Miquel López Crespí - Memòria històrica

Les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936) (I)

La guerra, la lluita per la llibertat, l'antifeixisme, són qüestions que m'han interessat des de sempre. A començaments del seixanta jo cursava quart de batxillerat en el Col·legi Lluís Vives de Ciutat, just acabat d'arribar de sa Pobla (el pare volia muntar un taller de pintura a Palma i per això deixàrem el poble per aquestes dates). A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme).(Miquel López Crespí)

Literatura catalana i anarquisme a Mallorca. La República, la guerra i la Revolució en la novel·la històrica catalana contemporània

Josep Massot i Muntaner i les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936) (I)

Si haguéssim de fer una història exhaustiva de l'origen i gènesi de les novel·les que he publicat referents a la guerra civil (Estiu de foc, Columna Edicions 1997; L'Amagatall, Col.lecció Tià de Sa real 1999; Núria i la gloria dels vençuts, Pagès Editors 2000...), a més de les que encara resten inèdites (Un tango de Gardel en el gramòfon, L'al.lota de la bandera roja; Nissaga de sang, etc., etc.,) ens hauríem de remuntar a finals dels anys cinquanta i començaments dels seixanta. M'explicaré. La guerra, la lluita per la llibertat, l'antifeixisme, són qüestions que m'han interessat des de sempre. A començaments del seixanta jo cursava quart de batxillerat en el Col·legi Lluís Vives de Ciutat, just acabat d'arribar de sa Pobla (el pare volia muntar un taller de pintura a Palma i per això deixàrem el poble per aquestes dates). A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme). Però de llibres referents a la guerra no n'hi havia gaires (si exceptuam els "oficials", els panegírics de la "cruzada"). I un al·lot de catorze anys tampoc no disposa de gaire diners per a aquest tipus de despeses tan "luxoses". Molt manco hi havia res referent al mític desembarcament republicà de 1936 en el Port de Manacor. Però jo ja estava a l'aguait de qualsevol llibre (malgrat que fos franquista) que em pogués aportar un mínim d'elements d'anàlisi dels fets de la guerra.

Cursaven el quart de batxiller en el Llúis Vives alguns fills de vencedors (fills de militars, buròcrates dels sindicats verticals, falangistes o, qui sap, dels mateixos escamots d'extermini antimarxistes i anticatalanistes). Aquests companys de classe, per a obtenir unes pessetes s'havien especialitzat a saquejar les biblioteques i golfes de la família. Pispaven llibres i revistes dels anys quaranta als progenitors. Al matí, moments abans d'entrar a classe, en la porta del col·legi, d'amagats dels professors, s'establien uns petits "encants" per a iniciats. Supós que si ens veia algun professor es devia pensar que intercanviàvem segells, tebeos... No li donaven gens d'importància a tot aquell sarau de jovençans. Aquests companys compareixien amb munts de revistes de la Segona Guerra Mundial (un altre dels temes que m'apassionava i apassiona encara!), publicacions pornogràfiques italianes o franceses, algun llibre curiós (curiós per a qui s'interessàs per la guerra, evidentment!). Les publicacions més abundoses eren Mundo i la nazi Signal. Jo comprava tot el material que podia (exceptuant la pornografia dels vencedors!) amb les pessetes que cada setmana em donaven els pares per a anar al cine (i sovint gastava fins i tot els diners de l'entrepà!). La mare, a migdia, no podia imaginar-se d'on provenia la immensa gana que em posseïa i que em feia devorar tot el que em posaven pel davant!

D'aquesta manera, comprant ara tres revistes, demà quatre, vaig poder anar fent una bona col·lecció que, anys endavant, vaig enquadernar i ara formen part dels meus arxius. Ara que ho record: era ben curiós tot això de la pornografia que atresoraven, d'amagat, alguns dels vencedors. T'adonaves de la hipocresia que hi havia en el món. Tota la mentida moral, la manca d'ètica, la brutor personal d'aquesta munió d'antimarxistes. La hipocresia del vencedors! Munió de franquistes que compraven, quan anaven a Lurdes o Roma, pornografia pura i dura. Particularment, com he dit una mica més amunt, mai no em va interessar gaire aquest tipus de material, els "tresors" dels falsos beats de missa i comunió diària. Però entre altres companys de classe sí que era un "producte" molt sol·licitat. M'interessaven més les publicacions referents a la guerra civil (i a la Segona Guerra Mundial), els llibres que poguessin dur. D'aquesta manera em vaig poder fer (per un duro d'aleshores!) amb la famosa obra del feixista Francesc Ferrari Billoch (Manacor 1901-Madrid 1958) Mallorca contra los rojos, amb una gran quantitat de números de Mundo... I va ser precisament gràcies al llibre de Ferrari Billoch comprat a començaments dels anys seixanta a la porta del col·legi Lluís Vives de Ciutat que vaig poder veure (en la pàgina 41) la fotografia de les cinc infermeres republicanes. Infermeres que poc després del reembarcament de les milícies antifeixistes serien violades i afusellades pels falangistes. Aquestes dones tengueren la mala sort de no poder reembarcar amb les tropes republicanes de Bayo. Tenc el llibre que coment obert per la pàgina quaranta-u. Mentre escric aquest article veig les cinc infermeres assassinades per la reacció. Són cinc al·lotes amb posat trist (potser imaginant ja el seu trist final). La imatge de les infermeres republicanes em quedà per sempre enregistrada en la memòria. No l'he oblidada mai. Ja de jove pensava en quina havia estat la seva vida, em demanava com havien arribat a Mallorca, quins motius les impulsaren a participar, voluntàries, en l'expedició que volia alliberar Mallorca. Posteriorment (sobretot estudiant les aportacions de Josep Massot i Muntaner) vaig anar aprofundint en la història del desembarcament de Bayo i, a poc a poc, vaig anar acumulant informació no solament damunt les cinc infermeres, sinó sobre els altres voluntaris i voluntàries que intervingueren en aquells combats. Durant dècades he parlat i consultat un munt de qüestions a supervivents (dels dos bàndols) d'aquella època. I, amb alguns dels voluntaris republicans desembarcats a Son Amer, he fet (més d'una vegada!) pam a pam ("aquí teníem un niu de metralladores; aquí les trinxeres; aquí caigué un amic; aquí férem retrocedir la Guàrdia Civil, els falangistes...") el recorregut pels indrets on fa més de seixanta anys, els militars de la República, els voluntaris antifeixistes del POUM, PCE, UGT, CNT, PCE, ERC i Estat Català provaren de deslliurar l'illa del feixisme.

D'aquest llibre, Mallorca contra los rojos, la històrica fotografia de les cinc infermeres presoneres feta moments abans de ser executades pels escamots d'assassins feixistes, era el que m'impressionà més, l'origen primigeni de les novel·les Estiu de foc, L'Amagatall i ara, més recentment, de Núria i la gloria dels vençuts.

Hauré d'agrair a un enemic de l'esquerra i el catalanisme, Ferrari Billoc, aquestes novel·les de la guerra? El detall de la fotografia de les infermeres que he explicat una mica més amunt és ben real. La importància del llibre (les mentides i falsificacions que vaig intuir de bon començament) és cabdal. És un dels primers volums que vaig adquirir de la meva biblioteca, aleshores en els seus inicis. A part de l'immund plamflet contra l'esquerra i la cultura catalana que comentam, Francesc Ferrari Billoch col·laborà en la reaccionària Història de la cruzada española de Joaquín Arrarás. Posteriorment treballà en nombroses editorials nazifeixistes i s'anà especialitzant en la lluita contra maçons i marxistes. Va ser autor de La masonería al desnudo. Las logías desenmascaradas (1936); Entre marxistas y masones (1937); Masones. Así es la secta. Las logias de Palma e Ibiza (1937); La masonería femenina (1940) i Los hombres del triángulo (1940).

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Cap al Tercer Fòrum Social de Mallorca (2)

D'avui a un mes exactament comença a Palma la celebració del Tercer Fòrum Social de Mallorca. L'organitzen una vintena d'associacions i entitats que conformen una xarxa de moviments socials cada cop més extensa i àmplia.

Fa gairebé un any que s'hi posaren, a preparar de debò un esdeveniment d'aquestes característiques. En assumir-hi la Carta de Principis del Fòrum ocial Mundial, -la vuitena edició del qual s'acaba de realitzar a la ciutat brasilera de Belém do Pará, on s'hi ha fet present una representació mallorquina-, volen continuar treballant en perspectiva global a l'àmbit local: amb la ferma creença que un altre món és possible, i una altra Mallorca també.

Enguany volen prestar una atenció acurada a la defensa dels serveis públics i socials: com un dels drets inherents a la condició de ciutadanes i ciutadans lliures dins d'unes societats democràtiques on, lluny de veure'n minvades les característiques pròpies, volen aspirar a enfortir-les cada cop més.

Volen ser cada cop més lliures. Cada cop més demòcrates. Volen practicar cada cop més fermament la solidaritat efectiva. Volen lluitar cada cop més intensament per la igualtat entre persones i pobles. Volen participar cada cop més directament i intensa en la presa de decisions polítiques que afecten el conjunt de la ciutadania.

Per això mateix, volen retrobar-se en unes jornades obertes, de reflexió i debat, d'intercanvi d'opinions i plantejaments, d'intercomunicació d'experiències...

Sempre en una perspectiva clara de lluita, agosarada i valenta, contra els efectes nefasts del model neoliberal de societat que, -malgrat els seus fracassos més que evidents en la situació crítica que pateix el Planeta a l'actualitat- s'afanya i entossudeix a continuar mantenint vigent un sistema capitalista que, de manera irremeiable, aboca a la misèria més dura i més crua dues terceres parts de la Humanitat.

Un mes abans de l'inici d'aquestes jornades -el 12, 13, 14 i 15 de març de 2009, a la seu de la Delegació Territorial de l'ONCE (carrer de Manacor, 8 – Palma)- s'inicia una campanya informativa a través dels mitjans de comunicació , de manera que en puguin romandre al corrent el màxim nombre possible d'entitats i organitzacions socials, com també de persones individuals, que hi estiguin interessades.

És la tercera vegada que es fa a Mallorca un esdeveniment d'aquestes característiques. L'any 2003 hi va tenir lloc el Primer FSMa. L'any 2005 el Segon. I enguany s'ha cregut convenient fer-ho per tercera vegada.

Utilitzant cada cop més freqüentment les noves tecnologies de la comunicació més interactiva, gràcies als avanços produïts durant la darrera celebració del Fòrum Social Mundial a Belém do Pará, des de Mallorca estant, hom pot romandre en comunicació constant i fluïda amb qualsevol racó del Planeta, mitjançant programes com Belém Expandida – Mallorca on conviden a accedir-hi.

Tant de bo que vagi en augment la gent que s'atansi a mitjans com aquests que, si més no, permeten d'obtenir fàcilment una informació ràpida i directa, com aquell qui diu fins i tot sense moure's de ca seva...

Molt més encara, si hom s'anima a assistir a les jornades obertes que comporten la celebració del Tercer Fòrum Social de Mallorca el mes de març vinent.

Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, 12 de febrer de 2009

http://nubulaya.cecili.cat/post/65417

Els directors Otto Preminger, Howard Hawks, Josef Von Sternberg, Fritz Lang, Fred Zinnemann, Ernst Lubitsch, King Vidor, Frank Capra o el mateix Orson Welles ens ajudaven a conèixer a fons l'ànima del poble estato-unidenc (malgrat les fortes limitacions culturals i polítiques imposades per la censura dels comissaris de la indústria del cine). (Miquel López Crespí)

La cultura progressista dels Estats Units

(Article escrit després de l´atac contra les torres bessones de Nova York)

Vagi per endavant la nostra condemna als brutals atacs contra les torres bessones de Nova York, els atemptats que han sofert els EUA. És una acció injusta contra la població civil estato-unidenca. No és el poble de Nova York, Kentucky, Arkansas, Nebraska, Los Angeles o Florida, el culpable de tots els crims contra la humanitat que ha fet el capitalisme ianqui (Vietnam, Amèrica Llatina, Indonèsia, els cops d'Estat ordits pels EUA...). Els únics culpables dels milions i milions de morts que l'imperialisme ha fet arreu del món són les classes dominats de l'imperi.

Ens estimam el poble estato-unidenc per damunt de tot. Aquell poble que ha sabut lluitar contra el nazisme i el feixisme a Europa i contra l'imperialisme japonès en el Pacífic; ens estimam a fons el record dels milers d'antifeixistes de la Brigada Internacional "Lincoln" que vengué a lluitar contra Franco l'any 1936 (hi ha un llibre molt interessant al respecte: Voluntarios norteamericanos en la guerra civil española, de Cecil Eby, publicat per Edicions Acervo l'any 1974); recordam amb afecte els intellectuals i treballadors, els sindicalistes i membres de partits d'esquerra estato-unidencs repressaliats en temps del maccarthysme; tenim present en tot moment el llegat de Martin Luther King, la seva ferma lluita (i que li costa la mort a mans dels feixistes proimperialistes ianquis) en defensa dels drets civils dels milions de ciutadans estato-unidencs que, a causa del color de la seva pell, eren privats dels seus drets més elementals per part del racisme ianqui. Pensam igualment en els revolucionaris dels EUA de totes les tendències (els trosquistes detinguts i empresonats; els anarquistes com Sacco i Vanzetti i tants i tants d'assassinats "legalment" en milers de falsos judicis); recordam el llegat combatiu de Malcolm X; estimam el marxisme estato-unidenc, un dels més brillants del món, que, amb obres com les de Sweezy, Genovese, Nicolaus, Gould i tants d'altres, ens ha donat armes analítiques d'importància decisiva.

Com deia més amunt, els esquerrans i antiimperialistes d'arreu del món en sentim hereus d'aquesta herència progressista. Una herència que prové de la guerra d'independència (l'exemple heroic dels patriotes de 1776-1783 que canta Walt Whitman en els seus poemaris). Un llegat que passa pels combats del segle XIX (la guerra civil) contra l'esclavisme del sud i arriba fins als socialistes, anarquistes i comunistes dels anys vint i trenta, als brigadistes internacionals que lluitaren per la nostra llibertat i la llibertat de la humanitat l'any 1936.

De sempre hem estimat tot aquest component progressista del poble nord-americà. Amants aferrissats, deixebles del gran poeta Walt Witman, d'ençà els anys seixanta ja ens delia i emocionava seguir des de la foscor de la dictadura feixista espanyola (sostinguda i pagada pel govern estato-unidenc, no ho oblidem!) la literatura d'aquell gran país. ¿Com no recordar amb emoció la recerca dels llibres dels autors compromesos d'aquella època, les aferrissades discussions sobre les diverses concepcions entorn el compromís de l'escriptor amb el seu poble?

La intellectualitat progressista i avançada sempre va ser crítica amb el sistema imperialista ianqui (des de diverses perspèctives i no sempre des de l'esquerra). Parlam de les obres, assaigs, articles de James Baldwin, Edward Albee, Leroi Jones, Susan Sontag, Normam Mailer, Bernard Malamud, Arthur Miller, Allen Ginsberg, John Updike, Mary Mac Carthy, el mateix Malcolm X...

El cinema ianqui, les aportacions d'algunes de les produccions d'aquesta indústria a l'avenç dels pobles i a la seva autoconsciència progressista des de Chaplin a Stanley Kubrick, forma part igualment de la nostra mitologia pro-estatounidenca. ¿Qui no recorda que Humphrey Bogart prengué una posició activa -amb recollida de diners inclosa, amb manifestacions davant al Casa Blanca- per tal de defensar la República espanyola amenaçada pel feixisme? ¿Quants de guionistes, directors i actors estato-unidencs no es jugaren la vida i anys de presó, l'acomiadament de la feina, pet tal d'ajudar tots els moviments d'esquerra i antiimperialistes de l'època, sobretot en temps de les persecucions marcartistes? ¿Com no valorar, estimar a fons aquesta valuosa aportació a la causa de l'alliberament dels pobles? Per això estimam els Estats Units d'Amèrica, els sectors progressistes i antifeixistes de la seva societat. Formen, no cal dir-ho, part indestriable de la nostra cultura i de la nostra vida.

Nosaltres no seríem els mateixos sense haver assimilat a fons, no solament l'heroica història del poble estato-unidenc contra la reacció, el racisme i el feixisme interior, sinó tot el que el cinema ens proporcionava en aquest sentit. Ciutadà Kane d'Orson Welles era ja una premonició del poder que arribarien a assolir les màfies capitalistes de control de les consciències (per a nosaltres una de les pellícules més importants de la història del cinema). ¿Què no deven sentimentalment a Casablanca, el film que dirigí l'any 1942 el director Michael Curtiz i que protagonitzaren Humphrey Bogart i Ingrid Bergman?

Els directors Otto Preminger, Howard Hawks, Josef Von Sternberg, Fritz Lang, Fred Zinnemann, Ernst Lubitsch, King Vidor, Frank Capra o el mateix Orson Welles ens ajudaven a conèixer a fons l'ànima del poble estato-unidenc (malgrat les fortes limitacions culturals i polítiques imposades per la censura dels comissaris de la indústria del cine).

Hem explicat una mica tot això per a diferenciar el que és el nostre deute i reconeixement envers la cultura progressista d'aquell gran país i el que són les seves classes dominants i la brutal política de saqueig i extermini contra el pobles d'Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica que ha practicat i practica el seu govern.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)