Miquel López Crespí - Memòria històrica

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Impossible llegir Proust quan sents els trets de gràcia

Emili Darder i els altres implicats en el procés ho tenien malament. S’investigaven les actes de les reunions municipals per a saber si havia condemnat o no els fets d’octubre de l’any trenta-quatre. Tamarit investigava si s’havia prohibit alguna demostració religiosa, si Darder havia viatjat a la península per assistir a mítings de forces esquerranes. Els oficials del jutjat d’instrucció militar cercaven els manifests signats, les cartes oficials enviades a correligionaris catalanistes, la propaganda del temps de les eleccions, les queixes dels funcionaris de dretes, els anuncis de festes republicanes, les informacions sobre inauguracions d’escoles... Qualsevol document que pogués informar al respecte era incorporat al sumari que, imperceptiblement, però inexorablement, anava sumant pàgines i més pàgines. Tamarit insistia també a descobrir els possibles contactes amb la maçoneria palmesana, el suport que havia donat a les escoles laiques, els comentaris que el batle hagués pogut fer contra la religió catòlica, si era subscriptor de revistes marxistes i separatistes. Quan la policia de Francesc Barrado escorcollava les biblioteques de molts detinguts, cercaven llibres dedicats. Una dedicatòria d’Alexandre Jaume a un persona determinada bastava per a obrir un nou procés judicial. Els papers i documents dels empresonats eren mirats amb lupa. Res no escapava a la vigilància inquisitorial de la policia.

Tamarit no tenia el posat de patrici romà de Zayas. Era més vulgar. Ho notaves en la forma de caminar, de moure les mans, de parlar amb la gent. Li agradava comparèixer per la Casa del Libro, prop de la font de les Tortugues. La Casa del Libro era regentada pels germans Mulet. Jo i en Miquel hi anàvem a cercar novetats. A vegades parlàvem de llibres i de política amb un curiós estranger, Albert Vigoleis Thelen, que deia que havia fugit de l’Alemanya nazi. Ens considerava feixistes. Però el vaig veure moltes vegades petant la discussió amb Georges Bernanos. Copsaves com, malgrat la diferència de criteris, romanien una bona estona junts, sempre portant-se la contrària, apassionats en el debat.

Vigoleis i Bernanos proporcionaven un divertit espectacle.

En alguna ocasió marxaven plegats fins al Lena’s bar on continuaven les discussions. Al cap d’unes hores encara els podies trobar enganxats en la mateixa discussió, portant-se la contrària. Sovint acabaven amb fortes estirades, amb paraules gruixudes.

Al cap de pocs dies els podies tornar a trobar, talment no s’hagués esdevengut res, analitzant els motius dels èxits de Hitler a Alemanya, de l’expansió italiana pel nord d’Àfrica, de la importància de l’imperi espanyol en el segle XVI o del sexe dels àngels. Una de les qüestions que els tenia hores i hores entretinguts era tractar de la influència dels jueus en la cultura mundial. Sovint coincidien en les seves apreciacions. Misteris de l’ànima humana! Com eren possibles aquelles coincidències entre personalitats de cultura tan antagònica? Mai m’ho vaig poder explicar. Aleshores es miraven als ulls sense arribar a creure que pensaven per l’estil. Se separaven un moment, talment els participants en un combat de boxa, i recuperades les forces, passada la sorpresa inicial, tornaven a començar el debat en el punt on l’havien deixat moments abans.

El coronell Tamarit era d’un tarannà ben diferent. Seriós, reconcentrat, mai no participà en cap debat literari. S’entretenia fullejant publicacions militars o biografies de militars espanyols. Un dia el vaig veure comprar la vida del Gran Capitán. Segons deien els empleats de la Casa del Libro, el que més li agradava eren les històries de la conquesta d’Amèrica pels espanyols. Comprava tot el que feia referència a Hernán Cortés, Francisco Pizarro, Pedro de Alvarado, Cristóbal Colon... Es delia per les històries de Cortés exterminant els cacics asteques i llurs famílies en sopars on els conqueridors mataven els ingenus indis que els havien convidat. Considerava un tàctic genial Pizarro, l'espanyol que va fer el mateix que Cortés amb les famílies principals que governaven l’imperi inca. Exterminar en una nit, sense contemplacions, els dirigents d’aquelles tribus sense civilitzar era una forma summament intel•ligent de deixar-los desvalguts. Un dia li vaig fer el contrari, simplement per veure com reaccionava, per a copsar a fons com era, quina mena de sentiments l’alletaven. Com qui no vol la cosa, fullejant un llibre i sense donar gens d’importància a les meves paraules, li vaig dir:

-Em sembla de covards matar a traïció aquells que t’han convidat a casa seva. Una acció d’una indignitat absoluta.

Bona la vaig dir! Es girà de sobte. El seu rostre havia envermellit. Em mirava amb una mescla de ràbia i d’odi que feia por. Sense poder contenir-se, excitat, es dirigí a mi parlant en veu alta, sense cap consideració per la gent que mirava els llibres en silenci.

-Vostè, Salvador, és un intel•lectual que no sap res de guerres ni de tàctica militar. M’han dit que és dels nostres, que és un periodista digne de confiança. Ha fet una bona feina en la defensa d’Espanya, atacant el separatisme i l’esquerra. Això el salva, però no té raó ni sap res de qüestions militars.

Deixà el llibre que fullejava damunt els prestatges i continuà, amb la mateixa indignació del principi:

-Per a guanyar una guerra no hi ha normes, ni moral, ni ètica. Eliminar els comandaments de l’enemic és obligat per sortir-ne victoriós, del combat. Tant se val el sistema que hom pugui emprar. L’essencial és deixar sense generals els contraris. Pizarro, Cortés, ho aconseguiren i per això triomfaren. Tota la resta no té la més mínima importància.

Després, mirant a dreta i esquerra per si algú el podia sentir, afegí:

-O creu vostè que deixarem viu cap dirigent dels socialistes i els comunistes mallorquins quan arribi el moment de solucionar els problemes d’Espanya? Estam en guerra, Salvador Orlan. Ho hauria de saber. Parli amb els seus germans. Demani quina és la situació de la pàtria. Veurà que tenc raó. Aquí també es necessita un cirurgià amb mà de ferro, que no tengui por a la sang. En cas contrari, l’anarquia continuarà. Vostè tampoc no hi té res a guanyar, amb el triomf del marxisme.

Vaig acotar el cap donant per acabada la discussió.

La culpa era meva per fer de provocador.

Tamarit em contestà com pertocava: com un militar que només pensa en la victòria de les armes. Per a aquesta classe de persones, els debats intel•lectuals eren sobrers. El meu pare era ben igual. Com si els hagués modelat la mà del mateix escultor.

El coronell era un admirador dels Reis Catòlics que, en la seva opinió, “havien unificat Espanya”. Llegia igualment nombroses biografies sobre Carles I, Felip II i estudis de les guerres de la monarquia espanyola contra França, Anglaterra i el Turc. Tamarit era un militar de la vella escola. Malgrat aquell caràcter agre, de pocs amics, sempre va tenir una paraula amable en referència als meus articles periodístics.

Mai no el vaig veure somriure. La guerra agreujà molt més la seva forma de ser. El veia preocupat, immers en les greus responsabilitats que li havia encomanat Trinidad Benjumeda del Rey, màxim responsable de la Comandància Militar de Balears. Benjumeda era un enviat de Burgos per posar ordre, per demanar responsabilitat als antics comandaments militars de Mallorca que, en opinió de Franco, no reaccionaren com pertocava a la invasió de Bayo.

A Burgos, ens veien massa tous! S’havien indignat quan constataren que fiscals i jutges instructors consideraven que penes de vint anys de presó ja bastaven per tenir la gent atemorida.

M’ho digué en Miquel, a finals de novembre del trenta-sis.

La notícia em deixà entabanat per uns instants. Sabíem que eren temps molts durs i no hi havia perdó. Els ferms guerrers de Falange feien neteja de rojos i separatistes sense miraments. Però no imaginava que l’espasa de la nova Espanya caigués igualment sobre el batle de Palma que havia vengut a la presentació de Brisas.

-Volen condemnar a mort Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques. Ho he sentit dir avui matí, a la Comandància. Benjumeda cridava fort. Tothom estava ferm, dret com una columna. Ningú piulava ni gosava moure una cella del front. No basten els vint anys que demanàvem a Mallorca. Burgos, Franco, Serrano Suñer, Trinidad Benjumeda... tots volen escarments especials. Diuen que estam en guerra, una guerra a mort i que si nosaltres la perdem, els altres, no hi ha cap dubte al respecte, no tendran cap problema a enviar-nos al mur de les execucions.

Afegí:

-Tamarit ha posat en marxa un mecanisme d’investigació infernal. Res no escapa al seu control. Fa venir a declarar xofers, criats, venedors del mercat, amics llunyans, familiars, els tipògrafs dels diaris on escrivien Alexandre Jaume i Emili Darder. Qualsevol declaració, qualsevol detall serveix per engreixar el sumari.

En Miquel estava nerviós, mirant a dreta i esquerra amb por que algú de comandància el pogués sentir.

-No crec que els acusats puguin sortir de la trampa que estan ordint al seu voltant. Tamarit és un caçador implacable. Segueix qualsevol rastre, per petit i insignificant que sembli. No atura els interrogatoris fins que troba que ja té el material adient per al fiscal. Si és necessari fa comparèixer els testimonis dues, tres vegades. És prou hàbil per treure proves acusatòries de declaracions aparentment senzilles, sense gens d’importància. Però una frase pronunciada a un míting, un bitllet d’anada a Barcelona, el record d’un sindicalista, el testimoni d’una vaga, la participació en una manifestació, l’acte de concedir una subvenció per arreglar una escola de poble li serveixen per a provar la implicació de l’acusat amb el Front Popular, en la preparació del cop d’estat comunista.

En Miquel alçà la mirada i em fità directament als ulls.

Què li podia dir?

No sabia què contestar. Només sé que tenia unes ganes esbojarrades de refugiar-me a Bearn, perdre de vista Palma. Necessitava somniar en el passat, recordar els dies de la meva infantesa, novel•lar, reflexionar. Les circumstàncies de la guerra, cada dia ho comprovava, no eren propícies per a la literatura.

Zayas em tenia aclaparat. Restava fermat a les col•laboracions per als diaris i la ràdio.

Qui s’atrevia a portar-li la contrària? Era completament impossible.

Tamarit havia rebut ordres especials per a portar endavant un judici contra els principals cap de l’esquerra i les personalitats que haguessin destacat per les seves idees esquerranes. D’ençà que l’anomenaren jutge d’instrucció ja no compareixia per la Casa del Libro. El veia alguns moments a l’Alhambra. Però tots sabíem que treballava sense descans en la feina que li havia encarregat Benjumeda. Bastava veure'l per a copsar que volia implicar tothom que coneixia en el procés. Volia saber-ho tot. Sabia a qui havia de demanar declaració per fer possible una condemna. Proporcionava armes legals al fiscal. Si era necessari, falsificava proves. Feia comparèixer a declarar aquells que, havent conegut l’acusat, pensava que podien aportar informacions útils per a la instrucció de la causa. Eren interrogats els dirigents dels partits d’esquerra, els sindicalistes, regidors, empleats de l’ajuntament, xofers, guàrdies municipals, mestres d’escola, sacerdots... El coronell Ricardo Fernández Tamarit i l’altre jutge instructor, el capità Saiz Gralla, volien saber fil per randa el significat de cada votació municipal, els motius dels viatges fets pels encausats. Malgrat l’abundosa informació proporcionada per Zaforteza, el batle de Palma que imposaren els militars, Tamarit volia saber més. Analitzar cada detall de les activitats municipals d’Emili Darder, especialment si havia donat subvencions a partits d’esquerra, rebut delegacions comunistes i anarquistes. Tot servia per acumular proves contra les autoritats republicanes.

Durant anys parlàrem de Rússia, de la dictadura comunista que feia la vida impossible als ciutadans. Quantes vegades no havíem respirat alleugerits dient que, sortosament, la policia espanyola, la més inútil del món, mai, malgrat que s’ho proposàs, podria assolir els graus de perfecció tècnica de la Gestapo de Hitler, de la NKVD de Stalin?

Però tot el que havíem dit dels bolxevics ho practicàvem nosaltres a Palma. La investigació exhaustiva dels detalls més íntims de la vida de les persones.

El procés contra Emili Darder n’era un exemple ben clar i llampant.

De sobte, en arribar a aquest punt de la discussió, callàvem, atemorits. I si entre nosaltres hi hagués algú de la policia de Francesc Barrado? Si tot el que havíem comentat en confiança, d’amic a amic, servís per anar engreixant algun sumari secret, la fitxa que, possiblement, s’estava redactant en un despatx de la Comandància Militar de Balears?

Qui podia considerar-se lliure de sospites?

Aleshores, conscients que havíem parlat massa ens miràvem amb certa desconfiança i, sense dir cap paraula més, acabàvem el vermut desviant la conversa envers els èxits espectaculars de les forces de la Legió i dels Regulars, que ja eren prop de Toledo, a punt d’alliberar l’Alcázar.

Emili Darder i els altres implicats en el procés ho tenien malament. S’investigaven les actes de les reunions municipals per a saber si havia condemnat o no els fets d’octubre de l’any trenta-quatre. Tamarit investigava si s’havia prohibit alguna demostració religiosa, si Darder havia viatjat a la península per assistir a mítings de forces esquerranes. Els oficials del jutjat d’instrucció militar cercaven els manifests signats, les cartes oficials enviades a correligionaris catalanistes, la propaganda del temps de les eleccions, les queixes dels funcionaris de dretes, els anuncis de festes republicanes, les informacions sobre inauguracions d’escoles... Qualsevol document que pogués informar al respecte era incorporat al sumari que, imperceptiblement, però inexorablement, anava sumant pàgines i més pàgines. Tamarit insistia també a descobrir els possibles contactes amb la maçoneria palmesana, el suport que havia donat a les escoles laiques, els comentaris que el batle hagués pogut fer contra la religió catòlica, si era subscriptor de revistes marxistes i separatistes. Quan la policia de Francesc Barrado escorcollava les biblioteques de molts detinguts, cercaven llibres dedicats. Una dedicatòria d’Alexandre Jaume a un persona determinada bastava per a obrir un nou procés judicial. Els papers i documents dels empresonats eren mirats amb lupa. Res no escapava a la vigilància inquisitorial de la policia.

Jo mateix estava atemorit. I si trobaven algun exemplar de Mort de dama dedicat a alguns dels processats? Mai no m’hauria imaginat haver de patir per una de les antigues dedicatòries! Qui podia pensar que la situació arribaria a complicar-se de tal manera que, fins i tot, unes paraules d’amistat escrites a un llibre et podrien portar a la presó?

Tamarit estava absolutament convençut de la implicació d’Emili Darder, Alexandre Jaume i Ignasi Ferretjans en l’intent de cop d’estat marxista a Mallorca.

A les tertúlies palmesanes es comentava que quan el coronell agafava un cas, era talment un ca rabiós amb un os. No l’amollava per res.

Aquesta vegada volien fer un escarment que fos sonat.

Era evident, i tots ho sabíem, que els decidits voluntaris de Falange i els militars netejaven Palma d’elements sospitosos. Com no ho havia de saber! Cada nit, els camions passaven per davant el manicomi on jo feia les meves guàrdies reglamentàries. Quantes vegades no vaig sentir els crits de Visca la República! quan els portaven a matar, i els trets de gràcia dels escamots d’execució. I el més terrible, el paorós silenci que segueix les descàrregues. Aleshores deixava el llibre damunt la taula del despatx. No podia continuar la lectura. Era completament impossible.

M’hauria de penedir dels versos escrits en honor dels que mataven de matinada? O era veritat que jo era un home sense moral ni sentiments, un cínic que només volia estar a recer dels vencedors?

Els trets de gràcia en les nits palmesanes d’aquell estiu del trenta-sis! Un tret disparat directament al cap dels que agonitzaven o ja eren morts. Podies imaginar l’oficial que manava l’escamot caminat damunt la sang. A vegades, si havien begut, senties el “Cara al sol”. Cantaven fort, com si volguessin que tothom ho sabés, que eren al carrer, amb les armes, defensant la nova Espanya que sorgia, bruta, irreconeixible, d’entre els munts de cadàvers que denunciava Bernanos a Les grans cimetières sous la lune.

Impossible llegir Proust quan estava de guàrdia! Era el moment d’encendre la cigarreta i escoltar en silenci els sorolls de la nit. Fumava sentint els crits d’Antonio Espina en el passadís. Volia suïcidar-se, penedit de no haver donat armes al poble que volia defensar la República. No desitjava que ningú hagués de fer aquelles guàrdies nocturnes. Si contaves els trets podies saber el nombre de persones executades cada nit... un, dos, tres, quatre, cinc. A vegades vaig comptar fins vint trets de gràcia.

Vint trets de gràcia són mals de comptar.

Les distàncies entre cada un dels trets s’allarga fins a l’infinit. És com una explosió dins del cervell. Una explosió repetida una i mil vegades. Vint trets que poden esdevenir tres mil trons.

Quan al matí agafava el tren per anar a Bearn estava molt cansat. No tenia ganes d’escriure. Deia a Maria Antònia que no em despertàs fins al migdia.