Miquel López Crespí - Memòria històrica

Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra l’engranatge criminal falangista d’aquell juliol del 36 quan a Mallorca l’escriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). D’entrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de l’autor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat – l’esmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de l’univers literari de l’escriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961). (Patrícia Font)

Revista Benzina - Una arcàdia feliç

Per Patrícia Font

Tanmateix eixordadora. És la inquietud dels migdies d’estiu a la platja –sense construir- amb tot d’insectes que criden (?), torrats al sol, sota tones de llum. Potser aquesta primera reflexió només és comprensible per a les poblacions de més de mil habitants. El silenci humà d’aquests migdies comparat amb el parlar continu de les ciutats és l’intent nostre per resumir un instant d’emoció, allò que aquells que som de ciutat busquem quan sortim fora. I no ho trobem. La naturalesa somiada de la natura. Aquell alleujament bucòlic. Però la natura no és innocent. És un lloc infernal. És “una celebració constant de l’assassinat” (W. Herzog, director de cinema), un camp de batalla.

Un referent bucòlic per parlar de la guerra civil? Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra l’engranatge criminal falangista d’aquell juliol del 36 quan a Mallorca l’escriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). D’entrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de l’autor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat – l’esmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de l’univers literari de l’escriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961).

El retrat de Salvador se’ns presenta sobre tres eixos. Primer: la ràbia envers les crítiques dels companys escriptors “autors de poca volada”. Una endogàmia hermètica i servil. No es tracta d’un sentiment de venjança sinó d’un despit intel·lectual cap a allò que tant s’estima –la literatura- però que no és correspost pel professionalisme mediocre. Segon: la República, “el triomf democràtic de la vulgaritat i l’absurd” confrontat als anys previs, de tertúlies amb aires aristocràtics i amors de dones estrangeres. I tercer: el pas del temps que allunya la infantesa. Tot plegat davant un futur sense descendència que provoca l’obsessió de mirar enrere.

Mirar enrere la recerca del temps perdut. M.Proust. Referent de Llorenç Villalonga i que López Crespí sap utilitzar en la construcció de la narració, a través de quinze capítols i dues línies temporals de diferent mesura: una abasta la presència a Mallorca de l’escriptor G.Bernanos i la fugida amb l’esclat de la guerra. Una segona ens fa mirar la fugida d’Orlan/Villalonga a Bearn després que el Movimiento volgués utilitzar l’escriptor com a testimoni per executar els intel·lectuals republicans.

“El silenci més absolut és la nostra resposta en aquest dia que ja s’ha perdut en la fondària dels calendaris” Una arcàdia feliç té l’habilitat gairebé matemàtica de convertir la línia recta del temps en un cercle. Un cercle que de tant recorre’l provoca una força centrífuga i engolidora. López Crespí té el mèrit de saber empastifar aquell record bucòlic del passat, de saber embrutar la melangia típica del record amb el pes de la culpa, amb la sang de la guerra perquè al final, la naturalesa somianda dels records sigui, en essència, un malson i allò que es rememora sigui, en part, inexistent.

Revista Benzina, 31 Març de 2011

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)

Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010

Per Miquel López Crespí, escriptor

Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Consell de guerra – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Ara no érem res. Volien convertir-nos en deixalles humanes. Ningú no era fora de perill. L’oncle Joan romania en llibertat per pura casualitat. Com la mare i la padrina. Ben igual que jo mateixa. Amics de tota la vida deixaren de saludar-nos. Sabíem que alguns cosins llunyans, per quedar bé amb els falangistes, feien declaracions en contra nostra. Ens acusaven de crims inimaginables: participació en mítings, aferrades de cartells, repartició de revistes esquerranes... Què fer enmig del terror? Obscur reialme del punyal i la bala. Mataven el pare i el fill perquè eren del sindicat. Tampoc no tenien cap mirament a portar als murs del cementiri la dona, els germans. Si hi havia fills petits els portaven a la inclusa. Mitjançant notaris i advocats del Moviment, els donaven a senyorassos amb diners que no en podien tenir. (Miquel López Crespí)

A qui demanar ajuda per salvar el pare i n’Andreu, el meu company?

Ara no érem res. Volien convertir-nos en deixalles humanes. Ningú no era fora de perill. L’oncle Joan romania en llibertat per pura casualitat. Com la mare i la padrina. Ben igual que jo mateixa. Amics de tota la vida deixaren de saludar-nos. Sabíem que alguns cosins llunyans, per quedar bé amb els falangistes, feien declaracions en contra nostra. Ens acusaven de crims inimaginables: participació en mítings, aferrades de cartells, repartició de revistes esquerranes... Què fer enmig del terror? Obscur reialme del punyal i la bala. Mataven el pare i el fill perquè eren del sindicat. Tampoc no tenien cap mirament a portar als murs del cementiri la dona, els germans. Si hi havia fills petits els portaven a la inclusa. Mitjançant notaris i advocats del Moviment, els donaven a senyorassos amb diners que no en podien tenir.

Als pobres els ho prenien tot: la vida, la llibertat, l’esperança.

Les noves autoritats, els aprofitats amb aquella situació tèrbola, gaudien de les cases i vehicles que incautaven. No sempre eren per convertir-los en locals de Falange. Fer-se amb l’hort, el negoci d’un afusellat, era el més normal. Ningú no gosava dir res. Quants dels sicaris d’en Marí Cerol no lluïen, orgullosos i prepotents, els rellotges i els anells de la joieria del pare?

Ara, les falangistes, després de les classes sobre la vida de José Antonio i los mártires de la Cruzada, sortien al carrer, davant el negoci familiar convertit en cau de serps i, assegudes a les nostres cadires, posaven els peus damunt els coixins brodats per la padrina.

La vida era talment un cercle de ferro, implacable, pugnant per escanyar-nos.

Què faria el tribunal militar amb aquell caramull de declaracions falses? L’acusació oficial era que el pare i n’Andreu eren participants actius d’un alçament armat contra el Moviment.

Tot era mentida.

Els trets que hi hagué al poble foren a conseqüència de l’intent dels carrabiners de defensar la legalitat. Uns homes valents que s’oposaren a les instruccions de lliurar les armes als autèntics rebels. El món a l’inrevés! Els defensors del govern eren acusats de conspiració! Ho afirmaven els provocadors, els que s’havien aixecat violentament contra la voluntat popular expressada lliurement a les eleccions de febrer.

Per a nosaltres, els carrabiners eren els herois que resistiren l’endemesa del dinou de juliol. Però el pare no va participar en la lluita que es desenvolupà a la caserna. Era a la joieria, feinejant amb els encàrrecs que tenia pendents. En sentir els aldarulls, n’Andreu partí cap a l’Ajuntament amb altres joves militants socialistes i comunistes. No dubtaren ni un moment: sabien que el seu deure era donar suport a la República. A la Casa de la Vila mai no existí cap magatzem d’armes, com afirmaren posteriorment els militars. Tan sols els llibres i els cartells de l’exposició sobre la història de Mallorca que s’havia d’inaugurar el mateix dinou de juliol! Res més. Un material que, pocs dies després, cremaren a la plaça Major enmig de l’alegria d’en Martí Cerol i els assidus del Círculo Mercantil.

Per quins motius el pare estava inclòs en el procés dels carrabiners? El meu nuvi tampoc no participà en la lluita pel control de la caserna. Quin pecat cometé n’Andreu per a ser acusat d’instar a la “rebel•lió roja”? Podien condemnar a mort un home pel simple fet de marxar uns dies a amagar-se al bosc? Els homes que fugiren cap a les muntanyes tenien por. Els falangistes mataren dos amics nostres al carrer, davant de casa seva, sense que els importàs gaire sentir els crits desesperats de la mare i els infants.

Què esperaven que fes n’Andreu? Asseure’s fins que venguéssin a matar-lo? Fugir uns dies amb la camiona era una forma de provar de salvar la pell en moments de perill. Crec que no va pensar res més.

Però en el sumari redactat pels militars tot es mesclava i confonia. Es bastia novament, com en tants casos semblants, la teoria de la conspiració bolxevic. Les escoles de la República, els centres de salut eren, en l’enfebrada imaginació dels seguidors de José Antonio, trampes parades pel Front Popular per agrupar la gent i propagar les pernicioses idees del col•lectivisme.

Els senyors de les possessions, els rendistes perdien l’alè, el rostre els tornava blanc en imaginar que podrien acabar anant al camp o la fàbrica com els pagesos i jornalers. El Círculo Mercantil era un indret prou conegut de conspiració antirepublicana. Els desenfeinats, els rics, els que vivien envoltats per un nombrós exèrcit de criats i criades, es passaven el dia criticant cada una de les lleis a favor dels treballadors que aprovava el Front Popular. Les eleccions, la llibertat política i sindical, el dret de vaga i manifestació esdevenien les eines que la xurma empraria per a implantar el comunisme a Mallorca. Pensaven que l’esquerra senyalava les cases dels més dretans amb un signe que indicava que eren perillosos. Trobaves beates i senyorassos mirant el portal, les parets. Tenien por a esdevenir obrers amb l’obligació de guanyar-se la vida fent feina. Va ser quan començaren a fer les llistes. Hi hagué nombroses reunions a la rectoria, al bar del Círculo, a les possessions dels voltants. Venien emissaris de Palma, cotxes misteriosos a altes hores de la nit. Enyoraven el dictador Miguel Primo de Rivera, malgrat que el consideraven massa tebi, un home amb bones intencions però que no va saber reprimir com pertocava la subversió. Maldaven contra el separatisme. Consideraven els defensors de la cultura catalana iguals o pitjors que els socialistes. Bastava llegir el que deia l’escriptor Llorenç Villalonga en el recull d’articles Centro! Es recomanaven el llibre malgrat que no l’entenguessin gaire, acostumats a veure solament les fotografies de Brisas i altres revistes semblants. Pel cambrer del Círculo sabíem les discussions que tenien. La majoria de socis no sabien que els treballadors, i fins i tot el barber que els afaitava i tallava els cabells, eren dels nostres.

Ens feia gràcia aquella por malaltissa al treball. Malgrat els luxes i les rendes, vivien enmig d’una excitació contínua. L’arribada d’un company o companya per dictar una conferència els exaltava. Un recital poètic a l’Ateneu, un concert de cançons populars de l’Orfeu era com obrir les portes a l’ignot. Una poesia podria convertir-se en una bandera roja, un decret de la Reforma Agrària! Imaginaven les terres repartides, els jornalers menjant a la taula senyorial. I les dones? Què passaria amb les filles que anaven a estudiar a Palma? Es parlava de l’amor lliure, del divorci com una eina de la maçoneria per a acabar amb el matrimoni, amb la família catòlica i el cristianisme.

En Carles, un cambrer de divuit anys que era soci de l’Ateneu en secret, ens vengué a explicar que alguns clients del Círculo anaven a fer pràctiques amb pistoles i escopetes a la garriga.

D’on sorgia tanta por a la llibertat, a les noves possibilitats que l’ensenyament públic oferia a les classes populars?

Per què el pànic als llibres, a la possibilitat de pensar la vida des d’una nova perspectiva?

N’Andreu deia que el verí que poblava l’ambient era creat pel clergat.

Tot el que discutien al Círculo era el que sempre predicaren des de la trona. Recordava les explicacions del pare i el padrí Rafel sobre les guerres carlistes del segle XIX. Els atacs dels apostòlics contra els governs liberals... no eren semblants al que deien ara sacerdots i periodistes de dretes com els germans Villalonga? D’ençà del triomf de les idees igualitàries i laiques de la Revolució francesa... el clergat no havia fet sempre el mateix? Combatre la Il•lustració, portar a matar en Ferrer i Guàrdia, el fundador de l’Escola Moderna de Barcelona, fer costat als poderosos?

Aprofundint en la història ensopegaves amb la mateixa lluita a través dels segles. Vet aquí renaixent, poderoses, quan pensaves que el seu poder ja no era tan fort, les forces retardatàries, obscurantisme de les sotanes i els trabucs. De quantes maneres podia disfressar-se la Inquisició per a barrar el pas a la ciència, al progrés de la humanitat? El ¡Vivan las caenas! de la xurma borratxa amb els diners dels borbons ressonant, sinistre, per les places de tots els pobles i ciutats d’Espanya. Les forques, novament, com en temps de la repressió de les Germanies i els Comuners de Castella, alçant-se, tètriques, guanyadores sempre en el combat per fer retrocedir la història. Altra volta l’assalt al Call, les falses acusacions, les fogueres cremant els innocents?

Em preguntava si mai no podríem fer mudar el sentit de les nostres vides. La Caterina Tarongí del segle XX... perseguida i morta com la de mil sis-cents noranta-u? Els fulls dels calendaris, les hores dels rellotges romanien sempre aturats?

N’Andreu m’ho deia sovint, quan comentàvem El 93, de Víctor Hugo o Sin novedad en el frente, d’Enric M. Remarque.

-Mai no hem trobat la fórmula de desfer-nos dels fantasmes del passat! –explicava, amb un suau tremolor en la veu-. Ho hauríem d’aconseguir fos com fos! Qui sap! Potser els llibres, els mestres republicans... Si poguéssim formar una generació de mallorquins i mallorquines cultes seria possible foragitar la ignorància que plana des de fa segles sobre aquesta terra.

Em mirava als ulls, somrient.

-A vegades somnio i veig escoles noves i instituts plens d’alumnes! –deia, sense poder controlar l’emoció que el dominava.

Les paraules se li acumulaven, torrencials.

-Saps? –exclamà de sobte. Una nit vaig somniar que el govern de la República havia bastit una Universitat a Ciutat.

-T’imagines? –continuava, sense poder contenir els sentiments que li omplien el cor. Una universitat, amb al•lots i al•lotes estudiant medicina, filosofia, biologia, arquitectura... totes les carreres que ara es fan a Madrid i Barcelona!

L’estimava.

Cada dia m’encaptivava més la seva manera d’entendre els fets històrics, la forma que tenia d’explicar-nos la lluita dels pobles per la llibertat.

Érem a Can Picafort. Hi anàvem amb bicicleta. N’Andreu ajudava el seu pare, que estava acabant la construcció d’una casa d’estiueig per a un comerciant de Muro. Aquell horabaixa havia acabat prest la feina.

Vaig parlar amb les al•lotes que venien per l’Ateneu. Feia un dia preciós. Miràvem el sol resplendent, la bonior del dia. Pensàvem en la mar, en l’espetec de les ones llepant la sorra de les platges, la suau brisa marina...

Record que jo estava dreta davant el portal de la classe. M’escoltaven atentes. Les frases em sortien rodones: “No trobau que el millor professor és la natura, l’autèntica realitat que ens envolta? No passarà res si per un dia deixam els llibres damunt els pupitres! I si anam d’excursió a Can Picafort? Algú ha vist mai les runes de Son Bauló? Hi podríem anar!”.

El que no vaig dir és que enyorava el meu nuvi. Feia una setmana que era amb el pare i ja no podia estar una hora més sense veure’l. Em consumia per dins. No podia dormir.

Les amigues ho sabien. Se’n reien del que els estava dient, com si pensassin: “Són excuses per anar a veure n’Andreu!”. I era veritat. El meu interès no era tant les runes de Son Bauló, sinó estar una estona al costat del meu enamorat.

I, de sobte, el ruixat del cop militar. Els crits i rierols de sang enmig del carrer. La fumassa negra i espessa de les biblioteques cremant. El pare, na Isabel, els amics, amb les mans fermades, detinguts a l’Ajuntament, portats a les presons de Palma, desapareguts.

El primer mort és el que et deixa un senyal imborrable. Mataren el veterinari del poble a dues cantonades de casa nostra. El senyor Felip Bestreta era l’home que més estimava els animals. Es delia per tenir cura de les bèsties. Podies anar a cercar-lo a qualsevol hora del dia i de la nit. Sempre tenia l’ungüent, les herbes necessàries per guarir de malalties del cavall, la somera, la vaca dels veïns. I els nostres cans i moixos! De petita li havia portat a curar la cussa, na Perleta. Mai no ens va voler cobrar res.

Jeia estès damunt la pols del carrer. Ho recordaré mentre em resti un alè de vida. No li podia mirar el rostre. Un estol de mosques voltaven na Salvadora, la seva esposa, eren esglaiadors.

És una de les imatges que tenc enregistrades a la retina i que mai no em fuig del cap. La sang d’aquell juliol i les mosques damunt el cadàver del veterinari.

Els trets a la nit i els tribunals militars funcionant sense aturar.

Talment viure en tenebres. Però no ho vull fer coneixedor. La mare, na Isabel, el pare, n’Andreu no s’han d’adonar dels meus instants de debilitat. He de ser forta. Com fer-los creure que encara hi ha una possibilitat per a l’esperança?

Mir els papers que han arribat de Comandància.

La famosa “conspiració” de maçons i marxistes! Quines ximpleries de desenfeinats! A Alemanya, els nazis donaven la culpa de la subversió, de la derrota del país en temps de la Gran Guerra, a jueus i esquerrans. L’incendi del Reichtag serví molt bé als propòsits hitlerians. S’organitzà un procés monstruós contra els “bolxevics”. El Partit Comunista va ser prohibit, perseguits els seus membres. Els camps de concentració començaren a omplir-se de dissidents. A Mallorca passava el mateix. Amb la diferència que no parlaven tant de jueus i sí que implicaven a fons la maçoneria en la consolidació d’una hipotètica Espanya roja.

Anava llegint els deliris escrits contra el pare. Màxim responsable de La Societat, era un dels caps dels marxistes del poble, afirmaven. L’acusació implicava La Societat amb la construcció de l’escola pública. La documentació deia que el pare va deixar el camió de la cooperativa als picapedrers que bastien l’edifici. Hi estaven especificats els viatges fins a les pedreres de Santanyí. El xofer tampoc no se salvava d’haver “col•laborat amb els marxistes”. El jutge instructor considerava aquest fet com a decisiu per a la consolidación de la alianza entre los sectores izquierdistas del pueblo que querían implantar el colectivismo libertario en Mallorca. També implicaren el mestre d’obres que s’havia encarregat de la construcció del centre escolar. N’Andreu, pel simple fet d’haver marxat vers les pinedes d’Alcúdia, esdevenia el principal elemento agitador de los jóvenes de la comarca y cabecilla de las huelgas en el sector de la industria del mueble y del calzado de la zona de Inca.

Plorava de ràbia en llegir tantes mentides! A quin món vivien els nostres perseguidors? No ho podia entendre de cap de les maneres. Aleshores comprenia que, sense adonar-nos-en, els veïns d’un mateix carrer havíem viscut en dos universos oposats. Nosaltres, imaginant que un dia podrien entendre el que significava en progrés i benestar la millora en l’ensenyament i la salut, i ells, la dreta, atemorits, pensant que, en ser grans, els joves que anaven a escola, el jovent que marxava d’excursió, amb els socis de l’Ateneu, podrien decretar, des de l’ajuntament i les institucions democràtiques, l’expropiació forçosa de les grans propietats, la fi del poder de l’Església sobre les consciències.

Ara entenia aquelles mirades d’odi quan ens veien partir alegres i riallers amb les banderes desplegades, cantant cançons, fent bromes, saludant amb el puny tancat!

Alguns dels advocats propers a l’esquerra que coneixíem desaparegueren els primers dies del Moviment. L’oncle em recomanà anar a veure el misser Jaume Adrover, un conegut de la família de qui no sabíem noves des de feia mesos. Malgrat que el trobàssim no volia dir que pogués intervenir a favor nostre. Els processos eren en mans dels militars i no autoritzaven cap actuació en defensa dels acusats que no fos controlada pels jutges instructors i fiscals. Es tractava de confiar en algú que ens pogués assessorar, indicar-nos com fer-ho per a presentar testimonis que ens permetessin albirar alguna esperança. Potser somniàvem. Tantes persones feien com si no ens coneguessin! Però ens aferràvem amb força a la més petita possibilitat de salvar els detinguts. Il•lusió de folls? Amb el transcórrer dels mesos comprenguérem que la sang era més espessa del que mai no hauríem pogut imaginar.

Aquell matí em vaig aixecar prest. No sabia si trobaria Jaume Adrover a casa seva, al pis que tenia prop del Born. Un negre pressentiment em rondinava pel cap. L’advocat s’havia destacat moltíssim en la defensa de la República. Va fer feina a l’Ajuntament de Palma durant una llarga temporada. Es va convertir en la mà dreta del batle Emili Darder. Per les informacions que ens proporcionava el pare, que el coneixia des de l’Institut, sabíem que el seu coneixement de les lleis, del món obscur dels despatxos de la burocràcia provincial, serví molt a n’Emili Darder per a vèncer resistències i incomprensions. Sovint, les mesures avançades que volia portar endavant trobaven nombrosos entrebancs. La inèrcia institucional maldava per a paralitzar qualsevol mesura progressista. Ningú no sabia què passava ni d’on sorgien les travetes, però a vegades era quasi impossible poder començar la construcció d’una escola en aquella barriada, un ambulatori més enllà. Com si un misteriós fantasma rondàs per Cort i es dedicàs a emboirar la troca cada vegada que el batle volia portar endavant un projecte de millora per a la ciutat. Fins i tot la construcció de guarderies i biblioteques trobava problemes! Mans invisibles perdien papers essencials, plànols d’edificis; lleis absurdes de l’any de la pols deixaven en un calaix la resolució per a facilitar beques als més necessitats.

Rere els entrebancs que trobaven els plans de n’Emili Darder sempre existia una mà ben concreta, un responsable identificable si hi furgaves un poc. Un rector que imaginava que l’escola i els mestres enviats per la República posarien en qüestió l’ensenyament religiós, les escoles de monges i religiosos que, fins a l’any trenta-u havien monopolitzat l’ensenyament. El clergat movia cel i terra per aconseguir barrar el pas a qualsevol iniciativa que sortís dels consistoris republicans.

És aquí on intervenia la professionalitat d’en Jaume Adrover. Armat de paciència, investigant a fons el problema que impedia la construcció d’una guarderia o un ambulatori, sabia trobar l’oblidada llei que precisament anul•lava l’emprada per la dreta, pels funcionaris que provaven de ralentitzar el funcionament de l’Ajuntament. El nostre amic es va fer conegut pel seu suport actiu a les avançades propostes de n’Emili Darder. I, l’any trenta-quatre, després de la Revolució d’Astúries, esdevengué l’advocat que més feina va fer per treure de la presó els presos polítics. Signà nombrosos escrits demanant l’amnistia per als represaliats. Destacà com a brillant articulista desmuntant les ximpleries que en Llorenç Villalonga escrivia contra la cultura catalana. Durant un cert temps, la vivenda del misser era un indret tan visitat com la Casa del Poble: tot de mares i familiars dels esquerrans processats que anaven a demanar-li un consell, que volgués fer-se càrrec de la defensa dels fills, pares, germans i esposos tancats a la presó.

-En Jaume Adrover és un sant laic! –comentava el meu pare, ple d’admiració.

Després de la victòria del Front Popular patí un atemptat per part dels falangistes. En Zayas era partidari de l’acció directa, d’emprar les armes contra els republicans. Era hora foscant. Sembla que els agressors, els provocadors que el volien matar, coneixien els seus costums, l’indret on vivia. Aquell dia esperaren que sortís de l’Ajuntament. N’Emili Darder no tenia un horari fix. No era un batle de nou a dues del migdia. Vivia intensament els problemes de la ciutat i dedicava tot el seu temps a solucionar les necessitats dels ciutadans. En Jaume Adrover era del mateix tarannà. Homes que, com el pare i el padrí, estaven entestats a acabar amb segles d’ignorància, amb la misèria heretada de tantes dècades d’inferència vers els problemes que sacsejaven les classes més desvalgudes de la societat.

Els agressors esperaren que sortís de l’Ajuntament. Ja era molt tard. Els comerços del centre de Palma feia estona que havien tancat. En Jaume caminava tranquil•lament per la voravia del carrer Colom quan, inesperadament, una moto pilotada per dos homes amb la cara coberta per unes ulleres protectores li disparen dos trets a l’esquena. Sortosament les bales no impactaren en cap part vital del cos. Si li haguessin disparat al cap, hauria estat un home mort. Amb la velocitat i, segurament, amb els nervis, els assassins no pogueren afinar la punteria i només rebé un dels quatre projectils que li dispararen. Una bala que li va fer una ferida a la cuixa.

Alguns dels vianants que foren testimonis de l’atemptat el portaren de seguida a la Casa de Socors. La ferida cicatritzà en un parell de setmanes. Així i tot, la bala va tocar un dels nervis principals de la cama dreta i, malgrat que recuperà la capacitat de caminar, li restà una coixera prou accentuada.

Si abans de l’agressió era un misser prou conegut i estimat en els cercles esquerrans, ara esdevingué un mite entre els sectors socialistes i republicans.

El matí d’hivern del trenta-sis en què vaig anar a cercar en Jaume Adrover, gelava. L’oncle Joan em deixà els seus guants i una bufanda verda feta en una època pretèrita per la seva esposa. Caminava pensativa pels carrers, sense alçar la vista de l’empedrat. Em demanava si trobaria l’advocat a casa seva. Una vegada, quan era molt petita, vengué a una festa d’aniversari de La Societat. Crec que era l’any que vaig conèixer n’Aurora. El pare i na Isabel m’explicaren que en Jaume Adrover era un intel•lectual al servei del poble. Jo era tan jove que no sabia el significat de la paraula “intel•lectual” i, molt manco, el que volia dir “al servei del poble”.

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....

Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.

Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.

Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE). A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida escrivien pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).

Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)

(1 vídeo) Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. (Miquel López Crespí)

Les “altres” Converses Literàries a Formentor

Per Miquel López Crespí, escriptor

D’esquerra a dreta: Anna Exton, Lluís Llitjós, Biel Matamales, Chris Stewart, Miquel López Crespí i Laia Pubill (Hotel Formentor, setembre 2010)

Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. Pensem en la importància que tengueren en la nostra formació les obres Conversaciones con Marx y Engels, Política y delito i, també, molt especialment, llibres com El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti. O Elementos para una teoría de los medios de comunicación i Interrogatorio de La Habana. Com deia una mica més amunt, més que escoltar les conferències (sovint avorrides i buides de contingut) el que més m’ha agradat de les Converses Literàries a Formentor ha estat tractar en persona homes que, amb la seva obra, han ajudat a canviar la nostra forma de veure el món i, això és molt important, que han fet feina per aconseguir un canvi progressista de la societat i de les persones, esclafades pels grans poders fàctics que ens dominen. Hans Magnus Enzensberger és la veu d’un intel·lectual crític amb tots els poders establerts, insubornable en la seva ferma decisió d’explicar el que realment s’esdevé en aquest obscur segle XXI que just ara comença.

L’antic dirigent de la Revolució Sandinista Sergio Ramírez i l’escriptor Miquel López Crespí. (Hotel Formentor, setembre de 2010)

Sovint, alguns dels ponents de les xerrades eren prou avorrits. Aleshores, amb l’excusa de fer un cafè sortíem a parlar amb els escriptors que pensaven ben igual que nosaltres. En determinats moments vaig poder parlar amb un mite vivent dels anys setanta. Em referesc a l’escriptor i antic dirigent del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) Sergio Ramírez.

Sergio Ramírez, juntament amb milers i milers d’homes i dones del FSLN encapçalà la lluita armada contra la criminal dictadura proianqui dels Somoza. Després d’anys de ferreny combat, d'immensos sacrificis, el poble de Nicaragua sota la direcció dels sandinistes pogué vèncer la dictadura. Més de seixanta mil joves moriren en aquesta gegantina lluita per la llibertat. Poder parlar, sentir les reflexions de Sergio Ramírez ha estat un privilegi excepcional. Amb Sergio Ramírez hem pogut saber alguns aspectes dels orígens de la Revolució Sandinista, dels problemes que comporta la construcció d’una organització revolucionària. També parlàrem de la importància de la cultura per aconseguir el deslliurament de les consciències. I quelcom que tots hauríem de saber: la possibilitat, sempre real, que, en un determinat moment de la història, l’avantguarda que ha fet la Revolució pot degenerar i aturar el procés revolucionari iniciat pels sectors populars. És un problema cabdal de totes les revolucions.

D’esquerra a dreta: Tomeu Fiol, Miquel López Crespí, Josep Lluís Aguiló, Pere Joan Martorell i Josep Marí

Són aquestes “Converses” informals, les xerrades lluny de tot el que era oficial i protocolari, el que de veritat m’ha interessant d’aquesta anada a Formentor. Per a qui signa aquesta nota, les “vertaderes” Converses Literàries eren les “altres” xerrades, poder parlar amb els amics i amigues que hem conegut en aquell indret. Tenir l’oportunitat de sentir de viva veu les reflexions literàries i polítiques de gent tan excepcional com Sergio Ramírez, l’autor de llibres tan importants com Cuentos completos, El cielo llora por mí, Sombras y nada más i les reflexions sobre la Revolució: Adiós Muchachos.

Les xerrades informals amb l’amic Chris Stewart, lluny de l’esclerosi de certs debats oficials, van ser del més interessant de la trobada d’escriptors a Formentor. Chris Stewart va ser el primer bateria del grup musical Genesi que aleshores estava dirigit per Jonathan King. Curiosament, en Chris i Peter Gabriel, que havia estat qui l’havia convidat a participar en el grup Genesi, anaven a la mateixa escola.

A l’hora de dinar fèiem una amable tertúlia amb Anna Exton, la companya d’en Chris, l’amiga Laia Pubill, l’estudiós del fet literari Lluís Llitjós, l’històric activista antifranquista Gabriel Matamales i jo mateix. Una mica al marge de les celebracions oficials, parlàvem de literatura i política, de la vida i dels problemes relacionats amb la professionalització de l’escriptor. A cada moment sempre hi havia el comentari divertit i amable d’un escriptor ple de vitalitat, d’un tarannà ben llunyà del que solen tenir els escriptors “creguts”, aquells i aquelles que imaginen ser “genis” d’abast universal.

Miquel López Crespí (centre de la fotografia) i Hans Magnus Ezensberger (dreta)

Aquestes “altres” converses literàries de Formentor han estat fabuloses. A taula, mentre dinàvem, en el moment de fer el cafè, asseguts a les terrasses de l’Hotel Formentor hem pogut intercanviar opinions lluny de la presència i control dels mitjans de comunicació oficial. Un home que ha treballat en els més diversos oficis –ha fet feina en el circ, sap tondre ovelles!-. Un escriptor que ha fet cursos de cuina francesa, que ha obtingut una llicència de pilot d’aviació als Estats Units... pot contar milers d’anècdotes, històries d’aquelles que enriqueixen la vida d’aquells i aquelles que tenguérem el paler de sentir-lo a les “altres” converses de Formentor que comentam.

Chris Stewart és un escriptor d’una vitalitat i alegria extraordinària, autor d’èxit –sense que l’èxit li hagi pujat al cap!-, amb llibres que cal recomanar a tothom qui vulgui gaudir d’una bona literatura. En referesc a obres com Entre limones: historia de un optimista (2006); El loro en el limonero (2007) i Tres maneras de volcar un barco (2010).

Agustí Baró, Miquel López Crespí i Biel Matamales (Hotel Formentor, setembre de 2010)

També va ser molt important establir contactes amb nombrosos amics i amigues que eren presents a les Converses d’escriptors. Una agradable sorpresa va ser trobar a l’Hotel Formentor el professor Gabriel Matamales, destacat activista antifeixista dels anys setanta, dirigent de les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes d’aquella època i company de lluita a l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC). També hi havia n’Agustí Baró, un històric en la fundació i consolidació de la PIMEM, gran activista cultural, especialista en noves tecnologies, “geni” dels blogs i Internet. Ambdós participaven en les xerrades informals amb Chris Stewart i altres escriptors. Amb Agustí Baró parlàrem dels blogs, de la importància de les noves tecnologies per aconseguir una democratització de la informació. Sentint l’amic Agustí Baró m’adonava de la pobresa de moltes de les intervencions oficials dels “genis” de la ploma. En referència als móns dels blogs, ningú sabia tant l’Agustí!

Gabriel Matamales ens recordà nombrosos fets de la lluita antifeixista que ja teníem una mica oblidats. L’escriptor Chris Stewart al·lucinava en sentir la narració d’alguns aspectes de la repressió feixista a Mallorca i de la lluita per la llibertat en els anys seixanta i setanta.

Crec que sense la “participació”, lluny dels debats oficials, de Gabriel Matamales i Agustí Baró, els dies s’haurien fet més llargs i possiblement més avorrits. Us puc ben assegurar que vaig aprende més sobre blogs i Internet sentit l’amic Agustí Baró que participant a les taules rodones sobre el tema.

Vull aprofitar aquestes notes escrites a facebook per agrair als dos amics les seves idees, els records que hem compartit, l’intercanvi d’opinions que ha fet que els dies passats a Formentor hagin estat autènticament profitosos, lluny sempre dels fastos oficials.

La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco? (Llorenç Buades)

Edicions El Jonc publica una història alternativa de la restauració borbònica: No era això: memòria política de la transició

Per Llorenç Buades Castell

Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)

Exdirigent de la LCR

La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.

En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.

En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?

De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.

El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.

L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.

Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.

Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.

La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)

Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)

Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

La poesia catalana actual. Tres poetes mallorquins

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB).

Pere Rosselló Bover

Amb el número 63 de la col·lecció [El Turó] ha aparegut Com un calfred de llum, de Rafel Bordoy (Alcúdia, 1936). Un poeta que ja havia donat a conèixer els poemaris Abans que la veu s’ofegui (1986), Entre l’ocàs i l’aurora (1989), Aimada solitud (1994), Cronologia (1998) i El blau de la distància (2001), a més d’unes traduccions de sonets de Quevedo i de diverses obres d’investigació en la història local de la vila de Santa Margalida, el poble on resideix. Com un calfred de llum (2003) és un poemari sobre el tema de la vivència de la festa al poble, a partir de la commemoració concreta de la processó de Santa Catalina Tomàs. Això no obstant, els seus versos superen el possible localisme i el caràcter anecdòtic a què el tema triat podria conduir. Com indica Antoni Vidal Ferrando al pròleg, Com un calfred de llum permet diverses lectures a diferents nivells. En primer lloc, la festa hi apareix com l’expressió de la vida de la col·lectivitat, en la qual el jo del poeta se sent immers. En aquest sentit, el poemari és una metàfora de la identitat col·lectiva del nostre poble i una reflexió entorn del perill de desaparició que amenaça la nostra cultura. En segon lloc, la festa és la metàfora de la vida humana, de la felicitat i de la caducitat. I, en aquest sentit, el llibre és també una reflexió entorn de la pròpia existència i del perill de la mort que assetja el poeta. Els vint-i-tres poemes que formen Com un calfred de llum ressegueixen els diferents moments de la celebració de la festa i al·ludeixen alguns dels episodis de la vida de Santa Catalina Tomàs. Tanmateix, és un llibre ple de símbols, com la “gerra” o la “pluja”, que expressen els anhels i els temors íntims del poeta i, a la vegada, els perills que, segons ell, amenacen la nostra vida col·lectiva.

Coberta del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002).

De Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), amb el número 64, la col·lecció “El Turó” ha tret una Antologia (1972-2002) (2003), que recull una selecció de la seva poesia escrita durant els darrers trenta anys. López Crespí és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tots els temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tots els gèneres literaris. La seva dedicació a la literatura ha assolit gairebé la professionalització. Home compromès amb les causes socials més justes i molt vinculat als moviments ideològics de l’esquerra, va realitzar una intensa activitat política durant la clandestinitat i la transició democràtica. Fruit del seu compromís polític, l’obra de López Crespí s’inscriu en el realisme social, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals. Aquesta Antologia (1972-2002) reflecteix la dilatada trajectòria de López Crespí com a poeta, en la qual destaquen els llibres Foc i fum (1983), Diari de la darrera resistència (1987), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2001), etc. Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest escriptor, que com a narrador i novel·lista ha tengut un major ressò. De fet, però, la poesia de López Crespí no ha rebut la difusió i el reconeixement que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast limitat. L’antologia recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents, quatre dels quals encara eren inèdits en el moment d’aparèixer aquesta selecció. Tot i que es tracta d’una antologia, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. La unitat ve donada, en primer lloc, per la coherència formal de l’aplec, que és el resultat de l’herència literària “heterodoxa” (Maragall, Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel, etc.) en què l’autor –com explica al seu pròleg– s’ha format. Aquesta llibertat formal troba la seva expressió en l’ús del vers lliure i en un to narratiu, que no cau en la discursivitat que va caracteritzar el realisme històric dels anys 60. També la unitat temàtica contribueix a la sensació que ens trobam davant un llibre que es pot llegir com una obra autònoma, ja que tots els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren uns mateixos temes i motius: la memòria del temps històric viscut, la lluita social i política, el compromís nacional, el cinema i els viatges. En resum, aquesta Antologia (1972-2002) permet una primera aproximació a l’obra poètica de Miquel López Crespí a partir de la qual el lector pot accedir als llibres d’origen.

Molt més que un temple, de Vicenç Calonge i Gustà (Palma, 1954), és un dels poemaris apareguts el 2004 a la col·lecció “El Turó”. Calonge és un home d’una llarga trajectòria relacionada amb la poesia, sobretot amb l’organització de recitals i de muntatges poètics com La poesia de Capaltard i Paisatge amb dona. Ha publicat diversos llibres de versos, entre els quals destaquen: De quan les vaques boges no existien o no ens ho deien... (1999), Joc i colors del viure (2000), Del mar que sóc (2001), L’aigua del temps (2002) i Cant que s’interroga (2002). President i fundador del Centre Cultural Capaltard des de 1991, ha estat també vicepresident a les Illes Balears del Centre Català del Pen Club (1999-2003). És col·laborador habitual de les revistes S’Esclop, Literària i Enki revista i té poemes musicats i enregistrats per Al-Mayurka. Dividit en cinc parts, Molt més que un temple palesa una primera intenció de sintetitzar forma i contingut. Es tracta d’un poemari on l’autor aborda temes diversos –com l’adolescència, la por, l’amor...–, però que són units per les formes mètriques i estròfiques que el poeta ha triat, i pel fet d’estar lligats sota la idea preliminar dels valors simbòlics que Rimbaud donà a les cinc vocals en un dels seus poemes. El to del poemari és vitalista, fins arribar a una certa follia alliberadora. No debades, la forma estròfica triada sovint recorda les dècimes desbaratades de la tradició popular, i amb l’ús de la rima no cerca més que la màgia que produeix la trobada de dos mots aparentment distanciats. El poeta incita el lector a la lluita i a la vida i, sobretot, al treball per vèncer un món ple d’injustícies mitjançant la paraula.

Els seixanta-nou llibres publicats a “El Turó” durant més de trenta anys han convertit aquesta col·lecció en un referent de la poesia a Mallorca, que ha sabut combinar l’edició de llibres d’escriptors ja reconeguts amb l’aposta pels nous valors. Els set llibres apareguts aquests dos darrers anys, dels quals hem parlat suara, són un exemple representatiu d’una línia que defineix la col·lecció i que s’ha mantingut més enllà del temps i de les persones que se n’han fet càrrec. Per tant, “El Turó” és un referent en la nostra literatura i un projecte encara carregat de futur.

Rosselló Bover, Pere. "Els dos últims anys de la col·lecció 'El Turó'". Revista Lluc, núm. 841 (setembre-octubre 2004).

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60 -

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)

Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

No hi havia temps per res més.

Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.

Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.

És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent. Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.

D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - La nit més llarga – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Feia temps que l’Església preparava el poble per a la masacre. L’esquerra, i no diguem els socialistes!, eren vists com el Mal que calia exterminar de rel. Quan la revista Sa Marjal enlairava la participació espanyola en la guerra del Marroc no contava que els joves eren enviats a la matança per a defensar els interessos de la companyia del Rif. Tampoc no explicava res dels grans beneficis que obtenia el rei Alfons XIII amb l’explotació del mineral del protectorat espanyol. Per què no deien des de la trona que la Setmana Tràgica no era producte d’una conspiració del pedagog Ferrer i Guàrdia? Per quins motius mai no estaven a favor de les manifestacions de mares en el port de Barcelona, les pobres dones que demanaven que els fills no anassin a morir a les planures i muntanyes del Marroc? Les revistes mostraven les fotografies dels soldats passats a degolla per les tribus àrabs que defensaven la seva independència. Els homes de les cabiles eren durs amb els ocupants que volien conquerir el seu territori. (Miquel López Crespí)

Un dia vaig trobar l’oncle Joan plorant. Tenia uns papers a les mans. En entrar a casa em mirà, esglaiat.

-Caterina –em digué, amb un fil de veu-. Processen al teu pare i n’Andreu. Els acusen de fer costat als carrabiners. Els impliquen en la resistència contra el Moviment.

No sabia què dir-li, què fer en aquelles circumstàncies.

El pare no havia participat en els fets de dia dinou de juliol. Va veure la camiona que marxava amb els socialistes i carrabiners i els saludà des de la distància. Coneixia la majoria dels que fugien cap a les pinedes d’Alcúdia. Mestres, dirigents sindicals, treballadors que havien fet front a l’Alçament. Era possible que el condemnassin pel simple fet de ser amic dels que s’amagaven de la repressió?

-Els poden demanar pena de mort –afegí, consirós-. En els papers hi ha els noms de quinze coneguts nostres. Tots els que marxaren cap a Alcúdia i els que consideren, com és el cas del teu pare i n’Andreu, que dieron su apoyo a la rebelión comunista. La “rebel•lió comunista”! Quines ximpleries! I amb aquestes acusacions sense fonament envien els homes a la mort!

Preocupada, vaig agafar els papers. Les lletres de l’escrit oficial, el segell militar, em copejaren el rostre talment una brutal fuetada. Aquest era el llenguatge que empraven per condemnar la gent? Ho llegia i no ho podia creure. Acusaven el pare d’haver estat el fundador i el promotor de les cooperatives de consum de la comarca. La Societat, la feinada de tants d’amics i amigues esdevenia el centro de conspiración anarquista y comunista des del cual quería instaurarse la dictadura proletaria tal como se hizo en Astúrias en el treinta y cuatro y en la Rusia soviética en el diecisiete.

Com era possible el que deien? El pare treballava desinteressadament en la direcció de La Societat. Considerava important fomentar l’associacionisme, l’esperit d’ajuda mútua, el suport solidari entre els treballadors. Que tenia a veure poder comprar oli i cafè barats, però de bona qualitat, amb la dictadura proletaria?

Res del que deia l’escrit no tenia sentit. Així i tot, munió de persones s’ho creien. Quant temps feia que l’Església predicava contra les idees de justícia i llibertat? Una vegada el pare em va donar un exemplar de la revista Sa Marjal, una publicació de començaments de segle feta a sa Pobla pel rector Parera i Sansó. Ho llegia i no ho podia creure. El representant del Vaticà es felicitava per l’afusellament del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia! El govern havia considerat el fundador de l’Escola Moderna com el principal instigador dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona i, després d’una farsa judicial, l’executaren malgrat les protestes que hi hagué arreu del món.

Feia temps que l’Església preparava el poble per a la masacre. L’esquerra, i no diguem els socialistes!, eren vists com el Mal que calia exterminar de rel. Quan la revista Sa Marjal enlairava la participació espanyola en la guerra del Marroc no contava que els joves eren enviats a la matança per a defensar els interessos de la companyia del Rif. Tampoc no explicava res dels grans beneficis que obtenia el rei Alfons XIII amb l’explotació del mineral del protectorat espanyol. Per què no deien des de la trona que la Setmana Tràgica no era producte d’una conspiració del pedagog Ferrer i Guàrdia? Per quins motius mai no estaven a favor de les manifestacions de mares en el port de Barcelona, les pobres dones que demanaven que els fills no anassin a morir a les planures i muntanyes del Marroc? Les revistes mostraven les fotografies dels soldats passats a degolla per les tribus àrabs que defensaven la seva independència. Els homes de les cabiles eren durs amb els ocupants que volien conquerir el seu territori.

Mai no es va sentir la més mínima protesta des de les rectories. Cap sacerdot no alçà la veu des de la trona demanat la pau, el retorn dels soldats. Els treballadors, els fills de la pagesia sempre havien de donar la vida en defensa dels interessos dels poderosos? Els fills de famílies riques es lliuraven de la guerra, de morir esventrats a qualsevol encontre amb els moros que encerclaven els fortins espanyols. El patiment era per als pobres. I els representants de Crist damunt la terra callaven. El bisbe beneïa les tropes que, talment com les ovelles portades a l’escorxador, sortien des del port de Palma, València o Alacant vers una mort segura. Sempre em vaig preguntar per què el clergat era tan insensible al dolor de la humanitat, per quins motius no feia res en concret contra la misèria que sacsejava les classes més desfavorides de la societat. Quina era l’explicació de tanta insensibilitat? Què els feia ser hieràtics, completament aliens al dolor? Com era possible que no tenguessin una paraula per a condemnar l’egoisme de les classes benestants i mai no trobassin un moment per criticar l’analfabetisme, la mort a les fàbriques i mines d’al•lots i al•lotes de deu i onze anys?

Quanta hipocresia!

Des de les trones de Mallorca s’incitava a fer fogueres amb els llibres de les biblioteques populars, a cremar els diaris i les publicacions que poguessin servir per obrir els ulls a la població. Ben igual que en temps de la Inquisició!

De joveneta el padrí Rafel em deia que qui crema llibres després cremarà homes.

Tornaven els hereus del Pare Garau?

M’adonava de la profunda putrefacció d’una dreta que no dubtava a emprar botxins contra els obrers i les persones de pensament obert. Com era possible que haguéssim oblidat el Sindicat del Crim organitzat per Severiano Martínez Anido a Barcelona, amb suport del clergat i la Corona? Que el rector Parera i Sansó saludàs l’execució d’un innocent i no s’immutàs per la mort a les planures del Marroc de milers i milers de joves de vint anys ens hauria d’haver fet reflexionar. N’Aurora Picornell tenia raó! I els amics de la Federació Comunista Catalano-Balear també!

Quan els companys el POUM venguéren a fer el míting al local de l’Ateneu, ens ho recordaren.

-Nosaltres som els primers defensors de la cultura, de la creació d’escoles i instituts. Sense ensenyament públic i gratuït, sense una formació integral, no hi ha socialisme, cap canvi és possible –ens explicaven, al local de La Societat-. Si no som cultes, qualsevol demagog ens pot enganyar. Ja no es tracta de confiar en déus ni tribuns, per molt bé que parlin des de les pàgines dels diaris i les cadires del Parlament. Ara es tracta de fer un poble conscient. Els avenços en el camp cultural s’han de combinar amb l’aprofundiment de l’organització. Només uns forts partits obrers i sindicats podran fer front als reaccionaris.

N’Aurora Picornell estava convençuda que la República no duraria gaire. Els rumors sobre reunions militars i conspiracions eren constants. Els nazis d’Alemanya i els feixistes italians encoratjaven els grups que volien acabar amb la llibertat.

Record unes paraules de n’Aurora que em quedaren enregistrades per sempre dins del cervell. Havíem acabat el míting en suport dels antifeixistes empresonats a Alemanya quan, asseguts a la sala de lectura de l’Ateneu, ens feia saber el seu pensament. La veig com si fos ara mateix. Tenia un posat cansat i trist.

-Per desgràcia, si avancen els plans dels colpistes ja no hi serem a temps de veure les generacions que haurien de sortir de les escoles i instituts bastits per la República. Alguns dels nous edificis s’han inaugurat fa poc i molts altres encara són en fase de construcció.

Escoltàvem en silenci. El sol s’havia post rere les muntanyes i la nit queia damunt nosaltres talment un estol d’aus de mal averany.

-El que no volen és la consolidació d’una joventut que s’hagi educat en la llibertat. Homes i dones lluny de sagristies i convents, que sàpiguen llegir i escriure, que gaudeixin de possibilitats d’estudiar el batxiller, de fer una carrera... –comentava, emocionada-. Tenen por a la saviesa, a la intel•ligència innata de les persones.

Na Isabel, la meva germana, no pogué deixar d’intervenir.

-Tens raó, Aurora –digué, situant-se al seu costat-. Saben que si podem aconseguir la consolidació d’aquesta generació culta, lliure de dogmes i supersticions, Mallorca i això que anomenen “Espanya”, mai no serà el mateix. La terra pot tremolar sota els peus dels que han estat senyors de vides i hisendes. La injustícia s’ha mantingut durant segles no solament per les fogueres de la Inquisició, sinó també, i molt especialment, a conseqüència de l’analfabetisme fomentat pels poderosos.

Quants d’anys fa d’ençà d’aquelles converses amb els amics de l’Ateneu? Només han passat uns mesos i sembla que pertanyen a una època pretèrita, llunyaníssima.

La memòria del passat, els records d’una existència anterior a l’angoixa actual esdevenen el meu tresor més preuat, el que em manté fermada a la vida. L’època de l’esperança. Els anys més feliços de la meva vida malgrat les contradiccions, les amenaces de tempesta que pronosticava n’Aurora Picornell.

L’oncle Joan em lliurà els papers enviats pel Tribunal Militar.

Encara era sota l’efecte de la notícia.

És evident que esperàvem qualsevol cosa. Qui podia estar segur de res en aquelles circumstàncies? Sabíem que érem al carrer per simple casualitat. Ningú no donava explicacions. Compareixia un grup de falangistes i, simplement, t’obligaven a deixar els teus i pujar al camió. De res no importaven els plors de les dones i els infants. Quan anaren a cercar el ferrer del nostre carrer, mestre Salvador Corriola, no el deixaren vestir. Dinava sense camisa. Era en ple estiu. No corria gens d’aire. Només portava una camiseta vella. Quan els sicaris d’en Martí Cerol entraren a la ferreria demanà si podia vestir-se.

-Allà on et portam no necessitaràs cap mena de roba –li contestaren, amb estudiada crueltat.

La dona, madò Antònia Molinera, es va acubar. Li digueren que no tornaria a veure mai més el seu home! Pocs dies després trobaren els pantalons i la camiseta de mestre Salvador en el cementiri de Palma.

Madò Antònia no es recuperà mai més de l’endemesa. Al cap d’un temps la trobaren penjada en un taronger del seu jardí.

Va ser una mort sonada. Fins al dia de la detenció de l’espòs havia estat una catòlica practicant. Mestre Salvador no anava mai a missa però ella era puntual. Cada diumenge compareixia amb els dos fills a l’ofici de les onze. Quan es va penjar de l’arbre, el rector no li volgué donar cristiana sepultura. L’enterraren a una fossa comuna existent a deu metres de la terra beneïda, un indret on una vegada enterraren una família protestant que morí de grip i una gitaneta vinguda amb un circ feia dècades. Heretges i suïcides anaven al mateix forat. Un bocí de terra que es mantenia brut, ple d’herba i sense emblanquinar. El fosser tenia ordres del batle i de la rectoria de no fer res en aquell racó maleït. A vegades, els més fanàtics, per fer-ne befa, hi llençaven moixos i cans morts.

Ningú no sap què s’esdevengué la nit abans d’enterrar madò Antònia. El cert és que l’endemà, quan hi portaren les despulles, no hi trobaren gens d’herba. Algú, de nit, degué segar i cremar les plantes salvatges. Les beates no ho podien creure. Hi hagué una gentada per acomiadar una dona que només havia fet favors als veïns.

-Els han posat un defensor militar. En Guillem Villalonga, el germà de l’escriptor Llorenç Villalonga –continuava l’oncle, nerviós-. La família més conservadora de Palma! En Llorenç Villalonga ha estat sempre l’ànima de la lluita contra l’esquerra. No recordes Centro, aquell recull d’articles on atacava la lluita en defensa de la cultura catalana i la República?

-Qui és en Guillem Villalonga? –li vaig demanar-. N’he sentit parlar a l’Ateneu. Però ara mateix no el podria situar amb precisió. També és falangista, com el seu germà Llorenç?

L’oncle feia memòria. Plegava lentament els papers enviats pel Tribunal Militar i, pensant en cada una de les paraules que em deia, provà de contestar les meves preguntes.

-Fa feina pels militars revoltats. Va ser un dels primers oficials, juntament amb el seu germà Miquel, que anà a la Comandància Militar de Palma a demanar un fusell per estar al costat de Franco i Mola.

L’oncle Joan s’aturà un moment de parlar i em mirà de fit a fit, summament preocupat.

-Què podem fer en aquestes circumstàncies? –mormolà amb un fil de veu.

No sabia què dir-li. D’ençà del dinou de juliol ens anaven engrunant lentament. A poc a poc ens barraven totes les sortides. Subsistíem per miracle. Els sacs que mans anònimes ens deixaven a la porta del jardí, les senalles que feia el padrí Rafel en el seu amagatall, les verdures de l’hort del torrent... I, el més important: el suport absolut de l’oncle, que es desvivia per ajudar-me. Ell no tengué fills. Viudo, tan sols pensava en nosaltres. Jo sempre havia dit que tenia dos pares: l’oncle Joan i el meu pare. No era capaç de fer-ne cap distinció. Els dos ens estimaven més que a la seva vida. I ara ho podia constatar novament. Quantes vegades no m’ho digué quan em veia trista, després de tornar de les presons.

-No pateixis, Caterina. Ja saps que tot el que tenc és vostre –em deia, procurant tranquil•litzar-me. Si he de vendre la casa, la vendré. Mirarem de cercar un bon advocat. Els diners que pugui tenir, tots els meus estalvis serviran per provar de sortir d’aquesta situació. Pots dir-li al meu germà que no faci més senalles. A partir d’ara t’aniré donant el que consideris necessari.

Sabia, sense necessitat que m’ho digués, que tot el que tenia l’oncle era per a la família. Mai no ho havia dubtat. Però el padrí s’entretenia allà dins fent les senalles que portàvem a vendre. No podia estar dia rere dia, setmana rere setmana, tancat, amagat en el seu petit enfony sense cap mena d’entreteniment. Què fer en aquell forat, sense saber mai quan podria sortir? La desesperança l’hauria pogut fer enfollir. Amb les senalles se sentia útil. Era una feina que li servia per acursar aquelles hores eternes de captiveri.

La notícia del procés no em venia de nou. Molt abans que arribàs la notificació del Tribunal Militar ja havia sentit rumors al respecte. Ho comentàrem amb la mare i l’oncle. Quan et detenien la perspectiva era clara: la mort o el processament. No podies imaginar res més.

Quines serien les acusacions?

Quina mena de falsedats emprarien per a condemnar dos innocents?

Dirien que n’Andreu pujà a la camiona que portà els carrabiners i els socialistes a les pinedes d’Alcúdia. Marxaren perquè en els primers moments de l’Alçament, tothom pensava que els revoltats serien derrotats en dos dies. Els amics que fugiren pensaven que, com va passar amb el cop d’estat del general Sanjurjo, en una setmana la República restabliria l’ordre. Ningú no era capaç d’imaginar una guerra de llarga durada! Els més pessimistes podien pensar en un judici contra els carrabiners que feren front a la revolta contra les autoritats legítimament constituïdes.

Quan n’Andreu va veure que els socialistes sortien del poble cantant “La Internacional” pujà al vehicle. Agitaven fusells i banderes. Com anar a una festa. Ell no visqué els fets de la caserna dels carrabiners. Marxava alegre, inconscient, pensant solament en la tornada. El retorn dels defensors de la República! El coneixia a fons. Feia uns anys que sortíem plegats. Cap jove de la meva edat no era conscient de la gravetat extrema de la situació malgrat les advertències de n’Aurora Picornell i els companys del POUM i la CNT. Qui podia creure que quatre eixelebrats es farien amb el poder i que una bona part de l’exèrcit espanyol s’afegiria a la rebel•lió? La nit del divuit de juliol hi hagué gent del poble a Palma. Companys del Partit Socialista, del PCE i de la CNT arribaren fins a la Casa del Poble per a saber què s’esdevenia amb les notícies que parlaven d’un possible aixecament militar. En Joan Patena i en Miquel Guixa anaren amunt i avall pels carrers de Palma amb els homes i dones dels sindicats que demanaven armes. N’Ignasi Ferretjans, n’Aurora Picornell i n’Emili Darder anaren a veure el governador Antonio Espina. Tot foren bones paraules per a tranquil•litzar la gent que amb quatre garrots volien defensar la legalitat.

El governador s’entrevistà amb els responsables de l’esquerra mallorquina i prometé que els militars no s’aixecarien contra el govern.

-Podeu anar a dormir tranquils. Avui he parlat amb Goded i m’ha promès de forma solemne, pel seu honor, que romandrà fidel a la República –digué als congregats davant l’edifici de governació.

La majoria d’antifeixistes que sortiren al carrer no confiaven tant en els militars com n’Espina. N’Aurora Picornell, que era dalt d’una de les lleones del Born, volia que les autoritats repartissin armes entre el poble. Però... on anar a cercar-les? Les quatre escopetes de caça dels mostradors de les armeries? Si l’exèrcit decidia sortir al carrer, de res servirien els garrots i les armes d’anar a caçar conills! Com fer front a les modernes metralladores de repetició, als canons que sortirien al carrer, apuntant els locals sindicals, les seus dels partits d’esquerra, la Casa del Poble? Record que en Joan Patena i en Miquel Guixa arribaren al poble a altes hores de la matinada. Ja érem a dormir, cansats d’esperar noves. Na Isabel llegí fins tard, però finalment la son guanyà la batalla. Jo romania desperta, amb el llum apagat. El pare i el padrí eren a la cuina, al costat del foc. Digueren a la mare i la padrina que anassin a dormir, que ells volien esperar els amics que eren a Palma a la recerca de notícies. El padrí pensava que aquesta vegada la sublevació podia ser més seriosa que la de Sanjurjo.

El pare volia que anàs a descansar.

-Demà ja et contaré el que ha passat –em digué-. Ara és molt tard. No té sentit que tots vetllem a la cuina com si estàssim en un velatori.

-El velatori de la mort de la llibertat –mormola el padrí, amb un somriure tristíssim.

Aquella nit del divuit de juliol va ser llarguíssima. No podia aclucar els ulls. Donava voltes i més voltes en el llit. Què dirien els amics que havien anat a Palma? Alguns joves de l’Ateneu, els més revolucionaris, pensaven que si hi havia una revolta militar, la resposta popular podria convertir-la en Revolució, l’espira que propiciàs un autèntic canvi social.

N’Andreu pensava el mateix. Vivíem enmig d’un bell somni utòpic. El poble, com en temps de la Revolució Francesa o Russa, fent front, amb el pit obert, als fusells de la reacció. Com en aquella pel•lícula d’Abel Gance que havíem vist a la Casa del Poble de Palma, Napoleó, un film on s’explicava la victòria dels jacobins i la instauració de la República. Ben igual que en l’obra mestra d’Eisenstein, Octubre, que uns amics del BOC ens portaren de Barcelona. El cine ens fornia d’un espectacular univers d’imatges on les revolucions funcionaven meticulosament, talment la maquinària d’un rellotge.

N’estàvem ben convençuts: la classe obrera esdevendria l’onada imparable que no deixaria res del passat. El futur ens pertanyia. Així ho explicaven els clàssics del pensament socialista i anarquista d’arreu del món.

Què sabíem del poder dels fusells i les metralladores?

Just ara, en el transcurs d’aquesta llarga nit del divuit de juliol, constatàvem l’evident fragilitat dels nostres somnis.

Em vaig aixecar de puntetes-puntetes. Escoltava amb l’orella aferrada a la porta de la cuina. Sentia la veu del pare, baixeta per a no despertar ningú de la família.

-No he volgut dir res a les nines –deia al padrí-. Coneguts nostres que han anat a escoltar alguns mítings d’Alfonso Zayas, el cap de Falange, m’han dit que aquesta vegada pot haver-hi molta sang.

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

La meva venjança

La lluita per defensar les teves opinions, els llibres que havies publicat dificultosament, era contínua. S’aprofitava qualsevol detall per a desvirtuar el treball de l’altre. Si escrivia en castellà era un pecat mortal. Excomunió, expulsió del temple, judici i condemnació. Jo era un espanyolista, defensor d’una cultura aliena, un home que no podria pertànyer mai al seu cercle, als iniciats en la secta. M’atacaven per qualsevol motiu. Per no defensar l’Estatut d’Autonomia, per llegir Spengler, per escriure uns articles a Acción Española, la revista de Ramiro de Maeztu, per portar endavant Brisas, una revista que no entenien i que consideraven esnob, forastera, dolenta, il•legible, plena de bogeries sense sentit, allunyades del sentir i la història de la terra.

Mesos abans d’esclatar la guerra l’ambient s’havia fet asfixiant. Com si visquessis dins d’una olla bullint, sotmesa a pressió. Hi havia tensió en la mirada de la gent. A les tertúlies no es parlava gaire. Les paraules es començaven a mesurar. Les colles d’amics se separaven per motius polítics. Els de dretes anaven amb els seus; els d’esquerres feien el mateix. Sovintejaven les bregues per les causes més inversemblants. Tot feia presagiar el pitjor. Qui ho veia més clarament en Miquel, el germà.

-La tempesta s’apropa, Salvador! –deia, content, talment esperàs un esdeveniment summament important.

Molts havien perdut les rialles, anaven seriosos cap a la feina, sense alçar el cap del terra, pensatius. Endevinava l’enveja covant en el cor de molta gent que m’envoltava. Aquelles mirades contingudes expressant una ràbia espessa, a punt d’explotar. El món literari també estava en ebullició. Tants escrivents que volien ser escriptors, grafòmans amb un desig immens d’arribar a la fama en el món de les lletres! No els bastava ser funcionaris, tenir una carrera. Aspiraven a més. Volien la immortalitat, ser considerats genis, pertànyer a la secta dels elegits, habitants del Parnàs per a l’eternitat. Cal dir que, amb això darrer coincidíem: tots volíem anar més enllà de la lluita per la simple subsistència quotidiana, per un parell de pessetes més, una caseta, l’hortet. No ens era suficient ser el metge especialitzat en malalties mentals, el funcionari que es passa vuit hores assegut rere el negociat de l’ajuntament o el mestre, el professor que perd els nervis i la paciència provant d’ensenyar a una colla de ganàpies.

No critic ningú. Jo també volia ser escriptor. Potser el que ho desitjava amb més força malgrat que ho dissimulàs rere un posat d’estudiada fredor, de cínica indiferència.

Eren increïbles les bestieses que arribaven a consentir per tal de veure el seu nom en lletra impresa. Col•laboraven de forma gratuïta als diaris i volien fer creure que cobraven moltíssim. Altres, aconseguien publicar després de convidar editors de la península a pasar unes vacances a Mallorca. Tot era permès. La fama literària, la glòria momentània per haver escrit un llibre que estigués de moda un moment, malgrat que fos de forma ocasional, ens omplia de goig. No importava saber que l’obra aviat seria oblidada per sempre més.

Tot plegat no deixava de ser miserable, ridícules aspiracions sense sentit. Però el desig vers la immortalitat era la força que ens empenyia a escriure, a polemitzar amb els altres membres del gremi, a atacar, a parar trampes. Érem sempre a la palestra per provar de desvirtuar la feina del contrari alhora que enlairàvem els amics que sabíem que també parlarien bé de nosaltres en un proper article.

Les desavinences amb els membres de l’Associació per la Cultura de Mallorca eren pel seu estret localisme o, era en el fons una competició entre diversos aspirants a la glòria? Qui tenia més enveja? Jo, com a escriptor que aspirava a veure reconeguts els meus mèrits literaris o els col•laboradors de La Nostra Terra, que també aspiraven a ser novel•listes, periodistes famosos? Mallorca no donava per a tants d’autors. Si cada mestre d’escola, cada funcionari, cada professor d’institut, el sacerdot de la parròquia més petita volia ser escriptor, assolir la immortalitat... on trobar els lectors, el públic que pogués adquirir les nostres obres? Hi havia més autors que lectors! Seria aquest el motiu exacte de les bregues literàries i polítiques dels anys vint i trenta? Jo no callava mai davant els atacs a la meva manera d’entendre la literatura i l’art. Quan ells escrivien desvirtuant la feina que feia, els tornava la pilota des de les pàgines dels diaris on escrivia.

No hi havia treva ni repòs.

La lluita per defensar les teves opinions, els llibres que havies publicat dificultosament, era contínua. S’aprofitava qualsevol detall per a desvirtuar el treball de l’altre. Si escrivia en castellà era un pecat mortal. Excomunió, expulsió del temple, judici i condemnació. Jo era un espanyolista, defensor d’una cultura aliena, un home que no podria pertànyer mai al seu cercle, als iniciats en la secta. M’atacaven per qualsevol motiu. Per no defensar l’Estatut d’Autonomia, per llegir Spengler, per escriure uns articles a Acción Española, la revista de Ramiro de Maeztu, per portar endavant Brisas, una revista que no entenien i que consideraven esnob, forastera, dolenta, il•legible, plena de bogeries sense sentit, allunyades del sentir i la història de la terra.

Mallorca era un món tancat i reclòs i jo jugava a ser més modern que ningú. No m’ho podien perdonar-me de cap de les maneres!

Em delia per assistir a les festes del l’hotel Mediterráneo, el Victoria. S’havia inaugurat el Formentor, i la pràctica de la natació, els tea-partys vora la piscina parlant de Freud, Adler i Gide em feien sortir del provincianisme de les discussions dels autors nostrats. Com era possible que fossin incapaços de publicar en la seva revista aquells articles comentant les ambivalències de Bleuler?

Qui m’hagués conegut en temps de Brisas hauria dit que jo era un enfant terrible, abrandat seguidor dels futuristes italians, de qualsevol isme d’avantguarda. La signatura del Manifest Antiartístic català promogut per Dalí, Montanyà i Gasch, l’apologia a favor de l’obra de l’arquitecte Le Corbussier així ho podria fer pensar. Les meves relacions amb els futuristes-ultraistes Joan Alomar, Miquel Àngel Colomar i Ernest M. Dethorey ho acabarien de confirmar. No és estrany que els amics de Miquel Ferrà considerassin que no tenia solució, que era un personatge irrecuperable per a la causa regionalista. Defensar l’arquitectura de Le Corbussier quan aquí tot el que no fos els casals del barri de la Seu no era tengut en compte. Quina heretgia!

Em divertia veure’ls nerviosos. Jo sabia que eren poca coseta, que mai arribarien molt lluny en el camp de la literatura. I ells també intuïen el que pensava.

Ben cert que Mort de dama responia, malgrat el seu esquematisme, a la idea que de jove tenia d’una societat que feia pudor de sagristia. La guerra, les reflexions de postguerra, feren que retornàs a valorar com calia el mestratge de Marcel Proust que, tanmateix, sempre va ser el far lluminós que guià la meva feina literària.

Però ara som a l’època de la publicació de la meva polèmica novel•la, l’obra que prologà Gabriel Alomar i amb la qual em digué: “naixia la literatura mallorquina del segle XX, diguin el que diguin els beats i beates que ens volen fer callar”.

Em preguntava d’on sorgia aquell odi sucós i tens per haver escrit Mort de dama: per col•laborar en els diaris mallorquins? Sempre vaig pensar que m’atacaven perquè sabien que mai no podrien escriure una novel•la semblant. Com podien anar més allá de la misèria localista, del costumisme d’anar per casa? Què havien llegit de Waldo Frank? On eren els articles amb comentaris de les idees d’Eugeni d’Ors, el comte de Keyserling, Gregorio Marañón, José Ortega y Gasset?

Amb el seu estret bagatge cultural no podrien esdevenir mai autors d’abast universal.

Les enveges en el camp literari eren intenses. Qualsevol pretext era bo per provar de desqualificar l’altre. Cadascú s’aferrava a la petita escletxa de poder que tenia a l’abast i emprava la revista, l’article d’opinió, com a esmolat estilet per enfonsar el proïsme. Molta de la gent que coneixia ja s’havia guanyat un petit espai en el tancat parnàs del localisme. L’Escola Mallorquina era l’univers que satisfeia les aspiracions d’aquells escriptors provincians. Miquel Ferrà, Joan Pons i Marquès, els germans Miquel i Bartomeu Forteza, Guillem Colom es conformaven amb el que tenien a la mà, el petit cercle d’iniciats que envoltava La Nostra Terra. Qui, d’entre aquella gernació de costumistes aspirava a albirar nous horitzons? Escrivien en mallorquí sabent que mai no serien llegits ni coneguts a Madrid, Buenos Aires, Mèxic, Santiago de Xile. Es resignaven. Trista resignació cristiana, llegint uns poemes a casa dels Forteza. Aconseguir que sortís una ressenya de les seves obretes a Barcelona era per a ells el súmmum al qual aspiraven.

Per això cap dels que m’atacaren ha passat a la història de la literatura. Ningú no els coneix. Cap institut ni universitat no recomana els seus llibres. Són ignorats per historiadors i catedràtics. No s’han fet traduccions a tots els idiomes del món de les seves obres... Obres? Pocs escrigueren res de profit, exceptuant els articlets de la revista. El rancor els matà de rel l’esperit creatiu. El verí interior que portaven a dins els va fer eixorcs per a la creació. Perderen el temps provant de barrar el meu pas. S’erraren. Restaren per a tota la vida en aquesta terra de ningú que és l’odi, un odi que els impossibilità fer res de concret.

Jo anava fent. Preparava el futur.

Els temps de la guerra foren difícils, malgrat que Bearn era una Arcàdia feliç. Sortosament vaig anar creant els fonaments del que serien les obres del dia de demà.

Maria Antònia, l’esposa, era al costat, brodant.

La calma de Bearn, aquella felicitat perpètua, mentre els joves falangistes pacificaven Mallorca d’una forma violenta, traumàtica!

Ningú va ser capaç de seguir-me pel camí que havia escollit. Els vaig anar deixant enrere, a una distància tan considerable que ja no record ni rostres ni noms. S’han fet fonedissos, han desaparegut de la història.

Ara només resta el nom de Salvador Orlan.

Sempre vaig sentir prevenció davant una literatura regional de curta volada. Els ho havia dit l’any vint-i-quatre. Conreaven el mallorquí, es feien passar per catalanistes amb l’esperança que els tenguessin en consideració a Barcelona. Sabien que mai no podrien triomfar a Madrid. Refugiar-se en una literatura menor, com la mallorquina, era un defecte en el qual jo també havia caigut. Escriure en mallorquí era un bon truc per a ser considerat al teu redol, dins el tancat ambient provincià que ens encerclava. Però era evident, i ho vaig deixar escrit en nombrosos articles, que el mallorquí era impropi per a expressar idees una mica subtils o senzillament immaterials.

Mai no els vaig entendre. Tanta curtor de mires. Aquest desig malaltís de mirar-se sempre el melic, perduts a un raconet del món, veient com la cultura universal passava al seu costat sense que els interessàs, sense entrar a una llibreria a comprar la darrera novetat arribada de París i Londres. Com era possible anar pel món sense voler alçar mai la mirada envers el cel, les grans constel•lacions culturals que eren al firmament? Els grans escriptors espanyols i francesos eren maons de cultures universals. I ells semblaven conformar-se a ser coneguts a Lloseta i Esporles, a un forat minúscul del planeta.

L’èxit de Mort de dama obria l’aixeta de l’enveja més mortal.

L’excusa per caure damunt mi, per negar-me el pa i la sal, era la visió irònica que jo tenia del catalanisme local, del paisatgisme nostrat, dels arnats estaments de la nostra societat. La ridiculesa de certs sectors aristocràtics, el fàstic que em produïen els polítics professionals.

Tots s’ajuntaren per atacar-me. Amb Mort de dama, l’obscur món d’aspirants a la immortalitat es trobava que era un altre qui estava destinat a restar per sempre a la història de les lletres. No eren beneïts. Intuïen a la perfecció d’on procedia el perill per a les seves aspiracions. Malgrat que la ràbia pogués encegar-los en un primer moment, el llibre els feia copsar la indigència cultural on romanien. La novel•la, amb tots els defectes i contradiccions que pogués tenir, palesava l’existència d’un escriptor amb nervi, d´un autor amb un univers particular que podria esdevenir un valor de les lletres mallorquines. Menystingut fins aquell moment, vilipendiat, però amb una capacitat creativa que cap d’aquells contraris mai no tendria.

I ho sabien. D’ací la desesperació, els atacs ferotges contra la meva persona i contra el que escrivia.

Després del violent article de Miquel Ferrà ho vaig entendre tot de seguida. En llegir el que escrivien en contra meva, i passat el primer moment d’intranquil•litat, vaig veure ben clarament, com si tengués un mirall al davant, que la crítica negativa era la demostració palpable del meu triomf futur.

Vaig riure interiorment contemplant la grandària de la seva desfeta.

Tan desesperats solament per un llibre! Què farien quan sortís a la llum, a poc a poc, tota la meva obra, el que encara havia d’escriure però ja tenia en ment?

Intuïa que la lluita per obrir-me pas en el camp literari no seria fàcil. Aquella primera novel•la només era un exercici irònic, res que s’assemblàs a les obres amb les quals assoliria una definitiva consagració en el món de les lletres.

Per primera volta en molt de temps vaig estar segur de les perspectives que s’obrien al meu davant. M’adonava ben bé del que s’esdevenia. Sabien que mai no podrien escriure una obra com la meva. N’eren ben conscients. I per això mateix l’atac amb tota l’artilleria i, l’”assenyat " consell de Miquel Ferrà dient-me, sense embulls, que la literatura no era el meu camí.

Quan un altre escriptor et diu que ho fas malament o que deixis d’escriure és que ho fas millor que ell i, en endevinar les teves potencialitats, fa el possible perquè deixis el conreu de la literatura.

És un axioma matemàtic.

Sortosament sempre vaig estar al costat dels guanyadors. I quan esclatà el Moviment les possibilitats del triomf literari que havia intuït d’anys enrere augmentaren fins a límits increïbles.

Ara érem nosaltres els que comandaven.

El món dels meus detractors s’ensorrava talment un castell de cartes sotmès a una bufada de vent. I quina bufada de vent eren els falangistes passejant, armats, pels carrers de Palma, amb la facultat de detenir i portar a la mort qui volguessin! Si Miquel, el germà, com a cap de Premsa i Informació de la Comandància Militar de Balears, hagués fet el més mínim suggeriment a Zayas, no sé què els hauria pogut pasar. Es podria dir que nosaltres, els germans i jo mateix, érem els ideòlegs de la nova situació. Els que impartíem “doctrina” des dels diaris i la ràdio. Segurament exercíem el poder més absolut que un escriptor pot exercir sobre els altres. El poder de censurar-los, de criticar-los amb total impunitat. Els podíem denunciar públicament, inventar el que volguéssim en contra seva sense que ells poguessin replicar.

Hi ha hagut mai una victòria semblant? Només a Itàlia i Alemanya, quan els seguidors de Hitler i Mussolini feren callar els autors rojos, la maçoneria universal que portava aquests països al desastre.

Ara manàvem nosaltres, en Miquel, des de la Comandància Militar; jo, des de les pàgines dels diaris del Moviment.

Els que em negaren el pa i la sal quan vaig publicar Mort de dama tremolaven com cans apallissats quan, després del dinou de juliol, obrien el diari i llegien els meus articles.

-Què dirà avui, de qui parlarà? –comentaven, atemorits, amb por de veure escrits els seus noms en lletres de motlle.

El coronell Tamarit els volia enviar a Madagascar.

Hauria estat fàcil acabar d’enfonsar-los.

Un article, unes paraules a Alfonso Zayas, el cap de Falange i aquella persona desapareixia.

Aleshores creia ben sincerament que havíem esclafat l’estantís catalanisme. I si no l’havíem arrencat de rel, almanco el teníem reduït a allò per al que servia: per cantar els goigs de Maria, les floretes dels ametllers, la imaginada bellesa de les pagesetes de la possessió de Maria Antònia Salvà. No seríem gaire cruels amb ells. Ja patien abastament. Seríem condescendents. Els respectaríem les Rondalles, alguna obra de Miquel Costa i Llobera i Llorenç Riber... sempre que editors i panegiristes precisassin que pertanyien a la cultura mallorquina i que era un obra completament deslligada de les aspiracions separatistes del catalanisme que ens bombardejava i enviava els borratxos del barri xinès a envair-nos i matar-nos.

El poder dels germans Orlan durant el primer any de la guerra! Potser mai en la història de la cultura mallorquina ningú no havia tengut unes possibilitats tan absolutes per fer callar els altres escriptors. Quin poder que donen les armes!

Molts dels signants de la Resposta als Catalans optaren per callar, per deixar de conrear les lletres. Es desanimaren, en veure com eren menystinguts, criticats pels defensors del nou règim.

Com havien canviat les coses! No me’n podia avenir. Ara ja no era el metge esnob, el col•laborador de El Día que havien de foragitar de la nostra cultura.

Tot havia mudat de forma irreversible.

De ser perseguit pels estaments ben pensants de la societat, pels grupets culturals localistes, ara era jo el que podia dictar les ordres, assenyalar amb el dit, públicament, qui volgués. Sense anar a cercar-ho, pel simple fet de portar l’uniforme dels guanyadors esdeveníem senyors absoluts.

Aquella sensació de poder resultava embriagadora. Com si hagués aspirat uns grams de cocaïna. Estar amb qui comanda, amb el que pot fer el que vol, és indescriptible. Com volar pels núvols. Saps que, amb un gest, amb dues retxes escrites damunt el diari, pots fer callar qui vulguis, momentàniament o per sempre. Depèn de la teva voluntat.

Tots els meus enemics eren dins les meves mans. No ho podia creure!

Bastava fer una xerrada per la ràdio i fins i tot la vida de qui anomenaves perillava.

De nit, al manicomi, mentre sentia els crits d’Antonio Espina volent suïcidar-se i els trets d’execució que, des del cementiri, m’arribaven, nítids, agafava la ploma per escriure l’article que llegiria per Ràdio Mallorca a l’endemà. Somrient em preguntava fins on podia arribar la meva venjança.

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes - Una dona del poble ens ofereix un pa calent (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner Editor)

Una dona del poble ens ofereix un pa calent

Palma ens acollia normalment, amb els incidents acostumats: els falangistes que ens esperaven al moll, els rendistes del bar que ens insultaven en veure passar rojos. No sempre rebíem imprecacions. Serv el record dels passatgers del tren, soldats i civils, que ens llançaven bocins de pa, cigarretes, que agafàvem com un tresor caigut del cel. Soldats del poble, malgrat fossin de l’exèrcit enemic que, coneixent en la pròpia pell els sofriments dels humiliats, dels que sempre són a baix, ens tenien pietat i ens donaven una mica del que tenien: pa dur, cigarretes. (Miquel López Crespí)

Ens havien tengut molts mesos quasi abandonats, amb la roba que portàvem posada quan ens desarmaren al port d´Alacant, el març del 39.

Cap al 40, el que restava de l´antic uniforme ja s’havia convertit en parracs que feien llàstima. Camises i pantalons estripats, sabates foradades. La manca de roba interior, la impossibilitat de rebre els mínims estris per a la neteja personal, sabó, fulles d’afaitar, ens convertien en éssers d´un altre món. Fantasmes que caminaven, talment evanescents figures d´un quadre boirós. Però aquesta vegada, i per primera volta d’ençà el final de la guerra, ens donaren roba vella de soldats, el que l’exèrcit rebutjava per inservible i estar en males condicions i que, per a nosaltres, era tot un luxe, un tresor inesperat. Poder llançar als fems els nostres parracs plens de puces que ens menjaven vius, representava una millora indiscutible.

Érem molts els presoners que confiàvem a poder redreçar mínimament la nostra existència amb l’anada a les Illes. Qualsevol canvi seria millor que la gelor mortal de les planures castellanes. Sovint, tallant la pedra per fer ponts i carreteres, contemplant les amagades esglésies medievals que trobaven en algun revolt del camí, dalt els turons de la Meseta, hom podia imaginar l’origen de l’esperit de conquesta cristià i imaginar d’on degué sortir el militarisme dels ordes religiosos i de les classes dominants feudals de l’edat mitjana.

No costava gaire imaginar els ferotges creuats ordint expedicions militars de rapinya contra el pobles àrabs que habitaven més al sud. A l’hivern, en els castells coberts per la neu, somniant i desitjant les terres de València, els podies veure, si retrocedies al passat, mirant d’arreplegar forces, manant els ferrers bastir armes, estudiant la forma d’esclavitzar els pobles que no havien fet de la guerra el motiu de la seva existència. Senyors de forca i ganivet, amb estreta aliança amb el clergat, igual que ara, amb els bisbes i el papa de Roma beneint els voluntaris italians, declarant la Croada, la guerra d’extermini contra el poble. Terres ermes de Castella engendrant guerrers que lluiten, forçats, sota l´implacable fuet dels senyors. Deixar de conrear els camps per bastir exèrcits mercenaris a la recerca de les terres càlides dels musulmans. Espanya, la guerra m’ho havia ensenyat, era una cruel maquinària de rapinya i extermini d’ençà el segle IX. I el cristianisme, la ideologia, que cohesionava aquell estol de fanàtics, entestats a fonamentar el seu món en el saqueig.

Bastava saber llegir en les pedres dels pobles endolats on ens aturàvem uns dies per arreglar la plaça, els camins, la finca dels senyors. Tot palesava l'evidència d’aquesta història, la d´un poble ensinistrat per a les guerres de conquesta. A l’escola de comandaments, els comissaris ens ho havien explicat prou bé. Com en la guerra perduda: l´estreta unitat entre la creu i l’espasa per aturar el progrés de pagesos i menestrals. I quan no hi havia guerres, bastir fortaleses a cada quilòmetre de territori, castells al capdamunt de cada turó, per tenir el poble ocupat en absorbents tasques d´infrastructura militar, malgrat morís de fam. Catedrals i altes torres, nius d’àguila dalt les muntanyes per assegurar cada metre de terra conquerit als musulmans.

En el temps que va durar la guerra, el contacte diari amb mallorquins i valencians, amb treballadors de Barcelona i Tarragona, amb els menorquins que havien aturat el feixisme a Ciutadella i Maó, amb els bascos que pogueren arribar a la zona republicana, amb els gallecs que, travessant muntanyes i boscos o, fugint amb vaixell fins a França, vengueren novament a donar-nos suport, ens va fer adonar de la complexa realitat de l´Estat. El diari contacte amb companys d’altres indrets en va fer copsar, a poc a poc, però d´una manera ben clara, com era una gran mentida la falsa història que ens havien ensenyat a escola. Fins i tot els amics de la idea dels Ateneus, els fills de Durruti i Kropotkin, érem sovint indiferents al clam dels pobles de l’Estat que patien sota el poder del centralisme borbònic. Un fals internacionalisme proletari podia fer que tancàssim els ulls davant les injustícies del present? Per quins ocults motius molts companys, partidaris de la més àmplia llibertat per als pobres, tancaven els ulls o no volien saber res de l’opressió de les cultures perseguides pels senyors de la guerra castellans?

Ens enviaven a Mallorca.

Havíem de servar l’esperança en un temps millor. Qualsevol cosa era preferible a continuar treballant sota el vent glaçat de les planures de Castella, dormint en improvisades cabanyes de fusta, amb escletxes arreu que deixaven penetrar, silent, les glaçades corrents que provenien de les serralades. Com en temps de la guerra, quan provàvem de descansar, cansats per dies de combats i, com els animals que cerquen recer, ens ajuntàvem uns quants fent el possible per encalentir-nos, fent desaparèixer el que poguéssim la gelor que penetrava dins la carn com un ganivet esmolat.

De bon matí, en arribar a la feina, ja et deien el que et corresponia fer durant la jornada. Si no acomplies el que t’havien senyalat, els càstigs podien consistir, entre molts d´altres encara pitjors, a no deixar-te escriure la targeta postal, l´escrit que podies enviar a casa teva una vegada al mes. Existien altres formes de fer-te mal que depenien sempre del responsable de l’obra. Tot variava segons qui era l’encarregat del projecte. Normalment, els oficials i soldats només tenien cura de la vigilància dels presoners dels batallons de treballadors. Les companyies privades, els consorcis de l’estat que dirigien els obres, solien destacar un enginyer, que era qui, d’acord amb l´equip de capatassos, marcava el ritme de la feina, la tasca a realitzar per dia o setmana. A vegades trobaves un d’aquests encarregats que es preocupaven, a parts iguals, tant per la qualitat de l’obra que li havien comanat, com per la situació real dels presoners. No era la norma habitual, però sí que en vaig trobar alguns en els anys de treball forçat a què ens obligaven els guanyadors.

En els mesos que romanguérem prop de Sigüenza, treballant en la reparació de la línia de ferrocarril, el responsable de les obres, un arquitecte reconvertit en improvisat capatàs, ens senyalà una quantitat determinada de feina al dia. Com si anàssim a escarada. Una vegada acomplits els metres obligats de via de ferrocarril, el que restava del dia era per a nosaltres. Podíem aprofitar el temps sobrer per rentar la roba, escriure la postal a la família o, si hi havia llibres a l’abast, per llegir. Per a nosaltres aquelles instruccions significaren un cert tipus de millora. Eren petits avantatges que ens ajudaven a resistir. Fins aleshores, la feina que desenvolupàvem era rutinària, feta sense cap tipus d’interès. Fèiem el menys possible malgrat els crits i alguna fuetada dels capatassos. Era molt abans que ens pagassin una pesseta per jornada treballada i la majoria de responsables i militars que ens vigilaven encara ens tractaven com criminals de guerra. Com si tots nosaltres haguéssim estat els directes culpables de la llarga durada del conflicte o que Franco no hagués pogut entrar a Madrid a començaments de novembre del 36. Falangistes i militars, sobretot els que havien tengut algun mort en la guerra, víctima dels incontrolats o desaparegut en alguna de les presons republicanes, ens haurien mort allà mateix, sense contemplacions. A vegades ho vaig veure fer. En el camp de concentració d´Albatera. Disparar contra nosaltres, sense contemplacions. Ens metrallaven i, sense comptar els morts ni tenir cura dels ferits, després de llançar-nos una escopinada, marxaven, satisfets. Mai no he vist tant d´odi i menyspreu en els ulls.

Eren pocs els oficials que, amb fermesa, s´oposassin als grups de falangistes que venien pels camps de treball a cercar, deien, responsables d’alguna mort. Estàvem completament indefensos, a mercè de qualsevol eixelebrat a qui el nostre rostre li recordàs algun dirigent republicà, regidor o sindicalista que hagués tengut responsabilitats en el seu poble. Cercaven els responsables de les cooperatives, els pagesos que havien participat en les col•lectivitzacions. L´odi els encegava i els feia cometre barbaritats inimaginables.

Per això, quan a Sigüenza, l’enginyer de les obres ens digué que no faríem les deu hores acostumades, i a vegades eren més!, i que tot dependria de si havíem acomplit o no els metres que corresponien al destacament de presoners, respiràrem, alleugerits. Per a nosaltres va ser com si haguéssim guanyat la loteria, com si ens hagués caigut un inesperat regal del cel. A partir d’aquell moment i malgrat la mala alimentació, ens afanyàvem durant tot el matí, en l´esforç de complir els metres assignats pels enginyers. D’aquesta manera, en lloc d’acabar la feina a les sis de l’horabaixa, fosca negra a l’hivern, ara acabàvem el migdia.

No sempre teníem aquesta sort, però quan s’esdevenien fets semblants, la vida canviava completament.

No sé com podíem treballar com ho fèiem, tan mal alimentats com estaven. Qui sap, potser era l’esperit de supervivència, el demostrar-nos a nosaltres mateixos que, malgrat ser tractats com a bèsties, encara no ens havien anihilat totalment la capacitat de resistència. Treure forces d´on ningú no hagués pogut imaginar que en trauríem. I tot era per aconseguir unes hores per a nosaltres. Malgrat fos per jeure a la cabana, tapat amb la manta i, per uns moments somniar en la família, en els anys en els quals pensàvem que tot seria possible, vèncer el feixisme, aconseguir bastir un món nou sense explotats ni explotadors.

Si a Mallorca poguéssim trobar un camp semblant, una millora en el menjar!

No demanàvem gaire.

Si poguéssim escriure un parell de cartes al mes a la família, no patir aquell fred dels hiverns castellans... Eren els somnis que encara ens mantenien units a la vida ni que fos per un fil primíssim, sempre a punt de rompre’s. L’essencial era no deixar-se caure en la desesperació. Quantes vegades, en situacions que pensàvem que eren relativament bones per les circumstàncies en què ens trobàvem, no havíem comprovat com algun de nosaltres queia, vençut. Hi havia sempre un esglaó dèbil. Aquell que, emportat per la melangia, enyorant la família o l’esposa, els amics morts a la guerra, decidia que ja n’hi havia prou i es penjava amb la corretja, amb una simple corda. O els que es deixaven morir de gana, renunciant al magre menjar que ens donaven. En vaig veure molts que, emportats per la més profunda desesperança, tancaven la boca, talment fossin vells de vuitanta anys i, per molt que els volguéssim fer menjar, es negaven a ingerir cap aliment. Debilitats com estàvem a conseqüència de la feina i les privacions, en pocs dies emmalaltien, fent el darrer alè en racó de la cabanya o a les miserables infermeries de les presons. Morir com un ca, sense ningú de la família al costat. Si els vigilants estaven de bones, ens deixaven entrar a fer l´acomiadament, abans que el carro dels morts els portàs a la fossa comuna. A molts, no els coneixia. No havíem combatut a les mateixes unitats militars. A d´altres sí que els havia tengut propers, en moments decisius de la lluita quan, en la plenitud de la vida, amb vint anys i busques, eren capaços de fer front a les unitats de la Legión o als regulars de Franco, ferms, defensant una posició que era atacada per enemics més nombrosos i més ben armats.

Palma ens acollia normalment, amb els incidents acostumats: els falangistes que ens esperaven al moll, els rendistes del bar que ens insultaven en veure passar rojos. No sempre rebíem imprecacions. Serv el record dels passatgers del tren, soldats i civils, que ens llançaven bocins de pa, cigarretes, que agafàvem com un tresor caigut del cel. Soldats del poble, malgrat fossin de l’exèrcit enemic que, coneixent en la pròpia pell els sofriments dels humiliats, dels que sempre són a baix, ens tenien pietat i ens donaven una mica del que tenien: pa dur, cigarretes.

Hi havia també les mirades angoixoses del carrer, plena de secreta complicitat, expressant, sense poder dissimular-ho, pena i dolor en veure la trista situació en què es trobaven els soldats de la República.

I eren precisament aquests gests, els bocins de pa llançats des del tren, les ullades de compassió d’algunes dones quan avançaven, vigilats pels soldats, en direcció a la feina, les que ens feien pensar que no tot era mort amb la victòria de Franco. Restava encara un càlid alè de vida i humanitat en el cor d´un poble vençut i martiritzat. No se si haguéssim pogut resistir aquella època trista de no haver pogut constatar aquella solidaritat. Com la dels pagesos de Salamanca, de València o Castelló que, quan veien que els soldats que ens vigilaven no miraven, ens donaven part del seu menjar, el formatge del dia, la fruita que portaven a la senalla, una mica de tabac. Palma i una estranya matinada.

No sabem encara què ens oferirà aquesta terra que se'ns obri, acollidora, plena de sol i gent que circula pels carrers, aparentment indiferent a la corrua de presoners que, com explica el mallorquí, puja pel carrer dels Oms en direcció a la plaça d’Espanya, on hi ha les dues estacions de tren existents a l’Illa. Jo no sé cap nom de carrer, excepte que vegi la placa de marbre o les rajoles antigues que indiquen que abans, en el passat hi havia unes denominacions molt diferents a les actuals. M’hi he fixat de seguida que hem baixat del vaixell. Al costat dels nous General Mola, Avenida del Generalisimo, Varela, Yagüe o José Antonio, llegeixes: carrer dels Bastaixos, Cordelers, Teixidors, Boters, plaça de la Palla, de l’Oli... Record d’una època en què el poble, els oficis, tenien encara un lloc determinat en la ciutat.

-On ens portaran? –demana Joan Busquets. Podem anar a treballar a algun poble de la serra de Tramuntana agafant el tren de Sóller o, si ens porten a la línia que passa per Inca i acaba en el meu poble, a sa Pobla, podem fer feines per totes les carreteres del pla i la costa.

I és quan avançam lentament per la Rambla, pujant pel carrer dels Oms que, inesperadament, sortint d´una de les travessies que donen al carrer per on caminam, que una dona de certa edat, sense tenir por dels soldats de guàrdia, ni del sergent i el tinent que van al davant de la corrua de presoners, travessa la filera i ens dóna el pa, encara calent, que acaba de comprar.

Illes – Avançaments editorials: Llibre de viatges (El Tall Editorial), de Miquel López Crespí

“Aquest llibre de viatges tracta de deixar constància de l´experiència vital d´un escriptor de la generación literària del 70: Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca, 1946) En els vint-i-dos capítols que conformen aquesta obra hi podem trobar algunes de les experiències vitals d´aquest autor. Experències que fan referència a Irlanda, Grècia, Itàlia, Portugal, Castella, França, Menorca, Romania, Eivissa i Formentera, Anglaterra… I, també, a nostàlgics viatges al passat, especialmente a la Mallorca d´abans del turisme que conegué l´autor en els cinquanta, a la repressió de la dictadura en un relat de com era la presó de Palma en els setenta. Llibre de viatges s’ ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que Miquel López Crespí ha conegut. És evident que l'escriptor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint, a través de les pàgines de Llibre de viatges, retornen altra volta els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge”. (El Tall Editorial - Promoció)

A Llibre de viatges podem constatar com, a mesura que els anys han anat avançant, els records de l´autor s'han fet més reals i presents. Nostàlgia per un món que s'esvaneix. Seguretat que potser no quedarà res de les il·lusions que alletaren els anys d'empenta, de feina i de revolta si no es deixa constància. I l´autor ho sap a la perfecció. Així d'injust i d'inclement és el temps amb els nostres instants evanescents de gaudi i esperança. En un dels capítols dedicats a Itàlia podem trobar uns versos que pertanyen al poemari Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat sde Tarragona 2005) on podem veure ben clarament quina és la intenció de l'autor i com s'evidencia de bon principi aquest desig de recuperar els instants feliços. Hores que mai més no tornaran per molt que l´escriptor ho provi amb el seu dèbil exèrcit de metàfores, de treballades paraules i recerques nocturnes pels diccionaris i els més fondos replecs de la memòria. Presència d'un llunyà i oblidat amor juvenil pels carrers empedrats de Roma, primeres besades al costat de les runes del Panteó mentre un grapat d'al·lots que surten d'escola, encuriosits, el volten ballant i fent jutipiris. El poema que comentam comença així: "Marxar vora teu novament, / sentint dins les venes com bateguen / altíssims reductes de tendresa inexplorada. / Palpar, / amb gest molt lent, / les pedres antigues del Panteó, / venerables. /".

Els viatges i la generación literària dels 70

L'autor és ben conscient que aquell món d'il·lusions i sensacions, l'ample univers de molts dels viatges de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per a la persona: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats...Aquest llibre de viatges tracta de deixar constància de l´experiència vital d´un escriptor de la generación literària del 70: Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca, 1946) En els vint-i-dos capítols que conformen aquesta obra hi podem trobar algunes de les experiències vitals d´aquest autor. Experències que fan referència a Irlanda, Grècia, Itàlia, Portugal, Castella, França, Menorca, Romania, Eivissa i Formentera, Anglaterra… I, també, a nostàlgics viatges al passat, especialmente a la Mallorca d´abans del turisme que conegué l´autor en els cinquanta, a la repressió de la dictadura en un relat de com era la presó de Palma en els setenta. Llibre de viatges s’ ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que Miquel López Crespí ha conegut. És evident que l'escriptor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint, a través de les pàgines de Llibre de viatges, retornen altra volta els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge.

El poemari que hem comentat més amunt (i que pertany a Les ciutats imaginades) ens proporciona moltes de les olaus de Llibre de viatges, En el poema "La recerca de l'imprevist", podem trobar, talment un manifest que exposa de forma clara i llampant el desig de l'autor, les motivacions, el significat de Llibre de viatges. Diu el poema: "Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat, / les primaveres de vent càlid colpejant el rostre, / la neu d'Irlanda acompanyant la nostra retina sense descans. / Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l'estiu, / la boirina d'una Venècia eternament inundada. / La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós / a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand. / Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere, / continuar el viatge a la recerca de l'imprevist. / Es tractava d'aconseguir que, / almanco, / canviàs la naturalesa immutable / del món que ens alletà d'infants, / el cel, / els camins, / els homes i dones que trobàvem al davant.".

A Llibre de viatges hi ha referències concretes a molts dels indrets visitats per l'autor. El nom d'una ciutat, d'un carrer, d'un monument, d'una església... A unes ciutats hi va romandre molt temps. En unes altres només hi va estar el temps efímer que hi passa un turista quan hi va de vacances. En algunes, explica, hi va deixar part de la seva vida, ja que als carrers, a les places d'aquests pobles i ciutats que conegué en els anys més feliços, o imaginàriament feliços de Miquel López Crespí, s'esdevengueren fets cabdals en la vida personal de l'autor.

Els viatges i la repressió de la dictadura franquista

Pensam que, alesmores (en temps de la dictadura franquista), marxar de viatge, fugir per uns dies del tancat ambient opressiu d'una capital de províncies en poder dels vencedors de la guerra civil, amb la presència omnipotent de la Brigada Social era, indiscutiblement, penetrar en una galàxia de llibertat.

La fugida a la recerca de no se sap quina mena de paradís perdut. Qui sap si anar a la recerca de la llibertat assassinada l'any 1939 amb la victòria militar del feixisme. Maig del 68. L'optimisme que posseeix l'esperit del jovent regnava arreu i semblava que cap núvol de tempesta podria marcir aquella esplendent joventut molt lluny encara dels primers símptomes de la vellesa i el desencís.

Llibre de viatges i el pas inexorable del temps

Heràclit, François Villon i Jorge Manrique, com diuen Xavier Macià i Núria Perpinyà en el llibre La poesia de Gabriel Ferrater (Barcelona, Edicions 62, 1986) "son alguns dels molts poetes i pensadors que han estat preocupats pel pas inexorable del temps, o dit altrament, pel seu caràcter furiosament efímer" (pàg. 77). Però deixar constància de la desintegració del temps, de les persones, de les idees que havien de trasbalsar el món, recrear aquesta fugacitat, provar de recuperar, sempre inútilment, mitjançant el conreu de la paraula, el caramull de sentiments i emocions que alletaren aquella joventut, no és una tasca senzilla ni basta sentir fortament el pes de la nostàlgia per a escriure poesia o narrativa, plorinyant davant l'avenç inexorable de les manetes del rellotge. Potser, com fa López Crespí, és el moment precís de trobar la forma adient, la paraula justa i exacta per a bastir la senzillesa del verb, per construir aquella experiència útil als lectors i qui sap si universal. Aquesta és la tasca fonamental de l'autor que, segur del seu ofici, ha de treballar la llengua talment l'argenter treballa l'or i la plata.

Que l´autor de Llibre de viatges s'aferri al passat, seguint el tòpic de "qualsevol, temps passat va ser millor" anant a la recerca, com aquells antics cercadors d'or del "paradís perdut", potser és un tòpic literari. No ho negarem. Un tòpic al qual han recorregut tots els escriptors d'ençà que el món és món. En molts dels poemaris que tracten aquests temes trobarem sempre, com a Llibre de viatges, una immersió en l'adolescència i la joventut. Quan hom escriu, conscient dels matemàtics cicles de l'existència, sent aquesta amarga percepció de la lenta, però segura destrucció de la vida. La vida personal de l'autor, la vida de la família, la vida dels pobles i de les societats que ens han fet tal com som. Podrem pensar que tanmateix, malgrat la mort de les persones, la Vida, en majúscules, o l'existència dels pobles, malgrat les guerres, l'opressió i els dictadors, sura sempre. No obstant aquesta constatació, una realitat evident, el cert és que sentir com la senectut personal arriba lenta, implacable, és força dur. I, per molt que ens puguem il·lusionar pensant que la Vida reneix en cada una de les persones que neixen al costat, ningú pot obviar el dolor estrictament personal que comporta veure, sentir, patir la mort dels teus, constatar la teva pròpia decadència física. És precisament la constatació ben real que mai més no tornarà aquell paradís perdut de la joventut, el motor que impulsa la creació. Narrativa, doncs a la recerca del tòpic però ben real "paradís perdut". Narrativa a la "recerca del temps perdut", com va provar de fer de forma magistral i inigualable Marcel Proust amb les seves novel·les.

París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa...

En el llibre de l´autor pobler, la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure a cada pàgina escrita: els lluminosos dies de Maig del 68, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis… Es tracta de deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. Un llibre en el qual podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor...

Però no tot són ciutats pels carrers de les quals l´escriptor hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. I és precisament aquest combat dialèctic contra la presència de la Dama de Negre, la Mort, la impossibilitat de detenir la roda del temps en el moment exacte de la joventut i la felicitat, el que tanmateix dóna sentit a la vida i a l'existència del poeta. Però crec que seria bo precisar que malgrat la nostàlgia pel temps esvanit, Miquel López Crespí no deixa mai de banda els principis de justícia, llibertat i dignitat amb els quals l´alletaren els homes i dones que, malauradament per a la pàtria, perderen la guerra. Ho palesen així els capítols dedicats a recordar els viatges de la seva mare en temps del maquis i la tètrica postguerra franquista en els anys quaranta del segle passat. Una descripció prou aconseguida de l´ambient de repressió i tristor regnant per terres del País Valencià i Castella. Pàgines que ens reafirmen en la idea que, malgrat una lectura apressada del llibre, pugui semblar que alguns capítols són allunyats de qualsevol intenció cívica, no és així ni molt manco.

Una narrativa i una poesia hereda de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski

L'autor no vol oblidar res, no "passa de res", no creu ni ha cregut mai que el component cívic de la poesia i la narrativa hagi estat "superat" com afirmen tots aquells que critiquen i silencien Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski, per dir solament uns noms prou coneguts i importants, dient que són expressió d'un "desfasat realisme". Quines ximpleries per a amagar la buidor i la reacció cultural i política!

Llegint aquest Llibre de viatges ens adonarem com mai, en cap de les obres que ha escrit, l´autor ha baixat la guàrdia ni ha cedit als cants de sirena dels postmoderns. Aquesta afirmació la volem deixar ben aclarida per tal que no hi hagi cap mena de dubte ni confusió. En arribar a Dublín, el primer que feia l´escriptor era anar per uns moments als indrets on moriren, defensant la llibertat, els rebels que comandaven James Connolly i Michael Collins. O, a Barcelona, en el Fossar de les Moreres, saber exactament d'on venim i on volem anar. Lluís Companys, torturat i afusellat al castell de Montjuïc. Lluís Companys i milers de patriotes i antifeixistes arreu de l'estat i arreu del món.

Els viatges i les geografies de l´esperit

Llibre de viatges tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d'il·lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí.

Tanmateix, l´autor de sa Pobla… ¿podria escriure un llibre sense aquesta mena de referències als esdeveniments històrics que ens condicionaren i condicionen encara? Com separar el món personal de l´escriptor de la realitat que l'ha fet fer ser com és? Quina mena de monstre seria aquell que s'hagués sotmès a aquesta mena de lobotomia? Com deixar de banda la presència de tot el món cultural i polític que ens ha ajudat a alimentar les bateries de l'esperança i de la il·lusió?

Llibre de viatges és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que la influència cultural de la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, els postmoderns actuals? Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectats i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? ¿Ningú no va viatjar pels soterraanis clandestins de la lluita contra Franco, sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? Vet aquí, doncs, el llibre que ens explica i narra a la perfección tots aquests viatges a través de geografies i l´esperit. /El Tall Editorial - Promoció)

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentración feixistes (vet aquí un tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)

Palmeres i tramvies grinyolaires

Un tramvia grinyolaire amb poca gent i alguns cotxes atrotinats anant en incertes direccions. El bocí de pa negre amb mitja sardina de llauna era tot el que ens havien donat de menjar en vint-i-quatre hores. On aniríem? Des de l’interior de la bodega, els que paraven l’orella a la porta que donava a coberta havien sentit que el tinent parlava amb el capità del vaixell i li deia que faríem carreteres. Tampoc no ens estranyava gaire que aquesta fos la nostra condemna. En aquells moments, just desembarcats, teníem altres problemes que encara no sabíem com resoldre. Esbrinar, per exemple, com ens podríem comunicar amb la família, el temps que duraria la nostra estada a l´illa, endevinar si ens donarien menjar abastament... I, sobretot, saber si podríem resistir la feina que, sense fer gaire esforç amb la imaginació, endevinàvem dura i implacable. (Miquel López Crespí)

En davallar del vaixell, El Sevillano, un andalús que venia en l’expedició, el més divertit de tots els membres del Batallón de Trabajadores, en passar vora els coves amb taronges s’atreví a agafar-ne una. Era el que esperava el sergent per pegar-li una forta fuetada amb la verga de bou que portava. El Sevillano era ben a prop meu i vaig sentir xiular el fuet a uns centímetres de les orelles, fregant-me el cap. Antonio, que aquest era el seu nom, va pegar un bot en sentir el dolor punyent enmig del rostre. Segons després, aquest dolor, talment una poderosa descàrrega elèctrica que avançava per tot el seu cos a velocitat vertiginosa, el va fer caure a terra.

El Sevillano s’incorporà a l’instant.

No va cridar; tampoc no pronuncia cap paraula. Simplement, amb moviment lent i molt pausat, deixà la taronja al cove i continuà la marxa sense immutar-se, malgrat que el dolor, sense cap mena de dubte, li cremàs cada centímetre del cos talment un ferro roent penetrant en la carn viva.

El tinent, que havia vist amb disgust l´acció del sergent, li digué, amb veu freda i distant:

-No seas animal, hombre, que a estos no los vamos a fusilar. Los traemos para trabajar en las carreteras y no quiero, cuando los entregue al campo donde están destinados, que nadie me diga que los he tratado como a los moros de las jarcas, a golpe de látigo.

Un mínim de sentiment de pietat envers els vençuts? Ho dubtava. En aquella època no hi havia misericòrdia per als presoners. Potser que si hi hagués hagut camions a la nostra disposició, un mitjà de transport que no fes necessari que travessàssim els carrers de Palma a peu, a la vista de tothom, el tinent no hauria dit res al sergent. Però el tinent sabia que, com a Madrid, com a València, passaríem pels indrets més cèntrics de la ciutat. Per això mateix s’havia posat l´uniforme nou abans de desembarcar, i l’ajudant li havia netejat les llustroses botes militars i donat brillantor als botons de la guerrera. Oficials de la victòria amb bigoti retallat. Cutis ben afaitat. Tot el futur, la vida sencera oberta al davant. Eren els vencedors, els senyors de tot el que podíem contemplar. Ho havíem vist per les ciutats que havíem travessat amb ell de cap de l´expedició: les al•lotes de la bona societat, els desenfeinats de bars i casinos, l’admiraven quan marxava, xiulant el Cara al Sol, al capdavant d’aquella tropa de desgraciats. Un excessiu maltractament dels presoners podia despertar la compassió en un cert sector de la gent.

D’ençà la seva sagnant victòria, el règim es vanava dient que integrava els vençuts en la tasca de reconstrucció nacional. Els documentals de propaganda, n’havíem vist alguns a la presó, mostraven presoners fent la salutació romana, anant a missa amb fervor, treballant als tallers d’aprenentatge, riallers, asseguts a taules parades amb mantell i amb fumejants plats al davant. Mentida de la propaganda franquista! Ens feien anar a missa obligats, cantar l’himne de Falange amb una pistola al darrere: els funcionaris mirant qui no obria els llavis, provant de saber si algú mudava la lletra de l´himne o cantava una altra cançó. Pobre d’aquell que no ho fes com pertocava, que no cantàs amb força! Els carcellers no perdien detall. Eren a l’aguait dels moviments dels llavis dels presoners, capaços de descobrir a l’instant aquell que no pronunciava, una rere l'altra, les paraules esperades, aquella lletania que encenia el cor dels nostres botxins, intensament emocionats quan, braç enlaire, cantaven: Si te dicen que caí, me fui, al puesto que tengo allí.

Per a nosaltres, el Volverán banderas victoriosas al ritmo alegre de la paz només significava el reialme de les cel•les de càstig, de la privació del magre menjar, obligació de netejar cent i mil vegades el terra de les naus quan i en el moment que volgués qualsevol dels guardians. Qui podia creure en les ficcions dels noticiaris?

Cap rialla amable entre aquells que érem sotmesos a les tortures més humiliants a l’espera dels botxins que t’havien d'afusellar.

Molts cercaren la mort a posta, negant-se a cantar els que ens obligaven, tancant la boca quan els funcionaris donaven l’ordre de començar la cançó i, religiosament, com cada matí d’ençà que érem a la presó, amb tots els presoners formats al patí, enlairaven la bandera de Franco fins al punt més alt del pal. Companys que es negaven a cantar el Cara al sol malgrat saber que amb el càstig posterior, amb el magre menjar i les cel•les d’incomunicació on serien portats, tenien poques probabilitats de conservar la vida.

Morir. Volien morir. Quin sentit tenia provar de conservar aquella miserable existència? Conservar la vida per a viure eternament humiliat? Conformar-se amb formar part del submón on ens havien reduït? A molts els era ben igual morir que malviure en aquelles condicions. Eren companys que ja havien decidit que no tenia sentit provar de sobreviure en el món dels guanyadors. Homes que havien comprovat que com eren en l’esclavatge més absolut. Res no els fermava ja a la vida. Amb la família assassinada, els companys caiguts als fronts en temps de la guerra, la dona morta a qualsevol presó o a punt de ser afusellada... què fer? Continuar vivint fins a esdevenir deixalla humana? Quin sentit tenia aleshores continuar acceptant les ordres dels vencedors, formar a la cua per a rebre l’aigua bruta que ens donaven per a dinar i sopar?

Per això mateix tancaven els llavis i quan el carceller provava de fer-los cantar a cops de fuet li escopien a la cara sense gens ni mica de por de les conseqüències, esperant el càstig que els fes marxar d´aquest món com més aviat millor.

El sol brillant de Mallorca em retornava al present.

Havíem desembarcat a Palma un dia d’agost de mil nou-cents quaranta. El sergent havia colpejat brutalment El Sevillano amb la seva verga de bou. Vaig fer un gest imperceptible, per si de cas necessitava ajut per a continuar caminant. Però amb una trista llambregada m’indicà que no ho fes per si ara era jo el que rebia la propera fuetada del militar.

Sortosament el sergent ja no posava atenció en el presoner i romania, com ca assenyat, al costat del tinent, escoltant les indicacions que aquest li donava.

Érem a Mallorca.

Cel clar i palmeres en el passeig que encerclava el port de Palma.

Un tramvia grinyolaire amb poca gent i alguns cotxes atrotinats anant en incertes direccions. El bocí de pa negre amb mitja sardina de llauna era tot el que ens havien donat de menjar en vint-i-quatre hores. On aniríem? Des de l’interior de la bodega, els que paraven l’orella a la porta que donava a coberta havien sentit que el tinent parlava amb el capità del vaixell i li deia que faríem carreteres. Tampoc no ens estranyava gaire que aquesta fos la nostra condemna. En aquells moments, just desembarcats, teníem altres problemes que encara no sabíem com resoldre. Esbrinar, per exemple, com ens podríem comunicar amb la família, el temps que duraria la nostra estada a l´illa, endevinar si ens donarien menjar abastament... I, sobretot, saber si podríem resistir la feina que, sense fer gaire esforç amb la imaginació, endevinàvem dura i implacable.

A Madrid, a Sòria, només podíem escriure una postal cada mes. Deu línies que solament servien per a comunicar el nostre estat de salut que, mentint la majoria de vegades, dèiem que era bo per a no angoixar els familiars. Una postaleta que no servia per a explicar tot el que necessitàvem dir a pares i germans: el que s’havia de fer per a demanar algun paper que acurçàs el nostre internament; documents imprescindibles per a redactar alguna instància oficial que servís per a millorar, ni que fos mínimament, el penós estat en què ens trobàvem. A Sòria, al penal de Burgos, havíem pogut organitzar, amb el suport dels familiars d’alguns presos i la unitat de molts dels que hi érem empresonats, un mínim de condicions per a escriure: sota unes rajoles, embolicats amb un hule per a protegir el nostre petit tresor de la humitat, hi teníem una reserva de paper, tinta, sobres... Una riquesa incalculable per a aquells que, condemnats a mort, encara confiaven en la possibilitat d´una gestió que els ajudàs.

Ningú no s'hi negà mai a col•laborar. Les diferències polítiques entre comunistes, anarquistes o companys sense partit eren deixades de banda davant la necessària solidaritat per a sobreviure. Quan hom escrivia d’amagat als familiars, cartes que sortien ocultes als plecs de la roba bruta o, quan aquest sistema va ser descobert pels vigilants, dins els botons, els altres vigilaven per si s’apropaven els carcellers o els espies que la direcció tenia entre nosaltres. Un miracle aconseguit pels nostres “especialistes” en aquests afers que, com a genis de la transmutació dels objectes, eren capaços de situar una carta escrita en paper molt fi als plecs de qualsevol vella gavardina, camisa o pantalons.

Amb els traïdors no hi havia cap mena de pietat, i ells ho sabien a la perfecció.

Quan l’espia era descobert, els diferents grups polítics que érem organitzats a la presó ens reuníem en secret i es decidia el que se n’havia de fer.

Més d'un va aparèixer mort a les dutxes, o escanyat al llit l’endemà del judici secret.

Hi havia companys que s’oferien voluntaris a fer justícia amb tots aquells que eren al servei de la direcció. Tanmateix, condemnats a mort, sabent que no sortirien mai en vida d’entre les quatre parets on romaníem tancats, els importava molt poc que fossin descoberts i castigats a la pena màxima. En altres llocs d’internament, la “feina” era deixada a la sort de les cartes o els daus. A Sòria mai no va ser necessari emprar aquests mètodes: sempre hi hagué abundor de voluntaris per a portar a terme les decisions de les comissions d’autodefensa.

Sortíem de les instal•lacions del port sota la vigilància del tinent i els seus ajudants. Encara no sabíem on anàvem. Havien comparegut una grapada de guàrdies civils i un cotxe amb mitja dotzena de falangistes. El blau de la seva camisa em feia mal als ulls. Un dels falangistes, el més alt del grup, clenxinat i amb gomina que brillava amb els primers raigs del sol del matí, s’havia llevat la boina roja de requetè i amb ella es pegava copets damunt una cama, mirant-nos directament als ulls com si ens volgués matar allà mateix. Els nervis el dominaven. Talment no pogués suportar que els militars tenguessin més poder que el partit de la Revolución Nacional Sindicalista! Què hi venien a fer aquell matí al port de Palma? Tanmateix érem en mans de la jurisdicció militar i no podien fer res en contra nostra en aquells moments. O, almanco, així ho volíem creure.

Com si volgués contestar als meus interrogants, Joan Busquets, el mallorquí, se m´apropà i em digué, xiuxiuejant:

-Vénen a cercar mallorquins. Algú que hagués pogut escapar, com jo mateix, amb el vaixell que anava a l’Olimpíada Popular o amb barca, cap a Menorca o el nord d’Àfrica. En aquest cas prenen nota de l’arribada i en pocs dies mouen les tecles necessàries per tal d’empresonar altra volta el sospitós. M'ho digué una cosina que vengué a veure'm a Madrid i que sabia que això s’havia esdevengut moltes vegades. En tenia informacions de primera mà. Sortosament no són del meu poble. No en conec cap. No em vénen a cercar a mi.

El Sevillano provava de tapar-se la sang que li sortia de la ferida amb un mocador brut que s’anava omplint de sang. Li vaig donar el que m’havia donat la mare quan vengué a la presó a veure'm després de moltes setmanes d’incomunicació. Era tot el que podia fer. I sort que el sergent ens havia deixat en pau! N’hi havia que s’acarnissaven amb aquell que agafaven entre mans. Aquesta vegada havia estat una simple fuetada, pegada amb tota la força, evidentment, però sense intenció de donar-li una pallissa de mort. Es tractava d’humiliar el presoner que havia tengut la gosadia de voler agafar una taronja. Que aprengués que no podia fer res sense demanar permís, sense el consentiment dels carcellers.

La fuetada directa al rostre d’Antonio em féu pensar en els dies d’abans de la guerra. De sempre havia estat així, amb excepció dels anys que duraren les col•lectivitzacions al poble. Els de dalt, el senyor, l’oficial, el comandant de la Guàrdia Civil, el rector, fent sentir el seu poder al pobre, al treballador, al soldat. La qüestió era doblegar, vèncer la capacitat de resistència de les persones. Tot servia per aconseguir aquest etern objectiu dels poderosos: la fam, per a fer acceptar els jornals a la baixa; el sermó des de la trona de l´església, per a conformar les consciències, predicant sempre resignació davant les injustícies; el fuet, la llei i la presó quan la fam i la xerrameca dels sacerdots no bastava per a fer vinclar la voluntat del pobre.

Quan havia estat diferent? Al poble els vigilants de les propietats dels cacics també empraven el fuet.

El fuet, l’almoina i les faules des de la trona per a governar la comarca.

Fuetades a tots aquells que, ni que fos per fam, per pura necessitat, gosaven agafar un raïm, unes pomes de l’hort dels senyors. La guàrdia civil era al poble just per això: quan algú entrava dins un hort perquè els fills no tenien res que portar-se a la boca i agafava unes cols o, desesperat, aprofitava la nit per a mirar de trobar alguns grans de blat dels rostolls acabats de segar, sempre hi eren els civils per a donar una pallissa al que s’havia atrevit a trepitjar una terra que no era la seva.

Una fuetada o una almoina.

Hom tenia sempre la llibertat d’escollir entre totes dues possibilitats. Si no volien morir de fam era preferible callar fent, ulls clucs, el que manaven els de dalt. Així, capbaix, hom podia aspirar a rebre algun jornal treballant de sol a sol o, també, que la senyora es dignàs a admetre la filla per a fer de cuinera, netejar la casa sota la mirada complaent de l’amo que, tothom ho comentava al poble, era expert en el món de les criades. Especialistes en esbrinar la capacitat de resistència d’aquelles al•lotes que, més d´una vegada, eren obligades cedir davant el xantatge dels seus amos sota pena de perdre la feina o, encara pitjor, amb amenaces d’agreujar la situació dels familiars que treballaven en alguna propietat dels senyors.

Riallades al casino comentant les històries amb les al•lotes del servei.

I no mancar mai a missa, agenollar-se en passar la processó, la Verge del poble. Mirar sempre a terra, no aixecar mai els ulls cap a les estrelles. Confondre's amb la terra. No somniar mai. Cap bri d´esperança. El capell de pagès a les mans, sense alçar mai els ulls. Conformar-se, resignació cristiana, predicava el sacerdot des de la trona. Callar sempre, no trepitjar mai un local sindical, l’Ateneu Llibertari, anar d’excursió amb els membres de la colla republicana. Menjar herba. Bullir l’escorça dels arbres. Soterrar els infants que moren de fam amb un llençol espellissat a la fossa comuna. No poder pagar quatre fustes de pi per fer un bagul com pertoca. Aprendre a menjar-se les llàgrimes. Com l´estàtua de pedra dels poderosos aixecada enmig de la plaça, davant l´església del poble. Homes i dones de pedra. Ens hauria d´estranyar que aquesta humanitat de granit i marbre sense clivells fos capaç de vèncer els culpables de tanta misèria el juliol del trenta-sis? Que aquests homes i dones poguessin resistir durant prop de tres anys les envestides de la metralla, ferms a la trinxera, disparant, segurs, contra l´enemic?

Després de la derrota de la República, algunes i alguns preferiren anar a les muntanyes, provar d’ajuntar-se amb els maquis que, des del primer dia de la derrota, havien agafat la manta de soldat i les armes que podien portar al damunt intuint que cap vaixell no arribaria al port d´Alacant per a salvar-nos.

La generació literària des 70 i la narrativa insular del segle XX – Parets de foc (El Tall Editorial) – Articles d´Eduard Riudavets Florit, Antoni Vidal Ferrando, Clara Ferrer i Miquel López Crespi

La revista Iris de Menorca i el recull de narracions de Miquel López Crespí Parets de foc (El Tall Editorial)

PARETS DE FOC, Per Eduard Riudavets Florit

Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents. (Eduard Riudavets Florit)

Estava convençut que no em decebria. Donava per fet que m’agradaria. He llegit, i ressenyat a aquesta secció, algunes de les obres de Miquel López Crespí i per tant conec, ni que sigui un xic, la seva obra literària. Estava segur, llavors, que gaudiria de la lectura de Parets de Foc, l’últim, per ara, dels seus llibres.

Allò que no m’esperava, ni de bon tros, és la sorpresa que m’he emportat. Un altre cop López Crespí va més enllà d’allò que es podia esperar i ens regala un excepcional recull de relats que no permeten restar indiferent, que forcen a obrir els ulls, que ens interpel•len directament i sense concessions. I potser allò que més sobta és saber que aquests relats –narracions, evocacions, vivències, reflexions, records – foren escrits els anys 70 i 80 del passat segle i, malgrat això, no poden ser més d’actualitat.

Si, al seu moment, aquests textos tenien la voluntat, brillantment assolida, de trencar amb els esquemes de la pansida narrativa naturalista que dominava el panorama literari d’aquells anys, i fer-ho des de l’experimentació rupturista, en llegir-los ara ens sentim absolutament identificats amb les idees que ens exposen. Avui, quan la conxorxa, que va fer possible la gran mentida sacralitzada de la transició, s’esqueixa per tots els costats, els relats de Parets de foc, ens posen davant els ulls les misèries del poder, l’ofegor eterna dels explotats, la necessitat d’una veritable –i no només cosmètica- ruptura amb el passat.

No penseu, però, que López Crespí exerceix d’àugur visionari, res d’això. Simplement la fèrria coherència de les seves idees, el rebuig a la claudicació, el manteniment, contra l’embat de tots els vents, de la seva visió rebel, han fet que el temps i els esdeveniments li donin la raó.

Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents.

Si més no, ara em permetreu una apreciació estrictament personal. Una història obscura, un relat on es barreja el present i al passat, m’ha fascinat. És una d’aquelles històries que arriben, esmolades i sense anestèsia, al més profund de les entranyes. No me n’he pogut estar de fer-vos-ho saber.

Cal cloure ja aquesta ressenya i no hi ha millor manera que amb unes paraules del mateix autor,

“Un vertader poeta, un narrador extraordinari, sorgeix de la fondària de les seves pròpies vivències personals, de l’assimilació d’una intransferible experiència: la realitat que l’envolta. Si vol defugir el seu propi món, la pluja de sentiments que l’alletaren des de la infància, segurament podrà escriure llibres d’èxit conjuntural, però mai una obra que perduri”.

Sense pretendre-ho, López Crespi es defineix a ell mateix en aquest paràgraf. Ell és el vertader poeta, el narrador extraordinari, i no tinc cap mena de dubte que la seva obra perdurarà.

Parets de foc, un llibre que cal llegir. Llegiu-lo, us ho recoman de tot cor.

Eduard Riudavets Florits (Revista Iris de Menorca, 4-9-2020)

Alguns dels meus lectors - Antoni Vidal Ferrando i el meu llibre de narracions Parets de foc (El Tall Editorial)

Amic Miquel,

  Només uns mots per felicitar-te per les teves “Parets de foc”. Pots estar ben content d’aquest nou llibre. Realment, ha estat un plaer llegir-lo. Entre dones i homes crucificats en rodes de carro, entre interns del manicomi que mengen flors o teixeixen cistells amb les onades de la mar, entre volcans ocults sota la terra humida, ecos perduts de Grândola, Vila Morena, escriptors revolucionaris que només saben dir “tèbia besada de la mitjanit” o aspirants al Nobel de literatura que es renten i perfumen les mans abans d’obrir un llibre, hi he trobat moltes coses: idees, sentiment, ironia, humor, lirisme i un indomable esperit crític que, endemés, no comet l’error de parlar des de les seves secrecions biliars ni des de l’odi (jo diria que, fins i tot dins els moments més lacerants, hi he trobat més tendresa, més nostàlgia, que indignació). Però encara no he dit el que més valor de les teves “parets”, que també és el que més valor de qualsevol obra literària: que sigui ver, que neixi d’alguna necessitat. I, en aquest sentit, els teus relats són ben vius: vibren, respiren, interpel·len, sacsegen, qüestionen, es lamenten, donen testimoni. Segons com, pens que hi contes allò que jo ja fa estona que també intent contar quan escric, i que ja ho intentava Leonardo Sciascia quan parlava de la seva Sicília: la derrota de la raó i el triomf dels deliris, dels traumes,  de les ambicions i de les contradiccions dels humans.

  Una abraçada i enhorabona!

  Antoni Vidal Ferrando (8-IX-2020

Última Hora entrevista l´escriptor Miquel López Crespí - Una entrevista de la periodista Clara Ferrer

López Crespí publica Parets de foc, el inicio de una trilogía “experimental”

En este primer libro el autor apuesta por “recuperar la literatura rupturista de los 70 i 80” – En estes tres volumenes, el escritor tratará temas como el sexo, la política y la religión. En el libro el escritor funde técnicas en un collage de teatro, prosa, poesía, misivas o dietarios. (Clara Ferrer)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) regresa al género de los relatos breves con Parets de foc (El Tall Editorial). Es la primera entrega de una trilogía (con la que el prolífico autor intenta “recuperar la narrativa experimental y rupturista de los 70 i 80”, y que se basa en dietarios y documentos encontrados de aquella época y escritos por él mismo. La mayoría de los cuentos són inéditos, mientras que otros responden a algunas antologías publicadas entre los años 70 y la actualidad.

“Junto a escritores como Llorenç Capellà, Antònia Vicens, Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver o Guillem Frontera empezabamos a escribir de manera diferente a lo que hacía la Escola Mallorquina, con autores como Costa i Llobera, Llorenç Riber o Maria Antònia Salvà”, explica.

“Nos parecía que tenía un formalismo técnico interesant, pero que era vacio de contenido. Estábamos influidos por las vanguardias europeas y españolas y pensábamos que Mallorca estaba atrasada, pues la narrativa mallorquina eclesiàstica no trataba temas que nos interesaban, como la sexualidad, la política, la crítica social o la religión”, apunta. “Se trataba de cuestionar la herencia recibida, con la misma fuerza con la misma fuerza que lo hacían grupos de artistas como Equip Crònica, el colectivo Criada i Art Pobra”, insiste.

Así, en los 17 cuentos de Parets de foc, cada uno de un estilo diferente, López Crespí funde técnicas y formatos, como un collage, teatro, prosa, poesía, casrtas, dietarios y conversaciones de viajes e incluso incluye una especie de decálogo para quien quiere dedicarse a la escritura (Per a qui vulgui dedicar-se al dur ofici d´escriptor).

Mientras, sigue indagando en sus recuerdos para “volver a dar vida a esa literatura rupturista”, pues hace ya más de diez años que no se presenta a ningún concurso literario. Con todo, ya son muchos los premios que ha conseguido en su dilatada carrera de cerca de 50 años, entre ellos el Ciutat de Palma (narrativa y teatro), el Joanot Martorell, el Joan Ballester o el Ciutat de Manacor. (UH, 18-8-2020)

Parets de foc (El Tall Editorial)

La publicació del recull de narracions Partes de foc (El Tall Editorial) i i els altres llibres de narracions que sortiran l´any vinent corresponen al meu interès per deixar constància de la meva particular narrativa rupturista dels anys 70 i 80. La majoria de contes experimentals d´aquests llibres evidencien el desig (i el de tants d´altres autors de la meva generació) de defugir el pansit naturalisme de tants d´escriptors nostrats encara lligats a l´herència de l´Escola mallorquina. La majoria d´aquestes narracions són inèdites. D´altres han estat recuperades d´algunes de les antologies publicades entre els anys 70 i el present. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80

És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel•lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

De tota aquesta problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.

‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col•laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.

‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl•lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.

A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.

‘Els grans fets artístics col•lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il•lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.

‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il•lusionada dels seixanta.

‘Conclusions artístiques tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.

‘Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan”.

És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).

En els fulls de promoció de Notícies d’enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies d’enlloc el portarà a ‘La misteriosa estació’ on l’espera un món inversemblant, diferent i alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió d’aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d’aquella revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà distreure amb la descripció que l’autor fa del nostre món cultural fet d’amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat s’evidència a ‘L’important és participar’, però això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al•lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra ‘Estimada burocràcia’ que cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest obra al•lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic ‘Cop d’estat’ on són assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí eixelebrat que se’n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts ‘bons vivants’ que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!

‘Si per desgràcia totes aquestes narracions no l’han aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie estato-unidenca, trobarà, a ‘Acqua alta’, la possibilitat de perdre’s pels laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge”.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Homenatge a Aina Calafat

Aina Calafat, exemplar lluitadora en defensa de la Real, capdavantera en el combat per preservar Mallorca de l’especulació i la corrupció, ha estat molt malalta. La lluita en contra del hospital de Jaume Matas, el compromís amb la terra i amb els principis que els profesionals de la mentida obliden una vegada que s'han assegut a les cadideretes, han perjudixat la seva salut. Sortosament ja s’ha recuperar i torna a fer feina en defensa de Mallorca, més valenta que mai i ben decidida a no deixar el mac de les mans, a no afluixar mai.

Avui, i en el seu honor, li dedicam aquests articles inspirats en el seu combat.

Aina, ànims i endavant! Tens tots els amics al teu costat, no ho dubtis!

Una aferrada ben forta.

Miquel López Crespí

Analitzant l´oportunisme elevat a la màxima potència que domina el panorama actual, Llorenç Capellà pensava que la manca de principis, de coherència i de dignitat eren producte d´una sola cosa: la cadira. Per això en Llorenç escrivia: “Divendres passat, davant el Consolat de Mar, on vaig acudir responent a la crida de la gent de la Real, vaig tenir oportunitat de comprovar com la ideologia de la cadira s´imposa descaradament, sense matisos ni excuses pietoses. On era, divendres, la gent amb la qual, fa tres mesos, em vaig manifestar en defensa de la terra? A hores d´ara la xarxa de govern del nou Pacte de Progrés emmordassa més de tres mil persones, em vaig dir. I vaig concloure que totes les ideologies convergeixen en la cadira. Ni socialistes, ni comunistes, ni anarquistes, ni nacionalistes, tots ells partidaris de protegir la Real, canvien de parer en un batre d´ulls. Els embruteix l´ànima, la cadira” (Miquel López Crespí)

Son Espases i la cadira

L´Hospital de Jaume Matas

La decisió del president Antich de continuar amb el projecte estrella del PP fent l´hospital a Son Espases és motiu de nombroses reflexions i comentaris. I també, com no podia ser altrament, d´un profund desencís que augmenta entre les fileres progressistes, entre tots aquells i aquelles que volguérem creure altra volta en les promeses dels professionals de la política. N´hem parlat en alguna ocasió des d´aquestes mateixes pàgines d´opinió. Per als més cínics, alguns centenars de vividors del romanço que són en nòmina i només compareixien a les manifestacions de la Plataforma Salvem la Real! per a aconseguir la cadireta, la decisió del president és la més lògica i coherent. En el fons, tots aquests especialistes de la mentida i la mistificació no creien en el contingut de les pancartes que portaven quan eren al carrer en lluita aparent contra el PP. Com han fet sempre els oportunistes de totes les tendències, tan sols eren al costat nostre per provar de treure rendiment personal a la lluita de les plataformes antiautopistes, a les plataformes de ses Fontanelles, al valent col·lectiu de Salvem la Real! Empraven les mobilitzacions del poble com a estri, com un simple objecte manipulable. L´oblit de les promeses i de les lluites de les plataformes, l´elaboració d´excuses de mal pagador, increïbles i gens elaborades, així ho han fet veure a una gran part de l´electorat progressista que SÍ que, per enèsima vegada, provaven de confiar novament en uns professionals de la política que sempre ens acaben enganyant.

És evident que quan el PSOE inicià la campanya electoral demanant perdó als poders fàctics de les Illes, especialment a la patronal d´hostaleria, i els prometé que mai més de la vida pensaria en l'ecotaxa (demanar als turistes un euro per a projectes mediambientals!) ja imaginàvem que la legislatura podia començar malament. Era massa submissió a qui realment controla la situació –la banca, el capital- per a fer-se excessives il·lusions del que podia fer una esquerra oficial amb tantes prevencions davant els poders fàctics de la nostra terra. Però, talment com hem fet tantes vegades, en un acte voluntarista, hem volgut donar una nova oportunitat a tots aquells que havien fet seu el discurs de la protecció de la terra i de la lluita contra l´especulació.

Però les promeses electorals sembla que són sempre el mateix: cortines de fum per a rapinyar uns vots als incauts i, damunt la suor, les il·lusions i esperances del poble, aconseguir fruir dels bons sous i privilegis que comporta la gestió del règim.

Tot plegat d´una grisor política vertaderament esfereïdora. Potser mai, en tots aquests anys de renúncies i claudicacions no s´havia vist tan clarament la supeditació d´aquells que diuen ser els nostres governants a la banca i els especuladors. Qui ha escrit l´article més trist i més desesperat sobre totes aquestes qüestions que comentam ha estat l´escriptor Llorenç Pellà, que era al costat nostre en la manifestació de l´altre dia per a demanar coherència i dignitat al govern progressista. Analitzant l´oportunisme elevat a la màxima potència que domina el panorama actual, Llorenç Capellà pensava que la manca de principis, de coherència i de dignitat eren producte d´una sola cosa: la cadira. Per això en Llorenç escrivia: “Divendres passat, davant el Consolat de Mar, on vaig acudir responent a la crida de la gent de la Real, vaig tenir oportunitat de comprovar com la ideologia de la cadira s´imposa descaradament, sense matisos ni excuses pietoses. On era, divendres, la gent amb la qual, fa tres mesos, em vaig manifestar en defensa de la terra? A hores d´ara la xarxa de govern del nou Pacte de Progrés emmordassa més de tres mil persones, em vaig dir. I vaig concloure que totes les ideologies convergeixen en la cadira. Ni socialistes, ni comunistes, ni anarquistes, ni nacionalistes, tots ells partidaris de protegir la Real, canvien de parer en un batre d´ulls. Els embruteix l´ànima, la cadira”.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-X-07)

Miquel López Crespí

La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica. (Miquel López Crespí)

Defensa d’Aina Calafat, de la Plataforma Salvem la Real i de la societat civil

Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tot plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica? Si en el passat no tengueren vergonya per a oblidar quaranta anys de lluita republicana i anticapitalista per tal de fruir dels bons sous que donava pactar amb el franquisme reciclat... per què ara haurien d´avergonyir-se de trair la Plataforma Salvem la Real, ses Fontanelles, la memòria de Toni Roig, els esforços de tots els mallorquins i mallorquines que confiaven que l´esquerra nominal sabria complir les promeses electorals?

La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec. Eren dues persones, Margalida Rosselló i Nanda Caro, que deien el que pensaven, que no volien vinclar-se davant l´embranzida dels poders fàctics i per això mateix molestaven aquells dels seus que només eren en política per a cobrar uns bons sous. Les idees, els principis? De quan l´oportunisme ha tengut mai coherència i dignitat?

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. Ramat d’oportunistes a recer del poder. La seva ideologia és el compte corrent, i l´enemic no és tant la corrupció o els que han destruït Mallorca, sinó tots aquells i aquelles que, servant la memòria històrica de les lluites més emblemàtiques del nostre poble, no combreguen amb rodes de molí.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

“Villalonga estava orgullós de ser l’avantguarda anticatalanista a Mallorca”

Miquel López Crespí ha publicat “Les vertaderes memòries de Salvador Orlan”. (Onada Edicions)

Per Sebastià BENNASAR

-Continuau amb Villalonga com a subjecte de la vostra narració, però, com és que no hi ha hagut continuïtat editorial?

-Quan a una editorial els hi vas amb un manuscrit de vuit-centes pàgines és gairebé impossible que te’l vulguin publicar, a no ser que siguis el nou García Márquez, per això he hagut de fer-ho així, en tres parts.

-Però això és una cosa que deu passar en català, perquè en el món anglosaxó la novel·la llarga, fins i tot d’autors desconeguts, és una constant...

-Idò aquí tenim molts de problemes d’editorials i de vendes i fins i tot trobem pocs concursos literaris on es puguin presentar obres que vagin més enllà de les tres-centes pàgines. Per això he hagut de dividir la història en tres parts i jo crec que no ha quedat malament, però la concepció original era la d’una sola novel·la.

-On explicau què?

-Com m’imagin jo en Llorenç Villalonga en un dels anys més complicats de la seva vida i també en l’any més complicat de la guerra a Mallorca, el moment que va del juliol del 26 fins a mitjans de 1937. El que he intentat era mostrar-lo com era psicològicament en una època del seu màxim compromís amb Falange.

-I què en fareu amb la tercera part?

-Jo per mi la publicaria ara mateix, però els escriptors catalans mos hem de consagrar cada dia i a les editorials no els importa si un autor du una trajectòria de més de setanta llibres, sempre és com si començassis de zero, amb les excepcions de rigor de quatre o cinc o sis escriptors d’elit que són les estrelles literàries...

-Estam al davant d’un sistema pervers?

-Del sistema literari millor en podem parlar un altre dia, però quan mos arribi la mort serà quan mos faran els homenatges, o no, basta veure com està el tema de les obres completes de Blai Bonet, o la desaparició de les llibreries de Jaume Vidal Alcover, per exemple.

-Com i per què feis de Villalonga el vostre protagonista?

-Ha estat un entreteniment. Jo havia fet dues novel·les sobre la vida de presoners republicans i sobre la Guerra Civil i havia rellegit les novel·les de Villalonga i entre elles Les falses memòries de Salvador Orlan, on ell ho novel·la a la seva manera i em vaig plantejar com devia ser l’altra gent, la que no es va mantenir fidel a la República, els intel·lectuals de dretes i com era aquella Palma dels anys vint on va viure la gent sublevada, i així va néixer la idea.

-Presentau un Villalonga que va tenir una relació amb falange gens circumstancial...

-En Pere Rosselló Bover me va deixar un llibre, Centro, que havia editat Villalonga el 1934 i on es recullen tots els atacs contra Catalunya i l’Esquerra. Jo havia llegit alguns articles que havia publicat a Randa en Toni Nadal, i aquest llibre serveix per obrir els ulls sobre el personatge. Evidentment va ser un gran escriptor, però de vegades ens hem quedat massa enlluernat per la història oficial que diu o apunta que el seu falangisme és ocasional i de circumstàncies i que no ens hi hem de fixar gaire, però quan veus i llegeixes tot aquest material veus que l’experiència és llarga i que té tota una trajectòria cultural d’enfrontament amb l’escola mallorquina i amb La Nostra Terra com a nucli del catalanisme mallorquí. Una trajectòria que el va arribar a afirmar que estava orgullós de ser l’avantguarda anticatalanista de Mallorca.

-Un Villalonga que després mantendrà una postura contrària...

-El que fascina i sedueix és el fet que és un personatge absolutament camaleònica que s’adapta a tot. Jo crec que no el tract gens malament a la novel·la, simplement he volgut aprofundir psicològicament en la ment d’un home que vol ser escriptor per damunt de tot i que en el moment previ a la Guerra Civil sap que els catalanistes de la Nostra Terra li feien ombra i ell se veu totalment perdut. Molt després arribarà l’operació del catalanisme a través del matrimoni Sales i de Jaume Vidal Alcover i se va ordint un altre Villalonga, se va transformant i conta les seva història les falses memòries de Salvador Orlan. Jo ara explico les vertaderes.

-Un home que vol ser escriptor per damunt de tot, ha estat també el vostre objectiu sempre...

-El meu i el de tots els meus companys de generació... reflexiona sobre una dada, Alexandre Ballester, el dramaturg més important dels Països Catalans, publica els seus llibres a Sa Pobla, Damià Huguet ha de crear-se la pròpia editorial... i així tots els exemples que vulguis, però cap d’ells no va desistir. Jo tampoc, malgrat que ja estigui de retirada.

L’Espira (suplement cultural de Diari de Balears) (6-V-2012)

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. (Miquel López Crespí)

“Desmitificar un personaje es difícil, sea el Rey o Villalonga”

López Crespí continúa su trilogía sobre el autor de Bearn

Por Laura Jurado, periodista

En 1967 Llorenç Villalonga publicava Les falses memòries de Salvador Orlan. Era lo que reconocía como una autobiografía ‘apócrifa’ que no renunciaba a la ficción. Un subterfugio con el que maquillar, según Miquel López Crespí, su adhesión a la Falange y su actitud durante los primeros años de la Guerra Civil. Disfraz que el escritor pobler continúa desmontando con la segunda parte de una trilogía: Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

A López Crespí no le quedó más remedio que convertir su gran obra sobre Llorenç Villalonga en una trilogía. ‘No hay editorial que publique un libro de 700 páginas’, puntualiza. Factor al que se suma su intención de desmontar la visión idílica de uno de los escritores mallorquines más reconocidos. ‘Desmitificar un personaje nunca es sencillo, sea el Rey o Villalonga’, apunta.

Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions) es ahora el segundo volumen en el que el autor explora su vida en los primeros años de la Guerra Civil. ‘La primera parte fue más un experimento literario en el que los personajes de sus obras se colaban en su vida. Ahora me ciño más a la persona’, explica el autor. Una novela en la que Villalonga aparece como un ‘activista destacado’ y en su etapa más activa como miembro de la Falange. ‘Los años en los que escribía contra la República y el catalanismo y criticaba a los autores de la Escola Mallorquina’, detalla el autor.

Sin la pretensión de convertirse en un ajuste de cuentas con la Historia, Miquel López Crespí desmaquilla la autobiografía que el autor de Bearn escribió y bautizó como Les falses memòries de Salvador Orlan. ‘Sepa el lector que Salvador Orlan sólo es Llorenç Villalonga en el sentido que Flaubert era Madame Bovary’, afirmaba él mismo.

‘En estas memorias disimula y maquilla muchos aspectos vinculados con la guerra y con su relación con la Falange’, asegura el autor pobler. Una faceta que diseccionan Les vertaderes memòries de Salvador Orlan con los meses más sangrientos del conflicto bélico como telón de fondo. Según López Crespí, Villalonga nunca se arrepintió de su adhesión al falangismo ‘ni de haber apoyado el genocidio’.

‘A los intelectuales se les supone cierta sensibilidad con el sufrimiento y los valores humanos, algo que él no tenía’, continúa el escritor. Mientras última la tercera i última parte de la trilogía, reconoce que quizá la ‘deformación profesional’ le ha llevado a humanizar mucho más a su protagonista de lo que era en realidad. ‘Siempre me han dicho que era alguien sin sentimientos, un cínico’”.

El Mundo-El Día de Baleares (19-IV-2012)

Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX. (Miquel López Crespí)

Llorenç Villalonga i la guerra civil en la literatura catalana contemporània

Onada Edicions publica Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (IV)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

A la seva darrera novel·la: CATERINA TARONGÍ, López Crespí intenta i aconsegueix transmetre als lectors les maldats del feixisme i d’altres formes de totalitarisme que hem patit en aquest país, encara que ell centri l’escenari de l’obra a ses illes. Sí, a partir de les seves lletres aconsegueix fer real l’ambient que es vivia en les dates prèvies al cop d’estat feixista esdevingut a partir de la sublevació militar del disset de juliol de mil nou-cents trenta-sis, el drama viscut per moltes famílies que patiren les maldats protagonitzades pels contraris a les llibertats i, a més, relaciona de forma magistral els crims organitzats contra els partidaris de la República amb les persecucions contra els jueus illencs del final del segle disset.

CATERINA TARONGÍ, d’en Miquel López Crespí

Per Josep Gironès Descarrega, escriptor i investigador

El poblenc Miquel López Crespí escriu molt bé, però no és d’ara. El seu currículum literari és ple d’obres poètiques, memòries, articles i novel·les d’un alt nivell, algunes de les quals han estat reconegudes amb premis. Les lletres d’en Miquel són entenedors, just perquè empra un estil assequible a la majoria de lectors i, alhora, tenen un contingut que només resulta possible bastir a partir de coneixements profunds i amplis de la realitat i de la història.

A la seva darrera novel·la: CATERINA TARONGÍ, López Crespí intenta i aconsegueix transmetre als lectors les maldats del feixisme i d’altres formes de totalitarisme que hem patit en aquest país, encara que ell centri l’escenari de l’obra a ses illes. Sí, a partir de les seves lletres aconsegueix fer real l’ambient que es vivia en les dates prèvies al cop d’estat feixista esdevingut a partir de la sublevació militar del disset de juliol de mil nou-cents trenta-sis, el drama viscut per moltes famílies que patiren les maldats protagonitzades pels contraris a les llibertats i, a més, relaciona de forma magistral els crims organitzats contra els partidaris de la República amb les persecucions contra els jueus illencs del final del segle disset.

Fins fa relativament pocs anys, la història s’explicava a partir del creacionisme religiós, una forma d’entendre l’ensenyament explicada pels partidaris d’una Església gairebé sempre aliada amb els poderosos. Al llarg de molt temps, els llibres reflectien els annals dels reis, emperadors, militars i governants que, amb la raó del seu costat o sense, dictaven la versió dels fets que els era més favorable. Durant els anys de plom que ocupà la dictadura franquista, les cròniques partien del “Imperio español” posat sota protecció divina, ben custodiat per militars i religiosos que, en nom de Déu i de la Pàtria, actuaven una vegada i una altra contra el poble al qual havien de servir. Per sort, amb l’esdeveniment de la democràcia aparegueren versions científiques de la nostra història, bastides a partir d’estudis seriosos contrastats a dintre i a fora del país.

La història que forma part de la novel·la d’en Miquel López Crespí s’explica a partir de l’autèntica realitat del món, en el qual un reduït grup de persones ha aconseguit viure molt bé a costelles de la resta de persones, que malviuen després d’haver de treballar molt i en mig de penalitats. En aquest apartat, Miquel critica sense embuts una Església que, ben allunyada dels postulats de Crist, fa anys que combat la cultura, per tal de mantenir els seus privilegis i els dels grups que li fan costat, una Església que al llarg dels temps ha protagonitzat pàgines de maldat: la Inquisició, la expulsió de presumptes heretges, moriscs i jueus, l’anorreament d’intel·lectuals o la promoció del feixisme, que els haurien de fer vergonya.

A CATERINA TARONGÍ, l’autor s’esforça en demanar que la llibertat i la cultura arribin a tots els sectors socials, ja que només serà des del coneixement que la societat podrà esdevenir en plenitud.

Si hagués de destacar alguna cosa de la novel·la, aquesta seria que els fets s’expliquen des del darrer graó, a partir de les persones, les famílies i els grups que patiren de forma ben directa les malvestats feixistes, amb un seguit de detalls que fan viure les escenes com si estiguessin succeint.

El llibre ajuda a conèixer el nostre passat més obscur, uns crims que ni amb l’esdeveniment de la democràcia van ser jutjats, en un afront més dels autors intel·lectuals del cop d’estat i dels seus sequaços cap a les víctimes.

Si un missatge he estret d’aquesta gran obra és que la maldat es repeteix com si fos idiota. Per això, ens caldrà sempre estar atents a veure com actua el conglomerat de interessos que, en nom de Deu i de la Pàtria, sempre estan a punt de robar-nos les llibertats, de la mateixa forma que ens escuren les butxaques.

Enhorabona!, Miquel, per aquesta sucosa CATERINA TARONGÍ, i també moltes felicitats a tots aquells que llegeixin una obra que els omplirà de satisfacció i de coneixements.

Josep Gironès Descarrega

Octubre de 2013

Miquel López Crespí ha volgut en aquesta novel·la, escrita amb el to dramàtic i la intensitat que li són característiques, fer un paral·lelisme simbòlic entre la situació dels xuetes a les darreries del segle xvii, quan foren descoberts, jutjats i executats; i la persecució, caça i assassinat dels republicans, lliberals i comunistes, represaliats durant l’Alzamiento Nacional. (Rosa Planas)

ELS XUETES I LA GUERRA CIVIL

Per Rosa Planas, escriptora

El tema de la posició dels xuetes durant el conflicte ha estat analitzat en llibres d’història i en articles que han aparegut en diferents mitjans, però poques vegades s’ha traslladat al context literari, tret d’algunes excepcions com la novel·la d’Antoni Serra, Carrer de l’Argenteria núm.36. Per aquest i altres motius, cal parar esment a la darrera obra de Miquel López Crespí: Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor, 2013).

Els xuetes, com a col·lectiu, no es decantaren de manera ostentosa vers cap de les dues posicions enfrontades, intentaren mantenir-se “neutrals” si és que aquesta paraula pot definir l’intent de passar desapercebuts en una guerra amb proporcions de crueltat fora del comú. Si més no, alguns dels xuetes que optaren de manera pública, ho feren a favor del Movimiento Nacional, com és el cas de Gabriel Cortès i Cortès, militant de la CEDA i després de Falange, autor d’una història dels jueus de Mallorca, que patí en carn pròpia el terror de veure’s probablement inclòs en les llistes sol·licitades per l’Alemanya de Hitler amb la intenció de deportar els xuetes. Els xuetes, com tants d’altres col·lectius mallorquins, eren en sa majoria gent devota i conservadora, el que en aquelles èpoques anomenaven “d’ordre”, i s’esgarrifaven només de sentir les propostes del Front Popular o en conèixer els excessos dels militants de la FAI.

Miquel López Crespí ha volgut en aquesta novel·la, escrita amb el to dramàtic i la intensitat que li són característiques, fer un paral·lelisme simbòlic entre la situació dels xuetes a les darreries del segle xvii, quan foren descoberts, jutjats i executats; i la persecució, caça i assassinat dels republicans, lliberals i comunistes, represaliats durant l’Alzamiento Nacional. Caterina Tarongí, heroïna d’aquet relat, és la reencarnació de l’única dona cremada de viu en viu en els actes de fe de 1691. Germana de Rafel Tarongí, es distingí pel seu valor i per la seva enteresa a l’hora d’enfrontar-se amb la mort. Seves són les paraules de coratge que, adreçades al seu germà, passaren més tard al llenguatge popular de Mallorca com a signe de resistència: Falet no et dons! L’obra de Crespí recrea amb la seva habitual mestria els ambients prebèl·lics de la Mallorca rural, sacsejada per la divisió, i enlluernada pels vents de canvi que arriben de la Península en forma de visites esporàdiques, com la de Frederica Montseny. Crespí s’esplaia en les idees que romanien en l’ideari dels grups d’esquerra, i s’encarrega de situar la vella lluita xueta pels drets civils dintre de l’encaix d’una ancestral resistència contra el poder oligàrquic i els seus abusos. Mallorca, escenari de la violència de la guerra civil, esdevé paradigma de la intensitat d’un conflicte la profunditat del qual amaga les seves arrels en la història dels derrotats d’altres guerres. Amb paraules profètiques, Caterina Tarongí es refereix al futur que vindrà després: “Els temps que vénen seran durs. Hem d’aconseguir que mai no ens facin malbé l’esperança, que ens matin l’esperit.” La lluita, en opinió de l’heroïna, esdevé llavors el signe d’identitat d’un grup, la seva ideologia. (Diari Última Hora, 1-X-2013)

La periodista i escriptora Margalida Capellà digué, a Can Alvover, el dia de la presentació de la novel·la Caterina Tarongí: “Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

LES DONES REPUBLICANES I LA NOVEL·LA HISTÒRICA: CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR) (I)

Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca

La periodista i escriptora Margalida digué, a Can Alvover, el dia de la presentació de la novel·la Caterina Tarongí: “Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

`Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. `Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver´, escriu López Crespí.

`Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: `No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant´. “.

Caterina Tarongí, és el títol de la novel·la de Miquel López Crespí, editada a Palma per Lleonard Muntaner. S'acaba d'estampar el 26 de maig de 2013, festa de Sant Felip Neri, dins la col·lecció Aliorna 36. Vet ací un altre llibre de l'escriptor pobler, qui torna a tractar sobre la guerra civil espanyola a Mallorca -i ja en van quants?-.

Amb això, l'escriptor es reitera en l'afany de voler fer veure avui, 77 anys després, la munió de males conseqüències que comporta la victòria militar franquista, de caràcter feixista, el legat de la qual, malauradament, encara perdura vivent entre nosaltres a certs àmbits tenyits de porpra hispànica fanàtica.

També s'hi traspua, emperò, l'anhel inexhaurible de fer arribar a les generacions actuals i a les generacions futures el dinamisme infinit i l'esperança inabastable de tota aquella gent que lluità fermament per un esdevenidor lluminós, ple de vida profundament democràtica.

Ja a primer cop d'ull, es veu ben a les clares que l'autor d'aquesta novel·la, a més d'escriptor excel·lent, és també, des de fa dècades, lector apassionat, d'aquells que es deixen travessar profundament per la presència vigorosa d'obres llegides en l'adolescència i la joventut.

També s'hi veu clarament que certs mestratges literaris i polítics de renom han anat modelant la manera que té l'autor de copsar el fenomen literari avui dia: la presència gegantina de la lluita contra el feixisme, la desfeta republicana, la guerra civil, la revolució social, l'exili català antifeixista, el món democràtic republicà esbucat per la victòria feixista del 39...

D'aquí la importància que l'escriptor dóna, quasi sense proposar-ho, al paper dels llibres, sobretot entre la joventut més agosarada de la vila mallorquina on es desplega la narració. Deu ser a sa Pobla?

Lluny de servir per emboirar l'enteniment dels toixarruts, com xafardegen les beates pobleres de missa i comunió diàries, un llibre esdevé l'eina millor que la joventut pot tenir a les mans per tal d'esdevenir crítica, amb personalitat pròpia, audaç, oberta, enriquida profundament i, sobretot, intensament coneixedora de la realitat, la local i la global.

També hi mantenen el seu paper primordial les escoles, els col·legis, les biblioteques, els ateneus populars, les cooperatives de consum, les societats culturals obreres, els orfeons, l'ensenyament en general.

Instituts i universitats són àmbits tractats com a autèntics temples de la saviesa. S'orienten a aconseguir que la gent visqui millor i obri la ment a la cultura universal, enfrontant-se al paper d'un clergat majoritàriament dedicat a consolidar la ignorància entre la població.

Em sembla que l'autor pretén, amb la publicació d'aquest llibre, i crec que ho aconsegueix amb escreix, reflectir expressament allò que tan expressivament manifesta Joan Fuster, “Tots aquests “temes”, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d'unes inèrcies fredes i elegants, o d'altres d'excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

Com va explicar l´historiador Mateu Morro el dia de la presentació de la novel·la: “Caterina Tarongí, doncs, és un llibre compacte, sòlid i sense escletxes. Escrit en un estil clar i precís. Un llibre trist també, que ens descriu el retaule terrible de la repressió a través d’històries sentides i senzilles, que tots hem senti contar qualque vegada, i que ens mostra la repressió en una dimensió global, de sentit històric: la repressió ancestral de tot allò que surt dels esquemes dels poderosos.

`Miquel López estableix un paral·lelisme entre la vida i persecució dels jueus i la vida i persecució de les persones d’esquerra a Mallorca. La comparança no és absurda perquè els dos moments tenen moltes coses en comú. Són dues realitats completament diferents, és obvi, però que topen amb uns mateixos comportaments dels grups de poder i també, tot s’ha de dir, amb la complicitat, activa o indiferent, de la majoria de la població. Perquè aquest és un fet que no s’ha d’oblidar: la manca de modernització, la manca de democràcia, la destrucció de la identitat nacional del poble de Mallorca, s’ha fet amb el suport actiu dels grups dominants mallorquins i el consentiment de la immensa majoria de la població. Eren molts de mils els que anaren a veure cremar gent a finals del segle XVII i eren molts el que desfilaven i anaven a les misses d’acció de gràcies a cada èxit de l’exèrcit franquista. Per no parlar dels suports socials al règim en els llargs i pacífics anys de dictadura, els anys de pau i creixement econòmic, quan es varen posar els fonaments de l’economia turística.

`És cert que, tot i les involucions i crisis, les coses han millorat molt en relació a aquells temps de foscor, però encara roman viu molt del passat més fosc que va protagonitzar episodis com els que en Miquel descriu mestrívolament a Caterina Tarongí. Viure una altra religió no era possible, en aquella Mallorca obscurantista del Pare Garau, sense córrer un perill cert que et tancassin i potser et matassin. I pensar pel teu compte en aquella societat de fa vuitanta anys, quan de nit els matons pasturaven a lloure assedegats de sang, també era molt perillós. Les societats de tarannà tolerant, les societats democràtiques, no generen mai situacions tan opressives. Aquestes situacions sols són possibles en societats en les quals el discrepant no és acceptat, i és vist com un delinqüent, un “heretge”, un pervertit que “no és com els altres” i que mereix ser aniquilat.

Mantenir les pròpies conviccions en aquestes conteses, ni que sigui de manera privada, és cosa d’herois i de valents. I aquests papers solen estar reservats als homes. Són molt poques les dones que aconsegueixen que el seu nom sigui present en els llibres d’història; a la dona li toca un paper més reservat, de segona línia. De tota manera les dones sovint juguen un paper cabdal, com es veu en el cas dels xuetes del segle XVII, en la transmissió cultural que fa possible la pervivència de la identitat comunitària. Per això la dona ha estat perseguida com a heretge, bruixa, fetillera, judaïtzant o com a encobridora i protectora d’opositors. Les dones varen jugar un paper activíssim a Mallorca a partir de juliol de 1936 i possiblement, tal i com descriu la novel·la de Miquel López Crespí, varen ser elles les que protagonitzaren els millors moments de sacrifici i solidaritat.

`Na Caterina Tarongí és un personatge de la nostra història, i un referent de la resistència digna i ferma davant l’opressió, que va ser més intens durant la Segona República quan Gabriel Alomar i altres intel·lectuals progressistes s’hi comprometeren, intentant posar les fites d’una nova identitat democràtica. Forma part del nostre martirologi, al costat d’Emili Darder i Aurora Picornell. Però la memòria del poble mallorquí està filtrada, amb caràcter previ, per un sedàs que no deixa passar segons quines arestes. Els esforços per recuperar uns noms que cohesionin la migrada consciència col·lectiva de les illenques i illencs troben moltes traves en el seu llarg pelegrinatge.

`Així la Germania és una gran desconeguda del poble mallorquí, la Guerra de Successió està tapada amb set panys i, en general, la nostra història malviu escassament coneguda entre la població. El que hi ha, a un nivell de gran difusió, és l’intent d’encolomar-nos una història oficial falsa i feta a mesura d’ideologies reaccionàries i assimilacionistes. És la marca España, que en diuen ara. L’escola és l’únic reducte que resisteix, ho saben, i per això van per ella. Els molesta la tasca enorme i desinteressada, que mai podrem agrair prou, que han fet milers d’ensenyants per formar persones conscients, actives i crítiques. Desmuntar l’escola és el seu gran objectiu.

`Per això hem de llegir i acollir amb interès aquesta novel·la, que entra en un tema difícil que n’hi ha que voldrien que fos silenciat per a sempre. Llegint Caterina Tarongí hi hem de trobar els arguments positius per voler una societat més justa i més democràtica. És cert que els nostres grans moments històrics són moments trists, de derrotes i desgràcies col·lectives, però l’exemple dels que lluitaren i mantengueren unes conviccions és el que fa possible la continuïtat d’un fil alliberador mai estroncat i avui més necessari que mai”.

Amb més de dues-centes pàgines, Miquel López Crespí relata les peripècies de la protagonista d'aquesta història de lluita per la llibertat, per un món més just, més solidari, més democràtic. Hi presenta una dona mallorquina, catalana, republicana, esquerrana, xuetona amb nom i llinatges il·lustres, filla de joiers benestants, que arriben a veure com el local es converteix en seu de Falange.

Porta el nom de Caterina Tarongí, descendent d'aquella altra Caterina Tarongí, empresonada i torturada pels dominics, que s'estima més morir cremada viva abans que renunciar a la seva fe jueva heretada dels pares. Mai no claudica davant de l'estament poderós d'una església com la catòlica.

Al llarg del llibre sobresurt, entre d'altres, el paper ferest que exerceix certa gent d'església, majoritàriament dretana, beates de missa i comunió diàries, capellans i rectors tan contraris a jueus i republicans com favorables al rei i al Vaticà, representant un poder quasi invencible, dedicat a escampar i sembrar la llavor de la por dins l'ànima del poble, d'ençà la revolta de les Germanies.

Vull parar esment especial al fet que s'hi despunta, per damunt tot, la presència majoritària de dones, al llarg de la novel·la, centrada en la figura de na Caterina Tarongí. Elles en són les protagonistes veres.

Hi compareixen, entre moltes d'altres, la seva mare, Martina. La seva padrina Margalida. La seva germana Isabel, mestra, amb vena d'escriptora, que sap tocar el piano. Na Bàrbara, una de les seves cosines. Na Joana, l'amiga que té bones relacions amb les Filles de Maria. Na Catalina, una veïna amb qui juga de petita. N'Antònia, sa Confitera. Na Maria Lluïsa Bestard, l'al·lota joveníssima trobada penjada d'un ametller. Na Marina Collet, estudiant excel·lent a qui agrada la història universal, qui fa creure que és republicana i ho conta tot als falangistes. N'Alberta “Ratil” que la insulta contínuament, l'amenaça i la maltracta. Na Dora, esposa de l'oncle Joan de Son Rapinya, que sempre es comporta amb na Caterina com una autèntica mare. Na Tonina, la criada que ajuda l'oncle Joan. N'Aurora Picornell, amiga de l'adolescència, eixerida i inquieta, summament curiosa i desperta, qui li explica el contengut de llibres on es pot aprendre que cap grup dominant no cedeix mai el poder sense una lluita a mort. Na Dolors Vaquer, una altra amiga de la infància, de les confessions de l'adolescència, qui li demana insistentment de poder estar amb ella a Son Rapinya. Na Dolors Pericàs, la companya del doctor Pere Abrines i Montaner, al·lota de la fonda on es reuneixen, qui exerceix com a autèntica i omnipotent senyora de Son Flor. Madò Margalida, la peixatera del barri. Madò Coloma, la carnissera del carrer de la Muntanya. Madò Miquela Feliu, bona amiga de la família. Na Catalina Gamundí, una pagesa capaç d'aixecar sacs de blat de cent quilos, és la cosidora que ensenya a brodar la protagonista, quan té dotze anys d'edat. Madó Antònia Molinera, la dona de mestre Salvador Corriola, el ferrer que viu al mateix carrer, trobada penjada en un taronger del seu jardí. Na Salvadora, l'esposa del veterinari, el senyor Felip Bestreta, l'home que més estima els animals. La madona de Son Caliu, que deixa de menjar el dia que li maten l'espòs. Madó Joana Cerverina, que se'n va al llit i no se n'aixeca pus mai més quan li tanquen el fill. N'Apol·lònia, que aconsegueix alguns queviures per portar als empresonats...

Quan arrib a la meitat del llibre, més o manco, em sorprèn una mica no haver-hi detectat cap esment d'altres personatges femenins que, aleshores, s'esdevenen ben representatius de l'època, com són ara les monges. Ni monges negres, ni monges blaves, ni monges de cap altra congregació religiosa.

M'adon, emperò, en obrir la pàgina 125, que sí que se n'esmenten. S'hi comencen a tractar les Germanes de la Caritat! Sor Coloma Ripoll, la religiosa encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales. Sor Alberta Nadal, la mare superiora de les Germanes de la Caritat que regenta la presó. Sor Maria Xamena Fiol, l'encarregada dels diners de les preses...

Un cop acabada la lectura de la novel·la, Caterina Tarongí, que acaba de publicar l'escriptor pobler Miquel López Crespí, em qued amb algunes observacions i reflexions que me n'ha provocat la repassada feta:

Aquesta novel·la comença el primer dia, trist i dolorós, que falangistes i militars inicien el Movimiento, l'alçament militar, la guerra civil espanyola a Mallorca. Amb trets al carrer de la vila. Amb plors i gemecs a l'interior de la casa d'una família mallorquina, xuetona, dedicada a la venda i adquisició de joies, la família de na Caterina Tarongí, qui té la carrera de magisteri i molt bons coneixements d'idiomes.

Amb l'arribada i els trets de falangistes i militars, una altra gent de la vila, com són ara carrabiners i socialistes defensors de la República i la Llibertat, membres de la UGT, regidors de l'Ajuntament, estudiants de l'Ateneu favorables al Front Popular, etc., es veuen empesos a haver de pujar dalt d'una camiona enfilant cap a les pinedes de la badia d'Alcúdia, cap a Alcanada... Una forma de provar de salvar la pell en moments de perill. Entre aquests, hi figura n'Andreu Tonió, d'idees anarquistes, enamorat i mestre amatent de na Caterina. Una dona que pensa que, mentre el seu al·lot estimat l'agafi de la mà i estigui sempre al seu costat, l'univers sencer els pot pertànyer i cap poder del món no serà capaç de desfer mai el màgic i efímer instant de felicitat absoluta...

Una dona que té i fa present la seva antecessora homònima del segle XVII. Aquella dona mallorquina que, a l'esplanada de Bellver, no cedeix a cap de les insinuacions dels sicaris del Pare Garau, superant totes les pors que l'envaeixen. Els altres jueus conversos són escanyats abans que comenci a cremar la llenya. Ella no. Hi és cremada de viu en viu. La Caterina Tarongí del segle XX, perseguida i morta com la de mil sis-cents noranta-u?

El llibre va reproduint i actualitzant la relació profunda, inseparable, entre els mals moments passats pels xuetes a la Mallorca del temps de la Inquisició, i aquests altres mals moments patits segles després durant la guerra civil espanyola, també a Mallorca, pel mateix col·lectiu jueu.

L'univers que alleta Caterina Tarongí en el passat és idèntic al que viuen els Tarongí en el present de la novel·la. Poca diferència essencial existeix entre les persecucions de la Inquisició i les que pateix la família de la protagonista sota el poder de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Al seu voltant s'instal·la, sinistre, el reialme paorós de la mort rabiosa, famolenca i sense disfresses: -la imatge del novel·lista no pot ser més expressiva- serp verinosa sorgida de les fondàries de l'infern, que passeja triomfant, vestida de negre, cantant el Cara al Sol!

El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Sa Repartidora

Era difícil no prendre partit a favor de Franco si pensam en quin era el nostre passat, d’on procedíem. El pare només llegia revistes militars espanyoles. A vegades obria el Quixot. Mai no el vaig veure fullejar cap altre tipus de llibre. Madame Alabart, la criada menorquina, lletja com un dimoni, ens ensenyà francès. Els primers llibres que vaig llegir eren francesos. A la universitat em delien Marcel Proust, Anatole France, Voltaire... El ressentiment contra les classes socials que eren considerades privilegiades planava arreu. Amb el final de la Gran Guerra finia aquella dolçor de viure que havíem conegut en un passat recent. Arribaven a Mallorca munió de publicacions anarquistes i marxistoides. S’havia creat una gernació de ressentits que no sabia què fer per llevar-nos allò que ells consideraven propietat del poble.

Mai no m’he considerat un valent. No m’importa gens ni mica que em diguin covard. Per això mateix encara no entenc com vaig decidir afiliar-me a Falange. Per quins motius no vaig romandre amagat, silenciós? No hauria pogut restar en un segon plànol? Dissimular, deixar, com ho va fer tanta gent, que fossin els altres els que donassin la cara, els que escrivissin als diaris, parlassin per la ràdio?

Tenia sentit prendre una decisió tan agosarada, ser dels primers a vestir-se amb la camisa blava dels seguidors de José Antonio Primo de Rivera? Els socialistes de Palma m’ho havien dit deu anys abans. El propietari del quiosc de davant el Lena’s Bar m’ho digué un dia de l’any vint-i-sis, després d’haver llegit alguns dels meus articles:

-Vostè té ànima de feixista.

No li vaig contestar, però mai més no vaig tornar-hi a comprar el diari.

Ànima de feixista, per voler el refinament dels esperits, per enyorar la serenor, el classicisme de l’annciene regim? Què podia saber un homeneu sense estudis que de menut havia fet de porqueret? Fins a quin punt ens havien de preocupar les opinions de la massa amorfa de republicans que ens envoltava i espiava els nostres escrits, qualsevol opinió que sortís als papers i no concordàs amb les seves?

El dogmatisme de l’ignorant.

Era difícil no prendre partit a favor de Franco si pensam en quin era el nostre passat, d’on procedíem. El pare només llegia revistes militars espanyoles. A vegades obria el Quixot. Mai no el vaig veure fullejar cap altre tipus de llibre. Madame Alabart, la criada menorquina, lletja com un dimoni, ens ensenyà francès. Els primers llibres que vaig llegir eren francesos. A la universitat em delien Marcel Proust, Anatole France, Voltaire... El ressentiment contra les classes socials que eren considerades privilegiades planava arreu. Amb el final de la Gran Guerra finia aquella dolçor de viure que havíem conegut en un passat recent. Arribaven a Mallorca munió de publicacions anarquistes i marxistoides. S’havia creat una gernació de ressentits que no sabia què fer per llevar-nos allò que ells consideraven propietat del poble. Teoritzaven que el nostre benestar provenia del robatori. De la injusta apropiació del producte del treball de generacions de jornalers i jornaleres. “La propietat és un robatori”, afirmaven, cofois. Col•lectivistes, envejaven les mans fines, unes mans en les quals podies distingir les venes blaves sota la pell quasi transparent. Somniaven amb les rendes, els sacs de patates que els amitgers portaven al casal, els coves de figues, el blat que els nostres jornalers batien a les eres. Discutien sobre el sou segur que ens proporcionava el fet d’haver acabat uns estudis, de la qualitat de la roba que portàvem...

A Barcelona, els Tribunals Populars enviaven a matar les persones que tenien les mans fines. Quants innocents, funcionaris que no havien agafat mai un càvec, un martell, acabaren a les cunetes!

Amb el ganivet a les mans, talment llops a l’aguait esperant el moment oportú per llançar-se sobre nosaltres. Ben igual que les peixateres de París, arrabassant les cortines dels grans salons senyorials per fer les banderes de la Convenció, els vestits que lluïen quan ballaven damunt l’altar de Notre Dame.

A les tavernes, a la Casa del Poble de Palma, després de les representacions del teatre d’afeccionats, el cant de l’Orfeó Proletari, parlaven de com repartirien les possessions, a quin sindicat anirien a parar les cases dels qui eren en la llista.

Aurora Picornell, l’exaltada comunista de la barriada del Molinar, va dir en un míting que els palaus de Palma serien expropiats i posats al servei del poble.

-El bressol de la reacció, les cambres que fins ara només han servit per agombolar vagos i explotadors serviran, a partir del triomf de la Revolució, per fer-hi escoles per als nostres fills, residències per als treballadors sense recursos.

Els demagogs excitaven les masses i tot eren cançons revolucionàries i onejar de banderes roges.

Quan s’emborratxaven presumien del casal que seria de tal o qual partit. Somniaven en instal•lar, com predicaven els marxistes, escoles, en els amples salons dels casalots senyorials. Altres volien escoletes per als infants, biblioteques, hospitals, llars per als treballadors impossibilitats... “Sa Repartidora”, el tema de conversació més comú entre totes aquelles masses d’analfabets que somniaven en nous i més sangonosos assalts a la Bastilla.

És prou difícil analitzar el perquè de determinades decisions quan són observades des de la distància. Què pot saber un historiador del futur del que sentíem els mallorquins en aquell mes de juliol? Estàvem aïllats de la zona d’Espanya que ja havien alliberat les tropes nacionals. Sols, sense cap possibilitat d’ajut, encerclats per una població hostil. Qui sap el que ens hauria pogut passar si els homes de Zayas i del comte Rossi no haguessin actuat amb fermesa i decisió! Per damunt de tot hi ha l’instint de supervivència. I nosaltres, la gent de bons costums, els homes de carrera, els que estimàvem i estimam l’ordre per damunt de totes les coses, els que teníem molt a perdre amb l’anarquia que propagava la ineptitud republicana, ens sentíem amenaçats.

Què pot saber un historiador que no hagi viscut els fets que patírem, el que significava viure sota l’amenaça constant de possibles invasions organitzades des de Barcelona, València i Menorca? I la por que sentíem quan ens comunicaren que, a mitjans d’agost, els rojos ja eren a Portocristo, avançant cap a Manacor? A tot això cal afegir els constants bombardejaments de l’aviació. No hi havia dia que no arribassin avions per llançar bombes damunt Palma. Malgrat que fossin unes bombes petites si les comparam amb les de la Segona Guerra Mundial, sentíem que podíem morir de la forma més estúpida: anant a comprar el diari al quiosc, passejant per la ciutat...

És evident que em vaig fer de Falange per provar d’aturar, d’una forma instintiva, l’endemesa enemiga que provava de destruir Mallorca.

Les reflexions vengueren després, quan pareixia que havien passat els moments més perillosos. A Mallorca és visqué una certa calma després de la retirada de les tropes de Bayo. La possible resistència interior havia estat sufocada pels Dragones de la Muerte, per les eficients mesures de falangistes i militars. La pacificació va ser ràpida. El terror pot esdevenir un sistema de control de la població més poderós que un exèrcit. Va ser l’arma que va emprar el comandament militar per controlar la situació. Al començament de la guerra, els falangistes érem pocs. El nombre va anar creixent a mesura que es feia evident que no hi havia una forta resistència interior i esdevenia una realitat ben constatable que ningú de l’esquerra no podia fer res davant els nostres fusells i canons. Que el governador Antoni Espina no pogués repartir armes entre els membres dels sindicats i les altres organitzacions extremistes fou una autèntica benedicció que ens facilità la tasca de control de Palma i els pobles en els primers moments. No sé què hauria pogut esdevenir-se si els republicans haguessin estat armats. Potser que, com a Madrid, València i Barcelona, on guanyaren els milicians, la victòria fóra per Emili Darder i Alexandre Jaume.

Tenia molts d’enemics. Ho sabia. Ho llegia en el rostre dels jornalers i jornaleres de Bearn. Contraris que volien fer-me mal pel simple fet d’haver estudiat, per ser fill de militar, per haver escrit novel•les, per ser metge, per haver-me vist passejar ben mudat per Palma, del bracet d’escriptores i ballarines com Emilia Bernal i Eva Tay...

L’enveja, el mal que tot ho omplia i enverinava. L’entreteniment màxim, el foc que encenia les revolucions. El que no té estudis en vol tenir, encara que no tengui diners per a pagar-se una carrera. Per això l’exigència d’escoles i universitats, d’un horari de feina que permeti compaginar l’estudi amb la pràctica de l’esport i el descans. Jo mateix, en temps de la República, havia estat testimoni de les manifestacions en petició d’una sanitat a l’abast de tothom, d’escoles gratuïtes.

Absurdes exigències de la xurma. Un debat sense sentit. Què faríem els metges, si la gent tengués assistència sanitària de franc? Per què hauríem d’estudiar una carrera, passar cinc anys a la universitat? Anar a sou de l’estat com a la Rússia bolxevic? Eren peticions il•lògiques que podies llegir a les pancartes que portaven en les demostracions d’empleadets, criats i intel•lectuals de poca volada. La bogeria anant a lloure pels carrers de Palma. Si el meu pare ressuscitàs! Com podria fer-li entendre aquell món que amenaçava amb soscavar els fonaments del nostre univers? Qui sap, a lo millor, com el Quixot, hauria agafat el sabre i, dalt del cavall, hauria sortit al carrer per a enfrontar-se amb aquella follia. L’absurd, planant per places i carrers. Medicina gratuïta, uns dies de vacances per a estar amb la família, descansar després d'un any esgotador. L’any nou, el govern... no va haver d’afusellar el pedagog Ferrer i Guàrdia? L’Escola Laica, la llibertat mal entesa, aquell no voler ensenyar la religió als infants... no havia provocat la revolta dels soldats, la indisciplina de tots els que no volien anar a defensar la pàtria al Marroc? Coneixíem prou bé la recent història del país. Espanya havia vengut a menys d’ençà de la introducció de les idees de la Revolució Francesa. I ara, amb la República, tornàvem al de sempre. A la indisciplina, a les provatures de mudar l’ordre natural de les coses. Sempre ensopegant amb els mateixos problemes. Com els ases. Sense voler aprendre les lliçons de la història.

Masses d’ignorants desitjant el paradís sobre la terra! Com si això fos possible! Tothom volia ser més que els altres, presumir, alçar-se damunt el veí. Com era possible que ningú no entengués que no tots podien ser metges, generals, rendistes, enginyers, sacerdots? No tothom provenia de famílies amb terres i casals. Qui conrearia els camps, davallaria a les mines per a treure el carbó que feia funcionar els forns de les fàbriques, les calderes de vaixelles i locomotores? Per això els socialistes volien “sa Repartidora”. Per igualar dins la misèria, per apropiar-se del que havies heretat dels avantpassats, per menjar dels productes d’unes terres que no eren teves i que sabies que mai no ho serien a no ser que hi hagués un terratrèmol social. És d’aquí on sorgia la necessitat de mudar les lleis, de la demagògia dels més vius que, aprofitant la incultura del poble, es convertien en els nous cabdills de la revolta. A Mallorca, des de les Germanies, en sabíem molt, de convulsions que pareixia que havien de mudar les lleis immutables de la societat.

Als morts i esquarterats en la guerra de les Germanies, els que perderen la vida a les batalles de Pollença, Crestatx, Son Fornari i Rafal Garcés... no els hauria convengut més continuar llaurant la terra, acotar el cap davant el senyor de la possessió? De què els serví deixar-se portar per les falses il•lusions igualitàries? Menjar un bocí de pa dur amb quatre figues seques... no era millor que anar a galeres per a tota la vida, patir els turments de la roda i el foc als soterranis del castell de Bellver, a les presons de Palma? Jo els havia vist, els instruments de tortura del virrei i de la Inquisició. Era abans de proclamar-se la República. Romanien amuntegats a les coves del castell i no sabien què fer amb tant de ferro vell. Hi vaig anar per curiositat, amb Emilia Bernal, la poetessa, que insistí en la qüestió de veure-ho amb els propis ulls. L’escriptora era prou morbosa per a fruir amb la visió d’aquells artefactes. El que més m’impressionà foren les destrals, les cadenes, els fuets, les cadires amb punxes de ferro, els estris per esquarterar. Terribles, les màscares de ferro que posaven als xuetes i les bruixes que havien de cremar vives.

Les màscares eren el més diabòlic que podien inventar els homes. Representaven caps de dimonis esgarrifosos, porcs de presència feresta. Les mans hàbils dels ferrers també servien per dissimular el terrible dolor d’una persona que cremen viva.

Els inquisidors, els botxins del virrei, posaven aquestes màscares damunt el cap del condemnat que havia de morir a la foguera. Era un sistema ideal per aconseguir que ningú pogués veure la cara de dolor que feien les persones devorades pel foc. Es podien sentir els crits espantosos que feien en ser consumits per les flames. Però mai ningú no podia veure el rostre d’algú que podia ser el pare, el germà, el veí. Qui moria cremat no tenia ulls, ni llavis, ni faccions reconeixibles. Era un monstre. Molts ho creien: el condemnat, qui anava a la foguera, era el dimoni en persona. La gent només veia un porc o un diable. Res més. Així de fàcil, així de senzill. La màscara amb la cara del porc era tot el que distingia la població que havia acudit a l’Acte de Fe o a veure complir la sentència de les autoritats.

Un dia em digueren que tota aquella ferralla havia desaparegut en direcció a Madrid. Sembla que havia intenció de crear un museu que explicàs a les generacions futures els horrors dels anys inquisitorials, la inhumanitat del clergat i l’aristocràcia espanyola. Devia ser una idea de la maçoneria que governava el país. Potser Emili Darder ho enviàs a la capital d’Espanya. El cert és que un dia aparegué la notícia a la premsa: aquells estris repugnants sortien de Mallorca.

Millor que fos així. No vull imaginar què hagués pogut pasar si alguns falangistes els haguessin trobat en temps de la guerra, quan el castell de Bellver era ple de presoners republicans!

Tanmateix, passats els primers mesos d’ençà de l’Alçament, acabades les col•laboracions a la premsa i la ràdio, volia marxar de Palma, instal•lar-me, a Bearn amb Maria Antònia. Provar d’escriure. Una idea insistent em rondava pel cervell: convertir en material literari, en una novel•la, el caramull de records de la meva infantesa. El mite de Bearn començava a congriar-se en la meva imaginació. Era urgent trobar una certa calma, aconseguir fer abstracció del que s’esdevenia cada nit per carreteres i caminois.

Com escriure sentint els trets de les execucions?

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - El tramvia em deixà davant l’estació de Sóller (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

En davallar del tramvia vaig veure el conegut panorama quotidià. Al bar de la cantonada, falangistes i militars feien guàrdia amb un canó dirigit a les portes de Can Mir. Temien una fugida massiva dels internats? Quines beneitures! Els detinguts eren envoltats de metralladores. Fins i tot dins del magatzem existia una passarel•la per on circulaven els soldats amb els fusells preparats per a disparar! (Miquel López Crespí)

L’oncle Joan m’aconsellà anar a cercar ajuda on fos. En Jaume Adrover, l’advocat que tant va fer pels detinguts del trenta-quatre i en defensa de les propostes d’Emili Darder... podria donar-nos suport?

Ho havíem de provar tot. No teníem on anar. Talment viure enmig del desert amenaçats per serps i escorpins.

Em sentia perduda, sense saber on aferrar-me. I el meu deure era semblar forta, que ningú veiés que defallia. La mare, la padrina, l’oncle, els detinguts... la família sencera depenia de la meva actitud.

Aniria fins a la fi del món per trobar una mà amiga. Portava a la butxaca el paper amb l’adreça que em donà l’oncle. El palpava per estar segura que no l’havia perdut. Caminava apressada en direcció a la casa del misser.

El tramvia em deixà davant l’estació de Sóller. El fred em gelava les orelles. Tremolava, malgrat que duia l’abric posat. Em dominaven els nervis. Talment avançar nua enmig d’un gran camp de batalla divisant la primera línia de l’enemic.

En el tramvia hi anàvem pocs passatgers. Immisericordes corrents d’aire batien els seients on romaníem arrufats i em travessaven l’abric i el jersei. Com fer un viatge a un univers desconegut. Tothom amb por en els ulls, sense parlar, anant a la feina o, qui sap, a provar de veure els familiars tancats a les presons. Era l’hora de fer cua davant el magatzem de Can Mir. Quantes vegades havia davallat al mateix indret, amb la senalla que portava la roba neta, el menjar que acabava de fer? Impossible dur-ne el compte! Ni els calendaris ni els rellotges servien per a mesurar els minuts i les hores de la tristor. Vivíem submergits en la pena més fonda. La vida dels sobrevivents, dels que encara podíem anar pel carrer, no tenia res a veure amb la de la gent que no coneixia la fuetada de la repressió. Ho notava en les mirades, en la forma que tenien de parlar. Caminaven, movien els braços, gesticulaven de forma diferent. Com si poguessin abraçar sense entrebancs les hores, l’alegria, la vida.

Era com si tenguéssim un sisè sentit. El dolor ens feia més sensibles, més receptius al que ens envoltava. Bastava una simple ullada a qui tenies al costat per a saber què pensava, quins problemes l’agitaven, les preocupacions que sentia. El posat de la persona, el seu esguard, ho deien tot. En el rostre: els signes del dolor més profund i la desesperació més refinada. Molts no podien dissimular els seus sentiments i ploraven plens de desconsol. Ploraven en el carrer, dins el tramvia, esperant a la cua de la presó. Com la mare, al poble. La mare era forta. No volia que jo copsàs la desesperança que la posseïa. Feia l’impossible per aconseguir que no em preocupàs. Però jo li notava els ulls vermells, la brillantor que indica la presència de les llàgrimes. Quan em veia intentava somriure per animar-me. La coneixia massa. No podia enganyar-me. M’abraçava al seu cos perquè sentís el meu cor ben al seu costat. Ens consolava aquesta calor dels cossos. Estàvem juntes una bona estona, sense dir res, sense moure’ns de l’entrada de la casa, gaudint d’uns moments de perfecta compenetració. Era una llarga conversació en silenci, sense pronunciar cap paraula. Bastava aquella aferrada per a comunicar-nos tot el que ens havíem de dir. El llenguatge dels gests, del cor, de la respiració! Jo sabia que després de l’abraçada no importava dir res. Només amb una lleu carícia sobre la meva pell, veient-me venir de lluny ja sabia com es trobaven el pare, na Isabel, n’Andreu.

Endevinar els sentiments! Com si m’hagués especialitzat en un nou ofici. Va ser un aprenentatge ràpid. De seguida, pel rostre de les persones, per la manera de caminar, vaig arribar a saber si la dona amb la senalleta que em trobava enmig del carrer anava a comprar al mercat o portava el menjar a un detingut de Can Mir. Imagín que elles també copsaven el meu patiment. La germanor del silenci! Un llenguatge sense paraules! Els falangistes no solament ens robaren la llibertat, l’alegria, els familiars que estimàvem. Ens volien muts. Talment ens haguéssim tallat la llengua. Però nosaltres havíem aconseguit rompre les seves barreres i establíem mil converses amb la mirada.

No anava errada. Algunes de les passatgeres anaven a fer cua davant l’antic magatzem de fustes. Eren dones que no coneixia. Possiblement en els darrers mesos hi havia hagut més detencions. Els que anàvem a portar roba i menjar no sempre érem els mateixos. Els contemplaves arraulits l’un al costat de l’altre, agermanats en una idèntica confraria del dolor mentre teníem els nostres a la presó. Però tot variava d’un dia a l’altre. Els presos podien ser enviats a un altre indret o, el que era pitjor, els podien posar en “llibertat”, la qual cosa volia dir que ja no restava cap bri d’esperança.

Si els escamots d’execució havien assassinat familiars tancats a Can Mir, al Fortí d’Illetes, al vaixell Jaume I, ja no tornàvem a veure l’esposa, la filla, la mare que feia cua enmig de carrer. Altres dones les substituïen. Eren les noves fornades d’esposes i mares dels detinguts. De bon començament et feien munió de preguntes: els horaris de portar el menjar, les possibilitats per a poder veure els presoners. Moltes encara no sabien res del que s’esdevenia allà dins i encara pensaven que el malson s’esvaniria i la vida tornaria a la normalitat.

L’esperança era sempre la mateixa. Les escoltava sense dir paraula. Entristir-les més informant del que de veritat passava rere les portes de la presó?

No m’hi veia amb forces.

Ja tendrien temps de conèixer la veritat.

Parlaven sense aturar, ansioses per veure confirmades les il•lusions a les quals s’aferraven amb totes les forces.

-El meu home no ha fet res –deien, esperant que poguessis confirmar la seva esperança-. Mai no va estar afiliat a cap partit d’esquerres ni sindicat. No ha participat en vagues ni manifestacions. Encara no sabem per quins motius l’han detingut. Possiblement és un error que se solucionarà ben aviat.

Les miraves en silenci, sense voler dir res. Per a consolar-les feies gests afirmatius amb el cap. Aleshores, amb aquell simple signe d’assentiment veies que es tranquil•litzaven i que el seu pit respirava més a poc a poc. El teu silenci proporcionava uns minuts d’incerta il•lusió, uns segons de fictícia tranquil•litat.

Tanmateix... què dir en circumstàncies tan adverses? Que de matinada els falangistes venien a cercar els homes acaramullats a Can Mir? Que quan els donaven la “llibertat” volia dir que anaven als murs dels cementiris, a les cunetes dels camins? Que el sacerdot que els esperava els volia fer besar la creu abans de portar-los a l’escorxador i si s’hi resistien els refregava el Crist pels llavis fins a destrossar la boca dels pobres desgraciats? Els obligaven a confessar-se a la força i pobre de qui no acceptàs aquelles humiliants condicions! Ningú no ignorava que els homes de Zayas gaudien torturant qui no era dòcil a les insinuacions del clergat. Aleshores, portats els reus davant els murs d’execució, no disparaven a matar. Malferien els presoners, els deixaven que es dessagnassin enmig de grans dolors. Escopien al rostre els ferits, que pregaven el tret de gràcia per deixar de patir.

Ningú no en feia cas. Els militars actuaven d’idèntica forma. No existia cap diferència entre els botxins que comandava Barrado i els soldats i oficials enviat des de Comandància.

No volia desenganyar ningú. Millor que visquessin dins la il•lusió. Qui sap! Sempre era possible el miracle. No tots eren portats a matar. Se sabia que algun dels habitants del tenebrós univers de les presons no havia estat assassinat. Els que eren portats davant els militars tenien alguna possibilitat de fugir de les bales. Els tribunals condemnaven a mort, però, a vegades, alguna de les sentències era commutada per la de vint o trenta anys de presó. Quina festa entre els familiars que podien assistir al judici! Dues dècades d’empresonament significaven salvar la vida! La gent s’aferrava a aquelles resolucions dels consells de guerra somniant en canvis sobtats, pensant que, vés a saber les voltes que dóna la història!, Franco podia ser derrotat. Si guanyava la República, els presoners sortirien de seguida dels seus indrets d’internament sense haver de complir la condemna.

Però aquell matí jo no anava a portar el menjar al pare i n’Andreu. Ho havia fet el dia anterior. Davallava a la parada de les estacions perquè volia anar a veure l’advocat Jaume Adrover. Era urgent trobar un ajut, algú que ens pogués orientar. Els dubtes i les incerteses no em deixaven viure. A qui podíem acudir a demanar una orientació?

En davallar del tramvia vaig veure el conegut panorama quotidià. Al bar de la cantonada, falangistes i militars feien guàrdia amb un canó dirigit a les portes de Can Mir. Temien una fugida massiva dels internats? Quines beneitures! Els detinguts eren envoltats de metralladores. Fins i tot dins del magatzem existia una passarel•la per on circulaven els soldats amb els fusells preparats per a disparar!

De manera instintiva vaig mirar la cua de dones que esperaven davant les portes del magatzem. Feien el mateix que jo quan hi anava. Cap diferència entre nosaltres. Totes preocupades pel destí de les persones que estimàvem.

Quantes converses esperant que els vigilants ens revisassin el menjar!

Nosaltres vivíem en unes altres coordenades del temps, en estranys llocs on provàvem de sobreviure a les endemeses dels malfactors. Les empleades passaven al nostre costat i ens feien una ullada, indiferents. Segur que fèiem llàstima. Alguna pagesa que anava a vendre fruita o verdures a la plaça Major s’apropava a la cua i ens donava un poc del que portava. Senyores molt estufades que sortien de missa giraven ostensiblement el cap, fent com si no ens haguessin vist. Lo més normal era la fredor més absoluta. Talment fóssim invisibles.

Tanmateix, ningú no podia fer res per alleujar el dolor que sentíem, profund, potent.

Queia una pluja fina que mullava la roba i ens deixava xops. Algunes de les dones que esperaven que s’obrissin les portes de la presó portaven paraigües; d’altres provaven de protegir-se amb sacs damunt el cap. Les que no tenien cap mena de protecció, romanien sota l’aigua, tremolant de fred. Res a l’abast on poder guarir-te del silenciós plugim que et penetrava fins al moll dels ossos. Moltes compareixien amb l’infant de pit, amb els nins que no podien deixar amb ningú. De rampellada vaig veure els rostres d’aquells al•lots morts de fam.

Com ho feien, per a poder alimentar els presos, si els senyors no volien donar feina als familiars dels rojos? Tanta gent a la qual robaren l’hort, la casa, el negoci! La misèria planant arreu, implacable. La necessitat matava igual que les bales dels botxins. Si un dia s’arribàs a poder escriure l’autèntica història dels nostres patiments i es publicassin els noms dels morts, hauríem d’anar més enllà de la recerca dels que caigueren davant els murs dels cementiris. La llista més llarga seria la dels que desaparegueren engolits per la tristor i la fam. Les malalties més inesperades arribaven com una plaga de llagostes sobre nombroses llars dels repressaliats. Ressonaven les campanes a l’horabaixa anunciant l’ofici de difunts. Ningú no ho comentava al bar o al mercat. Morien de tuberculosi, d’un sobtat atac al cor. Es deia en veu baixa, entre amics de confiança. Miraven a dreta i esquerra, desconfiats, quan parlaven de tantes desaparicions de gent que, fins abans del Moviment, romania sana, feliç, sense cap símptoma de malestar i debilitat. Ningú no ignorava que la madona de Son Caliu deixà de menjar el dia que li mataren l’espòs. També se sabia que madò Joana Cerverina anà al llit i no s’aixecà mai més quan li tancaren el fill. Els veïns hagueren d’anar a fer-se càrrec dels pobres animals que tenia al corral.

A nosaltres ens havien llevat la joieria, però encara podíem disposar de la casa on vivíem, de l’hort del torrent. Fins quan podia durar la situació? Ho incautarien tot? En Martí Cerol ens amenaçava sovint.

-Si no ens deies on s’ha amagat en Rafel tancarem la vostra padrina a la Misericòrdia i vosaltres anireu a la presó. La casa i l’hort aniran a parar al Moviment, a la llista de propietats que es queda l’Estat. O pensàveu que vos sortiria barat ensinistrar obrers i pagesos per implantar el comunisme a Mallorca? –deia, irat.

N’Apol•lònia em contava com aconseguia alguns queviures per portar al seu home.

-M’he pogut defensar un poc perquè no demanava diners per la feina –explicava-. He trobat algunes senyores que m’admeten de serventa pagant-me solament amb les restes dels dinars i sopars que llançaven als fems. El seu marit és un alt comandament de l’exèrcit. Roba el que vol a la caserna. Els seus cans mengen millor que qualsevol treballador. Hi ha dies que faig quinze hores, però em dóna tot el que els resta. Alguna vegada deixa els millors bocins de carn per als cans, però sempre hi ha restes de truites de patates, de pollastre, peix, pastissos, pa que no es mengen.

Sanglotava, nerviosa, recordant els anys de la República.

-Érem feliços. Just feia sis mesos que ens havíem casat. Teníem una ferreria i no ens podíem queixar de la clientela. No podia complir amb tots els encàrrecs! Crec que el denuncià l’apotecari de la barriada. El meu home li havia fet les barreres del xalet que manà construir a La Vileta. No em llevaran del cap que el denuncià per a no pagar les factures que ens devia!

Provava de consolar-la però era inútil. Totes sabíem el que succeïa de matinada, quan el director de la presó els manava formar i llegia la llista dels que, explicava, “sortien en llibertat”.

Amb el menjar, n’Apol•lònia tengué sort. No sempre donaven feina als familiars dels esquerrans. La majoria de senyores s’estimaven més veure patir la gent. Beates de missa diària, semblaven bèsties sense sentiments, talment un monstre malèfic els hagués arrabassat el cor. Vivien posseïdes per una ràbia contínua. Compensaven la por que sentiren en temps de la República fent patir els dèbils. Els trets que encara sentíem a les nits enervava la seva ànima miserable. Amb cada descàrrega, sospiraven, gaudint del plaer que els proporcionava la mort de tants innocents.

Narrativa insular - Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) de Miquel López Crespí

Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat. (Pere Rosselló Bover)

Per Pere Rosselló Bover, catedràtic de la Universitat de de les Illes Balears (UIB)

A Un hivern a Lluc (2019) Miquel López Crespí ha dut a terme un experiment que consisteix a hibriditzar diversos gèneres literaris. Des del punt de vista genèric el llibre és una combinació de memòries autobiogràfiques, reportatge històric i novel·la, sense que sigui fàcil determinar el grau de cada un dels ingredients d'aquesta amalgama. El denominador comú d'aquesta barreja és la recuperació de la memòria, atès que és també la columna vertebral de la identitat. D'aquesta manera el jo individual i el nosaltres col·lectiu queden també sintetitzats. I la recuperació del passat individual es concreta en un moment de la infantesa, paral·lel als anys de la postguerra, que formen part de la memòria col·lectiva. Però aquesta barreja també deixa sense efecte la demanda d’una veracitat absoluta i dóna pas a una presentació dels fets en què la veritat és més bé relativa.

Tanmateix l'objectiu del llibre –del qual ja coneixíem alguns fragments que havien estat inclosos a Visions literàries de sa Pobla (2018)— és narrar una experiència de l'adolescència, que esdevindrà essencial en la construcció de la personalitat de l'autor-narrador-protagonista. D’aquí les semblances del llibre amb la novel·la d’aprenentatge, el bildungsroman, i també amb la literatura de viatges, que narra un trajecte exterior que es converteix en un viatge interior i que, per tant, provoca una metamorfosi del jo. Per això el títol remet a un clàssic de la literatura de viatges: Un hivern a Mallorca, de George Sand, autora sobre la qual López Crespí va escriure dues novel·les i un bon nombre d'articles. Tant en Sand com en el nostre escriptor el viatge es converteix en una experiència d'allunyament del món exterior i de fuita de la civilització, que fa possible la trobada amb el jo més íntim.

Com en tota la literatura autobiogràfica, l'escriptor ens vol donar una imatge de si mateix. És inevitable. Així, a Un hivern a Lluc l'al·lot protagonista és ja un lluitador antifranquista, tot i ser encara un estudiant de quart de batxillerat, segons els plans d’estudis d’aquella època. Els esdeveniments el porten a simular una malaltia, la qual cosa el conduirà a passar una temporada a Lluc, apartat del col·legi, dels seus amics i amb la companyia protectora de l'àvia. Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat.

En aquest cas, però, la idealització a què el tema de la infantesa perduda sol conduir queda contrarestada per la visió crítica del món opressor de la postguerra i per la memòria viva de la repressió durant la guerra civil. Aquí el record del passat, introduït sobretot per l'àvia, es barreja amb el present del sojorn, evocat pel narrador des de la perspectiva de l’adult. Ni tan sols recloure's en un lloc apartat i idíl·lic com Lluc als anys 60 permet al protagonista lliurar-se de l'ombra persecutòria del feixisme, que és representat per les sinistres germanes Gelabert.

Com en tot llibre de viatges o com en tota autobiografia, Un hivern a Lluc és el relat d’una descoberta, de l’inici d'un camí. És l’entrada al món dels adults, marcat pels fets de la guerra civil i de la repressió franquista, que el protagonista ja coneix pel que li ha contat l’àvia. Però també és la descoberta de la vocació d'escriptor, intuïda només aleshores per les migrades lectures que la censura permetia. Una vocació que ara, passats ja més de cinquanta anys, ha donat un fruit abundant i de qualitat, amb una llarga llista d'obres que Miquel López Crespí ha aportat per a les nostres lletres.

Pere Rosselló Bover (16-VII-2019)

LA GENERACIÒ LITERÀRIA DELS 70 I LA NOVEL·LA HISTÒRICA DEL SEGLE XXI: EL VICARI D’ALBOPÀS

Per Mateu Morro Marcé (historiador)

En l’extensa i polivalent obra literària de Miquel López-Crespí, «El vicari d’Albopàs» representarà, sense dubte, una fita caracteritzada per la plenitud de la seva escriptura i per la maduresa narrativa assolida. L’escriptura és austera i clara, precisa, despullada d’elements innecessaris, i per això adequada a les finalitats biogràfiques, reflexives i descriptives que l’autor ha volgut cercar. El relat, d’altra banda, descansa sobre dos dels grans temes de l’obra d’en Miquel López-Crespí: la reinterpretació de les arrels pobleres -de sa Pobla i de la seva gent- des d’una mirada històrica i, per un altre cantó, la reflexió sobre la lluita entre el nou i el vell, entre les idees transformadores i les idees conservadores, en una confrontació que parteix de la pròpia biografia per establir un diàleg amb ell mateix, amb els seus records i els seus referents, per a esdevenir un quadre interpretatiu de la nostra història contemporània. (Mateu Morro)

En l’extensa i polivalent obra literària de Miquel López-Crespí, «El vicari d’Albopàs» representarà, sense dubte, una fita caracteritzada per la plenitud de la seva escriptura i per la maduresa narrativa assolida. L’escriptura és austera i clara, precisa, despullada d’elements innecessaris, i per això adequada a les finalitats biogràfiques, reflexives i descriptives que l’autor ha volgut cercar. El relat, d’altra banda, descansa sobre dos dels grans temes de l’obra d’en Miquel López-Crespí: la reinterpretació de les arrels pobleres -de sa Pobla i de la seva gent- des d’una mirada històrica i, per un altre cantó, la reflexió sobre la lluita entre el nou i el vell, entre les idees transformadores i les idees conservadores, en una confrontació que parteix de la pròpia biografia per establir un diàleg amb ell mateix, amb els seus records i els seus referents, per a esdevenir un quadre interpretatiu de la nostra història contemporània.

En Miquel López-Crespí no defuig mai els seus orígens: ni els del pare presoner republicà reclòs en un camp de treball a Mallorca, ni el de la mare de bona família pagesa poblera. I la tensió entre aquesta divergència d’orígens i d’identitats, en aparença irresoluble, que en l’obra literària de Miquel López-Crespí es manté en permanent exercici de diàleg, a les pàgines de «El vicari d’Albopas», arriba a una intensitat especial, en la qual el diàleg interior del vicari Parera és també una lectura crítica de la història del poble i del país.

El vicari Parera

«El vicari d’Albopàs» és un retrat interior del prevere Joan Parera Sansó, vicari de sa Pobla entre 1890 i 1927, que va ser un personatge notable per moltes raons, com reflecteix amb rigor històric el llibre d’en Miquel López-Crespí. Sense cap dubte, Parera era un home conservador fins a la medul·la, integrista i oposat als moviments ideològics de signe progressiu, però alhora era un home inquiet i ansiós de coneixements, interessat per la història i els progressos tècnics, amb una capacitat de treball desbordant i va ser un prevere que va viure el seu sacerdoci amb intensitat i amb una estreta vinculació als batecs de la vida poblera.

En ell, l’arrel pagesa, la cultura pagesa manacorina que l’havia embolcallat des de la infància, s’uneix a la gent de la terra camperola per excel·lència que és sa Pobla. I els sentiments del sacerdot, defensor de l’ordre i de la tradició cristiana, es fonen amb la tradició popular, amb l’herència dels avis, que ell pensa que ha de servir per aixecar una barrera insalvable davant les idees dissolvents d’una modernitat desencaminada. Parera, per mor de la ploma de Miquel López-Crespí, ens apareix com un home contradictori que, a més, pretén aconseguir l’impossible, ja que ni la cultura ni la defensa de la tradició popular són possibles al darrera de l’integrisme intolerant al qual es veu abocat i que en darrer terme durà a la negació estricta de tota possibilitat democràtica. La història del vicari Parera és, potser, la història d’un somni esgarriat: l’intent de construir una Mallorca contemporània, que seria també la reencarnació de la idealitzada Mallorca de sempre, sobre els fonaments d’una tradició popular netejada d’impureses pertorbadores, tasca a la qual es va dedicar el vicari amb l’abrandament que sols pot eixir de la fermesa de les seves conviccions.

El vicari Parera devia ser un homenot de poble, feiner i obstinat, com aquell altre homenot manacorí que Francesc de Borja Moll va qualificar com «un home de combat». La trajectòria intel·lectual i política d’Antoni Maria Alcover Sureda allunyant-se del catalanisme polític i posant-se a l’aixopluc de la Dictadura de Primo de Rivera, no degué ser diferent a la trajectòria de Joan Parera. En Miquel López-Crespí el retrata amb traços clarificadors i dissecciona la seva ideologia ultramuntana i les seves inquietuds socials i polítiques, que podem conèixer bé, entre altres coses, gràcies a les planes de «Sa Marjal», la revista que va editar mossèn Parera a sa Pobla, entre 1909 i 1927. En Miquel retrata a la perfecció la unió entre la religiositat abrandada, el conservadorisme social i la defensa d’un ordre polític i social indefensable. I al costat del vicari, ens confegeix un quadre intel·lectual i humà en el qual hi apareixen Llorenç Riber, Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, Antoni Maria Alcover i altres personatges de l’època de característiques ideològiques semblants.

Però, a més de tot això, crec que també hi ha en «El vicari d’Albopàs» una defensa implícita del vicari Parera que neix del respecte cap a la vena popular que el nodreix, la que el fa travessar la marjal per anar a conversar amb el pagès que ha sobreviscut la guerra de Cuba, la que el fa tenir cura dels pobres i la que, al fil del relat, el fa entrar en dubtes, per un moment, sobre la bondat del sistema polític imperant. El vicari, de la mà de la interpretació literària que en fa Miquel López-Crespí, és un home del poble que el vol defensar dels perills de la modernitat i de la revolució, però alhora és un home que també sap del treball dels pagesos de sol i sol, que sap que és en el dur treball de marjaler on la vila aixeca la seva prosperitat i, per tant, no es planteja una tasca sublim i elitista, sinó que també s’embruta la sotana en el fang dels conradissos per escoltar i servir la gent poblera. Per això en Miquel López-Crespí no salva la institució ni la funció social regressiva de l’església d’aquell moment, però salva l’home, tot i la seva profunda discrepància amb tot el que va representar, amb unes pinzellades que en fan el dibuix humà del pagès manacorí, del pobler adoptiu i del voluntariós capellà de poble, lliurat tothora a les seves devocions i obligacions.

Sa Pobla, sa Pobla...

Sa Pobla, a més del vicari Parera, és en el meu parer l’altre protagonista del llibre. De fet, els veritables protagonistes són els poblers i les pobleres, amb les seves limitacions i les seves grandeses, amb aquesta ànima poblera que singularitza la gent de la contrada i que tan bé sap descriure en Miquel López-Crespí, que lluny de distanciar-se de les seves arrels de cada cop s’hi identifica més i de cada cop les entén millor, perquè les sap veure amb la saviesa que li dona la seva pròpia trajectòria vital i, sobretot, amb l’amplitud de mirada que dona l’ofici de l’escriptor i la tasca de l’historiador que mai ha trencat el fil umbilical que l’uneix amb el poble on va néixer i la seva gent.

L’obra del vicari Parera, a través de «Sa Marjal» i les seves publicacions, però també a través de la seva obra religiosa, social i cultural, posant en marxa institucions de crèdit i mutualitats de previsió o fomentant l’educació popular, és fonamental per a entendre el que ha estat sa Pobla al llarg del segle XX i parteix d’una estretíssima vinculació del sacerdot amb el seu poble d’adopció i amb la gent concreta que l’habitava. Miquel López-Crespí ho recull amb detall i ho reinterpreta des de la reflexió històrica i des de la seva pròpia trajectòria personal, cosa que li permet construir un text ric i suggerent.

El pes de la història

Llegint «El vicari d’Albopàs» tenc la sensació que sobre el vicari Parera, sobre sa Pobla, hi gravita tot el pes de la història: el pes feixuc dels segles, des dels talaiots i les restes romanes que recull amorosament el prevere, a les germanies i les tensions socials i polítiques del segle XIX i XX. Perquè la mirada d’en Miquel López-Crespí, és sobretot una mirada històrica.

I, d’aquesta mirada històrica i per tant crítica, d’una manera especial, n’emergeix en el relat el pes aclaparador del que podríem dir «la Mallorca de sempre», la que han forjat els poderosos en aliança amb el poder polític i eclesiàstic. Aquesta Mallorca que va encarar el segle XX mobilitzada contra el liberalisme, contra el laïcisme, contra la democràcia i contra el socialisme, que estava entestada en aixecar fos com fos murs de contenció contra les idees dissolvents que venien de fora.

La cosa va acabar malament com tots sabem. Des de la Dictadura i la República anàrem a caure dins el pou de la Guerra Civil, la repressió i les misèries d’una llarguíssima postguerra, de la qual no n’hem acabat de sortir del tot. L’església mallorquina i mallorquinista que havia volgut forjar Antoni Maria Alcover, a l’ombra del bisbe Campins, no va tenir el mínim de generositat necessari com per encetar un diàleg amb els «altres». Com si fos possible un retorn a l’edat mitjana, al temps de la tenebrosa inquisició que descriu en Miquel López-Crespí. I així ens va anar. Recuperar la identitat absoluta entre estat, religió i vida social, extirpant els elements dissidents, sols seria possible després d’una llarga guerra i una penosa postguerra, amb centenars de milers de morts, empresonats i exiliats. L’amable pàtria mallorquina de les tradicions nostrades acabà sent substituïda per l’aspra pàtria espanyola dels exèrcits salvadors i els escamots d’afusellament.

El moviment catòlic, en el qual podem inscriure l’obra de Joan Parera, va tenir una gran transcendència en l’articulació a Mallorca d’un model associatiu de base popular capaç de fer front a la irrupció del moviment obrer, al republicanisme i al socialisme. Aquest moviment tenia en la seva formulació alguns elements reformistes que aspiraven a introduir millores socials i tecnològiques en la vida de les persones, encara que fos per combatre el progrés de les idees i organitzacions obreres, però la dinàmica política espanyola i europea afavoria la confrontació, irreconciliable, sense punts d’entesa possibles, i ben prest convertiria la dreta catòlica en el seu conjunt en un dels components essencials de moviments reaccionaris com la Dictadura de Primo de Rivera i, després, del franquisme.

Hagués pogut esser d’una altra manera? En la meva opinió era difícil, en una Europa en la qual primer Mussolini i després Hitler mostraven el camí de l’èxit totalitari davant l’amenaça revolucionària. L’església feia seu un catolicisme social, de combat, apte per a disputar pam a pam el terreny als adversaris laïcistes, però que de manera majoritària era lluny d’acceptar els valors democràtics compartits de la il·lustració europea, que encara eren rebutjats amb violència.

Quan sentim certes declaracions sobre l’actual llei d’educació, sobre la defensa de l’escola concertada o sobre l’ús de les llengües no castellanes, ens adonam de com segueix de viu l’integrisme i com segueix tractant d’unir la defensa del poder temporal de l’església amb la d’un model polític antidemocràtic. Però tot això no lleva que el vicari Parera, com altres sacerdots, no fes una labor cultural i de recuperació de les tradicions i de la història molt lloable, que avui forma part del nostre llegat més valuós. I el mateix podríem dir de la seva tasca social, benèfica i associativa. Som qui som perquè venim d’allà on venim, d’aquest garbuix de contradiccions i d’identitats, a les quals no podem renunciar.

La generació literària dels 70 i els pobles de Mallorca - La postguerra a sa Pobla -

Per Jaume Vicens (dBalears) -

Enguany s’ha publicat el llibre Visions literàries de sa Pobla —Ajuntament de sa Pobla, 2018, col·lecció Uialfàs—, un document històric que inclou fotos de l’àlbum familiar i altres que són de l’arxiu de Joan LLabrés. Posam esment a una selecció de textos que ens facilita tenir una idea molt aproximada, perquè la informació de què ha disposat l’autor i la seva habilitat narrativa ho han permès, d’allò que va ser la vida quotidiana de la vila, durant els anys 40 i 50 del segle passat, determinada per la misèria econòmica que patia una gran part de la població, combinada amb la por a causa d’una repressió feixista sempre latent; violència que podia esclatar amb la mínima excusa, tal era el sinistre poder que ostentaven els falangistes. (Jaume Vicens)

De vegades s’ha remarcat que una de les millors aportacions que Miquel López Crespí ha fet a la literatura catalana, ha tengut un caràcter memorialista. Tot sigui dit, l’escriptor pobler ha disposat d’una magnífica tradició oral per al treball de recopilació. Fill de Paulino López, represaliat del franquisme, pres a sa Pobla i condemnat a treball forçat a la badia d’Alcúdia, i fill de Francesca Crespí, emparentada amb Miquel Crespí Pons, Verdera, cap de la Unión Patriótica, el partit del dictador Miguel Primo de Rivera, i batle del poble durant els anys vint del segle passat, López Crespí també va poder accedir, de ben petit, a un bon assortiment de llibres, propietat de la família. És igual, el mèrit és que n’ha sabut treure profit, del llegat, per sort dels lectors.

Enguany s’ha publicat el llibre Visions literàries de sa Pobla —Ajuntament de sa Pobla, 2018, col·lecció Uialfàs—, un document històric que inclou fotos de l’àlbum familiar i altres que són de l’arxiu de Joan LLabrés. Posam esment a una selecció de textos que ens facilita tenir una idea molt aproximada, perquè la informació de què ha disposat l’autor i la seva habilitat narrativa ho han permès, d’allò que va ser la vida quotidiana de la vila, durant els anys 40 i 50 del segle passat, determinada per la misèria econòmica que patia una gran part de la població, combinada amb la por a causa d’una repressió feixista sempre latent; violència que podia esclatar amb la mínima excusa, tal era el sinistre poder que ostentaven els falangistes. El llibre descriu molt bé un aplec de deliris de grandesa —mística feixista— i de desesperació humana; la veritat històrica i lectura de la realitat molt objectiva, perquè la procedència familiar de l’escriptor també té antecedents conservadors.

És cert que López Crespí pren partit; segurament gràcies a la influència materna, perquè la mare provenia d’una família tradicionalista, de pagesos benestants i, en canvi, va tenir el coratge de fer front als desitjos familiars i als poders fàctics locals, contraris al seu casament amb Paulino López. Una filla de Can Verdera casada amb un republicà pres! Un desgraciat que havia perdut la guerra!, tal com escriu l’autor del llibre. No desvetllarem més incidències perquè paga la pena llegir el relat. Simplement hem volgut destacar que hi ha molta veritat històrica, en la narració, precisament arran dels caràcters familiars diversos que hi són descrits i que garanteixen l’objectivitat de judici i, d’aquesta manera, la tria més adequada.

El rector del poble, cueta a favor dels falangistes. Les terribles germanes Gelabert, caps de la Secció Femenina i que tan sovint intimaven amb el comte Rossi. Els prejudicis d’una societat endarrerida. El patiment dels xuetes locals. Els fonaments de l’anticlericalisme. Una bona descripció de la sotragada que va representar el primer turisme, el dels anys cinquanta; els motius de l’atracció popular que va tenir. Les primeres lectures de l’escriptor, de ben jovenet. Una magnífica descripció interiorista dels immobles familiars; tants d’ormejos, de teles, de mobles s’hi detallen que sembla que l’autor ens mostra un museu etnològic. La capacitat de feina que tenien les dones de l’època, imprescindible per a la subsistència familiar. Les vicissituds de l’estraperlo de sa Pobla, molt arrelat a l’agricultura local, tot i que a la vila no s’hi va passar la fam que patí la gent per devers Palma.

Impressiona un poc, l’apartat d’un capítol que posa esment als poblers de la División Azul; el dia que obligaren tothom a anar a missa, per celebrar la caiguda d’Stalingrad i la tan ambicionada i ja propera evangelització de Rússia. A sa Pobla s’hi desplaçaren capellans i predicadors de Palma i hi hagué murta pels carrers i tocs de campanes, concert d’orgues i desplegament de banderes espanyoles, italianes i alemanyes. Però les festes, les misses i els actes en honor de les victòries alemanyes s’esfumaren aviat, a mesura que els aliats progressaven per la península italiana en direcció als Alps. Els russos també derrotaven els exèrcits nazis i ja s’apropaven a les fronteres alemanyes. Els falangistes de la vila començaren a tenir por de les possibles represàlies, en cas de victòria aliada, i les al·lotes que festejaven els joves voluntaris de la División Azul ploraven desconsolades.

Però el llibre Visions literàries de sa Pobla no relata tan sols fets luctuosos. També descriu el goig dels anys de la infància que va passar Miquel López Crespí, gràcies, sobretot, a la generositat que demostraren el pare i la mare, sempre ben disposats a facilitar el trànsit de la vida quotidiana que va haver de passar el fill. Acabarem afegint un comentari del llibre que presentam avui i que ha escrit el professor de la UIB, Pere Rosselló Bover: «En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.»

Palma, 28-VIII-2018

El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la). -

Els anys difícils

S’adonaven Emili Darder, Guillem Colom, Andreu Crespí, Mateu Oliver Capó, Maria Mayol, Pere Oliver i Domenge dels perills que ens amenaçaven? Els nostres enemics eren els mateixos. L’aterridora presència de la guillotina penjava en el cel blau de Mallorca. La Revolució Socialista propagada per Nostra Paraula, El Obrero Balear, tota aquella munió de revistes que llegien els manifestants del Primer de Maig, els Orfeons Proletaris que actuaven a la Casa del Poble de Palma, els esportistes que volien participar en l’Olimpíada Popular que s’havia de celebrar a Barcelona el juliol del trenta-sis. Tots entestats en acabar amb la Mallorca que ens havia conformat, amb els nostres records, amb la vida que nosaltres havíem conegut bella, resplendent, curulla de matisos, d’una elegància sublim. Què havíem de fer per salvar el que més estimàvem? Escriure? Bastaria solament l’escriptura, fer novel•les, llibres de memòries, per preservar tot el que consideràvem que havia de romandre intacte? O, no seria suficient, i s’haurien d’agafar les armes?

Una cultura tancada en ella mateixa, incapaç de saber apreciar Spengler, D’Ors, Voltaire, Freud, Young, Huxley, Bergson... Cap on podia anar un grupet entestat a mirar-se el melic, a no voler aprendre res del que venia de l’exterior? Feia anys que llegia Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Llorenç Riber, Salvador Galmés... Havia estudiat Ramon Llull molt abans que ho fessin alguns dels meus crítics!

Ells no podien dir el mateix dels autors que a mi m’interessaven. Per quins motius els regionalistes no volien saber res del que jo comentava des de les pàgines de El Día? D’on sorgia aquella indiferència generalitzada envers el que jo considerava important i sublim?

Mai no ho vaig arribar a entendre.

Eren escolanets? Estaven dominats espiritualment per l’església i per això La Nostra Terra no volgué publicar un article sobre temes sexuals? M’adonava del poder del clergat sobre els regionalistes. La influència aclaparadora de la beateria condicionava l’ambient intel•lectual de l’època. Un clergat endarrerit culturalment que veia un perill en tot allò que no coneixia.

Potser els meus articles els feren obrir els ulls. Amb el temps començaren a fer algunes traduccions d’escriptors estrangers. La qual cosa no volia dir que la majoria de col•laboradors de La Nostra Terra apreciàs les aportacions a la cultura universal d’aquells autors. I, tanmateix... traduir Víctor Hugo! Mai no em va seduir un autor capaç d’escriure un pamflet com El 93.

Amb les traduccions donaven un aire més mengívol, més cosmopolita, a la seva revista. Una publicació que volia ser el màxim exponent de la cultura a Mallorca.

Eren dogmàtics i pretensiosos.

El cercle que envoltava la revista considerava aliens al món cultural tots aquells que no eren col•laboradors de la publicació.

Era difícil enraonar amb una gent que no volia saber els perills que amenaçaven la humanitat. L’ateisme militant dels bolxevics, els atacs a la propietat privada i les conquestes més elevades de l’esperit no es combatien solament amb novenes i rosaris, amb les ensucrades poesies de Maria Antònia Salvà. Tants d’escolanets que volien contenir el contagi de les idees propagades per la Revolució Francesa amb antigues receptes que de res no servien. L’església catòlica, la jerarquia que no volia rompre amb la República, també va ser culpable de la guerra. Responsable per covardia, per no saber i no voler donar un pas cap endavant. El respecte per a la legalitat constituïda! Vaja ximpleria quan les més importants conquestes de la nostra civilització, l’herència de Grècia i Roma, eren en perill! O no pensaven que, d’entre aquestes conquestes, el cristianisme també podia ser anihilat? No volien recordar que la República va començar el seu caminar amb els incendis d’esglésies a la capital d’Espanya. On eren les fermes protestes del clergat, de la jerarquia eclesiàstica, quan ja era evident que la maçoneria i els socialistes iniciarien els seus designis de descristianitzar el país? Manuel Azaña havia declarat: “España ha dejado de ser católica”. Molts sacerdots encara no imaginaven que tenien la vida amenaçada i que, en uns anys, els descamisats que desfilaven a les manifestacions del Primer de Maig els portarien a matar.

En temps de perill, quan els fonaments de tot el que estimam poden esbucar-se, l’església no pot actuar amb timidesa, imitant Bernardeta de Lorda o la Beateta de Valldemossa. En moments d’excepció cal inspirar-se en el geni i l’espasa de Sant Ignasi de Loiola. Ha estat aquesta ridícula timidesa el que ha perdut la majoria de sacerdots. Ho vaig dir pels micròfons de Ràdio Mallorca. Però tampoc no vaig voler insistir-hi massa, clavar més a fons el ganivet ja que, per desgràcia, en aquells mateixos instants, a Madrid, Barcelona, per tot el territori dominat pels rojos, el clergat pagava amb un riu de sang la seva covardia.

L’església hauria d’haver estat la primera a recordar Crist i el fuet que tenia a les mans quan expulsà els mercaders del temple. Per què no imitaren el Salvador? Per quins motius no ens explicaren que ens havíem de preparar per a un temps de fuetades i no ens varen dir que havia arribat el moment de ser implacables, durs, altius com els arcàngels de l’espasa flamígera? S’hauria d’haver actuat amb decisió excomulgant els polítics liberaloides que transigien amb la maçoneria, amb una situació caòtica que, si no hi posaven remei, podria acabar amb nosaltres, amb tot el que des de sempre hem considerat bell i harmoniós.

Són uns anys en els quals sempre ensopegam amb els mateixos problemes. Un liberalisme producte de mentalitats de cinquè ordre. Polítics que s’han format llegint pèssimes traduccions de Víctor Hugo, Tolstoi, Remarque, Zola, Gorki, Blasco Ibáñez. L’esperit del poble inculte es filtra en aquests autors i també, i molt especialment, en Shakespeare i Cervantes. En cap d’aquests escriptors trobam la claredat que segrega un esperit selecte, l’ordre, la mesura, la jerarquia que sí existeix en Molière, en Mme. La Fayette, en la música d’Offenbach. Però quina diferència podem trobar entre el fulletó del Quixot o els que escrivia Alexandre Dumas? No hi ha en moltes pàgines de Cervantes una premonició del socialisme, una exaltació dels delinqüents? Pensau en aquella escena en la qual l’estrambòtic cavaller castellà allibera els condemnats a galeres i aquests, com a pagament, l’apallissen sense compassió. El Quixot parla de somnis impossibles, d’utopies, d’igualtat, enaltint el lladre, el facinerós. La demagògia esquerrana sempre s’ha bastit amb aquesta mena de literatura. I, què hi ha rere les protestes de Cervantes? Qui és realment aquest l’home que facilita la tasca de disgregació social amb els llibres que escriu? Hem de recordar que Cervantes és un descendent dels jueus conversos, un intel•ligent sefardita que prova de dinamitar l’edifici imponent de la monarquia espanyola, l’ordre tan dificultosament aconseguit en lluita constant contra el protestantisme anglès i alemany?

El naturalisme, el realisme excessiu porten indefectiblement a un debilitament intel•lectual, a l’absurda idea de voler que tothom sigui igual materialment i espiritualment. En el fons, la manca d’exigència literària dels autors esmentats basteix l’actual banalització espiritual. Una literatura apta per a criats i criades, per a nourics, per a burgesos sense formació. Què té a veure aquest absurd igualitarisme espiritual amb l’essència de la cultura, amb el pensament que destil•len cervells privilegiats com poden ser Eugeni d’Ors, José Ortega y Gasset, Waldo Frank, Keyserling i Spengler?

Com discutir aquestes idees amb els rucs de La Nostra Terra?

Estudiar a fons la filosofia de Bergson, el pensament de José Ortega i Gasset ens podia donar armes per combatre la vulgaritat de les idees propagades pels socialistes, per tot aquell univers de pensadors dissolvents a l’estil de Karl Marx, que s’infiltraven dins la societat i eren assimilades per unes masses incultes, sempre properes a la rebel•lió. La destrucció del món quasi perfecte de la França d’abans de la Revolució havia trastocat el normal ordre de l’existència. Aquella finesa en les formes de viure! Les cultes dames de l’aristocràcia francesa, expertes en interpretar Scarlatti en el clavicordi del gran saló senyorial, eren portades a la guillotina. Altives, encara demanaven als botxins un instant per a empolsar-se el rostre. I no sempre els era concedida aquesta darrera voluntat. Les criades que havien tengut a palau, la xurma envejosa de l’opulència i el savoir vivre de la noblesa, actuava com a feres sense cor. Escopien als que els donaren feina, el pa que menjaven, un racó on guarir-se de la pluja, del fred de l’hivern. La gent més elegant del món, aquelles dames i grans senyores, posseïdores d’una cultura d’abast universal, morien enmig d’una orgia de crits i blasfèmies, mirant un poble rebel•lat que ja no coneixien, preguntant-se d’on sorgia l’odi inabastable existent en les mirades que els enviaven a la mort.

La rebel•lió de les masses de la qual parla magistralment Ortega i Gasset ve de lluny. El germen deixat per Demòcrit i Epicuri s’ha estès com una gran taca d’oli i, amb la Il•lustració, agafa una volada grandiosa. Tot ve de molt abans que els descamisats de París assaltassin els palaus, cremaren les grans biblioteques senyorials. París era com l’Espanya roja. Les verduleres de Saint Antoine feien estelles els mobles de caoba, els clavicordis de nacrat teclat. Feien foc amb la fusta de preu. Hi posaven al damunt l’olla on bullien les patates que havien de menjar a migdia.

Amb Napoleó vengueren altres aprofitats. Munió de nous rics, els que saberen fer-se amb les propietats dels que portaren a matar. Parvenus que provaven imitar els nobles que morien dalt del cadafal de la plaça de la Revolució. Però la màgia s’havia romput; aquell esperit elitista tan especial, saber com s’ha de viure sense que cap mestre ho hagi d’ensenyar, desaparegué per sempre i amb el sufragi universal i l’ensenyament públic per a tothom, el més ignorant s’ha cregut que pot opinar sobre qualsevol matèria. La ignorància elevada a la màxima potència! Ho escrigué José Antonio Primo de Rivera abans de ser assassinat pels rojos. Ajuntant els vots d’uns milers de toixarruts, qualsevol govern liberal podia decretar que Déu no existia, que Espanya no era una nació sinó un conjunt de països oprimits per Madrid, com pensaven els separatistes. El súmmum de la bogeria s’havia instaurat amb el Directori i es consolidà amb Napoleó i la posterior restauració borbònica. La humanitat no avançava en línia recta, com pensen els il•lusos que es deixen portar pels somnis. Ans al contrari, amb la victòria de les idees igualitàries, el món retrocedia fins a la barbàrie. El triomf del bon salvatge de Rousseau significava el retrocés cap a les èpoques més fosques de la història de la humanitat. La ignorància triomfava alhora que, engrillonada, portada a la guillotina, moria l’antiga perfecció, el savoir vivre que sempre havia caracteritzat la noblesa francesa.

Com poder fer retrocedir les manetes de la història? Com retrobar l’Arcàdia feliç esbucada per les idees dels demagogs?

Tasca impossible, segurament. I per això la meva decepció davant l’absurd univers que ens encercla. Qui pot creure en el progrés indefinit dels homes quan l´únic que avança és la perfecció de les armes d’extermini?

Rousseau no era solament un dels màxims responsables de la Revolució Francesa. Els mals que pensament tan nefast va fer a la humanitat és inabastable. En ampliar al màxim el concepte que es tenia de qui era ciutadà, atorgà al ferrer, al pagès, al mestre d’escola, el mateix poder, idèntic valor que el d’un noble que posseís una cultura heretada de generació en generació.

A partir de les idees de Rousseau ja res no seria igual. Qualsevol criada, el fuster, l’advocat que entengués aquell missatge subversiu ja no s’aproparia al seu senyor natural amb la mirada baixa i un gest modest. La idea d’igualtat, fomentada feia dos mil anys pel cristianisme –“una religió d’esclaus”, que diria Nietzsche-- assolia una volada gegantina. De Rousseau a Marx només hi ha una passa. I amb la proclamació de la República espanyola, es va donar la passa.

A partir de febrer del trenta-sis érem a un camí sense retorn. Els bàrbars ja eren al carrer, cremant esglésies, amenaçadors, amb el puny tancat, desfilant amb la bandera que anunciava la sang.

Davant l’embranzida dels canons de la Convenció, de res servia pertànyer a una elit cultural depurada per segles de lectures i coneixements.

Igualtat a la força, aconseguida sota el poder de la metralla! Vaja quina manera d’aconseguir els designis de Llibertat, Igualtat i Fraternitat brodats a les banderes republicanes del 93! Els mateixos canons proletaris que ressonaven, sinistres, a Astúries, quan els miners, avançant cap a Oviedo, proclamaren la dictadura del proletariat l’octubre del trenta-quatre.

S’adonaven Emili Darder, Guillem Colom, Andreu Crespí, Mateu Oliver Capó, Maria Mayol, Pere Oliver i Domenge dels perills que ens amenaçaven? Els nostres enemics eren els mateixos. L’aterridora presència de la guillotina penjava en el cel blau de Mallorca. La Revolució Socialista propagada per Nostra Paraula, El Obrero Balear, tota aquella munió de revistes que llegien els manifestants del Primer de Maig, els Orfeons Proletaris que actuaven a la Casa del Poble de Palma, els esportistes que volien participar en l’Olimpíada Popular que s’havia de celebrar a Barcelona el juliol del trenta-sis. Tots entestats en acabar amb la Mallorca que ens havia conformat, amb els nostres records, amb la vida que nosaltres havíem conegut bella, resplendent, curulla de matisos, d’una elegància sublim. Què havíem de fer per salvar el que més estimàvem? Escriure? Bastaria solament l’escriptura, fer novel•les, llibres de memòries, per preservar tot el que consideràvem que havia de romandre intacte? O, no seria suficient, i s’haurien d’agafar les armes?

Aquest era el dilema.

Els regionalistes no em perdonaren mai els articles en castellà parlant de Le Corbusier.

Massa admiració pel carregat vitalisme de Gaudí! Els repel•lien les meves opinions sobre Proust, Gide, Chateaubriand, Cocteau... Quan ens trobàvem pel carrer em miraven com si tengués la pesta. Quina cara d’oi en aquelles ullades enverinades! Finalment vaig arribar a la conclusió que era necessari prescindir d’ells i de tot el que poguessin ordir en la tenebror de les seves capelletes. Ja els havia deixat ben servits amb Mort de dama.

No volia insistir en el tema.

Mort de dama havia estat un entreteniment, una mirada irònica a les seves mancances i ridiculeses. M’ho havia passat molt bé escrivint la novel•la. A Gabriel Alomar, que en féu el pròleg, li agradà moltíssim. Rèiem plegats, pensant en la nerviada que agafarien Miquel Ferrà i els amics de confraria literària. No ens erràrem gens ni mica. Treien fum pels queixals. Hi hagué provatures de fer una fogatera amb l’edició. Els més exaltats, sense poder-se contenir, el llançaren a la mar com a signe de rebuig total i absolut.

Quin futur podia sorgir de tanta beateria condormida, de tant de missal de nacre, d’excussions a Lluc i viatges a Lorda i Fàtima?

I ara volien un estatut semblant al de Catalunya! Em vaig posar contra l’estatutet. Gabriel Alomar, que era el més intel•ligent, també va endevinar el perill que representava una Mallorca en mans de la ignorància. Ben igual que Alomar, jo només hi veia desavantatges. En cas que les seves exigències fossin reconegudes, els podia imaginar governant les Illes, censurant les meves obres, dient que eren dolentes en totes les publicacions on hi hagués afiliats a l’Associació per la Cultura de Mallorca, col•laboradors de La Nostra Terra. Ho havien dit tantes vegades! Els imaginava prohibint els meus articles, atacant els escriptors que jo apreciava. Una autonomia governada pels regionalistes podia esdevenir un infern, la beateria i la buidor elevada a l'enèsima potència.

Seria com viure en el desert!

Podia veure els nombrosos Jocs Florals que organitzarien per a celebrar la setmana dels ametllers en flor, la taronja de Sóller, els goigs de totes les verges entronitzades a les esglésies del pla i la muntanya... On amagar-me per llegir les novel•les d’Anatole France, les gregueries de Ramon Gómez de la Serna, la poesia de d’Annunzio, les investigacions sobre les malalties mentals escrites per Eugen Bleuler? L’autonomia entesa a la manera de Francesc Cambó encara la podia entendre. Els catalans no eren com nosaltres. Malgrat la dèria separatista, la força d’una cultura universal s’hi respirava, fins i tot entre els sectors més entestats a diferenciar-se d’Espanya.

Però a Mallorca el regionalisme feia olor de podridura, d’humitat i encens de rectoria. Que traduïssin uns versets de Baudelaire i Carducci els redimia de la ignorància, dels milers de versos als ametllers en flor? Com podíem compaginar Voltaire amb Maria Antònia Salvà? Mai no en sortien, dels insípids versets lloant la pageseta garrida, la pineda ombrívola, les runes talaiòtiques, la cova on els pastorets trobaren la Verge Maria, els colors del mar encalmat, els abruptes roquissars del torrent de Pareis...

Arreu només trobaves descripcions de paisatges sense ànima, costumisme d’anar per casa... Com es podien comparar aquelles esburbades experimentacions literàries amb les aportacions clares, lògiques, ordenades de les obres dels clàssics de la literatura francesa? On trobar, entre tants aprenents d’escriptors de poca volada alguna de les obres mestres produïdes per la senyora La Fayette, Racine, Proust, per dir solament uns noms?

Abans de la guerra jo ja estava aïllat. M’havia hagut de crear un refugi particular des d’on poder resistir l’endemesa dels enemics. En preguntava si mai en podria sortir, del cercle de foc on m’havien reduït. No volien que fos un escriptor mallorquí i ho estaven aconseguint. En sentir el meu nom se senyaven, com les beates que anaven a missa primera a la Seu. Talment Salvador Orlan fos el dimoni, l’expressió de tot el dolent que pogués haver-hi a Mallorca.

Em veia perdut, condemnat a romandre sense amics, per a tota l’eternitat.

Per això el canvi produït per la guerra va ser com un miracle. De cop i volta, talment un terratrèmol hagués sacsejat els fonaments de l’illa, el món restava capgirat. Qui comandava fins aleshores esdevenia pols, cendra, un arbre abatut per la tempesta. I els germans Orlan, els espanyolistes que calia aïllar i mantenir lluny de qualsevol lloc de poder cultural, érem els amos i senyors absoluts del present.

La derrota de l’expedició catalana de Bayo ens tranquil•litzà de forma momentània.

García Ruiz, el Comte Rossi, l’exèrcit, les milícies falangistes ens havien salvat del marxisme. Però tot era problemàtic i confús. Cantar victòria tan ràpidament, quan durant unes setmanes havíem sentit les canonades de la flota republicana i, a Manacor, a Portocristo, onejaven les banderes catalanes, de la FAI, la CNT, el POUM i Estat Català?

Sabíem que no hi havia hagut cap victòria espectacular a Son Servera, com pintava la propaganda que dirigia el meu germà, des de Comandància Militar. El Comte Rossi, un dels principals responsables de la repressió contra els republicans va anar al port, i una vegada reembarcats els milicians de Bayo, va filmar una pel•lícula de propaganda, falsa, buida de contingut, mal feta, en la qual, sense cap mena de vergonya s’atribuïa la derrota roja. Quina presumpció, quanta mentida! El cert era que, els milicians, seguint ordres de Madrid, havien decidit marxar de l’illa cansats d’esperar uns reforços que mai no els arribaren. La capital d’Espanya era en perill, Franco avançava decididament i, per al govern republicà, la conquesta de les Illes era un fet anecdòtic que posava en perill la supervivència de la República.

L’exèrcit havia immobilitzat els rojos a Portocristo. Els derrotà quan provaren d’avançar per la carretera de Manacor. Els avions de bombardejament italians que arribaren en els dies posteriors al desembarcament posaven en perill els vaixells de la flota republicana. Militarment la situació era claríssima fins i tot per a ignorants en qüestions militars com ho era jo mateix. O arribaven més reforços de València i Barcelona, de la base d’operacions menorquina, o una gran desfeta dels expedicionaris podia albirar-se a l’horitzó.

Bayo fou desautoritzat i s’ordenà la retirada de les forces que havien participat en l’aventura.

Aquella fugida inesperada, l’arribada dels avions italians que Joan March havia comprat a Mussolini va ser el que ens salvà de caure en mans dels expedicionaris enviats per la Generalitat.

La retirada esdevengué en la pràctica un gran desastre republicà. El perill roig s’esvania. Podíem respirar amb una certa tranquil•litat malgrat que sempre vaig estar atemorit pels possibles canvis de la situació, pel fet d’haver-me destacat massa en la defensa del Moviment.

Vaig començar a escriure Madame Dillon per oblidar, per defugir els malsons que, sovint, no em deixaven dormir. El llibre de Bernanos m’impressionà malgrat que en vaig parlar sempre malament, dient que era una exageració i que, literàriament, no valia dos rals. Un pamflet escrit a base de falses informacions i rumors d’escassa consistència. Aquesta era la versió que jo donava a tothom que em volia escoltar. Pensava que Bernanos no havia escrit Les grands cimetières basant-se en algunes de les informacions confidencials que jo li donava. Casos que li havia contat, quan em venia a veure al Mercat Central. Què podia esdevenir-se si Serrano Suñer, des de Madrid, arribàs a la conclusió que l’informant de Georges Bernanos era Salvador Orlan? Zayas va demanar un informe exhaustiu al meu germà Miquel. La policia seguia la pista a tothom que hagués mantingut la més mínima relació amb l’escriptor francès. Volien fer un llibre de resposta, una contestació en la qual col•laborava activament Joan Estelrich que, a París, mantenia contactes amb els sectors francesos favorables a Franco. Una investigació que també anava encaminada a embrutar el nom de Jeanne, l’esposa de l’escriptor.

Mai no vaig voler col•laborar en aquesta brutor. La meva admiració per la bellesa i forma de ser de Jeanne feia que encara restàs encaptivat i haver de participar en el libel que preparaven Serrano Suñer, Zayas i els caps de Falange em semblava inacceptable. Miquel, el germà, havia estat requerit a escriure un informe detallant les seves relacions amb l’escriptor francès. Però desaconsellà a Zayas escriure el pamflet.

Jo sempre havia volgut presumir de serenor, de no deixar-se portar pels esdeveniments almanco, aquest era el meu posat “oficial” a les tertúlies... Mai no havia actuat de forma eixelebrada. De cop i volta em començava a adonar del significat de les conferències per Ràdio Mallorca, dels escrits en els diaris de Palma. Malgrat la victòria aclaparadora de Franco l’abril del trenta-nou, el cert era que moltes de les il•lusions que teníem posades en una Revolució nacional-sindicalista que acabàs amb els lacres del parlamentarisme i el liberalisme no es varen veure realitzades. Quatre primaris, els aprofitats que de tot en treuen algun guany, s’havien apuntat al Moviment, i a colzades, a empentes s’havien posat en primera línia copant llocs de comandament, oficines i qualsevol situació de privilegi que hi hagués a l’abast.

Tothom lloava el “Ausente”, precisament perquè era el “Ausente”. Potser m’havia compromès massa. Tenia por. No sabia on amagar-me. Pensava que potser havia arribat l’hora de callar malgrat que em diguessin covard.

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)

En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.

El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- La torrentada (XXII)

Sentia dins el cap les mil històries de la guerra contades pel pare. Amb catorze anys ja era prou gran per copsar la inexorable decadència dels padrins. Cada vegada els costava més tenir cura dels horts. Les filles, casades amb menestrals, ja no ajudaven a conrear les terres. El fill, l´oncle Miquel, va morir en aquell desgraciat accident, prop de cementi. La feina en els horts depenia de tota una família i quan aquesta es desintegrava, era impossible continuar seguir el ritme de les anyades. En temps de recollir el blat o les patates podies llogar alguns jornalers. Tothom ho feia. Però no podies garantir el conreu de la terra amb gent llogada. La producció de la terra no donava per tant. (Miquel López Crespí)

Volia escriure i era completament impossible. Les idees em bullien al cap però quan provava de portar-les al paper no em sortia res. Em dominava la preocupació pel que seria de la meva vida.

Anar cap passat.

Endevinar com era el món quan vaig néixer. Sentia dins el cap les mil històries de la guerra contades pel pare. Amb catorze anys ja era prou gran per copsar la inexorable decadència dels padrins. Cada vegada els costava més tenir cura dels horts. Les filles, casades amb menestrals, ja no ajudaven a conrear les terres. El fill, l´oncle Miquel, va morir en aquell desgraciat accident, prop de cementi. La feina en els horts depenia de tota una família i quan aquesta es desintegrava, era impossible continuar seguir el ritme de les anyades. En temps de recollir el blat o les patates podies llogar alguns jornalers. Tothom ho feia. Però no podies garantir el conreu de la terra amb gent llogada. La producció de la terra no donava per tant.

D´ençà la mort de l´oncle, al revolt de la carretera que anava de sa Pobla a Alcúdia, em feia conscient de la lenta descomposició del que havia estat un petit imperi agrícola. Es venien els horts. La padrina, malalta per la mort del fill, va caure en mans de médiums que li treien els diners. El padrí anava entristit, incapaç de fer front al conreu de les terres. A vegades compareixia per casa a demanar ajut al pare i l´oncle José. Aquests deixaven per unes setmanes el taller i, esdevinguts pagesos per una temporada, ajudaven en el que podien. Tot plegat era un cercle viciós del qual era difícil sortir-ne. Amb el taller de cotxes, el pare es defensava i portava els diners que necessitavem per a mantenir la casa. L´economia dels pagesos era ben diferent. No hi havia factures setmanals que anar a cobrar. Tot depenia de l´anyada. No es cobrava res en mesos! El producte dels horts s´havia d´exportar. I si aquell anys la patata havia anat barata a Londres només restaven despeses per abonar.

La subsistència d´una família pagesa sempre era en mans de la sort. Que no fes una gelada, que no es desbordàs el torrent i omplis l´hort de pedres, que el preu pagat pels magatzemistes donàs per cobrir el que s´havia invertit.

Les revistes de sa Pobla Sa Marjal i Vialfàs em fornien d'informacions imprescindibles per a aprofundir en la vida, en els problemes i alegries de la vida quotidiana dels poblers. Pel que fa a les contínues inundacions produïdes pels torrents de Sant Miquel i de Muro, hi trobava nombrosa documentació. I, també, com és evident, protestes per la manca de solució d'una problemàtica que tant de mal feia a l'economia de sa Pobla. Quant a la indignació per la manca de solucions sorprén, per la valentia, l'editorial de la revista Vialfás del 4 de maig de 1957. Pensem que som en plena dictadura franquista i que no es permet ni la més petita crítica al que fan o deixen de fer les autoritats.

L'editorial, deia: "Para nadie es un secreto que el torrente de San Miguel constituye un peligro constante para las fincas situadas a ambos lados de su cauce. Sus crecidas y desbordamiento han inundado fajas de terreno en un radio aproximado de un kilómetro. Una 'plena' supone la pérdida de muchos cientos de miles de pesetas".

Ningú no va escoltar l'editorialista de la revista Vialfás. Un any després, exactament pel mes d'octubre de 1958, el torrent de Sant Miquel, com havia fet sempre d'ençà de segles, es desbordava i portava la ruïna i la preocupació a la majoria de pagesos que tenien terres al seu costat.

Ho record a la perfecció, perquè aquesta plena agafà de ple un hort del meu padrí que, com a la majoria de terres dels voltants, va quedar tot ple de pedres que arrossegava el torrent en el seu avanç desfermat fins a l'Albufera.

La torrentada no solament havia omplert de pedres els horts; en l'entorn familiar, i el cas també va ser idèntic per a molts veïns, la riuada esbucà part del safareig que just acabava de construir-se i, per a fer més mal, també va inutilitzar un motor nou de gasoil just acabat d´adquirir.

A la revista Sa Marjal, ben al costat de la vida de sants, beats i beates, papes i sacerdots exemplars, hi ha articles sencers dedicats a atacar de forma furibunda les concepcions liberals, darwinistes i, també, la "nefasta herència" de "Rousseau, Diderot, Voltaire i d'Alembert", com escriuria el reaccionari rector de sa Pobla.

Però Sa Marjal s'ha de consultar per a seguir el pas de la vida diària de sa Pobla en el període en el qual sortia aquesta revista. Festes, història, detalls referents a l'emigració dels poblers i pobleres, la situació econòmica de la vila, els cultius, el preu de les collites, la situació de l'ensenyament i de la sanitat pública, detalls referents a la religiositat de la nostra població, els concursos literaris marians, les processons, els viatges a Lorda, Roma, Fàtima i Terra Santa... i mil detalls més sobre arqueologia, actes culturals de tota mena, vinguda de personalitats, conferències realitzades a locals parroquials o a l'Ajuntament es poden trobar en les pàgines de Sa Marjal. I, evidentment, notícies de les plenes, tant del passat, com de l 'època en què la revista sortia al carrer.

Però en temps de la plena de mil nou-cents cinquanta-vuit no hi havia trams de torrent encimentats. Les fotografies de Barceló que il·lustren el reportatge d'Alexandre Ballester del número 42 de la revista Vialfás ens mostren el carrer de l'Assalt completament inundat. La fotografia, feta des del davant del cinema "Coliseum" (Can Pelut), és ben demostrativa de la força de les aigües que, després d'inundar els camps, entraven fins a l'interior del poble feien malbé cases particulars i negocis.

La torrentada que vaig patir en carn pròpia veient les destrosses que l'aigua havia fet en l'hort del padrí i en els dels nostres veïnats, era ben igual que la descrita pels cronistes de totes les èpoques. Mai no podré oblidar el paisatge de desolació que restava després del pas de la violència de les aigües desfermades. La terra dels horts portada, mercès a la riuada, fins a l'Albufera o acaramullant-se en camps llunyans. Uns rebien tones i tones de pedres; altres la terra, mesclada amb pedres del torrent procedents dels horts dels voltants. En uns altres indrets, i ho vaig veure amb els meus ulls, la destrossa encara havia estat més paorosa: romputs els dèbils murs de contenció que protegien els camps, la força de la inundació no solament s'havia portat lluny la terra, la collita tan difícilment treballada, sinó que s'havia emportat mig hort del pobre pagès.

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 La Biblioteca Pública de sa Pobla (XX)

Maria Sureda vigilava amablement la nostra estada a la biblioteca. Sempre tenia a l'abast d'aquell exèrcit inquiet i renouer les darreres biografies "exemplars" per a la nostra formació: vides de sants i màrtirs del cristianisme, relats dels conqueridors d'Amèrica, dels generals de la croada contra la República... La vida i miracles de Ruth, la moabita, de la Reina Esther, de Jimena, l'esposa del Cid Campeador; de Santa Eduvigis, la duquessa de Polònia. No hi mancaven tampoc, en aquells prestatges que ens havien de "formar", diverses "vides" (biografies) d'Isabel la Catòlica, de santa Joana d'Arc i d'Agustina d'Aragó. I què hem de dir de la vida de santa Teresa de Jesús o de la mort gloriosa del fill del general Moscardó, l'heroi de la defensa de l'Alcázar, que (cual nuevo Guzmán el Bueno) preferí que matassin el seu fill estimat abans que lliurar l'acadèmia militar a las hordas marxistas que querían esclavizar España. Eren els llibres que les autoritats imaginaven útils per a la formación del patriota español, del católico practicante. Cal dir que el que més ens interessava de la nostra secció no era precisament aquella caterva d'exòtiques i sovint incomprensibles vides "heroiques". El que més ens delia eren els darrers exemplars de "tebeos", fossin aquests El Capitán Trueno, El Jabato, Superman, El hombre araña, El llanero solitario, Roberto Alcázar y Pedrín... i sobretot la famosa col·lecció Hazañas Bélicas i el popular TBO, amb les aventures de l'etern afamegat Carpanta, Doña Úrsula, La familia Ulises, Zipi y Zape, Melitón Pérez, Los grandes inventos del TBO, Las aventuras de Eustaquio Morcilón, El Reyecito i molts d'altres personatges que il·luminaren amb la seva màgia els anys de la infantesa. (Miquel López Crespí)

La padrina ha sortit de bon matí per anar a parlar una estona amb Margalida de can Toniet. Li he dit que volia començar a escriure i restaria a l´habitació en companyia dels meus llibres i el quadern de notes. Un quadern encara en blanc, obert per la primera pàgina.

Fa més de trenta minuts que el mir i no sé què dir, per on començar.

Per una part m´agradaria anar a passejar, perdre'm per la serralada, llegir sota els pins, al costat d´una de les impressionants oliveres que envolten el santuari. Flaire de murta i romaní. D´altra banda pens que si vull escriure de veritat hauria d'organitzar-me, disciplinar la voluntat, pensar que no tot depèn de la inspiració. Els escriptors amb una forta pulsió creativa, ho vaig anar descobrint amb el temps, poden escriure un poemari (Rimbaud, Bartomeu Rosselló-Pòrcel...), obres genials, evidentment. Però la creació d´obres com les de Lev Tolstoi, Charles Dickens, Salvador Espriu, Pere Calders, Miguel de Cervantes, Victor Hugo requereixen d´una disciplina ferrenya, d´un món interior inabastable, una formació cultural immensa. Sé que som massa jove per bastir una obra literària com pertoca. Em manca llegir molts llibres, viure determinades experiències, conèixer món, saber arribar al fons de l´ànima de les persones. Reconec que encara no estic capacitat per fer la provatura. Tot em distreu: el cotxe que arriba a la plaça amb un parell de turistes, els picarols de les ovelles, els lladrucs dels cans, el moviment incessant dels núvols...

Podria justificar-me pensant que Anna Frank tenia la meva mateixa edat i va aconseguir bastir un univers que pocs escriptors han pogut concebre. Però... com es podria comparar la vida fàcil d´un jove estudiant a la Mallorca dels seixanta amb les angoixoses experiències d´unes famílies tancades entre quatre parets, perseguides per la llobada nazi?

Sé, ho not en la sang, que dins meu hi ha alguna cosa que m´aboca a l´escriptura. Aquelles provatures de l´any passat d´imitar Zane Grey, Jules Verne, Agatha Cristhie! Si pogués trobar el secret per fer una novel·la com el Viatge a la Lluna, imaginar un nou Nautilus avançant, silenciós, per les profunditats dels oceans!

Interpretar Bach sota les ones! Veure els dofins i les balenes pels amples vitralls de la meva nau submarina! Imagín el meu escriptori en la immensitat de la sala, la llunyana claror del sol penetrant dèbilment fins al lloc on escric amb una llarga i blanca ploma d´un cigne. He fet col·locar uns altaveus especials i m´entretenc provant de desxifrar les converses dels animals marins que segueixen la nau. Sota la superfície de la mar sóc lluny de qualsevol preocupació quotidiana.

Un indret ideal per escriure i llegir!

Em sedueix la descripció de cultures ignotes, submergir-me en la vida lliure i salvatge dels indis abans de l´arribada dels conqueridors, assistir a la construcció de les piràmides asteques i d´Egipte, aprofundir en la psicologia de les persones amb altres creences. La Bíblia sempre m´havia semblat una novel·la fabulosa. Mites increïbles que han perdurat a través de generacions i generacions. Em demanava com era el món abans dels grecs, els primers materialistes de l´antiquidat. El professor de llatí ens explicava el fabulós entramat dels déus grecs i romans. La fantasia d´una humanitat que, abans de Demòcrit i Epicur, bastien un Olimp de déus humanitzats, personatges mítics amb les mateixes apetències que els homes. Però els grecs són els primers a racionalitzar el combat contra la superstició religiosa, els primers científics de la història. Per això mateix voldria saber com era el pensament màgic de les civilitzacions que precediren als autors de la Grècia clàssica.

No trob la inspiració adient. Com si el meu Nautilus s´hagués estavellat amb una mina submarina i ens enfonsàssim sense salvació possible.

Potser hauria d´haver sortit, passejar fins a la Font Coberta, provar de trobar la inspiració en la natura i deixar endarrere els pensaments que em sacsejaven. No podia deixar de banda la història de la família, el patiment del pare en caure presoner dels franquistes, els anys en els camps de concentració, l´arribada a Mallorca, la tortura patida en construcció de carreteres... Com es pot assimilar la derrota? Com pots continuar vivint quan el que ha estat el teu món s´ensorra sense que puguis fer-hi res? M´admirava la capacitat de resistència del pare i l´oncle. Bastir una nova vida damunt les runes del passat. Anys de callar, amagar la melangia per l´univers enfonsat. I, en sortir del camp, anar a fer feina com si no hagués passat res.

Intuesc que en la vida de la família hi ha material per bastir una vasta novel·la. O no és una epopeia el que expliquen a casa en veu baixa? La descripció de la por en el combat, les ferides que deixa en el cor veure els companys morts, estripats sota l´inclement sol d´aquell estiu de 1936?

Què sents quan saps que pots morir en uns minuts, que l´amic amb què parles ara mateix trigarà uns segons a desaparèixer d´aquest món? El pare explicava que sempre moria el primer que sortia de la trinxera. Era estrany que sobrevisqués.

El pare m´ho va explicar sovint: “Ets molt jove encara i no pots imaginar el que és i el que significa una guerra. Nosaltres no la vàrem començar: ens la imposaren. Sabíem els sofriments, els sacrificis que comporta per als pobles. He vist homes i dones clavats de viu en viu a les portes de casa seva, morts a punyalades, la pell feta bocins, arrencada quan encara vivien, amb estelles a les ungles dels peus i dels dits. I molts amics meus, jovençans de divuit anys, morts de sobte en caure una bomba enmig de la trinxera just després de fer una partida d’escacs, d’haver parlat de la família, l'al·lota... La Mort no té un posat amable ni heroic. Jo l’he vista sovint vora meu emportant-se les persones que més he estimat. La guerra és un fantasma ple de pústules i cucs carnívors niant en els ulls dels morts. Res a veure amb les pel·lícules d'agitació revolucionària, malgrat que siguin obres d’art signades per Eisenstein. La Mort desfà en segons les esperances i somnis de la humanitat i, despietada, és capaç d´obrir-te el pit de viu en viu per a menjar-te les entranyes, com els sacerdots asteques d’abans de la conquesta de Mèxic pels espanyols. Ella hi era, afamegada, davant les nostres trinxeres, al costat dels canons i metralladores de l’enemic, apropant-se a nosaltres veloç, calvalcant damunt el xiulet de les bales. Se’n reia, ballant nua per damunt els cadàvers estesos a les planures, quan sortíem dels enfonys en un intent desesperat de vèncer-la, o almanco d’evitar que ens aglapís amb les esmolades urpes assedegades de sang. La vaig conèixer regnant, inclement, per damunt les nostres posicions, en centenars de dies de fatiga i cruel insomni. Ens considerava pigmeus, esclaus al seu servei. Ara, passats els anys, quan el soroll de les bombes ja només és un antic malson, comprenc que tots érem els seus serfs, vinclats sota el domini del fuet i la falç que, tota sagnosa, aixecava per damunt els nostres caps cercant la jugular dels combatents, el pit, l´indret exacte per on pogués penetrar, assassina i riallera, per a obrir-hi ferides mortals on niàs per sempre la negror sinistra de la desesperació”.

Després callava i no badava boca durant un llarg període de temps.

Quan no hi havia combats, els soldats s´intercanviaven les adreces de les famílies, la darrera carta, l´últim missatge adreçat a l´esposa, la mare, l´al·lota. Tothom deixa en herència als amics de trinxera les poques pertinences de què disposa un soldat: la navalla d´afaitar, el mirall, el plat i la cullera, la pinta, el bloc de paper d´escriure...

Faig dibuixets damunt el paper en blanc. Però no em surt res. Em deman què s´ha de fer per a concentrar-te en una història qualsevol. Com pots deixar de banda, ni que sigui per unes hores, les preocupacions que naveguen a velocitat vertiginosa pel teu interior?

Podria començar a escriure la història d´uns adolescents que, seguint l´exemple dels seus pares, es volen enfrontar amb la dictadura. Seria una bona pràctica literària. I si començàs descrivint com ens detingueren el mes d´abril, què ens feren a comissaria, els motius pels quals sortírem a pintar consignes a favor de l´amnistia?

Com trobar les coordenades exactes que et permetin plasmar el que sents sense la presència dels fantasmes que t´envolten? Quina mena d´aprenentatge s´ha de fer per a escriure? Tenc el cap en blanc. No entenc la societat que m´ha tocat viure. M´adon que els professors parlen malament de la República i els republicans. El pare i l´oncle que lluitaren fins al darrer dia de la guerra defensant la llibertat són les persones més bones del món! Com és possible tanta mentida, tan vergonyosa manipulació d´uns fets històrics?

Ha passat més d´una hora i no he estat capaç d´escriure res.

Burots damunt el paper, signes sense sentit, retxes amunt i avall. Potser m´he equivocat i escriure és una aspiració sense sentit.

Tanta lectura juvenil podria haver-me emboirat el cap.

El sol continua, resplendent, convidant al passeig. De la cambra estant sent el pastor cantant cançons de la pagesia. Les tonades em fan pensar en els anys de la més tendra infantesa, quan acompanyava els padrins als horts. Cada feina i la seva cançó! El cant que acompanyava la sega, la recollida d´olives, el batre a l´era, l´espolsar ametlles... Podria estar-me hores escoltant el pastor, mirant el que fan els animals. De petit era un dels meus entreteniments més estimats. A la casa de la repadrina, on també vivien els padrins, hi teníem un exèrcit d´animalons; No solament el cavall i la somera pels treballs del camp. El corral era gran: gàbies per als conills, gallines i ànecs pasturant. La meva tortuga feia el seu camí a la recerca de les fulles de col que la padrina hi deixava prop seu. El paller era ple de moixos a la recerca de les rates que foradaven els sacs de blat de la portassa. I na Perleta, la cusseta, sempre al meu costat, botant, feliç, a la recerca d´un bocí de formatge, la seva menja més apreciada.

Podria haver davallat al bar i, assegut a una tauleta de marbre, prop del caliu de la xemeneia, amb un cafè amb llet ben calent al davant, iniciar la meva experiència com a escriptor. Alguna cosa en el meu interior en feia sentir que, possiblement, aquell era el camí que no trobava a l´escola i, qui sap, l´origen de tots els meus problemes.

El cert era que, després d´una llarga estona de romandre assegut davant del quadern, la meva imaginació es perdia en mil viaranys sense sentit. Havia obert l´estilogràfica que em regalaren pel meu sant. Mantenia el plomí damunt el paper esperant la idea inicial que em permetria avançar en la provatura. Previsor, havia portat un tinter de tinta blava Pelikán! Potser perdia el temps i no estava destinat a les aventures de l´escriptura? I si totes les meves il·lusions fossin un simple somni d´adolescent, d´un al·lot desenfeinat que cerca un entreteniment? D´altres juguen al futbol, a indis i vaquers o amb les baldufes i les bolles de fang enmig del carrer. Just fa uns anys, abans d´anar a estudiar el batxillerat a Palma, érem davant casa nostra, experimentant les nostres primeres mostres de maldat juvenil.

En aquestes qüestions era ben igual que els amics del poble. Anàvem al ferrer i li demanàvem que fes una punta d´acer ben esmolada per a la baldufa. I que fos summament punxeguda! La baldufa esdevenia una eina de destrucció molt eficient. Amb un llançament precís, colpejant amb força, podíem xapar pel mig la joguina dels altres. Malvats, ens delia comprovar la sorpresa de l´al·lot que no l´havia sabut protegir com pertocava. Si no volies que et passàs aquest “accident”, havies de col·locar un munt de xinxetes de les més reforçades envoltant la baldufa a fi que les punxes dels amics rebotassin en xocar contra el ferro protector. Eren joguines cuirassades, baldufes assassines!

Amb les bolles de fang passava una cosa semblant. En el joc estaven permeses les de vidre, les senzilles, fetes amb fang i, per a desgràcia de qui no en pogués disposar, les de ferro i acer. Jo ho tenia bé. Just al costat del taller del pare n´hi havia un de reparacions de cotxes, camions i motors de treure aigua. Els joves que hi treballaven sempre ens donaven bolles d´acer inservibles ja per als engranatges dels motors. Eren ideals per rompre les pobres bolletes de vidre i fang!

Finalment, en un dia perdut en els calendaris de la infantesa, en una assemblea massiva de jugadors de bolles celebrada als jardins de l´Escola Graduada, es decidí prohibir les d´acer. Hi hagué discussions acalorades. Defensors dels antics costums. No cal dir que els més dolents de nosaltres intervinguérem en el sentit que no era oportú mudar les tradicions, les antigues lleis que, des de temps immemorial, regien la vida dels nostres carrers.

No hi hagué res a fer. Una munió d´amics votà en contra de les nostres propostes i s´acabà la dèria per rompre les bolles dels altres. A partir de la votació, si en els jocs es feien malbé era un accident normal i no un atac planificat amb tota la follia assassina d´uns infants de nou i deu anys.

Va ser quan vaig començar a interessar-me per la lectura. A casa sempre havia vist el pare i l´oncle llegint. Les converses sobre els més diversos autors eren abundoses. Em vaig apuntar a la biblioteca pública i quan, una vegada acabades les classes, els altres amics del carrer jugaven a futbol, m´endinssava en el món especial d´aquell silenci que omplia les sales de la biblioteca del poble. Acabàvem les classes cap a les cinc de l´horabaixa. De seguida deixava la cartera a casa i, menjant l´entrepà que m´havia preparat la mare, marxava a velocitat vertiginosa a la recerca dels llibres. Perdura en la meva consciència el respecte que sentia per aquell indret d´estudi i lectura. En obrir la porta, després de saludar Maria Sureda, la bibliotecària, entrava de puntetes fins al racó dels llibres juvenils, les enciclopèdies per a infants, els tebeos. Era la sala del fons, separada de les taules de lectura per a majors. I allí, ben igual que quan anàvem al cine a Can Guixa i Can Pelut, un món inabastable s´obria davant els nostres ulls.

Maria Sureda vigilava amablement la nostra estada a la biblioteca. Sempre tenia a l'abast d'aquell exèrcit inquiet i renouer les darreres biografies "exemplars" per a la nostra formació: vides de sants i màrtirs del cristianisme, relats dels conqueridors d'Amèrica, dels generals de la croada contra la República... La vida i miracles de Ruth, la moabita, de la Reina Esther, de Jimena, l'esposa del Cid Campeador; de Santa Eduvigis, la duquessa de Polònia. No hi mancaven tampoc, en aquells prestatges que ens havien de "formar", diverses "vides" (biografies) d'Isabel la Catòlica, de santa Joana d'Arc i d'Agustina d'Aragó. I què hem de dir de la vida de santa Teresa de Jesús o de la mort gloriosa del fill del general Moscardó, l'heroi de la defensa de l'Alcázar, que (cual nuevo Guzmán el Bueno) preferí que matassin el seu fill estimat abans que lliurar l'acadèmia militar a las hordas marxistas que querían esclavizar España. Eren els llibres que les autoritats imaginaven útils per a la formación del patriota español, del católico practicante. Cal dir que el que més ens interessava de la nostra secció no era precisament aquella caterva d'exòtiques i sovint incomprensibles vides "heroiques". El que més ens delia eren els darrers exemplars de "tebeos", fossin aquests El Capitán Trueno, El Jabato, Superman, El hombre araña, El llanero solitario, Roberto Alcázar y Pedrín... i sobretot la famosa col·lecció Hazañas Bélicas i el popular TBO, amb les aventures de l'etern afamegat Carpanta, Doña Úrsula, La familia Ulises, Zipi y Zape, Melitón Pérez, Los grandes inventos del TBO, Las aventuras de Eustaquio Morcilón, El Reyecito i molts d'altres personatges que il·luminaren amb la seva màgia els anys de la infantesa.

La Biblioteca Pública de la Caixa de Pensions ja era una institució a mitjans dels cinquanta. Va ser inaugurada per les festes de Sant Antoni de 1952 i, malgrat que als seus inicis no eren gaires els poblers que la visitaven, amb el temps va esdevenir un instrument de formació bàsica per a tots els habitants del poble. Les al·lotes ja més granades, de quinze i setze anys, per posar-ne un exemple, hi anaven a cercar revistes de tall i confecció, obres d'educació social, biografies de personatges famosos... Record, malgrat que jo era massa jove per a sentir-me interessat per tan elevades matèries, que na Maria Sureda, sempre dins les seves possibilitats, procurava tenir al dia les seccions de filosofia, religió, ciències socials, belles arts, literatura, història, la Secció Infantil... que era la nostra, indubtablement.

Molt d´anys després l´escriptor Alexandre Ballester em va dir que cap a l'any 1958 la biblioteca ja tenia unes existències de més de dos mil exemplars (uns propietat de la Caixa de Pensions, altres de l'Ajuntament). I el més impressionant era constatar que l'any 1957 la biblioteca havia tengut prop de quinze mil lectors amb un total de divuit mil llibres consultats!

Però no sempre miràvem tebeos! La febre pel saber ens dominava. Més d´una vegada Maria Sureda en va fer marxar de les seccions per a majors. De seguida que podia m´escapolia i anava a investigar el que llegien els grans. Aleshores em delien els atles. En obrir-lo et robaves de seguida navegant per la immensitat de la Terra. Podies veure mars, oceans i continents. Mirava la distància entre Espanya i Amèrica provant d´endevinar el llarg viatge de Colom a través dels oceans fins arribar a les illes del Carib. L´atles tenia altres il·lustracions, també. Al costat dels mapes, dibuixos en color et mostraven com eren els primers vaixells construïts pels homes: des de les simples canoes dels navegants indis i esquimals fetes de pell de foca o arbres buidats a les impressionants naus vikingues, romanes i egípcies. Durant una llarga temporada vaig somniar ser mariner. Em seduïen les històries de pirates. Més d´una vegada, en els combats amb les colles del barri, adoptàvem l´ensenya negra amb la calavera com a la nostra insígnia. Potser els pares pensaven que estudiàvem la lliçó de geografia de l´endemà. Anaven ben errats! Nosaltres, els pocs que ens tancàvem els horabaixes a la biblioteca, no hi anàvem per estudiar. Ni molt manco! Els mapes que teníem davant els ulls eren una porta oberta a l´infinit, una poderosa nau vikinga que ens portava molt lluny de la grisor que ens envoltava.