Miquel López Crespí - Memòria històrica

El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

La conversió de Sant Pau

El Formentor era com la cabina de comandament d’un gran transatlàntic. Quan Zayas havia acabat de berenar, arribava Tamarit, el jutge instructor del procés a Emili Darder. El veies portant tota la paperassa del dia, els casos judicials que havia estudiat durant la nit i que portava dins una vella cartera de cuiro. L’assistent s’asseia a la taula del costat, atent a qualsevol suggeriment que li pogués fer el coronell. Més d’una vegada vaig pensar que terrible havia de ser tenir el nom escrit en un dels papers que portava Tamarit! Era per posar-se a tremolar. Moments abans de pujar a Capitania el veia fent creus amb un llapis vermell a unes llistes que estudiava amb deteniment. Mentre feia les creus bevia el cafè, pausadament, amb calma. A través del germà Miquel sabia que eren les llistes dels detinguts al vaixell Jaime I, a la presó de les Estacions, al castell de Bellver, al fortí d’Illetes. Mai vaig gosar demanar-li el significat concret de la creu que posava al costat de determinats noms. Imaginar la mirada que m’hauria pogut llançar em feia oblidar pensament tan temerari. Però no havies de ser gaire intel•ligent per imaginar el significat dels signes, veient com entraven i sortien al cafè Francesc Barrado, el Comte Rossi i altres comandaments dels Dragones de la Muerte.

Amb el coronell Ricardo F. de Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder i els altres inculpats en el cop d’estat comunista que es preparava pel juliol del trenta-sis, havia coincidit en el bar Formentor, en el passeig del Born. Un cafè on, amb l’Alhambra i el Lena’s bar, anàvem a petar la conversa en aquelles interminables tertúlies del temps de la guerra. Eren els bars on Georges Bernanos escrigué alguns dels seus millors llibres.

El record com si fos ara mateix. Quan jo arribava el trobava sempre envoltat per un munt de fulls escrits que, sovint, li quien al terra i els amics els havíem de recollir i tornar a posar damunt la taula.

Aquella tauleta de marbre blanc era sempre curulla de cendrers plens de llosques, tassons de cafè a mig consumir, diaris espanyols i francesos. Bernanos tenia el mal costum de fer servir les tasses del cafè com a cendrers.

Aleshores, era molt abans de la fugida a París i de la publicació de Les Grandes cimentières sous la lune, la nostra amistat era prou ferma per a intercanviar confidències i gaudir de llarguíssimes converses literàries i polítiques. Ives, un dels fills de la nombrosa prole de l’escriptor, ja era un actiu militant de Falange, i la casa de Bernanos, al Terreno, esdevengué un indret prou conegut per a les reunions dels seguidors de les idees de José Antonio Primo de Rivera. A Mallorca tothom sabia que era un intel•lectual de dretes i per això sempre tengué amics i coneguts, gent que li donà suport. Alfonso de Zayas va ser qui més li va fer costat. Bernanos tenia més amics que Salvador Orlan. A mi els regionalistes no em podien veure. Sempre m’havien ignorat i tractat com si tengués la pesta. En el seu cas era tot el contrari. Jo mateix em vaig sorprendre moltes vegades de veure'l comparèixer pel Formentor acompanyat per Guillem Colom, Josep Sureda Blanes, Rosario Reina... Els tertulians més assidus eren Ferrari Billoch, Zayas, el meu germà Miquel. Curiosa mescla d’espanyolistes i catalanistes, podrien haver dit els col•laboradors de la revista La Nostra Terra.

Què era el que ens unia, quines circumstàncies feien possible aquella mena de convivència educada? L’amor a les tradicions, les nostres comunes arrels cristianes front al marxisme. Amb els anys, amb els desastres que va portar la República, la divisió entre dreta i esquerra es va fer molt forta. Persones que havien estat amigues durant un munt d’anys deixaren de saludar-se. Hi havia honroses excepcions. No tothom era tan amable, tan bona persona com Emili Darder. Amb ell mai no vaig tenir cap problema. En cap moment m’atacà ni per escrit ni de paraula. Era un autèntic senyor. Jo no estava d’acord amb les seves utòpiques idees de salvar la humanitat mitjançant l’ensenyament. “La cultura, els llibres, les escoles, deslliuraran l’home de la ignorància”, deia sempre que els trobaves amb els opuscles sobre la sanitat sota el braç. Il•lús, creia en la bondat innata dels homes. No s’adonava de la maldat existent en aquesta terra.

Mai no hauria imaginat que Bernanos marxàs de Mallorca de la forma tan sobtada com ho va fer. No va avisar ningú. No s’acomiadà dels amics. Un misteri, tot plegat. El vaig conèixer quan enllestia el Journal d’un curé de campagne i la Nouvelle histoire de Mouchette. Bernanos vivia intensament la literatura i la política. No pensava en res més. Record que quan m’asseia al seu costat el primer que feia era llegir-me el que havia escrit i, expectant, amb el rostre reflectint una forta tensió nerviosa, em mirava fixament per a saber, abans que començàs a parlar, quina era la meva opinió. Em deia que volia arribar a la fondària de l’ànima, despullar l’home de les màscares que li proporciona la societat.

-M’agrada el que escrius –li deia, per animar-lo. Però trob que hauries d’aprendre a retallar una mica el riu d’idees que vols expressar. Sovint comences bé un capítol. Les idees són clares. Has dit el que volies en una pàgina. Tot perfecte. Però, després, no et saps contenir. És com si volguessis explicar la història del món en el capítol d’una novel•la. Confons l’assaig amb la literatura, la poesia amb la novel•la. Com si t’haguessin emborratxat. Talment l’escriptor, en aquest cas tu mateix, hagués perdut el fil de la narració i ja no sapigués quin era el fil conductor del relat.

Em mirava estranyat, badant els ulls, sense saber què contestar en un primer moment. Després es recuperava. Demanava un altre cafè amb llet segur que jo l’hi pagaria i, acaronant les quartilles que havia escrit em deia, amb veu pausada i tranquil•la:

-Salvador, tens raó. A vegades em dispers massa. Hauria d’aprendre a economitzar paraules, a escriure d’una manera més sintètica.

Aleshores parlàvem de Mort de dama.

- Si pogués escriure com ho feres a la teva novel•la! Cercar la frase justa. Saber acabar un diàleg quan pertoca. Aturar les descripcions del paisatge i de les persones en el moment adient. Quin sentit té escriure un munt de pàgines descrivint com és el poble, la plaça, la serralada, quan el que jo vull és que el lector conegui a fons el pensament, l’ànima dels meus personatges?

Li portava la contrària. No estava d’acord amb les valoracions que feia de Mort de dama. En aquells moments i, sobretot, després dels problemes que m’havia causat la novel•la, jo no estava tan segur del valor del meu primer experiment literari. No sé si l’hauria publicada mai a no ser pel suport de Gabriel Alomar. Sempre he pensat que l’encoratjament que em donava l’insigne republicà no ho era tant per la validesa literària de l’obra com per la necessitat que Alomar tenia de venjar-se de les malifetes que li havien fet alguns membres de l’Escola Mallorquina. Li deien “el dimoni del barri de la Seu”. Havia patit molt abans que jo els comentaris denigradors de persones que no podien arribar a copsar mai la vàlua del que denigraven. Vaig ser un instrument de Gabriel Alomar per a fustigar l’endarrerit i ranci ambient provincià del moment? Mort de dama era una obra tan valuosa com ara diuen els crítics, els especialistes en la nostra literatura? Ho arribaré a saber mai? Quan en vaig fer la primera redacció era un jovenet de vint-i-quatre anys. Va ser un entreteniment. No volia atacar ningú. Desitjava riure una estona a costa de les poesies de Maria Antònia Salvà, l’Aina Cohen de la novel•la. Després vaig anar ampliant anècdotes i argument. Va ser com escriure un dietari en forma de novel•la. Un dietari satíric, evidentment. Posteriorment vaig afegir algunes històries divertides que feien referència a l’Ateneo i La Nostra Terra, dos grups culturals enfrontats. Era un món que desaparegué amb la guerra.

Amb el temps, la novel•la s’anà allargant. Sempre m’ha passat el mateix. Començ una novel•la. Pens que serà una obreta curta. Cent pàgines. I, sense adonar-me’n, els personatges cobren vida pròpia i demanen més espai, més pàgines. Són insaciables! És con tenir infants petits. Volen menjar, fer-se grans, exigeixen roba, escola, alimentació, viatges, joguines...

Finalment vaig haver d’aturar la redacció. El llibre amenaçava a ampliar-se fins a l’infinit. Incorporava vivències de la família, records de la infantesa, retrats caricaturitzats de les amistats, dels veïns. Tot de fantasmes que entretenien l’autor però que no agradaren gens a la societat de l’època. Tothom creia que es reconeixia en els personatges i situacions que hi eren narrades. L’aristocràcia mallorquina pensava que la deixava malament. Els propietaris i redactors de El Correo de Mallorca es van descobrir en El Adalid de la novel•la.

Diuen que els enrabiats en cremaren alguns exemplars i d’altres foren llançats a la mar, en el port, davant l’Almudaina.

Jo no ho vaig veure amb els meus ulls. Era el que comentaven les males llengües. Però tampoc no vull donar-hi més voltes. El vaig escriure com en un somni, portat per la follia creativa. Les amables paraules que em dedicà Gabriel Alomar foren suficients per a decidir-me a la publicació.

No podia entendre l’admiració de Bernanos per aquell primerenc experiment literari que havia enllestit com a entreteniment. Un experiment cínic i irònic. Amb els anys he anat copsant els defectes que tenia. Potser havia forçat massa la caricatura, criticat en excés la societat mallorquina del moment. Havia estat la influència de Valle Inclán que, sense quasi adonar-me’n, em va fer bastir un univers de personatges estrafolaris, cursis, tallats en el marbre de la imaginació de forma ruda, sense gaire preocupacions estilístiques? Com era possible que a Bernanos li agradàs l’esquematisme costumista?

Jo sabia que podia escriure novel•les millors que Mort de dama i que aquella història, tan admirada pels uns i atacada pels altres, només era l’inici de la meva carrera literària.

Vaig dir a Bernanos que era massa amable amb les meves provatures. Abans de la publicació de Les grans cimetières sous la lune era jo que el considerava un creador de situacions literàries ben aconseguides. Un autor que sabia treure a la llum la fondària, les vertaderes contradiccions de les persones. Potser divagués més del que convenia. En alguna ocasió es perdia per les bardisses. Però malgrat aquests defectes, tenia el meu respecte. Considerava que la humanitat que poblava les pàgines de les novel•les que escrivia eren éssers humans de carn i os. Els meus protagonistes, ben al contrari, eren persones de cartró-pedra, esquemes del que haurien haver estat per ser creïbles

Amb Bernanos, setmanes abans de marxar de Mallorca, solíem coincidir en moltes de les anàlisis que fèiem sobre la situació cultural europea, la decadència de les democràcies parlamentàries, la necessitat que tenia la civilització occidental de redreçar l’estat de prostració que patia, aquella nefasta herència de l’infantilisme idealista de Rousseau. Mancat de recursos econòmics, si el convidaves a un cafè o deies al cambrer que li servís un entrepà de pernil, era l’home més feliç del món i podia romandre hores i més hores escrivint sense aturar.

Sempre vaig pensar que aquella fugida de casa seva vers els acollidors bars del centre de Palma era producte del desgavell familiar, dels problemes que tenia per mantenir una família tan nombrosa sense quasi recursos econòmics. Ens estranyava la seva capacitat per a la supervivència. Subsistir quasi sense diners, amb aquella prole tan nombrosa? Com ho aconseguia? La necessitat econòmica com a motor per a la creació literària. Georges Bernanos era l’exemple típic de l’escriptor professional, del personatge que necessita omplir cinc, deu pàgines cada dia per a poder pagar el lloguer del pis on viu, el menjar de l’esposa i els infants.

Si m’hagués trobat en la seva situació no podria haver escrit ni una retxa! Jo necessitava les condicions d’un aristòcrata del XVIII francès. No pensar mai en l’economia familiar, tenir un parell de criats a l’abast, viure, a ser possible, en un vell casalot pairal on no arribàs el soroll del carrer. El tic-tac del rellotge de paret, el miolar dels moixos asseguts en el vellutat sofà de la cambra on escric. Condicions indispensables per a poder començar la jornada literària del dia.

Fins i tot fer de metge em dificultava la creació. Un metge sense vocació. Vaig acabar la carrera per obligació. El pare i la mare restaven preocupats pel meu futur. Si hagués volgut estudiar de militar, com els germans! O, almanco, anar al seminari, fer de sacerdot. Militar o sacerdot. El pare no veia cap altra alternativa per al meu futur. Estudiar medicina va ser una sortida per sortir del pas.

Però jo sempre m’he sentit escriptor.

Per això em volia casar amb una milionària. Eleonor Saccket, qui fos. M’era ben igual. Trobar diners i calma per a bastir la meva obra sense haver de dependre de les col•laboracions als diaris, com Bernanos, sense haver d’estar forçat a fer una novel•la cada any.

Li pagava el berenar i un cafè amb llet. M’ho agraïa amb la mirada. Con els cans agraeixen el pa que els llança l’amo. A vegades el xapava i en guardava un bocí a la butxaca de l’americana.

-Ho guardaré per a les nines –deia, una mica empegueït d’haver de confessar la seva vertadera situació econòmica.

Jo feia com si no el veiés. Com si no m’importàs.

Feia pena.

Un gran escriptor, veure’s obligat a sobreviure d’aquella manera! I això que li havien donat alguns dels premis més importants de França!

-Molts de premis, però pocs diners –solia dir-me, quan comentàvem els seus èxits literaris. Les persones no poden viure solament dels honors que els puguin ser concedits. Necessit diners en efectiu per pagar la casa, portar menjar als fills.

El Formentor era com la cabina de comandament d’un gran transatlàntic. Quan Zayas havia acabat de berenar, arribava Tamarit, el jutge instructor del procés a Emili Darder. El veies portant tota la paperassa del dia, els casos judicials que havia estudiat durant la nit i que portava dins una vella cartera de cuiro. L’assistent s’asseia a la taula del costat, atent a qualsevol suggeriment que li pogués fer el coronell. Més d’una vegada vaig pensar que terrible havia de ser tenir el nom escrit en un dels papers que portava Tamarit! Era per posar-se a tremolar. Moments abans de pujar a Capitania el veia fent creus amb un llapis vermell a unes llistes que estudiava amb deteniment. Mentre feia les creus bevia el cafè, pausadament, amb calma. A través del germà Miquel sabia que eren les llistes dels detinguts al vaixell Jaime I, a la presó de les Estacions, al castell de Bellver, al fortí d’Illetes. Mai vaig gosar demanar-li el significat concret de la creu que posava al costat de determinats noms. Imaginar la mirada que m’hauria pogut llançar em feia oblidar pensament tan temerari. Però no havies de ser gaire intel•ligent per imaginar el significat dels signes, veient com entraven i sortien al cafè Francesc Barrado, el Comte Rossi i altres comandaments dels Dragones de la Muerte.

No podia deixar de mirar el llapis vermell. El coronell es concentrava a l’hora de posar la creueta al costat d’un nom. Abans de fer el signe fatídic bevia un glop de cafè. A vegades demanava un conyac. No sempre. Però quan tenia al davant moltes llistes sí que, aixecant la mà, feia venir el cambrer i demanava una copa. Mirant els gests d’aquella mà podies imaginar la ploma de Robespierre fent el mateix a París, en el noranta-tres. O Lenin, a Moscou, enviant els aristòcrates i militars tsaristes a la Lubianka. Amb la diferència que aquí eren els utopistes, els quatre desgraciats que volien canviar el món, els que desapareixien engolits per les tenebres de la nit, mentre que a París i Moscou era la confiada noblesa que, denunciada pels criats, era enviada a la guillotina i als soterranis de les presons comunistes. Però les nits del París revolucionari o del Moscou roig devien ser iguals que aquestes de juliol del trenta-sis, a Palma.

El poder dels homes és paorós quan tenen un llapis a les mans i poden posar una creu al costat del teu nom!

Tamarit em tractà sempre molt cortesament, fins i tot després de la polèmica sobre si convenia exiliar o no els signants de la Resposta als Catalans. Era el temps en què vaig haver d’escriure en defensa del cercle d’amics de Miquel Ferrà, de Guillem Colom, de Francesc de B. Moll. Qui sap! Potser havíem estat massa durs amb els regionalistes. Demanar que els perdonassin era urgent, summament necessari, vistes les circumstàncies. Ho vaig fer i no me’n penedesc. Ells s’haurien comportat de la mateixa manera? No ho sé. M’odiaven a mort. No em podien veure. Per a ells, jo era un traïdor a Mallorca, un cursi sense gaire formació, un senyoret que anava d’estrangeres, que no apreciava els autors mallorquins, la cultura catalana.

Al matí, quan els al•lots del sabater veien que tancava la porta de casa per anar al despatx, aixecaven el puny i em feien signes indicant que em volien tallar el cap. Els quatre esquerrans del bar Amanecer feien el despistat, rient entre ells. Sé que després d’aquestes malifetes donaven caramels a l’al•lotea.

Tamarit, que aleshores havia iniciat la instrucció del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Ignasi Ferretjans, Antoni Mateu, Jaume Rosselló, Jaume García i Antoni M. Ques, volia enviar els signants de la Resposta als Catalans fora de l’illa. Altres, encara més primitius, volien acabar de rel amb els que escrivien en mallorquí. Estàvem en guerra contra el separatisme i els instructors i fiscals dels processos judicials no miraven gens prim. Sovint pensava si seria citat a declarar per haver escrit Mort de dama!

En aquells dies, la vida d’una persona depenia d’un fil, del caprici d’algú que no coneixies però havia enviat un informe en contra teva a les autoritats. Capitania havia publicat un ban dient que no s’acceptaven ni serien tengudes en compte les denúncies anònimes. Només es deia per quedar bé. Se sabia de casos d’innocents desapareguts per una d’aquestes denúncies. Alguns falangistes prenien les delacions per proves acusatòries i, sense pensar-ho més de dues vegades, anaven a cercar el denunciat.

En llegir els articles del coronell em vaig adonar del perill que corrien els regionalistes. Va ser quan vaig escriure el famós article, “Exclusions, no. La remisión de las culpas”. Un escrit que salvà molts col•laboradors de La Nostra Terra d’un destí incert. Crec que va ser publicat en el moment oportú. Provava de fer-li veure que la majoria dels signants de la Resposta ja s’havien penedit. Li suggeria que millor encaminar la qüestió vers una senzilla “remissió de culpes”. La majoria eren de dretes, ben igual que nosaltres. Ja havien demanat l’entrada a Falange.

El coronell era mal de convèncer. Parlava d’”esperits tebis, dels dèbils d’esperit”. I, quan en temps de guerra, un militar pensa que ets un “esperit dèbil”, el que pensa de veritat és que ets un traïdor. Els signants de la Resposta als Catalans eren considerats possibles traïdors, aliats de la Generalitat de Catalunya, el govern que enviava avions per matar mallorquins.

La situació esdevenia extremadament perillosa per als que s’havien destacat en la defensa del catalanisme. Podien pagar car un viatge a Barcelona, un article al diari, ser membre d’alguna associació cultural de signe regionalista.

Tot era investigat i servia per anar ampliant els expedients que eficients secretàries de Falange anaven elaborant en vistes de possibles processos.

En el meu article reconeixia que, en efecte, i amb això coincidia amb Tamarit, alguns havien estat tebis, errats, sense saber el que s’esdevenia a Espanya, quin era el sentit de l’acció redemptora del general Franco. Però calia recordar que uns altres agafaren el fusell en els primers dies de la invasió catalanista i eren al nostre costat en els fronts de batalla de Portocristo i Son Servera. Com havíem d’exiliar aquells que demanaven l’entrada a Falange, els que, des dels primers moments, penedits per haver signat la Resposta als Catalans, ens havien demanat perdó i podien ser vists, ferms, decidits en primera línia de combat contra el separatisme?

Si havien demostrat el seu penediment... per quins motius els hauríem de castigar? Pensava que podien col•laborar en els nostres diaris parlant de qüestions intranscendents. Quin perill podia haver-hi una vegada que havien claudicat públicament? No els delien els versets a les floretes, als ametllers, a les cales de Mallorca... No era un exemple de lleial col•laboració amb la causa la feina de Llorenç Riber? I la de Joan Estelrich, que treballava per a nosaltres, i de forma summament eficaç, des de París?

Sense la feinada de Joan Estelrich, els contactes que tenia amb les revistes catòliques i el món periodístic de la dreta francesa... hauria estat possible contrarestar el que escrivia Bernanos, el mal que havia fet el llibre Les grands cimetières sous la lune?

Tamarit no em volia escoltar. Era un home d’idees fixes. Em va contestar dient que no creia en “conversions fetes en vint-i-quatre hores”. Li vaig haver de recordar la conversió més famosa del cristianisme: la de Sant Pau.