Miquel López Crespí - Memòria històrica

Amb articles de Cecili Buele, Josep Juárez, Miquel López Crespí, Llorenç Buades, Eduard Baldú...

La revista digital Ixent compleix sis anys.

PER UNA ESQUERRA ANTICAPITALISTA , NACIONAL I ALTERNATIVA

Algunes seccions de la revista digital Ixent:

Ciutat i ciutadania

Actualitat política de les Illes

Moviments socials

Moviment obrer

Europa comunitària

Memòria històrica

Independentisme

Cultura i lluita de classes

Història de la transició

El passat mes de desembre de 2008 va complir-se el sisè aniversari d’Ixent, la revista d’estudis i comunicacions socials que va tenir des del principi la voluntat de posar a l’abast de la ciutadania una informació crítica en relació a una societat on el capitalisme neoliberal ha intentat i gairebé aconseguit bastir un model social únic, amb un pensament únic.

Ixent va néixer per a situar-se en un espai antagonista, anticapitalista, i alternatiu al sistema que no estava, ni està encara de moda. Va néixer en un moment social que es caracteritzava i encara es caracteritza per la submissió de les dirigències de les esquerres polítiques i socials al capital i a l’imperialisme.

L’expressió d’aquesta esquerra derrotada per les seves pròpies direccions és el social-liberalisme que practiquen. La trajectòria d’aquesta esquerra liquidadora dels seus principis ha evolucionat cap al possibilisme . Només es belluga en el camp electoral i el seu objectiu es limita a la gestió del poder en benefici de la dreta econòmica i política.

Vèncer l’actual esquerra submissa, molt útil a unes classes dominants que es fan cada vegada més riques, al preu de l’holocaust diari de moltes regions del món, i de la pauperització d’una bona part de les persones que viuen a la nostra nació, és un objectiu cabdal de la revista Ixent. L’emergència d’una nova esquerra nacional, verda, anticapitalista, republicana, antifeixista i alternativa és imprescindible com un objecte de primera necessitat.

Més que mai les direccions polítiques, sindicals i socials de l’esquerra es situen en la transmissió dels valors i la ideología de les classes dominants . La labor d’Ixent i dels seus col·laboradors i col·laboradores és situar a la gent treballadora de la nostra nació en una perspectiva de classe, única manera de vèncer la crisi ecològica, la crisi social, i la minorització nacional que patim.

Els sis anys d’existència d’Ixent són saludables i necessaris per a canviar el pas de l’esquerra, i pel seu redreçament. Només hi ha dos camins per a la humanitat : el del socialisme o el de la barbàrie. Nosaltres treballam pel primer.

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Hem vist al llarg de les dues darreres dècades com antics militants del PCE, OIC, PORE, PTE, LCR, MCI s'adaptaven a la gestió en favor del capital i s'allunyaven dels seus principis. Ara defensen el poder establert que s'ha manifestat generosament amb la seva incorporació a l'engranatge que permetrà perpetuar el sistema de dominació. A ells i a elles la crisi no els afecta. La viuen de lluny al recer de la seva situació de favor que s'han procurat de les institucions de la burgesia.

La feblesa de l'esquerra "alternativa"

Per Llorenç Buades Castell, coordinador d'Ixent (la revista digital de l'esquerra alternativa anticapitalista de les Illes)

Al llarg dels anys 1990 i fins ara el pensament d'esquerra s'ha esvaït. CCOO i UGT s'han convertit en gestors de l'administració de l'estat amb funcions semblants a les del sindicat vertical franquista, més compromesos amb la viabilitat de les formes de poder neoliberal que en la cerca d'alternatives d'esquerra al sistema. Els debats sociopolítics al si d'aquests sindicats han desaparegut i han deixat pas a la gestió dels assumptes més immediats en sintonia amb les necessitats dels poders polítics i econòmics.

Hem vist al llarg de les dues darreres dècades com antics militants del PCE, OIC, PORE, PTE, LCR, MCI s'adaptaven a la gestió en favor del capital i s'allunyaven dels seus principis. Ara defensen el poder establert que s'ha manifestat generosament amb la seva incorporació a l'engranatge que permetrà perpetuar el sistema de dominació. A ells i a elles la crisi no els afecta. La viuen de lluny al recer de la seva situació de favor que s'han procurat de les institucions de la burgesia.

La composició de les organitzacions polítiques ha canviat molt. Ja no hi ha la militància devota dels temps de la transició perquè la credibilitat dels projectes polítics d'esquerra ha caigut en picat per la seva adaptació a la ideologia capitalista. Només alguns moviments del jovent independentista i revolucionari i de l'anarcosindicalisme fan albirar una mica d'esperança en una situació depressiva de la pseudo-esquerra actual. La composició dels partits institucionals va lligada actualment a un tipus de militància molt fermada per les seves relacions de treball. El model neoliberal de capitalisme ha incorporat a una part de la militància de l'esquerra en la gestió de les funcions socials necessàries, pròpies abans del funcionariat propi de l'estat del benestar , que ara s'han externalitzat. Molts antics militants d'esquerra han esdevingut les noves monges en un moment en que la crisi religiosa ja no procura mà d'obra barata i solidària a favor del capital, per tal de substituir les funcions que feien aquelles religioses. És evident que fan una funció social que els complau , que és necessària i, que a més és barata, perquè els salaris que obtenen són molt baixos. Són els recursos que posa a l'abast l'estat per tal d'aminorar les conseqüències de les seves polítiques crítiques que marginen a un sector cada vegada més creixent de la població.

En aquesta gestió precària, molts d'aquests militants han perdut tota perspectiva anticapitalista. Donen sopa avui, donen sopa demà, però només contribueixen a mantenir les relacions de producció existents. Cap d'ells i d'elles llegeix Marx, i no el llegiran encara. Tot i que es torni a posar de moda i es venguin més les seves obres en alguns estats europeus, com passa a Alemanya, la resposta que ha donat l'esquerra institucional a l'estat espanyol davant la crisi demostra la seva indigència ideològica.

Aquesta situació crítica afecta també a una part de la militància sindical més radical que ha fet el pas cap a sindicats com la CGT, però que no acaba de deixar el llast contradictori que els ferma. Una part considerable dels nouvinguts a la CGT relacionats amb projectes assistencials només han mantingut la seva militància i moltes vegades l'afiliació en tant que han durat aquests projectes laborals. Després han tornat al cau d'on venien o s'han cercat altres recursos semblants en altres organitzacions. És una qüestió que crec que no s'ha valorat prou.

Altres militants sindicals d'avantguarda mantenen actituds poc clares perquè al temps que reivindiquen un món socialista, o que es defineixen sindicalment per l'anticapitalisme donen suport a governs que fan polítiques liberals, com el nostre. Es tracta de governs que privatitzen empreses, que externalitzen la gestió dels serveis públics, que en definitiva fan la política de la dreta política i econòmica a canvi de la gestió d'alguns recursos: les feines que abans feien les monges, ara les fa l'esquerra institucional.

No manquen fòrums per al debat de la immediatesa, però allò que manca és el debat per a donar pas a una alternativa política de caire clarament anticapitalista i per això no fermada a governs de coalició dominats per la dreta (PSOE o UM). Res del que existeix ara va en aquesta direcció, i només una part del jovent encara no compromés amb organitzacions institucionals, com ara mateix Gent Activa ens pot obrir aquest camí.

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Com han escrit recentment un grup d'historiadors "no oficials" (han publicat un manifest titulat "Combat per la història"): "volem lluitar contra l'oblit imposat per la transició". I més endavant, concreten: "Això [la transició] imposava l'oblit deliberat i 'necessari' de tota la història anterior a 1978. Calia tornar escriure una nova història oficial, donat que les versions franquista i antifranquista ja no servien al nou poder establert". I és des d'aquesta òptica nova, lluny de la història falsament "objectiva" dels servidors del poder que s'ha escrit Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000).

El combat per la història

Com han escrit recentment un grup d'historiadors "no oficials" (han publicat un manifest titulat "Combat per la història"): "volem lluitar contra l'oblit imposat per la transició". I més endavant, concreten: "Això [la transició] imposava l'oblit deliberat i 'necessari' de tota la història anterior a 1978. Calia tornar escriure una nova història oficial, donat que les versions franquista i antifranquista ja no servien al nou poder establert". I és des d'aquesta òptica nova, lluny de la història falsament "objectiva" dels servidors del poder que s'ha escrit Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Aquesta obra consta de trenta-quatre capítols i de seguida hom comprova que l'esforç per anar bastint aquesta eina de reflexió i de lluita escrita des d'una perspectiva "no oficial" ha estat considerable. Sense una ingent acumulació d'articles, estudis, dades, diaris i revistes de totes les tendències, sense haver parlat amb molts protagonistes (la importància de la història oral), tot plegat com a producte de dècades de recerca i d'aplec de documentació, no hauria estat possible iniciar la feina. El primer capítol de l'assaig que comentam, "Art i literatura en els anys seixanta", és una recapitulació de les influències culturals que sacsejaren la part més progressista de la intellectualitat catalana dels anys seixanta i setanta.

Després es parla de les Aules de Poesia, Teatre i Novella (1966-1968). S'analitzen en un altre capítol qüestions del Congrés de Cultura Catalana sistemàticament deixades de banda (malgrat la importància històrica que tengueren) per determinats estudiosos, d'aquests que pretenen fer "història objectiva" quan en realitat el que fan és lloar qui comanda, criminalitzant el dissident, els partits o persones que no poden oferir cap mena de privilegi a tan "imparcial" historiador (edició de llibres, reconeixements oficials, curriculum, etc., etc.).

L'ampli capítol dedicat als germans Villalonga (i especialment a Llorenç Villalonga) ha tengut en comte la majoria de treballs que s'han fet aquests darrers damunt la figura del conegut militant de Falange Española y de las JONS. La importància de Josep Melià i del seu llibre Els mallorquins ha estat estudiat en "Els mallorquins de Josep Melià". Tracten del teatre i de la seva importància cabdal en la consolidació i regeneració de la nostra cultura els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo)", "Les Germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista", "Entrebancs per al desenvolupament del teatre mallorquí contemporani" i "Portugal 1974: els antifeixistes illencs i la Revolució dels Clavells". En ser el marxisme un component bàsic, per no dir essencial, en la formació d'alguns dels intellectuals que des de tots els àmbits culturals participaren activament en la lluita contra la dictadura, he cregut convenient deixar-ne constància. Així, hi ha determinats capítols dedicats especialment a l'aportació del marxisme; els titulats "La influència de Trotski i d'Andreu Nin en els comunistes de les Illes", "L'anticolonialisme a les Illes", "En defensa del marxisme: l'Ateneu Popular 'Aurora Picornell'" i "1976: viatges a Itàlia" palesen clarament aquesta influència.

Es pot trobar una aproximació al paper del cinema, la poesia i l'art en la lluita per la llibertat en els capítols "La poesia de la resistència", "L'avantguarda cultural mallorquina dels anys seixanta i setanta", "1956-57: el cinema franquista a sa Pobla". Finalment el paper dels intellectuals mallorquins és analitzat en "Gabriel Alomar", "Els escriptors mallorquins i l'antifeixisme", "Alguns intellectuals al servei de les classes dominants mallorquines", "1974: literatura i lluita per la llibertat", "Literatura i antifranquisme"...

No cal dir que la colla d'envejosos i reaccionaris (els defensors de la fracasada política carrillista) que l'any 1994 atacaren sense miraments el petit resum de les meves memòries (L'antifranquisme a Mallorca, 1950-1970), aquells senzills records de la lluita per la llibertat, també ha tengut la seva influència en la meva posterior dedicació a l'estudi d'uns anys que, en titular molts d'articles, he anomenat una mica poèticament "Els anys del desig més ardent" (pel que tenien de combat per la recuperació aferrissada de les nostres senyes d'identitat, d'autenticitat en la majoria de joves esquerrans d'aleshores).

Ara, si féssim un article reflectint el que hem vist i estam veient, l'hauríem de titular "Els anys de l'oportunisme més ferotge".

Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrillistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes.

Ha estat com dic, comprovar la mala fe, les tergiversacions d'aquell insignificant grupet carrillista i sectors afins el que m'ajudà a obrir els ulls quant a la necessitat d'avançar, d'aportar més elements per a l'anàlisi en la línia marcada pels nous historiadors no oficials i, en definitiva, anar obrint nous camins en el coneixement de les lluites i activitats d'aquella època. Aquesta investigació, el treball de recerca i difusió històriques, no es podia fer des de la falsa "objectivitat" dels servils, des de la falsificació que comporta enfocar els esdeveniments de la transició amb el punt de vista d'un partit (en aquest cas des de l'òptica del PCE o de qui comanda), que és el que s'ha fet fins ara mateix. S'ha "oblidat" d'una manera intencionada el paper de l'esquerra revolucionària, dels cristians pel socialisme, de l'anarquisme i els corrents consellistes que impulsaven tant les Comissions Obreres Anticapitalistes com les Plataformes (d'estudiants, de barris, etc) Anticapitalistes. Era precís i necessari dir "alguna cosa" referent a les lluites culturals i polítiques d'aquells anys des d'una perspectiva més autèntica, diferent a la que fan els servidors de la falsificació oficial. En Cultura i antifranquisme he volgut deixar constància d'alguns d'aquests aspectes essencials de la lluita popular en el camp cultural. En el fons, a conseqüència de la debilitat de l'esquerra mallorquina, durant molts d'anys va ser precisament el camp de la lluita cultural una de les trinxeres principals de l'enfrontament contra el règim franquista.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

La CE inicia una investigació per la concessió del Port Esportiu Ibiza Nueva (18/02/2009) La Direcció General de Mercat Interior de la Unió Europea ha iniciat una investigació, a rel de la denuncia interposada pel GEN-GOB, per la concessió del port esportiu de Ibiza Nueva a l’empresa SEMAR, per part de l’Autoritat Portuària de Balears.

Segons la legislació d’aplicació a l’Estat espanyol, les adjudicacions d’activitats a zones de domini públic, com és el cas, s’han d’atorgar amb criteris d’interès públic. En aquest cas, com sembla que en tots els altres en que té alguna cosa a veure l’Autoritat Portuària de Balears, l’interés públic té poc o res a veure amb la concessió atorgada que, per una banda redueix el núm. d’amarres esportives disponibles a l’interior del Port d’Eivissa i, per l’altra, encareix les tarifes fins a límits inassumibles per a la majoria dels usuaris.

Es dóna la circumstància que aquesta concessió, a més, l’atorgà l’Autoritat portuària com a mesura de pressió per forçar l’acceptació del projecte del nou port a l’abric del dic de es Botafoc. Fins fa ben poc la totalitat de les administracions, de qualsevol signe polític, es mostraven d’acord respecte de les possibilitats que obria la caducitat de la concessió anterior per a la remodelació interior del port d’Eivissa. Lluny d’aprofitar l’oportunitat, l’APB, amb la complicitat de la batllessa de la ciutat d’Eivissa, decidí barrar aquesta porta per tal de donar per tancada qualsevol altra opció i fer així realitat un projecte que suposarà la destrucció del port d’Eivissa i el seu entorn.

El GEN-GOB denuncià davant la Comissió Europea l’adjudicació del port esportiu de Ibiza Nueva en considerar que el contracte vulnera disposicions de Directives europees en matèria de contractes públics. Concretament, s’ha adjudicat com concessió de serveis un contracte que suposa la realització d’obres per un valor de entre 20 i 30 milions d’euros, obres que es realitzen a domini públic estatal i que reverteixen després a l’Estat. D’aquest manera, s’adjudica el que és en realitat un contracte d’obra pública com si fos una simple concessió d’explotació, impedint d’aquesta manera l’adequada publicitat a nivell europeu, el concurs d’empreses interessades i la interposició dels recursos que poden interposar-se contra les adjudicacions dels contractes d’obres però no contra les adjudicacions de contractes de serveis.

Segons la comunicació rebuda pel GEN, la comissió ha iniciat ja una investigació a rel de la informació remesa pel nostre grup i s’ha remés una petició d’informació a l’Estat espanyol per tal que aclareixi en quines condicions s’ha atorgat aquest concessió. Si finalment, a rel de la investigació, es consideràs que efectivament s’han infringit directives europees en matèria de contractació pública, el cas podria acabar al tribunal d’Estrasburg i suposar importants sancions econòmiques per a l’Estat espanyol, a part de l’anul·lació de la concessió a SEMAR.

Web GEN- GOB Eivissa

Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora. (Miquel López Crespí)

Després de Son Espases. Ara el Segon Cinturó

Quan els votants progressistes, les plataformes antiautovies o per salvar la Real; quan sindicats com la CGT, STEI o milers de persones independents, però amants de la terra, espesses la indignació i desencís que senten per la claudicació del Pacte davant els poders fàctics de les Illes per la qüestió de Son Espases, ho fan pensant en l´obscur futur que s´apropa. Son Espases, no ho oblidem, era el test per a constatar si realment es podria avançar en el camí de la preservació del territori i dels nostres minvats recursos naturals, o tot es reduïa a les mentides acostumades. El dirigent d´EU Eberhard Grosske ho diu amb unes altres paraules en el seu blog personal quan demana retirar el projecte de llei del sòl presentat per UM, i textualment afirma que “Son Espases és una empenta objectiva al Segon Cinturó”. Precisament aquesta és la qüestió, el nus del problema que visualitza la claudicació del Pacte fent l´hospital del PP. La indignació popular per la claudicació del PSOE davant els poders especulatius que tots coneixem fa témer el pitjor. Ja no és solament la retirada covarda de l´ecotaxa per a “quedar bé” davant la patronal hotelera. Tothom veu ben clarament, i l´apunt d´Eberhard Grosske ho concreta a la perfecció, que després de ses Fontanelles, Son Espases, el mal anomenat “Port Adriano”, hi vénen de seguida el Segon Cinturó, la Façana Marítima, l´ampliació del port de Palma fins a límits de bogeria inimaginables, el gasoducte... El gasoducte, que representa l´arribada d´energia per a un creixement il·limitat i insostenible: més dessaladores per quan manqui l´aigua, més forns per a cremar els residus que ens envaeixen arreu, més fàbriques d´electricitat per a donar resposta a una demanda sempre en augment, ja que el creixement descontrolat no atura: dubtoses infraestructures per a engreixar els especuladors, més autopistes, hotels, plantes de formigó, polígons industrials per a colonitzar l´interior de l´illa...

Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora.

Si el govern del Pacte no va recuperant la credibilitat que ha perdut (molts sectors que donaren suport a les forces progressistes per a foragitar el PP de les institucions ara els diuen “traïdors” i “covards” sense cap mena de contemplació), el desencís anirà augmentant en detriment de l´enfortiment de la societat civil. A menys que els polítics del règim, siguin de dreta o de l´esquerra oficial, el que vulguin sigui precisament això: contribuir a desmobilitzar la societat civil a fi de poder fer la migdiada tranquils i satisfets, sense haver d´estar fiscalitzats pels votants, per les plataformes de lluita que dinamitzen i donen vida a la nostra societat. Per a aquesta munió d´oportunistes que s´han enriquit amb la gestió del règim posant-se al servei dels grups especulatius i encimentadors, les plataformes ciutadanes només serien un estri, un objecte que, com un plat o un tassó de plàstic, es llencen als fems una vegada que s´han emprat. És una visió miserable de la política, un tipus d´instrumentalització partidista que no ha d´envejar res a les acostumades manipulacions de la dreta.

Per això mateix, perquè Son Espases era el test que permetria visualitzar si aquesta vegada el canvi promès era de veritat o una de les mentides a les quals ens tenen acostumats els vividors del romanço, molts sectors socials demanen coherència i dignitat, no solament al PSOE sinó també als socis de govern, és a dir, al Bloc. Hi ha sectors d´EU, la CGT, la Plataforma Salvem la Real, independents, ecologistes de totes les tendències, que demanen insistentment la sortida dels consellers del Bloc del govern PSOE-UM. En un article titulat “Per coherència i dignitat, aneu-vos a ca vostra”, Josep Juárez, secretari d´Acció Sindical de CGT-Illes, ha escrit, mostrant el seu desencís i el de tants i tants sindicalistes davant el fet consumant de la continuació de les obres a Son Espases: “El defensar la Real era i és la lluita emblemàtica per una Mallorca sense corrupció, mirall d´altres lluites en defensa de la democràcia, en el sentit més autèntic del termini, i no en la caricatura que l´haveu convertit”.

Ens demanam si el president Antich serà capaç de redreçar l´actual sotregada. La credibilitat que ara té entre molts dels sectors que l´ajudaren a pujar al poder és prou baixa. No sabem quin conill es podrà treure del capell per a tornar il·lusionar la gent que avui se sent completament decebuda.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)