Miquel López Crespí - Memòria històrica

El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Trobar un refugi

El meu món? Em preguntava què podia quedar encara del meu petit univers. Ben poca cosa. Boirosos records. Figures evanescents que un dia, si podia trobar la calma necessària, hauria de plasmar en alguna novel•la de regust proustià. Com fer-ho per capturar per a la posteritat els petits instants de felicitat que ens han agombolat en la infantesa? Ho sabria fer? No ho sabia encara. Pensava que, si trobava la calma adient, podria escriure una obra de més envergadura que Mort de dama. Sempre vaig tenir confiança en les meves possibilitats literàries. Intuïa un univers interior que pugnava per a fer-se present.

Havia de prendre alguna decisió amb urgència. Li vaig dir a Maria Antònia que anàs preparant tot el que fos necessari per anar a Bearn. Si no ho fèiem acabaríem contagiats per la follia general. La gent ja no parlava. Cridava! S’havien perdut les maneres. Zayas i el coronell Tamarit eren cada volta més exigents. Volien més articles, més xerrades radiofòniques lloant els falangistes. Articles i col•laboracions atacant els catalans, els regionalistes de Mallorca. Em deien que era la meva tasca. “Salvador, tienes que ser valiente. Eres nuestra vanguardia, la punta de lanza del ataque contra el separatismo y la masonería”. Es reien de mi o ho deien seriosament? Mai no ho vaig poder esbrinar. Volia creure que era veritat, que sentien aquelles paraules. En el fons, cap intel•lectual de Mallorca no s’havia destacat tant en defensa d’Espanya. Cal dir que vaig escriure molts articles de bona fe. El meu cinisme només arribava fins a un cert grau. Jo no era un mercenari. Si no ho hagués sentit, no els hauria signat. Mai no vaig tenir cap problema. Escrivia el que em dictava la consciència. Tots érem a la tasca de redreçar Espanya del desastre republicà. Uns amb les armes, altres amb la ploma. L’efecte d’un article pot ser tan letal com una bala disparada directament al cor. Els homes que eren a primera línia lluitant contra les columnes de milicians enviades per la Generalitat, els que mantenien la pau i la tranquil•litat en la rereguarda... complirien com pertoca amb el seu deure si no hi hagués uns intel•lectuals que els encoratgessin, unes veus que diàriament, sense defallir, els repetissin que la seva tasca era essencial per a salvar Espanya?

La ploma, esmolada com un bisturí, podia ser més letal que un fusell si donava noms. Algú pot imaginar el que hauria significat escriure els noms dels catalanistes més destacats indicant la seva possible perillositat just en el moment que la Generalitat matava mallorquins? Una denúncia pública signada amb el meu nom hauria significat una detenció o algun fet encara molt més terrible.

En el procés contra Emili Darder la simple compra d’uns llibres en català per a la biblioteca del Círculo Mallorquín era considerada un pecat, una prova de la maldat del processat. Escriure segons les normes gramaticals de Pompeu Fabra era una prova d’antimallorquinisme i antiespanyolisme. El fil que separava la llibertat de la presó era prim. Els meus crítics diuen que els germans Orlan foren els responsables de la destrucció de la cultura catalana de Mallorca. No volen entendre el mal que hauríem pogut fer en cas que ho haguéssim volgut. Una indicació nostra en la línia que marcava el coronell Tamarit i els signants de la Resposta als Catalans haurien acabat a Can Mir.

La realitat era aquesta, dura, agra. Estàvem en guerra. Havíem d’escriure al dictat de la nostra consciència però també seguint les indicacions dels mandos. Es tractava de deixar satisfetes les autoritats. Jo tenia molts d’enemics. A l’església, dins del partit. Fins quan seria capaç de resistir determinades pressions? La meva capacitat de servei no era com la d’en Miquel, el germà, capaç de sacrificar-se fins a límits increïbles. Sabia que no agradaven els meus atacs a la covardia del clergat i de certs sectors burgesos en temps de la República. Els articles “Los culpables de la guerra civil” y “La guerra civil y la moral” eren considerats una provocació. Volien que deixàs d’escriure. Trobaven que no era prou ortodox. Anaven a veure Zayas i, com si fos un infiltrat, li parlaven malament de les meves col•laboracions. “Desvarieja. No sap el que diu. L’hauries de fer callar”. Miquel Fullana, que havia estudiat amb mi a Saragossa m’informava del que s’esdevenia amb pèls i senyals. Érem companys d’estudis, però en un moment determinat decidí deixar la medicina i ingressà en el seminari. Estava destinat al servei del bisbe Miralles. Deia que la Cúria em tenia per boig. “Un metge una mica tronat. Un vividor que sempre ha anat d’estrangeres. Un escritoretxo provincià que ha informat Georges Bernanos de tot el que s’esdevenia a les Illes. Un volterià que es va passar per catòlic. Un element perillós, en definitiva”.

No era fàcil deixar content tothom. Els falangistes de primera hora estaven d’acord amb el que escrivia. Però la ràbia en contra meva rosegava les entranyes d’aquells que no volien crítiques, memòria del que s’havia esdevengut en temps de la República. Grups de pressió prou poderosos desitjaven que silenciàs la part de culpa que alguns sectors acomodats tengueren en el desgavell que amenaçava portar-nos a una Revolució de tipus bolxevic. José Antonio Primo de Rivera estava amb els obrers. Volia feina per a tothom, una Espanya sense les divisions provocades per la lluita de classes que predicaven els marxistes. Però també volia una Espanya lliure de l’egoisme salvatge dels rics.

De seguida em vaig adonar que molts eren joseantonianos perquè el fundador era el gran Ausente. Els oportunistes sabien que la nostra Revolución Naciona-Sindicalista anava quedant abandonada, oblidada a les golfes del nou estat, útil tan sols per emprar en els discursos, en els articles de premsa. Però ningú no la volia portar a la pràctica. S’apuntaven a Falange per treure profit, per enriquir-se. Els molestaven les idees, la cultura.

Covard com sóc, tenia por de les meves responsabilitats futures si Franco arribava a perdre la guerra.

Va ser quan vaig començar a pensar que seria millor anar a viure a Bearn, amb els records del passat. Provar de retrobar l’antiga calma, aconseguir refugiar-nos en un indret on el ressò del que s’esdevenia arribàs esmorteït o no arribàs mai.

Maria Antònia hi estigué d’acord. Mai no em portava la contrària. Amatent, no sabia què fer per satisfer els meus capricis. Tal sols es mostrà preocupada per saber si, al poble, allunyat de tot el que fins aleshores havia estat el meu món, trobaria forces per a continuar escrivint.

El meu món? Em preguntava què podia quedar encara del meu petit univers. Ben poca cosa. Boirosos records. Figures evanescents que un dia, si podia trobar la calma necessària, hauria de plasmar en alguna novel•la de regust proustià. Com fer-ho per capturar per a la posteritat els petits instants de felicitat que ens han agombolat en la infantesa? Ho sabria fer? No ho sabia encara. Pensava que, si trobava la calma adient, podria escriure una obra de més envergadura que Mort de dama. Sempre vaig tenir confiança en les meves possibilitats literàries. Intuïa un univers interior que pugnava per a fer-se present.

Mai no vaig defallir. Ni en els moments dels atacs més durs de Miquel Ferrà.

El pensament de poder bastir la meva obra em donava forces. Potser és l’única il•lusió vertadera que he tengut en la vida: poder plasmar en unes novel•les els records que em feren ser com som. Escriure per servar la memòria de les persones estimades que ens han acompanyat en aquest peregrinar per la terra. I també, la gent absurda, els personatges ridículs que hem conegut. Tot forma part del material que empra l’escriptor per bastir el seu particular univers literari. Jo sempre he escrit en contra del desfasat costumisme. M’he declarat aferrissat enemic dels autors de poca volada entestats a voler reflectir la realitat que els encercla. Quina contradicció! Què hauria pogut escriure si no hagués pouat en l’existència dels amics, coneguts, familiars que m’envoltaren? Si els investigadors literaris del futur analitzen a fons la meva obra solament hi trobaran informació, meticulosament transformada, de la meva personal i intransferible realitat.

Totes les meves novel•les són la fotografia autèntica del que he viscut. Talment un dietari de la meva existència. Manca d’imaginació, pocs elements de fabulació? No ho crec. Qui pot bastir un món especial a partir d’elements tan simples? No és aquí on es demostra la vàlua de l’escriptor?

Sovint torn al passat. Mir per la finestra de la cambra on escric i em veig a mi mateix, a Bearn, jugant amb na Coloma, el meu amor dels nou anys. La mare m’havia portat a l’antic casal familiar per provar de guarir una estranya malaltia que em tenia desmillorat. Sortosament no seguirem el tractament recomanat pel metge a base de llet i uns medicaments que em feien malbé l’estómac. Al costat de la dida vaig ser lliure. Sense seguir aquelles estranyes recomanacions vaig millorar de seguida. La natura lliure, les pinedes, la presència dels amics del poblet, la coneixença de Xim, el ferrer, que em deixava cavalcar les bèsties que li portaven a ferrar, formen part dels records més bells de la meva infantesa.

Com fer-ho per deixar de banda l’ambient enrarit de la guerra?

Era l’única obsessió que em dominava.

Tenia la sensació, cada vegada més punyent, que tot allò que estimava desapareixia a velocitat vertiginosa, talment com l’arena s’escola entre els dits de les mans quan n’agafes una grapada i obris la mà sobtadament. El matí del dinou de juliol el vaig pasar pels carrers de Palma. A primera hora, un poc després de la sortida del sol, vaig ensopegar amb Georges Bernanos que, alegre, anava amunt i avall amb la seva moto cercant Ives, el fill.

“Vet aquí el progrés”, vaig pensar de seguida que el vaig ullar. Les motos, els automòbils, la ràdio, els gramòfons, el cinema... Renou, l’infern que s’apropa a marxes forçades i que aviat acabarà amb tot el que era calma i tranquil•litat.

-L’has vist per algun indret? –em demanà, preocupat.

-No, no l’he vist d’ençà del dia que vengué a Bearn a demanar-me uns diners. No l’he tornat a veure. Potser en Miquel, que és a Capitania, sàpiga alguna cosa.

-Hi aniré de seguida –m’escometé abans de tornar a posar en marxa aquell giny infernal.

El vaig veure desaparèixer enmig d’un espès núvol de fum en direcció a la Seu.

Abans, emperò, sorneguer, en veure’m ben mudat, digué:

-Pots anar alerta, Salvador. Vas sense distintiu que et t’assenyali com a partidari de Goded. Qualsevol patrulla de militars o falangistes et pot pegar un tret pensant que ets al carrer per lluitar contra nosaltres. A Santa Eulàlia hi ha morts. Vés viu. Això no és un joc. Aquesta vegada és a tot o res.

“A tot o res”, el que sempre havia defensat Bernanos. La necessitat d’aturar l’avenç de l’esquerra, del marxisme fos com fos.

Desaparegué de la meva presència tan aviat com havia comparegut. El darrer que vaig veure era que s’acomiadava de mi, agitant la mà, des de la distància.

Bernanos el dinou de juliol del trenta-sis! Com podia manar aquella màquina infernal amb una sola mà? Em va fer la salutació romana, rient, feliç d’haver pogut veure amb els propis ulls el començament del terratrèmol que tant havia somniat.

Quan vaig arribar a Santa Eulàlia hi havia una gentada. Grups excitats de falangistes envoltaven el cadàver de Joan Barbarà, un conegut falangista que jeia, ja sense vida, enmig del carrer.

Hi havia nervis arreu. Uns al•lots molts joves que portaven fusells més grans que ells mateixos em demanaren de mala manera la documentació i m’aconsellaren que desaparegués d’aquells indrets.

-Vostè és dels nostres, ja ho sabem. El coneixem pels articles a la premsa, sempre contra l’esquerra –digueren en el moment de retornar-me els documents. Que el coneguem nosaltres no vol dir que els altres companys el coneguin. Marxi de seguida a casa seva. És el millor que pot fer.

Per primera vegada en la meva vida havia vist córrer la sang pels carrers de Palma. El rictus, gèlid, de la Mort, en el rostre d’aquell jove milicià estès prop de Cort m’impactà com un cop de puny.

Mirava els rierols de sang damunt les llambordes de la plaça. Talment un quadre abstracte. Com la pintura moderna, els burots que no m’agraden i que els entesos volen que considerem “art”.

El matí es presentava tèrbol, desconegut. Ocells sinistres planaven dins l’ambient. Vaig pensar que hauria de parlar amb el meu germà Miquel i amb Zayas, demanar consell sobre el que havíem de fer en circumstàncies tan especials. Era qüestió d’aconseguir un distintiu o desaparèixer fins que la situació restàs controlada. Si els militars eren expeditius, i els canons i metralladores que portaven les unitats revoltades així ho feien pensar, potser a l’horabaixa podríem continuar la tertúlia literària al cafè Alhambra o en el Lena’s bar.

Mai no hauria imaginat que la guerra duraria tres anys llarguíssims.

La Revolució que volíem naixia amb sang. Zayas ho havia insinuat feia temps, fent burla d’una màxima d’Engels. Em mostrà una pàgina de El Obrero Balear, portaveu dels socialistes, on hi havia un article sobre la violència. Rient, m’apropà el diari, amb una misteriosa expressió de felicitat al rostre, una expressió que en aquell moment no vaig entendre.

-Mira el que diuen els socialistes de la violència.

-I què diuen? -li vaig demanar sense mostrar-me gaire interessat per la qüestió.

-Llig, llig aquesta frase. Engels afirma que “la violència és la comare de la història”.

-Sang per a fer néixer un nou món? –vaig inquirir, pensant en altres coses.

-Exacte, Salvador. I això serà el que passarà aviat a Mallorca i per tota Espanya. Un riu de sang que purificarà el país de la putrefacció republicana.

En aquell moment no li vaig fer cas. “Desvarieja”, vaig pensar. Però sentint els trets pels carrers de Palma, veient els soldats situant els canons i les metralladores en els indrets estratègics de la ciutat, havent contemplat el cadàver de Joan Barbarà envoltat per un munt de mosques, vaig copsar el sentit de les paraules de Zayas quan em parlava de la violència.

El temps corria a una velocitat vertiginosa.

Com si fóssim els protagonistes d’una pel•lícula projectada de forma accelerada.

El divuit de juliol, a les set de la tarda, els tres germans Orlan érem a l’homenatge fet en honor de Georges Bernanos organitzat a l’Ateneo. En aquells moments Bernanos era dels “nostres” i, a més a més, un bon amic. El Gran Hotel era ple de gom a gom. Feia poc que l’Acadèmia Francesa havia concedit un important guardó al seu Journal d’un curé de campagne. Hi havia gent de totes les tendències ja que, malgrat la fama de conservador que tenia Bernanos, ningú no ignorava que era un dels autors francesos més importants.

Els terratrèmols de la guerra! Qui hauria dit que en vint-i-quatre hores els assistents al sopar de Bernanos quedarien dividits en dues parts irreconciliables?

Ni jo mateix ho hauria pogut imaginar! No ho hauria cregut. Molts dels que reien al meu costat en aquella nit del divuit de juliol, alguns dels qui alçaven la copa de xampany en el Gran Hotel, desapareixerien engolits per la violència incontrolada dels primers mesos de la guerra. De les rialles i els àpats, de la brillantor de les sales endomassades i el poder institucional anirien a parar als grillons, a morir a les cunetes de les carreteres, davant les parets dels cementiris. Un canvi sobtat i radical en unes hores!

Record que, després de l’homenatge, vaig marxar a Bearn, on solia passar uns dies d’esbarjo. Altres assistents anaren a celebrar l’esdeveniment a casa del cònsol francès. Un dia, passat molt de temps d’ençà de l’esclat del Moviment, el poeta Guillem Colom em digué que aquella vetllada a casa del cònsol no durà gaire. Els telèfons començaren a sonar i tothom marxà a la desbandada. Havia començat la sublevació militar.

La nit de l’homenatge a Bernanos, mentre sopàvem, escoltant les intervencions dels que retien homenatge a l’escriptor i amic, en Miquel em digué que no davallàs a Palma el dinou. Quan li vaig demanar si començava la sublevació, em va fer que sí amb el cap, mirant a dreta i esquerra, amb certa prevenció. Després, en veu baixa, afegí que ja em diria el que havia de fer. La meva presència no era necessària en els primers moments.

No li vaig fer gaire cas.

Pensava que tants d’anys de conspiracions, de reunions secretes, d’ordir l’enfonsament de la República fins a altes hores de la nit, l’havien trastornat una mica. Tenia por que emmalaltís. “No hauria de tornar boig”, vaig pensar, preocupat.

Quan al matí del dinou arribaren a Bearn les primeres informacions dient que les tropes ja eren al carrer, vaig davallar a Palma. De seguida, en trobar els primers controls de soldats i milicians vaig copsar que la sublevació era seriosa. De les paraules s’havia passat als fets.

-No s’esdevendrà res més -vaig pensar en veure que els soldats instal•laven els canons a la plaça d’Espanya. En unes hores els militars controlaran la situació i res no haurà passat. Suspensió dels partits polítics durant uns mesos, dissolució del Parlament i al cap d’uns anys tornar a començar.

Com de costum quan analitzava la situació política, em vaig equivocar. La sublevació militar no seria una sanjurjada més, un aixecament resolt en un parell d’hores.

Anar a viure a Bearn podia significar trobar la calma adient per replantejar aspectes essencials de la meva existència. Mort de dama havia significat un relatiu èxit malgrat el petit escàndol dels llibres llançats a la mar. Un llibre que em va costar l’enemistat del món de la cultura mallorquina. Jo ja tenia enllestida Mme. Dillon. Havia sortit en forma de capítols a Brisas. Però... podria publicar-la sencera? Què faria la censura? No ho tenia clar. Els temps havien mudat de forma irremeiable i en la nova situació, els censors llegien amb lupa. Desapercebuda abans del Moviment no volia dir que ara passàs el mateix. La història d’una relació amorosa una mica complicada, una lleugera crítica a l’estament eclesiàstic, podrien ser considerats temes perillosos. Malgrat el carnet de Falange podria ser processat. Calia anar viu. Si la burocràcia judicial et queia al damunt et podies veure involucrat en una espiral de problemes que se sabia com començaven però mai com podien acabar.

A pesar de les notícies sobre misterioses desaparicions i morts trobats a les carreteres, el cert és que després de la derrota roja a Portocristo, els mallorquins començàrem a gaudir d’una pau i una tranquil•litat paradisíaca. Bearn era una vertadera Arcàdia feliç. Palma havia estat pacificada en unes setmanes. La retirada de l’expedició de Bayo contribuïa a normalitzar la situació. Una “normalitat” ben especial, evidentment. Tot era militaritzat, les requises eren constants, el control de militars i falangistes s’havia fet absolut i la gent ja sabia que era qüestió de callar i fer bondat.

L’ordre regnava arreu.

Vaig riure interiorment. “Les al•lotes i els jovenots dels sindicats ja no em faran jutipiris quan passin davant les finestres de l’Alhambra. Els Primers de Maig republicans s’han acabat per molts d’anys”.

Em preguntava on seria ara aquella generació de ferotges anticlericals, de marxistes uniformats que desfilaven alçant el puny, cantant “La Internacional”. Tancats a la presó? A Can Mir, en el vaixell Jaime I? Detinguts al castell de Bellver o al fortí d’Illetes?

Res no és perdurable. Gaudiren d’uns anys de disbauxa anarquista. Però el somni del paradís damunt la terra s’havia esvanit, com el sucre que es fon dins la tassa de cafè.

De tant en tant sorgia de dins meu una por estranya, però ben real, a les conseqüències d'un inesperat canvi en la situació si els republicans aconseguien redreçar la marxa de la guerra. Va ser una sensació punyent que no deixà de mortificar-me durant els tres anys que durà aquella trista història. Una sensació que disminuïa dia a dia a mesura que s’anava constatant que la República, exceptuant els èxits efímers de Guadalajara i Terol, no aixecava el cap.

Les derrotes de l'exèrcit republicà, la pèrdua del Nord, la conquesta de Màlaga, la victòria de Franco a l’Ebre amb la incorporació de Catalunya a la zona nacional, l’ajut incondicional de Hitler i Mussolini a la nostra causa, tot això em va fer entendre que els rojos perdrien la guerra de forma irreversible.

Franco tengué una visió més clara de la importància de la unitat per vèncer els contraris. El decret d´unificació, l’ordre d’ajuntar carlistes, monàrquics i falangistes en un sol partit va ser un encert i ajudà moltíssim a la victòria.

Bearn, marxar al casal amb un grapat de llibres i els quaderns per a escriure era un somni que no em deixava ni de dia ni de nit. Seria possible deixar enrere les tertúlies a l’Alhambra amb Zayas, Mateu Palmer, Tamarit, Zaforteza?

Volia fugir de Palma fos com fos. La dèria d’escriure em dominava. Volia trobar un lloc segur, un refugi per a començar a pensar amb calma.

Reorganitzar la meva vida i la meva obra literària.

Ho aconseguiria?

Encara no ho sabia. Però el casament amb Maria Antònia indicava que anava trobant el camí.