Miquel López Crespí - Memòria històrica

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Falangista de primera hora

Palma s’havia fet insuportable. Com podia escriure amb aquell soroll de tambors, crits rituals, constants desfilades, reunions sense cap mena de sentit? Havien passat els dies de perill, quan els rojos eren a Portocristo, amenaçant Manacor. Eren setmanes de militància exaltada. Salvador Orlan, amb camisa blava i la boina roja del requetè, passejava pel Born al costat de les noves autoritats! Però una vegada que havíem aconseguit foragitar els rojos, la vida tornava a ralentitzar-se. Vaig escriure un poema als falangistes que pacificaren Palma en unes setmanes. El problema era que les execucions a l’amfiteatre del cementiri no em deixaven fer feina amb normalitat. Els trets enmig de la nit em posaven nerviós. Els vidres del despatx, al manicomi, tremolaven. Sovint havia d’anar als Te Dèums d’acció de gràcies per les ciutats que Franco anava conquerint. Era obligatori anar-hi amb l’uniforme del partit. Pel novembre del trenta-sis m’havia casat amb Maria Antònia i parlàvem d’anar a viure a Bearn, al casal de la meva infantesa.

Volia marxar, ho tenia decidit. No solament per l’ambient enrarit, el canvi en els comportaments personals i col•lectius que la guerra imposava, sinó per l’evidència certa que, malgrat que la victòria fos nostra, res no tornaria a ser igual. Brisas s’havia deixat de publicar i els mandos em demanaven articles enèrgics, durs, amb afirmacions rotundes i continuada afirmació de consignes. Els articles havien de fer l’efecte d’una bomba. Ser càustics, penetrar dins el cervell dels lectors a fi de no deixar ningú indiferent. Zayas, màxim dirigent de Falange, m’ho havia demanat i no m’hi podia negar.

Fer costat als guanyadors produïa una sensació embriagadora. Talment actuassis sota l’efecte d’una droga. Senties que el món era teu. Ja no havies de fer cua als establiments, quan anaves al cine o a comprar. La gent t’obria pas, silenciosa, amb por de molestar. Quan passejava amb Zayas i el coronell Tamarit els militars saludaven enèrgicament, amb gest marcial. Mai més no he tornat a sentir aquella sensació de poder absolut! No és estrany que els vençuts restin oblidats, que ningú s’apropi al soldat que ha perdut la batalla. La gent vol estar amb qui mana, amb qui pot oferir favors, amb els senyors. Aquell que no ha gaudit dels plaers de la victòria no pot valorar com pertoca el significat de la vida.

Falange em demanava que escrivís com si fes servir una metralladora. “Estam en guerra, no ho oblidis, Salvador. En guerra! A veure si ho recordes quan et posis a escriure. Pensa que ets un soldat de Franco, de la Revolució Nacional-Sindicalista!”, deia Zayas. I es palpava la pistola que duia penjada a la cintura. Com si em volgués indicar que, ara, el poder estava a la punta dels fusells.

No importava que m’ho digués. Sabia a la perfecció que estàvem en guerra i quina era la missió d’un escriptor que entra en combat. Es tractava de llançar les frases, els pensaments, de la mateixa manera que el soldat llança la bomba de mà a l’interior de la trinxera enemiga. Emprar la intel•ligència per a consolidar les idees, els objectius del Moviment. La teva cultura, les lectures que has fet durant la vida, la pràctica literària i periodística assolida amb els anys, s’havia de posar en línia, com si formassis part d’un regiment disposat a anar a la lluita. Eren els dies de la retòrica del “mitad monjes, mitad soldados”, del Cara al sol cantat a cada moment. En el cine, quan acabava la funció, en les desfilades, en el local del partit.

De monjo, ho reconec, mai no en vaig tenir gaire. Però els anys d’escriure a la premsa de Palma havien esmolat els meus reflexos dialèctics i servia, almanco així m’ho semblava, per fer de combatent de la ploma. Imaginava els articles que aniria escrivint: “Mi manifiesto contra los catalanes”, “Si nos hubiéramos rendido..”. Dedicaria a Georges Bernanos una col•laboració que portaria per títol “El genio de Franco”. Idees, en tenia moltíssimes. Volia col•laborar, fer front a l’enemic comú: el marxisme i el separatisme.

Però tampoc no volia fer massa sang. Si Tamarit i Zayas insistissin en els plans d’exiliar els col•laboradors de La Nostra Terra a Madagascar podria demanar que fossin perdonats. Quan va arribar el moment ho vaig deixar escrit: “Exclusiones, no. La remisión de las culpas”. Passats els anys encara m’ataquen; continua, més viva que mai, la llegenda negra en contra meva. Jo no vaig ser cap assassí. No vaig agafar el fusell per a anar a matar ningú. Ben al contrari, vaig demanar el perdó per als catalanistes. Què més podia fer en aquelles circumstàncies? Tampoc no era necessari atemorir-los tant. Amb un toc d’atenció bastaria per a tenir-los controlats. Tanmateix, la majoria eren gent de rosari i missa diària. La seva revolta separatista no passava de llegir alguns poemes d’Aribau al costat del braser! Ploraven amb “Lo Pi de Formentor” de Miquel Costa i Llobera. No crec que poguessin representar cap perill seriós per a la consolidació del règim. Què podien significar quatre poemets als ametllers en flor davant els nostres canons, els centenars de metralladores, els fusells que eren a la nostra disposició per fer callar qualsevol dissidència? Podíem ser magnànims, concedir una petita escletxa per al conreu del mallorquí. Res que pogués dificultar la consolidació d’una cultura d’abast universal com era l’espanyola. La victòria ens permetia aquestes mesures. Com els senyors que donen una almoina als criats de la possessió. Amb els regionalistes faríem de senyors. Els perdonaríem els errors recents. Covards, demanarien perdó, es retractarien públicament. Lliurarien els companys que no signassin la petició de perdó als cans. Sabia que molts d’ells demanarien l’ingrés a Falange. Altres no tornarien a escriure mai més en vernacle. Ho vaig explicar al coronell Tamarit. “Le aseguro, mi coronel, que no representan ningún problema para el Glorioso Movimiento Nacional. Le doy mi palabra de honor. Ya sabe usted que mi hermano Miguel y yo mismo podemos enorgullecernos de haber estado siempre en la vanguardia contra el catalanismo de las Islas. Nuestra familia, y usted lo sabe a la perfección, ya que mis hermanos Miguel y Guillermo colaboran en la instrucción del proceso contra Emilio Darder, Alejandro Jaume, Antoni Mateu y los otros izquierdistas, ha estado desde el primer momento con el Ejército y con las fuerzas del orden”.

El vaig convèncer.

Alguns perderen la feina, però els altres, els penedits, mai ningú els va anar a cercar per portar-los a la presó.

Què més volien en aquelles circumstàncies?

Va ser una victòria de la qual puc vanar-me. Ho deixàrem escrit en els diaris. Vaig demanar, i en Miquel era de la mateixa opinió, que escrivissin novament. Que s’animassin en el conreu de l’autèntic mallorquinisme. Érem condescendents. Els convidàvem a continuar lloant les nostres muntanyes, el pla, les cales amagades, la bellesa de sa Foradada, la badia de Pollença, les glòries de Ramon Llull, Jaume I el Conqueridor, la desgràcia de Jaume III a la batalla de Llucmajor. A qui pot fer mal una mica de folklore regionalista? A Mort de dama vaig fer befa d’aquell estantís món provincià. Però en temps de la guerra, una vegada s’havien desvinculat de Catalunya i el catalanisme... per quins motius els havíem de negar el pa i la sal? L’ensurt ja el portaven al cor. Un ensurt de per vida. Talment un càstig que mai no podrien oblidar. Si els enemics m’han acusat de covard, ells ho eren molt més. La majoria deixaren d’escriure, atemorits davant la gosadia d’haver volgut agermanar-se amb Barcelona. Quants d’ells no desaparegueren per sempre més per les clavegueres de la història? Si haguessin estat escriptors de vena, autors de veritat, mai no haurien abandonat la ploma. És en temps de dificultat quan es demostra la vàlua d’una persona.

Però... a què treu cap recordar aquells fets? Amb el pas dels anys, la famosa Resposta als Catalans, els meus articles de combat contra els catalanistes mallorquins serà una anècdota, un record oblidat en el racó més amagat de la història. A no ser que els enemics ho treguin de l’armari dels records i vulguin emprar en contra meva velles i arnades històries del passat.

Els meus contraris poden dir el que vulguin. Si els vaig fer mal amb les col•laboracions que escrivia per als diaris i la ràdio, també sé que els vaig salvar de situacions encara pitjors amb aquell article que els va fer reflexionar i demanar perdó.

Un article amb un títol prou encertat: “Exclusiones, no. La remisión de las culpas”.

Els perdonàrem.

El coronell Tamarit no volgué insistir més. Alfonso Zayas va acceptar al partit alguns dels signants de la Resposta a Falange. No hi volgué una entrada col•lectiva. Els va anar admetent un a un, segons les conveniències del moment.

Ningú els va anar a cercar. Cap d’ells no desaparegué pels foscos camins de Mallorca en aquell estiu del trenta-sis.

Les polèmiques amb els regionalistes i amb l’esquerra serviren per ensinistrar-me en la defensa i en l’atac, en la ràpida reacció contra les idees del contrari. Sense quasi adonar-me’n, havia anat bastint un estil summament personal i que em permetia enfrontar-se amb tothom. M’havia creat munió d’enemics, però pocs s’atrevien a portar-me la contrària, a polemitzar amb mi. Els portava un avantatge molt important i ells no se n’adonaven. La majoria dels meus crítics socialistes i regionalistes defensaven aferrissadament, perquè hi creien, perquè eren la seva vida, principis i conviccions. Des de la meva atalaia els veia venir, sorneguer. Legió d’il•luminats que creien en la pàtria catalana, en la necessària unió de les terres de València, Catalunya i les Illes. I què en diríem, dels socialistes? Sempre somniant en una revolució irrealitzable, en la Repartidora, com a solució per a tots els mals d’Espanya. Sense voler veure que rere cada revolució sempre sorgeixen noves injustícies. Molta Liberté, Egalité i Fraternité, però la màquina infernal del doctor Guillotin funcionava sense aturar enmig de la tètrica plaça de la Revolució. O tenia cap sentit que les peixateres, els advocats sense feina de París, volguessin dirigir França? L’home de tota època i contrada, en qualsevol circumstància històrica, sempre amb cucales, girant, fent voltes com els ases a la sínia, repetint els mateixos errors, sense poder trobar mai el camí, la drecera que el tregui d’aquesta vall de llàgrimes, condemnat pels segles dels segles a l’obscuritat més absoluta. Tanmateix, no hi ha més paradisos que els paradisos perduts.

La meva arma secreta era el cinisme. Posaven massa passió en les idees que defensaven. Eren bons de vèncer. S’exaltaven. Bastava un simple pensament de Voltaire per enfonsar la seva buida xerrameca. Jo sabia que era millor polemista i millor escriptor que tots plegats. Mai ningú no em va poder llevar del cap aquest convenciment. Ni Miquel Ferrà, quan atacà de forma violenta Mort de dama, no aconseguí que deixàs d’escriure, que cregués que anava per mal camí. Ningú mai no va tòrcer la meva voluntat ni les meves idees. Ni abans de la guerra ni posteriorment. La seguretat en la vàlua de l’obra literària que he anat bastint m’ha donat forces per a resistir les endemeses dels contraris.

Però l’hivern del trenta-sis, quan em vaig casar amb Maria Antònia, el gruix de la meva obra literària estava per fer.

Havia de trobar recer, un indret on amagar-me, on poder escapolir-me de les sol•licituds de Zayas i del coronell Tamarit.

Què fer per aconseguir-ho?

Aquesta era la pregunta que em dominava, que em mantenia en tensió.

Poc abans de la guerra, Mallorca ja s’havia convertit en un univers inhabitable. Tot de cotxes circulant arreu, sense mirar si hi havia vianants que volguessin travessar el carrer. Automòbils fent sentir els insuportables clàxons. Tramvies grinyolaires, la música cridanera de les ràdios... Les manifestacions del Primer de Maig, amb tant de beat laic enlairant els seus sants i màrtirs: Ferrer i Guàrdia, Pablo Iglesias, Lenin, les imatges dels bandolers illencs Joanot Colom i Joan Crespí...

Aïllat pels regionalistes, em considerava un exiliat dins la pròpia terra.

El futur que s’albirava no m’agradava gens.

M’adonava que, malgrat la demagògia dels discursos aparentment enfrontats, dreta i esquerra tenien el mateix concepte de la paraula “progrés”. Els uns i els altres semblaven embogits. Tothom partidari de la massificació de la societat, de la vulgaritat generalitzada. Qui podria viure en una societat només preocupada pel consum d’objectes, immersa en el més vulgar materialisme? L’augment continuat d’un fals igualitarisme en el xerrar i en el vestir feia quasi invisible l’existència de les castes, la distinció natural establerta entre els antics estaments. La desigualtat en la forma de viure, en la manera de parlar era el que donava color i sentit a la vida.

La meva Mallorca anava morint sense que ningú no pogués aturar la malaltia que la portava a la tomba. El progrés mal entès. El simplisme campant arreu. Gent sense estudis, anticlericals de poca volada que volien dirigir el país. Aleshores, parl dels anys de Brisas, em feien riure aquelles persones que s’apassionaven en la defensa d’uns ideals. Els utòpics sempre m’han semblat estúpids. Jo ho veia tot amb un cert escepticisme. Sabia defensar les meves posicions amb força, amb la mateixa passió que ells posaven en les seves absurdes disquisicions. L’avantatge que jo tenia era el relativisme, estar sempre rere la barrera, procurar que res del que defensava fos tan important com la vida personal, la tranquil•litat, el meu benestar. Una certa dosi de cinisme sempre va bé per a enfrontar-te a aquells que porten els ulls embenats per idees i principis que creuen vitals.

Tanmateix no podia fer res per aturar el cataclisme. El temps havia mudat de forma irremeiable. Ara, amb els rojos trepitjant terra mallorquina, ja no em podia fer el desentès. Havia arribat l’hora del sentiment, de la passió en la causa salvadora d’Espanya. Havia d’escriure, parlar per la ràdio amb la mateixa fermesa que ho poguessin fer Zayas i el meu germà Miquel.

Zayas sabia que jo era un polemista de primera. I volia que posàs aquelles aptituds al servei del Moviment.

Com negar-me a col•laborar amb els amics? Qui ignorava a Mallorca que, amb el meu germà Miquel, sempre havíem estat a l'avantguarda de la lluita contra el catalanisme, contra la vulgaritat que volien imposar els socialistes?

Eren temps difícils i ningú no podia romandre neutral. Qualsevol dubte, la manca de decisió i compromís podia ser considerada una traïció.

Alfonso Zayas, l’amic Josep Moragues i Montllau, em convidaren a afiliar-me al partit de José Antonio.

No hi vaig posar cap inconvenient i, de cop i volta, el metge bon vivant que feia Brisas, per entretenir-se i anar passant el temps, es trobà militaritzat, uniformat, servint al nou règim sorgit de la sublevació militar.

Havíem de col•laborar en la difusió de les idees de José Antonio Primo de Rivera. Posar-nos a disposició incondicional del general Franco o, en cas contrari, ningú no podia garantir què podria esdevenir-se demà.

O blaus o rojos.

Jo estava vertaderament indignant pels bombardejos de l’aviació de Catalunya. Ho trobava un crim contra els mallorquins, una provocació que no es podia perdonar. Va ser quan intensificàrem la redacció d’articles i col•laboracions radiofòniques contra la Generalitat. Era el moment de defensar Mallorca, tot allò que havia estat el nostre món, una idea d’Espanya que l’esquerra i la maçoneria volien anorrear amb les armes, envaint les Illes, bombardejant la població civil, emprant tot el que tenien a l’abast per fer-nos mal, vèncer-nos, anihilar-nos. Per això mateix, perquè vaig trobar un crim imperdonable que els catalans ens enviassin els avions, em vaig fer de Falange.

Em ve a la memòria el dia que vaig prendre la decisió. Va ser en el mateix instant que les bombes caigueren damunt els edificis de la porta de Sant Antoni. Havia anat a comprar uns quaderns a la llibreria Pericàs. Just feia uns moments que havia passat per l’indret on s’ensorraren els edificis a causa de les explosions.

En segons em vaig adonar de la fragilitat de la vida, de l’absurd dels plans que fèiem. Les ambulàncies portaven els morts i ferits als hospitals. Desgavell de plors. La pols ho cobria tot. L’infern del Dant damunt la terra! Els soldats que manejaven les metralladores situades damunt un edifici proper començaren a disparar contra l’esquadrilla de bombardejament arribada de Barcelona. Un burgès que sortia del seu auto, els increpà. “No els emprenyeu. Encara tiraran més bombes!”. Dit això, es tornà a ficar dins el cotxe i desaparegué per les avingudes.

Estava indignat de veritat. No podia entendre com encara hi havia particulars que podien anar amb cotxe. Érem en guerra! Un ban de Capitania havia requisat tots els vehicles particulars, les motos, els aparells de ràdio, l’oli, els queviures. Per quins motius encara hi havia gent que podia disposar d’un vehicle propi, gastar la benzina que els nostres soldats necessitaven per a combatre els rojos?

Burgesos que res no havien fet en temps del desastre republicà deien ara als soldats de guàrdia que no disparassin contra els catalans que ens atacaven. On s’havia vist tanta covardia, aquesta manca de decisió!

Crec que va ser el moment exacte què vaig decidir demanar l’ingrés a Falange.