Miquel López Crespí - Memòria històrica

El govern espanyol continua sense anul·lar el judici a Companys

Ara diu que farà un acte per a reparar la figura del president de la Generalitat · La Comissió per la Dignitat es mostra insatisfeta

Quan Saura i la néta de Companys van reunir-se amb el ministre de Justícia espanyol, Mariano Fernández Bermejo, Esquerra va dir que ho considerava insuficient, i va criticar la llei de memòria història espanyola perquè no fa justícia als assassinats pel règim de Franco. Segons Esquerra, anar a Madrid a demanar justícia era 'un gest molt més a prop de la humiliació que no de la voluntat d'exonerar un president d'un país, i menys tractant-se de l'únic president democràticament elegit que morí afusellat en tota la conflagració del 1936-1945.'

El Ministeri de Justícia espanyol ha dit que faria un acte de reparació moral del president de la Generalitat Lluís Companys, després d'haver acceptat la petició de la seva néta, Maria Lluïsa Gally, i el conseller d'Interior, Joan Saura. El govern espanyol continua sense pronunciar-se, doncs, respecte l'anul·lació del judici sumaríssim que sentencià a mort el president, tal com demanen diverses entitats i organitzacions polítiques.

Josep Cruanyes, portaveu de la Comissió per la Dignitat, ha dit que, tot i que no sabien si aquest gest ajudaria o no, no és el que esperava l'entitat. 'De declaracions morals no en necessitem; el que necessitem és que s'anul·lin els processos i no estarem satisfets fins que això no passi.'

Cruanyes també ha dit: 'l'anul·lació del judici a Companys ha de ser el començament de l'anul·lació de molts altres processos. Fins que no es faci aquesta anul·lació, no estarem satisfets.'

El portaveu de la Comissió per la Dignitat també ha recordat que Suïssa va anul·lar, l'u de desembre, tots els processos oberts contra brigadistes suïssos: 'Si ha estat possible fer-ho a altres llocs, aquí també ho ha de ser.'

Fa uns dies, en el transcurs de la Nit de la Memòria, una desena d'entitats i vint-i-cinc artistes van demanar al president José Montilla que actués perquè s'anul·li el procés a Companys.

Quan Saura i la néta de Companys van reunir-se amb el ministre de Justícia espanyol, Mariano Fernández Bermejo, Esquerra va dir que ho considerava insuficient, i va criticar la llei de memòria història espanyola perquè no fa justícia als assassinats pel règim de Franco. Segons Esquerra, anar a Madrid a demanar justícia era 'un gest molt més a prop de la humiliació que no de la voluntat d'exonerar un president d'un país, i menys tractant-se de l'únic president democràticament elegit que morí afusellat en tota la conflagració del 1936-1945.'

VilaWeb

L'homenatge al feixista Sentís

Durant aquests dies hem pogut llegir tot un seguit de posts de queixa davant de l'homenatge que ha rebut a Barcelona el veterà periodista feixista Carles Sentís, justament el dia que feia 70 anys de l'entrada de les tropes franquistes a la capital catalana. Tot plegat: un insult a totes les persones que varen sofrir el franquisme i al record dels milers que el règim dictatorial va assassinar. Com ja hem comentat en altres ocasions, és detestable que encara continuï vigent el franquisme sociològic i que costi condemnar sense embuts una dictadura sanguinària. Ens volen retratar alguns d'aquests col·laboradors (els poderosos) del règim com a corderets, que varen perpetuar la dictadura sense compartir plenament els seus ideals! Tots aquests van convertir-se en demòcrates el dia després de la mort de Quico per continuar gaudint d'un estatus privilegiat. El fet que rebés una medalla de la mà del ministre psoecialista Corbacho és una autèntica vergonya. El vell franquista encara va tenir la poca vergonya de dir que rebia la medalla en nom de tots els periodistes, la qual cosa ha indignat molts professionals de la informació. L'intel·lectual catalanista jesusenc Joan Cid i Mulet, que va haver de sofrir un llarguíssim exili a Mèxic, en una de les cartes que va enviar al seu nebot Joan Prades i Cid el 1977 (les quals vàrem digitalitzar en motiu del centenari del seu naixement el 2007), ja denunciava que li dolia veure com gent com Sentís gaudia de molt poder després d'anys d'adoració franquista. Cid i Mulet és l'autor de la cèlebre frase Ja han passat a la història les llargues vacances del silenci, quan va morir el dictador. Un silenci que havien imposat periodistes com Sentís que varen actuar com a espies i enviats franquistes. Apart dels seus articles vexatoris contra el president Lluís Companys, Cid i Mulet denunciava que Sentís va acudir a Perpinyà el 1940 per oferir als catalanistes que podien tornar al país si abraçaven la ideologia feixista i s'adherien al règim. L'intel·lectual jesusenc mai no va oblidar aquestes visites de Sentís com a ambaixador franquista. Resulta paradoxal que els partits nacionalistes espanyols hagin fet una legislació a mesura per condemnar actes de suposada apologia del terrorisme, mentre un ministre es permet promoure un homenatge a un franquista, membre d'un règim francament terrorista, paraula que tant agrada pronunciar als ambaixadors de l'espanyolisme. No els estic acusant, però, d'apologia del franquisme. Apologia és l'arma que tenen els espanyolistes per tal de criminalitzar l'ideari abertzale i l'independentista català. Vergonya, senyor Corbacho, vergonya!!!

Blog Emigdi Subirats i Sebastià

Comunicat de premsa de la Comissió de la Dignitat. 18.4.2007

És una vergonya que una de les úniques coses que queda clara de l'acord és que els represaliats no podran tenir compensació econòmica, cosa que queda reservada als empresonats, però no als afusellats ni als morts per la policia entre 1939 i 1963. Això és inadmissible. Però potser el més greu és que aquest acord possibilita una declaració de no-responsabilitat i pot tancar definitivament la porta a les peticions de reclamació de devolució de patrimoni que encara estan obertes o dels dipòsits de diners que es van fer al Banc d'Espanya i que l'Estat havia de retornar i que encara no ha fet. (Comissió de la Dignitat)

Comunicat de premsa de la Comissió de la Dignitat. 18.4.2007

La Comissió de la Dignitat, davant l’acord anunciat entre PSOE i IU de cara a “desbloquejar” l’anomenada Llei de la Memòria, declara el següent:

Introducció: Lamentem haver de dir que, malgrat les expectatives, amb aquest “acord”, en realitat no estem assistint a un intent de fer justícia als represaliats pel franquisme ni a condemnar el règim dictatorial de Franco, sinó a una nova operació de banalització i de creació de confusió entre l’opinió pública al voltant d’un fet tan transcendent com és la necessària superació i condemna de la dictadura franquista. Creiem que és molt important tenir en compte el següent:

1) No és veritat, com han insinuat alguns mitjans, que l’acord asseguri la “il·legitimitat” dels judicis franquistes. Si s’hagués fer això, s’hagués explicitat la possibilitat d’admetre els recursos de revisió –i els de nul·litat– cosa que no fa. Ara molt ens temem que els tribunals no se sentiran amb l’obligació de considerar-los i podran adduir que, tot interpretant la llei -i tenint en compte l’efecte jurídic que tindrà que el Congrés no hagi admès la seva declaració de nul·litat, ni d’injustícia– tot això no passarà de tenir un valor purament moral i simbòlic. Si es vol que s’habilitin revitables revisions, la Llei ha de posar ben clar que el fet que hi hagi un motiu polític serà causa de revisió dels processos del franquisme. Altrament no s'admetran com actualment ho estan comprovant els ciutadans. Cal veure els nefastos antecedents que hi ha hagut fins ara, en què les revisions que s'han demanat han sigut refusades i sempre amb l'oposició del fiscal de l'Estat. No ho podem oblidar.

2) No es pot deixar simplement en mans dels ciutadans la possibilitat de buscar-se una justícia per la repressió patida a mans del franquisme. Això significaria una privatització i una banalització d’unes responsabilitats que l’Estat ha d’assumir com a pròpies. És un règim -el franquista- i no un accident històric, que va fer aquella legislació repressiva que va donar peu a tota una sèrie de sentències i actes contra els ciutadans. Com a ciutadans podem buscar justícia, sempre, però és l’Estat l’ens que realment té poder i no pot defugir-hi de la seva responsabilitat. No poden “passar la patata” al ciutadà i simplement fer observacions de caire moral.

3) No n’hi ha prou amb solucions semàntiques i dir ara que els judicis franquistes simplement foren “injustos”. Si eren “injustos”, això ha de tenir uns efectes jurídics concrets com són el recurs i la revisió de la sentència. Si el procediment amb què s’operava (judicis sumarissims d'urgència o del TOP) era contrari als principis de “judici just” i les lleis que s'aplicaven eren contràries als principis de llibertat individual i col·lectiva –i a sobre el portava a terme un règim que es va constituir a partir d'un cop d'estat contra un règim legalment constituït- des del punt de vista del dret hem de dir que era il.legal i contrària als principis constitucionals del país (la Constitució republicana i la monàrquica anterior), i no simplement “injustos” o “il.legítims”. Si el procediment i les lleis que s'aplicaven eren il.legals, i a més els judicis es van fer de manera injusta, les senències s’han de considerar nul.les.

4) És una vergonya que una de les úniques coses que queda clara de l'acord és que els represaliats no podran tenir compensació econòmica, cosa que queda reservada als empresonats, però no als afusellats ni als morts per la policia entre 1939 i 1963. Això és inadmissible. Però potser el més greu és que aquest acord possibilita una declaració de no-responsabilitat i pot tancar definitivament la porta a les peticions de reclamació de devolució de patrimoni que encara estan obertes o dels dipòsits de diners que es van fer al Banc d'Espanya i que l'Estat havia de retornar i que encara no ha fet.

5) La vice-Presidenta del Govern espanyol, Sra. Teresa Fernández de la Vega, el 15 d'octubre de 2004, en el mateix lloc on van afusellar el President Companys, es va comprometre solemnement a anul·lar el seu procés, cosa que comportava –cal entendre– l'anul·lació de tota la resta de processos. No es pot acceptar que el govern espanuol altre cop incompleixi els seus compromisos. Ningú pot pensar que al poble català se’l pugui fer passar per la humiliació de veure com es demana una “declaració d'il·legimitat” del procés al seu President, Lluís Companys i Jové.

6) La Llei no sols ha de recollir com a raons de persecució franquista els motius de tipus polític, religiós, militar, ètnic, maçònic i de grups de resistència –que ja fa– sinó la que neix de la voluntat de perseguir les cultures i els drets polítics nacionals de Catalunya, Galícia i el País Basc.

Àrea de premsa. Comissió de la Dignitat. Mòb. 625370661

www.comissiodeladignitat.cat

Víctor Gayà ha destacat aquests darrers anys per l’embranzida de la seva poesia i de la novel·la que ha anat conreant sense descans. Una novel·la i una poesia que defuig els acostumats cànons establerts pels postmoderns i, amb perfecte coneixement de la llengua i de la tradició literària que el sosté, aporta un alè i una vitalitat nova a la narrativa catalana contemporània. Em referesc concretament a les novel·les Trenc d’alba , Premi Roc Boronat (Proa, 1999); Víctor Fox (Lleonard Muntaner, 2000); Cercle enigmàtic, Premi Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner, 2005) i La vida perdurable de Salvador Duran, Premi Ciutat de Mollerussa (Pagès Editors, 2006). En el camp de la poesia ha publicat igualment: Morfologia d´una femme semàntica (Lleonard Muntaner, 1998), Petit patit país (Lleonard Muntaner, 2000) i Com la sequera (Editorial Moll, 2004). (Miquel López Crespí)

Víctor Gayà i les traduccions de la literatura catalana