Miquel López Crespí - Memòria històrica

Els comunistes ortodoxos [PCE], durant la guerra, venien a dir que si algú volia parlar amb en Nin l’hauria de buscar a Burgos o a Berlín. Terrible sarcasme per a una víctima! Segons s’ha difós, sembla que un dels cossos trobats en una fossa de les que el Gran Terror va deixar a Espanya hi ha el cos de n’Andreu Nin. No veig que hi hagi gran interès, a la nostra societat, a esbrinar la veritat sobre els fets. Però la desempolsada de memòria històrica no serà completa fins que no afecti totes les víctimes. On són les despulles d’Andreu Nin? (Bernat Joan)

On són les despulles d'Andreu Nin?

El gran drama de la guerra civil espanyola (1936-1939) és que, a grans trets, s’enfrontaren dos bàndols en un dels quals no hi havia demòcrates (o eren comptadíssims els que en tenien alguna mínima guspira) i en l’altre només se n’hi podia comptar una minoria. La majoria dels que s’enfrontaren en aquella guerra oprobiosa eren contraris al sistema democràtic. Aquesta, des del meu punt de vista, és la primera qüestió que ha de desempolsar qualsevol que vulgui acostar-se amb seny i honestedat a la recuperació de la memòria històrica a la nostra part del món. Tots els demòcrates ens podem queixar –amb justícia – que el resultat més visible de la guerra, el que va sofrir tota la població de l’Estat espanyol durant quatre llargues dècades, va ser la implantació de la Dictadura franquista. Quaranta anys de desgovern de Franco són, per si mateixos, una tragèdia prou gran com per posar-la al capdavant dels danys col.laterals de la guerra civil espanyola (que fou guerra civil a Espanya i també guerra d’ocupació –en paraules dels vencedors de la guerra, no meues- a Catalunya i a Euskadi).

De la dictadura n’hem de destacar la repressió immediatament posterior a la guerra. Acab de llegir un volum interessantíssim de Josep Maria Solé i Sabaté i Oriol Dueñas i Iturbe, titulat El franquisme contra Esquerra, publicat per la Fundació Josep Irla, on s’analitzen, fonamentalment, els processos contra batles i diputats d’ERC, i el procés contra Lluís Companys, l’únic president demòcrata d’un país afusellat a causa de la II Guerra Mundial. Avui sabem, gràcies a aquest i a d’altres estudis, de manera fefaent, que la majoria dels represaliats pel franquisme (fins i tot la majoria dels qui varen perdre la vida a causa d’aquestes represàlies) no varen poder comptar amb un judici amb unes mínimes garanties i moltes vegades varen sucumbir a la simple delació de veïns malvolents o de persones que se’ls volien treure d’enmig (sovint per simples qüestions estrictament privades).

Malauradament, abans del final de la guerra, ja s’havia produït una guerra dins la guerra, l’any 1937, en què s’havien enfrontat republicans amb republicans. (Certament, també hi hagué algunes batusses entre sectors del franquisme, però varen ser més escadusseres i no varen tenir la transcendència de les que es varen produir en el si de la República). A causa d’aquest trifulga interior, hi hagué fins i tot consellers de la Generalitat republicana que varen haver de sortir del país perquè el propi govern autònom de Catalunya (ni el govern de la República espanyola) els podia garantir la seguretat personal (tot i haver estat elegits democràticament). Aquests consellers eren persones amenaçades per la FAI, com fou el cas de Ventura Gassol.

Al mateix temps, la incidència del comunisme en el bàndol republicà es va fer més important a mesura que, en bona part per mor d’aquesta revolució interna, les democràcies occidentals abandonaven la República i la deixaven a mercè de la Unió Soviètica. Això va provocar que el Gran Terror que l’any 1937 i el 1938 es va viure a Rússia tengués una plasmació immediata a l’Estat espanyol i, ai las!, també a Catalunya. Per a una visió literària del Gran Terror, em permet de suggerir la lectura de la magnífica novel.la Vida i destí, de V. Grossman, salvada per miracle i traduïda recentment al català. El Gran Terror va consistir bàsicament a desacreditar qualsevol crític d’Stalin per legitimar la seua desaparició (sovint física, en d’altres casos amb passaport a Sibèria i, si més no, a l’ostracisme social). A El llibre negre del comunisme trobareu algunes dades sobre les desaparicions físiques que suposà aquesta etapa de la Unió Soviètica.

Una de les conseqüències del Gran Terror fou l’exportació als països satèl.lits. Llegint la novel.la de Grossman, no podia evitar de pensar en Andreu Nin. En Nin era del POUM, per tant no era un marxista clàssic ni tenia carnet del PSUC. Se suposa que en Nin va ser assassinat a la txeca de Madrid. Això diuen els que han estudiat aquesta etapa de la guerra. Els comunistes ortodoxos, durant la guerra, venien a dir que si algú volia parlar amb en Nin l’hauria de buscar a Burgos o a Berlín. Terrible sarcasme per a una víctima! Segons s’ha difós, sembla que un dels cossos trobats en una fossa de les que el Gran Terror va deixar a Espanya hi ha el cos de n’Andreu Nin. No veig que hi hagi gran interès, a la nostra societat, a esbrinar la veritat sobre els fets. Però la desempolsada de memòria històrica no serà completa fins que no afecti totes les víctimes. On són les despulles d’Andreu Nin?

Web Esquerra – Illes

Els comunistes catalans: Andreu Nin i el POUM

Resposta a Pere Meroño: l’assassinat d’Andreu Nin i els Fets de Maig de 1937

Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937). (Miquel López Crespí)

Imaginava que, a aquestes alçades de la història, el fet històric de la complicitat absoluta de la direcció estalinista del PCE i del PSUC amb la GPU soviètica i els botxins enviats per Stalin per a matar Andreu Nin era quelcom que ja no s’havia de discutir per l’abundor de proves històriques que hi ha al respecte. Però sembla que l’amic Pere Meroño no coneix l’amplíssima sobre la matèria publicada d'ençà fa més de quaranta anys a Catalunya i l’Estat espanyol. La majoria són llibres que els marxistes de finals dels seixanta i començaments del setanta llegíem i estudiàvem en els seminaris de formació o, simplement, per curiositat històrica. En referència als assassinats de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937 George Orwell ens va deixar aquella meravellosa i instructiva obra titulada Homenatge a Catalunya que demostra, sense cap mena de dubtes, el paper dels estalinistes espanyols i catalans, és a dir, del PCE-PSUC, en la repressió dels anarquistes i comunistes del POUM. És una obra bàsica, bona de llegir, instructiva, un document bàsic per a conèixer aquella època històrica, que sembla que no ha llegit Pere Meroño, o que no en recorda el contingut. Aquesta obra clàssica per a copsar el paper nefast de l’estalinisme en temps de la guerra civil es pot ampliar si hom ho desitja amb aportacions com la de John Langdon-Davies, La setmana tràgica de 1937. Els Fets de Maig (Barcelona, Edicions 62, 1987). Però malgrat la documentació nova que aporta, no supera ni de bon tros la famosa Homenatge a Catalunya d’Orwell. Així i tot és necessari conèixer-ho tot al respecte.

El paper sinistre en la criminalització dels antifeixistes del POUM i la CNT i la part que els estalinistes tengueren en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i centenars d’anarquistes i poumistes és documentat en nombroses obres de l’historiador Víctor Alba, concretament en El marxisme a Catalunya (Barcelona. Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels volums Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín.

L’Editorial Ruedo Ibérico, famosa a les darreries del franquisme per les eines imprescindibles de recerca que posava al nostre abast, publicava una documentació precisa quant als elements de l’estalinisme espanyol que, fent de sicaris de la policia política soviètica, treballaren activament en la criminalització de la CNT-FAI i també del POUM. El llibre, eina bàsica per a copsar el paper del PCE en l’assassinat i persecució dels revolucionaris de l’Estat espanyol que no obeïen a Moscou és de l’historiador Andrés Suárez i porta per títol El proceso contra el POUM: un episodio de la Revolución Española. Moltes de les conclusions de l’historiador Andrés Suárez són confirmades per Frank Mintz i Miguel Peña en la recopilació de textos que es publicaren durant els Fets de Maig de 1937; textos, la majoria dels quals són signats per “Los Amigos de Durruti”, el grup que s’enfrontà al PCE-PSUC i es distingí en la defensa dels perseguits, torturats i assassinats pels estalinistes. El llibre Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de Mayo va ser editat per Campo Abierto Edicions, a Madrid, l’any 1978.

Recentment, el col·lectiu de recerca històrica “La Trinxera” ha estudiat l’assassinat d’Andreu Nin i ha publicat les seves conclusions en el web de la Fundació Andreu Nin. El treball porta per títol “La desaparició d’Andreu Nin” i confirma que Nin, després de ser segrestat a Barcelona el 16 de juny de 1937, va ser traslladat primer a València i posteriorment a una txeca estalinista del PCE, la mansió dels aristòcrates i menbres de la direcció del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Tots els historiadors esmentats confirmen com els estalinistes espanyols treballaven en estreta unió amb la policia política d’Stalin per a portar endavant la seva tasca criminal contra els revolucionaris de l’Estat espanyol. Exestalinistes destacats, com el tèrbol Enrique Castro Delgado, n’han parlat a Hombres Made in Moscú, llibre publicat per l’editorial antimarxista Luis de Caralt, a Barcelona. l’any 1963. Més recent és l’estudi dels crims estalinistes a l’Estat espanyol descrits pel dirigent de la IV Internacional Arturo Van den Eynde (l’Aníbal Ramos de la clandestinitat) Aquest estudi es pot trobar en el llibre El proletariado contra la ‘Unión Sagrada. Anti-Carrillo (Madrid, Crítica Comunista, 1980), concretament a les pàgines 117-140.

Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937).

Com deia al començament d’aquesta nota, la bibliografia que hem consultat d’ençà els anys seixanta i setanta és tan extensa que no es pot resumir en aquestes breus retxes. En la història de Burnet Bolloten La Revolución Española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil 1936-1939 (Barcelona, Editorial Grijalbo, 1980), i en el capítol –entre d’altres- “Catalunya: revolución y contrarevolución” (pàgs. 515-558) podem seguir pas a pas les campanyes de “Mundo Obrero” (portaveu del PCE), de Santiago Carrillo, la Passionària, José Díaz i tota la plana major dels companys de viatge de la policia secreta d’Stalin, quant a criminalitzar i demanar l’extermini del POUM i d’Andreu Nin. Les hemeroteques serven la memòria històrica d’aquesta incitació diària al crim. Mai, cap dirigent del PCE-PSUC ha demanat perdó per aquests crims comesos contra els revolucionaris de l’Estat espanyol!

Com he dit al començament d’aquest escrit, imaginava que, amb tanta abundor de materials, amb la investigació al respecte de què ens forneix dia a dia la Fundació Andreu Nin, debatre sobre la responsabilitat del PCE-PSUC en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i tants de revolucionaris antiestalinistes seria cosa del passat, ja no tenia sentit. Veig que anava errat. Negar el paper dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en aquests assassinats és com negar l'assassinat de Trotski per part del militant del PSUC Ramon Mercader, assassí que actuà a les ordres de la policia política d’Stalin. Caldria no aferrar-se a la “darrera línia de defensa” segons la quals els del PCE-PSUC anaven enganyats i tota la culpa la tengueren els soviètics.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

L'amic Jaume Adrover, corresponsal a Mallorca de la prestigiosa revista "Primer Acto" i company d'Alfonso Sastre, Pere Quart i els millors homes de teatre de l'estat i de Catalunya, era l'ànima vivent i agitador etern en aquest sector de la protesta ciutadana. El "front de lluita cultural", com el començàvem a anomenar. Per altra banda, en Vicenç Mates, posseït per la dèria de fer un cinema mallorquí que reflectís la nostra història -començava a treballar en el possible muntatge de les "Les Germanies", sota un guió d'un altre autor de la resistència, en Soler Antich-, mantenia contactes amb els cine-clubs principatins i ens feia arribar les millors pel·lícules de la resistència per a projectar-les en sessions clandestines. (Miquel López Crespí)

Els fonaments de la democràcia que anys després ja trobaren fets els partits, foren bastits per gent com en Jaume Adrover, en Vicenç Mates, na Miquelina Lladó, en Gerard Mates, en Guillen d'Efak, en Toni Alomar, en Pere Martínez i tants d'altres que no han sortit ni sortiran mai als nostres llibres d'història. (Miquel López Crespí)

Homenatge a Jaume Adrover: exemple d'activista cultural antifeixista

L´antifranquisme a Mallorca en els anys 60 i 70: acció clandestina a Sóller

Cap a finals dels anys seixanta, Esperança Mestre, pintora d´una creativitat excepcional, feinejava recollint diners pels presos polítics. En Pere Martínez Pavía, amb el grup "Farsa" emprava la mímica per fer batalla cultural contra la vulgaritat que ens ofegava. Els censors de la Brigada Social anaven de bòlid! Com interpretar el gest dels mims? Hom veia suar els policies, asseguts en la cadira, que mai no podien saber si els gestos, en la representació oficial serien idèntics als emprats en els assaigs. Aquí, entre nosaltres, a Mallorca, la feina dels cantaautors era feta en les pitjors condicions tècniques que hom pot imaginar. A locals amb escassa il·luminació, sovint sense servei d'altaveus, exposats sempre a una intervenció de la policia política, sense gaire ressò en els mitjans de comunicació que, com el "Baleares", encara duien el jou i les fletxes de la Falange en la capçalera.

Altra gent organitzava grups de teatre, començaven a muntar obres d'autors novells i conflictius, allunyant-se de les caducades concepcions del "teatre regional". L'amic Jaume Adrover, corresponsal a Mallorca de la prestigiosa revista "Primer Acto" i company d'Alfonso Sastre, Pere Quart i els millors homes de teatre de l'estat i de Catalunya, era l'ànima vivent i agitador etern en aquest sector de la protesta ciutadana. El "front de lluita cultural", com el començàvem a anomenar. Per altra banda, en Vicenç Mates, posseït per la dèria de fer un cinema mallorquí que reflectís la nostra història -començava a treballar en el possible muntatge de les "Les Germanies", sota un guió d'un altre autor de la resistència, en Soler Antich-, mantenia contactes amb els cine-clubs principatins i ens feia arribar les millors pel·lícules de la resistència per a projectar-les en sessions clandestines. Abans, en Paco Llinàs, amb el cine-club del cinema Rialto, ja ens havia permès entrar en contacte amb les pel·lícules que ens ocultava la cultura oficial feixista. Em referesc als històrics cicles de directors txecs o hongaresos que, a mitjans dels seixanta, ja ens van fer veure que no tot, en el cine, era Hollywood o na Sara Montiel.

En Vicenç Mates va viure uns anys primer a Bunyola i més endavant a Santa Maria. Hi anàvem en peregrinació a veure l'obra del gran Serguei Eisenstein. "La Mare", "Octubre", "La Vaga General", algunes pel·lícules cubanes, certs documentals compromesos, eren vists i comentats pels petits grups que arribàvem d'amagat, ara un cotxe, ara un altre, per a no despertar l'atenció dels veïnats.

Un dia em trucà en Jaume Adrover i em digué: "Prepara't. Avui tenim una "acció" a Sóller". Una "acció", en aquell temps de clandestinitat, podia ser qualsevol cosa. Des d'una xerrada sobre la història de Mallorca o una lectura de Ionesco o Brecht, a un cau inconegut.

El lloc de trobada havia de ser a la sortida de Palma, en la mateixa carretera de Sóller. Allà ens havíem d'aturar en un carrer determinat i comprovar si hi venien els companys que esperàvem i si ens seguia la Brigada Social o algun membre del servei d'informació de la Guàrdia Civil.

Dit i fet. A l'hora determinada -la puntualitat era norma complida amb un estricte sentit del deure- per Jaume Adrover jo ja era al lloc indicat, preparat per a l'"acció". Primer va arribar en Vicenç Mates, acompanyat per na Conxa, la seva esposa. Anaven carregats amb la coneguda màquina de projectar films, tapada amb una manta (sembla que no hi cabia a la maleta del cotxe). Em va dir que anàvem a projectar, a un local de l'església, un documental sobre la guerra del Vietnam. Era la primera vegada que arribava a Mallorca material dels nostres herois vietnamesos que estaven lluitant aferrissadament contra l'imperialisme ianqui. Hom estava emocionat de veritat. Ben segur que haguéssim donat la sang en defensa d'aquelles cintes que miràvem, com un creient mira el sant de fusta que adora. La xerrada, l'havia de fer en Toni Serra, que compareixia en el cotxe del mateix Jaume Adrover. En Toni Serra feia anys havia esdevengut també un mite dins la lluita clandestina a Mallorca. I la seva presència en un lloc determinat era garantia de parlar clar i sense mitges tintes contra la dictadura i la cultura oficial. En Jaume, també havia aconseguit un disc xilè amb la famosa "Cantata de Santa María de Iquique". Per tant, l'acció subversiva consistia a projectar el documental del Vietnam i, després, escoltar la música xilena. La conferència de Toni Serra hauria de concloure la feina.

En arribar al poble, de seguida ens avisaren que la Guàrdia Civil havia sentit campanes i rondava pels carrers cercant cotxes sospitosos. En Jaume, en Toni, en Vicenç i jo mateix, ens encarregàrem d'entrar a l'església la pesant màquina de projectar. Més tard sabérem que quasi ens descobreix la Benemérita. Estava rondant molt a prop d'on havíem deixat els vehicles! No sé si el rector sabia res de les activitats dels seus joves cristians. El cert és que, amb la porta tancada, deixant dues persones a l'entrada per a avisar en cas de perill, començàrem la projecció.

El documental mostrava la famosa ruta de Ho Chí Minh, mitjançant la qual la resistència del sud de Vietnam es proveïa d'armes i queviures per a fer front a la invasió nord-americana. Ningú que no hagi viscut les reunions clandestines en temps de la dictadura no pot imaginar el silenci, l'emoció amb què seguíem les conferències i actes amenaçats en tot moment per una irrupció inesperada de la Brigada Social o la Guàrdia Civil!

Més tard, després d'haver escoltat el disc xilè, Toni Serra féu una extensa anàlisi de l'imperialisme americà. Parlà de la Revolució cubana, de la lluita del poble xilè contra les multinacionals dominades pels EUA. En Toni anava sempre amb la seva barba llarga -era molt abans del corbatí actual i el seu posat d'aristòcrata demodé-. A la gorra -aleshores no duia capell- portava aferrada una estrella de cinc puntes, símbol, supós, del seu universal i inabastable pensament revolucionari.

A l'acte clandestí en una fosca cambra de l'església, hi havia una trentena de joves sollerics -al·lots i al·lotes-. Un èxit total, el començament d'una gran revolució cultural a les Illes, somniàvem, innocents, sense imaginar el terratrèmol que s'apropava amb la reforma pactada. I no era senzill, fàcil ni còmode assistir a una d'aquelles misterioses i secretes trobades subversives! Sovint, el cel·luloide s'espenyava i havíem de romandre una bona estona en silenci -la Guàrdia Civil rondava pel carrer- i esperar que les mans hàbils i expertes de Vicenç Mates adobassin la cinta. El fum ho omplia tot. La claror era escassa. Els endolls petaven més d'una vegada, sotmesos a una feinada a la qual no estaven acostumats.

De no haver-hi incidents, tornàvem a Palma feliços pel deure complit. Música, cinema, conferència. Tot havia rutllat. Havíem portat a terme una altra acció contra la dictadura! I, de seguida, Jaume Adrover, de tornada, ja ordia noves tasques per al següent cap de setmana. "I si, dissabte vinent, anàssim a Pollença? ...conec...". No cal dir que tothom hi estava d'acord.

Aquesta era una de les nostres formes de lluita més estimades. Era abans de la formació dels primers grups revolucionaris a les Illes. Més endavant, quan ens organitzàrem cadascú pel seu compte, aquella amistat combativa sofrí un sotrac. Potser ens erràrem anys endavant, pensant que l'organització en partits de classe, marxista-leninistes, era assolir una forma superior de lluita contra el feixisme i el capitalisme. El cert és que els partits, més immersos dins la feina de consolidació partidista, preocupats per les batalles que els enfrontaven, deixaren de banda aquest tipus d'accions revolucionàries. Sé ben cert que foren les reunions i trobades d'amagat les que de veritat ajudaren a crear la columna vertebral del moviment democràtic i antifranquista dels anys 74-76. Els fonaments de la democràcia que anys després ja trobaren fets els partits, foren bastits per gent com en Jaume Adrover, en Vicenç Mates, na Miquelina Lladó, en Gerard Mates, en Guillen d'Efak, en Toni Alomar, en Pere Martínez i tants d'altres que no han sortit ni sortiran mai als nostres llibres d'història.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Memòria històrica | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

PCE-PSUC-NKVD: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (I)

pobler | 28 Febrer, 2009 06:51 | Compartir: