no solo eran despachos de libros, antes al contrario, pues en general se trata de espacios de lectura, controversia y relación. Unas librerías que frecuentemente respondían, sobre todo en los setenta y ochenta, a nuevas formas de entender la relación del lector con el libro, más abierta, más dinámica, e incluso más democrática. En esas mismas librerías que podían ser centros de conspiración, salas de arte, lugares para presentar libros o espacios de conciertos; eran en las que se realizaban tertulias literarias o políticas y se vendían “bajo cuerda” libros prohibidos.

Esos emblemáticos lugares, más amplios unos o más modestos otros, todos ellos tenían como objetivo, gracias a las iniciativas de sus dueños, encargados o directores literarios, vender y difundir esos objetos prodigiosos, que no solo son entes materiales, sino instrumentos para el espíritu y la mente, incluso a veces armas políticas, y como consecuencia de ello no pocas veces censurados, requisados o en el peor de los casos quemados: los libros, que eran frecuentemente objetos de deseo, sano o insano, en el segundo caso llevaba a pérdidas cuantiosas, y en casos extremos a la quiebra de las librerías. Robos perpetrados por quienes enarbolando los argumentos de… precio excesivo, acceso libre a la cultura o medio de subsistencia practicaban la cleptomanía de forma más o menos impune.

Libreros que tenían procedencias personales e intelectuales muy diversas y trayectorias dispares, más exitosas unas o más frustrantes otras, unas largas y otras coyunturales, unas más políticas y otras más profesionales, pero todas sin excepción mientras duraron, de verdadero amor a los libros y lo que estos significaban, en una España que empezaba a cambiar, en lo social y en lo político, y que ellos a través de su actividad, no pocas veces arriesgada, contribuyeron y no poco a esos cambios para bien; aunque en un primer momento el acceso al libro estuviera limitado a unos pocos intelectuales, pero sobre todo en los setenta se amplió a una población más extensa y ávida de conocer, comprender y transformar una formación social histórica, que no satisfacía a casi nadie, como era la España del tardofranquismo.

En las librerías comenzaron a instalarse espacios para el libro en lengua propia, pero sobre todo libros, en todo el espacio de la librería, en catalán, euskera o gallego, unas lenguas ya normalizadas a las que los nuevos y más extensos lectores pudieran acceder con cierta naturalidad.

Libros, puestos al alcance de los clientes por los “nuevos” libreros, de todas las disciplinas, escritos ya en lengua vernácula, unos que hablaban de la propia identidad nacional o cultural, otros eran simplemente traducciones de otras lenguas y otras realidades, para satisfacer la nueva demanda de lectores, que adquirían esto libros sin abandonar enteramente los escritos en otras lenguas, aunque denotando ya un cambio de tendencia en relación a la lengua escrita y a las temáticas buscadas.

Desde principio de los años setenta Logos, propiedad de Domingo Perelló, jugó un papel destacado en la difusión cultural palmesana. La librería Logos estuvo situada en el pasaje del Maestro Antoni Torrandel, en una de las zonas céntricas de Palma, inicialmente en un primer piso, lo que imposibilitaba una gran cantidad de clientes, y durante algunos años esta circunstancia hizo “sufrir” sobremanera a Perrelló, pero una vez que se desplaza a la planta baja, el éxito es considerable, pues el acceso al público se hace mucho más fluido. Domingo Perelló era un hombre comprometido políticamente, organizador de tertulias, presentaciones y cenáculos políticos; pero a diferencia de otros libreros, tenía visión comercial, y gran parte de la rentabilidad de la librería la consiguió mediante la venta de libros de texto a colegios e institutos, dicha actividad sirvió durante mucho tiempo para enjugar algunas pérdidas por la adquisición de material menos rentable. Podría decirse que era un hombre que sabía llevar el negocio de la librería: “Logos recibía “toneladas” de libros de Inglaterra y Alemania, de gramáticas alemanas e inglesas, que distribuía a miles en los colegios. Y esto compensaba los libros de novedad, o los libros “revolucionarios”, o los libros en catalán. Los compensaba con una venta masiva de libros de texto que era la columna vertebral de Logos. Lo demás ayudaba, pero el negocio hubiera ido débil sin esto”[1].

Además de la actividad relacionada con la venta de libros otro de los roles de la librería era de servir de espacio de sociabilidad en estrecha unión con el antifranquismo en la Isla. Lugar de reunión de escritores, políticos, profesionales liberales a lo largo de los años setenta y ochenta del pasado siglo. Refiriéndose a ella en la doble condición de librero de la propia librería Logos y de lector Miquel López Crespí señalaba “Logos fue uno de los lugares que condicionaron nuestra existencia de una manera más positiva”[2].

Una librería en la que se podían encontrar los libros marxistas y anarquistas, que hasta hacía poco estaban vetados a las editoriales españolas; y que en Logos, o mejor dicho en el coche del librero aparcado a pocos metros de la tienda, se podían encontrar, si conocías al dueño del establecimiento o a alguno de sus empleados. En Logos se podían localizar libros de Marx, Engels, Mao, Lenin, Trotski, Gramsci o Marta Harnecker; ubicados en las editoriales de “combate” como Ruedo Ibérico, Ebro, Ayuso, Ciencia Nueva o Fundamentos; era importante burlar a la Social, y que mejor que situar la “mercancía” en el mítico Ranault Gordini del dueño del establecimiento. Domingo Perelló, el propietario de Logos era un librero de una personalidad y una categoría profesional digna de admirar y poco usual en la ciudad de Palma de los años setenta. “Domingo estaba muy especializado en traer desde el extranjero, sobre todo metidos entre los libros de texto, en las sacas de libros de textos, material de editoriales sudamericanas…”[3].

No solo se podían encontrar libros “subversivos” de tipo político, Domingo Perelló disponía, en su librería, de libros eróticos de calidad y de la no menos rebelde novela americana. En definitiva Logos cubría múltiples funciones en la sociedad palmesana, despacho de libros, lugar de reunión y de presentaciones, acceso a libros de muy difícil localización en tiempo record, distribuidor editorial, facilitador de novedades en catalán…, no era ni tan grande ni tan lujosa o tan bien situada como la Tous, pero sin dudad tuvo una enorme importancia: “Allí se combinaba el libro político, con la novela americana y libros eróticos de calidad. Había colecciones iberoamericanas de literatura erótica. Se vendió mucho a Sade, que entonces estaba prohibido… casi toda la obra de Sade. Y combinábamos todo esto, y era un negocio que iba muy bien por todos los campos que abarcaba, y además si tu pedías un libro por extraño que fuera, en aquel tiempo sin ordenadores, te lo encontraba y a la semana o quince días ya lo tenías. Así que combinaba libros de texto, libros prohibidos, lietaratura erótica…, y era distribuidor oficial de Alianza Editorial”[4].

Miquel López Crespí era un militante comunista de tendència trotskista comprometido con la cultura y con la sociedad, pero discreto, mucha gente sabía su condición militante, pero no alardeaba de ello en público; en una ciudad que empezaba a despertar del extenso letargo y acoso a que no solo la capital o la isla de Mallorca sino todas las Baleares habían estado sometidas. Por eso fue tan importante la librería Logos; nadie que demandara libros interesantes, rupturistas, identitarios o simplemente prohibidos podía ignorar Logos, a donde habían llegado, en los años setenta, algunos libros tras sortear los controles policiales en la frontera franco-española.

Otra de las librerías emblemáticas en la ciudad de Palma, en los años setenta, fue L’Ull de Vidre que reunió a tres personas comprometidas con la cultura, como fueron Miquel López Crespí, Adela Casellas y Frederic Suau; tres jóvenes con mucho entusiasmo, poco dinero y menos dotes comerciales, aunque ciertamente este extremo no era el objetivo fundamental de la librería ni mucho menos, pero si el que explica su breve duración. El conocimiento entre ellos venía de unos años antes de la creación de la librería, concretamente de 1966-68, años de influencia del mayo del 68 y de largas y constructivas discusiones sobre marxismo, nacionalismo e influencia cultural. Ciertamente fue una aventura cultural, que tenía, en palabras del propio López Crespí: “la utópica intención de ayudar a cambiar el mundo mediante la cultura. Haciendo todo tipo de presentaciones, conferencias, exposiciones de pintura, incluso íbamos vendiendo libros catalanes por los pueblos de Mallorca”[5]. En particular el Día del Libro, Miquel y sus compañeros recorrían los pueblos de la Isla en el Simca 1000 de López Crespí, un vehículo repleto de libros para la venta, y de grandes ilusiones para la transformación cultural de las Islas.

López Crespí, uno de los responsables del “experimento”, que a su condición de novelista, dramaturgo, poeta, colaborador periodístico, ensayista e historiador, unió durante unos cuantos años la de librero, aunque eso fue antes de dedicarse básicamente a escribir. Nos ha contado en una entrevista sus experiencias con los libros y las librerías: “Pero yo antes (de Logos) ya había hecho el experimento de L’Ull de Vidre, esto fue después de venir del Servicio Militar, que fue en el año setenta. Que es cuando se monta L’Ull de Vidre, con Frederic Suau y su mujer Adela Casellas, y empezamos en la librería”[6].

Y como en estas (las librerías) estaba el origen de toda su relación con el mundo del libro: “Y todo, en mi caso, empieza con las librerías. Es decir mi contacto con la Literatura y la profesionalización posterior, vienen a través de L’Ull de Vidre y de Logos”[7].

El objetivo no era ganar dinero con los libros, sino dinamizar la mortecina vida cultural de Palma, y durante los años que duró abierta la librería (1970-1971) eso se consiguió, aunque el proyecto cultural fuera tristemente efímero: El problema de L’Ull de Vidre fue que a pesar de que estaba patrocinada por una familia con dinero, un negocio necesita mente de negociante. Nosotros teníamos veintipocos años, teníamos mucha ilusión y poco espíritu de negociante. Pensámabos más en la librería como un espacio de dinamización cultural; teníamos en mente presentaciones de libros. Era la época de la Dictadura y teníamos libros de izquierdas, libros catalanes… mucho libros prohibidos. Allí hablabas… y allí también hicimos exposiciones de pintores jóvenes y rupturistas; pero eso no funcionaba así. Tienes que tener un contable que lleve números… gente eficiente; nosotros éramos eficientes en escribir, pero no en negocios, por lo tanto no funcionó”[8].

Si la falta de espíritu de negociante no fuera poco hándicap para la supervivencia de la librería otro factor y no menor venía a sumarse a los problemas de L’Ull de Vidre, lo robos, sustracciones de libros provenientes incluso de colegas, supuestamente progresistas, que se hacían gratuitamente, o al menos lo intentaban, con esos libros, mediante maniobras más o menos imaginativas, pero con resultados, para la librería realmente catastróficos: “En aquel tiempo teníamos un problema, que era la época en la que los que venían a la librería, incluso los amigos, y algunos nos robaban. No te puedes imaginar la violencia de decir a la gente conocida, mira yo sé como va esto, si tú lo quieres leer yo te lo dejo, pero no te lo lleves sin pagar. Salían muchos libros así, no había los controles de ahora. Encontrabas casos “alucinantes” de los sitemas de camuflaje, pero yo ya me había especializado en verlos…”[9].

La librería fue un centro frenético de actividades de todo tipo, siempre relacionadas con la cultura y la transformación social a la vez que de lucha contra el franquismo. Así conocemos que en 1971 Fernando Millán organizó para L'Ull de Vidre, una primera exposición de "Poesía experimental en España", con la participación de poetas de varias generaciones, incluido Joan Brossa.

Ciertamente el local de L’Ull de Vidre estaba montado con un criterio realmente “moderno”. El arquitecto y decorador Aldo se había empleado a fondo para hacer de la librería un lugar agradable y rupturista. La decoración llamaba la atención y de hecho cuando el establecimiento cambia de actividad para dedicarse a galería de arte con la denominación de Els 4 Gats mantuvo intacta la decoración.

La organización de espacio de la librería se unía al planteamiento progresista del proyecto de L’Ull de Vidre; así nos la podemos imaginar con tres o cuatro mesas de libros, con sus taburetes, todo muy moderno. Fue la primera vez que en una librería había mesas para leer…, luego lo incorporarían otras librerías palmesanas. Todo esto resultaba gratificante para los responsables de la propia librería, pero por desgracia no resultó efectivo como negocio: “L’ Ull de Vidre fue un experimento fantasioso de cuatro jóvnenes con voluntad rupturista, pero nada más”[10].

Gracias al bagaje cultural y el excelente conocimiento de la realidad política y social de López Crespí sobre las Baleares hemos podido entender la realidad de las librerías palmesanas y el indiscutible papel de los libreros en el activismo político y cultural de resistencia al franquismo en la Palma en los años setenta; él desde L’Ull de Vidre, primero y desde Logos, después, en lo que se refiere a las librerías. Pero también como militante comunista y luchador antifranquista.

Por la librería, para comprar libros, hablar, debatir y por supuesto conspirar pasó buena parte de la intelectualidad mallorquina: escritores, políticos, artistas de todo tipo, profesionales liberales, profesores, periodistas y un largo etcétera de personas comprometidas con la cultura balear y la lengua catalana: “Fue el lugar de las primeras presentaciones combativas en Palma, de libros que estaban muy perseguidos. Luego los libros en catalán… y darle una proyección a las editoriales catalanas. Era cuando la Obra Cultural Balear estaba en auge con la cultura mallorquina; y para nosotros la defensa de los libros prohibidos por el franquismo, y la defensa de las editoriales marginadas era muy importante… erspecialmente las que publicaban en catalán”[11].

López Crespí, como he señalado ya, trabajaría posteriormente en la librería Logos (1972…) donde si podría desarrollar su faceta de librero, algo que no ocurrió con plenitud en L’Ull de Vidre, ya que apenas permaneció dedicado a dicha librería nueve meses. Junto a Domingo Perelló, dueño de Logos, organizó encuentros, fomentó tertulias y discusiones en torno a determinados autores y obras literarias. Logos fue una verdadera escuela de aprendizaje literario y cultural para Miquel López Crespí tanto desde el punto de vista de los libros, autores y obras, como de la lucha antifranquista política y sobre todo cultural balear.

De la comunión con los libros, el periodismo y la aportación de estos a la cultura antifranquista daba fe Frederic Suau, otro de los integrantes de la aventura librera de L’Ull de Vidre, que era poseedor de una de las mejores bibliotecas palmesanas en cuanto al marxismo se refiere. A este punto se refiere López Crespí cuando señala: “…era el hombre que tenía una de las bibliotecas particulares de marxismo mejor surtidas de la Ciudad. Mis primeras lecturas de Marx las había hecho en libros que él me había dejado, lo mismo podría decir de las obras de Lenin, Gramsci… editadas en la Editorial Progreso de Moscú y compradas de contrabando en Londres o París”[12].

Suau y sus compañeros de aventura tenían, a través de la librería, la pretensión de impulsar dos aspectos básicos de la Cultura para ellos en esos momentos: difundir los libros marxistas y, como no, potenciar lo más posible la cultura catalana, en el convencimiento y la estrategia de que la librería en realidad era nada más que una herramienta útil de lucha política y cultural contra el franquismo. L’Ull de Vidre, a diferencia de otras librerías, que tenían un fuerte componente comercial, debía de ser algo más que una librería, algo así como una célula de agitación social, que burlara a la policía política del Régimen, con la tapadera de una librería, y consiguiera agrupar a los más críticos y “leídos” con la utópica finalidad de construir un –en palabras del propio López Crespí- “moviment revolucionari mallorquí, marxista, evident, i amb forts components nacionalistes”[13].

Estos jóvenes revolucionarios conseguirían el apoyo y la solidaridad de algunos de los editores rupturistas del momento como Bartomeu Barceló, que aportaría, para nutrir las estanterías de la librería, buena parte del fondo editorial de Daedalus; con libros como Els mallorquins o L’Islam a les Balears, que sin duda servirían a la “causa”.

Suau y López Crespí contribuyeron al desarrollo cultural mallorquín también desde las páginas de Cultura del Diario Última Hora, dirigido entonces por “Pepín” Tous. Actividad periodística que por supuesto compatibilizaban con la actividad de la librería y lo que esta implicaba (presentaciones, exposiciones, charlas, venta de libros…); podemos suponer que esta enardecida actividad acabó por agotar a los protagonistas, que al poco tiempo deben abandonar la librería (primero López Crespí y luego Suau y Casellas) por falta de rentabilidad económica, aunque si fue eficaz desde el punto de vista ideológico y cultural. Reconociendo su contribución desde los libros a la recuperación democrática y el fomento de un pensamiento crítico básicamente antifascista y con un componente nacionalista. La revolución que pretendían desde la librería fracasaría pero sembraron un germen que serviría para espabilar a la mortecina intelectualidad mallorquina.

[1] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[2] LOPEZ CRESPÍ, Miquel. http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm.

[3] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[4] Ídem.

[5] Els nostres: Aina Montaner. Publicado en la revista L'Estel (15-VIII-05). http://www.escriptors.com/autors/lopezcrepim/

[6] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[7] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[8] Ídem.

[9] Ídem.

[10] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto Libreros y Editores en el tardofranquismo y la transición.

[11] Ídem.

[12] L’Ull de Vidre. Miquel López Crespí.

[13] Ídem.