Dues novel·les de l´escriptor Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del segle) i ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ (Tall editorial)

pobler | 06 Novembre, 2022 20:42

Dues novel·les de l´escriptor Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del segle) i ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ (Tall editorial)


Crec que les novel·les “JOC D’ESCACS” i “ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ” són molt més que unes excel·lents obres de creació literària, són sobre tot uns documents d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. (Jaume Obrador)


No fa gaire que en Miquel López em demanà unes pàgines de presentació de les seves novel·les “JOC D’ESCACS” (Llibres del Segle) i “ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ” (Tall editorial). Com que havíem compartit detencions, interrogatoris de la Brigada Social, les fredes rajoles del calabós que hi havia en el soterranis del Govern Civil i també una estada a la presó de Palma per haver lluitat per la llibertat del nostre poble, no m’hi podia negar.

L’Organització d’Esquerra Comunista, on nosaltres militàvem, era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que, en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

En aquestes dues novel·les que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

Transició que no fou un camí de roses. En Miquel diu: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social…; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”.

JOC D´ESCACS i ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ, més que unes novel·les històriques, que també ho són, potser aniria millor definir-les com a “novel·les-testimoni”. És difícil situar-les en un gènere literari determinat. Podrien ser també llibres autobiogràfics, memòries. El cert, i en Miquel no ho preten negar, és que tant JOC D’ESCACS com ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ tenen un fort contingut testimonial. Evidentment es tracta d’una realitat novel·lada, la imaginació hi té un paper essencial. Però igualment volen ser uns documents d’aquella època, de les influències i passions humanes que dominaren un temps de fortes esperances i també, d’innombrables moments de desencís. Com no deixar constància dels anys més ardents de la nostra joventut, de l’ambient que ha conformat la nostra vida? Com no deixar una empremta literària d’amics, amors, lluites que ens han fet talment com som?

El problema, segons les novel·les que presentam, era que “una època obscura s’apropava, silent, però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.

Crec que les novel·les “JOC D’ESCACS” i “ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ” són molt més que unes excel·lents obres de creació literària, són sobre tot uns documents d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món.

Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que la història de la literatura així ens ho confirma: les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari d’un autor, les motivacions conscients i subconscients que l’impulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més d’una vegada, l’escriptor basteix columnes de fum al seu voltant, per tal de dissimular les seves motivacions.

Però Miquel López Crespí ha sabut emprar els seus anys d´ofici d´escriptor per aconseguir narrar, com pertoca, els anys més esperançats de la nostra vida. La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder, pactant el manteniment de la “sagrada unidad de España”.

El silenci més brutal, per tant, planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir. Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de les novel·les que Miquel López Crespí acaba de publicar.

Segons la novel·la JOC D’ESCACS, en Miquel era un “jove ansiós per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber…que retrata el món cultural i polític de la seva joventut”. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col·lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat. Tu has aconseguit, amb aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació.

T’he d´agrair Miquel, que amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagis convertit en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que jo havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i, poc temps després, vaig deixar d’exercir com a sacerdot. Tot i que el meu món existencial no fos el teu, Miquel, quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.

Els altres llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Per exemple, tant JOC D’ESCACS, com ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ, ens transporten a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista, engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquestes novel·les ens recorden, precisament, que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol i els nostres barris i pobles de les Illes.

Miquel ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura. Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint.

El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”.

Tot això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel·la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes.

Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda.

Els anys que descriuen les novel·les JOC D’ESCACS i ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ són d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant els Jordis, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Tampoc podem oblidar els rapers Valtònyc, Pablo Hàsel o altres. Ni uns ni els altres han comès cap delicte. Només han exercit el seu dret de llibertat d’expressió : els volem el més aviat possible a casa. Ni entre reixes ni a l’exili.

Palma, 27/05/2018


Gabriel Janer Manila, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Joan Fullana... La generació literària dels 70 i els dietaris

pobler | 05 Novembre, 2022 20:51

(2 vídeos) Entre la desconfiança indòcil i l´evocació, una escriptura que parteix de la crònica familiar i tresca pels laberints inhòspits de l´art. Hi trobareu Eivissa de la mà d´Isidor Macabich, el germà mèrlera de Bernat Vidal. I Joan Fuster, distant com una esfinx. I Voltaire. I Cela, egòlatra i cínic. I Cesare Pavese, i Marià Villangómez, i Josep Carner, i Borges, i Joan Alcover, i Josep M. Llompart, i Flaubert, i Proust, i Sartre… I Blai Bonet amb els seus clarobscurs, amb les seves perversions inútils. (Gabriel Janer Manila)


Amors i laberints


Per GABRIEL JANER MANILA , escriptor



Acaba d´aparèixer a les llibreries, editat per Ensiola, Amors i laberints, el nou llibre d´Antoni Vidal Ferrando, l´entranyable poeta de Santanyí. L´he rellegit amb el fervor d´aquell que sap que després de la primera lectura –l´autor em féu arribar el mecanoscrit quan tot just era acabat d´escriure–, queden abundosos fragments als quals no fores capaç d´extreure tot el seu contingut, alguns dels misteris que hi eren implícits, els aromes secrets. L´he rellegit, perquè es tracta d´una obra que mereix ser llegida més d´una vegada, com aquell que camina per un camí que ja havia trescat i es disposa a descobrir-hi el que havia quedat ocult quan tinguérem la primera oportunitat de passar-ne.

Es tracta d´un text literari difícil d´enquadrar en els gèneres més habituals. L´autor ens diu que ha volgut fer un dietari i que l´ha escrit entre l´any 2008 i l´any 2009. I és un dietari, però és moltes més coses. La riquesa textual d´aquesta obra radica en la varietat de registres amb què el poeta desgrana la història que tracta de contar-nos: la vella història d´un al·lot de postguerra –"parl dels dies inclements de la postguerra", escriu a la primera pàgina, un temps d´indignitat i sòrdid–, indefens, perdedor, esporuguit, temorós del Déu irat, que descobreix que l´art –en el seu cas la literatura– potser és l´únic camí per mitjà del qual pot alliberar-se d´algunes servituds i de certes misèries. La història d´aquell al·lot que un dia descobrí que l´art és insubordinació, i resistència, i obstinada energia.

I escriu des de totes les decepcions del present. Sap que "un baf irrespirable travessa aquesta illa", per això en la seva escriptura hi ha l´amargor del qui ha vist que sempre guanyen els medíocres, i els dogmàtics, i els intransigents. Com si només ens interessàs el poder si podem pervertir-lo. I potser per això és sinònim de solitud. Però hi ha també l´esplendor d´una prosa que revela els dies viscuts: els amors, les obsessions, els sarcasmes del temps. I les primaveres amb què ha confiat, els desvaris que li han tocat el cor, la cultura que ha construït la seva vida, tot el que ha filtrat el cedàs de l´experiència i destil·lat l´alambí de la memòria. Per això el llibre conté un seguit de móns estimats i de peripècies evocades amb la subtil mà del jardiner. Entre la desconfiança indòcil i l´evocació, una escriptura que parteix de la crònica familiar i tresca pels laberints inhòspits de l´art. Hi trobareu Eivissa de la mà d´Isidor Macabich, el germà mèrlera de Bernat Vidal. I Joan Fuster, distant com una esfinx. I Voltaire. I Cela, egòlatra i cínic. I Cesare Pavese, i Marià Villangómez, i Josep Carner, i Borges, i Joan Alcover, i Josep M. Llompart, i Flaubert, i Proust, i Sartre… I Blai Bonet amb els seus clarobscurs, amb les seves perversions inútils. Hi és evocada l´illa de Menorca: un cementiri on hi ha els amics Andreu Murillo i Miquel Vanrell, també bons amics meus. I parlarà, tanmateix, de l´amor. I de la neu de l´any de la neu. I del campament de la Victòria, violent i sectari. I del barri de sa Llotja de Ciutat. Antoni Vidal no se serveix de la literatura ni de l´art –Brueghel, Edward Munch, Tàpies– si no és per referir-se a la pròpia experiència biogràfica. Parla de les ortigues i del sentiment de viure en una terra hostil, entre esparvers. Però és el testimoni d´un home que s´ha fet gran, molt gran, pel camí de les paraules i les il·lusions que en deriven, pel camí de la fidelitat als propis records.

Diario de Mallorca (25-II-2011)


L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. (Joan Fullana)


Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí



Per Joan Fullana, director de la revista literària S’Esclop


L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. Aquests articles –literaris i d’opinió política– publicats d’ençà de 1969, quan començaren les seves col·laboracions en els suplements de cultura d’Última Hora i Diario de Mallorca; les entrevistes a escriptors a Última Hora i El Mirall [revista de l’Obra Cultural Balear]; a la secció “La columna de foc”, (que coordinava Josep Maria Llompart a Última Hora); les col·laboracions a Cort o en aquell experiment que va ser la revista rupturista Lavativa; les que va publicar a Diari de Balears i en les revistes Llegir, Sa Plaça, Quatre Illes, La Nau, L’Estel, Arrels i juntament amb els més de mil articles culturals i polítics publicats a Diari de Balears i El Mundo-El Día de Balears; i els també publicats (alguns d’ells amb pseudònim) a revistes clandestines –Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores–, i en la revista del PSM Mallorca Socialista, a més de la bibliografia consultada i estudiada d’aquelles quatre dècades de presència en els mitjans de comunicació, han estat la base des d’on ha partit López Crespí per bastir els capítols que componen Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Com diu ell mateix, resulta prou complicat provar d’encabir tants d’anys de records en el petit espai d'unes tres-centes pàgines..., en les que el lector trobarà una aproximació a les principals idees-força que condicionaren la seva forma d’entendre el fet literari en aquell període. L’autor també ha manifestat que té la intenció de continuar aprofundint en aquelles dècades d’activitat cultural, literària i política. Quant es refereix als aspectes derivats del compromís polític de l’autor, es poden veure en altres obres com L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició, Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i en Cultura i transició a Mallorca .

“Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968?” es pregunta el mateix López Crespí; i ens diu: “Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d'aprenentatge. L’any 1967, Editions Gallimard de París publicava Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, l’obra de Raul Vaneigem, que condicionaria completament el Maig del 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta, juntament amb La societat de l’espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compràrem, evidentment, d’amagat. Cal recordar igualment que la quasi totalitat d’escriptors mallorquins de la que s’ha anomenada “fornada dels setanta”, ens hem alletat amb el material de l’Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de «Llibres Mallorca» en els anys seixanta i setanta, perquè Moll ens fornia d’altres obres bàsiques per a la nostra formació com a ciutadans d’una terra trepitjada pel feixisme. Pens, ara mateix, en l’imprescindible La literatura moderna a les Balears de Josep M. Llompart, que Moll va editar l’any 1964, i en aquells llibrets de «Les Illes d’Or», que ens permeteren conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que, per a la nostra formació, tengué poder fruir de llibres, –enmig de tants silencis, tabús i prohibicions culturals, en plena dictadura franquista–, com Comèdies, de Pere d’A. Penya, La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber; L’Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover, Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés, Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L’amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L’hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, l’apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l’existència d’un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: “Tractant-se de l’obra d’un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l’ordre, l’estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec”. “Record –continua dient-nos– que el primer article literari, que vaig publicar l’any 1969, precisament portava per títol El compromís polític de l’escriptor. La meva obsessió era, –com a de costum–, el necessari compromís de l’intel·lectual amb la societat i l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l’existència de l’escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, que no estàs revoltat contra els dictats del mandarinat cultural... És en aquells anys en què escric les primeres obres de teatre experimental com Ara, a qui toca?, Autòpsia a la matinada, Les Germanies i quan sorgeixen els esborranys del que després seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel...” I López Crespí afegeix: “és quan anava enllestint les narracions que conformarien A preu fet, i La guerra just acaba de començar, llibres que serien publicats a l’Editorial Turmeda. Així mateix, serà l’època en què es congriaran aquells elements literaris que em serviran per bastir reculls de narrativa que sortiran durant els anys vuitanta i noranta, especialment Diari de la darrera resistència, Necrològiques, Paisatges de sorra i Notícies d’enlloc, sense oblidar els meus contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola”.

Publicat en el número 51 de la revista S’Esclop (maig-juny de 2010)


El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

pobler | 03 Novembre, 2022 10:43

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).


Un felí amagat a Bearn


La situació es complicava dia a dia. El coronell Tamarit esperava els meus informes sobre Emili Darder per adjuntar-los al procés que havia de condemnar a mort l’exbatle republicà. El bisbe Miralles feia arribar a Madrid l’acusació dient que jo era l’informant de l’escriptor francés. Una opinió que podria portar-me davant els tribunals si la història de la contesta a Bernanos progressava. Qualsevol atac contra l’autor de Les grands cimetières sous la lune podria accentuar la ràbia d’aquest contra nosaltres i obligar-lo a parlar més clarament.


L’ansietat em dominava. Tenia por. En alguns moments m’imaginava una roda de premsa, a París, amb Bernanos parlant, no solament del que ell deia “els crims franquistes”, sinó de les seves relacions amb Zayas i els germans Orlan. Em venien al cap les xerrades a l’Alhambra, a la Casa del libro, els dies de reunions preparant l’Alçament, quan els falangistes de Palma conspiraven a casa seva. Podia inventar el que volgués! Tenia una poderosa imaginació! Podria construir una novel•la amb mentides, transformant tot el que havíem parlat. Em podria comprometre dient que la majoria de les acusacions contra el nou règim que es podien trobar al pamflet eren producte dels meus informes.

Com sortir-ne, d’aquella trampa?

Hi havia dies en els quals la possibilitat d’un procés en contra meva em semblava real. Em preguntava si les relacions de Zayas amb Franco podrien salvar els germans Orlan. No ho sabia cert. Dubtava del poder que Zayas pogués tenir a Burgos. La preocupació em rosegava per dins. Aleshores, just en aquells moments, els meus articles per la ràdio accentuaven el to falangista. Defensava la doctrina del fundador de Falange al màxim, com si no hi hagués ningú més a Mallorca que entengués el pensament del Ausente. Els articles contra el catalanisme i l’esquerra d’abans de la guerra no tenien ni punt de comparació amb els que anava escrivint ara, després del nostre triomf a Mallorca. Malgrat els que criticaven els meus articles, altres, em felicitaven efusivament. Senyores de conegudes nissagues palmesanes em convidaven a menjar pastissos a casa seva. Record que va ser molt comentat l’article “Si nos hubiéramos rendido”. Explicava el que ens hauria succeït si ens haguéssim rendit a la xurma que enviava la Generalitat de Catalunya. Què era el que havia desembarcat a Portocristo el mes d’agost del trenta-sis? Calia recordar-ho. Els milicians que vengueren amb Bayo, amb la bandera de Catalunya i la roja dels marxistes eren l’escòria de tots els barris xinesos de la Mediterrània. Hordes d’assassins que ens haurien mort sense contemplacions.

L’article, publicat en El Día, recordava el que devíem al general Goded i els joves falangistes que ens salvaren.

A la por que tenia de veure el meu nom en relació al llibre de Bernanos s’hi podia afegir la necessitat urgent que sentia de deixar de banda els meus indrets acostumats, els cafès de Palma on escrivia els articles de suport al Moviment. El coronell Tamarit m’havia demanat un informe sobre el catalanisme d’Emili Darder. El procés estava en marxa. Si el tornava a trobar pel Born o per l’Alhambra, l’hauria de fer. No hi veia cap altra sortida. No podria negar-m’hi de cap de les maneres. Les autoritats romanien molt nervioses. Malgrat la retirada de Bayo, el cert és que arreu veien rojos, espies i conspiradors. Amb el reembarcament dels republicans no cessaren les venjances personals, les desaparicions. Ingenu, vaig arribar a pensar que la seguretat que donava la victòria disminuiria la necessitat de matar. Em vaig errar com de costum.

En aquelles circumstàncies, marxar a Bearn semblava l´única possibilitat de recobrar la calma perduda. En el fons, ho confés sincerament, no sabia on amagar-me. Comprenia que ja no podia fer res. Havia triat els blaus i això comportava uns deures i unes obligacions indefugibles. Tanmateix, malgrat marxàs a Bearn, hauria de continuar escrivint per al Moviment, fer les guàrdies que em pertocaven al manicomi i al Mercat Central. Però la distància podria ajudar a recuperar la calma perduda amb el soroll dels trets dels escamots d’execució.

I, el més important: no trobar-me de bon matí amb els ulls inquisidors del coronell Tamarit.

La realitat que sempre havia volgut defugir em desbordava. La vida era com una novel•la de Zola, de Gorki, de Tolstoi! Tan contrari de la descripció dels problemes quotidians i ara romania immers en una situació que podia haver interessat qualsevol escriptor socialista francès. Mai no m’hauria imaginat el cost que s’havia de pagar per sortir del caos republicà, la Mallorca que jo volia salvar... seria sempre la dels judicis sumaríssims com els d’Emili Darder i Alexandre Jaume? Sabent tot el que sabia... per quins motius escrivia poesies als falangistes?


Just feia uns mesos que m’havia casat quan ens instal•làrem a Bearn, a casa de Maria Antònia. El vell casalot que acollia la nostra fugida s’obria al meu davant com un castell d’encanteri, un màgic indret curull de possibilitats.

Podria trobar en aquell refugi la calma necessària per escriure, per poder llegir, lluny del terratrèmol que sacsejava el nostre món?

De cop i volta el passat tornava a la memòria, talment una onada gegantina, inabastable. Com si, fins aquell moment, la meva vida només hagués estat un parèntesi, una bogeria de jovenot. Les portes del casal, gruixudes, d’una fusta de nord antiquíssima, obscurida pel pas dels anys, s’obrien grinyolant, malgrat l’oli que Joana, la criada, li posava per evitar el soroll.

Només feia uns anys que havia demanat a Eleonor Sackett si volia casar-se amb mi. No trobava un indret sòlid on aferrar-me, un lloc segur on pogués refugiar-me de la marea que s’apropava, densa, temible. El temporal que pronosticaven Alfonso Zayas i el meu germà Miquel...

Ives, el fill de Bernanos, que feia pràctiques amb pistoles per les pinedes de La Vileta, s’exaltava i l’havíem de fer callar.

Un dia que havia begut massa començà a cridar mentre sopàvem. Deia que la situació no s’arreglaria fins que la fossa comuna del cementiri de Palma no estigués curulla de cadàvers republicans.

A casa nostra ningú no cridava. El vaig obligar a guardar silenci.

-Si et vols espaiar –li vaig dir-, ho fas en el bar o a les reunions amb els teus companys de partit. Dins casa meva no vull suportar comportaments tavernaris. Aquí parlam com a persones assenyades, discutim de llibres i de política. Però els crits i les converses improcedents no són admeses en aquesta casa.

Ives, aquell jovenot malcriat, exaltat, i que sempre havia fet el que havia volgut, callà. Al cap d’una estona marxà no sense fer-nos saber l'opinió que tenia de nosaltres.

-Pare, ja no et conec. I tu eres membre dels Camelots du Roi i apallissaves els esquerrans francesos? Com has canviat! Fas empegueir! Aquests petit-burgesos mallorquins t’han fet trabucar el cap, t’han acovardit. Alfonso Zayas és l’únic que té les idees clares sobre el que s’ha de fer amb la xurma marxista.

Ens mirà amb menysteniment des de la gosadia que permet la joventut.

-Me’n vaig a caminar, a veure les estrelles, a sentir sobre la pell l’aire humit de la nit. Aquí quedau, parlant de llibres. Com si fóssiu dos vells de vuitanta anys. La literatura vos ha enterbolit l’enteniment. No sabeu fer res més que escriure, llegir. És la decadència dels intel•lectuals i de la cultura occidental. Ara la poesia és al carrer, amb els feixistes italians, el renaixement d’Alemanya que encapçala Hitler i el nacionalsocialisme. Tota la resta, les vostres tertúlies, les novel•les decadents que heu escrit, les ambicions literàries que us tenen drogats, seran escombrades per la marxa implacable de la història. I, la història, no ho oblideu, sempre s’ha escrit amb sang.

Bernanos em mirà com si em demanàs perdó. Li vaig contestar amb una altra mirada, dient-li, sense necessitat de pronunciar cap paraula, que ja sabia el que era el jovent.

Continuàrem la conversa en sentir la portada d’Ives. Els vidres del menjador, el cristall venecià del llum que presidia el menjador, dringaren uns instants.

Després tornà la calma.

Des del carrer ens arribaven les estrofes d’una estranya cançó, un himne que no havia sentit mai.

Escoltava amb atenció.

-Cara al sol con la camisa nueva que tú bordaste en rojo ayer...

Era Ives, que s’esplaiava enmig del carrer, sense por de ser denunciat per pertorbar la tranquil•litat de la nit palmesana.

Bernanos digué:

-És l’himne del partit de José Antonio Primo de Rivera. Canta el “Cara al sol”. Un dia el tancaran. Amb la victòria del Front Popular el Govern persegueix els falangistes, no els deixen tranquils. Ningú no diu res als incendiaris, els que ocupen les finques dels senyors i desfilen demanant la creació d’una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques. Però cantar el “Cara al sol” et pot portar molts problemes.

El “Cara al sol”. No, no l’havia sentit mai. I en aquells moments, sopant amb Georges Bernanos, tampoc no podia imaginar que jo mateix escriuria versos en honor dels falangistes.

Amb un any el temps s’havia accelerat. Mallorca, les persones, la situació política mudaven tan aviat que, en pocs mesos trobava canviat, irreconeixible, tot el que m’envoltava.

Senties que la terra tremolava sota els peus. Talment el teu cos fos un sismògraf, notaves la palpitació del monstre que era engendrat a les fondàries. Què passaria quan sortís la lava llargament acumulada?

No ho volia pensar.

Si ho pensava amb deteniment, el futur que hom podia preveure significaria el final de tot el que havíem viscut fins aleshores. Què s’hauria de fer per servar el que nosaltres consideràvem bellesa, l’antiga felicitat, les hores meravelloses d’aquella infantesa esvanida?

No ho sabia. Potser escriure amb més passió que mai.

Però ara era a Bearn. Quan hi arribàrem em vaig quedar un moment al portal, dret damunt la pedra viva de l’esglaó de l’entrada. Els ulls, acostumats a la llum del dia, no distingien res encara. Davant meu tot era fosc, misteriós.

Maria Antònia havia avançat unes passes, en direcció a les cambres interiors. Ja no la podia distingir. Des de l’obscuritat que amenaçava engolir-me m’arribava la seva veu preocupada.

-Salvador,,, em vols dir què fas? Per què no vens amb mi? M’has d’ajudar amb aquest bolic de roba. Jo sola no el puc pujar allà dalt. Estam sols. Que no ho veus? Francina encara no ha comparegut i ens haurem d’arreglar com puguem.

Sí, era veritat. La veu de Maria Antònia m’arribava llunyana, talment un eco provinent d’un altre món, d’una altra dimensió del temps. Com la veu de la mare quan venia a despertar-me d’una besada i em deia que tenia el berenar parat a la taula de la cuina.

El pare renyava la mare. No volia que ens aviciàs massa.

-No seran res de profit si els tens tant d’esment. Han de saber anar per la vida sols. Són homes, no unes senyoretes de col•legi de monges. I aquests tres perden massa temps amb els llibres. Fins i tot els he trobat escrivint! Mal camí. En Guillem, el gran, els ha donat mals costums. Un dia cremaré tots els llibres, no en deixaré cap ni un. Només s’ha de llegir el material necessari per a poder acabar una carrera. La resta és perdre el temps. A no ser El Quixot, l’única obra literària i important que cal llegir. El Quixot i la Bíblia, i para de contar.

Ens mirava com aquell que s’enfronta a un problema irresoluble.

-Què faran quan nosaltres no hi siguem? O et penses que algú els anirà a despertar, els besarà al front, els dirà que tenen el berenar preparat, la roba planxada, la cartera d’escola a punt?

S’aturava uns instants per agafar aire i, com si tengués un resort intern que no el deixàs aturar, continuava:

-Militars, tots militars. En Guillem, en Miquel i més que cap aquest, en Salvador, que és el que sembla més inútil.

Aquesta era l’opinió que tenia formada de mi el meu pare. Un inútil i un perdut si no era militar.

La veu de Maria Antònia em treia dels meus pensaments.

-Salvador... on ets? No veus que et necessit?

Era possible que haguéssim deixat enrere Palma, el perill dels bombardeigs, les tertúlies a l’Alhambra?

No ho podia creure. Maria Antònia havia estat la meva salvació. Ara ho copsava a la perfecció. El meu futur, si és que després de la guerra hi havia futur, anava lligat a Bearn, a la presència tranquil•litzadora de Maria Antònia resant, passant la novena cada dia.

Em preguntava què feia a l’entrada del casal, dret, sense moure’m. Per quins motius em feia por la fosca de l’interior? El record de quan el pare em feia pujar a les golfes, a Fontnova, i em deixaven a la cambra, sol fins al matí, sense cap espelma per poder veure què hi havia al meu costat?

A les golfes de la casa de la senyoràvia no hi havia electricitat. En aquells anys de la meva infantesa l’electricitat era un luxe. En teníem a l’entrada, a la cuina, a les cambres de la planta baixa. Però tenir-ne a les golfes era considerat un caprici sense sentit. Fins i tot per anar al corral, a la cuineta que teníem al jardí, empràvem el llum d’oli.

La foscor de l’interior d’una casa quan hi arribes des de l’encegadora claror del dia! Hauria d’haver sabut que era un fenomen ben normal. Els ulls s’hi havien d’acostumar. Després, a poc a poc, els objectes i les persones es farien presents. Les cadires de bova, els balancins, l’un al costat de l’altre, davall l’arc de l’entrada, anirien fent-se presents regressant de l’obscuritat. La taula, amb la capelleta de la Mare de Déu. Els quadres, negríssims pel pas dels anys i les continuades capes d’oli de lli mesclat amb petroli que les criades empraven per a netejar-los. Tot tornaria a fer-se visible. Els quadres netejats amb oli de lli i petroli. No entenia aquell sistema de neteja. Mai no ho vaig entendre. També ho emprava la senyoràvia, a Fontnova. D’infant sempre pensava: “Oli i més oli damunt la pols. Més brutor”. A Robines feien el mateix. Flaire de petroli pertot arreu el dia de la neteja. Res no podies distingir del quadre original. Era un Sant Sebastià travessat per multitud de fletxes o un Sant Miquel d’espasa venjativa, esclafant el dimoni?

Amb els anys em vaig anar familiaritzant en la lectura d’aquelles pintures irreconeixibles i, a poc a poc, mirant amb atenció, acabava per veure insospitades esquadres de vaixells borbònics davant el port de Palma, processons religioses amb penitents emmanillats i amb sambenets que eren portats al fogueró. La creu de fusta de la Inquisició a un costat del quadre! I, també, com a Fontnova, inversemblants retrats de cavallers amb cuirassa i espasa a la cintura, senyores enjoiades que encara mostraven, en uns ulls que només podies intuir en aquella tela feta malbé pels segles, tot el poderiu de la noblesa mallorquina.

La casa de Maria Antònia em recordava la de la senyoràvia, dona Catalina, i la seva filla fadrina –tante Gloire, com l’anomena en Miquel a la seva Autobiografía-. Casa nostra no era tan senyorívola com la de Maria Antònia, però l’ambient que s’hi respirava era idèntic. Com si un bruixot les hagués bastit alhora. La pedra viva de les parets semblava tallada per les mateixes mans; la fusta de les bigues de nord, d’una amplària i llargària semblant... L’empedrat de l’entrada, amb la mateixa lluentor produïda per desenes d’anys de fregadís de passes. Fins i tot els dos moixos que teníem a Bearn semblaven bessons dels de dona Catalina. Negres, mostatxuts, indiferents al cas que els poguessis fer, romanien sota l’emparrat a l’estiu, a un racó de la foganya a l’hivern, quan xiulava el vent de tramuntana fent trontollar les portes de les golfes.

Sempre m’he estimat més la companyia dels moixos que la dels cans. L’aristocratisme dels felins em sedueix. Els cans són massa vulgars, servils. La docilitat dels esclaus. Els dónes de menjar i no se’n van del teu costat. Talment els criats de les possessions, que es llevaven el capell i acotaven el cap quan passaven els senyors. Quina diferència amb el posat altiu, noble, d’un felí! Et mira de lluny estant, com si fos el teu igual o un superior. Potser s’apropi, si vol, si en té ganes, però mai no tendrà aquest posat empalagós dels cans.

En Miquel m’ho digué més d’una vegada:

-Salvador. Ets com els moixos. Mai no saps per on t’han agafar, què penses, on aniràs, què fas..

Li contestava amb un somriure. Li hauria d’haver dit que tenia raó, que encertava a les totes.

Un felí amagat a Bearn fins que escampàs el temporal de la guerra. Un moix envoltat d’altres moixos.

Al jardí del casal només li mancava aquella gruta artificial que hi havia en el corral de la dida Tonina, a Fontnova. Era una gruta feta davall els magraners, gran, o almanco així ens ho semblava als infants que ens delíem per perdre'ns entre falses estalactites, copinyes, esponeroses plantes d’ombra que hi havia posat la dida. A la infantesa era el meu amagatall més estimat. M’hi amagava quan no volia estudiar ni que ningú sapigués què feia. A l’ombra, al racó més allunyat de l’entrada, dins una capsa de cartró dissimulada rere unes plantes hi tenia alguns llibres. Als quinze anys ja no llegia rondalles d’infant petit. Tampoc no volia fer els deures de francés que em posava la nostra professora particular, madame Albarat.

Madame Albarat! Un altre record de la infantesa, compareixent de les fondàries de la memòria. Una dona lletja, hieràtica. La record amb els seus guants de pell, el velito al capell, l’écharpe i bossa a la mà. Qui sap! De ser no per les seves avorrides lliçons no hauria pogut llegir Anatole France, Marcel Proust, Valery, Voltaire en edicions franceses, mai en cap traducció a l’espanyol.

Però a Fontnova no volia saber res dels deures que ens posava madame Albarat. En Guillem, el germà gran, em deixava alguns llibres seriosos. En aquella cova del corral de la dida vaig llegir Miquel dels Sants Oliver, Joan Alcover, Salvador Galmés...

La lectura! Sempre aquestes ganes esbojarrades de llegir el que volia; mai el que m’imposaven per obligació. I el pare volia que fos militar!

Mai no he sabut amb certitud què volia ser. Militar? Hi vaig renunciar decididament. Sacerdot? Ni parlar-ne! La lectura de Voltaire em deixà un posat d’incredulitat que mai no m’he pogut llevar del damunt malgrat que he acompanyat Maria Antònia a totes les seves novenes i rosaris. Metge? Era un forma de ser alguna cosa, de provar de guanyar uns diners, sobretot després de la mort del pare, quan semblava que l’economia familiar faria fallida. Vaig acabar medicina per fer feliç ma mare, a qui estimava per damunt totes les coses.

Crec que només la literatura m’ha interessat de debò. Inventar una nova realitat, un món distint del que m’envoltava. El meu univers particular, una societat inexistent. Provar de salvar, mitjançant l’escriptura, els moments bells de l’existència. Endolcir la vida. Preservar el passat, el record mitificat de les persones que has estimat. Ironitzar sobre el destí de la humanitat. Jugar amb els esdeveniments. Confondre el lector. Profetitzar la societat futura.

Escriure, fabular, rememorar els anys feliços del passat.

Algú podria dir que les rendes de les quals vivien la senyoràvia i tante Gloire eren poques. Però bastaren per donar carrera al meu pare, per contribuir a les despeses de l’església, per ajudar a qui trucava a casa seva demanant una almoina, un favor especial. La possessió dels Cocons, que pertanyia a l’oncle Joan, no donava per a més.

Sí, segurament dona Catalina i tante Gloire no tenien els diners de Maria Antònia, però el silenci de les amples cambres endomassades, la calma del jardí, els emparrats sota els quals llegia d’infant, a Fontnova, i ara, als quaranta, a Bearn, eren idèntics. Es podria dir que la flaire dels tarongers i llimoners de la clasta era ben iguals. I les veus dels veïns que venien a contar els darrers fets del poble no es diferenciaven gaire.

Em preguntava què cercava, de què fugia quan vaig decidir deixar Palma.

Anava a la recerca del temps perdut, dels anys de la infantesa, dels dies que mai no tornarien quan jugava amb na Colometa? Què era el que em feia retrocedir en el temps i em feia emprendre les imaginàries aventures descrites a les meves novel•les? La calma que es respirava per cambres i passadissos, en el racó de la clasta on, sota l’emparrat, prop dels tarongers, teníem els balancins on llegíem els horabaixes d’estiu? Les cançons pageses de les criades que em transportaven a la felicitat perduda?

No ho podia esbrinar. Però el cert és que em sentia cridat a començar a escriure els records del que havia estat la meva vida.


Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VIII) - Les Germanies - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

pobler | 02 Novembre, 2022 20:35

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VIII) - Les Germanies - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.


Avui hem anat en processó a inaugurar el marbre que commemorarà la desfeta dels agermanats a Son Fornari. He fet transportar el recordatori, obra del mestre Josep Binimelis, l’autor de moltes de les magnífiques escultures amb creus i àngels del nostre cementiri, en un carro curull de rams de flors i murta. La participació ha estat grandiosa, amb presència de les autoritats i banda de música municipal que ha interpretat l’himne d’Espanya i algunes composicions típicament mallorquines. Més de dues-centes persones ens han acompanyat fins a la finca on havíem de dir dues paraules i col·locar la placa a la caseta de camp del propietari de Son Fornari. Cal dir que el temps, com si el Senyor ens volgués ajudar, ens ha acompanyat, i malgrat que encara no ha arribat la tardor, uns núvols lleugers i una suau brisa marina provinent de la badia d’Alcúdia ens han fet la caminada agradable.

Els pagesos que feinejaven als horts s’aturaven un moment en veure la processó, es llevaven el capell i se senyaven en senyal de respecte. Possiblement la majoria dels albopassins que ens veien passar amb el carro endomassat i la peça de marbre no sabien que a les terres que conreaven amb tant d’amor i sacrificis hi havia hagut una de les batalles més importants de Mallorca en defensa de la llei i l’ordre. Una època de pertorbacions socials encapçalades per les incitacions criminals d’homes sense principis ni escrúpols: els endimoniats agermanats Joan Crespí, Joanot Colom, Guillem Colom i Pau Casesnoves, entre molts d’altres malfactors. Els camperols són homes i dones de provada fe cristiana, però analfabets; mai han obert un llibre d’història, cap mestre els ha explicat l’autèntica història de la terra que trepitgen.

Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.

És fàcil imaginar la fúria i els avalots d’una tropa sense fre. El terror de les persones benestants, la commoció que representà tot plegat. Qui pogué abandonà Mallorca en barcasses de pescadors i navilis de comerciants. D’altres s’amagaren a les muntanyes. El més privilegiats pogueren arribar fins a Alcúdia, sempre fidel a l’emperador i al virrei Miquel de Gurrea. Sota les protectores murades de la ciutat es pogué resistir l’endemesa agermanada que l’any 1521 envoltà la vila amb més de sis mil homes, canons i ginys de guerra i destrucció.

Endebades totes les provatures dels desalmats per obrir una escletxa a les defenses de la població assetjada. Amb foc d’arcabussos i ballestes els defensors de la ciutat no deixaren entrar els agermanats. Qualsevol revoltat que es trobàs a la distància on arribaven les fletxes i els trets, queia irremeiablement mort. Les fosses protectores s’omplien de cadàvers dia i nit. Les aus rapinyaires feien l’àpat amb les despulles d’aquells que volgueren violentar la divina voluntat. Per evitar la pesta i altres malalties que poguessin propagar els cadàvers en descomposició, de nit sortien del recer segur d’Alcúdia valents que acaramullaven els morts agermanats i els calaven foc amb molta rama de pi ben sec i quitrà. Conten les cròniques que, en la fosca, les flames il·luminaven la nit i la pudor de carn cremada envaïa tot l’espai a l’abast d’encerclats i atacants. Alhora que el cel s’enrogia creant imatges fantàstiques en els núvols, dibuixant espectres a les murades, els nostres feien sonar tambors per fer ben patent la voluntat de resistència fins a la mort dels refugiats i defensors de l'heroica ciutat.


Inútils els encesos sermons d’alguns frares renegats animant la tropa en els successius assalts a les fortificacions. Homes i dones, rics i pobres, els refugiats a Alcúdia feien inútils tots els esforços dels sediciosos malgrat el valor demostrat per la xurma. Amb oli bullint eren rebutjats els que s’atrevien a pujar amb escales. Els infants dels nobles, en+estreta germanor amb els més pobres de la vila, s’encarregaven de portar-hi noves olles d’oli purificador. Les dones no donaven abastament a tenir cura dels ferits, proveir els defensors dels murs dels queviures necessaris. Aquelles valentes defensores, seguint l’exemple de les pageses que s’havien enfrontat, armes a la mà, contra els pirates turcs, eren al costat dels homes emprant llances i espases talment els soldats de l’emperador.

Tothom era conscient del perill que corrien si queien en mans de la turba. La lluita era a vida o mort.

Les masses, enceses pels discursos dels igualitaris, per la consigna “Pac qui deu”, només desitjaven sang.

Llegint les memòries de Magí Casesnoves, notari general del virrei Miquel de Gurrea, que estava refugiat a Alcúdia, podem copsar l’estat d’ànim d’aquella valenta gernació que resistia amb totes les seves forces la diabòlica endemesa. Estudiant aquestes pàgines escrites en temps del setge, enmig del desgavell terrorífic de les canonades, dels crits dels ferits, amb cases cremant i repic de campanes cridant al combat, ens podem adonar a la perfecció de com va ser d’heroica la nostra ciutat. Els assaltants, en veure com eren rebutjats els seus atacs, optaren per provar de batre el valor dels vilatans mitjançant la fam i la crueltat. Cap carro ni vaixell podia arribar a la vila. Els agermanats esperaven ansiosos que la necessitat forçàs la rendició. Estaven disposats a prometre qualsevol cosa perquè s’obrissin les portes. Traïdors com eren, era ben segur que no complirien cap dels punts acordats i, com es va esdevenir en altres indrets, una vegada penetrats a la vila. Pass arien a degolla la població. Per això mateix els refugiats mai no caigueren en la trampa i continuaren resistint sense la més mínima defallença.

Va ser llavors quan els caps de la Germania augmentaren el terror. Enviaren destacaments a les possessions i propietats dels nobles que hi romanien. Portaren davant les murades familiars, fills, dones, mares... No hi hagué pietat. Talment fossin els sarrains que sovint desembarcaven a les nostres costes, sense misericòrdia, davant les murades degollaven els pobres ostatges. Els assetjats s’havien juramentat a no rendir mai la fortalesa per res del món. Ploraven en silenci, serrant les dents, estrenyent encara més fort les armes, en veure la matança d’innocents.

Ningú mai no es va rendir malgrat veure la mare o els fills, el germà, morts cruelment a dues passes d’on eren.

Foren dies de sang regant els entreforcs dels camins.

Arreu patíbuls alçats.

Fins i tot eren penjats els criats dels nobles que havien quedat fora de la protecció de les murades. Botxins borratxos, a cara descoberta, alçant crists i banderes, feien jutipiris als valents resistents d’Alcúdia. Indiferents a les nombroses baixes que patien per la resistència dels defensors, continuaven pugnant per entrar a la població.

El notari Gabriel Gual de Son Forteza, que s’havia refugiat amb els familiars a la vila màrtir, explica al seu dietari els fets espaventosos de què va ser testimoni. A la pàgina trenta-dos del manuscrit que he pogut consultar als arxius d’Alcúdia narra la follia agermanada, la insistència a escalar les altes murades, els esforços enderrocar les diverses portes d’entrada a la vila. Pàgines que ens recorden l’Apocalipsi de sant Joan, les imatges de l’infern pintades pels artistes que decoren capelles i esglésies.

Com no recordar la incertesa d’aquells anys? Quin futur pot tenir un poble que no recorda el seu passat?

Han passat segles d’ençà la demoníaca endemesa, però encara avui moltes de les famílies perseguides per la salvatge revolta recorden prou bé la repressió patida sota el comandament dels malvats instigadors de la Germania. Destacaments a cavall, armats de llances i arcabussos, violentaven les propietats robant el que volien i destruint el que no podien emprar. S’alliberaven esclaus que tenien legítim propietari, es feien malbé les anyades. Tot el que no podia servir al manteniment de les tropes revoltades era cremat enmig de les eres. Grans foguerons amb llibres, mobles de qualitat, retrats de nobilíssims senyors i senyores, ducs, contes i marquesos perien fruit de les flames. Assalts brutals als casalots amb expropiació forçosa del blat, el vi, la roba de qualitat. Joiers en complicitat amb els agermanats anaven directament als canteranos a cercar les joies, que s’enviaven de seguida als capitosts. Diuen que Joanot Colom i Joan Crespí eren els que triaven els millors ornaments de plata i or que, sense cap mena de vergonya, repartien entre les seves famílies. S’enviaren saquets del preciat tresor als revoltats de València per a les revoltes d’aquell regne. Comparegueren per la llotja jueus d’Amsterdam, Gènova, Venècia i París per a comprar a baix preu alguns d’aquells collars, polseres, anells, botonades d’or. S’establí a la Llotja un mercat de mobles i teles precioses robades de casals i possessions. Palma esdevenia un centre important de pirateria. Enviats de les corts europees que de boqueta deien estar contra els agermanats enviaven emperò emissaris secrets, i nombrosos vaixells carregats de riqueses partien cap els palaus de les corts d’aquests cristians que s’aprofitaven del temps convuls en què vivia Mallorca.

Es desfermà la ira dels pobres contra els rics; l’enveja a qui tenia objectes de valor, bones terres, ramats d’ovelles, vaques i porcs s’accentuà fins a convertir-se en normal l’assalt només per a destruir. Els centenars d’ovelles que els Zaforteza tenien a Escorca foren mortes amb llances només per plaer d’arruïnar uns senyors de tanta anomenada. En d’altres possessions feien passar estols de cavalls damunt les plantacions de vinyes. Els cellers amb les collites de vi eren envaïts per la turba i després d’emborratxar-se obrien a destralades les bótes i feien córrer el vi pel terra. Els arbres fruiters eren arrencats de rel, anyades de blat i civada eren segades només per gust, sense pensar treure’n cap profit, només pel plaer de veure el patiment dels senyors.

Algunes de les criades de les possessions eren les més fermes defensores de la barbàrie. Mostraven als revoltats els amagatalls on es guardaven les joies. Obrien caixes i canteranos per mostrar la riquesa dels propietaris que, boges, deien que s’havia acumulat amb la seva suor i llàgrimes. Hi hagué nombrosos casos de judicis amb tribunals de borratxos i malànimes. Treien els pobres senyors a colzades, amb tot de crits i insults. Sense respecte per l’edat, sense consideració per si estaven malalts, els portaven a l’era i de manera forassenyada començaven a explicar imaginaris patiments. Es recordava les hores de treball de sol a sol, el magre menjar, les fuetades dels capatassos, la manca de dies de descans... Quan arribava la nit, encenien torxes per a continuar amb aquell espectacle lluciferí. Sense descans, hora rere hora, desfilaven els porquerets i la cuinera, el pastor de les ovelles, l’amo d’escapçar els arbres, l’encarregat de collir la mel de les abelles, els llauradors. Capteniment inexplicable d’aquells que ahir besaven la mà dels senyors, agraint tenir un sostre sota el cap, menjar cada dia, uns cèntims a final d’any, i ara expressaven queixes i patiments de què mai s’havien atrevit a parlar. L’estol de facinerosos presidia els actes, satisfet, bevent sense aturar les ampolles de vi bo servades als cellers.

Hom pot imaginar el patiment de les nobles persones sotmeses a semblant tortura. Hi hagué marquesos d’edat avançada, els Montaner en són un exemple, que, per tenir els fills joves refugiats a Alcúdia, patiren molt més que d’altres senyors. Es diu que quan, cansats per les hores de romandre drets enmig de l’era, queien al terra sense coneixement, les criades els llançaven poals d’aigua freda. Algunes es compixaren damunt seu rient i ballant talment fúries desfermades.

Sempre m’he demanat com és possible que la dolentia dels homes no tengui remei. De què serviren els patiments de nostre Senyor Jesucrist sí quinze segles després de la seva mort constates que el sacrifici ha estat inútil i el mal campa arreu més potent que mai? I les predicacions constants de l’Església Catòlica abans de la revolta... serviren per res? El poder omnímode de Satanàs és més fort i poderós que mai.

Cal no defallir mai en $l’aferrissat combat$ +el combat aferrissat+ contra la influència diabòlica entre els vilatans. Qui sap $que$ +què+ seria del món sense la mà protectora del catolicisme que, sense descans, pugna per mantenir l’esperança de la Humanitat en un futur més cristià, més apropiat a les ensenyances dels Evangelis.

M’atur un moment a cada hort i salut un a un aquests homes que creen amb l'esforç quotidià la riquesa del nostre poble. No em sap greu embrutar-me la mà de terra. Tot plegat em recorda els anys feliços de la meva infantesa manacorina quan, lliure com un ocell, sense cap mena de responsabilitat, em perdia pel mig de les altes torres del blat de les índies que s’alçaven, infinites, per damunt el meu cap. Aleshores l’aigua dels solcs per regar les plantes em semblava un riu. Els ametlers, albercoquers i figueres, un bosc, una selva grandiosa on podia jugar fins que queia cansat i satisfet damunt els feixos de blat tot just segats. Arreu, cançons de batre i flastomies del pagès que porta des de la sortida del sol ajupit sobre la terra. Xipollejar en el fang, sense por de les renyades que inexorablement em faria la mare. Tots els pagesos sabien de qui era fill! No tenia gens de por. Més d’una vegada els pares em cercaven, preocupats, pels horts, cercant notícies d’on havia anat. Invariadament, un pagès o una pagesa m’agafaven de la mà i em tornaven a l’indret on m’estiraven de les orelles, enfadats per no saber per què ho havia fet. Com explicar-los que em sentia lliure com un ocell avançant, sense rumb, per la terra xopa o, a l’estiu, per damunt el matoll del blat just acabat de segar? Una recerca primitiva i inconscient del poder de Déu? Aleshores ja considerava la natura, l’aigua, la terra, el cel, com a expressió claríssima del poder diví. Qui, sinó, podria haver creat tanta bellesa? Les serralades imponents que s’estenien enllà on alçàs la mirada, l’amplària infinita de la mar quan acompanyava el pare a cercar algues a Portocristo, a les cales de la comarca, em feien pensar en la mà creadora del Senyor.

Sortosament la processó avança prou lentament per sentir i olorar amb la seva plenitud la flaire de la terra just acabada de regar. I, quan la música de la banda s’atura uns moments, el grinyolar de les veles dels molins i el giravolt de les rodes de la sínia esdevenen música celestial a les meves oïdes, massa acostumades al silenci del despatx.

M’ha costat molt arribar fins aquest dia gloriós. El rector i algunes famílies benestants no volien que es fes memòria de la batalla en què l’emperador i la Santa Església Apostòlica Romana sortiren vencedors. Estranyat pel fet, els en vaig demanar expilacions, ja que no entenia per quin motiu s’oposaven a la col·locació de la placa.

` En una de les darreres reunions que tenguérem a casa dels molt honorables notaris i advocats d’Albopàs,+els senyors Marià Ximenis, Tomeu des Molí i Guillem Lluc, els vaig demanar directament quin mal hi havia a commemorar aquest fet històric a benefici de les noves generacions d’albopassins. Evidentment, persones de tan elevada categoria, amb carreres fetes a Madrid i Barcelona, no ignoraven res de l’alçament de pagesos i menestrals contra l’alta noblesa mallorquina i altres estaments ciutadans privilegiats. Com no recordar els tres infausts anys de domini de la xurma sobre Mallorca, els contactes dels revoltats amb les altres Illes i la Germania valenciana? Tots havien llegit i apreciat en el seu just valor les aportacions de Josep Maria Quadrado, Antoni Furió, Pere d’Alcàntara Penya i Joan Binimelis. Per què s’oposaven a la col·locació de la làpida?

Restaren pensatius durant uns instants. Després, el notari, el senyor Marià Ximenis, es va treure el tabac de la petaca i carregant lentament la pipa em digué:

--Joan, no creguis que no coneixem la importància de la història. Saps que ens hem passat molts d’horabaixes parlant de les qüestions més diverses al teu menjador o aquí mateix, a la notaria. Però hauries de reflexionar. Hi ha qüestions que val més no remoure. I més ara que liberals i maçons, seguint els dictats de la llegenda negra antiespanyola propagada d’ençà fa segles pels protestants, ressusciten amb més força que mai. Vivim un segle de fortes commocions socials. Les revoltes obreres i anticatòliques s’estenen arreu del món. No parlem dels lamentables fets de la Comuna de París, on va néixer el moviment ateu que s’ha escampat com una pluja mortífera. Aquí mateix hem parlat sovint de la rebel·lió del Marroc, dels fets ocorreguts recentment a Barcelona durant la Setmana Tràgica... Per això et demanam: a què treu cap voler recordar els luctuosos fets de les Germanies? Sí, ja ho sabem, es un esdeveniment important de la nostra terra, un fet remarcable en els llibres, sortosament vençuda per les forces de l’emperador Carles I. Pensam que no és gaire convenient recordar a la pagesia que hi hagué un dia que comandaren a Mallorca, que foren amos de vides i hisendes.

Es va deturar un moment per a encendre de nou la pipa. Aspirant de forma voluptuosa el fum, afegí:

--Deixa la pagesia en pau. Val més no omplir-los el cap amb cap mena de fantasies. Ja en tenen prou amb conrear la terra, amb aconseguir quatre cèntims per la feina tan dura que porten a terme. Nosaltres hem estudiat una carrera, tenim temes de sobra per a estudiar, per a discutir fins a altes hores de la nit del sexe dels àngels i de qualsevol esdeveniment que ens interessi. Però els pagesos, aparentment tranquils, bons cristians, que es lleven el capell quan passen al costat nostre en el fons són perillosos. Si han dominat l’illa una vegada... qui et diu que, en una altra conjuntura favorable, no ho podrien tornar a provar? Col·locar una placa de marbre recordant una època en la qual tengueren el valor i la decisió d’enfrontar-se armes a la mà contra el rei, no ens és gens convenient.

Era inútil provar de convèncer-los. No entenien que la meva intenció era precisament la d’evitar en el futur qualsevol idea d’alçament forà. Precisament recordar la derrota agermanada de Son Fornari em sembla la millor manera de prevenir les previsibles revoltes del dia de demà. Si manteníem la pagesia en la ignorància poden ser captats per les idees dissolvents dels demagogs, dels predicadors del paradís sobre la terra i altres ximpleries semblants.

Ni el rector, ni el notari, ni els advocats de les tertúlies saben preveure el futur. Pensen que estan en un altre segle. Temps enrere bastava la vigilància de la Santa Inquisició per a tenir el ramat controlat. Ara hem d’anar molt més enllà, ser summament intel·ligents, emprar totes les nostres eines per a+aturar precisament la propagació de mites i falses històries que un dia no gaire llunyà podrien ressuscitar els terribles fets que narren els llibres.

No els vaig convèncer. Però vaig poder inaugurar la placa enmig de càntics, música i gatzara.


De la novel·la El vicari d´Albopàs


El teatre modern a Mallorca i la generació literària dels 70 - Carrer de Blanquerna, de Miquel López Crespí

pobler | 01 Novembre, 2022 15:36

Els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible”. (Miquel López Crespí)

El teatre modern a Mallorca



Coberta de l'obra de Miquel López Crespí Carrer de Blanquerna.

Nereu, un altre dels protagonistes de Carrer de Blanquerna, l'obra de teatre que acaba de publicar Edicions Can Sifre, constata el final de les idees revolucionàries existents en el darrer temps de la dictadura. Estam al començament de l'escena tercera. Els anys de lluita clandestina, la lluita abnegada i la dignitat antifeixista dels lluitadors antifeixistes de la postguerra no han servit de res. Amb uns versos manllevats del poemari Els poemes de l'horabaixa, el titulat "La pluja àcida", Nereu ens informa de la situació: "Vers la ponentada, les hores cremaven sense pietat, s'enfonsaven en el violent artifici efímer de la nit. Terra ombrívola curulla de gent vanitosa, sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat, la pluja àcida caient sense aturar". Un dels personatges de l'obra descriu en poques paraules el sentiment que alletava els vençuts. Les frases "les hores cremaven sense pietat", "terra ombrívola curulla de gent vanitosa sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat" o "la pluja àcida caient sense aturar" ens ho diuen tot.

Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. Es parlava amb sornegueria de pragmatisme i possibilisme, de consens amb els vencedors de la guerra civil. Tot eren rialles amb els assassins i torturadors. Es criminalitzaven diàriament les idees de canvi social, de transformació del món. Eren -i és encara!- les idees de Caterina elevades a la categoria de discurs oficial. La més perfecta sofisticació de la brutor i la mentida política i històrica.


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Els poemes de l'horabaixa, Premi de Poesia Principat d'Andorra -Grandalla- 1993.

En el poemari Els poemes de l'horabaixa, que havia guanyat el Premi de Poesia Principat d'Andorra ("Grandalla") 1993 hi havia un poema premonitori. El poema portava per títol "El maig del 68" i també va ser inclòs en Antologia (1972-2002), llibre que edità la Fundació "Sa Nostra" en la col·lecció "El Turó" que dirigeix l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover. Aquest poema, "El maig del 68", escrit a mitjans dels anys vuitanta, és el bessó de Carrer de Blanquerna. La poesia és un instrument molt més sintètic que el teatre per a expressar idees o bastir determinats experiments literario-culturals. Amb cinquanta versos el poeta volia deixar constància de l'alè vital que mobilitzà aquella esforçada generació de lluitadors per la llibertat. El poema "El maig del 68" pretenia aconseguir aquest objectiu. Finalment el poema es convertí en la introducció "brechtiana" a l'obra Carrer de Blanquerna. Qui sap si és una de les meves poquíssimes incursions en el món de Brecht quant a la ruptura de les concepcions tradicionals del "misteri" en la progressió argumental d'una obra teatral. Amb la introducció descarnada d'aquell a l'inici de Carrer de Blanquerna ja no resta cap misteri per a desvetllar, cap "catarsi" a fer, cap "màgia" per a distreure l'espectador al llarg del temps que duri l'espectacle teatral. Imagín que a l'Antonin Artaud, el brillant teòric de Els tarahumara no li hauria agradat res del que allunyàs el teatre de la seva concepció ritual primitivista. Ell que cercava la "salvació" en tot el que s'allunyàs de les concepcions convencionals del fet teatral, hauria considerat que aquesta dèbil incursió en el brechtisme no servia per a enriquir dins el camp de la màgia i el misteri que ell va aprendre dels indis tarahumara, l'obra Carrer de Blanquerna. I consti que qui signa aquestes notes entén el contingut, sovint subversiu, d'algunes de les propostes d'Artaud.

El poema "El maig del 68" ens informa d'alguns dels noms que alletaren aquella generació d'homes i dones antisistema i que s'anomenen Gabriel Alomar, el Che, Rosselló-Pòrcel, Julio Cortázar, Salvador Espriu, Raimon... Amb aquests noms es tractava solament de "situar" les coordenades ideològiques, político-culturals, en les quals es movien -ens movíem!- aquells antifeixistes de finals dels seixanta. El lector del poema, l'assistent a una hipotètica representació de Carrer de Blanquerna, entén a la perfecció que els noms que hem anomenat ho són tan sols a nivell indicatiu. Impossible fer la llista de tots aquells pensadors i escriptors, filòsofs i polítics que ens condicionaren i en certa mesura condicionen encara. De Gramsci a Marx, d'Andreu Nin a Joan Fuster, de Trotski a John Reed, de Francesc de B. Moll a Noam Chomski, la llista podria allargar-se fins a l'infinit.

Fent un resum del que hem escrit fins aquest moment en referència a Carrer de Blanquerna, podem dir breument que, vint anys després de la victòria dels oportunistes en temps de la transició, un grup d'exmilitants d'aquella època es troben per rememorar el passat, els anys de la joventut. Francesca Bosch, una antiga dirigent del carrillisme illenc, ha mort després de patir una llarga malaltia. Els antics companys de lluita clandestina es troben després d'haver acomiadat una antiga dirigent esquerrana. Tots han anat a les exèquies de Francesca Bosch, aquella militant del PCE que pocs anys abans de morir havia rebutjat les idees carrillistes de pactes amb els franquistes reciclats. Una dona que al final de la seva vida va fer autocrítica dels errors comesos en temps de la transició. Fins i tot abandonà el PCE i entrà a militar en un grup que es declarava marxista-leninista i que reivindicava la República i el pensament de Lenin. Un grup de militants de l'esquerra revolucionària, l'espectador ha de suposar que són exmembres de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) o del PCE (ml), partits que va combatre a mort el PCE i la mateixa Francesca Bosch, ara la recorden i parlen del seu canvi d'idees quan el mal fet per l'oportunisme dins el moviment obrer ja està fet i és irreversible.

L'obra Carrer de Blanquerna comença, doncs, quan aquest grup d'exmilitants revolucionaris, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es troben novament després d'anys de no haver-se vist. Un streap tease d'una generació fet sense xarxes, amb el cor obert, sense amagar res. Un ritu iniciàtic? Teatre-confessió? Vés a saber si a patir d'ara sí que hauria agradat a Artaud el desenvolupament de Carrer de Blanquerna!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La generació literària dels 70 i els viatges - Records de Grècia

pobler | 31 Octubre, 2022 11:17

Viatges - Records de Grècia


Em tornen a la memòria els bellíssims matins navegant suaument prop de la costa. Cada estiu, la mar Mediterrània en calma obri els seus immensos i amorosos braços i ens portà complaent més enllà. Una mar tranquil.la, de dibuix d’àmfora grega, blava, lluent. El suau balanceig del iot ens tombava, primer a babord, després a estribord. El sol queia a plom, inclement, mentre ens refugiàvem a l’ombra protectora de l’envelat que havíem situat just al centre de la coberta. Impossible descriure l’esplet de sensacions, la immensitat de la mar, del mutisme en què restàvem les nits de lluna plena. Tot allò, el silenci, les petites badies de la costa grega, era un bàlsam, una medecina per als nostres esperits cansats. (Miquel López Crespí)


Quan sortírem del port de Palma l’estiu del setanta-nou, no sabíem quan tornaríem. Volíem fugir, era l’únic que ens importava. Teníem la sensació que ens embarcàvem per a no regressar. Deixàvem al darrere el que més havíem estimat dels nostres esforços juvenils: quinze anys de treballs i de lluita clandestina que, vista la situació del moment, no havien servit de res i molt manco havien apropat aquell món just que somniàvem. Consolidada la reforma, situats els nous demòcrates a les poltrones institucionals, desfets la majoria de grups revolucionaris en no haver pogut resistir l’onada oportunista que ens envaïa, esdevinguts tants companys excel.lents pares de família, bons ciutadans complidors de les lleis al peu de lletra; oblidat, en definitiva, l’antic esperit de revolta, voler continuar, nosaltres sols, hagués estat la rialla de tothom.

Per sort, els amics d’aventura eren bons mariners. En llurs respectives famílies hi havia hagut antics i experimentats constructors de vaixells, d’aquells que en els segles XVIII i XIX anaven fins a Cuba i Filipines. Es tractava de la incipient burgesia comercial mallorquina que féu els primers diners amb el comerç del sucre, el rom i l’exportació (pel seu compte i risc) fent d’intermediaris dels propietaris de teixits catalans. Hereus d’una vella nissaga marinera, pensàrem, sense por d’errar, que ens podíem confiar a les seves mans. Na Maria, la meva al.lota, companya de partit, estava tan traumatitzada de com havia anat la transició que, igual com jo, s’aferrà desesperadament a la idea del viatge, per veure d’oblidar -de ser possible- tanta martingala i traïció.

Oblidar! Aquest era el mot, la sensació que més ens unia en aquells precisos moments, quan el iot, farcit de queviures, aigua i tota mena de llibres (com havíem cuidat la nostra biblioteca de viatgers!) abandonava el port en direcció desconeguda. Miràvem amb una certa tristor el conegut paisatge que en els darrers anys ens havia agombolat. Record que ens agafàrem fort de les mans quan l’illa anà quedant enrere, perdent-se en la llunyania. Si ens hi posàvem a reflexionar, la nostra partida era una fugida covarda. Però la terra i els homes ens havien demostrat fins al súmmum que no en volien saber res, de les nostres cabòries juvenils de transformar el món, fer-lo més habitable, més a la mida de tothom. Aquella pseudollibertat pactada per les altures, als despatxos del franquisme; les noves institucions, a les quals, talment fossin immenses mamelles, s’aferraven una bona colla de revolucionaris del passat, només havien significat posar un prim llençol damunt les ferides del poble. Continuava més forta que mai la moral de la porcella i els diners. Augmentava l’especulació urbanística, el culte a la pesseta, la destrucció continuada de l’entorn, els plans faraònics de fer hotels fins en el racó més amagat de les illes. Voler continuar vivint arran seu era indubtablement fer-los el joc, ser còmplices d’un crim col.lectiu que venia de molt lluny, fins i tot del temps de la guerra, quan els pares d’aquests nous aprofitats començaren a enriquir-se mitjançant la sang dels nostres morts. No. Ara que ja no hi havia res a fer no podíem fer-nos comparses de tot el que anava succeint dia a dia davant dels nostres ulls. Que les il.lusions de canvi no haguessin reeixit no volia dir que estiguéssim obligats a claudicar. De cap de les maneres no ens conformàvem a viure acotant el cap davant de la seva presencia, dir “us votarem”, “que bé ho feu”, “estem a les vostres ordres”. Era massa, per a les nostres forces, anar a votar-los puntualment, veure’ls cada dia dient mentides per la televisió, pels diaris. Continuar engreixant-los amb els impostos, amb la nostra resignada existència. Per això consideràrem que era millor fugir, no ser-hi al seu carnaval, a la propera moixiganga de sobrassada i botifarrons. Que gaudissin sols de la festa de focs d’artifici on celebraven els beneficis obtinguts amb el nostre silenci.

Em tornen a la memòria els bellíssims matins navegant suaument prop de la costa. Cada estiu, la mar Mediterrània en calma obri els seus immensos i amorosos braços i ens portà complaent més enllà. Una mar tranquil.la, de dibuix d’àmfora grega, blava, lluent. El suau balanceig del iot ens tombava, primer a babord, després a estribord. El sol queia a plom, inclement, mentre ens refugiàvem a l’ombra protectora de l’envelat que havíem situat just al centre de la coberta. Impossible descriure l’esplet de sensacions, la immensitat de la mar, del mutisme en què restàvem les nits de lluna plena. Tot allò, el silenci, les petites badies de la costa grega, era un bàlsam, una medecina per als nostres esperits cansats. Al començament del viatge, de tant en tant encara posàvem la ràdio per a escoltar les notícies, els fets del món, fins que, al cap d’uns dies, comprenguérem que era un error continuar amb aquests absurds lligams que, malgrat la distància, ens continuaven fermant a uns homes i a unes històries de les quals, al cap i a la fi, fugíem, deixant al darrere tanta distància i tant de mar com podíem.

Atnaklis és un paradís de prop de trenta quilòmetres quadrats, situat estratègicament al costat de Creta, enmig d’un gran arxipèlag d’illes semblants. Al portet hi havia un petit poblat de minúscules casetes blanques, ombrejades de parres i arbres fruiters, on vivien uns mil habitants. La gent, allunyada encara de l’onada turística que commou tota la costa mediterrània, subsistia de conrear un mínim de blat -del qual feien el seu increïble pa blanc-, unes poques vinyes, figueres i, sobretot, de la pesca. Aquestes eren les riqueses essencials d’Atnaklis, invariables i eternes d’ençà el temps en què es construí el Partenó d’Atenes. Només el portet, amb algun iot d’estranyes contrades, o el bar, l’únic bar del poble, amb la televisió, algun cotxe vell, palesava la marxa i la influència del progrés dins aquella somorta i alhora feliç societat conservada, increïblement, com una preciosa joia del passat en un museu. L’església ortodoxa, vella i esplendorosa herència dels bizantins, vigilava, de feia segles i segles, dalt del pujolet a la dreta del port, l’existència tranquil.la i sense sotracs d’homes i dones que ens miraven com si just haguéssim desembarcat d’una nau extraterrestre.

Els dos mesos que ja durava el viatge, la fugida, ens anaven curant les ferides de la pell i de l’esperit. Ens transformaven, sense quasi adonar-nos-en. Els moviments corporals, lents i fatigats, de quan abandonàrem el port de Palma, havien esdevingut, amb el pas de les setmanes, l’aire de la mar, el sol i l’exercici continuat, gestos de moixos a l’aguait de caça. Vèiem ben clarament com la idea de fugir havia resultat un encert. Oblidàvem amb rapidesa els milers de reunions, les hores i hores de fum, les corregudes davant la policia, els interrogatoris quan érem detinguts, els mesos de presó del temps de la dictadura. A la tarda, post el sol, acaronats per la fresca brisa marina de l’Egeu, enraonàvem de com podíem haver oblidat les poques coses vertaderes que donen sentit a la vida -l’aire, el sol, la mar- i viscut tants d’anys enmig de l’intricat laberint partidari, el món de les escissions sense fi. Na Maria, l’al.lota, marcava emperò el límit de les reflexions, fet-nos tornar a la realitat exacta d’aquells dies. Reivindicàvem, en el combat diari, la memòria dels damnats, els malaguanyats perdedors que ens havien precedit. Demostrar a tothom que les idees per les quals havien lluitat i havien estat empresonats, afusellats, eren justes. N’érem els descendents conscients. I era per això que lluitàrem oblidant altres aspectes més vitals de l’existència com hagués pogut ser una carrera, un futur econòmic segur, família, fills. Ens adonàvem, quan ja no hi havia res a fer, que havíem treballat perquè se n’aprofitessin quatre nou-vinguts que pujaren al carro quan ja estava tot fet. Aquestes eren algunes de les nostres freqüents reflexions quan davallàvem del iot i caminàvem junts pels carrers acabats de regar d’Atnaklis, al capvespre. L’estimada Atnaklis, la vellíssima ciutat grega que també havia sofert el poder i el domini turc, venecià i alemany (En la segona guerra mundial Atnaklis fou la base d’operacions des de la qual els nazis atacaren Creta). Però ara era l’Edèn tranquil i misteriós que ens acollia després de tan llarg viatge. La petita i amada Ítaca del poema de Kavafis.

Per altra banda, el viatge feia que ens retrobéssim. Havíem viscut anys difícils, amb poques gratificacions personals. Fèiem l’amor a altes hores de la nit, després de llargues reunions que duraven fins a la matinada, en els llocs més inversemblants, poc propicis per a estimar-se o estar junts. En quinze anys no havíem tingut un temps “nostre”, un temps per a anar a passejar, fer plans particulars, per llegir res que no fos aplicable, d’immediat, a la lluita. La natura salvatge de la Mediterrània, la mar sempre blava, les illes perdudes, les cales tan sols habitades per un parell de famílies de pescadors, ens feien copsar, de nou, emocions, sentiments que ja havíem quasi oblidat però que encara romanien als llims de la nostra memòria. La vida, la vida que bategava arreu, idèntica en la seva claror i bellesa sublim, en la seva crueltat i que no té confins, que prescindeix de totes les fronteres. Es viu, es lluita, es mor, s’és feliç o dissortat tant a Mallorca com a Grècia. El dolor és igual a tots els països i la necessitat inajornable de sentir l’alè vital bategant als polsos il.lumina els ulls de qualsevol persona que aconsegueix viure malgrat els obscurs designis dels poderosos.

Caminàvem fins a restar exhausts. Avançàvem fins a la línia malva de l’horitzó, fins a esgotar-nos. Potser era la nostra manera d’oblidar els anys d’immobilitat forçosa a l’illa de les esperances fallides, la nostra terra inexistent. I tanmateix, per molt que cerquéssim pels racons més amagats de la Mediterrània, tot, absolutament tot, ens recordava les illes. El color del cel, les oliveres enfilant-se pels pujols, les figueres i els emparrats donant ombra a les blanques casetes de camp amb les finestres pintades de blau. Ens adonàvem de la blancor fervent d’un cel de nacre pur. Si la mar resta asserenada, igual com a Mallorca, des de Sicília a Grècia, des de les costes africanes d’Alger a Alexandria, l’aigua claríssima per la qual navegaren les naus romanes i bizantines, les naus catalanes i dels víkings o la flota de l’Islam, és transparent fins a vint metres de profunditat; i si hi mires atentament, pel costat del iot veus les pedres del fons, les petxines, els exèrcits de peixos de tots els colors, talment un planeta gran, immens, inabastable com la mateixa terra. Reialme perfecte del silenci en què moltes de nits de lluna plena ens submergíem quan havíem acabat de llegir alguna pàgina de Durrell, Catul, els antics poetes grecs o, simplement, després d’haver estat hores i hores en silenci, contemplant la posta de sol, sempre nova, sempre diferent, rutilant quan nosaltres, per art de màgia i encantaments, malefici bruixeril, esdevinguts per uns moments antics guerrers de periclitades batalles, ens perdíem dins les ones per a tornar a sortir, al cap d’una estona, nus, xops d’estrelles, ressorgint a la vida.


Sense cap mena de dubte, fruir d’aquest viatge, tenir la possibilitat de realitzar-lo, pareixia convertir-nos en una mena de privilegiats. Era, en efecte, un avantatge de rics la nostra fugida en iot? Al cap i a la fi, el vaixell era propietat dels pares d’un dels companys. Avui costa molt més un cotxe nou d’importació, d’aquests que estan aparcats, sense emprar, als carrers de les nostres ciutats. No teníem tampoc cap obligació amb una feina determinada. Cap de nosaltres, esdevinguts revolucionaris professionals en l’adolescència, no havíem tingut temps ni ganes d’acabar cap carrera. La lluita clandestina ens féu oblidar qualsevol aspecte del nostre futur personal. Que podien significar, per a nosaltres, en aquells anys, uns estudis, un títol per a penjar al despatx, davant la tempesta col.lectiva que havia de venir? Si havíem de canviar, en un sentit progressista, el contingut dels llibres d’estudi… )quina importància podia tenir aplicar-se en anar a unes classes, parar esment a unes lliçons avorrides o realitzar uns exàmens, en què no crèiem, cada final de curs? Vivíem de feines ocasionals, d’estar uns mesos despatxant a una botiga, de fer de missatgers, enquestadors, de pintar pisos, repartir propaganda a les bústies. Qualsevol cosa ens anava bé si ajudava a arribar a final de mes i a portar unes pessetes a l’organització. Tanmateix no teníem l’obligació de muntar el pis com uns petit-burgesos que aspiren a semblar milionaris. Pagàvem lloguers molt petits per pisos singulars que moblàvem només amb un matalàs, un parell de cadires velles dels encants i molts de cartells revolucionaris per les parets. Era tota la nostra riquesa: els cartells dels indrets, països i situacions més inversemblants. En teníem del Vietnam, Xina, la guerra del trenta-sis, el maig del 68, la revolució portuguesa. A la cuina, presidint, un pòster que ens dugué un amic que havia estat a Pequín en temps de la famosa Revolució Cultural mostrava una jove guàrdia roja aixafant, d’un fort cop de puny, la burocràcia que volia viure a expenses del poble. Per això no era cap privilegi embarcar. Per això el viatge. Perquè no deixàvem res al darrere ni esperàvem tampoc gaire cosa del futur que ens havien programat. Per totes aquestes coses ens fou possible embarcar, fugir, enlairar les veles i sortir a la mar lliure a la recerca… a la recerca, ara ho veig ben clarament, de nosaltres mateixos, perduts en qualsevol entreforc dels camins del passat.

Després d’anys i més anys d’emprar paraules i més paraules, finalment, ens enteníem amb la mirada o amb un gest imperceptible. Pareixia que estàvem exhausts per culpa de tanta xerrameca inútil. Procedíem d’una generació que havia confiat tant en els mots! Ens havíem cregut tan de veres que podríem canviar el món, les persones, amb la simple explicació de la veritat! Però ara, coneguts els resultats, en desconfiàvem totalment i, fent un gir de cent vuitanta graus, havíem esdevinguts silenciosos, com la pedra, els arbres, les petxines del fons de la mar. Llegir poesia sota la lluna blanca d’agost i la mar encalmada… tret d’això ens bastava mirar-nos al fons dels ulls per a saber què pensava, què volia cada un de nosaltres. Apreníem a parlar d’una altra manera, amb l’esperit, amb l’ànima; potser també amb el cos, amb la punta dels dits, quan en silenci acaronava el mugró erecte de l’al.lota que es deixava fer mentre el nostre interior, enfosquit fins aleshores, esclatava en llums multicolors que només nosaltres podíem percebre.

La mar, el iot, Grècia, tot el que ens voltava, estava posseït d’un llenguatge secret i misteriós, talment un jeroglífic que pugnava per ser desxifrat. Record que les primeres setmanes aprenguérem a conèixer els innombrables sorolls de les ones quan acaronaven la nau. Més endavant, quan la mar anava picada i feia gronxar el iot, anàrem endevinant el significat ocult de totes les seves veus. Les velles fustes dels flancs responien ara amablement, ara aïrades, a les envestides de les ones, i llavors escoltàvem en silenci el desacostumat concert entre el vaixell i la mar. Altres vegades, les converses entre les ones i el iot s’ampliaven, altres essers, altres forces s’hi ajuntaven i es muntava una simfonia semblant a una orquestra de deu mil violins. El renou sord i sec de les ones, colpejant, sens misericòrdia, a babord i estribord, les veus agudes dels pals, afegint-s’hi i dient la seva, les ràfegues de vent participant-hi també entremig, la pluja a barrals damunt coberta, les veles esteses donant raó, ara als uns, ara als altres, i nosaltres, atents, sense perdre detall, aprenent aquest nou llenguatge que ningú mai no ens havia ensenyat i que ara, enmig de la tempesta que començava, se’ns presentava resplendent, davant els nostres ulls, convidant-nos a la participació, obrint, en unes hores, els mil forats tapats de les portes d’una percepció feta malbé pels anys de vida ciutadana.

Després de la sortida de Palma, el primer portet que tocàrem fou Amilcari, a l’illa gran de Sicília. Hi veig encara les muntanyes aproximant-se com fantasmes posseïts de vida a través de la boira matinenca, les serralades coronades de neu que s’aixecaven, en les altures, sobre ones suaus i cases. Els camps cultivats començaven a distingir-se ara i adés, allà lluny, en la nova illa que s’acostava a mesura que el iot arribava a les tranquil.les aigües de la badia. D’ençà d’aquell dia, quantes cales, quants ports, illes, paratges nous no conegueren els nostres ulls tan cansats!

El més impressionant i inoblidable del viatge, allò que de veritat ens feia enfrontar-nos amb la natura i el seu esclat de bellesa, amb tota la seva indomable força brutal, era el fet de trobar-nos sols en la tempesta. De primer era una ona, gran, imposant, posseïda, que sorgia del fons, impulsada pel vent, per misterioses forces marines i, com una muntanya, s’alçava ferotge omplint l’horitzó ja gris d’escuma. El iot vacil.lava un moment, quan l’ona s’estavellava contra el seu flanc o quan l’aixecava i el feia cavalcar damunt la seva espinada eriçada de blancors sinistres. Aquest era l’inici temible del que vindria irremeiablement després, quan tot xisclava i ens miràvem l’un a l’altre demanant-nos si en sortiríem, si, tal volta, la mar ens consideraria enemics i ens enfonsaria per sempre. Però tot això eren interrogants sense respostes. Just havíem començat a capficar-nos en la metafísica de les preguntes quan, de sobte, el celistre, furiós, xiulant com un bromalló de fletxes, venia, veloç, al nostre encontre. Just teníem el temps de fer les quatre coses precises, arriar veles, afermar el timó amb la corda de seguretat. El iot ja romania totalment a mercè de la gropada, i si haguéssim estat creients només ens hauria calgut resar als déus innombrables perquè els poders de les tenebres marines ens fossin propicis. El vaixell era llavors com un cavall salvatge que algú de l’altre món volgués domar. S’aixecava, enlairat per les ones, fins a alçades increïbles i ens encongia la por. Xisclaven, desesperades, plenes de paor, totes les seves fustes, s’escorava perillosament a babord i estribord o, com un animal ferit de mort, tornava a pujar, a situar-se fins a aconseguir la vertical abans de caure altra vegada cap a l’interior llòbrec de noves fondalades immenses, en caigudes eternes sense principi i sense final. Aquests dies de fatiga física ens obligaven, passat el temporal, a cercar amb urgència refugi al primer port que trobàvem per a provar de curar les ferides de la vella nau, experta també en mil viatges de contraban carregada de tabac i queviures, en burlar la vigilància de la guàrdia civil en la llarga postguerra que ens engendrà; però, pel que vèiem i constatàvem, dòcil davant la possibilitat d’anar cap a la mort si alguna vegada la mar li volia fer la darrera jugada en un joc d’escacs sense trampes ni amagatois.

Malgrat els mesos meravellosos passats al iot, anant de port en port, recuperant-nos de les ferides encara obertes al nostre esperit, érem sabedors, no ens podíem enganar al respecte, que un dia o altre hauríem de regressar. No hi volíem pensar. Amb cada nou dia que naixia el nostre desig era allunyar-nos més i més de les costes de la terra inexistent. Sabíem un fet, n’érem ben conscients: tanmateix el vent del destí ens tornaria a portar fins a les conegudes arrels encara xopes de sang i d’esperances desfetes. A l’illa gran, a l’illa embruixada de la qual provàvem inútilment de fugir, hi havia les tombes inconegudes dels nostres. Tanmateix, el carrer de la desgràcia antiga ho era també de la nostra infantesa, quan jugàvem a canviar el món, provant de bastir una terra desvetllada i feliç. Era inútil intentar oblidar el carrer de la primera besada, la platja on estimàrem d’antuvi prop de les pedres vellíssimes del talaiot. Ressorgia en el record la tomba abandonada dels guerrers fenicis a Son Bauló, les murades d’Alcúdia fent front a l’endemesa pagesa, la plaça on cridàrem per primera vegada Llibertat!, la caserna de les tortures policíaques, la presó, l’escola on ens ensenyaren les mentides que un dia haurem de derruir… Els enganys! Qui no se’n recorda de tots els enganys que ens han barrat el pas durant segles? El governador, l’escriptor Antonio Espina, ens va enganar, ens digué que no hi hauria sublevació, que els militars eren fidels defensors de la legalitat republicana! Estèrils les súpliques de n’Aurora Picornell, dels camarades que anaren a cercar armes. Cap fusell per als treballadors, tan sols consignes de paciència i resignació. El mateix sermó que havien fet sempre els capellans, des de la fondària dels segles, des de totes les trones i esglésies del pla i la muntanya. Tanmateix venim d’aquella llarga derrota i a ella haurem de tornar de seguida que els vents canviessin de direcció. Llavors ens acomiadaríem dels amics que havíem fet, dels paisatges desconeguts que havien contemplat els nostres ulls, i enfilaríem altra volta cap a les conegudes muntanyes de l’estimada terra, cap al port que espera sempre el regrés dels seus.

No puc recordar exactament ni el dia, ni el mes ni l’any del retorn. Però regressàrem tal com està escrit al llibre de les profecies del nostre poble. Tornàrem, com ho fan els vells guerrers després de conquerir mons de somni. Vet-nos aquí de nou trepitjant els carrerons familiars i desesperançats. A vegades, quan ens retrobam amb els companys, parlam d’aquella fugida a l’aventura. I ens demanam, sense poder contestar a la pregunta, el perquè de la folla eixida. Potser fos per causa de l’enyorança. Nostàlgia envers les runes de les quimeres del passat? Podia ser molt bé. Finalment compreníem com ens estimàvem aquelles antigues illes de tribus lliures, de foners que s’enfrontaven a les naus romanes. Una Mallorca en lluita diària contra les incursions dels sarraïns, els senyors feudals, l’església, la Inquisició. La Mallorca pagesa de les germanies, dels gremis, la Mallorca de menestrals i obrers que, amb molt d’esforç, s’agrupen, s’unifiquen per a fer front a les injustícies dels cacics. Quina diferència amb aquesta illa d’ara, llibertina i sense consciència, vestida de carnaval i que es ven al millor postor. Els somnis malmesos de l’immemorial passat de resistència ens eren més estimats que aquesta eixorca opulència aconseguida damunt la mort i la destrucció dels nostres millors fills. Retrocedíem doncs a l’encontre amb el poble, a unir-nos altre pic a les seves esperances amagades. I també a viure i morir dins un espai etern de dies iguals, de mesos sempre idèntics entre collita i collita, entre guerra i guerra. Els nous conqueridors no porten llança i cavall com a l’Edat Mitjana o fusells com en el trenta-sis. Però són igualment identificables darrere llurs computadores alemanyes o japoneses, amb els seus plànols, quadriculant l’illa. Vet-los aquí, de nou, disfressats. Xerrameca buida des de la tribuna del Parlament, mentre les excavadores entren als horts del pla, destruint marges, casetes de camp, ametllers, sembrats, fent malbé les terres que abans alimentaren els combats dels avantpassats. Ara ho veig clarament. Per això el regrés. Per fer cos amb els que encara resisteixen l’endemesa enemiga. No puc recordar ni el dia, ni el mes, ni l’any de la nostra tornada. Però tornàrem. Altre cop, davant l’esguard, l’illa màgica, resplendent com el primer minut de la creació enmig de la boirina del matí. A mesura que ens hi apropàvem distingíem amb més precisió els detalls i matisos de la costa que abandonàrem un dia llunyà. Travessat el canal de Menorca ja ens trobàrem amb els primers llaüts de pescadors provinents d’Alcúdia, Pollença, la Colònia de Sant Pere. La mar semblava d’estany brillant. Reverberació dels turons dins del blau profund de la mar. Llarga, uniforme, arenosa platja d’Alcúdia vista de lluny a mesura que ens acostàvem al port. L’església. Les verdes pinedes on jugàvem en una jovenesa que ens semblava eterna. Les primeres vacances abans de les lluites, abans de qualsevol partida, de totes les tornades. Processó de carros els diumenges d’estiu sota els pins de l’Albufera a ses Casetes de sa Pobla. Les dones preparaven el menjar mentre nosaltres ens perdíem per les dunes, a la recerca d’impossibles ciutats fantasmes amagades sota l’arena. Retrocedir. Mentre el iot s’atracava a l’escullera, pensàvem, per uns instants, que tot podia tornar, els amics malaguanyats, la refulgència d’ambre, daurada, dolça i serena que feria els nostres ulls antics sorpresos davant les meravelles increïbles del món. Es gravaven a foc dins del cervell els primers records, les inicials tonalitats i olors. Aquella claror era la mateixa llum que ens il.luminava de ple quan lentament entràvem al port. Al rostre dels vells que ens miraven mentre desmuntàvem les veles, la lluor acostumada. La seva qualitat especialíssima donant color exacte i precís a les coses que ens envolten. I la mirada es calma després de la tempesta. Altre pic els pobles del pla. Pobles fets amb suor de generacions, pedra a pedra, ferms, aixecant-se damunt la terra, elegants, sobris, senzills. Regressàrem sabent que res no havia canviat en els darrers temps. Que ens esperava el mateix. Aixecar de bell nou els edificis ensorrats de les il.lusions, amb el cor ben alt, l’esperança ferma, les mans buides de res que no fos aquest amor que esclata pels porus de la pell. Remembrar, com si fos ara mateix, com si no haguessin passat els anys, que en arribar a Ciutat, el primer que férem fou portar un ram d’esponerosos clavells rojos a la paret del cementiri on moriren els condemnats, i on, cada primavera, entre les escletxes de les pedres i el forat de les bales, nien tot de margarides grogues com el sol que cada matí s’eleva, lluminós, ocupant el seu lloc en el blau permanent del cel.

Tornàvem amb els nostres. Irremeiablement per sempre, fins que l’hora última dels rellotges ens cridés a compartir els segles amb ells.


La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) -

pobler | 30 Octubre, 2022 14:16

La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) - Pere Rossselló Bover – L´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover analitza el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla - Miquel López Crespí: Visions literàries de Sa Pobla (Sa Pobla: Ajuntament de Sa Pobla, 2018) «Col·lecció Uialfàs», 5. -


Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers. (Pere Rosselló Bover)


Visions literàries de Sa Pobla, a diferència del que algú podria pensar a partir del títol, no és cap llibre de caràcter local, nostàlgic, sobre un passat enyorat. De fet, tampoc no és ben bé un retrat només de Sa Pobla, sinó que pràcticament tot el que en diu podria ser l’anàlisi de la vida quotidiana de qualsevol poble de Mallorca durant els anys més durs de la postguerra.

Miquel López Crespí ha bastit aquest llibre de records, seus i dels seus familiars més propers, a partir de retalls d’altres obres pròpies. Una part dels capítols provenen d’Els crepuscles més pàl·lids (2009), una novel·la construïda a partir de la biografia del seu pare, que havia estat presoner republicà i que va patir la repressió franquista. D’altres capítols, en canvi, tenen l’origen en un altre llibre, essencialment autobiogràfic, a hores d’ara encara inèdit.

És per aquest motiu que el lector es trobarà en aquest llibre amb una diversitat de veus narratives que parlen i que, entre totes, ens fan un fris del que fou la vida diària de la gent de Sa Pobla durant aquells anys llargs i foscos. Si bé la majoria de les vegades ens apareix una veu narrativa en primera persona, que coincideix amb la de l’autor, en altres ocasions són altres personatges de l’entorn familiar (la mare, la padrina, el pare, etc.) els que ens ofereixen el seu testimoni. Naturalment, d’aquesta manera Miquel López Crespí ens pots oferir una visió molt més completa i complexa que la que en podria tenir un infant de la postguerra, com era ell en aquells anys.

Visions literàries de Sa Pobla és, com hem dit, un retrat de la vida de la gent del poble en uns anys difícils. Però també es podria llegir, potser per l’origen dels capítols que l’autor ha triat, com una novel·la sense un argument concret i, sobretot, sense intriga. De fet, és una “novel·la” que es tanca amb l’episodi que dóna lloc a tota la història: el moment en què son pare i sa mare es coneixen en la platja d’Alcúdia, que és, de fet, quan s’inicia la història d’amor de la qual naixerà el nostre escriptor. Tanmateix, aquest viatge no es du a terme d’una manera cronològica, sinó que, constantment, anam avançant i retrocedint en el temps, perquè el llibre està ordenat més bé per motius temàtics. Fins i tot, assistim a fets que tenen lloc abans de la guerra civil, però que ja anuncien el que ocorrerà més tard.

Visions literàries de Sa Pobla entra de ple en la denominada literatura autobiogràfica. Potser no es pot considerar una autèntica autobiografia perquè, com hem dit, l’autor i el narrador no sempre coincideixen. Tanmateix, hi ha un cert pacte autobiogràfic: els lectors sabem que l’autor ens conta uns fets que han ocorregut realment i que, encara que no tots els hagi viscut ell mateix, altres els han protagonitzat persones del seu entorn. La veracitat, per tant, hi és implícita i els possibles detalls que siguin fruit de la imaginació del novel·lista no desmenteixen la veritat essencial del que s’afirma en el text.

Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.

Miquel López Crespí ens ofereix el retrat de la postguerra més sòrdida i més miserable vista pels ulls d’un infant d’una família que havia viscut els fets des dels dos costats. Mentre que la mare procedia d’una família benestant, alguns membres de la qual –com el batle Miquel Crespí Pons Verdera− havien contribuït a millorar la vida del poble durant la dictadura de Primo de Rivera; el pare, en canvi, era, com hem dit, un presoner republicà, que havia estat traslladat a Mallorca per fer feines com a càstig a les ordres de les autoritats feixistes. Contra l’apropiació, el control i la tergiversació de la memòria col·lectiva que la dictadura franquista va practicar, els nostres escriptors compromesos han fet surar la veritat històrica. Per aquest motiu López Crespí manté una actitud de recerca de la veritat per sobre de qualsevol partidisme, la qual cosa el du tant a denunciar la violència extrema dels crims del franquisme, com a lloar la bona feina per al bé del país que, abans de la guerra, havien fet alguns dels representants de la dreta regionalista. La crueltat dels feixistes envers les víctimes i els seus familiars i descendents sols s’explica per un odi profund i irracional.

A Visions literàries de Sa Pobla assistim, com hem dit, al retrat de la vida quotidiana de la gent d’un poble de l’època preturística: els durs treballs del camp, els jornals magres, les festes del poble, el cinema, el control de l’església, el poder de les classes altes, els jocs dels infants, la persecució dels xuetes, les supersticions, les feines casolanes, etc. Es tracta d’un món esvaït, que l’autor ens presenta des d’una actitud ambivalent: perquè, per un costat, és el temps irrecuperable de la infantesa; però, per altre, és un temps de repressió i de pobresa, de por i d’anul·lació de la llibertat.

Hi ha molts de motius per llegir Visions literàries de Sa Pobla. Però més enllà del que hom hi vulgui cercar, també hi pot trobar l’eficàcia d’una prosa senzilla amb què l’autor assoleix una comunicació directa amb el lector, basada en la sinceritat i en la complicitat. Hi trobam una veu amiga que ens parla a cau d’orella per fer-nos saber tots els patiments i els goigs que el vent ja fa temps que s’emportà.

Pere Rosselló Bover (Juny 2018)


Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VIII) - Les Germanies - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

pobler | 29 Octubre, 2022 14:01

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VIII) - Les Germanies - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.


Avui hem anat en processó a inaugurar el marbre que commemorarà la desfeta dels agermanats a Son Fornari. He fet transportar el recordatori, obra del mestre Josep Binimelis, l’autor de moltes de les magnífiques escultures amb creus i àngels del nostre cementiri, en un carro curull de rams de flors i murta. La participació ha estat grandiosa, amb presència de les autoritats i banda de música municipal que ha interpretat l’himne d’Espanya i algunes composicions típicament mallorquines. Més de dues-centes persones ens han acompanyat fins a la finca on havíem de dir dues paraules i col·locar la placa a la caseta de camp del propietari de Son Fornari. Cal dir que el temps, com si el Senyor ens volgués ajudar, ens ha acompanyat, i malgrat que encara no ha arribat la tardor, uns núvols lleugers i una suau brisa marina provinent de la badia d’Alcúdia ens han fet la caminada agradable.

Els pagesos que feinejaven als horts s’aturaven un moment en veure la processó, es llevaven el capell i se senyaven en senyal de respecte. Possiblement la majoria dels albopassins que ens veien passar amb el carro endomassat i la peça de marbre no sabien que a les terres que conreaven amb tant d’amor i sacrificis hi havia hagut una de les batalles més importants de Mallorca en defensa de la llei i l’ordre. Una època de pertorbacions socials encapçalades per les incitacions criminals d’homes sense principis ni escrúpols: els endimoniats agermanats Joan Crespí, Joanot Colom, Guillem Colom i Pau Casesnoves, entre molts d’altres malfactors. Els camperols són homes i dones de provada fe cristiana, però analfabets; mai han obert un llibre d’història, cap mestre els ha explicat l’autèntica història de la terra que trepitgen.

Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.

És fàcil imaginar la fúria i els avalots d’una tropa sense fre. El terror de les persones benestants, la commoció que representà tot plegat. Qui pogué abandonà Mallorca en barcasses de pescadors i navilis de comerciants. D’altres s’amagaren a les muntanyes. El més privilegiats pogueren arribar fins a Alcúdia, sempre fidel a l’emperador i al virrei Miquel de Gurrea. Sota les protectores murades de la ciutat es pogué resistir l’endemesa agermanada que l’any 1521 envoltà la vila amb més de sis mil homes, canons i ginys de guerra i destrucció.

Endebades totes les provatures dels desalmats per obrir una escletxa a les defenses de la població assetjada. Amb foc d’arcabussos i ballestes els defensors de la ciutat no deixaren entrar els agermanats. Qualsevol revoltat que es trobàs a la distància on arribaven les fletxes i els trets, queia irremeiablement mort. Les fosses protectores s’omplien de cadàvers dia i nit. Les aus rapinyaires feien l’àpat amb les despulles d’aquells que volgueren violentar la divina voluntat. Per evitar la pesta i altres malalties que poguessin propagar els cadàvers en descomposició, de nit sortien del recer segur d’Alcúdia valents que acaramullaven els morts agermanats i els calaven foc amb molta rama de pi ben sec i quitrà. Conten les cròniques que, en la fosca, les flames il·luminaven la nit i la pudor de carn cremada envaïa tot l’espai a l’abast d’encerclats i atacants. Alhora que el cel s’enrogia creant imatges fantàstiques en els núvols, dibuixant espectres a les murades, els nostres feien sonar tambors per fer ben patent la voluntat de resistència fins a la mort dels refugiats i defensors de l'heroica ciutat.


Inútils els encesos sermons d’alguns frares renegats animant la tropa en els successius assalts a les fortificacions. Homes i dones, rics i pobres, els refugiats a Alcúdia feien inútils tots els esforços dels sediciosos malgrat el valor demostrat per la xurma. Amb oli bullint eren rebutjats els que s’atrevien a pujar amb escales. Els infants dels nobles, en+estreta germanor amb els més pobres de la vila, s’encarregaven de portar-hi noves olles d’oli purificador. Les dones no donaven abastament a tenir cura dels ferits, proveir els defensors dels murs dels queviures necessaris. Aquelles valentes defensores, seguint l’exemple de les pageses que s’havien enfrontat, armes a la mà, contra els pirates turcs, eren al costat dels homes emprant llances i espases talment els soldats de l’emperador.

Tothom era conscient del perill que corrien si queien en mans de la turba. La lluita era a vida o mort.

Les masses, enceses pels discursos dels igualitaris, per la consigna “Pac qui deu”, només desitjaven sang.

Llegint les memòries de Magí Casesnoves, notari general del virrei Miquel de Gurrea, que estava refugiat a Alcúdia, podem copsar l’estat d’ànim d’aquella valenta gernació que resistia amb totes les seves forces la diabòlica endemesa. Estudiant aquestes pàgines escrites en temps del setge, enmig del desgavell terrorífic de les canonades, dels crits dels ferits, amb cases cremant i repic de campanes cridant al combat, ens podem adonar a la perfecció de com va ser d’heroica la nostra ciutat. Els assaltants, en veure com eren rebutjats els seus atacs, optaren per provar de batre el valor dels vilatans mitjançant la fam i la crueltat. Cap carro ni vaixell podia arribar a la vila. Els agermanats esperaven ansiosos que la necessitat forçàs la rendició. Estaven disposats a prometre qualsevol cosa perquè s’obrissin les portes. Traïdors com eren, era ben segur que no complirien cap dels punts acordats i, com es va esdevenir en altres indrets, una vegada penetrats a la vila. Pass arien a degolla la població. Per això mateix els refugiats mai no caigueren en la trampa i continuaren resistint sense la més mínima defallença.

Va ser llavors quan els caps de la Germania augmentaren el terror. Enviaren destacaments a les possessions i propietats dels nobles que hi romanien. Portaren davant les murades familiars, fills, dones, mares... No hi hagué pietat. Talment fossin els sarrains que sovint desembarcaven a les nostres costes, sense misericòrdia, davant les murades degollaven els pobres ostatges. Els assetjats s’havien juramentat a no rendir mai la fortalesa per res del món. Ploraven en silenci, serrant les dents, estrenyent encara més fort les armes, en veure la matança d’innocents.

Ningú mai no es va rendir malgrat veure la mare o els fills, el germà, morts cruelment a dues passes d’on eren.

Foren dies de sang regant els entreforcs dels camins.

Arreu patíbuls alçats.

Fins i tot eren penjats els criats dels nobles que havien quedat fora de la protecció de les murades. Botxins borratxos, a cara descoberta, alçant crists i banderes, feien jutipiris als valents resistents d’Alcúdia. Indiferents a les nombroses baixes que patien per la resistència dels defensors, continuaven pugnant per entrar a la població.

El notari Gabriel Gual de Son Forteza, que s’havia refugiat amb els familiars a la vila màrtir, explica al seu dietari els fets espaventosos de què va ser testimoni. A la pàgina trenta-dos del manuscrit que he pogut consultar als arxius d’Alcúdia narra la follia agermanada, la insistència a escalar les altes murades, els esforços enderrocar les diverses portes d’entrada a la vila. Pàgines que ens recorden l’Apocalipsi de sant Joan, les imatges de l’infern pintades pels artistes que decoren capelles i esglésies.

Com no recordar la incertesa d’aquells anys? Quin futur pot tenir un poble que no recorda el seu passat?

Han passat segles d’ençà la demoníaca endemesa, però encara avui moltes de les famílies perseguides per la salvatge revolta recorden prou bé la repressió patida sota el comandament dels malvats instigadors de la Germania. Destacaments a cavall, armats de llances i arcabussos, violentaven les propietats robant el que volien i destruint el que no podien emprar. S’alliberaven esclaus que tenien legítim propietari, es feien malbé les anyades. Tot el que no podia servir al manteniment de les tropes revoltades era cremat enmig de les eres. Grans foguerons amb llibres, mobles de qualitat, retrats de nobilíssims senyors i senyores, ducs, contes i marquesos perien fruit de les flames. Assalts brutals als casalots amb expropiació forçosa del blat, el vi, la roba de qualitat. Joiers en complicitat amb els agermanats anaven directament als canteranos a cercar les joies, que s’enviaven de seguida als capitosts. Diuen que Joanot Colom i Joan Crespí eren els que triaven els millors ornaments de plata i or que, sense cap mena de vergonya, repartien entre les seves famílies. S’enviaren saquets del preciat tresor als revoltats de València per a les revoltes d’aquell regne. Comparegueren per la llotja jueus d’Amsterdam, Gènova, Venècia i París per a comprar a baix preu alguns d’aquells collars, polseres, anells, botonades d’or. S’establí a la Llotja un mercat de mobles i teles precioses robades de casals i possessions. Palma esdevenia un centre important de pirateria. Enviats de les corts europees que de boqueta deien estar contra els agermanats enviaven emperò emissaris secrets, i nombrosos vaixells carregats de riqueses partien cap els palaus de les corts d’aquests cristians que s’aprofitaven del temps convuls en què vivia Mallorca.

Es desfermà la ira dels pobres contra els rics; l’enveja a qui tenia objectes de valor, bones terres, ramats d’ovelles, vaques i porcs s’accentuà fins a convertir-se en normal l’assalt només per a destruir. Els centenars d’ovelles que els Zaforteza tenien a Escorca foren mortes amb llances només per plaer d’arruïnar uns senyors de tanta anomenada. En d’altres possessions feien passar estols de cavalls damunt les plantacions de vinyes. Els cellers amb les collites de vi eren envaïts per la turba i després d’emborratxar-se obrien a destralades les bótes i feien córrer el vi pel terra. Els arbres fruiters eren arrencats de rel, anyades de blat i civada eren segades només per gust, sense pensar treure’n cap profit, només pel plaer de veure el patiment dels senyors.

Algunes de les criades de les possessions eren les més fermes defensores de la barbàrie. Mostraven als revoltats els amagatalls on es guardaven les joies. Obrien caixes i canteranos per mostrar la riquesa dels propietaris que, boges, deien que s’havia acumulat amb la seva suor i llàgrimes. Hi hagué nombrosos casos de judicis amb tribunals de borratxos i malànimes. Treien els pobres senyors a colzades, amb tot de crits i insults. Sense respecte per l’edat, sense consideració per si estaven malalts, els portaven a l’era i de manera forassenyada començaven a explicar imaginaris patiments. Es recordava les hores de treball de sol a sol, el magre menjar, les fuetades dels capatassos, la manca de dies de descans... Quan arribava la nit, encenien torxes per a continuar amb aquell espectacle lluciferí. Sense descans, hora rere hora, desfilaven els porquerets i la cuinera, el pastor de les ovelles, l’amo d’escapçar els arbres, l’encarregat de collir la mel de les abelles, els llauradors. Capteniment inexplicable d’aquells que ahir besaven la mà dels senyors, agraint tenir un sostre sota el cap, menjar cada dia, uns cèntims a final d’any, i ara expressaven queixes i patiments de què mai s’havien atrevit a parlar. L’estol de facinerosos presidia els actes, satisfet, bevent sense aturar les ampolles de vi bo servades als cellers.

Hom pot imaginar el patiment de les nobles persones sotmeses a semblant tortura. Hi hagué marquesos d’edat avançada, els Montaner en són un exemple, que, per tenir els fills joves refugiats a Alcúdia, patiren molt més que d’altres senyors. Es diu que quan, cansats per les hores de romandre drets enmig de l’era, queien al terra sense coneixement, les criades els llançaven poals d’aigua freda. Algunes es compixaren damunt seu rient i ballant talment fúries desfermades.

Sempre m’he demanat com és possible que la dolentia dels homes no tengui remei. De què serviren els patiments de nostre Senyor Jesucrist sí quinze segles després de la seva mort constates que el sacrifici ha estat inútil i el mal campa arreu més potent que mai? I les predicacions constants de l’Església Catòlica abans de la revolta... serviren per res? El poder omnímode de Satanàs és més fort i poderós que mai.

Cal no defallir mai en $l’aferrissat combat$ +el combat aferrissat+ contra la influència diabòlica entre els vilatans. Qui sap $que$ +què+ seria del món sense la mà protectora del catolicisme que, sense descans, pugna per mantenir l’esperança de la Humanitat en un futur més cristià, més apropiat a les ensenyances dels Evangelis.

M’atur un moment a cada hort i salut un a un aquests homes que creen amb l'esforç quotidià la riquesa del nostre poble. No em sap greu embrutar-me la mà de terra. Tot plegat em recorda els anys feliços de la meva infantesa manacorina quan, lliure com un ocell, sense cap mena de responsabilitat, em perdia pel mig de les altes torres del blat de les índies que s’alçaven, infinites, per damunt el meu cap. Aleshores l’aigua dels solcs per regar les plantes em semblava un riu. Els ametlers, albercoquers i figueres, un bosc, una selva grandiosa on podia jugar fins que queia cansat i satisfet damunt els feixos de blat tot just segats. Arreu, cançons de batre i flastomies del pagès que porta des de la sortida del sol ajupit sobre la terra. Xipollejar en el fang, sense por de les renyades que inexorablement em faria la mare. Tots els pagesos sabien de qui era fill! No tenia gens de por. Més d’una vegada els pares em cercaven, preocupats, pels horts, cercant notícies d’on havia anat. Invariadament, un pagès o una pagesa m’agafaven de la mà i em tornaven a l’indret on m’estiraven de les orelles, enfadats per no saber per què ho havia fet. Com explicar-los que em sentia lliure com un ocell avançant, sense rumb, per la terra xopa o, a l’estiu, per damunt el matoll del blat just acabat de segar? Una recerca primitiva i inconscient del poder de Déu? Aleshores ja considerava la natura, l’aigua, la terra, el cel, com a expressió claríssima del poder diví. Qui, sinó, podria haver creat tanta bellesa? Les serralades imponents que s’estenien enllà on alçàs la mirada, l’amplària infinita de la mar quan acompanyava el pare a cercar algues a Portocristo, a les cales de la comarca, em feien pensar en la mà creadora del Senyor.

Sortosament la processó avança prou lentament per sentir i olorar amb la seva plenitud la flaire de la terra just acabada de regar. I, quan la música de la banda s’atura uns moments, el grinyolar de les veles dels molins i el giravolt de les rodes de la sínia esdevenen música celestial a les meves oïdes, massa acostumades al silenci del despatx.

M’ha costat molt arribar fins aquest dia gloriós. El rector i algunes famílies benestants no volien que es fes memòria de la batalla en què l’emperador i la Santa Església Apostòlica Romana sortiren vencedors. Estranyat pel fet, els en vaig demanar expilacions, ja que no entenia per quin motiu s’oposaven a la col·locació de la placa.

` En una de les darreres reunions que tenguérem a casa dels molt honorables notaris i advocats d’Albopàs,+els senyors Marià Ximenis, Tomeu des Molí i Guillem Lluc, els vaig demanar directament quin mal hi havia a commemorar aquest fet històric a benefici de les noves generacions d’albopassins. Evidentment, persones de tan elevada categoria, amb carreres fetes a Madrid i Barcelona, no ignoraven res de l’alçament de pagesos i menestrals contra l’alta noblesa mallorquina i altres estaments ciutadans privilegiats. Com no recordar els tres infausts anys de domini de la xurma sobre Mallorca, els contactes dels revoltats amb les altres Illes i la Germania valenciana? Tots havien llegit i apreciat en el seu just valor les aportacions de Josep Maria Quadrado, Antoni Furió, Pere d’Alcàntara Penya i Joan Binimelis. Per què s’oposaven a la col·locació de la làpida?

Restaren pensatius durant uns instants. Després, el notari, el senyor Marià Ximenis, es va treure el tabac de la petaca i carregant lentament la pipa em digué:

--Joan, no creguis que no coneixem la importància de la història. Saps que ens hem passat molts d’horabaixes parlant de les qüestions més diverses al teu menjador o aquí mateix, a la notaria. Però hauries de reflexionar. Hi ha qüestions que val més no remoure. I més ara que liberals i maçons, seguint els dictats de la llegenda negra antiespanyola propagada d’ençà fa segles pels protestants, ressusciten amb més força que mai. Vivim un segle de fortes commocions socials. Les revoltes obreres i anticatòliques s’estenen arreu del món. No parlem dels lamentables fets de la Comuna de París, on va néixer el moviment ateu que s’ha escampat com una pluja mortífera. Aquí mateix hem parlat sovint de la rebel·lió del Marroc, dels fets ocorreguts recentment a Barcelona durant la Setmana Tràgica... Per això et demanam: a què treu cap voler recordar els luctuosos fets de les Germanies? Sí, ja ho sabem, es un esdeveniment important de la nostra terra, un fet remarcable en els llibres, sortosament vençuda per les forces de l’emperador Carles I. Pensam que no és gaire convenient recordar a la pagesia que hi hagué un dia que comandaren a Mallorca, que foren amos de vides i hisendes.

Es va deturar un moment per a encendre de nou la pipa. Aspirant de forma voluptuosa el fum, afegí:

--Deixa la pagesia en pau. Val més no omplir-los el cap amb cap mena de fantasies. Ja en tenen prou amb conrear la terra, amb aconseguir quatre cèntims per la feina tan dura que porten a terme. Nosaltres hem estudiat una carrera, tenim temes de sobra per a estudiar, per a discutir fins a altes hores de la nit del sexe dels àngels i de qualsevol esdeveniment que ens interessi. Però els pagesos, aparentment tranquils, bons cristians, que es lleven el capell quan passen al costat nostre en el fons són perillosos. Si han dominat l’illa una vegada... qui et diu que, en una altra conjuntura favorable, no ho podrien tornar a provar? Col·locar una placa de marbre recordant una època en la qual tengueren el valor i la decisió d’enfrontar-se armes a la mà contra el rei, no ens és gens convenient.

Era inútil provar de convèncer-los. No entenien que la meva intenció era precisament la d’evitar en el futur qualsevol idea d’alçament forà. Precisament recordar la derrota agermanada de Son Fornari em sembla la millor manera de prevenir les previsibles revoltes del dia de demà. Si manteníem la pagesia en la ignorància poden ser captats per les idees dissolvents dels demagogs, dels predicadors del paradís sobre la terra i altres ximpleries semblants.

Ni el rector, ni el notari, ni els advocats de les tertúlies saben preveure el futur. Pensen que estan en un altre segle. Temps enrere bastava la vigilància de la Santa Inquisició per a tenir el ramat controlat. Ara hem d’anar molt més enllà, ser summament intel·ligents, emprar totes les nostres eines per a+aturar precisament la propagació de mites i falses històries que un dia no gaire llunyà podrien ressuscitar els terribles fets que narren els llibres.

No els vaig convèncer. Però vaig poder inaugurar la placa enmig de càntics, música i gatzara.


De la novel·la El vicari d´Albopàs


La generació literària dels 70 i Llorenç Villalonga - Dues novel·les de Miquel López Crespí

pobler | 28 Octubre, 2022 21:34

Però Villalonga també era capaç de transformar-se segons les circumstàncies polítiques del moment. Sembla que, cínic, sempre va actuar segons les seves conveniències personals. Potser és veritat que estava amb els falangistes perquè comandaven i pensava que podia fer carrera al seu costat, servint els que havien derrotat la República. Les afirmacions que va fer l’any 1966 a Diario de Mallorca refermant públicament la seva fe en el feixisme són fetes just en el moment que, per determinades circumstàncies, començava el seu triomf literari a Catalunya després de no haver aconseguit aquest reconeixement en l’àmbit de la cultura espanyola. Aleshores varià –per recomanació de Joan Sales, el seu editor- les seves opinions polítiques i començà a voler-se fer pasar per “liberal”, considerant “anecdòtic” el seu suport actiu als falangistes. Als quals, convendria recorda-ho, dedicà un poema just en el moment de la màxima repressió; poema publicat a El Día el quinze de novembre de 1936. (Miquel López Crespí)


Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (II)


Per Miquel López Crespí, escriptor



De fa molts d’anys m’interessava novel·lar la vida de l’escriptor Llorenç Villalonga. I per això mateix em vaig posar a escriure les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sempre he trobat que la seva vida podia ser summament útil a l’hora d’enllestir una novel·la. Aquest, com he dit, era un projecte antic. La voluntat de novel·lar la vida de Llorenç Villalonga sorgí l’any 1970, quan amb la seva esposa, Teresa Gelabert, el veia passar per davant la llibreria L’Ull de Vidre, al carrer de sant Sebastià de Palma. El veia cada dia, el rostre serè, cada vegada més eixut. Sec, prim, alt. En els anys trenta era un tipus de complexió atlètica, bon esportista. Sempre li agradà la natació. En els setanta, Villalonga encara conservava quelcom d’aquella figura del passat. La parella vivia prop de la llibreria que portàvem amb els amics Frederic Suau i Adela Caselles, al carrer Estudi General. No record que hi pujàs a comprar cap llibre. Però la seva presència era ben normal al barri de la Seu, l’indret que va descriure molt bé a Mort de dama, la primera novel·la que va publicar i tants problemes li va causar amb el cercle de Miquel Ferrà i els col·laboradors de La Nostra Terra.



El barri de la Seu era, en aquells finals dels seixanta i començaments del setanta, molt semblant al que Villalonga descriu en la introducció de Mort de dama. Malgrat que el Concili Vaticà II havia fet fora la majoria de sotanes dels carrers de Palma, encara en restaven moltes, i passaven, com a fantasmes, apressades per davant la llibreria. Els moixos, ben igual que a Mort de dama, anaven a lloure pel carrer de sant Sebastià, segurs de ser els amos d’aquell univers encara plàcid, malgrat els cotxes i el turisme que ja esdevenia la plaga –i la font de riquesa!- que tots coneixem. Vilallonga havia escrit: “El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L’herba creix entre les juntes de les pedres, amples com lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes”.

I continua: “Pel barri, no hi passa ningú. ‘Els veritables habitants d’aquests carrers són els gats’, ha dit Santiago Rusiñol. Mallorca és un país privilegiat per als éssers gatescos. El gat exigeix silenci, ordre i netedat, com el filòsof escolàstic: els renous del món no el deixarien meditar. Els gats i els canonges guarden analogies. Així han triat el mateix barri. L’aristocràcia, la burgesia, també anhelen reposar. L’escenari és apropiat”.

Com deia, l’escenari del barri no havia canviat gaire d’ençà Llorenç Villalonga havia escrit aquestes retxes. Canonges de la Seu, burgesos, moixos, les senyores que anaven a missa... Tan sols havia mudat una cosa prou important: els estudiants s’havien apoderat de l’Estudi General. Depenent de la Universitat de Barcelona, els mallorquins i mallorquines ja podien estudiar Filosofia i Lletres a Palma. Villalonga no imaginava que entre aquells joves estudiants cridaners que començaven a comprar els primers llibres de marxisme hi hauria bona part dels futurs dirigents de l’esquerra mallorquina.

Els joves antifeixistes de finals dels seixanta i començaments del setanta ja sabíem que Villalonga havia participat en el mateix projecte – el Moviment- que molts criminals del poble mallorquí; el marquès de Zayas, el primer de tots. En aquell moment encara era un misteri saber com havia estat catapultat a la fama pel catalanisme del Principat, especialment per Joan Sales, l’editor de les seves novel·les. També eren un misteri les visites que rebia de molts dels escriptors del que més endavant s’anomenà “la generació literària dels 70”. Cal dir que m’interessaven algunes de les obres que anava publicant Joan Sales. Però em repel·lia el tarannà reaccionari de Llorenç Villalonga, demostrat no solament en el suport constant al règim franquista sinó fins i tot en els atacs a l’església aperturista dels anys seixanta. Ens ho explicava alguns dels futurs escriptors que anaven a fer-li el rendez-vous al carrer Estudi General. Nosaltres no hi anàrem mai. Era superior a les nostres forces. Es comentaven els seus atacs a algunes de les resolucions progressistes del Concili Vaticà II que es va celebrar l’any seixanta-dos a Roma. Imaginàvem, i crec que no anàvem errats, que no podia suportar l’exigència moral d’un Concili que feia bones les rebel·lions dels pobles contra la injustícia. Com el règim franquista, Villalonga devia considerar –i de fet considerava!- el Papa Joan XXIII com un “company de viatge” dels comunistes, això si no el considerava un marxista que portaria l’Església Catòlica a la perdició. Podia haver-hi res de més reaccionari sota el cel de Mallorca? Un escriptor que, fins i tot, s’atrevia a atacar els tímids avanços progressistes de l’església de Roma! Era mal de creure tant de reaccionarisme concentrat en la ment d’una persona. Però era així. La qual cosa ens feia reflexionar sobre el que podria pensar del socialisme, del marxisme revolucionari, de les accions i protestes contra el règim que ell havia defensat sempre.

Aquest era el curiós personatge que cada dia passava per davant la llibreria L’Ull de Vidre, de bracet de Teresa Gelabert. Sabíem que Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Jaume Pomar, Jaume Vidal Alcover, Baltasar Porcel, Damià Ferrà-Ponç, Antoni Mus i molts d’altres escriptors l’anaven a visitar sovint. Nosaltres també ho hauríem pogut fer. No ho férem mai, possiblement condicionats per la dèria de la militància antifeixista en la qual ja estàvem immersos. Segurament va ser un error per part nostra. Unes visites a l’autor de Mort de dama m’haurien servit ben molt a l’hora d’enllestir Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Però com explicar-ho a un jove de vint anys que ja havia estat detingut a l’any seixanta-tres per fer pintades contra el règim? En aquella època jo ja sabia diferenciar molts bé els antifranquistes de boqueta, els “marxistes” de uisqui a plaça Gomila dels autèntics revolucionaris que es jugaven la pell militant en les organitzacions antifeixistes de l’època. El cert és que quan el veia passar davant la llibreria pensava que, un dia, més endavant, quan arribàs la democràcia (érem molt optimistes quant a les possibilitats de les nostres reduïdes organitzacions revolucionàries!), escriuria una novel·la sobre aquell antic falangista que, xino-xano, passejava de bracet de la seva esposa pels carrers ombrívols del barri de la Seu, sota les porxades del Círculo Mallorquin.

Però la idea de fer aquestes novel·les no s’ha pogut concretar fins fa dos anys. Record que a l’època que sorgí la idea de novel·lar el paper de Villalonga en la guerra civil ja em demanava si l’escriptor va tenir mai cap remordiment per haver estat al costat d’aquells que liquidaren l’esquerra i el catalanisme a les Illes. Ara, després de repassar la seva obra, podria afirmar que no, que mai va sentir cap mena de preocupació per la seva actitud militant en defensa del Movimento. Havia d’estat fent costat als que mataren Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil mallorquins i mallorquines més. En tots els milers i milers de pàgines que va escriure, siguin aquestes memòries o articles, ni tampoc en cap de les entrevistes ni en la seva correspondència, podem trobar la més petita reflexió sobre el significat de la sagnant repressió en què va participar, malgrat ni que fos indirectament, a través dels seus articles de suport al feixisme. Encara en una carta oberta publicada a Diario de Mallorca (6-XII-1966) l’escriptor afirmava ben clar i llampant. “Mi carnet [de Falange Espanyola Tradicionalista i de las JONS], que conservo, pertenece a 1936”. I afegia, ben convençut de les seves afirmacions: “ahora más que nunca, después de la Ley Orgánica que se votará el día 14, estoy donde estuve en 1936”. És a dir, al costat de la dictadura, defensant els assassins del nostre poble, la política d’aquells que acabaren amb la llibertat a l’estat espanyol i a les Illes.

Però Villalonga també era capaç de transformar-se segons les circumstàncies polítiques del moment. Sembla que, cínic, sempre va actuar segons les seves conveniències personals. Potser és veritat que estava amb els falangistes perquè comandaven i pensava que podia fer carrera al seu costat, servint els que havien derrotat la República. Les afirmacions que va fer l’any 1966 a Diario de Mallorca refermant públicament la seva fe en el feixisme són fetes just en el moment que, per determinades circumstàncies, començava el seu triomf literari a Catalunya després de no haver aconseguit aquest reconeixement en l’àmbit de la cultura espanyola. Aleshores varià –per recomanació de Joan Sales, el seu editor- les seves opinions polítiques i començà a voler-se fer pasar per “liberal”, considerant “anecdòtic” el seu suport actiu als falangistes. Als quals, convendria recorda-ho, dedicà un poema just en el moment de la màxima repressió; poema publicat a El Día el quinze de novembre de 1936.

Un camaleó, un felí com a ell mateix li agradava definir-se? O, simplement, un reaccionari amb totes les seves conseqüències que malda per dissimular els aspectes més estridents de la seva biografia? Alguns historiadors diuen que potser mai no coneixerem a fons la vertadera ànima d’un personatge tan singular. Només sabem que anava amb l’uniforme blau de Falange i la boina roja dels requetès en els anys més foscos de la nostra història. També tenim les seves Falses memòries... I tota la seva obra literària per provar d’aprofundir en el seu subconscient, per provar de saber qui era en realitat l’home de les mil disfresses. És un material més que suficient per atrevir-nos a engegar la tasca de novel·lar la seva vida i imaginar com era en realitat, per quins impulsos secrets es movia quan actuava com a reaccionari i anticatalà en la realitat d’aquells anys o com a nouvingut al catalanisme en els anys seixanta. D’aquí l’origen d’Una Arcàdia feliç, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i de l’altra novel·la que encara està en curs de redacció, en els seus moments inicials.


La narrativa dels anys 70

pobler | 27 Octubre, 2022 13:56

Narrativa insular - Avançaments editorials – Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -


Fou quan, per divertir-se, decidí cremar llibres i antiquíssims pergamins de la família. Vademècums hebreus salvats de la Inquisició; devocionaris primorosament il.luminats; tractats i receptaris per a assolir la saviesa perfecta heretats religiosament de generació en generació. Els llibres que havia pogut salvar de la biblioteca d'Antoni Villalonga, aquell foll que s'arruïnà provant d'alliberar els esclaus de Puerto Rico. Còdexs salvats miraculosament de l'assalt, en el mes d'agost de 1391, del Call de Mallorca; manuscrits de poesia àrab (vastíssima feina de copista feta per un llunyà cosí jesuïta); escrits de Mossé Gabbay, escriptor hebreu d'una prosa directa, precisa, de clar i expressiu vocabulari. Mossé Gabbay, fugitiu de les persecucions de 1391, emigrà a Àfrica i retornà tres anys després a Mallorca com a agent del rei d'Aragó, Joan I; s'establí novament al Call amb la seva família. Cremaven igualment originals de Mossé Remos, l'Himne de la Creació, ple de filigranes sintàctiques i riquesa de lèxic. Autèntiques creacions d'Ishag ben Natan, poeta que també visqué en el Call vers 1347 i que traduí el comentari que el persa Muhammad al-Tabrizí havia fet de l'obra de Maimònides. Veig, igualment escampades per terra, pàgines del rabí Simeó ben Sémah Duran, del barceloní Ishag ben Sesset Perfecte, la primera edició dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, autor d'aquelles meravelles de països imaginaris com Liliput, Brobdinngnac, Lupata... El Diari d'un seductor, de Soren Kierkegaard. Una edició única d'aquella versió apòcrifa del Quixot que volgué aprofitar l'èxit de Cervantes (qui era en el fons Alonso Fernández de Avellaneda? Algú parla de fra Lluís d'Aliaga, de Bartomeu d'Argensola, de fra Joan Blanco de Paz... també de Lope de Vega, Tirso de Molina, fra Andrés Pérez, Joan Martí. El cert és que, segles després, ningú no sap res d'aquest escriptor amagat eternament sota un indesxifrable pseudònim: Alonso Fernández de Avellaneda, per a sempre perdut entre les escletxes dels segles). Les novel.les filosòfiques de Jean-Jacques Rousseau (per a saber què opinaven, en el segle XVIII els nostres enemics!); aquella utòpica Emili o De l'Educació, on Rousseau pretén ensenyar com s'han de formar moralment els homes sense que entengui la impossibilitat de la tasca degut a la maldat connatural de la humanitat. Quina follia la seva prèdica! El retorn a la natura, creure en l'excel.lència de l'ésser humà... L'absurd de lluitar per un contracte social capaç de protegir els drets dels més desvalguts. Ella, salvatge, incontrolable, només preocupada per alimentar les plantes carnívores, per oferir-se a les nits als servents... )què en sabia de la filosofia de Spinoza, de les aportacions de Rousseau al pensament universal? Quan acabà de destruir els més valuosos volums de la biblioteca, començà de nou la febril tasca amb la col.lecció de documents del meu avi. Cartes autèntiques de Colom, del Papa Climent VII, de l'emperadriu Caterina de Rússia narrant els seus amors amb el Príncep Potiomkim i altres nobles feudals de l'estepa. Allà, a la seva cambra convertida en un infern, suosa per l'esforç, dreta com una deessa grega, amb l'acostumada túnica de seda blanca transparent, marcades encara a les anques les mans brutes de qualsevol criat, llençava aquelles joies raríssimes al foc amb decisió i plaer exacerbat. Partitures originals de Wagner i Verdi; manuscrits del cardenal Mazzarino, el comte-duc d'Olivares, Napoleó I i Napoleó III, la reina Victòria, Pere el Gran, Ramon Llull. Les flames anaven consumint els treballats portolans creats pels hebreus del Call en l'Edat Mitjana, fórmules de verins inconcebibles i per a conquerir l'amor etern d'homes i de dones de totes les edats i posicions socials. La fórmula secreta proporcionada per bruixes i endemoniats de segles antics parlant de vigílies en la nit de Sant Joan on havies de romandre dret, enmig del porxo de la casa, amb una candela encesa on hi havia d'haver fulles d'herba valeriana mirant el cel per tal de collir-hi la llavor que hi floriria; els encanteris per fer venir persones absents i per a enamorar fins a la mort; els pergamins amb les ordres de l'Emperador per a degollar els agermanats empresonats... Era llavors quan em dominaven autèntics desitjos de matar-la, assassinar-la cruelment o, com féu el meu rebesavi amb la seva esposa, tapiar-la amb l'única companyia de les seves plantes carnívores dins d'una habitació sense sortides. Imaginava els seus sofriments sota l'efecte d'una terrible metzina, un verí letal que la matava a poc a poc, entre esgarrifosos patiments. L'hauria contemplada en l'agonia, mentre em demanava ajut, sense moure un dit, sense deixar-me impressionar pels crits d'auxili. Seria el moment adequat per a fer venir la meva orquestra de cambra, de tancar les portes del casal, d'encendre els canelobres i manar als darrers servents que cremassin encens arreu d'aquell món absurd que ens agombolava. Podríem interpretar Mozart o Haydn per a acompanyar l'ària final de la meva dona interpretant una òpera mortal. Una òpera tràgica, que mai s'ha escrit. Potser la darrera fórmula per a atènyer el plaer.


De la narració El Casal (pertany al llibre de narracions Una història amagada publicat per Lleonard Muntaner Editor)


Gabriel Janer Manila analitza les darreres nove·les de Miquel López Crespí

pobler | 26 Octubre, 2022 11:44

Gabriel Janer Manila analitza les darreres novel·les de Miquel López Crespí - Les novel·les Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle) – Novel·lar el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca -


Per Miquel López Crespí, escriptor


Probablement és la seva millor novel·la. Edicions el Tall acaba de publicar Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, un text que paga la pena de llegir i recrear-se en la lectura a fi d’entendre certs paisatges morals de la història de l’illa de Mallorca durant els últims anys del franquisme. No varen ser uns temps fàcils. La policia secreta actuava amb violència, la dictadura feia els seus últims espasmes. I hi havia joves –uns joves- que s’atrevien a somiar un món diferent del que suportaven, una societat més justa, que cercaven guanyar espais de llibertat. Eren joves, treballaven en la clandestinitat, volien acabar amb la injustícia social, capgirar la vida. I varen creure que era possible. (Gabriel Janer Manila)


Abans d’escriure Allò que el vent no s’endugué (El Tall Editorial) i Joc d’escacs (Llibres del Segle) havia novel·lat la Mallorca republicana i la postguerra a l’obra L´Amagatall, que guanyà el Premi de Narrativa Miquel Àngel Riera. També m’havien interessat els universos de George Sand i Frédéric Chopin. Recordeu El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors). Més tard em vaig submergir en el món de Miquel Costa i Llobera. I vaig estar uns anys redactant Defalliment: les memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor) i Defalliment: el poeta il·luminat (Pagès Editors). Sense oblidar tota una saga de novel·les dedicades a la guerra civil a Mallorca i a descriure el món dels vençuts en Estiu de foc (Columna Edicions), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions)... Però sempre havia pensat provar de novel·lar el món cultural i polític de quan érem joves i militàvem en diverses organitzacions antifeixistes. Seguint aquesta dèria, i al cap d’un parell d´anys de feina, han sorgit Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle).

Més que novel·les històriques, que també ho són, potser aniria millor definir-les com a “novel·les-testimoni”. És difícil situar-les en un gènere literari determinat. Podrien ser també llibres autobiogràfics, memòries. El cert, i no ho pretenc negar, és que ambdues tenen un fort contingut testimonial. Evidentment és una realitat novel·lada, la imaginació hi té un paper essencial. Però igualment volen ser un document d’aquella època, de les influències i passions humanes que dominaren un temps de fortes esperances i també, d’innombrables moments de desencís. Com no deixar constància dels anys més ardents de la nostra joventut, de l’ambient que ha conformat la nostra vida? Com no deixar una empremta literària d’amics, amors, lluites que ens han fet talment com som?

Com pintar un mural a l’estil de Diego Rivera o dibuixar els capricis de Goya! “Tal com érem” hauria estat un títol adient per a condensar les dues obres publicades recentment.

Allò que va fer moure la inspiració de l’escriptor i on comença tot, va ser evocar els moments més dur de la transició: els darrers assassinats de la dictadura franquista, les detencions i interrogatoris de la Brigada Social, l’estada a la presó l’any 76... Aleshores jo era membre de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), un dels partits comunistes més forts de les Illes (després del PCE). Però les nostres lluites, el nostre esforç en defensa de la República, l’Autodeterminació i el Socialisme no sortien en els mitjans de comunicació. Els diaris tenien instruccions ben precises de silenciar-nos i criminalitzar els partits que no acceptàvem la reforma del franquisme, que no participàvem en els organismes unitaris de la pretesa oposició. Eren els anys que es creava del no-res el PSOE. Els poders fàctics no volien altres esquerrans. Ens indignava aquest silenci, aquesta manipulació constant, el riu de mentides que segregaven aquests mitjans al servei dels borbons i la “sagrada unidad de España”. I per això mateix decidírem convocar una conferència de premsa clandestina. Aquesta, posteriorment, ens costà la detenció i l’empresonament a tots els que hi havíem participat: l’exmissioner i responsable del nostre front de barris, Jaume Obrador; el secretari general de l’OEC, Josep Capó; i jo mateix. Les vicissituds que envolten aquesta conferència de premsa clandestina són l’anècdota que dóna peu a l’escriptor per a descriure multitud de personatges d’aquella època, els ambients, la situació política, les contradiccions personals dels amics i militants enfeinats en la gegantina tasca volutariosa d’obrir els camins tancats de la història.

Al Diario de Mallorca (5-XI-2017) Gabriel Janer Manila ha publicat una crítica de la novel·la Allò que el vent no s´endugué (i que també podria referir-se a Joc d’escacs). Amb el títol “La bandera de la Llibertat”, Janer Manila hi escriu: “Probablement és la seva millor novel·la. -- Edicions el Tall acaba de publicar Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, un text que paga la pena de llegir i recrear-se en la lectura a fi d’entendre certs paisatges morals de la història de l’illa de Mallorca durant els últims anys del franquisme. No varen ser uns temps fàcils. La policia secreta actuava amb violència, la dictadura feia els seus últims espasmes. I hi havia joves –uns joves- que s’atrevien a somiar un món diferent del que suportaven, una societat més justa, que cercaven guanyar espais de llibertat. Eren joves, treballaven en la clandestinitat, volien acabar amb la injustícia social, capgirar la vida. I varen creure que era possible: ‘Qui hauria pogut imaginar que els magnífics palaus dels emperadors, on es dictaven les lleis de l’imperi, serien destruïts? Qui hauria imaginat que un dia veuríem córrer les gallines entre les columnes dels temples de marbre. Qui hauria anat a pensar que a les avingudes per on desfilaven els generals victoriosos s’omplirien d’herbes salvatges? Qui hauria intuït que algun dia s’acabarien els comerciants d’esclaus?’. Aquells joves, perseguits per la brigada social, detinguts, tancats a la presó, torturats, no havien deixat de creure en la permanència de la lluita contra el poder injust, en la rebel·lió com una constant al llarg de la història.

‘Però també aquells joves hagueren de veure com s’esfondraven els somnis, com es perdien pel camí els ideals més nobles. I ni se’n salvava una petita espurna. Hi hagué alguna cosa que el vent no se’n va endur? De tota aquella lluita, del combat per la justícia, del patiment i la tortura n’ha quedat alguna cosa? Tota la narrativa de López Crespí gira entorn d’un sol tema: la complicitat de molts d’aquells rebels amb els repressors, quan la dictadura es transformava per continuar en el poder. És un tema que recorre tota la seva obra i que ara tornam a trobar en aquesta novel·la depurat fins a les últimes conseqüències estètiques. Bé sap l’autor fins a quin extrem la literatura és a l’interior del llenguatge i, alhora, és obra del llenguatge.

‘Molts d’anys de depuració de la pròpia escriptura l’han portat a aquesta obra modèlica. Un tema entorn del qual giren milers de pàgines escrites al llarg d’una vida. Tanmateix, per dir-nos la decepció de veure com molts d’aquells companys de lluita han baratat la ‘revolució’ per una cadira. ‘Els anys de presó –escriu-, les llargues nits d’interrogatoris en els caus policíacs només havien servit per consolidar els dirigents que s’avenien a signar vergonyosos acords amb els botxins’. D’aquests vergonyosos acords se’n va dir ‘transició’.

‘La novel·la –potser n’hauria de dir novel·la-document, pel que té de crònica d’una època que l’autor va viure en primera persona-, comença amb una reinterpretació del mite de la caverna de Plató. O del ‘Jardí de les delícies’ de Hieronymus el Bosch. Se’ns parla de la infantesa del jove rebel i era un temps –i he de dir que en aquestes escapades cap als records de la infància, no idealitzats, però plens d’emoció, trobam els millors moments de la poètica de Miquel López Crespí-, en què ‘el sol entrava per la finestra dins la casa i dibuixava ombres i clarors a les parets com si tot aquell espai s’hagués poblat de monstres que venien d’un món estrany, incert: els dimonis, la por, esperits fantasmagòrics amb enormes cues, i banyes, i forques a les mans, i flaire de sofre, i genis malèfics que ens bullirien en calderes d’oli... I el dolor etern que ens prometia el rector si ens atrevíem a mirar les al·lotes’.

‘Sobre el paisatge de la repressió, els primers amors innocents. ‘Caçava papallones amb na Margalida entre les palmeres i els rosers de l’escola. Observava els vells mobles familiars, els ocells dissecats, les estrelles de mar, el floc de cabells de quan la padrina tenia cinc anys, els rosaris d’argent, les papallones crucificades’. Era un temps incomprensible i estrany. Llavors la padrina li ensenyà a parlar amb la llum que eixia de les pedres, a mirar els fonaments subterranis de la seva existència: les fotografies familiars, les converses perdudes, els perfums, l’aigua fresca, les primeres carícies... Un substrat que esclata com una sobtada explosió d’estrelles. Ens hi parla de quan el pare va sortir de les presons dels vencedors, de l’amor als llibres, de les pors, de com ha de veure’s abocat a la desfeta de les successives capes d’il·lusions, de la tensió, de les reunions, dels fronts de lluita. De l’únic objectiu de la reforma: silenciar els partits polítics que no acceptaven pactar amb els franquistes. Què és el que el vent no se’n va endur? Segurament, la passió per la llibertat i la justícia, l’autenticitat de l’amor, el record de la padrina Mònica que, com Mariana Pineda, brodava la bandera de la revolta”.

Crec que les paraules de Gabriel Janer Manila defineixen a la perfecció el que volen ser les obres Allò que el vent no s´endugué i Joc d´escacs.


Sa Pobla i els esclaus del franquisme en la novel·la catalana contemporània

pobler | 25 Octubre, 2022 14:30

Sa Pobla - Mallorca i els esclaus del franquisme – Presons i camps de concentració (records del pare) -


Mai més podríem anar veure la Numància de Cervantes, a l´esglesía del barri convertida en teatre popular, en casa del poble, on el cor de l´Ateneu Llibertari assajava obres musicals de Pau Casals i Kurt Weil. I amb la militarització també arribà la fi dels somni, la il·lusió que ens feia somniar amb el bocí de terra que ens lliuraria el sindicat, amb l’escola i el politècnic on els fills podrien estudiar una carrera o un ofici. (Miquel López Crespí)


Molts dels amics i companys dels Ateneus llibertaris que reien, fent processons vestits de bisbes i sacerdots, moriren al font, altres en els murs d’afusellament quan els soldats de Franco ocuparen els seus pobles i els altres són encara a les presons, condemnats a llargues penes o com nosaltres mateixos, formant part dels batallons de treballadors, picant a les pedreres, bastint, sota la vigilància de capataços i soldats, carreteres i noves vies de tren. La joia de l’alliberament de l’any 36, l’alegria de pensar que ja érem homes i dones lliures no durà gaire. Els mesos d’assemblees a les casernes i al front, les setmanes de poder anar a dinar sense que ens costàs gaire al Ritz amb la família, finiren de cop i volta. Ja no tornaríem a ser persones de nou encuny, els mateixos que possàvem el fusell i la pistola damunt la taula i podíem anar amunt i avall en un d’aquells cotxes requissats a les famílies riques que ara romanien amagades als seus caus, esperant la derrota republicana. Mai més podríem anar veure la Numància de Cervantes, a l´esglesía del barri convertida en teatre popular, en casa del poble, on el cor de l´Ateneu Llibertari assajava obres musicals de Pau Casals i Kurt Weil. I amb la militarització també arribà la fi dels somni, la il·lusió que ens feia somniar amb el bocí de terra que ens lliuraria el sindicat, amb l’escola i el politècnic on els fills podrien estudiar una carrera o un ofici.


El tinent Alfredo Giménez Codina ja ha tornat de fer els seus regals als amics que té en el carrer Morell de Palma. Des de la distància, hem pogut veure els grans finestrals il·luminats amb grans aranyes de refulgent vidre de Murano. Llunyanament hom podia distinguir el coll alabastrí d’algunes noies vestides de blanc, amb collar de perles i ampli escot insinuant.

Un jove d´un divuit anys, amb camisa blava i gorra roja de requetè el saluda a la romana. El silenci del barri a aquesta hora del matí permet escoltar algunes rialles que vénen des dels grans finestrals reneixentistes del casal. Més enllà, una peça interpretada al piano ens fa adonar que algú ha començat les classes de música matinals. Professors a domicili. Miula un moix. Estam davant l’església de Santa Eulàlia, drets, sota el sol que, a les deu del matí, comença a picar fort. Se senten les campanes de la catedral. Tots els rellotges toquen les deu. Després, cesa el soroll i hom sent encara a la pell la vibració venguda des dels campanaris. Hem vist molt poca gent circular pels antics carrers d’aquesta ciutat encara endormiscada. Quina diferència amb l’activitat del moll, just a dues passes d’aquí! Estam cansats d’estar drets, en posició de descans, vigilats per la mirada enfurida del sergent que poques hores abans havia pegat la fuetada a El Sevillano. Un xusquero amargat, és el que tots pensam de El Perro. La frustació de tota una vida que vol fer pagar als que considera inferiors. En aquest cas no solament els soldats que comanda, sinó el grup de cinquanta presoners que conformen l’expedició. Esper que torni a València, amb el tinent, una vegada que haguem arribat a la nostra destinació. En cas contrari, els mesos o els anys que haguem de romandre en aquesta illa poden esdevenir un autèntic infern.

El tinent torna al nostre costat.

L’acompanya el jove falangista, un nebot, que no ha vist mai els rojos de prop. El tinent mostra la fàmelica i esparracada expedició al jovenot, sense fixar-s’hi massa, com si fossim ovelles que porta a vendre al mercat. El falangista, el mateix que feia uns instants havíem vist que el saludava a la romana, es mescla entre nosaltres, ens mira fixament als ulls, com si esperàs trobar algun monstre, una bèstia immunda digna de l’extermini. El miram amb indiferència. De seguida s’endevenina que és un homenet inexpert, un jovençà que empra l´uniforme de Falange per a anar per Palma a lligar les noietes desenfeinades del barri de la Seu. Res a veure, doncs, amb els voltors que cerquen carnassa per als murs d’execució entre els presoners dels batallons. El deixam fer, indifrents al que pugui pensar de nosaltres.

Al final s’acomiada del tinent una mica decebut. Quin desengany, veure aquests homes mal vestits i amb barba de dies, de posat melangiós i com si no esperassin res del futur. Joves com ell, però presoners, esdevenguts no-res a mans dels guanyadors. Ben igual que si a ell li hagués tocat lluitar en zona republicana i ara es trobàs, per l’atzar del destí, format enmig de nosaltres, sense la camisa blava de Falange, sense la gorra roja dels requetès.

És evident que l’hem desil·lusionat. La desfeta i trista humanitat que l´oncle porta vers una incerta direcciò... són els terribles rojos que han fet malbé Espanya i han assassinat tanta gent d’ordre? Aquests homes, amb el posat humil dels jornalers que tenen a la possessió... són els criminals que han mort tants honrats propietaris, sacerdots de vida digna, monges que no havien fet mal a ningú? Li desagrada constatar que no hi ha en els rostres dels presoners, cap signe, el més mínim detall que els pugui fer semblants a les bèsties assedegades de sang que poblaven la seva desbordada imaginació. Com no ho pot entendre, marxa de seguida, acomiadant-se de l’oncle. Se’n va sense mirar-nos. Per a ell som tan poca cosa!, uns éssers tan miserables que no mereixem ni una apresada llambregada. Ja hem vist aquesta mena de comportament en munió de gent. Són els que ens ens miren com qui veu un objecte que no serveix per a res, una formiga que es pot trepitjar. D’ençà la derrota, als camps de concentració, a les presons, ho hem pogut entendre a la perfecció. Els vençuts som com la pols del camins o la cendra que se’n porta el vent: un no res, fantasmes fugissers, ombres esmunyedisses, quelcom que, possiblement, en un passat llunyà tengué nom, vida pròpia, família, fills, somnis i ara és a mercè de la voluntat de qualsevol dels guàrdies que ens vigilen.

Finalment, de forma maquinal, sense que ens interessi saber què fa, veiem el jovenot de la camisa blava pujar les amples escales del casal. Li obri una criada que, moments després, tanca la porta darrere seu. És just en el moment que el tinent diu al sergent i als soldats:

-En marcha, se ha terminado el descanso. Todos a la estación.


De la novel·la de Miquel López Crespí Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester)


El Circulo Mallorquín, Llorenç Villalonga, el barri de la Seu i els turistes, el jovent antifranquista, els guanyadors de la guerra civil, la misèria cultural regnant... (pàgines del meu dietari)

pobler | 24 Octubre, 2022 16:08

Crònica sentimental de la Mallorca dels anys 60 i 70 - El Circulo Mallorquín, Llorenç Villalonga, el barri de la Seu i els turistes, el jovent antifranquista, els guanyadors de la guerra civil, la misèria cultural regnant... (pàgines del meu dietari)


Alhora, just en el mateix instant en què els infants ploren a la llar dels desvalguts, Llorenç Villalonga, el batle de Ciutat, el Capità General, el Bisbe de Mallorca i tota la cort que els va al darrere, s’instal·len al luxós menjador del Círculo Mallorquín, tot endiumenjat de ramells de roses i clavells. Sona un vals de Strauss per animar el lliurament dels premis. Les camises blaves fa una temporada que desaparegueren de les recepcions oficials. Ara, la moda és haver estat sempre proanglesos i pronord-americans. Franco i el general Eisenhower passegen, dempeus, en un cotxe descobert per un Madrid ple de gent que vol oblidar la guerra. Flaire de menges exquisides arriba des de la cuina, on abillats cambrers i cambreres d’immaculat uniforme comencen a servir el sopar. És el moment d’obrir les ampolles de vi del Priorat, La Rioja, Binissalem. Villalonga s’ha situat entre el batle de Palma, Gabriel Fuster i Joan Bonet, els periodistes de moda en la Mallorca feixista d´aleshores. També hi ha un Camilo José Cela somrient, que conta acudits verds als comandants que lluitaren amb la División Azul. El crític d’art Gaspar Sabater parla del Renaixement italià i de la degeneració de l´art contemporani. Llorenç Villalonga hi està d´acord. Explica al batle les monstruositats del modernisme barceloní, la barbàrie pictòrica de Picasso i Miró. Tothom li dóna la raó quan afirma, amb certa violència en l´explicació, com Gaudí va fer malbé la part de la Seu que va tocar amb les mans. L’escolta amb summa atenció el cap de la policia en temps de la guerra civil, el senyor Barrado, amic del Marquès de Zayas, responsable de la Falange d´aleshores. Camilo José Cela, membre del jurat de narrativa, ha fet un pet sorollós aprofitant el silenci momentani de l´orquestra. Les antigues militants del Moviment es venten apressades, amb uns moviments de mans inusitats, en una vana provatura de fer desaparèixer la pudor. (Miquel López Crespí)


Després de deixar el taller del pare, havia treballat a una llibreria existent en el carrer de Sant Sebastià, just a uns metres del Círculo Mallorquín, en el barri de la Seu. Després, vaig fer de delineant a la Cooperativa d´Arquitectes progressista del carrer Estudi General, cent metres més enllà de la llibreria. L’escriptor Llorenç Villalonga vivia a dues passes i cada matí, cap a les onze i, a l’horabaixa, devers les sis, el podies veure passejant del bracet de la seva esposa, Teresa Gelabert.

Malgrat l’allau de turistes que es concentraven davant Capitania General i la Catedral, el cert era que molts pocs s´hi endinsaven, ni que fos per veure la meravella dels patis mallorquins. Els visitants anaven directament cap a la Seu, per a retratar-ne la façana. Els més interessats per la nostra història compraven l´entrada per visitar el Museu Diocesà i el Palau de l´Almudaina. Però encara no s´havien promocionat els patis com avui. Els turistes més cultes arribaven fins a l´entrada del Palau de Can Olesa o el del Solleric, en el Born. La majoria dels altres romanien en el més absolut anonimat.

Quin misteri tenia el barri de la Seu? Com era possible que, malgrat els turistes que l’encerclaven, els estudiants de l’Estudi General que pul·lulaven arreu, cridaners, encara poguessin veure els sacerdots, els moixos, les senyores dels casalots talment com Llorenç Villalonga ho descrivia en les seves novel·les? Quin misteri dominava l´ambient? Els personatges que circulaven al meu costat em semblaven fantasmes que haguessin davallat dels vells quadres a cambres i passadissos dels antics casals senyorials.

Just havia acabat de complir els vint anys i no podia perdonar a Villalonga el seu compromís amb Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Tota col·laboració amb els genocides del nostre poble em semblava repugnant. Per això no vaig sortir mai de la llibreria a saludar l´escriptor, a demanar-li que em signàs alguna de les obres que publicava. No era el cas d´alguns dels joves autors de la meva generació. Mentre col·locava els llibres en els prestatges, netejava el local i atenia els clients, podia entrellucar els aprenents d´escriptor que anaven fins a la casa d’un dels més aferrissats intel·lectuals anticatalans de les Illes, còmplice dels botxins en l´extermini de l´esquerra illenca. Em preguntava, i no ho arribava a entendre, com era possible tanta admiració envers un enemic mortal de la Llibertat.

Em costà temps arribar a saber com s’havia anat bastint el mite Llorenç Villalonga. Però cap a començaments dels setanta ja sabíem el paper fonamental de Jaume Vidal Alcover, Joan Sales i Manel Sanchis Guarner en la promoció d’un “nou valor” de la nostra literatura. A mitjans dels anys seixanta es feia evident que ens mancaven escriptors de novel·la joves. Els poetes eren abundosos. Mallorca havia donat i donava contínuament un esplet de creadors impressionants. Començant per Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que dinamitava els fonaments de la rància Escola Mallorquina (Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber...), els poetes dels cinquanta, el mateix Jaume Vidal, Josep M. Llompart i Blai Bonet, ens fornien d’un inabastable univers poètic. Però... com fer-ho amb la narrativa, aturada en La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber i en Els aigoforts d’Antoni Maura?

On anar a cercar un autor modern, en tota l´acepció del terme? Arreu trobàvem la lírica ensucrada dels hereus de tercera categoria de Miquel Costa i Llobera. Algú es fixà en aquell escriptor, l’autor de Mort de dama, que, derrotat en els seus intents de ser reconegut com autor espanyol, vivia, refugiat en els seus somnis, allunyat del món cultural català. Aleshores s´il·luminà la bombeta en el cervell dels cappares de la pàtria. Ja tenim l´autor que necessitam! Que no sabia escriure en català? Era igual! Ja es trobarien els correctors de lèxic i sintaxi adequats! Que havia estat, com ell va escriure “la vanguardia de la lucha contra el catalanismo en las Islas”? Cap problema! El més bàsic i urgent era anar bastint una nova personalitat a l´aferrissat falangista del 36. Inventar, talment es tractàs d’una novel·la, una biografia adient a les circumstàncies, la història que a partir d´aleshores es presentaria al públic lector. A poc a poc s´anà dissenyant a la perfecció el “producte” Villalonga. Quedaria establert i es repetiria fins als nostres dies que l´escriptor havia estat un falangista de circumstàncies. S´afegí, per arrodonir la rondalla, que ho va ser tan sols per a salvar de la mort i la presó els catalanistes mallorquins.

Per al crític i historiador Joaquim Molas ja no era necessari ni útil bastir la vertadera història de Llorenç Villalonga. Ara, seguint determinats esquemes d´interpretació de la literatura, s’havia trobat, mitjançant Bearn, la peça clau que permetia encabir, amb tots els honors, l´escriptor dins la literatura catalana contemporània. No importava gaire, com explicava encertadament Jaume Vidal Alcover, que l’aristocràcia descrita a Bearn no hagués existit mai a Mallorca. Botifarres i rendistes lectors de Voltaire! Ximpleries!, exclamava, escandalitzat, Jaume Vidal. De res serviren els assenyats estudis de l´autor manacorí per situar a l´indret que corresponia Llorenç Villalonga. Res importaven a Joaquim Molas les aportacions de Jaume Vidal. L’essencial era haver trobar l’autor que, amb la descripció d’una pretesa aristocràcia mallorquina, encaixàs en els seus esquemes per analitzar la literatura catalana de les Illes.

Tor rutllà a la perfecció. Pensem que són els anys anteriors al naixement de l’esplet de narradors que sorgeixen a finals dels seixanta. Aleshores encara no era coneguda, ni existia!, la famosa “generació literària dels 70.

Era curiós veure tants joves poetes i narradors córrer, apressats, a retre tribut d´homenatge a l´antic falangista. En teoria, a les tertúlies del Bar Riskal i el Bruselas, en els barets de plaça Gomila, a les reunions literàries organitzades arreu, tothom era catalanista i esquerrà. Qui més qui manco es definia marxista. Jaume Llambies, amic de dèries nocturnes i xerrades fins a la matinada, orgullós: “Som marxista-leninista, pensament Rosa Luxemburg!”. Què tenia d´especial un autor franquista, enemic fins i tot de les resolucions del Vaticà II i que, per aquella època, declarava a la premsa: “Conservo el carnet de Falange y mis ideas son las mismas que en el 36!”. Intrigat, em preguntava què hi feien els companys que anaven en peregrinació a casa de l’autor del pamflet anticatalà i antiesquerrà Centro, la bíblia dels reaccionaris dels anys trenta? Què era el que feia oblidar el compromís de l’autor de Bearn i Mort de Dama amb els genocides del nostre poble? A vint anys, després d’haver passat sovint pels tètrics despatxos d’interrogatoris de la Brigada Social, em costava entendre aquella estranya admiració.

Era un misteri.

Un motiu prou plausible podia ser que Villalonga havia estat -i era encara!-, un membre destacat dels premis literaris Ciutat de Palma. I tothom sabia l´art especial que tenia per a manipular les autoritats municipals, els jurats i periodistes. El que jo no podia entendre era com, per a guanyar un guardó literari, hom s´havia de convertir en corifeu del metge que va aplicar electroxocs a l’antic governador de la República, Antonio Espina. No era massa miserable? En parlàvem amb l´escriptor Antoni Ximenis que, no feia gaire, havia obtingut un parell de premis en els Jocs Florals de diversos pobles del Principat.

Antoni, que per dir sempre el que pensava mai no va fer carrera literària, entenia a la perfecció el món dels autors, dels artistes en general. Tota la vida, d´ençà que havia abandonat els estudis per provar de malviure mitjançant les col·laboracions a la premsa i l´import d´algun premi literari, es relacionà amb el món de l´art i la literatura. Ningú com ell, exceptuant el poeta Jaume Llambies, tenia tanta experiència en la follia que domina els artistes, les ànsies esbojarrades que tenen per a triomfar, per aconseguir una bona crítica, una petita entrevista en els diaris.

Antoni ens ho explicava entre copa i copa de whisky. Jaume Llambies, que també era un expert en aquestes qüestions, feia que sí amb el cap i, en trobar banal i prou sabuda la conversa, marxava cap a qualsevol taula on hi hagués alguna dona de bon veure. La tàctica de recitar alguns poemes, tocar uns compassos de Serrat i Raimon en el piano del Bruselas, sempre li va funcionar.

-No ho dubteu –repetia Antoni-. Els escriptors i artistes farien qualsevol cosa, vendre la seva mare, canviar d´idees, esdevenir criats de qui comanda i pot oferir favors, només per un minut de fama, per unes retxes en els diaris. Per què us estranya veure´ls demanant audiència a Llorenç Villalonga? No l´han consagrat a Barcelona, oblidant Gabriel Alomar, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover? Els morts, malgrat que fossin peces cabdals de la nostra cultura, ja no poden oferir un premi literari, una recomanació per a una feina, la possible publicació d´una obra a Catalunya.

Les opinions d´Antoni Ximenis eren fortes i agosarades. Jo encara vivia immers dins la més innocent mística literària. Em va costar molt arribar a copsar les variades estratègies per arribar a “tenir un nom” dins el tancat cercle dels lletraferits nostrats. De bon principi, quan vaig començar a publicar els primers articles a la premsa i revistes de les Illes, imaginava que el món de la literatura era un cercle excels de persones d’extremada sensibilitat. Envoltats de botxins, de destructors de la nostra natura; acostumats a veure enlairats els que destruïen Mallorca, els qui, amb el seu suport al franquisme, s’havien enriquit trepitjant grans bassals de sang, consideràvem els poetes i narradors, els autors de teatre i artistes, representants de la darrera trinxera en defensa de la humanitat. Qui, als vint anys, podia endevinar que un escriptor és una persona com les altres, dominada pel mateix egoisme, per idèntiques ganes de figurar, de ser considerat i respectat ben igual que un empresari, un metge, un advocat?

Esdevenir corifeu de Llorenç Villalonga podia significar guanyar el Premi Ciutat de Palma de Novel·la, Poesia o Periodisme, publicar el llibre, obtenir uns guanys econòmics que permetessin una major dedicació a la literatura. Aconseguir un premi literari era avançar moltíssim sobre els altres competidors. Significava sortir definitivament de l’anonimat, del gran grup de desconeguts aspirants a la glòria. Genis de província enlairats per jurats que feia poc havien deixat la camisa blava per la blanca! Quin món, el de la pseudocultura franquista!

Una postguerra inusitadament feliç per a rendistes i vencedors! La satisfacció dels periodistes endollats, els mediocres que han pogut viure esquena dreta després de l’assassinat de milers d’esquerrans! A les cunetes dels entreforcs dels camins quedaren per a sempre, vexats, amb el cos destroçat per les bales, els autèntics escriptors i periodistes de la nostra terra!

Que fàcil, prosperant amb una pistola a la mà, amb els pagesos i treballadors obligats a un silenci d’esclaus! Les cartilles de racionament regnant arreu; l’oli, el sucre, el tabac, el cafè... d’estraperlo, a uns preus tan alts que els pobres no en podien comprar. Alhora, just en el mateix instant en què els infants ploren a la llar dels desvalguts, Llorenç Villalonga, el batle de Ciutat, el Capità General, el Bisbe de Mallorca i tota la cort que els va al darrere, s’instal·len al luxós menjador del Círculo Mallorquín, tot endiumenjat de ramells de roses i clavells. Sona un vals de Strauss per animar el lliurament dels premis. Les camises blaves fa una temporada que desaparegueren de les recepcions oficials. Ara, la moda és haver estat sempre proanglesos i pronord-americans. Franco i el general Eisenhower passegen, dempeus, en un cotxe descobert per un Madrid ple de gent que vol oblidar la guerra. Flaire de menges exquisides arriba des de la cuina, on abillats cambrers i cambreres d’immaculat uniforme comencen a servir el sopar. És el moment d’obrir les ampolles de vi del Priorat, La Rioja, Binissalem. Villalonga s’ha situat entre el batle de Palma, Gabriel Fuster i Joan Bonet, els periodistes de moda en la Mallorca feixista d´aleshores. També hi ha un Camilo José Cela somrient, que conta acudits verds als comandants que lluitaren amb la División Azul. El crític d’art Gaspar Sabater parla del Renaixement italià i de la degeneració de l´art contemporani. Llorenç Villalonga hi està d´acord. Explica al batle les monstruositats del modernisme barceloní, la barbàrie pictòrica de Picasso i Miró. Tothom li dóna la raó quan afirma, amb certa violència en l´explicació, com Gaudí va fer malbé la part de la Seu que va tocar amb les mans. L’escolta amb summa atenció el cap de la policia en temps de la guerra civil, el senyor Barrado, amic del Marquès de Zayas, responsable de la Falange d´aleshores. Camilo José Cela, membre del jurat de narrativa, ha fet un pet sorollós aprofitant el silenci momentani de l´orquestra. Les antigues militants del Moviment es venten apressades, amb uns moviments de mans inusitats, en una vana provatura de fer desaparèixer la pudor.

El batle de Palma, fastiguejat pels exabruptes de Cela, comenta a Llorenç Villalonga:

-Tenim ordres expresses de Madrid de perdonar tot el que faci. Diuen que Franco encara recorda la carta del final de la guerra, quan s´oferí als caps de la policia madrilenya per a denunciar els rojos que coneixia. I, no t´imagines el que significava l´any trenta-nou i el quaranta que et senyalassin davant la Guàrdia Social com a comunista, anarquista o, simplement, militant republicà!

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (X) – La Dama de Negre - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

pobler | 23 Octubre, 2022 13:00

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (X) – La Dama de Negre - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Visc amb la premonició que ja he complert amb el temps que em va ser concedit pel Senyor per viure en aquest món. No és solament la debilitat que, progressivament, va ocupant venes i nirvis, tots els racons d’aquest cos mortal que s’encongeix amb el pas dels anys i que, a cada dia que passa, deixa de ser àgil, vital com ho era no fa gaire. És una sensació més forta. Però, a les nits de soledat, al despatx, mentre prepar els articles per a Sa Marjal, not que Ella hi és present, la Dama de Negre, l’obscura reina de les tenebres, la ferotge senyora de les tombes i de tots els silencis existents. Propietària de l’Avenc final, nua, amb la falç per segar vides sempre a la mà, invicta segle rere segle d’ençà que el Senyor volgué que la terra fos habitada pels humans. La not, atenta, vigilant, sorneguera entre les cambres solitàries de les cases.


Defalliment és una paraula que empra sovint Miquel Costa i Llobera. És la que millor defineix la sensació que em domina quan arriba l’hora de la tristor. Potser és un sentiment produït per l’edat. Ja he fet els seixanta-dos anys i en fa trenta-dos que visc a Albopàs. Sovint pens que he nascut en aquest poble. Que form part de la seva vida, de la sang pagesa que hi circula, atrafegada, per places i carrers. Com desfer-me d’aquesta punyent sensació d’angoixa? Què fer per continuar resistint? Aparentar que som forts, que res no ens fa defallir, que el seminari ens va fer de pedra viva, de marbre sense fissures?

Visc amb la premonició que ja he complert amb el temps que em va ser concedit pel Senyor per viure en aquest món. No és solament la debilitat que, progressivament, va ocupant venes i nirvis, tots els racons d’aquest cos mortal que s’encongeix amb el pas dels anys i que, a cada dia que passa, deixa de ser àgil, vital com ho era no fa gaire. És una sensació més forta. Però, a les nits de soledat, al despatx, mentre prepar els articles per a Sa Marjal, not que Ella hi és present, la Dama de Negre, l’obscura reina de les tenebres, la ferotge senyora de les tombes i de tots els silencis existents. Propietària de l’Avenc final, nua, amb la falç per segar vides sempre a la mà, invicta segle rere segle d’ençà que el Senyor volgué que la terra fos habitada pels humans. La not, atenta, vigilant, sorneguera entre les cambres solitàries de les cases.

Són somnis o conviu, invisible, entre els prestatges dels llibres, amagada entre els vells cortinatges de la cambra on em trob sol amb els meus pensaments?

Més d’una vegada, quan aixec els ulls del llibre, la trob davant meu, viva, bategant. Em somriu sense amagar l’alegria frenètica que la domina en saber que d’aquí poc, em tendrà, presoner, lligat de mans, als seus peus. Xiscla, com si fos folla. Però ningú no sent la seva veu, que ressona, potent, enmig de la fosca de la nit.

Posa la falç damunt la taula vessant la tassa de valeriana que fa poc m’ha portat na Catalina. Li es indiferent el meu posat de ràbia. És feliç constatant la por que em domina, els dubtes que m’aclaparen, la meva desesperació sabedor que no puc fer res contra la seva decisió cruel. No perdona, no té sentiments. Va néixer sense cor. Engendrada per l’incest dels dimonis més salvatges, beneïda per Satanàs i tots els reis i emperadors que li fan companyia, es clava un ganivet i em mostra com el seu cos transparent no té sang. De la fantasmal ferida només raja un líquid groc, corrosiu, que desfà, en segons, tot el que toca.

Miquel Costa i Llobera prova de superar l’angoixa que el domina mitjançant l’oració i els cilicis que li mortifiquen la carn. Li tenc enveja. Sóc massa dèbil per atrevir-me a mortificar-me amb filferros i corretges al voltant de cames i braços. Prov de submergir-me en la lectura, en els articles que escric. Alguna vegada m’atur per a resar un rosari. Però tanmateix la meva ment no em deixa concentrar en l’oració com pertoca. El meu cap es distreu amb qualsevol anècdota de la lectura. El meu sistema preferit de defugir pensaments autodestructius és volar cap a indrets llunyans, els portentosos descobriments que ens mostren els llibres d’història. Fins i tot la Bíblia em fa viatjar en direccions ignotes i em trob capficat en les narracions dels profetes talment el que llegesc no fos la paraula de Déu sinó un llibre insòlit creat per novel·listes d’un passat remot. La creació de l’Univers, demostrant el poder inabastable del Senyor, la construcció de la nau de Noè portant tots els animals de la terra; l’esclavatge dels jueus a Egipte, les Set Plagues, la sortida cap a la llibertat del poble que, amb la seva suor, va bastir l’esplendor d’una civilització superior... Les lamentacions d’Isaïes i Jeremies, blasmant contra els pecats d’Israel, els càstigs que Iahvè enviaria contra tots aquells que el deixin d’adorar i tornin a les velles creences, alçant temples a monstruosos animals, tenint cura solament de l’or, vivint constantment enmig de la luxúria, lliurant monedes i queviures a les prostitutes que ballen nues davant Baal.

Em deman si hem avançat gaire d’ençà aquella dura època de combat contra la maldat dels homes. Malgrat els dos mil anys de poder de la Roma catòlica... no estam igual que en el passat, vivint enmig de seguidors de falsos déus i predicadors?

Tanmateix, per molt que prov de defugir els tèrbols pensaments que em dominen, Ella torna, sorneguera, rient, al meu costat. Per fer-me més mal, per riure's del que més estimam, es disfressa de Verge Maria i, sense abandonar la falç que agita, amenaçadora, per damunt el meu cap, em mostra els pits i m’escomet, talment els dimonis de l’Apocalipsi:

--Inútil la teva vida, dedicada a l’oració, Joan! Moriràs ben aviat, et vendré a cercar més prest del que imagines. Pensa en el gran fracàs de la teva existència! Ho pots copsar, no? Mai has gaudit de la bellesa d’una dona en els teus braços, del significat de les carícies femenines. Mira els meus pits, contempla aquesta pell suau, com els pètals d’una flor que s’ha acabat d’obrir a la vida. Et convertiràs en cendra sense haver sabut mai què significa l’amor autèntic, el plaer que et poden donar els cossos nus de les filles d’Eva! No ho dubtis: és el patiment més gran que pot tenir un home sobre la terra! Misèria de tota una vida dedicada a l’estudi i l’oració! I ja no ets a temps de rectificar! El rellotge marca, inexorablement, el teu final!

Catalina no pot consentir que romangui tantes hores sense anar al llit, perdut enmig de llibres, tractats, mapes, pergamins menjats per les rates. La pols dels vells papers em fa tossir i sovint la despert. Em troba suat, parlant amb sons inintel·ligibles davant una cadira buida. O almanco, ella s’ho pensa. No sap que parl amb la Mort. No entén que port a terme un combat amb totes les provocacions que he de patir quan em compareix davant, assedegada de sang. Com explicar-li la presència d’aquest malèfic esperit en el despatx? Catalina és una bona dona, exemplar quant a tenir cura d’un sacerdot que no sap fer res de la casa. Sí, té raó quan diu que al seminari no ens han acabat de fer, que només han cultivat una part de la nostra personalitat.

Em porta una tovallola banyada amb aigua fresca, just acabada de treure de la cisterna. Em renta la cara a poc a poc, murmurant antigues malediccions de poble que no són pecat. Mou el cap amb desesperança, com si, en efecte, em mancàs l’enteniment. No descansa fins que apaga els llums i, com si fos un somnàmbul, em porta fins a la cambra, a descansar.

Na Catalina ha marxat, satisfeta d’haver-me fet marxar del despatx. Creu que m’he adormit. Va ben errada! Amb els llums apagats, sense poder distreure’m amb els llibres, la nit, el que manca per a sortir el sol, esdevé més terrífica que mai. És com si la Mort hagués deixat obertes totes les aixetes de la desesperació més crua i refinada. Com si el cor s’hagués aturat. Sent com si l’ànima sortís del cos i comtemplàs les meves despulles, refredant-se a cada segon que passa. Qui hauria dit que l’esperit funciona ben igual que una persona viva!

Ja no recordava que avui era la revetlla de sant Antoni. Arreu ressò de ximbombes, la remor de glosses gruixudes que fan enrogir les fadrines. Els més borratxos llancen cassalla als foguerons. Les flames amenacen d’engolir les cases més properes. La gent fuig del costat del fogueró per por de morir cremats, envoltats per les flames que campen sense control, fent la gran riallota dels albopassins que envoltaven la llenya que crema, esponerosa, invicta.

El dia de la meva mort havia fet missa major amb assistència dels rectors de les parròquies d’Alcúdia i Muro. Semblava un dia normal. Res el diferenciava dels que havia viscut fins aquell moment. Una llarga malaltia et va preparant per a deixar aquest món. Però quan la Gran Bruixa compareix, aturant de sobte el bategar del cor, no hi ha temps per a cap mena de reflexió. Qui m’hauria dit aquell matí que no arribaria al vespre? Just em va donar temps a sentir, des de la distància, la remor de tavernes i cellers plens, ocupades totes les taules, celebrant la festa del nostre sant.

D’aquí poques hores, quan els galls comencin l’acostumat concert matinal, na Catalina, que compareixerà per dir-me que és el moment d’aixecar-me per a la missa primera, trobarà, esglaiada, cadàver inert del vicari d’Albopàs. O tot és un somni i encara no m’ha arribar el moment de la definitiva solitud? Qui ho pot endevinar en aquesta alçada de la història? El cert és que el De Profundis ressona amb força enmig d’un temple ple de gom a gom. Tothom hi ha vengut a fer la darrera ullada, a acomiadar-se del vicari que ha sabut dels seus pecats, dels pensaments profunds que només es diuen a recer del confessionari. Si no ens hagués estat prohibit, hauria fet un llarg dietari de les pors i misèries dels albopassins! Tant de dolor mussitat en veu baixa! Les contradiccions de la dona que ja no estima l’home, el pecat de luxúria a les casetes de camp, les infidelitats, els crims secrets, aquelles malalties mal guarides, accelerades per tenir accés ràpid a l’herència del difunt... I també les debilitats en la fe, els dubtes quant a la vida eterna, la resistència a acceptar amb resignació els sofriments que Déu nostre Senyor ens envia dia a dia.

Catalina resta aturada davant el meu cadàver. Nerviosa, sense saber el que ha de fer, m’agafa de la mà, freda ja com un bocí de gel, i prova inútilment de trobar el pols. M’apropa un mirall als llavis. Cap signe de vida. No acaba d’entendre el que ha passat. Ahir a la nit tot semblava normal. La meva mateixa dèria de llegir fins a altes hores de la nit. La preocupació, com de costum, per la meva salut. Saber que a les sis he de dir missa primera i són més de les tres de la matinada i encara estic a la tauleta del despatx, desvariejant, parlant sol (ella no sap que discutia amb la Mort). Corr per la casa sense saber a qui comunicar primer l’infausta nova. Ha d’anar de seguida a parlar amb el rector. Ansiosa per comunicar la mala notícia, obre les finestres de la cambra i crida als primers albopassins que marxen cap a marjal:

--El vicari és mort, el vicari és mort!

I tanmateix... res no podrà fer ningú per retonar-me a la vida. Ja no resta ni un bri de calor en el meu cos. L’ànima fa hores que ha sortit de la presó de carn i sang que la mantenia captiva, i navega, esmaperduda, pels racons del que ha estat la casa meva. Una mort sobtada que no m’ha donat temps per a deixar cap mena d’indicació del que s’ha de fer amb els llibres, els papers, les col·leccions amb les restes d’objectes domèstics trobats als talaiots (ceràmica, collarets, estris de feina). I la meva col·lecció de monedes? Qui tendrà cura de la col·lecció amb les monedes que em portaven els pagesos, trobades quan llauraven els camps? El rostre dels emperadors romans que tant vaig cuidar de netejar i que em servien per aprofundir en la memòria d’un dels imperis més grans de la història de la Humanitat. Coure, plata i or de Bizanzi, del Califat de Còrdova, de Dénia... I les llànties trobades a Pol·lentia, l’anell d'or d’una patrícia romana, les làpides amb els noms dels senyors més poderosos escombrats pel pas dels segles!

A què treu cap acaramullar tants d’objectes si tanmateix tot s’ho emportarà el vent?

Hauria d’haver deixat escrit un testament sentimental i indicatiu. “Vull que això i això vagin aquí i allà”. No ho vaig fer.

Pensar que la Dama de Negre et donarà temps a fer les coses de la teva manera és un greu error. Tanmateix Ella colpeja quan menys ho esperes. Seixanta-dos anys no és una edat gaire avançada. He vist morir un exèrcit de gent jove, evidentment. Però també conec centenars d’albopassins de més de vuitanta i noranta anys. He donat l´extremunció a pagesos i menestrals que havien fet els cent anys!

Faig la darrera ullada al món que m’agombolà. L’arxiu amb els centenars d’articles que he escrit per a la revista Sa Marjal. Els originals dels concursos de glosses contra la blasfèmia, el munt de revistes catòliques arribades de tots els punts d’Espanya i l’estranger... Aniran als fems? Qui vol servar a casa seva un munt de papers grogosos plens de pols? Qui podrà desxifrar la meva lletra, les còpies de les cartes escrites als amics durant aquests anys de lluita esbojarrada contra el pecat?

Obr els calaixos de la tauleta del despatx. Darrera ullada als records que m’agombolaren. Les petxines de la platja el dia de l’excursió amb Miquel Costa i Llobera, a cala Murta! Record el que em digué mentre em veia atrafegat recollint aquells petits tresors:

--Joan, no perdis el temps amb les coses d’aquest món. No ens en portarem res al cel quan ens sigui arribada l’hora! Atresora pensaments, aprèn noves oracions, llig... però deixa els objectes allà on són, en el lloc exacte on la mà de la Divina Providència els ha deixat!

I en veure que no li feia cas i continuava amb la meva dèria, afegí, compassiu:

--En tots els funerals que has oficiat, en fer la darrera ullada al mort que acompanyaràs a la fossa... has vist mai que dins el bagul hi portàs res del que ha atresorat en aquest món? Joies, or? He conegut molts senyors de possessió que, abans de la mort, després de l’extremunció, han plorat fent la darrera ullada als vasts camps que els envoltaven, obrint les capsetes amb les monedes d’or i plata acumulades, les polseres, anells, arracades i botonades de la família.

Miquel Costa i Llobera té raó a vessar. N’he estat testimoni en els darrers trenta anys de sacerdoci. Quantes llàgrimes producte de l’egoisme no he vist desfilar davant els meus ulls. L’avarícia que no pot consentir haver de deixar-ho tot! Si de cas, se’n porten el darrer vestit, inservible per als hereus que esperen ansiosos remenant nerviosament els armaris on hi ha les escriptures, el testament que els ha de consagrar com a únics propietaris de tot el que era l’univers del mort. Alguns, els més desgraciats, s’aferren als llençols com si no volguessin marxar, deixar tot el que era seu i ara desapareixerà per sempre més de la seva mirada. Tanta feina per acumular terres, per fer més rendible l’anyada! Llogar els jornalers i missatges que cobraven menys i feien el doble de feina! Cap compassió amb els que queien malalts o tornaven inútils per un accident. I en arribar a una certa edat, quan ja no podien rendir com abans, al carrer sense ni una paraula de gràcies, sense el regal d’una camisa vella, les sabates que ara seran per al nou pastor, l’amo que tendrà cura de tot l’exèrcit de servents que l’han envoltat.

Però les petxines foren part de la meva supervivència. Són el substitut de les joies que mai no he tengut ni m’han interessat. Tancades per a l’eternitat dins una ampolla de vidre, seran el recordatori d’una conversa amistosa amb un dels més grans poetes de la nostra terra.

En uns dies vendrà gent nova i ocuparà els meus racons. Deixaran na Catalina al servei del nou vicari? La faran marxar a casa seva, sense cap mena de premi pels anys que ha dedicat a tenir cura de les meves necessitats? No ho sé ni ho puc saber. No sé cap on marxaré. No hi ha cap llibre que ho expliqui. Sí, aniré a retre comptes davant sant Pere i els àngels a l’espera que em deixin gaudir, durant tota l’eternitat, de la presència lluminosa del Senyor. Tenc la consciència neta. Sé que puc enfrontar-me amb el tribunal celestial més rigorós.

Imagín que em ficaran dins la caixa, amb la creu de plata que em regalà la mare quan m’ordenaren sacerdot enmig de les mans, amb el rosari. Hi haurà també una camisa de lli blanc amb randes, el cíngol de cordó de seda vermella i la casulla morada. La meva ànima, surant sobre l’espai ple de gent del temple, mirarà l’espectacle, bocabadada en contemplar les capelles ben adornades de flors portades per les monges franciscanes. Com si fos un ofici solemne ressonen notes del Rèquiem de Mozart, aquell descregut músic vienès tan de moda en aquestes circumstàncies tràgiques. No m’han fet cas! Vaig donar instruccions al rector que, en cas de mort, no volia música de descreguts en el meu funeral. El rector deu trobar que és una música adient, més solemne que la partitura de Palestrina que li vaig deixar preparada. Les campanes no deixen de sonar cridant els darrers feligresos a l’acomiadament del vicari.

La Mort s’ha vestit de gala. Porta un llarg vestit de seda negra i, en el pit, desafiant, l’espasa d’una Sibil·la indicant-me el camí.

--Et vull acompanyar fins a les portes del cel, ara que aniràs a veure sant Pere –exclama, riallera--. No diràs que no t’estim, Joan! A poca gent li és concedit aquest alt honor. T’acompanyaria fins a la Sala del Judici, però no puc entrar-hi. Els teus m’ho tenen prohibit. Tanmateix, malgrat el meu poder, em menystenen. Em tenen per una criada de poca vàlua. Una jornalera enviada a fer una feina. Res més. El botxí de l’infern, m’anomena sant Miquel. Després de tota una eternitat complint fidelment el que m’encomanen, vet aquí el pagament que em donen: un botxí, una criada. Quina manca de consideració!

No puc fer-hi res per desempallagar-me de la seva llefiscosa presència. És aquí, com de costum, com a totes les nits que no podia dormir pensant en el final de la meva vida terrenal.

Sent el final, Ite, missa est. És el moment que desenes de mans m’alcen i comencen el camí cap a l’exterior del temple. Els portadors del taüt no poden avançar, tal és la gentada que ha omplert l’església. Amb dificultats arribam a la porta principal. La placeta de davant la rectoria és plena de gom a gom. Tot el poble hi és present. Sent el bategar ansiós de tants cors que volen dir-me el darrer adéu. Uns s’han abillat amb els seus millors vestits; d’altres, just havent acabada la feina han vengut de pressa, amb una simple camisa nova o el jec de les festes. Moltes dones resen el rosari. Veig les Filles de Maria agenollades mentre el bagul fa el seu camí portat per tantes mans de cristians fervents.

--A vegades val morir per constatar que hi havia molt gent que t’apreciava –continua dient la Senyora dels Avencs, amb veu suau. Allarga el braç nu i em mostra els carrers atapeïts, les balconades plenes, els domassos que adornen les cases.

El saig i els municipals obrin pas a la processó que em portarà fins al cementiri. Sent el plor de les dones. Passam davant la casa que vaig habitar. Encara hi ha el banc de fusta duit per l’església.


De la novel·la de Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs


Un viatge a Alemanya - Fira del Llibre de Frankfurt

pobler | 22 Octubre, 2022 16:03

Frankfurt, capital de la cultura catalana.


El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors. Per això, com diu el director de l´Institut Ramon Llull, la Fira de Frankfurt, la projecció de la cultura catalana arreu del món, ha de servir-nos a tots per a consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un àmbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna. Per això anam a Frankfurt. (Miquel López Crespí)


Per què vaig a Frankfurt



Edifici de la Literaturhaus de Frankfurt on seran presentats al públic alemany els escriptors Josep Lluís Aguiló, Josep Anton Baixeras, Alexandre Ballester, Miquel López Crespí, Melcior Comes, Maria de la Pau Janer, Jaume Pomar, Jean Serra, Miquel Àngel Vidal i Olga Xirinacs.

Reconec que, en un primer moment, em va deixar sorprès l´amable carta de l´Institut Ramon Llull convidant-me a participar en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt. I dic que em deixà una mica sorprès perquè, sovint, els escriptors de les Illes som oblidats pels responsables de la promoció de la literatura catalana en el món. Aquesta vegada no s´ha esdevengut un fet semblant, i en la llista d´autors de les Illes que representaran la nostra cultura a Alemanya, el proper mes d´octubre, podem trobar Josep Lluís Aguiló Veny, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Melcior Comes, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Carme Riera, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Àngel Vidal. No cal dir que la cultura catalana de les Illes té desenes d´autors d´igual qualitat que els esmentats; però, com explicà Josep Bargalló, director de l´Institut Ramon Llull, “és impossible enviar a la Fira de Frankfurt els més de mil escriptors i escriptores dels Països Catalans”. Segurament hi haurà properes incorporacions a la llista actual. Els criteris de selecció han anat en relació amb les obres recentment traduïdes de molts dels autors que anam a aquesta fira internacional del llibre, a les propostes de les editorials que hi participen, al potencial de traducció de l´obra de l´autor convidat. S´ha tengut molt en compte que hi hagués autors de tot el domini lingüístic català, incloent, a part del Principal, el País València i les Illes, escriptors d´Andorra, Catalunya Nord i l´Alguer.



Són moltes les obres d´autor de les Illes traduïdes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB) ques seran presentades a la Fira del Llibre de Frankfurt. Record ara mateix els noms d´Antoni Serra, Antònia Vicens, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Bartomeu Fiol, Llorenç Villalonga, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Salvà, Jaume Pomar, Pau Faner, Pons Pons i Maria Rosa Planas.

Juntament amb la presentació dels escriptors de les Illes en el marc de la Literaturhaus de Frankfurt, acte que tendrà lloc dia 12 d´octubre, també hi haurà presentacions dels clàssics catalans traduïts a l´alemany; concretament es donaran a conèixer traduccions de Ramon Llull, Víctor Català, Josep Pla, Josep M. de Sagarra, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Joan Sales i Gabriel Ferrater. Igualment hi haurà lectures d´obres d´autors actuals traduïdes a l´alemany. Per exemple, està programada la lectura de texts de Maria Barbal, Miquel de Palol, Baltasar Porcel, Pere Gimferrer, Albert Sánchez i Joan Margarit, entre molts d´altres. A tot això hem d´afegir les taules rodones, les lectures poètiques que farem, els contactes amb el públic, mitjans de comunicació i editors alemanys. Tot plegat d´una importància cultural de primer ordre i, per a autors que, com qui signa aquest article, tenen molt poca relació amb els fastos de la societat literària, és un goig aquesta possibilitat de sortir per uns dies de l´exclusiva dedicació a la literatura i de gaudir de l´amistat i el contacte sempre enriquidor de tots aquells creadors, catalans i alemanys que, lluny de les campanyes rebentistes contra els que anam a Frankfurt, tan sols ens interessa la literatura, el fet creatiu i la defensa i promoció dels nostres autors i editors.

Hi ha alguns autors convidats, pocs, un o dos dels més de cent trenta que hi hem d´anar, els enverinats i malsoferts, els més desesperats per una promoció personal, aliens al significat de promoció de la nostra cultura que té la Fira de Frankfurt; uns pocs ressints que, en un acte del tot coincident amb els nacionalistes espanyols que ataquen la nostra participació a Alemanya, han dit que “troben que tenen poc de protagonisme en els actes de la Fira”. Opinió que demostra l´egoisme insolidari amb la nostra cultura de qui fa aquestes declaracions i que, alhora que fa el joc als nostres enemics, només cerca el protagonisme mediàtic que considera que li manca en participar en una activitat catalana col·lectiva i de país. Però amb el seu pa faran sopes, que diuen al meu poble.

El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors. Per això, com diu el director de l´Institut Ramon Llull, la Fira de Frankfurt, la projecció de la cultura catalana arreu del món, ha de servir-nos a tots per a consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un àmbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna. Per això anam a Frankfurt.

Miquel López Crespí


Participaran en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Toni Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.


Breviari contra els servils, dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie

pobler | 21 Octubre, 2022 15:17

Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. (Miquel López Crespí)


Cal dir també que aquests darrers vint anys han significat una important represa de la meva tasca d'escriptor. La lluita en diverses organitzacions polítiques i culturals abans (i després) de la transició sempre ha dificultat la meva tasca creativa. Durant molts d'anys (sobretot en temps de la meva militància dins les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, l'OEC, el PSM o com a vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell") només tenia temps de redactar algunes reflexions quan, després de les reunions o els actes polítics i culturals, arribava a casa. Unes notes esparses, algun poema (que després s'ha recollit en algun dels poemaris publicats en els darrers temps), algun conte curt... Les dècades d'activitats polítiques de lluita contra la dictadura o per a la consolidació d' una cultura progressista i d'esquerra no donaven per a més. Record ara mateix les dificultats que sempre trobava per poder dedicar-me, com hauria estat el meu desig, a escriure amb calma una novella, una obra de teatre. Era completament impossible! (Miquel López Crespí)


Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie (Calima Edicions).



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Breviari contra els servils: dietari d'un esccriptor en temps de la barbàrie. (Calima Edicions)

Em demanen alguns lectors la data exacta del començament de Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie, que acaba de publicar l'Editorial Calima de Ciutat de Mallorca. El recull de materials que ha editat Calima forma part del caramull de notes (i carpetes!) que des de sempre (potser d'abans i tot de la publicació del meu primer llibre) he anat escrivint sense interrupció. Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. Amb el temps alguna d'aquestes simples reflexions de viatge (escrita a un aeroport, a la taula d'un cafè de qualsevol ciutat) serviren per enllestir un poema o foren l'inici d'una narració curta. En aquest Breviari contra els servils es poden trobar igualment alguns esbossos del que després han estat novelles i obres teatrals. També s'hi poden trobar reflexions escrites des de la literatura de l'absurd com des de la reflexió existencialista, sense oblidar el component bàsic situacionista de bona part dels meus llibres. Però no tot ha servit per enllestir aquesta primer "dietari del temps de la barbàrie". Altres notes foren llençades als fems. No tot el que he anat escrivint en aquests darrers trenta anys s'ha servat en les polsoses carpetes del meu estudi. Ni molt manco! Però rellegint el material de Breviari contra els servils constat que, en aquesta conjuntura política (i personal!) concreta, m'ha interessat publicar essencialment les notes de finals dels vuitanta i començaments del noranta. El motiu per haver escollit aquestes carpetes d'apunts i no unes altres? No us ho sabria explicar amb exactitud.


De sempre m'ha interessat llegir, aprofundir en els diaris de tota mena de personatges històrics i, molt especialment, en els dels escriptors. I en aquesta afecció meva, els Diaris de París (1941-1944) d'Ernst Jünger són al costat dels Diaris: 1910-1923 de Franz Kafka. El llistat de diaris que he llegir aquests darrers anys és nombrós, i en tots ells sempre he trobat aquell punt d'inflexió que m'ha fet reflexionar i m'ha servit per afinar la meva percepció del món. Record ara mateix el perdurable efecte de llibres com Viure al dia de Paul Auster, El subratllat és meu de l'escriptora russa "blanca" Nina Berbèrova, el Dietari (1953-1956) de Witold Gombrowicz, el Diari d'André Gide, sense oblidar l'imprescindible Quadern gris de Josep Pla, els diaris de Manuel de Pedrolo... Ara mateix, després d'un viatge a Barcelona, he pogut trobar alguns materials vertaderament imprescindibles: Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943), de Joan Manet i Pesas, editat per les Edicions Catalanes de París l'any 1976; Al servei de Catalunya i de la República: la desfeta. 6 d'octubre 1934 i Al servei de Catalunya i de la República: la victòria. 19 de juliol 1936, de Frederic Escofet; El temps barrat, d'Alexandre Cirici (Premi Josep Pla 1972); De Balaguer a Nova-York passant per Moscou i Prats de Molló: memòries, de J. Carner Ribalta o Les hores clares, d'Alexandre Cirici.


Són uns noms i unes obres agafades ben a l'atzar, sense fer una recerca exhaustiva en les prestatges de la meva biblioteca particular. És evident que no he volgut seguir cap "model" en especial en la redacció del meu Breviari contra els servils.


Només he volgut citar uns noms per a ver veure al lector el meu interès pels aspectes més "personals" de molts dels autors que admir (o pels que tenc un accentuat menyspreu: seria el cas dels Diari de Goebbels o el Vive peligrosamente, d'aquell altre nazi que tenia per nom Otto Skorzeny).


La intenció de les notes que vaig escrivint d'ençà finals dels anys seixanta no volen ser cap mena de "memòries" a l'estil, per exemple de La força de les coses de Simone de Beauvoir. No és aquesta la intenció del meu dietari. Aquí es tracta, més que res, de provar de deixar constància de determinades impressions, de les percepcions més efímeres i evanescents de la consciència (si bé qualsevol autor de debò pot resumir en quatre retxes tota la complexitat d'una situació personal, política o cultural).


Com explicava una mica més amunt, la quantitat de dietaris de personatges històrics interessants és tan extensa i inacabable que no ens bastaria un llibre per a deixar constància escrita de tot el que hem llegit (o tenim encara per llegir, ja que sovint compram tota casta de memòries o reflexions d'intellectuals de tots els països i contrades).


Cal dir també que aquests darrers vint anys han significat una important represa de la meva tasca d'escriptor. La lluita en diverses organitzacions polítiques i culturals abans (i després) de la transició sempre ha dificultat la meva tasca creativa. Durant molts d'anys (sobretot en temps de la meva militància dins les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, l'OEC, el PSM o com a vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell") només tenia temps de redactar algunes reflexions quan, després de les reunions o els actes polítics i culturals, arribava a casa. Unes notes esparses, algun poema (que després s'ha recollit en algun dels poemaris publicats en els darrers temps), algun conte curt... Les dècades d'activitats polítiques de lluita contra la dictadura o per a la consolidació d' una cultura progressista i d'esquerra no donaven per a més. Record ara mateix les dificultats que sempre trobava per poder dedicar-me, com hauria estat el meu desig, a escriure amb calma una novella, una obra de teatre. Era completament impossible! Durant molts d'anys em vaig interrogar com s'ho devien muntar els escriptors mallorquins que eren indiferents a la lluita per la llibertat del nostre poble. Sempre m'ha estranyat aquesta forma d'esser i em demanava com tanta gent que deia, de boqueta, defensar "lo nostro", no s'organitzava mai en partits polítics antifranquistes. El nombre d'escriptors mallorquins que, abans i en temps de la transició, militàvem dins organitzacions d'esquerra o independentistes era reduït. N'he parlat en els meus llibres Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i en No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Moltes d'aquestes reflexions surten en aquest Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie que acaba de publicar l'Editorial Calima. Mai no he entès la indiferència, el cinisme regnant, el menfotisme. La redacció durant tots aquests anys de les múltiples carpetes que conformen el meu dietari ha estat també una forma de resistir aquesta indiferència generalitzada que ens encercla i que per a mi és igual o pitjor que els filferros dels camps de concentració.


Fa uns mesos, quan l'editor, interessat per un petit resum que li vaig mostrar, m'animà a presentar-li un llibre d'unes dues-centes pàgines, vaig haver de decidir-me, "mullar-me", en definitiva. [...]


Les carpetes escollides varen ser, com ja he explicat una mica més amunt, les de la dècada dels vuitanta i noranta. Per quins motius concrets m'he decidit a donar a conèixer aquests escrits? Pens que per a la generació que ens implicàrem en la lluita antifeixista a començaments dels anys seixanta i que actuàrem de forma organitzada contra el sistema des de final dels seixanta fins a finals dels setanta, el resultat de la transició ens colpejà com el cop salvatge d'una destral.

Breviari contra els servils és pens un bon exemple del resultat de les traïdes culturals i polítiques de la transició en la consciència d'un militant d'esquerres. I, sense pensar-ho gaire, vaig decidir que podria ser útil fins i tot com a document de l' època incerta i tenebrosa que ens ha tocat viure: la mundialització capitalista, la desfeta de tantes i tantes organitzacions revolucionàries, el pragmatisme més barroer aplicat a la política quotidiana, l'enlairament d'un exèrcit de cínics i servils al capdamunt de moltes de les institucions que, en teoria, haurien d'haver servit per avançar en el nostre deslliurament nacional i social i que, en mans d'aquesta gent sense principis (a no ser els diners i l'exercici del poder) han servit i serveixen per a consolidar encara més el sistema heretat de la victòria franquista.


Miquel López Crespí


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Aurora Picornell - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor) -

pobler | 20 Octubre, 2022 13:54


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Aurora Picornell - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor) -


N’Andreu i els altres detinguts a les pinedes d’Alcúdia no quedaren gaire estona a l’Ajuntament. Quan vaig arribar a la plaça, el cotxe amb els presoners ja marxava en direcció cap a Palma. Encara no sabia que els feren pujar a l’Opel robat a la família! Aquesta vegada no hi hagué el rebombori que s’armà quan portaren el pare i na Isabel emmanillats fins a l’estació. Què pretenien en Martí Cerol i els seus? Trobaven que ja havien atemorit abastament la gent? Ja no eren necessaris els escarnis enmig del carrer, a la plaça, com feia unes setmanes? Per què no continuaven els turments amb oli de ricí i les tallades de cabells ran? Potser aquell era un dia especial i no volien entretenir-se. Aconseguir trobar els homes amagats a l’inici del Moviment era un gran èxit pels facciosos. Calia enviar ràpidament els detinguts al local de Falange, mostrar-los a Barrado, el cap de la policia. Segurament en Martí Cerol rebria les felicitacions dels superiors. Per això no tengueren temps per a fer sortir els veïns a aplaudir les seves malifetes.

Aital silenci.

Res a veure amb tot el que s’esdevengué quan sacsejaren casa nostra.

El dia de l’esclat del Moviment, quan llançaren la bandera republicana que penjava a la façana de la Casa de la Vila, el rector considerà oportú fer repicar les campanes.

Ara no senties el concert del campanar. Les beates resaven el rosari. El rector degué insinuar que aquesta vegada no era necessari sortir a insultar els rojos.

No vaig ser a temps de poder veure com s’emportaven el meu nuvi. Na Ratil no em va deixar ni un instant. M’acompanyà fins a l’Ajuntament parlant sense aturar.

Portava novament la pistola a la cartutxera, però no parava de dir ximpleries. Provava de ferir-me amb les seves paraules. Tenia la intenció de fer mal. Però jo ja estava immunitzada davant determinades provocacions. La deixava desvariejar. Podia insultar el que volgués. No em feia efecte res del que pogués maquinar. L’únic que m’importava era saber com es trobaven n’Andreu, el pare, na Isabel...

-Vos pensàveu que la República duraria sempre? –deia aquella mala ànima, enfurismada-. Idò ja ho veus. El desgavell no ha durat gaire perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia. De res no han servit les conspiracions a La Societat i l’Ateneu...

Sabem els vostres plans al detall. O et penses que no teníem camarades que anaven als cursos de saber llegir i escriure per a tenir-nos informats? Preparàveu la Revolució, ens volíeu prendre les terres! A les teves classes ensenyaves qui eren Gabriel Alomar, Lleó Tostoi, Ferrer i Guàrdia, Vicente Blasco Ibáñez... Ho sabem tot. Na Marina Collet, que vos feia creure que era dels vostres, no era republicana. Aquesta al·lota sempre ajudà la rectoria i feia qualsevol cosa que li demanàvem. L’enviàrem a l’Ateneu per a saber què rondinàveu d’amagat, sota els quadres amb les imatges de Fermín Galán. Després ens ho contava tot! I pobra d’ella si no ho hagués fet! Cap senyor no li hauria donat feina! Ni a ella ni a la família.

Na Marina Collet al servei dels falangistes? Mai no m’ho hauria pogut imaginar. Semblava una joveneta boníssima, que no podia fer mal a ningú. Una estudiant excel·lent a qui agradava la història universal. Es delia per conèixer els fonaments del socialisme. El dia que vengué a l’escola per demanar que l’acompanyàs al local dels socialistes, enrogí. Volia fer-se de les Joventuts del partit de Pablo Iglesias! Em va intrigar tanta timidesa. Ara ho entenc! Potser s’avergonyia d’haver de fer d’espia.

Finalment em vaig poder desfer de la llefiscosa presència de n’Alberta Ratil. La veia cansada d’anar amunt i avall amb les incondicionals que la seguien cantant el “Cara al sol”, aturant-se davant les cases dels detinguts, fent sortir els familiars per obligar-los a cantar aquell himne odiós. La seva feina estava feta: dir a la gent que havien agafat n’Andreu i els carrabiners amagats a l’Albufera, comparèixer per casa nostra per a insultar-nos. La veies feliç en constatar la meva tristor per no poder acomiadar-me de n’Andreu.

Dolenta, abans de marxar, encara volgué aprofundir en la ferida.

-No et pensis que el tornaràs a veure viu –digué, pronunciant lentament cada una de les paraules-. N’Andreu va marxat amb els carrabiners. I els carrabiners, recorda-ho, oferiren resistència al Moviment. Disposam de testimonis. Nombrosos veïns que sentiren els trets i pogueren veure la lluita contra els nostres. Hi hagué un oficial mort, i això es paga molt car. Cap dels seis detinguts no se salvarà. I sort tendran si arriben vius al dia del judici.

S’aturà al meu davant. La seva boca salivosa estava a un pam del meu rostre. Borratxa, la pudor de l’anisat omplia l’ambient. Instintivament, vaig fer una passa enrere. Estava a punt de vomitar. M’aguantava per no donar-li una alegria, per no evidenciar la meva ràbia, la repulsió que sentia interiorment. Com hauria gaudit de veure’m atordida per les seves maquinacions, malalta, recolzada al cantó del carrer, indecisa, sense saber què fer, cap on anar!

El seu triomf consistia precisament a aconseguir batre les teves dèbils defenses. Fer que el teu món trontollàs i no sabessis on aferrar-te, a qui demanar auxili. Hi ha moltes formes de matar. La més brutal és el tret al cap, l’escamot d’afusellament, els tirs en la nit davant les parets del cementiri, a l’enfony on et troben els perseguidors. Però també hi ha diverses maneres d’ensorrar la resistència de les persones: donar-te oli de ricí, fer que vagis pel carrer concagat, fent pudor de merda, sentit les escopinades dels veïns al rostre. Els pagesos comentaven xiuxiuejant que alguns cadàvers portaven, dibuixat amb ganivet damunt el rostre, la falç i el martell; a d’altres, nus, els havien fet el dibuix damunt el pit.

No sé per quins motius jo mirava la pols del carrer, abstreta. Les amenaces de na Ratil no em produïen ni fred ni calor. Endevinava el que em pogués dir abans de pronunciar cap paraula. Mirava el terra perquè no tenia forces per donar una passa. Estava clavada davant la porta de l’Ajuntament. Plorava per n’Andreu, pel futur incert que s’albirava, per la desgràcia que queia damunt la família i els altres detinguts. Pensava en el padrí, amagat a la soll, dèbilment protegit per quatre feixos de llenya.

Al meu costat hi havia les dones i filles dels carrabiners. Em miraven com si els pogués retornar el pare, els germans. Qui no sentí el que digué n’Alberta Ratil? Les al·lotetes dels carrabiners deien “Volem veure el pare!”, “Per què l’han tancat?, volem que torni!”. Amb qui xerraven? Amb les pedres? Ningú no responia les seves preguntes. Mirava els ulls dels infants plorosos, les dones desesperades. M’estremia davant la manca de compassió. Ningú no tenia pietat de ningú? Els homes que fins fa poc feinejaven, anaven als camps, jugaven a cartes al bar, et saludaven pel carrer... s’havien convertit en monstres? Ja no tenien sentiments? De quina geològica fondària sorgia canvi tan brutal? D’on la verinosa metzina que feia enfollir gent que feia uns dies semblava simpàtica i amable? Què era el que convertia les persones en feres? La por a la Revolució? Però de quina Revolució parlaven? Qui, al poble, a La Societat, havia pretès mai bastir a Mallorca un tipus de col·lectivisme soviètic? La il·lusió dels treballadors era aconseguir que els fills poguessin estudiar a l’Institut, sentir l’Orfeó, organitzar alguna excursió... El més important per als membres de La Societat era la consolidació de les cooperatives, disposar de queviures a bon preu i poder, mitjançant la mútua, anar al metge en tenir un patiment.

Amb n’Andreu i els més joves havíem parlat del món futur, del paradís promès a la lletra de la Internacional. En cap ocasió vaig sentir parlar d’armes per aconseguir-ho. Érem tan ingenus que ens semblava que bastava un poc més de cultura per a poder fer realitat els nostres somnis!

La plaça era quasi buida. Poca gent era al carrer fent befa dels que havien portat a Palma.

No sabia què pensar d’aquell silenci inesperat. Restaven cansats d’acarnissar-se amb els dèbils? Quin era el motiu pel qual solament els falangistes i quatre desenfeinats continuaven fent befa i escarni?

-Els han dut a Can Mir amb el vostre Opel –em digué a cau d’orella mestre Jaume, el llanterner.

Amb el cap li vaig indicar que l’havia entès. Marxà de seguida, sense dir-me res més. Passà al meu costat sense aturar-se. No podíem delatar-nos davant els contraris. Ens enteníem amb un moviment dels llavis, amb una mirada. Eren d’agrair unes paraules dites quasi d’amagat. Llevat de casos excepcionals, ningú no s’apropava als familiars dels detinguts. Era com si de cop i volta tenguéssim la pesta. Talment un poder maligne hagués decretat la nostra exclusió de la societat. Ja no érem res! Robats, humiliats, la por feia que quasi ningú s’atrevís a dirigir-nos la paraula.

Caminava lentament, com les dones dels carrabiners que, sense poder contenir-se, ploraven desconsolades. L’Opel del pare, el cotxe que serví tantes vegades per portar malalts a Palma, el vehicle que empràvem per anar a estiuejar al Mal Pas, ara servia d’instrument als assassins que sembraven de dol la comarca! Em pessigava la carn per a comprovar si estava desperta, si encara era viva. Volia despertar del malson. Em feia sang al braç. Endebades els esforços. No somniava. Les dones i els infants dels carrabiners continuaven gemegant. En la llunyania se sentien les veus escardades dels malfactors cantant els seus himnes de guerra. No, no somniava. El que s’esdevenia era ben real. Com sol d’agost que queia, inclement damunt les nostres espatlles.

Avançava pel carrer de l’Escola molt a poc a poc, com si les cames em pesassin un parell de tones. Veia que les finestres es tancaven al meu pas. Ho feien amb força, per fer coneixedor el rebuig a un familiar dels detinguts. Clap-clap. Una porta tancada. Una bufetada. Un cop de puny a la cara. Les façanes de les cases em queien al damunt. El carrer donava voltes i amenaçava amb engolir-me. Em marejava. Els insults i amenaces de n’Alberta Ratil es mesclaven amb els gemecs de les dones i els infants dels carrabiners. Caminava com si la terra s’hagués d’obrir a causa d’un terratrèmol i s’ensorrassin tots els edificis. Ben igual que avançar per un terreny curull de trampes i arenes movedisses.

Havia pres una decisió que volia comunicar a la mare i al padrí. Instintivament, vaig accelerar el pas. Com si el que pensava m’hagués donat forces. No podíem continuar sense saber el que passava amb el pare i la germana. I ara, amb la detenció de n’Andreu, amb el perill que corria... què podíem esperar? Volia anar a viure a Palma, amb l’oncle. Mai no es va destacar en cap qüestió política. Li interessava el futbol, la dona, la família. Quan enviudà es dedicà intensament al negoci. La seva adrogueria era la més coneguda de les barriades de Son Serra, Son Rapinya i la Vileta... Hi podies trobar qualsevol cosa! Era un maremàgnum de productes necessaris i alhora exòtics. Amb na Isabel ni anàvem a passar alguns estius. Na Dora, l’esposa de l’oncle, sempre va ser una mare per a nosaltres. Record que el pare ens hi portava amb l’Opel negre. Feia poques setmanes que el teníem i quan arribàvem a Son Rapinya, aquell fet era un autèntic esdeveniment. Aleshores, al començament de la República, només disposaven de vehicle el metge i un comandant de l’exèrcit retirat. Fins i tot les al·lotes de casa bona, les filles d’alguns senyors de Palma que venien a estiuejar, arribaven en tramvia o en una antiga galera!

Eren uns estius meravellosos! Jugàvem per les amples sales de la casa, un preciós xalet d’estil modernista ple de racons inversemblants, amples cambres, passadissos llarguíssims, habitacions per als mobles inservibles on romaníem hores i més hores llegint o jugant amb les pepes que bastíem amb la roba de pretèrits familiars. Després, cansades de la penombra que ens ocultava de la vista dels oncles, de les al·lotes del servei, ens perdíem pel jardí amb les amigues de la barriada. L’adrogueria era un univers inabastable. Pots de pintura, xarxes per als pescadors, estris de cuina, instruments de feina, bicicletes... L’oncle ens regalà dues bicicletes. Una per a la meva germana i l’altra per a mi.

Els estius de quan érem adolescents! Quants records! Mai no em vaig cansar de contemplar els centenars d’objectes acaramullats al magatzem! L’oncle ens deixava fer. L’adrogueria era com un atles immens, una enciclopèdia que ens obria els ulls al món. Per què serviria aquella pintura? Per fer més bells els vaixells, els llaüts de pescadores, les naus que solcarien la Mediterrània portant viatgers a altres indrets? Na Isabel i jo semblàvem les al·lotes més riques de la barriada! Cada juliol arribàvem en cotxe, les famílies tenien negoci, nosaltres anàvem netíssimes, amb roba de primera i unes sabates lluentes que eren l’enveja dels infants que compareixien pel xalet.

Era una època on no tothom podia lluir sabates noves per a jugar i córrer pels carrers polsosos de la barriada. Alguns dels nostres amics anaven amb espardenyes; d’altres, descalços. Va ser quan vaig començar a adonar-me de les diferències de classe. De ben petita ja intuïa el patiment dels jornalers, dels que no tenien res més que les seves mans per a subsistir. El pare ens havia explicat sovint la injustícia existent. Les dificultats dels pobres. Per això les cooperatives de consum, la creació de La Societat. Un joier benestant i amb una clientela assegurada no hauria necessitat ajudar els més desvalguts, dedicar tantes hores a l’enfortiment del cooperativisme. En veure els peus descalços dels meus amics entenia la situació de privilegi en la qual vivia. Com podia ajudar a acabar amb la misèria? El paper de l’església no em seduïa. El trobava fals. Bastava veure com vivien el rector, les riques beates del poble. En què consistia la caritat cristiana? En casos molt desesperats, uns cèntims a la vídua que no podia mantenir els fills, un cavallet de cartró pels reis als al·lotets de les famílies més necessitades. Poca cosa més. Abundor de sermons des de la trona, novenes i rosaris, processons i misses concelebrades. Res que servís de veritat per alleugerir la desesperació, per donar una mica d’esperança als que no tenien feina, a les famílies sense metge, els que volien que els seus fills estudiassin i no podien portar-los a escola. Aleshores els pares enviaven al·lotets de nou i deu anys a fer feina als camps dels rics només per un bocí de pa, per uns cèntims al dia. Alguns senyors els donaven el patató i les restes de col que no volien els porcs. Els més generosos autoritzaven les jornaleres que feien més feina a portar-se un paneret de figues, de les que servien per alimentar els animals de la possessió, mai de les que s’empraven per a confitar amb sucre, fonoll i unes llavors d’anís.

Indubtablement, foren els anys més feliços de la meva existència. Parl dels estius al Mal Pas amb el pare i la mare i a Son Rapinya, amb l’oncle. Els diumenges ens portava a nedar. Agafàvem el tramvia fins a Palma i després pujàvem al que ens portava fins al Molinar. Quina felicitat jugar el dia sencer dins l’aigua, amb les pilotes i el salvavides de carabasses que l’oncle ens feia posar abans d’entrar a la mar! Hi anàvem amb na Tonina, criada que ajudava l’oncle d’ençà que morí la seva dona. Record el mal geni de na Tonina! Però ens estimava força. No pogué tenir fills i crec que nosaltres érem per a ella la família que sempre desitjà. En la memòria la veig sempre atenta, vigilant. Controlava matemàticament el temps que estàvem al sol i, passada una estona prudencial, ens feia anar a refugiars al bar Antonio, proper als molins.

Va ser quan coneguérem n’Aurora Picornell. Era una adolescent eixerida i inquieta. No tenia quinze anys, però ja la veies summament curiosa i desperta. Un diumenge que na Tonina ens havia fet refugiar sota l’envelat del bar, n’Aurora s’apropà i ens digué:

-Hola! Vosaltres sou noves a la meva barriada? Senyoretes de Palma? –digué somrient, amb un deix gens amagat d’ironia.

Vaig notar que ens mirava amb simpatia. Cap complex d’inferioritat davant unes al·lotes com nosaltres, que anàvem a la platja acompanyades del servei. Seguint la seva mirada, copsaves com, de forma imperceptible, analitzava la vestimenta que portàvem, les pilotes de goma que ens regalaren en acabar el curs. Segur que valorava el possible preu del banyador! Ella anava vestida molt senzillament. Portava un llibre sota el braç.

De primer no sabíem què dir a una al·lota que es presentava de forma tan desimbolta. Havíem de rebutjar-la perquè ens definia com a “senyoretes”?

Na Isabel va ser la primera que trencà el gel.

-Es pot saber què llegeixes? -li demanà, tranquil·la, amb ganes de fer amistat.

-Una novel·la. Cañas y barro. És una obra d’un gran escriptor republicà –digué n’Aurora Picornell.

-Quina casualitat –exclamà la meva germana-. Precisament l’he acabat de llegir fa uns dies. És una gran obra. Un relat impressionant sobre els costums i formes de vida dels pagesos valencians, els pobladors de l’Albufera. Una història única que explica a la perfecció les alegries i els patiments dels treballadors, les seves il·lusions, les injustícies que han de patir...

El rostre de n’Aurora Picornell s’il·luminà, feliç.

-No me’n puc avenir –digué-. Ho contaré als amics i amigues del barri. Unes senyoretes com vosaltres llegint Blasco Ibáñez. Com és possible? Jo em pensava que éreu ninetes de convent de monges. En vénen moltes per aquí. Si no ens agraden crid als al·lots i al·lotes de la colla i les foragitam. No volem anar a nedar amb els fills i les filles dels que exploten els pares! Per això us he vengut a veure. Volia saber si també era necessari fer-vos fora del bar Antonio. Ara he comprovat que sou diferents i estic contenta. M’havíeu agradat al primer cop d’ull!

Possiblement va ser en aquell precís instant quan començà la intensa amistat de na Isabel amb n’Aurora Picornell. Les tres ens férem molt amigues, però qui coneixia millor Blasco Ibáñez era la meva germana. Potser per això mateix de seguida es compenetraren i establiren una ferma relació que augmentà i es consolidà amb els anys.

Na Isabel li va parlar de la tasca del pare amb La Societat.

La record emocionada. Ens agafà de les mans i repetia, emocionada:

-Cooperatives de consum, societats obreres, Ateneus Populars, Orfeons, més col·legis i escoles per aconseguir que la gent pugui viure millor, pugui obrir la ment a la cultura universal! Ens hem de juramentar per a vèncer l’obscurantisme religiós, les tenebres propagades per casernes, temples i palaus!

Els estius a Son Rapinya i es Molinar foren bàsics en la nostra formació juvenil. Amb el temps l’amistat amb n’Aurora Picornell es consolidà i desenvolupà al màxim. Talment fos una germana més. Ens deixàvem llibres, comentàvem les notícies més interessants dels diaris. No sé qui va influir més a qui en aquella època. Si n’Aurora amb els llibres que ens recomanava, amb les converses al Molinar o nosaltres a ella, amb les explicacions sobre el funcionament del cooperativisme, la necessitat d’anar bastint un món nou des del present, una societat que servís per a fonamentar el paradís somniat d’una forma sòlida i perdurable.


Crònica sentimental dels anys 60 i 70

pobler | 18 Octubre, 2022 10:48

Dirigents d´esquerra que pensaven que llegir era de burgesos!


Crònica sentimental dels anys 60 i 70


Senyor, quina creu, haver de suportar tots aquests personatges, els super-revolucionaris que acabaren besant les botes dels capitalistes i els borbons


Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?


També militàvem al partit eixelebrats, curiosos personatges. N’Antònia n´era un exemple paradigmàtic. Anys abans de cobrar dels partits del govern esdevenia inquisidora, aferrissada enemiga d´aquells a qui ens agradava llegir novel·les, poesia, teatre o, simplement, aprofundir en la història del moviment obrer. La dèria de la “proletarització”, que va estar de moda durant uns anys entre els antifeixistes, consistia, per a molts, en la bogeria d´anar contra la lectura. Una ràbia sorda i profunda posseïa aquella al·lota eivissenca que vengué a Mallorca a treballar a un hotel d´Andratx. Mai no vaig entendre d´on li podia sortir l´amargor vers els militants als quals ens delia l´estudi, l´aprofundiment en l´aventura espiritual que ens proposaven els autors estimats. Com han canviat les persones, quin món d’idees tan diferent tens quan passes de ser una joveneta que fa llits i neteja la terrassa de l´hotel a gaudir de les miques que atorga el poder, asseguda a un despatxet!

Com explicar un odi tan aferrissat a la formació intel·lectual en persones que es deien d’esquerra! Difícil copsar-ne l´origen, d´una actitud inexplicable. El pare i l’oncle, membres d’aquella periclitada generació que cregué en la República, alletada en l’amor als llibres, formada en els ateneus populars del socialisme i l’anarquisme, haurien sentenciat que no calia fer res al costat de gent tan semblant a militars i falangistes. Qui no recordava com tractaven els professors i escriptors d´esquerra els sublevats? Quants mestres no foren assassinats pels escamots d´execució del Movimiento Nacional salvador de España? Impossible no pensar en les tortures, en Federico García Lorca, els homes i dones que passejaren per tota la geografia de l´Estat les biblioteques ambulants, els actors que representaven els clàssics a les places de tants pobles assedegats de coneixements? L´arribada de la República, després de l´oprobi borbònic, de les persecucions decretades pel general Miguel Primo de Rivera, ompliren d´esperances els treballadors. Una gernació plena d’il·lusions, treballant de forma gratuïta en la construcció dels ateneus populars, els locals de les cooperatives. Diumenges i dies de festa per bastir els fonaments dels casals que servien per fer front a la barbàrie que mantenia el poble en les tenebres. El pare em contava la inauguració de la Casa del Poble quan ell era jove! Llogaren la banda de música de Xàtiva per fer l’acte més solemne. A la fi una biblioteca amb els llibres que els cacics i l’església tenien prohibits! Una sala gran per a espectacles teatrals, per als concerts del l’Orfeó Proletari i els mítings i festes solidàries! Espaioses cambres per a la formació dels adults i els infants que no podien anar a escola! Tothom volia saber llegir i escriure per assolir la capacitat d’entendre, assimilar el contingut de llibres i diaris, per a saber.

Saber! Conèixer! Paraules d’encanteri que feien que quan un pagès agafava un llapis i començava escriure les primeres paraules l’emoció el dominàs.

Aleshores l’analfabetisme era la plaga que planava arreu. Només qui tenia diners podia accedir a estudiar, anar a un institut, fer el batxillerat. Si naixies entre les classes humils estaves condemnat a romandre en l’obscuritat. Segles de tenebrós reialme de l’Inquisició, de persecució de les idees alliberadores, planaven per camps i ciutats, talment aus carronyaires ensinistrades en l´extermini de l´esperit.

La Casa del Poble! La gent mirava l’edifici acabat d’inaugurar talment fos el màgic castell ple d’ensenyances i saviesa que els portaria a una vida nova, al paradís somniat per generacions i generacions.

Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?

Amb el temps aniríem descobrint molts dels misteris que aleshores enterbolien la nostra mirada.

Però l’etapa de les ràpides girades de casaca arribarien un poc més tard, una vegada que tothom ja sabés qui comandava i repartia favors. No passaria gaire temps perquè poguéssim constatar com es fonien, talment la neu sota l’efecte del sol, les ardents promeses, els juraments de romandre sempre fidels a la lluita contra la injustícia.

N’Antònia considerava “intel·lectuals” els companys procedents del front d’estudiants i els obrers que llegien. Ella no pogué acabar els estudis. Patí, de ben joveneta, greus dificultats econòmiques que li enverinaren la vida. Qualsevol que la conegués un poc o que hagués de desenvolupar alguna activitat al seu costat notava l´enveja que sentia cap a qui podia estudiar o s´interessàs per la cultura. Després d´abandonar el partit anà mudant d´opinió, es transformà. Amb el pas dels anys, les voltes que fa la vida!, acaba treballant per al PSOE a l’Ajuntament de Palma, cobrant un bon sou i gaudint dels privilegis habituals de qui acota el cap davant qui comanda. Aleshores, per les informacions que m’anaven arribant, ja no tractava de “burgesos” els nombrosos professors i sectors de professions liberals que conformaven la direcció de qui manava a les institucions. La podíem veure somrient, fent costat a un exèrcit de tèrbols personatges als quals mai no havíem vist en els caus de la clandestinitat. El terratrèmol s´havia consumat i ara, amb els diners de la banca i el suport dels mitjans de comunicació, una munió d´oportunistes s´ensenyorien dels despatxos que repartien els franquistes. En temps de la reforma, quan encara formava part de la nostra direcció política, en el moment en que l’esquerra homologada ja havia substituït el protagonisme que abans tenien les assemblees, explicava que no calia perdre el temps provant de sortir en els diaris. Quan afirmava dogmàticament que la pretensió d´arribar a més sectors del poble era una “desviació petit-burgesa”, palesava una accentuada ignorància en referència al paper essencial que desenvolupaven els mitjans de comunicació en la conformació de la consciència. Afirmava, encesa, que el deure de l´organització era restar a la fàbrica, a l’hotel, a la universitat. S´exaltava predicant que tan sols els obrers de la indústria metal·lúrgica i la mina es podien considerar “classe treballadora”. Un empleat d´oficina, un pagès, un estudiant, mai no podrien assolir una autèntica ideologia proletària.

Com fer-li entendre, que si no fèiem una passa endavant, si no aconseguíem sortir d´alguna forma dels caus clandestins, el poble mai no sabria res dels esforços del present? Seríem soterrats sota murs de silenci, esborrats de la història pels segles dels segles. Talment els agermanats, penjats i esquarterats a les voreres dels camins, sense poder escriure els fets que protagonitzaren. Com a cronistes de la guerra de les Germanies només restaren els notaris al servei de l´Emperador. Cap relat deixat pels homes i les dones que volgueren mudar la societat que els va tocar viure.

Ben cert que ens passaria el mateix.

Cap notícia de les nostres lluites a barris i universitats. En consolidar-se la reforma, quan el pas inexorable de les manetes dels rellotges convertís en faula evanescent la realitat dels anys seixanta i setanta, només quedarien les fotografies i els relats dels guanyadors.

Endebades provar de fer-li entendre el futur obscur que s´apropava.

Record una pretèrita reunió del Comitè de Direcció en un llunyà dia d´hivern de començament dels setanta. N´Antònia era l´encarregada d’obrir la porta als companys i companyes provinents dels diversos fronts de lluita. En trucar a l’entrada li havíem de donar la consigna acordada i, solament, si era la frase correcta ens deixava entrar. Aquell horabaixa em rebé amb una de les seves acostumades envestides. Una expressió evident de la fonda desesperació que la posseïa per no haver pogut acabar els estudis, obligada, de per vida, a fer una feina que no necessitava cap mena de qualificació. La seva enveja era tan agressiva, tan insultant, que arribava a causar problemes a altres al·lotes del partit que, sabent idiomes, eren col·locades a l’administració de l’hotel, a la recepció, fent de guies de les excursions organitzades per les agències de viatges.

Devia pensar que també eren “intel·lectuals” perilloses per a l'emancipació de la classe obrera?

Qui podria preveure aleshores la seva evolució? No la podíem imaginar al costat de les autoritats, els batles i regidors de l’esquerra oficial sorgits de les primeres eleccions municipals! Però en política tot és possible! Ho hem comprovat a la perfecció!

N’Antònia fugí del partit, escapada, talment les rates que abandonen el vaixell que s’enfonsa. Què esperava d’una organització revolucionària? Que li trobasasin un endoll ben pagat? Hauria d’haver sabut que això no era possible. Sovint no teníem prou diners per pagar els pisos on ens reuníem, el paper per a les revistes. Érem molts pobres! Treballadors amb sous que no permetien arribar a final de mes, estudiants vivint encara amb la família, fent feines ocasionals. Alguns mestres, auxiliars de clínica, mitja dotzena d´infermeres, pagesos amb poca terra, botiguers... Ningú podia aportar gaires recursos a l´organització! El secretari general, els responsables de la publicació de La Veu dels Treballadors i Democràcia Proletària, funcionàvem com podíem, amb les senzilles cotitzacions dels militants i simpatitzants. Poca cosa més.

Ho entengué de seguida. No va caldre explicar res. Sense cap mena de vergonya, utilitzant amistats, fent-se imprescindible a les associacions de veïns, anant a visitar els emergents polítics del PSOE, inicià, sense cap mena d´escrúpols, una meteòrica carrera al servei dels poderosos. Els nous gestors necessitaven gent experimentada en el contacte amb el poble, que fos útil per a netejar la façana sangonosa de la dictadura.

Millor començar a oblidar les follies de joventut. Ara es delia -bastava veure el seu posat a les fotografies que sortiren als diaris-, per retratar-se amb el batle i els regidors dels nous ajuntaments. Finalment havia trobat un sistema eficaç per abandonar la marginalitat, les feines que no li agradaven. Els que la tractaven deien que ja no protestava per sortir entrevistada. És més: era ella qui, des de protocol, s’encarregava de coordinar la premsa. Qui ho hauria dit! Quan era al nostre costat atacava contínuament els que parlàvem de la necessitat de tenir contactes en els mitjans de comunicació per a donar a conèixer la política del partit!

Ens costà molt convèncer els companys. Posàvem l’exemple del PCE, que sovint, sense tenir quasi ningú a un indret determinat, en haver-hi una vaga o una manifestació, monopolitzava les informacions, exagerava les seves accions i, mitjançant els contactes que tenia a les redaccions, es feia l´únic protagonista del que s´esdevenia en el carrer.

Ara, ens veure´ns, viu prop de casa meva!, quasi no ens saludam. No em puc llevar del cap l´estret sectarisme de n´Antònia! Amb els anys que han passat d´ençà d´aquella època, mai no he trobat ningú semblant. Record que, alhora que anàvem llegint els materials que ens proporcionava el partit, jo em perdia per l´infinit univers de la poesia i la novel·la. Malgrat les meves minvades possibilitats econòmiques, comprava tot el que podia i devorava materialment Salvador Espriu, Pablo Neruda, César Vallejo, Vicent Andrés Estellés, Josep M. Llompart...

Aquell dia em va veure amb la novel·la de Gabriel García Márquez Cien años de soledad, just acabada de sortir. N’Antònia s’enfurismà, i de seguida m´escometé de mala manera, airada:

-Hola!, ja han arribat els burgesos! Vet aquí els intel·lectuals, els que es pensen que les revolucions es fan amb llibres!

La vaig mirar de dalt a baix sense immutar-me. Ja estava acostumat a les seves sortides i l´atac no em vengué de nou. Deixant la novel·la damunt la taula, vaig agafar una cigarreta de la meva capsa de tabac i, aspirant profundament el fum, li vaig dir, tranquil, sense que el meu rostre traspuàs la més mínima emoció:

-Antònia, escolta i no et posis nerviosa. Crec que oblides per què estam lluitant. El feixisme és ignorància, és manca de llibertat, és un règim que barra el pas a la promoció cultural del poble. No es tracta solament, i és molt important, ningú no ho nega, d´aconseguir cent pessetes més al mes. El que volem és obrir les portes de les universitats als treballadors, tenir temps lliure per a estudiar, per a formar-se, per a sortir de l’embrutiment a què el capitalisme sotmet la majoria de la població.

Em mirava enfurismada, talment estàs pronunciant l’heretgia més gran de la història. Llibres, cultura, estudi... Vade retro, Satanàs!

La coneixia massa. Jo no tenia gaire voluntat de continuar amb aquella absurda conversa. Estava cansat de debatre ximpleries i la provocació de n’Antònia estava a punt de fer vessar el tassó. Vaig optar per concloure un debat tan irracional.

-No sé si mai ho podràs entendre. Potser siguis més curta del que imaginava. T´assegur que fins que els treballadors no sàpiguen qui van ser Salvador Espriu, Federico García Lorca, Gabriel García Márquez, Vicent Andrés Estellés i Julio Cortázar, per dir solament uns noms, mai no veurem la República i el Socialisme pel qual lluitam.

Sortosament, en veure que tots els membres de la direcció estaven d’acord amb les meves paraules, optà per no continuar desbarrant. S’envià la saliva i la resposta que pogués tenir preparada i ocupà, cap baix, el seu lloc a la taula.


Sa Pobla (1940) i els presoners republicans

pobler | 17 Octubre, 2022 14:37

La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla 1946. Memòria de la derrota republicana.



Qui signa aquest article va nèixer sota la influència, per una part, de la derrota de la República i també, sortosament, de la victòria aliada sobre el nazifeixisme. Ambdues influències condicionaran de manera molt importat tant la meva vida com la meva obra literària.

Qui signa aquest escrit va néixer a sa Pobla, si els papers no ens enganyen, un dia de finals de desembre de 1946. Concretament el trenta de desembre de 1946. Un any i busques després que havia finit la Segona Guerra Mundial i quan, a les Illes i la resta dels Països Catalans, la repressió feixista contra l'esquerra era més forta que mai. Els historiadors parlen de més de tres-cents mil antifeixistes afusellats en la immediata postguerra. Un temps molt tèrbol endiumenjat per les misses del clergat que havia col·laborat a l'èxit de la "Cruzada contra el comunismo" i per les "espanyolades" de rigor: aquelles insuportables pel·lícules d'Antonio Molina, Lola Flores, Paquita Rico o l'inefable Joselito.


De de sempre tenia ganes d'esbrinar quins eren alguns dels fets que s'havien esdevingut en l'any del meu naixement. Però les feines, la supervivència quotidiana, aquell llibre que has de lliurar a l'editorial, els articles de cada dia, tot plegat, havien endarrerit la meva intenció de fullejar diaris i revistes antigues. Aquest estiu, emperò, m'ha estat possible furgar una mica en aquell remot passat.

Aleshores el pare, l'exalferes de la República Paulino López, ja feia uns anys que havia pogut abandonar el camp de concentració on l'havien portat, com a presoner de guerra. Parlam del famós "Batallón de Trabajadores número 151" que, sota comandament d'oficials franquistes i els falangistes, era present a sa Pobla i ben a prop del que amb el temps, serien "ses casetes de sa Pobla", a la platja d'Alcúdia.


Mallorca sense turistes. "Ses Casetes" de sa Pobla i aquells estius dels anys cinquanta. En la fotografia podem veure l'escriptor Miquel López Crespí, la seva mare Francesca Crespí Caldés i Francesca López Crespí.

En una de les rares sortides de permís al poble, el pare havia conegut una poblera, Francesca Crespí Caldés, que provenia d'una antiga nissaga de pagesos benestants: Can Verdera. De Can Verdera era també el famós batle primoriverista, cap de la Unión Patrióta, Miquel Crespí i Pons, el mateix que en els anys vint ajudà a bastir l'escola Graduada de sa Pobla. Sempre vaig sentir dir al pare que va ser la coneixença de la mare, en unes llunyanes festes de Sant Jaume, el que li salvà la vida. Recordem que en aquella època de ferotge postguerra, parlam dels anys quaranta, la manca de bons aliments, el treball forçat i les malalties, se'n portaren molts d'aquells joves que, en un passat recent, com a militants i simpatitzants de la UGT, CNT, el Partit Socialista, el BOC o el PCE, volgueren trasbalsar el món.


Cines de sa Pobla: Ca'n Pelut (el "Coliseum").

La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional.

Però ara som en el 1946. Casat amb la poblera de Can Verdera que li salvà la vida l'any 1943, l'any que vaig néixer, el 1946, era ja a segles de distància d'aquell de 1936 quan, amb els revolucionaris de la seva edat, iniciaren la lluita contra el feixisme. Després de tres anys de guerra, en quedava ben poc d'aquelles ganes esbojarrades de canviar el món. Els pare havia vist els seus companys de generació morts a la trinxera, lluitant amb un carregador de només cinc bales, contra l'artilleria, l'aviació i les tropes enviades per Hitler i Mussolini. Després d'haver patit la guerra i els anys de camp de concentració, restaven ja molt poques il·lusions pel que fa a un possible canvi de la situació a l'estat espanyol. Imagín que, fitxat per la policia i la Guàrdia Civil com a "desafecto al regimen", malgrat que mai més, després de la derrota de la República el trenta-nou, s'implicàs en política, el que li devia importar, cap a l'any 1946, era com garantir una feina que li permetés mantenir la família i aquell fill que acabava de néixer.

Tornem als diaris. L'any 1946 les Nacions Unides condemnaven la dictadura del general Franco. El nou de febrer, l'Assemblea General de les Nacions Unides, sense cap vot en contra, negava al règim espanyol la possibilitat d'ingressar en l'organització, perquè "considera que Espanya posseeix un règim feixista sorgit del suport dels països de l'Eix".

Condemna que, tot sigui dit, aviat seria deixada de banda sota pressions dels EUA, vist i comprovat que, en la lluita contra el socialisme, Franco era el millor aliat que podia existir tant per als nord-americans com per per als règims capitalistes europeus.

Pel mes de març s'estrenava a Mallorca, i supós que un parell de mesos després devia arribar a sa Pobla, a Can Guixa o Can Pelut, la pel·lícula de "Hispano-Americana Films" El conde de Montecristo, amb Arturo de Córdoba, Consuelo Franck, Mary Cortés i Gloria Marín. El vint de març s'anunciava el triomf de Perón a les eleccions de l'Argentina. A sa Pobla, els pagesos proven de subsistir enmig del racionament encara vigent. Sortosament, per a la gent que tenia un hortet sempre hi havia alguna cosa per a menjar i vendre. Els molins de blat manuals, d'amagat de les inspeccions entre la palla del sostre o a fora vila, permetien moldre blat i fer el pa a la pastera. En aquell temps eren moltes les dones que feien el pa per a tota la setmana. En el corral, prop de la cuina, hi solia haver el forn que, alimentat per bona llenya de pi, servia per a coure aquells pans que duraven tota la setmana.

Amb el pa cuit a casa, els animals del corral (pollastres, conills, gallines...) i amb l'hortalissa que es conrava a un racó de l'hort, eren pocs els poblers que patien fam de veritat. Evidentment, la manca de feina obligava encara a l'emigració, ben igual que en els anys deu, vint i trenta. Però per a tots aquells que podien combinar l'hortalissa de l'hort amb els animals del corral i el pa de la pastera, el temps anava passant. La fam d'uns feia rics a molts. S'hauria d'estudiar a fons d'on sorgiren moltes fortunes de la postguerra. Recordem que era l'època de l'"estraperlo" i, malgrat certa "repressió" oficial per allò de "quedar bé", el cert era que personatges sense escrúpols bastiren els seus milions amb la fam i misèria del poble.

Les revistes del moment informen de luxes inabastables per a la població mallorquina del moment. L'any 1946 és quan s'"inventa" la "Vespa". Els diaris diuen que és idea del fabricant d'automòbils Enrico Piaggio. La "novetat" es deu, sens dubte, al fet que el frontal de l'escúter i la base formen una unitat indissoluble. Però Vespes, l'any 1946, no n'hi ha cap a sa Pobla ni a Mallorca.

Miquel López Crespí



Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.


Sa Pobla, la República, els camps de concentració feixistes, Miguel Hernández, Francisco Galán, José López, els presoners republicans, la lluita antifranquista...


Estam recordant fets dels anys 1955-56. Jo tenia deu anys. És quan les primeres impressions estrictament culturals (Costa i Llobera, les històries de la guerra que m'explica el pare, Paulino López i l'oncle, José López, que combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat) comencen a restar perfectament enregistrades en la meva memòria infantil. He explicat en altres articles l'arribada a sa Pobla, a començament de 1940 del pare, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medicines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts -pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat-... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu -per manca d'atencions, per excés de feina- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.


Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment -1943- i, segurament per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest homé, que havia nascut a Conca el dinou de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27-III-1999) tengué una importància cabdal en la meva posterior formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del trenta-sis contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels més importants combats de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual -tenc algunes fotografies d'aquests fets- participà activament ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres servis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Sarabia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández -al que havia conegut a Alacant i al qual havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres-. Com se sentia d'orgullós l'oncle d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernádez! En aquells duríssims -i freds!- mesos de desembre del trenta-set i gener- febrer del trenta-vuit, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militar republicans com Líster, Modesto, el Campesino...


L'oncle José s'instal·là a sa Pobla a començaments dels quaranta i treballà, fins a mitjans dels anys seixanta, amb el pare, fent de pintor. El pare i l'oncle es dedicaven especialment a la pintura de cotxes i camions, però també s'especialitzaren en la decoració d'interiors i en els quadres -el pare era un excel·lent pintor afeccionat del qual resten centenars d'obres per moltes de les cases de sa Pobla i xalets del Mal Pas, el Port de Pollença, el Port d'Alcúdia, Aucanada...- A causa de la demanda que tenia, el pare no donava a bastament!


Els meus primers records jovenils situen el taller del pare i l'oncle, en una de les grans naus de Can Ripoll, just al costat de la plaça del Mercat, ben davant de l'Institut de Can Garroví. Anys de feina intensa, amb tants de camions feinejant amb la patata -tot el poble en marxa preparant l'exportació anual-. Per Can Ripoll compareixien a petar la xerrada una estona, alguns dels expresoners republicans que havien picat pedra amb el pare. Entre els més assidus a la xerrada record a la perfecció en Guzmán Rodríguez Fernández, un gran amic del pare i de l'oncle, al qual fa uns anys entrevistà Joan Company per a la revista Sa Plaça (vegeu el número 45).


En la indroducció a l'entrevista, com a pòrtic de presentació Joan Company escrivia: "En Guzmán Rodríguez vingué a sa Pobla com a integrant d'un contingent de mil dos-cents bascs que foren obligats a realitzar treballs per caprici dels guanyadors de la guerra del 36. La repressió que va patir en Guzmán no tingué altra causa que trobar-se en una republicana i per tant haver d'incorporar-se a les files de l'exèrcit fidel a la República. Durant dos anys estigué reclòs a distints llocs com a presoner de guerra, l'any 1939, se'n pogué tornar a casa seva; però un any més tard el cridaren i, amb el pretext que no havia complert el servei militar, l'enviaren a Mallorca com a integrant d'un dels anomenats "Batallons de Treballadors" que, formats per soldats del derrotat exèrcit republicà, eren obligats a realitzar obres públiques principalment carreteres i camins. Però ni les dures experiències que forçosament hagué de viure durant la guerra, com a soldat, primer a diversos fronts, i com a presoner després; ni els dos anys passats en el "Batalló de Treballadors" han deixat en el seu esperit ni la més petita amargura ni el més mínim ressentiment".


Record com si fos ara mateix les eternes discussions a Can Ripoll o, en algun cafè de la plaça de sa Pobla, comentant els coms i els perquès de la guerra! En el fons, ara que ho pens amb perspectiva d'anys, va ser l'exemple d'aquests autèntics herois anònims del trenta-sis, el pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, la història del temps que va passar amagat a casa seva -perquè no el matassin els falangistes- Pau Canyelles Socies, la defensa de la República feta pels carrabiners de sa Pobla, l'actitud valenta i decidida del socialista Jaume Serra Cardell (que va ser afusellat l'any trenta-set) després d'una parodia de judici, el que, a poc a poc, em va fer anar decantant envers les idees de progrés i lluita per la llibertat del poble treballador que he mantingut aquesta darrers trenta-cinc anys -la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim franquista va ser a començaments dels seixanta, quan just havia fet els catorze anys-. Ben cert que cap dels meus llibres no s'hauria pogut escriure sense tenir sempre presents els exemples lluminosos -i tants d'altres de semblants!- dels quals he parlat una mica més amunt!


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

pobler | 15 Octubre, 2022 22:25

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).


Parvenus


Francesc Barrado, el cap de la policia, i tota la seva colla de primaris no tenien el cap bé. Voler implicar la dona de Bernanos en un assumpte de banyes! Misèria de parvenus, desgraciats que fins el Moviment no tenien on caure morts i ara, en portar pistola i el jou i les fletxes brodats damunt el pit, s’imaginaven senyors. El senyoriu ve de raça, no et fas senyor perquè tenguis més diners o portis un uniforme elegant. Els quatre comerciants que s’han fet rics exportant patates o venent porcs a Barcelona també s’ho pensen, que són iguals que l’antiga noblesa, els antics senyors de possessió. Però saber-se vestir no és solament anar a una botiga a comprar la roba més cara. Anar a cercar el més car ho sap fer qualsevol criadet o criadeta. La noblesa es traspua amb els gests, amb les mirades, amb la forma d’asseure’s, d’agafar la copa de xampany. A una senyora li basta qualsevol tela per ser el que és.


Però com podia fer comprendre aquestes subtilitats a la colla de rucs que ens encerclava a començament de la guerra? Era com predicar en el desert. Aquella gent només sabia que comandava. I comandar significava tenir el que volien, el que sempre havien somniat. Els homes, meuques i bona pitança; les dones, joies, els vestits que molts de botiguers, atemorits, els regalaven amb un somriure forçat a la boca.

Ser senyor és quelcom genètic, que es transmet amb la sang, que assimiles imperceptiblement del que t’envolta: la família, la casa, el barri, el casal... L’entonació de la veu, la utilització de determinades paraules, la forma de mirar a qui tens al davant no s’aprèn a escola, com ens volen fer creure els socialistes. Són els segles de mirar la gent del carrer des de les àmplies sales endomassades de palau, el color i l’olor especial de la pell que mai no ha tocat res que no fos exquisit, d’extremada qualitat és el que fa que tenguis aquell posat tan característic dels nobles provinents del temps de la conquesta.

Si la República va trastocar l’ordre normal de les coses, la guerra tampoc no ho va arreglar. La vulgaritat més exagerada planava arreu, més potent i més segura que mai.

Les dones dels policies s’omplien de joies i s’imaginaven marqueses.

Ningú no demanava d’on sortien les arracades i collars, les polseres i anells d’or. Però era bo d’imaginar com les patrulles d’incontrolats obrien armaris a culatades, escorcollaven els racons de les cases, entraven sense cap mena de permís oficial a negocis i oficines.

La vulgaritat més absoluta campava per Palma i ho podies dir una paraula.

El casament amb Maria Antònia, marxar a Bearn, esdevenia l’única sortida possible al carreró sense sortida on havia caigut. Tenia por que la distància entre Palma i Bearn no fos suficient. Nova York, l’Havana haurien estat uns indrets més adients. Però no hi havia altra possibilitat a l’abast. O trobar-te cada matí amb el coronell Tamarit a l’Alhambra, amb Francesc Barrado passejant pel Born, amb els Dragones de la Muerte en el Círculo o cercar una sortida.

Mai no hauria pogut imaginar el comportament de la policia, de les patrulles de control. Homenets que, uns anys abans de la guerra no haurien gosat apropar-se a una dona, que, com la de Bernanos, inspirava respecte i admiració ara et miraven de dalt a baix amb aire de suficiència. Com si haguessin manat sempre. La prepotència dels nou-vinguts! Ben igual que en temps de la República, quan les seguidores de la comunista Aurora Picornell, les jornaleres i sastresses de Palma, assegudes al bar, et refregaven pels nassos Nuestra Palabra, La Antorcha del Anticristo, El Comunista. Ara eren els empleats que s’havien fet falangistes, quatre funcionaris de tercera, els policies de Francesc Barrado i les seves amigues els que, ocupant les cadires dels cafès del Born, presumien, bevent xampany i fent grans riallades, llegint la nostra revista, Aquí estamos.

Si pensaves en el passat, quan els manifestants del Primer de Maig es reien de la gent de la nostra tertúlia i ens feien jutipiris mirant qui érem des dels grans vitralls de l’Alhambra, comprovaves que el temps no mudava. El règim podia canviar. En una determinada conjuntura històrica podien manar els rojos, després els blaus. Però l’actitud de la gent era idèntica. Abans eren les venedores de verdura del mercat, el pixatinters de les oficines, els jornalers i jornaleres, els que estaven segurs que la República els portaria la Repartidora, els donaria estris legals per fer el que volguessin: vestir com els senyors, anar en voler al teatre i al cinema, governar l’ajuntament, la diputació... manar com ho havien fet abans els senyors de possessió. Ara, eren els membres de la Legió de Mallorca, els falangistes els que pensaven que l’Alçament els obriria les portes d’un nou món. La Revolución Nacional-Sindicalista que jo predicava des de les pàgines de El Día i Ràdio Mallorca.

Zayas em felicitava després de cada article.

-Salvador, ja saps que hi ha molta gent que et critica, que voldria que no escrivissis. Et voldrien veure callat. Són ignorants. No saben signar i volen donar lliçons a l’únic escriptor de debò que tenim a les nostres fileres. Pens també en el teu germà Miquel, que és igualment un gran autor espanyol. Mis Giacomini és una de les millors novel•les que s’han publicat a Mallorca. La vaig llegir a Brisas. Encara enyor aquells reportatges de l’Hotel Formentor, les fotografies d’atletes, de senyoretes distingides jugant a tennis, prenent el sol a la terrassa de l’Hotel Mediterráneo, el Victòria... Els teus escrits sobre Maria Antonieta, les meravelloses fotografies de Sibille de Kaskel... Una gran publicació. Ara podria esdevenir un nou portaveu de Falange. Una revista que, a les teves mans, seria molt millor, no en tenc cap dubte, que Aquí estamos.

El volia interrompre. Comparar Brisas amb Aquí estamos! Zayas, a vegades, no sabia el que deia. Però... qui li podia dir el contrari! En els mesos inicials de l’Alçament Zayas ho era tot a Palma. Ningú no gosava fer res sense la seva autorització.

L’època de Brisas! Un temps daurat que mai més no tornaria.

N’era ben conscient, del canvi irreversible de la situació. Zayas podia dir el que volgués, però les circumstàncies que havien agombolat el naixement de la publicació ja no existien. Tampoc no hi eren els col•laboradors ni jo conservava l’esperit que va fer que pogués escriure aquells articles i divertiments.

Què publicaria ara, si la revista tornàs a sortir al carrer? Cròniques de les desfilades militars, de concentracions de falangistes amb el braç alçat fent la salutació romana? Els discursos d’un buròcrata sindical, les fotografies dels monuments als caiguts durant la guerra? Hauria de descriure les concentracions de pagesos i pageses amb les forques de batre, desfilant i fent la promesa d’aturar la propera invasió roja?

Brisas havia mort definitivament. Com les històries amb Emilia Bernal i Eva Tay. Morts els somnis de viatjar fins a Beirut, Alexandria, amb els vapors de l’American Export-Lines. Els noms exòtics dels vaixells que anunciàvem a la revista eren un poema modern. Li xiuxiuejava aquells noms a Eva Tay, que escoltava, mig adormida pel Moöet Chandon que ens portaven els cambrers de l’hotelet Ciudad Jardín.

Viatjar per la Mediterrània amb els vapors Excalibur, Exeter... Fer la volta al món. No tornar mai a Mallorca. Una illa curulla de gent que em rebutjava i deia que mai no seria escriptor. Si Eleonor Sackett hagués acceptat la proposició per casar-nos! Però no tenia sort amb les dones. Totes s’esvanien enmig de la boira. Com si fossin fantasmes, éssers evanescents, somnis sense sentit. Les aventures amb la Praline, a Barcelona. Com aquella provatura de segrestar na Bieleta. Absurditats, una rere l’altra. Restava impossibilitat per a estimar com pertoca?

Possiblement.

Mai no m’he preguntat què és l’amor. Tantes coses a fer! Acabar els estudis. Els articles, les polèmiques amb els regionalistes, amb els socialistes. Les preocupacions constants per la manca d’ingressos. Sort de la família, del casal a Bearn, de les terres a Fontnova. Qui sap si la capacitat d’amar, d’estimar a una persona desaparegué el dia que Eva Tay em mostrà el meu fill dins un bòtil de vidre.

Inútil provar d’imaginar com hauria pogut ser la meva vida en unes altres circumstàncies. El cert és que poc abans de començar la guerra havia fet els trenta-vuit anys, guanyava cinc-centes pessetes mensuals i no tenia cap possibilitat de casar-me amb una dona rica, com hauria estat la meva voluntat.

El vent dels dies havia escombrat els moments més feliços de la joventut.

Escoltava Zayas. Jo sabia a la perfecció que molta gent em volia fer callar. Com quan vaig escriure Mort de dama i els de La Nostra Terra em negaren el pa i la sal. Ara eren els nous rics, els enriquits amb l’estraperlo, el bisbe Miralles, la jerarquia eclesiàstica els que no podien consentir les meves crítiques a la passivitat burgesa i de certs sectors de l’església en temps de la República.

Escriuria si podia dir el que volia. En cas que m’obligassin a dir el que no sentia posaria qualsevol excusa, ho deixaria anar, marxaria a Bearn. Volia ampliar i corregir a fons Madame Dillon. Existia la possibilitat de publicar-la malgrat certs problemes amb la censura. Des de Governació m’havien dit que no era tiempo para novelitas de amor.

Novelitas de amor! Què sabien aquells illetrats de cultura! L'única literatura que els enervava eren els partes de guerra, les disposicions militars, els informes judicials.

De quina classe social procedien els policies de Barrado? Jovenots sense ofici ni benefici, mercenaris que, si haguessin guanyat els rojos igualment haurien pogut estar al servei d’Emili Darder i Alexandre Jaume. D’on sorgia l’immens exèrcit d’oportunistes que, en qualsevol país i circumstància, ocupen les escletxes produïdes pels terrabastalls socials? La ferotgia en les mirades i els gests. Les ànsies de matar per apoderar-se del cotxe del detingut, de les joies de la família empresonada, de la casa que, expropiada per les noves autoritats, es vendrà a bon preu per a pagar la guerra.

La guerra! Talment la matança d’un porc. Un festí de sang del qual s’aprofita tot. Casa Buades, que treia al mercat aquells mobles d’acer funcionalistes que tant m’agradaven, els sofàs i cadires recomanats per Brisas, faria les baionetes dels nostres fusells. La Casa del Poble, la seu dels partits i sindicats d’esquerra, va ser ocupada pels al•lots de Falange el mateix dinou de juliol. L’indret on els orfeons populars assajaven “La Internacional” de les manifestacions ara acollia les nostres armes, les pistoles que havien acabat amb els mítings socialistes, la seguretat en el progrés il•limitat que tenien els jornalers i empleadets de Palma.

El món modern, aquí, present, més viu que mai. Victoriosa davant els meus ulls La rebelión de las masas de José Ortega y Gasset! Fil per randa, talment com havia pressentit Spengler a La decadència de Occidente. L‘ascensió al poder de la xurma, els cambrers, els funcionaris dels despatxos més obscurs, els darrers de l’escalafó, els estudiantets que no pogueren acabar la carrera. Els uns amb Nuestra Palabra, els altres amb Aquí estamos.

Em preocupava el destí del Moviment. Com acabarien les idees aristocràtiques i revolucionàries de José Antonio si la massa no sabia guardar les formes? Els falangistes no eren aquella elit de senyors que jo havia imaginat, els valents als quals havia dedicat poemes. Arreu desfilades, enrenou de tambors, atxes enceses i banderes desplegades al vent però ben poca educació. Els veies als bars, feliços per haver assolit una nova posició. Molts militants de Falange mai no havien somniat poder prendre un vermut en els bars dels senyors, compartir tertúlia amb el metge, el notari, el coronell. Ara érem, com els comunistes, “camarades”. Quins costums més ordinaris! Imaginava que el populisme finiria en acabar la guerra. Potser fos el mal menor que havíem de suportar per a derrotar els rojos, la maçoneria que dominava la República.

Em conformava esperant un temps millor.

En Miquel trobava summament divertides les meves opinions. Deia que era massa poeta per copsar la fondària i el significat dels grans esdeveniments històrics que vivíem.

-O et penses que una Revolució com la nostra és un camí de roses? Els primitius, aquestes persones que, elitista com ets, tractes amb tant menyspreu, són els que ens han salvat la vida i les propietats. No ho oblidis. Basta que imaginis el que t’hauria fet Alexandre Jaume si arriben a guanyar els seus. O no recordes que El Obrero Balear cercava un arbre adient per a penjar-te? Ara no hi ha mitges tintes, zones còmodes per a la neutralitat. S’han acabat els vermuts a la terrassa del l’hotel Victòria. Estam en guerra. No sé si ho has entès bé, Salvador. En guerra! A mort. O ells o nosaltres. O no entens que si els rojos del capità Bayo haguessin conquerit l’illa tu i jo, els nostres amics, hauríem mort d’un tret al cap sense cap judici?

I jo que m’havia passejat tan feliç amb la camisa blava, amb el punyalet florentí penjat del cinturó per tot Palma! M’haurien esquarterat de viu en viu, com feien abans amb els bandejats que agafava el Virrei. O cremat, com un xueta condemnat per la Inquisició. Els nobles fills de Bearn, els il•lustres Orlan, portats pel carrer, amb les mans fermades a l’esquena, insultats, amb els infants llançant-nos fruita podrida al rostre. Les vídues dels afusellats escopint-nos a la cara. Un calvari, fins arribar a l’indret de l’execució. M’haurien fet seure damunt una pedra com a Emili Darder, que no s’aguantava dret el dia que el mataren? També hi hauria aplaudiments, ensaïmades amb xocolata per a celebrar la meva mort?


Si en Miquel hagués participat en el projecte ordit per Serrano Suñer contra Georges Bernanos el libel podria haver estat ferest. Res no s’hauria escatimat per provar de deixar malparada la fama de Bernanos.

En aquells moments m’interessava que la qüestió s’oblidàs el més aviat possible. Era partidari del silenci, que em deixassin en pau. Bearn era un bon refugi per provar de reorganitzar la meva vida. El casament amb Maria Antònia fou un encert. Era la dona que em convenia. Sempre amatent, preocupada pel meu benestar. Enamorament? Nosaltres ja no érem uns jovenets que estan tot el dia mirant-se els ulls i dient-se beneitures. Ella era una senyora vídua i jo ja havia perdut les esperances de trobar algú que em convengués. El fracàs de les meves relacions amoroses, les dificultats per relacionar-me amb les dones, l’esperpèntica aventura del segrest d’aquella al•lota beneita, Bieleta, el rebuig d’Eleonor Sackett a les meves proposicions matrimonials m’havien submergit en una gran depressió. No sabia com sortir-ne.

La guerra, l’ingrés a Falange Española, els articles en defensa del Moviment em serviren de distracció. La possibilitat de dir la meva, de tenir les portes obertes per a criticar i fer de petit inquisidor provincià eren com una droga, una poderosa metzina que posava en tensió el meu esperit. Vaig emprar l’oportunitat que em donava el marquès de Zayas per dir el que volia dels regionalistes de curta volada, dels polítics de la República que ens havien portat a la perdició, de la covardia dels burgesos i del clergat que mai alçaren la veu amb l’autoritat que hauria estat necessària i ara, oportunistes, s’apuntaven als èxits de l’exèrcit de Franco, conscients, ara sí, de qui els estava salvant vida i privilegis.

Però no tot rutllava a la perfecció. Hi havia maror de fons. Zayas m’ho digué en nombroses ocasions. Els meus articles no agradaven tant com jo imaginava. A través de les notícies que em donava el meu germà Miquel; mitjançant els contactes que tenia Zayas amb militars i empresaris, sabia que aquelles crítiques no agradaven. I qui més em vigilava era el bisbe Josep Miralles. Rancorós, mai no em perdonà les crítiques a la jerarquia religiosa.

Jo sabia alguns dels secrets del bisbat per les confidències d’un antic company d’estudis, a Saragossa. Joan Pons, que havia deixat la medicina pels estudis sacerdotals, m’advertí secretament dels informes del bisbe Miralles a Madrid dient que jo era un dels amics més íntims de Bernanos. En Joan havia pogut llegir la carta que el bisbe enviava a Serrano Suñer parlant-li ben clarament del psiquiatre boig que havia fet confidències a l’autor de Les grands cimetières sous la lune.

El psiquiatre boig era, sense cap mena de dubte, l’escriptor Salvador Orlan.

Xirinacs i les traïdes de l´esquerra borbònica

pobler | 15 Octubre, 2022 21:37

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)


Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....



Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.



Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE). A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida escrivien pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Jo volia escriure (XXX)

pobler | 14 Octubre, 2022 15:41

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Jo volia escriure (XXX) -


Era arribada l´hora de partir. Havia estat una experiència inoblidable malgrat que no hagués pogut solucionar cap dels problemes que em rosegaven per dins. El quadern per a escriure els contes, els records, el començament d´una novel·la, restava en blanc. Tan sols quatre burots a la primera pàgina palesaven l´esforç per pouar en el meu interior. Les preocupacions pel futur, el patiment pels problemes de la família, la dèria per la política, l´enyor dels amics del grup Nova Mallorca, no havien deixat que em concentràs com pertocava. Fins i tot la lectura m´era difícil i qualsevol cosa em distreia. Ben igual que al col·legi, quan no podia seguir les explicacions dels professors pels mateixos motius: estar sempre en una altra dimensió del temps i l´espai. Com si no fos d´aquest món, com si visqués en una galàxia paral·lela, enmig de mil històries que a ningú no importaven. (Miquel López Crespí)


Era arribada l´hora de partir. Havia estat una experiència inoblidable malgrat que no hagués pogut solucionar cap dels problemes que em rosegaven per dins. El quadern per a escriure els contes, els records, el començament d´una novel·la, restava en blanc. Tan sols quatre burots a la primera pàgina palesaven l´esforç per pouar en el meu interior. Les preocupacions pel futur, el patiment pels problemes de la família, la dèria per la política, l´enyor dels amics del grup Nova Mallorca, no havien deixat que em concentràs com pertocava. Fins i tot la lectura m´era difícil i qualsevol cosa em distreia. Ben igual que al col·legi, quan no podia seguir les explicacions dels professors pels mateixos motius: estar sempre en una altra dimensió del temps i l´espai. Com si no fos d´aquest món, com si visqués en una galàxia paral·lela, enmig de mil històries que a ningú no importaven.

La padrina Martina anà a la recepció a pagar el que devíem. N´Antoni ens atengué com de costum, amablement. “Esper que tornin aquest Nadal per veure la Sibil·la. Si volen quedar-hi a dormir basta que m´ho diguin un parell de dies abans. A l´hivern, ja ho saben, sempre tenim habitacions disponibles”.

Anàrem a la cuina que havíem llogat, a recollir els queviures sobrers. La majoria de paquets que havíem portat estaven intactes. El formatge maonès just era començat. En vaig fer un bolic per lliurar-lo a mestre Nofre Crespí. Tot era en perfectes condiciones i si no el volien vendre al bar el podrien lliurar al pastor, en Felipet.

Mancaven unes hores per a agafar la camiona fins a Inca. I, després... el tren fins a Palma!

Al bar hi hagué tristesa. Era evident que ja formàvem part de la família. Havíem compartit tants dies! Les xerrades a la nit, quan diluviava o nevava de forma contínua eren presents en l´acomiadament. Mestre Nofre i na Margalida deixaren el que feien rere el mostrador per romandre al costat nostre. Madò Juliana es netejava les llàgrimes que li queien, abundoses, per les galtes.

Moments abans, aprofitant que la padrina parlava amb na Margalida, m´havia apropat a la cuina per dir a madó Juliana que m´encalentís un poc d´aigua per fer el beuratge amb les herbes del vell combatent republicà. Li vaig dir que era un antic medicament per si em marejava en el viatge. L´amic Ferrer em digué que l´efecte tan sols es notava al cap de trenta minuts i, en algunes ocasions, trigava una hora o més. Malgrat que m´havia explicat que la reacció era segura, jo no ho tenia gens clar: eren massa anys de visitar mèdiums i curanderes de bracet de la padrina, herboristeries de Palma, Inca i Manacor, i mai no havia estat testimoni de res que em fes creure en efectes sobrenaturals.

Tanmateix no m´era cap problema provar d´endevinar el futur provant la màgica metzina. Què em podria fer? No res. Com prendre un cafè o, si tenia cap propietat especial, adormir-me, talment hagués pres una tassa de valeriana, única herba que havia comprovat que tenia efectes reals.

Queia una brusca finíssima que et penetrava fins al moll dels ossos. Per això havíem estat esperant la camiona a l´interior solitari del bar. En Felipet pasturava les ovelles pels camps del costat de la Font Coberta i en adonar-se que marxàvem vengué a acomiadar-se. Dos guàrdies civils esperaven també el moment de davallar fins a Inca. Margalida els serví un cafè amb llet amb unes ensaïmades. Vendria algú més? Com de costum, a l´hivern, molt poca gent pujava en la camiona fins al santuari. Pedrona, l´al·lota que cada dia portava els productes del forn des d´Inca romania a recer, a la sala gran del bar, esperant l´hora de tornar al poble. Es fregava les mans al costat de la foganya que en Nofre encenia ben d´hora.

En aquelles èpoques de l´any hi compareixien alguns turistes en cotxes de lloguer; més que visitants emprant el transport públic. A començaments dels seixanta començava a haver-hi alguns Seats 600, el vehicle de moda i que era l´orgull dels primers mallorquins que superaven econòmicament la dura postguerra que, a poc a poc, s´anava deixant enrere.

Hi hagué les paraules rituals d´acomiadament, la promesa de tornar per Nadal a sentir la Sibil·la com de costum. Feia poc temps que esperàvem. El conductor de la camiona tocà un parell de vegades el clàxon indicant que ja era hora de marxar. Els guàrdies civils hi pujaren primer, amb els seus grans mosquetons i, sense dir res, s´instal·laren al darrere, tot continuant la conversa. L´accent andalús en delatava la procedència. Comentaven que no tendrien vacances fins a l´estiu. Un dels guàrdies havia tengut un fill a Granada i tenia ganes de conèixer-lo. L´altre el provava de convèncer que fes venir la família i així els podria veure cada setmana, quan lliuràs en el servei.

La xerrameca dels civils no m´interessava. Vaig ajudar la padrina a acomodar-se en un seient del davant, prop de na Pedrona. Jo no podia anar al darrere: em marejava. Si no anava prop de xofer vomitava. L´únic que em permetia fer viatges en cotxe o en camiones era situar-me en els primers seients podent veure la carretera. Com si fos jo mateix que manàs el vehicle.

Quan el conductor engegà el motor, i mentre fèiem la volta per la plaça dels porxets, encara vaig ser a temps de veure com madò Juliana, mestre Nofre i na Margalida ens saludaven. Els diguérem adéu igualment, entristits, i, en tombar cap a la sortida de la plaça, desaparegueren de la nostra visió.

Havien estat unes setmanes profitoses. Malgrat que el meu quadern romania en blanc, el temps de reflexió em situava en una posició millor per a afrontar el futur. Em sentia més unit a la família, a la seva història. Havia aprofundit molt més en la situació patida pels padrins i els pares. Era com si una poderosa escombra hagués netejat cendres, el record del col·legi.

Sortint per l´arc d´entrada a la plaça, fent una ullada final a l´abeurador, a la impressionant façana del santuari, contemplant la meravella dels porxets, l´efecte de les herbes que m´havia lliurat el vell republicà començaren a fer efecte. De quin món ignot de les selves de Veneçuela procedien? Quina tribu amagada en els racons més allunyats dels boscos havia creat aquella eina meravellosa per a indagar el fons de la ment? Imaginava segles de coneixement de la natura, les plantes, la força medicinal de determinades herbes: conèixer les propietats de les fulles d´aquell arbust, la rel de curiosos arbres que donaven fruits capaços de transportar-te enllà de l´estret redol de les cabanes de palla. Per quins motius moltes de les recomanacions de les curanderes no funcionaven? No coneixien les metzines fetes pels habitants de les àmplies planures americanes, els supervivents amagats a les coves de les més altes muntanyes? D´on neix aquest coneixement inexistent a les nostres contrades? Possiblement, en segles anteriors, abans del naixement de la medicina moderna, del negoci que avui dia representa guarir malalts, també hi hagué homes i dones especialitzats a trobar a remeis casolans.

Però feia temps. La Inquisició portà a les fogueres bruixes i curanderes acusades d´heretgia, de contactes amb el diable. Sota el poder de la creu es convertí en fum el vell saber de les generacions antigues. Les cases dels estudiosos, dels coneixedors de les propietats de plantes i constel·lacions, foren cremades ben igual que els seus propietaris. Masses incultes manipulades per agents de l´aristocràcia i el clergat entraven a degolla en el call dels jueus, tallaven el cap a homes i dones, feien grans foguerons amb els llibres trobats a les cases.

A Veneçuela encara no han arribat els conqueridors. És molt abans de la construcció d´edificis de pedra, de la divisió de la societat entre els que treballaven la terra i els que pensen i inventen déus al capdamunt de gegantines piràmides bastides a força de fuetades i treball esclau. Som a una societat de pescadors i caçadors. Es surt a caçar i es reparteix el producte entre els components de la tribu. Ja tenen flabiols i rudimentaris tambors. L´al·lotea juga, nua, per l´interior de la gran cabana comunal. Després de l´àpat hi haurà un lliurament col·lectiu de les misterioses herbes aromàtiques. Satisfetes les necessitats essencials del dia, arriba l´hora de viatjar més enllà del tancat espai on la tribu sobreviu d´ençà mil·lennis.

El soroll grinyolaire del vell motor, el seu ritme monòton i cansat, ajudava a condormir-me. L´interior de la camiona semblava un espai separat del temps. Les respiracions entelaven els vidres. Augmentava el ruixat. La pluja intensa i la boira que cobria els camps no et deixaven veure res. Tan sols arbres fugissers que esdevenen fantasmes fonedissos. El ressò dels trons en la distancia feia encara més impressionant el viatge de retorn.

Notava que, progressivament, anava perdent la consciència i m´embarcava en un espai prou conegut. Com en els viatges a l´interior del cambril de la Verge. Una pèrdua de contacte amb la realitat que m´envoltava, una immersió dins l´Ignot. Talment una selva poblada d´arbres altíssims, una exuberant vegetació en la qual t´havies d´obrir pas a cop de matxet.

Em veig a casa, reunit amb la família, parlant del meu futur. El pare no troba cap altra solució que portar-me al taller, comprovada la meva insistència a no tornar al col·legi. Em matriculen en una acadèmia particular confiant que pugui anar acabant el batxiller. Durant anys, abans d´anar al servei militar, visc tranquil ajudant la família. El taller de cotxes necessita una persona per anar i cercar els vehicles, encarregar-se de la compra de materials, portar l´administració. Em sent útil. Estudio per lliure. A vegades, pel juny, he suspès alguna assignatura. Però sense presses, ajudat pels professors de l´acadèmia, puc acabar el batxiller. Els professors són persones d´un fort tarannà antifranquista. Ho sé de seguida en comprovar com i què expliquen a les lliçons, com tracten la història, la importància que donen a determinades qüestions. Ens parlen de la rebel·lió d´Espàrtac, la guerra de les Germanies i els Comuners de Castella. La colonització d´Amèrica és definida com a genocidi. De la guerra civil, poques coses; encertades insinuacions. Not que tenen una mica de por, per si de cas hi ha entre nosaltres el fill d´algun falangista que els pugui denunciar. Però resta evidenciada la tasca pedagògica del règim republicà, la construcció d´escoles, l´aprovació del vot a la dona... I, el més important, em puc retrobar novament amb els amics del grup Nova Mallorca. Els dissabtes ens trobam amb Pep Balaguer, l´especialista en històries sobre la Segona Guerra Mundial, Salvador Tries i Sebastià Terrades que, malgrat que el grup ja s´ha dissolt, continua inventant estranys ginys per a fer propaganda contra el règim quan es donin les circumstàncies adients. És l´inventor d´un curiós aparell que, fet amb unes molles i unes fustes, situat al terrat d´un edifici, és capaç de llançar desenes de fulls volanders al carrer sense que la policia et pugui trobar. El sistema funciona mitjançant una corda i una cigarreta: s´encen la cigarreta al costat del cordill; mentre es va consumint la corda et dóna temps a fugir del lloc de l´acció. Quan el caliu arriba fins al fil, aquest es romp i les molles expulsen els fulls arreu.

Els dissabtes són els nostres dies d´acció. Ens uneix la dèria d'avançar en el coneixement de la situació del poble. Ens reunim amb altres companys que s´han afegit a la colla en el Bar Nilo de les avingudes, en el Cristall, en el Niza. Inventam enquestes fictícies per poder entrar a les cases i comprovar quina és la situació de les famílies més desvalgudes. Anam a Son Gotleu, el Molinar, el Puig de Sant Pere, la Calatrava, les barriades de Son Serra, Son Roca, la Vileta, Son Rapinya. Els demanam quina és la situació del suministrament d´aigua, si estan satisfets amb el transport públic, si hi ha rates, si troben a faltar cap servei essencial, si les escoles són prou eficients. Pens a elaborar articles per a Ràdio Espanya Independent si puc treure les conclusions adients.

Un sotrac inesperat em fa sortir per uns instants de l´estat letàrgic on em trob, del món dels somnis on es desenvolupa la meva vida. El conductor ens indica que el motor necessita aigua. S´ha encalentit massa. Amb la mirada enterbolida, llevant el tel del vidre amb la mà, veig el carrer principal de Caimari tot desert. El xofer entra a un bar il·luminat amb uns gèlids tubs de neó. Pel costat de la camiona passa un al·lotell amb un sac damunt el cap per a protegir-se de la pluja. Ens miram de fit a fit. Juganer, em fa quatre jutipiris amb les mans davant el nas. Jo també li trec la llengua i fuig rient-se de mi.

Quant de temps estam aturats a Caimari? No ho sé. Crec que el conductor ha aprofitat la parada per a fer un tallat. Els guàrdies civils també surten a estirar les cames. Però el fred i la pluja els fan pujar novament al vehicle.

Esperam a poder continuar el viatge. La padrina, en veure´m adormit, m´ha posat l´abric damunt l´esquena i, instintivament, sent que una calentor vivificadora s´apodera del meu cos.

El sol ha desaparegut rere els gegantins arbres de la selva. Se senten tambors i una tonada desconeguda. On sóc? Pensava que érem a l´interior de la camiona, anant cap a Inca. Imaginava que ens havíem aturat un moment a Caimari per a posar aigua al motor del vell vehicle que cada dia fa el camí Inca-Lluc. Potser m´he errat. Com si no sabés qui sóc, d´on vénc, cap on anam. Al final del camí, en la llunyana distància, distingesc una clariana, una gran cabana on la gent, envoltant una foganya, beu un estrany beuratge i toca uns primitius instruments musicals: carabasses amb llavors, tambors fets amb la pell de diversos animals, petxines marines que parlen. Joves índies completament nues i que només porten sofisticades polseres i plomes que els adornen la llarga cabellera cantussegen melodies sorgides del fons dels segles. Lentament m´aprop al portal de la gran casa col·lectiva. En veure´m m´assenyalen un lloc al costat del foc i m´ofereixen el mateix que beuen. Una jove de resplendents ulls verds fa una inclinació amb el cap i pronuncia paraules que no entenc.

La gent em fa lloc i somriu. Tots plegats ens submergim en els nostres somnis respectius. L´efecte de les herbes ens transporta a fantasmals reialmes mai assolibles en una altra situació. En la meva ment es confon el ritme dels tambors i els flabiols fets de canya amb el soroll del motor de la camiona que es posa novament en marxa. Vull aferrar-me a algun lloc concret i no puc. Ara ja és impossible tornar a un estat anterior, als moments d´abans d´ingerir el beuratge. La força d´aquest líquid misteriós m´ha transformat i no puc controlar la consciència. És com si algú hagués sortit del meu cos i marxàs a velocitat vertiginosa sense que pugui agafar-lo, fer que retorni a l´interior de la meva sang. Talment veure córrer el torrent de sant Miquel a una velocitat inusitada. Com aturar la força desfermada de les aigües? M´adon que els anys passen al meu davant a la mateixa velocitat. De cop i volta m´arriba una citació oficial per anar a fer el servei militar. Dos anys inútils a Cartagena on ens ensenyen a matar, a manejar les armes, a disparar contra un hipotètic enemic que vol destruir Espanya. Desfilades, crits guturals de sergents sense ànima. I, un dia, em trob dins d´un vaixell regressant a casa.

Li explic al pare que he trobat feina a una llibreria de Palma. Em paguen bé i el treball és més descansat que el del taller. Li not una brillantor als ulls. No s´esperava aquesta sobtada ruptura. S´havia fet a la idea que seria el continuador de la saga familiar. El negoci de pintura rutllava a la perfecció i la meva vida restaria assegurada per sempre si el continuava portant fins a la jubilació. Però no em retreu res. Accepta la meva decisió i em desitja sort.

Començ a fer feina enmig de llibres. A la nit, una hora abans de tancar el negoci, amb el propietari i els clients afeccionats a fer tertúlia literària, encetam animades converses on comentam les darreres novetats. Hi compareixen clients de totes les tendències ideològiques i polítiques. Josep M. Llompart, l´home que m´obrirà els ulls en referència a la cultura catalana contesta, burleta, a les enverinades afirmacions de Cristóbal Serra contra la vàlua de la nostra literatura. Hi ve a comprar llibres Xim Rada, el director de la secció de Cultura de Diario de Mallorca, que, amable, em diu que comenci a escriure-hi cada setmana.

Xim Rada em demana algunes crítiques i opinions sobre la literatura d’Amèrica Llatina, el famós boom de la novel·la llatinoamericana, i, també, sobre novetats catalanes i espanyoles del moment. Ara, després del maig del 68, està de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Són anys de descobriments intel·lectuals i de debats apassionats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessen Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que hem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encercla. M’interessen els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marshall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estan de moda.

Em deman si he descobert el meu autèntic camí. Em trob bé entre llibres, comentant les darreres novetats, participant a les tertúlies de l´horabaixa, escrivint a Diario de Mallorca. Not que, dins meu, de forma completament espontània, es van acumulant multitud d´experiències que, a poc a poc, es concretaran en les meves primeres narracions, els primers llibres. Com oblidar el coneixement, les xerrades literàries i polítiques amb Damià Huguet, Josep M. Llompart, Jaume Fuster, Gregori Mir, Damià Ferrà-Pons? En el fons corca dins meu un cert sentiment de culpabilitat per haver abandonat el taller del pare i l´oncle. Sé que ells restaven feliços si em tenien al costat. La meva presència els donava un cert sentiment de seguretat. Tots els homes de la família fent pinya, fent feina plegats! Però no ignor que la meva vocació es va definint. Indubtablement, el món de les lletres m´estira amb una força que jo no puc dominar. El sou de la llibreria juntament amb el que guany amb les col·laboracions a la premsa em permet una certa independència personal. A partir d´aquell instant començaran les primeres relacions amoroses, el lloguer d´un pis en un cèntric indret de Palma. Començ a entendre l´origen dels meus problemes amb el col·legi i els professors. Totes les meves dificultats d´adolescent venien precisament d´aquesta dèria interior que em feia anar en una determinada direcció. I aquesta direcció era, sens dubte, la literatura.


De la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes) - Les rates - (un petit tast de la novel•la Gardènies en la nit, Premi de narrativa de l´Òmnium Cultural, El Tall Editorial)

pobler | 13 Octubre, 2022 06:14

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes) - Les rates - (un petit tast de la novel•la Gardènies en la nit, Premi de narrativa de l´Òmnium Cultural, El Tall Editorial) -


Flaire d’ametlles i taronges.

La remor de les ones colpejant el vaixell just acabat d’atracar al moll. Ja érem a Mallorca! No sabíem encara què seria de nosaltres, com ens tractarien al camp de treball on anàvem destinats.

Pensar en el futur era un absurd. Ja era molt que haguéssim arribat vius al dia d’avui i no fóssim, com milers i milers de companys a les grans fosses comunes existents a tot el país.

Quan, a crits, ens feren sortir de l’immund habitacle on romaníem els cinquanta presoners de l’expedició, vaig olorar amb totes les meves forces aquelles aromes que em portaven els records de la infantesa, cada vegada més llunyana, perduda entre rius de sang i munió d´esperances marcides.

Guaitava al meu voltant. A través del laberint invisible dels corrents d’aire, m’arribaven altres olors procedents d´un món en aparença tranquil i en calma: el del pa cuit procedent d’un forn que no era lluny del port. I, de sobte, potent, duita pel ventet suau del matí, tota la salabror de la mar fent-se present, la flaire penetrant de les algues que la marea havia llançat vers una petita platja de davall la catedral i que podíem divisar des del vaixell. El pa, signe de vida, i la mar, poderosa, d’on tots procedíem, vora nostre insinuant la promesa que potser hi havia encara alguna esperança per a nosaltres.

Una mica d’esperança, poder sobreviure un poc més en aquelles condicions inhumanes, s’aconseguia amb detalls molt senzills: una carta de la família informant-nos que no hi havia res de nou, que la vida a casa transcorria sense daltabaixos; que els jutges, si revisaven la condemna a mort de molts dels companys, dictassin noves mesures mudant la pena màxima per la de trenta anys de presó... Aleshores, salvar la vida, que tan sols rebessin una condemna de vint o trenta anys de reclusió, era considerat per tothom com “una sort” immensa. En cas contrari, si no hi havia revisió, hom s’enfrontava amb els llargs mesos, i a vegades anys!, de romandre aïllats a les cel•les dels condemnats a mort. Llarga, eterna agonia, esperant, cada nit, que et venguessin a cercar per al viatge final.

Altres vegades la simple supervivència venia donada pel tarannà del comandant del camp de treball. Si era un oficial amargat, amb odi vers els presoners republicans o que no preocupava per res, ni del menjar ni del ritme de treball a què érem sotmesos, la vida podia convertir-se en un infern. De seguida augmentaven les baixes, els morts per malaltia i per inanició. Tot plegat no tenia cap importància: la vida d´una persona era una simple creu en una llista de l´oficina. Si mories, si et suïcidaves, l’escrivent posava una creu a la columna que deia muertos, i no hi havia res més a dir. El buròcrata tenia un parell de fórmules senzilles per a deixar constància de la mort del condemnat. Si en temps de la guerra les execucions eren registrades com a hemorràgia interna, ara, en la pau dels cementiris, tampoc no s’especificava a la llista “muerto a golpes en los calabozos de Dirección General de Seguridad”, “muerto de hambre en la celda de castigo, suicidado al saber que la Guardia Civil había matado a su familia”, “muerto de pulmonía a consecuencia de la humedad y el frío del penal de Ocaña”... I així fins a l´infinit. No. Ningú no deixava constància de les causes reals de la desaparició física de bona part de l’avantguarda esquerrana dels anys trenta. Tanmateix, les baixes en aquesta guerra, ja que l’enemic continuava la lluita en contra nostra, eren substituïdes per nous contingents de presoners, i la carretera, el túnel, la via de tren, continuaven al mateix ritme decretat pels enginyers. La vida quotidiana esdevenia un engolidor on desapareixien els herois de les batalles de l’Ebre, el Jarama, Belchite, Brunete...

Bastava que un oficial tengués un mínim d´humanitat, que vigilàs l’horari de feina perquè no sobrepassàs els nostres límits de resistència, que no robàs el que ens estava destinat per a comprar queviures, perquè de forma immediata es constatàs un millora en l’estat físic dels vençuts, dels homes que, vigilats per destacaments de soldats i cans ensinistrats, bastien, des de l’anonimat, l’Espanya imperial dels vencedors.

Com serien aquí, els que tendrien en llurs mans el destí de la nostra vida?

El cel blau, lluminós, d’aquell primer matí a Palma, no donava resposta als meus interrogants.

Una mica més tard, mentre ens feien situar vora l´escaleta per a desembarcar, m’arribaven els crits i recomanacions dels pescadors davallant el seu preuat tresor al moll, on les seves dones i les peixateres, qui sap si d´un mercat proper, començaven a discutir, amb grans crits i significatius gests amb les mans, el preu del peix que havien pescat a la nit.

La vida, tanmateix, era al carrer, bategant, ansiosa, més forta que totes les desgràcies de la terra. A Madrid, quan, després dels mesos passats al camp d’Albatera, ens portaren a la presó, malgrat que no podíem veure el carrer sí que ens arribaven les remors dels homes i dones que provaven de resistir la catàstrofe. De matinada, després de les execucions i els trets de gràcia que comptàvem un a un, ens arribaven a la cel•la en penombra on ens agombolàvem una vintena de presos, els plors d´un infant o, més entrat el dia, el renou dels tramvies portant la gent a les inexcusables feines per a la supervivència quotidiana. Alguna vegada una dona, llunyana, cantava un tango de Gardel en la distància. Tota la resta era foscor i misèria; la lluita per una closca de plàtan, la pell de les patates, un bocí de pa negre.

La joventut esdevenguda cendra, el fum dels cadàvers dels defensors republicans de Badajoz, Madrid, València, les terres del Principat de Catalunya... I el més trist de les presons i camps de treball no era la constatació diària de la derrota, de la prepotència dels vencedors. Molts amics enfollien, vençuts per la tensió constant d’esperar la mort o, simplement, per la preocupació per la família que et rosegava per dins, implacable com el càncer: la mare vella, sense possibilitats de subsistir, els fills als orfenats de Falange Española, la dona, si no havia estat empresonada, condemnada a feines marginals, a fregar escales, a fer de criada o jornalera pel que li volguessin donar.

El cop més fort s’esdevenia quan algun company, per indiscrecions d´un conegut en una visita, per comentaris al pati o, també passava, per carta directa als presoners, s’assabentava que la dona l’havia deixat i havia marxat amb algun capitost de Falange o un militar franquista. No era estrany que aquell home, que havia estat capaç de suportar els tres anys de guerra, que resistí diluvis de bombes i els atacs dels tancs, de la cavalleria de Franco, un valent que mai no tengué por dels atacs a la baioneta dels regulars marroquins o els legionaris, de cop i volta s’enfonsàs com un arbre abatut per la tempesta.

Què fer en aquelles circumstàncies, com ajudar l’amic, el company?

Als que els passava això deixaven de parlar de cop i es refugiaven en un mutisme sospitós que, per desgràcia --havíem vist nombrosos casos semblants--, ja sabíem com podia acabar. Una possibilitat, en vérem molts de casos semblants, era que l’home enfollís, deixàs de menjar i tenir cura de la seva persona. Durant setmanes romania perdut, anant amunt i avall, o es deixava caure a un racó del pati de la presó, indiferent a les atencions que li podíem tenir: mirar de netejar-lo, donar-li alguna cosa de què ens privàvem... Era inútil. Començava a colpejar-se el cap contra la paret, es feia sang. Altres ploraven sense aturar, menjant-se les ungles, esperitats. Havien embogit de forma irremeiable. Era el moment en què els vigilants, per ordre de la direcció, els agafaven i se’ls portaven al manicomi, del qual normalment ja no sortien mai més.

Altres, els que callaven i no mostraven cap símptoma especial, eren els que més ens preocupaven. No duraven gaire. Normalment els trobaves morts a l’indret infecte on ens dutxàvem, penjats d´una biga amb el cinturó, o amb les venes tallades, a un racó, talment un pobre animal degollat pel carnisser.

Quanta sang vaig fregar en aquelles gèlides matinades de l’hivern del trenta-nou i del quaranta?

El fred ens feia llagues a les mans.

L’aigua de la neteja era a punt de congelació. Tenc encara dins el cap el soroll de les portes de les cel•les obrint-se, el fregadís de les passes dels presos anant cap al menjador per a beure l’aigua bruta que ens servia de desdejuni A nosaltres, els que aquella setmana ens encarregàvem de la neteja, ens havien cridat una hora abans per a fer net l’indret on s’havia suïcidat el company.

Agafàvem el carretó dels morts i posant-hi al damunt les fustes un vell llençol, un bocí de roba que ja no servia per a res. La feina consistia, a més de netejar i deixar en condicions l’indret on s’havia esdevengut el suïcidi, a portar el cadàver fins a la petita portassa que menava al carrer i que solament s'obria quan arribava el camió del cementiri. Quantes matinades hem acomiadat companys de camí de la fossa comuna? Encara em veig pegant botets a la gelada cambra de la presó, amb el cadàver del suïcidat a terra, tapat amb un llençol foradat.

Ningú al comiat.

Procuràvem que les rates no li desfigurassin la cara. Famolenques, sortien dels seus caus i, rabioses en olorar el mort, es llançaven, ferotges, mossegant la part del cos que no era protegida per la roba.

No podia haver-hi cap familiar. Els oficinistes no tenien ordres d’avisar ningú. Potser que, un parell de dies després, s’enviàs alguna carta oficial avisant els pares, els padrins si en tenia. Sovint el mort desapareixia engolit en l´anonimat més espès.

Per això Llibert no volia rendir-se, lliurar les armes. Tots intuíem el que s’esdevendria si vencia Franco. Hauríem d’haver lluitat fins a la darrera bala, morir anant al combat, pit obert, contra les posicions ocupades per regulats i legionaris? Qui pot entendre el nivell d’abatiment que caigué damunt les unitats de combatents republicans quan, després de la derrota de l’Ebre, haguérem de marxar a corre cuita, perseguits pels tancs alemanys i italians? I malgrat la derrota de l’Ebre, malgrat la fam dels camps de concentració francesos, encara tenguérem forces per a retornar a València i defensar les darreres posicions de la República.

Morir a la trinxera.

No retrocedir mai.

Com en els combats de novembre del trenta-sis a l´Hospital Clínic, a la Ciutat Universitària, als jardins del Retiro de Madrid.

Que els feixistes ens trobassin a peu de canó, amb les armes a la mà, la baioneta en posició, la ferma determinació de no rendir-se, no esdevenir mai esclau dels enemics del poble.

El cop d’estat de Casado i Besteiro ho capgirà tot.

Qui hauria pogut imaginar que ara serien els nostres antics companys els que ens perseguirien per a portar-nos al mur d’execució? En la primera setmana de març del trenta-nou Madrid era fuetejat des de fora i des de dins. La ciutat feia olor de mort, de misèria absoluta, i la desesperança es palpava en l’ambient.

Bastava entrar a una taverna, prop del front, o a un bar de la Gran Vía i comprovaves com els rostres dels parroquians que mig any enrere encara palesaven altiva determinació, ara fitaven de reüll, com si ja fossin animals perseguits per un caçador assedegat de sang. Tothom sabia el que s’esdevendria el dia que les tropes de Franco entrassin victorioses per la Gran Via. La quinta columna començava a parlar fort, a sortir dels enfonys on havia estat esperant durant tres anys l’enfonsament de la República. Els descobries de seguida, en copsar aquell aire de menyspreu i suficiència en què et miraven quan tornaves per unes hores del front, esparracat, amb el fusell encara brut pel fang de les trinxeres, ansiós de parlar uns moments amb la família, amb els companys. Saber que encara ens esperaven, que hi havia gent que depenia del nostre esforç, de la determinació de vèncer o morir, ens donava forces per a continuar la lluita. I era just en aquell moment que trobaves els traïdors que no havien pegat un tret mai, còmodament instal•lats a les oficines, grassonets, legals saquejadors dels dipòsits de queviures per als hospitals o les llars d’infants. Els mateixos que et clavaven aquella mirada d´odi que volia dir, per molt que ho volguessin dissimular: aviat entraran els nostres i ja veuràs el que t’espera. I el que ens esperava seria, sense dubte, la presó o la mort al mur d’afusellament.


Escriptors de la generació literària dels 70 - Records

pobler | 11 Octubre, 2022 11:04


1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

Aquests records tenen el seu origen en la carta que m'acaba d'enviar Encarna Viñas [març de 2002], la vídua de Josep M. Llompart, amiga i companya de lluites en aquella època de combats per la llibertat, en defensa de la nostra cultura. N'Encarna m'escriu, amb data de 21-III-02: "Estimat amic: He rebut el teu 'dossier' sobre en Pep. Gràcies. Jo guard tot el que fa referència a ell, per arxivar-ho. Estic subscrita a L'Estel, però em va bé tenir-ne una altra copia. Ara que hi vaig, ho duré a Barcelona, a mostrar-ho als amics. T'ho agraesc molt i, sobre tot, agraesc el que te'n recordis. Abraçades. Encarna".


El material enviat a la vídua de Josep M. Llompart consistia en tres llargs articles il·lustrats amb fotografies, escrits amb la sana intenció de recordar als desmemoriats el paper fonamental de l'insigne autor en la nostra cultura. Paper -tant el literari, com el cívic, en defensa de la llibertat i de lluita contra el feixisme- que sembla vol ser oblidat per tot un sector de cínics i menfotistes.


Posteriorment, la relectura de la introducció de Maria Antònia Perelló Femenia al llibre de Llompart de la Peña Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1995) i, més concretament, l'apartat "La Columna de foc" m'ha fet recordar tot un seguit d'històries personals i col·lectives que tenen molta relació amb els treballs enviats a Encarna Viñas. El dictador ja havia mort. Érem a la darreries del feixisme. Com explica Maria Antònia Perelló parlant de la secció del diari Última Hora on vaig col·laborar amb Josep M. Llompart: "El dissabte 14 de febrer del 1976 el diari Última Hora obria per primera vegada una pàgina setmanal en català de caràcter lingüístic i literari, amb el títol de 'La Columna de foc', que durà fins al 23 d'agost del 198O".


Al costat del mateix Josep M. Llompart que a vegades emprava els pseudònims Narcís Vinyoles, Pere Albert o Bernat Fonollar, hi escrivíem Francesc d B. Moll, Aina Moll, Isidor Marí, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Gabriel Bibiloni, Llorenç Capellà, Jaume Corbera i qui signa aquest article.


Cap a les darreries de 1968, i des de les mateixes pàgines d'Última Hora ("Literatura"), ja havíem provat de fer quelcom de semblant. Aleshores la secció cultural era coordinada per Frederic Suau i dins d'aquesta secció hi escrivíem munió d'intel·ectuals del moment. Record ara mateix els assenyats articles de Gregori Mir, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, el mateix Frederic Suau... Posteriorment, a començaments dels anys setanta, aquesta moguda cultural catalanista i antifeixista va passar a la secció "Letras" del Diario de Mallorca. "Letras" era dirigida pel periodista Xim Rada, i allà, amb completa llibertat, hi escrivien Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila i tants i tants companys de dèries literàries.


També coneixia Guillem Frontera (me l'havia presentat l'estiu del 67 en Frederic Suau en el seu pis del carrer Joan Crespí de Ciutat). Una vegada ens llegí unes pàgines de Els carnissers, la novel.la que l'any 1968 guanyaria el Ciutat de Palma. Després vaig conèixer -i amb en Frederic repartírem per tota Mallorca!- l'obra Cada dia que calles (1969). I, pel setanta, quan jo feia el servei militar a Cartagena, enllestiria Rere els turons del record (1970).


En aquests començaments dels setanta és quan a començ a escriure els llibres de narracions que posteriorment seran publicats a la col·leció "Gavilans" de l'Editorial "Turmeda" que dirigeix l'escriptor Antoni Serra. Són els reculls A preu fet (1973) i La guerra just acaba de començar (1974). Aquest darrer llibre havia obtingut el Premi de Narrativa "Ciutat de Manacor 1973" lliurat per un jurat format per Blai Bonet, Manuel Vázquez Montalbán, Guillem Lluís Díaz-Plaja i Antoni Serra. En aquesta mateixa època Josep M. Llompart escriu La Terra d'Argensa (1972) i Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona (1974). L'any 1972 vaig guanyar el Premi de Teatre Carles Arniches per la meva obra Ara, a qui toca? a la ciutat d'Alacant. El 1974 guanyava igualment el "Ciutat de Palma" amb Autòpsia a la matinada i el 1975 el Premi Especial "Born" amb Les Germanies.


Recordem que, més o manco en els mateixos anys, Blai Bonet publica Mister Evasió (1969) i Gabriel Janer Manila edita El cementiri de les roses i Els Alicorns. Maria Antònia Oliver havia publicat Cròniques d'un mig estiu el 1970 i Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972).


Pere Rosselló, en el llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990), parlarà de la generació d'escriptors dels anys setanta i, analitzant la proliferació de narradors mallorquins, explica en el llibre abans esmentat que "el fet està estretament imbricat amb els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta originats per la política de desenvolupament econòmic, per l'aparent liberalització del franquisme (amb mesures com la Llei de premsa i impremta, 1966) i, sobretot, pel creixement de la indústria turística a les Balears...". En el llistat d'autors dels anys setanta, Pere Rosselló inclou Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel Àngel Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferrà Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.


Parlant dels meus primers llibres i de la participació en aquells concursos literaris, val dir que aleshores destacaven el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, l'Andreu Roig de poesia i el Joan Ballester de narrativa a Campos (del jurat del qual formaven part l'any 1971 Francesc de B. Moll, Gregori Mir, Andreu Ferret, Miquel Pons, etc) i el Llorenç Riber de narrativa a Campanet (Josep M. Llompart). Amb el temps els vaig arribar a guanyar quasi tots (i molts d'altres al Principat i al País Valencià). Tot això era abans de la interrupció (motivada per la meva militància política en l'OEC i el PSM) de quasi nou anys dins de la meva tasca d'escriptor.


Cal tenir present que una de les motivacions importants que m'inclinaven cada vegada més a la dèria literària era també una valoració ben interessada de les "possibilitats" que oferia l'ofici quant a les relacions "forçoses" que mantenia amb la Brigada Social (la policia política del règim) o amb els serveis d'informació de la Guàrdia Civil (em referesc, evidentment, a les contínues detencions per part d'aquests "senyors"). Era clar (i ho vaig anar comprovant amb els anys) que, per a aquests sicaris de la dictadura, la gentussa encarregada de la feina bruta de la repressió, era molt diferent quan començaven els interrogatoris i et demanaven "oficio" dir que eres escriptor que no pas cambrer. Vaig anar copsant (en la pràctica) com, sense deixar de ser uns impresentables i uns grollers, les seves maneres i entonació de veu anaven canviant en saber que el detingut (qui signa aquest article), a més d'haver sortit en els diaris com a guanyador de nombrosos premis literaris, era igualment un escriptor conegut a la "provincia". [...]


El primer premi a què em vaig presentar era el Joan Ballester de narrativa (el jurat era format per Jaume Vidal Alcover, Gregori Mir, Andreu Ferret, Francesc de B. Moll...). Va guanyar l'amic Gabriel Tomàs, d'Andratx, amb una obra que portava per títol L'home que tocava els platerets. El meu llibre de narracions duia per títol Demà els barrobins. Ara mateix no us sabria dir de què anaven els contes. L'original em desaparegué en un d'aquells nombrosos registres dels temps de la clandestinitat. Sé que era l'època de la consolidació de l'embranzida turística dels anys seixanta. Havien estat deu anys de sentir els barrobins destruint cales, platges mallorquines, llocs paradisíacs... una època en què un constructor arribà a declarar que les pedres dels talaiots servirien molt bé per bastir els fonaments dels hotels! Record que ens oposàvem a aquesta destrucció salvatge de la nostra terra. Els contes eren de lluita contra tot el que havíem de veure en aquells moments. Tampoc no podien mancar algunes narracions parlant de la guerra, dels tres mil afusellats pels feixistes... El món que dominava aquell recull era l'opressió feixista de la postguerra i la destrucció per part de les multinacionals de l'especulació i del turisme d'una Mallorca que encara imaginàvem idíl.lica. Aviat descobríem que aquella Mallorca de somni només existia en la nostra imaginació o en la dels aristòcrates. Estudiant a fons la nostra història veurem a la perfecció fam, guerres, repressió per al poble. Però, hi hagués o no una mica de sentimentalisme en aquelles concepcions juvenils, el cert era que no ens agradava -ni ara ens agrada!- constatar com quatre nourics ens vénen Mallorca al millor postor.


En Joan Manresa guanyà el premi de poesia Andreu Roig amb el poemari Res no hauré fet; en Josep Alberti restava finalista amb el seu llibre Un cos que tenia el meu nom. El premi d'assaig el guanyà en Joan Antoni Adrover amb el treball Iniciació a l'estudi d'uns determinats aspectes de la zona de regiu al terme de Campos. Tot això s'esdevenia a la I Festa de les Lletres de Campos i obriren la vetlada cultural (estam parlant del dia 21 d'octubre de 1971) na Maria del Mar Bonet i Madó Buades de sa Pobla. Ara, aviciats per anys de conformisme, potser faci riure pensar en aquell temps carregat d'esperança. Però en la tenebror de la dictadura -malgrat ja quasi fos en les darreries del nacionalcatoliscisme- era emocionant -només ho saben aquells que ho varen viure de veritat- escoltar les cançons combatives de na Maria del Mar o sentir una veu autèntica sortida de la marjal poblera. Parl de les cançons de feina que cantava madó Buades, acompanyada per la seva ximbomba i la veu de la seva néta. Pensau que vivíem en ple regnat de Sarita Monttiel, Lola Flores, Paquita Rico o de la brutor absoluta d'un Raphael. Llavors ja sabíem a la perfecció qui eren els intel·lectuals mallorquins que hi havia rere els premis (Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o el mateix Francesc de B. Moll eren mestres admirats). Consolidar aquells petits espais de llibertat constituïa una conquesta importantíssima. En aquell moment -ho he escrit en nombrosos articles- les activitats dels comunistes -els únics que feien alguna cosa en la clandestinitat- consistia tan sols en reunions secretes per a comentar la política dels respectius partits i, ja més espaiat, alguna pintada ocasional demanant llibertat pels presos (amnistia). Es feia també alguna repartida nocturna de fulls reivindicatius, però molt poca cosa. El pes de la lluita antifranquista anava a coll d'aquest tipus d'activitats culturals que, sense que ni les mateixes autoritats copsassin el que passava, anaven consolidant una consciència nacional i antirègim.


Recordem que, quan nosaltres entram a col·laborar amb Josep M. Llompart i "La Columna de foc", som en plena lluita per la llibertat i el socialisme. Pel més de març un govern sense escrúpols en el qual hi ha en Suárez i en Fraga Iribarne dóna ordres de reprimir els obrers de Vitòria tancats dins d'una església en defensa dels seus drets laborals i polítics. La policia armada intervé de forma brutal. Hi ha tres morts i nombrosos ferits per les bales de la policia. Aleshores jo militava en l'OEC i portava endavant determinades activitats culturals de la meva organització. Una mica més endavant de l'època que comentam (1976), una vegada realitzades les primeres eleccions dites "democràtiques" (amb tots els partits comunistes prohibits excepció del de Carrillo), Josep M. Llompart, que no veia gens clar les dilacions del Pacte Autonòmic, em convidà a escriure en "La Columna de Foc". Oferiment que vaig acceptar ben de grat perquè, en aquelles alçades de la reforma, eren pocs els mitjans que se'ns oferien als esquerrans mallorquins. Com ja he explicat amb detall a L'Antifranquisme a Mallorca (l950-1970), les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" anticomunista i pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nul·les informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat i encapçalat les primeres lluites ciutadanes en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat; silenci damunt les activitats de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants; tampoc no existíem ni a Sanitat, ni a pobles; a Menorca, l'OEC era una força determinant i també planava el silenci damunt la nostra lluita. No és estrany que actualment els historiadors propers al PCE, persones, en definitiva que no visqueren aquells esdeveniments, ara, consultant els diaris de l'època o parlant solament amb protagonistes d'un partit (especialment partidaris del carrillisme illenc) es pensin que tot a Mallorca, dins del moviment obrer i popular, fou obra de l'estalinisme reciclat (el PCE).[...]


Miquel López Crespí


Publicat en la revista L'Estel (1-VII-02)


dBalears entrevista l'escriptor Miquel López Crespí

pobler | 07 Octubre, 2022 12:14

dBalears entrevista l´escriptor Miquel López Crespí


“Qui cregui que pot superar els clàssics va ben errat”. (Miquel López Crespí)

“Un dels fets que ha trasbalsat de forma definitiva i per a sempre la meva vida. Mai no podia imaginar la importància d’aquest fet fins que tenguérem les nostres filles. Segurament el fet de ser pare és el que desfermà bona part de la meva imaginació poètica. A vegades pens que he descobert el món a través dels ulls de les filles. És la seva alegria, la tristor que puguin tenir el que me mou a lluitar, a provar de sobreviure enmig d’aquesta sequera que arrassa la nostra terra, l’ànima de tantes persones. Cada vegada estic més segur que vaig néixer el dia que vengueren al món. Per això mateix soc de vegades un infant, una persona immersa en una eterna infantesa”. (Miquel López Crespí)

PHORMULARI Per Raphel Pherrer, periodista


Els primers records de la seva vida, després d'haver vengut al món el 1946 a Sa Pobla, són els camps al voltant del poble, els molins, els safarejos i la padrina contant rondalles. Va viure una adolescència ditxosa, on no es veien els problemes, sentint-se protegit, durant la qual recorda especialment l'any de la neu(1956), quan tota Mallorca quedà glaçada per una onada de fred siberià. Per a ell escriure és un fet alegre i pertant no comprèn com hi ha autors que ho fan impulsats pel motor de la tortura personal. "Perquè -diu ell- si hagués hagut de patir tant, no m'hi hauria dedicat". En canvi, la situació era diferent quan feia de pintor de cotxos, al taller del seu pare i durant els anys en què va estar d' empleat de llibreria, a L'Ull de Vidre i a Logos, on molta d'estudiantina comprava les obres prohibides, quan tenien els llibres malaïts per la censura(erotisme, marxisme, Ruedo Ibérico, editorial Ebre, tot allò d'Amèrica Llatina) dins d'un cotxe, a la plaça dels patins i en Miquel era l'encarregat d'anar-hi per a què el client triàs. En aquella època es trobava a la banda contempladora de la literatura, però tenia la necessitat de passar a l'acció i per això un bon dia decidí dedicar-s'hi. I ara, quaranta anys després, és un autor consolidat en novel·la, poesia, assaig i teatre, compta amb més de 100 obres publicades i és l' escriptor mallorquí que ha guanyat més premis literaris.


-Quan feis literatura, quina demanda és la més forta, la de l’art o la de la vanitat?

-Crec que la demanda més forta és l’art, l’exigència d’arribar a alçades que saps molt bé poden arribar a ser inassolibles. Vanitat, pels diners obtinguts, la poden tenir els especuladors que han fet malbé la nostra terra, els rics, els oportunistes que han abastat el poder polític o formen part de les màfies que controlen la cultura. Però... quina vanitat pot tenir un poeta que sap que possiblement mai no arribarà a la perfecció de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Passeit, Cernuda, Federico García Lorca? L’ofici de poeta és un ofici d’humil i qui cregui que pot superar els clàssics va ben errat.

-Quan rellegiu les vostres primeres obres, feis autocrítica? Com us veis, passat el temps?

-Ara mateix estic corregint les proves d’un dels meus primers llibres de narracions, una obra que guanyà el Premi Ciutat de Manacor. No he canviat ni una coma! Per mi ha estat un exercici prou agradable poder retrobar en aquestes narracions aquell jove esperançat i rupturista de quan començàvem a escriure, quan teníem vint anys a mitjans dels anys 60 i pensàvem canviar el món amb la literatura, amb la nostra lluita contra el franquisme. Per a mi aquells llibres són l’expressió d’un univers antic, d’una pàtria llunyana a la qual tornes una mica més vell, amb totes les ferides del temps.


-L’amor destorba els artistes? Amb una força interior tan potent per escriure, queda temps per estimar?

-Sense aquest amor a la literatura, a la vida, als altres, no podries escriure. La música, la pintura, la poesia, són formes especials d’estimar. Pots escriure bé, commoure el cors dels humans qui no estima? Les grans obres de la humanitat han estat fetes per aquells i aquelles que tan sols tenien temps per estimar. Tenir el valor de situar-se davant un paper en blanc, dedicar-se a escriure un poemari, una obra de teatre, una novel·la, requereix haver acumulat un carga poderosa d’amor dins el cor. En cas contrari, el "producte" pot sortir "bell". Però, indubtablement, de no haver-se congriat en la pasta de l’estimació, aquell bell producte restaria per sempre mancat de vida.


-Què significa per a vos el fet de tenir descendència?

-Un dels fets que ha trasbalsat de forma definitiva i per a sempre la meva vida. Mai no podia imaginar la importància d’aquest fet fins que tenguérem les nostres filles. Segurament el fet de ser pare és el que desfermà bona part de la meva imaginació poètica. A vegades pens que he descobert el món a través dels ulls de les filles. És la seva alegria, la tristor que puguin tenir el que me mou a lluitar, a provar de sobreviure enmig d’aquesta sequera que arrassa la nostra terra, l’ànima de tantes persones. Cada vegada estic més segur que vaig néixer el dia que vengueren al món. Per això mateix soc de vegades un infant, una persona immersa en una eterna infantesa.


-Què és el millor que li podria passar a Mallorca i als mallorquins?

-Acabar amb l’autoodi que rosega les entranyes de tanta gent. Desfer-nos de la submissió al nacionalisme espanyol, del feixisme que impregna la vida quotidiana sota el capitalisme. Hem de lluitar sense defallir per anar recuperant les nostres arrels, preservar els nostres minvats recursos, protegir el territori fet malbé per lladres i especuladors. La defensa de la cultura catalana de Mallorca és tasca essencial per aconseguir la nostra supervivència com a poble. Ho hem d’aconseguir!


«Anterior   1 2 3 ... 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 ... 370 371 372  Següent»
 
Powered by MallorcaWeb