Miquel López Crespí - Memòria històrica

Postmoderns reaccionaris, neoliberals per excel·lència, xerriquen, tot cofois: “Que mani la llei del mercat! Cap ajut als nostres autors, que es defensin com puguin! Visca la llei de la jungla capitalista i imperial!”. Talment com si aquest personal volgués retrocedir al passat, quan el conreu de la literatura moltes vegades era un entreteniment de l´aristocràcia, de determinatss sectors de les classes posseïdores, de desenfeinats i rendistes. Intel·lectuals orgànics del poder que, evidentment!, no necessitaven ni de premis i de beques per a bastir la seva obra (tenien els esclaus, els obrers i pagesos que treballaven per a la seva parasitària subsistència!). (Miquel López Crespí)

Els pitjors enemics dels escriptors catalans

Sempre he pensat que les inversions en educació i cultura, tot el que tengui relació amb el suport a l´art, és bàsic per al progrés i consolidació d´un país. Poca gent protesta de les irracionals despeses que els estats –i l´Estat espanyol el primer!— fan en armaments, en estris que es fan servir per als assassinats massius. No és la guerra l´expressió màxima del terrorisme dels estats, sovint al servei dels interessos econòmics de les classes dominats de cada país? Dic això perquè sovint ensopegam amb pretesos intel·lectuals que pugnen amb totes les seves forces per tal que les institucions no gastin en la promoció de l´art i en el suport als nostres escriptors i artistes. Fa uns anys hi hagué una campanya rebentista bestial contra l´existència dels premis literaris. Ningú no pensava que a una cultura oprimida i perseguida, com la nostra durant tants d´anys, li eren necessaris per provar de rompre l´opressiu anell de ferro a què ens tenen sotmesos les diverses cultures imperials que ens encerclen. Només defensaven aquells premis que eren controlats per les respectives camarilles i màfies culturals. “Pocs premis i ben controlats!” era i és encara la consigna. Pocs i sempre al servei de determinades editorials i certs grups de pressió culturals.

Els altres premis, aquells que no podien ser manipulats pels comissaris de torn, eren blasmats, ridiculitzats i menystinguts. Amb el temps, vist i comprovat que els manipuladors de la cultura no ho podien controlat tot, es passà a una fase diferent: ara es tractava d´intoxicar l´hipotètic públic lector dient que provar de guanyar diners amb la literatura, guanyar premis literaris, era “prostituir” l´ofici d´escriptor. Tot això amb cortines de fum llançades aquí i allà parlant d´una hipotètica i mai concretada en la pràctica “defensa de la professionalització dels nostres autors”. Tot plegat, aquest munt de contradiccions era i és demencial i només serveix per a debilitar la nostra cultura i enfortir les que ja són completament normalitzades i tenen al darrere el poder econòmic i mediàtic dels estats. Acabar amb la majoria de premis literaris existents, barrar el pas a l´edició de les obres dels autors i autores considerats “conflictius”, “rebels” i “dissolvents” no és ajudar en res la professionalització de l´autor nostrat! Ben al contrari!, sovint si l´escriptor pot guanyar un premi; amb les obligades col·laboracions a la premsa i amb els sempre escassos drets d´autors que es reben, l´autor pot iniciar el camí complicat, difícil i laberíntic envers la professionalització. Aquells que de boqueta diuen defensar la professionalització, però que ataquen l`existència de beques i ajuts a la creació literària, que hi hagi molt més premis dels que “consagren” oficialment, són uns cínics i mentiders i saben ben bé que actuant de la manera que actuen no afavoreixen el manteniment d´una sòlida capa de creadors nostrats.

Potser ho fan per això mateix: per ràbia i enveja personal envers els creadors de vena, els escriptors i escriptores que, amb un suport adient, podien evidenciar la migradesa del que ells fan, la poquedat de llurs obres, la insuficiència de llur pretesa formació literària. “Com menys competència hi hagi en el mercat editorial, molt millor!”, deu pensar aquell comissari d´anar per casa que declara el premi desert, que malda per anihilar la majoria de premis existents! En el fons no enganen ningú; tothom coneix ja les maniobres de control cultural i, posin l´excusa que posin, es veuen ben a les clares els interessos personals i de clan que defensen. I aquí la qualitat literària res no importa i, molt manco, la supervivència de la cultura catalana, el necessari treball per a consolidar una podent xarxa de creadors que pugui fer front a la colonització regnant.

Postmoderns reaccionaris, neoliberals per excel·lència, xerriquen, tot cofois: “Que mani la llei del mercat! Cap ajut als nostres autors, que es defensin com puguin! Visca la llei de la jungla capitalista i imperial!”. Talment com si aquest personal volgués retrocedir al passat, quan el conreu de la literatura moltes vegades era un entreteniment de l´aristocràcia, de determinatss sectors de les classes posseïdores, de desenfeinats i rendistes. Intel·lectuals orgànics del poder que, evidentment!, no necessitaven ni de premis i de beques per a bastir la seva obra (tenien els esclaus, els obrers i pagesos que treballaven per a la seva parasitària subsistència!).

Sé, perquè he estat testimoni del debat a les reunions dels jurats d´alguns premis literaris, que quan aquestes persones no podien manipular ni aconseguir que guanyàs el premi un endollat de la camarilla respectiva, provaven de declarar-lo desert amb aquella excusa tan coneguda de “manca de qualitat de les obres presentades”. Evidentment, excuses de mal pagador! Avui dia, sortosament per a la nostra cultura, existeix un alt grau de qualitat en la majoria d´obres presentades als concursos de novel·la, teatre i poesia existents. L´excusa s´utilitza solament per a barrar el pas a altres escriptors, a nous valors no controlats; per impedir que surin o es consolidin aquells autors o autores que no són del gremi dels manipuladors.

Els mateixos que blasmen contra l´existència de “tants” premis literaris, aquells i aquelles que, malgrat que hi hagi una munió d´obres d´excel·lent qualitat declaren el premi desert, el que no volen és que els nous valors que puguin sortir, els altres companys del gremi que s´hi han presentat, facin trontollar els fonaments de determinats cànons literaris basats solament en l´amiguisme més exacerbat, el menfotisme i el cinisme més tronat. Per això la lluita contra la profusió de guardons, contra les beques a la creació literària... Pretesos defensors de no se sap quines “excelsituds” de la literatura que, en la pràctica, esdevenen els pitjors enemics dels nostres escriptors.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

...el cap de l'estat major soviètic, Georgi Zhukov va dissenyar amb el beneplàcit d'Stalin, la operació Urà, per tal de rodejar el 6è exercit en una maniobra en pinça des del nord i el sud. Els flancs alemanys estaven compostos per exèrcits d'aliats, sobretot romanesos, que estaven pitjor equipats que els alemanys. El dia 19 es va llançar l'atac al sector nord, que imediatament va comportar la destrucció del 3r exèrcit romanès. El 20 van atacar des del sud amb resultats idèntics, destruint el 4t exèrcit romanès. El dia 23 els els exèrcits russos es van trobar a la ciutat de Kalach, a 95 quilòmetres de Stalingrad. El 6è exèrcit havia quedat rodejat.

Assalt a Stalingrad

El 23 d'agost, més de 1000 avions de la VIII flota aerea de la Luftwaffe, comandada per Wolfram von Richthofen, cosí del Baró Roig, van arrassar la ciutat, delmant a la població civil que havia rebut ordres de no fugir de la ciutat per no entorpir els moviments de l'exèrcit Roig. Els intents russos de bloquejar l'atac a la ciutat van fracassar i els alemanys es van llançar al centre industrial de la ciutat. Els esperava el 62è exèrcit soviètic, comandat per Vasily Chuikov, que a l'inici de la campanya amb prou feines tenia 40.000 homes enfront dels 270.000 del 6è exèrcit alemany.

Per desgràcia pels alemanys, els bombardejos que havien arrasat la ciutat van resultar contraproduents, ja que els russos van aprofitar cada edifici enrunat per parapetar-se. A Stalingrad, es va lluitar casa per casa i carrer per carrer. La ciutat arrasada, es va convertir en un paradís pels franctiradors que reduïen la mobilitat i obligaven als alemanys a fer una guerra de desgast, Rattenkrieg, com l'anomenaven ja molts soldats, guerra de rates.

Tot i els progressos de les tropes alemanyes, que l'1 de novembre van aconseguir tallar en quatre zones la resistència russa i posar els defensors molt aprop de l'aigua, van patir moltes baixes i van perdre unitats que hauríen resultat escencials per ocupar el que quedava del Caucas, cosa que mai es va a dur a terme, ja que Hitler es va obessionar en ocupar aquesta ciutat. Els soldats del 6è exèrcit ja començaven a anomenar Stalingrad com la ciutat fatídica o el Kessel, la caldera, on les unitats es consumien.

Operació Urà: Els alemanys encerclats

Mentre els alemanys s'arrossegaven per ocupar la ciutat, el cap de l'estat major soviètic, Georgi Zhukov va dissenyar amb el beneplàcit d'Stalin, la operació Urà, per tal de rodejar el 6è exercit en una maniobra en pinça des del nord i el sud. Els flancs alemanys estaven compostos per exèrcits d'aliats, sobretot romanesos, que estaven pitjor equipats que els alemanys. El dia 19 es va llançar l'atac al sector nord, que imediatament va comportar la destrucció del 3r exèrcit romanès. El 20 van atacar des del sud amb resultats idèntics, destruint el 4t exèrcit romanès. El dia 23 els els exèrcits russos es van trobar a la ciutat de Kalach, a 95 quilòmetres de Stalingrad. El 6è exèrcit havia quedat rodejat.

Hitler va ordenar a Paulus que no es retirés de la ciutat. El comandant de la Luftwaffe, Hermann Göring va assegurar que podrien aprovisionar l'exèrcit des de l'aire, però les forces aèrees soviètiques van tornar la tasca impossible.

Tempesta d'Hivern i Petit Saturn

Més informació als articles Operació Tempesta d'Hivern i Operació Petit Saturn. Per ordre de Hitler, el mariscal Erich von Manstein va llançar el dia 12 de desembre la operació Wintergewitter, Tempesta d'hivern per tal d'alliberar el 6è exèrcit i en pocs dies es va situar a 55 quilometres de la ciutat. Els russos van llançar aleshores una operació per frenar el contraatac, l'operació Petit Saturn, que en repetits atacs sobre el flanc nord va obligar els alemanys a desistir i a tornar a les seves línies.

El 6è exèrcit penjava d'un fil. Mal aprovisionat i amb els soldats abocats a la fam i al fred del glacial hivern rus. El 8 de gener del 1943 Paulus va rebre dels russos l'oportunitat de capitular. Hitler li va ordenar que resístis i el va ascendir a mariscal de camp el dia 22 de gener. Com que mai cap mariscal s'havia rendit, Hitler esperava que se suicidés, però sembla que Paulus va declarar: "no penso disparar-me cap tret per aquell caporal bohemi." El dia 31 de gener, Paulus i 22 generals es van rendir i poc després el 6è exercit va capitular. 108.000 homes van marxar cap al presidi. Només 5.000 tornarien a Alemanya.

La campanya va costar als alemanys 280.000 homes. En poques setmanes, serien expulsats del Caucas.

Viquipèdia

L'homenatge a Xirinacs molesta "El Periódico" i "intel·lectuals orgànics"

Qui falseja la història són els mateixos que no han reconegut mai el 4t punt de l'Assemblea de Catalunya, "Pel ple exercici del dret d'autodeterminació", ni se'n recorden que van passar de la ruptura al reformisme (de la nit al dia) i d'aquí als estatutets. Això és el que deia Lluís Maria Xirinacs.

Durant tota la setmana el PSC amb el seu òrgan de difusió "El Periódico" ha menyspreat la personalitat de Lluís Maria Xirinacs a partir d l'homenatge multitudinari que va rebre dilluns passat al Palau. A més totes les cârregues s'han centrat amb una recreació fotogràfia de la manifestació de l'1 de febrer de 1976, tot dient que es va falsejat la història.

Per defensar aquesta tesi, pel diari han desfilat periodistes i intel·lectuals orgànics. Tot i totes han dit per activa i passaiva aquella manifestació era una manifestació antifranquista. Per això, el diari ha centrat tota la carrega contra el Joel Joan i la seva productora, com a organitzadors de l'acte i contra la personalitat de Xirinacs. Sembla ser que els periodistes del Periódico van recollir la informació d'agència i no van anar a l'acte.

Si haguessin anat, haurien vist que en cap com moment no és va dir que la manifestació de l'1 de febrer havia estat una manifestació independentista, sinó una manifestació per l'Amnistia, la Llibertat i l'estatut d'autonomia, tot i que alguna estelada hi havia, la dels militants del FNC, PSAN i del PSAN-p.

Contrapunt

Ara bé, aquella icona ha esdevingut un símbol de lluita antifranquista i també de la lluita per les llibertats nacionals amb tota l'ambigüitat que es pugui llegir aquest terme. Reduir les mobilitzacions d'aquell febrer només a la lluita antifranquista és realment falsejar la història i menysprear al conjunt de la població catalana, ja que el 4t punt de l'Assemblea de Catalunya era molt clar: "Pel ple exercici del dret d'autodeterminació", però això no surt mai a relluir, no interesa. Ni tampoc interessa parlar de la ruptura.

Però el que realment els ha molestat és que Lluís Maria Xirinacs era independentista, mai no s'havia amagat, i a més a més, sortia en aquella fotografia que va recórrer el món. El mateix any, Xirinacs convocava amb altres companys, la "Marxa per la Llibertat". Una mobilització que només va tenir el suport efectiu de forces polítiques com el FNC, PSAN i el PSAN-p. Les altres ho fan ver en alguns nuclis locals molt concrets

El que no han entès aquests periodistes i intel·lectuals orgànics és que per un català, la lluita antifranquista esdevenia la lluita per la Independència.

Per molt que diguin els actuals llibres d'història, la transició encara no s'ha acabat. Penseu que el cap de l'Estat on estem sotmesos fou imposat pel dictador.

Campanya d'"El Periódico" contra Xirinacs a la recerca d'un bon periodisme

De la memòria a la reflexió (2) El Periódico

Alguns protagonistes de la manifestació per l’amnistia de l’1 de febrer del 1976 opinen sobre la recreació feta durant l’homenatge a Lluís Maria Xirinacs. El Periódico

Article de Toni Bolaño: 'No ens expliquin sopars de duro. Toni Bolaño

Per saber-ne més:

"Era molt incòmode. Ho feia trontollar tot i sabia explicar-se". Entrevista a Núria R oig, coordinadora de Germanies i del Taller d'Investigació del Model Filosòfic Globàlium; persona pròxima a Lluís M. Xirinacs

El monòlit en record a Xirinacs a Ogassa vol esdevenir "en un kilòmetre zero cap a la Independència". Llibertat.cat

1er. Aplec Popular "Lluís Maria Xirinacs". Llibertat.cat

Xirinacs, una vida lliurada als Països Catalans. Llibertat.cat

Emotiu homenatge a Xirinacs al Palau de la Música. Llibertat.cat

Web Llibertat.cat

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica. (Miquel López Crespí)

El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l´OEC, el MCI i altres organitzacions d´esquerra, la punta de llança en la defensa d´una constitució autènticament democràtica. (Miquel López Crespí)

Xirinacs a Mallorca. Les traïdes de la transició (la restauració borbònica) i la lluita contra els oportunistes.

De les traïdes de la transició en parlàvem quan Xirinacs, a finals dels anys setanta, vengué a Mallorca per a donar suport al nacionalisme d´esquerra representat pel PSM.

Lluís Maria Xirinacs i Damians va néixer a Barcelona el 6 d'agost de 1932. Va exercir de sacerdot a les Escoles Pies des del 1954 al 1963, i en la pastoral parroquial del 1963 al 1973, als bisbats de Solsona i Vic. Va menar lluites socials des del 1962 i romangué a la presó del 1973 al 1975. Lluís Maria Xirinacs participà activament en l'Assemblea de Catalunya (Principat) des de l´inici (1971), destacà per la lluita no violenta (“però no covarda”, deia) contra el règim en general i, especialment, per l´amnistia i els drets nacionals; en campanya personal amb exclusiu suport popular, va ser elegit senador per Barcelona en les primeres eleccions d'ençà la mort de Franco. També participà en els debats de la Constitució espanyola de 1978 (no n´acceptaren cap de les esmenes, adreçades a un Estat multinacional i radicalment democràtico-participatiu), així com en els de l'Estatut del Principat de Catalunya, aprovat l'any següent. Vaig conèixer Xirinacs quan vengué a Ciutat --convidat pel PSM-- a fer campanya en favor de l'abstenció en el referèndum constitucional. Em deia fa uns anys (carta de 1 de novembre del 1993): "Darrerament m'he dedicat a la investigació econòmica, social, política i filosòfica -tot plegat. També m'he anat dedicant a la lluita per una democràcia participativa escamotejada al poble en la nova legislació oficial".

El 17 de novembre del 1978 el PSM realitzava un míting per a remarcar les mancances democràtiques de la Constitució que els partits promonàrquics i procapitalistes -amb l'ajut de tots els mitjans de comunicació- volien fer aprovar. En el míting, presidit per la senyera i la ikurrinya, intervengueren Joan Perelló, Jaume Obrador (de la majoria d'OEC en procés de convergència amb el PSM), Climent Garau, Sebastià Serra i en Xirinacs. Segons informació de J. R. a Última Hora (18 de novembre del 1978), Xirinacs es demanava: "Cómo puede defender un partido socialista una constitución que impone el sistema económico capitalista; cómo puede un partido catalanista pedir el 'si' en el referéndum, si la constitución niega el derecho a la autodeterminación de su pueblo...".

La revista del nacionalisme d'esquerres PSM (vegeu Mallorca Socialista de gener de 1979), una vegada finit el Congrés d'Unitat del PSM amb els comunistes de les Illes (OEC), explicava el gran èxit de públic que havien tengut a Ciutat, Inca i Manacor els nostres mítings pro abstenció al referèndum. A Inca (i a nombrosos pobles de Mallorca) hi hagué mítings en contra de les mancances democràtiques constitucionals. A Manacor parlaren en Jaume Santandreu, na Maria Duran (de l'OEC), en Pere Miralles i en Biel Oliver. Per les barriades de Ciutat la tasca recaigué en Jaume Obrador i altres membres d'OEC en convergència amb el PSM.

Com explicava molt bé Mallorca Socialista: "Malgrat la campanya de silenci i desinformació a què va esser sotmès el partit, es pot dir que la resposta del nostre poble, tant a Ciutat com a la part forana, a la crida del nostre partit fou entusiasta i amb una assistència massiva, com ho proven les fotografies que publicam. Si ens volen fer callar tenen feina per estona".

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica.

El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l´OEC, el MCI i altres organitzacions d´esquerra, la punta de llança en la defensa d´una constitució autènticament democràtica. L´abstenció del PSM en el referèndum constitucional era conseqüència de la nostra perspectiva --aleshores jo formava part de la direcció del PSM— estratègica d´avançar cap a l´autoderterminació dels pobles oprimits per l´estat, és a dir, els drets dels pobles a l´autodeterminació, per la federació de comunitats autonòmes (aspecte que no recollia la constitució pactada en secret entre els franquistes reciclats, el PSOE, el carrillisme i els sectors cola·laboracionistes de la burgesia basca i catalana). Tampoc no ens satisfeia que la constitució sacralitzàs l´economia de mercat capitalista, la qual cosa significava que, en cas que l´esquerra guanyàs les eleccions i s´establís un govern socialista, aquest no podria intervenir la gran propietat privada per a afavorir les classes populars. No em parlem de qüestionar la monarquia borbònica deixada en herència pel glorioso Movimiento Nacional o dels poders que la constitució pactada donava a les forces armades, que podien “alçar-se democràticament” per donar un cop d´estat “legal” si els pobles de l´estat avançaven en el camí de la independència i el socialisme.

Xirinacs era amb nosaltres, a Palma, amb els militants i simpatitzants del PSM, per a defensar una constitució autènticament democràtica que no ens fermàs de forma tan descarada a l´herència del passat franquista que volíem deixar endarrere. Aspectes democràtics avançats que, a finals dels anys setanta, tan sols eren defensats a Mallorca pel PSM, el MCI, la LCR, l´OEC i altres sectors rupturistes. Xirinacs parlà, fins al dia de la seva mort, de tot el que s´havia enterrat en els anys de la transició. No solament de la necessitat de forjar els instruments polítics que permetessin l´autoorganització obrera i popular. Lluís M. Xirinacs servà el record dels aspectes revolucionaris de l´Assemblea de Catalunya, de la història del moviment obrer, del consellisme, dels aspectes de democràcia popular, la pràctica assemblaria aconseguida en els anys de la transició i que els partits del règim, especialment PCE-PSUC i PSOE, enterraren sota tones d´oportunisme polític.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

L’Autoritat Portuària de Balears, amb la complicitat de l’Ajuntament d’Eivissa i el Consell Insular, pretén executar una nova fase de l’il·legal Pla Especial previst al port d’Eivissa. Primer va ser la construcció del dic de Botafoc, ara l’enformigament de 8,5 Ha de l’actual mirall d’aigües amb plataformes a l’abric del dic.

Aquesta darrera actuació causaria, cas de consolidar-se, un gravíssim impacte ambiental: destrucció de la pradera de posidònia del port; contaminació dels fons marins de Formentera (litoral de Llevant i LIC de la Mola i Ses Salines), amb els 510.000m3 de sediments amb Caulerpa racemosa; extracció de 800.000 m3 d’àrids de les pedreres; etc. D’altra banda, significaria una inacceptable afectació de béns declarats monument històric i patrimoni de la Humanitat (Dalt Vila, Posidonia oceanica i ses Feixes).

L’ampliació del port d’Eivissa

L’Autoritat Portuària de Balears, amb la complicitat de l’Ajuntament d’Eivissa i el Consell Insular, pretén executar una nova fase de l’il·legal Pla Especial previst al port d’Eivissa. Primer va ser la construcció del dic de Botafoc, ara l’enformigament de 8,5 Ha de l’actual mirall d’aigües amb plataformes a l’abric del dic.

Aquesta darrera actuació causaria, cas de consolidar-se, un gravíssim impacte ambiental: destrucció de la pradera de posidònia del port; contaminació dels fons marins de Formentera (litoral de Llevant i LIC de la Mola i Ses Salines), amb els 510.000m3 de sediments amb Caulerpa racemosa; extracció de 800.000 m3 d’àrids de les pedreres; etc. D’altra banda, significaria una inacceptable afectació de béns declarats monument històric i patrimoni de la Humanitat (Dalt Vila, Posidonia oceanica i ses Feixes).

Davant d’aquesta situació, les organitzacions integrants de la Plataforma Eivissa al Límit manifestam:

Des dels anys 60, les actuacions portades a terme a la badia d’Eivissa han provocat l’actual manca d’espai i la inseguretat al port. S’ha prioritzat l’especulació del mirall d’aigües per sobre de l’operativitat, la seguretat i l’interès general. L’evidència dels fets (terres guanyades al mar a les avingudes Vuit d’Agost i Joan Carles I, construcció de ports esportius i dic de Botafoc) ho corroboren. Ara, per tant, és arribada l’hora de frenar qualsevol altre intent que no tengui com a finalitat la vertadera reordenació del port. La limitació territorial, la identitat cultural i l’interès general han de prevaldre qualsevol projecte que pretengui executar l’Autoritat Portuària.

El Pla General de la Ciutat d’Eivissa, aprovat provisionalment, reconeix que “El nuevo escenario estratégico sobre la oportunidad que surge de la caducidad de la concesión del puerto deportivo de Nueva Ibiza, es utilizado por la Revisión del Plan General para establecer la reubicación de actividades en torno a la bahía, para favorecer un equilibrio razonable entre las actividades portuarias y las necesidades urbanas de Ibiza como destino turístico principal y como bien patrimonial mundialmente reconocido. També, a la versió inicial del Pla Territorial Insular (PTI) es contemplava aquesta magnífica oportunitat.

L’Autoritat Portuària, molt allunyada dels condicionants esmentats, vol executar un Pla Especial al qual ja havia renunciat expressament i havia set declarat nul pels tribunals de justícia (1998). Ha seguit la política de fets consumats i, per això, ha accelerat la tramitació i concessió administrativa del port esportiu Ibiza Nueva, tot i saber que condiciona tota la reordenació dels espais portuaris.

La previsió d’obres al port d’Eivissa s’hauria de fer mitjançant un nou Pla Especial que les administracions mai no han elaborat, incomplint promeses fetes. A l’actualitat s’està amagant a l’opinió pública que l’Autoritat Portuària treballa paral·lelament en un pla d’utilització dels espais portuaris, tampoc vigent, que contempla, a part de les plataformes a l’abric de es Botafoc, un túnel a s’Illa Plana i un vial per l’interior de la zona humida des Prat de ses Monges.

Reclamam, per tant, a les forces polítiques, a l’Ajuntament d’’Eivissa i al Consell Insular la retirada d’aquest nefast Pla Especial, l’anul·lació de l’expedient administratiu de concessió del port esportiu de Ibiza Nueva i una solució consensuada d’un projecte de reforma del port d’Eivissa.

Consideram inacceptable que les decisions en matèria d’infraestructures segueixin models desenvolupistes mercantilistes, insostenibles mediambientalment, destructores del patrimoni natural i cultural i elaborats i executats a l’esquena de la societat civil eivissenca.

Hazel Morgan, Marià Serra, Miguel Fernández, Joan Carles Palerm

GEN-GOB Eivissa

Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora. (Miquel López Crespí)

Salvem Mallorca! Contra el Segon Cinturó

Quan els votants progressistes, les plataformes antiautovies o per salvar la Real; quan sindicats com la CGT, STEI o milers de persones independents, però amants de la terra, espesses la indignació i desencís que senten per la claudicació del Pacte davant els poders fàctics de les Illes per la qüestió de Son Espases, ho fan pensant en l´obscur futur que s´apropa. Son Espases, no ho oblidem, era el test per a constatar si realment es podria avançar en el camí de la preservació del territori i dels nostres minvats recursos naturals, o tot es reduïa a les mentides acostumades. El dirigent d´EU Eberhard Grosske ho diu amb unes altres paraules en el seu blog personal quan demana retirar el projecte de llei del sòl presentat per UM, i textualment afirma que “Son Espases és una empenta objectiva al Segon Cinturó”. Precisament aquesta és la qüestió, el nus del problema que visualitza la claudicació del Pacte fent l´hospital del PP. La indignació popular per la claudicació del PSOE davant els poders especulatius que tots coneixem fa témer el pitjor. Ja no és solament la retirada covarda de l´ecotaxa per a “quedar bé” davant la patronal hotelera. Tothom veu ben clarament, i l´apunt d´Eberhard Grosske ho concreta a la perfecció, que després de ses Fontanelles, Son Espases, el mal anomenat “Port Adriano”, hi vénen de seguida el Segon Cinturó, la Façana Marítima, l´ampliació del port de Palma fins a límits de bogeria inimaginables, el gasoducte... El gasoducte, que representa l´arribada d´energia per a un creixement il·limitat i insostenible: més dessaladores per quan manqui l´aigua, més forns per a cremar els residus que ens envaeixen arreu, més fàbriques d´electricitat per a donar resposta a una demanda sempre en augment, ja que el creixement descontrolat no atura.

Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora.

Si el govern del Pacte no va recuperant la credibilitat que ha perdut (molts sectors que donaren suport a les forces progressistes per a foragitar el PP de les institucions ara els diuen “traïdors” i “covards” sense cap mena de contemplació), el desencís anirà augmentant en detriment de l´enfortiment de la societat civil. A menys que els polítics del règim, siguin de dreta o de l´esquerra oficial, el que vulguin sigui precisament això: contribuir a desmobilitzar la societat civil a fi de poder fer la migdiada tranquils i satisfets, sense haver d´estar fiscalitzats pels votants, per les plataformes de lluita que dinamitzen i donen vida a la nostra societat. Per a aquells que s´han enriquit amb la gestió del règim posant-se al servei dels grups especulatius i encimentadors, les plataformes ciutadanes només serien un estri, un objecte que, com un plat o un tassó de plàstic, es llencen als fems una vegada que s´han emprat.

Per això mateix, perquè Son Espases era el test que permetria visualitzar si aquesta vegada el canvi promès era de veritat o una de les mentides a les quals ens tenen acostumats els vividors del romanço, molts sectors socials demanen coherència i dignitat, no solament al PSOE sinó també als socis de govern, és a dir, al Bloc. Hi ha sectors d´EU, la CGT, la Plataforma Salvem la Real, independents, ecologistes de totes les tendències, que demanen insistentment la sortida dels consellers del Bloc del govern PSOE-UM.

Ens demanam si el president Antich serà capaç de redreçar l´actual sotregada.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (23-X-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

...la vergonyosa experiència d’aquest dit segon govern de progrés els proposa un altre tema especialment molest: no tenim unes forces polítiques capacitades per variar la tendència general. La seva anèmia ideològica i la seva inhabilitat política són aclaparadores. No val argumentar que guanyaren les darreres eleccions. Les darreres eleccions no les guanyaren les formacions que ara governen: les guanyaren els moviments ciutadans, que ara estan oiats d’aquesta política. (Guillem Frontera)

Oiats d’aquesta política

Per Guillem Frontera

Quin valor simbòlic estam disposats a atorgar al fet que Miquel Nadal i Biel Barceló tancassin el seu acord a Madrid? Fa gràcia, perquè la iniquitat compresa en el decret estava cantada, però no tancada, i els dos conjurats, per signar l’innoble acord, s’hagueren de fer lluny del país que contribuïen a destrossar. Mentre, sobrevolant tota l’operació, amb cara de bon al·lot i maneres conciliadores, el molt honorable Francesc Antich oficiava de bisbe i beneïa la nova calamitat –una més, ja hi té la mà trencada.

Bé, i les explicacions a les persones –prou bé saben els tres que som moltes– que ens sentim agredides i humiliades per aquesta nova deslleialtat? On són aquestes explicacions?

Si m’apurau, a UM ni tan sols n’hi demanaríem, perquè si l’ala decent del partit no ha dit res fins ara, és que està disposada a callar fins a la mort. I, en tot cas, les explicacions les hauríem demanades tan sols a uns quants militants que creuen en unes quantes coses i saben per què hi creuen –o hi creien, ja veus.

Al PSOE d’Antich faria riure demanar-li alguna explicació sobre l’ominosa alquímia de fer legal allò que no ho és. No en donen, d’explicacions, no els agrada. No volen que els ciutadans coneguem les raons per les quals fan segons quines coses. Es giren d’esquena i se’n van amb la burla ja marcada en tot el seu rostre inamidable. Idea per un concurs: trobar els qualificatius que defineixen millor el molt honorable Francesc Antich: no per la seva persona, sinó pels seus fets.

I el Bloc? Si l’ala decent d’UM ha tengut un comportament covard, deplorable; i si Antich és Antich; què diríem del Bloc, que reuneix nacionalistes d’esquerra, allò que queda d’Esquerra Unida i allò que sobreviu d’Els Verds? Sí, ja se sap: és fàcil criticar des de fora, primer. No fer concessions implica abandonar el govern, segon. Si abandonam el govern, una de dues: a l’entregam a mans del PP o deixam les mans lliures a PSOE i UM perquè encara puguin fer més desastres, tercer. I quart: cal destruir la idea que som uns partits amb vocació d’oposició, els marginals de la política. Encara n’hi ha més, de raons. Que s’aguantin més o menys, és una altra cosa. Per ventura, deixar el govern d’Antich (amb Miquel Nadal) en minoria i resoldre les coses en el Parlament seria una opció més digna: si és que a hores d’ara es tan fàcil com això restaurar la dignitat d’aquesta mena d’UTE política que és el Bloc.

Als qui es pensaven que la maledicció que pesa sobre el país té a veure amb les seves marcades propensions conservadores, la vergonyosa experiència d’aquest dit segon govern de progrés els proposa un altre tema especialment molest: no tenim unes forces polítiques capacitades per variar la tendència general. La seva anèmia ideològica i la seva inhabilitat política són aclaparadores. No val argumentar que guanyaren les darreres eleccions. Les darreres eleccions no les guanyaren les formacions que ara governen: les guanyaren els moviments ciutadans, que ara estan oiats d’aquesta política.

dBalears (1-II-09)

Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)

Defensa del GOB

Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.

Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí